Introducció

A continuació contaré la història particular d'una dona però que podria ser aplicada a moltes altres dones. Es tracta de la Maria, una dona de trenta anys, casada, amb dos nens petits i amb estudis primaris, que un dia cansada d'estar a casa “sense fer res” va decidir sortir a buscar un treball.

La recerca no fou fàcil

Una volta aclarides les coses amb el seu marit (ja que ell en un principi no volia que la seua dona treballara fora de casa, perquè pensava que a ella sols li corresponia el treball domèstic), va començar a buscar un treball.

Per a tots els treballs que presentava el currículum era rebujada, bé per tenir massa càrrega familiar, bé per l'edat, o per no tindre ni estudis ni experiència. (Això de ser netejadora, cuinera, costurera, minyona, mestra, educadora, telefonista, imfermera, economista, xoferessa,... i moltes altres tasques que fa la mestressa de casa no li eren reconegudes).

Per fi el treball ¡

Finalment trobare un treball, a temps parcial, es clar, per poder complir també les seues obligacions casolanes (ja que no anava a fer-ho el seu marit , és clar). El treball era com a recepcionista d'un afamat metge. El salari era prou reduït, ni tan sols la meitat del que cobrava el seu home. Però ella se sentia molt orgullosa i útil, cosa que mai li havia fet sentir el seu treball quotidià a la llar, perquè ningú li valorava el seu esforç ni la importància de la seua dedicació per al bon funcionament de la seua família, així com per la societat.

Ja al treball

El primer dia de treball va ser un caos, la veritat, però ella era molt feliç d'estar allí fent un treball que més tard li seria remunerat económicament. A més de veure´s per primera vegada independent del salari que li donara el seu marit per a passar la setmanada. Els compayns del treball van ser molt amables amb ella, ajudant-li a aprendre tot allò que necessitava, així com donant-li suport en el seu inici, tanmateix el seu cap li mostrà la seua simpatia dient-li que estava molt bonica.

Quan arribava a casa li esperava tot el treball per fer, se sentia un poc com una “super woman”: treball de matí, treball de vesprada i a sobre els fills. Aquella nit caigué morta de cansament, però al mateix temps estava molt contenta.

I vingueren els problemes

Els dies següents van anar més o menys iguals i cada dia anava fent el seu treball millor. Sols hi havia una cosa que li molestava verdaderament, les floretes que li llançava el seu cap. Al principi no li veia cap mal, pensava que era simpatia i pura galanteria, però coforme avançava el temps cada vegada era més groller. Quan li ho contava al seu marit, aquest no li donava importància, però amb el temps va començar a pensar malament.

Ella cada dia se sentia més incòmoda en el treball, però per altra banda no volia deixar la feina, ja prou li havia costat encontrar-la i a més es notava que el seu sou entrava a casa, vivien més folgadament ( els nens tenien més capricis, i ella mateixa havia vist reduït el seu treball domèstic contractant una netejadora per hores).

Aquells comentaris sexistes cada dia anaven pujant de to, i es feien més i més inaguantables, tanmateix havia gosat convidar-la i insinuar algunes cites, però en açò ella havia sigut inflexible.

El got es va vessar

Prompte la relació entre els dos es va fer insuportable, el cap de la Maria va començar amb amenaçes directament: o feia el que ell volia o la fotria al carrer. Ella va parlar amb el seu marit i evidentment van decidir que hauria d'abandonar el treball, tornant amb el cap abaixat al seu treball de sempre. Aquest fracàs la va fer caure en una forta depressió, es veia comdenada a tornar a la incomprensió d'abans, ja no era la dona amb ganes de ser tinguda en compte, era una ciudatana de segona categoria.

Primerament va pensar en denunciar el seu cap, però quines proves tenia, quants diners caldria per a pagar les despeses judicials? Aleshores no valia la pena tants mals de cap, es resignaria doncs a viure com ho havia fet quasi tota la seua vida, a casa, sense espectatives de cap mena.

Conclusió

En aquesta breu història que he contat, he vullgut deixar reflexades moltes qüestions. Primerament, que la dona no ho té gens fàcil a l'hora de trobar un treball, com hem pogut veure, se li posen moltes tanques complicades d'eliminar. Com ara la família, la llar,...les quals li són exclusivament encomanades. Després tenim el nivell d'estudis, fins ara les dones ho han tingut més difícil per tal d'accedir a ells, ja que sempre tenien l'obligació d'ajudar en casa i els que anaven fora a estudiar eren els homes (aquesta qüestió ha canviat en aquests moments). A més en la majoria de casos en els que un home i una dona acrediten els mateixos estudis, l'empresari tendeix a contractar a l'home, sempre i quant l'empresari, per bé de fer un contracte més econòmic, agafe a la dona en pijors condicions (menys salari, dificultats de promoció,...).

Bé, doncs una vegada superats aquests obstacles, i ha aconseguit el treball, ens trobem amb un mur encara més alt: l'encalçament sexual. Aquest tema és en el que me vullgut centrar.

Com hem pogut veure aquesta ha sigut la causa per la qual la nostra protagonista ha deixat el treball i de treballar (al mercat laboral), i que damunt l'ha fet caure en una forta depressió. No sols està la mancança de treball, sino a més la sensació de fracàs, després d'haver-li costat tant d'esforç aconseguir-lo.

Investigant sobre aquest tema m'he trobat amb unes estadístiques realment esglaiants. Per exemple, segons estudis de CC OO, la meitat de les treballadores se senten en un ambient laboral sexualment hostil ¡la meitat! També, que el 18% s'enfronta a situacions en les quals el seu cap invadeix el seu espai físic amb insinuacions sexuals no desitjades, o són objecte de xantatge de caps que condicionen el seu futur en el treball a l'acceptació d'una relació sexual. Aquest encalçament també es pot produir entre persones de tots els graons laborals. Una altra dada és que el 30% són dones sense contrats. En la majoria de casos tot aquest problema acaba quan la dona deixa el treball. Sols el 3% d'elles aplega als tribunals, aquesta via és una solució, segons CC OO, llunyana, dolorosa i amb poques possibilitats d'èxit.

Aleshores em pregunte jo: què hem de fer les dones per aconseguir un treball en igualtat de condicions?, què garanties tenim de no ser encalçades sexualment?.

Jo pense que aquesta segueix sent una societat androcèntrica i un poc patriarcal encara i que mentre això no canvie crec que molts homes ens seguiran veien com un simple objecte sexual, que a l'entrar al món laboral invadeix el seu territori i que eixe objecte fora del seu lloc, es a dir a la llar cuidant de la família i odedint a l'home, serà sempre sexual.

Finalment , a mi m´agrada ser positiva i pense que poc a poc la dona s'està enfrontant a aquesta societat i lluitant perquè siga una societat igualitària, objectiu que acabarà aconseguint-se. Cada sexe tindrà les seues diferències amb l'altre però no hi haurà desigualtats , i per tant, cap mena de discriminació. Tant de bo siga així!