Les preguntes de la vida; Fernando Savater

Filosofía española contemporánea # Consciència que té l'home del fet. Equivocació. Capacitat de raonar. Existència. Llibertat. Mort. Societat

  • Enviado por: Cristina Castaño
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 20 páginas
publicidad
publicidad

1. Concepte d'home

Fernando Savater parteix en el seu llibre de la concepció i consciència que té l'home del fet, sens dubte fix, de la mort i de les conseqüències que aquesta desprèn en l'ésser humà. També ens explica que l'home té la capacitat d'utilitzar la raó, i per tant, de raonar i fer comprensibles les seves idees. Més endavant en destaca altres qualitats o característiques de l'home, com poden ser el dubte, l'equivocació, el somiar o el percebre. Tot un seguit de conceptes que ens permeten adonar-nos de la nostra existència, de l'existència de l'home, o com deia Descartes, del meu “jo” , “yo soy, yo existo”. (pàg 74, Savater), o el que és el mateix, adonar-nos de la possessió d'un concepte que ens diferencia de la resta d'animals: “l'ànima”.

D'altra banda, Savater ens parla de la característica més clara de l'home: la tinença del llenguatge com a certificat d'espècie i veritable codi genètic de la humanitat.

La capacitat de sorpresa o, en altres paraules, la no prefixació de l'home d'entrada en aquest món, és un altre de les característiques de l'home. Per altra banda, l'autor exposa que l'home no té prou amb saber que forma part de la realitat, ja que endemés necessita conèixer que està en un món, i es realitza una sèrie de preguntes al respecte. Aquest és un indicador molt clar que l'home és un ésser pensant, concepte que deriva en una altra característica de l'home: la curiositat.

“El hombre habita en el mundo” (pàg 141, Savater). En aquest sentit discernim una altra característica o capacitat de l'home, la capacitat d'actuar. Savater afirma que habitar és sinònim d'actuar, és a dir, no sols estem en el món, sinó que també l'anem construint i transformant, cosa que fa que disposem de la capacitat de crear.

La llibertat és una altra característica de l'home i ens permet orientar les nostres activitats d'acord amb intencions que moltes vegades són impulsades pels instints. Relacionat de forma directa amb la llibertat, podem parlar del sentit de la cultura estètica en l'home la qual, segons l'autor, aconsegueix aportar a la persona la sensació de fer per sí mateix el que vulgui, de tenir, en definitiva, la sensació de llibertat.

En quant al temps, Savater exposa aquest concepte en relació a l'home, ja que el temps determina canvis en el nostre cos, fins arribar al seu destí final, la mort.

1.1 Concepte d'home com animal simbòlic

Els possibles coneixements que podem tenir respecte a nosaltres, de la nostra ment i/o del nostre cos són coneixements molt poc verificables, allò més segur que sabem de nosaltres és que som éssers parlants. Posseïm un llenguatge comú a tots per poder-nos comunicar amb la resta d'éssers parlants; ens permet compartir la subjectivitat i, sobretot, el llenguatge és el certificat de pertinència de la nostra espècie.

Savater en defineix com a humans, com a membres de l'espècie humana i fa referència a dues personalitats: un tràgic grec, Sófocles i al florentí del segle XV, Giovanni Pico della Mirandola, per explicar què significa ésser humà.

Segons Sófocles, l'home té la capacitat tècnica de controlar les forces naturals, l'habilitat per caçar, la ingenuïtat, la previsió del provenir…etc; així Sófocles exposa que el més terrible de l'home és el que es pot arribat a fer amb el món mitjançant les seves facultats.

D'altra banda, Pico destaca allò que l'home pot fer per sí mateix. Fixant-se en la part més individual d'aquest. Sempre s'havia cregut que l'home havia estat fet en semblança a Déu. Pico assegura que la dignitat de la nostra condició ens ve que som quelcom menys que la resta d'éssers creats i, conseqüentment, no tenim cap lloc exclusiu i específicament destinat en aquest món, a diferència de les altres coses i éssers vius.

Està clar que tots dos autor encertaven a l'hora de definir el concepte d'home i en què les discrepàncies i la dificultat està més en definir l'home que en explicar el que representa ser-ho. Des d'un principi, s'ha definit l'home com a contraposició a l'animal i a Déu. Tenim per segur que déus no som, però no podem dir el mateix quan parlem d'animals ja que, indubtablement, entre els animals i els éssers humans hi ha certes semblances com s'ha pogut demostrar al llarg de tota la història, ja sigui a través de fàbules tradicionals, mites, contes, llegendes… Aquestes hipòtesis es van materialitzar quan Darwin va publicar L'origen de les espècies.

Tot i això, no hi ha prou en classificar-nos com a animals, ja que de la mateixa manera que ens assemblem, també ens diferenciem quan parlem de la raó, la capacitat de trobar els medis més eficaços per aconseguir els fins desitjats, perquè a la fi i a la cap, som animals racionals; en aquest punt es dóna una visió entre intel·ligència humana i intel·ligència animal.

En els animals, la intel·ligència els hi serveix per aconseguir el que necessiten, la raó animal busca els millors mitjans per aconseguir allò que volen, per tant, la intel·ligència està destinada al servei dels seus instints, al benefici de l'espècie, no pas als objectius individuals. Els animals neixen saben moltes coses, més del que podran arribar a saber en el transcurs de la seva vida La intel·ligència animal permet que aquests encertin amb més freqüència el que fan, viure millor amb el medi que els hi és propici, amb els seus semblants…

L'ésser humà és totalment diferent en tot això, la intel·ligència ens serveix per descobrir noves necessitats, ja que l'home és un animal insatisfet. Naixem sense saber res, els nostres coneixements els adquirim al llarg de la nostra vida, conseqüentment, la infància és un procés més llarg en l'home que en la resta d'animals. Els humans tantegem i ens equivoquem molt més, però sabem respondre millor als canvis radicals. Els humans adults conserven durant tota la seva vida vincles afectius amb els seus parents més propers i són capaços de recordar socialment a altres, tot i no viure amb ells.

Una altra característica important de l'home és la seva capacitat d'adaptació en els diferents medis, per la qual cosa, podem dir que l'home és el mateix encara que visqui separat per milers de quilòmetres, en canvi, els comportaments són diferents.

El llenguatge ens permet explicar coses que ja no existeixen o que encara no existeixen, però poden existir. Els significats del llenguatge són abstractes i ens permeten debatre arguments. L'home es comunica, perquè té la intenció i l'interès per fer-ho, endemés de, per suposat, disposar de les capacitats per fer-ho. El llenguatge és constituït per símbol, i aquests símbols és un signe que representa una idea. Els símbols són convencionals, acordats per membres de la societat humana.

Savater explica que els homes es posen d'acord per referir-se o comunicar alguna cosa, per això s'han d'aprendre. Qualsevol cosa natural o artificial pot ser una cosa si nosaltres ho desitgem, encara que no hi hagi cap relació aparent, ni cap semblança directa entre allò que materialment simbolitza i allò que és simbolitzat. Els símbols es poden referir indirectament a la realitat física o directament a la realitat mental. Hi ha molt sistemes simbòlics regits sempre pel llenguatge: mites, religions, ciència, art… Els símbols són molt importants en l'educació, ja que ens els tenen que ensenyar altres persones i aquest aprenentatge és infinit.

1.2 Concepte de llibertat-responsabilitat

La llibertat és un concepte molt lligat a l'acció. “Para nosotros los humanos, mundo es sencillamente el entramado total de los efectos y las causas, sino el mundo es <<actuar>> en el mundo” (pàg 141, Savater). Formem part del món i actuem en ell, fem accions. Una acció és un acte voluntari on es qüestiona el que penso fer, juntament amb el que puc fer o no.

“ A esa posibilidad de hacer o de no hacer, de dar el <<sí>> o el <<no>> a ciertos actos que dependen de mí, es a lo que podemos llamar libertad”. (pàg 146, Savater). És a dir, decidir el que volem fer.

L'acció és lliure perquè la seva causa és un subjecte capaç d'escollir, decidir, valorar i posar en pràctica projectes, és a dir, realitzar les coses a efecte dels nostres interessos.

Savater distingeix tres tipus d'usos que es poden donar a l'hora de parlar de llibertat. En primer lloc en parla de llibertat com a disponibilitat per actuar d'acord amb els propis desitjos o projectes. És a dir, podem decidir, segons els propis interessos, que volem fer. Actuar d'acord amb allò que considerem més rellevant. En segon terme, ens mostra la llibertat com a condició per la qual tothom és lliure d'escollir el seu propi camí, de guiar-ho segons les seves necessitats, il·lusions o interessos. Aquí caldria posar de manifest la importància que té la consciència i responsabilitat de cada persona. Tothom és lliure de fer el que vol. Ningú ens pot negar fer-nos il·lusions de les coses, malgrat que després no succeeixin. Com bé expressa l'autor “La espontaneidad de mi querer es libre aunque las circunstancias

hagan que la possibilidad de ponerlo en pràctica sean nulas”. (pàg 149, Savater).

En tercer i últim lloc, trobem la definició de llibertat com a la llibertat d'escollir allò que volem i allò que no volem.

Si ens reconeixem lliures, hem d'admetre que orientem la nostra activitat d'acord a intencions que recopilen tot un seguit d'accions concatenades. També hem de saber, que en el moment de prendre una decisió, hi ha un risc “a priori”, aquest és el de fracàs, el de no sortir-nos amb allò que teníem per objectiu. I, com a conseqüència, pot venir el penediment.

Per acabar, cal dir, com hem dit anteriorment, que la llibertat suposa en nosaltres una certa responsabilitat i consciència a l'hora d'escollir el que volem fer. Aquest és el fet A causa d'això, molta gent, normalment insegura, renunciïn a aquesta llibertat-responsabilitat i la traspassin a un cap social que, a la vegada, prengui les decisions i suporti el pes de la responsabilitat.

2. Concepte de societat

L'home és a la vegada social i individual. Individual perquè té interessos diferents a la resta d'homes i lluita per conservar-los. Per això és diu que l'home és egoista per naturalesa. Aquest egoisme ha portat a que s'estableixin unes regles per fer que la societat sigui més confortable i no hi hagi discòrdies entre els interessos individuals de cada ésser, és a dir, que hi hagi la màxima concordança.

Aquestes normes ens creen una responsabilitat individual (com respecte als altres), i col·lectiva (pel bé del conjunt). "Siempre obtenemos más de los otros beneficiándoles que perjudicándoles”. (pàg 209, Savater).

La societat ens ve donada des que naixem, encara que no la desenvolupem fins que tenim relació amb els altres, “Nadie llega a convertir-se en humano si está solo: nos hacemos humanos los unos a los otros”. (pàg 193, Savater).

L'home mitjançant els altres, confirma la seva existència tot i que, de vegades, la convivència pot arribar a ser difícil. “No seriamos lo que somos sin los otros, pero nos cuesta ser con los otros. La convivencia social nunca resulta indolora”. (pàg 194, Savater).

La característica fonamental de l'home és el fet que la raó requereix un diàleg i per tant és social. La raó s'expressa mitjançant el llenguatge i això fa que l'espècie humana s'identifiqui com a tal.

El llenguatge ens humanitza, hem creat uns símbols artificials que ens permeten la comunicació dins la societat. Aquesta comunicació és essencial per conviure i establir les normes que necessitem per viure en societat. La societat, per tant, és una característica imprescindible perquè l'home se senti home; aquesta societat existeix gràcies al llenguatge (comunicació) i la raó que aquest té.

2.1 Concepte de societat: models i utopies

Des de sempre s'ha intentat organitzar la societat per viure en concordança. Però això no resulta tan senzill ja que l'home alhora que presenta uns interessos comuns a la resta d'homes, també presenta uns interessos individuals que fan aparèixer la discòrdia, la qual s'ha de minimitzar per tal de poder viure en concordança: “La misma <<sociabilidad>> indudable de los intereses humanos hace que necesitemos vivir en sociedad, pero también que en demasiadas ocasiones la concordia social nos resulte imposible"”(pàg 203, Savater).

Al llarg de la història ha estat la política la que pretenia organitzar la societat i els filòsofs l'han atacat dient: “la política es colisión de intereses, tanteos hacia una armonía siempre precaria, hallar para los viejos problemas soluciones parciales que inevitablemente crean nuevos y no menos desconcertantes dificultades” (pàg 203-204, Savater); per tant, podem considerar que els filòsofs són contraris a les idees democràtiques tot i sent una paradoxa ja que la filosofia va néixer amb aquesta.

És per això que els filòsofs presenten un nou model de societat, les utopies. Abans, però, de veure en què consisteixen, ens veiem obligats a fer un petit comentari de com l'home i la societat interaccionen.

L'individu disposa d'una combinació d'ideals particulars que li venen donats per diverses experiències i d'uns ideals comuns a tota la societat. Els dos tipus d'ideals el condicionen notablement arribant així a formar la personalitat i mentalitat de la determinada persona. Quan naixem tendim a adquirir els valors dels membres més pròxims a nosaltres, però a mesura que entrem en contacte més directe amb la societat ens anem creant els nostres propis ideals. Per tant, podem arribar a la conclusió que la societat ens condiciona i, fins i tot, en certs casos, canvia el pensament de l'individu.

Dins la societat trobem unes idees més acceptades per la majoria, i per tant, seguides per aquesta. Però alhora també trobem individus, els quals s'allunyen d'aquestes idees predominants. Això fa que els interessos d'uns i dels altres es contraposin creant així les discòrdies que fan que l'organització de la societat trontolli.

Com aquesta organització política no era satisfactòria pels filòsofs van decidir crear les utopies. El concepte d'utopia s'ha definit de diverses maneres, actualment se li atribueix un significat de quelcom absurd i irrealitzable, i per part d'altres equival a: "al ímpetu racional de transformar positivamente el mundo y acabar con las injusticias” (pàg 205, Savater). Però aquest terme prové d'un relat que sir Tomás Moro va escriure en 1516, en el qual juga amb el significat etimològic d'utopia que significa “lugar que no está en ninguna parte” (pàg 205, Savater), però alhora sona també a eu-topia, “lugar bueno, el lugar del Bien” (pàg 205, Savater).

Moltes de les característiques de les utopies posteriors ja les trobem en aquesta obra. El concepte d'utopia, però el podem remuntar a la República de Plató i seguir en altres obres de Charles Fourier o Robert Owen entre d'altres.

Vist generalment els aspectes positius de les utopies són “la propuesta de una alternativa global a las sociedades realmente existentes” (pàg 206 Savater), “una armonía social basada en la renuncia a la codicia y a los abusos del interés económico privado” (pàg 206, Savater).

Però a la vegada observem aspectes negatius: “autoritarismo claustrofóbico, conversión de los abiertos ideales humanos (libertad, justicia, igualdad, seguridad…) en reglamentos asfixiantes” (pàg 207, Savater).

Malgrat l'esforç de fer una societat que visqués en concordança, encara que “prefabricada”, no va ser factible. Una de les causes per les quals no van donar resultat aquestes utopies va ser que era necessari que per poder arribar a aquest model que plantejaven, l'home havia d'esborrar tot mètode d'organització anterior per adaptar-se a aquella; en definitiva volien un “home nou”. Però no va ser possible. Així, aquesta concordança resultava fràgil. Amb tots aquests inconvenients que plantejaven les utopies van haver de realitzar diferents mètodes d'organització de la vida en comú. Diferenciarem entre dos tipus d'organització. El primer tipus es basa en l'organització de la política de la comunitat humana a partir d'un contracte social entre els individus, anomenats socis, els quals planegen en comú les lleis, les seves jerarquies, la distribució del poder i la millor forma d'atendre a les necessitats públiques; alhora serà necessari que els governants intervinguin periòdicament per corregir els afrontaments entre els interessos particulars i els comuns. El segon tipus d'organització desconfia de la capacitat deliberativa dels socis per escollir el millor per la societat. El poder polític actuarà de forma flexible i menys intervencionista possible, ja que els socis poden buscar el que és millor per ells, encara que no el millor per tots. D'aquesta manera, els socis no tindran més remei que col·laborar uns amb altres per treure beneficis. Trobem una explicació de Roger Scruton que ens la resumeix de la següent manera: <<El defensor de la decisión colectiva busca una sociedad explícitamente consentida por sus miembros: es decir, que ellos mismos hagan la elección acerca de las instituciones y las condiciones materiales>> (pàg 209, Savater). En aquesta societat, doncs, hi haurà una “mà invisible” que regularà de forma indirecte la societat.

3. Quina derivació té l'home-societat en l'educació

L'autor no parla concretament de l'educació respecte l'home individual i l'home en societat. Tot i així, creiem oportú comentar que, segons l'autor, l'home necessita la societat per poder-se desenvolupar. Si l'home no viu en societat no desenvolupa, per exemple, la capacitat de raonar, la solidaritat, la comunicació, el llenguatge, etc.

Segons Wittgenstein: “Qualsevol idioma humà, per tal de ser-ho, cal que pugui ser comprès per altres, i té per objecte compartir amb aquests altres el món dels significats." En mi interior, desde que comienzo a reflexionar sobre mí mismo, encuentro un lenguaje sin el que no sabría pensar, ni soñar siquiera: un lenguaje que yo no he inventado, un lenguaje que como todos los lenguajes tiene que ser forzosamente público” (pàg 88, Savater).

L'ésser humà quan neix és una “tabula rasa”, neix en blanc. A partir d'aquí, el fet de viure en societat el forma com a persona. No ens podem apartar de la cultura. La informació que rebem ens arriba mitjançant uns mediadors: pares, grups d'iguals, mestres, mitjans de comunicació…

Segons Savater, “Por mucho que buceemos hacia el fondo natural de lo humano, siempre hallamos el sello de la cultura mezclando lo adquirido con lo innato” (pàg 172, Savater).

L'educació rebuda o l'experiència social té a veure amb les relacions de les persones, és a dir, la cultura és natural i correspon a la nostra manera de ser en tot moment.

Com bé fa esment Savater en la introducció del seu llibre Las preguntas de la vida, el seu objectiu és introduir al lector aquells conceptes que donem per descomptat, però que mai ens hem parat a pensar, ja que són coses quotidianes i conceptes senzills als quals no hi hem posat massa atenció. El que no vol és que consideri el seu llibre com un model únic a seguir, ja que cadascú té el seu propi punt de vista i la seva pròpia valoració de les coses.

3.1 Concepte de coneixement: quines veritats es poden aconseguir mitjançant la raó

La mort desperta en nosaltres les ganes de saber coses sobre la vida, sobre el món que ens envolta, sobre com viure millor. Voler saber, pensar, equival a estar realment viu. Viure davant de la mort, no atontat i anestesiat esperant-la.

Primer de tot, si no sabéssim res, no creguéssim res, no podríem fer-nos les preguntes següents: arribaré a saber el que no sé? O, com puc saber què és el que vull saber? Si ens fem aquestes preguntes és perquè no tenim respostes a aquestes.

Si partim de la idea que creiem tenir un coneixement sorgeixen tres preguntes més: Com els he obtingut? Fins a quin punt estic segur d'això que sé? Com puc ampliar-los, millorar-los o substituir-los per uns de més fiables?

Pel que fa a la primera pregunta diem que hi ha coses que sabem perquè les hem estudiat, i hi ha coses que les sé per pròpia experiència.

Segons la segona pregunta, les coses que sabem no tenen el màxim grau de certesa, ni ens semblen coneixements del tot fiables. Podem tenir dubtes, res és coneixement segur. Mai hem de fiar-nos del que ens diuen, estudiem o experimentem, hem de buscar arguments per assimilar o refutar els diversos coneixements.

Per tot això esmentat, cal la raó, l'exercici de buscar i sospesar arguments abans d'acceptar com a bo el que crec saber. En definitiva, la raó és un procediment intel·lectual crític que utilitzo per organitzar les notícies que rebo de l'exterior, els estudis que realitzo o les diverses experiències que tinc; accepto coses i descarto d'altres, intentant relacionar les meves creences entre sí. Si una creença meva es recolza en arguments racionals, i la raó no és solament meva, és universal ja que tots els homes la posseeixen, podrem acceptar com una mica més fiable aquest coneixement. L'objectiu de mètode racional és establir la veritat, la concordança entre el que creiem i el que es dóna en realitat. La veritat i la raó són conceptes universals per tots els humans. Buscar respostes a través de la raó és aproximar-se a la realitat, i per tant, limitar els diversos camps de la veritat que es troben en la realitat a la que formem part. Però es dóna el risc de caure en un error, no distingir els camps i creure que només hi ha un sol camp per tot tipus de veritat.

4. Debat

Inicialment van haver-hi moltes discrepàncies a l'hora d'arribar a posar en comú totes les qüestions que s'havien de resoldre. Això va ser degut a la subjectivitat que cadascú aportava quan posava de manifest el seu pensament. Després ens vam adonar que el que estàvem fent no era interpretar el llibre sinó la nostra pròpia valoració. Havent-nos posat d'acord, vam pensar que devíem ser objectius, és a dir, basar-nos en les paraules de l'autor. Endemés, vam donar sentit al fet de fer un treball en grup, millorant la coordinació del mateix, la qual cosa aportà un enriquiment al treball.

La filosofia té vigència en el nostre món actual, en tant que se centra en l'ésser humà, com ens afecta el món a nosaltres mateixos i com hem d'actuar en ell. Serà l'origen de les nostres opinions i inclòs de les nostres opcions de vida. No hem de limitar-nos a rebre informació de l'exterior. Hem de pensar sobre aquesta informació que rebem de l'exterior i treure les nostres pròpies conclusions sobre com afecta aquesta informació en la nostra vida i quina ha de ser la postura davant d'aquestes situacions.

Es planteja un altre problema: fer que els joves comencin a filosofar, que comencin a plantejar-se les preguntes fonamentals de la vida. Això, però, només podrà fer-se mitjançant la motivació. Podem “obligar” a un alumne a estudiar filosofia, però no podem obligar-li a pensar, a filosofar. L'única manera de fer-ho és motivar a l'alumne. Potser l'única manera d'aconseguir-ho sigui plantejant a l'alumne preguntes que li interessin, que tinguin a veure amb la seva situació i la de la seva generació.

En aquest llibre es plantegen una sèrie de conceptes dels quals intentarem treure alguna conclusió.

És curiós la importància que l'autor atorga a la mort. En primer lloc la col·loca com a detonant de la seva reflexió, per després agregar que és el pensament de la mort el que l'incita a pensar com viure millor, com aprofitar més la vida. Fins i tot afirma que és el coneixement de la mort el que li dóna autèntic valor a la vida.

Particularment no comparteixo aquesta opinió amb l'autor. Des del meu punt de vista, el detonant d'aquests pensaments no és pensar que algun dia perdré aquesta vida, sinó que és la mateixa vida. La pròpia satisfacció de viure és la que, per mi, li dóna valor a la vida, em dóna ànims per pensar com és la vida, com la puc aprofitar millor, com la puc compartir millor i quals han de ser les meves postures en la vida.

Però si que em sembla interessant l'anàlisi que fa l'autor sobre el que hi ha després de la mort. Em sembla especialment agut afirmar que la mort és la fi de la vida tal i com la coneixem. Si existeix quelcom després de la mort, no serà viure, serà algun tipus de supervivència diferent a la vida. Certament és qüestionable si en aquestes condicions sobreviurà el nostre “jo”, ja que no ens el podem imaginar fora d'aquesta vida.

També planteja l'autor les bases del raciocini humà. L'home pensa, però, com?, en què es basa per afirmar quelcom?

Em semblen d'especial rellevància dos conceptes: la no infalibilitat humana, és a dir, l'ésser humà sempre busca respostes, però no sempre les obté. Malgrat això, mitjançant la raó pot descartar hipòtesis contradictòries i trobar possibles solucions als problemes. L'altre concepte és la universalitat de la raó. La raó és l'únic mitjà per establir o descartar deduccions i pensaments. I aquest mitjà és igual per tots. Per això, hem de reconèixer les bones argumentacions dels altres i ser objectius.

Després se'ns planteja les eternes preguntes sobre el concepte d'ànima o esperit. És interessant el plantejament de si som un cos o tenim un cos. En fi, crec que mai l'ésser humà podrà arribar a una resposta raonada (i no fonamentada a la fe) a aquesta pregunta. Mai podrem afirmar amb absoluta certesa si som una ànima en un cos o si només som un cos. Sempre hi haurà arguments a favor de les dues conclusions.

A mi sempre m'ha cridat l'atenció la recerca de respostes que considero clarament evidents. Pensar si el que jo entenc com a realitat, no és real, sempre m'ha semblat una penosa pèrdua de temps. Es podria dir que jo sempre he tingut la certesa que existeixo, existeix el món en el que visc i existeixen molts altres “jo” en el mateix món. Mai se m'ha ocorregut plantejar-me la possibilitat que tot això no fos real.

Una vegada tenim consciència del nostre propi “jo” i de l'existència dels altres, és lògic que vulguem puntualitzar, definir, identificar i diferenciar la nostra espècie. Em sembla molt interessant l'opinió que el llenguatge ens diferencia dels animals. És més, la definició d'home com a animal simbòlic és molt acertada. El cert és, que el nostre pensament està ple d'abstraccions. Es pot dir que en el nostre pensament podem imaginar la realitat mitjançant l'ús de símbols. Seria totalment inútil intentar aprendre, per exemple, el significat de conceptes físics tals com la velocitat o l'acceleració, sense utilitzar símbols i abstraccions.

També acostumem a platejar una sèrie de preguntes de vital importància, que tenen la seva essència en l'origen i la naturalesa de l'Univers. Des del principi dels temps, l'home ha intentat resoldre aquests dubtes, qüestions com, és infinit l'Univers?, quin ordre segueix l'Univers si és que segueix algun?; i la més important de totes, quin és l'origen de l'Univers? I la seva implicació: quin és l'origen de l'home?

Aquestes dues últimes preguntes donen origen a la pregunta sobre l'existència o no d'un Déu creador o principi de l'Univers.

Totes aquestes preguntes, tal i com destaca l'autor, no poden ser respostes per la raó humana…Fins i tot, la qüestió de l'existència de Déu la tenim que deixar en mans de la Fe de cadascú.

Encara que crec en la impossibilitat d'obtenir la certesa de les respostes a aquestes preguntes, personalment opino que és molt important el simple fet de plantejar-se-les.

Un altre concepte que trobem en el llibre és el de llibertat. El concepte de llibertat està íntimament lligat a l'ésser humà. De fet, som l'únic ésser viu realment lliure. Tenim a les nostres mans la possibilitat de fer-nos a nosaltres mateixos. La idea aquesta la destaca d'una forma evident David Hume: “las acciones deben ser libres para que alguien responda de cada una de ellas. El sujeto es libre para hacerlas aunque no para desprenderse de sus consecuencias…” (pàg 157, Savater).

La responsabilitat per les pròpies accions és quelcom del que mai ens podrem lliurar. Som lliures d'escollir, però sempre haurem de carregar les conseqüències de la nostra acció.

Savater no tracta aquí la relació de la llibertat amb la societat. M'hagués agradat que intentés respondre a preguntes com: té límits la llibertat? “la llibertat acaba on comença la del pròxim”.

Em sembla destacable l'opinió sobre la relació entre cultura i naturalesa. Realment, crec que és molt encertat la idea que la cultura és el desenvolupament més natural de l'home. La nostra tendència natural és “crear” cultura, tal i com afirma Savater dient: ¿Cómo podría la <<cultura>> no ser algo natural, que corresponde a nuestra forma de ser en todo tiempo y lugar?” (pàg 175, Savater).

Em sembla molt interessant el codi d'actuació que ens proposa Savater com a forma de convivència. Aquest codi no és més que les “tres lleis de la robòtica” d'Isaac Asimov, aplicades a l'ésser humà: “No dañarás a ningún ser humano; Ayudarás cuanto puedas a los seres humanos (siempre que no sea violando la primera regla); Conservaràs tu propia existencia (siempre que no sea a costa de violar las dos leyes anteriores)”. (pàg 215, Savater). Realment aquest codi de conducta és digne de menció

També és molt productiu el raonament que fa sobre la nostra “insociable sociabilitat” i que, malgrat tot, és millor viure en societat.

Si algun dia aconseguíssim viure en una “societat dels drets humans” (per tots), si aconseguíssim fer més cas a la nostra humanitat que als nostres interessos, el món seria un lloc on realment es podria viure bé.

L'autor també parla de la bellesa. Aquest tema no em resulta de gaire interès. La bellesa mai ha estat un tema que consideri de gran importància per la vida humana, simplement forma part d'aquesta. És curiosa la declaració de Kant: “llamamos <<bello>> a lo que consideramos que tiene derecho i mérito suficiente en sí mismo para ser considerado así por todo el mundo” (pàg 224, Savater); encara que sabem que el concepte de bellesa és summament subjectiu.

En l'últim capítol, trobo interessant la coneguda qüestió; existeix el destí?. Cadascú que extregui les seves pròpies conclusions, si bé, opino que és important que una persona es formuli aquesta pregunta com a mitjà d'obtenir alguna resposta baix el seu punt de vista, baix el seu model de pensament.

La segona qüestió tracta la “eternitat de l'ànima humana: el nostre cos ens lliga definitivament al temps i, per tant, a la mortalitat. Hi ha alguna cosa en nosaltres no corporal, per tant, no temporal, immunes a les ferides i invulnerable als processos letals de la biologia, quelcom inextens, inexpugnable, oposat en tot a les característiques corporals?

La noció d'esperit o d'ànima, com a substància corporal, indivisible, et…No serà fruit de la por? No tindrà l'home una por tan profunda a la mort que s'ha forjat una idea de sí mateix com a “home sense cos”, és a dir, amb ànima, per escapar del seu destí, la mort?

Crec que torna a quedar patent que l'existència d'una supervivència del nostre “jo” després de la mort no pot demostrar-se mitjançant la raó. Per intentar respondre a aquesta pregunta, haurem d'utilitzar els convenciments religiosos o la fe de cadascú.

En l'epíleg trobem una qüestió interessant i, per tant, a la que farem menció: la diferenciació entre Filosofia i Religió. Des del meu punt de vista, trobo que és un error de la filosofia intentar donar-li sentit a la vida, demostrar l'existència de la vida eterna, demostrar la necessària intervenció d'un Principi Creador de l'Univers. Opino que des de la nostra ment humana no podem arribar a aquestes qüestions. Per exemple, podem divagar molt sobre si l'Univers és finit o infinit, però el cas és que ningú trobarà una raó concloent, un fet consolidat que demostri una cosa o l'altre. De la mateixa manera, mitjançant la filosofia, no podem trobar quin és el Principi de l'Univers, ni si existeix Déu que ens donarà l'eternitat. Totes aquestes qüestions queden fora de l'àmbit d'acció de la filosofia. Hem d'intentar respondre a aquestes preguntes a través de la religió, la metafísica.

Com a comentari final, el primer que podem dir respecte a aquest llibre és que no és el típic llibre de filosofia. L'autor, amb bon criteri, tracta de despertar en nosaltres l'afany per intentar respondre a les preguntes que tots nosaltres, sense excepció, ens hem fet alguna vegada. Savater manté que, mitjançant la reflexió filosòfica, podem extreure les nostres pròpies conclusions respecte a aquests dubtes.

Realment, el llibre s'adapta al seu títol, és un compendi de les preguntes vitals més importants. El lector s'aventura en el món de la reflexió humana junt amb l'autor, el qual incita a pensar i el fet de llegir certes qüestions desperta en nosaltres l'ànim crític per arribar a les nostres pròpies conclusions.

23