Influencia del mitjans escrits japonenes

Periodismo # Premsa japonesa. Fotografies. Illustracions. Publicitat. Diaris nacionals. Llei i auto-restricció. Periodistes. Credibilitat

  • Enviado por: Anna Quintero
  • Idioma: castellano
  • País: España España
  • 28 páginas
publicidad

1. La Premsa japonesa: característiques principals

D

iversos factors importants alimenten les formes dels mitjans informatius -periòdics, revistes, televisió, ràdio, etc...- del panorama nacional del Japó. Entre ells són lingüísticament homogenis, degut a la quasi perfecta proporció de literalitat del japonès i al fet que els japonesos comparteixen orientacions de valors, d'aspectes de la vida diària i de consciència. Al Japó s'aprecia un marcat èmfasi en mantenir una jerarquia i un respecte social en l'orientació de tot el col.lectiu, un valor a la comformitat i una dedicació al propi grup. L'orientació del grup fomenta la força de la institució, distingeix un grup d'un altre i fa de la unitat institucional la base de l'estructura social japonesa.

Els individus són part del funcionament en diverses situacions socials i tenen un lloc en una estructura social vertical. Aquesta situació social fa que apareguin certes necessitats, particularment la necessitat de consumir informació, que ajudarà a l'individu a saber com actuar en aquestes situacions socials que es comentaven.

Com un contacte social individual està normalment limitat als límits del cercle familiar o del lloc de treball on es té un contacte diari, en molts casos, els mitjans de comunicació omplen aquesta necessitat d'informació.

Per aquesta raó, la dependència dels mitjans de comunicació arriba a convertir-se en habitual. Per això els aspectes culturals de la societat requereixen que els individus busquin contínuament nova informació per saber com actuar. La cultura , aleshores, pot ser considerada com un factor de nutrició dels mitjans de comunicació del Japó.

1.b. Els Kisha Clubs

H

i ha aproximadament 400 Kisha Clubs per tot el Japó. Els periodistes no tenen despatx al seu diari sinó que el tenen al Kisha Club. Aquestes són les organitzacions úniques per recollir informació i estan instal.lades a les administracions, als partits polítics, a les comissaries, etc... De tant en tant es fan reunions amb els periodistes acreditats i se'ls dóna la informació; d'aquesta manera surten perdent els free-lance i la premsa estrangera. Aleshores, des del Kisha Club, el periodista envia l'article a la redacció.

L'Asahi, diari que veurem tot seguit, ha desenvolupat amb IBM Japó un procés d'edició i composició totalment informatitzat, és el sistema Nelson. El manuscrit, redactat a mà, arriba per un tub fins al teclista que l'introdueix a la memòria del miniordinador. Aleshores es sotmet el text a la correcció i apareix a la pantalla per la precomposició (títols, interlineats...). Les fotografies, les il.lustracions i la publicitat s'analitzen i s'emmagatzemen. Un cop acabada la paginació, les informacions visuals es transmeten a un ordinador que integra els textos i la publicitat. El negatiu del film s'envia per facsímil a les impresores de província (i a Londres via satèl.lit) on surten els fotolits segons el sistema d'impressió local. Després només cal etiquetar i enviar els diaris als camions de distribució.

La premsa japonesa té enormes mitjans materials. En té per buscar informació (com, per exemple, vehicles amb conductor o helicòpters per periodistes i fotògrafs) i també pel benestar personal (com per exemple, hotels, paradors de vacances, botigues etc...) També té mitjans per popularitzar la imatge del diari, com són manifestacions culturals, col.loquis o edicions d'obres divulgatives. Com a última novetat, el Nihon Keizai (que veurem tot seguit) és un diari del futur que té molts serveis telemàtics, entre ells una base de dades que té diàriament 20.000 informacions econòmiques.

Tant de poder per obtenir un públic més ampli ha sotmès la premsa japonesa a una formalitat i a una objectivitat que arriba a ser conformista. Abans de la guerra eren molt partidistes, però ara han renunciat a les posicions radicals, com ja veurem seguidament. El gran buit d'opinió l'omplen els free lance i una premsa groga per tots els gustos que promou escàndols que després seran tractats per la premsa seriosa.

2. Els diaris nacionals: circulació i estructura

E

ls periòdics al Japó són nacionals o locals. Els diaris nacionals es redueixen als cins grans, que són els diaris als que molta gent es refereix quan discuteixen sobre el periodisme japonès. Aquests són:

Yoimuri - 14.5 milions d'exemplars en circulació

Asahi - 12.9 milions

Mainichi - 6.3 milions

Nihon Keizai (o Nikkei) - 4.5. milions

Sankei - 3.2. milions

Entre tots aquests diaris, la distribució és la següent:

Yoimuri - 36.2 % a tot el país i 41.9 % a Tokio

Asahi - 30.4 % a Japó i 30.5 % a Tokio

Mainichi - 14.9 % a tot el país i 10.9 % a Tokio

Nikkei - 11.1 % a tot el país i 10.7 % a Tokio

Saikei - 7.4 % a tot Japó i 6 % a Tokio

Fins els anys setanta hi havia tres diaris nacionals importants: l'Asahi, el Yoimuri i el Mainichi, que s'assemblaven molt en el contingut. L'Asahi acostumava a liderar la nació en termes de circulació, seguit del Yoimuri i el Mainichi. Gradualment, al final d'aquesta dècada, l'Asahi va perdre el lideratge a favor del seu rival directe, el Yoimuri. El Yoimuri havia canviat la seva política editorial, tornant-se més conservador i progovernamental. També la seva composició, l'ús de grans fotografies i la seva especial atenció a les històries d'interès humà, el van fer més atractiu i això va contribuir a que augmentès la seva difusió.

L'Asahi, per altra banda, va mantenir la seva tendència esquerrana en molts temes fonamentals, com són el sistema imperial, l'aliança entre els Estats Units i el Japó, i les forces d'autodefensa. També ha mantingut la seva imatge de periòdic intel.lectual, seriós en la seva imatge visual, buscant lectors intel.lectuals de la nació, i per això és considerat com el que més influeix de tots els diaris nacionals.

El Mainichi, un dels competidors més directes de l'Asahi, s'ha implantat entre els seus dos rivals en els últims anys, quan els altres eren incapaços de recuperar la pèrdua de lectors durant la “Crisi del Petroli” i estaven carregats d'un gran deute que requeria la reorganització financera de les companyies a finals dels setanta.

Fins a finals dels setanta, els periòdics conservadors més importants com el Nihon Keizai (el diari financer que més influeix a la nació, de vegades considerat l'equivalent japonès del Wall Street Journal i considerat lectura essencial per la majoria de persones de negocis japonesos) o el Sankei han augmentat progressivament les seves tirades.

Hi ha 98 diaris locals, com a mínim un a cada un dels 47 districtes. També es publiquen diaris o periòdics regionals, com són el Hokkaido (1.9 milions d'exemplars) el Tòkio (1.3 milions), el Chinichi (3 milions) i el Nishi Nippon (1 milió); la circulació d'alguns d'aquests s'estén a diversos districtes. Entre el conjunt de diaris que competeixen amb els diaris nacionals en nombre de lectors i influència, el més notable és el Chinichi Shimbun, que cobreix el districte central del Japó, el Chûbu (el més densament poblat). Aquest diari lidera un grup de cinc diaris que inclouen el Tokyo Shimbun i dos diaris esportius. El Hokkaido es publica a la part nort de l'illa (Hokkaido) i el Nishi Nippon es distribueix a la part del sud (Kyushu).

En general, hi ha 124 periòdics diaris -nacionals, regionals i locals - d'interès general, incloent una dotzena de diaris esportius, alguns dels quals són publicats en diverses localitats i tenen un ample sector de lectors. Si les edicions de matí i tarda publicades sota el mateix nom es compten per separat, la circulació total de diaris al Japó és propera al 71.5 milions, amb el cins grans diaris nacionals comptant amb 41.3 milions (el 57.8 %) arribant així a la totalitat de la població del Japó.

Algunes característiques dels diaris són notables. Primer, la majoria dels diaris publiquen una edició de matí i una altra de tarda sota el mateix nom. Els articles impresos en les dues edicions són publicats per mantenir una continuïtat entre l'un i l'altre. Fins el 93 % (98 % pels diaris nacionals) de la circulació dels diaris representa la distribució casa per casa per als subscriptors (l'altre 6.5 % són venuts a quioscos, a estacions de trens i a parades de diaris al carrer, i el 0.6 % són distribuits per correu), les edicions de matí i de tarda són usualment venudes juntes al suscriptor, que rep el mateix diari dos cops al dia. Les edicions de matí i tarda dels diaris nacionals són impreses a oficines de Tokio i quatre centres regionals. Aquests diaris també preparen edicions diferents per a diverses localitats -moltes més edicions que els diaris de qualsevol altre país. EL Yoimuri i l'Asahi, per exemple, produeixien 18 grans edicions pel matí i al voltant de 10 per la tarda, a part d'altres 100 edicions més que varien depenent del districte o àrea que serveixen.

La segona característica més important de la premsa està relacionada amb la circulació dels diaris. Japó es diferencia d'altres països en el total de la circulació dels diaris, que ha anat creixent constantment durant els últims anys: el 1987, la circulació del diari era de 579 per 1000 persones, el percentatge més alt del món. Això va saltar a 584 per 1000 el 1989 reflexant que cada casa al Japó se subscriu a una mitjana de 1.3. diaris al dia. Una tan extensa circulació dóna a la premsa el potencial necessari per exercir una influència considerable en la societat.

Considerant que els diaris nacionals també publiquen cert nombre de revistes setmanals i mensuals, i que assessoren en els programes informatius de diverses emissores televisives dins i fora de Tokio, és clar que un gran percentage de la població està subjecte directa i indirectament a la influència potencial dels diaris nacionals.

Cada un dels principals diaris nacionals té una inversió financera i humana en cada una de les emissores de televisió del país: el Yoimuri, per exemple, amb la NTV, el Mainichi amb la TBS, el Sankei amb Fuji, l'Asahi amb l'ABC i el Nihon Keizai amb TV Tokio. Aquest creuament de relacions als mitjans existeix malgrat la regulació que estableix que els diaris no estan autoritzats per controlar les emissores de televisió. A través de diversos mitjans, incloent inversions a través de “companyies germanes”, gairebé tots els diaris emprenen inversions amb més del 50 % del capital de les emissores en les seves estacions de televisió afiliades.

Tot i que la comunicació és una gran activitat, la premsa al Japó no es limita només al seu camp. Les grans companyies de premsa en particular assumeixen diversos papers socials i es dediquen a un ampli ventall d'activitats. Posseeixen estudis discogràfics, agències de viatges i fins i tot equips de beisbol, entre les seves moltes activitats. El Yoimuri per exemple, opera sobre el més important equip pofesional de beisbol del Japó, el Yoimuri Giants, fundat el 1934. Organitzen activitats culturals i esportives: controlen clíniques, parcs d'atraccions (el Yoimuri posseeix un parc d'atraccions de 150 acres anomenat Yoimuri Land), escoles i companyies publicitàries; financien projectes en corporació; publiquen llibres i revistes: setmanals (el Yoimuri, per exemple, publica el Shukan Yoimuri i el Yoimuri Shashin Nyusu), mensuals (This is Yoimuri, el Ozumo i el Yoimuri Shimbun Shukusatsuban) i anuals ( el Yoimuri Nenkan, el Yoimuri Nyusu Soran, i el Yoimuri Hodo Shashinshu). També operen sobre companyies de ràdio i televisió. A través dels ulls dels japonesos, els diaris apareixen com imperis el poder dels quals s'extén fins gairebé tots els sectors de la societat i la seva influència en la societat s'ha d'assumir com a total.

3. Llei i auto-restricció

U

na altra característica important de la premsa és la seva llibertat. La llibertat de premsa, llargament considerada la pedra bàsica del periodisme japonès, és el reflexe de que els mitjans impresos s'han unit sense interferències des del final de la II Guerra Mundial. Al Japó no hi ha lleis especials que regulin els mitjans de comunicació. Els diaris estan per suposat subjectes als codis criminals i civils, incloent la lliberalització, l'antimonopolisme i les lleis laborals. Però la llei reconeix especialment el dret dels diaris a aconseguir notícies, reportatges i comentaris. La Constitució japonesa adoptada al Japó el 1946 sota les directrius de l'ocupació aliada (1945-1952), explícitament garantitza la llibertat d'expressió. L'article 21 de la Constitució garantitza la llibertat d'assemblea i associació, a la vegada que de discurs, premsa i totes les altres formes d'expressió; garantitza que no es mantindrà cap censura, que no es violarà el secret de cap mitjà de comunicació, però no es fa referència explícita a un “dret a saber” exercit per una premsa lliure. Un estudi fet afirma que el govern al Japó és menys procliu a controlar la premsa que altres governs. En un estudi fet el 1987, es va trobar que Japó es troba entre els dotze països amb la tendència de controlar la premsa més baixa. La llei d'eleccions reconeix la llibertat dels diaris (i altres medis de comunicació) a informar i comentar en les eleccions. Encara que l'article 148-2 de la llei d'eleccions prohibeix la publicació de notícies que puguin influir en l'elecció, i l'article 148-3 prohibeix la publicació de les dades de la intenció de vot a les eleccions mostrant el relatiu poder dels candidats, aquestes prohibicions són ignorades pels diaris nacionals. Tots els diaris condueixen la intenció de vot pública durant els períodes de campanya electoral i, partint d'aquesta base, prediuen el possible resultat de les eleccions.

Aquesta predicció ha animat als votants a votar altres candidats, un fenomen conegut com “Efecte Anunci”. En els anys més recents, la crítica ha crescut contra aquesta pràctica i el govern s'ha vist incapaç d'enfortir la llei.

La manca de regulació que afecta les activitats de la premsa no significa, en termes pràctics, que no hi hagi un control governamental de la premsa. En alguns casos, com ha suggerit un estudi fet per Kim, el govern tracta d'influir als mitjans de comunicació a través d'un tracte especial en qüestions de negocis. Les empreses de diaris i les televisions privades estan exemptes dels impostos regulars de corporació, i els mitjans impresos gaudeixen de privilegis postals i de transports. Algunes de les companyies de diaris més importants han rebut part de la terra que posseïa l'estat a preu moderat on poden construir les seves centrals, i algunes agències de gabinet afiliades recolzen econòmicament els mitjans de comunicació. El govern japonès influeix en la premsa a través de concessions de facilitats per a l'obtenció de notícies, l'accés a les informacions oficials i el material governamental escrit.

En molts casos, malgrat tot, la premsa no exerceix la seva llibertat totalment: la seva auto-restricció està motivada, en part, per les vides humanes i, en part, pel que es considera com els interessos de la nació. Un exemple d'auto-restricció o limitacions auto-imposades, és la censura voluntària en informacions sobre segrestaments. Fins i tot quan la policia manté la premsa totalment informada del desenvolupament relacionat amb aquesta activitat criminal, usualment la premsa no informarà de qualsevol detall que pugui fer perillar la vida de la víctima fins que el cas no s'hagi resolt. Un altre exemple de restricció concerneix a l'actitut que la premsa japonesa mostra cap a la Xina. En recolzament als esforços del govern japonès per establir i mantenir les bones relacions amb la República Popular de la Xina, la premsa ha tendit a evitar qualsevol crítica a la Xina des de principis dels anys setanta. Motivada per l'auto-restricció, la premsa ha evitat sempre informar de cap crítica feta pel “Partit per a un Govern Nét” (Clean Government Party) i el seu grup de recolzament, el Sôka Gakkai, organització de la secta budista japonesa Nichiren Shoshu. Un altre tabú en la premsa japonesa es refereix a la família imperial, la qual és considerada per sobre de qualsevol crítica.

A causa de no estar subjecte a les directrius de la regulació de les agències del govern, la indústria periodística difereix de la resta de les indústries japoneses. A diferència dels mitjans de difusió, regulats pel Ministeri Postal i de Telecomunicacions a través de les lleis de difusió i telecomunicació, la indústria periodística no té un òrgan governamental que revisi les seves activitats. Al contrari, algunes lleis existents, doten aquesta indústria amb beneficis especials i privilegis. Un exemple d'això és l'article 204-1 del codi comercial. Aquest estipula que les companyies periodístiques poden limitar la compra de les seves accions a individus connectats amb la indústria periodística (per exemple, empleats de la companyia). Encara que sembla contradir el propòsit del sistema d'inversió, aquesta és una excepció legislada en reconeixement a la posició dels diaris com a mitjans d'interès públic i està ideada per prevenir que altres persones obtinguin el seu control per altres interessos. Aquesta llei protegeix els diaris d'estar subjectes a pressions exteriors. Correntment, 14 companyies s'han beneficiat d'aquest codi i han oferit les seves accions exclusivament als seus empleats. A altres 23 companyies de diaris, al voltant del 50 % de les accions són propietat dels empleats.

Alguns indicadors suggereixen que la premsa pot mantenir la seva independència econòmica d'organitzacions polítiques i públiques. Les dades dels ingressos de venda i publicitat, per exemple, indiquen que des de 1980 els beneficis de les companyies periodístiques han augmentat cada any, sense que el recolzament econòmic d'organitzacions externes fos necessari. Durant l'any fiscal 1989-1990 la indústria periodística va gaudir d'un nivell considerable de beneficis per sobre de l'any anterior. Només el 1989, la venda de diaris, la principal font d'ingressos per a les companyies, va augmentar un 7.8 % per tota la indústria, el creixement més gran des de 1982.

El principal factor que va contribuir en els guanys va ser el creixement dels ingressos per publicitat. En termes pràctics, això es va reflectir en un 18 % més d'ingressos per publicitat en la indústria periodística el 1988, superiors als dels anys anteriors. Malgrat tot, a causa de la dependència de la premsa de la publicitat per part dels principlas negocis, freqüentment s'ha discutit que els diaris japonesos, de la mateixa manera que els altres mitjans al Japó, han estat “tímids” en la denúncia de certs productes; informacions sobre la seguretat de productes, casos d'intoxicacions massives per menjar cert aliment en cert establiment, i altres formes de publicitat desfavorable, a causa de les pressions per part dels principals clients publicitaris.

4. Carrera i actituds dels periodistes

E

l fet que les companyies periodístiques siguin grans organitzacions rentables, els permet operar autònomament i independent del govern o d'interessos econòmics; i el fet que la realització i l'edició dels diaris siguin complertes en la seva totalitat pels empleats del diari, es reflecteix en l'ètica professional del periodista, en l'atmosfera del lloc de treball, en la forma en que els periodistes treballen i en la seva visió del treball. En el seu estudi basat en entrevistes amb 40 periodistes, Kim detalla aspectes relacionats amb la naturalesa del treball dels periodistes , el treball dels editors de diferents departaments i el seu model de contractació i promoció. Kim va notar que, comparats amb els seus col.legues de les societats occidentals, els periodistes al Japó comparteixen gairebé les mateixes característiques en la forma d'operar en els diaris i en l'actitud cap a col.legues, superiors i el públic. Kim revela que els periodistes de diversos departaments d'una companyia periodística són competitius, i algunes vegades fins i tot hostils cap a col.legues d'altres departaments. Es demostra un petit respecte entre els periodistes especialitzats en les anomenades “notícies dures”, com les polítiques o econòmiques, i col.legues en els departaments de “notícies toves”, com notícies de societat. La tensió existeix, en part, a causa de la rivalitat i les diferències personals, però també a causa de la peculiar compaginació de les diferents pàgines. Els editors de compaginació creuen que han d'informar de tantes notícies com sigui possible i centrar-se en titulars que cridin l'atenció.

Estudis realitzats durant els setanta i els vuitanta per investigadors com Hayashi (1973), Manabe (1983) i Kim (1981), han revelat que els periodistes japonesos gaudeixen d'una posició social bastant elevada i que estan orgullosos del seu treball.

A causa d'un sentit de seguretat laboral i el pes d'un sistema jerarquitzat, són intensament lleials i tenen un gran sentit d'identificació amb la seva companyia. L'ètica laboral que ells comparteixen pot estar significativament relacionada amb la seva organització i el seu comportamant. Els periodistes més vells que ocupen les posicions més altes dins la jerarquia en el diari tendeixen a identificar el sentit de missió, deure i servei com a motivació en el seu treball, mentre els periodistes més joves posen més èmfasi en l'individualisme. Manabe ha notat que el nivell de satisfacció amb el treball i el sou entre els periodistes creix amb l'edat i el nivell de posició.

Yamaguchi va estudiar el model de treball dels periodistes japonesos i es va centrar en les seves llargues carreres. La carrera com a reporter està oberta a un ample sector de la població. Sense excepció, tots els periodistes que entren a treballar en algun dels principals diaris són seleccionats a través d'un procés de tres fases escrites i orals amb un índex d'èxit d'un de cada 150 candidats. Els escollits són tots nous graduats universitaris i provenen d'universitats tan prestigioses com les de Tokio, Kyoto, Keio i Waseda. Part del sistema de treball d'un diari (o qualsevol altre medi de comunicació) és que el nou periodista comenci a treballar no a la central de Tokio, sinó a una agència local per guanyar alguns anys d'experiència. Normalment, després de 5 o 6 anys, el periodista és aleshores enviat a Tokio. El treball dels periodistes a les oficines centrals de la companyia depenen de diverses variables: les preferències de periodista, l'habilitat per cobrir un tipus específic d'activitats i l'avaluació del periodista per part del cap de l'agència local on el periodista rep la preparació inicial. Després d'haver estat curosament avaluat, el periodista es converteix en membre d'un determinat departament o secció. Cada secció dels principals medis de comunicació comprén un gran nombre de reporters. Durant el 1980, la secció política de l'Asahi tenia 44 periodistes, el Yoimuri 45, el Mainichi 39, el Nikkei i el Sankei 30, el Kyodo News Service 46, Tokio 25, NHK 40, i les estacions de televisió comercial de 22 a 24 cada una. En ser un membre d'una secció, al periodista se li assigna la funció de cobrir les agències governamentals a Tokio durant diversos anys, fins que pot optar a l'ascens. L'ascens s'inicia des de la taula de treball o des de membre d'un departament fins a membre de la secció editorial o cap de departament.

En els principals diaris, els caps de departament dirigeixen els reporters en la recerca de notícies, jutgen l'interès de les notícies, revisen i poleixen els manuscrits i preparen històries pròpies. Encara que molts reporters, no editors, decideixen ells mateixos sobre què escriure, de vegades consulten els seus superiors. El grau d'autonomia dels periodistes creix amb l'experiència. Però, al contari, aquesta creix amb la importància dels temes. La importància de les notícies és normalment avaluada pels mateixos periodistes d'acord amb la seva preparació i experìència. No hi ha diferència perceptible entre el que els agrada als periodistes i el que pensen que prefereix la direcció.

Els periodistes japonesos sovint creuen que ells haurien d'intentar informar seguint les directrius de la línia editorial del seu diari, encara que la política és bastant liberal en el que es refereix a imposar restriccions als periodistes.

Finalment Kim va notar que els periodistes japonesos creuen que la interpretació o el comentari ha de seguir una informació. Ells no veuen el seu treball limitat a només informar, i creuen que haurien d'actuar com a element d'oposició al règim tradicional d'aquest treball. Com els seus col.legues dels Estats Units, els periodistes japonesos veuen el seu paper com un medi d'expressar i formar una opinió pública, i d'informar els lectors de diverses opinions. Però, a diferència dels periodistes dels Estats Units, els japonesos no veuen el seu paper com una forma de participar en la política del govern, encara que alguns veuen com la seva activitat afecta indirectament el funcionament del govern.

5. Partidisme i credibilitat

L

'última característica important dels diaris japonesos és el codi ètic de les editorials adoptat pels diaris, des del nivell nacional fins el local. Els diaris estan sotmesos a les normes de conducta de “fuhen futo, churitsu i kosei” (imparcialitat, neutralitat política i justícia). Aquestes són les àrees d´autocontrol de les quals, des del punt de vista periodístic, depen la llibertat de premsa. Els cànons del periodisme japonés declaren específicament que la llibertat de premsa i la redacció editorial haurien d´estar subjectes a diferents controls voluntaris. Aquestes són: que la redacció de notícies ha de comunicar fets acuradament i fidelment; que les opinions personals del periodista no haurien de tacar mai la redacció de les notícies; que s´hauria d´estar sempre en guàrdia contra la possibilitat que les notícies siguin usades com a propaganda; i que els partidisme als comentaris editorials, que conscientment s´allunyen de la veritat, és perjudicial per a l´esperit del periodisme.

Les enquestes de l'opinió pública, freqüentment conduïdes per erudits i diversos mitjans de masses, com per exemple els diaris, han revelat en els últims anys que una aclaparadora majoria de lectors senten que els diaris no haurien de ser parcials a ningun partit polític particular i haurien de mantenir la neutralitat en el reportatge. Així, trobem les mateixes tendències al Japó i als països occidentals avançats, on als lectors no els agraden els diaris orientats políticament.

Dues raons se suggereixen per aquesta tendència. La primera és l'alt nivell d'educació dels ciutadans. Els lectors no volen que els imposin opinions forçades. Hi ha una tendència dels lectors que els fa buscar els fets, i aleshores formar la seva pròpia opinió. La segona raó té la seva base en l'actual situació social japonesa. D'acord amb els resultats de l'enquesta a l'opinió popular que l'oficina del Primer Ministre duu a terme anualment, el 90% de la població creu que pertany a la classe mitjana, a causa de l'eliminació de les diferències econòmiques de classe. Cada any, l'enquesta pregunta a una mostra de 3.000 persones, les següents preguntes: “comparat amb altres persones, com catalogaria vostè la seva vida estàndard? Creu que la seva posició és baixa, mitjana-baixa, mitjana, mitjana-alta o alta?”. El percentatge de japonesos que es veien a sí mateixos de classe mitjana ha crescut contínuament, fins a arribar a l´actual índex de més del 60%. Si les respostes de classe mitjana-baixa i mitjana-alta s'uneixen, l'índex arriba fins al 90%. Encara que hi ha hagut controvèrsia sobre com interpretar els resultats, està cada cop més clar que no poden ser menyspreats.

De tota manera, el fet és que una gran proporció de la població creu que pertany a la mateixa classe social i potser és la raó per la que els lectors tendeixen a evitar els diaris amb una política editorial que emfatitza la confrontació política.

Des del final de la II Guerra Mundial, la llibertat de la premsa japonesa ha estat proclamada com una de les claus de salvaguarda contra el resorgiment del militarisme que va conduir el Japó a la guerra. La llibertat de premsa, la seva independència que qualsevol organització pública o política, i la garantia editorial per a una política de neutralitat i imparcialitat asseguren el públic que la premsa no pot ser comprada per cap grup polític. Això és vist com un factor clau en la protecció dels acompliments democràtics de l'era post-guerra. Dos altres efectes importants de la llibertat de premsa són que el públic mira els diaris com fidedignes i honestos, i la relativa influència que tenen els diaris a la societat. Durant anys, els reportatges dels diaris sobre algunes qüestions s´han considerat acurats, fidedignes i honestos. Els estudis acadèmics i públics freqüentment informen sobre l'alta credibilitat de que gaudeixen els diaris.

Els diaris, més que la televisió, es veuen com proveïdors d'informació que és detallada, acurada, fidedigna i que ajuda a formar judicis sòl.lids. La televisió s'entén més com un mitjà d'informació ràpida. Els llibres i les revistes no estan gaire considerats. La meitat dels enquestats pensaven que els llibres destaquen coneixements i un quart pensaven que els llibres són una font de comparació per judicis i idees. Les revistes es veuen com una font d'informació sobre fets recents. Aproximadament un 10% veu la ràdio com un mitjà acurat i entretenedor, però la ràdio generalment rep una baixa qualificació. Com ha aparegut a altres enquestes, l'avaluació dels diaris va ser que són més rellevants per a la societat (amb la referència de la funció de proveir la informació que els lectors necessiten com a membres d'una societat) que la televisió que té una gran rellevància en la vida diària. Les enquestes revelen que la gent creu que els diaris són millors que altres mitjans de notícies a l´hora de reflectir les opinions dels lectors a causa de la seva dignitat, honestedat i preocupació pels drets humans. Actituds similars apareixen a estudis que exploren i analitzen l'avaluació pública de com els diaris cobreixen certs aspectes polítics i socials o expliquen la rutina diària dels líders polítics. Feldman i Kawakami, per exemple, han replicat i estès estudis pròxims duts a terme als Estats Units, en un intent d'estudiar les diverses avaluacions de les notícies polítiques que fan al voltant de 1.000 japonesos joves. L'estudi es referia en particular a les dimensions específiques en les categories de competència i confiança, el personalisme, la parcialitat i el sensacionalisme. Les troballes revelen que les redaccions de política dels mitjans escrits tenen la confiança dels lectors, que els diaris estan fets per seguir els seu paper social i que la cobertura és imparcial i que reflecteix acuradament l'opinió pública.

Una de les conseqüències d'això es reflecteix en els hàbits de lectura de la gent del Japó, que dediquen una gran part dels seu temps en llegir diaris. En la més gran enquesta duta a terme per Nihon Shimbun Kyôkai (l'Associació Japonesa de Publicadors de diaris i Editors) el maig de l983, que tenia com a mostra 9.000 persones, el temps mitjà dedicat a diversos mitjans de masses cada dia era de 44.1 minuts pels diaris, 144.9 minuts per la televisió , 48.6 minuts per la ràdio, 17 minuts per les revistes i 25 minuts pels llibres -amb un total de 4 hores i 39 minuts cada dia. Els temps mitjà diari que la gent dedica a llegir els diaris al 1989 era de 40.1 minuts, un minut més que el nombre obtingut a l'enquesta anterior.

El declivi en el temps dedicat a llegir diaris va continuar durant diversos anys i va parar al l989. Al l989 les xifres de l'enquesta mostren que el 76% del públic llegeix el diari cada dia i un 19% llegeix el diari ocasionalment, amb un total d'un 95% del públic que llegeix diaris. El nombre de gent que llegeix diaris diàriament va augmentar en un 4% respecte l'any anterior.

Molts deien que sempre llegien els horaris de televisió i ràdio. Altres punts que sempre es llegien eren les notícies locals i de la ciutat, seguits per notícies d'esports i columnes de casa i de dones. Els articles de lectura “light” eren els que més es llegien. Tot i això, les notícies polítiques, que pertanyen a la categoria de material de lectura seriós, usualment passen bé entre els lectors, classificant-se en cinquè lloc sobre 15 tipus diferents de seccions de notícies que sempre són llegides. A la inversa, notícies d'economia, notícies estrangeres, comentaris i editorials, també de la categoria de lectura seriosa ususlament no passen bé.

6. Influència dels mitjans escrits

E

ncara és present una altra implicació en la tendència del públic per avaluar la neutralitat i els paper dels diaris en la societat japonesa: la influència que els mitjans impresos tenen en la societat. Donat el fet que els japonesos són àvids lectors i que tendeixen a venerar la premsa escrita, dedicant una gran part del seu temps llegint diaris i acceptant el contingut com acurat i honest, els diaris han pogut consolidar la seva influència excepcional. La interpretació que els diaris donen als fets es converteixen en la interpretació acceptada generalment. De vegades la premsa pot fer valer una influència dominant en la formació del sentiment i opinió públics, tant en afers nacionals com en internacionals.

Els diaris poden ser responsables d'animar els moviments dels ciutadans i de contramesurar la vigilància de les polítiques governamentals. Revelant les males accions i la corrupció del líders polítics, els diaris influencien directament les actituds vers el món de la política (la cobertura de l'Escàndol dels Reclutes i l`afer de persecució de les dones de l'anterior Primer Ministre, Uno Sosuke, van afectar el comportament electoral durant les eleccions de 1989). En particular, la premsa es veu com una força conductora darrere les imatges negatives que els japonesos tenen dels membres de la Dieta. Més concretament del Primer Ministre, que es veu com una persona distant, desagradable, i impersonal.

L'impacte de la premsa , quan s'observa des d'una perspectiva àmplia és molt important en el paper que juguen els mitjans en la totalitat de la societat japonesa. Tsuruki, per exemple, va apuntar que un 30% dels japonesos estan sota la influència directa o indirecta dels mateixos diaris principals, cosa que dóna un poder extraordinari als diaris. Degut a aquest fet, Tsuruki veu els mitjans, particularment els diaris, com un dels factors més importants que han contribuït a l'estandardització de la informació i del coneixement en la societat japonesa; a la ràpida estandardització de la cultura, a l'extensió de la idea que no hi ha grans diferències en les maneres de parlar, de vestir, de viure, entre les àrees rurals i les grans ciutats; a l'augment de l'homogeneïtat en l'estil de vida i les actituds; en la desintegració de l'estructura de classes, fins a un grau del 90% de la població que creu que pertany a la classe mitjana.

Una visió similar, veient el paper dels mitjans, va ser emfatitzada per Arai. Arai va marcar que la gent està exposada a gairebé la mateixa informació perquè hi ha un nombre de diaris nacionals amb una àmplia circulació que són llegits per una gran part del públic, i perquè la gent utilitza un nombre limitat de canals de televisió que col.laboren amb la seva informació i programació. A més a més, el resultat d'aquesta exposició dels mitjans es reflecteix en el procès de canvi dramàtic que la societat japonesa ara experimenta. Aquest és expressat en un sentit d'impotència en la política i la societat, una creixent falta d'interès per comunicar-se amb altre gent, i una creença en el materialisme.

La capacitat de la premsa d' influenciar el comporatment dels votants a l'hora de les eleccions ha estat objectiu de molts estudis. Una especial atenció s'ha posat en la influència potencial dels mitjans de premsa a través de les esquestes que dirigeixen durant les campanyes electorals, un fenomen mencionat com “l'Efecte Anunci”. Els principals diaris del Japó dirigeixen enquestes a l'opinió pública durant la campanya electoral. Basats en aquesta informació, prediuen quin dels candidats a cada un dels 130 districtes electorals japonesos té més possibilitats de ser escollit i quins candidats tenen només una lleu oportunitat de guanyar. Aquestes prediccions influencien directa o indirectament les activitats dels candidats, i també la de l'electorat, fins el punt que ens els últims anys les prediccions electorals han estat força diferents dels resultats actuals. Els candidats que s'ha predit que estarien darrere d'altres, estan motivats per intentar movilitzar més gent que doni suport i per convèncer els votants de la seva habilitat. Els candidats que es preveu que estan en una posició segura, o gairebé en el liderat, sentiran que estan salvats, perden tensió i senten un alleugement que farà que no continuin treballant dur en els últims dies de la campanya. Això pot influenciar en els votants potencials, especialment tard en la campanya, un temps crític i important durant el qual els candidats fan un esforç per sobre de tot per guanyar els suport dels votants indecisos.

Sota el sistema electoral japonès els candidats del mateix partit polític, competeixen entre ells al mateix districte en molts casos. Com a resultat, els votants poden trobar difícil distingir les plataformes dels diferents candidats i poden canviar fàcilment la seva elecció basant-se en les prediccions electorals. Alguns poden fins i tot no votar el candidat que té una alta probabilitat de guanyar les eleccions i poden donar suport al candidat amb l'última oportunitat de guanyar.

Kabashima ha il.lustrat més clarament la natura de “l'Efecte Anunci” dels diaris durant la campanya de doble elecció de l986. Aspirant a explorar la qüestió de si els mitjans d'informació influencien en el desenvolupament de les eleccions, Kabashima va enquestar al voltant de 2.000 persones per tot el país. Va trobat que gairebé el 16% de la gent va ser influenciada per les prediccions dels diaris. Això assenyala la relativa significància del percentatge de votants que tendeixen a canviar el seu vot d'un candidat a un altre, o a evitar votar com a resultat de les prediccions dels periòdics.

Demogràficament, Kabashima va notar que el grup d'aquells que tendeixen a canviar els seu vot d'un candidat a un altre són homes, principalment graduats de l'institut, residents de zones urbanes i treballadors al servei industrial. El grup que, després de seguir les prediccions dels diaris tendeix a evitar votar es comprén principalment d' homes i dones joves, de vint anys aproximadament, estudiants, treballadores d'oficines i residents a les zones urbanes. Les troballes suggereixen que els votants que tenen un interès entusiasta en política tendeixen a connectar amb candidats, i els que tenen un interès polític baix, tendeixen a abstenir-se de votar.

Aproximadament una dotzena d'estudis empírics s'han enfocat en l'habilitat de la premsa japonesa en col.locar diversos afers polítics, socials i econòmics en l'agenda pública i en determinar què en pensa la gent, especialment durant les campanyes electorals. En altres paraules, aquests estudis han intentat examinar els efectes de l'establiment d'aquesta “agenda” en els mitjans japonesos i saber perquè els mitjans d'informació juguen un important paper en la construcció d'una realitat social, particularment en el nivell polític d'una comunitat local.

Els estudis més recents dirigits durant la campanya electoral revelen clarament l'habilitat dels diaris per influenciar el coneixement i el comportament polític. Feldman i Kawakami, per exemple, mostren que els diaris provoquen més influència en el públic que la televisió. L'exposició a periòdics està fortament relacionada amb una consciència política. L'alt interès i el coneixement de la política està relacionat amb parar més atenció a la cobertura política dels mitjans impresos. La situació és diferent amb la televisió. Generalment l'exposició a la televisió està associada amb un baix -si no negatiu- coneixement i comportament polític i amb una manca d'habilitat per avaluar els líders polítics.

Diversos estudis revelen la considerable influència que la premsa exerceix i la seva habilitat per afectar els que decideixen i els buròcrates del govern. Kabashima i altres, han apuntat que la premsa serveix com una important font d'informació pels membres de tots dos grups, que tenen un alt grau de sensiblitat per escriure i depenen d'ella per mesurar l'opinió pública, les actitus i el context de les polítiques de diversos ministeris sobre un fet donat.


AVALUACIÓ DELS JAPONESOS SOBRE ELS DIFERENTS MITJANS D'INFORMACIÓ

ORDRE

CRITERIS D'AVALUACIÓ 1er 2on 3er 4rt 5è

Informació acurada TV PREMSA RÀDIO LLIBRES REVISTES

Dóna informació detallada PREMSA TV REVISTES LLIBRES RÀDIO

Útil pel treball PREMSA TV LLIBRES REVISTES RÀDIO

Útil per les activitats diàries TV PREMSA RÀDIO LLIBRES REVISTES

Dóna molta informació PREMSA TV REVISTES RÀDIO LLIBRES

Verifica informació PREMSA TV REVISTES LLIBRES RÀDIO

Contribueix a augmentar

el nivell educatiu LLIBRES PREMSA TV REVISTES RÀDIO

Té informació comercial útil PREMSA TV REVISTES RÀDIO LLIBRES

Entreteniment TV REVISTES RÀDIO LLIBRES PREMSA

Té similitud amb les creences

o idees de cadascú PREMSA TV LLIBRES REVISTES RÀDIO

Digne de confiança PREMSA TV LLIBRES RÀDIO REVISTES

INFLUÈNCIA DELS MITJANS ESCRITS

28