El món de cada día

LES XIFRES DE LA DELINQÜENCIA

Segons dicen, el nombre de “delictes” i de “delinqüents” creix d'una manera globalment escandalosa: més robatoris, més assasinats… D'això deriva un cert clima de desconcert i fins i tot de temor entre la població pacífica i la domiciliària.

La seguretat ha esdevingut bastant il·lusòria als carrers, a les cases, etc. Convindria puntualitzar el tema, i desdramatizar-lo.

Voldria posar en dubte que ara tot va més malament que mai i que hauríem d'enyorar el passat. Una simple comparació entre el “cualquier tiempo pasado” i avui faria evident que els veïnats de l'Edat Mitjana o del Renaixement o del Barroc, i els pseudopuritans del XIX, es comportaven, si fa no fa, com els d'ara.

Em fa la impressió que la diferència radica, d'entrada, en dos punts poc analitzats. D'una banda, hi ha el dels percentatges: la quantitat de “delictes” comesos ara mateix. D'altra banda, hi ha la repercussió publicitària: una violació quatrecentista es reduïa a un comentari de família o de barriada, mentre que la idèntica “figura de delicte”, avui, és esbombada de seguida pels diaris i les ràdios.

Si saltàvem a un altre nivell, probablement no hauríem d'exclamar-nos tan horripilats davant les matances de Hitler. Però això no sol passar per “delinqüència”. És “política”.

Una altra qüestió és el “com”: com matava Hitler. També hi ha delictes que hauren d'haver deixat de ser delictes.

La “relaxació dels costums” fa riure. Els “costums” sempre han estat “relaxats”, llevat dels anacoretes, i encara en no tots els casos. La fatalitat dels “costums” és “relaxar-se”. El drama dels juristes serà pensar si el “delicte” pot ser substituït per una altra cosa. La qüestió és complexa. Quasi ningú no s'enfronta amb aquesta perplexitat.

OBSERVACIÓN D'UN `VOYEUR'

Potser la raça millora. Fa uns anys, quan les autoritats franquistes començaren a fer els ulls grossos en la qüestió de la “moral”, l'espectacle era horrorós. Hi havia els cossos joves, gràcils. Però les persones d'una certa edat -dels trenta cap amunt- solien fer pena. Eren els residus de l'obesitat urbana o les conseqüències d'una flacor malaltissa.

La ventripotència dels senyors disminueix, les senyores aguanten amb una relativa elegància el propòsit de dissimular les seues ruïnes físiques, amb l'ajuda de cosmètics, de fàrmacs, etc. Més val així.

Potser pensen “¡Bé està la carn sobre els ossos!” Però el panorama canvia. Una “platja” agradable no solament la constitueixen la mar i l'arena, la qualitat “corporal” dels clients hi és decisiva.

DEL CIRC

¿Inútil? Sí, l'esforç i el risc no tenen justificació. Hi ha un silenci espés. O no: la xaranga ataca un aire alegre. El circ és el circ. I els “artistes” s'hi juguen la vida. És el “número” de cada dia però ells s'hi juguen la vida. La gent ha vingut ha passar-hi l'estona i no ho acaba d'entendre. Ho entén a mitges, en tot cas. Ha pagat l'entrada, i això és tot. Ha vist com hi desfilaven el domador i l'écuyère, el malabarista, etc.

El públic no endevina quina energia els innerva, quina voluntat els regeix. De vegades ho anuncien als cartells: uns homes s'exhibeixen en el perill de morir. L'espectacle hauria de ser patètic. No ho és. Ben mirat, els artistes de circ no són ningú, ni tan sols tenen un nom capaç de ser recordat. Quan acaben el “número” somriuen i estenen els braços en una actitud afable. Els altres aplaudeixen i es retiren. I demà hi tornaran. Van in vénen amb la mort als talons. Fins que arriba el moment que ja no poden resistir-ho.

RÀPIDA TEORIA DEL PORRO

L'espectacle del porro m'apassiona. Per començar, el ritual de confeccionar-lo és una operació meticulosa, comporta calibrar la dosi de l”herba” o el “xocolate” o la “merda”, i barrejar-la amb els brins del tabac convencional, i enrotllar-ho tot amb un full de paper de fumar arcaic. El resultat sol tenir un aspecte de botifarra. Després, algú l'encén. L'iniciador fot una xamada i posa cara d'èxtasi. És mentida. La droga no ha pogut produir-li un efecte tan immediat. El porro passa a la boca de l'amic del costat. I passa a la boca següent, i a l'altra, etc. Els consumidors, si no “viatgen”, ho simulen.

La meua conclusió és que la droga no és l'ingredient “herba-xocolate-merda” sinó la bava que cada consumidor aplica al cigarret. Només Déu sap quants bacils passen d'un individu a l'altre.

IMPORTÀNCIA DEL CARRER

Em fa la impressió que hem arribat al punt ja definitiu de la decadència del carrer com a espai de convivència. El fenomen és quan jo era petit, no parava a casa si sinó les hores imprescindibles de menjar i de dormir: el meu món era el carrer. Era una altra “escola”, allò. Si ciutats de la grandària de València presenten la superfície grotesca d'una quasi absoluta dimissió lingüística, la cosa es deu al fet que els nens surten poc al carrer. Per pal·liar el mal, i diuen que per traduir el mal s'han inventat institucions docents alegres i un pèl “llibertàries”. Potser sí, que són eficaces. Però només se'n beneficia un sector quantitativament mediocre de criatures. Els nens d'ara creixen en pisos tancats. Únicament a les barriades inferiors i desassistides subsisteix una mica de carrer. I el problema continua a nivell d'adolescents. L'adolescent es desplaça amb una certa inquietud, com a recció. Descobreix el carrer. Però no el carrer antic, sinó una vaga oportunitat de deambular. Els seus trajectes solen ser breus i fixos, cafeteria, discoteca, societat d'esport o cine. Són les opcions del festeig per beure, fornicar o parlar de política. I per als grans... Les persones adultes, per poc involucrades que estiguen en alguna feina es veuen forçades a eludir el carrer. No pensem a “baixar al carrer” cada dia. Els nens no poden sortir al carrer sense risc; els adolescents no saben què fer al carrer; els grans no tenen temps de posar-hi els peus. Objectivament, ha deixat de ser el carrer que era.

EL TEMPS I EL MENJAR

La majoria dels restaurants d'aquest país, i dels de fora, solen oferir al client la mateixa carta, hivern i estiu: un repertori pràcticament invariable de plants. En la cuina casolana acostumava a haver-hi una relativa alternança en la programació, perquè en un “abans” ja quasi mític, els productes propis de l'estació decidien sovint les fórmules del menú. Ara: des del punt de vista del comensal, el problema hauria de ser ben altre. No solament per higiene dietètica, sinó per simple comoditat a l'hora de fer la digestió.

En els anomenats “mesones” sí son típics, serveixen unes sopes i unes carns que fan pensar en la llarencesa, el fred al carrer, el cos deprimit. Els pobladors esperen de la mar o de la muntanya una miqueta de vent que els ajude a dissipar la somnolència.

SUBSTITUTIUS DEL CARNAVAL

Últimament, molts pobles valencians innoven les seues festes anuals amb la vistosa pantomima dels “moros i cristians”. La gent vol divertir-se i disfressar-se, coses que, abans, venien servides pels Carnestoltes. Els governadors civils i els bisbes, confabuladament, dictaren ordres estrictes contra la saturnàlia jovial que precedia la Quaresma. Ara si el veïnat no es disfressava ni es dissipava per Carnestoltes, començà a fer-ho amb l'excusa dels “moros i cristians”. La teatraleria dels “moros i cristians” té com a fons la victòria dels moros. Cal la intervenció sobrenatural perquè els cristians s'imposen. Siga com siga, la població actual prescindeix de la història i s'hi divirteix. És la recuperació del Carnaval.

CULTURA POPULAR

Això de la “cultura popular” és, en teoria i en la pràctica, un embolic molt gros. Només hi ha una “cultura”: la que la gent culta qualifica de “cultura”. ¿La “subcultura” de tebeos, dels telefims, dels digests? És això: una “cultura” més o menys degradada. I la resta, la “cultura popular” del folklore ja pertany a un altre territori de consideracions en les quals “cultura” significa “comportament col·lectiu”. El drama, evident, és que ka “cultura-cultura” només ha estat accessible per a un sector minoritari de la societat. Bruscament era -i és- cara. Són cars els productes (un llibre, una entrada de teatre, etc). Tal com funciona el món en el què vivim, si la “cultura” ha de ser “popular”. Només té un camí: el de ser barata. Amb els sistemes d'ensenyament vigents, les criatures abandonen els estudis amb una escassíssima curiositat intel·lectual.

HEDONISME

D'un temps ençà, la paraula “hedonisme” pròpia de la Filosofia, s'ha banalitzat d'una manera escandalosa i tothom l'empra sense massa escrúpols. De fet, aquesta trivialització només reflecteix una actitud ètica menor. I s'explica per una decadència general d'allò que en Pla solia dir-ne “dolorisme”. Si miràvem atentament la cosa, resulta que el procés de la “civilització” ha estat una temptativa sostinguda per eliminar el “dolor”.

Una presumpta ideologia que propugna el “plaer” com a contrapartida, no acaba de veure's definida. Potser perquè el “plaer” no és sinó una entelèquia. D'altra banda, la tergiversació verbal a què ens tenen acostumats els moralistes fa que sovint anomenem “plaers” la tímida satisfacció d'unes necessitats fisiològiques. En realitat, l'autèntic símbol de l”hedonisme” és l'aspirina...

En la nostra “societat de consum”

PETITA TEORÍA DE L'ESLÒGAN

El desencadenament a gran escala de la publicitad comercial és un dels fenòmens més considerables de la societat contemporània. Resulta difícil de no adonar-se'n. L'home de la nostra època, per poc que participe dels avantatges i dels inconvenients de l'àrea industrialitzada viu immers en una densa, difusa i obsessiva atmosfera publicitària. En les parets dels carrers i a les vores de les carreteres, en les pauses de l'espectacle, etc. Es troba amb una continuada i presència d'anuncis, verbals o gràfics, que tracten de condicionar el seu comportament de “consumidor” o amb trucs suaument imperatius. El ciutadà d'avui és un gran “comprador”. L'economia industrial descansa sobre el supòsit d'aquella més o menys àmplia, però certa, capacitat adquisitiva de l'individu. És molt possible que “sempre” hi haja hagut publicitat comercial. Allò que és típic del temps actual són els desenvolupaments i les subtileses que el procediment ha guanyat.

L'eslogan és una de les formes publicitàries que amb major intensitat es projecten sobre els nostres caps i les nostres butxaques. Aixó és molt natural. Els tècnics del ram publicitari són uns psicòlegs amb vista de linx i saben el que es duen entre mans. Hi ha anuncies, en efecte, el poder suasori dels quals es basa en un raonament. L'eslogan significa una superació de l'anunci verbal clàssic. En lloc d'exposar, detallar i ponerar les bondats de la marca. En part, l'eficàcia de l'eslògan depén de la insistència amb què se'l repeteix als ulls o a les orelles de la gent.

Els professionals del ram parlen, amb un vocable, simptomàtic, de “campanyes”. Hi ha una estratègia publicitària i és fonamental la insistència. La publicitat es basa en els seus exclusius dots d'enlluernament del públic només s'aconsegueix a base de la reincidència sistemàtica. Però també perquè al cap d'un temps de veure's bombardejat per unes mateixes etiquetes verbals o gràfiques, l'individu arriba a assimilar-les i a incorporar-se-les com si fossen “veritats”.

L'eslògan només pot imposar-se si es repeteix d'una manera assídua i oportuna. A la llarga, la gent aprén, i això és el que importa: el que importa a l'anunciant. No sé si ha estat remarcat que l'eslogan típic poseeix un profund parentiu intern amb el refrany folklòric. Amb el refrany, les societats tradicionals condensaven la seua variada experiència i la transmetien de generació en generació. És sabut que molts refranys només ressenyen idiotesses o equívocs, però això no n'altera la validesa genèrica. L'eslogan ha estat i continua essent un dels ressorts més visibles de la propaganda política de tots els règims i partits actuals.

DE CINEMA

Són moltes les causes que concorren a afavorir l'auge i la difusió del cinema arreu del món. Des de la seua barator fins al panurguisme típic del temps, podríem puntualitzar-les una per una i precisar-ne l'abast. La més decisiva de totes és la que menys es proclama i s'aireja quan es parla d'això. Cap espectador disposat a ser sincer no ocultarà que l'unica pregona i segura és la de sentir-se infant per una estona en la penombra de la sala.

En la butaca còmplice sofrim un misteriós retrocés cap a l'edat de la il·lusió i de la impotència. És ben significatiu que, mentrestant veiem un film regular o dolent, la nostra capacitat de crítica solga quedar en suspens, i solament després, aconseguim discernir-ne la baixa condició.

Aquest encegament és cosa de criatures. Importa poc la pel·lícula que ens serveixen siga pueril o no. El que trobe indubtable és que la tècnica cinematogràfica, en una gran part, es basa en aquesta disposició infantil de l'espectador.

En la policia de costums del món contemporani, té major transcèndencia la lectura de l'infant, el qual, veient-lo, s'infantilitza... Però al capdavall, les persones grans gusten més de somniar que no pas de convéncer-se.

L'EXORCISME

Un vell llibre de Max Horkheimer troba una aguda frase incidental: “Basta no mirar obedientment el televisor per a ser ja subversiu...”. Això de “subversiu” no sempre serà segur. Posem-hi una altra cosa. “Escèptic”, per exemple. Perquè, en general, l'actitud dels consumidors de televisió consisteix a “mirar obedientment”.

L'única solució que hi ha seria la de superar-ne la fascinació. La televisió esdevé tota una altra cosa: una font de comicitat, de reflexió, etc.

La televisió es pot convertir fins i tot en estimulant. I en última instància, hi descobrim de quin mal hem de morir, quan millions i millions de televidents la miren sense precaucions.

CONTRA LA MÚSICA

Mai, la gent no havien tingut accés a la música sinó de tard en tard, i amb motius de festa religiosa o profana. Ara no importa quina música siga. Cadascú s'ajusta a les seues preferències. El cas és que naveguem permanentment enmig d'un “discurs sonor” qualsevol. Un retorn al silenci serà difícil. Hem abandonat els usos de la conversa gratuïta, i tenim por de la soledat. Tot va lligat. El problema és que “sentim” música, i no l'”escoltem”...

LA DIFICULTAT DE SER POLÍTIC

Hi ha qui ha estat parit per a “polític”, i hi ha qui no. De tota manera, resulta comprensible que la multitud subalterna acabe desconfiant. Les crítiques, de dreta o d'esquerra, al “parlamentarisme” són tan antigues com el mateix parlamentarisme, i per moltes i contradictòries raons la gent s'absté de votar. Siga com siga, ser un “polític” com Déu mana implica una sensibilitat coriàcia i un pragmatisme elevat, que no tothom té. Avui és corrent parlar d'una “classe política”. Els qui no som polítics tenim la tendència a irritar-nos, i, acabaríem negant-li el pa i l'aigua a l'”enemic”.

La “política” és un cercle viciós. Excepcions a part, tot acaba en una transacció. La indiferència política és natural. La imatge que els “polítics” parlamentaris donen és la d'un tongo idiota i capciós. Tots són uns i els mateixos... Per allò dels cromosomes, i per més motius.

LES PERSPECTIVES SINISTRES

Quan els països productors de petroli hagen apujat novament el preu del seu material, en principi, no deixa de ser una decisió correcta. La llei d'oferta i la demanda juga a favor d'ells. És lògic que els “petròcrates” vulguen aprofitar-se de la conjuntura. Les perspectives del futur són, sens dubte, amargues, i fins i tot sinistres, per a la zona “modernitzada” del planeta. La qüestió és “diplomatica”, Els rics no toleraran una insolència resoluda de la “petrarquia”. La diplomàcia dels “rics” hauria de sospesar aquesta posibilitat tipus Sagunt o Numància.

Vindrà un dia que no hi haurà més petroli, i els “petròcrates” fugiran dels seus països. S'acabarà el petroli, els àrabs retornaran a la inòpia, el Tercer Món es quedarà sense medicament ni aliments de beneficència. I els “rics” reinventaran l'Edat Mitjana.

LA CIÈNCIA I LA SEUA CONSEQÜÈNCIA

Només els “països rics” poden permetre's l'avantatge d'una ciència àgil i penetrant. És el que passa l'àrea “occidental”, i, també a l'”oriental”. Resulta que la major part de les inversions i de les subvencions que els “països rics” dediquen a la investigació científica van a parar a la tecnologia castrense i a les temptatives de dominar el cel.

Els resultats de la ciència i la tecnologia poden repercutir favorablement en sectors “civils”. Vivim gràcies a la ciència i a la seua tecnologia.

Reflexions generals i diverses

JUSTÍCIA

Totes les idees de justícia coincideixen a suposar una aplicació matemàtica de correspondències i tot i tothom participa en la mateixa concepció. Les legislacions modernes s'han ablanit bastant, i no tenen la bàrbara exigència que els jueus antics trobaren normal. El concepte de justícia no vara. La justícia ha de ser rigurosa.

EL GOS

Del gos, en diuen “el millor amic de l'home”. Si bé es mira, apunta una insinuació espúria, es com si pretengués deixar entendre que el “millor amic” d'un home rarament pot ser altre home. Quan parlem d'amistat en termes solemnes i elevats, pensem en un tipus d'amic d'amic bastant excepcional. O siga: pensem en un amic que s'assemblaria curiosament a un gos. Tot consisteix en una qüestió de docilitat, en efecte. El gos és un animal la submissió del qual es dóna per suposada: és antonomàsica. El que ens molesta és l'excés de fidelitat a què obeeix la seua insistència.

CONVICCIÓ

Tota convicció se us convertirà en un prejudici per a les conviccions ulteriors. Cada convicció que adquiriu és un prejudici més que acumuleu. Si sou zelosos de la vostra llibertat intel·lectual, si aspireu a conservar la “disponibilitat permanent”, heu d'esforçar-vos per ser homes d'escasses conviccions. El fanàtic és un convençut. No crec que el fanatisme siga una perspectiva gaire amable. La prudència virtut cardinal, aconsella evitar aquestes exasperacions mentals i morals.

COVARDIA

Si volem sempre trobarem una raó per a excusar les accions del covard: la seua covardia. És clar que la por pot ser superada: diuen que el valent no és sinó un que té por i se l'aguanta. Potser sí. El que sí que sé és que no hi ha manera humana de fixar un límit moral en aquest terreny. Cadascú s'administra la pròpia por com pot i com. Tothom és covard per comparació a algú altre. Una bona regla de conducta, en això com en tantes altres esferes i coses, serà aquesta: no censureu, no condemneu ningú perquè siga allò que vosaltres podreu ser en alguna ocasió.

GENT

Quan diem “la gent” mai, en general, no volem al·ludir-nos a nosaltres mateixos. Per definició, la gent són els altres. Ens resistim a veure'ns sumits, o submisos, en la indeterminació d'un grup. D'altres paraules, com ara “poble”, o “colla” o “societat” o “partit”, quan ens inclouen, ens semblen justes en la nostra inclusió: fins i tot admeten un possessiu que subratlla la nostra adhesió. El concepte de “gent” només se'ns fa evident quan, ni que siga mentalment, ens n'hem separat.

Les acumulacions humanes són, per a nosaltres, “la gent”. Però això és un miratge. No hi ha dubte que la gent són els altres - i cadascú de nosaltres.

MENTIR

Mentir bé és un art molt difícil, que poques persones arriben a practicar amb solvència i dignitat. Abunden els mals mentiders. Per això resulta preferible dir la veritat, la pròpia i exacta veritat. Les mentides poc convincents tenen el desavantatge de desacreditar aquell qui les propala.

Amb un bon mentider, ens podem entendre i, encara que en sortim perdent, el tràmit serà còmode i simpàtic. El mal mentider, per contra, ens deixa en una situació inquietant. Una bona mentida val per una veritat però “mentir bé” exigeix tants i tan rigorosos dots d'imaginació i de malícia.

ORGULL

L'únic orgull que trobem comprensible és el nostre. Vull dir orgull en el sentit pejoratiu de la paraula. Sabem el que valem i el que som, i no vacil·lem a creure que valem més, que som més. Potser perquè davant l'orgull dels altres ens reconeixem desdenyats. Com tots els vicis i totes les virtuts, l'orgull no pot practicar-se en l'aïllament, sinó que exigeix la presència d'algú o d'alguns sobre els quals recau. La superioritat aliena ens mortifica o ens empipa.

Però la necessitem. Ens ajuda a anar fent.

PRIMERES NECESSITATS

Al llarg dels segles, la població del planeta no ha sentit sempre les mateixes “necessitats”. Algunes sí, les biològiques. Hi ha pobles que no coneixen el pa, per tant, son “necessitats” nostres, i “de primera”.

Totes les “necessitats” tampoc no són “primeres” ni tenen per què ser “primeres” sense deixar de ser “necessitats” decisives. I de “necessitats”, cada dia procurem crearnos-en una més. Tots ens és necessari: tot acaba esdevenint “necessitat”. Tracte de dir que l'argument de l'”artificiositat” de les nostres necessitats actuals és una pura trampa dialèctica. Cap necessitat no és artificial. I com que l'home no fou “creat” d'una vegada per totes, sinó que es crea ell mateix cada dia, les seues “necessitats” són igualment variables...

ESDEVENIR MANIQUEU

De vegades passa que, en el curs d'una polèmica, sense gairebé adonar-te'n, et trobes convertit en “maniqueu”. Més o menys, distorsiona les teues idees, les supleix amb simulacions ni tan sols aproximatives. Sents com et contesta, i no acabes de creure que estiga contestant-te a tu. Potser quan tu intentes refutar el teu interlocutor no fas sinó això mateix: prepara-te'l. Et penses combatre'l i, en la pràctica, combats un fantasma. Sovint, almenys.

NOTA SOBRE LA LLIBERTAT

No feu cas de les lleis. Bé: feu-ne cas, per evitar mals majors. Però tingueu present que les lleis, sota qualsevol règim, sempre han estat dictades per “prohibir”. Les “declaracions” són una altra cosa: són declaracions de “principis”. I parlen de “drets”. Amb la regulació corresponent advertireu que tot són “prohibicions”. En la mesura que vivim en “llibertat”, només en la mesura de “llibertat” que el poder ens atorga.

Cada llei que emana del poder, retalla una llibertat. I per això, en el Codi Civil espanyol, hi ha una ratlla definitiva que diu: “La ignorancia de la ley no excusa de su cumplimiento...”

RECOMANACIONS ÚTILS

Procureu no irritar-vos mai. O, en tot cas, procureu no irritar-vos massa, si és que ho podeu evitar. Una irritació excessiva equival a allò que els capellans solien dir “ira” i incloïen en la llista dels Set Pecats Capitals. La “ira” resulta antihigiènica. Un accés d'”ira” pot produir-vos un atac al cor, una crisi nerviosa...

Naturalment, faria la pregunta als metges... ¿Ser “tolerant” o “intolerant” és només una qüestió de glàndules congènita, o, si no, com les ideologies arriben a convertir-se en neurosis?

De joves i de vells

UNA JOVENTUT CADA DEU ANYS

La joventut europea d'avui dista molt de quedar “representada” per les colles de teddy boy del què tant es parla. No hi ha dubte que el teddy boy és l'animal típic del moment. És comprensible que la figura del teddy boy, quan fa el seu fet, acapare l'atenció o, almenys, la curiositat dels periòdics. I com és natural, aquesta massa grisa, damunt la qual destaquen els gamberros, es caracteritza per les virtuds contràries a les practicades pels provocadors. Si els teddy boys són uns rebels, els altres són uns conformistes.

Aquesta inclinació causa no poques baixes en les seues files, però tampoc pas dir-se que la continuïtat de l'espècie estiga en perill a conseqüència d'això.

De tota manera, siga per aquesta raó o per alguna altra, els teddy boys hi són, i constitueixen un “fruit” típic del nostre temps. Si més no, tan “típics” com la resta de la joventut: la plàcida, l'aplicada...

ELS NOUS ANACORETES

Cada època té els seus anacoretes i, és clar, la nostra no podia ser-ne l'excepció. “Anacoreta” significa, etimològicament, “aquell que s'ha apartat”. Sempre n'hi ha hagut, de gent que, en dissidència radical amb la pròpia societat, decideix separar-se'n. L'explicació més estesa sosté que, es tracta d'una actitud hostil a l'anomenada “societat de consum”. És clar que, els anacoretes no ens ofereixen cap opció convincent, a la resta dels mortals. En definitiva, les revolucions, no les fan les anacoretes. L'anacoreta, el seu sacrifici, avui, deu ser molt superior al que feia l'estilita protocristià.

LIMITS DE L'ADOLESCÈNCIA

Als nostres dies, les fronteres d'edat estan experimentant unes curioses rectificacions, l'abast de les quals encara no sabem mesurar. En termes generals, la ciutadania actual tarda més a morir-se, més que abans. El començ de la vellesa se situa després dels setanta, potser en els vuitanta. El de la joventut avança un quinquenni, o més.

Ni tan sols la pubertat resulta ser un límit fix. I això és el que, sense voler ofendre ningú, anomenem “adolescència”. La veritat és que el vocable “joventut” ambigu, permet manipulacions una mica capcioses. Per consegüent, els qui vénen darrere, els nostres mateixos fills, bé podrien resignar-se al nom d'”adolescents”. El cert és que la incorporació als circuits “laborals” assenyalava almenys un progressiu estrangulament de l'adolescència. Les premisses han canviat. En primer lloc, els pares duren més que abans. I per molts “llocs de treball” que es creen, la plètora demogràfica desborda qualsevol previsió. En el fons, els nois es redueixen a expressar el seu neguit d'”edat”, i si erren en fer-ho, tampoc no cal reprotxar-los-ho amb massa èmfasi. Tant si es vol com si no es vol, ser “adolescent” és, avui, ser petit-burgés.

QÜESTIONS D'EDAT

Els especialistes del ram ja gosen aventurar xifres, i ens parlen de les “expectatives de vida” que la vida ens proporciona. Avui, la idea corrent és que els joves no es moren tan aviat, si n'exceptuem el risc d'un accident, i que els vells poden perdurar llargament, si hi ha institucions que se n'ocupen. El problema a un altre nivell seria, què vol dir “vida” per als uns i per als altres. “Viure” és “no morir-se”. Damunt, per complicar la cosa, hi ha els suïcides. Però la fórmula “instint de conversació” ja no la trobeu en els llibres ni en les converses. No s'explica, si no, aquesta dramàtica demanda de “residències” per a ancians.

Ecologisme i contradiccions

ECÒLEGS I ECOLOGISTES

Els “ecòlegs”, homes de ciència, tenen tots els meus respectes; els “ecologistes” tenen totes les meues simpaties. La natura és una “entitat” tan complexa i tan contradictòria, que no cap dins les coordenades teòriques dels ecòlegs ni dels ecologistes. L'home oblida sovint que només és una bestiola més, embolicada en una lluita per la supervivència, i per una supervivència.

EL RETORN A LA BICICLETA

Cada dia creix l'alarma davant els perills de l'anomenada “contaminació de l'atmosfera”. La cosa no és per a menys, no cal dir-ho. Es tracta d'una amenaça aspra. La causa del risc no és cap secret. De fet, són els mateixos avantatges del món en què vivim. Millor dit: la contrapartida d'aquests avantatges. L'incipient “benestar” generalitzat que devem a l'expansió tecnològica, d'altra banda indiscutible, comporta, de moment, l'amarga insídia d'un atac a la salut pública. Contra la “desenvolupada” multiplicació dels siscents i de les motos, el pedaleig es presenta com una solució vàlida. I no val objectar-hi que la bicicleta, en aquest context, té l'únic designi d'una “metàfora”. La bicicleta és innòcua. La il·lusió no pot ser més pueril. És un càlcul fals. Els carrers de la civilització occidental i cristiana estan condemnats a rebre cada vegada més monòxid de carboni. La bicicleta, per tant, no és una opció. El problema ha de resoldre's per uns altres camins...

De la por a la guerra

UNIVERSALITAT DE LA POR

No és freqüent que els especialistes en l'observació i l'anàlisi del comportament humà reconeguen a la “por” una importància decisiva com a factor moral de les relacions socials. En el fons, tendeixen a remarcar amb major èmfasi el paper que en aquest ordre de coses juguen les concupiscències. Per a aquells que ni tan sols aconsegueixen aquests avantatges, les pors es multipliquen.

Se'm dirà que hi ha gent “valenta”, “valerosa”. Evidentment. Però el valor, la valentia, no impliquen manca de por; de fet, per contra, pressuposen la por. L'excepcional, en efecte, es l'”heroi”. La por té per premissa un sentiment d'impotència o d'inermitat enfront d'alguna cosa intuïda com a “perill”, i això, segons els casos, excita o paralitza.

Siga com siga, sembla que cada societat ha tingut les seues “pors” predominants: unes pors que l'expliquen, o que ajuden a explicar-la.

LA GUERRA I LA PAU

Jo no sabria dir quina és la reacció majoritària de la gent davant la perspectiva d'una nova “guerra”. Ni jo ni ningú. I quan ara dic “guerra”, pense en una “guerra total”. La “pau” en què vivim penja d'un fil. I això, tots ho sabem. En la pràctica, tanmateix, el comportament habitual de les multituds no manifesta el “nerviosisme” que, objectivament, caldria esperar.

És una actitud “optimista”, al cap i a la fi. Hi ha com una por mútua. O la imaginem. La “III Guerra Mundial” significaria una hecatombe tan sinistra, que potser no hi sobreviuria ningú. Conclusió: “ningú” no té interés que es desencadene.

Perquè, la “pau” no és sinó una provisional “no-guerra”, que mai no descarta la preparació de la guerra pròxima.

CONTRA LES GUERRES

Potser, en definitiva, qualsevol guerra sempre és “guerra santa”, i la història de la humanitat és plena d'exemples que ens induirien a creure-ho. Però, en determinats casos, la situació resulta explícita: la guerra declarada té la connotació clara de “santa”. Ara: en una “guerra santa” el soldat difunt té garantida la glòria celestial, i aquesta remuneració deu ser molt estimulant a l'hora d'entrar en combat.

CONTRA EL PACIFISME

Ara i potser sempre, les pacifistes tenen mala premsa. Sembla que reclamar garanties de “pau” és una cosa que crea enormes problemes diguem-ne “morals” a un determinat tipus de gent, i es tracta de gent que basa els seus negocis en l'esperança d'una guerra qualsevol. No volen la pau, ells. Si un dia parava la “carrera armamentística”, a una banda o a l'altra, els llocs de treball disminuirien.

Cal ser pacifista, encara que només siga per fotre'ls. A “ells”. I per recobrar la consciència d'unes possibilitats de “vida” suaument humanes. El problema “moral” és nostre.

SER

JOAN

FUSTER