Literatura


Jacint Verdaguer


Jacint Verdaguer

Vida:

Verdaguer es la gran figura mítica del romanticisme català. En vida ja era una glòria nacional i, després de mort, ha estat idealitzat, sense que se li hagi fet justícia.

Va néixer l'any 1845 a Folgueroles en el si d'una humil família de pagesos. Als deu anys fou portat al seminari de Vic, perquè hi estudiés la carrera de capellà, l'única a la qual tenien accés els fills de casa pobra. Per guanyar-se la vida, alternava els estudis amb les feines del camp. Al seminari es familiaritzà amb els clàssics i als quinze anys ja escrivia poesia i recollia cançons populars. Quan en tenia vuit, va obtenir dos premis en els Jocs Florals de Barcelona. Aquest èxit literari el posà en contacte amb els prohoms de la Renaixença.

L'any 1870 fou ordenat sacerdot i passà a ocupar la vicaria del poblet de Vinyoles d'Orís, començà a treballar en L'Atlàntida.

L'any 1885 publicà Canigó i fou coronat amb llorer com a príncep dels poetes catalans.

Aquell any, féu un viatge a Terra Santa que el trasbalsà profundament. Multiplicà les donacions als pobres i començà a practicar exorcismes en persones suposadament posseïdes pel Dimoni. El bisbe de Vic, confinà al poeta al santuari de la Gleva amb el diagnòstic de follia, on romangué dos anys fins que, tornà a Barcelona, tot desobeint les ordres del seu bisbe; s'instal·là a casa d'una família amiga relacionada amb les seves pràctiques d'exorcisme. Les llicencies de dir missa li foren retirades. El poeta, que encara tingué la gosadia i les forces suficients per rebel·lar-se contra el poder i defensar-se dels seus perseguidors amb una sèrie d'articles aplegats sota el títol En defensa pròpia. Això ocasionà molts de patiments al poeta, fruit dels quals foren els poemes de Flors de Calvari. Aquesta situació durà fins que es reconcilià amb el bisbe de Vic, que li retorna la facultat de celebrar missa. Morí de tuberculosi, l'any 1902.

Obra:

La poesia èpica:

Verdaguer va escriure dos grans poemes èpics de factura romàntica, L'Atlàntida i Canigó, que varen significar una aportació definitiva al procés de recuperació literària. Un poema èpic, o una epopeia, és una extensa narració en vers sobre uns fets heroics més o menys llegendaris, que tenen un significat decisiu en la historia d'un poble.

L'Atlàntida

Es la primera gran obra del Romanticisme català. Consta d'una introducció, deu cants i una conclusió. Combina la història del descobriment d'Amèrica amb el tema mític de l'enfonsament de l'Atlàntida, un paradís perdut i enyorat.

La narració comença in medias res (pel mig). La introducció explica com el jove Colom naufragà a la costa atlàntica de la Península i es acollit per un ermità que li narra, en els deu cants centrals del poema, la fabulosa història del continent submergit sota les aigües del oceà: Hèrcules, en un dels seus dotze treballs, va a l'Atlàntida i pren un brot del taronger d'or de l'Hort de les Hespèrides, després de matar el drac que el custodia. Aquesta gesta li dóna dret a la mà de la bellíssima reina Hèsperis; però això desperta la còlera del temple de Neptú. Hèrcules, durant la fugida, amb força sobrehumana, obre l'estret de Gibraltar. Això provoca grans cataclismes i les aigües del Mediterrani es precipiten sobre l'Atlàntida i l'enfonsen. Hèrcules, desprès de salvar Hèsperis, que morirà tot enyorant el reialme perdut, funda pobles i ciutats, Barcelona entre d'altres.

A la conclusió, Colom, després d'escoltar la narració de l'ermità, sent el neguit de cercar i cristianitzar el món que hi ha d'haver a l'altre banda de l'Atlàntic. Colom emprèn el viatge i d'aquesta manera serà restaurada la unitat universal que l'enfonsament de l'atlàntida havia trencat.

L'Atlàntida ha estat qualificat de poema geològic, pel fet que els elements incontinguts de la Natura (foc, mars i terra) hi tenen un protagonisme preeminent.

Cal destacar la bellesa de certs paratges lírics, la potència de les descripcions i la riquesa imaginativa. Ha estat considerat el símbol de l'afirmació definitiva del català com a llengua literària moderna internacionalment.

Canigó

És l'epopeia nacional de Catalunya i la gran obra mestre de Verdaguer, probablement superior a L'Atlàntida. Consta de dotze cants i un epíleg. Versa sobre els orígens llegendaris de Catalunya. L'acció se situa al voltant de l'any 1000.

Gentil, fill del comte Tallaferro, és armat cavaller a l'ermita de Sant Martí i, més tard, mentre fa la guàrdia al castell de Rià per prevenir un atac dels moros, el seu escuder li parla de les fades que viuen al Canigó. Abandona irresponsablement el seu lloc de guàrdia i s'hi trasllada. Aleshores, Flordeneu, la reina de les fades, el sedueix sota la forma de Griselda, una pastora de qui Gentil està enamorat. Amb Flordeneu recorre tot el Pirineu dalt d'una carrossa voladora, contempla el seu paisatge i n'aprèn les llegendes. Mentrestant, els moros han derrotat els cristians, a causa de la deserció de Gentil, a qui el seu oncle Guifré mata, mogut per la ira, tirant-lo daltabaix del Canigó. Tallaferro, emperò, aconsegueix finalment vèncer els invasors. Guifré es penedeix del seu crim i es fa monjo i, en el moment de la mort, demana que es planti una creu en el lloc on morí Gentil. Quan un abat i els monjos arriben al Canigó amb la creu, les fades es retiren, tot donant pas al nou ordre cristià, simbolitzat per la fundació del monestir de Sant Martí de Canigó.

L'epíleg se situa en el segle XIX, en el mateix moment en que Verdaguer el va escriure. Els dos campanars ja en ruïnes dels monestirs romànics de Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà hi dialoguen enyorant temps passats.

A Canigó, com L'Atlàntida, la natura hi te un paper preponderant i el paisatge pirinenc hi es meravellosament representat. L'obra ha estat qualificada de “Crepuscle de les fades” perquè ens parla de l'última fase del domini d'aquests esperits pagans als Pirineus, amb el final de la qual es trenca l'harmonia existent entre l'home i la natura que Gentil, prototip del home somiador, encara havia conegut.

La poesia lírica

Verdaguer és autor també d'una vasta producció de caràcter líric que consta de diversos centenars de poemes. La temàtica que tracta és la històrico- patriòtica i la religiosa (Pàtria i Fe).

La poesia històrico- patriòtica de Verdaguer és un elogi constant a la pròpia terra. Es refereix al passat de Catalunya. El recull més important d'aquesta poesia és el que publicà amb el títol de Pàtria. Pel que fa a la poesia religiosa, hem de destacar dos llibres: Idil·lis i cants místics i Flors de Calvari. Aquest últim reflecteix la dramàtica desolació dels moments d'enfrontament amb les autoritats eclesiàstiques. A Aires de Montseny combina les dues temàtiques.

La poesia lírica de Verdaguer té arrels populars ben profundes: és escrita en un llenguatge planer, col·loquial; s'inspira en la poesia tradicional; i es basa en creences, mites, llegendes i tradicions populars. La seva poesia lírica es va fer molt popular entre tots els estaments socials i alguns del seus poemes -com “L'emigrant” i el “Virolai”- varen ésser musicats i són cantats pel poble.

La prosa

Verdaguer fou també un prosista excel·lent, que elevà la llengua parlada a la categoria de prosa literària.

D'entre la prosa verdagueriana destacarem només el Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, on explica el viatge que va fer a Palestina; i Rondalles, on recopila narracions que havia recollit de la tradició oral.

Verdaguer, paradigma d'escriptor romàntic

Verdaguer és un exponent molt clar del que entenem per Romanticisme. En la seva obra trobem tots els elements bàsics que defineixen el moviment romàntic:

  • Un sentiment vivíssim de la natura, vista orgànicament, com un ésser viu. En l'obra de Verdaguer la naturalesa té un protagonisme preeminent i el paisatge hi és descrit amb riquesa de lèxic, imatges, metàfores i comparacions.

  • El mite i el símbol. La naturalesa, la història i els seus protagonistes hi són interpretats míticament i en conseqüència embellits i divinitzats.

  • La imaginació, amb la qual fuig de la realitat present i es trasllada a paradisos perduts i enyorats i a èpoques passades.

  • La nostàlgia i la malenconia.

  • El sentimentalisme.

  • L'interès per la cultura popular.

  • El nacionalisme.

  • La grandiositat.

Significació històrica de Verdaguer

Verdaguer és una figura que ha tingut un paper decisiu en la història de la literatura catalana:

  • És el creador de la llengua literària contemporània, de la mateixa manera que Llull ho havia estat de la llengua literària medieval. Un i altre dominaven tots els recursos de la llengua.

  • Significa la consolidació de la Renaixença. Verdaguer és el primer gran escriptor després de més de tres segles de Decadència.

  • Inicia la literatura catalana contemporània, així com Llull havia iniciat la medieval.

  • Dóna ressò internacional a la llengua i la literatura catalanes, sobretot amb L'Atlàntida i Canigó.

El teatre romàntic europeu: generalitats

El teatre romàntic constitueix una ruptura radical amb la preceptiva dramàtica neoclàssica. El Romanticisme oposa la llibertat com a principi artístic. Els romàntics rebutjaven les tres unitats clàssiques, sobretot les de temps i espai, i propugnaven la barreja del tràgic i el còmic, en lloc de respectar la separació dels gèneres que el Neoclassicisme ordenava.

L'ús constant de la història, la intriga complicada, el dinamisme de l'acció, el pintoresquisme i la truculència de les escenes (amb freqüents vessaments de sang), el gest desorbitat, la intensitat dels sentiments i les passions dels personatges, l'escenografia aparatosa i els cops d'efecte teatrals són altres característiques del teatre romàntic. I tot això amb la finalitat de provocar una forta sotragada emocional en el públic: sorpresa, horror, pietat, admiració, etc.

L'heroi romàntic té un punt d'angèlic i diabòlic alhora. És bell, misteriós, d'origen fosc i portador d'un destí fatal; la tristesa i la malenconia habiten el seu cor; per sobre de qualsevol altre cosa, estima la llibertat i l'amor que la dona encarna; i viu intensament, a la recerca de la bellesa i l'infinit, mentre la mort el sotja. L'heroi romàntic troba llum i consol en l'heroïna, una figura angelical, tendra i fidel, capaç de l'heroisme i el sacrifici, però predestinada, pel fet d'estimar, al sofriment i a la mort.

L'amor és un tema fonamental del teatre romàntic. És un amor absolut, que no pot cedir davant les lleis de la societat i que no troba altra solució que la mort. També hi té un paper molt important el tema de la llibertat individual.

El drama històric és el gènere per excel·lència del teatre romàntic. Fa una recreació nostàlgica del passat, sobretot del medieval. A vegades la història hi és objecte d'una dramatització autèntica; però en altres casos la història només és un condicionament de l'acció o bé serveix a aquesta de marc extern o de fons.

El gènere va aparèixer a Alemanya, on trobà a Schiller el seu màxim representant. A França no s'imposà fins l'any 1830, amb l'estrena d'Hernani de Víctor Hugo, que provocà violents enfrontaments entre els defensors de la nova estètica i els seus enemics.

Shakespeare fou l'exemple a seguir més invocat pels romàntics.

Els inicis del teatre català modern

El drama romàntic en llengua catalana va aparèixer amb un retard considerable, en relació amb les altres dramatúrgies europees. Des del moment que s'introduí el Romanticisme als Països Catalans, hi hagué un teatre romàntic; però aquest teatre romàntic va aparèixer en castellà, desvinculat dels propòsits restauradors de la Renaixença catalana.

Durant la primera meitat del segle XIX, l'únic teatre en català que hi havia era el teatre popular de caràcter tradicional que s'anava fent des de segles enrera i que estava constituït, bàsicament, pel misteri religiós i l'entremès burlesc.

La situació, emperò, va anar canviant i el drama romàntic que s'havia començat a fer en castellà, va seguir un procés gradual de catalanització: primer va catalanitzar la temàtica i després va catalanitzar la llengua. I acabà per convertir-se, com els Jocs Florals, en una eina fonamental per consolidar la Renaixença i retornar el prestigi perdut a la llengua.

Al voltant de l'any 1860 ja es van començar a fer drames històrics i comèdies i drames de tema contemporani en català.

El drama històric constitueix el primer i més seriós intent de donar autèntica categoria literària al teatre català. En la nostra literatura seguia sobretot els models francesos de Víctor Hugo i Dumas pare. L'historiador i poeta Víctor Balaguer en fou el pioner.

En aquest procés de creació d'un teatre modern en català, destaquen dues figures: Frederic Soler (també conegut amb el pseudònim de Serafí Pitarra), que és el primer dramaturg amb èxit de públic, i Àngel Guimerà, que representa la culminació del procés.

ESCRIURE EN LA RENAIXENÇA

El teatre català: dues tendències

La consolidació d'una dramatúrgia nacional fou una eina de consolidació de la Renaixença. Sorgiren discrepàncies que es manifestaren en dues tendències:

  • Un teatre culte amb un llenguatge arcaic i medievalitzant.

  • Un teatre popular que reivindicava un model de la llengua del <<català que ara es parla>>.

  • En aquell moment, l'ambient teatral es trencà radicalment en dos bàndols irreconciliables: el més conservador, representant per Frederic Soler, i el més renovador, per Àngel Guimerà.

    La lluita acabà amb la definitiva imposició de Guimerà com a representant d'una nova concepció del teatre i de la llengua; de fet, de la consolidació d'una nova generació literària i política que seria coneguda com la Renaixença.

    La situació de la llengua

    El català d'aquella època arribava després d'haver patit una dura repressió des del Decret de Nova Planta. Aquest procés va fer que els autors de la Renaixença es trobessin un català farcit de castellanismes i amb una manca de prestigi total i absoluta. Institucions culturals com l'Ateneu Barcelonès o l'Acadèmia de Bones Lletres empraven exclusivament la llengua castellana i no van adoptar el català.

    Quan els estudiosos es van plantejar la recuperació del català com a llengua culta i d'ús literari, es van trobar amb un problema: la normativització. No existien unes normes ortogràfiques reconegudes per tothom, i tampoc n'hi havia de lèxiques ni de gramaticals. Ens podem imaginar la situació caòtica agreujada pels enfrontaments entre els partidaris del <<català que ara es parla>> i aquells que creien en la possibilitat de depurar la llengua després de tants anys d'abandó. Aquests últims pensaven que calia aconseguir un referent que anés més enllà del català d'aquell moment.

    El segon problema era el de la recuperació d'espais d'ús del català i, conjuntament, l'assoliment d'un grau de prestigi que la fes considerada entre els parlants.

    El gran públic va reconèixer tres grans autors d'aquest període: Guimerà, Verdaguer i Narcís Oller.

    Problemes del gènere: tipus de transmissió, tipus de lectors i tipus d'escriptors

    Pel que fa al gènere dramàtic, a final del segle XIX, es produeix un període d'estabilitat política i de puixança econòmica que desemboca en l'aparició d'un gran nombre de teatres a la zona de la Plaça Catalunya i a la de l'Eixample.

    Molts dels autors es van agrupar i van fundar l'Associació d'Autors Catalans.

    Àngel Guimerà

    VIDA

    El poeta i dramaturg Àngel Guimerà va néixer el 1845 a Santa Cruz de Tenerife i va morir el 1924 a Barcelona. La seva mare era canària i el seu pare un comerciant català establert a l'illa. La formació inicial que va rebre a les Canàries fou totalment en castellà. Quan ell tingué vuit anys la família es traslladà a Catalunya i així passà a viure al Vendrell, la vila paterna, on aprengué el català i s'adaptà a la cultura del país. Als disset anys estudià als escolapis de Barcelona.

    Gràcies a una assignatura, Retòrica i Poètica, va conèixer les diferents formes mètriques i tingué accés a la lectura dels grans poemes clàssics que tractaven dels herois i gestes que tant el van influenciar.

    Quan tenia entre 17 i 25 anys, va travessar una temporada molt dolenta que va coincidir amb l'enamorament per Maria Rubió, coneguda com Maria <<Candeles>>. Guimerà no va ser correspost, i aquest fet el va marcar per tota la vida.

    La seva carrera literària la va iniciar en aquells moments en versos en castellà però poc a poc deixaren pas als escrits en català, influenciat pel seu amic Jaume Ramon, que després d'assistir a la gran sessió dels Jocs Florals li va proposar el canvi de llengua.

    Als vint-i-dos anys ja s'incorporà al moviment literari català. El 1871 fou un dels fundadors de la revista La Renaixença, de la qual pocs anys després esdevingué director.

    De ben jove, va començar a escriure poesia. I el 1877, el mateix any que era premiada L'Atlàntida de Verdaguer, obtingué un triomf esclatant en ser proclamat Mestre en Gai Saber. Va escriure, sobretot, poesia narrativa i patriòtica, sempre dins els cànons estètics del Romanticisme. Fou un període en què patí dos fets traumàtics que influïren força en la seva obra poètica: el primer, Maria Rubió s'havia casat, sotmesa a pressions familiars; el segon, la mort de la seva mare, a la qual estava molt unit. Aquesta etapa la tancà amb la publicació del volum Poesies.

    L'entrada en el món del teatre se situa simbòlicament amb una carta que li escriví Pere Aldavert. La situació del teatre no era gaire favorable als nous valors, estava en franca decadència. Àngel Guimerà no estava gaire preparat ni tenia cap experiència en la literatura teatral. La seva vocació teatral no es manifestà fins als trenta-quatre anys, amb l'estrena de Gal·la Placídia.

    L'any 1889 presidí els Jocs Florals de Barcelona i s'inicià un període de nombroses estrenes: Rei i Monjo, Mar i cel, Maria Rosa...

    Paral·lelament a la seva dedicació literària, Àngel Guimerà va participar de manera activa en la política com un abrandat defensor, en discursos i proclames, de la llengua i dels drets nacionals de Catalunya, fins a convertir-se en un dels representants més significatius del catalanisme militant. El 1894 fou elegit president de l'Ateneu Barcelonès i va fer, per primera vegada en la història de la casa, el discurs inaugural en català. L'any següent estrenà Terra baixa en castellà i, poc després, en català.

    L'any 1921 estrenà la darrera obra, Alta banca, i deixà inacabada Per dret diví.

    La seva activitat de poeta, dramaturg i polític el convertirien en una figura tan popular com la de Verdaguer.

    EL TEATRE D'EN GUIMERÀ, CLAU DE LA NOSTRA TRADICIÓ ESCÈNICA

    Segons Joan Fuster, un dels crítics més destacats de Guimerà, cal destacar dos elements en el seu teatre. Per una banda, el desfasament respecte al teatre que es feia a llocs capdavanters i, per l'altre, el fet d'escriure'l des dels pressupòsits de la Renaixença, amb una gran ambició per fer <<literatura>>, fet que va donar al teatre català la categoria literària que necessitava.

    L'obra dramàtica d'Àngel Guimerà neix enmig d'un desert literari, amb una manca absoluta de tradició teatral. El teatre català no tenia cap obra ni autor que li pogués mostrar un camí a seguir.

    S'havia hagut de formar tot sol, amb lectures de tota mena que li queien a les mans. Volia treballar el drama i la tragèdia i ho aconseguí.

    Partia d'una gran ambició i d'una gran exigència per crear la tragèdia pròpia del seu país.

    Guimerà, que havia estat un poeta romàntic, intervingué en el teatre com un acte obligat de renovació de l'escena catalana amb valors romàntics. En un article a La Renaixença afirmava que el teatre havia de ser un retrobament de la consciència nacional, de la història de Catalunya, i això és el que va aplicar a la seva primera obra: Gal·la Placídia.

    Una obra marcada per una vida

    Hi ha una sèrie de fets personals que són determinats en la seva obra.

    Així, els temes i els personatges coincideixen amb els seus conflictes amorosos i passionals. Una vida interior que projecta en la seva obra.

    · L'origen

    Era fill natural, ja que els seus pares no estaven casats quan va néixer. No es va refer mai del trauma i evitava qualsevol comentari sobre la seva edat.

    Va arribar a falsejar l'any de naixement durant tota la seva vida.

    Alguns personatges recullen aquesta situació, com ara la Marta de Terra baixa, que era borda i recollida com a desemparada; a Mar i cel, Saïd és fill de moro i cristiana.

    · Un home de cultura mestissa

    L'arribada a Catalunya, nascut d'un català i d'una canària, el va dur a acceptar Catalunya com la seva pàtria després de passar per un període de desconeixement de l'expressió en llengua catalana. Això li provocà un complex de mestís que féu refermar la seva catalanitat. Va aprendre el català malgrat que va rebre sempre l'ensenyament en castellà.

    L'adopció del català com a llengua pròpia suposa acceptar també un sentiment catalanista que quedà reflectit en la seva obra i en les seves intervencions públiques.

    · Un amor que mai no va arribar

    El fracàs amorós amb Maria Rubió el dugués a sublimar-lo amb la figura de la mare. Creà així una imatge ideal de l'estimada. La relació originà un llarg festeig que no s'acabà ni amb el casament de Maria Rubió amb un altre home.

    Aquell amor de joventut mai el va oblidar i sempre el recordà amb enyorança.

    Aquests fets es manifesten amb força en múltiples personatges i situacions de la seva obra. Una relació amorosa inexistent que s'aboca en els personatges i les seves passions, juntament amb una idealització de la mare.

    Tots aquests fets vitals de la seva adolescència, Guimerà els aboca en els temes de les seves obres, en defensa dels éssers <<diferents>>.

    Ja a Gal·la Placídia, la protagonista és una persona que prové de dues cultures i que se sent entre dues llengües. L'altre fet és la marginació en els casos de la Marta de Terra baixa o l'Àgata de La filla del mar.

    Els referents: un origen conegut

    En una primera etapa els referents de les seves obres foren els de la Catalunya històrica -la medieval-, ben aviat foren substituïts pels de la Catalunya geogràfica i contemporània.

    Per això, molts dels elements que integren la seva obra tenen uns orígens coneguts. La font d'informació de Guimerà fou el poble.

    Guimerà treballa a partir de l'observació de la realitat i recrea diferents paisatges humans. Hi destaca la presència de la Catalunya més rural i costanera, el cor del país, de la Catalunya ideal. Reflecteix en les seves obres la Catalunya que estima i imagina.

    Per exemple, es podrien identificar alguns referents en la seva obra, en estaments socials o en persones concretes:

    • La gent de l'interior a En Pólvora.

    • Els pagesos de Mossèn Janot.

    • Els pescadors i la gent de la costa de La filla del mar.

    • Un fuster en Maria Rosa.

    • Un parent de Guimerà en el Sebastià de Terra baixa.

    El model de llengua

    Dos fets que influirien en el model de llengua de Guimerà: el primer, que durant la infantesa no havia sentit la llengua catalana, excepte dels llavis del seu pare; el segon, que la llengua de cultura d'aquells moments era el castellà i, per tant, no tenia els clàssics com a model d'on partir. Per això, va mantenir una dura lluita amb la llengua.

    La situació deficitària de què partia la va compensar amb el seu esforç: l'atenció al parlar del poble i la lectura sistemàtica i conscient dels grans autors catalans medievals.

    La conseqüència fou un domini depurat de diferents models de llengua que es manifestaren en les seves obres: els parlars dels pastors d'alta muntanya a Terra baixa i els dels pescadors a La filla del mar.

    En els seus primers escrits va emprar el mateix llenguatge arcaïtzant que empraren els escriptors de la Renaixença.

    També prengué nota de la lectura de llibres sagrats.

    La coexistència de diferents registres manifestava un bon domini de la llengua. És una mostra del seu realisme que fa que els personatges de les millors obres s'expressin en un català directe i clar, encara que farcit en certs pasatges d'arcaismes, castellanismes i frases amb sintaxi castellana.

    Guimerà i Verdaguer van obrir el pas al català com a llengua per a l'ús de l'alta cultura, que encara trigaria a arribar -no ho faria fins al Noucentisme.

    TERRA BAIXA, EL DRAMA MÉS CONEGUT I REPRESENTAT

    Terra baixa és l'obra cabdal de Guimerà i la peça fonamental i més important del teatre català del segle XIX. Fou escrita en l'etapa més madura com a dramaturg i és l'eix de la gran trilogia de la seva obra, juntament amb Maria Rosa i La filla del mar.

    Fou estrenada el 1897. l'èxit va arribar amb l'estrena al Romea. S'estrenà a Paris i es representà a tots els escenaris importants d'Europa i Amèrica.

    Terra baixa ha estat traduïda, com a mínim, a 15 idiomes i ha estat adaptada al cinema.

    El mite de la terra alta. Terra alta- terra baixa.

    L'antagonisme radical que planteja Guimerà entre la terra alta i la terra baixa, el va heretar del romanticisme francès, amb una idealització de la primera que simbolitza el món rural.

    Guimerà creia en una Arcàdia -món ideal i idealitzat -, en la Catalunya pagesívola.

    La terra alta apareix com un paradís, completament idealitzat, i per això en Manelic s'endurà la Marta al cim de les muntanyes, arran del cel, des d'on Guimerà pretenia projectar les qualitats <<incorruptibles>> de la terra alta sobre la societat atrafegada i egoista de la terra baixa. Creu sincerament en l'existència d'una Arcàdia que subsisteix en el món rural i és que la terra alta és el món feliç de la ruralia.

    En l'origen d'aquest valor pejoratiu de la ciutat cal veure els problemes que pateix Barcelona en aquests anys, on els rics van a la seva i els pobres es veuen abocats a accions violentes. En canvi a la ruralia -l'Arcàdia - tothom s'estima, ja que han conservat uns criteris purs que ara l'evolució i el progrés amenacen. Aquesta idealització pretenia crear un model per a la gent de la ciutat, que era el públic de Guimerà.

    A la terra baixa (la ciutat) no hi ha lloc per a l'innocent, per a la persona honesta i sincera, com en Manelic, que creu en aquest món ideal d'on prové i on retornarà acompanyat de la Marta. Ara bé, abans xocarà contra aquest món real, el de la terra baixa, on hi ha la societat corrupta. I és que d'allà on ve, la terra alta, hi ha una renúncia a aquesta societat i l'individu esdevé solitari.

    Guimerà busca un mite que situa la terra alta, d'on prové en Manelic, que es troba amb les passions i les enveges de la terra baixa. Per això vol treure la Marta d'aquell món corromput.

    TERRA BAIXA, EL DESPOTISME DECADENT

    A Terra baixa Guimerà hi presenta una terra baixa no solament degradada moralment, sinó en decadència econòmica i també biològica. Cap dels dotze personatges que hi apareixen pel seu nom no tenen descendència. Els cinc germans Perdigons es troben tots fadrins. El Xeixa, que bromeja sobre la solteria dels Perdigons, tampoc no té parella i, segons la Pepa, s'hauria volgut casar amb na Marta; casament impensable perquè el seu amant és l'amo de tot i és gelós.

    El mateix Sebastià, l'amo de tot, té també un panorama sentimental no gens envejable. Estima la Marta <<més que tot lo del món>> i per sempre, però la bancarrota econòmica el força a casar-se amb una altra. I ja s'ha fet la idea d'una doble convivència: la legal amb la dona i la sentimental amb l'amiga.

    Dels altres personatges, no en sabem l'estat civil o sentimental, excepte d'en Tomàs, l'ermità, que és casat, però participa de la malastrugança general.

    Terra baixa exemplaritza la decadència real d'aquells propietaris rurals a les acaballes del segle XIX, que pretenien menar les terres com si fossin petits senyors feudals medievals, sense tenir en compte els canvis socials i econòmics. Que l'amo d'una hisenda immensa s'hagi de casar amb una pubilla rica per salvar-se de les hipoteques il·lustra com era d'inepte, ell i possiblement la seva família, per dirigir les seves propietats. L'hereu Sebastià tracta malament la seva gent, però és que també tracta malament el seu capital i el seu negoci, que és la seva hisenda. És un inepte com a propietari i com a patró.

    Els tres actes es desenvolupen en el mateix molí, aquí el molí és més un lloc de violència, de passió. Bona part de les escenes succeeixen de nit.

    En aquesta mena de presó claustrofòbica, l'ombra de la mort hi plana.

    En contrast amb la mort hi ha escenes de riure, però un riure forçat, unes rialles falses, no de sana alegria, sinó de burla cap a en Manelic o el sarcasme d'en Sebastià.

    Al costat de les rialles insolents, un altre vici senyoreja l'escena: la mentida, que cobreix l'actuació dels personatges; una mentida sabuda i acceptada. La gent fa veure que ignora la relació de la Marta i en Sebastià, i tothom la coneix, excepte en Tomàs, que acaba d'arribar. La Marta no sap les condicions del seu casament que han pactat amo i pastor; i el pastor es enganyat.

    En contrast amb la mentida, trobem el desig immoderat de saber, la xafarderia, satisfeta amb informacions por fiables, degudes a murmuracions. Només hi ha una veritat certa i universal: l'amo. Totes les altres dades que es coneixen provenen de referències transmeses de boca en boca, a vegades deformades.

    El relat presenta el tripijoc, el projecte contra la natura d'en Sebastià: el casament de la Marta amb un home que li repugni perquè aquella l'enganyi i es llenci als braços del seu antic amant, mentre ell planeja enganyar la seva futura dona.

    PERSONATGES DE TERRA BAIXA

    Manelic, el bon salvatge

    Manelic, l'heroi de Terra baixa, apareix com un símbol de santa rebel·lia i de suprem alliberament en un cant de revolta contra la tirania.

    Aquesta significació d'en Manelic no apareix des del començament de l'obra. El pastor sofreix un procés de transformació en quatre parts.

    Abans de mostrar-se a escena, en Manelic ja ha estat presentat, i no pas d'una manera gaire favorable per a ell: <<un marit que fos ben bèstia>>, <<aquell beneit pastor>>... Açò fa suposar que ens trobem davant d'un beneitó que respon als qualificatius que li aplicaven.

    El primer símptoma que invita a dubtar de l'opinió anterior es produeix quan explica com ha anat tot l'assumpte de l'aparellament. Aquí es mostra com una persona que té el do de la paraula; que exerceix un cert lideratge mitjançant el llenguatge. És precisament mitjançant la paraula que comença a desvetllar l'interès de la Marta.

    Però és a partir de la visió del llumet darrere la cortina, a la fi del primer acte, que el dubte s'apodera de l'ànim del pastor. A partir d'aquí, el dubte, la sospita, desencadena el procés personificador d'en Manelic, i precipita les accions del drama. Es tracta d'un procés patent en quatre decisions que adopta.

    La primera decisió és la de <<saber>>. Des del primer moment, la gent fa comentaris i befes que el pastor no entén. Tot enigmes, paraules que no entén i que ningú no li vol explicar. I aquest estat d'incomprensió dura fins a l'escena VIII del segon acte.

    En veure el mur que hi ha davant del seu desig de saber i el paper que li fa la seva muller, pren una segona decisió evasiva: anar-se'n, desentendre's de la Marta. Per això va renunciar als seu paper dins el molí, i diu a la Nuri: <<fes sempre lo que et diga la Marta>>, <<aquí és casa la Marta>>.

    Quan, finalment, els dos esposos se sinceren, forcegen, es fereixen, s'abracen, esclata l'amor mutu i la passió i comencen a convertir-se en veritable parella, hi ha la tercera decisió també evasiva: anar-se'n tots dos a la muntanya.

    En Sebastià, <<que s'ha tornat boig>>, frustra aquest propòsit, i sembla que en Manelic, sota el control de la guàrdia civil, ho té tot perdut, tal com ho expressa l'Antònia.

    És llavors quan es genera la quarta decisió: l'única sortida que els deixa l'amo, la mort del <<llop>>, la que capgira els rols dels protagonistes de Terra baixa.

    Sebastià, l'amo

    Durant el desplegament del drama, podem contemplar la progressiva degradació d'en Sebastià, que evoluciona des de l'amo de tot inicial fins a les escenes finals en què el seu poder és substituït pel d'en Manelic.

    Segons Fàbregas: Sebastià és el personatge més complex del drama: atrapat entre la passió que sent per Marta i la urgència de resoldre la seva situació econòmica amb un matrimoni avantatjós i canònic, és massa feble per decidir-se per una de les dues opcions i lluita amb desesperació per conservar-les totes dues. Malgrat que té a la mà els triomfs d'una situació privilegiada, se sap perdut d'antuvi en adonar-se que ha de lluitar contra una força indestructible: la de l'amor correspost; però, tot i això, juga la partida fins a les darreres conseqüències, fins a la mort.

    Ens trobem davant una persona inepta per als negocis i per al tracte amb la seva gent.

    Se en Sebastià no es decideix a legitimar la seva relació amb la Marta als ulls de tothom, podem interpretar que és per causa de la pressió familiar, que vol per a ell una noia del mateix braç. No és capaç d'enfrontar-se amb la família i convertir la Marta en la seva dona. Aquesta és la decisió que pren al tercer acte, acorralat i desesperat.

    I per acabar de reblar les ineptituds de Sebastià, n'hi podem afegir una altra: la que té com a amant. L'hereu no ha estat capaç de provocar en l'amiga una reacció recíproca d'afecte, de tal manera que aquesta, quan es troba amb un home generós que se l'estima, canvia ràpidament la destinació del fàstic, pel pastor cap a l'amo.

    El declivi d'en Sebastià avança paral·lelament a l'enfortiment progressiu de la parella de nuvis, en Manelic i la Marta.

    Marta, la dona posseïda i desposseïda

    Aquest darrer personatge té, en Terra baixa, dues trajectòries contraposades.

    Segons l'ordre de desenvolupament del drama, la Marta comença essent la dona anomenada abans d'aparèixer a escena; la dona que s'amaga; aquella a qui tothom es creu en dret d'exigir la seva presència, en dret d'insultar. Quan la Marta apareix a escena, es mostra antipàtica, engega la gent fora del molí.

    Però, de mica en mica, a partir de les paraules d'ella i d'en Sebastià, anem coneixent la tragèdia de la noia: la seva infantesa de captaire, la mort de la seva mare, la <<generositat>> de l'amo envers ella i el seu pare adoptiu, la mort d'aquest i l'absoluta soledat de la Marta, veritable serva de l'hereu amb funció de concubina.

    En Sebastià no la converteix en esposa per unes raons no explicitades, però tampoc no li permet que s'enamori d'un altre. Exigeix conservar la <<propietat>> de la seva amant sense cap compromís per part d'ell, i pretén mantenir la seva relació a l'ombra, en una confidencialitat que és com el secret del pregoner.

    Tan alineada està la Marta al començament que se sent dolenta i es mostra fins i tot comprensiva envers en Sebastià. És en realitat confinada a la presó del seu molí i convertida en una dona perduda als ulls del poble, però secretament envejada.

    El públic aviat s'assabenta amb esglai de la perversa trifulga preparada per en Sebastià. Amb el casament amb en Manelic, la Marta sembla que hagi arribat a una de les pitjors degradacions a què pot arribar una dona. Llavors comprenem per què s'amaga, comprenem que la dona està en estat de xoc, en plena depressió psíquica.

    Paradoxalment, el matrimoni que havia de consumar la desgràcia de la dona proporciona als dos esposos una força invencible. A partir de l'entesa de marit i muller, la Marta s'ha trobat a ella mateixa, descobreix la força compartida i ja s'atreveix a enfrontar-se amb el seu antic possessor.

    TERRA BAIXA, UNA FAULA ZOOMÒRFICA

    La relació, la identificació entre animals i persones és un altre dels elements que apareixen a Terra baixa.

    Ja de bon començament, es Sebastià tria per a la Marta <<un marit que fos ben bèstia>>. En realitat, la vida del pastor s'havia desenvolupat entre els animals, i aquests són na referència constant quan parla. A ell li agrada sentir-se <<home i fera>>.

    LA LLENGUA DE TERRA BAIXA

    E llenguatge del drama és eminentment col·loquial i popular, sense retòrica. Les expressions que usen els personatges poden ser reconegudes per qualsevol persona que hagi estat en contacte amb els parlars de diverses comarques de la comunitat lingüística catalana. Terra baixa és escrita en una llengua autèntica i viva. Els trets propis del diàleg són els típics del nivell col·loquial: exclamacions, interrogacions, anacoluts, onomatopeies, modismes, reiteracions, etc.

    Si ens fixem en el lèxic i en la fraseologia, hi trobem una riquesa i una abundor destacables. Només cal observar la quantitat de notes a peu de pàgina intercalades en el text dramàtic.

    La llengua, doncs, és majoritàriament genuïna, pel que fa a les maneres de dir i a les construccions morfològiques i sintàctiques. Des del punt de vista del català estàndard i normatiu actual, hi surten mots arcaics i dialectals.

    Enmig d'una llengua genuïna, hi apareixen també castellanismes.

    La llengua de Guimerà no es confon amb cap dialecte en concret. Si no fos per algunes referències toponímiques, seria impossible situar l'acció en algun lloc aproximat. Pel que fa a la terra baixa, ens marca tota marca identificativa del lloc. Així, doncs, el nostre autor, fa una síntesi dialectal pròpia, una mena de koiné d'un efecte especial: els espectadors de diverses modalitats idiomàtiques no se senten estranys davant la parla dels personatges.

    SIGNIFICACIÓ HISTÒRICA DE GUIMERÀ

    L'obra de Guimerà significa:

    • La restauració plena i definitiva del teatre català.

    • La internacionalització del teatre català.

    • La millor tradició teatral catalana.

    PRODUCCIÓ DRAMÀTICA: QUATRE PARTS

    1879-1890. És una etapa plenament romàntica, durant la qual va escriure un conjunt molt unitari de drames històrics. Hi empra el vers decasíl·lab. Els models imitats són, sobretot, els de Víctor Hugo i Shakespeare. La majoria d'aquests drames o tragèdies se situen a l'Edat Mitjana, com Gal·la Placídia, Judith de Welp, El fill del rei i Mar i cel.

    En Mar i cel l'acció transcorre dins un vaixell de corsaris nord- africans, isolat enmig de la mar Mediterrània. És la història d'un amor impossible entra Blanca, jove cristiana destinada a un convent, i Saïd, cap del vaixell corsari que la té captiva, juntament amb els altres cristians. L'amor que neix entre ells dos és sobtat i poderós; però humanament impossible, ja que els dos pertanyen a bàndols enemics, de cultures i religions oposades. La seva unió només es podrà realitzar amb mort; com la unió del mar i el cel, que no s'uneixen fins que arriben a l'horitzó. El final és espectacular: els dos enamorats, mortalment ferits, es llancen abraçats al mar, que els engoleix. Saïd és identificat amb el mar, que simbolitza les forces vitals de la naturalesa: energia, valentia, força, virilitat, etc. I Blanca s'identifica amb el cel, que simbolitza les forces de l'esperit, oposades a les forces vitals. Així doncs, el blau presideix l'obra, ja que el mar i el cel són d'aquest color, símbol del la immensitat i de l'infinit.

    1890-1900. És l'etapa de plenitud artística, durant la qual Guimerà du a terme una síntesi entre el Romanticisme i el Realisme en una sèrie de drames de tema contemporani. La visió del món i dels homes continua essent romàntica: la realitat hi és sovint idealitzada i els personatges malgrat que generalment siguin de condició modesta, continuen tenint una dimensió heroica; i són tan apassionats i sentimentals com el dels drames històrics. El revestiment formal, en canvi, és realista: abandona el vers per la prosa, s'aproxima al llenguatge col·loquial, situa l'acció en la Catalunya contemporània i dóna pas a la quotidianitat.

    És durant aquesta etapa que compon la trilogia formada per les seves tres millors obres. Són drames d'ambientació rural, on Guimerà esbossa una panoràmica de la Catalunya contemporània: la dels obrers a Maria Rosa, la dels pagesos a Terra baixa i la dels mariners a La filla del mar. Les tres segueixen un esquema molt semblant. El conflicte central gira entorn a la possessió amorosa de la dona per un dels dos homes que la pretenen o de l'home, per part d'una de les dues dones en pugna.

    Terra baixa és el millor de tots els drames de Guimerà i també el més universal dels que s'ha escrit en català. L'obra planteja l'oposició romàntica entre la “terra baixa”, o sigui el pla, on viu la societat que ho corromp tot, i la “terra alta”, un paradís incontaminat. Aquesta oposició es materialitza en la lluita de dos homes -Sebastià i Manelic- per la possessió d'una dona, la Marta. Sebastià és un propietari rural, l'amo de tots els que treballen i habiten la terra baixa. Representa el poder. D'ell depèn Manelic, un pastor de l'alta muntanya. Es tracta d'un bon salvatge, un ésser no corromput pel món de la terra baixa. Marta és una pobra òrfena, que també depèn econòmicament de Sebastià, que l'ha convertida en la seva amant. Sebastià passa per dificultats econòmiques i, per evitar la ruïna decideix casar-se amb una pubilla rica i fa casar la Marta amb Manelic. Així ell espera poder continuar les relacions amb Marta, sense que la família de la seva dona pugui desconfiar. Marta rebutja Manelic perquè creu que ell és al corrent de tot i que s'ha avingut al matrimoni per interès. Després canvia d'actitud, quan veu que ell l'estima i que no coneixia les intencions de Sebastià. Manelic, per la seva part, l'havia estimada des del començament i quan conegué la naturalesa de les relacions entre Marta i Sebastià, havia sentit aversió cap a ella, aviat s'adona que Marta ha estat, com ell mateix, una víctima de l'amo. Els dos decideixen marxar cap a la muntanya; però Sebastià ho vol impedir i Manelic es rebel·la contra la tirania d'aquest i el mata. Ell i Marta fugen cap a la terra alta.

    Manelic ha esdevingut un dels personatges de ficció més populars de la literatura catalana, un prototip d'home simple i pur, capaç de rebel·lar-se contra la tirania.

    1901-1911. El teatre de Guimerà inicià una nova orientació temàtica. Fou a partir de 1901 quan encetà un tipus de drama molt corrent a França i a Italià: el drama burgès. Ell no sempre el situà en ambients burgesos, per això Fàbregas l'anomena drama realista convencional. Aquest tipus de drama es caracteritza per tractar assumptes relacionats amb les classes burgeses: problemàtica econòmica, conflictes sentimentals i eròtics i les preocupacions derivades d'algun parent de la nissaga que és el “bala perduda” de la família. Sovint es barregen en la trama persones de classes inferiors: gent de servei, algun empleat i molt especialment dones lleugeres que tenen afers amb algun personatge respectable.

    També, va reincidir en la tragèdia romàntica amb dues obres en vers situades segles enrere, que pretenien ser exemplars per al poble català: una que recrea la gesta dels almogàvers catalans en el segle XIV i l'altra, que presenta l'autodefensa del poble anatoli contra l'invasor bizantí (Andrònica).

    Enmig de totes dues tragèdies, Guimerà va veure representat un altre drama romanticorealista: Sol, solet; on hi explica un fragment de vida d'un rodamón solitari, mirat amb desconfiança per la gent del petit poble on fa cap, i que, en canvi, té una conducta més altruista, com un duplicat, del Manelic, també un home sense família, posseïdor d'una bondat natural capaç d'arribar a l'heroisme.

    A partir de 1906, Guimerà abandonà el drama burgès i també el drama romanticorealista i s'endinsà fins al 1911 en un altre tipus de drama d'orientació dramàtica que derivava dels postulats del modernisme.

    La primera peça pròpiament naturalista és el monòleg En Pep Botella, personatge desgraciat per culpa del vici de la beguda, que es regenera pensant en el seu fill. L'altra obra naturalista és el drama L'aranya.

    Sainet trist, Titaina i La reina jove son tres obres importants d'aquest període.

    En aquests primers anys del segle XX, Guimerà continuà produint i temptejant fórmules amb el desig d'acomodar-se als nous temps.

    1917-1921. Comprèn les obres estrenades entre 1917 i 1921, a les quals podríem afegir-ne una d'inacabada i pòstuma, que va perfer el seu amic Lluís Via.

    Guimerà, malgrat ser un home setantí, continuà estrenant una obra per any. L'escriptor insistia en les tragèdies i en els drames romàntics, amb l'excepció d'un sol drama burgès.

    Jesús que torna es un drama tan pacifista com pessimista, amb la mort del profeta de la pau per part dels exèrcits combatents.

    Amb Indíbil i Mandoni reprengué el tema patriòtic que havia tractat ja en alguns monòlegs i en El camí del sol. Hi presenta la lluita de dos cabdills ibers contra la dominació romana; però al final els dos pobles, ibers i romans, s'uniran per formar-ne un de nou: el català. A Al cor de nit torna l'amor entre classes: el rei amb l'examistançada d'un revolucionari. Reapareix la revolta a L'ànima és meva, aquesta vegada contra els turcs, complicada perquè un dels cabdills revoltats és fill mestís d'una monja violada pel governador turc. Joan Dalla narra un episodi de la presa de Barcelona per les tropes de Felip V el 1714, que conté un cant a favor dels herois combatents, amb una profecia sobre la pàtria que no morirà.

    Al final de l'etapa -i de la seva vida -, Guimerà enfocà un tema entroncat amb la més palpitant realitat: una situació viscuda pels capitalistes que s'havien enriquit un cop acabada la guerra. Es tracta d'Alta banca, en la qual presenta personatges sense escrúpols, víctimes de les pròpies maquinacions. El desplegament del drama és inversemblant, si bé el propòsit queda clar: censurar els falsos valors d'una societat opulenta i hipòcrita i exalçar els valors de les persones rectes i nobles.

    L'obra acabada per Lluís Via, Per dret diví, és la confirmació del mite de la terra alta proclamat a Terra Baixa, malgrat que aquí els personatges tenen sang noble. Guimerà tenia molt interès en acaba aquesta obra, en la qual presenta un rei en recerca constant de la veritat i de la pau, mort pels partidaris de la guerra.

    Quina valoració es pot fer d'aquesta darrera etapa de la producció de Guimerà? Com diu Fàbregas: A partir de 1917 el teatre de Guimerà se'ns apareix com una entitat llunyana, desplaçada del temps en què fou escrita i sense suficient per a transcendir-lo. Suposa una continuació lògica de la producció del dramaturg, continuació realitzada a mig camí del record i la utopia, però que ensems assenyala la progressiva davallada dels seus dots.




    Descargar
    Enviado por:Laura
    Idioma: catalán
    País: España

    Te va a interesar