ANTOLOGIA DE POESIA CATALANA

(LITERATURA CATALANA - MATÈRIA COMUNA)

ELS TROBADORS (s. XII i XIII)

• Naixement de la poesia trobadoresca: finals del s. XI. Aparició d'una poesia culta en llengua vulgar. Primer trobador d'obra conservada: Guilhem de Peiteieu.

• Anteriorment, la poesia culta estava escrita en llatí i era cultivada per monjos i clergues.

• Llengua romànica + poesia culta = permet als laics accedir a la cultura, quedant enrera per sempre més la dicotomia: clergue - culte / laci - inculte.

• Un poema d'aleshores és una cançó. El trobador és poeta i músic alhora. Joglar: va de cort en cort cantant els poemes que ha escrit el trobador.

• Via de transmissió: oralitat. Públic receptor: col·lectiu (cortesans).

• El destí de la poesia trobadoresca és desaparèixer un cop consumida.

• Associació entre lírica i amor. El jo amant anhelant, mogut sempre per un desig insatisfet, busca la correspondència de la dama.

• Els trobadors formalitzen el llenguatge i l'amor a partir de les estructures feudals i cavalleresques.

• El jo amat és un vassall i la dama una midons (del llatí meus dominus), sempre casada (l'esposa del senyor) i d'un estament superior amor impossible.

• El canvi arribarà amb Ausias March, que deixa de ser un vassall que estima per passar a ser un home que estima.

• El fenòmen trobadoresc havia nascut en terres d'Occitània. Matrimoni de Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença (Occitània) el 1113, i posteriorment, política d'expansió vers Occitània per part d'Alfons I (1162-1196). Composicions en occità, ja que la llengua literària venia imposada per la convenció literària.

• Trobador més important Cerverí de Girona (segona meitat s. XIII) voluntat de reflexió metaliterària, predilecció per gèneres i formes populars, incorporació d'elements de la tradició francesa i galaicoportuguesa, i tractament moralitzador de temes tradicionals. I sobretot, important per la influència que té a tota la poesia catalana posterior.

GUILLEM DE BERGUEDÀ (...1138-1196)

CANSONETA LEU E PLANA

Guillem de Berguedà fou un senyor feudal conflictiu, que feia servir la poesia per atacar els seus enemics i denigrar-los públicament. “Cansoneta leu e plana” va dirigit a un dels seus enemics: Ponç de Mataplana. Es tracta d'un cicle de quatre sirventesos (gènere trobadoresc per vehicular l'odi contra algú o burlar-se'n).

La composició és una caricatura de Ponç de Mataplana defectes físics (cobles II-III), suposada homosexualitat (IV-V) i vicis morals (versos refrany). Fa servir l'exageració.

Cinc cobles singulars amb refrany als dos darrers versos de cada cobla (a7' a7' b7 a7' b7 B7 B7). Les cobles singulars conserven l'estructura mètrica en totes les cobles, però van canviant les rimes (els sons).

Leu e plana: són dos termes tècnics de la poesia trobadoresca, que fan referència al trobar leu, manera de compondre poesies d'expressió senzilla, amb lèxic fàcil i sintaxi planera, en contra del trobar clus (adreçat a un auditori refinat). Vol arribar a molta gent, així que es fa fàcil d'entendre, en aquest cas.

Guillem de Berguedà s'adreça a Ponç de Mataplana amb el seudònim de mon Marquès, però no perquè tingui aquest títol nobiliari, sinò perquè es refereix a un cabdill militar de la Marca Hispànica.

En quant als refranys dels versos finals, són concebuts a imitació de la poesia popular repeticions lèxiques i ritme dels versos, amb accentuació a la tercera síl·laba, la 5a i la 7a.

Hipèrbole (exageració). Lítote (afirmar un concepte negant el contrari) recursos que fa servir per explicar l'episodi de les dents contra la roca a Melgur.

No us pretz una figa: expressió popular per dir que una cosa no importa o no val res. (Com ara m'importa un rave).

Al·lusió a l'homosexualitat de Ponç de Mataplana quan parle de les “bragues” de cortvès (cordovà), pell de cabra adobada, que han de portar els homes que amb ell facin la migdiada.

CERVERÍ DE GIRONA (...1259-1285)

NO·L PRENATZ LO FALS MARIT

Cerverí de Girona (Guillem de Cervera) és un trobador al servei del rei Jaume I i del seu fill, Pere el Gran. El seu cançoner és un dels més extensos i també ens ha deixat uns Proverbis. Varietat de formes, estils i registres. Poesia culta, reflexió moral, alternant amb ús d'esquemes populars i formes de tradició francesa i galaicoportuguesa.

Aquesta composició pertany al gènere anomenat vaideyra (viadera), que pertany a la lírica popular hispana. Significa “cançó de camí”. Consta d'un refrany inicial i de diverses cobles binàries (paral·lelisme), cadascuna de les quals repeteix parcialment el refrany (lleixaprèn). Tema cançons de malmaridada (fons líric romànic). S'aconsella a la dona perquè refusi el marit imposat i es quedi amb l'amic, amb qui comparteix el llit. Es canten, amb aquest fi, els vicis i defectes del marit imposat.

Fals jurat: que jura en fals.

Pec: neci, maleducat.

Privat: concepte d'origen jurídic que fa referència a les persones properes, de tracte íntim.

Amich: designa l'enamorat, s'ha d'entendre com “amant”.

LA POESIA ENTRE 1300 - 1425/1430

• Els territoris occitans són absorbits per l'hegemonia francesa.

• Comença una etapa d'expansió catalana cap al sud, primer vers els almohades i llavors vers la Mediterrània. Conquesta de les Balears i del País Valenciá (Jaume I) Ramon Llull és l'autor més representatiu del gir polític i cultural de Catalunya-Aragó.

• Naixement del català literari.

• Segle XIV pobre en testimonis poètics: pèrdua de cançoners i ocupació dels cortesans en l'expansió, que no els deixa temps per gaudir de la composició poètica.

• Meitat del s. XIV Cançoneret de Ripoll. Veu del capellà de Bolquera.

• Entre el 1375 i el 1425-30 (quan comença a escriure Ausias March) hi ha un veritable desplegament poètic.

• Experimentalisme conjunció de temes, motius i formes tradicionals (trobadorescos) en una reordenació diferent, buscant la innovació. Influència francesa (el lai líric o la balada) i italiana (Dante).

• Construcció d'una tradició lírica autòctona i orientació cap a la subjectivitat.

RAMON LLULL (1232-1316)

A VÓS, DONA VERGE SANTA MARIA

Ramon Llull dedicà vida i obra a la conversió al cristianisme dels habitants musulmans de Balears i País Valencià (recent ocupació). Desenvolupa un mètode per argumentar racionalment els postulats del cristianisme l'Art. (Hom no deixa el creure pel creure, sinó per l'entendre). L'Art és un sistema filosòfic. Totes les seves obres giren entorn d'aquest Art.

Cultiva la poesia, la novel·la, l'exemple, la faula d'animals, l'autobiografia... com a eina per a vulgaritzar i fer més comprensible el missatge de l'Art.

A vós, dona verge santa Maria està inclosa al Llibre d'Evast e Aloma e Blanquerna son fill (1283-85) ideal de reforma de la joglaria que Llull postulava els joglars han de deixar de cantar cançons d'amor per passar a l'apostolat social.

La composició consta de dues parts:

• V. 1-11: lloances marianes. Joc derivatiu. Anàfora de vós. Repetició. Tractament de la verge Maria de midons trobadoresca.

• V. 12-20: programa de Llull de conversió de l'infidel i reforma de la societat cristiana.

Dues cobles de vuit versos i tornada de quatre. Esquema mètric: ababaacc i ababaabb.

La composició forma part del fil temàtic d'un canonge que entra a una taberna de gent vil i cantant aquesta cançó, tothom es queda conmogut i esdevenen bons cristians.

L'enteniment, la memòria i la voluntat la relació del jo poètic amb la Verge es genera en un impuls amorós (voluntat), i es lliuren a la Verge les altres dues facultats. No hi ha amor sense entendre aquest amor, o sense recordar-lo.

Per a Llull, el programa de conversió de l'infidel, ha d'estar presidit per l'ideal del martiri. Durant les seves missions al nord d'Àfrica, s'exposa a la multitud que l'apedrega.

ANSELM TURMEDA (...1375-1423)

ELOGI DELS DINERS

Anselm Turmeda, membre de l'ordre de sant Francesc, es converteix més tard a l'islam (mor a Tunis). La seva ambigüitat no és només lingüística (també escriu en àrab) i religiosa, sinò també temàtica literatura crítica amb la seva societat amb contingut moral, o bé personalment interessada.

Elogi dels diners pertany al llibre Llibre de bons amonestaments (1398) recull de consells, ètica pràctica i també d'allò que és moralment reprobable llista doble = doble moral. El tema és el triumphus nummi, el poder dels diners. Déu de la terra que és capaç d'obrar miracles. Ens diu el daltabaix moral que el diner provoca, però també aconsella de tenir-ne per poder ascendir socialment i arribar fins i tot a ser Papa de Roma.

Estrofes de tres octosíl·labs que rimen entre ells, seguits d'un tetrasíl·lab de rima independent.

Lladesme: legítim

Jas: tingues / pren.

Vui: afèresi d'Avui.

Oc: sí, en català medieval i occità.

JORDI DE SANT JORDI (...1416-1424)

DESERT D'AMICS, DE BÉNS E DE SENYOR

Poeta cortesà i músic al servei d'Alfons el Magnànim. El seu cançoner tracta sobre la fina amor (recursos de la tradició trobadoresca). Recicle formes antigues.

Desert d'amics, de béns e de senyor té un títol modern: Presoner. Episodi real de la vida de l'autor. S'allunya dels convencionalismes de la tradició trobadoresca. Presoner de Nàpols, adreça la poesia al rei perquè l'alliberi. El jo poètic es revesteix de moralitat (com a home, súbdit i cavaller), enfront al desordre del món, que la Fortuna governa. Caràcter persuasiu i pragmàtic. Sforza (cavaller mercenari de Nàpols) demana un quantiós rescat.

Versos 1-12 estat d'ànim contradictori del jo poètic, content per haver sobreviscut i por per ser presoner. L'únic valor de l'existència és estar viu. Del 9 al 12, construïts amb figures retòriques com l'antítesi i el quiasme (passat / ara / ara / passat).

Versos 13-32 avaluació de la consciència; el desastre es deu a causes externes, no a la seva responsabilitat (arbitrarietat de la Fortuna i superioritat de l'enemic).

Cinc octaves de versos decasíl·labs, distribuïdes en rimes cadenoencadenades amb alternança d'agudes i greus, i amb capcaudament de dues rimes (les de la segona part de cada cobla es repeteixen a la primera de la següent). Una tornada de quatre versos.

AUSIÀS MARCH I LA POESIA A LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XV

• Traduccions del llatí a llengües romàniques divulgació i vulgarització de la cultura clerical.

• Filosofia natural escolàstica i ciència mèdica sentència que l'amor és una malaltia, una follia, identificada amb la fina amors trobadoresca. I la producció doctrinal i moral cristiana ha fet l'amor sinònim de luxúria i l'ha condemnat. Es qüestiona el vessant ètic de l'amor.

• Ausiàs March vol redefinir l'ideal amorós, que ell anomena bona amor o vera amor.

• Punts comuns amb la poesia trobadoresca timidesa de l'amant, fidelitat, la mort per amor i l'orgull de la dama. Però amb matís intel·lectual i psicològic. Drama de l'home que es troba entre el cos i la carn, ara valorat negativament. Contradicció entre desig o sensualitat (que esclavitza la voluntat racional) i el recte ús de la raó, on resideix la llibertat i humanitza l'home, allunyant-lo del comportament instintiu de les bèsties. Però tot intent de superar la pugna acaba en fracàs.

• En molts poemes que duen el senyal “Llir entre cards”, March proposa l'experiència contemplativa per a superar el conflicte de l'experiència eròtica: trobar l'amor més enllà del cos. Marcat component religiós. Mai no es podrà arribar a la vera amor per causa de la dama, només si ella mor, ja que el cos haurà desaparegut, però llavors, com diu a “Cants d'amor” esdevé la tristor, ja que s'espera obtenir consol espiritual a través de la desgràcia d'una persona accentuació de la culpa.

• Subjecte moral, jo que és consciència, camp poètic personal. Subjectivitat. Esdevé universal alhora exemple de l'experiència humana.

• Ausiàs March és el primer poeta modern.

• Influència formal d'Ausiàs March en els poetes de la 2a meitat del s.XV (imatges i metàfores).

• La poesia segueix la línia del període final del s. XIV cançó, comiat, dansa, balada... i en quant a temes, s'endinsa cada cop més en la tristesa, l'absència, la malenconia... alhora que s'incorporen temes literaris propis de la segona meitat del s. XV com l'amor sotmés a la fortuna o la polèmica profemenina i antifemenina.

• Pere Torroella poeta més representatiu.

• Composicions en català, sense vernís d'Occità. Comença a afectar el bilingüisme castellà / català convivència de poetes en amdues corts. Algunes composicions en italià, seguint les modes de la cort de Nàpols.

• Poesia política caiguda de Constantinoble en poder turc (1453) i la guerra civil catalana (1462-1472) que enfronta Joan II amb el Consell del Principat.

AUSIÀS MARCH (1400-1459)

(13) COLGUEN LES GENTS AB ALEGRIA FESTES

• Tema universal l'enamorat, desesperat d'obtenir l'amor de la dama, es veu abocat a la mort. Mort simbòlica, expressió extrema del seu amor recurs teòric per aconseguir la pietat de la dama.

• Mort per amor hiperbòlica infern; construcció d'un jo poètic suprem, exemplar vessant moral i didàctic.

• V. 1-12 imatge de la mort en vida. V. 1-4: antítesi que oposa la gent comuna al jo, l'alegria i la festa de la vida al jo solitari. V. 5-8: record de l'infern de
  Dante, intensificació del sofriment. V.9: aforisme eclesiàstic “Cadascú cerca amb insistència i estima el que se li assembla” funciona com a recurs d'autoritat.

• V. 13-16 símils, hipèrboles... comparació amb un personatge històric viu, que és Janus de Lusignan, rei de Xipre i la seva dissort.

• V. 17-20 comparació amb un damnat de l'infern clàssic, el gegant mitològic Tici.

• V. 21-24 metàfora bíblica dels verms (corcs). Indica l'acció nociva del pecat i el remordiment que provoca sobre l'ànima de l'home. Al·literació de la consonant vibrant per representar el rossegar dels verms (romp, rompre, enterrompre).

• Les dues darreres cobles són argumentatives (pros i contres d'una mort real per amor) i expositives (passió amorosa mostrada com a fenòmen paradoxal).

• Tornada: el jo poètic recorda a la dama que la mort per amor és possible atorgar-li mercè culpabilitat d'ella si ell morís.

• Cinc octaves de decasíl·labs clàssics de rimes creucreuades amb capcaudament i una tornada de quatre versos.

AIXÍ COM CELL QUI ES VEU PROP DE LA MORT

• L'amor com una navegació perillosa una de les imatges poètiques més universals i més emprades per Ausiàs March. Influència dels autors llatins medievals i dels trobadors.

- V. 1-4 símil envoltat d'un context marítim negatiu, que anuncia destrucció. Se salvaria si arribés a port (lo lloc), però l'acció verbal és negativa (no hi ateny).

- V. 5-6 joc d'equivalències: el jo poètic és el mariner, el port salvador és la dama (vós) i la navegació perillosa és l'amor (mos mals delir). S'anuncia una resolució negativa que es clou positivament.

- La poesia s'edifica sobre les cendres de la frustració sentimental del jo poètic. El preu: dir mal de la dama (vostre ergull, v.8).

• És una octava de decasíl·labs de rima creucreuada.

JOAN ROÍS DE CORELLA (1435-1497)

BALADA DE LA GARSA I L'ESMERALDA

• Joan Roís de Corella és autor de poesies líriques (profanes i religioses), de proses de literatura religiosa.

• Proses arguments mitològics extrets d'Ovidi, catàstrofe psicològica i moral que poden causar la passió i la infelicitat amatòries. Estats sentimentals turmentats.

- Tema: la mort per amor.

- Dues parts: introducció descriptiva (v. 1-10) i la balada pròpiament dita (v. 11-25).

- Cobla introductòria l'ocell que canta a l'arribada de la primavera i busca la seva parella el jo poètic que canta a la dama. Colorisme, efectes pictòrics.

- El jo poètic se situa en una posició de narrador impersonal. La balada trista que entonen la garsa i la merla reflex de l'estat d'ànim del poeta.

- S'ometen els altres elements característics del locus amoenus (jardí, arbres...).

• La balada pròpiament dita (v. 11-25) versos octosíl·labs i tetrasíl·labs de rima masculina, es caracteritza per un esquema de sol·logisme, amb peça condicional si no com a fòrmula vertebradora.

• L'amant tímid no gosa manifestar l'amor a la dama i morirà si aquesta no el mira.

• Mort com a prova contundent del seu amor, que també provocarà dolor en el cor de la dama. Ella serà responsable i plorarà manifestant així la seva benevolença.

• Per la qual cosa, és millor que ella el miri, així no passarà res de tot això.

LA POESIA ENTRE EL SEGLE XVI I COMENÇAMENT SEGLE XIX

• La unió de la Corona d'Aragó i la de Castella, amb el casament de Ferran II d'Aragó amb Isabel de Castella, accentúa el bilingüisme, sense oblidar l'ús del llatí, molt comú entre els erudites i exclusivistes del Renaixement.

• La poesia del segle XVI ve marcada per la continuïtat de models dels segles anteriors.

• Abundants certàmens poètics als segles XVI i XVII.

• Gran vitalitat de la poesia popular, o bé com a corrent independent o reciclada dins la poesia culta (Pere Serafí), fenòmen no aliè al món medieval. Bucolisme reinaxentista el posa de moda.

• Poesia culta tradició medieval trobadoresca, més present però la “poesia de cançoner”. Desapareixen temes com la mort per amor, els mals d'amor...

• Viva la influència d'Ausiàs March.

Novetats específiques renaixentistes:

• influència dels autors clàssics llatins;

• influència de la lírica de Petrarca.

Gèneres vells com la cançó conviuen amb gèneres nous com la glossa, el motet (fonamentalment musical) o la poesia bucòlica.

Autors principals: Pere Serafí i Joan Timoneda.

• S. XVII Barroc, en especial, Barroc hispànic. Literatura castellana com a model de referència.

• Màxim representat del barroc a Catalunya Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona. Varietat de formes, gran riquesa de continguts, la majoria vinculats a temes propis del Barroc actitud de l'home enfront a la fortuna, el pas del temps o la mort, i l'acceptación consegüent de la vanitat de la vida (el desengany), posicionament moral que s'inclina sovint cap a la recerca metafísica; també la sàtira de l'home i la societat poemes satiricoburlescos.

• El barroc és l'edat de l'enginy invenció lingüística i retòrica (comparacions, hipèrboles, sinècdoques, paranomàsies...).

• Encara que ni el Neoclacissisme ni la Il·lustració no foren períodes especialment abocats a la creació poètica, no manquen tampoc autors neoclàssics catalans Joan Ramis, el més destacat, que també ha deixat una obra teatral important, junt amb poesia en llatí, català i castellà.

FRANCESC VICENT GARCIA (1579-1623)

A UNA HERMOSA DAMA DE CABELL NEGRE QUE ES PENTINAVA EN UN TERRAT AMB UNA PINTA DE MARFIL

• A la seva obra domina la poesia moral, amb un marcat vessant irònic.

• El motiu de la dama que es pentina deixà una emprenta particular en la poesia barroca, encara que gaudeix d'una llarga tradició.

• El fet que la dama de Francesc Vicent Garcia és un tret discordant respecte als cànons de bellesa femenins de la descriptio puellae clàssica, en què la dama havia de ser rossa. Oposició cromàtica dels elements en joc: el negre discordant amb el blanc canònic metàfores: els cabells són d'atzabeja, la pinta és de marfil i el coll pura neu.

• Aquest joc de contrastos és la metàfora de la passió amorosa que corprèn l'enamorat... observa atònit l'escena (v. 9).

• Sonet clàssic de versos decasíl·labs de rima femenina (ABBA ABBA CDE CDE).

CANÇÓ POPULAR

A LA VORA DEL MAR N'HI HA UNA DONZELLA

• La poesia popular, anónima, és transmesa pel poble oralment de generació en generació, amb canvis i reelaboracions.

• La poesia popular comença a copiar-se a Catalunya al s.XVI i els romanços, en particular, no es recullen fins el s. XIX.

• “A la vora del mar” podria ser una cançó originària de Catalunya que parlés d'un fet real com el tràfic d'esclaves. Encara que en aquest poema s'idealitza, casant a la noia amb un rei.

• El motiu de la donzella que broda té paral·lels en altres composicions populars del fons europeu, com les chansons de toile (cançons de tela) franceses, posades en boca de dones que filaven o teixien i que buscaven evadir-se de la vida quotidiana amb aquestes aventures d'amor.

• En aquest cas, el brodat entrellaça el diàleg entre el mariner i la donzella, amb els paral·lelismes i repeticions, recursos mnemotècnics característics de la literatura oral.

EL SEGLE XIX i JACINT VERDAGUER

• Romanticisme canvis radicals en la manera de concebre la creació literària a tota Europa. L'art entès com a mimesi i l'artista com a artesà que treballa les paraules, com a geni; priva la inspiració, la individualitat i la subjectivació de les emocions i la realitat.

• El primer terç del XIX a Catalunya es caracteritza per la introducció i assimilació de l'ideari romàntic. Revistes com El Europeo o El Vapor foren plataformes importantes per a la discussió i difusió dels valors romàntics. Però tot el debat es feia en castellà.

• “La Patria” de Bonaventura Carles Aribau és una fita insòlita en el panorama literari català. Obra de creació pròpia (no un text teòric) en català on s'assimilen les principals idees romàntiques. La Reinaxença el converteix en estendard del moviment de recuperació lingüística, literària i nacional.

• Encreuament entre l'ideari romàntic i el de la Renaixença fa néixer la poesia catalana moderna.

- 1841 Joaquim Rubió i Ors publica Lo gaiter del Llobregat breu programa de la nova orientació defensa de la llengua catalana, redescobriment del passat medieval i de la tradició “trobadoresca” i reús de la poesia popular i tradicional.

- Problemes: manca d'una llengua codificada i de gramàtiques, i superar anys d'ensenyament en castellà.

- Solucions: la creació dels Jocs Florals (1859) plataforma de la cultura catalana i punt de trobada dels intel·lectuals, el geni de Jacint Verdaguer, veritable creador del català literari modern.

• Verdaguer obra variada, tant en prosa (en dietaris i narracions de viatges) com en vers, que va des de la lírica amatòria de la joventut a la poesia religiosa i mística, passant per poemes de temàtica historicopatriòtica.

• Importants dos poemes romàntics i èpics: L'Atlàntida i Canigó. “L'Atlàntida” té com a tema el cataclisme i la migració de les civilitzacions (dos universals èpics), el poema narra l'enfonsament de l'Atlàntida (un Vell Món) i la descoberta del Nou Món per Colom. Eleva la literatura catalana a literatura culta de fama europea, però amb dos problemes: el tema no era propi de Catalunya, sinó hispànic; i el paganisme i el cristianisme no presentaven una frontera nítida de delimitació. “Canigó” resolgué aquests problemes, és un poema patriòtic i cristià, aborda el tema del naixement de Catalunya com a nació: paisatge i història, terra i nació catalanes obeeixen els designis de la providència divina.

• Ordenat sacerdot el 1870, es formà en la lectura dels clàssics llatins i dels principals autors romàntics europeus.

BONAVENTURA CARLES ARIBAU (1798-1862)

LA PÀTRIA

TROBES

• Bonaventura Carles Aribau és un home de formació il·lustrada que contribuí a la introducció dels grans autors romàntics.

• Composà “La Pàtria” per a l'empresari i financer català Gaspar Remisa el 1832 a Madrid.

• Motivació: felicitar al patró en el seu sant. Tots dos eren catalans i es trobaven lluny de la terra evocació del país des de la distància. És un poema romàntic (un dels primers) molt ben construït retòrica i lingüísticament. Es convertí en un dels símbols de la Reinaxença.

• 1a Estrofa la terra catalana és descrita geogràficament. Paisatge de la més alta verticalitat (turons, serres, Montseny...) fins a l'horitzontalitat del mar. El poeta se n'acomiada, amb represa anafòrica (Adéu siau... Adéu sia), biparteix l'estrofa. És una fòrmula característica de les cançons populars de comiat en voga a Catalunya els segles XVIII i XIX. El comiat presenta un altre gran tema romàntic: l'enyorança. Subjectivitat del territori esdevé pàtria. Hi apareix “la tomba del Jueu”, la montanya de Montjuïc, metonímia de Barcelona, lloc de naixement de l'artista. “La mallorquina nau”: l'illa de Mallorca (al·literació del so nasal bilabial en tot el vers).

• 2a Estrofa la pàtria és familiar i coneguda (mencions als pares) enfront l'exili actual imatge de l'arbre desarrelat i transplantat (altre motiu romàntic). El desarrelament provoca la recerca, plena de neguit i d'inquietud. Per això el poeta vola amb la imaginació cap a la seva pàtria enyorada, però la pàtria és un “no lloc”. La llengua possibilita que la pàtria estigui arreu (vers 23).

• En les estrofes següents s'elogia la llengua des de la seva dimensió històrica i de llengua materna (estrofa IV), elogi romàntic. La darrera estrofa és un apòstrofe de la llengua (Ix) perquè aquesta, dignificada, fa d'homenatge del patró (origen de la composició). Ix s'utilitza per interpel·lar vivament i amb vehemència una persona. També biparteix l'estrofa.

• El poema pertany al gènera de l'oda. Sis estrofes de 8 alexandrins amb rimes ABBAACCA (tres rimes) i la rima A enllaça les dues quartetes, separades a l'original, reduïdes a una octava.

TEODOR LLORENTE (1836-1911)

VORA EL BARRANC DELS ALGADINS

• Teodor Llorente encapçalà el moviment de la Reinaxença al País Valencià que, a diferència delq ue tenia lloc a Catalunya, s'interessà substancialment per l'ús del català en la poesia i per establir lligams entre els poetes dels distints territoris de llengua catalana, però sense cap altra impolicació cultural o política.

• Contribuí a crear els Jocs Florals a Barcelona i a València, i bona part de la seva poesia està afectada pels temes i pels convencionalismes jocfloralescos.

• “Vora el barranc dels Algadins” fou publicada a “Almanaque Las Provincias” el 1904 i incorporada a la 3a edició del “Llibret de versos” (1909).

• És una oda a la terra de la infantesa. Paisatge òptica costumista (el mas, el conrreu de l'arròs...). Contemplació afectada i sentimental de l'indret (v. 7: l'ànima presa) idealització. El paisatge es transforma en jardí locus amoenus clàssic: de la flaire i l'aroma dels tarongers al vent, de l'aigua corrent a la xiuladissa dels ocells. Ideal, atemporal i captivador (v. 14: el cor enxisa). És envaït pel pas del temps a la darrera estrofa. La terra de la infantesa terra del record amenaça latent de mort (v.31): un paradís viscut, però perdut.

• Quatre octaves d'octosíl·labs (abbaacca).

JACINT VERDAGUER (1845-1902)

VORA LA MAR (de FLORS DEL CALVARI)

• “Vora la mar” és una reflexió desenganyada en un moment de la carrera poètica de Verdaguer. La poesia com a vivència personal (records, somnis, idees) fa fallida per la seva inestabilitat i caducitat (castells... que ha aterrat lo vent, joguina d'infantons, petxines..., vaixells que... s'ensorren). Es reclama un ideal poètic amb vocació de transcendència i eternitat. Anhel religiós, que no exclou el desig de perdurar entre els homes.

• Data del 1833, però no fou publicat fins al recull Flors del Calvari (1896).

• Estrofes de 4 versos de endecasíl·labs i hexasíl·labs alternats.

• El poeta cerca, en la 1a estrofa, un escenari adequat per a la meditació. Aquest espai natural, amb un paisatge grandiloqüent, és farcit de llocs romàntics. Remarcar la solitud del personatge.

• El paisatge s'interioritza i es pot establir una correlació metafòrica entre els elements de la natura i les vivències de l'ànima.

• L'home és insignificant davant de la natura, que és la gran obra de Déu.

JACINT VERDAGUER

LOS DOS CAMPANARS (de CANIGÓ)

• Verdaguer comença a escriure “Los dos campanars” el 1880, que s'incorpora a Canigó, en qualitat d'epíleg, a la 2a edició d'aquesta obra el 1901.

• El text parteix d'una meditació sobre les ruïnes dels monestirs de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó van tenir un paper de primer ordre en el naixement de Catalunya símbol de la pàtria, se n'ha d'impulsar la restauració (el moviment de la Reinaxença ho féu), són també objecte estètic, perllongació del paisatge natural motiven la projecció anímica del poeta.

• El tema de les ruïnes és un tópos que, procedent de la literatura llatina i conreat també per l'humanisme, esclata amb força al Romanticisme. La ruïna no és únicament el testimoni d'un passat esplendorós, sinó també un objecte estètic, tot sovint més bell que l'edifici del qual és ruïna.

• El poema és una elegia (plany dels campanars), emmarcada per dues intervencions del narrador. Així, a les estrofes inicials, i a través del tópos: ubi sunt, el poeta projecta les ruïnes vers el passat. Tema romàntic de l'enyorança d'allò perdut.

• A continuació, l'elegia pròpiament dita, caracteritzada per la prosopopeia (personificació) dels campanars i pel recurs al diàleg, introdueixen el lector en l'escena (present).

• A les estrofes finals reapareix el narrador, que rellança les ruïnes vers el futur. Enfront a la història i a l'acció dels homes, s'alça la muntanya imponent monument de Déu.

EL SEGLE XX

• Entre 1881 i 1939 la poesia catalana viu una evolució intensa canvis de mentalitat, guerres, innovacions tècniques a Europa.

• Hereu del romanticisme, el simbolisme i els moviments d'avantguarda transformen la poesia en un gènere dedicat a expressar les realitats internes del poeta o a esdevenir la veu de la col·lectivitat.

• El llenguatge es transforma, la ciutat i la màquina s'introdueixen com a referent metafòric, encara que la poesia popular sempre hi és present.

• Per primera vegada des de l'aparició de la impremta, la veu poètica de la dona irromp amb força. Una reflexió habitual de la poesia de la dona és la recerca del jo poètic en una societat patriarcal.

EL MODERNISME (1881 - 1911)

• Durant el Modernisme la poesia rep un impuls renovador fonamental respecte als temes i al llenguatge de la Reinaxença.

• Neix una nova idea d'artista. Es busca un art total.

• París és el centre neuràlgic de l'art i de la cultura. El francès és la llengua de referència.

• Entre 1891 i 1893, la revista l'Avenç inicia una campanya lingüística eficaç element imprescindible per a la literatura.

• El jove pintor Santiago Rusiñol, que ha passat una temporada a París, organitza trobades literàries, pictòriques i musicals a Sitges, que es coneixen com les Festes Modernistes de Sitges o del Cau Ferrat, nom que rep la casa on residia Rusiñol. S'hi defineix la idea de l'artista. Seguint l'individualisme i el vitalisme de Nietzsche, l'artista esdevé un ésser superior dotat de sensibilitat i intel·ligència per parlar en nom de la col·lectivitat i per renovar-la.

• Joan Maragall comença a escriure al Diaro de Barcelona. Els seus articles el converteixen en la veu de la consciència de la societat catalana; esdevé l'artista modernista per excel·lència, l'intel·lectual. Parla per boca de la col·lectivitat davant els conflictes i les reivindicacions tant amb el govern espanyol com dins la societat catalana. Hereu de Verdaguer, a l'Elogi de la paraula (1903), Maragall hi exposa el seu concepte de poesia, la “paraula viva”.

EL NOUCENTISME I LA POESIA A MALLORCA (1906-1917)

• Dins de l'organització política i cultural que es produeix durant el Noucentisme, la literatura contribueix a la construcció de la Catalunya Ideal.

• La generació que pren el relleu als modernistes.

• Istitut d'Estudis Catalans (1907); diaris com La Veu de Catalunya, l'Editorial Catalana dirigida per Josep Carner.

• La data de 1906 ha esdevingut emblemàtica del Noucentisme per la coincidència de diverses publicacions i esdeveniments Enric Prat de la Riba, màxim ideòleg i polític publica La nacionalitat catalana, l'ideari del catalanisme polític d'aquells anys; Eugeni d'Ors inicia el seu Glossari al diari La Veu de Catalunya (cròniques periodístiques sobre la realitat quotidiana), Ors es converteix en l'ideòleg cultural; Josep Carner “príncep dels poetes” publica Els fruits saborosos; i es celebra el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

• El projecte noucentista, que perseguia una transformació moderna del país que el situés al nivell europeu, es consolidà amb la constitució de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) en aquests anys i fins a la guerra civil, la literatura catalana viu un dels períodes més brillants, sols equiparable a l'edat mitjana.

• Normalització lingüística Institut d'Estudis Catalans sota la direcció de Pompeu Fabra Les normes ortogràfiques (1913), la Gramàtica catalana (1918) i el Diccionari de la Llengua catalana (1932).

• El sonet decasíl·lab pren força davant el vers lliure, la construcció sintàctica, les figures retòriques lligades a la sintaxi i les subtilitats intel·ligents, iròniques o d'humor, s'imposen a la metàfora.

• Oposat a la teoria de la paraula viva de Maragall, Josep Carner, que fou un dels artífexs del programa noucentista, manifesta que la poesia és una elaboració lenta i feixuga, feta de tècnica i intel·ligència, d'ofici.

• Josep Carner i altres escriptors troben en els mallorquins Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover un referent literari a seguir classicisme i rigor formal, visió serena i mediterrània de la natura que s'oposa a les visions nòrdiques modernistes.

LES DIVERSES EVOLUCIONS CAP A LA POESIA MODERNA (1918 - 1939)

• El període comprès entre 1918 i 1939 és un dels més esplendorosos d'Europa. Aquest període es trenca per la guerra civil espanyola (1936-1939) i la Segona Guerra Mundial (1940-1945). Pel que fa a Catalunya, el País Valencià i les illes Balears significa l'inici d'una repressió que intenta anul·lar la cultura catalana.

L'essencialització de la poesia i la poesia intel·lectualitzada

• La maduresa de les propostes noucentistes portà a una poesia més continguda, feta d'elisions i condensacions.

• Carner arriba a la maduresa i la seva poesia pren un to intimista El cor inquiet (1925). Durant la guerra civil exiliat a Sud-Amèrica fins el 1946 que s'instal·la a Brussel·les, coincidint amb la publicació dels seus llibres més importants. La poesia s'interioritza. Allò que el poeta diu forma part d'un paisatge interior, de la seva experiència moral. El paisatge (o la realitat exterior) esdevé un correlat simbòlic.

• És la generació posterior, amb Clementina Arderiu, Rosa Leveroni o Bartomeu Rosselló-Pòrcel, liderada per Carles Riba, que parla d'una poesia intel·lectualitzada, apartada de la realitat més quotidiana.

• Carles Riba és l'exemple de poeta humanista més important del segle XX català.

Els primers moviments d'avantguarda: el cubisme i el futurisme

• Els primers moviments avantguardistes es donen en les arts plàstiques. Les senyoretes d'Avinyó de Picasso (1907) cubisme pictòric. Incidència en les principals tècniques literàries avantguardistes: el cal·ligrama i els mots en llibertat. El 1912 el cubisme ja és ben conegut a Barcelona.

• La ciutat moderna, la màquina i la velocitat, es converteixen en nous temes de la literatura. També la joventut i l'esport per primera vegada esdevenen matèria literària.

• La primera etapa de l'avantguardisme català (1916-1925) és bàsicament cubista i sobretot futurista. Joan Salvat-Papasseit, el poeta futurista més actiu.

• Entre 1918 i 1921 Salvat defineix el futurisme i escriu manifestos com “Sòc Jo que parlo als joves” espontaneïtat, vitalisme i actitud moral propera a Maragall. L'ús arbitrari de la disposició tipogràfica del poema i la seva ubicació en el full posen de relleu l'actitud de revolta i l'inconformisme.

• Salvat evoluciona cap a l'ús de la cançó popular, en una confluència original i inèdita en la poesia catalana.

El neopopulisme

• En els anys vint es produeix una renovació de la poesia culta a partir d'un nou ús de la tradició oral de la cançó popular.

• Poetes mallorquins: Joan Alcover i Maria-Antònia Salvà la vida pagesa i les activitats agrícoles encara eren molt vives i havien propiciat el cant com una forma d'entreteniment popular en realitzar les tasques camperoles.

• Joan Maragall amb la voluntat de refer els símbols i retornar-los modernitzats al poble.

• “La balanguera” de Joan Alcover, musicada en diverses ocasions i convertida en himne nacional de Mallorca.

• Clementina Arderiu, Salvat-Papasseit.

• Josep Mª de Sagarra en poesia, dirigeix la seva enorme capacitat expressiva a descriure aspectes i sensacions comunes a l'ésser humà. La seva voluntat és donar veu als sentiments comuns a la col·lectivitat.

MIQUEL COSTA I LLOBERA (1854-1922)

EL PI DE FORMENTOR

• Influenciat pel corrent romàntic en la seva primera etapa poètica.

• “El pi de Formentor” (1875), al recull Poesies (1885).

• Assumpció gradual d'un classicisme que culminarà amb Horacianes (1906).

• Escriví també poesia narrativa, entre la rondalla popular i la literatura fantàstica.

• “El pi de Formentor” vivència del paisatge familiar, biogràfic sentimental.

• Dubtes i incerteses el pi que dóna vida al poema es converteix en el correlat de l'ànima trasbalsada del jove Costa. Simbolisme universal de l'arbre, eix del món, que imatja la relació de l'home amb el cosmos, empara la projecció personal, i la riquesa de les tradicions literàries.

• Gènere oda, de llarga tradició clàssica.

• Paisatge i esperits romàntics. Els elements tradicionals del locus amoenus hi són únicament per a ser negats.

• Del pi se'n ressalta l'ideal de lluita per vèncer la natura. El desig de viure del jo poètic malgrat l'hostilitat dels elements, i sortir-ne vencedor.

• La grandesa del tractament romàntic deixa pas al tractament bíblic i religiós ideal de vida superior, espiritual, de què la poesia esdevé la gran mitjancera.

• Vuit quintets d'alexandrins tancats per un peu trencat hexasíl·lab. Els alexandrins són cesurats, formats per dos hemistiquis de 6 síl·labes cada un. El ritme accentual recau generalment sobre la segona, quarta i sisena síl·labes. La rima masculina alterna amb la femenina.

JOAN MARAGALL (1860-1911)

LA VACA CEGA

• Publicada a la revista L'Avenç el 1893. Inclosa a Poesies (1895).

• Maragall es convertí en el poeta i intel·lectual de referència del Modernisme.

• El poema parteix de la contemplació directa de la natura, seguint el concepte romàntic europeu.

• Maragall exposa la sinceritat de sentiment davant la natura.

• “La vaca cega” mostra el contrast entre l'harmonia lumínica i de sons de la natura i la foscor de l'animal.

• En els 6 primers versos s'explica la causa de la ceguesa; en els 7 següents, la solitud i el moviment de l'animal cap a la font, mancat d'energia, de vida.

• En la segona part, la personificació i la transcendència s'inicien amb un “Topa de morro”, que estableix paral·lelisme sintàctic amb “Topant de cap”, el vers inicial del poema.

• A banda de l'èmfasi de la tragèdia de la bèstia, dos altres conceptes hi són centrals: la resignació de l'animal, la compassió del poeta.

ODA A ESPANYA

• Escrita el 1898, l'”Oda a Espanya” forma part d'”Els tres cants de la guerra”, segon llibre de poemes de Maragall.

• Tema nacionalista des de la nova perspectiva de la política catalana en el segle que començava. Portaveu dels sentiments catalanistes de la col·lectivitat.

• L'”Oda a Espanya” fa referència a la crisi colonial generada arran de la guerra de Cuba.

• Diàleg polític i emocional entre Catalunya i Espanya El poeta hi fa referència a la visió antiquada que imperava entre els governants. Reflexió, a través de la interrogació, sobre la mort inútil dels soldats en el front cubà.

• Conclusió: s'apunta la conducta positiva, la construcció d'un estat modern i es planteja la independència en cas contrari.

JOAN ALCOVER (1854-1926)

LA BALANGUERA

• Ha esdevingut amb el temps una de les cançons més conegudes del repertori català. El 1996 es convertí en l'himne oficial de Mallorca.

• “La Balanguera” forma part de les “Cançons de la serra”, primera part de Cap al tard (1909).

• Les “Cançons de la serra” ofereixen una versió lírica i humanitzada del paisatge mallorquí.

• Relació entre la poesia culta i la popular.

• A través del record personal, Alcover reelabora el paisatge estimat i el transforma en visió compartida per tota la col·lectivitat. Coincidència amb Maragall i el Modernisme, pel que fa a identificació del poema amb la terra i la seva gent.

• Estructura de cançó. Cinc estrofes compostes de versos octosíl·labs amb rima consonàntica; segueixen l'esquema d'una sixtina: ababcc.

MARIA-ANTÒNIA SALVÀ (1869-1958)

L'ENCÍS QUE FUIG

• Va ser publicat el 1926.

• Forma part de l'anomenada Escola Mallorquina. L'illa de Mallorca pren un filtre de classicisme asserenador. Maria-Antònia Salvà és la primera poeta moderna de la tradició literària catalana.

• La contemplació de la natura és el punt inicial d'aquest poema sobre l'amor, la bellesa i la seva fugacitat.

• L'esfullament de les roses, element identificat des del Renaixement amb la bellesa i, sobretot, amb la bellesa femenina i el sentiment amorós.

• Salvà manifesta la seva experiència, l'”escomesa” viscuda (“jo l'he sentida quan passa pel món”); la recorda amb goig, i es plany de la seva ràpida desaparició. Així, també la vida.

• Quartets encadenats (ABAB) de versos decasíl·labs de rima consonàntica.

JOSEP CARNER (1884-1970)

CANÇONETA INCERTA

• Forma part de la primera edició d'El cor quiet (1925).

• El cor quiet és el primer llibre que Carner publica des que viu fora de Catalunya, a Costa Rica. Canvi de temes i to respecte a la seva etapa anterior, plenament noucentista.

• A “Cançoneta incerta” Carner utilitza la cançó d'arrel popular. Aquesta composició lleugera contrasta amb el tema abordat: la interrogació general sobre l'enigma de la vida i els seus riscos. El sentit de la paraula camí és “vida”.

• Els elements del paisatge des d'una mirada ciutadana, des d'algú que es malfia de la natura.

• El jo poètic s'interroga sobre les possibilitats, positives i negatives que li depara la vida en el futur.

JOSEP M. JUNOY (1887-1955)

ODA A GUYNEMER

• Entre 1911 i 1918 Josep M. Junoy es convertí en líder idològic del cubisme en pintura i del cubofuturisme en la literatura catalana.

• Fruit de la voluntat rupturista dels moviments d'avantguarda de principis del segle XX, el cal·ligrama identifica l'expressió plàstica amb la literària.

• Primer, l'estrictament visual (el dibuix); en segon lloc, s'havia de relacionar el dibuix amb el text; i finalment, s'havia d'extreure la informació que el text proporciona per ell mateix.

• “Oda a Guynemer” va ser publicat a la revista Iberia l'octubre de 1917 i posteriorment dins Poemes & cal·ligrames el 1920.

• Sotrac viscut per la mort de l'aviador francès, Georges Guynemer, que morí en combat aeri quan ja s'havia convertit en una llegenda vivent. Encarna l'heroi modern, jove i arriscat, valent i generós.

• El presenta amb un altre mite del moment: l'avió.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT (1894-1924)

TOT L'ENYOR DE DEMÀ

• “Tot l'enyor de demà” va ser publicat el 1921 dins L'irradiador del port i les gavines.

• L'inquietud futurista de l'autor per incorporar els avenços tècnics a l'art. El llum elèctric, que transforma la visió nocturna de la ciutat.

• El port de Barcelona és un espai vital i poètic molt estimat per Salvat. A “Tot l'enyor de demà”, el poeta hi descriu el seu barri, la Barceloneta. Descripció en moviment, en què insisteix en el tramvia i l'aeroplà, i en la bullícia alegre del barri des de la sensació que el món roda a fora mentre ell roman immòbil al llit.

• Salvat és optimista davant el sentiment de pròpia mort. Així ho expressa al llarg del poema, malgrat la trista paradoxa del títol.

COM SÉ QUE ES BESA

• Cal·ligrama central d'El poema de la rosa als llavis (1923).

• Explicita plàsticament la història d'amor jove i sensual del llibre.

• El dibuix blau de la barca de vela llatina esdevé expressió de l'univers poètic de Salvat. L'amant es converteix en el “mariner d'amor” desitjat per la noia que el crida al convit de l'amor (“oh viens tout près de moi...”).

• Salvat també hi incorpora la cançó d'arrel popular.

• Llengua francesa collage lingüístic estreta relació artística entre París i Barcelona que es produeix en aquells anys.

JOSEP M. DE SAGARRA (1894-1961)

VINYES VERDES VORA EL MAR

• “Vinyes verdes vora el mar” va ser publicat dins Cançons de rem i de vela el 1923.

• Josep M. De Sagarra es convertí, entre 1920 i 1936, en un dels poetes més populars i reconeguts.

• Retorn a una tradició (seguint Verdaguer, Maragall o Maria-Antònia Salvà) que feia de la poesia l'expressió del plaer de viure, l'exaltació de la bellesa de la terra i la plasmació de les sensacions físiques.

• Si bé donava un to intrascendent als poemes, acostava el gènere a l'antiga funció d'acompanyar i entretenir en molts moments de la vida.

• El paisatge descrit és el Port de la Selva. El poeta hi descriu la seva bellesa a través dels colors, les olors, el moviment..., que la repetició constant del primer i darrer vers de cada estrofa reafirmen.

• La força del verd i del blau el poeta busca el consol (“la companyia”) d'una terra mediterrània.

• Set estrofes de 5 versos d'art menor, quintetes (ababa), de rima consonant.

AIGUAMARINA

• “Aiguamarina” és el poema que enceta el recull Àncores i estrelles publicat el 1935.

• Sagarra essencialitza els elements de les Cançons de rem i de vela per fer-los portadors d'una reflexió més aprofundida i transcendida del sentit de la vida.

• Es fa ressó del clima d'optimisme i catalanitat que es viu als anys 20 i 30.

• “Aiguamarina” fa una proposta concreta de vida lligada a la literatura, la quotidianitat i l'amor. Amb l'escull ineludible de la mort, s'imposa el deler sensual, l'esclat dels sentits.

• A partir del verb inicial (Voldria), les tres primeres estrofes descriuen l'univers desitjat: “ésser lliure (...) i no mudar-me”.

• Ús quasi exclusiu de l'infinitiu, sintaxi simple basada en la repetició de la conjunció i a l'inici de molts versos.

• Paisatge mariner del Port de la Selva i de l'amor.

• El llenguatge directe, l'experimentació formal de l'estrofa i la polimetria en el vers confereix al poema un to sincer i personal.

• Les 3 primeres estrofes combinen la quinteta i la quarteta en versos de metre divers.

• La primera estrofa, de 9 versos, segueix l'esquema (ababa) (ccdd), mentre que entre la segona, de 4 versos (efef), i la tercera, de 5 (egjjg) es produeix un encavalcament de rima: rem i fem.

• La quarta estrofa està formada per 6 versos segons un esquema gens usual en la sexteta catalana.

CLEMENTINA ARDERIU (1889-1976)

EL PENDÍS

• “El pendís” pertany a L'alta llibertat, de 1920.

• L'alta llibertat planteja el tema de la dona artista, que busca la seva identitat en la societat.

• El tema d'”El pendís”, en concret, és la reflexió sobre la dificultat de trobar aquest espai físic i mental.

• Anuncia el conflicte en la primera estrofa (el privilegi de dedicar-se a “ésser i sentir”, d'atendre a la creació), es contraposa, en el present, en un concís “Mes ara”, que dóna inici a la reflexió interna, a la lluita psicològica i mental per guanyar la partida, la qual es concreta en l'oposició dalt / baix de les estrofes següents.

• La vida de la poeta rodola per un pendent. “Un pas amunt i en llisco sis”. “Si em vull salvar, / bé cal pujar”.

• El seu estat de revolta no pot amagar la confusió (“Sóc no sé on”) i la desolació, posades en evidència en la imatge final del moribund.

• De rima regular segons l'esquema aabAbaab, cada estrofa combina el vers de 4 síl·labes amb l'octosíl·lab.

• El ritme, la llengua i la brevetat li donen un to directe i modern.

CARLES RIBA (1893-1959)

QUE JO NO SIGUI MÉS COM UN OCELL TOT SOL

• Del llibre Estances, Llibre segon, que Carles Riba va publicar el 1930.

• Riba s'hi mostra un poeta simbolista, que porta la poesia catalana a la més plena modernitat. La poesia sorgeix de records i experiències personals, però Riba els despulla de les referències concretes i els sotmet a un procés d'essencialització fins a transformar-los en un símbol.

• El símbol s'anuncia en la comparació del primer vers “Que JO no sigui més com un OCELL tot sol” i es desevolupa en tota la primera estrofa.

• El poeta busca la seva posició en la societat i se sent sol.

• La situació de crisi personal el porta a establir un seguit de comparances amb altra gent i el poeta en surt desvalgut: “tenen més que no jo, que, estrany a mi mateix”.

• En la tercera estrofa el tema del destí personal es transforma en reflexió general. Riba, que és un humanista, es planteja amb un interrogant obert la funció del poeta (“vençut rebel”) en la societat contemporània.

• L'estrofa és de 9 versos; combinen alexandrins (6+6) amb versos de 9 síl·labes; el darrer és hexasíl·lab. La rima és consonant i d'art major: ABBACDDDC.

BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL (1913-1938)

A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL

• Publicà dos llibres: Nou poemes (1933) i Quadern de sonets (1934). Poc després de la seva mort es va publicar Imitació del foc (1938).

• Imitació del foc està dividit en tres parts: “Fira encesa”, “Rosa secreta” i “Arbre de flames”. El poema “A Mallorca, durant la Guerra Civil”, situat en la segona part, el va escriure el mes de setembre de 1937 i expressa tot l'enyorament que el jove poeta sent lluny de la seva terra i separat dels seus pares que no tornaria a veure.

• L'illa va ser ocupada tan bon punt va començar la guerra civil i Rosselló va passar tot el període bèl·lic a Barcelona, que era zona republicana.

• Versos lliures, amb una deliberada irregularitat.

POESIA CATALANA DE POSTGUERRA

• Els intel·lectuals catalans es van trobar davant una situació límit que els oferia tres possibilitats:

claudicar davant el nou ordre i renunciar a la llengua;

el silenci i la clandestinitat;

exiliar-se.

• L'oposició al règim va unir una cultura, i fins i tot una resistència cívica, al voltant de la conservació de la llengua. Escriure en català ja significava opinar i, per tant, ja era una mostra d'oposició a la dictadura.

• Els anys que van del 1939 al 1953 evolucionen en 4 etapes: l'exili, el silenci o exili interior, la clandestinitat i la represa.

L'EXILI

• Els escriptors de l'exili, la majoria instal·lats a Argentina, Xile i Mèxic, estaven sotmesos a les restriccions i a una reduïda capacitat d'actuació literària, “sense biblioteca, sense tribunes normals d'expressió, amb un públic hipotètic, exclusivament de refugiats” (Albert Manent).

• A Llatinoamèrica s'havien desplaçat les iniciatives que havien estat prou importants, com ara la Fundació Ramon Llull, instituïda per Lluís Companys, que va ser desmantellada el 1942 per la invasió alemanya de França, els Jocs Florals de la Llengua Catalana, que es van celebrar exclusivament a Llatinoamèrica durant l'etapa 1941-1945; la publicació de revistes com Catalunya, Ressorgiment o Germanor, que van estimular-ne l'aparició de noves com Quaderns de l'Exili (1943), Lletres (1944-1948), La Nostra Revista (1946).

• Alguns exiliats van tornar aviat, passats els moments més durs o fugint de la invasió alemanya de França, com ara Carles Riba.

• D'altres van trigar una mica més, esperançats en els resultats de la victòria dels aliats, com ara Pere Quart, i d'altres es van quedar a l'exili fins a la seva mort, o bé van tornar per decisió personal, quan el règim va mostrar-se una mica menys intransigent.

• De tots els llibres escrits i publicat a l'exili, les Elegies de Bierville (1942) de Carles Riba ha esdevingut fonamental; d'altres, com Saló de tardor de Pere Quart, són un testimoni directe de l'estat d'ànim d'un home expatriat.

• Agustí Bartra, després dels primers poemes escrits en els camps de concentració de França, expressa a través dels mites tot l'enyor, el record i l'esperança que universalitzen el seu drama particular d'exiliat.

• Clementina Arderiu té uns pocs poemes d'exili que són un crit a la reconciliació i al perdó.

• Josep Carner recollia els poemes d'exili en l'apartat de la seva obra completa que du per títol Llunyania (1942), publicat a Santiago de Xile.

L'EXILI INTERIOR

• La literatura clandestina, en un principi, només trobava acolliment en cases particulars.

• Poc a poc van anar eixamplant la seva àrea d'incidència amb uns intents més o menys institucionalitzats com ara Amics de la Poesia (1942), Catalunya (1942), L'ocell de paper (1943), iniciatives que obeïen a uns objectius bàsics:

salvar la llengua;

recuperar el lloc de prestigi social i cultural que havia perdut amb la victòria de Franco;

salvar les institucions de cultura més rellevants;

refer el sistema de relacions humanes i establir contacte amb les noves generacions.

• Cap a 1942 es reconstituí clandestinament l'Institut d'Estudis Catalans i es reprengueren els Estudis Universitaris Catalans en cases particulars.

RESTABLIR EL CONTACTE AMB EL PÚBLIC

• La represa de la publicació de poesia es va fer possible amb dues iniciatives que van permetre passar de la semiclandestinitat a la relativa normalitat dels anys 60: les editorials i els premis literaris.

• Els premis literaris van ser una plataforma de llançament de nous autors i un incentiu per a la creació literària.

• El 1953 Espriu publicava Obra lírica, on recollia els tres llibres de poesia que havia escrit fins aquell moment, i J.V. Foix treia On he deixat les claus...

• La poesia començava a sortir de les catacombes.

DESPRÉS DE CARLES RIBA

• Des del seu retorn de l'exili el 1943 i fins la seva mort el 1959, Carles Riba va representar la figura de l'intel·lectual, professor i poeta, que va assumir la condició de dirigent cultural de la postguerra.

• El 1952 dialoga amb els intel·lectuals castellans en el Congrés de Segovia on parla de Joan Maragall i d'Unamuno i, en certa mesura, el resultat comporta un mínim reconeixement de la situació catalana per part dels escriptors castellans.

• La seva va ser una mostra eminent de poesia simbolista, estètica que al llarg de dues dècades va dominar el panorama de la poesia catalana de postguerra.

• La perduració del que aquí s'ha anomenat postsimbolisme venia motivada per la voluntat d'establir una continuïtat amb la tradició literària dels anys 30 tot oblidant els anys de la guerra.

• Entre els poetes joves que van seguir l'exemple de Riba, la crítica assenyala Màrius Torres, Joan Vinyoli i Rosselló-Pòrcel.

• Després de la mort de Riba, alguns poetes van iniciar un canvi considerable que va confluir en l'anomenada “poesia social”.

• El tema va ser objecte de debat a la recent estrenada revista Serra d'Or (1962), la qual esdevindrà el focus cultural més important de la dècada dels 60.

UN CANVI D'HORITZÓ LITERARI

• La publicació de l'antologia Poesia catalana del segle XX (1963) a càrrec de Joaquim Molas i Josep M. Castellet, va marcar la fi del període de la poesia pura que va ser substituïda per l'anomenat “realisme històric”, el qual proposava una poesia que centrava el seu discrus en l'àmbit social i de reivindicació política, en explícita oposició al règim franquista.

• L'art poètic havia de respondre a l'entorn sociopolític.

LA NOVA CANÇÓ

• A partir de 1961, els Setze Jutges van aplegar un grup d'amics molt influïts per la cançó francesa, que van reivindicar la cançó com a eina d'identitat nacional.

• Francesc Pi de la Serra, Guillermina Motta, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet i Rafael Subirachs.

• Un jove cantant valencià, Raimon, va representar “el crit de l'esperança” amb els seus concerts multitudinaris al país, a Madrid i a l'estranger.

• Més tard, Lluís Llach.

• El 1975, Francesc Bellmunt i Àngel Casas van filmar un documental titulat La nova cançó, amb entrevistes a personatges de la cultura del moment com ara l'escriptor Vázquez-Montalbán, l'humorista Perich, el crític Joan de Sagarra, Salvador Espriu, el pintor Joan Miró, Jordi Pujol, etc. És un document històric sobre el naixement de la cultura popular catalana i la relació amb la poesia.

CARLES RIBA (1893-1959)

SÚNION! T'EVOCARÉ DE LLUNY AMB UN CRIT D'ALEGRIA

• Forma part de les Elegies de Bierville, publicat a Barcelona el 1943 en un tiratge molt reduït a causa de la dictadura franquista.

• Amb aquest llibre Carles Riba aconsegueix de representar l'experiència personal i col·lectiva dels que es van haver d'exiliar per sempre o dels que (com ell) van tornar i van viure un exili interior.

• “Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria” és la segona elegia, la destinada a representar la importància de la tradició grega (literària i cultural) en un moment històric, el 1939, que podia esdevenir el final de la llengua i de la cultura catalanes. El record del temple de Súnion, a Delfos, reconforta el poeta alegria, confiança transmesa a través del to greu.

• En la primera part es descriu el temple a partir del record real, en la segona, iniciada amb l'apel·latiu “Tu vetlles”, es capgira la posició dels interlocutors: ara és el temple, personificat, qui s'adreça al poeta (mariner, embriac del teu nom i exiliat) per donar-li la seva força, per salvar-lo.

• Adaptació del ritme quantitatiu de l'antiga elegia grega al sistema sil·làbic i accentual del català. La rima és lliure.

MÀRIUS TORRES (1910-1942)

LA CIUTAT LLUNYANA

• Des de 1935 i fins a la mort, Màrius Torres va estar ingressat a un sanatori, on va morir de tuberculosi. Aïllat i solitari, viurà una amistat amorosa amb una dona, a qui anomena Mahalta, i a qui dedicarà una sèrie de cançons.

• La seva obra, escrita entre 1936 i 1942, va ser publicada pòstumament a Mèxic el 1947.

• Arrels simbolistes franceses en la seva poesia.

• “La ciutat llunyana” expressa el dolor per la destrucció del somni projectat: bastir una ciutat ideal, la polis que els noucentistes havien teoritzat, la Catalunya Ciutat. Un exemple de civisme i refinament cultural en un àmbit de llibertat.

• En aquest poema la influència que s'hi detecta es d'un classicisme italianitzat, molt del gust noucentista.

• Motiu dels pelegrins símbol d'una humanitat condemnada a l'exili en el poema de Dante.

• La ciutat s'enfonsa perquè ha perdut la seva redemptora, “la ciutat dels ideals”, el model platònic d'arrel noucentista que, a pesar de tot, resta amb expectatives de futur en el món de les idees, és a dir, el que Torres anomena la ciutat llunyana.

• Sonet de versos alexandrins (6+6). Quartets de rimes encadenades i creuades en els tercets.

AGUSTÍ BARTRA (1908-1982)

ODA A CATALUNYA DES DELS TRÒPICS

• A l'autor li han interessat els escriptors nord-americans i ha seguit el camí dels grans romàntics alemanys. Una via que ajuda a comprendre la seva creença en la missió redemptora de la poesia i el seu Cant corporal com a resposta al famós “Cant espiritual” del gran poeta modernista Joan Maragall.

• Bartra s'oposava al nihilisme i va defensar una actitud moral fonamentada en el culte a la vida, fet que l'apropa a Maragall.

• La seva obra s'ha desenvolupat a l'entorn de dos grans nuclis: el primer, l'home, vist en totes les situacions que reclamen voluntat, força, desig de superació i salvació, individual i col·lectiva, que es vincula amb els subtemes de l'amistat i l'amor, l'antibel·licisme, l'esperança, la pàtria i el poble. El segon nucli, la mitologia, que abaste cultures que ell ha estudiat com a humanista: la grega, la bíblica, la catalana, l'americana moderna i la pròpia que ell mateix ha creat.

• Barcelona és ocupada el 26 de gener de 1939 per les tropes franquistes sota el comandament del general Yagüe. El dia 8 de febrer, Bartra, que havia lluitat al front, passava a França des d'on iniciava un periple per diversos camps de refugiats. Finalment va ser rescatat pels Comitès d'Ajut i residí al castell de Roissy-en-Brie amb altres escriptors i intel·lectuals catalans, entre els quals hi havia Joan Oliver i Mercè Rodoreda, i on conexi qui seria la seva dona, Anna Murià. El 31 de gener de 1940, la parella salpà del port de Bordeus i rodà per diversos països fins que s'instal·là a Mèxic.

• Versos lliures.

J.V. FOIX (1894-1987)

SOL, I DE DOL, I AMB VETUSTA GONELLA

• Foix hi reflexiona sobre la soledat de l'home modern en un món dominat per la tecnologia, una solitud que es manifesta en una crisi col·lectiva.

• El sonet italià s'agermana amb el decasíl·lab català clàssic en una perfecta fusió del classicisme i avantguarda.

• Sonet de versos decasíl·labs clàssics catalans (4+6), el peu utilitzat per Ausiàs March. Quartets de rimes encadenades i creuades en els tercets.

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

• Pertany al llibre On he deixat les claus... (1953). En ser un recull miscel·lani, els poemes adopten tota mena de formes mètriques.

• Les imatges d'aquest poema produeixen un efecte plàstic per la seva capacitat d'evocació de colors i formes.

• Per la seva locució, sembla un conjur de bruixes per assolir un desig amagat del jo poètic: matar el monstre amb una agulla de cosir sacs.

• Per la data de l'escriptura, a finals de la guerra civil (Catalunya ja ocupada), sembla que el monstre que no dic es podria referir als qui han ocupat la terra, planto la meva bandera és un clar signe polític. Somni d'una esperança de llibertat que no morirà interpretació pel clau del catalanisme radical de Foix.

• Cançó a la manera tradicional, composta per tres dècimes amb una tornada que repeteix els dos versos inicials d'estrofa. El vers heptasíl·lab emprat és el natural de la cançó popular catalana. Les estrofes de 10 versos segueixen una seqüència de rimes cadenocreuades: abababbaab.

JOSEP CARNER (1884-1970)

BÈLGICA

• “Bèlgica” és un poema que acompanya Josep Carner al llarg de la seva vida.

• El 1904, quan Carner tenia 20 anys, en va publicar una primera versió. Llavors no podia imaginar que acabaria vivint i morint en aquell país.

• Des de 1946 viu a Brussel·les. Hi escriu la seva obra de maduresa, el recull Llunyania (1952), lligat a l'experiència de l'exili, on publica “Bèlgica”.

• El 1957 reordena la seva obra i “Bèlgica” s'incorpora a Absència, en què el poeta mostra el sentiment d'enyor de Catalunya, de la seva terra i de la seva gent estimada.

• En una mena de soliloqui, el poeta hi reflexiona sobre el país que l'acull els darrers anys de la seva vida, amb un punt de distanciament ús del verb en condicional.

• El dolor, la melangia, la soledat de l'home cansat que, al final de la seva vida, es mostra fidel a la seva terra i la seva llengua.

• Apunta l'ideal de país europeu, modern i civilitzat, i culte, que és en primer terme Bèlgica, però que esdevé la transposició de la ciutat ideal imaginada i projectada durant el primer terç del segle XX per a Barcelona i Catalunya, un somni que la guerra civil havia destruït.

• Combina majoritàriament els versos alexandrins (6+6) i els decasíl·labs, amb alguns octosíl·labs, i el vers 40, de 4 síl·labes.

SALVADOR ESPRIU (1913-1985)

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE /

CANÇÓ DEL MATÍ ENCALMAT

• Els dos poemes formen part d'El caminant i el mur (1954).

• En el poema “Assaig de càntic en el temple” assistima la contradicció interna del subjecte líric davant la situació del seu país sotmès a l'esclavitud que suposa la dictadura.

• Es tracta del tema de l'exili interior.

• El segon poema toca un dels aspectes més importants de la poesia espriuana: el culte als morts, que enllaça directament amb el misteri de la mort i l'origen de la vida, per projectar-se cap al misteri de la divinitat.

• L'interès d'Espriu és el de la salvació. Si el poeta se salva per la seva obra, amb ell se salva també la seva llengua, que representa el concepte de país, de nació. I abm la memòria del poeta se salva la memòria dels seus morts referències als seus pares, germans i amics, així com al món de Sinera (Arenys).

• Va escriure El caminant i el mur entre 1951 i 1953. En una Europa occidental en què havia guanyat la democràcia, la situació d'Espanya seguia essent la mateixa de l'any 39. Aquest era un país oblidat, reclòs en la seva misèria cultural i econòmica.

• A “Assaig de càntic en el temple”, es queixa amargament de la seva vella terra que qualifica de covarda i salvatge perquè està molt lluny de l'ideal de civilització que els joves de la generació del 36, els de la República, havien somniat.

• El poema és escrit en versos lliures.

• El segon poema, “Cançó del matí encalmat”, forma part de les dotze “Cançons de la roda del temps”, segona part del llibre.

• Acceptació de tot el que li ha tocat de viure.

• És una cançó de versos hextasíl·labs, excepte el 6 que és un trisíl·lab. Els versos es distribueixen en estrofes de 6/6/8/6.

PERE QUART (1899-1986)

CORRANDES D'EXILI /

VACANCES PAGADES

• Autor teatral, periodista, traductor, Joan Oliver utilitzava el pseudònim de Pere Quart per a la poesia.

• Irònic, escèptic i pessimista; inconformista i radical defensor de la justícia i de la llibertat.

• Es decantava per una poesia filosòfica, de l'experiència i irònica.

• Tendeix al vers lliure i al to col·loquial.

• En els seus inicis de poeta la seva crítica està més propera a l'avantguarda actitud molt provocativa de caràcter antiburgès.

• Un cop superada la situació moral de tristesa i melangia que es manifesta als llibres de l'exili i del retorn (Saló de tardor (1947) i Terra de naufragis del 1955) hi domina un to elegíac.

• No abandona mai el seu interès pel moment des d'una perspectiva individual i civil.

• “Corrandes d'exili”, incloses dins de Saló de tardor.

• La corranda és una cançó popular curta, generalment composta per 4 versos heptasíl·labs amb rima creuada.

- Amb Vacances pagades (1960) la seva poesia experimenta un canvi tornarà a fer ús del seu racionalisme escèptic i de l'humor irònic.

- L'escriptura del poema, en versos lliures, ha estat molt estudiada. S'articula en una sèrie de reiteracions a l'entorn del concepte “d'anar-se'n i tornar” i en uns elements puntuals de caire religiós: amén, amén, Job d'escaleta, cel, tenebra encesa, Déu.

ROSA LEVERONI (1910-1985)

• L'extens llibre Presència i record (1952) recull l'obra poètica de Rosa Leveroni des del final de la guerra vicil.

• Leveroni forma part de la generació de la República que s'havia donat a conèixer en els anys 30.

• Va haver de viure l'exili interior.

• La poesia de Leveroni s'inscriu en el simbolisme europeu.

• Elegies de la represa la poeta expressa el seu delit amorós, més enllà de la raó i del temps.

JOAN VINYOLI (1914-1984)

LES BOIES

• Dos vessants a la poesia de Vinyoli:

• En primer lloc “aquesta boira del paisatge”, que sempre impedeix al poeta d'anar més enllà i que és el secret de tots els romanticismes. La poesia es fa nostàlgica, tot és desig i somni. Aleshores ve la necessitat de refugiar-se en el racó del món que li pertoca.

• És el segon moment, “Les boies” el salvaran del perill del naufragi, perquè el somni s'ha convertit en angoixa aterridora. Si a l'impuls del somni pertany un paisatge il·luminat, a l'horror que segueix al somni li correspon un paisatge de suburbi, passadissos, i una paciència infinita per suportar-ho tot.

• “Les boies” és un dels 25 poemes de Cercles (1979).

• La creació poètica com un viatge en mar perillosa a la recerca d'un port que no és altre que el retorn a un mateix. L'autoconeixement que només es pot assolit mitjançant la poesia.

• Deliberada irregularitat mètrica que juga sobre la base d'alexandrins i decasíl·labs que sovint es parteixen per dibuixar amb els blancs el moviment sinuós de la serp del vent.

GABRIEL FERRATER (1922-1972)

FLORAL / CAMBRA DE LA TARDOR

• La poesia de Gabriel Ferrater, escrita i publicada en la dècada dels 60 voluntat de canvi estètic.

• Feia una poesia basada en l'experiència de les relacions humanes, sobretot amb les dones i la difícil complexitat entre amor i desig, mai no resolta.

• Da nuces pueris (1960) - Menja't una cama (1962).

• Reflexió sobre la vida, malenconia del pas del temps es pot observar en tots dos poemes.

• “Floral” pertany a Da nuces pueris i “Cambra de la tardor” a Menja't una cama.

• Estil col·loquial, naturalitat discursiva, precisió de saber trobar la paraula exacta, que resulta austera i realista tot i la subtilesa dels correlats que estableix entre home i natura.

• “Floral” consta de 14 versos blancs en una combinatòria de dodecasíl·labs i decasíl·labs.

• A “Cambra de la tardor” els versos són decasíl·labs blancs, excepte el primer que és un dodecasíl·lab i el penúltim que és un hexasíl·lab. La resta de versos són tots decasíl·labs.

JOAN BROSSA (1919-1998)

POEMA

• El seu interès pel món de la imatge l'ha dut a ser un dels principals introductors de la poesia visual a la literatura catalana.

• Vinculat sempre a l'avantguarda, va ser un dels fundadors de la revista Dau al set el 1948.

• A partir de 1950 poesia quotidiana o antipoesia en una voluntat de reflectir la realitat del carrer de la manera més directa possible.

• En els anys 60 la poesia visual centrarà en seu interès, la paraula ja no és suficient. El materia que utilitza és molt variat: sobretot lletres solitàries que esdevenen les protagonistes dels seus poemes visuals.

• Pot expressar en un llenguatge internacional les seves crítiques a la societat i dir tot el que pensa, demostrant que la poesia és la millor arma que existeix, com ho demostra “Poema”, el cos del qual és una pistola.

ECO

• “Eco” procedeix del llibre Rua de llibres (1980). Temes: la relació entre les paraules i les coses.

• D'una estructura molt simple, és un diàleg.

• Potser en aquesta al·lusió, s'hi podria veure un ressò del mite de Narcís: Mira't a fons, tot i que el resultat no és la mort sinó un consell per a la supervivència.

• La filosofia vital de Brossa és d'un simplicitat quasi oriental: l'home és una petita peça en l'engranatge del cosmos.

• Sonet de versos decasíl·labs clàssics, rimes encadenades als quartets i al primer tercet.

• El poema acaba amb un epifonema als dos últims versos.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS (1924-1993)

ELS AMANTS

• Els temes de l'obra del poeta valencià més important des d'Ausiàs March tenen l'elementalitat de la vida de cada dia, la fam, el sexe, la mort, però també són un testimoni de la realitat dels anys més durs de la València del franquisme.

• Passió concreta pel món dels sentits.

• Molts poemes de Vicent Andrés Estellés contemplen aspectes polítics i cívics. De l'observació apassionada dels elements més vulgars del món quotidià passa al diàleg literari amb els seus mestres i els poetes catalans del segle XX.

• Amb paraules col·loquials, ha catalogat la realitat valenciana.

• L'exaltació de les relacions eròtiques com a motivació bàsica de la vida és l'única manera justificada d'enfrontar-se a la mort.

• Llibre de meravelles (1971).

• Versos alexandrins blancs.

MIQUEL MARTÍ I POL (1929-2003)

L'ELIONOR

• A partir de 1957, resolta la crisi religiosa fruit d'una educació convencional pròpia de la postguerra, Miquel Martí i Pol surt de l'isolament en què ha viscut i escriu els seus primers poemes, i s'obre a la realitat del seu entorn: el poble on viu i la fàbrica on treballa.

• Realisme històric.

• El compromís amb el poble i la classe treballadora, a la qual pertany, esdevé un dels objectius principals de la seva poesia.

• En el poema “L'Elionor”, de La fàbrica, ens fa veure el treball constant i humil que es va transmetent amb les generacions; el silenci adolorit d'una dona, símbol de totes les dones, sense rebel·lia perquè tot ja està estipulat pel costum i la tradició.

• Versos lliures, amb una constant d'hexasíl·labs, octosíl·labs i decasíl·labs, amb algun puntual alexandrí i eneasíl·lab.

LA GENERACIÓ NASCUDA DESPRÉS DE LA GUERRA

• A partir de 1970, una nova allau de poetes comença a interessar-se per la poesia en si mateixa, no subjecte a allò que es “denuncia”.

• Element comú en els escriptors que van començar a escriure a finals dels 60 rebuig de l'estètica realista.

• Són escriptors urbans cosmopolitisme component temàtic i moral important volen ser ciutadans del món a més de catalans.

• Influències autors de l'avantguarda com ara J.V. Foix, Joan Brossa o Salvat-Papasseit; també els aspectes tècnics i formals de la poesia classicitzant; i es desvetlla un nou interès per Carner i per Joan Vinyoli.

• Gabriel Ferrater es converteix en un referent del poeta que ha parlat de la “vida moral” quotidiana de l'home corrent, sobretot esdevé mite després del seu suïcidi el 1972.

• Dels poetes que han escrit després dels 70, destaquen Pere Gimferrer, Narcís Comadira, Miquel de Palol, Xavier Bru de Sala, i en particular Maria Mercè Marçal.

MARIA MERCÈ MARÇAL (1952-1998)

BRIDA

• “Brida” forma part del llibre Bruixa de dol (1979).

• Dos aspectes aglutinen la poètica d'aquesta etapa: l'experimentació poètica sota la influència de Foix i el mestratge de Brossa, i el feminisme.

• Seguia la concepció de la poesia avantguardista, però també popular; el món dels somnis, però també les cançons folklòriques de la tradició oral.

• La dona en la cultura i la literatura, poètica de revolta i afirmació de l'ésser femení, valoració de la maternitat.

• “Brida” és una exaltació al cant, un crit de llibertat que s'alça contra les pautes socials, però també literàries.

• Fa bandera de la seva llibertat, del seu viure al marge de la llei, sense casa ni aixopluc.

• Darrera la força clara de les imatges, hi ressonen versos de Joan Salvat-Papasseit i de Federico García Lorca.

• Aquest poema té com a base les corrandes o cançons de bandoler.

• La rima és assonant seguint l'esquema: -a-a... i amb tornada.

30