20 - 9 - 00
Introducció al concepte de filosofia
Antropologia
Les explicacions mitològiques
L'origen de l'home: l'evolució
L'home com animal cultural
L'estructura de l'home (ment - cos)
Antropologia filosòfica: Marx, Nietzsche, Freud
Tema del coneixement
La construcció del coneixement: Popper
L'origen i els límits del coneixement: racionalisme i emprivisme
L'actitud en front el coneixement: escepticisme i dogmatisme
El coneixement científic
Ètica
L'especificitat de l'acció humana: voluntat / llibertat
L'ètica com a ciència de la conducta
Els sistemes ètics
Títols de llibres per llegir aquest any
B. Russell “La conquista de la felicidad” Espasa - Calpe
S. Freud “Introducción al anàlisis profano” Ed. Alhambra
V. Frankl “Un psicologo en el campo de concentración” Herder
J. P. Sastre “El existencialismo es un humanismo” Edhasa
R. Descartes “El discurso del mètodo” Ed. Alianza
A. Chalmes “Que es esta cosa que llamamos ciencia” (I - VI) Siglo XXI
Plató “El banquete” Alhambra / Espasa - Calpe
D. Hume “Dialogos sobre religion natural”
21 - 9 - 00
Definir: Vol dir delimitar amb una explicació breu el significat d'un terme.
defineudum definiens A d'haver relació
La definició respon a la pregunta de que és una cosa, amb la qual es delimita el concepte d'aquest terme. Com el nostre pensament es realitza en conceptes i paraules s'han de definir bé els conceptes.
Perquè una definició correcta ha de tenir les següents condicions:
Que la definició sigui més clara que el que definim.
El que definim no pot entrar en la definició.
Els termes de la definició haurien de ser convertible això fa que la definició s'ha d'identificar amb el que definim i el que definim amb la definició.
La definició ha de ser breu.
La definició no ha de ser negativa.
Mai ha de començar amb les paraules: “Es quan...”
Classes de definició
Tradicionalment es distingeix entre definició nominal i definició real.
Nominal: delimita el significat del nom.
Real: delimita el significat d'un objecte.
Ex: cal·ligrafia: paraula que significa ...
mudèjar: és la persona que vivia ...
Definició essencial: ens indica l'essència d'una cosa i es realitza situant el gènere pròxim i la diferència específica.
Ex: triangle: figura plana formada per tres línies que es tallen cada dues en un punt i formen tres angles.
Definició causal: s'indica la causa que produeix el que es defineix.
Ex: tuberculosi: malaltia infecciosa i contagiosa produïda pel bacil de Koch.
Definició final: delimita la finalitat de l'objecte.
Ex: balança: instrument per a pesar que consisteix essencialment en una barra, suportada al mig, en els extrems de la qual hi ha dos plats.
Definició descriptiva: quan es detallen les característiques essencials per distingir-los d'altres.
Ex: cuirassat: vaixell de guerra de gran tonatge, proveït de cuirasses molt gruixudes i d'artilleria pesada.
Defineix les següents paraules:
Factura: nota que assenyala el preu a percebre per mercaderies o per serveis prestats.
Tieta: germana del pare o la mare.
Golf: Gran porció de mar que va entrant en la costa. // Joc que consisteix a ficar una bola, impulsada per un bastó, en una sèrie de forats escampats per un camp extens.
Miracle: fet atribuït a causes sobrenaturals.
Naturalesa: conjunt de les coses que constitueixen l'univers.
Definició: explicació breu del significat d'una paraula.
22 - 9 - 00
1.- Aproximació al concepte de filosofia
Pren-t'ho amb filosofia Pren-t'ho amb calma i pensa-t'ho abans.
Deixa't de filosofies No anar-se'n del tema.
No estic d'acord amb la filosofia de l'empresa Les normes i/o idees.
En sentit general i vulgar s'entén per filosofia una activitat no gaire bé definida relacionada amb la reflexió, amb les idees, donar-li voltes a les coses a una activitat complexa allunyada de la realitat.
Per entendre el que és filosofia em de situar l'home en la seva necessitat de comprendre la realitat.
L'home es troba en el món i ha de donar resposta a les seves preguntes. L'home necessita una explicació del seu entorn per situar-se en el món i saber a que atenir-se per orientar la seva existència en el món.
L'home necessita trobar resposta a les seves preguntes. Pot aprofundir més o menys segons la seva capacitat però necessita una concepció del món per orientar la seva vida envers els fins que hagi projectat.
Aquesta concepció de món es pot assolir des de la pròpia reflexió, llavors s'anomena WELTANSCHAUNG, o bé la podem formar a partir de les idees que són predominants en la societat. Aquestes últimes s'anomenen IDEOLOGIA.
Ideologia: és el conjunt de representacions, idees i valors que predominen en la societat perquè han estat promulgades per la classe social dominant.
26 - 9 - 00
Podem aprofundir més o menys en les nostres preguntes però tot ésser humà necessita una concepció del món per situar-se i afrontar els problemes de la realitat i així tots hem de filosofar.
Algún filòsof ha definit l'home com l'ésser que pregunta.
Tots ens hem de fer preguntes en aquesta vida i buscar respostes que siguin satisfactòries perquè volem conèixer la veritat. No ens val qualsevol tipus de resposta; volem una resposta verídica.
L'home a de conèixer la veritat perquè les seves respostes l'afectaran en la seva manera de pensar i d'actuar en els seus projectes futurs i per això necessita conèixer la veritat.
L'home es realitza i es fa des de la seva experiència fa que ens plantegem molts interrogants i segons com contestem aquestes preguntes donarem una orientació determinada a la nostra vida.
“Lo que haces es lo que llegas a ser”
2.- Les formes de saber
L'home es troba en el món i necessita una veritat per les seves preguntes. La forma més passiva de coneixement es produeix quan l'home vol explicar-se una cosa que no està al seu abast, que està més lluny dels seus propis recursos.
Llavors l'home pren una actitud sobrenatural. D'aquesta manera apareixen els mites i les religions.
Els mites són respostes imaginades a un fet que es vol explicar. Els mites són explicacions últimes on les quals les forces de la naturalesa es personifiquen i es divinitzen.
En la mítica, els fenòmens són produïts pel caprici i la voluntat divina i per això, es produeixen de manera arbitrària i no es poden preveure.
Les explicacions mítiques es converteixen en històries sagrades que passen molt ràpid a objectes de veneració i no es poden criticar sinó accepta motiu pel qual les explicacions mítiques i religioses han durat tants segles.
El saber passiu es basa en la fe, en el que se'ns ha explicat: per això és el fonament del pensament religiós. La religió es caracteritza en que Déu es manifesta als homes i fa una sèrie de revelacions amb una finalitat de salvació.
27 - 9 - 00
Les formes actives de coneixement
L'home utilitza els seus recursos de coneixement quan amb ells pot trobar una explicació al que vol saber.
Llavors apareixen unes formes de saber naturals que l'home utilitza els seus recursos naturals que són l'experiència i la raó.
Saber vulgar: és el que té un boletaire, per exemple. Es basa en l'experiència, en la conservació del comportament de la naturalesa. No relaciona un fet amb tot el conjunt. Busca una utilitat immediata. Sap normalment el que passa però no perquè. Són uns coneixements que es basen en l'experiència i el temps que sap que passa però no perquè.
Saber científic: es basa en l'experiència que observa metòdicament. Sempre busca la causa immediata als problemes, la causa pròxima. Es a dir, aquella causa de la qual depèn immediatament un fenomen. Es la ciència sempre investiga la causa.
Causa: és l'ésser del qual un altre depèn en la seva existència. Causes poden ser essencials o accidentals. Les causes poden ser pròximes o últimes.
Ex: Deu
La ciència investiga sempre els fenòmens de la ciència. No busca en profunditat que és una cosa sinó el que fa és descriure els fenòmens.
Un fenomen no és una persona o un fet extraordinari. El fenomen es el que se'ns mostra de les coses. El que pot ser percebut i portat a la consciència. La ciència mai investiga la totalitat dels fenòmens sinó que sempre es limita a un camp concret, això fa que no hem de parlar mai de la ciència sinó de les ciències.
La ciència sempre és un saber sistemàtic.
Un sistema es una ordenada i regular combinació d'elements que s'influeixen mútuament de manera que cada element depèn i s'explica pels altres.
28 - 9 - 00
Coneixent una cosa sistemàticament quan a més de conèixer els detalls es coneixen les connexions amb els continguts. Això permet donar una explicació del contingut i de cada element del conjunt. En un saber sistemàtic no hi pot haver contradiccions.
Les ciències s'han anat desenvolupant (cap al s. XIX) de manera sistemàtica i han anat formant un cos de coneixements que abraça tot l'àmbit de l'experiència humana. Una característica molt important de les ciències és que sempre utilitza un mètode d'investigació adequat a allò que vol investigar. Allò que investiga i comprova experimentalment pot ser comprovat per la comunitat de científics. Les ciències són però, diferents segons l'objecte que investiguen i els mètodes que fan servir en les investigacions.
Les ciències es poden agrupar en tres classes:
Ciències formals: No ens diuen res sobre l'experiència, estan constituïdes per cadenes de raonaments que s'enllacen de forma deductiva.
Ciències experimentals: Es refereixen pels fets observats per l'experiència. La V o F dels seus enunciats depèn de l'experiència; de l'observació.
Ex: meteorologia, química, física, ...
Ciències humanes: Depèn de l'observació. Són ciències empíriques però
són aquelles on l'home està directament implicat.
Ex: història, economia, psicologia, ...
Saber filosòfic
Reuneix casi bé totes les característiques del saber científic.
Es un saber causal, busca la causa última. La filosofia també és un saber sistemàtic perquè les seves explicacions sempre són coherents amb el conjunt.
A diferència de les ciències, la filosofia busca la causa última, la explicació més fonamental.
La filosofia però, no és aliena a la ciència perquè un dels seus objectes és qüestionar les veritats científiques, estudiar i definir els seus mètodes d'investigació, establir les condicions de possibilitat de la veritat científica.
Les ciències donen explicacions penúltimes de les coses, en canvi la filosofia ho investiga tot buscant la raó més fonamental.
La primera objecció que podem fer a la filosofia es que sembla tenir una ambició de coneixement excessiva. Com ho vol saber tot no arriba a saber res. Aquesta característica de la filosofia és l'essència de filosofar i se'ns posa en el mateix terme de la paraula filosofia.
“filo” “Sofia”
buscar saviesa
La filosofia en sentit etimològic significa “amor o desig de saviesa”. Accentuant els sentit teòric i profund del saber científic.
3 - 10 - 00
El filòsof és la persona que es fa preguntes com si acabés de néixer sobre les preguntes últimes i trobar un sentit a la vida humana. La filosofia, com a recerca de saber és la necessitat de trobar una explicació a totes les coses, de trobar un sentit a allò que trobem insuficientment explicat. Com a necessitat d'investigar sobre totes les coses la filosofia neix a partir de dues condicions imprescindibles:
La primera condició és l'admiració envers totes les coses. L'admiració filosòfica no consisteix en allò que produeix una cosa magnífica. Es tracta d'una perplexitat intel·lectual que consisteix en no acceptar el món com un fet, és reconèixer que estem davant d'una cosa inexplicable. Llavors, és quan es posa de manifest que els fets són inconsistents, que necessitem una explicació, que no ens conformem amb la que tenim i necessitem trobar una nova visió de les coses.
La segona condició és el reconeixement de la pròpia ignorància. Es tracta de saber que no sabem. És justament la única saviesa que Sòcrates afirmava posseir. La ignorància és la saviesa pròpia dels humans, és les que ens condueixen a la filosofia.
Plató, en “El Banquet” ens planteja qui és el vertader filòsof. Qui és l'ésser capaç d'una vertadera activitat cognitiva? L'animal no ho és perquè no pensa i ho ignora tot fins hi tot la seva ignorància i per tant res pot moure'l de sortir d'aquest estat.
Per altra banda tampoc ho és Déu perquè Déu ho sap tot i per tant res el pot moure a saber. Només un ésser intermig entre l'animal i Déu dotat d'ignorància però que sigui sabedor d'aquesta es pot sentir mogut a sortir d'aquesta ignorància. Per això l'home, que sap que no sap és l'únic que es pot sentir mogut a cercar la saviesa reconeixent d'entrada infinitat de limitacions.
Però només des de la ignorància es pot cercar la saviesa. La filosofia és recerca de saviesa. La filosofia vol saber-ho tot, de la manera més ample i profunda; per això la filosofia és tan problemàtica.
Una objecció important que podem fer a la filosofia és que com al llarg de la història hi ha hagut diverses interpretacions no podem trobar una definició única perquè no hi ha una filosofia sinó moltes filosofies. Això ens pot fer pensar que la filosofia és la reflexió des d'on cada pensador dona la seva opinió sobre totes les coses. Llavors, la filosofia no seria una ciència sinó una opinió versemblant, provable. Quan fem aquestes reflexions sembla que ens porten a destruït a la filosofia però veurem que en surt reforçada d'aquestes reflexions.
Quan critiquem la filosofia ho fem sempre des d'una dimensió filosòfica. Si diem que la filosofia no pot arribar al coneixement de la veritat i l'únic que expressa és la opinió dels filòsofs perquè la veritat és inaccessible per l'home. Llavors, estem defensant una teoria filosòfica que és l'escepticisme.
Si diguéssim que ens refiem de les especulacions filosòfiques només acceptem les veritats científiques estaríem defensant una altra teoria filosòfica que és el positivisme.
CONCLUSIÓ: No ens podem despendre de filosofar, filosofar esta en l'essència humana perquè com va dir Aristòtel; si filosofes llavors filosofes i si no filosofes has de filosofar perquè no filosofes. Llavors arribem a la conclusió de que tant si filosofes com si no hi estàs filosofant.
Aristòtel vol dir que no podem viure sense trobar una resposta.
La filosofia avui no està de moda.
La filosofia és ciència perquè és un haver rigorós, no és una explicació inventada de les coses. La filosofia és un saber necessari racionalment. Llavors l'hem de buscar en els principis dels quals parteix.
La filosofia no és igual que una ciència però si és ciència perquè és un saber rigorós, racional i un saber segur. Si la filosofia no fos un saber segur, qui ens diria el que és i no és ciència? Això no ens ho diuen les ciències positives sinó la filosofia que és la ciència de les ciències.
La filosofia ho investiga tot però no és tampoc el conjunt de totes les ciències. Això seria el saber enciclopèdic. La filosofia ho investiga tot buscant la raó última. La filosofia és la única ciència que busca el saber més general i més professional possible sobre totes les coses, de manera raonada, sistemàtica i rigorosa.
La utilitat de la filosofia
Aquesta qüestió només pot ser contestada dient que la filosofia no serveix per res i la seva inutilitat està n la seva essència. La filosofia no serveix, ni pot servir, ni hauria de servir per res.
L'home, amb les seves preguntes, traspassa l'àmbit del que és utilitari. Es pregunta sobre que és una cosa; per l'essència de què són les coses.
La filosofia i l'art són les coses que donen sentit a la vida però cap d'aquestes coses serveix per res. Els científics investiguen moguts per la necessitat, busquen una utilitat en les seves investigacions. Darrere del científic està l'home, i l'home investiga mogut per la curiositats. Si el filòsof cerqués una utilitat pràctica ja no pensaria amb llibertat. Quan pensem buscant una utilitat estem pensant sense llibertat, perquè estem pensant els mitjans per arribar a un fi.
La filosofia no és un mitjà sinó un fi, no serveix sinó que és servida per totes les ciències. La filosofia no té utilitat però aporta profits. La filosofia ens ajuda a desenvolupar la nostra humanitat. La filosofia ens dona maduresa. Ens ajuda a vèncer els prejudicis, apartar-nos dels dogmatismes i a regir-nos per conviccions pròpies, racional i sinceres.
Un prejudici és un judici anticipat que per tant es fe sense vertader coneixement.
Un dogma és una cosa que hem d'admetre sense explicació. Són aquells principis que es posen sense justificació racional.
5 - 10 - 00
Relació entre filosofia i ciència
La filosofia sempre ha volgut saber la veritat i els filòsofs van partir d'un coneixement empíric però no era suficient i van recórrer a la ciència. La ciència permet el contacte immediat amb les coses, per tant progressa cosa que la filosofia no podia fer perquè era més restringit i allunyat de la realitat.
Contesta les següents preguntes relacionades amb el text que ara llegiràs.
1.- Expressa raonadament quin és el veritable valor de la filosofia sense repetir les paraules del text.
2.- Algunes persones pensen que la filosofia és una cosa frívola i impossible. Com han arribat a aquesta conclusió?
3.- Explica com es presenta en el text la relació entre la filosofia i les ciències particulars.
4.- Et sembla que l'home pot limitar els seus coneixements a allò definitiu que estableix la ciència?
5.- Explica que signifiquen les explicacions:
“dubte lliurador”
“contemplació filosòfica”
10 - 10 - 00
Són dues formes de saber actiu que comparteixen diferents característiques perquè són sabers sistemàtics que busquen coherència i certesa, que volen explicar tots els fenòmens de la realitat, que volen descobrir les lleis que les regeixen.
La filosofia indaga d'una manera més profunda, no es conforma amb les lleis que descobreix el científic que es poden comprovar per la experiència sinó que busca el fonament, la causa última, la explicació última a la realitat que investiga. Malgrat això la filosofia és una forma de saber més insegura perquè no arriba mai a una resposta completa i definitiva. De vegades, només arriba a problematitzar la realitat que investiga i tot i així és capaç d'obrir nous horitzons a la investigació.
Filosofia i ciència, però, tenen una relació de dependència. Les ciències han aparegut formant part d'un saber filosòfic general del qual s'han independitzat en el seu desenvolupament. Aquesta independència de les ciències no és tampoc absoluta perquè la filosofia estableix els criteris de les veritats científiques. Estudia els seus mètodes d'investigació. La filosofia investiga la ciència investigant les fonts i els límits dels seus coneixements. A més, la filosofia és un saber integrador de les veritats científiques. Intenta superar les respostes parcials de les ciències per arribar a una explicació i una comprensió global de la realitat. Per això últim, la filosofia pot esdevenir el que no pot ser una ciència; un saber orientador de la vida que ens ajuda a trobar un sentit a la nostra existència, a viure de manera més reflexiva, més humana i sobretot més lliure.
11 - 10 - 00
Branques de la filosofia
Hem caracteritzat la filosofia com una recerca de saber. Si aquesta recerca la referim del mateix coneixement, llavors la recerca de la filosofia consisteix en estudiar els processos de pensament que fan possible un saber segur.
Teoria del coneixement
Lògica: estudi de les lleis que regeixen els raonaments correctes.
Metodologia: estudia els processos d'investigació que permeten
Teoria del establir els enunciats científics.
Epistemologia (episteme = saber): consisteix en l'estudi de les
coneixement facultats que intervenen en les
operacions cognitives per de-
terminar els límits i condicions.
Si la investigació filosòfica la dirigim a allò que és objecte de coneixement consisteix en determinar les característiques essencials de la realitat. A això l'anomenem metafísica. La metafísica és la disciplina que va més enllà dels fenòmens que coneixem pels sentits per tal de determinar el seu comportament, la seva essència. La metafísica es divideix en:
Ontologia: consisteix en l'estudi de l'ens i en quant que ens. És la
part més difícil i abstracta. Ex: metges, cures, matemàtics.
Metafísica Cosmologia: és l'estudi de l'ens natural, del cosmos.
Teodicea: l'estudi de l'ens diví.
Antropologia: l'estudi metafísic de l'home.
Una part molt important de la filosofia és:
17 - 10 - 00
Prometeu i Dionís
Són mites que expliquen la creació de l'home.
Prometeu era fill de Japeto que era el més important i poderós dels titans que havien nascut de la sang que Oranus va llançar sobre la terra. La història diu que Prometeu era una persona amb molt d'ingeni i que tenia molta traça com a artesà i va aconseguir modelar un home amb fang i li va donar la vida amb una espurna del Carro del Sol. Llavors Júpiter, també anomenat Zeus, va veure la seva obra amb enveja i va ordenar a Volcà que formés una dona per donar-la com esposa a Prometeu i així va ser creada la primera dona anomenada Pandora. Era molt bonica i era admirada per tots els Déus. Les deesses li van li van fer favors i regals. Minerva li va donar la saviesa, Mercuri la eloqüència i Júpiter una caixa perquè Pandora la oferís al seu marit quan es casés. Pandora es presentada a Prometeu però aquest desconfia de que sigui un parany i no l'accepta com a muller i avisa la seu germà Epimeteu per tal de que no se'n refiï tampoc. Però aquest segon, al veure-la tan bonica, l'accepta com a muller i quan obre la caixa com a regal de noces surten tots el mals que han afligit des de sempre a la humanitat. D'aquesta manera s'explica com s'esdevenen tots els mals de la humanitat. S'explica com amb l'arribada de la dona, van arribar els problemes a l'home. Prometeu fou castigat per Júpiter amb un càstig terrible que consistia en pujar-lo al cim del mont Caucàs i allà el va lligar. Tots els dies venia un voltor que li destrossava el fetge i per la nit li creixia perquè li tornés a menjar al dia següent. Aquest càstig va durar un total de 30 000 any fins que Hèrcules en un dels seus actes heroics va matar el voltor.
Deonís; Els grecs no pensaven que la mort era la port per anar a una altra vida. Ells pensen que van a les Hades que és un món d'ombres i que allà estaràs per sempre. Aquestes ombres ni senten ni pateixen però mostren tota la seva nuesa espiritual, moral i per això, si havien tingut una vida viciosa allà ensenyarien a tots les seves vergonyes eternament.
Aquesta concepció de la mort va canviar amb l'adveniment d'un mite estranger que provenia d'una nova religió (segurament de Frígia, de Líbia) que és el Orfisme.
Dionís era un Déu que se li rendia culte en grans orgies, en festes campestres, que simbolitzaven el Déu del vi, el Déu de la fertilitat. El seu nom en llatí és Baco.
Dionís era considerat senyor de la vida i de la mort perquè havia mort i havia ressuscitat. La mitologia diu que els titans l'havien matat, trossejat i més tard menjat; tot excepte el cor. Zeus, indignat, va cremar, fulminant, als titans i de les cendres d'aquests va formar els homes. Per això, es diu que els homes tenen una doble naturalesa. Tenen una part imperfecta i a més a més mortal que correspon a la part dels titans que havien cremat i dels quals eren les cendres utilitzades per a realitzar la creació, però, també hi havia una part divina i immortal que correspon a allò que quedava de Dionís.
L'ànima es troba tancada dins del cos i quan arriba la mort, aquesta ànima, que necessita un cos per “viure” va a encarnar-se a un altre cos.
D'aquesta manera neix una creença molt importat envers la creença de la transmigració de les ànimes.
19 - 10 - 00
Al voltant d'aquesta creença es van crear les sectes òrfiques, les quals creien en les successives reencarnacions. Si es segueixen els preceptes d'Orfeu l'ànima podia tancar el procés de reencarnacions i accedir a una existència superior, com divinitzada, on s'allibera del cos.
Les característiques dels mites grecs
El saber mitològic, com era un saber sobrenatural es trobava en possessió d'una classe superior o d'una classe sacerdotal. Això no passa en la cultura grega.
23 - 10 - 00
A Grècia els mites eren explicats i transmesos pels poetes que s'inspiraven en dues grans obres que són: “La Ilíada” i “La Odissea” que són obres escrites per Homer. Hi ha un altre poeta que és Hesíode que va escriure “Els treballs i els dies” i la seva obra més important és una obra més petita “La teogonia”. D'aquesta tradició, els grecs van aprendre tot el que sabem dels principis morals, de cosmologia i sobretot de religió.
En els mites grecs els Déus no actuaven de manera totalment arbitrària. No són explicacions casuals sinó explicacions properes de la racionalitat. Són explicacions completes i profundes de manera que més enllà se'ns obre un gran simbolisme que ens convida a la reflexió.
Una tercera característica és que els mites grecs tenen un sentit desacralitzador perquè els Déus tenen un comportament semblant als homes. Són immortals però tenen els mateixos defectes y virtuts que els homes però en un grau més elevat. Els Déus mostren a vegades un comportament completament immoral i viciós i fa que siguin models poc respectables, es a dir, que siguin qüestionables.
Els Déus no tenen un poder absolut perquè fins i tot ells estan sotmesos al destí, no podem fer els que volem. Estan sotmesos, per tant, a una llei inalterable que ho regeix tot de forma universal per tant després dels Déus hi ha alguna cosa més.
Per totes aquestes característiques potser es va obrir la possibilitat de interpretar la historia mitològica com una explicació poètica i haver de buscar el que hi ha més enllà de la poesia mitjançant la raó.
La concepció de la Naturalesa
Els primers filòsofs van investigar la Naturalesa pensant que els fenòmens naturals estan produïts per una causa natural. Els fenòmens no depenen del caprici del Déu sinó que són causats per unes lleis inexorables. Per això els primers filòsofs van buscar la raó última de tot mirant de explicar la Naturalesa.
Què era per a ells la Naturalesa? Per nosaltres la Naturalesa té diferents significats. El que és natural contraposat al que és artificial. La Naturalesa és l'essència d'alguna cosa però exactament la Naturalesa d'aquest lloc, bosc ... L'essència humana té l'essència de l'home.
La Naturalesa com a conjunt de ET. Pels grecs la Naturalesa era el conjunt de totes les coses les coses vives el conjunt de tot el que s'engendra a si mateix perquè la Natura té la capacitat de produir totes les coses.
La paraula Natura ve del llatí nascor i a la vegada del grec physis que significa néixer, créixer, sorgir ... per tant la Naturalesa és l'acte de fer-se o esdevenir. La Naturalesa és l'acte de néixer i esdevenir i el principi de totes les coses. A nosaltres no ens a arribat aquest concepte tan clar de la Naturalesa per influència de la religió. El cristianisme atribueix l'origen de tot a un creador. Pels grecs, la Naturalesa és eterna i els primers filòsofs van buscar que hi ha d'essencial a produir totes les coses.
La filosofia apareix quan uns personatges a les costes d'Àsia menor on podien gaudir d'una sofisticació completa de totes les necessitats materials. Van començar a especular sobre el primer principi de totes les coses.
26 - 10 - 00
natura > lt. nascor > gr. physis
Els primers filòsofs van buscar el que hi havia d'essencial en la Naturalesa que té el poder de engendrar-ho tot. Buscaven el primer principi de totes les coses, es a dir, allò sotmès a una constant transformació ho ha anat constituint tot. Buscaven allò arcaic, el primer principi, i això ho van anomenar arkhé (arjé).
La filosofia apareix pròpiament quan els primers pensadors es pregunten per l'arjé de la physis.
Quina és l'arjé de la physis? Això vol dir que tot fenomen natural es causat per una principi natural i per això hem de buscar el principi de les coses en la pròpia Naturalesa. Per què tot s'engendra per pròpies transformacions naturals i això vol dir que la Naturalesa és racional. Que la physis és logos que pot ser entesa i expressada mitjançant paraules. Per això, el naixement de la filosofia es coneix com del pas del mite al logos.
2 - 11 - 00
Aristòtil 427 - 347 a.C.
Hilomòrfica
(hilé) matèria = potència
(morfé) forma = acte = essència
La matèria és el principi immediat que és comú en tots els éssers naturals i és el que està en potència de realitzar una forma determinada. La matèria, per tant, la possibilitat i per tant la potència de ser. La forma és el que fa que una cosa sigui el que és, és a dir, la seva essència (la seva quiquitat). La forma comporta realització el que és una cosa en un moment donat i per tant és l'ésser en acta.
Ex: en un tros de marbre que l'escultor transforma en una escultura.
La matèria: la potència és el marbre
La forma: l'acte és l'estàtua
En els éssers vius el cos funciona com a matèria i l'ànima funciona com a forma. El cos és un principi indeterminat i l'ànima és la forma de la vida.
La taxonomia és la classificació de les espècies.
El fixisme
El fixisme és la teoria que admet que totes les espècies han estat originades per un creador i romanen inalterables en el temps.
La generació espontània és la creença que admet que es poden originar organismes inferiors (gripaus, insectes, ratolins, etc.) a partir de fang i/o matèria orgànica en descomposició.
“Som fills de les estrelles”
Per influencia del cristianisme, que es basa en la Bíblia, es pensava que les espècies es mantenen inalterables en els temps, per tant la única font d'estudi de l'home era la Bíblia i la teologia.
A l'any 1604 un arquebisbe anglicà que es deia James Ussher situava l'origen del món a les 9:00h del diumenge 23 d'octubre del 4004 a.C.
6 - 11 - 00
El temps sempre és un fenomen relatiu al que es vol explicar i un fet còsmic com l'origen de l'home és incomprensible en temps humà. El mateix passa amb les distàncies i el temps. La Terra gira entorn el Sol a una velocitat de 29,8 Km/s = 107,280 Km/h. A mesura que anem descobrint el nostre origen ens anem trobant més modestos i descobrim que l'home ja no és el centre de res. Des de els anys 20 coneixem l'efecte Doppler. Diu que els fenòmens que s'acosten (blau) els percebem d'una manera i els que s'allunyen d'una altra (vermell).
Hubbel va descobrir que quan més lluny `es una galàxia més tendeix al vermell, això vol dir, que més s'allunya de nosaltres i a una velocitat més gran. Això permet afirmar que l'univers està en constant expansió.
La ciència diu que l'univers té 15 milions d'anys, que es va originar amb la Gran Explosió, que produí una gran expansió en la qual ens trobem actualment. En els primers moments estava regit per unes forces que desconeixíem, però ens davants segons es van formar les 4 forces fonamentals;
-
gravitatòria
-
nuclear forta
-
nuclear feble
-
electromagnètica
Al cap de 300.000 anys, van començar els àtoms d'hidrogen i d'heli, llavors la temperatura era d'uns 10.000 graus, al cap de 1.000.000.000 d'anys més es van formar les galàxies, desprès de 4.000.000.000 d'anys es va formar la Via Làctia. Es va fer a partir d'una condensació de gas còsmic. Sembla que desprès de 5.000.000.000 d'anys es va formar el Sistema Solar, la Terra té una antiguitat de 4.600.000.000 d'anys, els primers 200.000.000 ó 300.000.000 va ser bombardejada constantment per meteorits, va sofrir xocs importantíssims. En un xoc d'aquests amb un asteroide es va desprendre un tros de la Terra i es va formar la Lluna. Quan aquesta bombardeig va acabar, la Terra es va començar a refredar i va començar a retenir diòxid de carboni i nitrogen, en aquest ambient i en un període de 800.000.000 d'anys es van originar les primeres formes de vida.
7 - 11 - 00
Teoria de l'evolució
L'home té una antiguitat de 40.000 anys
Fites de l'evolució -
3.600.000.000 a 600.000.000; trobem només cèl·lules procariotes.
600.000.000; cèl·lules eucariotes (ben fetes, tancades)
600.000.000/ 400.000.000; invertebrats marins
400.000.000/350.000.000; primers vertebrats
350.000.000/300.000.000; amfibis
300.000.000/250.000.000;rèptils(animals/rèptils de grans dimensions)
250.000.000/100.000.000; grans saures aus
50.000.000; mamífers (sang calenta)
6.000.000; austrolopitecus
40.000; Homo Sapiens Sapiens
-Darwin 1809 - 1882
- A.R. Wallace 1823 - 1913
Darwin va conèixer les tesis de T. Mathus (1766 - 1834). Mathus, a la seva obra sobre “Assaigs sobre el principi de la població” exposava que la quantitat de descendents que produïen els organismes és molt superior als que la Natura pot mantenir. Per això és molt probable que molts individus morin abans de madurar.
La població no pot mai mantenir-se sempre estable no només per la competència, les malalties, els accidents sinó que el que més els recursos són els que limiten les poblacions.
Transportant això a l'ésser humà fer notar que mentre la població creix de manera geomètrica els mitjans creixen aritmèticament.
Malthus manté que en absència d'un control dels naixements, les plagues, la fam i les guerres eren inevitables i eren necessàries per reduir la població.
Darwin havia observat que en la cria domèstica d'animals i a les granges els vegetals per encreuament es produïen noves espècies. Van pensar que en condicions normals podien passar coses semblants per tant la competència, els canvis en els medi i la lluita per la supervivència podien actuar com a factors de selecció naturals.
Ex: La papallona Geòmetra és una varietat de papallona que era blanca però com que més tard hi havia pol·lució i els arbres on es camuflaven es van tornar negres elles també van canviar el seu color i es van enfosquir per passar desapercebudes.
9 - 11 - 00
Teoria sintètica de l'evolució
Avui encara hi ha diversitat d'opinions sobre la teoria de l'evolució, sobre l'origen de les espècies. Darwin entenia la evolució com a producte d'una selecció natural i de variacions en el naixement dels organismes.
Els estudis de genètica realitzats per Mendhel (1886) van descobrir les lleis de l'herència demostrant que els caràcters dels organismes es transportaven de generació en generació pel que ell anomenava elements hereditaris i nosaltres diem gens. L'home, igual que les altres espècies té molts trets que segueixen l'herència Mendeliana com ara: el color dels ulls, el color dels cabells, el grossor del llavis ...
L'any 1901, Hugo de Vries va descobrir les mutacions.
L'any 1910, Watson i Crik descobreixen l'estructura de l'ADN. Amb el descobriment de l'ADN es va comprendre definitivament com es transmet la informació. Quan es transmet informació genètica es poden produir errors en les còpies. Aquestes transformacions que es coneixen amb el nom de derives genètiques, són heretades pels descendents i es manifesten en trets físics diferents. Si aquesta diferència coincideix amb una variació climàtica o geogràfica que el fa més apta per sobreviure ho farà per sobre de les altres.
Avui es considera que l'atzar és el factor determinant en la història de l'evolució mentre que altres consideren que la clau és la selecció natural.
20 - 11 - 00
L'origen de l'home
Classe; mamífers
Ordre; primats
Gènere; homo
Espècie; sapiens
Subspècie; sapiens
L'espècie humana prové d'un anterior comú entre els primats i els homínids. L'antecessor més antic data de 70 milions d'anys anomenat pergatorius. En el 3ª, fa entre 2 - 65 milions d'anys la línia evolutiva dels primats que va donar lloc als pòngids després de diferents línies extingides va donar lloc a la nostra espècie actual. Els pòngids són els nostres parents vius més pròxims encara que no provenim d'ells. Després hi ha, poques diferències entre els humans i els grans simis. Compartim amb els grans simis un esquelet, la composició de la sang i molt semblant la composició cromosòmica; dels 23 parells de cromosomes, 13 són idèntics i els altres 10 es diferencien en algun aspecte. Les diferències més importants són la capacitat craniana i els hàbits locomotors. Fa entre 4 i 7 milions d'anys una nova espècie es va caracteritzar per sostenir-se de peu i caminar amb les extremitats inferiors. Aquest canvi evolutiu va coincidir amb uns canvis importants climàtics que va reduir dràsticament el bosc frondós que era l'hàbitat adequat dels nostres avantpassats comuns (homínids i simis). Aquest canvi climàtic va obligar a molts animals arborícoles a haver de baixar els arbres i habitar en els boscos perifèrics i més endavant, haver de viure en la sabana quasi deserta. En aquest nou entorn en competència amb altres animals la majoria d'animals tenien les de perdre davant d'altres animals com ara els felins. En canvi, la posició erecta dels homínids va representar un avantatge des del punt de vista de la vigilància i per la cursa. D'altra banda, el bipedisme, va alliberar les mans, fent que es poguessin dedicar a la manipulació d'objectes, d'eines. La nova posició va comportar canvis morfològics importants que permeten distingir els homínids dels primats en les escasses restes fòssils que anem provant.
21 - 11 - 00
Definicions:
Procés d'hominització: és el pas de l'homínid a l'ésser humà. Són canvis biològics. L'individu.
Procés d'humanització: són els canvis soferts en l'evolució de l'home però en relació amb la cultura. En societat.
23 - 1 - 00
Contraposició de la naturalesa i la cultura
El reduït nombre de pautes innates de l'home, el gran període de dependència infantil, un cervell flexible i molt desenvolupat, i una capacitat per comunicar-nos amb un potentíssim llenguatge; tot això ha fet que l'ésser humà depengui més de la cultura que no pas de la Naturalesa per sobreviure.
La cultura és el tret més significatiu i més específic de l'home. Ens permet transmetre coneixements i tècniques, adaptar-nos en un medi canviant de manera cada cop millor però el procés de les nostres habilitats ha tingut conseqüències de les que no sempre podem estar orgullosos perquè la història de la humanitat està plena d'avenços però també esta plena de violència i crueltat; de menyspreu i per altes éssers humans.
Els animals es desenvolupen segons les lleis de la Naturalesa, l'ésser humà ho fa mitjançant lleis socials de manera que el desenvolupament cultural és independent del desenvolupament natural i pot arribar a ser, fins i tot, oposat.
Com no tenen res a veure la cultura i la Natura.
En el segle V, els grecs ja van contraposar els que és natural amb els que és cultura.
Physis namo
La physis eren les lleis de la Naturalesa. Això va representar per les ells una revolució perquè van defensar que totes les lleis polítiques són normes amb la qual cosa es va obrir camí per la democràcia.
Namo convenció
27 - 11 - 00
Segons Bakumin la cultura ha produït la emancipació de l'home respecte de la natura per viure. Necessitem tecnologia, cultura. Evolucionar més ràpid que qualsevol altre espècie.
Altres pensadors han considerat que era un error allunyar-se dels nostres orígens naturals. Els únics que estaven en contra de la cultura pel s. IV aC.
Antístenes (444 - 365) però el més popular es deia Diògenes de Sínope.
Els cínics consideraven que les normes socials ens tornen artificiosos, ens allunyen de la nostra realitat. La virtut la trobarem seguint els dictats de la Naturalesa, vivint de la manera més senzilla i frugal possible.
“Si vols ser feliç no augmentis les teves riqueses, disminueix les teves necessitats”
La oposició entre cultura i Natura s'ha resolt de manera mot diferents. Hi ha qui aposta per la tècnica revolucionaria.
Ex: aliments transgènics, reproducció per clonació
Diversitat / Globalització
La cultura és plural, no és una cosa única ni uniforme. Les cultures són variables. Depèn d'on i quan es desenvolupen per això les cultures són diferents, diverses, plurals. Actualment conviuen al planeta moltíssimes cultures. S'anomena diversitat cultural. A l'hora d'analitzar i valorar les diverses cultures ens podem trobar amb actituds diferents.
Una actitud molt corrent és l'etnocentrisme que consisteix en valorar les altres cultures des de la pròpia la qual sempre es pren com a referència única per les valoracions. Aquesta actitud és la base dels fenòmens com l'Imperialisme o la Colonització en els quals un país, el més poderós, imposa la seva cultura als països sotmesos. L'etnocentrisme pot generar en posicions més radicals com són els racistes i els xenofobistes.
El racisme és admetre que una raça és millor que una altra i races subhumanes que no es mereixen la dignitat dels altres. El racisme sempre es manifesta on es fomenta l'aïllament i la marginació i llavors hi ha diferents nivells de vida i hi ha una condensa de raça.
La xenofòbia consisteix a menysprear tot el que és estranger. La xenofòbia és causa de la ignorància i de la por de que altres canviïn les nostres tradicions.
Un altre fenomen és el relativisme cultural que consisteix en admetre que no és possible avaluar cultures perquè cada cultura té valor per ella mateixa perquè respon a una lògica i unes necessitats diferents. Ningú pot jutjar les cultures perquè ens hauríem de trobar dins de cada cultura per poder jutjar les cultures. El perill d'aquesta posició és que porta a la passivitat perquè si tot és relatiu res és millor ni pitjor llavors pot o no comprometre's davant d'actes injustos socialment.
Una altra posició és l'interculturalisme que neix del reconeixement de la pluralitat cultural com un fet enriquidor. Aposta pel diàleg, la tolerància entre diverses cultures perquè cap cultura és més humana o més digna. L'únic patró que ens pot ajudar a mirar si una cultura és millor o pitjor és el seu respecte per la dignitat de la persona.
28 - 11 - 00
La diversitat cultural és produïda per l'aïllament. El fet que pobles diferents haguessin d'afrontar unes situacions des d'unes circumstàncies i situacions diferents ha fet que proliferés la diversitat. Avui, tot i què encara existeixen zones profundament aïllades el contacte cultural és cada vegada més gran i per això es diu que estem en un moment de globalització cultural sense precedents. El contacte entre diferents cultures produeix una influència fent que les cultures menys desenvolupades adoptin elements d'altres cultures quan aquestes són més útils. Aquesta assimilació de trets d'altres cultures fa que aquestes siguin cada cop més semblants i així es fa possible la globalització.
La globalització pot portar inconvenients o avantatges. Els aspectes que poden representar una avenç a una cultura és favorable però no és aconsellable. S'ha de mantenir la diversitat i la personalitat de cada cultura.
30 - 11 - 00
La dignitat humana
L'home és l'únic ésser que ha pogut arribar a acceptar una posició excèntrica. Els animals coneixen les coses en funció de les seves necessitats. L'home, en canvi, és capaç de no ser el centre i això li permet fer una valoració més objectiva de les coses, de veure els objecte no com a mitjans pels seus interessos sinó amb un valor en ells mateixos i això és el que ens permet respectar-nos i respectar la Natura i preocupar-nos per si algú ho fa.
4 - 12 - 00
Els animals actuen per instint. Sempre per satisfer unes necessitats vitals. En canvi, l'home és capaç de fer una valoració i valorar de manera absoluta, es a dir, al marge dels seus interessos. L'home és capaç d'actuar a partir de les seves valoracions per això és l'únic ésser que s'imposa unes obligacions i pot col·laborar ajudant a d'altres éssers humans i en contra dels seus interessos. Tot això és possible perquè l'home les persones no tenen valor sinó dignitat. La diferència entre dignitat i valor està en què la dignitat no té preu perquè és incommensurable. Com a persona tots els éssers humans són dignes perquè això és inherent a la persona humana perquè cada persona només pertany a ella mateixa i per això no pot ser propietat de ningú perquè cada persona fa les seves pròpies valoracions, té els seus propis projectes i ningú té dret a malmetre la llibertat de ningú.
L'home coneix la finalitat dels seus actes i per això pot relativitzar els seus interessos i supeditar-los a una finalitat superior actuant així en benefici d'altres persones.
L'home és l'únic ésser capaç d'estimar; desitjar el bé a una altra persona. Al estimar s'aparta dels seus interessos i això fa que l'home sigui digne.
Tot ésser humà posseeix dignitat pel fet de ser humà i això és inqüestionable. Al marge d'aquesta dignitat hi ha una altra dignitat que pot créixer o minvar i que trobem repartida desigualment entre els homes. Una persona pot desenvolupar un càrrec amb més o menys dignitat. Aquesta dignitat depèn més dels altres que d'un mateix. A l'hora de pensar quin és el fonament de la dignitat humana direm que hi ha dos teories:
Dialògica; veu la dignitat com a producte d'un pacte. D'un acord per respectar-nos mútuament i això perquè reconèixer la dignitat és útil per tots i per cadascú. Aquesta teoria no es basa en la dignitat de la pròpia persona sinó en l'interès. Per tant reconeixem la dignitat dels altres interessadament perquè ens la reconeixem a nosaltres mateixos. La finalitat d'aquest plantejament no la trobem en la humanitat sinó que cadascú es posa ella mateixa com a fi i seria un plantejament egoista.
Ontologia; es basa en que l'ésser humà és digne en si mateix i per tant en quelcom que es troba en la pròpia essència humana. Per tant, qualsevol persona al marge de tota consideració posseeix aquesta dignitat tingui el càrrec que tingui. Això ens pot fer entendre que un esclau pot ser més digne que el seu senyor. Un amo pot ser menys digne quan vol treure profit de la seva situació. Aquesta reflexió ens pot fer entendre una mica el que és actuar amb dignitat perquè fa referència al poder que té una persona i l'ús que en fa.
Una persona digna quan usa els seus poders per servir i ajudar a un altre. En canvi, quan actua en benefici propi i quan usa el poder interessadament és quan la podem considerar indigna.
Des del punt de vista moral digne és aquell que tenint poder no n'abusa i aquell que sovint no es rebaixa, es a dir, es tracta d'actuar sempre reconeixent el valor de la persona humana, tant la pròpia com l'aliena.
La Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH) reconeix en el seu preàmbul que la dignitat humana és inviolable, que no es pot agredir; no pot rebre agressions. És inviolable no perquè no hagi de ser violada sinó perquè encara que es volgués no es podria violar ni per altres persones ni per circumstàncies externes. La dignitat no pot dependre de les circumstàncies. No es pot obligar ningú a perdre la dignitat. La dignitat només pot ser manllevada per un mateix amb comportaments immorals; indignes. Tot i així hi ha una dignitat que no és possible perdre ni amb la conducta més execrable. Això perquè cap ésser humà pot deixar de ser humà. Un subjecte potencialment moral. Mai s'ha de tractar cap persona com un animal perquè sempre serà persona i té i tindrà una dignitat a la que ningú pot renunciar.
11 - 12 - 00
Antropologia filosòfica
La concepció de l'home del segle XX està profundament influenciada per tres autors importantísims dels quals tota la cultura d'occident n'és absolutament deutora, els tres autors són: Marx, Nietzasche i Freud.
Marx; és el primer filòsof alemany, que l'hem de situar en el bell mig del segle XIX, ( 1818 - 1883). Aquest segle és el primer segle d'importantísimes transformacions socials i culturals, de les quals el propi Marx va ser la primera causa important. En l'època que va viure Marx, la filosofia estava impregnada d'un filòsof importantísim que es deia Hegel que va viure entre 1776 i 1831 y que és el principal filòsof del Romanticisme i dins de l'idealisme alemany.
Esbós de la filosofia Hegeliana
Hegel pensava que no es podien admetre veritats absolutes com havien defensat els pensadors anteriors. No hi ha havia veritats absolutes perquè res és permanentment vertader fora del context que s'ha produït, la única veritat és l'esdevenidor, el de uns de totes les coses. Que està en una constant translació.
Hegel interpreta l'esdevenir com la realització d'un esperit absolut que és la única i autèntica realitat.
Patos tot
Aquest esperit s'ha anat desenvolupant al llarg de la història i ha anat prenent consciència d'ell mateix; ha anat realitzant-se de manera cada cop més lliure i racional. L'esdeveniment es realitza de manera dialèctica, és a dir, que cada realitat és contradita o oposada per una altra realitat i d'aquesta oposició neix una nova harmonia, una nova realitat que recull i supera la situació anterior.
Idea negació
tesis antítesi
negació de la negació síntesi
CONCLUSIÓ: Hi ha un esperit que és el que sucumbeix i mou tot l'esdevenidor mitjançant un procés que és sempre dialèctic.
Hegel anomena a aquest esperit idea per incloure la racionalitat en l'esperit i per això la filosofia de Hegel es coneix amb el nom de “Idealisme absolut” perquè fa de la idea el principi suprem, la única i autèntica realitat. Hegel considera la idea en sí que és el pensament que es pensa en sí mateix; és la pura lògica. La lògica ha de sortir fora i fa la idea fora de sí. D'ell dos neix, es a dir, fa la síntesi, l'esperit que seria la idea per a sí que és la identitat en la diferència. L'esperit és la consciència.
Hegel explica el desenvolupament de l'esperit en tres moments:
- esperit subjectiu .... és la mínima expressió de l'esperit. Ex: la família
- esperit objectiu ..... es troba fora de l'àmbit social i la família. Ex: societat civil
- esperit absolut ...... són les idees de la consciència que intervenen en el procés de l'esdevenidor. Ex: art, religió, i la filosofia la que més
14 - 12 - 00
A la mort de Hegel els seus seguidors es van dividir en dos bandes. El que són la dreta i l'esquerra Hegeliana.
La dreta considerava que el desenvolupament històric portava cap als millors resultats i veia en l'Estat Prussià la culminació de la política precedent. Per això defensaven una política conservadora i posaven èmfasi especial als aspectes religiosos de Hegel. Els pensadors de segona fila, no tant importants, són: Bruno Bauer i Ronzenkanz.
L'esquerra Hegeliana es mostrava crítica amb la religió i van defensar l'ateisme. Políticament van ser radicals i veien que havien de canviar la situació política. Filosòficament podem dir que van defensar l'humanisme. Un dels representants més de l'esquerra va ser L. Feuerbach (1804 - 1872). Aquest autor utilitza la dialèctica Hegeliana per criticar i explicar la religió. Hegel al moment dialèctic de la negació és una escesió de la mateixa tesi, es a dir, que la negació segueix de la mateixa afirmació, per això Hegel entenia la antítesi com un moment d'estranyesa o alienació que es produeix quan una cosa pròpia s'expressa com a estranya. Una cosa pròpia que no es reconeix com a pròpia és una cosa aliena. Fauerbach, a la seva obra “L'essència del cristianisme”, considera que l'home s'ha desposseït de la seva essència en vers la religió i per recuperar l'essència de la humanitat cal que l'home negui la religió i produeixi així una síntesi dialèctica superadora.
Hegel diu que Déu és una producció humana, una idea de la qual l'home ha projectat totes les seves perfeccions, els desitjos, el que voldrien ser. Extrapolant les perfeccions humanes hem creat els Déus.
L'alienació més important que pateix l'home és la religiosa. Els homes han creat els Déus i han acabat tement-los i obeint-los. L'home conserva la seva essència a la divinitat. Déu nega l'essència de l'home i per això cal negar la negació de l'home per arribar dialècticament a l'humanisme. L'home només es pot realitzar en la comunitat humana.
L'any 1842 Marx va escriure una crítica a la “Filosofia del dret” de Hegel i va organitzar la publicació d'una revista (ell era el director) que era “La Gaceta Renana” que va ser clausurada pocs mesos més tard per l'Estat Prussià. Va anar a París l'any 1843 i coneix l'obra d'Adam Smith i al socialista Saint Simón. També entra en relació amb els anarquistes Bakuenin i va conèixer també a un socialista anomenat Engels.
18 - 12 - 00
El 1843 Marx va ser expulsat de París i va a Brussel·les on intenta coses, un setmanari de caire polític. En aquesta època comencen els socialismes. El terme socialisme és un terme del segle XIX. Es va utilitzar per primer cop a Anglaterra i significava la preocupació pel conjunt de la societat, especialment per les més pobres que havien quedat totalment desprotegides a causa de la revolució industrial. El primer que va utilitzar el terme va ser Owen que era un empresari filantrop que s'havia proposat millorar les condicions dels treballadors. Proposava que les fàbriques havien de tenir escoles al costat perquè tots els nens tinguessin formació, s'havien de fer noves lleis que controlaven les condicions de treball, especialment dels nens. Defensava que s'havien d'idear poblats modèlics per millorar les condicions i la higiene dels treballadors.
Un altre socialista molt important va ser Saint Simón que pretenia la reforma de la societat la qual havia de venir del desenvolupament de la ciència i de la tecnologia, els que dirigeixen la nova societat industrial han e ser els científics. Tota la indústria està regida per savis científics. Les condicions de vida es podran millorar amb la revolució tecnològica que produirà una abundància excessiva. Els principis en que es basa Saint Simón es basa en la bondat natural de l'home que farà que gaudeixi sanament de la propietat privada. El que era prioritat era ajudar a la classe social més nombrosa i més pobre i per això tothom havia de treballar i s'havia d'eliminar el dret d'herència.
Els primers socialistes van influenciar a Marx però aquest els va titllar de utòpics perquè el seu sistema era irrealitzable perquè feien dependre les seves reformes de la bona voluntat dels empresaris i en canvi no confiaven en les forces treballadores.
Anarquisme
L'anarquisme és una doctrina que defensa que tota l'autoritat és innecessària i perjudicial tant política, jurídica com religiosa. Mitjançant l'abolició de l'autoritat podrem construir una nova societat basada en la bondat innata de l'home. Els principals representants de l'anarquisme són: MARX, SHIRNER, BAKUMIN, KROPOTKIN.
Durant els anys a París, Marx va formular e idear la seva teoria materialista de la història i va defensar que l'alienació que pateix l'home no és metafísica ni religiosa sinó política i econòmica. La obra més important d'aquesta època són els manuscrits econòmics i filosòfics de l'any 1844 (que va ser publicat l'any 1950). Al ser expulsat de París, l'any 1845, a Brussel·les i entre el contacte amb la organització del moviment comunista i és el que l'ocuparà més temps de la seva vida en aquesta època. Marx defensava que el que la filosofia havia de ser una cosa bàsicament practica. Fins ara els filòsofs havien interpretat el món però, el que calia fer era transformar-lo. Calia canviar la realitat social. Se li va encarregar una obra escueta, senzilla per establir els principals objectius del Moviment Comunista Internacional i juntament amb Engels escriu l'any 1848 el famós “Manifest del partit comunista”. En aquesta època va haver-hi unes revoltes socials molt importants que NO van ser conseqüència del manifest. Marx s'exilia a Londres l'any1849 fins la seva mort. A Londres es va dedicar al periodisme i a l'organització del moviment comunista. Al 1859 publica la “Crítica a l'Economia Política” i l'any 1867 el primer volum de “El Capital”.
19 - 12 - 00
En aquestes obres, Marx encara intenta demostrar la inevitable caiguda del capitalisme. Les teories més importants i estudiades de l'home són la seva “Teoria de la història” i el seu “Socialisme científic”.
La concepció de l'home
El més important d'aquesta teoria és que la naturalesa humana és senzillament social, per tant, l'ésser real de l'home és el conjunt de les seves relacions socials. L'home no és res essencialment quan neix. Això vol dir que excepte el que és estrictament biològic no existeix que sigui individual perquè tot depèn de les influències socials que hem rebut per tant, no podem parlar de cap ésser humà al marge de la societat perquè el que és vertader en un temps no té per què ser-ho en un altre temps o una altra època.
Hi ha un aforisme que recull aquesta concepció:
Això vol dir que no hi ha prou per entendre una persona en l'estudi de la seva consciència perquè el seu entorn i la seva societat són imprescindibles. Per tant, la sociologia no és reductible a la psicologia. Això vol dir que els éssers humans no podem ser explicats al marge de la influència social. Això farà que Marx sigui dels majors fundadors de la sociologia.
Alienació a Marx
Per Marx l'alienació no prové de la consciència sinó que la vertadera alienació prové de les condicions històriques i econòmiques que han portat l'home, el treballador en situació que es troba davant de la propietat privada dels mitjans de producció. La propietat privada ha transformat el treballador de un fi a un mitjà. De ser persona a ser un instrument més del procés de producció i a aquesta vertadera alienació. Per Marx, la història és el procés pel qual l'home s'ha anat transformant amb el seu treball per satisfer les seves necessitats. El treball és la activitat més pròpia de l'home perquè així crea les seves condicions de vida, realitza els seus desitjos i es relaciona amb les altres persones. És la forma completa de realització.
21 - 12 - 00
Marx pensava que en el treball tot subjecte es desposseeix de quelcom de si mateix. L'acció productiva recau en l'objecte que s'elabora, on es reflecteix la nostra realització. En aquest sentit, l'objecte produït es reconeix com una cosa pròpia essent la nostra propietat. Això és reconeix molt bé en el treball artesà. En el sistema de producció capitalista la finalitat del treball és produir mercaderies que s'intercanvien per un salari i aquest acaba sent el principal valor del treball. La societat capitalista doncs, converteix en treball en una mercaderia amb la qual comercia perquè com més petit sigui el salari més capital produeix l'empresa. El treballador és entès com una força productiva amb la qual cosa s'infravalora. Quan el treballador és mal pagat, treballa en condicions infrahumanes , quan algú altre s'aprofita de l'esforç del seu treball llavors el treball deixa de ser una forma de realització i es converteix en una activitat opressora aliena a la persona i que treballa així en lloc de realitzar-se en el treball que la persona realitza perquè és com una cosa imposada des de fora que l'oprimeix. En aquesta situació s'aliena tant el producte com el treballador, per una banda, el producte eixa de reconèixer-se'n com una cosa pròpia, per altra banda, el treballador es troba crucificat, convertit en una mercaderia, no es reconeix a ell mateix quan treballa, sinó fora del treball, només se sent lliure i es reconeix a ell mateix quan no treballa i així s'aliena la pròpia persona. L'alienació econòmica del treball és l'alienació fonamental que pateix l'home. Aquesta alienació però, prové d'una alienació social que consisteix en la divisió en classes entre burgesos i proletaris, entre opressors i oprimits i a la vegada aquesta alienació social prové d'una alienació política que s'origina en la separació entre l'Estat i la societat civil. Aquesta situació alienada de la societat es combina amb la alienació religiosa. La religió, segons Marx, és una superestructura relacionada amb la organització econòmica i social de la societat. En el seu moment, és una justificació de la ideologia que s'ha imposat en el model de societat burgesa i que té per objecte la realització dels interessos burgesos. El manteniment per mantenir el model capitalista. La religió fomenta la resignació davant l'adversitat que pateixen les classes oprimides. Justifica la injustícia social amb una recompensa transcendent. La religió és la manifestació més directa de la misèria i el desgarrament de la vida social.
“La religió és l'opi del poble”
8 - 1 - 01
Marx pensa que ha descobert les lleis que regeixen el tot el procés històric. La història es regeix per unes lleis que poden ser conegudes, el coneixement de les quals ha de permetre pronosticar els esdeveniments futurs o tal com pensava Hegel, cada etapa històrica, depèn d'una etapa o situació anterior però, no són les condicions espirituals, ni són les idees ni tampoc és el fruit d'un desenvolupament d'un esperit universal. Sinó que la història es regeix per unes lleis que són bàsicament econòmiques, les forces econòmiques són les que regeixen. La història no és el resultat d'uns personatges.
Marx pensava que la història és un procés i que s'ha de desenvolupar en quatre fases
Etapa Asiàtica
Etapa Clàssica
Etapa Feudal
Etapa Burgesa
Etapa Comunista
Ell pensava que es trobava en l'últim moment de l'etapa de la burgesia que és el Capitalisme i pensava que el capitalisme donaria necessàriament lloc a una nova fase anomenada Comunisme.
L'essència d'una societat és la seva estructura econòmica. A cada societat li correspon una superestructura que és el resultat d'una infrastructura. El que determina el que hagi una infrastructura o una superestructura és el mode de producció.
La base econòmica és la condició d'una determinada superestructura (política, ideològica, poder judicial). La superestructura influeix també la infrastructura, es a dir, la base econòmica d'una societat.
En la superestructura Marx situa en primer lloc la estructura jurídica i política que constitueixen les institucions i normes que permeten dur a terme el govern d'una societat i que és el fonament de l'Estat.
L'Estat, que és l'ens que fonamenta i estructura la realitat política d'una societat, és entès per Marx com un instrument de la classe dominant per realitzar i perpetuar el seu poder.
Per altra banda, Marx situa la estructura ideològica, que és el conjunt de idees, creences i representacions que constitueixen les formes de saber d'una determinada societat. Les concepcions filosòfiques, artístiques i religioses constitueixen la ideologia d'una societat. La ideologia tendeix de la classe social dominant que utilitza per justificar la estructura econòmica que més interessa a la classe dominant.
9 - 1 - 01
L'estructura base d'una societat és el seu poder de producció, això ve determinat per una infrastructura, que és econòmica.
A la infrastructura Marx reconeix unes condicions de producció que són el conjunt de matèries primeres i els recursos de que disposa una societat. Els mitjans de producció són una altra condició de producció que són l'equipament, la maquinària, els instruments de producció de que disposa la societat. Això farà que hi hagi unes relacions de producció que són les relacions que s'estableixen entre les persones per la producció d'allò que satisfà el que es necessita. Són el que organitzen el treball. Les relacions de producció produeixen una determinada divisió del treball, que hi hagi una determinada relació entre propietaris i assalariats, entre amos i esclaus.
Tant el que determina el mode de producció d'una societat és la infrastructura econòmica que produeix a la vegada una determinada divisió del treball i classes socials.
Segons Marx, el més important per comprendre una societat és comprendre quin tipus de divisió social ha produït el treball. Quin és el propietari i quins els mitjans de producció és la clau.
Podem veure que el mode de producció determina la manera de ser i la manera de pensar de la societat. No són les condicions humanes les que produeixen els canvis històrics sinó que són el mode de producció, són les forces econòmiques les que determinen el desenvolupament històric i social. El mode de producció produeix una determinada divisió social, una divisió de classes. Aquesta divisió fa que les classes siguin cada cop més oposades i quan l'oposició entre classes es fa insostenible es produeix el trencament social i el canvi històric. Marx pensava que el capitalisme havia dividit les classes de forma insostenible, estava empobrint.
El Comunisme. Solució als problemes de la societat capitalista
L'essència d'una societat és la seva economia per tant, per canviar una societat s'ha de canviar l'estructura econòmica per això Marx pretenia amb la revolució comunista destruir el sistema econòmic capitalista mitjançant la revolució per tal d'arribar a un nou ordre social sense opressió, sense alienació on l'home recuperés la seva pròpia Naturalesa. Les reformes socials però, no poden dependre de la iniciativa dels empresaris ni tampoc de noves lleis creades pels governs capitalistes. Aquesta era la primera esperança dels socialistes utòpics com Owen, Saint Simón i d'altres. La transformació social a de provenir a l'estructura econòmica. Marx sogereix que abans d'arribar al Comunisme s'ha de passar per una etapa intermitja anomenada Socialisme que és tot el procés transformador de la societat. El seu Socialisme l'anomena Socialisme Científic que és l'etapa de transició que és el procés revolucionari i exerceix la dictadura sobre les antigues classes privilegiades i explotadores per tal de suprimir l'antagonisme entre classes. En aquesta situació es suprimeix la propietat privada dels mitjans de producció i per tant ningú obtindrà bens socials si no és amb el treball. La distribució dels bens socials es farà en proporció de la quantitat i la qualitat del treball produït.
El Socialisme es proposa eliminar la diferència de classes, eliminar les desigualtats, la diferència entre treball manual i intel·lectual, la discriminació de la dona i educar per la nova societat fonamentant la cooperació, la solidaritat i la igualtat.
11 - 1 - 01
El Socialisme és la fase final del socialisme. Quan tothom pugui utilitzar tot, s'haurà anul·lat completament la propietat privada i el motor que impulsarà l'activitat econòmica no serà l'egoisme i l'interès personal. El Comunisme és una societat sense classes, on l'Estat és un organisme merament administrador, llavors s'aconseguirà que totes les persones desenvolupin les seves capacitats pensant en la comunitat i en el bé comú. En aquesta situació el principi rector de l'economia serà:
En el Comunisme tothom cooperà pel bé de la comunitat de manera genuïnament solidaria i això permetrà que hi hagi bens sobrants per a tothom, una societat que nedarà en la abundància i això farà que es podrà reduir la jornada laboral i que hi hagi més temps per l'oci i el benestar. El Comunisme serà la societat perfecta, el paradís en aquesta Terra. El Comunisme no és la igualació econòmica de totes les persones. Marx va denunciar que aquest era un comunisme groller que s'entenia com una igualació en repartir a tots per igual. Això no pretén la supressió de la propietat privada sinó la seva generalització i el que faria estendre la situació de l'obrer. El que pretén el comunisme de Marx és que ningú tingui res en propietat i tothom pugui disposar del que necessita en una comunitat perfecta.
15 - 1 - 01
Friedvich Nietzche (1844 - 1900)
És un personatge excepcional. Vivia les coses molt emotivament. Tenia una personalitat difícil i complicada. És un dels més grans poetes filòsofs. Nietzche és un gran escriptor, un artista del llenguatge i que té un domini aclaparador de la contraposició, de tots els recursos literaris. Va ser un gran admirador de Shopenhouer (aquest diu que hem de reflexionar sobre la vida). També admirava a Kierckegoard la veritat és passional. Nietzche es mou en un nou camp que no és racional. Normalment se situa en els filòsofs de la vida.
El seu pensament és inexorable perquè és el de un místic. Diu infinitat de coses. Té pensament de poeta. No hi ha cap sistemàtica ni ordre en la seva obra. La seva obra és aforisme rere aforisme, tots són un seguit de pensaments. Això fa que se l'hagi considerat com un filòsof irracionalista.
És un autor terriblement destructor malgrat això, preocupat per la ciència, la veritat i el coneixement. Nietzchen va acabar la seva carrera intel·lectual amb una malaltia mental i això ha fet que alguns autors qüestionessin el valor intel·lectual de la seva darrera obra. Però això va ser perquè va tenir un colapse mental perquè tenia la sífilis i no havien de fer aquesta crítica.
Nietzchen va néixer a una petita ciutat Alemanya de la Turíngia que es deia Rocken. Tant el seu pare con els seus dos avis eren pastors protestants (capellans). Quan tenia 2 anys neix la seva germana Elisabeth que va ser la seva amiga, infermera i confident encara que es va aprofitar de les seves obres. El seu pare morí quan tenia 5 anys i això va fer que es formés en un ambient molt femení. Això podria explicar la seva actitud misògena. El seu ambient també era molt religiós tant a casa com a l'internat on va fer els seus estudis de secundària abans d'anar a la Universitat. Va ser un alumne brillant (dels que més). Als 12 anys va començar a patir de migranya a causa de problemes de vista. Això faria que els seus escrits posteriors s'hagin de fer contra aquest mal de cap. L'any 1864 va a la Universitat de Bonn per estudiar teologia i filologia i la especialització era filòleg de grec. L'any 1968 sense tenir el títol de doctor va ser anomenat catedràtic extraordinari de la Universitat de Basilea. Llavors canvia la nacionalitat. En aquesta època es declara un gran admirador de Wagner. Després l'odiava per la seva bona obra perquè Wagner deia que la música era més important que les paraules. Nietzchen escriu al seva primera obra que va ser una obra molt polèmica que quasi acaba amb la seva carrera universitària. Llavors tenia 24 anys. L'any 1878 va deixar el càrrec universitari per problemes de salut i va obtenir una pensió de la universitat. Portava una vida errant i passa els estius als Alps a Sils - Maria i la resta del temps per la ribera Italiana i Francesa. Gairebé solitari però fa molt amics allà on va. La seva activitat literària la fa mentre viatja després de crisis mentals i físiques fins que finalment l'any 1889 estava a Torino on pateix una crisi mental que li produeix l'enfosquiment mental total i va a parar a clíniques i sanatoris sense parlar a ningú. Mor l'any 1900.
18 - 1 - 01
La vida i obra de Nietzchen es divideix en tres etapes:
Romàntica; coincideix amb la seva estança a la universitat de Basilea i és on pensa sobre els clàssics grecs. Rep la influència de Shopenhauer i Wagner. L'obra més important és “L'origen de la tragèdia en l'esperit de la música”, 1871. Aquesta obra va defensar que l'art és la forma de comprendre i manifestar la realitat que és irracional i això és el que fa el músic i el poeta tràgic.
Il·lustrada; correspon quan està fent els seus viatges per Suïssa i per la ribera Italiana. Està més influenciat per Rosseau i Voltaire. Llavors condemna la metafísica platònica, la religió i la cultura occidental (que es basa en la religió). L'ideal d'home és el savi francès, el positivista. Les obres d'aquesta època són: “Humà massa humà”; 1878, “Aurora”; 1881 i “La gaia ciència”; 1882, on apareixen el temes centrals del seu pensament que són la mort de Déu, el superhome, la voluntat de poder i l'etern retorn.
Crítica; La seva obra estel·lar va ser “Zaratustra” (“Zarathustra”) on exposa els nous valors del superhome. “Zaratustra” és el predicador dels nous valors, Dionisi és el símbol d'aquests valors i l'antítesi d'aquest és el crucificat. Una altra obra és “Més enllà del bé i del mal”; 1886. “La genealogia de la moral”; 1887, on planteja una crítica a tots els conceptes morals. L'any 1887 escriu “L'anticrist” on apareixen molts aforismes. Per últim, l'any 1889 escriu “Els sepulcre dels déus”.
Apol·lo i Dionís
L'origen del seu pensament està fortament influenciat per la seva professió amb el grec, la seva formació filològica (grega) i per Shopenhouer. Igual que Shopenhouer, Nietzchen es considera un autor vitalista però va prendre de Shopenhouer la idea tràgica i terrible de la vida i que la vertadera manifestació de la realitat es produeix mitjançant l'art.
Arthur Shopenhouer (1788 - 1860) tenia pocs alumnes. Es va oposar a Hegel perquè pensava que tot el que era real era racional. A la seva obra “El món com a voluntat i com a representació” distingeix entre el que se'ns mostra de les coses i el que les coses realment són. Shopenhouer pensa que el món com a representació, és a dir, els fenòmens , és una realitat subjectiva, és una construcció superficial, en canvi, el que realment són les coses és la voluntat, el que és en sí mateix. El que ens posa en contacte amb el món realment és la voluntat que és el vector que estructura la representació.
Shopenhouer entén la voluntat no com una cosa particular sinó com una força còsmica que constitueix el més íntim de tot que es troba amb els éssers animats com en els inanimats. En l'home la voluntat es mostra coma consciència de sí i s'expressa mitjançant la cobdícia, el voler aclaparar-lo tot com un desitj de poder il·limitat però la voluntat individual està condemnada al fracàs perquè mai es veurà completament realitzada, llavors l'home, es reconeix insatisfet, perdut i desorientat en un cosmos infinit, es troba constantment amenaçat i comprèn que el seu fi últim és la mort, la desaparició i per això la vida és una mena de caigudes sostingudes. La vida és una mort diferida durant la qual mai trobarem els nostres desitjos realitzats. La existència, per tant, és una cosa sense sentit.
Per Shopenhouer la única solució davant d'aquest pessimisme és la negació de la voluntat. Per negar la voluntat la forma de fer-ho és negar-nos a nosaltres mateixos com a individus concrets, com a coses singulars, com a principis únics, com l'espai i el temps són el principi de individualització, la negació de l'individu ha de ser una negació del món, neguem-nos a nosaltres mateixos. Això s'aconsegueix arribant a la Nirvana que és la renuncia dels desitjos, el no desitjar res fins arribar a la pèrdua de la consciència del jo, això és una manera de destruir-se. Aquest ideal havia estat defensat pels savis i els excetes grecs. Una altra forma d'anar per aquest camí és l'art com a contemplació desinteressada que permet perdre's individualment en la contemplació artística aconseguint participar en allò que hi ha de genial, de universal i de infinit en la expressió artística.
22 - 1 - 00
Nietzche en la seva època de la Universitat llegia a Shopenhouer que era un autor vitalista. A diferència de Shopenhouer, Nietzche s'orienta cap a la definició de la vida no pas a la seva negació. “L'origen de la tragèdia” expressa que els grecs van ser capaços d'explicar la realitat del món i de la vida mitjançant les seves realitzacions artístiques. En aquestes expressions artístiques però, s'hi poden distingir dues mentalitats, dues maneres d'expressar el món i a la vida. L'una serà la mentalitat apol·línica que consisteix en expressar un món ideal de formes, en mostrar les coses maques de la vida, les coses més perfectes, les menys canviants de la vida. Aquesta mentalitat es manifesta sobretot en els poemes èpics i les arts plàstiques on es mostren els valors ètics més edificants.
En canvi, l'altra és la mentalitat dionisíaca que consisteix que consisteix en mostrar la realitat més íntima de la vida sense tapar les coses en un vel de perfecció sinó mostrant les coses fosques, tal com són, i els aspectes més horribles de la realitat. Aquesta mentalitat es manifesta sobretot en la mística i en les tragèdies (gregues). En les expressions gregues, el que és apol·lini i el que és dionisià es mostra en una mena de lluita, perfectament coordinades, mostrant la realitat del món i de la vida.
Dionís representa la irracionalitat, la obscuritat, el dolor, la tragèdia, la contradicció, el desig, l'instint. En canvi, Apol·lo representa la claredat, l'ordre, la mescla, l'aparença, les formes i es materialitza amb la filosofia Socràtica. Sòcrates és el pare de la lògica, del discurs racional, de la filosofia moral i en aquest sentit Sòcrates, és l'iniciador de la decadència grega perquè només mostra un aspecte de la realitat i queden amagats els altres, verats. La fusió dels elements i mecanismes dionisíacs i apol·linis era la gran realització de la cultura grega però, amb Sòcrates, s'imposa els racionalisme que exclou tot altra explicació i llavors la filosofia pren la agemania de qualsevol altra explicació.
Segons Nietzche no hi hauria possibilitat d'una vertadera explicació i realització artística fins que s'arribi a refutar el racionalisme, (Hegel en aquest moment). El racionalisme donà prioritat a la raó, la racionalitat, i amb aquests mecanismes afavoreix la mediocritat, la democràcia, la compassió, el socialisme, i totes aquelles coses que són les enemigues dels homes vertaderament excepcionals. Només amb l'aparició d'uns nous valors vitals, d'unes forces primitives i salvatges es podrà donar pas a que esdevinguin els homes superiors. A l'obra “Més enllà del bé i del mal” presenta 2 tipus de morals: la moral dels senyors i la moral dels esclaus.
La moral dels senyors és l'aristocràcia, en la qual bo i dolent equivalen a noble i plebeu. Llavors, les qualificacions morals es refereixen més a les persones que a les coses. No es fixen tant en els fets i en les accions sinó en la persona.
En canvi, la moral dels esclaus considera una cosa bona tot allò que és beneficiós pel conjunt de la societat, el que afavoreix als més pobres i ignorants. Qualitats com la simpatia, la humilitat i la compassió, són erigides com a virtuts. En canvi, els homes forts, els independents, els decidits i valents són considerats perillosos i per tant són dolents. La moral dels esclaus és una moral gregària (referent al ramat). La seva expressió es correspon amb les necessitats del ramat i per això és signe de feblesa.
A l'obra “La genealogia de la moral” analitza l'origen dels conceptes bo i dolent. La etimologia ens mostra que pel seu origen, el concepte bo significa poderós, virtuós (areté repte). En canvi, la paraula dolent significa vulgar, simple, com ho manifesten les paraules alemanyes: Schlecht dolent; Schlicht simple.
En un altre punt explica que aquesta inversió de valors prové dels jueus, la religió jueva, tal com va ser interpretada pel cristianisme. Els jueus, per enveja i impotència, van fer bons els pobres, els necessitats i van convertir als malalts i als qui pateixen com als vertaders estimats per Déu, en canvi, els nobles, els violents són els condemnats. Nietzche condemna la moral dels esclaus perquè és fruit del ressentiment, de la feblesa i representa la degradació de la vida moral. Aquesta moral que és pròpia dels pobres, dels dèbils d'esperit, no s'ha d'imposar en l'home superior, en l'home genial, només els homes superiors, els excepcionals, els que sobresurten de la mediocritat són capaços de regir-se pels seus propis principis, pels valor que permeten superar la situació actual de inversió de valors. Només l'home excepcional pot anar més enllà del bé i del mal produint uns nous valors que seran l'expressió d'una nova concepció de la vida, un nivell superior d'existència. Tot això porta a Nietzche a admetre dues classes d'home: L'home superior, l'home excel·lent, que és l'home coactiu, l'arrogant, que aprecia la vida, el plaer i el poder; en canvi, està l'esclau, que és feble, que té pocs recursos, que es mostra indefens i té por i per això els seus valors són la compassió, l'ascetisme (que pensa en el més enllà), l'absolució, la misericòrdia, la humilitat, la paciència, aquests són els valors de l'esclau.
23 - 1 - 01
La mort de Déu. Nihilisme
Nietzche anuncia la mort de Déu. Hegel també va parlar de la mort de Déu. Heine parla de la mort de Déu en uns versos i la existència de Déu s'estava problematitzant des del Renaixement. Però serà sobretot en la Il·lustració (s. XVIII) quan es precipiti l'ateisme, el tema de la mort de Déu. Déu representava el sentit de la vida. Déu era el fonament de la autoritat. Ell era el jutge insubornable, el creador, el fonament de la dignitat humana, la base dels valors morals. Tot això ha desaparegut. Però també Déu era el conservador de les lleis de la Natura, era la base dels nostres raonaments. Amb la mort de Déu han desaparegut totes aquestes coses i el primer que hem de fer és prendre consciència de la magnitud d'aquest esdeveniment. Aquest és el sentit del text de Nietzche anomenat “La gaia ciència”.
25 - 1 - 01
Aquest text l'hem d'interpretar com una denúncia perquè l'home encara no ha pres consciència de la mort i això perquè no ha sortit reforçat a aquest fet sinó que ha quedat desorientat. Si prengués consciència de la mort de Déu hauria de créixer fins arribar a l'alçada de l'acte que ha dut a terme, arribar a ser diví, a reconèixer-se poderós. Per tant, els homes hauríem de reconèixer-nos omnipotents per fer-se dignes d'aquest fet titànic i per tant, gaudir-lo i treure profit.
La mort de Déu anuncia la caiguda de la fe, per tant, l'home s'hauria d'obrir camí envers noves energies creadores, envers noves fites i hauria de plantejar-se el seu desenvolupament però, no hi ha consciència de tot això, la mort de Déu comporta la desaparició dels manaments, tot està permès, la desaparició dels principis morals, han desaparegut els sagraments perquè no hi ha res sacre. Les virtuts cristianes (la virtut, l'esperança), tot s'ha anat en orris, tot ha quedat oblidat, fins i tot el parenostre. Els ulls de l'home, que ja no contemplen un món sobrenatural, tampoc contemplen res irreal; miren cap a on han de mirar, cap a la Terra on vivim.
¿Què són les esglésies? Diu un text de Nietzche que són això: “El frenético entró en varias iglesias y entonó allí su réquiem y llevado fuera interrogado respondió esto: ¿Qué son pues, las iglesias todavía, sino las tumbas y los monumentos funerarios de Dios.?”; “La gaia ciència”.
Però la mort de Déu però, és un alliberament. Diu Nietzche: “Al fin del horizonte se presenta libre ante nosotros, a penas de no ser brillante; al fin el mar, nuestro mar, se abre”. Això perquè el concepte del Déu cristià és contrari a la vida.
Nietzche refusa tot teisme, sobretot el cristià i exalta l'ateisme que considera important pel futur de l'home. La fe és un signe de debilitat, de decadència, de covardia. El cristianisme ha estat una malaltia que ha durat 2000 anys i la humanitat necessita tenir consciència de la seva falsedat per recuperar la salut i el seny. Per això cal tenir voluntat i desig de veritat. Nietzche no analitza les demostracions racionals de l'existència de Déu, i per tant, tampoc en fi una refutació seria; això perquè no té importància per a ell. No ens hem de preocupar de les fàbules filosòfiques. Ell retrau del cristianisme és la seva capacitat d'empobrir les persones, de fer-les sumises, obedients, les fa resignades i retreu com tortura la consciència amb la culpa i el pecat. El cristianisme treu llibertat i impedeix el desenvolupament dels homes superiors però la mort de Déu provocarà a la fi la desaparició absoluta de la fe. Quan es perdi la fe en els valors cristians és perdrà la fe en tots els valors i llavors apareixerà el nihilisme. La destrucció de la fe en uns valors cristians posa l'home en mans del nihilisme. Ara bé, això passa no perquè no hi hagi uns altres valors sinó perquè l'home no coneix d'altres. El nihilisme pot ser actiu o passiu.
El nihilisme passiu consisteix en la acceptació pessimista de l'absència de valors, es tracta d'un nihilisme decadent i d'absència de sentit de l'existència.
En canvi, el nihilisme actiu consisteix en destruir, en criticar tot allò en que abans es creia perquè canviar la realitat és signe de creixement, de poder i es manifestarà en guerres ideològiques que facin tremolar el món.
Per Nietzche, l'arribada del nihilisme és inevitable perquè és la forma de produir la caiguda definitiva del cristianisme, del cristianisme decadent però, a la vegada, és la preparació per una transformació de tots els valors i per l'aparició de l'home superior, és per aquest motiu, que “este forastero que llama a la puerta, el más horrible que hayamos visto, ha de ser bien recibido”.
29 - 1 - 01
La voluntat de poder
És el més influenciat per Shopenhouer. A Nietzche, més que la doctrina metafísica és una interpretació de l'univers. No vol dir-nos quina és l'essència de les coses sinó el que pensa de l'univers. El món és l'esdevenidor, la transformació, el canvi i la voluntat de poder és el seu caràcter inintel·ligible, és a dir, allò que podem entendre del cosmos. Nietzche descobrí aquests sistemes en els processos humans. Segons Nietzche el coneixement actua com un instrument de poder i vol dir que el desig de conèixer i el voler saber són expressions de la voluntat de poder per mirar de controlar, de donar una parcel·la de la realitat i posar-lo al nostre cervell. Nietzche no defensa la existència de veritats absolutes i eternes perquè tot és transformació, canvi i lluita de poder. Les veritats universals que defensen els filòsofs són una invenció, per a la necessitat que tenen de donar estabilitat al món perquè res és veritat, tot és transformació. Nietzche diu: “La verdad es ese género de error sin el cual un determinado género de seres vivos no podrían vivir”.
Els homes necessiten creure en algunes veritats, creure en algunes coses que siguin indiscutibles com per exemple en l'existència de les coses fora del pensament, la igualtat.
CONCLUSIÓ No existeix la veritat, només existeixen uns principis que són uns acords indispensables sense els quals no seria possible la vida de l'espècie humana. Només es consideren errors aquells conceptes que no són útils. Ex: Déu
Les veritats són només interpretacions, són enunciats del llenguatge, el que és important no és que sigui vertader o fals sinó la interpretació que en fem.
Totes les lleis físiques, com ara la gravitació o les energies universals, són manifestacions de la voluntat de poder, res és estable en aquesta vida, tot és canviable. El món és un conjunt de forces dinàmiques que es volen irradiar i expandir i que inevitablement xoquen amb altres forces. Nietzche entén la vida humana com una pluralitat de forces al voltant de un sentiment de poder que busca obstacles per superar-los.
En l'àmbit de la psicologia es refusa a la teoria hedonista (de plaer) per tant no admet que la recerca del plaer i la fugida del dolor siguin els motius fonamentals del comportament. I tot això perquè plaer i dolor són fenòmens concomitants. El plaer el podríem entendre com un desig d'ampliar el nostre poder. En canvi, el dolor és conseqüència dels obstacles a la nostra voluntat de poder. Al mateix temps, el dolor actuar com un estímul de la voluntat i ens mou a superar barreres, eixamplar el nostre poder, per tant, és impossible considerar el dolor com un mal. La voluntat de poder és voluntat de superació, de crear valors nous, de demostrar una força superior i que a la seva màxima expressió es troba no en l'home sinó en la vida i en el cosmos.
30 - 1 - 01
El superhome
“Així parlà Zarathrusta” és una antibíblia. En un pròleg on presenta l'antítesi del superhome i parla de l'últim home i després hi ha 4 parts:
-
Desenvolupa es tema del superhome i la mort de Déu
-
La voluntat de poder
-
La idea de l'etern retorn
-
Sense afegir res massa nou parla dels homes superiors
1 - 2 - 01
Per Nietzche, la voluntat de poder és una cosa incèntrica en totes les coses i en l'ésser humà però, Nietzche distingeix entre dues classes d'homes. Entre l'home superior, l'home ascendent; i l'altre el feble, l'esclau que representa la decadència, és a dir, entre senyors i esclaus. Per Nietzche, la majoria es troba en la mediocritat i mai arribaran a una vida més elevada. La mediocritat és necessària perquè es produeixi una cultura i uns homes superiors, és per això que Nietzche veu amb bons ulls la democràcia i el socialisme encara que això no permet l'aparició d'homes genials, per això, condemna l'Estat absolutista.
El nou tipus d'home, l'home que vindrà, no és el que ha de dirigir les masses sinó posar les bases per la aparició dels homes encara més superiors. Com una mena d'objectiu últim, Nietzche proposa el superhome. El superhome és un tipus d'home moral, un objectiu, una meta. Nietzche no és racista, el superhome no ha d'aparèixer en una evolució biològica ni en una evolució política. Nietzche ens diu que el superhome és la raó de la terra, presenta uns valors que són tel·lúrics.
L'home però, no es transformarà per un procés biològic, el superhome no arribarà mai si els homes superiors no han tingut la gosaria de transmutar els valors, és a dir, de destruir els vells i construir una nova taula de valors que marcarà la direcció dels homes superiors i el superhome serà la seva personificació. Nietzsche no ens indica la manera d'arribar al superhome. Es pot entendre que el superhome està connectat amb el tema de l'etern retorn perquè d'alguna manera és el retorn de l'home primer. En el “Zarathrusta” ens indica el procés de com l'esperit es transforma en camell, el camell en lleó i finalment, el lleó en un nen; que és el superhome Nietzschià.
5 - 2 - 01
Ens diu que el camell s'agencia per càrrega amb el pes; simbolitza l'obediència, significa el deure, la obligació, l'haver de portar una càrrega. Però més endavant, el camell es transforma en lleó i això significa que vol aconseguir la seva llibertat. Llença els antics valors i diu: “Jo vull”, i això ho diu davant del Gran Dragó que simbolitza tot allò que podia estar inclòs en l'Estat (esglésies, oficines) però encara, el lleó no és capaç de crear nous valors, només obre el camí perquè arribi finalment l'aparició de l'esperit en un nen. El nen és la innocència, és un tornar a començar, és un ja, una roda i un sentit dir sí. Per tant, el superhome posseeix la innocència del nen, està més enllà del bé i del mal, per sobre dels valors morals i es regeix per un nou principi, per la roda que es mou a si mateixa i que viu fidel a la Terra. El superhome per tant, no és res terrible, no és res fantàstic sinó que és l'esperança, és un nen que encarna l'esperança i el missatge de Nietzsche.
L'etern retorn
Nietzsche és el filòsof de l'etern retorn. Aquesta idea la va treure de Eracli (filòsof molt antic, místic). L'etern retorn és un signe que es repeteix constantment, sempre igual. Nietzsche considera que la idea més important de la Zarathustra és l'etern retorn tal com ho reconeix ell mateix en “Ecce homo” perquè és la més alta afirmació de la vida.
La idea de l'etern retorn és, en certa manera, depriment perquè és com un cul de sac, un carrer sense sortida, un no acabar mai; però també és una manera de dir si a la vida, per tant, la idea de l'etern retorn és a la vegada opressiva però també alliberadora. Tot es reproduirà i es repetirà com les estacions de l'any, com els cicles lunars, innumerables vegades i amb els detalls més mínims. El que no hem de fer davant d'això és deixar-nos abatre sinó afirmar la vida perquè l'etern retorn proporciona eternitat a l'esdevenidor.
La teoria de l'etern retorn té una base clarament empírica perquè pel principi de conservació de l'energia, que Nietzsche admetia, si entenem el món amb una quantitat limitada d'energia i llavors ha d'haver-hi un nombre finit de combinacions possibles d'aquesta energia i per tant, en un temps finit s'haurien de produir totes les combinacions possibles i com cada combinació condiciona i determina la següent ha d'haver un cicle de combinacions idèntic i repetitiu.
6 - 2 - 01
L'etern retorn representa tancar una concepció lineal de l'univers, una visió diacrònica del món, és a dir, li permet explicar el món sense haver d'admetre un ésser transcendent, un ésser sobrenatural. Si l'univers no es repetís mai hauria de tenir un principi no natural. No hi ha un principi en el món, no cal una causa sobrenatural, per tant, aquesta concepció és una explicació panteista de la realitat en que la naturalesa s'expressa per ella mateixa i és la suprema fórmula de la fidelitat a la Terra, és un dir sí a la vida que és la concepció del nou home.
5 - 2 - 01
Freud
Cons + ciència ; és un coneixement que es dóna juntament amb un altre; és allò que ens permet reconèixer un valor en els actes morals. També podríem entendre la consciència com un espai de la nostra ment on es representen els records i les imatges. En sentit, però, fent la consciència en sentit psicològic seria aquella propietat de la ment que ens permet reconèixer els actes propis com a propis i que és el fonament de la consciència moral.
Inconsciència ; des del mateix punt de vista anterior, la inconsciència seria allò que és propi però que no pot reconèixer-se com a propi.
L'home està regit per motius pels quals l'home no en pot tenir consciència.
Freud neix a Friberg. La vida de treball de Freud es pot dividir en tres fases:
Elaboració a la psicoanàlisi
Explicació de la conducta normal
Explicació de la cultura
La histèria és una malaltia mental que pot tenir efectes tal con les convulsions, paràlisi muscular, catalèpsia, la qual s'havia relacionat amb la sexualitat femenina. Aquesta malaltia fa que la persona expressi o simuli símptomes d'altres malalties per això se l'anomena neurosi de conversió.
Hister = Úter
12 - 2 - 01
Psicoanàlisi; és un mètode de anàlisi i descomposició dels fets psíquics per tal de trobar-hi un significat més enllà de la consciència del subjecte.
Freud per explicar l'ésser humà va haver de abandonar la perspectiva fisiològica i va idear una explicació teòrica que presenta amb el nom de metapsicologia perquè són teories versemblants i segures però que estan més enllà del que és observable.
Freud va fer tres consideracions matapsicològiques:
1.- Consideració tòpica; que vol explicar els llocs que constitueixen el psiquisme humà.
2.- Consideració econòmica; que explica com es redistribueixen les forces psicològiques i quines són les lleis que regeixen aquestes forces.
3.- Perspectiva econòmica; que estudia quina i com són les forces que regeixen el nostre psiquisme.
A la “Interpretació dels somnis” Freud expressa una tòpica que li serveix per explicar moltes components com el somni, la histèria i d'altres. En aquest moment hem de pensar que el psiquisme està dividit en tres espais (1ª tòpica) que són el conscient, el preconscient i l'inconscient.
Conscient; és la part constituïda per tot allò que coneixem de nosaltres mateixos en un moment determinat. El conscient és una part molt reduïda de la nostra personalitat constituïda per alguna imatge que de seguida passa a una altra. El conscient és el que se'ns mostra a nosaltres mateixos.
Pre-conscient; és un sistema intermedi entre el conscient i l'inconscient i està constituït per totes aquelles coses que poden ser portades a la consciència.
Inconscient; aquí, Freud situa totes les imatges i desitjos reprimits que es queden amagats amb tota la seva càrrega distintiva i que segueixen excitant la personalitat. L'inconscient està regit per un procés primari pel qual el desitj, la força i l'instint es lliga directament a una imatge que pot realitzar el desitj. A aquest procés Freud l'anomena principi del plaer; per tal l'inconscient es regeix per aquest principi. En canvi el conscient i el pre-conscient es regeixen per un procés secundari pel qual els desitjos per realitzar-se han de fer un rodeig per tal d'adaptar-se a la realitat. L'inconscient es regeix per una mena de principi de conservació de l'energia; això vol dir que l'activitat psíquica no desapareix mai, només es transforma i del desitj passa a una imatge i d'una imatge a una altra i d'aquesta o passant per moltes altres s'arriba a un record. Un desitj només es descarrega quan emergeix a la consciència i es realitza en el món de l'espai i el temps, el dels objectes. Però, la majoria de desitjos de l'inconscient quan van cap a la consciència troben la censura que els hi barra el pas i només en ocasions quan la censura no està molt vigilada si es disfressen convenientment poden emergir a la consciència com a símptomes neuròtics, com a somnis o com angoixes per tant en aquesta mateixa tòpica la censura és la causa de les depressions.
13 - 2 - 01
En el pre-conscient i a l'inconscient una censura que fa que els continguts de l'inconscient no puguin passar a la consciència.
L'any 1923 a la seva obra “El jo i l'allò” Freud planteja una explicació tòpica i considera que el psiquisme està constituït per tres entitats o coses que són el jo, l'allò i el súper jo que és l'explicació més completa i coherent que va desenvolupar.
Allò; és la part més antiga, la més desorganitzada i la més fosca de la nostra personalitat. Freud l'entén com una mena de dipòsit i/o caldera on s'acumulen els desitjos i els instints en forma de pulsions. Les pulsions són les que donen forces als desitjos i mouen tots els aspectes de la nostra personalitat. L'allò és inconscient però no coincideix amb l'inconscient de la primera tòpica. L'allò ignora tota norma i només obeeix al principi del plaer per això orienta la personalitat a donar satisfacció als desitjos i reduir l'energia psíquica, com la reducció de les pulsions, de la tensió va acompanyada d'una experiència conscient de plaer Freud l'anomena “principi del plaer”.
Jo; és la part executiva de la persona i va apareixent a mesura que l'allò té necessitat d'adaptar-se a la realitat i això perquè el món està regit per unes lleis físiques i unes normes socials i morals que no permeten la realització immediata dels desitjos per això el jo és la part encarregada d'adaptar els desitjos de l'allò a les exigències del món moral i material, per tant, el jo actua segons el “principi de la realitat”, per tant, el jo no pot realitzar de manera immediata les seves pulsacions el jo s'encarrega de fer un rodeig i seguint les exigències de la realitat aconseguir finalment la realització dels desitjos d'una manera més llunyana, de forma més retardada però de manera també més segura.
Súper jo; és una instància inconstància que és contraria a l'espontaneïtat de l'allò. El súper jo significa el conjunt de només moral, d'impediments que ens impedeixen fer els nostres desitjos, per tant, el súper jo ve a ser una mena de consciència moral perquè és la part de la nostra personalitat que ens jutja que ens prohibeix formada pels tabús. Allò que era una censura en la primera tòpica, més endavant, Freud, li concedeix tota una instància, una part de la personalitat. Són les vertaderes pors, les agressions més fortes i fortes, els incestos. Freud pensa que el súper jo es constitueix durant el complex d'Edip i una vegada passat aquesta por arriba el súper jo. Encara Freud distingeix dins del súper jo un jo ideal que és allò que ens agradaria arribar a ser. Tot allò que és bo i és recte i els pares aproven i el principi antagònic aquest i per un lloc hi ha una consciència i un ideal que és allò que no voldríem ser, totes les proposicions.
En aquest esquema la personalitat s'estructura de forma dinàmica entre tres elements i el que té el paper més difícil és el jo perquè dirigeix la personalitat i ho ha de fer permetent la realització dels desitjos de l'allò però de forma adequada amb les normes i prohibicions del súper jo. Aquest equilibri és molt difícil, moltes vegades el jo és sotmès a les normes, fa cas de les prohibicions i llavors apareix la repressió i la frustració. De vegades el jo realitza les impulsions de l'allò fent coses prohibides, infringint les normes i a conseqüència d'això és el sentiment de culpabilitat. En aquests aspectes el jo fracassa com executor de la personalitat i la màxima expressió de fracàs del jo és la neurosi. La neurosi es produeix quan les forces de l'allò i el súper jo no deixen espai pel desenvolupament del jo produint el desequilibri de la personalitat. El jo queda governat a una altra força.
Consideració dinàmica; aquí Freud estudia les forces del psiquisme llavors considera que tota força psíquica o pulsió (“Trieb” en alemany) distingeix en tota pulsió un impuls o energia una font que exigia la forta i que es troba sempre en l'allò, un objecte sobre el qual es descarrega la força i una finalitat que és l'experiència, el goig que es produeix amb la descàrrega de la força.
Consideració econòmica; vol dir com hem de distribuir els diners. Aquí explica per quines lleis es regeixen les forces del nostre psiquisme. Ens explica el que és un procés primari i un procés secundari, el principi del plaer i el principi de la realitat.
Principi de constància; diu que l'aparell psíquic té tendència a mantenir el nivell més baix de tensió possible per la qual cosa afavoreix la descàrrega de les pulsacions.
19 - 2 - 01
Teoria dels instints de Freud
Libido; anomenem libido al conjunt de tots els impulsos instintius, és la força que origina l'energia vital i que distingeix tots els comportaments a obtenir una satisfacció especialment els components sexuals.
A partir de las 1920 Freud explica tots els comportaments com la realització de dos instints bàsics: Eros i Thanatos.
Eros fa referència al Déu grec de l'amor però això no ens ha de dur a males interpretacions. Freud entén per Eros el conjunt de pulsions de vida i com a tal mou tant els comportaments sexuals com qualsevol forma de erotisme, com l'instint d'autoconservació com qualsevol comportament que vol una finalitat constructiva, positiva.
Thanatos és el terme grec que designa la mort i per tant és l'impuls que aglutina totes les conductes que persegueixen la destrucció, la aniquilació, i Freud va haver d'admetre per explicar fenòmens com ara el masoquisme i el sadisme.
1 - 3 - 01
El desenvolupament de la libido
Freud quan parla de la libido s'interpreta com un impuls sexual però s'ha d'entendre més com aquell impuls s'orienta cap a la satisfacció d'un plaer i que s'aconsegueix eliminant la tensió acumulada en qualsevol part del cos. Com en eliminar la tensió, s'experimenta un plaer i aquest és el model del plaer sexual, Freud sempre parla de la sexualitat però aquest concepte no ha de relacionar-se amb el genitals. Freud considera que al llarg del desenvolupament hi ha unes parts del cos que són especialment conflictives perquè són les primeres parts d'excitació i de plaer i són motiu de conflicte amb els pares i són de gran importància perquè segons es resolguin aquests conflictes produeixen uns determinats trets de la personalitat. Les zones especialment conflictives són la boca, l'anus i els genitals i això fa que el nen segons l'etapa de la seva vida experimenti un “plaer sexual” en cadascuna d'aquestes zones:
Fase oral; és la primera fase del nen en que la zona conflictiva és la boca i correspon dels 0 - 1 anys. Freud vol dir que el nen obté plaer quan descarrega pulsions mitjançant la boca. Segons els posats que el nen adquireix amb la seva relació al menjar, quan mama, aquests posat s'incorporen en la seva personalitat. Les actituds relacionades amb les activitats econòmiques, en les preferències intel·lectuals i en importants trets de la personalitat Freud pensa que provenen d'aquesta etapa.
Fase anal; es troba en segon lloc on Freud diu que la zona erògena és l'anus. Entre 1- 3 anys en que al nen se l'obliga a controlar els seus esfínters (anells que tanquen el cos en zones com la boca, l'anus, el penis). A l'haver de controlar els esfínters es produeix entre un desig i un impediment. Segons les interferències que els pares posen als seus fills el nen pot adoptar diferents comportaments: una part sol ser embrutar-se intencionadament. Si al nen se l'educa premiant-lo, Freud diu que pot considerar les desfetes de la digestió valuoses i pot tenir tendència a retenir-les. Si se'l mima en excés, la primera cosa que fa és controlar les seves desfetes. Si creu que és molt valuosa potser no farà les seves necessitats per això mateix.
Fase fàl·lica; és la tercera fase en el desenvolupament del nen i que té a veure i significa el penis. Freud considera que la part conflictiva són els genitals entre el 4 - 5 anys. Per una banda considera que el nen estima la seva mare i s'identifica amb el pare. En aquest moment el anar cap a la mare es torna incestuós, llavors comença a considerar el pare com un rival i experimenta amb ell antagonisme. Aquesta situació Freud l'anomena “complex d'Edip” que pren d'una història de Sòfocles en la que diu aquesta que un nen que era fill de Laio i Iocasta que eren els reis d'una gran ciutat la mare, la reina, va anar a l'Oracle perquè li fes una predicció sobre el seu fill i li va dir que el nen mataria al seu pare i cometria incest amb la seva mare i tindria un fill. Llavors pensen en matar-lo per tal de que això no ocorri però con és fill seu el donen a un soldat per tal de que el porti al desert i allà el mati però aquest no pot matar una criatura indefensa i l'abandona al bell mig del desert pensant que moriria allà sol però no és així perquè el rei de Corint passa per allà i l'educa com un fill. Un dia anant cap a l'Oracle es baralla amb un home que resulta ser el seu pare i el mor. Per aquells dies hi ha una esfinx a la que ha de matar algú i qui ho aconsegueixi es casarà amb la reina. Ell la mata i es casa amb la seva mare. Després de tot això va a l'Oracle i en saber tot això s'arrenca els ulls.
El complex d'Edip és l'etapa on el nen mostra una sexualitat referida a la seva mare i sent un antagonisme envers el pare. Aquest amor es mostra incestuós i llavors té por de que el pare el castri. Aquesta situació de la por a un càstig del pare s'anomena angoixa de castració. La angoixa de castració fa que desaparegui de mica en mica el desitj incestuós i la hostilitat envers el pare. Llavors el nen, normalment, renuncia a la mare i s'identifica amb el pare. Aquesta situació i el grau de identificació é el que podria marcar la masculinitat i la feminitat de la persona.
Aquesta identificació és el que produirà l'aparició del súper jo. Freud diu que el súper jo és l'hereu del complex d'Edip.
En la nena la situació és diferent. En principi també estima la mare però no s'identifica amb el pare. Quan descobreix que no té els genitals com el nen s'experimenta castrada, inferior i llavors culpa la mare d'aquesta situació i llavors comença a preferir el pare. La mare desil·lusiona la nena perquè comparteix l'amor entre els seus germans i la nena comença a preferir el pare. Aquest amor capa al pare, diu Freud, que és una situació comparable amb el complex d'Edip en el nen. De mica en mica es va debilitant fins que la nena torna a identificar-se amb la mare.
Fase de latència; és l'etapa següent i que es produeix entre els 5-6 anys en que l'impuls sexual i libidinosos queden reprimits o controlats. En aquest moment s'oblida tota l'etapa anterior i a partir dels 6 anys comença el procés de socialització i es quan van a l'escola.
L'interès per la sexualitat no torna fins a la pubertat (12 anys) i s'acaba al final de l'adolescència (16-18 anys).
8 - 3 - 01
Neurosi i repressió sexual
L'harmonia de la personalitat depèn de l'equilibri que podem tenir entre nosaltres i la realitat. El jo ha de fer compatibles els nostres instints i desitjos amb el súper jo i
Filosofia
Filosofia
Filosofia