L'art ha variat d'una manera sorprenent al llarg de la història de la humanitat. Tradicionalment, l'escultura, la pintura i l'arquitectura eren considerades les eines principals de l'artista. Aquestes són unes pautes que s'han mantingut gairebé inalterables durant molts segles. No obstant, és en el concepte d'art on podem trobar més variacions. L'art era considerat per alguns artistes com la recerca de la bellesa, altres el veien com un nou llenguatge amb el qual expressar-se, i havia qui incorporava la lletjor com una altra forma d'art, i fins i tot podem trobar artistes que l'utilitzaven com un mètode de denúncia social. Aquesta enorme variabilitat ens fa pensar en una característica que uneix l'art de totes les èpoques, i és la voluntat d'innovació i de trencament amb les obres que s'havien creat fins al moment.

El segle XX consitueix el màxim exponent d'aquesta idea. Les avantguardes eresn, precísament, moviments d'una gran força que pretenien trencar radicalment amb la tradició per proposar formes d'art totalment noves, fins arribar a un punt en que l'espectador dubtava de que allò que li mostraven era realment art. Des de l'aparicció de les avantguardes a principis del segle XX, la societat ha evolucionat d'una manera sorprenent, i els artistes han mantingut fermament aquest ritme accelerat en les seves creacions i innovacions. Si comparem una obra del segle XX amb una obra gòtica, difícilment ens atreviríem a agrupar-los sota un mateix denominador comú. És sorprenent, doncs, el grau de versatilitat que té l'art avui en dia.

Així doncs, podem dir que és completament possible que una obra d'art contemporànea no guardi cap denominador en comú amb l'antic art tradicional. No obstant, no hem d'oblidar que totes dues són art. Ha estat un mateix esperit el que va impulssar al clàssic Miró a esculpir el Discòbol i al modern Miró ha crear la Dona i l'ocell. Són genis d'èpoques allunyades pels segles que s'agrupen sota el mateix nom de l'art. Si una hi ha una cosa que sembla no canviar, és la voluntat artística per observar tots els aspectes del món suigui quina sigui l'època en què vivim. Sempre hi hauràn grans persones que es mostrin sensibles al món que els envolta i triïn el camí de l'art com el millor mitjà per expressar les seves angoixes i reflexions.

Les noves tecnologies són, de fet, una eina artística més que es suma a la tradicional pintura, escultura i arquitectura. És inevitable que la informatització de la societat occidental no repercuteixi en l'art. L'ordinador ha esdevingut un instrument revolucionari en tots els camps, capaç de crear imatges i són que anteriorment ens haurien resultat inimaginables. L'art, per tant, també disposa d'un nou aliat amb un potencial enorme. Les noves tecnologies ens fan pensar, ara per ara, que l'única frontera que coneix la creació artística en aquests moments és la imaginació.

Tot i això, és cert que encara ningú consideraria una imatge d'ordinador com una veritable obra d'art. Crec que això és degut a la concepció que actualment tenim sobre les noves tecnologies. La idea d'ordinador està inevitablement lligada al concepte de serveis i de món laboral. Actualment no hi ha cap gran empresa que pugui subsistir sense una xarxa informàtica, i això ha transformat l'ordinador en una eina laboral amb un ús determinat; llargament distanciada de la sensibilitat artística. En altres èpoques tothom associava l'escultura i la pintura amb l'art, ja que era l'únic camp en què s'aplicaven aquests conceptes. Podríem, per contra, establir un cert paral·lelisme entre les noves tecnologies i l'arquitectura. L'arquitectura ha estat una forma artística que moltes vegades ha hagut de combatre amb la funcionalitat de l'edifici que s'havia de construir. És evident que la gran majoria d'edificis de les nostres ciutats no constitueixen cap forma seria d'expressió artística, la qual cosa ha impulsat a certs pensadors com Bruno Zevi a diferenciar l'arquitectura del que s'anomena “no arquitectura”. La primera està íntimament lligada a la voluntat d'expressió artística, mentre que la segona és purament una arquitectura funcional, separada completament de qualsevol concepte d'art.

Així doncs, com ja ha passat en arquitectura, caldria que comencéssim a diferenciar aquells camps de les noves tecnologies que són purament funcionals d'aquells que poden servir als artistes per aconseguir noves obres absolutament innovadores respecte el concepte tradicional d'art. Cal, per tant, una mentalitat més oberta que sàpiga distingir una obra d'art quan la vegi, sigui quin sigui el format en que s'hagi representat. Fa tan sols deu anys que la nostra societat ha començat a informatitzar-se en massa. Els resultats que actualment estem obtenint de la informàtica són completament fascinants, ja sigui en imatges, sons o secuències de vídeo realitzades completament a ordinador. Moltes d'elles ja ens fascinen per la seva bellesa estètica; no hi ha dubte, doncs, que l'artista trobarà un camí relativament fàcil per aconseguir que les seves obres informàtiques siguin considerades com una nova forma d'art.

Voldria esmentar, finalment, que els nous programes d'ordinador resulten sorprenents per la seva accessibilitat i senzillesa d'ús; la qual cosa implica que l'artista no té perquè tenir uns grans coneixements d'informàtica per utilitzar les noves tecnologies. L'artista podrà continuar sent, per tant, un pensador que intenti expressar les seves idees sense haver de convertir-se en un informàtic, la qual cosa encara ens donarà més facilitat per diferenciar la simple informàtica de l'autèntic art que tant extensament s'ha conreat al llarg dels segles.

Una nova eina, una nova forma d'art

(Assaig basat en la conferència L'art conceptual del Sr. Abad)

Conferències

Maig de 2002