Tema 17.- El veïnatge civil i el domicili.

Constitueix l'estat civil per excel·lència. Tota persona que està relacionada amb una comunitat sempre ostenta un veïnatge civil determinat, el qual te un cert paral·lelisme amb la nacionalitat. Com a regla general tothom te una nacionalitat, i per tant no entendríem l'existència d'un subjecte sense veïnatge, entre els quals hi ha diversos que són compatibles entre ells.

El veïnatge civil determina una especialitat com l'aplicació de lleis de caràcter privat determinades

L'Estat Espanyol està estructurat sobre l'organització de Comunitats Autònomes. Tota CCAA determina que tota persona que pertany a una CCAA determinada sigui membre d'aquesta, als quals no se'l hi apliquen normes de caire diferents.

No tot veïnatge representa una especialitat pel que fa a l'aplicació de normes. Només tenen normes jurídiques privades diferents en algunes CCAA que antigament ja tenien dret privat propi, aquestes són les anomenades “comunitats històriques”. La possibilitat de legislar sobre matèria civil és de l'estat, però no ho és la funció de regular i legislar, ja que aquesta pertany a les “comunitats històriques”.

Veïnatge és també la determinació de les normes de caràcter privat que s'apliquen, les quals poden ser diferents entre una CCAA i una altra.

És una estat civil de la persona en tant que pot determinar la seva capacitat d'obrar o condició de la persona en tant que determina la subjecció al dret civil comú o al dret especial o foral. (Art. 14 CC)

L'Art. 14 del C.C. diu que la subjecció al dret civil d'aquestes regions ve determinada pel veïnatge civil i així, el veïnatge civil d'una persona serà el veïnatge civil comú que tinguin els pares. Si els pares no tenen el mateix veïnatge civil, el fill tindrà el veïnatge civil del lloc de naixement. No obstant, quan els pares no tinguin el mateix veïnatge civil, de mutu acord els pares poden atribuir-li el veïnatge de un dels pares. En aquest supòsit el fill des de els 14 anys d'edat, si vol canviar el veïnatge civil podrà optar pel del lloc de naixement.

D'altra banda, si el fill neix fora d'espanya, els pares poden atribuir en tot cas el veïnatge civil de qualsevol d'ells abans de 6 mesos del naixement o de l'adopció, i es col·locaria en primer lloc respecte als altres criteris.

El veïnatge civil també es pot adquirir per residència. Així el que resideix 2 anys en u territori amb veïnatge civil diferent i si ho declara expressament en el Registre Civil canviarà el seu veïnatge civil i adquirirà el del lloc on resideix. També s'adquireix per residència si es resideix durant 10 anys i sense declaració en contra.

Després de la reforma de 1990 el matrimoni no implica canviar de veïnatge civil, amb anterioritat la dona casada seguia el veïnatge civil del marit. No obstant això, qualsevol dels cònjuges pot optar pel veïnatge civil de l'altre cònjuge.

Quan un subjecte es nacionalitza espanyol pot optar, segons el C.C, per qualsevol dels veïnatges civils. En primer lloc pot optar per elegir el veïnatge civil del lloc on va a residir. En segon lloc pot optar pel veïnatge civil del lloc on va néixer, si es que ho va fer a espanya. Finalment, pot optar pel veïnatge civil del cònjuge encara que resideixi en un altre lloc.

Pel que fa a aquella persona que va perdre la nacionalitat i posteriorment la recupera, adquirirà el veïnatge civil que tingués quan va perdre la nacionalitat espanyola.

L'Art. 16 del C.C. diu que els conflictes de lleis que puguin sorgir per la coexistència de diferents règims jurídics es resoldrà d'acord amb els articles 8 si següents del C.C, tenint en compte que la llei personal és la que determina el veïnatge civil

Els Art. 8 i següents del C.C. recullen l'anomenat Dret Internacional Privat. Aquest dret regula els conflictes de lleis que puguin sorgir quan entren en joc els ordenaments jurídics de diferents països.

Pel que fa a la prova del veïnatge civil, aquesta resultarà de la inscripció al Registre Civil.

Pertànyer a una localitat concreta no te gaire transcendència. En alguns municipis de Catalunya a l'aplicació d'institucions concretes existeixen normes concretes i queda subjecte a l'aplicació d'aquesta norma.

Actualment aquest fet no te transcendència ja que això es donava en l'enfitèusi o en el cens (institucions que s'han perdut).

Ara lo important és el veïnatge ja que es l'indicatiu de que ostentes i estas sotmès a unes determinades normes amb independència d'on estigui situats els bens de les persones. Veïnatge Civil com a estatut personal.

L'Article 40 del C.C. ens defineix el domicili de les persones físiques com el lloc de residència habitual. El concepte de domicili implica la residència efectiva (viure realment en un lloc), la habitualitat i que la seu jurídica d'una persona es centri en un lloc determinat, es a dir, tot subjecte a de tenir un domicili per que la llei exigeix que el sapiguem.

Es pot entendre de 2 punts de vista:

• Com a àmbit inviolable protegit especialment per l'exercici del deures de la persona.

• Com la seu on es troba el subjecte d'una relació jurídica. (Art. 40)

Existeixen 2 classes diferents de domicili:

• Real: És aquell que correspon a la residència habitual. S'exigeix la presència física de la persona (corpus) i que hi habiti amb plena voluntat (Animus).

Pot ser un hotel, una pensió.. però sempre que hi hagi continuïtat amb l'excepció dels trasllats que poden produir-se.

• Legal: Aquell que determina la llei per una determinada persona i que preval sobre el domicili real. Actualment el domicili familiar és el que estableixen els cònjuges de comú acord i en cas de discrepància el que determini el jutge. Existeixen també uns supòsits especials:

· Els fills. (es situen en el dels pares)

· Incapacitats. (amb el tutor o curador)

· Comerciants. (on es troba el comerç)

· Empleats. (on serveixin)

· Militars. (on es trobi el cos militar)

· Funcionaris. (on desenvolupin la seva funció)

Excepcions:

• Persona sense residència física. (treballadors del circ)

• Dos dormitoris: Es requereix habitualitat i ànims. La persona te la possibilitat d'establir un dels dormitoris com a dominant.

Pel que fa a la residència, és tota aquella que no és habitual, sigui més o menys estable. En ella la persona hi està accidentalment o de manera ocasional, encara que amb cert caràcter de permanència. És el lloc on la persona es troba establerta, en tant que no hagi transcorregut encara el temps suficient per poder-ho considerar residència habitual.

El parador. El contrari al parador desconegut, que es refereix bàsicament al lloc on la persona te el seu patrimoni, interessos, seu i exerceix els seus drets i hi resideix.

La rellevància jurídica de la fixació de domicili es troba en que és sempre exigible a les persones jurídiques, sempre en una seu social. També és important per la idea d'activitat i per que és el lloc on la persona es veu obligada a pagar uns determinats impostos.