VIDA

Llull va néixer a Palma de Mallorca, en el si d'una família barcelonesa establerta en l'illa a arrel de la seva conquesta per Jaume I (1229). Els fets de la seva vida estan recollits en un relat autobiogràfic, Vida coetània, dictat als seus deixebles de la Cartoixa de Vauvert (París) al 1311. Casat i pare de dos fills, era senescal del futur Jaume II de Mallorca i cultivava la poesia cortesana al ús, quan una sèrie de fets, entre ells la impressió que li va causar un sermó sobre Francisco de Asís (1263), el decidiren a emprendre una vida dedicada per sencer a l'apostolat.

Va deixar a la seva família i els seus bens; peregrinà a Santa Maria de Rocamadour, a prop de Tolosa, i a Santiago de Compostel·la. Aconsellat per Ramon de Penyafort, prosseguí la seva formació a Mallorca, on va aprendre àrab, va freqüentar la abadia cirterciense de La Real i es dedicà a la vida contemplativa en una cova del puig de Randa. Al 1274 culminava la redacció de Llibre de contemplació y Art abreujada d'atrobar veritat, dos de les obres més representatives del seu pensament filosòfic. A l'any següent el teòleg franciscà Bertran Berenguer aprovava i elogiava els escrits de Llull. Poc després Jaume II de Mallorca, amb l'anuència del Papa, el concedia els medis econòmics per la fundació d'un col·legi de missioners en Miramar (Mallorca).

Al 1288 Llull va rebre el títol de doctor (magister) a la Universitat de París. No obstant, i malgrat als seus repetits intents (1297-1299, 1309-1311), les seves idees mai serien ben acollides en aquell centre del aristotelisme. El zel apostòlic que en tot moment va guiar la seva vida li va fer concebre la creació de nous centres de formació de missioners i el projecte d'una gran creuada, a un temps de caràcter militar i evangelitzador. Amb èxit molt escàs, va sotmetre insistentment aquestos plans a reis i papes. Al 1311 va veure com el Concili de Viena del Delfinat recollia una part de les seves propostes.

Tot allò no l'impedí desenvolupar una labor estrictament missionera en diverses expedicions per la costa sud del Mediterrani. L'última d'elles (1314-1316) el va dur a Tunis, on possiblement va ser martiritzat. Però se sap que va morir a Mallorca. A la seva capital, en l'església del convent de Sant Francesc, de la qual ordre se sol admetre que va se terciari, reposen les seves restes. L'Església romana el concedí el títol de beat.

OBRA

El mateix fervor apostòlic que va presidir a la vida de Ramon Llull serví d'estímul a la seva fecunda producció com escriptor. Un total de 243 obres conservades, freqüentment de difícil classificació per la profunditat i varietat de temes abordats, reflecteixen a través de modalitats expressives tan diverses com les que exigeixen la filosofia, sa vivència mística, el relat realista, la poesia lírica i narrativa o l'exposició didàctica, l'afany per comunicar les seves idees a tot tipus de destinataris. Foren escrites en català, llatí i àrab, si bé no s'ha conservat cap text en aquesta llengua; les obres rimades, en canvi, en un provençal molt catalanitzat.

Obres filosòfiques

Els primers escrits filosòfics responen a l'anhel de trobar una sistematització d'idees que il·lumini amb caràcter definitiu la ment de l'infidel. Art abreujada d'atrobar la veritat, reducció del coneixement humà a un limitat nombre de principis que, mediat un sistema combinatori, pot donar la resposta a tot tipus de qüestions, és la seva primera formulació. Es tracta d'oferir “raons necessàries”, esquivant sempre el poc convincent principi de l'autoritat. El nucli de l'obra filosòfica de Llull és objecte de repetides reelaboracions: Art demostrativa (1283), Taula general (1293), Lògica nova (1303) i Ars Dei (1308), entre altres. Però hi ha que afegir que en el mètode de coneixement propugnat, de tradició agustiniana i neoplatònica, conflueixen altres arts a tenor d'altres dimensions que presenta l'experiència de conèixer, així Art de contemplació (1282-1287) o Art amativa (1289); de forma que, dins de la producció lul·liana, les obres filosòfiques no poden dissociar-se d'altres de caràcter enciclopèdic, contemplatiu o místic o inclús narratiu. D'allò són exponent Llibre de contemplació (1274) i Arbre de filosofia d'amor (1298) que va baixar un mateix títol reuneixen en feliç síntesi totes les característiques abans enumerades.

Obres místiques

Obres místiques són Llibre de Santa Maria (1290), diàleg entre personatges al·legòrics sobre les excel·lències de Maria, que l'entusiasme de l'autor converteix en vibrant homenatge d'en d'enamorat, i Llibre d'amic e amat (127 (1276), compost de 365 versículs de prosa poètica, on elements com la lírica provençal, de la mística àrab i del Cantar de los cantares, contribueixen a nodrir amb subtils matrius la expressió de les relacions entre l'ànima de Déu. Aquesta obra serà incorporada després a la novel·la Llibre d'Evast e Blanquerna o simplement Blanquerna (1283), vigorós retaule de l'època, on el protagonista, impulsat per les seves conviccions religioses a trobar la perfecció, coneix tots els estats de la vida cristiana: matrimoni, vida religiosa, prelatura, pontificat i, després de renunciar a aquest, la vida eremita de pura contemplació. També traçada amb sentit itinerant és la novel·la Llibre de meravelles (1288) o Félix, nom del protagonista, que el seu inquisitiu peregrinar és el fil conductor de penetrants reflexions sobre la bellesa de la creació i els més diversos aspectes de la vida social i del comportament humà.

Obres literàries

Entre els poemes de Llull, la crítica destaca Lo desconhort y Cant de Ramon, peces d'un tall autobiogràfic que, compostes en moments adversos (entre 1295-1300), adquireixen un emotiu sentit confidencial, així Plant de Nostra Santa Maria, que recrea amb devota inspiració les lamentacions de Maria al peu de la Creu. La resta de les seves composicions en vers són peces més bé didàctiques que posen metre i rima al servei d'una fàcil memorització per part del destinatari; és el cas del Los cent noms de Déu y Medicina de pecat, entre altres. Predomina un estricte caràcter a una sèrie d'obres en prosa com Llibre de l'ordre de cavalleria (1275), sobre la formació cristiana del cavaller, que influiria amb intensitat en l'obra de Joanot Martorell i Martí Joan de Galba Tirant lo Blanc (1276); el Llibre del gentil e los tres savis, exemplificació narrativa de com podria aplicar-se el mètode exposat en Art abreujada i el Llibre de mil proverbis (1302).

CRONOGRAFIA

6