Tema 4: L'ús del llenguatge

4.1 La pragmàtica

Hi ha moltes maneres d'entendre els significants, i una d'aquestes és la pragmàtica. Hi trobem 2 teories :

• Teoria sobre la referència per Strauson =>Aquest autor dóna una teoria sobre la referència des del punt de vista pragmàtic, és a dir, és té en compte fonamental al parlant. Aquesta teoria és més concreta i realista. Strawson diu que el parlant utilitza una determinada expressió i referir-se a una determinada persona, cosa... Des d'aquest punt de vista introduïm un tercer element que és el PARLANT, el qual utilitza l'expressió> no és la que porta la referència sinó que sol és un instrument.

• Teoria sobre les màximes de la conversa per Greice => Posa énfasi en la intenció del parlant quan diu determinada cosa. D'entrada, Greice distingeix entre:

• significant natural ( ex: fum => foc)

• significant no natural

El significant és el més important. Es basa en que un parlant P té la intenció de produir en l'oïdor O un efecte E mitjançant el reconeixement per part de l'oient d'aquesta intenció.

Ex: acte locutiu ( enunciat)

acte il·locutiu provoquen diverses respostes

acte prelocutiu

En una oració o enunciat trobem:

- l'acte locutiu => pronunciar Fa fred aquí, no?

- l'acte il·locutiu => el que vol conseguir ordre

- l'acte prelocutiu => reacció/ resposta tancar la finestra

La mateixa oració en funció del context es pot dur amb interaccions diferents i per tant, les respostes varien.

Hi ha també alguns aspectes de l'estructura de l'enunciat que serveixen per relacionar l'enunciat amb la situació o circumstància d'ús.

Intralocutius:

Ex: temps, persona

Aspectes lexicalitzats (deíctics, pronom personal...)

4.5. El canvi lingüístic (dins la lingüística històrica)

totes les llengües canvien, tinguin o no documents escrits. Els que consoliden i transmeten els canvis són els nens. És donen a nivell fonològic i morfològic, lèxic, semàntic i sintàctic.

Etapes del castellà:

etapes del X-XIV

etapa clàssica del XV-XVII

etapa moderna del XVII

La branca de la lingüística que estudia com i perquè canvien les llengües és la lingüística històrica i comparativa Els lingüistes del s.XIX van observar que les diferències que hi ha entre les llengües són sistemàtiques; gran part del treball el van basar en la fonologia (audició dels sons)

A més, van observar que les llengües que tenien diferències semàntiques podien tenir una marca comuna encara que no s'assemblessin massa. També van establir i estudiar les famílies de les llengües del món.

• William Jones: s'adonà que el sardscrit tenia semblances amb el llatí i el grec. Amb el seu estudi va deduir que aquestes llengües tenien símil, el mateix origen.

Així mateix, William Jones també afirma que el cèltic i el germànic també tenien aquest origen comú.

• Franz Bopp: diu que hi ha connexions entre el llatí, el grec, el sardscrit, el germànic i el persa.

• Ramus Rask: corrobora aquestes teories encara hi afegeix més llengües.

• Grimm: publica quatre volums on diu quins són les correspondències entre el sàrdscrit i el llatí.

Llei de Grimm:

Els canvis eren molt regulars i van rebre aquest nom. Parteix de la hipòtesi d'una protollengua: (avantpassats de les altres llengües) => indoeuropeu

• Canvi en les llengües germàniques:

Labials Labiodentals

Sordes p t

Sonores b d

Aspirada bh dh

P => F B=>P BH=>B

T=>O D=T DH=>D

K=>H G=>K GH=>G

Indoeuropeu: p t k b d g

Llatí: peu, tres, cornu, scabo, dium, iugum

Germànic: f O h p t k presentà molts canvis respecte les llengües anteriors

Anglès modern: free, three, hornes, sharpe, ten, yoke

Verner: diu que el so T es mantindria en grec, llatí i sàrdscrit. En germànic seria th (O)

“Si l'estructura fònica és aquesta T en indoeuropeu, llavors la t => O es converteix en O en germànic, per contra si l'accent recau a la t' mateixa síl·laba en qüestió, llavors t=>d (Grimm)”

Neogramatics: Sobretot a Alemanya.

Aquest grup de lingüistes diuen que les lleis fonètiques no tenen excepcions. Creuen que les llengües humanes són similars als organismes naturals, per tant, la lingüística és un organisme natural. (neixen, creixen i moren.)

Les lleis fonètiques no tenen excepcions. De totes maneres, aquesta aportació és important.

De vagades, podem trobar excepcions, per això ells van voler establir el Principi d'Analogia: de manera que una forma anàloga és una forma feta a imatge d'una altra. Aquest principi és molt important perquè és un preludi del concepte de llengua com a estructura.

Saussure i Bloomfield són Neogramatics.

Ex: Saussure

Llatí: honos* => honor orator

honosem => honorem oratorem

*forma analògica: va canviar per contagi del acusatiu.

Hi ha una adaptació del llenguatge de la genealogia a la lingüística. Comparant les llengües filles podem arribar a saber quina era la llengua mare. (mètode comparatiu)

Ex: castellà, portuguès, italià, francès => llengües germanes. Llengua mare => Llatí

Ex: Anglès Alemany

One eins

Two zwei

Three drei

Four vier

Five fünf

Les comparacions es fan en consideració i tenint en compte el vocabulari bàsic ja que és el nucli d'una llengua.

El mètode comparatiu ens permet establir les famílies lingüístiques i llengües que hi ha al món. Totes les llengües al llarg del temps s'han anat reconstruint. Al s.XIX comencen a fer-se i predominen els estudis sobre l'indoeuropeu.

Aquest mètode no és molt fiable. A més, també s'utilitza un gràfic d'arbres per representar les famílies unilingüístiques genealògiques.

Conclusió: les llengües són dinàmiques i sempre es produeixen canvis lingüístics.

4.5.3 Per què hi ha canvis?

Quan una generació nova pren una llengua, cometen errors. Llavors, al no aprendre-la bé en produeix un canvi degut al seu ús.

Ex; nens petits.

Hockett dóna altres raons:

Els parlants quan volen pronunciar un fenomen, pensem en la forma i també volen aconseguir el fenomen ideal. Però es produeixen equívocs i quan es repeteixen freqüentment es produeixen un canvi.

• Recórrer al parlar de les llengües que es parlaren anteriorment (substrat). La manera com pronuncien fonemes les diferents llengües abans del llatí han influït molt en les diverses evolucions. Ex: `t' pèrdua per influència dels dialectes que hi havia prop del basc. No són afirmacions certes => són meres HIPOTESIS

• El canvi es produeix per la moda (imitar sobretot vocabulari). La causa del canvi és deguda a la difusió d'un so o paraula determinada. Aquestes causes són externes a la llengua, canvis de fora.

4.5.4 Causes sistemàtiques.

variació (geogràfica, social...)

equilibri

els canvis mai es produeixen de forma aïllada => repercussions

No hi ha un sol factor que provoqui els canvis, sinó que hi ha més d'un. En cap moment es pot dir que un canvi lingüístic suposi un pas cap a la decadència d'una llengua.

4.5.5 Paleontologia lingüística

Tracta d'esbrinar el moment en que els només van començar a parlar, a partir dels fòssils.

Hi ha moltes teories sobre aquest plantejament.

L'home del neardental i cromanyó tenien un cervell (óssos) similar a l'actual.

El més difícil de saber és com estava estructurat el cervell i quin era el seu ús.

Tamany no és = qualitat (ús de la llengua)

• òrgans fisiològics de la parla

fòssils: mandíbula i boca (SÍ)

llengua i laringe (NO)

L'aparell fonador ha eudicionat per permetre una comunicació efectiva entre els éssers humans.

Tota evolució està determinada per la comunicació.

El llenguatge humà no sembla que tingui una antiguitat de més de 30.000 anys. (d'aquí fins el llenguatge escrit van passar molts anys)

TEMA 5

Aspectes psicològic i biològic del llenguatge

5.1. La psicolingüística

Relacions entre psicologia i lingüística

Per Saussure (pare de l'estructuralisme) deia que la lingüística era una branca de la psicologia cognitiva. Deia que en el fons en la llengua tot és psicològic.

Saussure => psicologia social

Chomsky => psicologia del coneixement cognitiva

Boomfield (estructuralisme alemany) defensava les idees d'una teoria psicològica ( conductivisme: estímul => resposta)

• Psicolingüística: branca o disciplina de les teories psicològiques.

Es pot considerar que Wunst és el `fundador' de la psicologia científica A l'any 1874 va crear un laboratori a la ciutat de Leipzig; el seu plantejament es basava en l'estructuralisme i estudiava els components de la consciència humana.

ESCOLES

Conductista

Gestalt

Psicoanàlisis

.

Escola Conductista

El seu objectiu era la predicció i el control de la conducta humana. => teoria Conductista.

A partir de ja saber els components, es posa en pràctica.

Conducta basada en els principis de Estimul-Resposta respecte al llenguatge. Tot el coneixement del nen l'aprèn mitjançant l'experiència.

Bloomfield: deia que des de la lingüística no es podia estudiar el `significat'. Tots els conceptes o termes presents en la psicologia al llarg del temps els lingüistes les rebutjaven.

En relació, en l'ésser humà no es pot estudiar la seva ment sinó les seves accions.

Altres lingüistes: Harns, Hockett (deixada de Bloomfield)

Skiner: va parlar sobre la conducta verbal. Aquesta obra va donar peu a Chomsky a criticar tots els plantejaments lingüístics sobre la lingüística. De fet, aquesta crítica marca el naixement de la psicologia COGNITIVA.

Chosmky diu que el nen, en realitat, sap molt més sobre el llenguatge mitjançant allò que aprenen, no tan sols sobre el que imiten. El nen no és una “pissarra en blanc”. No tot el coneixement prové de l'experiència, sinó que és innat.

Gestalt (forma en sentit d'estructura i totalitat)

A Europa, especialment a Alemanya, es desenvolupa l'escola GESTALT (20-50). Els seus teòrics volen estudiar allò que rebutgen els conductivistes; volen estudiar els processos mentals de l'ésser humà.

La Gestalt (escola estructuralista) no va tenir massa èxit a causa de la segona Guerra Mundial.

Psicoanàlisis

Va néixer amb Freud. És un corrent diferent utilitzada encara actualment.

5.1.5. El naixement i evolució de la psicolingüística

Anys 50. Es va crear aquesta disciplina basada en posar en relació totes les teories dites anteriorment.

La psicolingüística estudia i tracta:

Com adquireixen els nens el llenguatge?

Com comprenen el llenguatge?

Com produïm el llenguatge?

Adquisició del llenguatge

En totes les llengües del món, els nens passen per uns estudis. Tots aprenen de la mateixa manera la llengua del seu entorn. Tots comencen a la mateixa edat i tots passen les mateixes etapes. Aprenen molt ràpid. A més, no té res a veure aquest procés d'aprenentatge amb el que és l'origen social i cultural de la família.

El pas d'una etapa a l'altre és molt gradual i a més no és molt fàcil.

Les dues competències de comprensió i producció no s'estableixen de la mateixa manera en tots els nens.

HIPÒTESI: el nen no imita les oracions, sinó que a partir del que sent extreu unes regles i crea les seves pròpies oracions.

• Aprenen unes regles d'ús social

• Aprenen unes regles de competència lingüística

Cada cop més, la llengua dels nens s'assembla a la llengua dels adults.

Gramàtica universal: principis innats (bàsics, generals...)

Gramàtica generativa: principis innats

Paràmetres: permeten la variació de les llengües.

Reben => Dedueixen => Emeten

Principis => Paràmetres => Oracions creades per ells

La gramàtica universal ens permet un tipus concret de llengües. Teoria: el model de principis de paràmetres.

Estadis:

• nens produeixen alguns sons (no és llenguatge) són estímuls. Són guduntaris (no estan controlats) .

• els nens són sensibles molt aviat a unes diferenciacions. Neixen amb una habilitat de la percepció d'elements fonètics.

• Als sis mesos: emeten gran varietat de sons. Rebutgen l'incorrecte agafen el correcte.

L'ésser humà neix amb una predisposició per descobrir les unitats que li serviran per expressar els significats lingüístics.

Estadi prelingüistic cap als nou mesos. Contribueix el sistema fonològic.

Als 5 anys pràcticament tindrà adquirits tots els sons. La pronunciació de paraules no té res a veure amb la intel·ligència. Després de l'any, comencen a utilitzar la mateixa freqüència de sons per referir-se a la mateixa cosa.

Oracions d'una paraula = holofràstiques.

En referència - al que fa o vol fer

• emocions, sensacions...

nombrar objectes...

Les primeres paraules són monosil·làbiques (consonant + vocal + consonant).

Jakobson: els sons comuns a les llengües del món són els que primer diuen.

Els nens comprenen més coses que produeixen

Als dos anys: 2 paraules (relacions) El nen no utilitza marcadors sintàctics ni morfològics i pocs pronoms.