Sociolingüística

Lingüística i sociolingüística: estructura i ús

Les llengües són sens dubte fets socials, convencions creades i suprimides per l'acció voluntària de l'home de fet, una determinada comunitat lingüística pot, per mitjà, de la voluntat comunitaris adoptar o abandonar una llengua, dotar-la de caràcter nacional i oficial o reduir-la només als àmbits privats i fer-la desaparèixer.

Lluís Vicent Aracil explica que una llengua no és solament una qüestió d'estructura (sons, paraules, frases) com diuen els gramàtics, hi ha també un altra aspecte importantísim, l'ús, que és el focus d'interès de la sociolingüística consistent precisament a situar la llengua en relació als medis socio-culturals en que funcionen i estudiant les seves condicions d'existència.

/ estructura (mots, frases, ...), gramàtica

Llengua {

\ l'ús <---------- estudiat per la sociolingüística

!

medis socio-culturals

La sociolingüística centra el seu estudi en l'ús lingüístic i el no ús i en la seva diversitat ampliant i completant alhora el camp d'interès de la lingüística (l'estructura interna de la llengua) estricta.

“Mentre la vella gramàtica i la nova lingüística s'ocupen dels atributs essencials de la llengua, la sociolingüística indaga les seves condicions d'existència” <-- Lluís Vicent Aracil

Per explicar les relacions entre la lingüística i la sociolingüística podem veure les diferències i connexions entre la biologia i l'ecologia.

Segons el diccionari Fabra, la biologia es la ciència que estudia els sers vivents, els organismes vius i d'altra banda defineix ecologia com la ciència que estudia la relació d'aquests sers vius amb el seu medi natural i entre ells mateixos.

Biologia ---> lingüística Ecologia ---> sociolingüística

Així podem deduir que la lingüística és a la biologia allò que la sociolingüística és a la ecologia. A partir d'aquí, trobarem els termes ecologisme lingüístic, ecologia de les poblacions, ecologia de les llengües.

A mesura que la sociolingüística s'ha desenvolupat, ha hagut d'elaborar tota una sèrie de conceptes que expliquessin tots aquells fets motiu d'estudi i que escapen del camp de la lingüística pura, mentre que la lingüística és la ciència que s'ocupa de l'anàlisi de la estructura interna de les llengües, la sociolingüística té com a objecte d'estudi l'ús lingüístic condicionat pel propi context social. La lingüística es centra en les paraules, la sociolingüística en les persones que les fan servir, en les seves actituds lingüístiques, prejudicis, etc.

Procedència de la sociolingüística:

La disciplina de la sociolingüística es pot dir que oficialment va néixer a una conferència que es va celebrar a Los Angeles de 1964.

Joshua Fishman és un dels autors més importants pel que fa a aquesta disciplina però hem de tenir en compte que ell s'estima més parlar de “Sociologia del llenguatge”, no és casualitat que la sociolingüística nasqués als Estats Units.

La nova societat americana necessitava una anàlisi i investigació de la nova realitat social.

Les relacions entre llenguatge i pobresa, el llenguatge dels ghettos dels negres, la descripció de les varietats de anglès no estàndard, els grups porto-riquenys, etc. Seran els temes d'interès per al nou món de la sociolingüística als Estats Units.

El context europeu és molt distint, per tant quan la sociolingüística nord-americana passa a Europa exigeix el desenvolupament de una altra situació lingüística que estigui arrelada amb la pròpia problemàtica.

Bilingüisme:

Segons Weinreich el bilingüisme és la pràctica d'usar alternadament dues llengües. Segons Aucamp el bilingüisme és la condició de coexistència de dues o més llengües en una nació. Segons alguns autors el bilingüisme és un fenomen de caràcter oral, segons uns altres de caràcter individual.

El concepte de bilingüisme no és unívoc, més aviat es tracta d'un concepte polisèmic que dependrà de qui el vol explicar i dels diferents interessos que té.

“A fuerza de significarlo todo, el bilingüismo pasa a no significar nada”: Txepetx.

El bilingüisme és un fet real que vivim, lloem o patim gran part de les persones humanes i és un fet real perquè podem parlar de persones bilingües.

En la actualitat és ben difícil trobar un estat on només s'utilitzi una llengua. A Europa només a Islàndia, Portugal i Albània, per tant el mono-lingüisme estatal és una excepció. La norma més usual es el multilingüisme.

Txeptex ---> Bilingüisme

Social

Individual

Territorial

Individual -> sociolingüística

Territorial -> geografia lingüística

Social -> sociolingüística

L'individu bilingüe és una persona capaç d'usar dos idiomes, no importa com els ha après, amb qui els utilitza o com, ni si pertany a una societat on utilitza més de un idioma o a una societat on sols s'utilitza. Persona concreta, aïllada del seu context social. Aquest bilingüisme pot imposar-se com una necessitat. L'anglès ja es fa necessari a tot el món.

Un territori bilingüe es un espai geogràfic dividit de dues zones clarament delimitades lingüísticament. Zona A- llengua 1, zona B-llengua 2: Aquesta solució no te per què ser font de tensions, però no es una solució massa freqüent.

L1 - llengua pròpia

L2 - llengua adquirida

La situació més freqüent és el bilingüisme social, en el que dins una unitat territorial (estat, ciutat, etc.) apareixen d'una manera més o menys ordenada i regular, un conjunt d'individus que formen grups socials que usen més d'un idioma. Una pròpia (transmissió natural) i una altra d'un altre grup. Aquesta alternança idiomàtica s'organitza segons unes normes d'us social i sol estar desequilibrada, no és uniforme per els dos idiomes. Aquesta situació sol ser sempre conflictiva. La existència del bilingüisme social testimonia la existència d'un conflicte lingüístic

En la mesura que una llengua es la pròpia i l'altra es la adquirida es produeix una compartició de funcions lingüístiques que cobreixen diferents funcions socials.

L1 - pròpia Grup A: bilingüització necessària

L2 - adquirida (aliena) Grup B: bilingüització voluntària

L1 - Català Grup A: Mallorquins

L2 - Castellà Grup B: Castellano-parlants

L2 va ocupant dominis lingüístics (àmbits d'ús) que fins ara ocupava L1, en conseqüència el desconeixement de L2 per part del Grup A es converteix en un problema, marginació que els impedeix participar a la nova societat que usa L2. En tots els casos en que es planteja el bilingüisme social, L2 ocupa els dominis urbans, industrials, de poder, L1 és reservada als àmbits tradicionals, rurals, etc. Per tant el conflicte lingüístic generat pel bilingüisme social crea una disjuntiva com a solució, una opció a decidir una llengua o una altra.

Substitució lingüística o normalització.

Substitució representa l'abandó progressiu de L1 i la normalització implica la recuperació de L1, abandó de L2

L1- normalització (substitució)

L2- substitució lingüística

Teòricament podria existir un bilingüisme social equilibrat el poder repartit entre els dos grups socials, es tractaria d'un bilingüisme no substitutiu.

La situació habitual a una societat bilingüe es que un grup concentra el poder que serà utilitzat per cercar la voluntat o necessitat de bilingüització del grup “inferior”, Aquesta és la circumstància que s'ha esdevingut en totes les comunitats lingüístiques que viuen una situació minoritària.

El bilingüisme social només te una solució per passar el conflicte, l'establiment de la territorialitat lingüística, aconseguir que l'idioma a normalitzar es converteixi en llengua normal, llengua d'ús de totes les situacions socials de tot els dominis o ambients públics de la vida de la societat, per tant així implicava la reculada de l'altre idioma (Bèlgica).

Bèlgica va ser oficialment monolingüe en francès fins al 1898 encara que es produís l'ús social dels diferents idiomes. Aquesta situació es va complicar per la inestabilitat provocada pel conflicte entre els valons francofons i els flamencs neerlandofons. I va portar a un regim més o menys bilingüe fins 1960.

A partir del 1963 hi ha un règim d'ambilingüisme que vol dir: de territorialitat lingüística entre la zona francesa i la zona neerlandesa. Aquest àmbit implica un doble monolingüisme.

1898 _____ Monolingüisme francès

Fins 1960 _____ Regim bilingüe

1963 _____ Ambilingüisme

| / zona franca

Doble monolingüisme {

\ zona neerlandesa

Neerlandesa

Brussel·les

Franca

El procés de bilingüització

Quan per les raons que siguin (invasió, domini, econòmic, polític, cultural, etc.). Dos grups lingüístics A i B entren en contacte dins un mateix territori (territori de A).

Provoca que la llengua del grup B s'estengui entre els membres de A.

A=L1 -> llengua pròpia d'un territori

B=L2 -> llengua que ha entrat posteriorment al territori

El grup B s'introdueix dins el territori de A. El parlants de A entren en coneixement de L2. Això suposa que els membres del grup A comencen a bilingüitzarse.

El procés de bilingüització ocuparà tres generacions ja que podem dir que comença en una època i acaba en una altra.

> Pares

( bilingües )

> Padrins L1+L2 `·´

( monolingües Nets

o pseudobilingüisme ) ( monolingües )

Repradins L1 L2

( monolingües)

L1

La bilingüització social fora part d'un procés més ample, el procés de substitució lingüística o glotofàgia.

El procés de substitució lingüística comença amb la bilingüítzació i acaba amb la unilingüització

Monolingüe ----> Bilingüisme ----> Monolingüisme (L2)

L1 aprenentatge de L2 oblit de L1

Tot procés aprenentatge és costos i ascendent i tot procés d'abandó o oblit es ràpid, lleuger i descendent

Bilingüisme unilateral: només son bilingües els parlants de L1, S.XX - No hi ha bilingües catalans. El monolingüisme català, basc o gallec es un fet marginador, que només porta problemes, el monolingüisme castellà no tan sols no es possible sinó que es habitual, la llengua catalana sempre conduirà en territori bilingüe.

/ cat. + cast.

Comunitat lingüística catalana --- cat. + franc.

\ cat. + italià.

Sinó es prenen mesures per deturar aquest procés, la fi es la substitució, l'abandonament definitiu de L1 i la desaparició del català

Desenllaç del bilingüisme social comporta un conflicte lingüístic que te 3 desenllaços possibles:

- substitució lingüística = vernaculització de L1 ! L2

- resolució favorable del conflicte lingüístic ! normalització, aquest es un procés conscient, és sempre possible, només depèn de la voluntat social, de la comunitat lingüística i de les condicions polítiques necessàries

- nova varietat lingüística per un procés de hibridació L1 +L2 = L3

L3 = resultant = pitgin ! crioll quan es nativitza i es transmet per via natural

6- El Conflicte Lingüístic

- El conflicte lingüístic apareix en el moment en que dues llengües entren en contacte i la llengua de fora es utilitzada en un àmbit lingüístic que abans corresponien a la llengua nativa

- Una vegada que dues llengües entren en contacte l'única solució al conflicte es la substitució lingüística o la normalització, per això l'absència de conflicte pot significar que el català hauria desaparegut o s'hauria normalitzat

- Les úniques sortides son la substitució, la normalització o en casos aïllats la pidginització o crioll

Varietats, registres i llengua estàndard

De la mateixa manera que no hi ha llengües mes o manco importants, tampoc hi ha varietats més adequades que altres, tot depèn del context socio-cultural en que es fa servir. Les coordenades que determinen la variabilitat de l'ús lingüístic, es a dir, la utilització d'una varietat a una altra es pot esquematitzar així:

1- Les persones, qui parla a qui

2- Tema, de que es parla

3- Lloc, temps (formal, informal)

4- Manera (oral, escrit)

5- Intenció

6- Implícits, allò que no es diu

La reducció de l'estudi de la diversitat lingüística a les diferents llocs es una simplificació enganyosa.

El fet que una persona digui merda o excrement no depèn del lloc.

Aracil distingeix dels tipus d'ús lingüístic depèn de la intencionalitat. Us convencional i internacional. Les normes de comportament sociolingüístic no son fruit de l'atzar sinó de la voluntat comunitària dels parlants.

Qualsevol intent de classificar la diversitat i la variació lingüística serà teòric. Una aproximació conceptual que ens ajudarà a ordenar la realitat lingüística, la variabilitat i la diversitat.

Varietats estructurals (dialectes):

- geogràfiques (dialectologia). Varietat diatòpica

- històriques (lingüística històrica) variants al llarg de la història. Varietat diacrònica

Varietat d'ús:

- socials (de grup): sociolectes o repertoris

- estilístiques o funcionals (individuals): estils o registres

Les varietats socials: homes, dones, urbà, rurals

Les varietats estructurals o dialectes son variants de la estructura lingüística i no de l'ús (lingüística). Desde la perspectiva sociolingüística s'estudien aquelles varietats que depenen de l'ús de la llengua.

1er Les varietats socials - l'interès per la variació social va començar a partir dels estudis sobre dialectologia urbana a New York (William Labor) - l'ús de la llengua variarà segons uns criteris més o menys determinats.

a) entre els membres de la comunitat lingüística, segons la classe social.

b) en cada membre de la comunitat segons la escala d'estil, l'atenció, que el parlant posa en el discurs, formal, informal.

Així va començar l'estudi de la dialectologia social, que es l'estudi dels repertoris i de la estilística que es l'estudi dels registres. Avui dia a les societats urbanes i industrials els dialectes geogràfics tendeix a anivellar-se, mentre que les varietats de base social i funcional ! augmentar. Quan mes urbana es una societat més variació lingüística hi ha. Podem observar diferencies lingüístiques entre grups professionals o entre diversos membres de distintes classes socials.

2ª Varietats funcionals o registres - no depèn dels grups d'usuaris sinó de les funcions que compleixen. Qualsevol parlant no coneix i usa solament una varietat estilística. Els factors que defineixen els registres els podem ordenar a partir de: el tema del que es parla, nivell de formalitat (determinat per la consideració social del que es parlat i la situació) canal de comunicació (oral més poc controlada que la escrita), propòsit o intenció (objectius o subjectius) objectius - plural o 3ª persona.

Varietat comuna. Estàndard

Estàndard es una varietat supradialectal. La raó d'existir d'una varietat estàndard es la intercomunicació entre tots els parlants de la comunitat lingüística, sense dependre de edat, lloc, classe social, ocupació, etc. Es una varietat superadora de la diversitat, és la varietat de tothom i de ningú, que ha de ser utilitzada per tothom en un moment concret, en una situació adient.

Frecuentement és confon normativa amb estàndard, la normativa o llengua codificada es el resultat de la fixació o reglamentació d'un codi de la llengua en els seus nivells ortogràfics gramaticals i de vocabulari. La llengua normativa seria per tant la resultant de la “legislació” elaborada pels “legisladors” , es a dir, lingüistes, per tant la normativa seria aquella proposta elaborada per P. Fabra i acceptada pel I.E.C.

L'estàndard es la varietat resultant de la posada en vigor públic d'aquesta varietat normativa, podíem considerar que la normativa es l'esquelet de estàndard. Un altre malentès que s'ha d'entrar es la distinció clara de tres conceptes: a) llengua normativa o codificada, b) llengua estàndard, c) llengua literària o de creació. L'estàndard català no existeix com estàndard normal, es tracta de propostes potencials de l'estàndard.

Varietat lingüística

Francesc Vallverdú

Segons F.V. podem dividir els registres del català de les diferents maneres

| català tècnic/cientific \ literari

| Ús escrit { català normatiu

| | català informal \ “incorrecte”

Registres {

del català | | culte

| Ús parlat { familiar \ comu

| vulgar

López del Castillo

L. C. divideix el català en 3 blocs

A\ Nivells o registres - cat. tècnico/cientific

del català - cat. culte i literari

- cat.normatiu

- cat. estandard

- cat. familiar

- cat. col·loquial

- cat. vulgar

B\ Dialectes socials - cat. “ultra”

- cat. “bleda”

- cat. “xainego”

- cat. “xava”

- cat. “caló”

- cat. “murrialler”

C\ Dialectes Geografics - català oriental

- català occidental

Dins els nivells o registres trobam:

· català tècnico/cientific

- presició en el vocabulari especialitzat

- presició en l'expresió

- formes cultes del llenguatge

· llenguatge culte

- formes de procedencia “llibresca”

- arcaismes

- mots cientifics i tècnics

- extrangerismes

· català normatiu

- segueix la gramàtica vigent

· català estandard

- equivalent al estandard però encara no pasa

- nivell del llenguatje que es el terme mitjà de tots aquells nivells de normes d'ús

· català familiar

- utilitza la comparació com a recurs principal

- jocs de desplaçament semantic de nivells linguistics

- i dèfectes de contrast

· català vulgar

- son els parlants baixos

- procedencia dels termes usats

- flestomies (paraulotes)

- absencia de tabú

Dialectes socials

· català “ultra”

- fort esperit normativista

- empra purismes, arcaismes i ultra correcions

· català “bleda”

- origens: certs medis escolars femenins

· catala “xarengo”

- fortament castellanitzat

· catala “xava”

- individus catalans molt castellanitzats

- influència familiar o ambits socials

· català “calo”

- restes llinguistiques gitanes

· català “murrialla”

- a finals del segle pasat i principis d'aquest

- grups marginats de Barcelona

Badia Margarit

La llengua literària i familiar son modalitats fonamentals de tota llengua

Hi ha d'haver un paralelisme, en altres casos deformacions

Ll. Literaria

Paral·leles Ll. Familiar

Ll. Literaria

Ll. Familiar

Deformacions

Ll. Literaria Català

Ll. Familiar actual

Roca Pons

Totes les llengues de cultura presenten 3 estadis:

- llengua parlada

- llengua escrita

- llengua literària