Tema 27.- La declaració de voluntat negocial.

Un cop formada la voluntat amb coneixement i voluntat, el que vol celebrar un negoci jurídic ha de manifestar quina és la seva voluntat, ha de prestar el seu coneixement.

La declaració de voluntat és qualsevol mitjà d'expressió a través del qual exterioritzem la nostra voluntat negocial.

No tot mitjà expressiu és adient, a vegades s'utilitza un d'erroni. Això comporta moltes vegades a pensar que un mecanisme és el llenguatge, però encara que sigui de forma escrita o oral, el llenguatge ha de ser clar. (Art. 1288 CC)

El silenci com a declaració de voluntat és un problema per aquesta. Qui calla no diu res, per tant, no declara res. Tot i això cada vegada està tenint més transcendència ja que es considera que aquelles persones poguent i havent de parlar no ho fan, s'entén que consenten, es a dir, que declaren la seva voluntat. En quant al Dret privat aquesta situació no es pot donar. (Art. 1005 CC)

Declaració Expressa: Declarant la voluntat inequívocament s'expressa la voluntat.

Declaració Tàcita: Quan per actes concloents s'està manifestant la intenció negocial de l'individu.

Declaració Presumpta: Encara que no tingui relació amb la voluntat, l'ordenament dona a l'acte la justa validesa.

Les declaracions receptícies són aquelles que per que tinguin lloc exigeixen el seu coneixement per part del destinatari. (Art. 1262 CC). Pel que fa a la declaració feta per carta, el propi article diu que per que un negoci en que les declaracions de voluntat siguin receptícies, naixerà un negoci jurídic quan el que ha fet l'oferta posteriorment li arriba al seu coneixement que el destinatari de la mateixa ha dit que si. (Acceptació)

Elements d'una declaració de voluntat:

• Exteriorització: El pas de lo psicològic a lo social.

• Notificació: La comunicació del que es vol expressar a la persona a qui va dirigit.

• Coneixement: Que el destinatari a qui està dirigit ho pugui conèixer.

La notificació i el coneixement només son aplicables a la declaració receptícia.

Si la persona deixa el negoci pel qual a fet una declaració de voluntat o bé es mor (Art. 1257 CC) Però ha de tenir un límit de temps, en qual si no es realitza una altra declaració (apart de la de l'oferta inicial), es a dir, que hi hagi activitat, deixa de tenir validesa.

La substantivitat de la declaració de voluntat

Qui fa una oferta, quan de temps esta obligat a mantenir la voluntat? Aquesta és la idea principal de la substantivitat. Moltes vegades la oferta feta ja no li interessa al cap d'un temps. La pregunta és, continua obligat a complir-la?

Segons l'art 1257 del CC, els contractes només produeixen efectes entre les parts i els seus hereus. Existeix obligatorietat de la permanència de la voluntat. Aquesta permanència te un límit, per això ara les ofertes venen limitades per temps i sinó be donada s'extingeix.

Existeix possibilitat de revocació quan al cap del temps ja no et pot interessar. Sempre es pot revocar però ha d'utilitzar els mateixos mecanismes que va fer servir per fer l'oferta.

Alguna vegada es necessita la declaració de terceres persones per que aquesta sigui complerta. Una institució catalana n'és l'exemple. La norma admet la possibilitat que la declaració de voluntat necessita un complement per ser complerta. Això també pot passar amb els efectes ja que ha vegades per que aquests tingui validesa han de comptar amb la conformitat d'un tercer. (segur a tercers..) Art. 1257.2 CC

Contingut volitiu: el que vol el subjecte que declara, contingut mínim indispensable, que ha de ser formulat pel subjecte a declarar.

Art. 695 CC: el testador expressarà l'última voluntat, el que vol, es a dir, el seu contingut.

És més complex, no hi ha diferencia entre lo previ i lo preliminar. Sempre ha d'haver voluntat, però aquesta pot exterioritzar alguna cosa diferent a lo volgut. Això dona peu a una discrepància entre lo volgut i lo declarat.

El que es manté és el contingut del declarant per dues raons:

• Per la pròpia impossibilitat de tercers.

• Ha d'assumir la responsabilitat d'una eficàcia pròpia de no haver exterioritzat el que volia. (Art. 1288 CC)