Resum de l'obra:

La història es desenvolupa a Barcelona, on Natàlia, una noia tímida e ingènua, va conèixer una nit en el ball de la plaça del Diamant a Quimet, gràcies a la seva amiga Julieta que li va proposar anar, en sorgir la guerra, aquesta anirà ha tenir cura dels nens. També s'ha de remarcar que en aquest llibre també té un caràcter molt important la seva veïna l'Enriqueta que actua com la seva mare en la historia aconsellant-li com creu ella que és el correcte.

Colometa, que era com li deia Quimet, va deixar el seu treball a la pastisseria i al seu promès, que s'anomenava Pere, per a casar-se amb Quimet. Amb ell va tenir dos fills: un era Antoni i l'altre Rita.

Quimet tenia una botiga on treballava de fuster, però això no anava molt bé, i Colometa va posar-se a treballar en una casa. Quan va començar la Guerra Civil Espanyola, el Quimet va haver d'anar a lluitar al front ,i va deixar a la seva família i als seus coloms per anar a fer d'escamot, al marxar en Quimet la situació llavors era pèssima i per causa d'això Colometa va perdre el treball que tenia a casa dels seus amos on li pagaven molt bé i per a mantenir la seva família va de haver de vendre totes les seves pertinències, més tard va trobar treball a l'ajuntament però no li arribava ni per poder malviure. Aviat Colometa es va quedar sense diners i no tenia ni per a menjar ella ni els seus fills , per això, i després de patir molt després la mort del seu Quimet, va decidir posar fi a la seva vida i a la dels seus fills. Va a anar a comprar salfumant a una drogueria, i va ser allí on va conèixer a l'Antoni. L'Antoni li va oferir l'oportunitat de treballar per a ell, i ella acceptà, ja que no tenia altre remei.

Passa el temps i l'Antoni li va demanar que es cases amb ell, segons ell per a tenir alguna companyia perquè ell era un home que en la guerra havia estat ferit i no podia tenir relacions sexuals. Ella, com veia que no tenia res, acceptà i es va convertir en la seva dona. Antoni era un home molt més comprensiu que Quimet i un bon pare per als seus fills.

A la fi, Toni (el fill de Natàlia) s'havia convertit en soldat, però va poder venir a la cerimònia de casament de la seva germana Rita amb el cap del bar del barri, que li deien Vicenç. Amb aquesta cerimònia acaba l'obra amb la Natàlia i l'Antoni pensatius en la seva casa després de la festa... i la Natàlia que fuig corrents fins a la plaça del diamant, on va començar la història, i fa un crit d'alliberament.

Personatges:

Personatges principals:

Natàlia: és una dona que es marcada pels costums de les classes baixes de l'època, que patia molt, com altres dones de la seva època, amb un caràcter molt dèbil i necessitada d'ajuda en algunes ocasions de la obra.

Viu en el barri de Gràcia de Barcelona, a la Plaça del Diamant, coneix al seu futur marit, en Quimet. Té dos fills: l'Antoni i laRita. La guerra fa canviar la vida d'aquesta i amb la mort del seu marit, fan veure el món amb altres ulls, més tard s'ajunta amb l'adroguer, l'Antoni.

És una noia bastant innocent, que no se n'adona gaire de tot allò que l'envolta, atractiva i bastant llesta.. A mida que creix se n'adona que la vida no és tant bonica com ella pensava. És un personatge rodó que lluita contra tot allò que la rodeja, i lluita per sobreviure en els anys més durs de la seva vida, que va evolucionant al llarg de l'obra.

En la primera etapa se sotmet a tot allò que li ordenen i accepta tot allò que li manen, però amb la guerra i la mort del seu marit, comença la segona etapa d'alliberament, on es treu el nom que li havia posat en Quimet, Colometa, que és com el pas a la llibertat, i es casa amb l'adroguer.

És la narradora de tota la història, en la descripció que fa tant detallada d'en Quimet, ens mostra la importància que té aquest en la seva vida. Amb ella protagonitza uns del conflictes de l'obra: la problemàtica relació home-dona en el marc d'una institució matrimonial masclista.

Quimet: és el primer marit de Natàlia. És molt gelós, i també molt masclista, però tot això no serà impediment per a que Natàlia continuí enamorada d'ell fins que li comuniquen que ell ha mort a la Guerra.

Treballava a una ebenisteria, i en el seu temps lliure criava coloms, encara que tant il·lús en comptes de vendre'ls els regalava perquè li feia gràcia.

També es pot dir que és una persona molt controladora, en quant la Natàlia no li fa cas, perquè està ocupada amb els nens s'inventa alguna excusa per cridar l'atenció d'aquesta. També es pot dir que era molt viu anava d'un lloc a un altre, sempre estava fent coses, però també quan estaven fent el pis ell s'anava per no treballar, molt dissimulat.

A nivell físic:

“Tenia els cabells com un bosc, plantats damunt del cap rodonet, lluents com el xarol. Se'ls pentinava a cops de pinta i a cada cop de pinta se'ls allisava amb l'altra mà. Si no se'ls pentinava, li queia un ble damunt del front, que tenia ample i una mica baix. Les celles eren espesses, negres com els cabells, damunt d'un ulls menuts i lluents de ratolí. Les vores del ulls sempre les tenia humides, com una mica untades i li feia bonic.”

Toni: és el primer fill d'en Quimet i la Natàlia. De petit era molt mogut i nerviós, i plorava molt. També tenia enveja de la seva germana petita. De mica en mica, amb el pas del temps i la guerra entremig es va fent gran i va anar madurant, fins que quan es gran decideix ser adroguer com el seu padrastre, s'assembla a ell, obedient i tímid.

- Rita: filla petita d'en Quimet i la Natàlia. Quan es fa gran, es casa amb en Vicenç, un cafeter. És una noia que s'assembla molt al seu pare, tracta al seu promès com el Quimet tractava a Natàlia..

-Antoni: “L'home de les veces”; és l'amo de l'adrogueria on la Natàlia compra les veces pels coloms d'en Quimet. Durant la Guerra, quan la protagonista passa molta fam i està a punt de matar els seus fills, li proposa de casar-se amb ella. Aquesta accepta i formen una família a casa seva. És un home sensat, molt comprensiu, que deixa fer a la Natàlia tot el que ella vol fer. També va anar a la Guerra i el van ferir, però al final es va refer, però no pot tenir fills. Ell estima a la persona amada basant-se en al relació home-dona d'amor pur: respecte.

-Sra. Enriqueta: En la historia farà de mare de Natàlia ja que aquesta es queda orfe i el seu pare no fa molt per ella. Ella és qui li dona els consells quan la Natàlia te dubtes d'allò que la rodeja, i també és com l'avia dels nens.

Personatges secundaris:

- Cintet: és l'amic d'en Quimet, es podria dir que per les accions d'aquest és un personatge molt influent pel Quimet, seria el semblant d'ell.

- Mateu: és l'altre amic d'en Quimet. Molt treballador. Aquest es podria dir que s'assembla més a la Colometa, ja que es més conscient del que passa i les preocupacions, i també es preocupa per la situació de la Natàlia i la de la Griselda la seva dona. Viu el present.

- Julieta: és l'amiga de la Natàlia. Aquesta és una dona molt lliberal pels fets que comenta.

-Vicenç: és el cafeter del barri que està molt enamorat de la Rita, i insisteix fins que s'hi acaba casant.

 - Pere: és l'antic promès de la Natàlia. La protagonista el deixa per casar-se amb en Quimet. Era molt bon noi, només es preocupava per ella i no li havia donat cap problema.

- Mare d'en Quimet: Només pensa en el bé del seu fill.

- Aprenent d'ebenista: Noi que aprèn l'ofici amb en Quimet. Durant la guerra la Natàlia el troba pel carrer amb només una cama. Li agrada molt parlar i ho conta tot.

- Senyor i senyora: Són els rics que van contractar la Natàlia perquè els netegés la casa, però quan va arribar la guerra la van despatxar. Són avars, creuen que sense els rics els pobres no tenen res a fer. Tenen una filla, un gendre i un nen petit. Tenen un local per llogar, però no volen que hi vagin nens petits.

Obra:

Les narracions de Mercè Rodoreda han sorgit de la necessitat de fugir de la realitat que cerca a l'escriptora. Aquesta ha trobat en elles el seu món propi, un món on reflexa la seva vida, on a pesar de les seves circumstàncies adverses no abandona mai. És com un alliberament de la autora del món real.

Les obres de Mercè Rodoreda es poden classificar en 4 etapes:

Anys d'aprenentatge: En aquest període la seva novel·la més important i que va ser guardonada amb el premi “Aloma” que és probablement la més autobiogràfica i es desenvolupa un dels seus temes més característics: el de les relacions amoroses en forma de triangle.

Les obres de maduresa: En aquesta etapa publica “Vint-i-dos contes” amb el que guanyà el premi Víctor Català. L'any 1962 publicà “La plaça del Diamant” i 1966 “El carrer de les Camèlies” any en el que també es va publicar una de les seves millors novel·les “Mirall Trencat”

A l'altra banda del mirall: L'any 1980 publicaren “Viatges i flors” i “Quanta, quanta guerra”.

Obres pòstumes: L'any 1991 es publicà Isabel i Maria i en 1993 “El Torrent de les flors”. Aquestes obres pertanyen a èpoques anteriors encara sense determinar.

En cada narració l'autora, se sent identificada amb els personatges com en aquest cas amb la Natàlia, ja que viuen, i pateixen les mateixes coses que ha l'autora l'hi ha succeït al llarg de la seva vida.

Natàlia-Colometa, lluny de ser una animeta de càntir ni tenir una vida gens heroica al mateix temps, és una dona del poble que viu marcada per la guerra i la postguerra de les quals no ha pogut fugir. El tema de la guerra és el tret característic de les obres de l'autora barcelonina, i defuig en aquesta els personatges-monstres presentant-nos personatges bondadosos que van veure's enmig del conflicte.

Trobem una clara diferència en relació a la situació personal en la que es trobava Mercè Rodoreda en el moment d'escriure la novel·la: Rodoreda es trobava a l'exili i La plaça del Diamant ens mostra el contrari ja que Colometa encarna tots aquells que no van poder abandonar el país.

La plaça del Diamant escrita l'any 1962, ha estat traduïda a una vintena de llengües entre les quals figuren el japonès, el serbo-croat o el finès i se n'han venut milers d'exemplars. De l'obra se n'han fet vàries adaptacions per teatre i també per cinema com la pel·lícula homònima realitzada el 1981 sota la direcció del català Francesc Betriu.

Mercè Rodoreda és una escriptora d'una gran sensibilitat, la seva obra tendeix a la configuració d'un univers mític, que té com base la infantesa. A les seves novel·les fa un esbós íntim dels personatges que, lluitant contra els seus propis enemics (interiors i espirituals), descobreixen el significat de la vida i la seva pròpia identitat.

Durant la vellesa Mercé Rodoreda deixà la temàtica anteriorment dominant, la de dona presentada com a explotada i marginada, i tractà la condició humana enfrontada amb una realitat decisiva en tota vida humana, aleshores s'accentuà el seu subjectivisme, i els personatges són sempre conformadors de l'univers de ficció, i aquesta evolució acaba en un món misteriós, mític i ambigu.

Les seves novel·les són un univers de ficció, que avança progressivament fent-se més dens i al capdavall més poètic.

És una obra que és capaç de suggerir i provocar múltiples lectures i interpretacions diverses. La clau de la novel·la es troba en la riquesa de la història que s'hi narra, en el perfil psicològic del personatge principal, en l'estructura de la novel·la, que desenvolupa paral·lelament la vida individual dels protagonistes i la col·lectiva societat, en la simbologia que representa i en el seu estil adequat i sorprenent.

La novel·la compta amb un bon argument. Natàlia comença a contar-nos la seva història personal quan coneix el seu futur marit, Quimet, a la Plaça del Diamant. Successivament i de forma lineal ens va contant el casament, la viduïtat i el segon matrimoni. Tot això ho conta abans de la segona República fins a la postguerra, passant per la guerra civil. El centre de la matèria narrativa és la vida de la seva protagonista: les coses que li ocorren, les coses que pensa, etc.; i que transformen la narració senzilla i sovint ingènua de Natàlia en una història d'opressió i d'alliberament que confronta el lector/a amb qüestions sobre l'existència, la mort i l'amor.

La seva aparent senzillesa externa, la novel·la es divideix en quaranta-nou capítols on es narren els fets més importants ocorreguts en la vida de la protagonista, amaga una estructura més complexa, com han destacat tots els crítics que han analitzat l'obra, ja que els capítols poden agrupar-se en blocs diferenciats, encara que a l'hora d'interpretar el significat i la composició dels diversos agrupaments sigui un problema, la qual cosa demostra la riquesa de l'obra i la diversitat de les seves lectures.

Estructura:

En quant a estructura, podem dir que La Plaça del diamant és una novel·la amb una estructura tradicional, és a dir, és una novel·la lineal. Que en conta primer el principi i l'acabament al final.

La novel·la es consta de 49 capítols i es pot dividir en introducció, desenvolupament i desenllaç.

La introducció avarca des del començament de la història fins més o menys quan aquesta es casa amb en Quimet i té el primer fill, l'Antoni. Comença amb el canvi de nom del personatge principal per desig de Quimet passa de dir-se Natàlia a dir-se Colometa. Hi ha una pèrdua progressiva d'identitat que es reflecteix en la submissió de Natàlia a la voluntat del seu marit. Aquesta etapa estarà marcada pels petits problemes que tindrà la Colometa.

El desenvolupament va des del naixement de l'Antoni fins quan esclata la guerra que li transmeten la noticia de que en Quimet és mort. Part on es troba marcada pels problemes més seriosos, on la protagonista desperta la seva consciència al compàs d'uns esdeveniments socials i històrics.

El desenllaç va des de la mort d'en Quimet fins al casament de la seva filla, la Rita.

La vida lliure, la protagonista tracta de recuperar definitivament la seva identitat i deixa de ser Colometa i passa a ser altra vegada Natàlia, a més procura acceptar la vida present amb l'ajuda del record i del somni..

Aquest desenllaç suposa un canvi radical al seu passat i la protagonista és molt feliç perquè està amb l'home que ho fa tot per ella. Aquí els seus fills tornen grans. El Toni fa el servei militar i la Rita es casa. Es un gran desenllaç per la protagonista i demostra que qui lluita per tot, al final, quasi sempre té una recompensa.

ELS SIMBOLS

La Plaça del Diamant és un univers de ficció poblat de símbols, alguns hi tenen una funció secundaria, en canvi altres, hi són fonamentals. Objectes, paisatges, animals que tenen un significat que va més enllà del seu significat real i que moltes vegades els escriptors associen a l'estat d'ànim dels personatges.

Dels primers, podem esmentar, per exemple les balances, símbol d'equilibri, un equilibri que Natàlia tracta sempre de recuperar, marcades a la paret de l'escala de la casa. Cada vegada que apareixen les associem a una necessitat d'equilibri per part de la protagonista. La forma de les balances, allò que representen està associat amb l'estat d'ànim de la Colometa.

Altre símbol és la pèrdua de la personalitat de la protagonista amb el canvi de nom: Natàlia -> Colometa.

L'aparador del carrer Gran de Gràcia de la botiga dels hules:

Li serveix per evadir-se dels problemes quotidians. En aquesta aparador hi ha nines i quan la Colometa les contempla s'anima i es consola dels problemes, s'associa al món infantil que és l'únic on podem trobar l'autèntica felicitat segons l'autora.

Rosa de Jericó: simbolitza el part, s'obre i immediatament es torna a tancar.

L'embut: no sembla important, però en un moment important la Colometa intentarà utilitzar-lo de manera tràgica. És simbòlic, per la seva forma: una part ample que simbolitza la vida sense gaire problemes i l'altre que és la vida que s'estreny en més petit.

I el símbol més important és el dels coloms. No representen una única cosa. El primer colom entra per casualitat a la vida de la Colometa , els primers són nets i tenen nom, progressivament, amb la cria dels coloms, s'anirà convertint en animals que s'han de cuidar, que fan pudor i que s'han de netejar i que han anat envaint el seu espai privat. La primera interpretació és un paral·lelisme amb la vida privada de la Colometa , la seva joventut abans de la república, tranquil·la, la guerra, els coloms histèrics i al final de la novel·la mitificació dels coloms. Una altre interpretació té relació amb la política , l'època més convulsa socialment és paral·lela al moment més obsessius dels coloms. En diverses ocasions, s'estableixen comparacions entre els coloms i les persones. No cal dir que el nom de la protagonista, que representa la pèrdua d'identitat, té relació directa amb els coloms.

Pel que fa l'amor apareix l'amor perfecte, des del criteri de l'autora, centrat en dos personatges: en Mateu i la Colometa i en Mateu són amics però, l'un per l'altre tenen uns sentiments potser inconscients que van més enllà de l'amistat. En Mateu és l'antítesi d'en Quimet, és sensible, es preocupa per ella i per la seva família, se sent desgraciat, li fa confidències i plora. Tots aquests estan molt lluny del masclisme d'en Quimet. La millor relació amb un home és la que no està relacionada amb el sexe. El sexe a la novel·la no és gratificant. La seva relació amb en Quimet no és feliç perquè hi ha un domini agressiu d'ell cap a ella. En canvi les relacions de parelles més gratificants estan mancades de sexe, com per exemple Colometa-Mateu , Julieta-Soldat o Natàlia-Antoni.

En segon lloc hi ha l'amor fugaç i furtiu de la Julieta i el soldat, en un escenari de luxe que contrasta amb la guerra. No tenen relacions sexuals però, la relació dels dos és tant o més gratificant. D'aquestes dues situacions traiem la conclusió que és preferible l'amor espiritual sense sexe que no pas la relació que implica una agressió física a la dona.

I l'altre símbol important, sobre tot al final de la narració és el ganivet:

El ganivet: en el pròleg ella diu que és un símbol sexual. Ella surt de casa de matinada amb el ganivet i desfà el camí del seu passat que la porta fins a la seva antiga casa. Allà encara hi ha el suro que va posar en Quimet i ella marca amb lletres grans COLOMETA a la porta de la casa. Si interpretem el ganivet com a símbol sexual faria referència a l'enyorament del passat i per tant l'enyorament del sexe, absent en l'Antoni.

En l'episodi en que van perdre la clau la Colometa tenia una actitud molt passiva davant el matrimoni, en canvi ara, sembla que ella té una actitud activa, que consisteix en enfrontar-se amb el present i renunciar d'una vegada al passat.

Altres símbols no tan significatius són: les flors i les nines que simbolitzen la infantesa i la joventut.

EL TEMPS I L'ESPAI

Els referents temporals i espacials en l'obra són mínims.

El marc espai - temporal és Barcelona des de poc abans de la proclamació de la República fins als primers anys de postguerra.

El temps està lligat íntimament a la vida del personatge i per tant no té regularitat, mentre que en els primers capítols ens indica amb exactitud, a poc a poc, la cronologia es torna imprecisa i els anys comencen a passar amb rapidesa i amb pocs referents.

Tota l'obra transcorre en un barri de Barcelona, concretament al barri de Gràcia, on comença la història i on acaba curiosament amb l'alliberament de l'anima de la Colometa.

L'ESTIL

L'estil es caracteritza principalment per la individualitat de la novel·la.

La llengua utilitzada és senzilla i popular.

Utilitza la tècnica narrativa de l'escriptura parlada. Aquesta tècnica pressuposa un destinatari encara que sigui mut com en aquest cas. Natàlia conta la seva vida a algú que encara no sabem, en aquest cas seriem els lectors, seria adreçat a nosaltres, aquells qui llegeixen el llibre.

En l'ultima part de la novel·la destaca el predomini del monòleg interior.

L'autora en aquesta obra no reprodueix una parla concreta sinó que crea una llengua coherent amb la personalitat i amb la psicologia del personatge principal i ho fa utilitzant recursos estilístics que imiten la llengua popular sense caure mai en la necessita d'usar vulgarismes.

En el lèxic l'escriptora utilitza sempre les paraules més conegudes i populars. També usa frases i expressions fetes amb les quals aconsegueix un llenguatge fresc i viu.

Però Mercè Rodoreda no renuncia tampoc a la poesia i per això apareixen metàfores i el recurs a la elisió.

Un altre aspecte bàsic de la novel·la a banda del seu estil és el contrast que provoca l'ús de l'estil de la comèdia en una història que podem anomenar tràgica, però que deixa oberta la possibilitat de felicitat i d'esperança. Una felicitat que Mercè Rodoreda buscà sempre en la seva vida i que probablement només va aconseguir en la seva literatura.

Aquesta novel·la “enganya” perquè sembla espontània i en realitat no ho és, està molt elaborada. Utilitza elements com flors o el color blanc, etc. Per expressar els seus sentiments. Es molt descriptiva i repetitiva. També repeteix molt la -i- perquè vol fer com si ho expliqués a algú, llenguatge oral , no escrit.

EL NARRADOR

El narrador de la novel·la és la mateixa protagonista, la Natàlia, que ho narra en primera persona. La majoria de diàlegs no estan escrits de la manera comú, és a dir, amb punt i a part i guió, sinó que ho fa en la mateixa narració, separats per comes.

En la narració es pot esbrinar que l'escriptor és una dona, pels detalls d'aquells aspectes referits a les dones, com les parts de la roba interior d'aquesta, la senzillesa dels comentaris i també podem dir que la narració no és una història que explica algú sinó que són pensaments de la Natàlia, la protagonista i la narradora, ja que las frases són curtes, moltes vegades inacabades, hi ha la repetició d'allò que diu, etc.

ALTRES ASPECTES DE L'OBRA

Podríem afirmar que aquesta novel·la, com moltes d'altres de Mercè Rodoreda, s'adreça a qualsevol tipus de públic i de qualsevol edat (sempre i quan a aquest públic li agradi llegir aquest tipus de novel·les).

Comentari del llibre:

La novel·la se centra en el personatge de la Natàlia, “la Colometa”, una dona que en representa moltes d'altres a qui va tocar viure un període de la història especialment cruel. Igual que les altres dones, Colometa veurà marxar i morir els seus estimats, passarà gana i tindrà dificultats per tirar endavant els fills. Enfonsada en un matrimoni que no li proporciona felicitat i unida a un home egoista, Natàlia renuncia a la seva pròpia identitat donant tot el protagonisme al seu marit, en Quimet, acceptant els convencionalismes d'una època que deixava la dona en un segon pla. Al llarg del text el lector va descobrint la resignació d'aquesta dona davant la realitat que li ha tocat viure. La història és plena de Colometes i Mercè Rodoreda els fa aquí el seu especial homenatge. Amb el rerafons de l'arribada de la República i de la guerra civil, narra la història de Natàlia, una jove com d'altres de la seva època, que accepta sense rondinar tot. Aquesta resignació acaba amb l'arribada de la guerra. Natàlia es rebel·la per fi contra tot allò que considera injust. Al final de la novel·la deixarà de ser Colometa per convertir-se en la senyora Natàlia. Un canvi de nom que significa també un canvi de personalitat. La novel·la és també una crònica fidel de la Barcelona de postguerra i de com va marcar aquest període històric la vida dels seus habitants. Els coloms que la protagonista cria a casa seva serveixen a Mercè Rodoreda d'element simbòlic per anar mostrant l'evolució a la vida de Natàlia. A mesura que la seva vida es va quedant sense il·lusions els coloms del colomar van marxant o es van morint. Alliberant els coloms, Natàlia s'allibera també d'una part del seu passat. Mercè Rodoreda permet que els lectors coneguin els sentiments més profunds de la protagonista. L'autora se serveix d'un estil narratiu simple i planer, carregat de poesia, adequat a la innocència i ingenuïtat de la protagonista. Malgrat el dramatisme de l'obra, Mercè Rodoreda utilitza un cert grau d'humor, adient també al caràcter de la Natàlia.

Context Històric:

El context històric on es desenvolupa tota l'obra són els anys abans de l'esclat de la República, més tard la guerra i la postguerra.

El 14 d'abril de 1931, Lluís Companys proclama la República Catalana. A Barcelona, milers de persones surten als carrers amb les banderes independentistes republicanes, en Quimet també va sortir al carrer a celebrar-ho. La Natàlia va seguir tot el que passava però a ella no li importava massa perquè ella el que més li preocupava era la seva família. La República no va ser el que tots es pensaven que seria amb tot de beneficis sinó també aportaria desavantatges; l'ebenisteria, el negoci d'en Quimet va anar molt malament en aquesta època ja que els seus clients habituals tenien menys posició social que tenien avanç de la República i no podien gastar tants diners com feien avanç.

Mercè Rodoreda a l'esclata la guerra una carrera que s'augurava prometedora, en emprendre el camí de l'exili. Incapaç, tant físicament com moralment, d'escriure una novel·la, va publicar contes en diverses revistes catalanes que s'editaven a l'exili, o clandestinament a l'interior.

1954 es va establir a Ginebra, on féu traduccions per a organismes internacionals, va començar a pintar seguint Klee i, ja superades les dificultats de supervivència, va poder tornar a pactar amb la literatura.

Vint-i-dos contes (1958), premi Víctor Català del 1957, assenyala la reincorporació de Mercè Rodoreda a la literatura catalana i a una carrera que novament podrà desenvolupar-se amb normalitat. El recull té una unitat temàtica, però traeix, en canvi, una crisi de tècniques, fet ben lògic si serveix de pont entre la producció de pre- i postguerra.

L'obra de Mercè Rodoreda no pot ser explicada en un context històric i literari català, cal mirar-la també es d'una perspectiva europea.

Va coincidir amb els escriptors europeus de la postguerra, sobretot amb l'existencialisme.

Les seves primeres obres responen a la novel·la psicològica, per tant, podem dir que l'autora representa a l'avantguarda dels anys trenta.

A partir de l'exili la seva perspectiva literària canvia perquè vivia a l'àmbit cultural de la llengua francesa. Les seves obres es desenvolupaven al ritme de les seves obsessions personals i també de les preocupacions dels intel·lectuals de l'època.

1939-1946

La victòria dels franquistes a la guerra civil, es feu notar considerablement a l'àmbit cultural de les terres catalanes. Se suprimiren els centres i institucions culturals o bé se substituïren. També la llengua catalana quedà limitada a l'ús privat i familiar. Als intel·lectuals catalans els deixaren dues opcions: incorporar-se al nou règim canviant les seves ideologies i renunciant a la pròpia llengua o, per contra, com feren molts exiliar-se.

A l'interior, la literatura catalana s'organitzà fins al desenllaç de la segona guerra mundial en la més rigorosa clandestinitat, en una situació de “replegament defensiu”. S'intentava demostrar que no s'havien rendit davant les autoritats franquistes per tal de reemplaçar o, senzillament, esborrar la realitat cultural catalana. Per mantenir la cultura aparegueren les tertúlies literàries, encara que aquestes s'hagueren de fer en cercles privats. L'objectiu d'aquestes manifestacions eren: "De primer, salvar la llengua. Després, recuperar el prestigi social/cultural que havia perdut amb la victòria franquista. En tercer lloc, salvar les institucions de cultura més rellevants. Refer el sistema de relacions humanes destruït per la guerra i establir contacte amb la nova gent que, a poc a poc, apareixia, en molts casos, profundament desconcertada. I, finalment, lluitar contra els qui havien claudicat, ni que fos en termes lingüístics".

En acabar la guerra, tots els novel·listes que s'havien donat a conèixer abans del 1939 es trobaven abocats a una situació totalment negativa. Les produccions dels novel·listes no les podien editar, però malgrat tot aquests continuaren escrivint amb l'esperança de què algun dia hi hauria una certa tolerància. L'objectiu fonamental era reconstruir el mercat literari i el retrobament amb el lector.

Als anys 50 la situació comença a millorar amb la creació de premis literaris. El ressorgiment de la narrativa, la comunicació entre els autors i el coneixement d'ells al públic donaren prestigi polític a la literatura catalana.

Fora d'alguna excepció, segueixen el model de la novel·lística de la pre-guerra, és a dir segueixen models d'abans de 1936.

Per contra, a finals de dècada trobem ja indicis d'una nova etapa. Tot i això refusen de presentar-se com a generació. També comencen a publicar-se obres d'autors exiliats, i així, comencen a introduir-se a les nostres terres els nous corrents realistes.

Els anys 60 signifiquen l'expansió i consolidació del procés de represa cultural que s'havia iniciat a partir dels cinquanta. Aquest moviment d'expansió està estretament lligat al creixement econòmic d'aquests anys.

La falta d'iniciatives oficials de cara a la promoció de la cultura catalana portà a la creació d'empreses privades que, de formes diverses, incidiren en el treball de normalització. El 1961 es creà la societat "Omnium Cultural", a l'any següent a les Illes, es creà l'Obra Cultural Balear, amb l'objectiu de fomentar l'ensenyament de la llengua i la literatura, així com de promoure, entre altres activitats, la revista Lluc.

Bibliografia:

Total la informació que utilitzat per a la realització d'aquest treball ha sigut la informació que em donava el llibre:

• “La Plaça Del Diamant” de Mercè Rodoreda d'editorial, clàssics catalans.

I la informació que complementa les he buscades en les següents pàgines:

• http://ca.wikipedia.org/wiki/Merc%C3%A8_Rodoreda_i_Gurgui

• http://www.xtec.es/~jducros/Merce%20Rodoreda.html

• http://www.escriptors.cat/autors/rodoredam/index.html

• http://www.vallesnet.org/embut/articles/2004/10/la_plaaa_del_di.html

• http://www.uoc.edu/jocs/4/articles/cortes7/index.html