TEMA 1 Ordenament Jurídic i Normes Jurídiques

Els conceptes de dret i societat van sempre units. La vida dels homes en societat determina la col·lisió entre els interessos dels individus i el grup.

El Dret és una organització de la coexistència, quelcom que busca que no hi hagi conflictes entre els interessos dels individus i els de la societat.

L'Ordenament Jurídic és indispensable per a viure en societat humana.

Dret = Norma + Organització = Ordenament jurídic

L'OJ és el conjunt de normes concretes i casuístiques més els principis generals que les informen.

El Dret és un conjunt de normes dirigides a aconseguir una convivència harmònica en el sí de la societat.

Ordenament o “sistema” serien una mateixa cosa.

Però existeixen també altres ordenaments de la societat:

Normes Morals, dirigides a la consciència de les persones, als mòbils de la nostra conducta. És la intenció no interessa al dret.

Ex.: No robar per por de ser descobert és moralment incorrecta, però jurídicament vàlid.

Aquestes normes existeixen en el món de la ètica, excepte quan l'OJ els hi dona caràcter de norma jurídica.

Ex. art. 1255 Cc prohibeix els pactes oposats a la moral.

El dret demana un mínim ètic, que canvia amb els temps i amb els sistemes.

Normes socials o convencionals. Es tracta d'un ordenament social de la convivència, vulnerar-les implica una reacció de rebuig del col·lectiu, una marginació del grup.

Ex. Fer un regal en un casament, pagar els deutes de joc, deutes d'honor, etc.

Definició de Dret:

És el conjunt de regles de conducta externa del subjecte en les seves relacions amb els altres, enunciades pels òrgans competents, i imposades coactivament ( coacció ) als ciutadans. (Lacruz)

Característiques del concepte del Dret:

* Alteritat: Relacions externes del subjecte

* Legitimitat: Qui dicta normes son els òrgans competents.

* Caràcter Coactiu: S'ha de complir perquè si no ens ho imposaran per la força.

Cal diferenciar dos conceptes de Dret.

• Dret Positiu Sistema de normes jurídiques actuals emanades del poder estatal o de la societat. Normes vigents avui. ( Tb anomenat Dret Material ) Parlar d'aquest dret només té sentit des de la perspectiva del Dret Natural, doncs no hi ha sinó el Dret i el que no ho és.

• Dret Natural És una mena de llei universal superior o llei eterna, no escrita, anterior a la llei positiva que informa i inspira el D. Pos. Hi han diverses teories: Teològics: St. Tomàs, la Llei eterna de Déu; Racionalistes (Montesquieu) el Dret neix del raonament del home, la llei és la raó humana; Humanistes els principis últims del dret son independents del dret positiu, hi han certes situacions típiques dels homes que es produeixen en totes les èpoques.

Els teòrics s'agrupen entre els ius positivistes i els iusnaturalistes. Exemples de iuspositivistes:

Rodolfo Ihering nega absolutament el D. Natural, diu que: “ El Dret es conserva a traves de la coacció ”.

També neguen el D. Natural Montaigne Ii diu: “ La llei és llei, no perquè sigui justa sinó perquè és llei “ ( Llei i Justícia no tenen res a veure ) i Kelsen diu: “ El Dret no és Dret, és un règim Jurídic “ (La justícia és un ideal irracional).

Karl Marx manté una negació matisada. Diu: “ La igualtat de les classes portarà per sí sola el que la naturalesa humana pugui recuperar la mesura dels drets i deures i esdevingui imparcial. Així el D. Positiu s'assemblarà al dret ideal “.

El concepte de Justícia, és només un punt de vista, una forma de veure i entendre el Dret. No existeix enlloc de forma absoluta una “Justícia igual per a tots “.

Del Dret es pot parlar en sentit Subjectiu i Objectiu.

El punt de vista Subjectiu es refereix al Dret entès com a facultat: “tenir dret a...”, p. Ex. el dret a tenir una pensió en jubilar-se.

El punt de vista Objectiu entén el dret com a normes: regulació que un ordenament jurídic fa d'un dret. És des del que sempre ens interessa parlar perquè és el Dret Positiu, el que està regulant la societat, allò que forma tot el cos de L'Ordenament Jurídic.

La Constitució Espanyola del 1.978.

Anàlisi previ de la constitució. La nostre fa una organització jurídica del món econòmic

* Art. 1 Const.

- defineix Espanya com art. 1.- Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu Ordenament Jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el liberalisme polític.

Estat de dret: és el poder està sotmès a la llei que dicta la representació popular nacional i que respecta els drets del home i del ciutadà com una cosa anterior i superior a la voluntat del que fa les lleis.

* Art.1.2.- La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l'Estat ( El Rei regna, però no governa ).

* Abans! P. Legislatiu P. Executiu P. Judicial

( Burgesia ) ( Rei ) ( Lletrats )

Parlament Consell de Tribunals

* Ara ! Ministres i Jutges

( amb majoria absoluta: junts )

* Art. 1.3.- La forma política de l'Estat espanyol és la Monarquia Parlamentària.

* Art. 137 Const

L'Estat s'organitza territorialment en municipis, en províncies i en les Comunitats Autònomes que es constitueixin. Totes aquestes entitats gaudeixen d'autonomia per a la gestió dels interessos respectius. Hi ha 17 CCAA que tenen com a norma fonamental l'Estatut d'Autonomia.

* Títol VII Const.

Tot el Títol VII de la Constitució és l'anomenada “ Constitució Econòmica “, és a dir, tot el referent a Economia i Finances

· Funció pública de la riquesa ( potestat d'intervenció d'empreses... )

· Participació a l'empresa i als organismes públics ( Seguretat Social... )

· Desenvolupament del sector econòmic

· Planificació de l'activitat econòmica ( Conjuntament amb les Autonomies )

· Béns de domini públic ( platges, territori marítim, recursos naturals... )

· Potestat Tributària.

· Pressuposts Generals de l'Estat

· Deute Públic

· Tribunal de Comptes ( Òrgan fiscalitzador suprem ).

1.2 Dret Públic i Dret Privat

Històricament...

• El Dret Romà El dret objectiu tenia una doble vessant: pública i privada.

• El liberalisme econòmic per la ideologia típica del dret burgès econòmic modern, prevalia el Dret privat al Dret públic.

• La socialització econòmica, amb l'intervencionisme del estat va donar preferència al D. Públic sobre el D. Privat, frenant les potestats dels particulars.

Hi han varies teories per distingir ambdós drets:

La teoria del interès, segons predomini el interès dels ciutadans particulars o una qüestió interès públic.

La teoria predominant és que es una relació de dret públic quan en ella una de les parts, bé sigui l'estat bé una altre entitat de les que es troben dintre del engranatge estatal, intervé exercint la seva autoritat, imperium o sobirania.

Inversament si la relació es produeix entre ciutadans particulars o, encara que sigui una administració, ho fa sense exercir el seu imperi, sinó en pla d'igualtat, estarem en una relació de caràcter jurídico-privat.

Ex. Un municipi que lloga a un particular.

La distinció és difícil en dret modern perquè el públic i el privat estan molt interelacionats. El cert és que l'administració, encara que actuï com a particular, actua en funció d'un interès públic.

Ex. Dret processal o Dret laboral.

Dret Públic

Regula les relacions de l'Estat i demés entitats investides d'autoritat, tant amb els particulars, com entre sí, a més de l'organització de les esmentades entitats. Regula les relacions entre els poders públics entre sí, i les relacions entre l'administració i els particulars. Regula relacions de subordinació.

Dret Polític.

Dret Administratiu.

* Drets Públics Dret Fiscal o Financer.

Dret Penal.

Dret Privat

És la part de l'Ordenament Jurídic que regula les relacions dels particulars entre sí, en base a la seva igualtat jurídica i a la seva autodeterminació. Regula les relacions entre els ciutadans. Regula relacions de coordinació.

* Drets Privats Dret Civil.

Dret Mercantil.

NORMATIVES QUE INCIDEIXEN EN LA REGULACIÓ DE L'ACTIVITAT ECONÒMICA PRIVADA

Dret Administratiu

És el que regula l'Administració en aspectes organitzatius i en les relacions amb els ciutadans. L'Administració sempre actua en situació de privilegi. Malgrat està subordinada al Dret, té prerrogatives, facultat per manar en la execució de decisions. Pot fer efectiu un títol qualsevol, fer una acció directa quan vol recuperar alguna cosa (interdictes administratius).

Els Actes Administratius són decisions normatives, preses per l'Admó. amb prerrogatives, i es poden classificar en:

- Actes Reglats Quan estan regulats per norma jurídica. p.ex. l'edat de jubilació

- Actes Discrecionals Quan els dicta l'Admó. però hi ha una facultat de decisió per al particular.

Dret Fiscal

Estableix les contribucions i impostos que els particulars han de realitzar en favor dels distints ens de l'Admó Pública. L'art. 133 Const. enuncia que aquesta facultat pertany a l'Estat però que pot estar delegada a les Autonomies. És el més influent en l'Economia.

Dret Laboral

És un dret especial que regula les relacions entre treballadors i empresaris.

Dret Civil

És el Dret Privat General per excel·lència, que regula les relacions entre particulars, les matèries de Dret Privat per a les que no hi ha normes especials.

S'ocupa dels drets de la persona en quant a Relacions Familiars, Relacions Patrimonials, Drets reals, Contractes i Obligacions, Successions i Herències..

Dret Mercantil

És un Dret Privat Especial ( com l'agrari, l'hipotecari, el bancari... ) que regula l'activitat mercantil, les relacions entre particulars però en virtut de la seva condició de comerciants o empresaris.

Tots dos Drets regulen relacions entre particulars, són els Drets Privats per excel·lència, i es critica la seva separació en la legislació espanyola, no així com en d'altres (ex. Itàlia)

1.3 Estructura del ordenament jurídic. Les Fonts del Dret.

Les fonts del Dret La Llei, el Costum i els Principis Grals. del Dret.

* Art 1 Cc.

1.- Les fonts de l'Ordenament Jurídic espanyol són la llei, el costum i els principis generals del Dret.

2.- No tindran validesa les disposicions que contradiguin una altra de rang superior.

3.- El costum només regirà en defecte de llei aplicable, sempre que no sigui contrari a la moral o a l'ordre públic, i que resulti provat.

Els usos jurídics que no siguin merament interpretatius d'una declaració de voluntat tindran la consideració de costum.

4.- Els principis generals del dret s'aplicaran en defecte de llei o costum, sense perjudici del seu caràcter informador de l'ordenament jurídic.

5.- Les normes jurídiques contingudes en els tractats internacionals no seran d'aplicació directa a Espanya en tant no hagin passat a formar part de l'ordenament jurídic intern, mitjançant la seva publicació íntegra en el B.O.E.

6.- La jurisprudència complementarà l'ordenament jurídic amb la doctrina que, de manera reiterada, estableixi el Tribunal Suprem en interpretar i aplicar la llei, el costum i els principis generals del Dret.

7.- Els Jutges i Tribunals tenen el deure inexcusable de resoldre en tot cas els assumptes dels que tinguin coneixement, atenent-se al sistema de fontsestablert.

Les fonts del dret es poden concebre en dos sentits.

- Fonts Materials del dret positiu: Òrgan o grup social del que emana el dret. Son les forces socials que tenen la facultat de crear D dintre d'una organització jurídica social.

- Fonts Formals: Normes que contenen el dret aplicable al cas concret. És transcendental saber el dret aplicable pel ciutadà i pel jurista.

Les fonts del dret tenen un ordre jeràrquic art. 1.7: els jutges apliquen la llei d'acord amb el sistema de fonts. Les unes son supletòries de les altres. En primer lloc, s'aplicarà la llei segons l'orde jeràrquic establert, en defecte de llei, el costum, i en defecte de llei i costum, els principis generals del dret.

La Llei com a font del Dret.

És la llei entesa com a norma jurídica que té origen en el poder estatal.

Llei formal o en sentit estricte o propi: Elaborades pel parlament i subordinades a la Const.

Llei material, o en sentit ampli: Qualsevol disposició legal que emana del poder de l'Estat, totes les disposicions legals.

Per a fer lleis fan falta tot un seguit de requisits interns i externs.

- Requisits Interns Les lleis han de ser constitucionals.

- Requisits Externs Es requereixen tot un seguit de solemnitats.

Proposició: Proposició i Discussió que es fa al Parlament.

Ex. Els projectes de Llei / projectes de Parlament.

Sanció: Està vuit de contingut. Abans el Rei vetava la llei (és un simbolisme formal). Ara s'han de refrendar pel President o Ministre.

Promulgació: Cetificar que la llei ha seguit el procés establert

Publicació:Al BOE. Requisit imprescindible per existir.

Jerarquia de les lleis. Ordenacions de les diferents disposicions legals.

A) Lleis del Poder Legislatiu: Parlament

1ª llei La Constitució

Emana del Parlament, en representació de la sobirania popular.

Les lleis parlamentàries son les lleis en sentit propi.

Lleis Orgàniques

Per aprovar-les i derogar-les cal la majoria absoluta al Congrés. L'Art. 81 Const. delimita les matèries :

· Desenvolupament dels Drets Fonamentals i les Llibertats Públiques.

· Les que aprovin també els Estatuts d'Autonomia

. El Règim Electoral General.

· Totes les altres previstes a la Constitució.

Lleis Ordinàries

Per aprovar-les i derogar-les cal majoria relativa de les Corts. Regulen el que no està contemplat a l'art 81 de la Constitució.

Lleis Marc

Art. 150.1 Const. diu que les Corts Estatals poden delegar matèries que en principi siguin competència de l'Estat a les CC.AA. ( l'art. 150.2 concreta que aquesta delegació es realitzarà mitjançant Llei Orgànica ), donant-les el marc que han de regular. Diu també que, sense perjudici de la competència dels Tribunals, dins cada llei-marc s'establirà la modalitat de control de les Corts Generals, sobre aquestes normes legislatives de les CC.AA.

Lleis de Principis o harmonitzadores

Són excepcionals. L'Art. 150.3 Const. estableix que les Corts Generals, per majoria absoluta, podran creure necessari dictar lleis que estableixin principis per harmonitzar les diferents disposicions normatives de les CC.AA, fins i tot en el supòsit de competències atribuïdes a les CCAA. Ex. LOAPA.

B) Lleis del poder Executiu: Govern

El govern també té facultat legislativa: delegada o d'urgència i les seves normes tenen el mateix valor que les lleis parlamentàries.

Decrets Legislatius

El govern podrà legislar de forma delegada quan el Parlament ho acordi. Els Decrets legislatius són delegacions al govern per a què reguli determinades matèries: el concepte de Legislació Delegada,.Art 82 i 83 de la C.

- Lleis de Bases: Fixen les bases per a una futura legislació. L'objecte son textos articulats.

- Textos Refosos: Refundició de textos legals dispersos: s'agafat tot un conjunt de legislació escampada en diversos textos, i s'unifica i ordena en un text únic.

Decrets - llei

Legislació pròpia del executiu. Legislació d'urgència.

Art. 86,1 C diu que son disposicions legislatives provisionals.

Son disposicions d'urgència que tenen una validesa de 30 dies. Als 30 dies han de ser convalidats pel Parlament o derogats. Els 30 dies es contaran a partir del dia de la seva publicació en el BOE.

Dispisicions de rang inferior a la llei:

Reglaments. Art 97 Const. És una norma general i abstracta.

Independents. El govern regula i no hi ha cap llei parlamentària. No hi ha d'haver cap reserva legal del tema tractat.

Dependents/Executius. Els dicta el govern, desenvolupant una llei parlamentària, generalment.

Altres Normes

Decrets del Consell de Ministres: disposicions generals del Govern que ha de tenir aquesta forma. (LRJAE)

Ordres de les Comissions Delegades del Govern

OM - Ordres Ministerials

El Costum com a font del Dret

Els costums no són escrits. Són normes creades i imposades per l'ús social. El seu origen no és l'estat, sinó la societat. Un costum és una pràctica repetida d'una determinada conducta, amb la intenció de regular jurídicament un assumpte. El costum ha de ser social, repetit i reiterat.

El costum ha de ser provat davant dels tribunals per qui l'al·lega. Els jutges tenen el principi IURA NOVIT CURIA. Les lleis son conegudes pels jutges perquè estan escrites, però els costums no, i s'han de demostrar.

Hi ha tres tipus de Costums:

- Contra Legem ( contra la llei ) No es pot tenir en compte.

- Secundum legem ( segons la llei ) Similar a una llei existent.

- Praeter / Extra legem Regula situacions no expressades en la llei.

Els costums son diferents dels usos socials. Tindran validesa únicament si l'Ordenament Jurídic s'hi refereix. Art. 1.2, 3r Cc. Ex. art. 1258 del Cc, o referir-se a la tarifa usual en determinats tipus de contractes en el mon dels negocis

Principis Generals del Dret com a Fonts del Dret.

Són molt difícils de definir. Són una sèrie d'idees o principis sobre els que es construeix el Dret. P.ex. principi in dubio pro reo (“ En cas de dubte, en benefici del Reo “) No són normes escrites.

Són també molt discutits per la inseguretat jurídica. Trobaríem un símil en els precedents judicials del sistema nord-americà.

Normalment s'apliquen per analogia. Són criteris que informen al Dret. Ex. art 1255 Cc: principi de llibertat contractual. els principis s'han transformat en llei.

Cal esmentar dos mal anomenades fonts més.

Jurisprudència

No és una font del dret. És una manera d'interpretar i d'aplicar les lleis. Es pot entendre en sentit ampli ( la que emana dels jutges i tribunals ) i en sentit estricte ( la jurisprudència del Tribunal Suprem ).

Doctrina Científica

Els estudiosos del Dret donen pautes per ajudar a interpretar el Dret, faciliten els seus coneixements, però tampoc no és una Font.

Les Fonts del Dret Mercantil.

1ª Llei Mercantil: És la primera font que s'ha d'aplicar en el Dret Mercantil.

El text legal bàsic, a més de la Constitució, és el Codi de Comerç del 1885.

Juntament amb aquest codi, coexisteixen nombroses “Lleis Especials“ que el completen ( p.ex. la llei d'hipoteca naval, la llei de Suspensió de Pagaments, la llei de Societats Anònimes... ) Cal assenyalar que la llei mercantil està sotmesa a un profund procés de canvi.

2ª Els Usos de Comerç: Per manca de la llei mercantil són aplicables els Usos de Comerç. És un terme que es podria considerar sinònim als Costums que hem emprat en l'àmbit Civil, i que hem definit com a pràctiques reiterades imposades per la societat, i que tenen força de llei, omplen els vuits que deixa el Codi de Comerç.

Hi ha Usos de diferents classes:

Usos Interpretatius o Convencionals

Són els usos que es fan per conveni de les parts. Hi ha una flexibilitat.

Usos Normatius

Són els usos imposats a les parts que participen, com a normes. Els usos també han de ser provats davant dels Jutges.

3ª Condicions o Clàusules Generals de la Contractació. No és una llei ni un costum però, a base de fer “Contractes Tipus“ ( ex. assegurances ), hi han clàusules reiterades que s'imposen com una font. Cal destacar la importància creixent que van adquirint en el Dret Mercantil.

La tendència actual a l'hora de contractar són els Contractes Tipus, que estableixen les condicions o clàusules bàsiques que hauran de regular les futures relacions entre els contractants. Quan parlem de Condicions o Clàusules, hem de remetre a allò que exposa el Dret Civil en parlar de la Jurisprudència i de la Doctrina Científica.

4ª Dret Civil General. L'aplicació del Dret Comú o Civil es fa amb caràcter supletori al Dret Mercantil. Les normes Civils s'apliquen sempre que no existeixin d'altres de caire Mercantil

Vigència

L'art 2.1 Cc. indica que les lleis entre en vigor als 20 dies de la seva publicació en el B.O.E., si en elles no es diu el contrari. Quan la data de publicació no coincideix amb la data d'entrada en vigor es parla del període de “ Vacatio Legis “ (Vacances de la Llei). La Vacatio Legis és el període de temps des de que es publica la llei fins que entra en vigor, identifica el període temporal durant el què la vigència o vigor de la llei es troba en suspens.

El període de Vacatio Legis habitual és de 20 dies. Una excepció claríssima són els Decrets Llei, que entren en vigor immediatament després de la seva publicació.

Derogació

És deixar sense efecte una llei anterior. Fa referència a quan una llei deixa d'estar en vigència, quan s'acaba la seva aplicació. Per norma general les lleis acostumen a ser Permanents, es dicten per al futur sense establir un període de Vigència limitat. La permanència, però, no és una característica o requisit de la Llei i, per aquesta raó, existeixen supòsits en els que les lleis tenen un període de vigència determinat ( p.ex. les Lleis Generals de Pressupostos tenen una vigència d'un any ).

El més normal, com ja s'ha dit, és que la llei no tingui límit temporal d'aplicació i, per tant, la seva vigència es projecti mentre no es dicti una altra llei que la contradigui. Una llei només es pot derogar per una altra de rang superior. L'art. 2.2 Cc. estableix que les lleis només es derogaran per altres posteriors, i de major rang. P.ex., un reglament no pot derogar una llei.

Existeixen dos tipus de Derogacions:

Derogació Expressa: Tindrà l'abast que la pròpia llei digui. Ha de dir expressament el que queda derogat.

Derogació Tàcita : No hi ha una llei que digui expressament que una altra queda derogada; ho hem de suposar. Succeeix quan la nova llei és superior i incompatible amb l'anterior. El exemple més clar és la Constitució: les lleis anterior queden derogades.

Hi ha una formula que de vegades es fa servir per derogar:“ Aquesta llei derogarà a aquelles anteriors que s'hi oposin “.

Retroactivitat.

És dóna quan una nova llei entra en vigor i hi ha situacions heretades de la llei anterior, que necessiten una regulació mitjançant disposicions de Dret Transitori. Una situació existent pot ser regulada per una nova llei, aplicant-la retroactivament. En determinats supòsits es pot escollir entre la llei nova o la vella ex. Codi penal actual.

Per seguretat jurídica, moltes vegades no s'aplicarà la nova norma i seguirà vigent per determinades situacions la norma derogada: llei d'arrendaments urbans de 1964 és compatible en part amb l'actual de 1995.

Hi ha diferents graus de Retroactivitat, en funció del grau d'incidència:

Retroactivitats Mínima, Mitjana i Màxima.

* Tª dels Drets Adquirits: Fa ref. als uns drets que es tenien abans de la nova.

* Tª dels Fets Consumats Quan una llei vol canviar el que hi havia, no ho podrà fer si l'altre fet ja està en marxa.

Dret Comunitari

El Dret Comunitari és un dret intern nostre, vigent a la Comunitat Europea. Si una norma comunitària es contradiu amb una norma espanyola, prevaldrà la norma europea.

Existeix un Dret Originari, constituït pels tractats fonamentals, i un Dret Derivat, normes que desenvolupen els tractats i que adopten els organismes comunitaris: reglaments, directives, decisions i dictàmens o recomanacions.

El Dret comunitari, és directament aplicable als Estats membres, doncs tots ells han fet cessió de part de les seves competències en favor de la Unió Europea.

Per contra, qualsevol tractat internacional no tindrà validesa a Espanya mentre n sigui publicat en el BOE. Serà el Poder Executiu qui l'haurà negociat, però serà el Parlament en ple qui el sotmetrà a ratificació. Un cop fet això ja serà un Dret propi.

El Dret Civil a Catalunya.

Tots els territoris forals tenen Estatuts d'autonomia (Catalunya per llei de 18 de decembre de 1979).

En el nostre Estatut, en l'article 9 s'atorga la competència per a la conservació, modificació i desenvolupament del dret civil català a la Generalitat. Es a dir que el Parlament de Catalunya pot regular les institucions no compreses en la Compilació i que ara es regeixen pel Cc.

En general, d'acord amb la Const i als Estatuts, la competència de la Comunitat en matèria de conservació, modificació i desenvolupament és exclusiva, a diferència del que succeïa abans, en que el parlament central, podia imposar en cada territori la compilació que més li interessés.

Això és molt important, doncs avui en dia, una CCAA pot no només modificar la legislació civil establerta per l'Estat per aquella comunitat (Compilació), sinò dictar normes que es sobreposin a les del Codi Civil, per tant que les deixi sense vigència en el territori autònom. Una llei d'un CCAA té en el seu àmbit el mateix valor que una llei estatal. Pot per consegüent, deixar sense efectes les lleis oridinàries (les del Codi civil), no les orgàniques.

Ara és la Constitució la que determina el límit de la potestat legislativa foral i n el Codi Civil.

En els sis territoris amb dret foral els seus Estatuts estableixen la creació d'un Tribunal Superior en matèria de Dret Foral que té competència per resoldre recursos que acabin definitivament un plet (els anomenats recursos de cassació).

1.4. LA NORMA JURÍDICA. APLICACIÓ I EFICÀCIA.

Norma Jurídica.

Albadalejo. És un precepte general, quina finalitat és ordenar la convivència de la comunitat, i quina observància pot ser imposada coactivament pel poder directiu d'aquella.

Castan. Són les regles que regeixen la conducta del homes en les seves mútues relacions socials, i quina observància garanteix l'Estat, mitjançant les oportunes sancions.

En totes dues definicions hi trobem dos trets fonamentals:

- La Norma Jurídica implica un mandat, s'expressa per mitjà d'un imperatiu:

- positiu: imposa una acció, ex. pagar un preu

- negatiu:indica una abstenció, ex/ art. 1767 Cc dipositari no pot usar la cosa dipositada.

- La coacció: El seu incompliment comporta l'imposició d'una sanció. Ex. Multa, restitució, indemnització,

Característiques de la norma jurídica.

- Generalitat: Es dirigeix a tots els ciutadans que son iguals davant de la llei, a un nombre indeterminat o indefinit de persones. És inconcebible una norma per a una sola persona.

- Abstracció: La norma no pot regular totes les relacions socials, no es pot regular tot. Es dirigeix a supòsits abstractes, segons la seva representació més normal.

- Bilateralitat: Impliquen un Dret/Facultat per a un, i una obligació per a l'altre.

- Coercitivitat: Quan no es compleix una norma espontàniament, pot ser imposada pels òrgans del estat, encara que sigui per la força, coactivament.

Classes de Normes Jurídiques.

De Dret Imperatiu ó “ Ius Cogens “.

Aquelles Imposen determinada conducta, sense possibilitat d'autoregulació.

Ex. casar-se davant de funcionari corresponen.

De Dret Dispositiu ó Voluntari.

Els individus tenen un marge per a regular-se en el seu compliment.

De dret Normal.

El que obeeix els principis fonamentals del OJ.

De Dret Excepcional

Es una anomalia dels sistema jurídic. Contradiu els principis

Grals. Normes creades expressament per a situacions excepcionals.

( P. Ex. el Dret de Temps de Guerra )

De Dret Comú.

Normes que regulen la realitat social en la seva totalitat.

De Dret Especial.

Regula tan sols una matèria concreta. P.ex. Dret Mercantil

De Dret General.

El Codi Civil és el Dret General per el territori Espanyol.

De Dret Particular.

P. ex. el Dret Civil Especial per a Catalunya.

Regula només en determinades regions.

El primer problema de l'aplicació del dret és l'IDENTIFICACIÓ de la norma aplicable i d'esvrinar el sentit de la norma (Interpretació) i adaptar la n. al problema concret (Integració).

LA CALIFICACIÓ: búsqueda de la norma aplicable.

Les normes es troben agrupades per matèries, per conjunts normatius, per buscar la que necessiten no cal mirar tot lOJ.

El conjunt de ns. relatives a una situació social típica i que la regulen amb intenció de coherència i totalitat composa una INSTITUCIÓ. D'ella s'elaboren conceptes i subconceptes que son utilitzats. L'OJ està estructurat sobre la base de les institucions. decidir quina categoria d'institucions o conceptes han d'integrar la situació plantejada és CALIFICAR.

Quan no hi ha una categoria que s'adapti a la situació concreta, ha de buscar solucions sobre la base de les existents, per similitud i diferències, i així una situació no regulada específicament se li apliquen les ns. que regulen l'institució més semblant: això és ANALOGIA.

Ex.- normes de la separació a la separació de les parelles de fet.

Quan existeix la regulació però no s'adapta a la situació pràctica actual, s'ha d'adaptar la n, es diu INTERPRETACIÓ.

* El PRINCIPI IURA NOVIT CURIA.

L'encarregat d'aplicar la n. ha de tenir un coneixement suficientment adient i profund del OJ.

Quan es reclama als Tribunals de justícia l'aplicació de les ns. per resoldre un plet

L'obligació dels jutges i tribunals de dictar sentència aplicant l'OJ de conformitat amb el sistema de fonts: art. 4.7è. Això vol dir que no cal indicar als jutges quina norma és l'aplicable, excepte les ns. consuetudinàries i les ns. de dret estranger. art. 12.

* L'INTEGRACIÓ DEL ORDENAMENT : L'ANALOGIA.

Si el jurista no troba norma aplicable al supòsit perquè hi ha un vuit legal:supòsit carent de regulació.

Inexcusable deure d'aplicar la llei, fa que s'hagi de recorre a l'ANALOGIA. Aplicar el supòsit carent de regulació al que sí dona l'OJ per un altre supòsit similar o anàleg. (solució extensible a una altre :analogia legis) Art. 4.1

Analogia iuris: no hi ha norma similar i llavors s'apliquen els principis generals del dret.

Requisits per aplicar l'analogia: 1r) Un vuit legal i 2) identitat de raó:igualtat de criteris inspiradors de la n.

* INTERPRETACIO DE LES NORMES JURIDIQUES

Esbrinar el sentit de les paraules que integren una n. amb la finalitat d'aplicar-la al cas concret és l'interpretació de la n.

Art. 3.1 Cc:

- Interpretació literal: segons el sentit propi de les paraules (“in claris non fit interpretactio”)

- Interpretació sistemàtica: segons on estan ubicades, en quin conjunt normatiu. La responsabilitat no és el mateix en lleis civils que en les penals. S'analitzen les paraules en relació al context.

- Interpretació històrica: segons els antecedents històrics (moment en el que neix) o legislatius (esborranys, projectes debats parlamentaris)

- Interpretació sociològica: segons la realitat social del temps en que han de ser aplicades, les noves circumstàncies son canviants.

- Interpretació teleològica: la finalitat de la norma.

Conclusió: trobar la ratio legis o l'esperit i finalitat de les normes.

* DEURE DE COMPLIMENT DE LES NORMES.

Les normes s'aplicaran es coneixin o no pel subjecte determinat.

És per això que hi ha el deure de publicar-les perquè tothom les conegui: publicitat formal.

Art. 6.1 Cc: l'ignorància de les lleis no excusa del seu compliment.

Art. 6.2 Cc: possibilitat d'excusió voluntària d'una llei. Quan no perjudiqui l'interès o ordre públic, ni perjudiqui tercers. (Ns. de dret dispositiu)

TEMA 2 El Subjecte del Dret

2.1 La persona física. Capacitat

Cal distingir entre Persona Física i Persona Jurídica ( 2.3.)

Parlarem de la persona y de la seva personificació (persona jurídica). La condició de ser subjecte de dret és una creació del OJ

Persona Física

És tot ésser o entitat capaç de tenir drets i obligacions, tot ésser que neixi amb figura humana. S'entén que el naixement determina la personalitat jurídica a efectes civils. L'art. 30 Cc. s'entén per naixement: només es considerarà nascut el fetus que té figura humana i un cop han passat 24 hores separat enterament de la mare ( tall del cordó umbilical ).

Quan el fetus compleix aquests dos requisits, es considera que ja té Personalitat Jurídica. Això comporta que és capaç de ser titular de drets i obligacions, és a dir, té Capacitat per ser titular de drets, té capacitat jurídica.

Protecció jurídica del concebut però no nascut.

El fetus no té personalitat jurídica, s'ha d'esperar al naixement amb els requisits esmentats, però l'art. 29 matitza que al concebut s'el té per nascut per a tots els aspectes favorables, sempre que neixi amb les anteriors condicions. p.ex. l'Herència, es diferirà en el temps la liquidació fins que neixi el concebut, sempre que neixi en les condicions esmentades. Hi ha una protecció jurídica important per al Concebut i no Nascut.

Extinció de la persona física i de la Personalitat Jurídica

Segons l'art. 32 Cc., la personalitat civil s'extingeix amb la mort: deixa de ser subjecte de drets i obligacions.

Amb l'extinció de la persona, el seu patrimoni no mort, sinó que es transforma en herència i es transmet

El concepte de Commoriència ( en l'art 33 Cc. ) és dóna quan dos persones moren al mateix temps, i s'ha de determinar quina de les dues ha mort abans. Sinó hi ha prova, es presumeix que han mort a l'hora, i no hi ha transmissió patrimonial de l'una a l'altre. Ex. accident de trànsit, moren pare i fill, si no hi ha testament, l'hereva del pare no seria la mare sinó els avis.

En l'art. 34 es parla de la presumpció de mort de l'absent i es refereix als arts. 183 i 193 del Cc

Capacitat

- Capacitat Jurídica

És la personalitat jurídica: el poder ser objecte de drets i obligacions. Determina la personalitat. És un concepte estàtic.

- Capacitat d'Obrar

Es necessita per a exercir els drets. És la aptitud per a realitzar eficaçment actes jurídics, per exercitar drets sense necessitat de la intervenció de cap representant, la capacitat per a poder exercir, per a poder funcionar per sí sol. És un concepte dinàmic, no és només una possibilitat sinó que és exercitar.Si arriba per transcurs del temps amb la majoria d'edat. Per tenir capacitat d'obrar es requereix una maduresa mental, una voluntat conscient.

L'art. 315 Cc. determina que la majoria d'edat comença als 18 anys (art 12 Const). És en aquesta edat quan comença la capacitat d'obrar.

El Cc dona la capacitat d'obrar plena al major d'edat, que és capaç per a tots els acte de la vida civil. Hi han excepcions legals: per poder fer determinades coses es pot ser inclòs més jove ( 14 anys per poder fer testament art 663 ) i per fer d'altres, en canvi, s'ha de ser més gran ( un mínim de 25 anys per a poder adoptar art 175 ).

L'estat civil de les persones té molta importància en relació a la capacitat d'obrar. L'edat és decisiva per determinar la capacitat d'obrar. No es que no puguis fer res si ets menor, és que per la resta de coses necessites un representat o tutor.

Capacitat d'obrar limitada la té per exemple el menor emancipat. L'art. 314 parla de l'Emancipació, que és un sistema intermedi entre la majoria d'edat i la minoria. Per l'emancipació es té una capacitat d'obrar limitada, però semblant a la majoria.

L'art. 322 Cc. estableix que el major d'edat serà capaç per a tots els actes de la vida civil, excepte per als casos concrets establerts en el codi.

L'art 323 Cc. diu que l'Emancipació habilita al menor com si fos major d'edat, excepte per algunes funcions per a l'execució de les quals necessitarà l'anomenat complement de capacitat, atorgat pel cònjuge si és major d'edat, pel consentiment dels seus pares o, en el seu defecte, del seu curador. Necessitarà aquest complement per prendre diners o préstecs, gravar o alienar béns immobles o establiments mercantils o industrials i objectes d'extraordinari valor. Si podrà, en canvi, comparèixer sol en un judici.

Les causes de l'emancipació son: per matrimoni (art 218), per concessió dels pares (art. 318) i per concessió judicial (art. 320).

Incapacitació.

La incapacitació no només ve donada per l'edat, sinó per altres motius.

La incapacitació és la privació més o menys amplia de la capacitat d'obrar d'una persona. per això només es pot incapacitar amb les degudes garantíes.

L'art 199 Cc. i ss. parlen de què la incapacitació només es dona per sentència judicial, en virtut de les causes establertes per la llei. El grau d'incapacitació el diu la sentència i és revisable si es millora o recupera.

L'art. 200 Cc. enumera les causes d'incapacitació les malalties o deficiències persistents de caràcter psíquic o físic, que impedeixin a la persona el fet de governar-se per ella mateixa.

L'art. 201 Cc. estableix que els menors d'edat podran ser declarats incapacitats quan s'esdevingui una causa de la incapacitació que es pugui preveure que persistirà a la majoria d'edat.

Procediment d'Incapacitació

Les persones que estan legitimades són:

- El cònjuge o descendents.

- Els ascendents o germans.

- El Ministeri Fiscal (sobretot quan són menors d'edat sense familiars ).

El procediment per incapacitar és el judici declaratiu de menor quantía. Hi haurà una defensa del presumpte incapaç si aquest no pot defensar-se, per contradir la opinió de l'actor.

El codi estableix un sistema de guarda i protecció del incapaç mitjançant les institucions de la Tutela (art 222) si la incapacitació és total se li nomenarà un Tutor responsable. Si la incapacitació és parcial, s'anomenarà un Curador (art. 276). També es podrà nomenar un Defensor Judicial, que serà la persona que només intervindrà en el cas de conflictes d'interessos entre l'incapacitat i els familiars ( Arts. 222, 286 i 287 Cc. ).

Cal recordar que les situacions d'incapacitació no tenen perquè ser permanents; poden ser transitòries, mentre durin les causes que l'han motivat. La revisió de la capacitació es demanarà de la mateixa manera davant del jutge.

La institució de la Tutela pot designar-se també a traves de Testament, nomenant la persona que es vol que sigui tutora del fill desprès de la mort.

2.2 El Registre Civil

Cc., arts 325 - 332. Regulat per la llei de 1.870, amb modificació de 8 de juny del 1.957.

Art. 325. Els actes pertanyents a l'estat civil de les persones es faran constar el Registre destinat a tal efecte.

Art. 326. El Registre de l'estat civil comprendrà les inscripcions o anotacions de naixements, matrimonis, emancipacions, reconeixements i legitimacions, defuncions, naturalitzacions i veinatge, i estarà al càrrec dels jutges municipals o d'altres funcionaris de l'ordre civil a Espanya i dels Agents consulars o diplomàtics a l'estranger.

Art. 327. Les actes del Registre serà la prova de l'estat civil, la qual només podrà ser suplida per d'altres en el cas de que no hagin existit, o bé haguessin desaparegut els llibres del Registre, o quan davant els tribunals digui el contrari.

Art. 328. No serà necessària la presentació del nadó a l'encarregat del Registre per a la inscripció del naixement, fent falta només la declaració de la persona obligada a fer-la. Aquesta declaració comprendrà totes les circumstàncies exigides per la llei i serà signada pel seu autor, o per dos testimonis si aquest no pogués.

Art. 329. En els matrimonis canònics serà obligació dels contraents facilitar al funcionari representant de l'Estat que assisteix a la celebració les dades necessàries per a la inscripció en el Registre Civil.

La seva funció és recollir tots els actes que fan referència a l'estat civil de les persones. El més important és que constitueix prova preexistent; té un valor privilegiat. És Document Públic, regulat pels poders públics. En principi se li atorga presumpció de certesa. Les proves s'obtenen mitjançant certificacions ( p.ex. certif. de naixement).

Cal comentar dos conceptes:

• Iuris Tantum Es presumeix que és cert però accepta prova en contra.

• Iuris et de Iure Presumpció legal que no admet prova de contrari.

El Registre Civil depèn orgànicament del Ministeri de Justícia. Hi ha un Registre a cada municipi, també hi haurà un allà on hi hagi un cònsol - Reg. Consular - i també existeix un Registre Central que està a Madrid.

Cada Registre està dividit en quatre llibres, i cada llibre en seccions.

Llibres: Naixements i Generals

Matrimonis

Defuncions

Tuteles i Representacions Legals.

Les Inscripcions s'anomenen Assentaments i poden ser físicament Assentaments Principals ( p.ex. naixement ) o Assentaments Marginals ( ex. Divorci ).

Si els Registres s'han destruït es podran

reconstruir mitjançant proves.

( Full del

Registre

Civil )

Veinatge Civil ( Cc., Arts. 14 i ss. )

Determina la Legislació / Regulació que ens és aplicable, depenent de si s'està sotmès, en el nostre cas, al Codi Civil Castellà o al Codi Civil Català.

El Veinatge Civil determina la subjecció al dret comú o al especial/foral.

El veinatge es determina

Pel lloc de naixement (manifestació al registre civil)

Pels pares (es segueix el que ells tenen)

Per residència continuada de

· Dos anys de residència

· Declaració expressa de voluntat de voler pertànyer a aquella

comunitat, davant el Registre Civil.

ó

· Deu anys de residència efectiva, sense cap manifestació.

Notes: En un principi, el veinatge és el dels pares.

Si el dels dos és diferent, 1er el del que l'hagi definit abans, 2on el del lloc de naixement i en darrer terme el Veinatge Comú

El matrimoni no altera el veinatge civil. Un cònjuge podrà optar lliurement pel veinatge de l'altre.

En cas de dubte prevaldrà el veinatge del lloc de naixement.

Un Estranger podrà optar per el corresponent al lloc de residència, el del lloc de naixement, el darrer veinatge dels pares o el veinatge del cònjuge, en aquest ordre.

( Llegir la resta d'articles... )

2.3 Les Persones Jurídiques. Associacions i Fundacions.

Són Persones Jurídiques les realitats socials a les què l'Estat atribueix personalitat o individualitat pròpies, diferent dels seus elements components, susceptible de drets i obligacions, i que actuen pel que fa a la seva capacitat d'obrar mitjançant els òrgans adients de representació.

Classes

A) Persones Jurídiques d'interès públic.

Art. 35 Cc. “ Són Persones Jurídiques les Corporacions, les Associacions i Fundacions d'interès públic reconegudes per la llei . La seva personalitat comença des de l'instant mateix en el què d'acord a dret, haguessin quedat formalment constituïdes.

Les realitats socials d'interès públic són: - Corporacions

- Associacions

- Fundacions

Corporacions.

És una persona jurídica de Dret Públic ( p.ex. l'Estat, les regions, províncies... ), qualsevol entitat vinculada a l'Estat per relacions de naturalesa jeràrquica o de tutela i que persegueixi uns fins col·lectius. Alguns inclouen també els Col·legis Professionals son agrupacions de persones d'interès públic que persegueixen una fi no lucrativa, dependents de l'administració.

Les corporacions es constitueixen per una norma de rang legal.

Associacions

Són persones jurídiques de Dret Privat, però d'interès públic, constituïdes per un conjunt de persones físiques que persegueixen una finalitat comú, i que compleixen els requisits que la llei demana per atorgar-los personalitat jurídica.

És una personalitat jurídica composada per un conjunt d'individus, que es proposa la realització d'un fi comú, d'interès general o privat, però no lucratiu, pels mitjans què el grup decideixi en cada moment.

Existeixen dos tipus d'associacions:

D'Interès Públic Creades per llei ó

Creades per voluntat dels associats.

D'interès Privat Persegueixen una finalitat comuna d'índole particular, però que pot ser lucrativa o no.

Art. 22 Const.

Es reconeix el dret d'associació.

Les associacions que persegueixin fins o utilitzin mitjans tipificats com a delictes són ilegals.

Les associacions constituïdes s'han de enregistrar en un registre a efectes de publicitat.

Només podran ser dissoltes o suspeses per disposició judicial. Es prohibeixen les associacions secretes i les de caràcter paramilitar

Es constituiran per voluntat dels associats. En una reunió prèvia del grup interessat. Es fa l'acta constitutiva o fundacional, en el qual s'exposa el propòsit de l'Associació, de les persones naturals que, amb capacitat d'obrar, acorden voluntàriament servir un fi determinat i lícit, segons els Estatuts.

En els Estatuts ha de constar: · Nom de l'Associació.

· La seva finalitat.

· Els seus membres.

· Els òrgans

· Els drets i les obligacions dels associats.

· La distribució del Patrimoni.

· El domicili de l'associació.

· L'àmbit en el que pot actuar.

· Com es liquidarà, etc.

La Const. només demana que es registrin als efectes de publicitat, és un formalisme.

En quant al Funcionament de les Associacions, es regeix pels propis Estatuts i pels acords adoptats a les assemblees generals, i pels òrgans directius.

Òrgans de les Associacions.

Assemblea General, on hi són tots els socis. És l'òrgan suprem. S'han d'aprovar els acords per majoria.

Junta Directiva, que és l'òrgan administratiu, que ha de tenir un gestor.

El President, que suporta les responsabilitats de Representació i Execució.

L'Associació està composada per socis. Per tenir aquesta consideració, bé haurà d'estar inscrit en l'acta constituent, bé sigui per un ingrés posterior segons els requisits establerts en els estatuts. La condició de soci serà personal i intransferible. Hi ha sistemes de subscripció.

Les associacions estaran obligades a portar: · Llibre d'Actes.

· Comptabilitat.

· Registre d'Associats.

Les Associacions sense Personalitat no tenen personalitat jurídica perquè falta algun dels requisits que la llei demana ( p.ex. l'inscripció en el registre... ), es regeixen per les normes del Cc de la comunitat de bens.

Respecte a la Suspensió i Extinció, l'art. 22.4 Const. disposa que només es podrà fer en virtut d'una resolució judicial motivada. L'art. 39 Cc. exposa que si per haver expirat el termini de funcionament legal, o per haver assolit la finalitat per la qual es va fundar, o per ser impossible aplicar els mitjans de què disposaven deixés de funcionar tant una Associació, com una Corporació o Fundació, es donarà als seus béns l'aplicació que anteriorment se'ls hi hagués determinat. S'hi en un principi no s'hagués estipulat res concret, s'utilitzarien aquests béns per una fi anàloga, en benefici de la regió, província o municipi. El concepte de Suspensió seria el de la paralització temporal de les activitats, seguint tenint l'Associació personalitat jurídica. L'Extinció seria la seva fi.

Fundacions.

És un patrimoni dirigit a un fi establert pel fundador, que ha de ser d'interès públic, i que rep la categoria de Persona Jurídica. El que caracteritza la fundació no és el conjunt de persones, sinó que no hi ha associats, només interessa el Patrimoni. La Fundació és el producte d'una voluntat individual, normalment indefinida en durada, dirigida a una finalitat altruista per a la què es cedeixen uns béns, quins rendiments vendes o productes ajuden a aconseguir la finalitat. ( Ex. Fundació Nobel ). La Fundació únicament depèn de la voluntat fundacional; un cop constituïda funciona sola. És una voluntat en acció.

L'art 34 Const. disposa que es reconeixerà el dret de Fundació per a finalitats d'interès general, d'acord amb la llei. A Catalunya, també, la Llei de Fundacions 30/1.994 de 24 de novembre. Va ser la primera de les lleis constitucionals del Estat i ha estat copiada en gran part per les que han sortit desprès.

Els Requisits necessaris per a constituir una Fundació són la Dotació - el patrimoni que es posarà en marxa per assolir la finalitat, que ha de ser un patrimoni suficient, i també es pot ampliar el patrimoni al llarg de la vida de la fundació.

La Finalitat, que ha de ser d'interès públic, general. Els beneficiaris no poden ser persones concretes i particulars, sinó dirigides en principi a un grup en general o abstracte.

Respecte a la Constitució i Funcionament de la Fundació, neix d'una declaració de voluntat, de caràcter irrevocable. Les fundacions poden ser de l'Estat o privades. Normalment el fundador estableix les regles fundacionals, en escriptura pública. També ho pot establir per testament.

L'Estat té una missió de protecció sobre les fundacions, ha de vetllar per a què la finalitat es vagi complint. Des del moment del Registre, demana els llibres comptables, etc. Això s'anomena protectorat.

Les fundacions tenen tota una sèrie de beneficis de caràcter fiscal que la llei les hi atorga, com són l'alliberament d'impostos, la justícia gratuïta i la inembargabilitat dels béns fundacionals. A Catalunya, el 80 % dels beneficis de la fundació s'han de invertir en la fi fundacional.

L'Extinció de les fundacions pot ser determinada per tres causes:

· Expiració del seu termini ( si no és indefinit ).

· S'ha assolit la finalitat.

· No es pot aconseguir el fi que va motivar la seva creació.

La fundació està dirigida per un Patronat, que consta de Patrons i Secretaris. Normalment els Patrons coincideixen amb la figura del president i/o familiars.

B) Persones Jurídiques d'interès particular

L'art. 35, 2n Cc diu que son considerades així les persones jurídiques, siguin associacions civils, mercantils o industrials, a les que la llei atorga personalitat pròpia independentment de la dels seus membres.

L'art. 36 CC les identifica amb societat. la diferència entre les associacions en sentit estricte i les societats o associacions d'interès particular és la finalitat. Les primeres tenen una fi d'interès general, d'interès públic, i les altres, les societats tenen una finalitat d'interès particular, obtindre un lucre per repartir entre els socis (art. 1665 Cc)

TEMA 3 El dret de la familia

3.1 Concepte.

Des d'una perspectiva sociològica la família adopta diferents formes segons el tipus de societat i el moment històric a que es faci referència.

La Constitució espanyola de 1978 estableix en l'article 39 que els poders públics asseguren la protecció social, econòmica i jurídica de la família, que comprèn la protecció integral dels fills i la igualtat d'aquests davant la Llei amb independència de la seva filiació, així com de les mares qualsevol que sigui el seu estat civil. D'aquesta declaració es pot deduir que la Constitució reconeix una família legítima (derivada del matrimoni) i una extra-matrimonial, sense necessitat que tinguin el mateix grau de protecció. Únicament pel que fa als fills es garanteix la igualtat davant de la llei en l'article 14 i en el 39.

Característiques del Dret de Família.

Les normes nascudes de les relacions familiars tenen les característiques següents (Castan):

- La naturalesa de les seves institucions és més aviat moral que jurídica: prima la condició de persona dels subjectes que el estrictament patrimonial.

- L'interès social preval sobre l'interès individual, ja que es considera a la família com una institució bàsica de la societat.

El parentesc son els vincles de caràcter personal que uneixen els components d'una família pel fet de pertànyer-hi. En aquesta definició s'entén per família tant la que es pogués anomenar legítima per derivar de la institució legal del matrimoni, com la merament del fet sorgida de la simple unió d'un home i una dona, al marge del matrimoni.

Hi han tres classes de parentesc:

de consanguinitat:: les persones que descendeixen d'un avantpassat comú, unes de les altres;

d'afinitat o polític: és el que lliga a cadascun dels esposos amb els parents de sang de l'altre

d'adopció: és el que lliga a les persones entre les quals es produeix l'adopció.

Per mesurar la distancia entre parents s'usa el terme grau o generació. Entre pare i fill hi ha un grau, entre avi i net dos.

La línia recta o directe pot ser ascendent (fill-pare-avi) o descendent.

Per comptar els graus de parentesc en línia col·lateral, s'ascendeix per una branca fins el tronc comú i a partir d'aquest es descendeix per l'altre, essent cada generació un grau. Els germans son col·laterals de segon grau. Els cosins son col·laterals de quart grau.

3.2 El matrimoni.

El matrimoni és una institució fonamental com a nucli al voltant del qual es mou la família, que és un element essencial per a l'aprenentatge, desenvolupament i, en definitiva, socialització de les noves generacions.

El matrimoni està regulat per l'Església Catòlica (Dret Canònic) i pel Dret de l'Estat (Dret Civil).

El matrimoni és la unió legal d'un home i una dona, creada pel lliure consentiment d'ambdós, amb l'objecte de produir entre ells una plena comunitat de vida.

Contingut del matrimoni:

- Consentiment dels cònjuges vàlidament expressat. L'article 45 del Codi diu que el matrimoni ha de ser prestat amb lliure consentiment, si es dóna el consentiment contra de la voluntat interna, és una simulació i el matrimoni és nul.

- Comunitat de vida. No té caràcter de parentesc, però lliga els cònjuges en el sentit intern i extern amb tercers.

- Obligació de convivència. L'article 68 del Cc imposa a les persones casades l'obligació de viure juntes (domicili conjugal comú). El deure de convivència queda en suspès quan un dels esposos es nega a complir els seus deures. La presumpció és que els cònjuges viuen junts.

- Deure de fidelitat (art. 68). És causa de separació.

- Deure d'ajuda i socors. (Art. 68).

Requisits per a contreure matrimoni:

- Edat (art 48) permet autoritzar matrimoni a partir dels 14 anys.

- No existència de vincle matrimonial previ.

- Requisit d'exogàmia, és a dir contreure matrimoni fora del cercle familiar (art.47)

- Requisits formals: autoritzat pel Jutge del Registre civil o Alcalde o delegat , davant de dos testimonis majors d'edat, respondre afirmativament ala lectura dels articles 66, 67 i 68 del Cc, i estendre acta signada per tots.

3.3. Nul·litat, separació i divorci.

La nul·litat del matrimoni suposa que, pe culpa d'una sèrie de vicis fonamentals, aquest mai no va arribar a existir i, per tant, els contraents no van quedar lligats per cap vincle.

L'article 73 assenyala les causes de nul·litat: absència de consentiment, impediment d'edat, vincle matrimonial o parentesc, defectes formals greus, error en la identitat de l'altre, que es contregui el matrimoni per coacció o por greu.

La separació conjugal és el cessament de la convivència conjugal sense ruptura del vincle matrimonial. La separació pot ser decretada pel jutge a petició d'un sol cònjuge o d'ambdós.

L'article 82 estableix les causes de la separació:

- abandonament injustificat de la llar, infidelitat conjugal i conducta vexatòria, i qualsevol violació dels deures entre cònjuges o amb els fills.

- la condemna a pena privativa de llibertat de 6 anys o més.

- L'alcoholisme, toxicomania o les pertorbacions mentals que exigeixin la suspensió de la convivència.

- El cessament efectiu de la convivència conjugal , lliurament consentit durant sis mesos o la falta de convivència durant tres anys.

- Les causes de divorci del art 86, 3r., 4t., i 5è.

Els efectes de la separació son: la suspensió de la vida en comú, la presumpció de paternitat del marit transcorreguts tres-cents dies des que es produeix la separació legal o de fet , decisions sobre la guarda i custòdia dels fills menors, i pensions alimentícies o compensatòries.

El divorci és la ruptura del vincle conjugal en la vida dels dos esposos, la qual cosa els permet tornar a casar-se.

Les causes son al article 86 :

- cessament efectiu de la convivència conjugal durant, almenys, un any ininterrompudament des de la interposició de la demanda de separació

- cessament efectiu de la convivència dels cònjuges durant, almenys, dos anys ininterrompudament des de la separació de fet si es compleixen els requisits del art. 83, 3r.

- cessament efectiu de la convivència durant cinc anys

- condemna en sentència ferma per atemptar contra la vida del cònjuge, els seus ascendents o descendents.

La dissolució només podrà produir-se per sentència judicial ferma.

Si la separació o dissolució es demana per un amb el consentiment de l'altre o de comú acord, s'ha d'acompanyar un conveni regulador on s'assenyalaran els efectes: la guarda i custòdia dels fills, el seu règim de visites, l'atribució del ús del habitatge i del aixovar familiar, la contribució a les càrregues del matrimoni. Els acords a que arribin les parts hauran d'ésser aprovats pel Jutge.

3.4. Els principals règims econòmics matrimonials: la separació de béns i la comunitat de guanys.

El Règim de comunitat de béns o règim de guanys.

En aquest règim junt als béns propis de cada cònjuge es forma una altre massa de béns, comú per el marit i la muller, procedents dels guanys o beneficis obtinguts i indistintament per qualsevol d'ells, que els seran atribuïts per meitat al dissoldre's la societat de guanys. Art. 1344 CC i Art. 66 CF.

Són béns privatius de cada cònjuge els que tenien abans de constituir-se els guanys, els que posteriorment van obtenir a títol gratuït, els necessaris per a la seva professió i els d'ús personal. Els adquirits pel treball o indústria, els fruits o rendes i els adquirits amb cabal comú són béns en règim de guanys.

Els béns en regim de guanys pertanyen conjuntament a ambdós esposos i responen dels deutes contrets conjuntament per ambdós esposos i d'alguns contrets per un sol d'ells, com els que es produeixen en el curs de l'activitat domestica.

La comunitat de guanys pot dissoldre's de forma automàtica amb la dissolució del matrimoni, nul·litat, separació, o també a petició d'un cònjuge davant dels tribunals.

Règim de separació de béns. Art 37 CF

En aquest règim pertanyeran a cada cònjuge els béns que tingués en el moment d'iniciar així com els que adquireixi per qualsevol causa. Els cònjuges contribuiran al sosteniment de les càrregues del matrimoni segons el conveni que hagin establert, no existirà patrimoni comú.

Les capitulacions matrimonials son els pactes que realitzen els esposos abans del matrimoni o duran aquest per acordar, modificar o substituir el règim econòmic del matrimoni. Han de constar en escriptura pública.

Art. 41 CF Compensació econòmica per raó de treball.

Règim de participació en els guanys. Art. 48 CF

S'ha de convenir expressament en capítols matrimonials.

Cada cònjuge administra per separat, gaudeix i disposa dels seus béns, però en la liquidació es reparteixen els guanys obtinguts durant el temps en que el règim ha estat vigent. (Normalment és al 50 %)

3.5. El règim jurídic de la filiació: la seva determinació i els seus efectes.

Conseqüència natural del matrimoni ho son els fills, que dona lloc a una sèrie de relacions paterno-filial. La filiació és la relació que lliga els progenitors i els seus descendents per raó de descendència.

Els articles 14 i 39 de la Constitució defensen la igualtat dels fills davant de la llei. L'actual Codi, modificat el 1981, considera a tots els fills, matrimonials o no, iguals davant de la llei.

Hi han varies classes de filiació: matrimonial, no matrimonial, ambdues son per naturalesa o per adopció.

La filiació per naturalesa és aquella on els pares i fills estan lligats per vincle de sang, mentre que la filiació adoptiva és fruit d'un acord entre adoptant i adoptat. L'adopció esta regulada per Llei 21/7 d'11 de novembre de 1987 i a Catalunya pel Codi de Família en els articles 115 i ss. El adoptant ha d'ésser major de 25 anys o al menys haver-hi 14 anys de diferència. Aquesta llei regula per primera vegada l'acolliment, que consisteix en el fet que una família es compromet a cuitar , educar i alimentar un menor en situació de desempara, sense que això signifiqui crear les relacions paterno-filials pròpies de l'adopció. Aquest acolliment pot acabar en adopció plena.

Efectes de la filiació: els fills tenen dret a portar els cognoms dels pares, estan obligats a vetllar pels fills menors i alimentar-los, la relació paterno-filial atribueix drets successoris.

3.6. La potestat: funcionament.

L'article 154 del Cc i l'art. 132 CF estableixen que estan sota la potestat del pare i de la mare els fills no emancipats, i aquesta s'exercitarà d'acord amb la seva personalitat.

La pàtria potestat és una institució jurídica que té per finalitat la protecció integral dels fills, així com l'administració dels seus béns i la seva representació jurídica.

En l'actualitat el Cc atorga la pàtria potestat compartida entre progenitors. En el supòsit en que no es posin d'acord amb l'exercici d'aquesta facultat han d'anar a veure el Jutge. El jutge pot suspendre o retirar la potestat a un dels progenitors o a ambdós.

TEMA 4 La propietat privada. l'heréncia

4.1. Contingut i Límits del dret de propietat

Evolució històrica: La visió de la propietat ha canviat al llarg de la història, des del dret romà fins al s XIX amb l'inici de l'economia i el poder basat en la propietat privada. Per això, els que volien canviar el sistema, volien eliminar la propietat privada.

Avui, el desenvolupament tecnològic fa que la propietat hagi passat a un segon pla: lo important és l'organització, no la propietat dels mitjans de producció. La propietat ha perdut significat, però continua estant reconeguda en els països occidentals.

L'art 33 Const. reconeix el dret a la Propietat Privada i a l'Herència ( 1 ), diu que la funció social d'aquests drets en delimitarà el contingut, d'acord amb les lleis ( 2 ), i disposa que ningú podrà ser privat dels seus béns ni dels seus drets sinó per causa justificada d'utilitat pública i d'interès social, mitjançant la corresponent indemnització i de conformitat amb allò que les lleis disposin ( 3 ).

També s'en parla als arts. 348 i ss. Cc.: la propietat és el dret a gaudir i disposar d'una cosa sense més limitacions que les establertes en les lleis.

L'anàlisi del dret de propietat implica tant l'estudi de que consisteix com els dels seus límits. En el s.XIX les limitacions del dret de propietat eren de caràcter negatiu: el propietari no podia fer alguna cosa. En Dret modern, el sentit social de la propietat ha fet que els límits impliquin també un fet positiu: la propietat obliga; el propietari ha de fer que la seva propietat s'ajusti al fi social que té.

Concepte General de Propietat Privada.

1ª Teoria.

És una suma de facultats del propietari: la facultat de gaudir, disposar, reivindicar... fins i tot la facultat d'abusar.

2ª Teoria: Doctrina moderna.

No és una suma de facultats perquè moltes d'elles les tenen altres drets que no son el de propietat. Creuen que és el dret unitari i abstracte més gran que hi ha. El dret de propietat té un significat per sí mateix, independentment de les facultats que l'integren. És el dret de “ señorío “ més gran que hi ha sobre les coses. És el que implica més poders sobre les coses (sentència 3-dec-1946)

La definició del Codi civil: “ Gaudir i disposar de les coses, sense més limitacions que les establertes en la pròpia llei “ ( art. 348 Cc. )

És un dret Subjectiu; s'ha d'exercir amb funció social, però també en benefici del propietari. És també un dret real, que atorga un poder directe i immediat sobre una cosa i es pot fer eficaç front a tercers.

Aquest poder unitari o plenitud potencial de dominació té unes característiques:

a) Té un caràcter abstracte, existeix el dret amb independència de que es tinguin totes les facultats que el composen.

b) Caràcter elàstic en quan a les facultats que dóna: poden augmentar o disminuir, sense que el dret de propietat perdi el seu caràcter essencial.

c) Generalitat, inclou totes les facultats usos i possibilitats sobre una cosa.

d) Amplitud, és el dret que atribueix uns poders més amplis sobre les coses

Dret de Domini = Dret de Propietat.

Contingut del Dret de Domini.

El 348 del Cc el configura com la capacitat plena de gaudir i disposar.

· “ Gaudir i disposar de les coses, sense més límits que els establerts en la pròpia llei ( art. 348 Cc. )

- Facultat de gaudi: posseir i gaudir una cosa pot ser objecte d'un dret independent: dret d'usdefruit, o bé pertànyer al contingut normal del domini, doncs les facultats de gaudir son separables del dret de propietat. Per això es parla de contingut elàstic, a mesura que es van constituint drets reals sobre un propietat aquesta es va restringint i les facultats es van limitant.

- Facultat de disposició: distingint entre el que és

Disposició material sobre la cosa per part del amo, és una disposició física (la pot trencar, cremar, etc.,)

Disposició jurídica, que vol dir poguer-la vendre, gravar, llogar-la, etc.

- Responsabilitat del amo: el propietari serà responsable dels danys que pugui causar la cosa a tercers. Aquestes limitacions venen imposades per la funció social del dret de propietat, que no pot ser contrari a les lleis

Límits del Dret de Propietat.

L'esmentada “funció social de la propietat”, els motius d'interès públic: foment de l'industrial, higiene estètica, cultura, etc, aporten a la propietat privada les anomenades restriccions, límits.

Aquestes disposicions que limiten el poder del amo son les que configuren la propietat. És tot l'ordenament jurídic que limita la propietat. La característica dels límits legals és la generalitat i l'igualtat: s'imposen per igual a tots.

LÍMITS AL PODER DE GAUDI.

Aquests límits són en l'actualitat abundantíssims.

Poden afectar al interès privat del propietari o al interès públic.

Els límits establerts en interès privat i recollits en el Codi civil solen ser agrupats sota el nom RELACIONS DE VEINATGE, i tracten d'evitar que les relacions entre dos terrenys veïns originin abusos o extralimitacions.

LÍMITS AL PODER DE DISPOSICIÓ : LES PROHIBICIONS DE DISPOSAR.

Són una limitació del dret de propietat però que només afecta a la facultat de disposar en concret.

Són els supòsits en que el propietari no és lliure per vendre el bé del que és titular.

La facultat de disposar pertany normalment al propietari: els actes de disposició(vendre). La limitació de drets :gravàmens (hipoteca i usdefruit) deixen al mateix propietari com a titular, però perd determinades facultats.

Les prohibicions legals de disposar tenen un paper bastant marginal en l'ordenament jurídic. Abans amb la legislació desamortitzadora o les mans mortes, tenien més sentit.

Les prohibicions voluntàries

Els límits més importants són ( McGraw Hill ):

A) Prohibicions voluntàries: límits establerts pel propietari. Pot establir sobre el dret qualsevollimitació, sempre que no sigui contrària a la llei ni als bons costums.

Les prohibicions testamentàries o de disposar, han d'ésser temporals (art. 785 Cc les prohibicions de vendre no poden passar del segon grau de parentesc)

B) Límits legals:

a) límits establerts per la Llei en interès privat.

· Els de Veinatge i Mitgeria

· Procedents de Tempteigs i Retractes Legals ( ex. finques )

· Responsabilitats per danys causats

b) límits establerts per la Llei en interès públic.

· Servituds Administratives

· Expropiacions Forçoses

Sobre les expropiacions forçoses. És un procediment regulat pel dret administratiu s'inicien sempre per ladministració estatal o territorial. Primer es fa una declaració d'utilitat pública o d'interès social; en segon lloc, es confecciona una relació acurada dels béns, i es valora la corresponent taxació que és la quantitat de l'indemnització.. Si no existeix l'acord, intervé el Jurat d'Expropiacions i, si es segueix en desacord s'inicia un procediment contenciós.

4.2. Copropietat.

Es dóna quan la propietat d'un bé pertany a dues o més persones. L'art. 392 Cc. diu que “ Hi ha comunitat quan la propietat d'una cosa o d'un dret pertany pro indivis a vàries persones “.

Les Copropietats es regeixen per: ( per prioritats )

· Normes Contractuals

· Disposicions Especials.

· Prescripcions del Títol 3er del Cc. ( arts. 392 i ss. )

Per determinar la quota de participació en la copropietat, l'art 393.2 Cc. disposa que, en principi, es presumiran iguals les quotes si no es diu el contrari. La quota és una expressió numèrica de la participació en la propietat de la cosa (la meitat, una tercera part, etc.).

El concurs dels partícips, tant en els beneficis com en les càrregues, serà proporcional a les quotes respectives.

L'art. 394 Cc., sobre l'ús de la cosa, exposa que cada propietari pot usar de la cosa sense més límits que els derivats de l'interès de la comunitat i respectant els drets dels altres.

L'art. 398 Cc., sobre l'administració dels béns en copropietat, determina que per a prendre decisions sobre la cosa serà estrictament necessària la majoria ( la meitat més un de les quotes ).

Per determinats actes serà necessària l'unanimitat, per exemple per vendre la cosa comú.

L'art. 400 Cc., sobre la divisió de la cosa comú, diu que cap propietari estarà obligat a romandre en la copropietat. Existeix la possibilitat legal d'iniciar un Procediment de Divisió de la cosa comú.

PROPIETAT HORITZONTAL

La propietat horitzontal és la divisió horitzontal del edifici. Un edifici de varis pisos i locals pertany a varis propietaris. cada propietari té una propietat exclusiva sobre el pis o local que li pertany i una participació en copropietat.

Existeix una normativa específica. Els propietaris tindran total autonomia per fixar les pròpies normes o estatuts ( p.ex els veïns d'una mateixa escala ). La llei especial de Propietat Horitzontal de 21 de juliol de 1960, reformada el 1988. Les regles de la copropietat del Codi civil (art. 392 a 406).

La LPH estableix límits als drets dels propietaris des pisos (art 7.3 no activitats contra estatuts, danyoses per la finca, immorals, perilloses, incòmodes o insalubres).

El títol constitutiu fixa la participació dels copropietaris en els elements comuns.

Aquest títol està en escriptura pública de divisió horitzontal, en forma de quota. La quota és proporcional al valor del pis i el presumible ús dels bens comuns. Hi ha la possibilitat d'impugnació de la quota injusta. Les participacions estaran en funció de les quotes que generalment acostuma a donar el Promotor ( amb algunes excepcions explícites en cadascun dels acords - ex. ascensor P.Baixa ).

Les funcions de la quota: 1) fixació de la contribució

2) quantifica la participació de cada propietari en cas de destrucció del edifici, sobreelevació, expropiació

3) quantifica els vots pels acords de la Junta de la CP.

L'organització es fa per Juntes de propietaris, President i Secretari.

Les anomenades Propietats Especials.

- Prop. de les Aigües, es refereix al dret sobre un corrent d'aigua. És un bé de domini públic i excepcionalment privat.

- Propietat Minera, els minerals son de domini públic, propietat de l'Estat, cedides amb Concessions Administratives temporals.

- Propietat Intel·lectual, que és el dret del autor sobre la seva pròpia obra. Durada és de tota la vida del autor més 60 anys.

- Propietat Industrial, models i dibuixos artístics.

4.3 Drets Reals.

És el Dret de les Coses. Regula la pertinença de les coses. És una subspècie dels Drets Patrimonials. Aquests es divideixen en Ds. de crèdit: concedeixen al titular un poder mediat i relatiu sobre la persona del deutor i Ds. reals: son un grup de drets de caràcter patrimonial que recauen directament sobre les coses.

En el Cc es troben de forma dispersa, entre els llibres II i III. Concedeixen al titular un poder caracteritzat per les notes d'Immediativitat sobre la cosa, i la nota d'Absolutivitat. Tenen efectes “ Erga Omnes “ el pot fer valer front a tothom .

L'objecte dels Drets Reals són les coses i els béns sobre els que el titular té uns poders i unes facultats, són les coses que poden ser objecte d'apropiació o objecte d'explotació econòmica per part de l'home, podent set tant material com immaterial , tant béns mobles com immobles ( art. 333 Cc. ).

Art. 334 Cc. Són béns immobles:

1.- Les terres, edificis, camins i construccions de qualsevol gènere, adherides al sòl.

2.- Els arbres, plantes i fruits pendents, mentre estiguessin adherits a la terra o formessin part integrant d'un bé immoble.

3.- Tot el que estigui unit a un immoble d'una manera fixa, de sort amb què no pogués separar-se d'ell sense que es trenqui de la matèria o deteriorament de l'objecte.

4.- Les estàtues, relleus, pintures o d'altres objectes d'ús o d'ornamentació, col·locats en edificis o heretats per part de l'amo de l'immoble, de tal manera que reveli el propòsit d'unir-los d'una manera permanent.

Art. 334.IV, V, VI, VII, VIII, VX Cc

Màquines per explotació en un edifici, vivers d'animals en modus permanent

Adobs dels cultius ja en la terra, contingut de les mines i canteres, dics Construccions per a romandre en un lloc fixa...

Art. 334.X Cc.

Concessions Administratives d'Obres Públiques, les servituds i d'altres drets reals sobre béns immobles.

L'art. 335 Cc. exposa que es reputen béns mobles tots aquells susceptibles d'apropiació, no continguts en l'article anterior, i en general tots els que es poden transportar d'un punt a un altre sense perill de la cosa immoble a la què haguessin estat units.

L'art. 336 Cc. diu que també tenen la consideració de coses mobles les rendes o pensions, siguin vitalícies o hereditàries, amb afectació a una persona o família, sempre que no gravin amb una càrrega real una cosa immoble, els oficis, els contractes sobre serveis públics...

L'art. 337 Cc. determina que les coses mobles poden ser tant de naturalesa Fungible com No Fungible ( consumibles ).

Existeix una distinció entre els Béns de Domini Públic i els Béns de Propietat Privada, sotmesos al règim privat, encara que fossin d'una entitat pública, com p.ex. d'un Ajuntament.

Adquisició dels Drets Reals.

L'art 609 Cc. afirma que la propietat s'adquireix per l'ocupació. La propietat i els altres drets s'adquireixen i transmeten per la llei, per donació, per successió testada o intestada, i per conseqüència de determinats contractes mitjançant la tradició. Poden també adquirir-se per mitjà de la Prescripció.

Una de les formes d'adquisició és la Contractual.

Traditio ( Entrega de la cosa), comporta que per adquirir contractualment no només cal el contracte sinó a més l'entrega de la cosa. Però la tradició sola no funciona sense “justa causa” que justifiqui l'entrega (donació o venda)Per tant, per contractar es requereix el títol (contracte) més l'entrega de la cosa :Teoria del Títol i el modo

Una altra de les maneres és l'Usucapió: és l'adquisició per Prescripció Adquisitiva, com s'enumera al final de l'art 609 Cc. Possessió és el poder de fet sobre una cosa. En l'usucapió el que només és posseïdor pot aconseguir, si la seva possessió dura el temps senyalat per la llei, l'adquisició del dret de propietat o un altre dret real. El 1940 i 1941 regulen la possessió, que ha d'ésser en concepte d'amo, pública, pacífica i no interrompuda. no pot ser una possessió clandestina ni violenta.

Classificacions de Possessió.

Possessió Natural.

La simple tinença d'una cosa o dret. No es pot usucapir.

No hi havia una intenció inicial de tenir.

Possessió Civil

Mateixa tinença, però amb la intenció de què sigui pròpia.

Possessió en concepte d'amo.

Equivalent a la Possessió Civil.

Possessió de mer tenidor.

Equivalent a la Possessió Natural.

Possessió Mediata.

El posseïdor només té una influència relativa sobre la cosa.

Possessió Immediata.

Tenir la cosa o dret materialment.

Usucapir o Posseir per Prescripció.

Usucapió o Prescripció Administrativa.

El que només és posseïdor pot aconseguir, si la seva possessió dura un temps mínim senyalat per la llei, l'adquisició del dret o propietat o d'un altre dret real.

Usucapió o Prescripció Ordinària.

Art. 1.940 Cc.: Per adquirir-lo es necessita Bona Fe i Just Títol pel temps determinat per la llei. Art. 1.950 Cc.: La Bona Fe del posseïdor consisteix en la creença de què la persona de qui es va rebre la cosa era l'amo d'ella i podia transmetre el seu domini.

Pels béns mobles es necessita Bona Fe i 3 anys ( art. 1.955 Cc. ). Pels béns immobles ( p.ex finques ), entre Presents es necessitarà la Bona Fe, just títol i 10 anys de possessió ( art. 1.957 Cc. ). Entre Absents no seran 10 anys sinó 20.

Usucapió Extraordinària.

Segons l'art 1.959 Cc., es dóna si No existeix ni Just Títol ni Bona Fe. Pels béns immobles ( p.ex. els “Ocupes” ) el termini dictat per la llei, amb mala fe, serà de 30 anys. Pels bens mobles serà de 6 anys.

Classificació dels Drets Reals.

Drets Reals ( s/ cosa aliena ) Implicacions / Drets.

Protecció Provisional Possessió *

Protecció Definitiva Domini Ple Propietat *

Domini Limitat De Gaudi Servituds

Usdefruit

De Garantia Penyora amb desplaç.

Penyora sense desplaç.

Hipoteca Mobiliària

Hipoteca Immobiliària

D'Adquisició Dret de Tempteig

Dret de Retracta

Dret d'Opció

Drets Reals de Gaudi.

Les Servituds

Es regulen a l'art. 530 Cc. És un gravàmen imposat sobre un immoble, en benefici d'un altre, que pertany a un altre amo.

Predi Dominant La finca té el dret de Servitud.

Predi Servent La finca ha de suportar el dret de Servitud.

Les característiques de les servituds són:

* Impliquen una afectació de determinades utilitats d'una finca en favor d'una altra.

* Pot implicar una obligació de No fer, en la part del Predi Servent ( serv. vistes ).

* Les servituds són inseparables i inherents a les finques.

* Són indivisibles.

Les seves classificacions poden ser:

Contínues.

Si el seu ús ha de ser incessant ( ex. llums i vistes ).

Discontínues

Només es fan servir a intervals més o menys llargs.

Depenen d'actes. ( P. Ex. Servitud de pas )

Aparents.

Estan contínuament a la vista per signes externs que revelen l'ús.

( P. ex. un camí en servitud de pas )

No Aparents.

No presenten cap indici exterior d'existència ( Ex. prohibició d'edificar )

Positives.

Imposen l'obligació de deixar de fer ( p.ex. edificar ).

Negatives

Imposen l'obligació de fer a un altre ( p.ex. no edificar el veí).

Legals o forçoses.

La servitud té origen en la llei ( Art. 564 Cc. ).

Voluntàries

Es creen per voluntat de les parts.

( P.ex. no edificar prop de mitjera )

Les Servituds es constitueixen per:

· Voluntat de les Parts

· En negocis Inter Vivos

· Mortis Causa

· Per voluntat de la llei.

Les servituds contínues i aparents es poden adquirir per Usucapió o Prescripció Administrativa.

L'Usdefruit.

L'art. 467 Cc. estableix que l'usdefruit és el dret a gaudir els béns aliens, amb l'obligació de conservar la seva forma i la seva substància, excepte quan el Títol de la seva constitució o la llei autoritzi altre cosa. És una mena de propietat temporal, el dret a gaudir-ne un temps plenament, com si es fos el propietari. Al Propietari Real se l'anomena Nu Propietari (té una propietat despullada, sense gaires facultats).

L'art. 480 Cc. disposa que l'usdefructuari pot arrendar o vendre el bé, però amb contractes temporals. De fet, s'acaben els contractes a l'extinció del usdefruit, però hi ha excepcions. Ex.- els contractes amb les persones jurídiques tenen un límit màxim de 30 anys.

La constitució de l'usdefruit pot donar-se:

· Per llei ( p.ex. la Legítima del vidu ).

· Per voluntat de les parts, Inter Vivos ó Mortis Causa.

· Per Prescripció.

L'art 469 Cc. disposa que podrà constituir-se Usdefruit en tot o en part dels fruits de la cosa, en favor d'una o de vàries persones simultàniament o successiva, i en tots els casos des de o fins a cert dia, purament o sota condicions. També podrà constituir-se sobre un dret, sempre que no sigui personalíssim o intransmissible.

Algunes classes són:

- Sobre coses deteriorables o consumibles, serà Quasiusdefruit. (Arts.481,482)Cc.

- No s'està obligat a restituir però sí a tornar, i indemnitzar pel deterioro.

- Sobre coses No consumibles, restituint en igual quantitat i qualitat.

- D'Accions ( art. 475 Cc. ) - Llei de Societats Anònimes.

- De mines, vinyes, arbres, patrimonis i herències.

L'usdefruit pot recaure sobre tots els fruits Naturals, Industrials i Civils dels béns.

L'usufructuari està obligat a realitzar les reparacions i conservacions ordinàries de la cosa. Les extraordinàries les haurà de realitzar el Nu Propietari.

També són drets de gaudi...

- El dret d'ús i habitació, que és el dret de gaudir la cosa personalment, no la poden cedir. Ex. ocupar algunes dependències d'una casa.

- El dret de superfície, en benefici del propietari del sòl, per al que s'elevi.

- L'Enfíteusi ó Censos, que dóna un immoble amb la garantia del pagament d'un cànon anual.

Drets Reals de Garantia

Són l'assegurament del compliment d'una obligació, mitjançant l'afectació del valor d'una cosa en pagament d'aquella. S'anomena també de Realització de Valors.

Penyora amb desplaçament de la possessió.

És el dret que té el creditor de rescabalar-se amb el valor d'una cosa lliurada pel deutor, si aquest últim no compleix. En penyora del compliment d'una obligació, el deutor dóna una cosa moble susceptible de possessió ( arts. 1.863 i 1.864 Cc. ).

Es pot donar en penyora qualsevol cosa moble que pugui ser objecte de comerç, que es pugui posseir i vendre. Ha de formalitzar-se la penyora amb un contracte públic que ha de contenir amb certesa la data de la formalització. Les obligacions del que té la penyora són el conservar-la com un bon pare de família. Tindrà dret, però, a descomptar-se de les despeses que se li originin.

Els elements d'una penyora són:

Elements Personals · Creditor Pignoratiu, el creditor de l'obligació principal.

· Deutor Pignoratiu, el que ha de complir l'obligació

Elements Reals · La cosa pignorada.

L'art. 1.872 Cc. disposa que, en cas d'impagament, es farà pública subhasta notarial. Si després de dues subhastes encara no s'ha alliberat la penyora, el creditor podrà erigir-se en propietari, fent front a la resta del crèdit atorgat i incomplet.

Hipoteca Immobiliària.

L'art. 1.874 Cc. determina que només podran ser objecte del contracte d'hipoteca els Béns Immobles, i els Drets Reals Alienables d'acord amb la llei, imposats sobre béns d'aquella classe.

La hipoteca subjecta directa i immediata als béns sobre els que s'imposen, qualsevol que sigui el seu posseïdor, al compliment de l'obligació per a quina seguretat va ser constituïda. No implica el desplaçament de la possessió i s'inscriu en el Registre de la Propietat.

Els requisits formals són : - Estar constituïda per escriptura pública.

- Estar inscrita el Registre.

El contingut de la hipoteca ha de ser:

- Ha de dir els Drets i les Obligacions. Pactar els límits de la responsabilitat:

en principi en respon la cosa hipotecada però, si no es pacta expressament.

es respon amb els béns personals en cas d'incompliment.

L'acció hipotecària quan no es paga una hipoteca, és el Procediment jurídic per fer efectiu el realitzar el bé immoble, amb un termini de prescripció de 20 anys. Per fer efectiu el pagament del bé hi ha dues vies:

- Judici Declaratiu Ordinari.

- l'art. 131 de la Llei Hipotecària. És un procediment judicial, un sumari

curt i ràpid.

L'extinció de la hipoteca s'haurà de fer amb escriptura pública notarial i també s'haurà de portar al Registre de la Propietat.

Hipoteca Mobiliària.

La cosa no anirà a parar al creditor sinó que estarà en possessió del deutor. La hipoteca recaurà sobre béns mobles que puguin ser perfectament identificables o diferenciables ( p.ex un cotxe matriculat ). Es podrà inscriure en el registre que correspongui ( Màq. en el R. Mercantil, Llibre en el Reg. de la Prop. Intel·lectual... )

Penyora sense desplaçament.

Recau sobre coses mobles, però que fan referència a una massa indeterminada de béns, coses genèriques i indiferenciades ( p.ex. els fruits d'una collita, un ramat... ).

En els últims dos casos es requerirà escriptura pública.

Drets Reals d' Adquisició

Són els drets segons els quals els seus titulars, mitjançant una sèrie de condicions, es pot convertir en propietari de la cosa. Són els drets que donen a determinades persones que estan en una especial posició jurídica la possibilitat d'adquirir una determinada cosa quan el seu propietari decideix vendre.

Dret de Tempteig

És una opció de compra abans de vendre la cosa. Es pot inscriure en el Registre. un ex. seria que l'arrendatari tingués opció de tempteig en la compra de la cosa arrendada ( ex. pis ).

Dret de Retracta

Es dóna un cop venuda la cosa, si es té el dret de tempteig, es pot comprar e que ja s'havia venut. En el cas de segons quines finques rústiques si el propietari ven la finca sense comunicar-ho als veïns, es té el dret de comprar posteriorment al mateix preu i en les mateixes condicions que els altres. Hi ha:

· Retractes Legals Tenen el seu origen a la llei.

Poden ser arrendaticis, colindants i comuners

· Retractes Convencionals Són acords entre les parts

Dret d'Opció

No serà necessària la venda. S'estableix convencionalment, reservant-se una de les parts el dret d'adquisició de la cosa objecte del contracte, per un termini i amb un preu- Pot ser inscrit en el Registre, però el termini màxim per a fer-ho serà de 4 anys.

4.4. La Publicitat Registral

El Registre de la Propietat.

Neix per seguretat jurídica. En els béns mobles ja hi ha seguretat perquè la possessió és pública i evident, però en els béns immobles no.

Està regulada per l'art 605 Cc. i per la Llei Hipotecària. Té per objecte l'inscripció i anotació de tots els actes i contractes relatius al domini i altres drets sobre béns immobles. Ens determina la propietat i l'estat dels Béns.

Organització.

Llibre d'Inscripcions

En ell es troba tota la història de la finca. La primera anotació, anomenada inmatriculació, correspon a la descripció de la propietat i, a partir d'aquí, s'anotarà tota la història i evolució de la mateixa.

Llibre Diari

On es recullen les presentacions de tots els documents que entren en el Registre. Els documents que entren són les Escriptures, les anotacions preventives dels jutjats (quan algú inicia una acció judicial, pot demanar que aquesta sigui registrada), i les anotacions preventives d'embargament, els manaments judicials ,etc..

Fe Pública Registral.

El Registre gaudirà de la presumpció de què el que diu s'ajusta a la realitat. Tots els documents, més les resolucions judicials, més els actes administratius dels poders públics tenen accés al Registre.

En la presentació d'un document en el Registre, els assentaments d'entrada tenen un termini de 30 dies per a completar la documentació, ja sigui aportant més documents, ja siguin liquidacions a hisenda ( fonamentals i necessàries ).

Els tercers que compren de bona fe i ho inscriuen en el Registre, queden protegits per la Fe Pública Registral ( en el cas de què aparegués un sorprenent amo real ). Hi ha un límit que s'anomena Anotació Preventiva.

Quan es compra una finca en la que apareix una anotació de demanda, el tercer que vol comprar compra sàpiguen que pot perdre el negoci.

En quant a la qualificació del document, els registradors sempre fan una comprovació de què el document sigui correcte i s'ajusti a la realitat

El tancament registral comporta que no es podrà anotar res, amb igual o diferent data, que contradigui el que ja està registrat, que tregui validesa a la darrera anotació. El registre es tanca a tota inscripció incompatible.

El document de la liquidació ha d'entrar al registre. Si s'anota al llibre diari s'haurà d'anotar la data, l'hora, qui el porta i una breu descripció. En el cas de què hi hagi dues vendes, la primera venda sempre és preferent. Sempre s'ha de mirar els possibles gravàmens de les finques. El fet d'enregistrar té un cost.

4.5. La Succesio per causa de Mort.

El patrimoni d'una persona quan mor passa a ser l'herència o cabdal relicte. El que estudia el Dret de successions és el destí dels béns de la persona quan mor, és la seva transmissió. Per la mort el patrimoni es converteix en herència que està formada per l'actiu y el passiu, pels béns y obligacions pertanyent a la persona difunta (causant) y que no s'extingeixen per la seva mort. Únicament s'extingeixen els drets y obligacions personalíssims.

A Catalunya tenim el Codi de Successions, Llei 40 de 30 de desembre del 1.991. En el Cc. es regirà pels arts. 657 i ss. que, entre d'altres coses, disposen que:

· Els drets de successió d'una persona es transmeten en el moment de a mort.

· La successió es defereix per voluntat de l'home, per testament o per lei.

· La successió podrà ser Testamentària o Testada, i Intestada.

La persona que mor s'anomena Causant. L'Hereu és el que succeeix a títol Universal al causant. S'heretaran tots els drets i totes les obligacions. El Legatari succeeix a títol particular al causant; no està obligat a pagar els deutes. És una institució voluntària del causant.

Fases del procés d'Herència.

Obertura de la Successió i Crida a l'Herència.

Quan una persona es mor s'ha de cridar als hereus que poden ser instituïts per voluntat del causant, tant sigui per testament o per llei.

Delació de L'Herència

És el fet d'oferir l'herència als hereus per a què l'acceptin o no.

Acceptació o Repudiació de l'Herència.

L'herència jacent s'anomena a l'herència des que és oferta fins que és acceptada. Durant aquest impàs parlem d'herència jacent, en la que acostuma a haver-hi una administració.

Acceptació.

- Expressa, mitjançant acte de declaració de voluntat en un document.

- Tàcita, quan es realitzen actes que fan suposar la intenció d'acceptar-la

- Pura o Simple, quan s'accepta l'herència en la seva totalitat.

- A Benefici d'Inventari, primer liquidant els deutes, acceptant la resta si queda.

En aquest supòsit el patrimoni personal queda a cobert.

Repudiació

És la declaració per la qual es manifesta la voluntat de no convertir-se en hereu. Sempre s'haurà de fer en escriptura pública. Serà irrevocable, incondicional i indivisible.

Liquidació de l'Herència

És el pagament dels deutes amb els que l'herència està gravada. Se seguirà un ordre concret per a la liquidació:

· Creditors del Causant

· Llegats

· Creditors de l'Hereu

Successió Testamentària o Testada.

És aquella en la què hi ha testament. El difunt o causant deixa escrit de la seva voluntat. El Testament és un acte de disposició dels béns després de la mort.

Les característiques més importants son:

• és un acte essencialment revocable, que es pot canviar sempre que es vulgui.

• és personalíssim.

• és un negoci jurídic unilateral perquè només depèn d'una voluntat.

• és un acte a títol gratuït i també un acte solemne.

Els Codicils són annexes del testador amb la finalitat d'ampliar/modificar el testament.

Els arts. 663 Cc. i ss. disposen que estan incapacitats per a testar els menors de 14 anys i els que habitualment o accidental no es trobés en perfectes condicions mentals. També estableixen que el testament realitzat abans de l'alienació mental és vàlid.

En cas de dubte, un notari nomenarà dos persones com a facultatius per a que li examini la capacitat potencial, que es valorarà només per al termini de temps en el què s'hagi de fer el testament.

Existeixen dues classes de testaments:

- Els Comuns, atorgats en circumstàncies normals.

- Els Especials, com el marítim, el militar i els fets a l'estranger davant dels respectius superiors com poden ser el Capità, el Cònsol/Ambaixador... ( 667 Cc. i ss. ). Dins els testaments comuns diferenciem:

- Oberts, en declaració de voluntat davant de Notari.

- Tancats, per escrit, davant de Notari però tancats en un sobre. Han d'estar signats bé al final o bé en tots els fulls. Apertura post-mòrtem.

- Hològrafs, que són manuscrits, sense ningú al davant (expressant el lloc i la data com a prova de clarividència mental ), donats a una persona que els haurà de protocolitzar abans dels 5 anys primers després de la mort, portant-los al jutge. S'ha de tenir més de 18 anys.

Contingut del Testament.

Institució d'Hereu.

A Catalunya és imprescindible per a la validesa del testament que es fassi un nomenament d'hereu. S'haurà d'anomenar el que succeeix a títol universal al causant. Poden haver-hi, però, hereus forçosos que són els Legitimaris. Aquests últims gaudeixen de la Legítima i són les persones als que obligatòriament se'ls hi reserva part de l'herència. Els Legataris succeiran a títol particular al causant. Els Legataris hauran d'esperar forçosament a què es liquidi l'herència amb els legitimaris per a cobrar la seva part.

Substitucions.

- Substitució Vulgar, es nomenen dos hereus, el segon per si el primer mor.

- Substitució Pupilar, substitueix el representant, al menor o incapaç.

- Substitució Fideicomisària, l'hereu no rep l'herència fins que li dona el fideicomissari.

Marmessor ( Albacea ).

És la persona encarregada pel testador per a executar el testament. Té el dret a recuperar les despeses originades per aquest fet, a càrrec de l'herència. És un càrrec voluntari. Pot ésser retribuït amb un percentatge de l'herència.

Legítimes

La llei estableix uns hereus forçosos que són els legitimaris. Els parents, siguin descendents, ascendents o cònjuges del causant. tenen dret a rebre una part de l'herència, hi hagi o no testament, excepte quan se'ls hi hagués donat gratuïtament en vida. Les donacions fetes pel causant als legitimaris en vida es computaran després de la seva mort en el càlcul de la legítima.

La legítima és la porció de béns que rep el legitimari, de la qual el testador no en pot disposar per haver-la reservat la llei als hereus forçosos o legitimiaris.

La Preterició és la protecció de la legítima als hereus forçosos.

- Preterició Intencionada quan el testador no esmenta els hereus que s'han de detreure la legítima.

- Preterició No Intencionada o Errònia, serà quan p.ex el testador fa testament quan encara no té fills. El fill que hagi estat omès tindrà dret a ser l'hereu, es farà com si el testament no existís.

L'art. 813 Cc. disposa que només es pot privar de la legítima quan hi ha una causa de desheretament.

L'art. 807 Cc. ens diu qui son els legitimaris: fills, vidu/a, ascendents.

L'art. 808 Cc. indica que la quantia de la Legítima serà: per als fills, les 2/3 parts de l'herència (d'aquestes 2/3 , 1/3 part és l'anomenada de millora que la pot deixar a algun legitimari en concret per millorar-li el que rebi. Si els hereus són els pares, heretaran ½ cadascun, excepte si hi ha vídua, cas en el que cobraran 1/3 part, cobrant l'altra 1/3 part la vídua, com estableix l'art. 834 Cc. com a Legítima Vidual.

La legítima del cònjuge vidu és, si concorre amb els fills descendents l'usdefruit de la tercera part ( de millora), si concorre amb ascendents, l'usdefruit de la ½ de l'herència. Si està sol, l'usdefruit de 2/3 parts de l'herència.

Successió Intestada.

Es dóna quan mor una persona sense haver fet testament, o quan els hereus no accepten l'herència corresponent. Aquesta successió intestada la determina la llei.

L'ordre de succeir en el Codi civil és:

1er Fills i descendents Per dret propi.

Per dret de representació.

2on Ascendents

3er Cònjuge sobrevisquent,(legítima sempre)

excepte si hi ha separació i/o divorci, que consti fefaentment. 4rt Germans i Nebots

5è Parents Col·laterals fins el 4rt grau (cosins-germans o nets de germà)

6è L'Estat

A Catalunya regeix una llei especial 40/1.991. Disposa que les legítimes son ¼ part, que es calcula una vegada descomptades les despeses del darrer any de malaltia, les d'enterrament... Del que quedi Nét, es computarà la ¼ part.

En quant a les successions, a Catalunya seran:

1er Fills i descendents En la línia directa descendent.

2on Vidu Usdefruit del 100%, lliure de fiança.

3er Ascendents

4rt Parents Col·laterals Cosins i Nebots fins el 4rt grau.

5è Generalitat de Catalunya.

TEMA 5 Les Relacions Oblifatories

5.1. - La Relació Obligatòria. Fonts. Subjecteis i Objecte.

CONCEPTE D'OBLIGACIÓ O DEUTE.

Art. 1088 Cc Tota obligació consisteix en una dar, fer o no fer alguna cosa, es a dir, conté un fer o un ometre. Però, no tot deure de fer i ometre, és un deute en el sentit del dret d'obligacions, per exemple, el deure de fer un regal o de contestar una demanda, son una obligació social i una càrrega. Només l'obligació d'entregar el vehicle que s'ha venut és un deute en sentit del dret d'obligacions. Al deure d'entregar la cosa es contraposa la facultat de poder-la exigir i aquesta relació ve d'una “font d'obligació” prevista el el dret positiu.

Es parla d'obligació en sentit tècnic i de deures jurídics , que son conductes no patrimonials exigides a una persona per l'OJ, en tant que aquesta persona es trova en una situació determinada contemplada per l'OJ. (Ex. estar obligat a observar les lleis). En canvi l'obligació en sentit tècnic fa referènciaa una patrimonialitat de la prestació o conducte deguda per l'obligat.

L'obligació és la relació jurídica mitjançant la qual una persona anomenada deutor, està subjecte a realitzar una prestació que una altra, anomenada creditor, té dret a exigir-li.

EL DRET D'OBLIGACIONS.

Les obligacions formen part de la vida social inter privatos i no es pot pensar que la gent cumpleixi els contractes, interpreti les clàusules sense mirar primer els seus interessos, o fii mercaderíes comptant només amb la bona fe.

El dret fa possible aquesta vida de relació. El dret d'obligacions és en la seva manifestació més freqüent el dret del tràfic. Regula des dels contractes més diaris (comprar el diari) fins les grans transaccions.

La doctrina, distingeix en el vincle obligacional dels drets antics dos elements: el deute, es a dir, el de prestar per part del deutor i la responsabilitat, es a dir, la possibilitat de repetir judicial o extrajudicialment contra els bens del obligat o d'un altre garant en cas d'impagament de la prestació deguda.

Aquesta interpretació no és acceptable en el dret vigent, sinò des d'un altre punt de vista conceptual, la responsabilitat acompanya al deute com l'ombre al cos, de manera que on hi ha autèntic deute sempre hi ha responsabilitat del deutor.

Així es diu en l'art. 1911 Cc, “del cumpliment de les obligacions respon el deutor amb tots els seus bens presents i futurs”. L'art. 1911 no estableix una garantía del cumpliment sinò de la resposició en cas d'incumpliment de la prestació, es a dir, una garantía condicionada en la seva eficàcia a la solvència del deutor, però no en la seva existència.

L'excepció al dret d'obligacions son les anomenades obligacions naturals, per exemple els deutes de joc. No existeix obligació en sentit propi, però el fet de pagar, es a dir, de realitzar-les els conforma com si fossin deutes realment jurídics. Es la causa: el deure moral de realitzar-les la que no entra en l'àmbit jurídic. El deure moral és la justa causa que justifica l'atribució en el seu cumpliment.

Aquesta és l'interpretació que s'ha de donat al art. 1901, segons el qual, quan es va entregar una cosa que no es debía (és el supòsit de l'anomenada obligació natural) aquell a qui es demani la devolució pot provar que l'entrega es va fer a títol de lliberalitat o per altre justa causa, entre les que hi han les anomenades obligacions naturals. En tot cas, ha de tractarse, no de genèrics deures de conciència, sino d'obligacions nascudes front a una persona concreta de fonts semblants a les de les obligacions civils i quantitativament determinades o determinables.

FONTS DE LES OBLIGACIONS.

Fonts de l'obligació son aquells actes, aconteixements o situacions als que la llei confereix virtualitat per a fer surgir un deute. El Cc conté una relació de les fonts en l'art. 1089, al dir que les obligacions neixen de:

- la llei

- dels contractes

- quasicontractes

- dels actes i omisions ilícits o en que intervingui qualsevol mena de culpa o negligència.

D'aquesta relació, els contractes i els actes il.lícits constitueixen categoríes generals. Tot contracte vàlid compromet als contractants i tot acte culpable que ocasiona un dany obliga al causant front al perjudicat a reparar el dany causat. (D'aquestes categoríes s'en parlarà en els temes 5 i 6, ací només tractarem les altres)

Obligacions Legals ( La Llei ).

La llei està en l'orígen de totes les obligacions, però hi han casos en que l'obligació neix de la llei sense relació amb cap altre de les fonts enunciades en l' art. 1089. Per exemple, supòsits en els quals el deutor no ha fet rès sobre el que es pugui fonamentar la seva obligació, com en els aliments legals, que surgeixen d'una situació familiar (art. 142).

L'art. 1090 diu que les obligacions derivades de la llei no es presumeixen, es a dir que l'existència d'un deute no es pot deduïr de la llei, sinò que ha d'estar establert claríssimament en un text legal. La paraula llei equival a norma, es a dir, no només llei en sentit estricte, sinò també el costum i els principis generals.

Els quasicontractes.

Tenen orígen en el dret romà, que va donar força vinculant creadora d'obligacions a certs actes que sense ser contractes ni il.lícits, comprometíen i coinvertíen en deutor a qui els realitzava i en creditor a una altre persona. Això s'ha traslladat al Codi civil, que en l'art. 1887 defineix els quasicontractes com els fets lícits i purament voluntaris, dels que resulta obligat el seu autor front un tercer i a vegades una obligació recíproca entre els interessats. El Cc regula detalladament la gestió d'assumptes aliens sense voluntat del amo o el pagament d'una quantitat per error a qui no és creditor d'ella; en ambdos casos poden neixer obligacions pel gestor o l'amo o bé per qui cobra, i aquestes obligacions no venen de cap contracte ni de cap acte il.lícit.

A ambdos quasicontractes, la gestió de negocis sense mandat i el pagament o cobrament de lo indegut es refereix el Codi civil en els arts. 1888 i ss. Exemple del primer és actuar per un veí al que creiem que se li ha inundat la casa, i serà aquest qui pagui al lampista, encara que l'haguem avisat nosaltres o ens haurà de tornar els diners si els hem avançat nosaltres. En l'art. 1895 i ss es regula el cobrament de lo indegut, que fa que surgeixi l'obligació de restitució, amb interessos si s'ha fet amb mala fe.

La voluntat unilateral.

Obligació per voluntat unilateral és la que contrau un subjecte mitjançant la seva simple manifestació de voler obligarse. La de qui promet donar o fer alguna cosa, sense contractar amb ningú i sense que li obligui la llei. En principi en el nostre dret, la simple promesa de fer quelcom no vincula, excepte que l'altre l'accepti de forma expressa o tàcita.

No obstant, excepcionalment, té plens efectes la simple promesa de recompensa o premi feta en un mitjà públic (TV), sense necessitat quel'altre ho accepti, és un costum jurídic que el mitjà pagui la recompensa feta davant de l'audiencia.

Finalment, la doctrina moderna critica aquest sistema de fonts i defensa que només n'hi han dues, les que neixen per voluntat de la llei i les que neixen per voluntat dels subjectes (contractes).

ELEMENTS DE LES OBLIGACIONS: SUBJECTES I OBJECTE.

En les obligacions es poden apreciar uns elemenst reals, que son aquella matèria o comportament sobre es quals recau l'obligació; uns elements personals, que son el deutor i el creditor, i uns elements de relació que són el dèbit, la responsabilitat i el vincle.

Els elements reals fan referència al objecte de l'obligació: la prestació.

L'art. 1088 Cc diu que tota obligació consisteix en donar, fer o no fer alguna cosa, i en ell la paraula cosa, val en el seu sentit propi, de donar quelcom o en el d'acció, actuar o no fer. La conducta de l'obligat constitueix l'objecte de l'obligació.

La doctrina requereix que la prestació objecte de l'obligació sigui possible, lícita i determinada.

a/ Possibilitat. La prestació no pot ser d'una cosa d'impossible existència o comerç. L'impossibilitat pot ser de fet (prometre arrivar al centre de la terra), o de dret (llogar un terreny en el portal d'una casa per instal.lar-hi un comerç) es a dir fer una cosa prohibida. En aquests casos no neix l'obligació per manca d'un element essencial. (art. 1272)

b/ Licitud. L'ajustament de l'acte, la cosa o el seu tràfic, a les lleis o al mínim moral social: a les anomenades a vegades pel Codi com a bons costums o la moral. (art. 1273).

c/ Determinació. La prestació ha d'ésser d'alguna manera deteminable, doncs no pot quedar al arbitri d'una sola de les parts, el que estaría prohibit. (art. 1271, 1r 3r).

CLASSES D'OBLIGACIONS.

POSITIVES, poden ser de donar alguna cosa o fer alguna cosa. Ex. en una compravenda, donar el vehicle.

NEGATIVES, forcen al deutor a no fer alguna cosa. Ex. no competència deslleal.

DE TRACTE ÚNIC, es compleixen d'una sola vegada. Ex. pagar el preu d'una compravenda d'una sola vegada.

DE TRACTE SUCCESSIU O CONTÍNUES, suposen per al deutor una activitat contínua o continuada, de carècter periòdic. Ex. renda d'un arrendament.

DIVISIBLES, quan per al seu compliment es pot descompondre en parts homogènies que de manera aïllada poden complir-se. Ex. tornar un préstec.

INDIVISIBLES, que no pot ser complida per parts. Ex. donar una vaca.

ESPECIFIQUES, recau sobre una cosa certa i perfectament determinada. Ex. el vehicle matriculat X.

GENÈRIQUES, recau sobre una cosa no individualitzada, en que només es determina el gènere o la classe a la qual pertany. Ex. un vehicle model Z marca X. En aquests supòsits, hi ha una intepretació dscrecional, sino s'especifica qualitat, serà la qualitat mitjana. Art. 1167 Cc.

UNILATERALS, el vincle obligacional sorgeix només per a una de les parts. Ex. només el donant està obligat a donar.

BILATERALS, sorgeixen vincles per a les dues parts. Ex. en la compravenda, un dona i l'altre paga.

PECUNIÀRIES, consisteix a lliurar certa suma de diners. Ex. lliurar certa suma de diners. En les obligacions a llarc termini, es fixa una xifra concreta i es pacten clàusules d'estabilització, o bé es fixa una xifra i un índex que serveixi de referència per trovar la suma exacta.(Ex. IPC)

NO PECUNIÀRIES, recau sobre alguna cosa que si bé és valorable en diners no consisteix a lliurar-ne. Ex. lliurar una bicicleta.

MANCOMUNADES, quan cada deutor deu i cada creditor té dret a exigir la part de la prestació que li correspongui. Ex. A,B i C deuen 300.000,- i han de pgar cadasqun d'ells 100.000,- pts.

SOLIDÀRIES, quan qualsevol dels creditors pot exigir a qualsevol dels deutors el compliment total de la prestació. Ex.- quan A,B o C haguessin estat triats per un dels creditors per complir la prestació i el escollit hagués de satisfer les 300.000,- pts. íntegres. En dret civil es presumeix la no solidaritat art. 1137. Quan varis deutors son solidaris, el creditor pot reclamar el deute de qualsevol d'ells. El pagament fet per un dels deutors solidàris extingeix l'obligació (art. 1145, 1r.). Entre els deutors solidaris tenen l'obligació interna de reembosament, a prorrata del deute de cadasqun. D'altre part, quan hi ha solidaritat de creditors, el deutor pot pagar el deute a qualsevol d'ells, excepte que hagi estat demandat per un d'ells, en quin cas li haurà de fer el pagament. Si el creditor perdona el deute, l'obligació s'extingeix, però respondrà davant dels altres creditors solidaris. (art. 1143)

PRINCIPALS, aqueles que poden existir de forma independent. Ex. en un préstec amb fiança, l'obligació principal és el préstec.

ACCESSÒRIES, les que necessàriament van lligades a una altra que té caràcter principal. Ex.- la fiança.

SUBJECTES DE LES OBLIGACIONS.

El subjecte de l'obligació és aquella persona que de forma activa o passiva en siguin titular. êr tant, en una obligació hi ha un subjcte passiu deutor, queés qui ha de complir la prestació en què consisteix l'obligació, i un subjecte actiu o creditor, que és qui té el dret d'exigir-la.

En una obligació poden haber-hi diversos subjectes passius i actius, un actiu i varis passius o un passiu i varis actius, segons sigui l'obligació mancomunada o solidària.

5.2. El Compliment. Responsabilitat del Deutor

Segons l'art. 1156 Cc les obligacions s'extingeixen pel pagament o compliment, es a dir, per l'observància de la conducta deguda. Alguns autors es pregunten si és necessària la voluntat de pagar. Per uns no és necessària: si es paga s'extingeix l'obligació, encara que s'hagi pagat per error. Però per d'altres autors, si el pagament està fet per un incapaç, hi ha la possibilitat de repetir, es a dir recuperar la cosa, i entenen que el pagament és un acte voluntari.

La voluntat del creditor de rebre el pagament es necessària si l'obligació del deutor és de donar, però en materia de pagament aquesta norma té limitacions, doncs el creditor està obligat, sinó a rebre la cosa, sí a lliberar el deutor de l'obligació.

SUBJECTES DEL PAGAMENT.

El deute l'ha de pagar el deutor, però pot pagar-lo així mateix un tercer, excepte en deures de fer personalíssims. Art. 1158,1r Cc. El pagament del tercer es pot fer ho sàpiga o no el deutor.

El que pagui per un altre podrà reclamar del deutor el que ha pagat, excepte que ho hagi fet contra la seva voluntat expressa. En aquest cas només podrà reclamar allò pel que li hagi estat útil el pagament.

Segons l'art. 1162 el pagament haurà de fer-se a la persona en quin favor estigui constituïda l'obligació, o a una altre autoritzada per rebre'l en el seu nom. El art. 1163 afegeix que el pagament fet a una persona incapacitada per administrar els seus bens en quan li hagi estat útil. També serà vàlid el pagament a un tercer en quan s'hagi convertit en utilitat del creditor. L'art. 1164 diu que el pagament fet de bona fe al que estigues en possessió del crédit (aparenti ser acreedor), alliberarà al deutor .

OBJECTE DEL PAGAMENT.

El pagament o compliment, per alliberar el deutor ha de tenir determinats requisits:

Identitat. segons l'art. 1166, el deutor d'una cosa no pot obligar al seu creditor a que en rebi una altre de diferent, encara que fòs d'igual o superior valor que la deguda. Tampoc pot en les obligacionss de fer, ser sustituït un fet per altre contra la voluntat del creditor.(art. 1170)

Integritat. Excepte pacte, tant la cosa i el preu en les obligacions de donar com els actes deguts en les obligacions de fer, han de prestar-se sencers, sense fraccionament (art. 1157), en el seu cas, amb interessos.

Indivisibilitat. Art. 1169 Excepte pacte en contra, no podrà obligar-se al creditor a rebre parcialment les prestacions en que consisteix l'obligació. No obstant quan el deute té una part líquida i una altre il.líquida, podrà exigir el creditor i fer el deutor el pagament de la primera sense esperar a que es liquidi la segona.

CIRCUNSTÀNCIES I LLOC DEL PAGAMENT.

El pagament ha de fer-se en el lloc que s'hagi designat, i si no s'ha dit, si és entrega de cosa determinada, en el lloc de la cosa en el moment de constituir-se l'obligació . En qualsevol cas, el lloc de pagament serà el del domicili del deutor. Art. 1171.

El temps del pagament serà exigible “desde luego” segons l'art. 1113, 1r. Si no hi ha pacte, s'aplicaran els usos del comerç, i sinó un art. no pensat expresament per això, però que s'aplica, l'art. 1128, si l'obligació no fixa termini, però de la seva naturalesa i circumstàncies es dedueix que ha volgut concedir-se al deutor, els tribunals fixaràn la durada del termini. També fixaràn els tribunals la durada de termini quan aquest hagi quedat a voluntat del deutor.

Prova del pagament. La prova la té que fer el deutor. El pagament de quantitat, mitjançant rebut Art 1110.

Imputació de pagaments. segons l'art. 1172 el que tingui vàries deutes d'una mateixa especie en favor d'un sol creditor, podrà declarar en el moment de fer el pagament a quina d'elles ha d'aplicar-se. Si acceptés del creditor un rebut en que es fés una aplicació de pagament, no podrà reclamar contra aquesta, a menys que hagués hagut causa que invalidi el contracte. Si el deute produeix interés, no podrà entendres fet el pagament a compte de capital mentre no estiguin coberts els interessos (art. 1173)

MODALITATS DE COMPLIMENT.

D'ACIÓ EN PAGAMENT. Es tota prestació realitzada per acord amb el creditor, en lloc de l'originàriament estipulada i amb identic valor satisfactori. Ex. en lloc dels 10 milions entrego una finca. No està regulada de forma expressa.

Es necessita conveni (art. 1255), i una vegada acordada, el deutor només haurà de pagar la nova prestació i el creditor unicament podrà reclamar la segona pactada.

PAGAMENT PER CESSIÓ DE BENS. Art.1175. Quan el deutor no pot pagar, pot cedir els seus bens als creditors en pagament dels seus deutes. Aquesta cessió, excepte pacte en contrari, úncament l'allibera de la part del import del deute al que arrivin.

INCOMPLIMENT DE L'OBLIGACIÓ. LA RESPONSABILITAT DEL DEUTOR.

L'incompliment es la falta de realització de la prestació deguda pel deutor. L'incompliment pot ser absolut o propi i és quan la prestació deguda esdevé impossible, afecta a l'essencia de l'obligació.

L'incompliment relatiu o impropi és quan el compliment no s'ha realitzat punctualment o s'ha realitzat de forma defectuosa però encara pot tenir interés pel creditor la realització de la prestació de forma adient, ja que encara pot ser útil per ell.

El més important del incompliment és determinar si és imputable al deutor o no.

CAUSES DEL INCOMPLIMENT.

Les causes d'incompliment voluntari son aquelles que el lliguen a la voluntat del deutor. Hi son compresos tant l'incompliment intencionat com el negligent o culpos. De tots ells en respon el deutor segons l'art. 1101.

Pel contrari, l'incompliment és involuntari quan es deu a causes alienes a la voluntat del deutor, es a dir, causes que no s'haguessin pogut preveure, o que, previstos, fossin inevitables; son degudes a cas fortuit o força major i no en respon el deutor, art. 1105.

En definitiva, les causes del incompliment les classificarem segons generi responsabilitat pel deutor o no.

INCOMPLIMENT VOLUNTARI: DOLO.

L'incompliment és imputable al deutor quan es deu a dolo o culpa. La regla és que el compliment ha d'ésser exacte i diligent, es a dir, segons els requisits de la bona fe.

El dolo consisteix en la deliberada intenció de no complir l'obligació i la conseqüència és tenir que indemnitzar danys amb major amplitud que quan l'incompliment es deu a culpa. El deutor dolos respon de tots els danys que es derivin de la seva falta de compliment.

El dolo suposa que el deutor té una clara idea del resultat del seu incompliment i l'admet. Té plena consciencia de l'infracció.

Art 1102: La responsabilitat procedent del dolo és exigible en totes les obligacions. La renuncia a l'acció per fer-la efectiva és nula. Sino fos així es deixaría el compliment de les obligacions en mans del deutor.

INCOMPLIMENT CULPÓS.

La culpa consisteix en l'omisió de la diligència deguda en el compliment. Art. 1104: omisió de diligència que exigeix la naturalesa de l'obligació i correspon a les circumstànces de les persones, del temps i del lloc. El que caracteritza a la culpa a diferència del dolo és que en la culpa el deutor no té intenció d'incomplir, però actúa sense cura, sense previsió i sense la diligència adients i com a conseqüència, es produeix l'incompliment.

La culpa es classifica segons l'intensitat en: Culpa lata o greu, quan el deutor ha actuat amb la negligència que pugui tenir la persona més descuidada; d'aquesta culpa en respon sempre. Culpa Lleu és la que es dona quan el deutor ha deixat de prestar la diligència propia d'un bon pare de família, d'un home mitjà; d'aquesta culpa també en respon el deutor. Culpa Levísima que apareix quan el deutor actúa amb compte, però no amb el que solen tenir les persones més curoses; per això, en aquest supòsit el deutor no en respon, excepte en els casos que la llei exigeixi responsabilitat per culpa levíssima.

La culpa també es pot classificar segons un punt de vista objectiu o subjectiu. Es parla de culpa en sentit subjectiu quan es mideix atenent a les característiques personals del subjecte, tenint en compte la diligència que posa normalment en els seus assumptes. La culpa objectiva es valora en funció dels criteris normals de diligència mitjana que les persones solen adoptar en el tipus d'assumptes que es tracti. En aquesta culpa objectiva es refereix l'art. 1104 Cc quan parla de la diligència del bon pare de família. En el paràgraf 2n diu que quan no s'expressi la diligència que s'han de prestar s'entendrà que serà la del bon pare de família.

El Codi civil no es decanta per cap classificació dels graus de la culpa, sinò que deixa als tribunals la facultat d'apreciació de l'intensitat de la culpa. Art 1103. Es a dir, els tribunals podran moderar la responsabilitat del deutor, segons entenguin que ha estat la culpa. No és el mateix la culpa exigible a un professional, que requereix una diligència específica, que la del ciutadà mitjà.

En principi el deutor respon també per la culpa dels auxiliars que hagués utilitzat pel compliment de l'obligació (arts. 1596, 1601, 1721, 1784 i 1890).

Pel que fa a l'exoneració de responsabilitat del deutor en el cas de culpa, hi han un vuit legal, pel que s'aplicaría per analogía i al entendre dels tribunals, el mateix criteri que pel dolo, si és culpa lata, no es pot exonerar de responsabilitat i la renúncia sería nula.

D'altre part, les cláusules de limitació de responsabilitat son possibles, i es poden referir a la quantía de l'indemnització o a una limitació de la responsabilitat tenint en compte la classe de culpa. Art. 1104, 2n, permet pactar una diligència inferior a la del bon pare de família.

LA MORA DEL DEUTOR.

Suposa un incompliment relatiu, atés que el compliment de l'obligació no ha tingut lloc punctualment, però encara és possible. La mora és el retard culpable que no impedeix encara la possibilitat del compliment tardà. Això no sería possible en els supòsits en que el temini de compliment és essencial, per exemple la contractació d'un cantant per una festa major.

Cc art. 1100, per a que existeixi la mora han de concorre els següents requisits:

1r.- Que l'obligació consisteixi en una prestació positiva de fer o donar.

2n.- Ha de tractar-se d'una obligació exigible, vençuda i determinada, es a dir d'una obligació líquida, o depenent d'un senzill càlcul.

3r.- Que el retard en el compliment sigui un retard culpable.

4t.- REQUERIMENT. es necessari que el creditor exigeixi judicial o extrajudicialment el compliment de l'obligació. Excepte quan l'obligació o la llei ho declarin o quan dela naturalesa i circumstàncies resulti que la designació de l'época en que havía de entregar-se la cosa o fer-se el servei, era motiu determinant per establir l'obligació.

En les obligacions recíproques, cap dels oblgats incorre en mora si l'altre no compleix o s'amotlla a complir el que li pertoca. Quan un d'ells compleix, s'inicía la mora per l'altre. Els efectes de la mora son que el deutor ha d'indemnitzar danys i pejudicis, fins i tot si la cosa s'ha perdut per cas fortuit art. 1096, 3r.

SUPÒSITS D'INCOMPLIMENT SENSE RESPONSABILITAT DEL DEUTOR:

EL CAS FORTUIT I LA FORÇA MAJOR.

Art 1105 Cc, ningú respondrà dels successos que no s'haguessin pogut preveure ni dels que previstos, fossin inevitables. El cas fortuit i la força major son aconteixements no imputables al deutor que impossibiliten l'exacte compliment de l'obligació.

Requisits per exonerar de responsabilitat:

1r.- Que el fet no sigui imputable al deutor.

2n.- Que no es pugui preveure, o previst sigui inevitable.

3r.- Que impossibiliti al deutor per complir l'obligació.

4t.- Que es doni una relació de causalitat entre el cas fortuit i la força major i l'incompliment de l'obligació.

La distinció entre cas fortuit i força major és difícil. Sembla que els aconteixements imprvisibles i inevitables com la guerra, terratremol, etc. sonde força major, i pel contrari, consideren cas fortuit tot aconteixement que si s'hagués previst s'hagués pogut evitar. Excepcionalment, el codi declara en l'art 1784 cc la responsabilitat del empresari pre un aconteixement succeït dintre de la seva empresa per cas fortuit.

Els efectes del cas fortuit o força major son l'alliberament del deutor que no respon, excepte els supòsits del art 1105, que diu quenper vía legal es podrà respondre.

5.3. Modificació i Extinció.

CONCEPTE I TIPUS DE MODIFICACIÓ.

Les modificacions que poden afectar les obligacions al llarg de la se va existència poden ser de vris tipus, les anomenades modificacions objectives , en les que varía l'objecte de l'obligació, i les que afecten als subjectes de la relació o modificacions subjectives, canvíen la persona del deutor o del creditor. Finalment les modificacions poden afectar a les circumstàncies de l'obligació, variant les seves condicions principals (ex. el lloc de pagament).

MODIFICACIONS SUBJECTIVES PER CANVI DE CREDITOR.

LA CESSIÓ DE CRÉDITS.

És un negoci jurídic celebrat pel creditor cedent amb una altre persona, cessionar, en virtud del qual aquell transmet en aquest la titularitat del dret de crédit cedit.

Tots els crédits són en principi transmisibles (art. 1112), excepte pacte en contra, o per una expresa disposició leal que ho prohibeixi. Ex.- no es pot cedir el crédit a rebre aliments.

Està regulada en el Cc en els arts. 1526 i ss., dintre de la compravenda, però no sempre és una venda també pot ser objecte d'una donació o realitzar-se solvendi causa, es a dir, per pagar un altre deute del cedent.

Requisits: requereix el consentiment del creditor cedent i del cessionari, però no el consentiment del deutor cedit, perquè en aquest li és indiferent perquè haurà de pagar el mateix.

L'únic que li interessa al cessionari és que se li comuniqui en el deutor cedit, atés que si no se li comunica i paga al creditor primitiu, quedarà alliberat de l'obligació (art. 1527). La cessió de crédit es pot fer sense especials formalitats, excepte pel que fa a la cessió d'hipoteca, que requereix escriptura públca.

Per a que la cessió produeixi efectes front a tercers es necessàri que la seva data es pugui tenir per certa (arts. 1218 i 1227)i, en conseqüència, s'haurà de protocolitzar o seguirà les regles del 1227. D'altre part, el crédit cedit ha d'existir i ser vàlid.

Efectes: El dessionari reb el crédit pel seu valor nominal, encara que hagués pagat per ell un preu inferior. Reb tant el crédit com els accesoris al mateix, com la fiança, hipoteca, penyora, etc. (art. 1528)

La cessió del crédit genera unes responsabilitats pel cedent (art. 1529 pel que fa a la cessió a títol onerós o venda del crédit) El venedor de bona fe només respondrà de l'existència del crédit, però no de la solvència de deutor, excepte que s'hagués pactat així, o que l'insolvència fós anteior a la venda i pública. Si el cedent va actuar de mala fe, respondrà sempre del pagament de totes les despeses, danys i perjudicis.

LA SUBROGACIÓ EN EL CRÉDIT.

Implica també un canvi en la persona del creditor. Es produeix quan un individu paga un deute alié i, com a conseqüència, ocupa el llocdel creditor, rebent el crédit tal i com aquest el tenía en les mateixes condicions i garantíes (art. 1212)

La subrogació pot ser convencional, es a dir mitjançant conveni entre el creditor i el tecer que paga. Aquest supòsit és molt difícil de distingir de la cessió de crédit. La diferència és que la subrogació té una distinta funció econòmica: la cessió té la funció de realitzar la circul.lació el tràfic del crédit, mentre que la subrogació, respón al interés del que ha pagat i tracta que aquest recuperi el que ha desembossat, no té només un simple dret de regrés , sino una auténtica subrogació en el crédit.

Aquesta subrogació s'ha de fer amb coneixement del deutor (art 1159), la notificació se li ha de fer amb caràcter previ i el deutor s'hi pot oposar al pagament d'un tercer, en quin cas aquest tercer si pagués només podría reclamar del deutor allò en que li hagués estat útil el pagament. En la subrogació el crédit està vençut, es a dir el crédit ja és exigible.

La subrogació pot ser també per conveni entre deutor i subrogat sense consentiment del creditor. Art 1211, quan per a pagar el deute el deutor hagi demanat diners prestats en escriptura pública, fent constar el seu propòsit en ella i expresant en la carta de pagament la procedència de la quantitat pagada.

La subrogació está sotmesa a la disciplina comú de la prova, pel que la seva existència podrà provar-se a travers de qualsevol mitjà, pel que és necessari que s'estableixi amb claretat (art 1209) Només es pressumeiox la subrogació en els supòsits del art. 1210.

MODIFICACIONS SUBJECTIVES PER CANVI DE DEUTOR.

Al creditor no li resulta indiferent tenir un deutor o un altre, atés que un pot ser solvent i complidor i l'altre no ser-ho. Per això el canvi de deutor no es pot fer sense consentiment del creditor (art. 1205) Si es transmet el deute sense el consentiment del creditor, el primitiu deutor n queda alliberat, atés que aquell, arrivat el venciment del crédit, li podrà exigir el pagament.

El consentiment del creditor es també decisiu respecte del problema que es planteja quan el nou deutor resulta insolvent. l'art. 1206, eximeix el primitiu deutor, excepte que aquesta insolvència fós anterior i pública.. Havent acceptat el nou deutor, si resulta insolvent, el creditor en patirà les conseqüències i no podrà exigir al anterior el pagament excepte quan el primitiu deutor, coneixía l'insolvència encra que no fós pública.

Pel que fa a la subsistència de les garantíes i fiances i demés drets accessoris, s'ha d'estar al que s'hagi pactat, i en cas queno s'hagi dit rés s'entén que s'extingeixen amb el primitiu deutor, atés que no és el mateix avalar a un solvent que a un atre que potser ni es coneix.

La transmisió de deutes es pot fer mitjançant:

L'ASSUMPCIÓ DE DEUTE

Es produeix mitjançant un contracte entre el primitiu deutor i el nou deutor. Si el creditor no dona el consentiment es produïrà una assumpció cumulativa, doncs respondran totos dos deutors, si dona el consentiment serà una assumpció lliberatòria pel primer deutor.

L'EXPROMISIÓ.

Es produeix a travers de conveni entre el creeditor i un tercer (art. 1205). Es pot fer sense el consentiment del antic, però no sense el consentiment del creditor.

LA DELEGACIÓ.

Art. 1206. El delegant (deutor) ordena o autoritza a un altre, delegat, per a que aquest constitueixi una obligació o realitzi una prestació en favor d'un tercer o delegatari. Ex. és la lletra de canvi. Es un important instrument de crédit.

EXTINCIÓ DE LES OBLIGACIONS.

S'enumeren en l'art 1156 del Cc i son el pagament o cumpliment, la pérdua de la cosa deguda, la condonació del deute, la confusió dels drets de creditor i deutor, la compensació i la novació. Del pagament ja se n'ha parlat en el compliment de les obligacions. Pel que fa a la pérdua de la cosa deguda, es refereix el Codi a l'impossibilitat de realitzar la prestació objecte de l'obligació.

CONDONACIÓ DEL DEUTE.

És la renúncia gratuïta per part del creditor a exigir el seu dret. Tots els drets son en principi renunciables i el perdó entra dintre d'aquesta possibilitat. Aquesta renúncia es pot fer de forma expressa o tàcita (art. 1187) La condonació del deute principal extingeix els accessoris.

CONFUSIÓ DELS DRETS DE CREDITOR I DEUTOR.

L'obligació s'extingeix quan es reuneixen en la mateixa persona els conceptes de creditor i deutor. Ex.- l'hereu creditor que passa a heretar.

COMPENSACIÓ

L'art. 1195 diu que es produirà la compensació quan dues persones siguin recíprocament creditores deutores l'una de l'altra. l'efecte de la compensació és extingir l'un i l'altre deute en la quantitat concorrent.

NOVACIÓ

És la substitució de l'obligació que s'extingeix per una altra de nova que neix en lloc seu. (art. 1203). Es pot produïr perquè varía l'objecte de l'obligació, perquè la pesona del deutor és substituida per una altra o perquè un tece es subroga en els drets dels creditor. Per a que una obligació quedi extingida per una altra cal que es declari de forma expressa o que l'obligació nova i antiga siguin incompatibles.

TEMA 6 La Responsabilitat Civil

La Responsabilitat Civil que es tracte en aquest tema no es refereix a la responsabilitat dimanant dels contractes (RESPONSABILITAT CONTRACTUAL), sinó a l'originada pels denominats actes il·lícits (art. 1089: les obligacions es deriven no solament dels contractes, sinó també “dels actes i omissions il·lícits o en que intervingui qualsevol mena de culpa o negligència”). És la coneguda com RESPONSABILITAT EXTRACONTRACTUAL, per contrastar-la amb la derivada del contracte o responsabilitat civil, per comparar-la amb la responsabilitat penal. La responsabilitat civil és la nascuda dels actes il·lícits, encara que intervingui culpa o negligència, no hi ha delicte, i es regeix pels articles 1902 i ss del Cc. Encara que els delictes també originen simultàniament responsabilitat civil.

6.1. Responsabilitat per Culpa i Responsabilitat Objectiva. Pressupòsits.

Els sistemes primitius feien una sèrie de Catàlegs d'indemnitzacions, amb una determinada sanció per a cada cas. Quan no es preveia indemnitzar, les famílies s'enemistaven.

En Dret Romà hi havia la Lex Aquilia, es a dir, l'obligació de rescabalar el valor del esclau o animal per dolo o culpa, caracteritzada per l'inexistència de vincle obligatori o relació jurídica preexistent entre el causant del dany i la víctima.

A l'Edat Mitjana es va agafar el mateix concepte del Dret Romà, que va passar posteriorment als codis, el que suposa el nucli de la responsabilitat civil extracontractual.

Actualment, l'art 1902 Cc. i ss. conté la regla general de la responsabilitat per culpa dient que el que per acció o omissió causa dany a un altre, intervinguent culpa o negligència, estarà obligat a reparar el dany causat.

L'article 1903, excepcionalment, fa desaparèixer quasi bé el concepte de culpa, al dir que en determinats supòsits la responsabilitat recaurà sobre els danys causats per les persones de les que s'ha de respondre ( ex. fills menors ), treballadors, alumnes d'ensenyança no superior, dels animals, d'accidents a la propietat de caça...

Com es veu estem sotmesos a una Responsabilitat per Culpa, o Subjectiva, que deriva del grau d'intencionalitat. La víctima haurà de provar qui ha estat el responsable del dany, per poder obtenir una indemnització.

La jurisprudència exigia fins fa poc la culpa, el que restringeix el dret de la víctima. Actualment la jurisprudència ha matitzat aquesta Resp.per Culpa o Subjectiva que dóna el Cc, i ha començat a desvincular la responsabilitat i conseqüent indemnització del fet de la culpa, anant cap el concepte de Responsabilitat Objectiva, que impera en d'altres països. La tendència a l'objectivitat desvincula la responsabilitat del fet de provar la culpa, indemnitzant només pel sól fet d'haver creat un dany.

L'ingent desenvolupament de l'indústria, les tendències i tecnologies de l'època van fer que aquesta Responsabilitat Objectiva fos necessària, amb la finalitat de protegir els treballadors, fent que l'empresari respongui del que passi a la seva empresa, encara que aquest no sigui el causant directe del dany. A França va sorgir la teoria dels danys anònims i inevitables, on no havia de ser imprescindible saber qui havia estat el culpable del dany. Només pel fet d'haver-se produït el dany, el responsable d'aquell bé ja havia d'indemnitzar ( ex.- ser empresari genera profits però també perills: màquina que mutila un dit; era una mena de contrapartida a l'utilitat proporcionada per l'activitat perillosa).

L'evolució del concepte no només ha vingut determinat pel desenvolupament de la tècnica, sinó per l'ascens de les classes no capitalistes (accident=ruïna). Era indispensable organitzar la reparació del mal amb criteris més justos que el de la culpa.

Finalment,el desenvolupament de la organització de la responsabilitat ha estat fomentat per una tècnica econòmica: la de l'assegurança. L'Assegurança era una tècnica econòmica que empraven i encara empren els empresaris per compartir riscos amb d'altres persones.

L'evolució d'un concepte de culpabilitat al de responsabilitat objectiva ha vingut de la mà de la jurisprudència, i gràcies en part al món de l'assegurança que els fa ampliar la mesura de l'obligació de reparar: ja no paga una persona física sinó una jurídica. Aquesta evolució jurisprudencial fa que es canviï en dos aspectes:

Inversió de la càrrega de la prova.

El tribunal presumeix la culpa del que causa un dany. No serà la víctima del dany qui haurà de provar sinó que serà l'autor del dany qui haurà de demostrar que va actuar amb prudència i lícitament. Hi haurà presumpció de culpabilitat civil.

Grau de diligència.

Es tracta de l'agreujament de la diligència exigible. El TS comença a exigir als empresaris una diligència enorme. Quan es demana una responsabilitat, el jutge mesura la diligència. No tractarà de la mateixa manera a un professional que a un ciutadà, perquè no tindran la mateixa responsabilitat. S'ha de demostrar que s'ha fet tot el possible per evitar el dany per quedar exempts de responsabilitat.

La Responsabilitat civil per delicte és la responsabilitat civil que emana del delicte. Es regularà pel Codi Penal, encara que siguin normes civils perquè parlen de responsabilitat. La Responsabilitat ex delicte és competència dels Tribunals Penals, però aquests no tracten la responsabilitat igual que en els Trib. Civils. En el codi penal s'ha de demostrar la culpa, s'ha de demostrar qui ha estat el causant donada la presumpció d'innocència.

El codi civil estableix dues responsabilitats per danys:

- la del art. 1092: remet al codi penal (responsabilitat delictual)

- la del art. 1093: remet als arts. 1902 i ss del Cc (responsabilitat quasi delictual)

Aquest sistema és irracional, perquè estableix dues competències diferents: tribunals civils i penals. També la jurisprudència és diferent en un àmbit que en l'altre: les sentències penals prejutgen les qüestions civils en moltes ocasions.

El que ja hagi estat objecte d'un judici penal no podrà discutir-se de nou en un Tribunal civil. També hi han diferències d'apreciació, penalment el fet és delicte o no.

Pressupòsits de l'obligació de reparar el dany:

A) Pressupòsits de caràcter objectiu: Acció o Omissió voluntària i antijurídica.

a) Acció o omissió. Art. 1902 (arts. 1089 i 1093) És responsable qui causa un dany per acció o omissió. El no fer pot suposar un dany i comportar una responsabilitat. Ex.no avisar d'un fet: foc al magatzem, vaca que s'ofega.

b) Ha de ser voluntària. Els fets o omissions danyosos han d'ésser voluntaris, realitzats lliure i conscientment. Aquest requisit ha estat criticat pequi el 1902 no en diu rés de la voluntat, doncs també s'inclouen els danys causats per negligència, no cal que sigui voluntària.

c) Antijurídica o ilícita.No ha d'ésser un mal qualsevol, sinó que haurà de suposar una infracció d'una regla del Dret. D'altra banda, hi ha excepcions a l'antijuricitat que s'anomenen Excuses Absolutòries, que consisteixen en que, davant de determinats fets antijurídics, hi hauran raons per a què el responsable s'eximeixi de culpa ( ex. bogeria, minoria d'edat... ).

B) Pressupòsit subjectiu: culpa i negligència. Dolo, Culpa i Diligència Exigible.

La RC suposa l'infracció de determinades regles de conducta, el codi civil exigeix que hi hagi una activitat en el subjecte. Segons el grau d'intencionalitat, la Doctrina distingeix entre:

Dolo voluntat de realitzar un acte antijurídic coneixent l'ilegalitat ( intenció de fer un mal )

Culpa : causació del dany sense intenció, per negligència .

La diligència exigible en el tràfic jurídic serà doncs el grau de culpa, i intenció en el dany causat. La diligència del bon pare de família és l'exigible en casos normals (art 1104); en el cas dels professionals hi haurà una exigència de major rigor en la diligència al tenir-ne més coneixements.

El problema de la responsabilitat extracontractual del codi és la prova de la culpa. No obstant la jurisprudència i la Doctrina han modificat aquest criteri. Avui es presumeix la conducta culposa (inversió de la càrrega de la prova). Ademés el 1903 (culpa in vigilando o in eligendo) declara la responsabilitat per fets d'altres.

C) L'altre pressupòsit objectiu: El DANY

El simple risc no comporta RC, ha d'haver un dany reparable: un efectiu perjudici de qualsevol classe.

Classes de dany:

- Danys materials: pèrdua soferta ganància deixada d'obtindre (lucre cessant)

- Danys Morals: (sent 6 dec 1912, avans no eren indemnitzables) Son els perjudicis que sense afectar a les coses materials es refereixen al patrimoni espiritual de les persones (honor, llibertat, amor, família, pèrdua sentimental). Únicament han d'ésser reals i demostrables per ser indemnitzats.Els danys morals no son indemnitzables en el sentit de rescabalats, sinó que son compensables. La quanties dels danys depèn del criteri del jutjat o tribunal. Els tribunals civils/penals rescabalen pel dolor “pretium doloris” (ex.: mort d'un parent en accident de circul.lació)

D) El pressupòsit causal: la relació de causalitat. Nexe Causal.

Hi ha d'haver una relació de causalitat entre el subjecte causant del dany i l'efecte o dany causat. La persona o subjecte, la conducte del agent, ha de ser causant del dany directa i immediatament.

Hi ha d'haver una relació de causalitat entre el mal inicial i directe i els posteriors. El problema sorgeix quan hi han varies concauses. Hi ha una teoria que s'expressa en la dita: “ La causa de la causa és la causa del mal causat“, que implica que sempre hi haurà una causa original o directe. Sempre hi ha un subjecte causant dominant i fins que no es trenca el nexe és responsable del dany ( ex. accidents en circulació ). Poden donar-se les interferències del nexe causal:

- El cas fortuït o de força major (no previsible)

- La culpabilitat de la pròpia víctima:culpa exclusiva ( ex. suïcidi )

- Concurrència de culpes, responsable i corresponsable: teoria de la compensació de culpes: en el judici es determinarà el % de culpa de cadascú als efectes d'indemnitzar.

L'obligació de rescabalar el dany causat.

El Codi Civil determina que la indemnització es farà rescabalant el dany causat. (art. 1902). És una obligació de fer. S'ha de reparar referit al moment de l'indemnització, no al moment en que es produeix el dany (quan es paga).

La reparació ha d'ésser íntegra, de tot el dany i es farà per restitució. Si no és possible, se li posarà un preu i es donaran els diners en metàlic pel rescabalament. En aquest últim cas també es podrà reclamar una altra indemnització per danys i perjudicis.

L'acció de reclamar es pot cedir, p.ex. en herència, i també es podrà renunciar o pactar amb el perjudicat ( cas freqüent en els accidents de tràfic, abans d'arribar a judici ).

Hi han topalls indemnitzatoris en la circulació de vehicles a motor, que seran fixats per

llei.

El Codi Civil també determina la prescripció de la reclamació de Responsabilitat Civil.

· Resp. Civil del Codi Civil art. 1962, 2n. Un any (des del moment en el què el perjudicat té coneixement del fet)

· Resp. Civil del Codi Penal art. 117 Cpe. No indica la data exacte, però indica que prescriurà d'acord amb les regles civils, pel que hem d'anar ala prescripció general del termini de 15 anys ( Jurisprud.) quan neix de delicte o falta.

6.3. L'Assegurança de Responsabilitat Civil.

El seu origen és la intenció de repartir el risc quan es causa un dany a tercers entre una comunitat de possibles agents. És per aquest motiu que neixen les companyies asseguradores. Tenen el que anomenem Responsabilitat Civil Directa , és a dir, en supòsits civils són directament responsables del mal que succeeixi.

És possible renunciar a una eventual responsabilitat (avans que es produeixi el fet), per exemple pactes entre veïns, però no és el més convenient.

Els tribunals admeten demandes indistintament contra assegurat i asseguradora.

L'assegurador no pot oposar front a tercers les accions que té contra el seu propi assegurat en virtut de l'assegurança obligatòria.

La jurisprudència és força protagonista en aquest terreny.

Responsabilitat Civil per Fets No Propis o responsabilitat civil subsidiària.

És la del article 1903 del Cc. Imposa respondre per fets en els que no hi ha hagut intervenció pròpia. Aquesta s'anomena Responsabilitat Civil Subsidiària: es respondrà civilment dels fets però subsidiàriament, és a dir, només en el cas de què no hi hagi un primer responsable o una companyia asseguradora, donat que hi ha un ordre lògic de responsabilitats.

L'art. 1903 enumera tots els supòsits en que es respon per un fet aliè, pels fets d'un altre.

- Pares o tutors: 2n i 3r.

- Empresaris i mestres 4t i 6´é

L'art. 1903, últim paràgraf: exoneració de responsabilitat: quan s'actua amb la diligència del bon pare de família.

Acció de repetició. Els responsables o les companyies asseguradores tenen acció de repetició contra el causant dels danys. És a dir, una vegada han indemnitzat els danys, es poden dirigir contra a aquells assegurats que l'han causat existint culpa per part d'ells.

El Consorci de Compensació d'Assegurances.

Si no hi hagués companyia asseguradora o aquesta no en pogués respondre, es recorre al Consorci de Compensació d'Assegurances, que respon d'aquells sinistres que preveu la llei, pagant fins un límit fixat també per la llei.

El codi civil esmenta també altres responsabilitats: sobre animals, caça, etc..

Responsabilitats Civils Especials.

Responsabilitat Civil de l'Estat, regulada per la llei de responsabilitat patrimonial del estat. Aquest respon dels fets dels seus empleats. L'acreditació del dany consisteix en demostrar que hi ha hagut un mal funcionament d'un servei públic. El problema principal quan s'està contra la Administració son les proves.

La Llei d'Accidents de Treball per treballadors per compte d'altre (principi que en cas de dubte se li farà cas al treballador: principi IN DUBIO PRO OPERARIO.)

L'Assegurança Obligatòria dels Automòbils, regulada per Llei de contracte d'assegurança, en la qual hi ha unes garanties mínimes cobertes SOA.

L'Assegurança de Navegació Aèria obliga a indemnitzar als transportistes ( les companyies ) però els límits marcats són molts baixos.

La Llei de Caça obliga a mantenir una assegurança obligatòria. Es paguen unes primes molt petites però amb cobertures també molt baixes. Hi ha força casuística de culpa exclusiva. p.ex.un caçador mou els matolls per cridar l'atenció dels animals i un altre, pensant que és un animal, el dispara.

La Responsabilitat de Matèries Radioactives és un contracte d'assegurança especial pel que fa a la seva legislació.

TEMA 7 El contracte.

7.1. L'autonomia Privada.

Com hem vist anteriorment, el contracte és font d'obligacions. Art. 1089. Al seu voltant giren les diferents relacions de caràcter patrimonial que es donen entre particulars.

La definició de contracte és un tipus de negoci jurídic, és a dir, una manifestació de voluntat privada, d'una o més parts dirigida a obtindre un fi pràctic tutelat pel Dret. El contracte es caracteritza per ser un negoci jurídic bilateral amb declaracions de voluntat de dos o més persones, les quals estableixen una reglamentació dels seus interessos. És un negoci jurídic de dos o més parts.

L'art. 1254 Cc. disposa que el contracte existeix des que una o vàries persones consenteixen en obligar-se, respecte d'una altra o altres, a donar alguna cosa o prestar algún servei. El pressupost del contracte és un acord de voluntats, un consentiment comú.

El Cc italià defineix el contracte com un acord de dos o més parts per constituir, regular o extingir entre elles una relació patrimonial.

Analitzant la definició, tot contracte requereix l'acord entre les voluntats d'almenys dues persones, així com l'intenció de constituir, regular o extingir obligacions de caràcter patrimonial, que per raó del seu caràcter jurídic, siguin protegides pel Dret.

Atès que els contractes regulen relacions de caràcter patrimonial entre particulars, cal que puguin tenir una gran flexibilitat per adaptar-se a les diferents situacions. El Cc. estableix el principi de llibertat de pactes, també anomenat principi d'autonomia de la voluntat. L'art 1255 Cc. estableix el principi de autonomia de la voluntat en la contractació o principi de llibertat de pactes i diu que els contractants poden establir els pactes, clàusules i condicions que tinguin per convenient, sempre que no siguin contràris a les lleis, a la moral ni a l'ordre públic.

El principi d'autonomía és senzillament una manera d'expressar que l'OJ reconeix als particulars un ampli poder d'autoregulació de les seves relacions patrimonials

Ara bé, és evident que l'autonomía privada no pot estar d'esquena al OJ. Es a dir, la majoria de les normes de la contractació son de caràcter dispositiu, però ni han algunes de ius cogens o dret necessari que prevalen fins i tot sobre l'autonomia privada.

D'altre part, tampoc s'ha d'hipervalorar l'acord de voluntats, oblidant el substrat econòmic del contracte i la característica de patrimonialitat.

Els contractes típics son aquells esquemes contractuals que estan legalment contemplats y als que el dret objectiu proporciona una regulació de caràcter general. Així doncs, els diversos TIPUS de contractes recollits en el codi civil (compra-venda, arrendament,...) o en qualsevol altre legal (contracte d'edició,...) seran qualificables com típics.

Els contractes atípics son els que encara que no tingui reconeixement legal ni regulació positiva, reuneixen els requisits essencials de la genèrica figura contractual.

La jurisprudència admet expressament que les persones en el lliure exercici de la seva llibertat econòmica i iniciativa privada puguin estructurar lliurement figures contractuals no consagrades encara legalment. El problema és que si les parts no ho han previst, a l'hora del incompliment d'una de les parts, ¿quina legislació se li ha d'aplicar? En la pràctica es fa la justícia del cas concret sobre la base de esbrinar el més clarament possible la voluntat de les parts. exemples típics de contractes atípics son els de mediació i , el de garatge, el de franquícia, el leasing i el factoring.

7.2. Elements Essencials i Accidentals del Contracte.

Els elements essencials del contracte han d'estar presents en tot contracte per a que vàlidament es pugui parlar de tal. L'art. 1261 del CC ens els dona y són:

· El consentiment.

· L'objecte.

· La causa.

Els elements accidentals s'anomenen així perquè poden trovar-se en un determinat contracte però la seva presencia no és essencial, poden ser la condició, el termini, la càrrega i la forma.

Consentiment.

L'art. 1262 Cc. diu que el consentiment es manifesta pel concurs de l'oferta i de l'acceptació sobre la cosa i la causa que han de constituir el contracte. El consentiment és l'acord de voluntats de les parts que intervenen en el contracte, sobre la matèria (objecte) i sobre allò que pretén (la causa del contracte).

* Possibles problemes que poden donar-se en el consentiment.

La Capacitat, com esmenta l'art 1263 Cc. en dir que els menors d'edat no emancipats i els incapaços no tindran capacitat de contractar.

Les prohibicions de contractar, Les lleis prohibeixen a algunes persones la celebració de determinats contractes, no obstant i que aquests tenen capacitat. Ex: professor amb contracte de dedicació exclusiva, no pot donar classes fora del seu departament.

Són d'interpretació restrictiva, però son molt nombroses, per exemple pel funcionari públic (règim d'incompatibilitats)

La lliure formació del consentiment i els vicis de la voluntat.

L'OJ vetlla perquè el consentiment contractual es presti de forma lliure i conscient, quan això no és així, que no s'hagi fet correctament el procés es parla de VICIS DE LA VOLUNTAT. En l'art. 1265 podem trobar quatre classes de vicis: error, violència, intimidació o dolo.

Error, regulat en l' art. 1266 Cc, que és el fals coneixement de la realitat que incideix en el procés de formació de la voluntat. És l'equivocació o la falsa representació mental de quelcom. Hi ha varis tipus d'error:

- Error de Fet, és sobre les circumstàncies del contracte: Error en la persona o error en els motius.

ex: llogar un apartament i que et canvien el mes de vacances.

- Error de Dret, ( art. 6.1 Cc. ), que disposa que aquest tipus d'error en la interpretació de la llei pot exculpar, o no, totalment a l'autor. La ignorància de les lleis no excusa del seu compliment.

- Error, es diu així perquè l'error sofert impedeix mostrar la voluntat certa en el contracte, per exemple en la transcripció del contracte es posa cent per cent mil. L'art. 1266 Cc. disposa que si l'error és salvable no s'impugnarà el contracte.

Perquè l'error invalidi el contracte ha d'ésser sobre un element essencial, quan la seva consideració hagués estat la causa essencial per contractar.

Violència en el moment del consentiment. En parla l'art 1267, 1r Cc., s'arrenca el consentiment emprant una força irresistible ( p.ex. si et posen una pistola al cap en el moment del consentiment; es a dir, violència física o hipnosis). També produeix l'anul·labilitat del contracte.

Intimidació, art. 1267, 2n Cc., referint-se al temor racional i fonamentat de patir un mal imminent i greu en la seva persona o en la del seus bens o en la persona o bens del cònjuge ascendents o descendents. És una coacció moral que és causa en una persona per originar una voluntat de manera diferent. La intimidació ha d'ésser greu, injusta i antijurídica. Serà una causa d'anul·lació del contracte. No serà vàlid el simple temor de quedar malament davant dels altres, o l'amenaça de posar un plet.

Dolo, on l'art. 1269 Cc. diu que n'hi ha quan, amb paraules o maquinacions insidioses per part d'uns dels contractants, és induït l'altre a celebrar un contracte que, de no haver estat així, no hagués fet. Es fa referència a la intenció d'enredar”, que serà causa de la nul·litat del contracte. El dolo ha de ser greu i determinant de la voluntat.

Divergència entre voluntat interna i el que realment es contracta, on s'estudien tres supòsits principals:

Declaracions fetes en broma. No neix cap obligació en principi, excepte quan un tercer se ho creu ( podent exigir danys i perjudicis).

Reserves mentals, que són vàlides, excepte que surtin a la llum. Ex. Dret Canònic, si et cases havent fet anteriorment una reserva mental davant de notari.

Contractes Simulats. Es fan entre dues parts que es posen d'acord per fer veure que estan fent una cosa, quan realment n'estan fent una altra, només té l'apariencia de negoci. Aquest negoci simulat seria anul·lable. Ex. fingir compravenda quan és donació, per raó d'impostos.

L'objecte.

L'art. 1271 Cc. diu que podran ser objecte de contracte totes les coses que no estiguin fora del comerç dels homes, encara que siguin futures. No es podrà negociar amb la herència futura, i també podran ser objecte dels contractes tota mena de serveis que no siguin contraris a les lleis o als bons costums.

L'Objecte és la prestació o la cosa sobre la que recau el contracte, el contingut del contracte. Haurà de ser determinat o determinable, possible, lícit ( no contrari a les lleis ni als bons costums ), i objecte de comerç. (art. 1272 y 1273 Cc)

Causa.

Hi ha moltes definicions. Segons el Codi Civil és la finalitat pràctica que es pretén amb el contracte, i per això es considera un element essencial.

L'art. 1274 Cc. parla de diferents tipus de causes distingint entre contractes onerors o gratuïts.

En els contractes onerosos s'entén per causa, per a cada part contractant, la prestació o promesa d'una cosa o servei per l'altra part.

En els gratuïts, els de pura beneficència, la mera liberalitat del benefactor, l'altruisme del benefactor.

Art. 1275 Cc. disposa que els contractes sense causa, o amb causa il·lícita, no produeixen cap efecte. La causa és il·lícita quan s'oposa a les lleis o a la moral.

Art. 1276 Cc. diu que l'expressió d'una causa falsa en els contractes donarà lloc a la nul·litat, sinó es provés que estaven fonamentats en una altra vertadera i lícita.

Art. 1277 Cc. manté que encara que la causa no s'expressés en el contracte, es presumirà que existeix i que és lícita mentre el deutor no provi el contrari.

La forma.

La forma no és essencial en els contractes. Els contractes orals valen, però són difícils de provar. El normal és que es facin sobre el suport d'un document, però hi ha excepcions. Hi ha determinats contractes que obliguen a una forma solemne: Són els Contractes Formals o Solemnes. S'han de fer en escriptura pública, davant de notari. Un exemple clar és la Hipoteca. La regla general, però, és que hi ha llibertat de forma.

Forma té a veure amb document públic o privat

Art. 1278 Cc. diu que els contractes seran obligatoris, qualsevol que sigui la forma en la què s'hagin celebrat, sempre que en ells es donin les condicions essencials per a la seva validesa.

Art. 1279 Cc. diu que si la llei exigís l'atorgament d'escriptura o una altra forma especial per a fer efectives les obligacions pròpies d'un contracte, els contractants podran posar-se d'acord per a complimentar el contracte en la forma requerida, sempre que hi hagués el seu consentiment.

Art. 1280 Cc. manté que hauran de constar en document públic: els actes i contractes sobre Drets Reals i/o Béns Immobles, els arrendaments d'aquests per 6 o més anys sempre que perjudiquin a tercers, les capitulacions i modificacions matrimonials, els aspectes de l'herència...

Els elements accidentals del contracte: a) la condició, b) el terme; c) la càrrega.

a) La condició.

En la pràctic molts contractes estan sotmesos a condició. (Ex. et compraré el vehicle si passa l'ITV). Aquesta és una lliure decisió de l'autonomia de les parts, i no és essencial en un contracte. Ara bé, quan les parts inclouen una condició, aquesta es converteix en l'espasa de Damocles del contracte, doncs el seu incompliment portarà la ineficàcia del contracte.

Els requisits de la condició son: ha de ser possible, no contrària a les lleis ni a les bones costums(art. 1116), i el succés de la condició no ha de dependre únicament de la voluntat dels contractants (et compraré si em vols vendre)

Hi ha dos classes de condicions: la suspensiva, es dona quan l'eficàcia del contracte depèn de la condició i la resolutòria, que significa que el contracte comença a produir efectes, i al produir-se aquesta condició, deixa de ser eficaç.

b) El termini

El termini és el moment temporal en que comencen els efectes d'un contracte.

El termini ha de ser cert (art. 1125.2 Cc). S'entén per cert un dia que ha d'arribar encara que no es sàpiga quan. Ex. dintre de 20 díes després de la mort d' algú)

Es distingeix entre termini inicial i termini final, segons s'iniciïn els efectes d'un contracte o s'acabin.

c) la càrrega

(en castellà és el modo)

És una determinació accessòria a una liberalitat, que la limita i recondueix a uns propòsits ulteriors del testador o donant, diferents de la mera intenció de gratificar.

El donant per exemple imposa al donatari l'obligació de pagar els deutes o també la de viure en la seva companyia. D'altres vegades el modo o la càrrega s'imposa en utilitat d'una tercera persona, com passar part de les rendes donades a un parent.

En tots aquests supòsits s'apliquen a la càrrega les disposicions del dret d'obligacions.

Es possible revocar la liberalitat sinó es compleix el modo: article 647, amb obligació de restitució.

7.3. Interpretació.

En parlen els arts. 1258 i ss. Cc. . Els contractes no només obliguen al que expressament s'han pactat, sinó també a totes les conseqüències que, segons la seva naturalesa, siguin conformes a la bona fe , al ús i a la llei.

Si el contracte és clar es complirà en sentit literal. Si el contracte no és clar, prevaldrà la intenció de les parts contractants. S'haurà de trobar, esbrinar la vertadera intenció servint-nos de les circumstàncies prèvies, coetànies i posteriors. “ Els contractes no són el que diuen que son, sinó el que les parts volen que sigui “. ( 1281, 1282 Cc. )

En la interpretació segons la naturalesa dels contractes, s'atribuirà a les clàusules obscures o dubtoses el sentit que resulti de la interpretació del contracte ( art 1285 Cc.)

Segons els usos i costums del lloc, davant el dubte prevaldrà el costum ordinari del lloc ( art 1287 Cc. ).

En els contractes amb clàusules fosques la interpretació es farà de tal manera que no afavoreixi a qui l'ha redactat ( art. 1288 Cc. ).

Quan sigui impossible resoldre els dubtes que originin la interpretació del contracte, aquest serà nul ( art. 1289 Cc. ). Per concretar una mica mes: Si els dubtes són l'objecte principal, el contracte serà nul.

7.4. Ineficàcia

Fa referència a aquells supòsits en que el contracte no arriba a produir els efectes als que estava dirigit o deixa de produir efectes en un moment determinat.

No es pot confondre ineficàcia amb invalidesa: que és la negació de la força jurídica vinculant d'un contracte per ser contrari a dret, com a sanció per la seva il·legalitat.

La invalidesa està tractada en el codi des de dos classificacions:

- Anul·labilitat, en la que alguna de les parts pot iniciar alguna acció per a què el contracte no tingui efecte.

- Nul·litat, que és un tipus d'invalidesa que identifica els contractes que no tenen cap mena d'efecte.

Cap contracte és invàlid en abstracte, sinó nul o anul·lable.

Les causes de la ineficàcia faran referència al trencament del vincle o obligació. Normalment, en un contracte de tracte únic, el trencament només es produirà una vegada; en un contracte de tracte successori es donarà en tot un conjunt d'obligacions.

Impugnacions i Anul·labilitat.

Un contracte és impugnable o anul·lable per determinades causes. Segons els principis generals, els contractes seran vàlids però, s'hi s'han realitzat amb defectes, es concedeix al perjudicat la possibilitat d'anul·lar-lo o de deixar-lo sense efecte.

Es podran impugnar:

· Els contractes celebrats amb vicis del consentiment (engany, intimidació o violència)

· Els contractes celebrats per incapacitats no assistits per un tutor o curador.

. Els contractes celebrats per un cònjuge amb el patrimoni comú sense consentiment del altre.

Els podran impugnar:

· Les persones afectades.

· Els representants legals de les persones incapacitades.

Contractes Nuls.

És el supòsit més greu d'ineficàcia. Un contracte no serà nul si una de les parts no ho declara. Serà nul sempre que tingui un vici que afecti quelcom essencial, encara que el contracte pot continuar amb efectes fins la declaració de nul·litat que fa el jutge.

Les causes de nul·litat radical del contracte són:

· Els contractes en contra de la moral o ordre públic.

· Els contractes contra la voluntat ( dolo, culpa... )

· Els que requereixin una forma solemne i no l'hagin tingut.

· Els que tinguin com a causa quelcom que sigui il·lícit.

· Els contractes fets amb mancança de capacitat legal.

La Rescissió del contracte.

És una causa d'ineficàcia que procedeix d'un moment posterior a la celebració. El contracte neix vàlid, però posteriorment pot esdevenir ineficaç. La rescissió té un termini de prescripció de 4 anys. L'art 1290 Cc. determina que els contractes celebrats correctament poden ser objecte de rescissió en determinades circumstàncies, consistent en què una de les parts pateixi una Lesió. Hi ha tipus de lesions:

- Engany a mitges.

Quan una de les parts contracta a un preu que es inferior en més de la meitat al valor real. És la lesió ULTRADIMIDIUM. La dissolució només es durà a terme quan no hi hagi més alternativa. Serà una acció subsidiària perquè per norma general s'obligarà a pagar el que falti, tot demostrant fins i tot que no hi ha hagut mala fe.

- Lesió en Frau de Creditors.

Es dóna aquest cas quan es fa un contracte sobre una cosa litigiosa (pendent d'un plet), il·legal o fora de comerç. Pretén garantir la capacitat del creditor de cobrar, i l'obligació del deutor de posar la cosa a disposició del creditor. Implica la devolució de la cosa amb els fruits que aquesta hagués pogut produir.

- L'Extinció per Mutu Dissentiment s'acostuma a crear un altre contracte on les parts acorden en sentit contrari, anul·lant el contracte anterior.

- La Resolució Unilateral no es podrà dur a terme, a excepció de què estès pactada.

7.5. Classificació dels Contractes.

Atenent a la Regulació dels Contractes. Segons la classe de Dret que se li apliqui

Civils.

Mercantils.

Laborals.

Administratius.

I tot tipus de contractes segons el Dret que s'apliquin. Generalment els contractes són mixtes ( Civil - Mercantil ).

Atenent a les Obligacions que creen.

Unilaterals.

Quan sorgeixen obligacions per a una sola de les parts contractants ( ex. donació ).

Bilaterals.

Ambdues parts estan obligades a realitzar alguna cosa

( ex. Compra-venda )

Atenenent als requisits per al seu naixement.

Consensuals.

Neixen quan les dues parts donen el seu mer i pur consentiment.

( ex. compra-venda )

Reals.

Cal el consentiment i el lliurament de la cosa ( ex. préstec bancari ).

Formals.

Ha de tenir forma concreta de solemnitat ( ex. hipoteca ).

Atenent a la força de les parts contractants.

De Mutu acord o Abstracte.

Totes dues parts negocien.

D'Adhesió.

On una part fixa les condicions i l'altra simplement s'hi adhereix.

P.ex. les Assegurances (contractes massa). En el cas de que hi

haguessin dubtes, segons la jurisprudència benefici per a l'adherit.

TEMA 8 Figures Contractuals Típiques.

8.1. Compra-Venda.

Els articles que regulen la compra-venda ( C-V ) són els arts. 1445 i ss. Cc, que destaquen l'idea de canvi de cosa determinada per preu cert.

C-V = Cosa x Preu

L'art. 1450 Cc. indica que la compravenda es perfecciona entre comprador i venedor pel consentiment sobre l'objecte i el preu, i serà obligatòria per ambdós encara no s'hagi entregat la cosa ni el preu. És un contracte consensual i bilateral, no real. Es perfecciona amb el mer consentiment; l'entrega de la cosa es farà en un moment posterior.

Naturalesa de la compravenda, té les següents característiques principals:

· Contracte consensual que es perfecciona per mer consentiment.

· Obligatori perquè del contracte es desprèn una obligació de transmetre.

· Bilateral i Recíproc, perquè la obligatorietat recau sobre les dues parts.

· Onerós, perquè cada part n'obtindrà un benefici.

Existeix una doble regulació d'aquest tipus de contracte: la del Codi Civil i la mercantil del Codi de Comerç. Els criteris per establir si el contracte es regula o no pel Dret Mercantil són:

Contractes Mercantils ( art .325 Ccom. ) Contractes No Mercantils ( art. 326 Ccom)

· Coses Mobles i Mercaderíes · Compres per Consum

· Comprar per revendre. · Vendes per obtenir fruits de rendes. - Vendes d'artesans en els tallers.

· Finalitat Lucrativa · Revendes de no-comerciants de béns de consum sobrants.

ELEMENTS

a) Subjectes.

El comprador, que és qui es compromet a pagar el preu.

El venedor, que s'obliga a vendre determinada cosa o dret.

Capacitat: Han de tenir la capacitat plena (majoria d'edat o emancipats amb complement de consentiment per immobles).

Limitacions: L'art. 1459 determina una sèrie de limitacions per contractar o prohibicions a persones concretes, com són els jutges, advocats, procuradors, magistrats, marmessors, etc.

Objecte.

Cosa, que pot ser corporal, incorporal i drets. Tota cosa pot ser objecte del contracte de C-V, però haurà de ser una cosa real i possible, determinada o determinable i lícita en el comerç.

Preu, que ha de ser cert, en diners o signe que els representi ( xec, taló... ). S'ha de pogué fixar el preu sense necessitat de nou conveni.

En principi el preu és lliure però hi han límits legals, p.ex., la llei fixa el preu màxim en les vivendes de protecció oficial ( 1445 i ss Cc. ).

Forma.

No hi ha cap formalitat perquè en principi és un contracte consensual. Es perfecciona per mer consentiment de les parts ( ex. la venda de bestiar ).

Especificitats dels Contractes de Compra-Venda. Els riscos de la cosa.

L'art. 1460 Cc. fa referència al cas en el que es perdi la cosa objecte del contracte. Només es demana que existeixi la cosa en el moment de contractar, si no hi ha cosa no hi ha contracte. En el cas de que s'hagi perdut una part de la cosa, el comprador pot optar entre desistir del contracte o comprar la part restant per un preu proporcional.

Si es perd la cosa després del contracte per cas fortuït o força major, l'art. 1452 és confús:

- en la venda de coses específiques, a partir de la perfecció de la c-v recau el risc de pèrdua en el comprador.

- en la venda de coses genèriques, en el moment en que hagin estat individualitzades, es transmet el risc al comprador, perquè representa que ja les hagués pogut recollir i no ho ha fet.

CONTINGUT DE LA COMPRAVENDA:

Obligacions del Venedor.

obligació d'entrega de la cosa.

L'art 1461 Cc. determina que el venedor està obligat a l'entrega material de la cosa i sanejament de la cosa objecte del contracte, a la transmissió de la possessió.

L'art. 1462 Cc. indica com a formes d'entrega

· Instrumental per mitjà d'un document notarial.

· Tradició simbòlica per donar coses mobles, p.ex. les claus del cotxe.

· Béns Incorporals posant els títols a disposició del comprador.

En principi les despeses d'entrega han d'anar a càrrec del venedor, però les despeses de transport a càrrec del comprador, excepte estipulació especial en contra, segons l'art 1465 Cc. Quan es fa una entrega a “portes pagados”, la responsabilitat és del venedor. Si és a “portes debidos”, la responsabilitat és del comprador.

Les condicions d'entrega, segons l'art. 1468 Cc. La cosa ha d'estar en el mateix estat en el que es trobava quan es va comprar. Si la cosa ha produït fruits, s'hauran d'entregar la cosa més els fruits, juntament amb les coses accessòries que pugui haver-hi. Si fossin béns immobles, el comprador té la possibilitat de rescabalar-se del preu durant sis mesos, si la cosa no té els mateixos metres que quan la va comprar.

El sanejament, segons l'art 1474 Cc, determina que el venedor respondrà davant del comprador de:

. la possessió legal i pacífica de la cosa venuda i

. dels vicis o defectes ocults que tingués.

Sanejament per evicció (art. 1475) és el sanejament al que està obligat el venedor quan el comprador ha estat privat de la cosa objecte del contracte per sentència ferma i en virtud d'un dret anterior del contracte (un tercer era propietari). El comprador ha de notificar la reclamació judicial al venedor, ja que sense notificació pot perdre el dret a reclamar per la pèrdua.

El Sanejament per vicis ocults, està regulat per l'art. 1484 i ss. Cc. i atorga un termini de 6 mesos per a reclamar, amb dues opcions:

· Acció Redhibitòria, podent resoldre el contracte.

· Acció Estimatòria o quanti minoris, disminució del preu, sempre valorat per perit.

Son els defectes ocults de la cosa que la fessin impròpia per l'ús o disminueixin el valor. El venedor en respon, excepte que els vicis estiguin a la vista i el comprador sigui un perit o expert.

B) Obligacions del Comprador.

L'art. 1500 Cc. determina que el comprador està obligat a pagar el preu en el temps fixat i en el lloc pactat. Poden haver-hi causes per a la suspensió del pagament:

· Quan el comprador fos pertorbat en la possessió o domini de la cosa.

· Quan pugui fonamentar el temor de què serà pertorbat. ( 1502 Cc. )

El comprador estarà obligat a pagar interessos, segons l'art 1501 Cc., quan

· Hi passa un temps entre l'entrega de la cosa i el pagament.

· Si s'ha convingut.

· Si la cosa produeix fruits o rendes.

· Si es constitueix en mora .

Al Codi Civil trobem alguns articles específics:

Art. 1504, per a béns immobles, estableix que els contractes no es resoldran a no ser que s'hagin requerit prèviament amb prova fefaent.

Art. 1505, per a béns mobles, estableix que els contractes es resoldran en el moment en que no es pagui, no enterrant el bé.(art 1600)

Compra-Venda amb pacte de Retrovenda ( RETRO ).

Aquest tipus de contracte està regulat per l'art. 1507 Cc.És la reserva del venedor de recuperar la cosa venuda. És un retracta convencional. És una reserva que pot fer el venedor en el moment de fer el contracte. Per fer ús d'aquest dret, s'hauran de rescabalar al comprador les despeses necessàries i útils sobre la cosa i les despeses del contracte ( art. 1518 Cc. ). De vegades aquest contractes oculten préstecs, simulats com a c-v. El termini de la reserva en el contracte és de 4 anys si no es pacta res, fins a un màxim de 10 anys.

Compra-Venda amb reserva de Domini.

És una compravenda amb el preu aplaçat. Es pot entregar la possessió ( ex. claus del pis ), però no la propietat sobre la cosa fins que no es cobri plenament el preu. És una garantia pel venedor de cobrar.

Poden incloure clàusules penals (art. 1154), sotmeses al poder de moderació dels tribunals. Per exemple quedar-se tot el que s'hagi pagat si no es paga en un termini. El jutge sempre tindrà en compte a l'hora de jutjar la quantitat de deute que queda pendent, podent sentenciar que aquesta clàusula específica no tingui validesa.

Compra-Venda de coses futures.

Art. 1271 Cc., hi han dos tipus d'aquests contractes:

· Coses futures esperades, en la que si la cosa no arriba, el comprador no ha de pagar.

( Ex. una collita ).

· Compra-Venda d'Esperança, quan no se sap segur si es tindrà, però el comprador

ha de pagar sempre ( p.ex. sigui la collita bona o dolenta es compra ).

Permuta.

Regulada per l'art 1538 Cc. i ss que detenia que es tracta d'un tipus de compra-venda caracteritzada pel canvi de la cosa per una altre cosa. Permuta = Cosa x Cosa.

Si també s'intercanvia part en diner, si és de menor valor que la cosa s'entén permuta.

Donació.

Regulada pels arts. 618 i ss Cc.. És el contracte gratuït per excel·lència. Es disposa de la cosa en favor d'una altre a canvi de res. És un acte de mera liberalitat.

7.2 Arrendaments. Classes

Una de les parts s'obliga enfront de l'altra a proporcionar-li el gaudir i/o usar una cosa, o a executar-li una obra, o a prestar-li un determinat servei, a canvi d'un preu cert. Només es transmet doncs el dret de gaudir i usar de forma temporal.

És un contracte consensual ( amb el consentiment de les parts ), sense solemnitat requerida, poden ser verbals ( amb el conseqüent problema de prova ), i Bilateral.

Els Arrendaments estan regulats en els arts. 1542 i ss Cc. Les seves característiques són:

· Els elements materials són la cosa arrendada i el preu de la renda ( diner o signe ).

· Els subjectes són l'arrendador i l'arrendatari.

· La capacitat es correspon amb la general de Cc.

· Els Arrendaments de més de 6 anys s'haurà d'inscriure en escriptura pública.

· No es poden arrendar coses fungibles o consumibles.

· Duració determinada en el contracte.

En quan al Contingut i Obligacions del Contracte:

Arrendador.

Segons art 1554 Cc. està obligat a donar a l'arrendatari la cosa objecte del contracte i a fer les reparacions mínimes per utilitzar-la. Haurà de garantir que l'arrendatari tingui un gaudiment pacífic, i que no sigui pertorbat en el seu ús.

Arrendatari.

Regulat pels arts. 1555, 1558, 1561, 1563 i 1564 Cc.

· Haurà de pagar el preu o la renda estipulats.

· Ús de la cosa de forma adient,diligent i amb cura.

· Respondrà del seu deteriorament o pèrdua.

· Tolerarà les reparacions necessàries.

· Tornarà la cosa al final de l'arrendament.

L'Extinció de l'Arrendament tindrà efecte per les mateixes causes generals d'extinció, amb l'excepció de les del compliment de les obligacions. La causa més important serà la finalització del termini fixat en el contracte, però hi haurà d'haver pre-avís. Si el pre-avís es realitza, l'arrendament no es prorrogarà. Si no existeix pre-avís, podrà haver-hi prorrogació per Tàcita Reconducció

Classes d'Arrendaments.

• Arrendaments Urbans.

Regulats per la Llei d'Arrendaments Urbans ( LAU ) del 1995, encara que les característiques més importants es troben a la LAU del 1964. La nova LAUdetermina que el termini mínim d'arrendament és de 5 anys, encara que es pugui acordar que el termini sigui menor si l'arrendatari ho reserva. En el cas de què no s'hagi fet així, l'arrendatari podrà anar prorrogant el contracte fins als 5 anys, sense que l'arrendador tingui dret a dir res.

La LAU separa els contractes d'arrendaments immobles:

· Contractes d'arrendament d'immobles.

· Contractes per a usos diferents, (temporada, segona residència, locals de negocis...)

La renda es pot fixar lliurement, i podrà preveure la pujada de l'índex IPC per a revisions anuals de la base durant el període d'arrendament. Podrà pactar-se també un altre sistema d'actualització.

En quant a la Fiança, preveu que s'ha de deixar en dipòsit l'avançament d'una mensualitat en el contracte d'immobles, i dues mensualitats en el contracte d'ús diferent. Aquesta fiança haurà de dipositar-se a les cameres de la propietat a disposició de la Generalitat.

La nova llei també preveu noves obligacions per a l'arrendador. Haurà de fer les reparacions ordinàries, però no les petites reparacions de desgast. L'arrendatari haurà de contribuir a les despeses generals de l'immoble i tributs o taxes municipals. L'arrendatari tindrà dret d'adquisició preferent, però a preu de mercat.

• Arrendaments Rústics.

Estan regulats les la Llei d'Arrendaments Rústics ( LAR ) de 31 d'octubre del 1980. La durada del contracte serà d'un mínim de 6 anys, fàcilment prorrogables a 15. Preveu la possibilitat d'actualitzar la renda segons l'índex que marqui el Ministeri d'Agricultura. L'arrendatari tindrà dret preferent d'adquisició, dret de retracte i dret de tempteig.

Ha estat modificada per la llei d'incendtius a les explotacions familiars, en el sentit que els contractes seríen de 6 anys amb una prórroga del mateix temps, però a partir de la primera les altres prórrogues seriend e tres en tres anys. D'altre part, si es vol resoldre el contrcate, només s'ha de fer un preavís d'un any avans de la finalització de la prórroga.

Els arrendaments d'obres ( contractistes ) i els arrendaments de serveis ( tots dos a l'art 1544 Cc. ) són arrendaments de Serveis Professionals.

8.3. Préstec.

Estan regulats per l'art. 1740 i ss Cc. Existeixen dos tipus de contractes de Préstec.

Comodato.

Art. 1741 i ss. Cc. És una forma de préstec en la que una part, comodant, entrega gratuïtament a l'altra part, comodatari, una cosa moble o immoble a fi que se serveixi d'ella per un temps o per un ús determinat, amb l'obligació de restituir la mateixa cosa rebuda.

És un tipus de contracte:

· Contracte Real Trasllat de la Cosa.

· Unilateral Només s'obliga al comodatari.

· Essencialment Gratuït Si es paga ja no és un comodato.

En quant al contingut, les obligacions per al comodatari són que adquireix l'ús però no els fruits de la cosa, i estarà obligat a satisfer totes les despeses ordinàries. Estarà obligat a destinar a l'ús i temps pactat. Les obligacions pel comodant són que cedeixi l'ús gratuïtament, que es faci càrrec de les despeses extraordinàries i a respondre si hi ha vicis ocults. Si es perd la cosa per cas fortuït, haurà de suportar la pèrdua, excepte que s'hagi pactat un preu taxat.

Pel que fa a l'Extinció, tindrà lloc al terminar el període de temps pactat. El Codi diu que si no s'ha pactat temps, serà quan el comodant reclami la cosa (art. 1750 Cc).

L'objecte del comodat han d'ésser les coses no fungibles o consumibles, perquè les ha de tornar.

Mutu o Simple.

Es una classe de contracte de préstec. És un contracte on una part, mutuant o prestamista, entrega a l'altra part, mutuari o prestatari, determinada quantitat de diners o altre cosa fungible, i aquesta s'obliga a restituir-ho per una altre equivalent de la mateixa espècie o qualitat.

Les característiques són que el prestatari adquireix la propietat de la cosa, no es pagaran interessos si no s'han pactat, el préstec també podrà ser gratuït, la restitució serà en mateixa espècie o qualitat. És un contracte real, excepte quan es pacta un préstec a futur, que serà consensual, doncs només es pacte que es farà, i pot ser civil o mercantil. El codi de comerç determina que s'entendrà com a préstec mercantil en el cas en què la cosa es destini a actes de comerç.

En quant al seu contingut, les obligacions del prestatari seran restituir i pagar els interessos pactats.Els interessos poden ser lliures, excepte els d'usura (interés lleoní). La llei Azcàrate del 1908 encara està vigent per regular els contractes amb interessos usurers, per a ajustar-los als que es considerin normals si són excessius. Un dels problemes actuals és que en el món mercantil el marge d'interessos molt alts és més tolerat que en el món civil.

8.4. Fiança.

Està regulada per l'art. 1822 i ss. Cc que diu que per la fiança s'obliga a un a pagar o complir per un tercer, en cas de no fer-ho aquest. És una garantia de caràcter personal, que tendeix a assegurar un dret de crèdit..

Les seves característiques són que és pagar per un altre com a garantia personal a favor del creditor, té un caràcter subsidiari, és una obligació accessòria de la principal, i si és solidària, cada avalador és garant de la totalitat del deute principal. El fiador es pot obligar a respondre per menys del principal, però mai per més ( art. 1826 Cc. ). És un contracte Consensual, i podrà ser gratuït o onerós. Hi ha tipus diferents de fiances:

Atenent a la Causa:

· Convencional, la que provingui d'un negoci jurídic entre les tres parts: deutor, creditor i fiador.

· Legal, que es donen per disposicions de la llei, l'obligació recau en el deutor. El fiador accepta voluntàriament (art. 1854).

· Judicial, que té el seu origen en el un proveïment judicial.

Atenent a la seva regulació:

· Civils, regulades pel Codi Civil.

· Mercantils, regulades pel Codi de Comerç, asseguren el compliment d'un contracte mercantil, encara que el fiador no sigui comerciant. Ex. pòlisses bancàries.

Els seus elements principals són:

Subjectes: el Fiador, que ha de tenir capacitat per a contractar (discussió doctrinal: el emancipat no pot prendre dines a prestec, doncs tampoc podrà afiançar), el Deutor i el Creditor.

L'objecte és l' obligació garantida, que ha d'ésser existent i vàlida. També es pot donar sobre deutes futurs però mai superior als principals.

La forma ha de ser expressa, en forma escrita. Ex. Bancs: corredor de comerç.

El seu contingut ha de ser l'obligació principal que el fiador ha de pagar o de complir en favor del creditor la mateixa prestació que la inicial del deutor.

Relacions entre creditor i fiador.

El creditor pot triar a qui demanda. En el moment de la demanda, el fiador té el benefici d'excusió i podrà oposar al procediment totes les excepcions principals dient que el contracte principal és nul, però no podrà oposar les personals del deutor.

El fiador tindrà la facultat d'excusió de béns del deutor, és a dir, no estarà obligat a pagar mentre el deutor tingui béns per cobrir el deute. Haurà d'advertir que hi ha d'altres béns i dir quins són amb la condició de què estiguin en el territori nacional.

Relacions entre fiador amb el deutor.

Prèviament a pagar el fiador, el fiador pot demanar la relevació de la fiança en determinats casos establerts a l'art. 1843 Cc.

· Quan es vegi demandat judicialment per al pagament.

· En cas de fallida, concurs o insolvència.

· Quan hi havia un termini vençut en condició de fiador.

· Quan ha passat el termini establert per al deute.

· Després de 10 anys, si el termini del deute no era major.

En el cas de què ja hagi pagat la fiança, el fiador es pot posar en el lloc del creditor i anar contra el deutor. Això s'anomena Dret de Subrogació.

La Co-Fiança serà la fiança feta per varis fiadors.

DRET CIVIL Pàg. 82

Les persones són copropietàries en sentit abstracte. Ténen una quota de participació sobre la propietat.

Per

Naturalesa

o

Incorporació

Per

Destí

Per

Analogia