• És possible viure aïllat d'una societat? Es pot tenir una vida plenament humana sense pertànyer a un grup humà i a una cultura? Fins a quin punt estem lligats a una societat i a una cultura?

Una de les característiques dels éssers humans és que tot i que en som uns 6 mil milions no n'hi ha dos d'iguals. El caràcter marca la persona: n'hi ha de més amables que altres; n'hi ha menys cruels que altres; n'hi ha de més sensibles; n'hi ha de més sociables i n'hi ha de més reservats, però cap d'ells és capaç de viure totalment sol perquè una altre característica important dels éssers humans és que ens necessitem.

Les persones, o més ben dit, l'ésser humà no neix, es fa, procés que podríem anomenar procés d'humanització. Les persones per ser pròpiament “éssers humans” necessiten conèixer un cert codi de conducte i adquirir uns importants valors personals els quals només és possible conèixer convivint i aprenent d'altres éssers humans.

Ens descrivim com animals socials, però no només perquè vivim en societat ni perquè necessitem dels altres per resoldre les nostres necessitats primàries; som socials perquè necessitem dels altres humans per constituir-nos com a persones.

Aristòtil va dir que només els déus i les bèsties son capaços de viure completament sols. Per fer possible que l'ésser humà desenvolupi la paraula, la discussió ètica, la reflexió... necessita ser en una societat.

Tots ens hem preguntat més d'un cop si seriem capaços o no de viure totalment aïllats de la societat. Un exemple de la nostra curiositat per aquest tema podria ser la novel·la de “Robinson Crusoe”, en la qual un nàufrag s'aïlla de la societat en una illa deserta. Aquest mateix exemple ens serveix per reafirmar la teoria de que, seguint la nostra naturalesa, no som capaços de viure sense contacte amb altres de la nostre espècie, ja que “Robinson Crusoe”, la novel·la, no és capaç de viure-hi; el coco que aquest adorna com si fos una persona i hi parla és en realitat la seva projecció de la societat, que li fa falta per viure.

La teoria de Kant sostenia que la sociabilitat i la insociabilitat humanes s'equilibren, és a dir, la necessitat de viure protegits per unes lleis col·lectives modera les tendències individualistes.

Amb això ens fa entendre que, d'una banda, només la societat fa possible la vida humana, el saber, l'ètica i la política; però que, d'altre banda, l'individu es mou cercant el seu propi benefici.

Ja ho diu el propi adjectiu: som éssers sociables. I què és la sociabilitat humana? La coneixem com la relació entre l'individu i la seva ciutat (polis). Tanmateix, si diem que som animals sociables estem fent referència a aquesta relació amb els altres éssers humans (que formarien la nostre ciutat). Així doncs, seguin la teoria de que les persones som animals socials, arribem a la conclusió de que no podem viure sense està en continu contacte amb aquesta polis que formen els altres éssers humans.