Va néixer el 25 de febrer de 1841 a Llemotges i va morir a Canes 1919. El pintor llemosí, quan només era un nen, va treballar com a decorador d'una fàbrica de porcellanes a París, però ja als disset anys començà la seva vida artística. Establert en aquesta ciutat, en un primer moment (1864-70) fou influït per Gustave Courbet: El matrimoni Sisley (1868). A partir del 1870 la seva paleta es féu impressionista: La llotja (1874), la figura humana fou sempre el tema principal: El ball del Moulin de la Galette (1876), Mme. Charpentier i les seves filles (1878), etc. A partir del 1879 exposà al Saló i després d'un viatge a Itàlia (1883) s'interessà pels clàssics i per Ingres, i conreà una pintura linial, de colors agres i tècnica seca: Els paraigües (1883). Vers el 1890, donà al conjunt l'efecte de nacre: Banyista adormida (1897) i a partir del 1903, utilitzà vermellosos, amb evident influència de Fragonard i de l'escola francesa del s XVIII: Judici de París (1908). Atacat per una paràlisi reumàtica (1912), continuà pintant, i a partir del 1913 dissenyà escultures, que realitzà principalment Ricard Guinó i Boix: Bugadera ajupida, Venus triomfant, etc.

Va ser un corrent estètic iniciat i desenvolupat sobretot a França al darrer quart del segle XIX. Els impressionistes aguditzaren en la recerca de la realitat i pintaren els mateixos temes quotidians del realisme, però, in situ, i molt sovint en una sola i ràpida sessió. Aconseguiren visions fugaces, desfent la diferenciació convencional entre esbós i obra definitiva, revolucionaren els enquadraments i trencaren la simetria convencional. Inspirats en les teories científiques de Chevreuil, intentaven representar la llum actuant sobre els colors, amb pinzellades breus de colors purs, que deixaven barrejar a l'ull de l'espectador, però puntualitzant una mica més també s'ha de dir que Renoir preferia captar la llum en les persones i no en paisatges com ho feien altres com Monet. L'inici oficial de l'impressionisme tingué lloc el 15 d'abril de 1874 amb la inauguració de la primera exposició de la Société Anonyme Coopérative des Artistes Peintres, Sculpteurs, Graveurs, etc, de la qual formaven part Edgar Degas, J.-B.-A. Guillaumin, Claude Monet, Berthe Morisot, Pierre-Auguste Renoir, Cézanne, Pissarro i Alfred Sisley , entre altres; no en formava part, però, l'aleshores considerat capdavanter del grup, Édouard Manet, que preferí de no enemistar-se amb el Saló oficial. L'exposició fou un fracàs de públic i crítica, un membre de la qual, Louis Leroy, anomenà els participants impressionistes, a causa del títol Impression donat per Monet a algunes de les seves teles (“Impressions sol naixent” o similar era el nom de l'esmentada tela). Hi hagué més exposicions (1876, 1877, 1879, 1880, 1882 i 1886), només les dues darreres de les quals tingueren èxit; en la del 1886 participaren també els neoimpressionistes, com Georges Seurat i Paul Signac, i els simbolistes, com Paul Gauguin i Odilon Redon. El terme impressionisme fou aplicat més tard, per extensió, a l'escultura, la música, la literatura, etc…

Pintat al natural en un cafè al aire lliure, el Moulin de la Galette va desconcertar la crítica per la dissolució de les formes i la vibració del color. En efecte, el veritable protagonista del quadre de Renoir és el ball, la composició està plena de personatges i en ella preval un notable dinamisme. En primer pla, s'està desenvolupant una escena de discret galanteig entre un grup de joves asseguts en una taula i dues noies, repenjades indolentment en el respatller d'un banc. El pintor segueix amb interès l'acció. Després es despista amb els raigs del sol que es filtren entre les branques dels arbres i creen efectes canviants en les robes dels personatges. Els vestits de les parelles que ballen estan traçats amb pinzellades esquemàtiques i llargaues que contribueixen a donar la sensació de moviment. “Els personatges ballen sobre un terreny semblant als núvols violacis que obscureixen el cel en un dia tempestuós”: aquesta frase, pronunciada amb intenció crítica contra el quadre és, en canvi, un comentari que el calça perfectament per posar de manifest la seva poesia.

DD.AA.

Gran Enciclopèdia Catalana

Volum 12. Barcelona 1978

DD.AA.

Gran Enciclopèdia Catalana

CD-ROM 1996

Pijoan

Historia del arte

Salvat. Barcelona 1965

Pierre-Auguste Renoir: Moulin de la Galette

2

2