Santa Sofia de Constantinoble (532-537 dC)

La Basílica de Santa Sofia de Constantinoble va ser construïda pels arquitectes Antemi de Tral·les i Isidor de Milet, els dos procedents de l'Àsia Menor. La seva construcció tant sols es va portar a cap en cinc anys.es va començar l'any 532 i va ser acabada el 537 dC, ubicada a l'actual Istanbul, Turquia.Alli Constantí aixecà una església dedicada a la Santa Sabiduria, que va ser destruïda en dues ocasions i reconstruïda finalment per ordres de Justicia.

En els materials de construcció veiem que combina bàsicament maons amb llits de morter cosa que alleugeria el pes de la construcció.

La Basílica consta d'un sistema constructiu voltat. La planta es extremadament original. Es tracta d'una planta amb un perímetre lleugerament rectangular, que combina una planta basilical amb absis, tres naus, la qual la central es de 33 metres d'amplada i 50 d'alçada, i el nartex amb una planta de creu grega i centralitzant la composició espacial mitjançant una cúpula gegantina que ordena i dona unitat a tot el conjunt.

En els elements suportats hi predomina de Nord a Sud, aquesta gran cúpula, on descansa a traves de quatre petxines sobre dues grans exedres o mitges cúpules del mateix diàmetre, una a la part de la capçalera i, l'altra als peus; aquestes dues, a la vegada, descansen sobre unes altres exedres mes petites cada una, obertes en els angles. D'Est a Oest, aquest gran espai central s'obre, en planta, a les dues naus laterals de dos pisos cobertes amb voltes d'arestes.

Parlant dels elements de suport, el sistema de coberta que acaben de descriure aconsegueix assentar un sistema original de suports encadenats per la immensa cúpula central. El pes de la gegantesca cúpula es reparteix entre les exedres, i que s'aferma, a mes, mitjançant els suports estàtics que representen els quatre grans pilars centrals i que, a la vegada, transmeten el pes de la coberta mitjançant arcs transversals cap a les altres conforts exteriors disposats en parells. Quant a les naus laterals, estan separades de la nau central per arcs de mig punt assentats sobre columnes i pilars.

L'espai exterior d'aquest monument te un aspecte molt pobre. La successió de semicupules conflueixen cap a l'eix vertical aixal central, marcant un ritme curvilini i ascendent fins a confluir en la gran cúpula central. Tot i així, el joc de volums original s'ha vist distorsionat per actuacions posteriors com la construcció dels minarets i el reforçament dels contraforts, entre d'altres.

En l'espai interior cal destacar les següents característiques:

En la forma general de l'espai, els elements que acabem de descriure generen un espai interior molt original que combina la tensió de l'eix longitudinal en direcció Oest- Est i que transcorre des del nartex a l'absis, i una dinamitzacio general que deriva de la concepció ovalada de la planta, de la il·luminació, de l'alternança d'elements esfèrics i rectes, i de la constant combinació d'espais entrants i sortints, que dilaten l'espai i l'agilitzen en una continua sensació centrifuga i flexible.

Destaquen les nombroses finestres i la lluminositat que penetra a traves d'elles gairebé esborra l'estructura del conjunt. Per exemple la sèrie de finestres que s'obre en l'anell inferior de cadascuna de les cúpules els atorga una aparença com si flotessin; també apercebem com molt lleugers els murs per la gran quantitat de finestres que els foraden.

Els mosaics de fons d'or recobreixen les voltes i parts dels murs, i els marbres de colors animen els murs; la brillantor d'aquests materials i la incidència de la llum donaria una aparença de gran riquesa a l'interior. Cal lamentar que, en convertir-se en mesquita al S.XV, es van perdre o ocultar gran part de la decoració figurativa.

Tots aquests elements que acabem de descriure subratllen dos centres d'interès principal, l'un, la gran cúpula central i, l'altre, l'exedra i l'absis principal on culmina l'eix longitudinal i on es situava l'altar principal.

La combinació dels jocs de volums, els efectes lluminosos i els daurats dels mosaics donen al visitant la impressió com si el cobriment estigues suspès en l'aire, sensació que augmentaria durant les cerimònies religioses, en que eren utilitzades grans quantitats d'encens que creaven una mística atmosfera interior tamisada pels rajos de llum daurada que es multiplicaven en incidir en els daurats dels murs.

L'estil de la basílica de Santa Sofia es força representativa de l'estil bizantí per diverses raons. Primera, el luxe ornamental de l'interior on les superfícies estan recobertes amb rics mosaics i marbres policromats. Segona, la utilització de coberta amb cúpules i tota una sèrie de recursos com petxines i mitges cúpules per solucionar els problemes de pes i de tensions. Tercera, el predomini de l'arc de mig punt i del capitell de forma troncopiramidal invertida amb el cimaci damunt. Quarta i ultima, la concepció d'un espai dilatat i la tendència a la planta centralitzada.

De fet, aquesta basílica tenia dues funcions, l'una religiosa, com a lloc de celebració de litúrgica cristiana i lloc de reunió de la comunitat dels fidels; l'altra, política i representativa, en tant que era la catedral de Bizantí, la capital de l'Imperi Bizantí, i l'església de la cort imperial, annexa al palau. De manera que la seva magnificència havia de reflectir la grandesa i el poder de Justinia i ser un marc digne per a les cerimònies en les quals es reafirmava el poder teocràtic de l'emperador.

Son dos els simbolismes que subratllaven el caràcter sagrat i imperial del temple. L'un era la gran cúpula central que representava la gran volta celestial que protegia l'Imperi Bizantí; l'altre, el clar eix de tensió espiritual que coincidia amb l'eix aixal longitudinal del temple, en direcció Oest a Est, que s'identificava amb un espai camí que anava des del nartex fins al prebisteri; des de l'exterior de l'església, on dominava el caos, fins al prebisteri, on dominava l'ordre per ser l'espai mes sagrat; des de l'Oest, punt on s'amaga el sol, fins a l'Est punt on es lleva.

Santa Sofia representa un dels moments culminants de l'arquitectura universal. La seva estructura es particularment innovadora en dos aspectes. Primer, respecte a la planta, per la combinació de la concepció basilical amb la forma de creu grega, es a dor, la fusió en un mateix edifici de la tensió longitudinal de la tradició arquitectònica paleocristiana (l'església de Santa Sabina) amb la centralització de la tradició arquitectònica oriental (el Sant Sepulcre de Jerusalem). Segon, quant a la coberta, cal destacar que les cúpules de les construccions romanes, com la del Panteó, descansaven directament sobre el mur, mentre que ací es va idear un sistema de descarrega a partir de la combinació de petxines i d'exedres, que tindrà una amplia difusió.

Com antecedents, podríem esmentar dos grans temples voltats de l'Imperi Roma, l'un el Parteno (encara que la seva cúpula descarrega directament sobre el mur), l'altre el temple de Minerva Medica. El ressò de Santa Sofia en particular, i de l'arquitectura bizantina en general, el podem trobar en molts diferents estils com el Turco-anatoli (La Mesquita Blava d'Istanbul), el romànic (Sant Marc de l'enecia) i fins i tot en els mosaics del mihrab de la Mesquita de Córdoba.

Realment, la basílica de Santa Sofia es un dels elements arquitectònics mes importants de l'època bizantina. La seva particular estructura dels espais interiors es el que mes la caracteritza i el que la fa impressionant. Realment, una obra espectacular que no ens hi podem escapar de visitar-la algun dia.