EL REGISTRE ESTÁNDAR I EL COL·LOQUIAL.

VULGARISMES I BARBARISMES.

EL REGISTRE ESTÀNDARD

El registre estàndard es defineix com a varietat comuna, dialecte comú, el qual té com objectiu la comprensió més fàcil entre tots els parlants d'una llengua, independentment de la seva procedència geogràfica, històrica o social i, per tant, és una varietat dialectal que supera la diversitat i la variació. Es pot dir que és la varietat dialectal de tothom.

L'estàndard neix de la freqüència de la relació lingüística entre tota comunitat, entre gent de diverses èpoques, grups socials i diversos punts geogràfics. Es tracta d'un procés històric d'estandardització i, per tant, és impossible trobar una comunitat on l'estandardització hagués arribat a un grau absolut i on tothom parlés exactament de la mateixa manera. La llengua estàndard ha d'estar aceptada per la comunitat lingüística, sent reconeguda com a llengua modèlica.

Totes les varietats geogràfiques, històriques i socials van seleccionant el màxim d'elements possibles aptes per a la comunicació de tothom. I convé que sigui així perquè la llengua sigui rica. Aquesta varietat es troba condicionada per uns factors tals com els llocs amb més pes demogràfic, grups socials predominants, o més actius culturalment parlant a través de la història (com per exemple, els “segles d'or”). Segons aquests factors, el procés d'estandardització pot haver estat més o menys consolidat. Cal tindre clar que el procés d'estandardització és un procés de difusió de formes, no de selecció d'aquestes.

Per altra banda, és molt important saber que l'estàndard no es tracta de la llengua usual, sinó que aquesta mateixa s'inclou dins de l'estàndard, al igual que les llengües especialitzades, les quals també formen part d'aquest. L'estàndard no es calcula a partir de l'índex de la freqüència de les paraules, ja que hi ha paraules molt poc freqüents, com per exemple “àdhuc” o “nogensmenys” que no formen part de la llengua freqüent, però malgrat açò, s'inclouen dins de la llengua estàndard.

La varietat estàndard no és el mateix que la normativa, i cal diferenciar-los. Es pot dir que la normativa s'inclou dins l'estàndard, sent el seu esquelet. Però, hi ha molts elements de l'estàndard sobre els quals la normativa no es pronúncia, com per exemple, la normativa mai dirà que dir “robar” és més recomanable que dir “pispar”, encara que “pispar” no forme part de l'estàndard i que, en canvi, “robar” sí.

No cal atribuir-li a la varietat estàndard cap superioritat sobre les altres varietats dialectals, sent falsa la afirmació de que l'estàndard és “la llengua” i que la resta són dialectes de la llengua. Un exemple clar és el cas del valencià. El valencià no és un dialecte del català (es a dir: una varietat externa i degradada a la llengua), sinó que és un dialecte català. El valencià és tan llengua com el català, forma part de la llengua catalana com el dialecte barceloní. Per tant, és important destacar que la varietat estàndard és un altre dialecte: el dialecte de tots, i que qualsevol enunciat lingüístic és llengua i dialecte a la mateixa vegada. També, hem d'aclarir que al referir-nos a dialecte, ens referim a una part del total del que és la llengua.

L'estàndard no suplanta les altres varietats dialectals, sinó que les complementa per a que les persones tinguen més facilitat i capacitat de relacionar-se utilitzant un llenguatge o un altre depenent del context. Cada persona coneix una varietat dialectal i, en canvi, l'estàndard pretén ser conegut per tothom. Per tant, aprendre una llengua significa consolidar el domini de la varietat dialectal pròpia de l'aprenent.

El registre estàndard presenta dos problemes importants: per una part, el seu ús, i per altra part, el de la seva relació amb els dialectes. El primer problema parla sobre que l'ús de l'estàndard no pot pas ésser apropiat en totes les ocasions, ja que depén del context. Del segón problema, es pot dir que l'estàndard queda (quasi) totalment exclòs, ja que els seus àmbits són precisament els de l'idioma superior.

A continuació analitzarem les característiques de l'estàndard, les quals han de cumplir dues propietats: la primera és que l'estàndard ha de mantenir-se estable i alhora ser prou flexible per admetre modificacións. La segona propietat és que ha de tindre un cert grau d'intel·lectualització, es a dir, que tinga una expressió precisa i rigorosa per mitjà d'un lèxic cada vegada més precís i d'una gramàtica elaborada.

Dins de les característiques, ens trobem front a quatre funcions que ha de realitzar, i aquestes són: funció unificadora (tracta d'unificar els diferents dialectes d'una mateixa llengua), funció separadora (enfront de les altres llengües), funció de prestigi (entés com a “prestigi” enfront dels altres estàndards) i funció de marc de referència (l'estàndard té una normativa que serveix com a mesura de correcció).

Una volta anomenades les característiques de l'estàndard, cal parlar de l'estàndard català, el qual, fins al segle XV, s'havia anat desenvolupant amb tots els elements d'una llengua, començà a tenir una sèrie d'inconvenients polítics i socials que l'afectaren. Per tant, el català ha tingut un procés d'estandardització irregular i a causa d'açò, té una llengua comuna encara insuficientment consolidada. Hi hagueren diversos factors que tingueren molta influència en la definició de la llengua estàndard. En el cas del català, en una primera etapa hi va pesar de gran manera l'escriptor Mallorquí Ramon Llull. Al segle XV, els escriptors valencians foren els que marcaren la pauta, degut a que València era un important centre cultural. Però a partir de la Renaixença i de la consolidació política de la Mancomunitat i de la Generalitat, hi van pesar més els trets típics del català central, principalment de Barcelona.

Cal assenyalar que el procés d'estandardització no és un procés de selecció de formes, sinó, de difusió d'aquestes, una conseqüència de la normalització, un procés paral·lel.

El procés d'elaboració de l'estàndard català ha estat condicionat per un canal de comunicació: la llengua escrita. Abans de l'aparició dels mitjans de comunicació audiovisuals, l'unica possibilitat de comunicació general entre la societat d'una mateixa llengua era la forma escrita. En conseqüència d'açò, la llengua comuna ha sigut anomenada llengua literària. Però malgrat açò, hem de tenir clar que la llengua escrita comuna s'inclou també en usos no literàris, científics, administratius... etc. per establir una comunicació entre tots els membres de la comunitat.

EL REGISTRE COL·LOQUIAL

Parlem de registre col·loquial com a una varietat diafàsica oposada a l'estàndard i al llenguatge vulgar. Ara bé, hem de tenir clar que un registre no és una varietat estàtica de la llengua, sinó un conjunt d'estratègies comunicatives depenents del tipus de situació contextual. Les característiques del registre col·loquial corresponen a tres factors. El primer de tots és el factor camp, el qual comprèn els temes més freqüents o el tipus d'acte institucional que es realitza amb el discurs, com saludar, demanar informació... El segón factor és el factor tenor, es a dir, les relacions presonalitzades entre els interlocutors i establertes en persona (de tú a tú). I, per últim, tenim el factor mode, el qual està relacionat amb l'oralitat, espontaneïtat del discurs i l'ús d'expressions que no expliciten descriptivament els elements contextuals que assenyalen (com “demà”, “ací”...).

Un registre no equival a un repertori de variants o un subcodi lèxic (com per exemple el caló). Per tant, si volem definir un registre col·loquial, no haurà prou amb la descripció d'un repertori de variants considerades col·loquials, sinó que també caldrà definir-hi els principis constructius del text, o siga, la lógica del discurs. El registre col·loquial no és un repertori fix de variants, sinó que n'ofereix diferents tipus que es poden especialitzar depenent dels diferents tipus de discursos. Així mateix, el registre optarà per unes estructures sintàctiques i textuals sense excessiva complicació perquè el receptor ho puga comprendre.

Un altre registre assimilat al col·loquial és el vulgar. Es tracta d'un llenguatge poc elaborat amb un alt grau d'incorrecció (i a sovint, com és el cas del català, de castellanització) i una forta vinculació amb les varietats distràtiques més baixes. S'impliquen diversos argots, com el de la delinqüència (“camell” = traficant de droga, “catxarra” = pistola...), el caló, el parlar xava (propi del jovent de barriades populars) o l'estudiantil. Els argots no arriben a funcionar com a tipus de discurs en sentit complet, sinó que es redueixen a un lèxic especial (mots nous, translació de significats...) L'ús d'alguns d'aquestos mots sugereix automàticament diverses situacions, per exemple: als textos literaris serveixen per a evocar el quadre ambiental corresponent. La vida dels argots és generalment efímera i respón a una moda, però hi ha d'altres que arrelen i queden fixats en la llengua i que, fins i tot, arriben a passar al Diccionari de Fabra (com per exemple “clissar” = “veure” ).

ESQUEMA

REGISTRE

ESTÀNDARD

• DIALECTE COMÚ DE TOTHOM.

• ESQUELET DE LA NORMATIVA.

• ACEPTAT PER TOTA LA COMUNITAT.

• PROPIETATS:

• ESTABLE.

• FLEXIBLE.

• INTEL·LECTUALITZACIÓ.

• FUNCIONS:

• UNIFICADORA.

• SEPARADORA.

• PRESTIGI.

• MARC DE REFERÈNCIA

REGISTRE

COL·LOQUIAL

• VARIETAT DIAFÀSICA OPOSADA AL ESTÀNDARD.

• FACTORS:

• CAMP.

• TENOR.

• MODE.

• VULGARISMES:

• POC ELABORAT.

• VIDA EFÍMERA.

NIVELLS DEL LLENGUATGE

• CULTE I LITERARI.

• TÈCNIC I CIENTÍFIC.

• ESTÀNDARD.

• COL·LOQUIAL I FAMILIAR.

• VULGAR.

REGISTRE

ESTÀNDARD

REGISTRE

COL·LOQUIAL

NIVELLS DEL LLENGUATGE

ESQUEMA