Els primers pobladors de la nostra terra no parlaven pas català, sinó algunes de les llengües preromanes ( basc, íber, etc.).

El 218 aC les tropes romanes començaren la dominació de la península Ibèrica, que durà fins al segle V dC.

Anomenem romanització el procés pel qual es produí l'adopció de la llengua i la cultura llatines per part del autòctons. La llengua que els nostres avantpassats adoptaren fou la varietat parlada del llatí culte o clàssic, el de les obres literàries. El llatí que evolucionà cap el català, occità, francès o italià era més innovador que el que donà lloc al castellà i al portuguès, més allunyats de la metròpoli.

Des del segle V ( caiguda de l'imperi romà) fins al començament del VIII la península Ibèrica va ser un únic regne dominat pels visigots, que feren seva la llengua i cultura dels conquerits. Aquest regnat desaparegué amb l'arribada del àrabs (711), que conquereixen en pocs anys tota la península. La península Ibèrica fou en gran part arabitzada, llevat de la franja nord, on s'anaven gestant els diferents parlars romànics, entre els quals el català. Les incipients parles romàniques dels cristians quedaren sota domini àrab, procés que corregué paral·lelament a la islamització de la població.

Els francs, per la seva banda, anaven guanyant terreny àrab. Amb la recuperació de Barcelona (801) la frontera entre francs i àrabs s'establí al llarg dels rius Cardener-Llobregat-Segre. Aquesta zona seria el futur nucli originari de Catalunya.

En aquesta època, el català s'anà consolidant com la llengua parlada pròpia dels comtats catalans que, a banda i banda dels Pirineus, configuraren el que denominem Catalunya Vella.

Amb el casament del compte de Barcelona i la filla del rei d'Aragó, l'any 1137, es formà la confederació catalanoaragonesa. De finals del segle XII daten ja els primers documents en català, de caire religiós, jurídic o comercial, amb una clara finalitat utilitària. Els més antics són el Forum Iudicum ( traducció d'un codi de lleis visigòtics) i les Homilíes d'Organyà (recull de sermons).

2-L'EXPANSIÓ DE LA CORONA CATALANOARAGONESA

(S.XIII-XV)

La confederació catalanoaragonesa volgué expandir-se cap a Occitània, però aquest camí fou frenat l'any 1213 on l'exèrcit català perd les seves possessions occitanes.

Durant el segle XIII Jaume I conquereix Mallorca, Eivissa i Formentera. L'hegemonia a les illes era crucial per al desenvolupament del comerç. La repoblació de les terres insulars procedia de l'Empordà, i el seu parlar s'hi imposà progressivament.

S'inicià l'expansió cap al sud musulmà, conquerint València (1238). Els repobladors del Regne de València foren tant catalans com aragonesos. Gran part dels musulmans que hi vivien foren expulsats el 1609, deixant buit una zona poblada, que fou repoblada amb gent que venia no tant sols de la corona catalanoaragonesa; provocant així una castellanització d'algunes viles i l'augment de castellanismes en el lèxic general del català de València.

També s'incorporaren a la corona les illes de Sicília i Sardenya, dels ducats D'Atenes i Neopàtria; i finalment el regne de Nàpols.

3-EL CATALÀ DURANT L'EDAT MITJANA

En estendre's el domini català durant els segles XIII i XIV, va provocar que la llengua catalana fos un punt de referència fonamental.

Durant el segle XIII aparegué Ramon Llull, escriptor mallorquí de pares barcelonins, que fou el creador de la prosa en català. Ho fou perquè fa un salt extraordinari en la desició d'emprar sistemàticament el català en la seva producció. També és extraordinari com a sistema habitual en els seus escrits, la varietat de la temàtica que l'interesa i de què s'ocupa que la llengua sigui instrument per tractar aspectes diversos mai emprats amb aquesta llengua. Ramon Llull és el forjador de les bases per a la superació definitiva de la disglòssia del català respecte del llatí; i també de la prosa culta i literària de la nostra llengua.

Les cròniques més importants dels segles XIII i XIV cal destacar-les pel que fa a la història de la llengua catalana. Com la de Bernat Decclot, que fou un text contemporani de Ramon Llul, caracteritzat perquè mostra la solidesa de la prosa cancelleresca i solucions de caire popular. També cal anomenar la Crònica de Ramon Muntaner, que contribueix decisivament a la maduresa del català donant-li una vivesa que no era present en obres de major pretensió literària.

El segle d'or en la literatura catalana (segle XV) sorgeixen dos grans escriptors de l'època: Ausiàs March i Joanot Martorell. València ostenta l'honor d'ésser la seu d'on sortí el primer llibre imprès a la península; i la llengua catalana, que en fos el mitjà d'expressió.

Lèpoca medieval provoca en la literatura les obres de cavalleria, d'argument medieval, però amb estil humanista de l'època. Joanot Martorell era cavaller i escriví com a tal Tirant lo Blanch (novela que relata les aventures i guerres d'un cavaller en aquesta època).

En parlar de les aportacions a la literatura catalana del segle XV, cal remarcar l'obra d'Ausiàs March. Un poeta sensacional que es desentén de la influència occitana de forma pràcticament definitiva. Provocant així que s'acabi la disglòssia respecte de l'occità. El català esdevé una llengua autòctona que no és subordinada per cap altra.

4- ELS SEGLES XVI, XVII I XVIII

4.1- EL CATALÀ, LLENGUA POPULAR

Malgrat a l'intent de fer-la desaparèixer, totes les lleis deictades amb aquest objectiu, les repressions de moments de brutal violència; mai deixà de ser una arma del poble, perquè la majoria de la gent de classe menys privilegiada, de la mateixa manera que no acceptaren la disglòssia català/llatí, tampoc no ho farien en la de català/castellà, perquè l'únic idioma de què podien ajudar-se era el propi.

4.2- EL PERÍODE DE LA DECADÈNCIA

L'augment de poder de la Corona castellana i l'intensificació en l'ús de la llengua que la representa és una de les causes d'aquesta decadència.

També perquè com que les classes altes i parts dels intel·lectuals són els protagonistes habituals de la infidelitat a l'idioma i de dir que la lengua castellana és més útil; les classes populars no voldrant trair la pròpia llengua.

I finalment des de que s'inicia la crisi de la llengua catalana no sorgeixen actituds heroiques que reivindiquen les excel·lències, a recomanar-la, i fins i tot a acusar de traïdors aquells qui l'han abandonada.

4.3- LA LLENGUA A LA PRODUCCIÓ ESCRITA

La confecció de llibres creix, a causa de la sol·licitud, cada vegada més, d'obres impreses. Però la producció editorial cal que tingui suficient difusió i això provocarà que la tria es decanti per les obres en llatí i castellà, que ara té molt més mercat fins i tot entre nosaltres, perquè els intel·lectuals són tots quasi bé bilingües. Un bon nombre d'escriptors a mitjans del segle XVI són bilingües: mostren preferència per la llengua que no els és pròpia.

A Catalunya el Renaixement té un ressò que es materialitza en la recuperació dels autors clàssics. També en la competència de traducció i/o d'adaptació, el llatí i el castellà tenen avantatges respecte el català, ja sigui per l'àmbit del mercat o per les influències de l'època.

A finals del segle XVI la llengua llatina, disminueix en l'àmbit literari de producció llibreca; provocant que el castellà esdevingui com a llengua gairebé única per la lletra impresa.

5- EL SEGLE XVIII

L'any 1714, marca la culminació de la substitució lingüística i de la submissió política. És la fi de la Corona d'Aragó. El Decret de Nova Planta, establert per Felip V prohibeix l'ús de la llengua catalana, la qual deixa d'ésser oficial i el castellà n'ocupa el lloc.

Catalunya en canvi, s'aixeca com a força sòcio-econòmica notable: augmentant la producció agrícola i l'augment d'ocupació laboral, s'obren nous mercats, etc. Aleshores comencen les reivindicacions històriques i lingúístiques.

Els factors polítics que caracteritzen el segle són la Guerra de Successió ( 1705-1714), que dóna la victòria a Felip: que descarta la continuïtat dels Àustries, els qui els catalans donaven suport. Aquesta derrota provocà la supressió de totes les lleis i les institucions catalanes, com descriu el decret. I l'any 1789 esclatà la Revolució Francesa, que afectà també la política espanyola, que temorosa dels nous corrents que aquella comporta, es transforma amb més conservadora.

6- REINAXENÇA I MODERNISME

6.1- HISTÒRIA EN EL SEGLE XIX

El segle XIX té una característica molt destacable: la varietat de successos que s'hi esdevenen, dirigits a la conformació d'una societat capitalista moderna, amb les lluites entre les classes antagòniques que el procés comporta.

L'actitud antifeudal dels il·lustrats es tradueix als Països Catalans en una posició contra la nostra tradició. Espanya es presenta com a poble d'unitat indiscutible, cosa que alinea el sentiment nacional dels catalans, i reforça la discriminació d'aquesta llengua.

Entre 1833 i 1854 hi ha un desenvolupament industrial considerable, que exigeix una nova política comercial catalana. Però la burgesia no està en condicions d'adaptar-s'hi.

Les tensions socials es manifesten en dues guerres carlistes que enfronten absolutistes i liberals: els conservadors del camp i els progressistes de la ciutat.

Durant el Bienni Progressista (1854-1856), la burgesia catalana fracassa en el seu intent de liberalitzar el poder estatal i d'esdevenir hegemònica dins l'Estat espanyol. Començarà a animar ella mateixa moviments nacionalistes a l'entorn dels interessos que la puixant industrialització li promet.

L'any 1868, la Revolució de Setembre durà a la primera República Espanyola, amb la qual es crea l'Estat Català. Però un any després és restaurat, per voluntat de la burgesia atemorida, al règim anterior.

6.2- LA PRODUCCIÓ LITERÀRIA

La llengua catalana, llengua de savis. L'any 1833, Carles Aribau, obre simbòlicament la Reinaxença, que és el camí cap a la recuperació i normalització del català.

De 1833 a 1877 Catalunya coneix un període de creixemnt literari, que s'inicia amb l'obra d'Aribau i que es clou amb la de dues figures de les nostres lletres: Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà.

L'any 1859 es restauren els Jocs Florals de Barcelona, al marge dels valors específicament literaris que rodejaven, foren un desvetllador de la inquietud per l'ús i per l'estat de la llengua catalana.

Després de la Reinaxença neix el Modernisme ( 1881-1915), i que continua amb tècniques i objectius diferents, la tasca de recuperació del català: el seu propòsit és la modernització de la cultura.

L'esperit del Modernisme afavoreix que el català sigui també la llengua d'obres científiques de medicina, d'agricultura, de matemàtica,...

7- LA NORMALITZACIÓ LITERÀRIA

7.1- 1900 FINS EL 1939

La situació de la llengua catalana d'aquesta època es ressent dels canvis que es produeixen: l'establiment de la Mancomunitat, la dictadura de Primo de Rivera, la reinstauració de la República i la Guerra Civil Espanyola amb la victòria franquista.

En el temps de la Mancomunitat (l'any 1914-1925, la mancomunitat significava l'agrupació de les quatre diputacions provincials catalanes) i la República, el català viu un espectacular procés de normalització, que contrasta durament amb el fre que se li posa amb Primo de Rivera i Franco.

Amb la Mancomunitat, el català tornarà a gaudir del caràcter de llengua oficial sota l'impuls de Prat; i es crearan nous centres d'Ensenyament i noves nstitucions on serà la llengua principal o única.

El català era reconegut a l'Estaut com a llengua pròpia de Catalunya. Es tracta d'una nova situació que ens col·locà en la via de superació definitiva de la disglòssia. Fins a l'any 1936 es mantingué la discriminació a favor dels castellanoparlants, que no eren obligats a l'aprenentatge del català amb el mateix rigor que els catalanoparlants havien d'aprendre l'espanyol.

Amb el règim de Primo de Rivera, a partir de 1925, el català perd novament el caràcter oficial. La repressió contra la llengua i la cultura és un tret nefast més dels seu govern.

L'any 1938 es fa pública una ordre on es prohibeix l'ús públic dels idiomes i dels dialectes que no fossin l'espanyol.

Així, doncs, entre 1900 i 1939 la llengua catalana participa del caràcter de llengua nacional, popular i culta,... i del de llengua perseguida i prohibida.

8- POMPEU FABRA ( 1868-1948)

Autodidacte, de molt jove mostrà afició per les llengües. Allò que li donà prestigi fou la seva destacada actuació en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). Creà ell unes obres innovadores i d'una gran solidesa. Fou el principal inspirador de les Normes Ortogràfiques (1913), complementades per un Diccionari Ortogràfic ( 1917) redactat sota la seva direcció. Fixada l'ortografia del català modern, completà la normativització de l'idioma emprenent la regulació grmatical i la lèxica, que es concretaren en la Gramàtica catalana ( 1918) i el Diccionari general de la llengua catalana ( 1932), peça fonamental del català modern.

El franquisme el declarà “enemic públic”, ja que havia contribuït a fer que l'ús del català no restés subordinat al castellà o relegat als àmbits familiars, sinó que fos l'expressió digna de la segona comunitat lingüística de l'Estat.

9- NORMALITZACIÓ LITERÀRIA II ( a partir del 1939)

9.1- LA POSTGUERRA I LA REPRESSIÓ LINGÜÍSTICA

L'ocupació del territoti català per les tropes franquistes i el seu triomf el 1939 significaren el començament d'una època de persecució brutal i continuada contra la llengua catalana.

El 5 d'Abril de 1938, després de l'ocupació de Lleida, Franco signà un decret-llei que deixava sense efecte l'Estatut d'Autonomia de Catalunya aprovat per les Corts Constituents de la República el 1932 i per tant, el català deixà de ser llengua oficial.

Cal remarcar la importància que tingué la televisió, des del seu inici l'any 1959, per a la castellanització de la població.

El procés de normalització lingüística, que seguia una línia ascendent durant el període anterior a la guerra, queda així totalment estroncat. S'intenta que l'única llengua alta sigui el castellà.

L'arribada de grans masses d'immigrants castellanoparlants, especialment els anys seixanta, es va produir, en unes condicions lingüístiques totalment diferents de les dels anys vint, la qual cosa va provocar la creació de nuclis de població immigrants que no s'integraven a la cultura catalana iq ue no sentien la necessitat d'aprendre la llengua del país.

9.2- LA DEMOCRÀCIA I L'ESTATUT DE 1979

Amb la mort del general Franco, l'any 1975, el retorn a la democràcia i el restabliment de la Generalitat comença una nova etapa per a la recuperació de la llengua catalana. El nombre de llibres publicats en català augmenta a un ritme considerable. En el camp de l'ensenyament, es va dur a terme la Llei General d'Educació, que va permetre l'introducció de l'ensenyament del català especialment a les escoles privades.

El 1978, mesos abans d'aprovar-se la constitució, per mitjà d'un decret reial, s'incorpora la llengua catalana al sistema d'ensenyament de Catalunya, amb caràcter obligatori i dins l'horari escolar.

El 1979 es promulga l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que determina que el català és la llengua pròpia de Catalunya.

L'Estatut constitueix un nou marc legal que ha de possibilitar l'extensió del català en els diferents àmbits en què se l'havia substituït pel castellà, especialment l'administració i l'ensenyament.

Malgrat tot, els quasi quaranta anys de repressió lingüística no han passat en va, i el procés de normalització es troba amb obstacles nous en la història de la llengua catalana : l'existència d'un gran nombre de funcionaris i mestres que no saben el català, l'extensió del bilingüisme a les zones rurals ( principalment per la televisió) i, sobretot, l'existència de grans masses d'immigrants castellanoparlants que, en haver arribat en gran quantitat durant l'etapa del franquisme, no s'han integrat lingüísticament ni culturalment a la societat catalana.

ÍNDEX

PAG:

1- El naixement de l'idioma 1

4.1- El català, llengua popular

4.2- El període de la decadència

4.3- La llengua a la producció escrita

6.1- Història en el segle XIX

6.2- La producció literària

9.1- La postguerra i la repressió lingüística

9.2- La democràcia i l'estatut de 1979

10- Annex de fotografies 6