DRET CIVIL II: DRET D'OBLIGACIONS I RESPONSABILITAT CIVIL

TEMA I: L'OBLIGACIÓ, SUBJECTES I OBJECTE.

1.- La relació obligatòria: concepte. El dèbit i la responsabilitat. L'obligació natural.

L'obligació és una relació entre una pluralitat de persones. Existeixen tres tipus d'obligacions:

-obligacions de donar i

-obligacions de fer

-o de no fer alguna cosa.

L'art. 1088 CC diu que “Toda obligación consiste en dar, hacer o no hacer alguna cosa”.

Existeixen uns deures morals que consisteixen en obligacions, encara que jurídicament no són exigibles, de manera que no són obligacions.

Les obligacions, si no es compleixen, es poden fer complir de manera coactiva, on podem distingir tres parts: subjecte, objecte i causa.

El subjecte pot ser actiu o passiu.

Serà actiu el creditor, que té dret a exigir una conducta d'altra persona.

El subjecte passiu és el deutor, que és sobre qui recau el deure de prestació.

Tots dos subjectes poden ser una persona o bé una pluralitat d'elles.

L'objecte és la prestació, l'objecte de l'obligació, que pot ser de coses o de serveis.

La causa és la raó per la qual neix aquesta obligació. Les parts es vinculen en aquesta obligació.

En una obligació es pot distingir entre:

a) Deute: el deure que té el deutor de realitzar una prestació (recollida a l'art. 1088 CC). El deutor és qui ha de fer o no fer alguna cosa.

b) Responsabilitat: la submissió del deutor al poder coactiu del creditor (art. 1911 CC). “Del incumplimiento de las obligaciones responde el deudor con todos sus bienes, presentes y futuros”.

El deute i la responsabilitat, es poden presentar per separat? Analitzarem tres casos:

1) Deute sense responsabilitat (únic cas d'obligació natural).

L'obligació natural és un supòsit en que el creditor no té cap mitjà jurídic per obtenir coactivament allò que se li deu. No és una obligació civil.

La Soluti Retentio és quan el creditor d'una obligació natural està facultat per retenir, quedar-se amb allò que el deutor li ha pagat espontàniament de forma voluntària.

En l'aplicació dels deutes de joc (apostes), l'art. 1798 diu que “La ley no concede acción para reclamar lo que se gana en un juego de suerte, envite o azar; pero el que pierde no puede repetir lo que haya pagado voluntariamente, a no ser que hubiese mediado dolo, o que fuera menor, o estuviera inhabilitado para administrar sus bienes”.

Els efectes són que, en cas d'irresponsabilitat no es pot reclamar pel caràcter ilícit de la causa de l'obligació. És una aplicació concreta del que disposen els arts. 1305 i 1306 Cc.

El joc prohibit és un negoci amb causa ilícita. Vol dir que no està regulat administrativament i no es fa en un lloc destinat a aquest. Per tant, els no regulats seran prohibits (art. 1798). Els jocs regulats apareixen al BOE, les seves regles estan legislades, a l'Estat li és més rendible perquè és la segona font d'ingressos.

En els jocs regulats existeix un previ pagament. No es dóna el supòsit de que hagis de demanar alguna cosa.

Els arts. 1305 i 1306 parlen dels contractes amb causa ilícita: “El contratante no puede repetir en virtud del contrato ni tampoco pedir el cumplimiento”.

Si tu compleixes, l'altre no et reclamarà i, si no compleixes, tampoc. Com a conclusió diem que no és una obligació natural perquè és una causa ilícita.

Préstec sense interessos: cas en que es paguen interessos no estipulats en un contracte de prèstec. Cal dir que el préstec de diners és un contracte essencialment gratuït.

L'art. 1755 diu que “No se deberán intereses sino cuando expresamente se hubiesen pactado”.

L'art. 1756 diu que “El prestatario que ha pagado intereses sin estar estipulados, no puede reclamarlos ni imputarlos al capital”.

No és una obligació natural perquè, segons l'art.1755, el prestamista només pot reclamar interessos quan s'hagin pactat. Quan el prestatari, voluntàriament els paga, la llei pressumeix que hi ha un pacte per pagar interessos. Per tant, l'art. 1755 no funcionaria si hagués un pacte exprés de gratuïtat del préstec.

Llavors seria un pagament indegut i s'ha de restituir.

Hi ha tres sistemes pel préstec:

a) pacte exprés de pagar interessos (obligació jurídica).

b) que no digui res sobre el pagament d'interessos. Si es paguen, la llei pressumeix que hi ha pacte pressumpte de pagar-los.

c) pacte exprés de gratuïtat. Serà un pagament indegut i s'haurà de restituir.

Per tant, no és un cas d'obligació natural degut a que el deutor compleix un pacte.

En quant a la prescripció, es pot dir que és una excepció, s'ha d'alegar. La renúncia està regulada a l'art. 1935, que diu “Las personas con capacidad para enajenar pueden renunciar la prescripción ganada; pero no el derecho de prescribir para lo sucesivo.

Entiéndese tácitamente renunciada la prescripción cuando la renuncia resulta de actos que hacen suponer el abandono del derecho adquirido”.

Els autors es demanen quins casos hi ha i extreuen la conclusió de que no hi ha casos de deute sense responsabilitat.

La justa causa d'exclusió del caràcter indegut del pagament com a possible cas d'obligació natural. Quan el pagament s'ha fet per error, indegut, l'Accipiens (rep) té l'obligació de restituir-lo.

Art. 1895 “Cuando se recibe alguna cosa que no había derecho a cobrar, y que por error ha sido indebidamente entregada, surge la obligación de restituirla”.

Si jo he pagat, per poder reclamar, hauré de demostrar-ho: primer, el fet del pagament, segon, la meva equivocació de que he pagat indegudament. Possiblement serà difícil, el CC estableix a l'art. 1901:

“Se presume que hubo error en el pago cuando se entregó cosa que nunca se debió o que ya estaba pagada; pero aquél a quien se pida la devolución puede probar que la entrega se hizo a título de libertad o por otra causa justa”.

La Condictio Indebiti (pagament indegut): l'acció de reclamació prosperarà si es demostra.

Si una persona paga alguna cosa indeguda neix una obligació de restituir. Apareix el mecanisme de pressumpció per demostrar.

L'Accipiens es pot defensar de la Condictio Indebiti provant que aquell pagament es va fer a títol de llibertat, o per una altra causa justa. Considerarem que és l'únic cas d'obligació natural.

L'obligació natural es configura com una altra justa causa (art. 1901).

Segons el Tribunal Suprem, l'obligació natural es redueix al compliment de deures morals, socials i religiosos que no es poden imposar jurídicament.

L'incompliment d'aquests deutes pel deutor permet al creditor retenir amb l'unic requisit de demostrar que aquell deure moral existia i que, en virtut d'això, s'ha pagat.

Obligacions sense responsabilitat es donen en els casos que neixen d'un deure moral, social o religiós.

2) Responsabilitat sense deute.

Alguns autors assenyalen que es poden donar amb la fiança (garantia personal), o amb les garanties reals constituides per terceres persones per assegurar el compliment de l'obligació d'un altre (hipoteca, p.e.).

El fiador, o la persona que constitueix la garantia, no és deutor sinò simplement responsable; llavors és un cas de responsabilitat sense deute (Ben argumentat però no cert).

Altres autors consideren que el fiador és deutor i, per això, és responsable. Es pot dir que hi ha una diferència de grau, en quant al deute, entre deutor i fiador, però no una diferència qualitativa.

L'art. 1822 diu que “Por la fianza se obliga uno a pagar o cumplir por un tercero, en el caso de no hacerlo éste.

Si el fiador se obligare solidariamente con el deudor principal, se observará lo dispuesto en la sección cuarta, capítulo 3.º, título 1.º, de este libro”.

Per tant, la fiança m'obliga en el cas en que el tercer no compleixi. Llavors, en tant que fiador està obligat. S'ha de dir que no es poden donar casos de responsabilitat sense deute, perquè deutor és sinònim d'obligat.

Com a conclusió, deute i responsabilitat són components de l'obligació però no es pot dir que constitueixin dues relacions jurídiques autònomes i absolutament diferents.

2.- Les fonts de les obligacions.

Són uns fets que són necessaris per dir que ha nascut l'obligació. Aquests fets se'ls anomena “fonts de les obligacions” i són fets jurídics que determinen el naixement d'una relació obligatòria, i són:

- L'art 1089 és una enumeració enunciativa, però hi ha més, no estan totes.

Art. 1089: “Las obligaciones nacen de la ley, de los contratos y cuasi contratos y de los actos y omisiones ilícitos o en que intervenga cualquier género de culpa o negligencia”.

Aquí la paraula llei s'ha d'entendre en sentit ampli, és a dir, inclourem també el costum i els principis generals. L'art.1090 l'amplia.

- Les obligacions que neixen dels contractes. Art.1091: “Las obligaciones que nacen de los contratos tienen fuerza de ley entre las partes contratantes, y deben cumplirse al tenor de los mismos”.

El contracte és una LEX PRIVATA INTER PARTES.

- Les obligacions nascudes dels quasi contractes venen a l'art.1887: “Son cuasi contratos los hechos lícitos y puramente voluntarios, de los que resulta obligado su autor para con un tercero y a veces una obligación recíproca entre los interesados”.

- Les obligacions derivades de fets ilícits es troben tant al delicte penal com al civil. Respecte del penal, l'art.1092 diu “Las obligaciones civiles que nazcan de los delitos o faltas se regirán por las disposiciones del Código Penal”.

Respecte del civil, l'art.1093 diu “Las que se deriven de actos u omisiones en que intervenga culpa o negligencia no penadas por la ley, quedarán sometidas a las disposiciones del capítulo II del título XVI de este libro”. (arts 1902 a 1910)

Es planteja un debat en quant a si l'art. 1089 és una llista tancada de fonts, o bé té caràcter obert.

La majoria d'autors defensen la possibilitat de que hi hagi alguna font que no surti a aquesta llista, com la voluntat unilateral i la promesa pública de recompensa.

En quant a la voluntat unilateral, caldria qüestionar-se si és possible crear una relació obligatòria per la meva pròpia voluntat.

Al Dret comparat, la majoria s'inclina per una resposta afirmativa. Al Dret espanyol, la cosa no està tan clara. Els que argumenten que Si, fan alusió a les promeses unilaterals, per exemple, perquè diuen que entren dins el tràfic jurídic (l'anunci de recompensa).

Els que argumenten que No, es basen no en arguments d'observació sinò de pura lògica jurídica. Diuen que perquè hi hagi una obligació és necessari que hi hagi dos subjectes, deutor i creditor, i que la voluntat d'un d'ells no crea una obligació.

Aquesta impossibilitat es basa en dir que una promesa que no ha estat acceptada per altra persona no vincula formalment al declarant. A més, aquest la pot revocar quan vulgui i, per tant, no hauria nascut l'obligació.

Diuen, a continuació, que si hi ha acceptació, si que hi ha obligació però aquesta no neix d'una declaració unilateral de voluntat sinò d'un negoci bilateral.

Un segon argument que donarien seria que l'existència d'una relació obligatòria pressuposa no només un deure de prestació a càrrec d'un subjecte, sinò també una adquisició correlativa d'un dret d'altra persona.

La jurisprudència, en general, és contrària a admetre la declaració unilateral com a font de les obligacions. En els casos en que diu que si, estan manipulades per:

- Oferta llançada a l'aire, i acceptada per algú.

- Persona que ja era obligada i emet un reconeixement de voluntat d'aquesta obligació.

L'excepció podria venir donada per la promesa pública de recompensa. Va començar a inquietar la doctrina arran de la promulgació del CC alemany (art.657), que diu que la promesa que ofereix una recompensa, per un mitjà públic, per l'execució d'un acte i, en especial, per l'obtenció d'un resultat, està obligat a satisfer la recompensa a aquell qui realitzi l'acte, encara que no hagi actuat en atenció a la promesa.

La doctrina discuteix si en la promesa pública de recompensa existeix una voluntat unilateral, o bé es tracta simplement d'un contracte en el qual l'oferta va dirigida a persones indeterminades; i l'acceptació vindria donada per la realització de l'acte que sol.licitava la promesa pública.

Els autors més moderns consideren que la promesa vincula quan s'emet i no quan es rep l'acceptació. A més, el tercer que executa l'acte, adquireix el dret a que es cumpleixi la promesa encara que no actui en base a la promesa. De manera que es podria dir que no és un contracte però crea obligacions.

Hi ha un contra-argument que diu que, si realment es creen obligacions, no és en virtut d'una figura que anomenem promesa pública de recompensa, sinò que és en virtut d'un costum jurídic de que, quan ens trobem davant d'un acte d'aquestes característiques, hi ha una consciència social d'obligatori compliment de la promesa.

A això se li fa un contra-argument, que diu que també és cert que la llei, en últim terme, és la que obliga perquè hi ha una llei que diu que els contractes són font de les obligacions.

Com a conclusió, podriem acceptar que la promesa pública és una font autònoma creadora d'obligacions, amb el rerafons del costum.

És requisit essencial de la promesa és que tingui caràcter públic, que se li hagi donat una divulgació.

En quant al problema de la seva revocabilitat, és essencialment revocable, però per tal de que sigui eficaç és necessari que el promitari doni la mateixa publicitat que va donar a la promesa. No serà eficaç si algú hagués realitzat els actes amb anterioritat contemplats a la promesa.

3.- Les parts de la relació obligatòria. Determinació dels subjectes. Posició creditòria i posició deutora.

Existeixen dues parts en la relació obligatòria:

la posició jurídica activa (creditor) i

la posició passiva (deutor).

També ens trobem amb les obligacions recíproques, on cada part és deutor i creditor al mateix temps, com per exemple al contracte de compra-venda.

Per ser creditor es requereix capacitat jurídica, però si es vol exercir el crèdit és necessari tenir capacitat d'obrar.

Pot ser deutor qualsevol persona inclús sense tenir capacitat d'obrar.

Les parts poden ser individuals (una sola persona) o plurals (pluralitat de persones).

Les posicions jurídiques plurals es poden dir també obligació subjectivament complexa i, al mateix temps, poden tenir dues posicions objectives:

- Obligació objectivament complexa: un objecte múltiple.

- Obligació objectivament simple: una sola prestació.

- Determinació dels subjectes.

És necessari que els subjectes estiguin determinats des del moment en que la relació obligatòria existeix. Normalment, s'utilitza un mètode directe de determinació però de manera indirecta també es poden determinar.

És també necessari que es fixin a la relació jurídica els criteris que ens serviran per determinar, en un moment posterior, els subjectes de l'obligació.

El “contracte a realitzar per persona que es designarà” indica que una de les parts té la facultat de designar a la persona que ocuparà la seva posició jurídica.

- Posició creditòria i posició deutora.

La posició creditòria ocupa la posició activa de la relació jurídica. El contingut bàsic del dret de crèdit és el poder que es dóna al creditor per poder exigir el compliment de l'obligació.

La segona facultat és la de demanar, en cas d'incompliment del deutor, el rescabalament dels danys que li va provocar l'incompliment. Això implica un poder sobre el patrimoni del deutor segons l'art. 1911: Del cumplimiento de las obligaciones responde el deudor con todos sus bienes, presentes y futuros.

Aquest poder es manifesta a través d'una sèrie d'accions:

- acció subrogatòria (art. 1111 CC): cobrar dels crèdits que té el deutor amb un tercer, exceptuant els inherents a la seva persona.

- acció revocatòria (art. 1111 CC): el deutor es despren del seu patrimoni fraudulentament. El creditor té capacitat de revocar aquesta sortida de patrimoni i fa que els béns s'entegrin de nou al patrimoni del deutor.

- accions preventives: accions de conservació del bé en concret, de manera que no s'ha produit encara un incompliment.

El creditor també té la facultat de disposar del seu crèdit segons l'art. 1112 CC.

El creditor, però, té una sèrie d'obligacions derivades del principi de bona fe (art. 7.1), de manera que ha de col.laborar amb el deutor en el compliment. L'art. 7.2 diu al respecte que no es poden exercir drets amb abús. L'art. 1258 CC també parla de la bona fe en els contractes a més de complir amb el que s'hagi pactat.

Té també una càrrega d'informar al deutor de tots aquells esdeveniments que puguin ser d'interés pel deutor. Igualment, té la càrrega de facilitar l'alliberament del deutor, és a dir, ha de fer el possible per tal de que el deutor s'alliberi del deute.

En quant a la posició del deutor, aquest ha de portar a terme la prestació deguda. La principal obligació és la diligència en el compliment. El CC admet el paràmetre del bon pare de família a l'art. 1104 CC com a diligència mitja (si no es pacta res); la diligència màxima seria l'exigida a un especialista, com per exemple a un metge. Es pot pactar també una diligència mínima, que seria el mínim esforç per poder dur a terme l'obligació.

El deutor té la facultat d'alliberar-se del deute, que es manifesta injustificadament consignant el pagament si el creditor es nega a rebre el pagament.

També pot oposar excepcions, com la prescripció p.e., a les reclamacions del creditor.

Quan el seu patrimoni resulti insuficient queda facultat per agrupar els seus creditors i instar la posició col.lectiva. Això és resultat d'una declaració de fallida del deutor, de manera que existeix un principi de Favor Debitoris que indica que el deutor s'obliga al mínim.

TEMA II: CLASSES D'OBLIGACIONS

Cal dir, en primer lloc, que aquests conceptes no s'exclouen entre si, de manera que pot haver una obligació de donar i genèrica per exemple.

1.- Obligacions de donar, fer i no fer; de mitjans i de resultat.

Obligacions de donar: el deutor ha de desenvolupar una activitat consistent en lliurar una cosa al seu creditor.

Les obligacions del deutor seran:

- De conservació de la cosa amb la diligència d'un bon pare de família (art. 1094 CC).

- Donar, juntament amb la cosa, els fruits d'aquesta des del moment del naixement de l'obligació.

- Donar la cosa juntament amb els seus accessoris (art. 1097 CC); s'inclouen també manuals d'instruccions i cursets de formació segons la jurisprudència.

L'art. 1096 atorga al creditor el dret d'acció judicial per exigir del deutor el lliurament de la cosa.

Obligacions de fer: l'art. 1098 CC les diferencia pel seu incompliment:

a) no es fa el que s'havia de fer: s'ha d'executar a costa del deutor. Es condemna a complir la prestació o enviar algú que ho compleixi a costa del deutor.

b) Es fa una cosa diferent, mal feta: es pot destruir i s'obliga al deutor a complir la prestació com s'havia pactat o fer-la complir a costa seva.

Obligacions de no fer: es tracta d'una obligació negativa, per exemple no edificar a més d'una determinada alçada, prohibir-li a un representant la seva feina en una zona determinada, etc.

Si l'obligat a no fer executa allò que no havia de fer es destruirà el que hagi fet malament (art. 1099 CC).

Obligacions de mitjans: aquelles en les quals el que es retribueix és una activitat, independentment del resultat que s'aconsegueixi amb aquesta activitat. L'única obligació que té el deutor és la d'actuar amb la diligència exigible en cada cas. Un exemple seria quan un advocat perd el cas i igualment cobra del client.

Obligacions de resultat: el que es busca és un resultat, independentment dels mitjans que s'utilitzin per aconseguir-ho. Per exemple, un constructor que es compromet a fer una casa.

La condició que hi ha és que, mentre no es produeixi el resultat, no hi ha obligació de pagar.

2.- Obligacions genèriques i específiques.

Sempre que es parla de la prestació es diu que ha de complir uns requisits: que sigui lícita, possible, determinada o determinable (seria quan es fixen els criteris per la seva possible determinació, p.e. comprar les accions al preu que tanqui el dia 10).

L'existència de les obligacions genèriques és perquè la prestació pugui ser determinada o determinable, degut a que no són determinades.

Les obligacions específiques es determinen per la individualitat de la cosa o del servei, mentre que les genèriques són aquelles que es determinen en funció del gènere o la classe a la qual pertany la cosa o servei. El gènere pot ser més o menys ampli, p.e. dir que em deus 5.000 pts.

Efectes de les obligacions específiques.

Si són de donar, apliquem l'art. 1094, que parla de la conservació de la cosa. També dels arts 1096.1,1097 i 1166 es despren que el deutor ha de lliurar la cosa amb tots els seus accessoris sense possibilitat de substituir-la per cap altra.

En quant a l'extinció, l'art. 1182 diu que l'obligació quedarà extingida quan la cosa es perdés o destruís sense culpa del deutor abans de que aquest es constitueixi en mora.

Efectes de les obligacions genèriques.

L'art. 1096 par. 2º diu que Si la cosa fuere indeterminada o genérica, podrá pedir que se cumpla la obligación a expensas del deudor.

Les obligacions genèriques, quan es compleixen, es transformen en obligacions específiques i aquest procés es coneix com especificació. L'elecció és la forma de fer l'especificació, que correspon de fer-la al deutor a no ser de que l'elecció s'atribueixi al creditor (art. 1132). A més, el deutor no té dret a elegir les prestacions impossibles, ilícites o que no hagin pogut ser objecte de l'obligació.

L'art. 1167 diu que Cuando la obligación consista en entregar una cosa indeterminada o genérica, cuya calidad y circunstancias no se hubiesen expresado, el acreedor no podrá exigirla de la calidad superior, ni el deudor entregarla de la inferior.

Mentre no es produeix l'especificació, el gènere no s'extingeix mai: Genus Nunquam Perit, i el creditor no ha de soportar el risc de pèrdua o desapareixement, que ho farà el deutor, p.e. 100 kg. d'arrós és igual quins siguin mentre siguin d'arrós.

L'especificació es pot dur a terme per l'elecció del deutor, per persona conferida a aquella facultat, o per acord entre creditor i deutor.

Juntament amb les obligacions genèriques estan les de gènere limitat, que es determinen, no només pel gènere sinó també per determinades circunstàncies externes, com ara la procedència, el lloc...

3.- Obligació alternativa. L'obligació facultativa.

Obligacions alternatives: són aquelles que obliguen al deutor a una solament dins d'una pluralitat de prestacions previstes, i s'extingeixen per l'execució d'una o de l'altra, p.e. un menú.

L'equivalent de l'especificació seria la concentració, on l'objecte inicialment és indeterminat i es concreta de manera definitiva. Necessita com a requisit que hi hagi prevista una pluralitat de prestacions diferents i que només s'hagi de complir una.

Per examinar el règim legal distingirem entre dos supòsits:

a) concentració per elecció: l'obligació del deutor és complir una de les prestacions però de forma concreta. En principi, l'elecció correspon al deutor; l'art. 1133 diu que l'elecció no produirà efectes sinó des de la seva notificació.

b) concentració per impossibilitat : en cas d'incompliment per pereixement de la cosa o extinció. La primera conseqüència, segons l'art. 1134, és que el deutor perdrà el dret d'elecció quan només una obligació fos realitzable de les previstes com a alternatives.

Si s'extingeixen totes les prestacions, el creditor tindrà dret a danys i perjudicis quan, per culpa del deutor, s'hagués produit la destrucció de les coses objectes de l'obligació; es fixarà prenent el valor de l'última cosa que hagués desaparegut.

Si l'elecció s'havia atribuit expressament al creditor, la responsabilitat del deutor haurà de seguir les següents regles:

- Si alguna de les coses s'ha perdut per cas fortuït, el creditor només podrà demanar qualsevol de les restants i, si només queda una, haurà de ser aquesta.

- Si s'ha produit per culpa del deutor, el creditor pot reclamar qualsevol de les que subsisteixin, o el preu de la que per culpa del deutor hagi desaparegut.

Si totes les coses s'haguéssin perdut per culpa del deutor, l'elecció serà del creditor sobre el preu de totes.

Obligacions facultatives o Facultas Solutionis: no estan al CC però es poden admetre en base als arts. 1255 i 1166 interpretat a contrario.

Consisteixen en que si bé el que es deu és una sola cosa o prestació, es concedeix al deutor la facultat de complir l'obligació entregant una cosa diferent, de tal forma que el deutor pot escollir entre una i altra però el creditor no pot exigir més que l'objecte degut.

Es diferencien de les alternatives en que en aquestes es diu que les prestacions estan In Obligatione, mentre que a les facultatives hi ha un sol objecte In Obligatione i un altre In Solutione.

Això implica que la destrucció de l'objecte únic (In Obligatione) extingeix necessàriament l'obligació, p.e. el creditor demana la llet més barata i sinò la ATO.

4.- La divisibilitat i la indivisibilitat de la prestació. (arts. 1649, 1650 i 1651)

El criteri per distingir-les es troba en la naturalesa de la prestació.

Les divisibles són susceptibles de ser complides per parts, sense que per això s'alteri l'essència de la prestació.

Les indivisibles tenen per objecte una prestació que no es pot realitzar per parts sense alterar la seva essència. La indivisibilitat es pot donar per diferents causes:

- pot procedir de la llei, casos en que hi ha un sol deutor i un sol creditor. En el cas de pluralitat de deutors o creditors, la regla general és la divisibilitat de l'obligació, excepte quan la prestació en si sigui indivisible.

- la voluntat de les parts pot ser font d'obligacions indivisibles.

- de la naturalesa de l'objecte.

5.- Obligacions líquides i ilíquides.

Obligacions líquides són aquelles que s'expressen en diners o que es poden arribar a expressar en diners mitjançant una simple operació aritmètica.

Les ilíquides són les no líquides.

6.- Obligacions principals i accessòries.

Les principals són les que poden existir per elles mateixes.

Les accessòries són les que necessiten de la prèvia existència d'una altra obligació per poder existir, com p.e. les obligacions de garantia (hipoteca, fiança...)

Podríem dir que, segons l'art. 1094, existeixen les obligacions complementàries, és a dir, les de conservar la cosa, de manera que seria accessòria de l'obligació principal.

TEMA III: OBLIGACIONS DE DINER

1.- Concepte i funcions de diner.

Funcions:

-Unitat de mesura del valor econòmic de les coses i els béns en general.

-Instrument d'intercanvi de béns i serveis.

Precisa concretar-se en determinades realitats materials a les quals s'incorpora i que se'ls hi pot dir moneda. La moneda metàlica ha estat substituïda pel paper moneda i els documents que la representen.

2.-L'obligació dinerària.

Aquelles obligacions en les quals el deutor s'obliga a donar una determinada quantitat de monedes al creditor. No és una obligació de diners aquella que consistís en que el deutor s'obliga a donar unes determinades monedes, degut a que seria donar una determinada cosa.

3.- El deute d'interessos: concepte, classes, quantia. L'anatocisme.

Té dos conceptes:

-Econòmicament, és la remuneració del capital, és a dir, el que es paga per utilitzar un capital aliè.

-Jurídicament, és el mateix però se li afegeix una ficció jurídica: són el fruit que produeix un bé.

Característiques:

-És una obligació de diners.

-És una obligació accessòria perquè depén d'una altra.

-És una obligació que sempre s'ha de pactar de manera expressa o tàcita.

-Només es poden exigir en base a un pacte exprés.

En quant als tipus d'interessos, hi ha de diferents classes:

-legals: els que estableix la llei, i són legals en doble sentit:

a) és la llei la que estableix l'obligació de pagar els interessos.

b) és la llei qui fixa la quantia dels interessos (art. 1108).

-convencionals: els que pacten les parts, que estableixen la seva procedència i quantia. Les parts són lliures de pactar la quantia però hi ha un límit que ens ve de l'anomenada Llei Azcárate de 1908, que declara la il.licitut dels interessos en base a dos criteris:

a) objectiu: quan el creditor ha fixat un interés superior al que normalment s'aplica en les operacions equivalents.

b) subjectiu: quan ha estat fixat aprofitant-se de les circumstàncies del deutor o de la seva inexperència.

Si es dóna el primer criteri ja és ineficaç, però es poden donar els dos. La ineficàcia pot comportar dos efectes diferents:

1. La nul.litat de la clàusula d'interessos.

2. Una reducció dels interessos a l'interés normal de mercat.

La llei General de Consumidors i Usuaris de 19 de juliol de 1984, al seu art. 10, estableix unes determinades clàusules que són nul.les si s'estableixen en contractes d'adhesió que impliquin condicions abusives de crèdit. Per paliar aquests abusos es va crear aquesta llei.

L'anatocisme.

Es podria definir com els interessos dels interessos. El fet de que els interessos puguin produir nous interessos, el CC preveu un cas lícit a l'art. 1109 Los intereses vencidos devengan el interés legal desde que son judicialmente reclamados, aunque la obligación haya guardado silencio sobre este punto.

És possible un anatocisme convencional? S'ha d'admetre que si, amb la limitació general de la llei d'Azcárate i la llei General de Consumidors i Usuaris.

4.- Les alteracions del valor de la moneda. Clàusules d'estabilització.

Responen al problema de que fa molts anys els països occidentals viuen en un procés continu inflacionari, en el qual els diners perden valor adquisitiu paulatinament.

El problema es planteja quan pactem una prestació de diners i s'hagi de pagar al cap d'un temps. Si no busquessim una forma d'estabilitzar-ho, ens trobariem amb una pèrdua de poder adquisitiu. Es poden pactar clàusules d'estabilització, les més freqüents són les que venen referides a l'IPC.

5.- Obligacions en moneda estrangera.

Són obligacions de diner amb una característica especial: que són d'espècie monetària, que és una subclasse de les obligacions de diner.

El deutor no pot alliberar-se pagant amb una altra moneda, s'han de pagar uns diners en moneda estrangera que hem pactat en l'obligació. L'Estat posa uns límits per fer canvis de moneda, fet que està molt lliberalitzat des de 1979.

TEMA IV: UNITAT I PLURALITAT DE VINCLES

1.- La concurrència d'obligacions: obligació única i pluralitat d'obligacions.

Fa referència al nombre de vincles que existeixen.

Les obligacions unilaterals són en les que només existeix un vincle, al qual només li correspon un deute, que pot ser:

-comodat: préstec d'una cosa i obligació unilateral de tornar-la.

-mutu: préstec de diners.

-mandat: obligació del mandatari de realitzar una tasca a favor del mandant.

-dipòsit: deixar una cosa en un lloc perquè te la guardin. El dipositari té l'obligació de restituir la cosa al que diposita.

A les obligacions bilaterals hi ha una relació obligatòria complexa, que produeix el naixement de dues obligacions. Hi ha una relació crèdit-deute per cadascuna de les parts que intervenen a la relació obligatòria, com p.e. la que es deriva de la compra-venda.

Les obligacions plurilaterals són un supòsit especial en que neixen obligacions a càrrec de vàries persones que formen la relació obligatòria. El cas típic és el contracte de societat, on cada soci s'obliga a aportar les prestacions a que es va comprometre en la creació de la societat.

Hi ha unes obligacions que, en principi, són unilaterals però que també poden anomenar-se bilaterals imperfectes.

Originàriament neixen com unilaterals però, en un moment posterior, poden donar lloc a una obligació de càrrec d'una part que inicialment no estava obligada. En principi, el mandatari és l'obligat però s'incorre a despeses per cumplir el mandat i aleshores neix l'obligació del mandant de reemborsar les despeses (art. 1728).

Un altre cas és el contracte de dipòsit, on si el dipositari fa despeses per mantenir la cosa guardada l'haurà de pagar el dipositant (art. 1779).

2.- Obligacions recíproques o sinal·lagmàtiques: concepte; L'”exceptio non adimplendi contractus”; règim de la mora; els riscs.

Són obligacions bilaterals. La seva característica és que, entre les obligacions que neixen, existeix un vincle que les col.loca en situació d'interdependència. Significa que no es vol una obligació sense l'altra, i els esdeveniments que sobrevinguin en una de les obligacions afectaran en l'altra obligació.

Ex: contracte de compra-venda on una obligació és causa de l'altra.

Aquesta relació es denomina sinal.lagma i pot ser de dos tipus:

1) genètic: cadascuna de les obligacions és la causa de l'altra, és a dir, jo m'obligo perquè tu t'obligues i es recíproc en el moment del naixement.

2) funcional: ambdues obligacions s'han de complir simultàniament.

Normalment coincideixen els dos tipus, on el genètic inclou el funcional, però no sempre és així, per exemple quan hi ha un aplaçament d'una de les dues obligacions (el pagament de forma fragmentada, p.e.).

No s'ha de confondre la reciprocitat amb l'onerositat, que normalment coincideixen. Fan referència a coses diferents. L'onerositat fa referència a l'obligació econòmica de les parts, o d'una d'elles: una donació seria gratuïta, no onerosa.

La reciprocitat fa referència a la interdependència que es produeix entre les obligacions. Causa en el sentiment jurídic de fonament jurídic de l'altra obligació.

Per exemple, el contracte de préstec en que es pacta el pagament d'interessos és onerós però no bilateral perquè el que assumeix l'obligació és el prestatari. És una obligació unilateral perquè el CC considera gratuït el préstec, el que passa és que si es pacten interessos passa a ser un contracte onerós, encara que segueix sent un contracte unilateral.

Què és el que fa especials a les obligacions sinal.lagmàtiques?

Pel que fa referència a la seva existència o no existència, és a dir, fins a quin punt l'extinció d'una obligació repercuteix en l'extinció de l'altra obligació. Hem de distingir entre

-les obligacions de donar i

-les obligacions de fer.

1.1) Dins de les obligacions de donar cal diferenciar dues situacions d'extinció:

-per cas fortuït: quan una obligació de donar s'extingeix no repercuteix en l'obligació de l'altra part, que continuarà subsistent (arts 1452 i 1096 a contrario). P.e. es pacta la venda d'un cotxe a Arenys pel dia següent i, per cas fortuït, durant la nit el cotxe es perd riera avall, llavors el comprador haurà de pagar el preu del cotxe al venedor.

-per culpa del deutor: es produeix una extinció de l'obligació pròpia i de l'obligació aliena, amb el que recull l'art. 1122.2, que diu que el deutor haurà de pagar danys i perjudicis al creditor.

1.2) Les obligacions de fer tenen una especialitat, que és que el compliment passa per l'aprovació (requisit previ al compliment de l'obligació) per part del creditor i també del deutor en quant al preu, segons els arts. 1590 i 1591.

Si la cosa es destrueix, el creditor queda eximit del pagament, amb l'excepció de que la dilació d'entrega s'hagi produït per culpa del creditor. Hi ha tres possibilitats:

a) No acceptació per causes justificades, com l'incompliment del deutor: el deutor haurà de fer la cosa i el creditor no pagarà.

b) No acceptació per causes injustificades, com culpa o dol del creditor de la cosa, i posterior destrucció de la cosa: incompliment del creditor, que haurà de pagar i el deutor quedarà exonerat.

c) Acceptació en els termes pactats.

2) Pel que fa a la matèria de compliment o incompliment de l'obligació entre l'excepció de manca de compliment del contracte, és a dir, l'exceptio non adimplendi contractus i l'exceptio non rite adimplendi contractus.

Cap de les parts no està obligada a complir ni a exigir l'obligació de l'altra part si aquesta part no compleix ni ofereix el compliment de la seva obligació. L'única excepció és quan s'hagi pactat un termini de compliment.

Aquest principi no es troba directament al CC però hi ha una sèrie de preceptes dels quals es desprén, com a l'art. 1100 CC últim paràgraf, que diu En las obligaciones recíprocas ninguno de los obligados incurre en mora si el otro no cumple o no se allana a cumplir debidamente lo que le incumbe. També dels arts. 1124, 1466 i 1467 de forma implícita.

En quant a l'exceptio non rite... es refereix a que em puc negar a complir fins que l'altra part no compleixi de manera perfecta. Té molt a veure amb la polèmica del “compliment defectuós”, que és una qüestió doctrinal.

3) En matèria de compliment retardat, és a dir, la mora l'art. 1100 diu que a les obligacions recíproques des del moment en que una part compleix comença la mora per a l'altra part i que no hi ha mora fins que una part no compleix o manifesta aquesta voluntat.

4) La “condició ressolutòria implícita” és la facultat del titular d'una de les dues obligacions per extingir unilateralment les dues obligacions. Hi ha dos supòsits:

- Art. 1124: si l'altre no compleix jo estic facultat per resoldre la relació per via judicial, no es fa automàticament. També es pot obligar a l'altre a complir amb danys i perjudicis.

- Arts. 1122.4 i 1460.2: no vinculada a l'incompliment sinò pel deteriorament de la cosa o de l'impossibilitat parcial de l'obligació.

5) Cas de la producció de fruits i d'interessos.

La regla general és que quan una de les obligacions produeix fruits aquests són pel creditor, segons l'art. 1095, que diu “El acreedor tiene derecho a los frutos de la cosa desde que nace la obligación de entregarla. Sin embargo, no adquirirá derecho real sobre ella hasta que le haya sido entregada.”

Si les obligacions són recíproques neix pel creditor l'obligació de pagar els interessos del preu perquè és deutor del preu (art. 1501 paràgraf 2º).

Moltes vegades es compensen els fruits amb els interessos (art. 1120).

TEMA V: CIRCUMSTÀNCIES DE LA RELACIÓ OBLIGATÒRIA

1.-Circumstàncies de l'obligació

Trobem les obligacions pures, obligacions condicionals i obligacions a plaç o termini.

Obligacions pures són aquelles que no estan subjectes a cap tipus de circumstàncies que puguin limitar els seus efectes. No estan sotmeses ni a condició ni a termini (art. 1113 paràgraf 1r.). Són exigibles des del mateix moment en que neixen. Es deixa d'assenyalar que no està sotmesa a termini.

2.- L'obligació condicional: concepte, funció, classes i compliment i incompliment de la condició. Règim de la condició suspensiva i de la condició resolutòria.

Obligacions condicionals són les que l'eficàcia de les quals depèn de la realització o no realització d'un esdeveniment futur i incert.

Dins de les condicions es poden fer moltes classificacions:

Condicions suspensives (o inicials) i condicions ressolutòries (o finals).

1.- Les suspensives són les que depén el naixement de l'obligació: “si et cases et dono la casa”.

2.- Les ressolutòries són les que depén l'extinció de l'obligació: “si et cases, el contracte s'extingirà”.

1.- Efectes de les condicions suspensives.

Són diferents en funció de quina sigui la fase en que es trobi la condició. Hi ha tres fases:

1) CONDITIO PENDET: s'espera si es compleix o no.

2) CONDITIO DEFICIT: se sap amb certesa que la condició no es realitzarà.

3) CONDITIO EXISTIT: quan la condició s'ha realitzat plenament.

- A la Conditio Pendet el creditor no pot demanar el compliment de l'obligació. Si que té, però, les “accions conservatives” del seu dret anant als Tribunals (art. 1121), inclús es pot nomenar un administrador.

El deutor té el deure d'evitar els aconteixements que puguin perjudicar la prestació, igualment no pot incidir, amb el seu comportament, sobre el compliment de la condició o obstaculitzar aquest compliment, segons l'art. 1119 que diu “Se tendrá por cumplida la condición cuando el obligado impidiese voluntariamente su cumplimiento”; és un compliment fictici.

- A la Conditio Deficit l'obligació es té per no existent, com si no s'hagués pactat res.

- A la Conditio Existit hi ha un principi general que diu que l'obligació adquireix plena eficàcia. Aquesta eficàcia es produeix amb caràcter general de manera retroactiva, des del moment en que es va pactar l'obligació. Seria com dir que no ha existit condició, com si fos una obligació pura.

Hi ha excepcions a la retroactivitat:

a) A les obligacions de donar.

Segons l'art. 1120, el domini es retrotraeix al dia de la constitució. El deutor, però, ha pogut, a la fase de pendència, realitzar una sèrie d'actes dispositius, que s'han d'estudiar segons el criteri de la bona i la mala fe. Si hi ha mala fe en el tercer i es demostra, seria un frau i l'acte es rescindria. Si actua de bona fe, o no es demostra la mala fe, el principi que juga és el de la bona fe, de manera que el tercer quedaria protegit i l'objecte quedaria a la seva propietat. El creditor pot demanar danys i perjudicis.

Si s'hipoteca la cosa, i l'hipotecari és de bona fe, subsistirà la hipoteca però el creditor tindrà una acció de danys i perjudicis.

En quant als fruits i interessos no hi ha retroactivitat, de manera que els interessos creats durant la fase de pendència, si és una obligació recíproca, es compensaran. Si l'obligació és unilateral se'ls queda el deutor, en principi.

A l'art. 1122 es tracten les millores, pèrdua o deteriorament de la cosa.

Si la cosa es perd sense culpa del deutor, s'extingeix l'obligació (art. 1122.1).

Si la cosa es perd per culpa del deutor, queda aquest obligat al rescabalament de danys i perjudicis (1122.2).

Si la cosa es deteriora sense culpa del deutor, la despesa va a càrrec del creditor. Si es deteriora per culpa del deutor, el creditor decideix si s'extingeix l'obligació o es compleix, tenint dret a danys i perjudicis a ambdós casos (1122.3 i 1122.4).

Les millores per naturalesa o temps són a favor del creditor, i si es fan per voluntat del deutor i es poden retirar sense deteriorament, seran pel deutor i si no pel creditor.

b) A les obligacions de fer i de no fer.

Els Tribunals determinaran a cada cas l'efecte retroactiu de la condició complida.

2.- Efectes de les condicions ressolutòries.

L'efecte contrari a les suspensives a cada fase.

A la fase de pendència l'efecte normal és tractar l'obligació com si fos pura (art. 1113.2).

A la fase d'existència, es restitueix el que s'hagi percebut un cop complides les condicions. En el cas de pèrdua, deteriorament o millora de la cosa, s'aplicarà les disposicions de l'art. 1122., segons el que disposa l'art. 1123.

La regla que s'aplica és que l'efecte retroactiu de la ressolució també afectarà als fets d'alienació, de manera que si existeix un tercer de bona fe, subsistirà la disposició.

Si és un bé inmoble i l'hem inscrit al Registre de la Propietat, l'acció ressolutòria té accés al Registre.

Cal dir que no totes les obligacions són susceptibles d'aquesta regla. Les obligacions de transmissió no produeixen efectes retroactius sinò EX NUNC (no retroactius); efecte EX TUNC seria retroactiu.

3.- El temps. Obligacions instantànies i duraderes. L'obligació a termini

Hi ha dos tipus de regles jurídiques:

1.- de tracte successiu: la que es va repetint en periodes permanents (rebut d'aigua) amb caràcter indefinit.

Quan estan sotmeses a condició ressolutòria, el compliment de la condició no opera amb caràcter retroactiu sinò EX NUNC. Declara extingit el contracte amb els efectes produits a partir d'ara, no d'abans.

2.- instantànies: es compleixen en un moment determinat en el temps, la compra-venda

Aquí la ressolució si opera amb caràcter retroactiu, es torna la cosa amb fruits i els diners amb interessos. S'opera com si no hagués existit el contracte.

A la fase de deficiència continua existint com una obligació normal i es converteix en una obligació pura.

Condicions potestatives, casuals i mixtes.

-Les potestatives són les que l'esdeveniment incert depén de la voluntat d'una de les parts contractants, p.e. “et vendré la casa si em ve de gust”. Dins de les potestatives trobem dos tipus de condicions:

-c. simplement potestatives: són iguals que les mixtes.

-c. purament o rigorosament potestatives: aquelles que depenen exclusivament de la voluntat d'una de les parts.

-Les casuals són aquelles en que el fet depén absolutament de l'atzar.

-Les mixtes són les que el compliment en part és aleatori però també depén de la voluntat d'un dels interessats, p.e. “et vendré el pis si em concedeixen la feina a l'estranger i jo l'accepto”.

El CC (art. 1115) diu que quan el compliment de la condició depén de l'exclusiva voluntat del deutor, l'obligació condicional serà nul.la (no la condició). Totes les altres condicions són vàlides i també les que depenen de la voluntat del creditor.

Condicions afirmatives i condicions negatives.

Les afirmatives són les que depenen de la realització d'un esdeveniment i les negatives depenen de la no realització d'un esdeveniment. Cal dir que als dos casos s'ha de fixar un termini.

Règim de les afirmatives: art. 1117, “La condición de que ocurra algún suceso en un tiempo determinado extinguirá la obligación desde que pasare el tiempo o fuere ya indudable que el acontecimiento no tendrá lugar”.

Règim de les negatives: art. 1118, “La condición de que no acontezca algún suceso en tiempo determinado hace eficaz la obligación desde que pasó el tiempo señalado o sea ya evidente que el acontecimiento no puede ocurrir.”

Condicions pròpies i condicions impròpies.

Les pròpies són totes les que hem vist fins ara.

Les impròpies són les que recauen sobre un fet passat, les de compliment impossible, les ilícites, les inmorals (art. 1116). La condició de no fer una cosa impossible es tindrà com obligació pura, és a dir, com si no hi hagués condició (art. 1116.2).

Les obligacions a termini són les influides per l'assenyalament d'una data, que determinarà el moment en que comencen o finalitzen els efectes de l'obligació.

El que diferencia el termini de la condició és que el termini és fixe, és a dir, arribarà segur. Segons si el termini indica una condició incerta o el propi termini és incert, parlarem de termini cert (Certus An Certus Quando, p.e. el 2 de desembre) o no cert (Certus An Incertus Quando, arribarà però no sabem quan exactament, p.e. “heredaràs els meus béns quan em mori”).

Hi ha també una condició Incertus An Incertus Quando, que assenyala una data incerta i també és incerta la condició, p.e. “el dia que et casis”, de manera que es converteix en una obligació condicional (art. 1125, paràgraf 3º).

El termini pot ser de dos tipus:

a) suspensiu o inicial (Dies a quo): el que determina el moment a partir del qual l'obligació començarà a tenir efectes (art. 1125.1).

b) ressolutori o final (Dies ad quem): fixa el moment en que cessen els efectes de l'obligació.

A la condició ressolutòria la ressolució s'aplicava retroactivament, però en el termini la ressolució es fa EX NUNC (no retroactiu).

El termini també pot ser exprés o tàcit (art. 1128.1). Alguns autors parlen de termini voluntari o termini legal.

També hi ha el termini essencial i el no essencial. L'essencial és aquell en que l'obligació s'ha de complir necessàriament en el moment assenyalat perquè sinò és impossible que es satisfagui l'interés del creditor.

El no essencial és el que s'ha fixat un termini però si l'obligació es compleix més tard, el creditor queda satisfet.

Efectes anteriors al compliment del termini.

1.- Es pot reclamar l'obligació abans de que hagi arribat el plaç?

No. Hi ha casos excepcionals en que la llei paralitza el deutor i perd el benefici del plaç (art. 1129). Són ampliables per voluntat de les parts.

-deutor insolvent després de contraure l'obligació.

-No atorgui al creditor les garanties a que estigués compromés.

-Per actes propis disminueixen les garanties i quan, per cas fortuit, desaparegueren.

2.- El deutor pot pagar abans del compliment del plaç?

En principi, abans es pressumia a favor del deutor (Favor Debitoris), per tant, podia complir anticipadament.

El CC varia el criteri a l'art. 1127. “Siempre que en las obligaciones se designa un término, se presume establecido en beneficio de acreedor y deudor, a no ser que del tenor de aquéllas o de otras circunstancias resultara haberse puesto a favor del uno o del otro”.

Vol dir que si el plaç s'ha posat en benefici del deutor si que podrà complir anticipadament.

3.- Donat el cas en que el deutor pagués anticipadament, pot reclamar-ho abans de que finalitzi el termini?

El CC, a l'art. 1126, diu que el que s'hagués pagat no es pot repetir. Ara bé, si el que va pagar va ignorar el termini, pot reclamar els interessos o fruits del que s'hagués donat.

Els terminis es fixen segons els arts. 1128 i 1130.

TEMA VI: EL PAGAMENT O COMPLIMENT DE L'OBLIGACIÓ

1.- El pagament. Concepte.

S'utilitza com a sinònim de compliment, de compliment efectiu de la prestació convinguda, o lliurament d'una suma de diners.

El concepte jurídic és dir que es tracta del compliment efectiu de la prestació deguda. El CC regula el pagament als arts. 1157 a 1171.

2.- Subjectes hàbils per pagar i per rebre el pagament (arts. 1158 a 1160).

1.- En quant a qui pot pagar (Solvens), l'art. 1158 diu que podrà ser qualsevol persona, tingui o no interés en el compliment de l'obligació i, a més, no cal ni el coneixement ni el consentiment del deutor perquè es faci efectiu el pagament.

Si paga un tercer per compte del deutor, pot reclamar del deutor allò que hagués pagat, en el que s'anomena l'acció de reemborsament.

Hi ha una excepció, i és que s'hagi fet el pagament contra la voluntat expressa del deutor. Llavors només es pot reclamar del deutor allò que li hagués resultat útil (p.e. si hagués estat prescrit el pagament no li seria útil). A l'acció de reclamar la utilitat s'anomena Actio In Rem Verso.

D'altra banda, l'art. 1159 diu que “el que pague en nombre del deudor, ignorándolo éste, no podrá compeler al acreedor a subrogarle en sus derechos”. Pel contrari, si el deutor ho aprova, si que em subroga la posició, de manera que només es produeix un canvi de nom (art. 1210.2).

Aquest principi general de pagament de qualsevol persona té una excepció en les obligacions de fer quan al deutor se l'havia contractat per les seves característiques personals (art. 1161).

Pel que fa referència a la capacitat per pagar, el CC només té una regla especial en les obligacions de donar a l'art. 1160, que diu “En las obligaciones de dar no será válido el pago hecho por quien no tenga libre disposición de la cosa debida y capacidad para enajenarla. Sin embargo, si el pago hubiere consistido en una cantidad de dinero o cosa fungible, no habrá repetición contra el acreedor que la hubiese gastado o consumido de buena fe”. P.e. l'hereu fiduciari no pot pagar amb aquella herència perquè no té capacitat per alienar. L'excepció és que, si el pagament consistís en diners o cosa fungible, no hi haurà repetició contra el creditor que hagués consumit la cosa de bona fe.

2.- En quant a qui rep el pagament (Accipiens), l'art. 1162 diu que hi ha determinats casos en que es pot pagar a un tercer que no és creditor ni apoderat, i el pagament és vàlid:

-L'art. 1163 paràgraf 2º diu que quan resulta de la utilitat del creditor, p.e. l'administrador de finques que t'ingressa els fruits, el deutor s'allibera.

-L'art. 1164 es refereix al pagament fet al creditor aparent. Serà vàlid quan es fagi de bona fe a un crèdito aparent que està en possessió del crèdit. S'ha d'entendre en aquelles situacions en que el Solvens creu que l'Accipiens és el seu autèntic creditor, p.e. en un títol de crèdit, en un pagaré...

Respecte de la capacitat per cobrar, la tindrà qui tingui capacitat per administrar els seus béns, els incapacitats i els menors d'edat no poden, per exemple.

L'art. 1163 diu que, si és d'utilitat, si que serà vàlid i serà el Solvens qui haurà de demostrar la utilitat cap a l'Accipiens. Si no resultés útil, s'hauria de tornar a pagar.

A més, és necessari que no s'hagi ordenat per via judicial la retenció del deute, és a dir, que al deutor se li han embargat els crèdits, de manera que el creditor embarga els crèdits del deutor. Així, el pagament que faci el creditor del deutor quan sigui conscient no serà vàlid perquè pagaria dues vegades, encara que pot reclamar del deutor per la via de l'enriquiment injust.

2.- Requisits objectius: identitat, integritat i indivisibilitat. Lloc i temps.

La realització de la prestació exigeix una sèrie de condicions:

1) de manera idèntica (Identitat): arts. 1166, 1167 i 1170.

-Si jo dec una cosa específica, i entrego una de valor superior, no val si el creditor no l'accepta. A les obligacions de fer tampoc es pot substituir per una altra en contra de la voluntat del creditor (art. 1166).

-Quan l'obligació sigui genèrica, on la qualitat i les circumstàncies no s'han pactat, el creditor no podrà exigir-les de la qualitat superior ni el deutor entregar-la de la inferior (art. 1167).

-Als deutes de diners, el pagament haurà de fer-se en l'espècie pactada. El pagament de lletres de canvi, pagarés, etc. només produiran els efectes del pagament quan s'hagin realitzat, o bé quan per culpa del creditor s'haguéssin perjudicat.

2) de manera íntegra (Integritat): s'ha de pagar tota l'obligació sencera (art. 1157).

3) de manera indivisible (Indivisibilitat): art. 1169 amb una excepció, quan el deute tingués una part líquida i una altra ilíquida, on el creditor podrà exigir i el deutor fer el pagament de la primera sense esperar a que es compleixi la segona.

Temps de l'obligació.

Depén del que s'hagi convingut per les parts i de la naturalesa de l'obligació, p.e. si és pura és exigible des del mateix moment en que es crea (art. 1113).

Si l'obligació és condicional, serà exigible quan es compleixi la condició (art. 1114).

Si està sotmesa a un termini, serà exigible el dia fixat com a termini (art. 1125).

Lloc del compliment.

L'art. 1171 diu que serà el lloc designat per l'obligació. Si aquest no s'ha expresat, i es tracta de donar una cosa determinada, s'haurà d'entregar en el lloc on la cosa existia en el moment de constituir-se l'obligació.

En qualsevol altre cas, el compliment es farà efectiu al domicili del deutor.

Despeses del pagament.

a) Extrajuicials (art. 1168): aniran per compte del deutor.

b) Judicials: quan es fa la reclamació per via judicial ho decidirà el Jutge o Tribunal. L'art. 523 LECiv. Parla del venciment objectiu per referir-se a que pagarà les costes la part que perd el judici si les pretensions es desestimen per complet.

4.- La prova del pagament.

L'art. 1214 diu que correspon al deutor demostrar que ha pagat. Es pot exigir un rebut alegant costum i principi general de bona fe.

La Llei de Consumidors i Usuaris de 1984 regula l'obligatorietat de donar rebuts. També per confessions o testimonis es pot demostrar el pagament.

5.- La imputació de pagaments (arts 1172 a 1174).

Forma especial de pagament que es dóna quan un mateix deutor té una pluralitat d'obligacions front a un mateix creditor. Qui paga té la facultat de dir a quin deute es deu el pagament; si no es diu res, el deutor pot expedir un rebut declarant complida l'obligació que vulgui.

Si el deute produeix interessos, amb caràcter obligatori s'han de pagar primer els interessos i després la resta per poder estimar-se satisfet el pagament.

L'art. 1174 es refereix al cas en que els deutes tenen la mateixa naturalesa, on el deutor haurà de fer un prorrateig (proporció) amb tots els deutes amb criteri subsidiari. Si són diferents, es tindrà per satisfet el deute més onerós pel deutor (més perjudicial) d'entre els ja vençuts.

5.- El cobrament de l'indegut: concepte, pressupòsits, l'acció de restitució, la prova (art. 1895).

Tot pagament vol dir el compliment efectiu d'una prestació a favor d'una persona. Perquè aquest acte pugui ser qualificat de pagament, és necessari que hi hagi dos requisits:

-una prèvia obligació: Causa Solvendi.

-que s'hagi fet amb intenció d'extingir l'obligació: Animus Solvendi.

La conseqüència és que si l'obligació no existeix (ja s'havia extingit), el Solvens té una acció dirigida a la restitució d'allò que hagués donat Solvendi Causa.

Pressupòsits.

a) Que existeixi una atribució patrimonial (traspàs possessori) realitzada Solvendi Causa.

La Datio (obligació de donar, lliurament de coses o béns). L'art. 1900 diu que el pagament no és obligació. La prova del pagament correspon a qui pretén haver-lo realitzat.

b) Inexistència de l'obligació: Indebitio. Quan no existeixi relació obligatòria per compliment o equivocació del Solvens, p.e.

La prova de l'error correspon al Solvens; és una prova molt difícil i la llei pressumeix que hi ha error en el pagament quan l'Accipiens negui que ha rebut la cosa del Solvens i es pugui demostrar realment el traspàs possessori. De manera que el Solvens demanda l'Accipiens per pagament indegut i aquest últim diu que no ha rebut res. Si el Solvens demostra que si ha lliurat la cosa i ell s'havia negat, el Solvens queda exonerat de demostrar que s'ha equivocat demostrant que ha pagat.

c) Es compleix una obligació que ja estava pagada, per tant, s'havia extingit.

La conseqüència del pagament indegut és que neix una acció del Solvens contra l'Accipiens per tal de recuperar les coses o els béns que li havia atribuit, o, subsidiàriament, el seu equivalent pecuniari (acció subsidiària de restitució).

Aquest deure de restitució de l'Accipiens té un contingut diferent si l'actitut és de bona fe o de mala fe, és a dir, que sapigués que l'atribució patrimonial era indeguda o no.

- Si és de mala fe, haurà de restituir la cosa i, si això és impossible, haurà de restituir el seu valor pecuniari. A més, si el que se li va donar va ser una quantitat de diners, haurà de donar l'interés legal, comptat des del moment en que va rebre l'atribució fins al moment en que es produeix la restitució.

- Si el lliurament era una cosa que produeix fruits, haurà de restituir també els fruits percebuts durant aquest temps. A més, respon del menyscap que hagi pogut rebre la cosa, dels danys i perjudicis que l'atribució patrimonial hagués causat al Solvens.

En quant a les despeses i millores, l'Accipiens pot retirar les millores sempre i quan la cosa no es deteriori; i les millores que no es puguin retirar, queden en benefici del Solvens, sense rebre indemnització l'Accipiens.

- Si és de bona fe, partim de la base de que hi ha un doble error: error del Solvens sobre el caràcter indegut del pagament que realitza, i error de l'Accipiens en pensar que havia de cobrar.

La conseqüència és que neix una obligació de restitució però sense cap mena de danys i perjudicis. Els casos que es poden donar són:

1) Que l'atribució tingui per objecte una cosa específica i determinada i que encara l'Accipiens la conservi al seu patrimoni. Llavors l'Accipiens restituirà la cosa; respecte als fruits, se'ls quedarà l'Accipiens, i dels desperfectes no se l'ha de fer responsable.

2) Si es tracta de coses genèriques i existeixen dins del patrimoni de l'Accipiens, la restitució s'aplica sobre el que es diu el Tantundem, és a dir, la quantitat de la mateixa espècie i qualitat.

3) Que les coses donades han estat alienades per l'Accipiens a un tercer. L'Accipiens compleix amb el Solvens donant-li el preu obtingut, i si no ha rebut el preu, li passa l'acció de cobrament.

4) Que la Datio hagués consistit en coses consumibles i l'Accipiens les consumeix de bona fe. En aquest cas no hi ha lloc a la restitució.

5) Que la Datio fos una quantitat de diners. S'ha de restituir la quantitat sense interessos, a no ser que es digui per sentència judicial, que seria des de la data de la sentència.

Respecte de les obligacions de fer i de no fer, es tracta de realitzar o no una activitat en compliment d'una obligació fictícia. Ex: tenda d'informàtica que es compromet a un servei post-venda durant un any i la tenda es pensa que es comprometia per tres anys.

Aquí es dóna una acció de restitució a favor de la persona que realitza aquella conducta contra el beneficiari d'aquesta conducta, sempre i quan es pogués demostrar que la conducta ha produït un enriquiment en el patrimoni de l'Accipiens: “enriquiment sense causa”.

TEMA VII: ELS SUBROGATS DEL COMPLIMENT

1.- La consignació: concepte, requisits i efectes.

És una manera de complir que substitueix el pagament, de manera que permet l'alliberament del deutor.

El creditor es nega a rebre el pagament i llavors el deutor pot, davant dels Tribunals, i mitjançant la consignació de la cosa deguda, entregar el deute com si fos un dipòsit judicial.

L'art. 1176.1 diu que “Si el acreedor a quien se hiciere el ofrecimiento de pago se negare sin razón a admitirlo, el deudor quedará libre de responsabilidad mediante la consignación de la cosa debida”.

Cal matitzar això, observant el tipus d'obligació que permeti aquesta forma de pagament, d'una banda, i el caràcter d'aquest dipòsit, és a dir, les coses que poden ser dipositades, d'altra banda.

En primer lloc, les obligacions que siguin Datio o de fer es poden extingir per la consignació. Què passa amb les obligacions de no fer? Com es tracta d'una simple conducta, no és possible el seu dipòsit, per tant, no es poden extingir.

El deutor que es vulgui alliberar haurà de fer que el creditor incorreixi en mora (Mora Creditoris), i si es tracta d'una obligació sinal.lagmàtica, el deutor pot demanar la ressolució d'aquesta.

En quant al caràcter del dipòsit judicial, l'art. 1178 diu que “La consignación se hará depositando las cosas debidas a disposición de la Autoridad judicial, ante quien se acreditará el ofrecimiento en su caso, y el anuncio de la consignación en los demás”.

D'altra banda, l'art. 1758 diu que “Se constituye el depósito desde que uno recibe la cosa ajena con la obligación de guardarla y de restituirla”.

Requisits (arts. 1176 i 1177).

1.- Previ a la consignació s'ha d'oferir el pagament.

Hi ha casos en que no és necessari l'oferiment del pagament, sinò que es pot admetre directament:

-El creditor estigui ausent.

-Estigui incapacitat per rebre el pagament en aquell moment.

-Existeixi dubte sobre qui ha de rebre l'acció de crèdit.

-S'hagi extraviat el títol de l'obligació.

2.- Que s'anunciï la consignació a les persones interessades en el compliment de l'obligació.

3.- Que es dipositi la cosa necessàriament a disposició de l'Autoritat judicial, acreditant l'oferiement i l'anunci.

Un cop realitzada la consignació, s'haurà de notificar novament als interessats.

Efectes (arts. 1179 a 1181).

- El creditor accepta la consignació i va al Jutjat a retirar la cosa consignada: s'extingeix l'obligació.

-Si el creditor no l'accepta, o encara no li ha recaigut la sentència de que està ben feta, el deutor pot retirar la consignació, deixant subsistent l'obligació (art. 1180).

-Si el creditor es nega o adopta una activitat passiva, el deutor podrà demanar al Jutge la cancel.lació de l'obligació sempre que la consignació estigui ben feta.

-Que, feta la consignació, el creditor autoritzi al deutor a retirar la cosa. L'obligació queda subsistent però el creditor perd tota preferència que tingués sobre la cosa. A més, els codeutors i fiadors quedaran també lliures.

Despeses de la consignació (art. 1179).

Si la consignació és procedent, les despeses les ha de pagar el creditor i, en cas contrari, el deutor.

2.- La compensació: concepte, classes i règim jurídic (arts. 1195 a 1202).

Consisteix en extingir per la part concurrent una sèrie de crèdits i de deutes. L'art. 1195 diu que “Tendrá lugar la compensación cuando dos personas, por derecho propio, sean recíprocamente acreedoras y deudoras la una de la otra”.

Es tracta d'una manera abreviada de fer el pagament, i pot produir l'extinció total de l'obligació.

Requisits.

-objectius, que deriven del compliment de les obligacions.

1.- Que els deutes siguin homogenis (art. 1196.2).

2.- Que els deutes estiguin vençuts (art. 1196.3).

3.- Que els deutes siguin líquids i exigibles en el moment (art. 1196.4).

-subjectius, que deriven de les persones.

1.- Creditor i deutor recíprocs.

2.- Creditor i deutor ho han de ser per dret propi, no per representant (art. 1195).

3.- Creditor i deutor han de tenir la mateixa categoria jurídica dins de la relació obligatòria (art. 1196.1).

Casos en que no procedeix la compensació malgrat que es donin els requisits legals.

1) L'art. 1196.5 diu que quan sobre un deute hi hagi una retenció (embargament) promoguda per terceres persones i notificada al deutor.

2) Quan el deute procedeixi del dipòsit o de les obligacions del dipositari o comodatari (art. 1200).

3) Les obligacions d'aliments deguts a títol gratuït (art. 1200.2). S'entén per l'art. 151.1, que matitza, de manera que el problema és que hi hagi un frau continuat per endarrerir l'aliment.

Despeses de la compensació (art. 1199).

En principi, s'ha d'indemnitzar al creditor.

Efectes de la compensació.

L'art. 1202 diu que “El efecto de la compensación es extinguir una y otra deuda en la cantidad concurrente, aunque no tengan conocimiento de ella acreedores y deudores”.

La jurisprudència diu que té un efecte automàtic des del moment en que es donen els requisits. Com a matització, diu que s'ha d'alegar com una excepció; un cop alegada, la compensació produeix efectes des del moment en que es compleixen els requisits i no des de que s'alega (efecte retroactiu).

Persona que té una pluralitat de deutes compensables amb una altra persona.

L'art. 1201 diu que s'observarà el que diu el CC sobre la imputació de pagaments (arts. 1172 a 1174).

3.- Cessions solutòries.

Són els supòsits en que el deutor dóna uns béns diferents, o realitza una activitat diferent, a la compromesa inicialment, de manera que provoca l'extinció de l'obligació.

a) La dació en pagament (Pro Soluto): extinció inmediata de l'obligació.

Acte de compliment en el qual el deutor realitza una prestació diferent amb el consentiment del creditor. El CC no ho regula expressament però si implícitament a l'art. 1849 i a l'art. 1166 a sensu contrario.

Requisits de manera acumulativa:

-Conducta realitzada diferent de la compromesa: Aliud Pro Alio.

-Tant deutor com creditor atribueixin conjuntament un valor extintiu.

-Aquest valor ha de ser simultani al lliurament de la cosa o a la realització de la conducta.

Una solució és equiparar la dació en pagament a una compra-venda, degut a que permet aplicar per analogia alguns preceptes d'aquesta, com p.e. el sanejament per vicis ocults o evicció.

Efectes: l'efecte principal és que es produeix l'extinció de l'obligació. Degut a això, també s'extingeixen les obligacions accessòries (fiança...).

El deutor que lliura una cosa en pagament d'un deute respon per evicció davant del creditor en els mateixos casos que el venedor a la compra-venda.

b) Pagament per cessió de béns ( Pro Solvendo).

Es tracta de donar el bé al creditor per tal de aquest l'alieni, és a dir, que es cobri amb el producte de la venda (art. 1175).

Requisits:

-Lliurament als creditors d'un conjunt de béns.

-Autorització del deutor als creditors perquè puguin alienar els béns.

-Alliberament del deutor (extinció de l'obligació) sotmesa a la condició de que els creditors, amb el producte líquid, puguin cobrar-se el deute. Així, pot donar lloc a un pagament parcial.

El pagament es pot fer per via judicial o extrajudicial.

- La judicial es dóna en els procediments concursals (situació d'insolvència), és a dir, en deutes superiors a crèdits, i es demanaria una suspensió de pagaments i s'intenta un conveni amb creditors, o sigui, tots cobren una mica menys perquè tots puguin cobrar alguna cosa.

- L'extrajudicial és quan no hi ha declaració prèvia d'insolvència del deutor, ni és necessari un conveni amb els creditors.

Efectes: l'extinció de l'obligació no es produeix només per l'acte de la cessió sinò que és necessari alienar els béns (art. 1175).

TEMA VIII: L'INCOMPLIMENT DE L'OBLIGACIÓ I LA RESPONSABILITAT CONTRACTUAL

1.- Concepte i causes d'incompliment.

És la lesió que es produeix al dret de crèdit pel fet de no realitzar la prestació.

Tipus:

1) Causes objectives, en relació al tipus de lesió comesa.

-Incompliment morós.

-Incompliment per contravenir al tenor de l'obligació.

2) Contingut de la prestació.

-Incompliment total.

-Incompliment parcial.

3) L'activitat del deutor (causes subjectives).

-Incompliment dolós: voluntat manifesta del deutor de no complir.

-Incompliment culpós: per manca de diligència compromesa.

-Incompliment fortuït o per causa major: no imputable al deutor.

2.- La mora del deutor: concepte, requisits i causes.

Regulada a l'art. 1100 CC. És una mena de compliment defectuós, es tracta de realitzar la prestació deguda però de forma retardada.

Les obligacions civils pressupossen la possibilitat de duur a terme el compliment en un moment posterior al pactat, amb l'excepció de que s'hagués pactat un termini essencial.

Hi ha un termini de gràcia, com a regla general, perquè compleixi el deutor. La mora, per tant, és un retràs qualificat en el compliment de l'obligació. A més del retràs, és necessari que el deutor es molesti per la interpelació de la mora (Interpelatio Morae), és a dir, a partir de quan el creditor demana el deute. La interpelació pot ser judicial o extrajudicial.

Cal dir, però, que existeixen casos de mora sense interpelació, o sigui, de forma automàtica (art. 1100, paràgraf 2º).

Segons l'art. 1100, sembla que només es doni la mora per a les obligacions de fer i de donar, no es diu res de les obligacions de no fer o de no donar, és a dir, les obligacions negatives. Per intentar donar una solució, es distingeixen dos supòsits:

1.- Quan el contingut de l'obligació negativa suposa l'extinció de l'obligació.

2.- Quan ens obliguem a no fer una activitat a partir d'un temps determinat. Això si que produeix mora si no es compleix.

Si no hi ha activitat prèvia, només hi ha incompliment i no mora. Per tal de que hi hagi mora és necessari que sigui una obligació exigible (art. 1101). El problema és que, a vegades, davant del requeriment del creditor, és que el deutor pugui alegar una excepció (la prescripció, p.e.).

En principi, es pot dir que no hi ha mora però també s'admet que es pot interpretar que el creditor interpela la mora i el deutor no alega l'excepció.

Una altra cosa que es discuteix és que si el compliment retardat implica culpa o dol en l'incompliment. La resposta és que si (art. 1105), per tal de que hi hagi mora ha d'existir culpa com a mínim.

Efectes de la mora.

Els analitzarem en dos àmbits diferents:

a) A les obligacions d'indemnitzar danys i perjudicis (arts. 1100 i 1101).

Les obligacions de diners tenen regulació específica a l'art. 1108, de manera que en primer lloc la indemnització serà la pactada i, en el seu defecte, el que convingui l'interés legal.

A l'art. 921.4 LECiv també hi ha una norma especial per a les obligacions de diner.

b) Fins que no es dóna la situació de la mora, el risc de deteriorament l'ha de soportar el creditor, a partir de que hi ha mora l'ha de soportar el deutor (arts. 1096.3 i 1182).

La mora a les relacions sinal.lagmàtiques (últim paràgraf art. 1100).

Es tracta d'una mora automàtica, no caldria fer interpelació (és una interpretació). Altra interpretació és que no queda eliminada la necessitat de que s'hagi d'interpelar amb el compliment. Primer s'ha de complir, després interpelar i, posteriorment, neix la mora.

Les obligacions sinal.lagmàtiques són de dos tipus, que normalment coincideixen, p.e. si es dóna una finca i es pacta un preu a pagar una part ara i una part als 12 mesos, si s'incompleix en el pagament s'ha d'interpelar i neixerà la mora.

D'altra banda, segons l'art. 1100 es pot pactar per contracte que no sigui necessària la interpelació.

Purga de la mora.

Vol dir que la mora s'extingeix. Quan té lloc el compliment i deixa d'existir la mora però igualment s'han de pagar els interessos.

Es dóna també quan el creditor renuncia a la mora.

3.- Compliment defectuós. Supòsits i efectes.

Cal dir com a preàmbul que si apliquéssim l'art. 1157 no existiria el pagament defectuós, perquè es diu que “No se entenderá pagada una deuda sino cuando completamente se hubiese entregado la cosa o hecho la prestación en que la obligación consistía”.

Podem dir que hi ha dos conceptes: un més ampli, no gaire acceptat, que es refereix a qualsevol manca de coincidència entre prestació deguda i prestació executada.

Un altre concepte més concret és dir que la mora no és un compliment defectuós degut a que té la seva pròpia regulació. Les irregularitats dels subjectes tampoc s'ha d'incloure al compliment defectuós.

Llavors quedarien dues situacions:

a) Que es doni un objecte o es faci una activitat que no coincideixen plenament amb el que s'hagi pactat (vici o defecte).

Requisits objectius:

-manca d'integritat (art. 1157): no es fa completament la prestació principal, o bé es fa aquesta però no es compleixen les obligacions accessòries que s'havien pactat.

-manca d'identitat (art. 1166): es dóna una cosa diferent (encara que sigui de valor superior), servei diferent, o , a les obligacions personalíssimes, la realitza una persona diferent.

-manca d'indivisibilitat (art. 1169): el compliment fraccionat seria defectuós.

Encara que l'objecte reunís els requisits objectius, pot haver irregularitats o defectes ocults, sobretot a les obligacions de donar.

b) Que es realitzi en lloc diferent de l'inicialment pactat.

* Alguns introdueixen el pagament que es fa després del termini pactat però abans de constituir-se la mora.

Efectes del compliment defectuós.

Cap llei no conté una regulació general sobre això degut a que és un fenomen doctrinal. Hi ha alguns articles al CC que ho regulen, com p.e. l'art. 1483 i ss. sobre els vicis a la compra-venda, l'art. 1591 sobre vicis als contractes d'obra, art. 1661 i ss., art. 1746 sobre els vicis de les coses acomodatades o l'art. 1766 sobre responsabilitat del dipositari.

Hi ha algunes lleis especials que tendeixen a regular parcialment el tema dels defectes de les coses o serveis, però que no regulen el compliment defectuós, com la Llei de Consumidors, la Llei General de Publicitat de 1988, que regula el compliment defectuós però li dóna les mateixes conseqüències que a l'incompliment, podent exigir el compliment i, a més, danys i perjudicis.

Cada cas concret, en funció del contracte que sigui, tindrà una regulació o una altra, a l'hora d'establir els efectes del compliment defectuós.

Conseqüències en general del compliment defectuós.

Es poden analitzar en dos moments determinats:

- moment del compliment: si detectem que hi ha un defecte, el creditor té diferents possibilitats:

1) Rebutjar del tot la prestació ofertada pel deutor i exigir el compliment exacte.

2) Es pot admetre amb reserves: exigir que subsani el defecte o bé demanar-li la rebaixa en la contraprestació.

3) Exigir directament danys i perjudicis.

4 )Si és una obligació sinal.lagmàtica, podem demanar el compliment exacte de l'obligació o la ressolució de l'obligació (art. 1124).

- quan s'ha produit el compliment: apliquem la normativa de la compra-venda per vicis ocults.

4.- L'incompliment definitiu.

Significa que hi ha una omissió total de la prestació i, a més, una impossibilitat de realització, de manera que es produeix una frustració total o parcial de l'interés del creditor.

La doctrina, ha afirmat que seràn supòsits d'incompliment definitiu:

1) Impossibilitat sobrevinguda de la prestació objectiva, absoluta i insuperable.

El CC distingeix entre les obligacions de donar i les de fer.

Obligacions de donar (art. 1182): si, abans de complir-se, es destrueix la cosa sense culpa del deutor i sense que aquest estigui en situació de mora, s'extingeix l'obligació.

Obligacions de fer (art. 1184): també quedarà alliberat el deutor quan la prestació resultés ilegal o físicament impossible.

2) Voluntat inequívoca, rebel i reiterada del deutor de no complir.

No és que sigui impossible sinò que el deutor no vol complir. El creditor pot demanar el compliment forçós de l'obligació i també indemnització de danys i perjudicis.

3) No obtenció del resultat a les obligacions de fer i de no fer.

-A les obligacions negatives, la realització de l'activitat prohibida és incompliment.

-A les obligacions de fer, l'incompliment és l'omissió. Aquí, l'absència del resultat pot ser incompliment definitiu o, simplement, mora del deutor, en funció de que el compliment posterior satisfagui l'interés del creditor i, si no li satisfà, si estariem davant d'un incompliment definitiu.

4) Frustració de la finalitat del negoci.

Aquells casos en que s'ha pactat un termini essencial. Si és un incompliment per causa aliena al deutor, aquest no respon. Si és per culpa o dol, respon per danys i perjudicis.

5.- Imputabilitat: del creditor, la mora accipiendi; del deutor.

És necessari que hi hagi una causa per la qual poguem imputar l'incompliment al deutor, apart de donar-se una situació objectiva d'incompliment.

Es pot donar per dues vies:

a) Si hi ha hagut culpa o negligència del deutor.

La culpa és un concepte que s'entén per omissió de la diligència deguda (art. 1104). La conseqüència és la indemnització de danys i perjudicis però la responsabilitat que prové de culpa es pot graduar judicialment. Podem pactar una clàusula d'eximir al deutor per responsabilitat per culpa, el que passa és que no ho farem mai.

b) Si hi ha hagut dol.

Es tracta d'un incompliment intencionat (art. 1102). Aquí ni es pot moderar la responsabilitat ni es pot pactar l'eximició del compliment dolós.

L'art. 1105 parla dels actes fortuïts i causa major, dient que no s'incorre en incompliment i que el deutor no té responsabilitat; hi ha dues excepcions:

-excepcions contemplades expressament per via legal.

-excepcions contemplades expressament per via contractual.

L'abast de la indemnització.

1.- Lucre cessant (Lucrum Cessans): guany deixat d'obtenir pel creditor.

2.- Dany emergent (Damnus Emergens): dany que pateix el creditor.

La jurisprudència exigeix una prova rigorosa i complida per poder alegar el lucre cessant, és molt difícil d'exigir, més que el dany emergent.

Estan apareixent lleis que quantifiquen els lucres cessants.

Respecte de la indemnització per danys morals (honor, llibertat personal...) s'havia discutit, a principis de segle, si aquests eren indemnitzables o no degut a que suposava caure molt baix. Avui, unànimament, s'accepta una compensació econòmica.

Els arts. 1103 i 1107 tracten de la modificació de la relació obligatòria.

La mora del creditor: Mora Credendi.

Quan l'incompliment del deutor és imputable al creditor, és a dir, quan de manera dolosa o negligent el creditor impedeix el compliment del deute.

Les conseqüències són:

-Es compensa la mora del deutor si és que existia aquesta.

-Es modifica el sistema normal de risc per pèrdua fortuïta de la cosa o impossibilitat sobrevinguda fortuïta. La mora l'ha de soportar el creditor.

-El deutor de la prestació pot quedar alliberat mitjançant la consignació.

6.- La lesió del crèdit per un tercer.

Quan una persona aliena a l'obligació destrueix les coses objecte de l'obligació és el cas més típic. A les obligacions de fer, quan el tercer impossibilita que el deutor realitzi l'obligació.

No s'extingeix l'obligació, el creditor s'hauria de dirigir, segons la jurisprudència, contra qui vulgui dels dos:

-Deutor: acció basada en l'art. 1101, segurament perdrà l'acció per no apreciar ni dol ni negligència del deutor.

-Tercer: acció basada en l'art. 1902 i ss. Sobre la responsabilitat extracontractual.

TEMA IX: LA PROTECCIÓ DEL CRÈDIT

1.- Mitjans de tutela i protecció del crèdit.

Mitjans que intenten garantir que el creditor vegi satisfet el crèdit. Ja coneixem l'art. 1911 sobre la responsabilitat universal del deutor. Moltes vegades aquesta responsabilitat és insuficient degut a que el deutor té moltes formes d'incomplir simulant compra-vendes, no cobrant als seus creditors (passivitat), contraguent nous deutes preferents, etc.

Al Dret l'interessa més forçar al deutor i que compleixi sense necessitat d'anar a la Justícia.

-Drets de garantia: encaminats a constituir una garantia real o personal, o atorgar a un crèdit una preferència respecte d'un altre crèdit.

-Mesures conservatives: tendents a impedir la disminució del patrimoni del deutor.

-Mesures executives: tendents a realitzar el crèdit quan el deutor sigui insolvent.

2.- Responsabilitat patrimonial i execució forçosa singular, l'acció de compliment.

L'obligació que recau sobre el creditor es tradueix en un compliment forçós, de manera específica o, si és impossible aquest, es dóna lloc al que els autors anomenen la prestació Id Quod Interest, és a dir, la substitució pecuniària del valor de la prestació.

Compliment forçós de manera específica.

Persegueix obtenir el compliment de la mateixa prestació que s'havia constituit com a prestació objecte de l'obligació.

Es troba regulat als arts. 921 i ss. LECiv., diferenciant les obligacions de donar, de fer, de no fer i les pecuniàries.

- Obligacions de donar:

a) Cosa determinada (art. 1096): el creditor pot compelir al deutor a que li faci la prestació (acció judicial).

b) Cosa indeterminada o genèrica: el creditor pot demanar que es compleixi l'obligació a càrrec del deutor.

- Obligacions de fer:

a) Fet no personalíssim: execució de forma específica a càrrec del deutor (art. 1098).

b) Fet personalíssim: l'únic que es pot demanar és l'equivalent pecuniari (art. 924.1 LECiv).

Si és una declaració de voluntat, i no es compleix, és possible el compliment específic, el jutge substituiria la voluntat del deutor.

- Obligacions de no fer:

L'art. 1099 diu que el creditor pot exigir que es desfaci allò que el deutor no podia fer, i serà a càrrec del deutor. Si no és possible desfer-ho perquè hi ha un tercer de bona fe, caldria una indemnització de danys i perjudicis.

- Obligacions pecuniàries:

Si el deutor no compleix i tenim sentència que el condemna, s'embargarà i es vendrà en pública subasta els béns del deutor fins que sigui suficient (hi ha béns que no es poden embargar).

Compliment per equivalència (rescabalament o indemnització de danys i perjudicis).

Indemnitzar té l'arrel en deixar indemne el deutor, és a dir, que després de la indemnització, el patrimoni del deutor quedi igual que estaria si el degut no hagués incomplert l'obligació. Es modifica la prestació per una altra prestació. El CC, a l'art. 1101, li diu danys i perjudicis.

Requisits per poder demanar la indemnització:

- Incompliment culpable o dolós de l'obligació (no fortuït).

- Que no es pugui donar el compliment de manera específica, o sigui, té sempre caràcter subsidiari, substitutiu, per equivalència.

- Que l'incompliment provoqui un dany (caldria parlar també dels danys emergents, lucre cessant i dany moral).

- Que hi hagi relació causa-efecte entre l'incompliment i el dany, és a dir, danys que siguin conseqüència lògica de l'incompliment, segons el T.S.

Efectes:

El CC, per tal de valorar l'extensió dels danys i perjudicis, analitza la causa de l'incompliment segons hi hagi mala fe o bona fe. També pren com a base si existia o no previsibilitat dels danys i perjudicis.

L'art. 1107 diu que si el deutor incompleix de bona fe respondrà només dels danys i perjudicis que s'havien previst en el moment de constituir-se l'obligació, o que es podien preveure.

En canvi, si incompleix dolosament, també respon dels danys que no s'haguéssin pogut preveure en el moment de constituir-se l'obligació.

L'art. 1103 regula la responsabilitat derivada de negligència, que es podrà moderar pels Tribunals segons els casos.

En quant a la prova i liquidació dels danys i perjudicis, la prova correspon al creditor i la liquidació (determinació de la quantia) es farà o bé per les pròpies parts, o bé el jutge en la sentència o en la seva execució.

L'art. 1108 regula la indemnització per quan és una quantitat de diners.

3.- Concurrència de creditors.(aquest epígraf ampliar de manual)

L'art. 1911 ens diu que, quan no és suficient el patrimoni del deutor, partim del principi general que diu que tots els creditors tenen el mateix dret a cobrar Par Conditio Creditorum. L'excepció són els crèdits preferents i els predeterminats.

Els arts. 1922 i ss, regulen la prelació i preferència de crèdits.

Hi ha diversos tipus d'accions de protecció del crèdit:

4.- L'acció directa.

Manera de protegir al creditor quan el deutor té un deutor que deriva de la mateixa relació jurídica.

Ex: Propietari

Arrendatari

Sots-arrendatari

(acció directa, amb el màxim del que deu l'arrendatari i que no passi del que paga el sots-arrendatari)

5.- L'acció subrogatòria.

Cal tenir present l'art. 1111. És una mesura conservativa del patrimoni del deutor, acció que té com a finalitat mantenir íntegre el patrimoni del deutor, impedint que, valors que integren el patrimoni, surtin, o valors que han d'entrar no entrin per culpa o negligència del deutor.

Per evitar això el CC (art. 1111) concedeix dues facultats al creditor:

a) L'acció subrogatòria indirecta o oblíqua.

Recurs que la llei concedeix a un creditor, que ja no té cap altre mitjà per fer efectiu el seu crèdit, per exercir els drets i les accions no utilitzats pel deutor, exceptuant els drets i béns inherents a la persona del deutor.

Requisits:

- El deutor ha de tenir, respecte del tercer (deutor del deutor), un crèdit exigible, i el seu deute respecte del creditor ha de ser també exigible.

- El creditor tingui interés en exigir el deute o l'acció del deutor. L'acció subrogatòria és un mitjà subsidiari, sempre és l'últim recurs, després de justificar el perseguiment de tot el patrimoni del deutor i aquest resulta insuficient.

- Els crèdits i accions del deutor que aquest no exerceix es puguin exercir pel creditor, a excepció dels inherents al deutor.

Efectes:

- El creditor ha d'exercir les accions del seu deutor no només fins la quantia que deu sinò en la seva totalitat, sens perjudici de que si hi ha un excés li hagi de tornar aquest excés.

- En principi, el que es cobra del deutor del deutor no s'ingressa directament al patrimoni del creditor, sinò al patrimoni del deutor. Es fa així perquè, si hi ha creditors preferents, cobren abans que el creditor que ha exercit l'acció (aquest fa la feina dels altres).

El que si que pot demanar aquest creditor és l'embargament dels béns del deutor del deutor, però és un cas molt difícil i que els jutges no atorgarien.

- El deutor demandat (deutor del deutor) pot utilitzar, en la seva defensa, les excepcions que li correspondrien si li demandés el seu veritable creditor (nulitat, prescripció...).

- El deutor no perd la disponibilitat sobre l'acció de crèdit malgrat que un altre interposi l'acció, per tant, pot disposar del dret de crèdit i podria arribar a una transacció amb el deutor seu (inclús li podria “perdonar” el deute i cobrar-li una part en negre).

b) L'acció revocatòria o pauliana.

Correspon als creditors demanar la revocació dels actes que el deutor hagi realitzat dolosament.

Requisits:

- Que existeixi un crèdit a favor del demandant, i que sigui un crèdit anterior a la data en que té lloc l'acte fraudulent del deutor.

- Que el deutor hagi celebrat un acte o contracte posterior que beneficiï a un tercer (donació, contracte...).

- Que el creditor resulti perjudicat per aquesta disposició a un tercer, anomenat Eventus Damnius. L'acció revocatòria també té caràcter subsidiari.

- Que l'acte que s'impugna sigui fraudulent, Consilium Fraudis, amb intenció de perjudicar al creditor, o amb consciència d'aquest perjudici.

Aquest frau l'ha de demostrar el creditor, fet que és molt difícil. El CC estableix unes pressumpcions a l'art. 1297, que diu Se presumen celebrados en fraude de acreedores todos aquellos contratos por virtud de los cuales el deudor enajenare bienes a título gratuito (pressumpció Iuris et de Iure: no admet prova en contra).

Al paràgraf 2º diu También se presumen fraudulentas las enajenaciones a título oneroso, hechas por aquellas personas contra las cuales se hubiese pronunciado antes sentencia condenatoria en cualquier instancia o expedido mandamiento de embargo de bienes (pressumpció Iuris Tantum: admet prova en contra).

Efectes:

L'efecte general és que, si prospera, l'alienació fraudulenta queda rescindida i l'adquirent haurà de retornar allò que havia rebut (art. 1295).

El problema és que l'adquirent hagi alienat ja el bé a un altre. Ja no pot tornar la cosa, però, si ha procedit de mala fe, haurà d'indemnitzar al creditor per danys i perjudicis.

Es pot extingir per prescripció, més aviat per caducitat als quatre anys des de que va tenir lloc l'acte fraudulent (art. 1299).

TEMA X: MODIFICACIÓ DE LA RELACIÓ OBLIGATÓRIA

1.- La novació: concepte, requisits i efectes.

Extinció d'una obligació mitjançant la creació d'una nova obligació que la substitueix. En l'actualitat s'admet que pugui tenir un sentit més ampli, de manera que s'admet la novació modificativa o impròpia, tractant-se d'una simple modificació sense extingir l'obligació primitiva.

L'art. 1203 ens diu que la modificació es pot produir de tres formes:

- canvi d'objecte,

- canvi en la persona del deutor o

- canvi en la persona del creditor.

La novació pot ser

- subjectiva,

- objectiva (activa o passiva) o

- mixta.

En quant als efectes, es pot produir una novació

- total o

- parcial.

Respecte de la seva constitució, pot ser expressa o tàcita (art. 1204).

Requisits de la novació:

- Obligació pre-existent que es modifiqui o s'extingeixi. Aquesta obligació primitiva ha de ser vàlida (art. 1208). Si l'obligació primitiva és anul.lable, la novació el que fa és convalidar l'obligació primitiva (convalidació tàcita).

- S'ha de crear una nova obligació, sempre que sigui la novació pròpia o extintiva. Si és impròpia o modificativa, no.

- Ha d'haver disparitat entre les dues obligacions.

- Les parts han de tenir capacitat per realitzar la novació: el creditor per disposar del crèdit i el deutor per obligar-se.

Si la novació és modificativa, la capacitat d'obrar ja és suficient.

- Voluntat de les parts per extingir l'obligació primitiva i substituir-la per una altra amb Animus Novandi. Aquesta intenció ha de ser molt clara però no és necessari que sigui expressament. La novació no es pressumeix mai.

Efectes de la novació pròpia:

-S'extingeix l'obligació primitiva segons l'art. 1156, de manera que també s'extingeixen les obligacions accessòries degut a que no poden existir soles. Però l'art. 1207 matitza això últim, dient que les obligacions accessòries no s'extingeixen si aprofiten a tercers que no haguéssin prestat el seu consentiment a la novació. Igualment, tampoc s'extingeixen si les parts així ho pacten.

-Creació d'una nova obligació.

2.- El canvi de creditor: la cessió de crèdits; la subrogació.

La cessió de crèdits és quan el deutor cedeix a un tercer el seu crèdit. Hi ha de dos tipus:

a) Pro-Soluto: el creditor accepta en pagament el crèdit que el deutor té amb un tercer.

b) Pro-Solvendo: el deutor només es considera alliberat per l'import líquid del crèdit cedit. És com si fos una cessió de béns.

En quant als elements personals, tenim al cedent i al cessionari, que seria qui rep el crèdit cedit.

Creditor cessionari

Deutor cedent

Deutor cedit: no és part

Pel que fa als drets que es poden cedir, són tots menys els intransmissibles, bé per la seva naturalesa, bé per disposició legal (ús i habitació, prestació alimentària, p.e.).

Respecte de la forma de la cessió de crèdits, la regla general és que és vàlida sigui quina sigui la forma en que es produeixi. En funció de la naturalesa del crèdit, pot ser d'una forma o d'una altra (art. 1280.4º i 6º).

No és necessari el consentiment del deutor però, per tal de que tingui efectes la cessió contra el deutor, se l'ha de comunicar (art. 1527). A partir de la notificació, el pagament del deutor anirà al nou creditor.

Perquè produeixi efectes contra tercers és necessari que la data de la cessió es pugui tenir per autèntica, segons l'art. 1526, que es refereix a que s'ha de fer en document públic.

Efectes de la cessió.

Cedent:

- transmissió del crèdit i accessoris (art. 1528).

- obligació de garantia o de sanejament respecte del crèdit cedit, en funció de que el cedent actui de bona o de mala fe.

Bona fe: només respondrà del preu rebut (art. 1529.1 i 2).

Mala fe: respondrà del pagament de totes les despeses i de danys i perjudicis (1529.3).

Cessionari:

- Pagar el preu de la cessió.

El CC, dels arts 1531 a 1534, especifica casos especials de cessions.

Cessió dels crèdits litigiosos.

L'art. 1535 es refereix als crèdits respecte els quals s'ha establert una reclamació judicial i també hi ha una contestació a la demanda.

Es podrà restituir perquè hi ha una desconfiança respecte dels compradors del crèdit litigiós. Com a excepció a aquest cas concret, l'art. 1536 exceptua tres casos de cessions perquè aquí no s'adverteix un ànim especulador amb el deutor. Els tres casos són: a un cohereditari, a un creditor en pagament del seu crèdit i al posseïdor d'una finca subjecta al dret litigiós que es cedeix.

El deutor té el dret de reclamar amb nou dies des de que el cessionari li reclama el pagament del crèdit (art. 1535.3).

Pagament amb subrogació.

Hi ha un canvi de deutor perquè hi ha una tercera persona que paga un deute alié i es converteix en nou creditor, amb uns determinats requisits (només un canvi de nom, la resta és igual).

Hi ha dos tipus:

a) L'expressa: consentiment exprés de l'antic creditor i també del deutor (art. 1209.2).

b) La pressumpta: per efecte de la llei, segons l'art. 1210.

-Quan un creditor pagui a un altre creditor preferent.

-Quan un tercer, no interessat en l'obligació, pagui amb aprovació expressa o tàcita del deutor.

-Quan un deutor paga el deute de tots els deutors i es converteix en creditor d'aquests, de la part que els corresponia: confusió.

Requisits:

-Consentiment del nou creditor (que sempre existirà) i consentiment de l'antic creditor.

-No s'exigeix el consentiment del deutor, excepte en un cas en que es pot fer sense consentiment del creditor, segons l'art. 1211 El deudor podrá hacer la subrogación sin consentimiento del acreedor, cuando para pagar la deuda haya tomado prestado dinero por escritura pública, haciendo constar su propósito en ella, y expresando en la carta de pago la procedencia de la cantidad pagada.

Efectes:

-No produeix l'extinció de les obligacions accessòries (art. 1212).

-Es pot donar la subrogació parcial (art. 1213).

3.- La transmissió passiva de l'obligació: concepte modalitats i efectes comuns.

Hi ha una persona que pren a sobre seu el deute del deutor, és a dir, deixar lliure al deutor i obligar-me jo. Es pot fer sense consentiment del deutor, però no sense el del creditor (art. 1205).

S'estableixen tres mecanismes:

1) Assumpció de deute: el deutor celebra un negoci jurídic amb un tercer i aquest assumeix el deute per una futura extinció d'aquest. És una relació interna entre deutor i tercer, però no produeix efecte envers el creditor. Perquè tingui eficàcia se l'ha de notificar al creditor i aquest l'ha de consentir.

Hi ha dues modalitats:

a) alliberatòria: antic deutor queda alliberat (art. 1206).

b) acumulativa: el deutor no queda alliberat sinò que, juntament amb el nou deutor, queden obligats solidàriament.

2) Expromissió: el deutor no serveix. El nou deutor assumeix directament el deute i el creditor l'accepta, sense cap mena d'intervenció de l'antic deutor.

3) Delegació: intervenen tres parts: delegant, delegat i delegatari.

El delegant dóna l'ordre o autoritza al delegat perquè pagui al delegatari (p.e. nosaltres).

El delegat és el nou deutor, deutor del delegant (p.e. el banc).

El delegatari és el creditor (p.e. companyia d'aigua).

TEMA XI: LES GARANTIES DE L'OBLIGACIÓ (són obligacions accessòries)

1.- La pena convencional (clàusula penal).

Es tracta d'assegurar el compliment de l'obligació principal. És una obligació accessòria que les parts afegeixen a l'obligació principal amb la finalitat d'assegurar el compliment de l'obligació, imposant al deutor una prestació especial pel cas de que incompleixi la seva obligació.

La prestació sol ser pecuniària, i té les següents funcions:

- F. coercitiva o de garantia consisteix en estimular el deutor per tal de que compleixi amb l'amenaça de l'aplicació de la pena.

- F. substitutiva o liquidadora del dany avançar al creditor els danys i perjudicis que ocasionarien al creditor l'incompliment del deutor. Aquest és l'efecte habitual i, a més, si no es diu res, serà aquesta la seva funció (art. 1152.1 i 1153.2).

- F. Acumulativa sancionar atribuint unes condicions més oneroses pel deutor que un incompliment normal. S'ha de pactar de manera expressa, es demana danys i perjudicis i una pena apart.

Constitució de la clàusula penal.

Cal l'existència d'una obligació principal que sigui vàlida, i que l'obligació de la clàusula penal sigui igualment vàlida (art. 1155).

Exigibilitat.

L'art. 1152 diu que es pot exigir en cas de que el deutor no compleixi. Però s'ha de matitzar, degut a que, a les obligacions civils, hi ha fixat un termini de mora del deutor, de manera que l'incompliment és a partir de que el deutor es constitueixi en mora. L'art. 1100 ens permet que es pacti el dia de la mora a les obligacions de fer i de donar.

A les obligacions de no fer, la pena convencional es pot exigir des del moment en que es realitza l'acte prohibit.

Efectes.

Depén del que s'hagi pactat. El CC diu que el deutor no es pot eximir de complir l'obligació pagant la pena, sinò que l'haurà de fer quan expressament se li hagués reservat aquest dret. És així perquè la clàusula penal no és una obligació alternativa.

Si la pena és acumulativa, s'haurà d'indemnitzar per danys i perjudicis i també pagar la pena.

La pena es pot moderar pels Tribunals, segons l'art. 1154, quan l'obligació principal es compleixi en part o de forma irregular pel deutor.

Extinció.

S'extingeix per conveni de les parts o per extinció de l'obligació principal.

2.- Les arres: concepte, classes i règim jurídic.

Són la garantia d'un contracte. Quantitat de diners que el deutor ja li dóna al creditor per garantir que complirà, i es pot donar la quantitat que es vulgui.

Es constitueixen normalment quan es fa un contracte de compra-venda i és una acció voluntària, inclús es poden pactar a favor d'un tercer.

Classes d'arres:

a) A. Perfectives o confirmatòries del contracte: es dóna front a la persona respecte de la qual ens obliguem a complir un contracte, de manera que demostra l'existència d'aquest.

Si el contracte s'arriba a celebrar, les arres s'imputaran al preu. Si s'incompleix el contracte, no es perden sinó que s'han de tornar.

Són les menys freqüents i difícils de demostrar.

b) A. Penals: asseguren el pagament per part del deutor davant de l'amenaça de perdre-les si no es compleix l'obligació. A més, el creditor pot exigir el compliment de l'obligació.

c) A. Penitencials: autoritzen a penedir-me del contracte perfeccionat si no compleixo el contracte i es perden les arres. Si qui no compleix és el creditor, es tornaran per duplicat (art. 1454). El seu caràcter penal, es tradueix en dues subfuncions:

1.- Sustitutòria Podem exigir el compliment del contracte. Si aquest es realitza malament o no es realitza, podem demanar l'entrega de les arres i una indemnització per danys i perjudicis.

2.- Acumulativa Es podrà demanar el compliment del contracte, més una indemnització per danys i perjudicis i a més, el compliment d'una pena.

Cal dir que hi ha més mètodes de garantia, com la condició ressolutòria, una pena, pagaré bancari, lletra de canvi, etc. Són garanties totes amb limitacions.

3.- Facultat o dret de retenció ressolutòria.

Quan una persona té la possessió d'una cosa, i és un títol vàlid, hi ha un crèdit del posseïdor contra el propietari, de manera que el posseïdor té dret a retenció fins rebre el pagament (art. 1600).

Es troba regulat als arts. 453, 464.2 i 3, 502, 522, 1730, 1780 i 1866.

No es pot extendre analògicament l'aplicació d'aquests arts. a altres casos.

Segons l'art. 1255 es podria pactar un dret a retenció. També es pot dir que hi ha una “autonomia del dret” en quant a que el titular del dret pot renunciar a aquest dret.

Si la cosa produeix fruits, el creditor no se'ls pot quedar.

TEMA XII: EXTINCIÓ DE L'OBLIGACIÓ

1.- Causes.

Regulades a l'art. 1156 , que diu Las obligaciones se extinguen: por el pago o cumplimiento, por la pérdida de la cosa debida, por la condonación de la deuda, por la confusión de los derechos de acreedor y deudor, por la compensación y por la novación.

Faltaria el mutu disens, la denúncia per voluntat unilateral i la impossibilitat sobrevinguda de la prestació.

2.- La condonació o remissió del deute.

Alliberament del deute que fa el creditor a favor del seu deutor de manera gratuïta.

En determinats aspectes, s'apliquen normes de la donació, p.e. l'art. 1187.2.

S'ha discutit sobre si és un acte unilateral (renúncia) o bilateral (contracte). És més correcte dir que és bilateral perquè el CC l'equipara amb la donació i, per tant, a la donació és necessari que sigui acceptada pel donatari (arts. 618 i 619).

Hi ha una excepció, i és que la condonació es pot fer, a vegades, per testament, alliberant al deutor: “llegat de perdó o d'alliberament”.

Es pot fer de diverses maneres:

1) Total o parcial.

2) Judicial o extrajudicial (ànim Donanti Causa): es pot fer per concurs de creditors (LECiv) o fora de l'àmbit judicial.

3) Expressa o tàcita: a la condonació expressa s'ha de dir expressament ajustant-se a les formes de la donació (art. 1187.2), que són l'art. 632 per coses mobles i art. 633 per coses immobles.

La condonació tàcita està als arts. 1188, 1189 i 1191.

Art. 1188: La entrega del documento privado justificativo de un crédito, hecha voluntariamente por el acreedor al deudor, implica la renuncia de la acción que el primero tenía contra el segundo.

Art. 1189: Siempre que el documento privado de donde resulte la deuda se hallare en poder del deudor, se presumirá que el acreedor lo entregó voluntariamente, a no ser que se pruebe lo contrario.

En quant als efectes, és igual que el pagament, és a dir, s'extingeix l'obligació (art. 1190), de manera que també s'extingeixen les obligacions accessòries. Ara bé, la condonació de les obligacions accessòries deixen subsistent l'obligació principal.

3.- La confusió.

Quan es reuneixen en una mateixa persona els qualitats de creditor i de deutor, i ningú no pot ser creditor i deutor de si mateix: Nemo Potest Apud Eundem Pro Ipso Obligatus Esse.

L'art. 1192 diu que Quedará extinguida la obligación desde que se reúnan en una misma persona los conceptos de acreedor y de deudor.

Pràcticament sempre s'origina la confusió en la successió.

L'art. 1193 diu que, per tal de que tingui efectes la confusió, el deutor i el creditor han de ser principals.

També ha de ser completa i definitiva, com diu l'art. 1192 al paràgraf 2º, s'ha d'acceptar l'herència a benefici d'inventari. Es respon Ultra Vies dels deutes però el CC dóna l'oprtunitat de no heredar res però no pagar res quan tenim sospites de que heredarem més deutes que no pas crèdits actius, de manera que aquí no hi hauria confusió de crèdits.

En quant als efectes de la confusió, és que s'extingeix l'obligació (art. 1156).

TEMA XIII: LA PLURALITAT DE SUBJECTES

1.- Pluralitat de subjectes i modalitats de concurrència.

Són obligacions col.lectives o subjectivament complexes. L'art. 1137 diu La concurrencia de dos o más acreedores o de dos o más deudores en una sola obligación no implica que cada uno de aquéllos tenga derecho a pedir, ni cada uno de éstos deba prestar íntegramente, las cosas objeto de la misma. Sólo habrá lugar a esto cuando la obligación expresamente lo determine, constituyéndose con el carácter de solidaria.

La doctrina ha establert tres tipus d'obligacions col.lectives:

1) O. Parciàries: el crèdit i el deute es divideixen en crèdits i deutes independents que recauen sobre una part de la prestació.

2) O. Mancomunades, conjuntes o comunes: els crèdits s'atribueiexen en comú a tot el grup de creditors, i el deute també és comú als deutors. Tots junts són creditors o deutors de la totalitat.

3) O. Solidàries: hi ha una pluralitat de creditors o de deutors, o de creditors i deutors, on una part dels creditors té la potestat d'exigir, i cadascun dels deutors han de prestar, la totalitat de la prestació.

El CC estableix dues regles contràries però complementàries:

a) Regles de no pressumpció de solidaritat: la solidaritat es dóna quan l'obligació expressament ho determini.

Les conseqüències són:

- Qui alegui l'existència de solidaritat l'haurà de demostrar.

- Ha d'haver pacte exprés entre les parts, o de forma legal (per llei). Això té una excepció: quan es tracta de reparar danys per causa extracontractual produit per més d'una persona, o a les obligacions extracontractuals (p.e. t'ingressen diners indeguts a un compte corrent amb dos titulars). Un exemple seria quan un grup de caçadors maten a una persona, responen tots de la totalitat de la responsabilitat i es pot demanar la responsabilitat al més solvent de tots perquè ho pagui sencer.

b) Regles de pressumpció de fragmentació o parciaritat de l'obligació: sempre i quan la prestació sigui divisible (art. 1138).

Ara analitzarem els tres tipus d'obligacions complexes des del punt de vista del crèdit.

2.- Obligacions parciàries: concepte. Règim jurídic dels crèdits i dels seus deutes.

Crèdits parciaris.

Crèdit dividit en tantes parts com persones existissin en situació creditora. És necessari que la prestació sigui objectivament divisible, al igual que és també necessari que subjectivament ho sigui (pactar la divisibilitat).

La conseqüència és que el crèdit s'entén dividit en tants crèdits independents com creditors hi hagi (art. 1138), el que passa és que es pot pactar el contrari. Al ser crèdits diferents funcionen independentment els uns dels altres, de manera que cada creditor pot actuar d'una forma diferent i cada deutor queda alliberat per la part que ha pagat.

3.- Les obligacions mancomunades: concepte. El crèdit mancomunat. El deute mancomunat

Mancomunitat de crèdits.

El dret de crèdit pertany a la col.lectivitat de creditors i ha de ser exercit conjuntament.

Pot néixer del fet de que la prestació sigui objectivament indivisible (art. 1139), p.e. un deutor que es compromet a donar un cavall a dos creditors.

També pot néixer de que la prestació s'hagi pactat indivisible tot i que sigui divisible, p.e. un compte corrent mancomunat.

També pot néixer de que si la prestació és objectivament divisible però pertany a un patrimoni col.lectiu (hereditari, comunitat...).

Règim:

A l'art. 1139 es dóna l'única frase que el CC dedica a la mancomunitat. Hi ha una situació semblant, que és la comunitat de béns (arts. 392 i ss.).

L'art. 1139 parla de col.lectivitat per actes perjudicials, però no sempre és descartable una actuació individual, degut a que hi ha casos en que és legítima, com als actes que beneficien la col.ectivitat. Els actes que són indubtablement beneficiosos són la prescripció, la morositat, etc.

Hi ha algun problema per l'actuació judicial (Litis Consorcio Passivo Necesario), on el jutge podria paralitzar el cas per això. Es pot salvar demostrant que l'acte individual és clarament beneficiós per a la col.lectivitat.

La jurisprudència accepta la legitimació individual però també diu que només que hi hagi un creditor que faci constància de la seva negativa, la legitimació s'anularà.

Disposició.

Cal unanimitat de tots els creditors per disposar (traspassar, p.e.) el crèdit.

Dins de la comunitat, cada creditor pot cedir la seva part de crèdit a un tercer (art. 399).

La compensació, confusió i condonació s'exclouen del règim mancomunal, a diferència del crèdit parciari.

4.- Les oblñigacions solidàries: concepte. Règim jurídic del crèdit i del deute solidaris.

Solidaritat de creditors.

Cadascun dels creditors està facultat per actuar indivisualment i exigir la totalitat de la prestació al deutor. Igualment, si paga a un creditor, el deutor queda alliberat.

Aquí s'ha produit una gran evolució històrica des del Dret romà, on altres creditors no podien reclamar al creditor allò que havia cobrat.

Si un creditor cobra, es reconeix una relació interna entre creditors i s'ha de rendir comptes amb la resta de creditors, donant a cadascun d'ells la part corresponent.

Relació externa: de creditors amb el deutor.

Cadascun dels creditors té dret a reclamar del deutor el compliment íntegre de la prestació. Si es compleix això per via judicial, ja no es pot tornar a reclamar i el deutor ha de pagar al creditor que l'ha demandat, perquè si és a un altre no s'allibera (art. 1142).

Cadascun dels creditors pot exigir el crèdit pel motiu que sigui i allibera totalment al deutor (art. 1143, paràgraf 2º).

Relació interna de crèdits entre si.

El creditor que extingeixi el deute pel motiu que sigui, ha de respondre davant dels altres creditors per la part que els hi correspon en l'obligació (art. 1143, paràgraf 2º).

Si el creditor realitza actes perjudicials als altres creditors, té l'obligació d'indemnitzar-los.

En quant a la sentència dictada en judici seguit per un creditor solidari, produeix efectes de cosa jutjada pels altres creditors solidaris (art. 1252, paràgraf 3º).

Des del punt de vista del deute, analitzarem els tres tipus:

1.- Deutes parciaris.

Quan l'obligació, i per tant el deute, queda dividida en tants deutes com deutors hi hagi, segons l'art. 1138.

És necessari que la presació deguda sigui objectivament i subjectivament divisible.

L'art. 1138 estableix una pressumpció d'igualtat dels deutes, però es pot pactar en parts diferents.

Cadascun dels deutes queden sotmesos a un règim diferent i propi. El creditor no pot exigir de cada deutor la part del deute que li correspongui.

Tots els actes extintius o modificatius de l'obligació només pot tenir com a objecte la part de cada deutor, de manera que funcionen amb absoluta independència.

2.- Deutes mancomunats.

Quan el creditor no pot exigir el compliment de l'obligació si no ho fa al conjunt de deutors declarats col.lectivament.

Pot néixer de que la prestació sigui objectivament indivisible, o perquè les parts pacten que ho sigui.

L'art. 1139 diu que el compliment requereix un acte col.lectiu dels deutors, de manera que el creditor es pot negar a rebre el compliment individual d'un deutor.

Si volem cobrar per via judicial, hauriem de demandar a tots (litis consorcio). També hem d'interpelar a tots per interrompre la prescripció (art. 1174) i per constituir en mora als deutors.

Règim:

L'art. 1150 diu que, només que incompleixi un deutor, origina un incompliment total i neix el deure d'indemnitzar.

3.- Solidaritat de deutors (és molt important).

De cara al creditor és una manera d'oferir una garantia personal molt més forta que la fiança perquè es pot dirigir contra qualsevol dels deutors solidaris, sense fraccionar el pagament; inclús hi ha casos en que la llei obliga a fer-ho així.

Cada deutor solidari, front del creditor, és deutor per la totalitat. Davant dels altres deutors, és només deutor per la seva part.

Relació externa de deutors amb creditor.

Cada deutor està obligat al compliment íntegre de l'obligació (art. 1137 i 1144.1). L'art. 1144, al segon apartat, expressa la Ius Variandi del creditor: Las reclamaciones entabladas contra uno no serán obstáculo para las que posteriormente se dirijan contra los demás, mientras no resulte cobrada la deuda por completo.

L'art. 1148 estableix el règim de les excepcions:

-les que deriven de la naturalesa de l'obligació, com p.e. la prescripció.

-les personals, com p.e. la minoria d'edat. L'ús d'excepció personal d'altre deutor només produeix efectes per la part de deute d'aquest deutor.

Si el deutor no oposa excepcions que deriven de la naturalesa de l'obligació quan les podia oposar, aquestes excepcions poden ser utilitzades pels altres deutors quan els reclami el creditor.

- L'art. 1145.1 diu que el pagament d'un deutor extingeix l'obligació.

- Si un creditor condona, és també per a tots, igual que la compensació (art. 1143).

- Cada deutor individual respon del preu i de la indemnització quan la cosa hagi perescut, o la prestació hagi esdevingut impossible (art. 1147) per culpa d'ells, sinò s'extingeix l'obligació.

- La constitució en mora perjudica a tots els codeutors.

- La prescripció s'entén interrompuda respecte de tots els deutors (art. 1974).

En quant a la cosa jutjada (art. 1252), la sentència extendeix els efectes als deutors no litigants. Si s'absolveix al deutor per excepció personal, el creditor pot demandar els altres deutors.

Relació interna de deutors.

El deutor o deutors que hagin pagat tenen el dret de demanar la part que els hi correspongui més els interessos des del moment del pagament (art. 1145.2).

Les parts es pressumeixen iguals si no hi ha pacte en contrari.

Cada deutor haurà de suplir a prorrata la insolvència dels altres deutors.

Segons l'art. 1147.2, per culpa d'un dels deutors, els altres tindran una acció contra el culpable o negligent.

TEMA XIV: LA RESPONSABILITAT EXTRACONTRACTUAL

1.- La responsabilitat civil extracontractual: concepte i funció.

La norma principal és l'art. 1902, El que por acción u omisión causa daño a otro, interviniendo culpa o negligencia, está obligado a reparar el daño causado.

Quan va ser promulgat el CC, a l'any 1892, els cotxes per exemple no tenien la importància que tenen ara, d'aquí que l'art. 1902 digui “culpa o negligència”; però el cert és que avui, si ens atropella un cotxe que circula correctament, tenim dret a indemnització perquè es pressumeix la culpa, encara que s'admet prova en contra.

En matèrida d'accidents de circulació és com la jurisprudència comença a evolucionar respecte l'art. 1902, de manera que ara es pressumeix la culpa, i el conductor es pot exonerar demostrant que la seva conducta va ser correcta i diligent; i és així com s'alliberaria de pagar indemnització. Es tracta d'una responsabilitat subjectiva, on la jurisprudència no altera el contingut del 1902.

Posteriorment, evoluciona cap a una responsabilitat objectiva en matèria laboral. L'empresari és qui es lucra amb la feina del treballador i, si aquest pateix un accident, és lògic que sigui l'empresari qui hagi d'indemnitzar.

Un altre camp que va evolucionar en el mateix sentit va ser L'Administració pública, responent per un funcionament anormal dels serveis públics.

És a partir d'aquests moments quan comencen a proliferar les assegurances.

2.- Responsabilitat penal i responsabilitat civil.

Una de les característiques de la responsabilitat extracontractual a Espanya és la responsabilitat dual, derivada de delictes (responsabilitat criminal) i de fets no delictius (responsabilitat civil).

D'altra banda, és obligatori reparar el dany, que pertany al Dret privat o dispositiu, de manera que serà una obligació de tipus civil. Així, segons l'art. 1092 CC, quan de delicte o falta neixi una obligació civil es regiran pels arts. 109 a 122 del C.P.

L'art. 1093 CC ens diu que les obligacions civils que es derivin d'accions o omissions en que intervingui culpa o negligència però no penades per la llei, quedaran sotmeses als arts. 1902 a 1910 CC.

El Tribunal penal coneixerà de la responsabilitat civil derivada de delicte o falta, a no ser que es renunciï o es reservi l'acció civil per a un judici posterior civil (art. 112 LECrim). Inclús, si la sentència penal fos absolutòria per causa d'inimputabilitat de l'acusat (menor d'edat, estat de necessitat, por insuperable, etc.), el Tribunal penal continuarà coneixent de la responsabilitat civil derivada d'aquell fet concret.

El Tribunal civil podrà conèixer de la responsabilitat civil derivada de delicte o falta en dos casos:

- Cas de que la víctima del dany s'hagi reservat expressament l'acció civil per exercir-la després quan s'hagi acabat la via penal.

- Quan no s'ha reservat l'acció i, a la via penal, no s'arriba a una sentència condemnatòria per causa diferent a la d'inimputabilitat. Aleshores el Tribunal penal absol l'acusat i la responsabilitat civil s'ha de reclamar per via civil.

També un mateix dany pot ser jutjat amb normes diferents, normalment s'apliquen normes penals i els principis de la jurisprudència de la sala 2ª del penal del T.S.

El Tribunal civil utilitzarà l'art. 1902 CC i la jurisprudència de la sala 1ª T.S.

Hi ha vegades que el Tribunal penal aplica el CC i viceversa. Això passa quan les normes penals, per valorar la indemnització, són insuficients i s'aplica el CC de manera supletòria (art. 4.3 CC).

El Tribunal civil aplicarà el C.P. quan la víctima faci efectiva, davant el Tribunal civil, l'acció civil que s'ha reservat en el judici penal, si aquest ha acabat amb sentència condemnatòria.

Com influeix la sentència penal en la responsabilitat civil? Depén si és condemnatòria o no: si no ens hem reservat l'acció civil, la sentència decidirà també sobre la responsabilitat civil existent i, si estem disconformes amb la indemnització, tampoc podrem reclamar al Tribunal civil.

Si la sentència és absolutòria per causa diferent a la inimputabilitat, la víctima podrà anar a la jurisdicció civil, vinculat pels drets declarats com a penals.

3.- Requisits de la responsabilitat civil.

Responsabilitat derivada d'un fet propi.

a) Acció o omissió antijurídica imputable al subjecte.

L'omissió tant pot ser considerada com si es fa una altra activitat diferent a la que s'havia de fer, o com una simple omissió.

Hi ha una teoria que diu que, en tema de culpa, els fets han de ser voluntaris perquè siguin imputables. La jurisprudència diu just el contrari, encara que la teoria té molts seguidors.

En quant a les persones jurídiques, la responsabilitat extracontractual es deriva de l'art. 38 CC.

En quant a que sigui una acció antijurídica, es refereix a que ha de ser contrària a una norma jurídica. Ha d'infringir el principi general Alterum Non Laederet (no fer dany a un altre); això es dóna en matèria de responsabilitat civil, referint-se a quan es causa un dany, encara que no s'infringeixin normes.

b) Culpa atribuible a l'agent.

La culpa, o negligència, inclou també el dol, fent una interpretació extensiva A Fortiori de la norma.

En quant a la culpa, la diligència exigida és la del bon pare de família (art. 1104) si l'obligació no diu el contrari, o no es deriva el contrari de l'obligació.

En matèria de responsabilitat civil, la diligència exigida és la diligència màxima, inclús per a la culpa mínima.

Pel que fa a la prova de la culpa, serà la persona que causa el dany, si es vol exonerar, qui demostri que no havia culpabilitat per part seva.

c) Existència d'un dany.

Pot ser un dany material o moral (patiment, honor...), tots dos són indemnitzables i els dos contenen el dany emergent el lucre cessant (aquí podria alegar-se, entre altres coses, il.lusions de futur o desprestigi comercial), fent-se una aplicació analògica de l'art. 1106.

d) Existència d'una relació de causalitat entre l'acció i el dany.

Els arts. 1902 i 1903 exigeixen un nexe causal. El problema és determinar quan una determinada conducta és causa de tot el dany produit. El T.S., amb caràcter general, segueix un criteri de lògica:

- Interferències al nexe causal provoquen una exempció total.

- Cas fortuït o força major: com a regla general, el causant del dany no respondrà. Hi ha determinades normes que obliguen a indemnitzar inclús en aquest cas.

- Culpa de la víctima: dóna lloc a la disminució de la responsabilitat.

- Culpa exclussiva de la víctima i es demostra: no hi ha indemnització.

- Culpa dels dos per igual: cadascú respon dels seus propis danys, encara que un tingui més que un altre.

- Pluralitat de responsables i no es pugui atribuir a un d'ells la responsabilitat, es deriva una responsabilitat solidària de tots els coautors.

Per valorar el dany, cal veure com s'evalua i com s'imputa per valorar els perjudicis.

Un fenòmen pot ser la successió de perjudicis, és a dir, un dany inicial que provoca altres danys. Hi ha dos criteris:

1.- Criteri objectiu: proximitat o allunyament del dany (jurisprudència anglosaxona).

2.- Criteri subjectiu: fa imputar a l'agent productor del dany en funció de que la seva acció es pugui inculpar com culposa o dolosa (art. 1107). Quan hi ha dol, es cobreixen tots els danys, els previstos i els no previstos.

La jurisprudència i la doctrina adopten una solució eclèctica en dir que la indemnització ha de ser íntegra, però només s'ha d'indemnitzar aquells danys que l'anàlisi causal hagi declarat indemnitzables. En aquest anàlsi, s'ha de tenir en compte l'actitut de l'agent del dany.

Si un dany es pot agreujar després d'haver-lo valorat, també s'ha d'indemnitzar, tenint en compte que el termini de prescripció comença des del moment en que es valora el dany completament.

Els perjudicis a tenir en compte són el dany emergent i el lucre cessant (art. 1106). En quant al dany emergent, no és només el valor efectiu de la cosa o de la lesió produida, sinò també el valor d'afecció moral de l'agreujat.

Del lucre cessant, la jurisprudència adopta un criteri mol restrictiu, de manera que vol uns paràmetres molt clars on es reflexin les pèrdues quantitativament exactes.

També s'ha de tenir en compte la Compensatio Lucri Cum Damno, que vol dir que, causant un dany, es causi també un benefici. La jurisprudència diu que s'ha de compensar, és a dir, el benefici anul.la la indemnització.

Les assegurances no són un lucre a aquests efectes.

Valoració dels danys materials.

Es pretén retornar a l'estat d'abans de produir-se el dany. La jurisprudència li diu a això la refracció del bé, referint-se al cost d'aconseguir la cosa en les mateixes condicions, que caldria afegir-li el valor d'afecció que la víctima tenia per la cosa.

En cas de mort de la víctima caldria valorar també les despeses funeràries, el desamparament de parents que depenien de la persona morta i el dany moral causat.

El dany s'ha de quantificar tenint en compte les diferents partides i sempre justificant-les totes, de manera que no es tracta de demanar una quantitat en abstracte perquè el jutge no ho consideraria si no es presenten justificants de totes les partides.

Si es condemna a algú a satisfer la indemnització, cal saber que l'obligació principal és el rescabalament de forma específica, o In Natura, reproduint l'estat natural d'abans (Stato Quo Ante), de manera que, si és possible aquest rescabalament, s'haurà de fer així de forma principal.

Si fos impossible la restitució de la cosa, caldria una indemnització pecuniària de danys i perjudicis que, en la realitat, s'ha convertit en la principal però cal tenir en compte que sempre s'ha de fer de forma subsidiària.

4.- Diferents mitjans de prevenció de la responsabilitat.

a) Convenció de disminució de la responsabilitat.

S'ha de fer amb la víctima abans de produir-se el dany, i es fa una valoració del dany. No està regulat i la jurisprudència diu que no és favorable.

Es pot efectuar respecte del dany derivat per culpa però no del dany derivat de dol (art. 1102).

La Llei de Consumidors i Usuaris de 1984 estableix unes clàusules que s'han de considerar nul.es si estan incloses en un contracte amb un consumidor i sigui un condicionant general, com les clàusules del predisponent d'exoneració parcial.

b) Assegurança de responsabilitat civil: algunes són obligatòries, com la dels vehicles.

Acció de responsabilitat.

No és, en principi, una acció personalíssima, de manera que es pot transmetre a un tercer, tant entre vius com mortis causa (aquí és automàtic des del moment d'acceptar l'herència).

Es pot extingir pels motius generals de les obligacions:

- Renúncia del titular posterior al fet.

En incapacitats i menors han de ser els tutors o els pares perquè sigui possible la renúncia. La renúncia a canvi és vàlida si es té una autorització judicial.

- Prescripció (es pot interrompre per les causes generals).

Ilícit civil: 1 any des del moment en que la víctima té coneixment del dany i té possibilitat de damanar (art. 1968.2).

Delicte: 15 anys (art. 1964).

Lesions: comença a comptar des de l'alta mèdica definitiva, o des del moment en que es coneixen les lesions.

5.- Responsabilitat per fet aliè. Responsabilitat pels danys causats pels animals i les coses

Es dóna quan s'ha de respondre pel dany causat per una persona de la qual es tenia responsabilitat. Està regulat a l'art. 1903, i es fonamenta en una culpa del responsble In Vigilando.

Als empresaris se'ls atorga una culpa In Eligendo per haver escollit malament a un treballador.

El mecanisme seguit és que es pressumeix que hi ha culpa pel fet d'haver-se produit un dany. Es tracta, doncs, d'una responsabilitat directa perquè es reclama directament a l'empresari per un acte del treballador, independentment de la culpa es derivi exclussivament d'aquest (després l'empresari podrà repetir contra el treballador).

Responsabilitat de pares i tutors (art. 1903.2º).

Es tracta d'una pressumpció Iuris Tantum de culpa. És diferent la responsabilitat dels pares que la dels tutors. El pare, per molt lluny que estigui, està sota la guarda del fill, mentre que al tutor si que se li requereix una proximitat física.

L'extinció d'aquesta responsabilitat es produeix amb l'emancipació (art. 323).

Responsabilitat de l'empresari (art. 1903.3º i 4º).

Es tracta d'una responsabilitat principal i directa del centre, també és personal. Hi ha una pressumpció igualment Iuris tantum, podent-se demostrar que no hi ha culpa per part del causant.

Danys causats per animals.

L'art. 1905 diu que serà responsable el posseïdor, encara que se li escapi o extaviï. En cas de força major o culpa de la víctima, cessarà la responsabilitat.

Cal tenir present també l'art. 1906 per quan els animals invaeixen les finques veïnes.

Danys causats per coses inanimades.

Cal tenir en compte varis articles:

1907: El propietario de un edificio es responsable de los daños que resulten de la ruina de todo o parte de él, si ésta sobreviniere por falta de las reparaciones necesarias.

1908: explosions de màquines, fums excessius, caiguda d'arbres no ocasionada per força major...

1909: Si el daño de que tratan los dos artículos anteriores resultare por defecto de construcción, el tercero que lo sufre sólo podrá repetir contra el arquitecto, o, en su caso, contra el constructor, dentro del tiempo legal. Aquest temps legal són 10 anys (art. 1591).

1910: El cabeza de familia que habita una casa o parte de ella, es responsable de los daños causados por las cosas que se arrojaren o cayeren de la misma.

6.- Règims especials de responsabilitat. Responsabilitat i medi ambient

El cas de responsabilitat extracontractual derivada d'algun acte de l'Administració.

En l'actualitat, està regulat per la llei 30/1992, resultat d'una evolució comuna a la responsabilitat civil, de manera que l'Administració respon de forma directa i objectiva.

De forma directa perquè s'ha d'anar a l'Administració directament per responsabilitat d'un funcionari o servei. No és una responsabilitat subsidiària.

És objectiva perquè respons pels danys produits com a conseqüència d'un funcionament normal o anormal de l'Administració pública, prescindint de si hi ha culpa o no.

Persones que poden motivar la responsabilitat de l'Administració:

-Funcionaris.

-Persones contractades per l'Administració.

-Persones que presten servei a l'Administració, encara que sigui de forma interina o temporal.

El fet de que sigui una responsabilitat directa no exclou que l'actuació negligent o dolosa ha estat la causant del dany i que, per tant, l'Administració es repeteixi contra el causant del dany.

En quant al procediment, s'ha discutit sobre si s'ha d'anar per la via civil o per la via administrativa. Cal dir que la via correcta és, en primer lloc, la via administrativa i, contra la ressolució d'aquesta, es pot presentar un recurs contenciós-administratiu davant els Tribunals.

També cal dir que el T.S. ha admés demandes per responsabilitat de l'Administració per via civil, que es fa per evitar el “peregrinatge” de jurisdiccions.

Hi ha alguns casos de responsabilitat de l'Administració amb regulació específica:

* Funcionament anormal de l'Administració de Justícia (LOPJ).

-Error judicial: quan un Jutge s'ha equivocat de forma evident (cosa bastant improbable), i s'arriba per dues vies:

1) Recurs de revisió.

Demanar a l'Administració de Justícia (Ministeri) una indemnització. Només existeix aquest recurs en els casos establerts per la LECiv.

2) Judici de menor quantia, demanant igualment indemnització al Ministeri de Justícia.

-Aquells casos en que s'empresona preventivament a una persona i se'l deixa en llibertat a través d'una interlocutòria per sobreseiment lliure o provisional per inexistència del fet imputat.

* Navegació aèria.

Fa referència als transports aeris que hagin tingut per lloc de viatge dins del territori nacional, sinò s'aplica la Convenció de la Haia de 1959.

Hi ha una responsabilitat objectiva del transportista per víctima i per objecte facturat, que és limitada segons la seva quantia.

Si es pretén una major indemnització, s'ha de demostrar el dol o la negligència del transportista.

* Danys nuclears (anys 60).

Responsabilitat objectiva i directa, i també limitada de l'explotador de l'instal.lador.

* Llei de caça, de la qual es deriva una responsabilitat objectiva del caçador, excepte en el cas en que el dany sigui causat per culpa exclussiva de la víctima, o per força major. Cada caçador ha de tenir una llicència obligatòria, que inclou una assegurança.