Tema 6.- La interpretació i la integració de les normes jurídiques.

La interpretació és la investigació del sentit de la norma a través de les dades i signes mitjançant els que aquesta manifesta.

Tenint en compte el subjecte que la porta a terme només interessen la interpretació que procedeix de l'autoritat o organisme oficial, que és la donada pel propi legislador o pels Tribunals (que només tenen valor decisiu per el cas resolt).

L'Objecte de la interpretació és el cos del precepte. Tota norma ha de ser objecte d'interpretació, en el sentit de que dintre de les diverses classes no hi ha cap que escapi a aquesta necessitat. Interpretar s'anomena a qualsevol recerca del sentit de qualsevol precepte.

Preval el sentit que mitjançant la interpretació s'atribueixi a la norma, encara que no sigui el seu vertader, però això no vol dir que normalment no coincideixin un i altre.

En la solució ordinària està la interpretació de les normes.

El jutge no és lliure per interpretar o no la norma. (Art 3.1 són els criteris de interpretació). Son cinc criteris a tenir en comte, són els cinc elements de la interpretació:

1) GRAMATICAL. Ens referim al sentit propi de la paraula, és la dificultat de poder entendre una paraula d'una forma o altre en funció també del seu context.

2) SISTEMÀTIC. En relació amb el context. Consisteix en ubicar la paraula a la norma i en el conjunt.

3) HISTÒRIC. Ens referim als antecedents històrics i legislatius.

4) SOCIAL. Segons l'època, en un any i en un altre.

5) FINALISTA o TELEOLÒGIC. Ens referim al esperit de la norma, el que anomenem la “ratio legis”.

Qualsevol jutge no utilitza tots aquests procediments de l'art 3.1 CC. Aquest article pretén unificar la labor interpretativa dels jutges. Així doncs, amb això podem acudir al tribunal Suprem, aleguen que el jutge ha vulnerat l'art. 3.1, el que es pretenia, seria revisar el procés mitjançant el recurs de cassació per defectuosa aplicació de una norma.

CLASSES D'INTERPRETACIÓ

Declarativa: Coincideix el sentit de la norma amb la lletra de la mateixa.

No declarativa: No coincideix el sentit de la norma amb la lletra de la mateixa. Poden ser:

• Extensiva: El sentit trobat és més ampli que la lletra amb la que s'expressa.

• Restrictiva: Quan el sentit trobat és més reduït que la lletra amb la que s'expressa

• Correctora: Quan el sentit trobat hagués requerit, per ser expressat exactament, no una lletra més amplia o més reduïda, si no una lletra diferent.

Els problemes als que ens enfrontem, un dels més destacats és que el jutge no es troba amb una llei a poder interpretar, i això dona peu a les llacunes, o el que és el mateix, els vuits normatius. Destaquem dos tipus de llacunes, les de llei i les de Dret.

Les llacunes de llei són aquelles que van referides a aquells supòsits en els que la llei no ofereix supòsits. Però l'ordenament preveu el conflicte encara que no dona resposta a aquest problema plantejat per ella. Aquest tipus de llacunes són inevitables. Les llacunes de Dret són aquelles que es suposarien si existissin, les solucions en les que l'ordenament no dona solucions. Aquest tipus de llacunes, en el nostre ordenament no existeixen ja que és complert, així, si no tenim llei, hi ha costum i si no PGD. I és que el jutge te que resoldre un cas sempre.

Els procediments d'integració són la solució per intentar solucionar les llacunes de la llei, és la recerca de la norma, si no, integren un procediment que és l'analogia, que també pot ser de la llei o de Dret. Tenim dos tipus que són:

L'autointegració omple les seves llacunes dintre de l'ordenament amb recursos que proporciona el mateix ordenament.

L'heterointegració planteja el problema però no la solució, per això ha de buscar fora, es a dir, un altre ordenament extern.

L'analogia de la llei, art 4.1 CC, ens dona la possibilitat d'aplicar una norma a un supòsit que no entra dintre de l'àmbit d'aplicació, però no hi ha solució. Pretén al jutge resoldre amb una llei abans de recórrer a una costum o a un principi general del Dret. Els requisits per que es doni una analogia són:

• Existència d'un vuit normatiu

• Existència d'un supòsit de fet semblant a una altra regulada per l'ordenament (igualtat jurídica essencial)

• Que l'ordenament no prohibeixi el recurs de l'analogia.

L'ordenament prohibeix l'analogia quan es tracta d'una analogia de Dret. Suposa a partir de l'existència d'un conjunt normatiu, s'extrauen conclusions, alguna cosa en comú, que permet donar solucions al conflicte. A partir d'aquests elements jurídics s'extrau una conclusió que són PGD.