HISTÒRIA DE LA COMUNICACIÓ SOCIAL A CATALUNYA

I. INTRODUCCIÓ I PASSAT LLUNYÀ

TEMA 1. INTRODUCCIÓ AL MARC GEOGRÀFIC I HISTÒRIC CATALÀ:

Comunicació: espai de mediació entre la consciència -individual i col·lectiva- i l'experiència individual i col·lectiva. L'Església va ser la Institució que va controlar la comunicació durant molt de temps.

Història: aproximació social que connecta el passat, present i futur.

Catalunya: condicionada per l'Estat-Nació (és una veritat a mitges). Hi ha dos estats consolidats a Europa: França -un gran Estat-nació europeu- i Itàlia -Estat nacional des de 1870-. A Catalunya no hi ha hagut un Estat-Nació però hi ha una Catalunya imaginària: Estat-nació per una dinàmica política, econòmica, lingüística i cultural; varietats que l'apropen a l'Estat-nació. Tot això crea una realitat nacional què no ho és. Això ho expliquen sis hipòtesi:

0Hipòtesi dels orígens:

La identitat catalana va néixer, més o menys, fa mil anys del substrat pre-romà i de la tradició llatina. Precisament de la desaparició de l'Imperi Romà i de la destrucció del llatí neix el català. Trànsit Alta E.Mitjana - Baixa E.Mitjana: nou procés d'expansió cristiana, en el cas de la monarquia catalana és cap el sud i l'est, i que configura la monarquia catalana com la més ben formulada; mentre les classes populars desenvolupen uns nous llenguatges, creen una nova identitat, fet que succeeix en un moment de màxima crisi del poder. No és fruït d'una acció de l'Estat sinó de la debilitat del poder.

1Hipòtesi de la decadència ( Barroc, S.XVI-XVII ):

Decadència del poder polític i econòmic (passa a l'altra banda): el comerç se'n va cap a l'Atlàntic. En el context peninsular, els segles XVI-XVII construiran la decadència espanyola:

-Economia: coexistència latifundi - minifundi. Rendista. Economia basada en propietats proporcionades de l'economia familiar. L'economia catalana és una economia productiva modesta, amb molt potencial però la pèrdua de poder econòmic obliga a crear una política econòmica específica : fragmentació política.

-Dinàmica cultural: pèrdua de producció cultural aristocràtica que es fa només en castellà. L'aristocracia catalana es castellanitza. Mentrestant les classes populars mantenen viva la identitat cultural, la llengua catalana , en el sentit més ampli. Creen una nova cultura econòmica.

2Hipòtesi de Catalunya, fàbrica d'Espanya ( S.XVIII ):

Es construeix l'Estat Espanyol a partir de la realitat castellana (llengua, cultura i economia). Nova paradoxa: econòmica i políticament és un desastre, però a l'incorporar-se a l'Estat Espanyol -Les Illes, València i Catalunya- ja es poden beneficiar del negoci americà. A partir de 1750, Catalunya crearà una potent indústria local, una xarxa a Espanya: de mercat proteccionista a un mercat actiu. A l final, la gran participació catalana serà a Cuba (imatge de l'emigrant que torna de Cuba).

Al voltant de 1750 Catalunya crea una potent indústria local i una xarxa a Espanya. Hi ha una pèrdua de llibertats polítiques i d'autonomia cultural, fet que té com a contrapartida el potencial econòmic aconseguit amb el llançament de Catalunya (Cat. com la Indústria d'Espanya).

3Hipòtesi de la Renaixença:

La Renaixença és un moviment complex i contradictori, no s'entén sense saber el paper què hi juguen les classes populars urbanes i el moment en què decideixen escriure en l'idioma en què parlen (volen escriure en català).

La llengua popular de comunicació continua essent el català però la llengua literària és el castellà i la gent de la Renaixença decideix que vol escriure en català, per això es parla del Renaixement de la cultura catalana (fan una transcripció fonètica de la llengua castellana).

4Hipòtesi: 1er terç S.XX a Catalunya es crea i es desenvolupa la cultura i la com.de masses:

A Catalunya es crea la cultura i comunicació de masses. Primer terç del S.XX, època on es passa d'una societat dominada per la lògica tradicional a una societat plenament industrialitzada (de la societat tradicional a la industrial): 1ª Exposició Universal, 1888, a la 2ona.Guera Mundial i G.Civil.

Es produeix una recuperació que es fa amb cert protagonisme de la burgesia catalana il·lustrada (al voltant de la Lliga Regionalista). Es plantejarà l'autonomia política com a condició pel desenvolupament econòmic-cultural (2ona.República).

5Hipòtesi de la desfeta franquista:

El 1939 entren les forces franquistes a Barcelona, fet que suposa un trencament: des de 1715 hi havia una dinàmica històrica de represa econòmica, cultural (La Renaixença) i política (La Mancomunitat) que queda tallada al 1939.

Èpoques del Franquisme:

1a. Època 1939 - 1959: època autàrquica (repressió absoluta i formulació política dissident). Dictadura militar. No es mou res, no hi ha canvi.

2a. Època 1959 - 1975: Estats Units decideix que Espanya és un estat clau per la política de blocs. Per ells és una invitació a una certa homologació del règim franquista amb l'entrada a la ONU i els plans d'estabilització. Aquests plans d'estabilització fan:

0Hi hagi un auge econòmic ("obertura" econòmica d'Espanya a la resta del món).

1Hi ha un moviment de migració molt important a Espanya (el més important de la història de l'Estat Espanyol): camperols que van a les grans ciutats o a Europa, França i Alemanya. Hi ha una obertura econòmica d'Espanya a la resta del món (èxit econòmic del Franquisme) a més d'una obertura al turisme de masses degut:

2Canvi d'economia agrària a economia industrial de serveis

3Moviments migratoris cap a les capitals.

Paradoxa: enfortiment de la cultura popular / incògnita per la integració dels nous immigrants.

* Marc històric i geogràfic català:

A partir del S.XVII, de la Rev. Industrial es va formar la idea de la Mediterrània com una frontera entre el primer i el tercer món. Fins la Revolució Industrial, les úniques vies de comunicació "segures" eren les vies fluvials i marítimes. Era relativament fàcil avançar de forma sostinguda com a mínim 10km/h, mentre que -per via terrestre- era més lent i més insegur. Existia una divisió entre les cultures de terres endins i les del litoral, per això, i en el context preindustrial, la Mar Mediterrània era l'espai més transitat de comunicacions privilegiades, una mar ensinistrada i tranquil·la. Permet que la cultura grega tingui una base comunicativa, expandida per diversos llocs (les seves colònies) gràcies a la facilitat de comunicacions. Els romans van ser la primera potència en tenir un control dins d'aquest llac, el Mare Nostrum. És una zona de barreges culturals on la comunicació tenia com a epicentre Roma, la qual va tenir el control polític i administratiu de l'àrea. L'àrea més llatinitzada va ser la nord-occidental, la part oriental de l'Imperi excepte Romania i el Sud d'Àfrica que no es llatinitzà. Les primeres cultures urbanes importants apareixen a Egipte, Grècia i després a Roma.

Dins de l'àrea occidental, la més romanitzada va ser la litoral (Alacant, València i Nàpols), fins el punt que Provença era la província més romanitzada, és "La Província". La Mar Mediterrània és l'àrea d'intercanvi de comerç més intensa i amb una quantitat increïble de ports.

Un altre factor important és el clima. Catalunya, degut al seu clima moderat, és l'espai privilegiat per l'intercanvi, és un espai de romanització intensiva del S.I al S.V. El transport de mercaderies es feia pel litoral (situació de privilegi de comunicació). Catalunya és terra de pas entre Àfrica i Europa, entre les grans cultures mediterrànies des de l'any 1000 aC. fins a l'actualitat. Enforteix el caràcter de passadís, de frontera, procedent d'Àfrica i comunicant amb la resta d'Europa. Es produeix una zona d'intercanvi entre la cultura musulmana i la romana, amb la invasió d'aquests.

A finals S.VIII una tercera part de la Península Ibèrica era cristiana, la resta musulmana.

La singularitat catalana neix dins l'àrea més llatinitzada. Quan neix? Quan es donen els elements perquè tingui lloc el naixement d'una cultura...?

Des del S.VI ( desfeta de l'Imperi Romà ) la unitat lingüística es va anant desfigurant, debilitant extraordinàriament i perdent el seu paper. Així apareix un mapa lingüístic divers. A partir d'un domini anterior compartit, apareixen evolucions de la llengua llatina, apareixen llengües singularitzades aflorant de les formes de parlar pre-romanes (substrat lingüístic pre-romà). Tot això comença al S.VI amb la crisi del poder Imperial Romà. El poder imperial pren una nova forma, però hi ha un procés de debilitat del poder polític i militar. El punt de crisi més àlgid coincideix aprox. finals del S.X a.C ( 950-1000 ).

A l'Alta Edat Mitjana, un cop fracassa el projecte Carlemany (Imperi Carolingi), és el moment de màxima debilitat política. És un fracàs rotund de l'intent de refer l'Imperi Romà, el voler vivificar el llatí és un fracàs, a més perquè ell era analfabet.

Al S.IX hi ha una dispersió dels diferents poder polítics degut, potser, a la debilitat del mateixos poders monàrquics. Sense un poder polític fort que creï mecanismes d'imposició (per la via que sigui) es necessita una administració forta que garanteixi aquesta unificació.

L'existència d'espais de comunicació vertebrats per una llengua comuna és inexplicable sense la intervenció del poder polític i econòmic. No és un fet espontani. En espais reduïts la pròpia comunicació duu coherència lingüística. Les societats funcionaven a partir de la dualitat aristòcrates - camperols.

Les llengües pre-romàniques en l'àrea llatinitzada pràcticament van desaparèixer, en l'altra àrea no.

Fa mil anys, Catalunya era un territori emmarcat: anava del riu Llobregat als Pirineus (la "Catalunya Vella" segons els historiadors), actual àrea de Barcelona i Girona. Al Sud del riu els senyors de la guerra (els aristòcrates) eren musulmans (expressió de la cultura potent), mentre que al Nord del Llobregat eren cristians (cultura pobra, crisi de credibilitat i de poder).

Al nord era un moment de màxima crisi del poder polític, és el moviment de màxima llibertat pels camperols, ja que els aristòcrates i monarques tenen menys poder sobre ells. Els camperols (morien als 40 anys i tenien una alçada màx. 1'50 cm) viuen en unes condicions de màxima autonomia: van elaborar una llengua comuna, abandonant el llatí.

En l'any 1000, el que es parlava ja era una llengua diferent al llatí. Les llengües diferents del llatí van néixer com a resposta de les classes populars, perquè buscaven una llengua útil per la seva forma de viure (agricultura, ramaderia, caça i pesca), una llengua que es referís a les coses concretes de la vida quotidiana. És una llengua de substantius i verbs, pocs adverbis i orientada a l'acció de cada dia, màgica que religiosa.

Era una societat dual. Es va produir una crisi institucional, la classe dirigent amb prou feines manté el llatí, mentre l'església el manté artificialment (lluny del llatí clàssic).

Crisi de poder (crisi de l'església). Hi ha una autonomia de les classes populars: té una llengua pròpia que s'acabarà concretant en la llengua del país, no en la llengua de transmissió oral, sinó per fer transmissió escrita del llegat cultural

Alta Edat Mitjana S.VIII - XI: Època pre-feudal. Desapareix l'esclavatge. Els senyors parlaven el què parlava el poble. El llatí el coneixen els eclesiàstics i alguns senyors. Crisi de l'Imperi Romà.

Baixa Edat Mitjana S. ½ XI - XV: Culminació del procés que comença amb la Baixa E.Mitjana: el Renaixement.

La identitat catalana és un fet cultural que té una expressió més evident, però no única, la qüestió lingüística (la llengua és una conseqüència).

Hi ha un forma singular de viure, amb uns recursos propis, una tradició, etc...tot això amb el dipòsit de signes lingüístics proporcionats pel llatí. És a dir, neix una forma de dir les coses.

És un fet que arrenca de la vida quotidiana: de la singularitat cultural neix la singularitat lingüística. El protagonisme de l'esfera comunicativa són les solucions comunicatives, les que permeten sobreviure i que creen aquesta singularitat en una època de crisi econòmica i política. El protagonisme és per les classes populars, ells són els protagonistes d'aquesta innovació cultural del conjunt de noves llengües, d'una nova manera de construir i d'organitzar conceptes propis elaborats des de la pròpia realitat.

TEMA 2. CULTURA I COMUNICACIÓ A LA BAIXA EDAT MITJANA:

És important i necessari la presentació del context europeu sinó no s'entén el què succeeix a Catalunya els segles XIII i XIV.

*Concepte Baixa Edat Mitjana: és la segona fase de l'època medieval i va -convencionalment- del 1050 al 1450. És el període en el què es definirà el plantejament d'un poder polític, econòmic i cultural català i que culminarà al S.XV (té lloc una certa crisi - decadència el S.XV; el màxim exponent és el S.XIII). És una època en què es defineixen les monarquies feudals, el feudalisme, amb la substitució de l'esclavatge per la servitud de la plebeu. Època on l'Església té un paper social d'hegemonia cultural que acabarà tendint al monopoli.

Hi ha un renaixement de la cultura urbana. A sud de la Península Ibèrica, Còrdova i Granada eren centres culturals bàsics a l'Alta E. Mitjana. A l'Europa cristiana, la cultura resideix als monestirs o als castells que articulaven la geografia política i militar rural. Tarragona, amb un passat urbà important, gairebé havia desaparegut al S.X, igual que Barcelona (crisi de la cultura urbana). Al nord hi ha un cercle cultural entre St. Pere de Rodes i la Seu d'Urgell.

Al llarg del S.XI s'esdevé una revolució cultural de l'església. A partir de l'any 1050 definirà un projecte polític i cultural propi i que la convertirà en una institució clau fins el S.XVIII. Institució a partir de la qual girarà tota la vida política del cristianisme. Caldrà dues coses:

1. Repensar la societat

2.Transformar l'església per convertir-la d'una Institució parasitària a una activa, capaç de penetrar el cos social i desenvolupar estratègies progressives per penetrar aquest cos.

Prima la Tª social dels tres estaments, actualització de la Tª mil·lenària que divideix la societat en tres grups però que atorga el poder a l'església:

1. Sacerdots: Grup eclesiàstic. En una societat teocràtica (voluntat que prové de Déu) actuen com a mediadors entre el món natural i Déu. Interpreta la voluntat divina i l'administra a la societat. La seva funció és administrar la paraula i la veritat. Aquesta funció allibera al sacerdoci de dues càrregues (a més d'ésser l'estament més important): de la càrrega de productivitat material (no treballar) i de la militar i reproductiva, tot això perquè es dediquen al treball intel·lectual que l'església assumeix en règim de monopoli, entre els S.XII-XIII-XIV. Simbolitzen la superioritat amb la renúncia a la sexualitat.

2. Militars: "senyors de la guerra, senyors feudals". També estan alliberats de la producció material i de la intel·lectual, però tenen com obligació / prioritat el monopoli de la força. Per definició, el braç armat de la societat és un braç supeditat al braç intel·lectual i eclesiàstic. L'església és una instància que ostenta el poder polític, econòmic i cultural bàsicament. Els militars són menys dignes perquè no renuncien a la reproducció. Han de garantir l'ordre social, entès com a ordre natural.

3. Poble: camperols, burgesos, artesans, artistes, etc... que es dediquen a la producció i reproducció. Tota la tipologia social menys el primer i el segon estament. La cúpula eclesiàstica havia d'escenificar aquest ordre social. El Papa Urbà II -a finals S.XI- assumeix el protagonisme d'escenificar el nou ordre social a l'Occident a l'ex-comulgar al rei de França, acusant-lo d'incest. Posa en evidencia la supremacia del Papa sobre els reis mitjançant la nova moral cristiana. La sexualitat esdevé una identificació de la dona amb la patrona del pecat. Es construeix un imaginari social on la dona té un paper inferior que el de l'home: propietat de l'home. Les conductes sexuals minoritàries esdevenen patologies. L'home públic es dedica a la política i la dona a la prostitució.

La Tª i la moral social són els pilars sobre els que es construeix la supremacia de l'església (S.XI-XVIII). A partir d'aquest moment, la reproducció és l'únic fet que justifica la sexualitat, si no és pecaminós. La "gràcia" de la proposta era el sentiment de culpa que comporta la transgressió d'aquestes lleis; així, la confessió esdevé una pràctica generalitzada com la Inquisició i els seus manuals (s'instava al manual d'inquisidor "faltes" i al de confessor "penitències"). Aquesta moral és tan complexa que la persona sempre està en falta i s'ha de confessar contínuament.

Això es complementa amb el control de la paraula, no només dels continguts i missatges, sinó també dels mecanismes i circuits. Aquest control es podrà exercir perquè -al llarg d'aquests segles- en el moment en què les llengües populars esdevenen "cultes o literàries", i per tant codificades, l'ús d'aquestes llengües passa de ser quotidià a ser imprescindible en usos i àmbits comercials, filosòfics, eclesiàstics, etc.... creant unes paraules que expliquin el món i la societat d'acord amb la concepció eclesiàstica. L'església té el control de la llengua i, per tant, del pensament. Controla la teoria i la moral social i la llengua, administrant-la de forma privilegiada, en especial, a les catedrals on conflueixen els diferents arts i ostentacions i que es poden contemplar públicament, amb la proclamació de la paraula que a estones s'entén i d'altres no. D'aquí que es parli de la saviesa del capellà, serà ell qui expliqui el món amb les paraules dels camperols. L'administració de la paraula pel sacerdot, en un espai singular com és la catedral, entra en contacte amb la comunitat per administrar la paraula de forma col·lectiva i coneixedor dels secrets íntims de les persones (confessió). El control del llenguatge és una forma més de control dels més potents. Aquesta situació fa que al parlar de cultura i comunicació parlem del control social de l'església.

Hi ha també les formes laiques de comunicació a la ciutat medieval, a les botigues i mercats. És a dir, a l'àrea d'intercanvi entre vilatans i camperols de la zona (els límits d'una comarca). Així la ciutat es converteix en un nus comunicatiu, és per on circula la informació supracomarcal (de ciutat en ciutat). La ciutat és un espai de codificacions fortes i estrictes que creix anàrquicament i tendeix a agrupar la gent per status social, producció / activitat comercial (ex. barris propis com és el cas de la comunitat jueva) o creences ideològiques. Aquesta societat està molt codificada, tot i ser petita, això fa que es visqui en un total control social, així l'església pot mantenir la seva hegemonia.

L'espai rural és la segona fase d'aquest projecte d'expansió de l'església. Les paraules comunicatives s'expliquen a partir d'un món com el descrit fins ara.

El punt d'arrancada, a l'inici del procés, és la Catalunya Vella, per damunt del riu Llobregat. És una terra fronterera / límit amb la cultura hegemònica: la cultura musulmana. Una ciutat musulmana molt important és València.

0Expansió interna: control de les societats cristianes.

1Expansió externa: campanya de reconquesta dels territoris sagrats: "Les croades" que legitimen la conquesta d'antics territoris cristians a la Península. Hi ha dos focus de tensió cultural cristiana i musulmana.

2.1 Terra Santa: extrem de l'enfrontament oriental.

2.2 Península Ibèrica: extrem occidental. Hi haurà tres falques de recuperació:

2.2.1 P. Oriental: línia catalana d'expansió cap al sud.

2.2.2 P. Centre: línia castellana cap al sud.

2.2.3 P. Sud: línia gallega.

* EL CAS CATALÀ:

És modèlic ja que a la Baixa Edat Mitjana (S.XII - finals S.XIV-SV) es crea una nova societat articulada a partir d'una monarquia, són les figures més exemplars ( Jaume I el Conqueridor ). També és singular perquè, quan el Papat crea la Tª Política de les creuades per afirmar la seva hegemonia, Catalunya i les altres terres peninsulars estan a la frontera cristiana - sarraïna; cosa que fa que les pràctiques de repoblament fetes a la resta d'Espanya no tinguin lloc a Catalunya.

Aquest procés modèlic consta de 3 ETAPES:

1a. Mitjans S.XI - Regnat de Jaume I el Conqueridor ( ppi S.XIII): anys 1040 - 1229. Es crea la monarquia catalana quan les seves fronteres s'establiren fins l'Ebre, els Pirineus i Aragó. Hi ha potents vincles familiars al nord dels Pirineus (Occitània). Es fixa -a Catalunya- el concepte de monarquia i de sistema feudal.

2ona. Principis S.XIII (majoria edat Jaume I) a 2ona. ½ S.XIV (pesta negra): anys 1229 - 1350. Màxim creixement polític i econòmic i del sistema cultural i comunicatiu que comença amb Jaume I, segueix amb Pere el Cerimoniós i es consolida amb Jaume II.

3era. 1350 (pesta negra) - Finals S.XV (mort Martí l'Humà): Fase de consolidació ( sistema polític i econòmic ) i decadència ( degut a les conseqüències de la pesta negra i a l'esgotament del sistema polític, al S.XV, quan la dinastia catalana mor amb Martí l'Humà i la monarquia es sotmet a la castellana ). La plenitud econòmica d'aquest període s'explica per dues raons:

A) La revolució tecnològica en el camp de l'agricultura: el sistema feudal aconsegueix un procés de "reforestació" i la vinculació de noves terres a la producció agrària. Es veu per la introducció de noves tècniques com l'arada invertida que remou la terra, el creixement sostingut de la demografia europea i, en tercer lloc, la consolidació i acceleració del comerç i les rutes comercials a la Mediterrània. Aquest conjunt de fets fa que el procés de la Baixa E. Mitjana a Catalunya sigui modèlic, especialment a la segona etapa.

La lluita entre potències pel domini de les rutes comercials té a Catalunya una incidència singular. Té lloc durant la segona etapa, quan Jaume I puja al poder i es troba amb la lluita entre la noblesa catalana i l'aragonesa. Com a conseqüència tindrà lloc el fracàs de l'expansió cap al nord. Jaume I estableix una aliança amb el Papa Honori III, ja que el papat legitima totes les accions bèl·liques que Jaume I pugui emprendre per tal de reconquerir territoris, qualsevol acció bèl·lica del rei contra els sarraïns. Per un altre costat, estableix també una aliança amb la Burgesia comercial, molt potent a Barcelona, Perpinyà i Tortosa. Amb les dues aliances enforteix el poder central: enforteix el patrimoni real i el seu poder com a rei.

Té sentit l'expansió cap el sud (es disputa territoris de la Mediterrània amb els sarraïns) i cap a l'est, les Illes, és bàsica per la burgesia catalana, perquè són una base operativa perfecta. Aquesta última significa també el control de les rutes comercials a la Mediterrània Occidental, controlar tota l'àrea que queda a l'oest d'Itàlia. Aquesta és la primera campanya que comença l'any 31. S'apodera de les Illes, llavors expropia els habitants de les classes sarraïnes i els ven com esclaus, repartint després el territori estrictament. Hi ha un repoblament del territori amb pagesos que vindran del Principat Català, d'Aragó i dels Comtats Occitans. A partir d'aquí, s'inicia la segona fase de l'expansió cap al sud, on la població sarraïna era molt important i major en nombre. Aquest procés no es completarà fins l'any 1245 ja que fou difícil repoblar València (al sud de l'Ebre hi havia molts sarraïns); el litoral fou, en canvi, més fàcil. Són deu anys de campanyes militars: expropiacions i repoblament.

Aquest sistema era polític, econòmic i cultural, mentre a la ciutat burgesos i monarquia tingueren un paper important en la creació de l'arc Mediterrani com a potència comercial.

Com a sistema de vida, aquest sistema s'homologa a l'àrea de França i a Itàlia, on hi ha un protagonisme de la vida urbana i de la burgesia en un sistema feudal , però hi ha una manca d'homogeneïtat. Predomina el sistema de vida (cristià català) i la llengua catalana com a vehicle de comunicació preferent, tot i que la situació era multicultural: àrabs i jueus convivien amb l'hegemonia cristiana garantida pel poder. Hi ha un segon paper què és el desenvolupat pels àrabs, jueus i les dones, aquestes també estan en segon pla.

Hi hagué una millora de les condicions de vida (50 anys fins a la pesta negra). La mobilitat de la gent a Catalunya fou intensa per causa de la guerra o pel repoblament de la terra (era necessari molta gent per cobrir el territori, un cop expulsats els indígenes) i l'esforç dedicat. Això fa que hi hagi un creixement singular del sistema cultural i lingüístic català. A mitjans del S.XIV hi ha gairebé un milió de persones a l'àmbit català (en dos segles es passa de 600.000 a un milió):

-Principat: ½ milió de persones.

-Aragó: quasi 200.000 persones.

-València: més de 200.000 persones.

-Illes: 50.000 persones.

Un 80% vivien en el medi rural (depenent de les àrees), però al llarg d'aquest període es consolida un sistema urbà, una "xarxa vilatana" equilibrada i estructurada, amb l'epicentre a Barcelona (gran centre de poder polític - econòmic i cultural) fins el S.XV-XVI que fou València. Barcelona passa de 25.000 a 40.000 habitants quan acaba el període no es pot comparar amb València, el centre del Mediterrani Oriental.

València, Mallorca i Saragossa, amb 200.000 habitants, són la segona cadena urbana. Entre aquestes ciutats i Barcelona, hi ha ciutats que formen la cadena intermitja: Perpinyà, Lleida i Tortosa amb 7.000 - 13.000 habitants. Al mig, hi ha les viles de 2.000 a 5.000 habitants i que són les actuals capitals de comarca. Tot això permet la comunicació. Així, el territori s'articula amb una cadena exterior potent fins a l'actualitat. I el sistema d'informació té relació amb el sistema urbà: per via marítima i fluvial hi ha una comunicació ràpida i fàcil.

0Políticament, el sistema representa la monarquia avançada (potent, que afigura la monarquia absoluta del segle XVII).

1Econòmicament, el sistema es basa en l'agricultura, potent en la mesura que les tècniques més avançades i les del règim eren les dels àrabs. Està orientat als artesans i al comerç, amb presència important de l'intercanvi monetari. És un sistema amb elements potents de l'economia financera i de l'economia comercial del capitalisme. L'economia monetària és important perquè el capitalisme pugui finançar les campanyes (econ. financera).

2El sistema cultural està basat en el protagonisme social eclesiàstic, d'una banda, i unit a partir de la llengua popular (català preferentment), de l'altra. Hi ha una dicotomia entre la llengua administrativa i la literària. L'església durant molt de temps es refugià en el llatí, mentre que la burgesia apostà per la llengua pròpia i popular. El paper protagonista de la burgesia fa que ràpidament la llengua popular esdevingui llengua literària, la qual serveix per l'Administració, l'Ensenyament i la producció literària. En el cas català, això crea una singularitat perquè, juntament amb l'italià (el dialecte de la Toscana), el català és de les primeres llengües que es formalitzà com a llengua d'expressió culta. A partir del S.XIII el català serà una llengua que serveixi per establir: els codis jurídics, les relacions comercials, expressar el discurs del poder (les cròniques reials; Ramón Muntaner), filosofia (Ramón Llull). Les figures més importants d'aquest procés són:

0El monjo Jofre de Foixà. És la primera persona que va fer una proposta: una transcripció fonètica del llatí al català. Va fer les "Regles del trobar" .

Però les figures claus què aconsegueixen que el català esdevingui una llengua culta, van ser: Ramón Llull i Arnau de Vilanova, els quals impulsaren la incorporació de neologismes, derivacions... Ambdós són figures representatives i coetanis.

1RAMÓN LLULL: Neix al començament del domini català a Mallorca (1232-35). Fill d'origen barceloní i nascut a Mallorca. Morí l'any 1315.Tingué una vida molt dilatada, però típica d'un burgès benestant barceloní establert a Mallorca. Dedicat a estudiar i a divertir-se portà a terme una vida despreocupada, fins el moment del canvi radical, de la "crisi mística / existencial" que va patir. Havia d'estudiar per conèixer el món, tenia que saber més que ningú. L'única manera d'expansionar el cristianisme -estava convençut- era per via del coneixement. Es posà llavors a estudiar de veritat el llatí, l'àrab, el grec clàssics ... així és capaç d'escriure en aquests idiomes. La necessitat d'armar-se intel·lectualment li dóna recursos per enriquir el català. És un gran constructor de neologismes i noves formes sintàctiques més complexes; en resum, complexitat semàntica i sintàctica. Llull va escriure en català, llatí i àrab.

2ARNAU DE VILANOVA: Va néixer l'any 1238. És una altra gran figura intel·lectual de l'època. Va néixer a València, en un ambient de barreja cultural (hebrea, sarraïna i catalana). De petit aprèn àrab, era la via de coneixement més ràpida de cosmopolitisme de l'època. És un home religiós de bon començament. Il·lustrat, renaixentista, evocat a l'estudi de Medicina i Teologia. També aprèn hebreu i grec , a més a més de saber àrab i català. Va completar la seva formació a Montpellier (Perpinyà) on desenvolupà una obra abastíssima en termes científics i teològics. La seva obra és complementària de la de Ramón Llull.

II. LA COMUNICACIÓ EN LA CATALUNYA TRADICIONAL:

TEMA 3. DIFUSIÓ DE LA IMPREMTA I "DECADÈNCIA" DE L'ALTA CULTURA CATALANA:

* "La Decadència": Renaixement i Barroc ( 1450 - 1715 ):

A Catalunya hi ha un canvi de dinastia: s'incorporen els Trastámara i comença la decadència, pèrdua de llibertats.

Aquesta decadència és molt clara en l'administració (per la noblesa) i la cultura, però cal matitzar-la pel que fa a les classes populars ja que, per aquesta capa de la societat, és una època còmode que va permetre la construcció de la singularitat de la cultura i la comunicació catalanes a la modernitat.

Els factors que van contribuir a aquesta construcció van ser:

3Mort de Martí l'Humà sense descendència (1410). Hi ha una crisi política de successió que, amb la intervenció del papat, s'acaba solucionant amb la incorporació de la dinastia castellana: Ferran I. A partir d'aquí, els reis pensaran la política des de Madrid.

4El centre de gravetat econòmic passa del Mediterrani a l'Atlàntic (Lisboa, Hamburg i Londres). En el 1492 es produeix el descobriment d'Amèrica. En aquell moment al Mediterrani hi ha una gran inseguretat (nord cristià, sud musulmà).

5Crisi demogràfica brutal a Catalunya i Balears. Les epidèmies cícliques de la pesta negra i la crisi agrària van provocar aquesta davallada de població, a finals del S.XIV i primera meitat del S.XV, que acabarà en Guerra Civil (pagesos demanen llibertat als senyors ?).

6Factor cultural. S'acaba de consolidar la cultura literària. Hi ha tres factors contradictoris:

1.L'epicentre és València (més que Barcelona) amb Ausiàs March.

2.Arribada de l'impremta a Catalunya.

3.Inquisició de Ferran I a la corona de Catalunya i Aragó.

1- Al S.XV és el moment en què aquesta cultura literària arriba al seu moment més alt; a partir d'aquí la supeditació a Castella farà que la cultura es redueixi a l'àmbit popular. L'alta cultura catalana es desplaça a Madrid. L'aristocràcia i l'alta burgesia es castellanitzen ( 1ª recessió ). Però la cultura menestral - popular funciona íntegrament en català.

2- La impremta arriba a València, Barcelona i Mallorca, són centres d'impressió que abasteixen a una burgesia urbana i menestral amb gran necessitat cultural. Es perd el monopoli de l'església sobre el llibre.

3- La introducció de la Inquisició castellana va imposar la visió de Ferran I a Catalunya, les Illes i Aragó. Tenia una concepció de poder autoritària absolutista. Malgrat tot estava lligat a l'església i a les seves condicions. És el primer poder que parla castellà i que afigura els valors d'un país, una llengua, una religió, etc. Unifica la Península, el poder religiós i cultural: expulsió dels jueus i musulmans, fet que perjudica sobretot a la corona catalano-aragonesa. La inquisició fou l'aspecte més negatiu que va patir Catalunya, per la introducció de la concepció autoritària i centralitzada del poder i per la imposició cultural i religiosa.

Aquesta societat conegué dos tipus de tensions:

3.1 Conflicte urbà: Barcelona va viure polaritzada per dos grans grups: "La Biga" (dominant al S.XV. Oligarquia. "S.XIII Honrats") i "La Busca" (grup de pressió que representava a la menestralia, petita burgesia). A Ferran I li interessava més el programa de la Busca (donava més poder al rei) i va ser el què es va imposar al Consell de Cent (organisme democràtic on la menestralia tenia veu, era molt important).

3.2 Conflicte rural i Conflicte de la còlera: per part de la servitud, dels camperols no lliures (no propietaris). A partir de la "Sentència de Guadalupe" (1483) amb la què el camp català comença a superar el feudalisme. S'instaurà la cultura i economia agràries a partir del petit propietari; l'hereu manté les terres unides i manté les propietats amb dimensions productives.

Conclusió:

7Pèrdua de pes de l'aristocràcia al govern municipal.

8Pèrdua de pes del propietari feudal al camp.

9Conseqüències d'aquests dos punts seran:

I. La petita i mitjana burgesia determina la cultura i l'economia.

II. El rei guanya poder davant l'aristocràcia.

Per tant, la decadència és relativa: és de la classe alta que es castellanitza, però la gran massa és una societat molt avançada i democràtica.

Des del punt de vista polític el més significatiu és:

10El canvi de dinastia

11La pèrdua de poder polític de l'aristocràcia a favor d'una burgesia urbana.

Des del punt de vista econòmic:

12La pesta negra i la crisi agrària.

13El centre econòmic passa del Mediterrani a l'Atlàntic.

14Sentència arbitral de Guadalupe.

Des del punt de vista de la cultura i comunicació:

15Impremta (Barcelona i València)

16Certa pèrdua del monopoli eclesiàstic

17Consolidació d'una certa cultura popular catalana

18Inquisició castellana (fenomen contra la cultura popular)

19Substitució lingüística (el poder parlarà castellà).

1. Renaixement ( 2a.meitat S.XV - SVI ):

El concepte de RENAIXEMENT fou elaborat al S.XIX quan es considerava que l'època medieval era fosca, davant de l'època clàssica que era una època de llum, d'aquí el nom de Renaixement, que s'entén com a sortida del túnel per entrar a la llum un altre cop. La perspectiva del S.XIX interpreta la nova societat i cultura del S.XV com un renaixement.

Des del punt de vista econòmic i de l'alta cultura, Barcelona passa el testimoni a València (a inicis del S.XVI) que té el port més important català. En aquest moment es practica el cabotatge (navegació de port a port), del S.XVI al XVII arran del litoral. Degut a aquesta pràctica, la xarxa de comerç i alhora comunicativa dels ports del litoral tenen com a nucli / centre el port de València. Així, aquesta ciutat es converteix en la capital de l'alta cultura (cultura elaborada, alfabetitzada). Allí hi treballen els grans poetes catalans de l'època. Durant el S.XVI dura la supremacia de València però tindrà un punt d'inflexió negatiu: expulsió dels moriscos (1609), ja que tenien un pes important en l'agricultura (la part més avançada, rica i productiva de l'economia agrària de l'època estava controlada per ells). Aquesta fou la segona expulsió, la primera fou la dels jueus. Les zones més afectades van ser el litoral català, la conca del riu Ebre (epicentres: Lleida i Saragossa) i les Illes. Es produeix per tant una davallada econòmica important de València ja que el 80% de l'economia provenia del món rural i no es recupera fins ben entrat el S.XVIII.

Durant el S.XVI Catalunya va entrar molt desmillorada demogràfica i econòmicament. La demanda social de treball i el caràcter raquític del país és un fet curiós; com a conseqüència, Catalunya va ser receptora de molta immigració occitana i que tingué un paper important en l'activació dels oficis i el reforç d'una certa menestralia urbana.

2. El Barroc ( S.XVII ):

Des del punt de vista polític, parlem de Monarquia Absoluta. El rei es converteix en un símbol de l'inici de l'Estat-Nació (un territori, una llengua, una religió, una moneda i, en conseqüència, una economia). És un principi que afavoreix l'homogeneïtat i amb les eines del poder tendirà a crear un exèrcit propi, una burocràcia estable, un sistema judicial repressiu. Hi haurà una transferència dels poders locals cap el poder central. (Construcció d'un nou poder monàrquic "Maquiavelo").

El model era la monarquia absoluta francesa (Rev.Francesa), el seu referent serà Lluís XIV, "el rei sol". Un poder com aquest tindrà molta iniciativa cultural i comunicativa. Segons Maragall, per entendre la cultura i comunicació del Barroc cal tenir clar aquestes cinc característiques de les mateixes:

20Urbana: Les manifestacions de la cultura tenen com a escenari principal la ciutat i la cort.

21De masses: Multitudinària, algunes manifestacions estan adreçades al conjunt de la població (ex. carnestoltes).

22Conservadora: Les formes de la cultura del Barroc -els temes- estan, sovint, inspirades pel poder monàrquic o eclesiàstic : és una cultura de poder.

23Dirigida: Finançada i dirigida pel poder.

24Dual: La cultura popular (pagesos, obrers, menestrals urbans) i la cultura del poder (dels senyors, nobles i alta burgesia) funcionen amb un alt grau d'autonomia. Hi ha dues lògiques culturals.

La cultura del poder es concebia contrària a la popular. Ens trobem davant d'una paradoxa ja que la cultura del Barroc defensa una ideologia conservadora alhora que usa un llenguatge nou, de ruptura.

*Aspectes generals del període:

L'activitat artística que millor identifica el Barroc és el TEATRE. És l'inici del teatre modern, que comença a Anglaterra (S.XVII) amb Shakespeare i a Castella amb Lope de Vega, Calderón, etc. És un teatre urbà, perquè va adreçat a les multituds i perquè representa la societat urbana (les diferents classes socials tenen un referent en el teatre), dirigit i finançat. La modernitat també ve amb la poesia (amb l'aparició de noves formes, termes cada cop més laics) i la pintura amb Rubens, Velázquez, Murillo, El Greco, els quals treballen el tema de la quotidianitat. En els Països Baixos es desenvolupa en el S.XVII una Escola Pictòrica que reflecteix quotidianietat. Castella, amb l'epicentre a Madrid, que també reflecteix modernitat. Ex. Velázquez Murillo...

El Barroc és un període violent, a Europa hi ha constantment situacions bèl·liques. És la última etapa de cristianització d'Occident. Es tanca un període que comença al S.XII, on és habitual la crema de bruixes ("l'anticrist o el dimoni").

A finals del S.XVII i inicis del S.XVIII es produeix una hibridació entre el cristianisme i la cultura popular pagana. Així, quan la cultura popular perd la seva autonomia, es refugia en la religió.

*El cas català:

Al llarg del S.XVII València, Barcelona, Mallorca, Saragossa i Perpinyà esdevenen centres urbans vinculats a Castella (un subsistema vinculat al sistema espanyol). Perpinyà després passa a formar part de l'àrea d'influència francesa. Des del punt de vista de l'alta cultura la situació que es viu és més aviat pobra i, a més a més, hi ha un estancament econòmic. Tot això fan d'aquesta època, una època de decadència. La realitat és més complexa: Barcelona ni València són un centre polític, econòmic i cultural potent. En el conjunt hispànic trobem que, lentament, a la corona de Catalunya i Aragó es desenvolupa una economia productiva. Mentrestant, els castellans acaben de definir els tòpics sobre els catalans, fan l'arquetipus dels catalans (inclou València) on són definits com a persones treballadores però poc amables.

Castella és l'Imperi més important del moment i el seu port més important és Sevilla. L'economia catalana és modesta però sòlida, ja que s'han creat unes estructures socials adequades, en canvi la castellana està dominada pels nobles i és rendista, aspecte que fa que no pugui fer les mateixes transformacions. A Castella és on es troba l'alta cultura pura (hi ha arquitectura -model: l'Escorial-, literatura, etc.). La cultura popular castellana serà molt més castigada que la catalana; el fet que a Catalunya hi hagi una cultura elaborada i finançada pel poder més feble té com a punt de contrapartida la fidelitat de les classes populars a la seva llengua i tradicions. Aquesta potent cultura popular, de forta tradició oral, està garantida per la pròpia església. Quan es produeix la cristianització definitiva de Catalunya el cristianisme (hibridació) incorporava un grau molt alt de cultura popular (amb l'expulsió dels moriscos permet que aquesta hibridació de cultura popular tingui gran vitalitat).

A Catalunya cal destacar dos fets importants que tenen lloc al marge del poder:

25Guerra dels Segadors: Fet que ens permet veure el potencial de la cultura popular i les formes de transmissió de la informació.

26Bandolerisme: Mostra de la debilitat del poder. Al S.XVII, a Castella el poder és molt clar i fort però a Catalunya és dispers (nobles, església, poders municipals) i fluix. A Catalunya i València es crea una mentalitat al marge del poder. Ningú confia en el poder. El Bandolerisme és un fenomen heterogeni que expressa un sentiment "antiestat o poder establert", una malfiança força estesa enfront el poder i una dispersió dels poders; també la salut de la cultura popular que es difonia a partir de la cultura oral.

Barcelona continua essent "centre d'irradiació urbana", de manera que el què succeeix a Barcelona es sap immediatament al país, s'informa de forma instantània, és la capacitat de circulació d'informació amb què funciona el territori.

TEMA 4. EL SEGLE XVIII: CRISI POLÍTICA I REDREÇAMENT ECONÒMIC

A efectes polítics, econòmics i culturals comença el 1715 amb el Decret de Nova Planta, com a conseqüència de la G.Successió.

Des del punt de vista polític peninsular aquesta guerra significa un canvi de la dinastia d'Àustria als Borbons, absorció d'una monarquia. És a dir, es produeix la importació a la monarquia espanyola d'una dinastia (Borbons) i d'un estil d'estal (Monarquia Absoluta) en la seva versió precària. És l'estil de Lluís XIV traslladat a la monarquia espanyola. Es té la concepció de l'estat d'una forma autoritària i centralista. El programa de Felip V és el d'una única economia, territori, llengua, religió, administració, etc... però la societat no seguirà de forma definitiva aquest model. Aquest té efectes diversos:

27Política: Desaparició de totes les Institucions d'Autogovern existents a Aragó, Catalunya, País Valencià i les Illes. Desapareixen també les administracions locals autònomes.

28Cultura: És l'inici d'una cultura programada. Del sistema cultural català es passarà al sistema cultural castellà. La peça clau serà la prohibició de l'ús públic del català i la substitució progressiva pel castellà (serà la llengua hegemònica). A la pràctica, aquesta política fou més simbòlica que real, perquè no va funcionar en el camp de la vida quotidiana. El 99% de l'ús social era en català (tradició oral).

29Socio-econòmic: des d'aquest punt de vista dir que el canvi de dinàmica social està lligat al pla econòmic. La pèrdua d'autonomia política i cultural provoca que el sistema econòmic català s'incorpori al castellà i, com a conseqüència:

3.1 El mercat peninsular i americà passarà a ser part també del mercat català; hi ha una integració ja que fins ara Barcelona, València i Mallorca tenien prohibit el comerç amb Amèrica. En el moment en què es crea un sol estat unitari significa, per una banda, una pèrdua política i cultural però, per l'altra, es guanyen mercats.

3.2 La revolució demogràfica, amb la multiplicació dels mercats, te com a conseqüència social més important el creixement demogràfic del país al llarg del S.XVIII (aquesta tendència de creixement exponencial ve des del 1660). Entre 1718 i 1787 la població del Principat passa de mig milió a un milió d'habitants, aquest és un fet sense precedents en la història. Aquest creixement es concentra a les ciutats de la franja del litoral i als grans nuclis urbans (Barcelona). Barcelona s'aproxima ja en aquella època al 15% del total de la població. La proporció de la població del barcelonés -respecte al conjunt del Principat- és del doble.

3.3 Concentració de població en les àrees urbanes. Les ciutats no tenen infrastructura (amb condicions similars a les de l'Edat Mitja).

Inicis segle Finals segle

-Poblacions de menys de 1000 habitants: 69% 40%

-Poblacions entre 1000 - 10.0000 habitants: 23% 43%

-Poblacions de més de 10.000 habitants: 8% 15%

La característica és aquesta conversió de la població rural a urbana.

3.4 Condicions de vida: en termes generals al S.XVIII no milloren, per la major part de la població les condicions són semblants a les de l'Època Medieval (alçada, maternitat, anys de vida, etc.). El què fa que es dobli la població és: la desaparició de les grans epidèmies fa que l'augment de la població pugui ser regulat i sostingut. Per un altre costat, la millora més destacada és l'augment de l'expectativa de vida però en determinats lloc la mortaldat infantil era elevada.

Condicions de vida: no enllumenat, no clavegueram, carrers no pavimentats, etc. Les relacions socials, els valors i les activitats eren diferents en el medi urbà i rural.

La subjecció de la dona al principi de la reproducció i/o l'àmbit domèstic és extrema. Hi ha una distinció entre l'àmbit públic (home) i el privat (dona). L'estructura social era estamental. La mobilitat social era reduïda degut a un cert determinisme social depenent de l'origen o de la classe social que tenia una vinculació molt forta amb l'origen territorial.

Partint d'aquestes característiques comunes es pot fer una distinció molt clara entre els Països Catalans i la resta de l'Estat:

30El País Valencià s'acaba configurant com el país en què el capitalisme agrari guanya terreny. Esdevé la part més urbanitzada i activa econòmica i culturalment, ja que s'ha refet de l'expulsió dels moriscos amb el capitalisme de l'economia agrària.

31A les Illes Balears hi ha una primacia dels nobles.

32Catalunya es comença a convertir en la fàbrica d'Espanya (capitalisme industrial mecanitzat). Estructura social a Catalunya a finals del S.XVIII:

3310% societat benestant: a dalt de tot. Privilegiats, funcionaris, militars, comerciants (burgesos), pagesia benestant (propietaris agraris).

3430% classe mitja: 15% menestrals i botiguers (homes d'ofici), i l'altre 15% pagesos (propietaris amb ús de fruit).

3540% pobres: però no al límit. Són jornalers i criats.

3620% restant és la pobresa de solemnitat: vivien de la caritat. Representen una institució important en el sentit que la caritat és un valor social molt valorat per l'Església.

Dos fets que expliquen la singularitat catalana, i que tenen una gran importància, són:

0La proporció entre els nobles de Catalunya i la resta de la monarquia: per cada noble en 1000 habitants, a Catalunya hi havia 30 fora de Catalunya (a la resta de la península).

1El 30% de Catalunya era classe mitja, mentre que a fora representava un 10% d'espanyols de classe mitja (hi ha el doble de grups de classe mitja que a la resta d'Espanya).

*Causes del creixement demogràfic i econòmic. Conseqüències ideològiques:

0Causes: A Catalunya (igual que a Itàlia i França) l'inici de la riquesa ve de l'increment de la productivitat agrària (és la clau). L'increment no està basat en la Revolució Tecnològica ni en la modificació de l'estructura productiva. Hi ha petites millores en el sistema regadiu i una lenta especialització. Les diferents comarques tendeixen a una certa especialització que permet una ampliació de la terra de conreu, aprofitant qualsevol territori per conrear; segons el territori es conreava una cosa o una altra. Aquest aprofitament al màxim de la terra permet doblar la producció i conseqüentment una especialització.

1Conseqüències: Com a conseqüència hi ha un excedent de població que es trasllada a la ciutat. La figura de l'hereu però manté la propietat en les seves dimensions. Els fills se'n van a la ciutat cosa que fa que es creï un vincle entre la ciutat i el medi rural (migració cap a la ciutat amb una petita part de l'herència). El camp català al segle XVIII estava més preparat per doblar el conreu, per dues raons: per la mentalitat i per l'estructura de producció (hi havia una terra de grans propietats, mentre que Castella era rendista).

Es porten a terme 2 activitats centrals a la ciutat: a) la transformació industrial, b) comercialització. Els excedents agraris o es transformen (cotó) o d'altres es comercialitzen (avellana). Per exemple, Reus és la capital peninsular de la fabricació de l'aiguardent (raïm) i el conreu de l'avellana. La xarxa de comerç arribarà a França (París) i també a Amèrica.

Catalunya es converteix en la fàbrica d'Espanya, però necessita estimular la producció industrial per arribar als mercats. Per aconseguir-ho crearà una xarxa de distribució comercial dels productes catalans. La fàbrica identifica els mercats i distribueix la producció. A partir d'aquí sorgiran un efecte curiós, la fama de que els catalans són garrepes i desconfiats, treballadors i amants dels diners. La mentalitat castellana, basada en l'honor i la paraula, farà que xoqui amb l'arquetipus del català; és a dir, la mentalitat i l'activitat rendista catalana adoptada xocarà amb la castellana, la qual es basa en la paraula. Catalunya -segons Ninfo- és un país pobre en recursos però ric i els catalans són treballadors. És més una qüestió d'ètnica. Situació molt intensa en la definició d'arquetips ètnics: gallecs desconfiats, castellans orgullosos, catalans treballadors, andalusos simpàtics però poc treballadors, etc. Manifesta la realitat però acaba amagant la comprensió de les persones; en definitiva, és conseqüència de la coexistència de pobles molt diferents sota un mateix estat.

*Funcionament de la comunicació:

Fins el S.XIX -quan s'inventà el ferrocarril- la comunicació (trasllat de persones, idees...) només es feia per dues vies: fluvial o marítima i camins. Al llarg del S.XIX el cabotatge (navegació a distància curta pel litoral) va incrementar espectacularment el creixement de l'economia. Això va consolidar Barcelona com el gran centre distribuïdor (el nucli de la xarxa de ports) i va mantenir la unitat lingüística. Era un port important per la comunicació amb una part d'Andalusia (Sevilla) i Castella i, sobretot, amb Amèrica. Són les comunicacions més fàcils, les que posen en contacte diverses llengües i com a conseqüència de la facilitat de les comunicacions s'aconsegueix el manteniment de la unitat lingüística.

Les comunicacions terrestres eren desastroses. Les autopistes de l'època eren els camins reals (la monarquia té responsabilitat directa en el seu manteniment i millora) i equivalen a les carreteres nacionals que anaven de Barcelona a València i Alacant o a Madrid o França. Eren els únics transitables per carruatges ja que la capacitat d'inversió pública de l'Estat Espanyol per la millora de les comunicacions era mínima.

A Catalunya, al ser un territori més petit i que està articulat en una xarxa vilatana, es crea un sistema de comunicacions on les mules seran una peça clau, ja que sense elles hagués estat impossible teixir una xarxa de comerç. Per tant, l'ofici dels traginers era important perquè activen l'itinerari entre les àrees agràries i les ciutats.

El país s'estructurarà d'una manera molt sòlida perquè les famílies tindran presència rural i urbana. Al llarg del S.XVIII el creixement de les ciutats va permetre que la major part de les famílies tinguessin la casa pairal al camp, tot i que vivien a la ciutat. Així Barcelona es convertirà en la receptor d'excedent agrari i, en conseqüència, assumirà el paper de centre receptor i irradiador de conceptes, idees, mentalitats i informacions Þ Mentalitat de la Modernitat.

*Segle XVIII, Segle de les llums:

Barcelona, París i Madrid estan al final d'una etapa i a l'inici d'una altra, és una època de canvis, un moment a cavall de dues èpoques.

En aquells moments l'església concentra el pensament més reaccionari i conservador del coneixement social però, a la vegada, és l'etapa del nou coneixement, de les lletres del segle de les llums.

S'estableix una separació, un distanciament entre la cultura popular i l'alta cultura (cultura de les classes dirigents), així com amb el llenguatge (català / castellà).

El grau d'alfabetització a Mataró a la segona meitat del S.XVIII és d'un 54% en homes i un 44% en dones; això és significatiu perquè aquestes xifres són comparables a les de les àrees més desenvolupades d'Europa. Tot això s'explica per grups socials: el grup del 54% correspon a classes dirigent i grups socials intermitjos mentre la menestralia, els jornalers i els obrers industrials hi queden al marge. Per tant, un creixement elemental de les lletres i els números era necessari.

El tipus de transmissió de coneixements de les dones es feia a través de l'escola primària i l'autoaprenentatge. L'escola primària pública no tenia recursos ni vacances; es garantia un domini de l'escriptura i de les quatre regles. Les escoles privades o eclesiàstiques tenien un públic identificat com a dirigent i funcionaven en castellà; a més a més, tenien un programa més continuat (arribava fins a la Universitat) i es tenia un exagerat sentit de la disciplina.

La Universitat a Catalunya i València que havia estat una institució forta durant l'Edat Mitjà, després perdrà protagonisme social com a conseqüència del moviment de la Il·lustració i com a necessitat d'impulsar el coneixement. La Universitat torna a guanyar importància en mans de l'Administració. En acabar la Guerra de Successió es van eliminar totes les universitats de Catalunya. Es va crear una única Universitat a Cervera que era molt pobra intel·lectualment i mediocre; fins els 80 va estar dirigida pels jesuïtes i després pels benedictins. De manera que sí els catalans volien estudiar havien d'anar a les universitats de València, Osca o Gandia.

Les dones de les classes pobres no tenien accés al coneixement. En alguns casos, per pròpia voluntat de continuar amb la propietat, la família ensenyava a la dona. Les dones de les classes altes podien anar a convents a aprendre i on aprenien les feines domèstiques menys pesades: cosir, administració, teixir, etc. En els sectors més lliberals, les dones es podien apropar als processos d'autoaprenentatge. Les dones de l'alta societat es podien alfabetitzar només si eren consumidores de la literatura eclesiàstica o mundana ja que estava ben considerat.

En conjunt la incipient i potent industrialització a Catalunya explica aquest procés d'alfabetització promogut per l'Administració municipal. El procés d'alfabetització i l'expressió escrita era més fàcil a Catalunya que a Mallorca i València, no obstant la fidelitat popular al català (que es pot constatar tant a València com a les Illes) és important a Catalunya. Es tenien les mateixes inquietuds.

A Mallorca l'aristocràcia té un fort pes social. El binomi entre l'aristocràcia i l'església fan que la cultura dirigent i la popular sigui més gran. Tindran una actitud bel·ligerant contra la llengua catalana (la dels camperols). Hi ha un fort menyspreu aristocràtic cap a les classes populars mitjançant la llengua.

A Barcelona no hi ha universitat però es produeix un fenomen força representatiu de la història moderna del país: la pròpia població civil crearà acadèmies i museus (en castellà perquè són oficials) que faran una tasca substitutiva del que faria la universitat. Així quan al S.XIX es torni a crear la Universitat de Barcelona no es partirà de zero, perquè aquestes institucions hauran creat una base de configuració de la nova Universitat. Allà on no arriba l'Estat, l'Església o l'Administració arriba a la societat civil.

*La cultura popular:

En el S.XVIII s'arriba al màxim domini de l'església sobre la societat: amb els ritus (bateig, etc.) i les formes d'organització. Quan arriba al moment més àlgid també comença la seva davallada. A finals del S.XVIII es veuen els símptomes d'uns valors culturals i ideològics laics. Això al llarg del S.XIX donarà diferents moviments que formalitzaran una ruptura definitiva amb aquesta cultura eclesiàstica.

Hi ha un contrast entre una cultura popular molt potent i una altra pobra en termes comparatius en els diferents camps: música, arquitectura, filosofia, etc....

*Diferents factors que incideixen en la llengua al S.XVIII:

La llengua és el vehicle de comunicació verbal i de comunicació no verbal.

1. Factor de mercat: Catalunya esdevé la fàbrica de producció impresa a Espanya (economia d'escala).

2. Factor polític repressiu: Es pretén eliminar i/o reduir les llengües que no siguin la castellana. La política de l'Estat i de l'església pretenen que el castellà tingui el monopoli de la comunicació pública, per això s'usaran les editorials de Barcelona, per difondre el castellà per tota la Península.

3. Factor de les classes dirigents: Els funcionaris i eclesiàstics entendran el català però sempre parlaran el castellà. La seva llengua literària serà sempre el castellà.

TEMA 5. INDUSTRIALITZACIÓ, RENAIXENÇA I SOCIETAT BURGESA ( 1833 - 1888 )

*S.XIX fins a la Renaixença:

El S.XIX a l'Estat Espanyol és un segle en el qual es consagra un cert fracàs amb el projecte d'Estat - Nació Espanyol. Per diferents motius consagra un retrat crònic amb la construcció de l'Estat - Nació. El S.XIX, mirant Europa i Nord Amèrica, és el moment en què, en diferents ritmes i graus, es van creant els diferents estats nacionals. Els casos més purs són França i Nord Amèrica, aquesta última viu una sèrie de processos econòmics, polítics i culturals emblemàtics.

França és el model d'Estat - nació centralitzat més avançat. Itàlia es crea al S.XIX però no serà fins al darrer terç quan es crea l'Estat - nació unificat. Alemanya -sota l'hegemonia de Prússia - crea també el gran Estat Alemany, amb una extensió superior a l'actual; trenquen amb la fragmentació i avancen més ràpidament cap a la creació de l'Estat - nació més ràpid que Espanya, qui portava ja un segle (els fonaments de l'estat-nació a Alemanya). A Espanya manen els Borbons, el model polític és França, però al llarg del S.XIX es creen unes condicions que faran difícil l'articulació espanyola des del punt de vista econòmic, cultural i polític.

Des del punt de vista econòmic, al llarg d'aquest segle, es perd l'oportunitat de modernitzar el sistema productiu i econòmic espanyol. Es perd perquè l'Estat espanyol representa uns interessos que són contraris a la modernització i vinculats a un capitalisme agrari latifundista. Catalunya al S.XIX s'escapa de la creació d'un espai lingüístic i cultural homogeni. L'Estat Espanyol apareix segregat en grans taques, degut a l'especialització:

37País Basc: gran indústria pesant (Siderúrgia i el capital financer).

38Catalunya: "gran fàbrica d'Espanya" amb una indústria de transformació. S'especialitza en petites i mitjanes indústries (el sector punta serà el tèxtil) i en el comerç - indústria (a Barcelona).

39Madrid: en síntesi, és des d'on es porta a terme la política i administració de l'Estat. També és un centre industrial però en un grau menor.

Extraordinària diversitat, la resta bàsicament: es dedica a l'agricultura, amb un sistema de transport molt deficient (pocs ferrocarrils i carreteres), una indústria molt feble i poques escoles. Al País Basc i a Catalunya es genera una necessitat evident de crear infrastructures que els permetin modernitzar-se, ja que el tipus de política fiscal i d'inversió pública no és l'adequada pel tipus d'activitats que es donen en aquests llocs.

El S.XIX representa un enquistament d'un retrat crònic en relació a Europa. L'Estat Espanyol viu el S.XIX com un segle de lenta transició cap a formes democràtiques. Restablirà la monarquia -amb la figura d'Alfons XII- inspirada en el model britànic, mentre que la representació popular serà molt baixa. Forma pobre i condicionada per l'aparell militar de monarquia constitucional. Les eines polítiques que conglutinen l'Estat - nació no hi són; no hi ha una economia espanyola homogènia ni un sistema polític potent o un sistema cultural i comunicatiu potent. No hi ha escoles ni una escola pública potent capaç d'aixecar el nivell d'instrucció i crear una simbologia nacional.

El S.XVIII és un moment de recuperació econòmica, el S.XIX és una recuperació econòmica parcial i fràgil i el què garanteix l'Estat Espanyol és el proteccionisme (els productes de fora no poden entrar, és un mercat captiu). Això és el què promet l'Estat Espanyol: pacte Madrid i els aristòcrates i burgesos. L'economia, la cultura i política segueix aquest ordre.

*Cultura: La Renaixença

Catalunya al llarg del S.XIX viurà els mateixos moviments literaris, artístics i culturals que la resta d'Europa: de l'època neoclassicista a la participació del Romanticisme (associat a les revolucions burgeses i els moviments d'emancipació nacional per consagrar una autonomia).

Es produeix una identificació de la Revolució Democràtica - Burgesa i el nou concepte de nació, que haurà nascut amb la Revolució Francesa i que s'identifica amb el conjunt de ciutadans. En aquestes condicions a Catalunya es planteja un dilema: la incorporació de Catalunya a aquest moviment. S'ha de fer creant:

40Un Romanticisme Espanyol a Catalunya

41Un Romanticisme Català fet en català.

A la meitat del S.XIX, el Periodisme i la instrucció es feia en castellà (la llengua literària). S'ha castellanitzat respecte a l'expressió culta literària, el català és una llengua viva i popular que ha desenvolupat nous conceptes. La situació del país és de disglòssia.

Els grups socials que promouen la Renaixença són benestants (la burgesia), gent que sempre ha escrit en castellà i que ara ha d'escollir entre la primera i la segona opció (traspassar l'esquema de la disglòssia a la literatura). La seva decisió serà: treballar a partir del català quan era una llengua literalment morta perquè no ha havia tradició, pràcticament havia desaparegut i no existien models literaris.

L'ideal romàntic crea una visió distorsionada de la història i tendeix a idealitzar l'Època Medieval; era molt fàcil intel·lectualment recuperar els clàssics medievals (recuperació estètica i temàtica de la tradició medieval catalana). Les classes benestants educades en castellà comencen a escriure en català seguint el model medieval de literatura catalana.

Es crea una dicotomia perquè aquests burgesos mai havien escrit en català com tampoc havien fet poesia. Escriuen poesia i troben que, quan més arcaica és l'escriptura, és més culta i aleshores, la gent del carrer no entén, els hi costa connectar amb ells perquè, precisament, la troben artificial.

Quan la gent del poble veu que s'organitzen els Jocs Florals on els senyors escriuen en català, veuen que el català és una llengua que serveix per la literatura i treuen el càstig de l'ús del català, per part de les classes benestants. La cultura funciona moltes vegades com a reflex; les classes populars s'hi emmirallen. Ara bé, aquestes no coneixeran l'Ausiàs March o les Cròniques de Ramón Muntaner però sí la llengua que parlen. Els burgesos hauran après a escriure en castellà però el què faran serà escriure en català a partir dels coneixements que tenen de la literatura castellana. L'aparició de concursos literaris (s'organitza els Jocs Florals; el català passarà a ser una llengua utilitzada per la literatura) els porta a atrevir-se a escriure, a la recuperació de textos clàssics i també a adaptar les normes ortogràfiques -que troben en aquests textos- a la llengua que parlen. És una escriptura "llibertària" (la gent fa el què pot) que progressivament es va depurant fins -final de període- arribar a l'escriptura madura de Serafí Pitarra (Teatre en català) que expressa el triomf de les classes populars que accedeixen a la literatura en català.

42Serafí Pitarra: és un rellotger menestral que, quan pot, es dedica a escriure. Tractarà temes no només de la burgesia sinó de: Jaume I el Conqueridor i donarà una visió irreverent de la figura d'un home insaciable sexualment i explicarà la història de Catalunya en clau d'humor (això està molt en la línia del poble).

43Al costat d'ell apareixeran també altres figures com Santiago Russinyol ( literatura urbana ).

*S.XIX

Període de transició d'una societat pre-industrial a industrial. Passem d'una producció artesana a una seriada.

Hi ha una millora del transport Þ comerç, ampliació de mercats (globalització de l'economia), comunicació. Afecta a la percepció de la persona sobre el món; no estan tan lligades a la terra, tenen més mobilitat. Els models occidentals tendiran a convertir-se en els models de la resta del món. Hi ha un moviment migratori del camp a la ciutat.

Hi ha una modificació del concepte de temps i espai. Aquest món serà més ampli, ja que incorporarà la capital i milloraran les comunicacions, això fa que les distàncies siguin més curtes (l'espai físic és el mateix però com et pots desplaçar més ràpidament, l'espai es fa més petit). Passem d'un temps natural i cíclic a un temps pautat. Programació del temps mitjançant el codi abstracte: hores i minuts. La vida de la gent ve determinada per la llum (dia / treballa; nit / dorm), successió de les estacions. Això es trenca quan el nou paisatge urbà, el sector terciari (serveis) i la indústria comença a guanyar importància. La ciutat guanya espais públics, espais d'oci i espais d'enllumenat artificial que permet dilatar el sentit del temps natural.

Aquest quadre és comú per l'Europa que viu la transició. Les formes de comunicació depenen d'aquest marc urbà.

Condicions de vida: les distincions socials es faran en funció de la fortuna, de la capitalització o no. Es produeix una gran polaritat social entre rics i pobres. No hi ha classes mitges, la gent o és molt rica o molt pobre. Hi ha un estudi fet per Ildefons Cerdà sobre Barcelona i les condicions de vida a mitjans del S.XIX:

Homes: 39 anys de vida

Classe rica Mitjana: 36 anys

Dones: 34 anys de vida

Homes: 24'5 anys de vida

Classe menestral Mitjana: 25 anys

o mitjana Dones: 25 anys de vida

Homes: 19'7 anys de vida

Classe obrera, Mitjana: 23'5 anys

proletària o pobre

Dones: 27'5 anys de vida

0Els menestrals estan molt més a prop dels obrers que dels rics.

1El 90% de la població té una expectativa de vida molt curta Þ societat polaritzada.

2Classes altes: homes tenen més poder, viuen millor que les dones. Homes i dones menestrals viuen igual de malament.

3Classes pobres: homes amb altes jornades laborals i alimentació dolenta, per això viuen pitjor que les dones pobres.

4S'ha de tenir en compte la mortalitat infantil

5Classe obrera: home o dona de 30 a 40 anys, persona considerada molt gran. Això fa que la percepció del temps sigui diferent: al S.XIX la dona als 20 anys ja estava casada i amb fills, mentre que avui en dia, és quan comença a viure, encara està estudiant.

Es comença a notar una acceleració històrica molt important. A la gent li costava pensar en un temps o espai diferent del seu. Això a Catalunya canvia, al 1850, quan comencen a produir-se canvis socials, i la gent es planteja que la societat està en transformació contínua, canvi psicològic important.

Transformacions a Catalunya, any 1850:

44Barcelona enderroca les seves muralles del S.XIV de Pere el Cerimoniós. Es trenca amb els límits que la ciutat tenia des del S.XIV, eren símbol de "no passar el temps". Comença l'expansió per tota la plana, això fa que neixi una nova ciutat amb un nou espai de convivència. Ildefons Cerdà dissenyarà l'Eixample, divisió d'espai seguint una quadrícula. Aparició de la nova ciutat industrial. Amb la seva reedificació com a ciutat, Barcelona viu tres etapes:

0S.XIV: Muralles, es defineix la ciutat medieval.

1S.XIX: Trencar muralles i obrir la ciutat a la plana.

2S.XX: Amb la mort de Franco, s'obre la ciutat al mar.

En aquesta nova ciutat es construiran: jardins, clavegueres, avingudes, zones d'enllumenat artificial. A més a més, es crearan dos espais importants:

0Els mercats estables i especialitzats.

1Els teatres i els bars i music-halls que organitzen una altra part de la vida urbana: l'oci. El teatre es converteix en l'espectacle popular per excel·lència. La taverna es converteix en l'espai de trobada més important. La burgesia s'acaba d'apropiar de l'òpera, que deixa de ser només aristocràtica. Ex. Les Rambles serà l'aparador de la ciutat; té el mercat de la Boqueria i el Liceu.. Es crea una continuïtat entre Les Rambles i el Passeig de Gràcia.

45El Ferrocarril. La penosa situació dels camins fa que, a Catalunya, prengui molta importància el ferrocarril. El primer ferrocarril d'Espanya fa el trajecte Barcelona - Mataró. Es crea una xarxa radial que uneix Barcelona amb la resta de Catalunya. El ferrocarril es crea amb inversions privades, d'empresaris. Canvia així la concepció de les distàncies i del temps (45km/h). La xarxa radial de ferrocarril que es crea té com a nucli Barcelona. Les vies de transport de mercaderies continuen sent les vies marítimes, per tant Barcelona i les Illes continuen comunicades per aquest via. L'objectiu bàsic del ferrocarril és el transport de mercaderies i persones.

* Cultura i Comunicació en la Renaixença:

Pel que fa a la cultura, Catalunya és particular a causa de la llengua: el català com a llengua popular i el castellà com a llengua culta. La burgesia no té estat, l'Estat Espanyol no és el seu estat, ha pactat amb ell però no és el seu Estat.

Catalunya no és una de les prioritats de l'Estat Espanyol, per això hi ha una autonomia de Catalunya. L'Estat Espanyol garanteix a la burgesia catalana el mercat i l'ordre públic però res més. A canvi d'això, la burgesia ofereix a l'Estat fidelitat a la monarquia. En aquest marc es fa cultura i es desenvolupa la Renaixença.

A Europa hi ha un moviment cultural molt potent que afecta a la literatura, arquitectura, etc. A Catalunya passa una cosa semblant però diferent: "La Renaixença", un moment de recuperació cultural. Té unes característiques específiques i singulars que no es donaran a la resta de l'estat: DISGLÒSSIA. Espanya ha assumit la llengua castellana com la llengua de difusió. Per un altre costat, en aquests moments, es produeix una recuperació tímida del català com a llengua literària, això és la Renaixença.

*Definició de Renaixença: "Procés de recuperació cultural del català com a llengua literària i que funcionarà a partir de dos pols: a) continuïtat de la cultura popular; b) redifusió / reajustament de la cultura de les classes dominants.

Aquesta disglòssia afecta sobretot a la burgesia i el poc que queda de l'aristocràcia, els patricis (sempre escriuen en castellà). Hi ha també una cultura popular que no ha deixat de funcionar en català, excepte quan és inevitable: a l'escola, etc. Al segle XIX, l'escola és una institució cada cop més castellanitzada degut als efectes de les migracions internes del medi rural a l'urbà (renovació constant de les classes populars), això significarà una redefinició de la cultura popular, ja que són diferents cultures les que es donen en aquests dos llocs i perquè està en constant dinamisme. Per primer cop, al S.XIX, aquesta població supera a la rural.

La societat catalana és una societat de gran polaritat, grans distàncies socials. A les classes populars apareixen noves tendències polítiques.

El naixement de la Renaixença està associat a l'aparició del poema de Bonaventura Aribau "Oda a la pàtria" (1933), patrici de Barcelona que s'instal·la a Madrid i que sempre escrivia en castellà. Fins el final de la seva vida, Aribau no es va comprometre amb el català.

Els patricis no senten cap identificació amb les classes populars i per tant, rebutgen la seva llengua ja que la consideraven indigne, ja que s'havia separat dels models de català culte de l'època medieval. Els patricis van crear un model literari de català basant-se en el català medieval, creant una llengua artificiosa a la què no podien arribar les classes populars; ells ignoren el català popular. Quan els patricis creen una indústria, aquesta publicarà en castellà. Això té un efecte positiu ja que la cultura popular es va enfortir, va guanyar seguretat ja què pensaven que si els patricis usaven el català com a llengua literària era perquè el català era una llengua digne. La menestralia fa sorgir les figures més importants de la cultura catalana del S.XIX. El teatre és l'espai on s'identifica més la cultura catalana, la música, el periodisme, el cant oral, etc... i on també es desenvolupa la cultura catalana. Al llarg del S.XIX el periodisme és raquític a causa de la censura i l'analfabetisme. El periodista més important de l'època és Manyé i Flaqué. El teatre és on aquesta cultura popular surt a la superfície com activitat cultural homologada. Destaquen en l'accés de la cultura catalana al teatre: Robieño, Frederic Soler (Pitarra) i Àngel Guimerà. El primer poeta que és capaç d'escriure a partir de la llengua de les classes populars obtenint el reconeixement de les classes dirigents és: Mossèn Cinto Verdaguer.

L'alta cultura s'identificava amb la universitat.

Un altre personatge que destaca en la cultura popular és Josep Anselm Clavé: és la figura clau com a promotor de la cultura popular. Es va quedar cec de petit i es va dedicar a la música. Es va proposar crear eines culturals pels obrers, volia aixecar el nivell cultural de les classes populars. Clavé va crear associacions corals per crear cançons populars per tal de que aquestes agrupacions fossin un mètode d'autogestió cultural al marge de l'Estat. Hi ha una conjunció entre el pensament progressista, l'anarcosindicalisme i l'activitat d'aquestes corals formades a barris. El cant coral era una forma de tradició oral. Mitjançant aquestes corals va crear un moviment cultural de gran importància.

Existia la dificultat de crear alta cultura en català. La universitat va quedar reclosa a Cervera i es va anul·lar a poc a poc. Al 1836 es crea l'Estudi General de Barcelona per intentar recuperar la universitat a Barcelona: era un centre molt condicionat des de Madrid, des de la cultura oficial espanyola. Va ser una universitat sense prestigi, allunyada de la modernitat.

L'any 1850 es va crear l'Escola Industrial, un país industrial necessita tècnics de la indústria. Aquesta escola no podia donar títols, s'havien d'acabar els estudis a Madrid per tal d'obtenir un títol. L'Escola Industrial fou una peça clau per formar els tècnics de la indústria, funcionava en castellà.

Durant uns anys sembla que es podrà superar la precarietat amb el Sexenni Revolucionari (1868 - 1875): la situació política de l'Estat Espanyol arribà a ser insostenible, la manca de llibertats era tan extrema que no permetia el desenvolupament social, es feia difícil. Això fa un cop militar, s'expulsa a la Reina Isabel i es proclama la 2ª República (1874) la qual dura només 11 mesos; després es torna a instaurar la monarquia amb la figura d'Alfons XII. Aquest període, amb moltes combulsions, i per primer cop a la història de Catalunya, va funcionar -en quant a la cultura i a la política- amb una mica de normalitat. Durant el sexenni es va experimentar una certa llibertat d'expressió (les dones van poder votar) i el moviment social coincideix amb un moment de progressisme a Europa (Comuna de París). Barcelona i Catalunya conegueren unes noves possibilitats:

* Fusió entre la cultura popular i l'alta cultura.

* Nous personatges: Pi i Maragall, Almirall, etc. Figures polítiques i culturals.

Acabat el procés es restaura la monarquia i es passa a viure una situació desfavorable per l'economia i la cultura. Si no s'hagués donat aquest parèntesi del 68 al 75 moltes coses no haurien estat possibles (per exemple: l'ofec institucional, polític i jurídic d'aquest període si no s'hagués produït no hauria permès aconseguir coses que després tingueren lloc).

TEMA 6. DE L'EXPOSICIÓ UNIVERSAL A LA REPÚBLICA ( 1888-1931 ): LA GÈNESI DE LA SOCIETAT DE MASSES

La Segona República va ser un fracàs espectacular, no va arribar a l'any.

Els ideals de la Primera República seran els mateixos del pensament progressista (en quant a la forma d'entendre l'Estat), ja que planteja el federalisme com a solució final i també per les seves reivindicacions socials.

El règim era una monarquia parlamentària, amb unes llibertats molt limitades, de caràcter centralista i amb un bipartidisme entre liberals i conservadors. El règim polític està tutelat pels militars, els quals tenen un gran pes en la vida política del país. Aquest règim durarà fins el 14 d'abril de 1931: arriba la Segona República. És un règim diferent al de l'Antic Règim: Alfons XIII marxa del país després de les eleccions del 12 d'abril del mateix any. Amb tots aquests condicionants, es tractarà d'un règim en el què hi haurà eleccions, tot i que només ho volen els que tenen fortuna i ciutadania. És un règim monàrquic parlamentari de baixa intensitat. En aquest marc polític es produirà a Catalunya la transició a la cultura de masses.

A Europa en aquells moments es viu una 2ª Revolució Industrial i que canviarà radicalment la vida de la gent: petroli, electricitat i química. És amb la que desenvolupen les grans indústries pesants. Neix la modernitat. És en el període dels anys 80 als 20/30 quan es donen els grans canvis: del ferrocarril passem al transport massiu (comunicacions de masses).

Es quan es consolida la premsa de masses. Mai s'havia establert un canvi més radical com el que va del 1870 al 1930. Apareixen les primeres mostres de la societat de consum, l'electricitat, l'accés a l'escolaritat bàsica pública. la disminució de la jornada laboral, el telègraf, el telèfon, l'aviació, etc. Totes les coses que identifiquem amb la modernitat tenen lloc en aquella època (1870-1930); en definitiva, canvia tot. Apareix la premsa de masses i el cinema. El descobriment de l'aspirina és el resultat d'un canvi social: és el primer analgèsic popular i massiu, un producte dissolvent d'una moral que havia entès que el dolor era inevitable. Amb l'aspirina canvia la concepció del dolor (ja no serà un càstig diví, ja no serà inevitable, es pot combatre) i una nova concepció de la felicitat. En el camp de la cultura i de la comunicació hi ha tres punts claus:

46La premsa de masses: neix al darrer terç del segle passat. La capital periodística mundial des de 1880 serà Nova York.

47Fotografia i cinema: canvien la percepció del món, començant per la pròpia percepció del temps biogràfic. El dret de la pròpia imatge ja no serà exclusiu dels burgesos (retrat), serà un dret de les masses. Les fotografies modifiquen el periodisme introduint una concepció més visual. El cinema completa la percepció del món donada pel periodisme. El cinema ensenya el món viu, en moviment. Una persona podrà tenir una imatge de com és el món sencer gràcies al cinema. La capital de la producció cinematogràfica serà Los Ángeles.

48La publicitat: fa viable el periodisme de masses. Nova forma de comunicació, de difondre propostes estètiques i valors socials.

Les arts tradicionals també patiran un canvi radical (literatura, pintura, música, etc.). Després de l'hegemonia del Romanticisme arriba el Realisme que vol mostrar el món com és; al final d'aquest període apareixen noves tendències com: el "Realisme màgic" que marcarà el després del S.XX. Des del punt de vista de la literatura popular, a EE.UU es desenvolupa la novel·la negra, policíaca que té com a escenari la nova iconografia cubana. Pel que fa a la pintura, l'aparició de la fotografia provoca que la pintura realista deixi de tenir sentit i evolucioni cap a l'expressionisme i després cap a tendències més abstractes. La pintura s'aplicarà a la publicitat.

Es desenvolupen noves propostes musicals que trencaran amb les anteriors. El moviment més potent té lloc a USA, on es produeix una fusió entre la música culta, la música popular europea i americana i la música afroamericana. D'aquesta fusió de moviment neix el jazz.

*S.XIX

El S.XIX és anomenat com el segle culte, perquè es considera, segons els historiadors, que comença el 1914 (1ªGM) i acaba fa deu anys amb la caiguda del mur de Berlín. Amb la 1ª GM apareixen grans ideologies que provoquen guerres obertes: comunisme, feixisme, nazisme, etc.

Pel que fa a Catalunya i Espanya, la transició del S.XIX al XX està marcada per la restauració del Borbons (Alfons XII i Alfons XIII) i que va significar la instauració d'un règim polític precàriament democràtic, molt tutelat pels militars. Monarquia parlamentària. Un règim que ha de reconèixer el sufragi, encara que sigui parcial.

A Catalunya una nova dinàmica social amb l'Exposició Universal (1898) va donar un impuls a l'organisme industrial. Expansió de la Barcelona històrica cap a la plana. Aparició d'una nova iconografia urbana que té com a model París. Des del 1890 fins la 2ª República (1931) i fins la 3ª República (1936-39), és el període de més intensa transformació de la societat catalana en la seva història. Intensa acceleració en les noves formes de vida. Conflueixen factors propis (Catalunya) i externs (societats occidentals). El motiu és la gènesi d'una nova forma de vida que des del punt cultural i comunicatiu dóna pas a la comunicació de masses. La transformació que es produeix a tot Occident, a Catalunya porta un cert retard respecte països com: Alemanya, França, Gran Bretanya i EEUU. Aquest retard és absorbit al final d'aquest període, des del punt de vista de les concepcions polítiques, àmbit cultural i formes de vida s'equilibra amb la resta d'Europa. Època on conviuen les grans transformacions amb els grans conflictes. Barcelona esdevé una ciutat cosmopolita. És la capital mundial de l'anarquisme: un espai d'enfrontament entre patronals i obrers (violència social).

*Política:

Dècades en les què pren forma la cultura política burgesa i la cultura política obrera amb tota la seva diversitat.

49La cultura política burgesa té dues tendències:

0Branca conservadora: Monàrquica o carlina. Rebutjen l'autonomia política i sindical. La seva sort està lligada a les estratègies militars.

1Branca progressista (1892): Donarà pas a la Lliga Catalanista Autonomista, de centra - dreta. Clara vocació hegemònica. Cultura econòmica i social dirigida per aquesta burgesia que acabarà definint un projecte de país.

50La cultura política obrera també presenta diferents tendències:

0Radicalisme formal (Alejandro Lenoux): Anticlerical, antiburgesa, anti-catalanista. Força important durant les primeres dècades del S.XX però va anar-ho perdent poc a poc.

1Republicans federalistes catalanistes: Molta força, potents. Segueixen els postulats francesos (la seva referència): federalisme, socialisme utòpic, republicanisme, etc...

2Cultura política llibertària: Des de l'anarco-sindicalisme fins els anarquistes estrictes (antipolítics, sense Estat, ni Déu ni pàtria).

En aquest mapa, la política catalana està marcada per dos eixos:

0L'emancipació social. Cultura política molt potent. Cultura obrera de superació, anti-sistema que tenen com a objectiu la construcció d'una nova societat, més justa.

1L'emancipació nacional. Relació entre la realitat catalana i la resta de l'Estat. En definitiva, totes les formes polítiques s'han de referir a la política a Catalunya i Espanya.

El pacte entre la burgesia catalanista i l'Estat és un pacte que té dues cares, obliga a un equilibri estable. D'una banda aquesta burgesia veu que l'Estat garanteix el mercat captiu que els hi serveix per mantenir la seva hegemonia econòmica, política proteccionista. És una societat amb un procés de transformació important i, d'altra banda, conflictiva perquè l'ordre públic és bàsic. Per tant, aquesta burgesia mai es plantejarà una independència absoluta, una autonomia relativa. Sense trencar la relació amb l'Estat demanen espais d'autogovern. El sistema econòmic català, emergent, necessita de tota una sèrie de realitzacions, que si no es fan hipotequen la societat, com per exemple: obres públiques, escoles.... i això l'Estat no ho concedeix a Catalunya. Aquesta burgesia vol portar a terme aquesta estructura, aquesta construcció d'infrastructures. Obtenen finalment la Mancomunitat (unió de les 4 diputacions de les 4 províncies catalanes que s'articulen de forma unitària i decideixen projectes futurs a Catalunya). Es va iniciar l'any 1914 fins la Dictadura de Primo de Rivera (1923). Hi va haver un lent buidatge fins la seva desaparició. L'autonomia catalana va resorgir a la 2ª República (1932).

La Mancomunitat volia modernitzar el país: ferrocarrils, carreteres, telèfon, escola i sanitat. Eren iniciatives privades les que aportaren la despesa econòmica. Hi ha un primer impuls de l'escola a Catalunya. Aquest projecte polític liderat per la burgesia va fer figa per la seva fragilitat a partir del 1920, la manca de recursos més l'existència d'una societat de massa proletaritzada va fer impossible aquest projecte. El fet que il·lustra aquest fracàs va ser la "Vaga de la Canadenca (fàbrica)" l'any 1920 i que va tenir com a figura més important Salvador Seguí "el noi del sucre" (el líder anarco-sindicalista més important) i que fou assassinat al poc temps. També va acabar assassinat Francesc Lairet.

La vaga general accentua la força assolida per l'anarco-sindicalisme més els republicans. Comencen a pensar, en definitiva, que la conflictivitat social és massa important perquè es pugui administrar. Es proclama llavors la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1929), considerada un mal menor per la burgesia espantada.

El fracàs de la dictadura (seguint el model de Mussolini) va arrossegar la monarquia que havia avalat la dictadura.

L'Exposició Internacional del 1929 pretenia ser l'aparador del règim militar recolzat per la monarquia borbònica. El país era un país desarticulat i sense solucions polítiques.

A les eleccions municipals del 1931, les candidatures republicanes guanyen de forma aclaparadora a les ciutats, fet que va provocar la fugida d'Alfons XIII a l'estranger i la implantació de la 2ª República.

*Economia i Tecnologia:

- La guerra europea va suposar el desenvolupament econòmic català, l'acumulació d'un gran capital També va impulsar la consolidació del cinema (indústries àudiovisuals per mostrar la guerra a l'estranger) i el periodisme a Catalunya.

-Decadència i estancament amb el crack del 29. La repercussió es nota el 1931.

-Tecnològicament: espectacular, innovacions de la 2ª Revolució Industrial (telègraf, automòbil, fotografia, cinema, radiodifusió....)

*Cultura i Comunicació:

0Modernisme

Darreries S.XIX. Heterogeni, ampli, amb grans intel·lectuals catòlics com Gaudí, al costat de pintors o literats com Casas o Russinyol, al marge de qualsevol concepció clerical.

Hereu de la Renaixença que barreja la innovació europea (París) amb la cultura popular tradicional catalana. Moviment interclassista que implica la burgesia que fa encàrrecs arquitectònics a Gaudí o que s'implica directament com Puig i Cadafalch. Moviment que serà arraconat pel Noucentisme.

1Noucentisme

Moviment que consolida la modernitat. A Catalunya el component burgès i aristocràtic va separat dels valors de la cultura popular. Moviment de classes dirigents, cert contingut elitista, reivindica la modernitat i el classicisme. Respon a la voluntat hegemònica de la monarquia. Considera decadents les formes barroques i medievals. La figura més important serà: Eugeni d'Ors. Acció cultural des de l'Estat. Enric Prat de la Riba, és qui crea la Mancomunitat i crea el Centre d'Estudis Catalans i la Biblioteca Nacional del Catalunya.

Es van crear les condicions perquè Pompeu Fabra normalitzés l'estàndard culte català. Les primeres normes gramaticals catalanes són de l'any 1913. El cicle de normalització lingüística es tanca el 1932 amb la creació del "Diccionari General Pompeu Fabra". La major part de la tradició oral continua funcionant en català.

Es produeix un creixement de la població a causa de les grans onades migratòries. Barcelona va rebre unes 200.000 persones procedents de: les Illes, Aragó, Andalusia, Múrcia ...

2L'avantguarda

Amb la crisi de la Lliga, el Noucentisme perd importància i entra en decadència, mentrestant la cultura no oficial, l'avantguardista, va augmentant.

Són anys on Barcelona actua com a receptora de les innovacions avantguardistes i que provenen de París: racionalisme, surrealisme, etc... Trobem figures com: Picasso, Dalí, Miró, etc.

El moviment avantguardista està relacionat amb els moviments socials, artístics i polítics de Barcelona.

TEMA 7. ELS ANYS DE LA REPÚBLICA I LA GUERRA ( 1931-1939 )

La 2ª República -tant des de l'òptica espanyola com catalana- va significar la ruptura política més important del S.XX. De fet, l'inici de la II República es va produir de forma accidentada pel fracàs de la Dictadura de Primo de Rivera, la monarquia s'havia de compromès amb la dictadura i això va provocar el seu descrèdit. Els monàrquics eren de dreta. Va ser l'últim intent de la dreta per reorientar l'Estat Espanyol.

L'última representació va ser l'Exposició Internacional de 1929, va ser concebuda com una gran generació urbanística, es volia presentar com la gran realització de la dictadura i una operació de supremacia de la monarquia. Va coincidir amb el crack del 29 i va tenir una dimensió internacional poc important, però si va tenir importància a Espanya.

Barcelona com a ciutat cosmopolita és comparable a d'altres ciutats importants de l'estranger (transformació urbanística del conjunt de la ciutat i desenvolupament del transport urbà). Aquesta exposició va enfortir aquest fet. Irrupció massiva de l'automòbil. Importància de l'Exposició com a consum intern, domèstic.

L'Exposició del 1929 va ser un gran aparador amb contradiccions socials, polítiques, etc. Passada l'exposició va caure la Dictadura, Alfons XIII va instaurar "La Dictablanda" de Berenguer. La fi de la monarquia va ser inesperada, va tenir lloc a les eleccions municipals espanyoles de l'abril de 1931, plantejades per l'esquerra com un plebiscit, monarquia o república. A totes les ciutats importants, les propostes republicanes van guanyar per majoria. El règim monàrquic havia esgotat tota maniobra. Alfons XIII s'exilià i s'inicià la 2ª República (14 Abril de 1931).

CATALUNYA:

La proclamació de la 2ª República es fa des de l'Ajuntament, entre Madrid i Barcelona, i des de la Generalitat: Macià proclama l'Estat Català. És un procés de negociació que portarà a l'Estatut d'Autonomia de Núria que significa la sobirania compartida, no la independència; es convertirà en el símbol d'una certa recuperació política.

A Madrid aquest acord genera una polèmica. Hem passat a una autonomia política important i que funcionarà com a model el 1976.

*Situació política del país:

Espanya des d'un punt de vista polític és un país molt polititzat, amb forts contrastos i un debat intens. És un país amb contradiccions socials, hi ha poques classes mitges, no és un país mesocràtic. Hi ha un debat constant sobre el model social. Sectors polítics molt potents:

3Dreta: Forces monàrquiques, la Lliga Regionalista

4Esquerra: ERC (extrema esquerra), un conglomerat de social-demòcrates, independentistes, etc. que recull l'autoorganització popular, la societat civil (atenees, casals, ...) i l'anarco-sindicalisme i l'anarquisme llibertari pur (des de la lluita armada anarquista fins els sectors més sindicalistes). La idea global era que el sindicalisme havia de ser polític i s'havia de proposar la transformació revolucionària de la societat. La utopia radical està molt assentada en l'imaginari col·lectiu. La 2ª República no satisfà les necessitats de les forces progressistes (socialistes, anarquistes i comunistes).

Catalunya, als anys 30 i fins el 1936-38, és percebuda a Europa com la capital anarquista i sindicalista. A partir del maig de 1937 la política catalana serà cap de Moscou. Barcelona serà la capital mundial anarco-sindicalista. Barcelona i Madrid (Guernica), durant la guerra, simbolitzen les ciutats que pateixen el feixisme: el bombardeig bàsic per parar la indústria i la població com a tub d'assaig d'experiències polítiques utòpiques.

Des del punt de vista polític, durant el S.XIX i principis del S.XX a Barcelona, té lloc el moviment nacionalista i el moviment obrer. Al S.XX té lloc de manera conflictiva l'encaix entre el moviment nacionalista i l'obrer. Des del punt de vista de l'economia, l'espanyola era poc intencionalitzada, proteccionista. El crack del 29 va arribar tard i de forma parcial, aquest va crear una situació econòmica difícil. El projecte econòmic de la 2ª República té poques esperances.

*Cultura i comunicació:

És l'explosió més important. La societat de cultura i comunicació de masses s'havia desenvolupat d'una forma accelerada. El Periodisme i la Publicitat havien començat amb molt retard en comparació amb la resta del món (uns 30 anys). Retard històric absorbit lentament al primer terç del S.XX, el 1931 encara hi ha retard però pràcticament imperceptible. La proclamació de la 2ª República va tenir un efecte màgic. El periodisme de Barcelona està inspirat en París, veuen les fonts del periodisme francès com a model estètic. La cultura catalana és d'inspiració francòfona. L'any 1935-36 el periodisme de Barcelona està inspirat en el què es fa a Nova York.

Diaris de matí són més polítics, mentre que els de tarda són més d'entreteniment.

A finals de 1935 es va plantejar la creació d'un diari nou destinat a una població cosmopolita i per això van cridar a un periodista que treballava a Nova York. El diari es va anomenar "Última hora"; les seves propostes periodístiques no són recuperables fins els 60 amb el "Telexpress".

*Ràdio i cinema:

Normalització. Esdevenen els mitjans de comunicació de masses centrals. La ràdio neix amb Primo de Rivera i es consolida a la 2ª República amb la mateixa filosofia que a Europa. És un m.c.m potentíssim amb l'ús dels polítics. En aquests anys neix el periodisme radiofònic i els gèneres.

El cinema es consolida com a gran mitjà de masses en aquesta època. Paisatge cultural dominat per l'automòbil, diari, cinema, etc...

*Espectacles de masses:

Importància creixent de l'espectacle de masses, el més representatiu és l'esport (futbol). Hi ha un consum massiu de l'esport, com també un canvi de mentalitat (pell bruna o blanca). Prendre el sol és un signe de distinció social i de salut.

En aquest context el futbol és l'espectacle de masses per excel·lència quan abans eren els toros (a Barcelona hi ha tres places de bous). Durant els anys 20 apareix el mite del futbolista: Samitier i Zamora.

Fins el 1920 no hi ha cap estadi que passi dels 20.000 espectadors. L'any 1931 ja hi ha tres estadis que passin d'aquest quantitat. Montjuïc s'omple amb espectacles esportius importants.

*Societat i llengua:

Es tracta d'una societat què ha viscut una transició molt accelerada. Les pautes de la societat de cultura i masses ja estaven assolides, tant o més que ara. No hi ha més creixement qualitatiu.

Des de la perspectiva actual la societat catalana era una societat llançada, amb molts problemes per crear ideologies comunes i projectes socials compartits. Era com una societat en ebullició: tenia capacitat, creativitat i una innovació extraordinària. Aquesta societat veu com, l'any 36-39, s'atura en sec aquesta trajectòria.

Des del punt de vista de normalització lingüística de la llengua catalana, aquesta societat començava a aconseguir una presència del català normalitzada, amb l'ús públic del català a l'escola o als MCM. L'esforç d'escolarització i dels MCM van donar com a resultat una societat altament alfabetitzada i que dominava la literatura i l'escriptura, però també perquè es familiaritzava amb els mitjans àudiovisuals.

És una societat que estava creant condicions per la creació d'una indústria cinematogràfica pròpia i desenvolupant l'extensió d'una cultura singular però pròpia. No té massa sentit pensar el què havia pogut ser i no ha estat, el què s'estava construint i va quedar tallat.

TEMA 8. LA DESTRUCCIÓ DEL SISTEMA CULTURAL CATALÀ PEL FRANQUISME.

*Cultura i comunicació al primer Franquisme:

Burgos, 1936-1959; Barcelona, 1939-1959.

Els primers vint anys de franquisme el sistema de comunicació català i espanyol pateix un estancament, i en molts casos, un retrocés que hipotecarà el futur del país. La part central del S.XX està ocupada per una dictadura, amb dues fases:

51ETAPA AUTÀRTICA. El règim estableix una doctrina d'aïllament internacional.

52ETAPA DE DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC FORT.

El 18 de juliol de 1936 es produeix un aixecament militar contra la República que triomfa parcialment (Madrid i Barcelona no cauen en l'àrea d'influència). És una guerra desigual, on els efectius militars més importants van caure. La intervenció internacional molt decidida pels nacionals que no pas per la República. Hi ha una croada contra el comunisme per part dels insurrectes. Alemanya i Itàlia donen suport als militars. La Guerra Civil esdevindrà un banc de proves armamentístic per a la 2ª G.Mundial. Les potències democràtiques (EE.UU, Gran Bretanya, ...) no simpatitzaven amb la causa de la República, molt més propera al model de l'URSS.

És una guerra desigual pel potencial militar, econòmica i d'aliances internacionals. A la G.Civil hi ha dos moments:

0Fins el maig de 1937.

1Del maig de 1937 a l'abril de 1939.

A la primera etapa, té lloc una pugna molt clara en els dos camps: republicà i feixista.

0En el bàndol republicà: lluita entre CNT-FAI i PSOE contra els sectors moderats (partit comunista). La pugna la guanya el partit comunista. La política de la 2ª República està molt condicionada per la política exterior d'Stalin.

1En el camp feixista: guanya el Gnral. Franco després de la desaparició d'altres rivals militars. En els primers mesos es nomenat Generalísimo. Eliminació física del líder falangista i creació d'un partit únic: "Partido Falangista Tradicionalista y de las Jons". S'assimila el model alemany i l'italià.

Una característica important: el líder feixista serà simultàniament el cap de l'exèrcit. Assumeix el control de tot l'Estat. Identificació partit - exèrcit - estat. Aquesta situació es consolida l'any 1936.

Franco va alleugerar artificialment la guerra sense que s'encadenés amb la 2ª Guerra Mundial per consolidar el seu poder en un estat en guerra permanent. Exercia les repressions amb la dinàmica i el desordre de la guerra que es va allargar després de la seva victòria. Es va aprofitar també de l'inici de la 2ªGM.

El règim franquista mai va ser un règim feixista, és només el resultat d'una guerra, és una dictadura militar que assumeix la doctrina i l'estètica feixista. El règim franquista va ser escrupolosament nazi fins el 1942. Definició d'un poder absolut en una Guerra Civil. El líder del règim és el líder de l'exèrcit, aquesta és una de les claus de la continuïtat del règim. Supremacia militar.

Barcelona, 1939. Últim territori a conquerir. La caiguda de Catalunya és després de la "Batalla de l'Ebre". La campanya de Catalunya es va preparar com una campanya militar. Franco va mesurar el temps per entrar a Barcelona, per ell era molt important la neutralització cultural, social... La conquesta de Catalunya tenia que reflectir la derrota total de l'enemic nacionalista. El nou règim volia la uniformitat lingüística de l'Estat. Un cop instal·lat el nou règim hi ha un fet important: la funció psicològica de la repressió va suposar l'exili d'una part significativa d'intel·lectuals, professors, funcionaris, sindicalistes, etc... que van permetre una discontinuïtat històrica en quant el periodisme i la producció audiovisual. No va quedar ningú dels vinculats a partir d'accions aïllades però molt repressives. Decapitació de quadres sindicals, intel·lectuals, etc.. que representaven les formes avantguardistes polítiques o culturals.

Actuació mimètica del Règim a la cultura i la comunicació. Es va crear una política estatalística que ens porta cap a la monarquia absoluta. El dret de la informació i el seu control no correspon a la societat sinó a l'Estat. Informació i propaganda com a eixos estratègics de la campanya bèl·lica i després també:

0En el periodisme es va establir el ROP (Registre Oficial de Periodistes): un llistat de persones a les quals el règim els hi permetia exercir de periodistes, persones de màxima confiança. Qualsevol que no estigués en aquesta registre no podia treballar com a periodista.

1Es va crear el monopoli de la informació audiovisual per l'Estat. A partir del 1939, només RNE (informació radiofònica) i, a partir de 1940-41, el NODO (informació cinematogràfica) eren les úniques vies d'informació periodística que existien. El Nodo fou una peça important pel règim franquista. El NODO i RNE van servir per arribar al conjunt de la població que no tenia contacte amb la premsa escrita, un elevat nombre de població analfabeta.

2Fins la Llei de Fraga, la producció literària, cinematogràfica o periodística passava per una censura prèvia. No va canviar fins l'any 1966.

A Catalunya el fet diferencial és la llengua, però aquesta també pateix la repressió.

En el cas del Periodisme existien dos tipus de publicacions:

53Les de l'Estat: "La Solidaridad Española", "La Solidaridad Nacional".

54Diaris aprovat per l'Estat: A Barcelona de 18 a 20 diaris abans de la guerra, després només van quedar alguns com "La Vanguardia Española", "El Correo Catalán", "El diario de Barcelona" o "El Noticiario Universal" (conservador). Sistema de premsa absolutament controlat. El director del diari era nomenat pel règim o pel propietari, amb el vist-i-plau del règim.

0Anys 40-50:

Després de la 2ª Guerra Mundial, Estats Units es converteix en l'aparador i en el model cultural admirat per la resta del món (cinema, música -aparició del rock-, literatura, etc...). L'estil de vida americà apareix ja com un punt de referència pel nostre estil: cotxes, electrodomèstics, literatura (negra i de ciència ficció), etc.... És a dir, després de la 2ª GM, Estats Units fa un gran salt cap endavant i es consolida econòmica, militar i, sobretot, culturalment com una important potència.

A Europa, el model és França. En quant al cinema el punt de mira és la ciutat de París, amb figures com Renoir i que entren en l'imaginari col·lectiu. Ja en els anys 50 neix el mite Brigitte Bardot. També es crea una Indústria Cinematogràfica Francesa, una escola, quan aquí només tenim el cinema del règim, a més a més d'un debat sobre el paper del cinema. Es consoliden mites literaris i filosòfics com Sartre, Camus, etc. És un laboratori intel·lectual i manté pioner a Europa.

TEMA 9. DELS PRODIGIOSOS SEIXANTA A LA REFORMA POLÍTICA

*Cultura i comunicació al segon Franquisme:

El segon Franquisme ocupa aproximadament la segona meitat de la dictadura, el nucli en què es concentra la majoria d'esdeveniments: té lloc en la dècada dels 60 al 1975-77 (mort de Franco).

La situació que es crea en el conjunt de l'Estat és força diferent a la que s'havia produït a la fi de la Guerra Civil. Hi ha un conjunt de fenòmens externs i interns que contribueixen a un canvi: no desapareix el règim però hi ha una sèrie de factors econòmics, socials i culturals que marquen una etapa molt diferenciada. Aquests fets són:

0Consolidació al llarg dels anys 50 (després de la 2ª G.Mundial) de la política de blocs i la Guerra Freda (divisió del món en els països de l'Est i en els d'Occident). Aquest situació es consolida i l'accentua. En aquest context el règim franquista conté un valor molt important, sobretot per Estats Units: és un aliat en la política de confrontació amb la URSS. Hi ha una revaloració del paper geopolític i una certa despenalització, com també l'inici del trencament de l'aïllament econòmic i polític del règim franquista (fi de la política autàrquica).

1Visita oficial de Joan Pau I. L'ingrés a la ONU l'any 1955 suposa el reconeixement de l'Estat Espanyol, tot i que sempre fou parcial i que trobà límits. Amb la despenalització hi ha una certa apertura a l'exterior, encara que limitada, i un canvi de tendències i dinàmica.

A França, Gran Bretanya i els Estats Units els interessa una estabilització econòmica del país i un cert desenvolupament econòmic; significarà un canvi d'orientació política - econòmica del règim:

1Pèrdua de protagonisme dels falangistes (representants del partit únic).

2Introducció dels tecnòcrates de l'Opus Dei, produint-se així un canvi radical. S'incorporen tècnics i economistes molt importants. Es dissenya una nova política econòmica: "Planes de estabilización" Þ Obertura econòmica d'Espanya a l'exterior. El resultat d'aquest canvi és que als anys 60 es va aconseguir un creixement econòmic espectacular. Aquest creixement va tenir una nova paradoxa i és que les bases objectives per poder reactivar l'economia, en aquest moment, es concentren en el País Valencià, Madrid i la Mediterrània (des de Murcia fins a França, incloent-hi les Illes). Aquestes zones contenen un teixit industrial amb disposició i prou potent, juntament amb una societat amb capacitat per portar a terme aquesta tasca de reactivació. El règim es veu obligat a reindustrialitzar de la forma més ràpida.

Les 3 activitats bàsiques per activar l'economia: Agricultura, Indústria i Serveis es concentren sobretot en aquestes àrees. L'agricultura més fèrtil (la de regadiu) es troba, sobretot, al País Valencià. El turisme te com a epicentres el País Valencià, Catalunya i Canàries. Les Illes Balears destaquen per la creació d'una indústria domèstica i tradicional important. En definitiva, l'arc mediterrani serà un dels pols de desenvolupament més importants en el conjunt de l'Estat.

La conseqüència més important i de caràcter social és: la creació d'un flux migratori sense precedents -del centre i sud de la península- en aquesta àrea. València i Mallorca es converteixen en receptores; aquesta incorporació massiva permet pràcticament doblar la població.

La paradoxa és que la situació que es viu en el Franquisme és semblant a la d'inicis del S.XVIII (1715) amb la incorporació / la implantació del règim dels Borbons i el Decret de Nova Planta. Una derrota política més important que la de 1715 va ser la de l'any 1939. El règim acaba necessitant del desenvolupament econòmic d'aquestes àrees.

A partir de 1960, i de forma progressiva, la societat catalana (Barcelona: l'epicentre on es fa visible) és una societat que incorpora novetats de forma constant i que crea noves formes culturals, nous gustos, etc... Tot això succeeix perquè, en el context internacional (anys 60), és una època de ruptura cultural, en la què es concentra una quantitat important d'esdeveniments de caràcter cultural, econòmic, social, etc. com el canvi de paràmetres en la moralitat (invent de la píndola anticonceptiva). Aquest canvi a Catalunya coincideix amb l'arribada de turistes:

3Societat civil emergent

4Creixement econòmic sostingut

5Contacte massiu amb noves formes de viure, costums, etc. I en part amb el turisme.

Tot això fa que aquesta societat sigui un ebullidor. Barcelona és la primera que trenca amb tota l'estètica i valors franquistes. Es pot dir llavors que, a Barcelona, hi havia dues societats: la oficial i la que trencava amb aquests esquemes i valors establerts.

Per una altra banda, hi ha una dualitat molt clara: els mitjans de comunicació continuen tenint pràcticament el monopoli (ràdio i televisió espanyola) i els mitjans de comunicació impresos o els sistema escolar continuen sota un control molt gran per part del règim, però amb certes contradiccions. "La Vanguardia" ja comença a preocupar-se -tot i ser del règim- per la incorporació de temes i preocupacions socials. Aparició de mestres que desenvolupen una tasca pedagògica.

Hi ha una realitat superficial (els elements formals del règim no han desaparegut ) i una altra per sota en la què els canvis socials són molt intensos (els canvis de mentalitat). Hi ha des d'aquest punt de vista un fet important:

0Any 1966. Ministro de Información y Turismo, Fraga Irribarne va redactar la "Llei de Premsa del 66". Aquesta llei va permetre obrir una mica més el marge. Per un altre costat, va suprimir la censura prèvia què és substituïda per una censura a posterior i, sobretot, per la delegació de la responsabilitat en el director. És el director el que farà ara de "censor", qui decidirà. Aquest fet va permetre l'aparició de noves publicacions: Serra d'or, Cavall Fort, etc i alguns programes -sempre culturals- a la ràdio i en català.

En resum, són anys de creació d'energies socials molt potents que van permetre un desenganxament real de la societat catalana del règim (darrers anys '60 i principis '70). Barcelona era una ciutat / un món apart des del punt de vista del desenvolupament d'un sistema de comunicació català.

Les característiques del sistema de comunicació català expliquen el fracàs del cinema i l'èxit del fenomen televisiu.

Des del punt de vista social, Catalunya -i Barcelona- serà la punta de llança del Franquisme i això generarà unes energies socials molt importants des del darrer franquisme als primers anys de la transició.

La indústria a Catalunya provocava la captació de població immigrant massiva. Catalunya es farà rica però a costa de la recepció d'immigrants. Com a conseqüència va néixer un moviment sindical, al costat del creixement industrial, el moviment obrer català i que es va agrupar sobretot al voltant de Comissions Obreres. Va ser un moviment que va vincular o posar en contacte el valor de catalanitat amb el progrés social. Es crea així les condicions polítiques per la recuperació de l'autogovern (creació d'espais polítics).

En el segon franquisme es produeix una incorporació massiva d'obrers procedents de la resta de la Península -sobretot del sud- i en condicions molt dures: condicions urbanes salvatges ("anti-urbanisme"), creixement desmesurat de la ciutat (creació de barris perifèrics a Barcelona). Es va crear, malgrat tot, un moviment social unitari que és el què va permetre aquestes condicions. La culminació d'aquest procés és la Manifestació de l'11 de setembre de 1977: obliga -al què quedava del règim franquista- a portar com a salvació a Tarradellas ("la mòmia"). En definitiva, és la fi efectiva del Franquisme a Catalunya i l'inici d'un altre segle.