SOCIOLINGÜÍSTICA

LLENGUA I SOCIETAT.

El concepte de sociolingüística es podría definir com la disciplina que estudia la relació que hi ha entre la llengua i el seu context social.

La diferència que hi ha entre lingüística y sociolingüística és, que la lingüística estudia l'estructura de la llengua, y la sociolingüística estudia l'us del sistema lingüístic.

Aquest concepte té l'objectiu de preparar als alumnes com a ciutadans madurs, cultes i responsables a l'hora d'opinar i canviar la nostra realitat sociolingüística.

Altre objectiu de la sociolingüística és estudiar la llengua des d'un punt de vista social, per això hem de tenir en compte:

La llengua és un fenòmen observable i universal.

La sociolingüistica estudia una realitat social de la llengua, és a dir, com parla la gent.Els fenòmens sociolingüístics també afecten a realitats lingüístiques de tot el món, és a dir, que la llengua ha sorgit gràcies a una observació a nivell internacional, però amb normes diferenciades entre elles.

Un bon exemple d'aquest fenòmen el de la realitat lingüística europea i la realitat lingüística nord-africana, que tenen llengües peró estàn diferenciades.

Dins la realitat lingüística europea destaca el cas de Alemanya, en la qual es diferèncien dos llengües, l'alt alemy i el baix alemany; també un cas important és el de les llengües escandinaves, totes intercomprensibles unes amb les altres, peró amb normes diferenciades. Un cas semblant és el del txec i l'eslovac, i així molts més.

L'aspecte més importante dins la realitat nord-africana és el conflicte que hi ha amb la llegua bereber i l'arab.

La llengua com a fet social.

Parlam amb una societat que encara no ha reflexionat a l'entorn del fet que una llengua existèix perque algú la considera encara la seva llengua, és a dir, perque els parlants encara l'han de menester per poder comunicar-se i relacionar-se.

Aquest fet de concebre la llengua com a realitat social comporta tres conseqüències:

• Una comprensió adecuada del que és la història de la llengua i sobre tot de cada llengua viva que s'usa dins una comunitat.

• L'establiment d'una connexió estreta entre llengua i poder polític.

• Una superació de la concepció ideal de la llengua, per tal de demostrar que la supervivència d'una llengua és a les mans del usuaris i que, no ens podem limitar a explicar la llengua com un codi escrit ideal.

La llegua ha de explicar-se des del punt de vista històric i social, com el producte del nostre procés.

Funcions socials de la llengua.

Les funcions socials que ha d'exercir una llengua normalitzada dins el seu territori són:

• Funció referencial, simbòlica, identificadora.

• Funció instrumental. (Quan esdevé l'eina de comunicació social, és a dir, quan és usada en tots els ambits).

• Funció de discriminació social. (És refereix al fet que en les comunitats en què la llengua ha estat normalitzada tots els ciutadans la parlen i llur ascens és regulat segons aquest coneixement i bon ús de la llengua).

LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA.

Les verietats atribuïdes a grups humans diferents són les varietats usades en una zona geogràfica determinada o usada per un grup social.

Són exemples les varietats geogràfiques del català, que són l'oriental i l'occidental. La classificació de les varietats socials és més complexa, es fa segons el concepte de culturització lingüística i no culturització lingüística.

Finalment podem parlar de les varietats històriques, que servir'a per a definir la llengua d'epoques diferents com el català medieval, el de la Renaxança o el dels nostre dies.

L'altre gran criteri de classificació serà en funció de la comunicativa i segons el grau de formalitat, i la denominarem variació estilística.

I finalment definirem els registres.

LA VARIACIÓ GEOGRÀFICA.

Aquesta variació s'estableix per mitjà de diferenciacions de dos ordres: diferències entre dialectes d'una mateixa llengua i diferències entre llengües. Segons F. de Saussure, el llenguatge és una estructura composta per:

Llenguatge: capacitat que tenim els parlants per poder-nos comunicar.

Llengua: sistema de signes articulats que poseeix una determinada comunitat de parlants per poder-se comunicar.

Parla: actualització o materialització individual de la llengua que fa cada parlan a l'hora de comunicar-se.

Els grecs són els pares de cultura occidental, són els “capos”

La seva cultura ès la primera que estructura el pensament d'una forma global o universal. Ells sòn els que introduïren le terme dialecte.

Després venen el romans, que introduïren el dret, el llatí i l'estrategi militar, però no té l'amplitud grega.

Cada llengua és dialecte de la llengua de la qual procedeix i tots els dialectes són llengua; com per exemple és el cas del mallorquí que no és un dialecte del català, sino que és un dialecte català.

LA VARIACIÓ ESTILÍSTICA.

Sòn els diversos usos de la llengua, estudiats per Roman Jakobson.

Són les varietats que corresponen a les exigències de la situació comunicativa i al grau de formalitat; entre le que podem destacar el llenguatge científico-tècnic, el llenguatge literari i tambe les varietats familiars i populars.

Les varietats formals sòn aquelles que utilitzen un llenguatge científic, literari, o cult. Aquestes varietats són el resultat d'una preocupació sos tinguda per a la selecció i l'optimització dels recursos lingüístics disponibles.

El llenguatge estàndard és aquell que s'aconsegueix amb la pràctica dels usos comunicatius de le masses. Aquest és el llenguatge que s'utiliza per els mitjans de comunicació, i dins el sistema educatiu. La seva funció principal és la comunicació social, la transmissió d'informació adreçada al gran públic.

La varietat literària té una prioritat comunicativa d'ordre artístic, en el sentit d'explorar estèticament els recursos de la llengua.

La varietat científico-tècnica és la més regular i uniforme de les varietats formals. Aquesta s'utilitza per missatges molt específics d'un tema concret i específic.

Les varietas no formals corresponen al llenguatge familiar i popular.

El llenguatge familiar ès el que parlam amb la família, el qual és gramaticalment incorrecte amb algunes paraules afectives.

El llenguatge popular és l'usat per la majoria del poble. És aquell que és quimicament correcte amb algunes incorrecions.

L'argot implica un ús incorrecte de l'idioma, per manca de formació académica.

Aquestes dues varietats s'expressen mitjà tres modalitats d'expressió:

• La modalitat d'expressió escrita.

• La modalitat d'expressió oral exposita.

• La modalitat d'expressió oral col.loquial.

Els registres:

Sòn productes dels usos que es fan de la llengua en les diferents situacions comunicatives de la societat. Característiques:

El tema: àrea o camp de coneixement de què tracta el missatge. ( general i especialitzats).

El canal: mitjà amb què es vehicula el missatge. (oral i escrit)

El grau de formalitat: relació interpersonal entre l'emissor i el receptor que determina el to i el tractament del missatge.

La intencionalitat: funció del missatge (argumentar, insultar, explicar...)

LA VARIACIÓ SOCIAL

Conjunt de varietats que es distingueixen pel fet de tenir relació amb grups socials diferenciats.

Dos criteris:

• Les varietats vinculades a una activitat específica del grup social en qüestio.

• Les variacions que reflecteixen una pertinença social determinada. Dins d'aquestes variacions existeixen els trets informals, el barbarismes i el “xava” i el “bleda”.

• El “xava” és un nivell de llenguatge propi de Barcelona utilitzat preferentment per catalans d'origen amb la particularitat de tornar a parlar en català després d'haver estat una generació o dues parlant el castellà. Només pertanya a la classe social alta o mitjana alta. Es a dir, parlen en català amb fonètica castellana. (“Pijos”)

• El “bleda” és el mateix cas per`en mallorquí.

El domini de la llengua no coincideix forçosament amb la classe, ni amb el nivell de cultura general del parlant.

LA VARIETAT ESTÀNDARD

És una varietat formal de la llengua, és la llengua referencial, és a dir, la varietat més general de la llengua que, essent apta per als usos generalitzats, no és pròpia de cap grup específic.

El seu objectiu és la relació i l'optimització dels recursos lingüístics disponibles dins un sistema lingüístic.

És la varietat que utilitza tots els medis de comunicació i els sistemes educatius.

Una de les seves característiques és que és supradialectal i ha d'aportar uns criteris de selecció i de depuració de la llengua.

La consecució d'una varietat estándard és un objectiu que ha d'assolir qualsevol llengua que vulgui aspirar a la supervivència en el món d'avui; aquest procés s'anomena procés d'estandardització, i és un procés llarg i complex que demana que se'n produesqui l'acceptació en els usos social, és a dir, que aquest procés implica una gran capacitat d'elaboració i una elevada sensibilitat social.

LA HISTÒRIA SOCIAL DE LA LLENGUA.

Ara veurem diferents conceptes relatius a l'estudi social de la llengua des del punt de vista històric i també alguns conceptes fonamentals de la sociolingüística que serveixen per a entendre les situacions socials de les llengües i que tenen una vinculació estreta amb la seva història.

Hem de tenir en compte les següents consideracions:

• La variació història intervé de manera clara en la formació de la llengua estàndard.

• És essencial que en una anàlisi sociolingüística de textos contemporanis tinguem en compte les quatre variacions.

Condicions per a l'existència d'una llengua

Exposem ara els quatre punts que defineixen el procés de naixement d'una llengua i que en condicionen alhora l'existència:

• Una percepció diferent de la realitat lingüística, és a dir, saber les diferències que té, comparant-la amb les altres llengües.

• Territorialitat. Els usuaris han de tenir conciència que el territori existeix identificat amb l'ús d'una sola llengua.

• Poder polític autoconcentrat.

• Codificació, que és allò que garanteix històricament la idea de la llengua, és a dir, la socialització de les seves varietats lingüístiques.

Perquè això sigui possible, perquè una llengua participi d'aquest procés, que n'assegura la normalitat i la codificació, ha de superar la condició de llengua subordinada. Per això és necessari que una llengua no estigui sotmesa a l'ús lingüístic dominant de l'altra llengua. Es tracta de aconsseguir una llengua la funció de la qual consisteixi en el fet de poder ésser una eina de comunicació internacional, aquesta llengua és anomenada interlingua. Aquesta llengua, tan sols útil i productiva exteriorment i no pas necessària en els usos interns, no ha de substituir ni la funció instrumental de cada llengua pròpia en el pròpi territori, ni la funció simbòlica o referencial inherent a la indentificació lingüística del usuaris amb la “ seva llengua ”.

La mort de les llengües

Una llengua pot desaparèixer per tres causes principals:

Per dissolució.

De mica en mica la llengua dominant es va introduint en la llengua dominada i recessiva sense que els parlants s'adonin de les conseqüències d'aques procés progressiu. La llengua pròpia i dominada va perdent la cohesió interna i sobretot la diferenciació externa. D'aquesta manera va esdevenint dialecte de la llengua més forta.

Per fragmentació.

Paral.lel al procés anterior hi ha un procés de desintegració territorial per l'una banda i de la fragmentació de la llengua per l'altra banda.

Aquest procés és quan el territori es divideix en diverses parts, cosa que també fa la llengua fins un moment que es mor, bé concretament deixa d'usar-se, perque les llengües mai moren.

Per substitució.

És el procés mitjançant el qual una llengua es reemplaça per una altra, i, pertant, acaba desapareixent per colonització lingüística o per imposició política.