LA PREHISTÒRIA

Els musicòlegs han formulat diverses teoríes sobre l'origen de la música, però l'hipòtesi més comuna és aquella que, basant-se en el fet que la música és fruit de l'esperit de comunicació de l'home, considera que data dels inicis de la humanitat. En els primers temps, la música va tenir una funció de comunicació en el sentit més ampli de la paraula, així com una relació molt íntima amb la religió. Aquesta relació es manifestà en les cerimònies rituals en les quals, feia costat gairebé sempre a la dansa. Per produir música, l'home utilitzà els sons de la veu, el seu cosa (com a instrument de percussió) i instruments molt rudimentaris, en els quals ja s'intuïen en aquell moment els grans sistemes de fonació que apareixerien més endavant. Els jaciments arqueològics i les restes iconogràfiques (pintures rupestres) parlen del paper que tenia la m´ñusica en aquells moments. Malgrat que els documents històrics són escassos, és pendre com a model per analogia la vida dels pobles que encara viuen en estadis molt primitius.

Alguns dels instruments i de les tècniques més rudimentàries semblen haver existit desde temps remots. Entre els més importants hi ha els següents:

• Percussors: tust rítmic dels peus o amb pals, vares, etc. I picament amb totes dues mans o sobre les cuixes.

• Sonalls: de pedra, de fusta, de làmines metàliques i també embardissades a tall de cadenes.

• Raspes i fustes vibradores: de tot tipus de fornes i materials.

• Tambors: troncs d'arbres buits. Imiten possiblement el cop de destral.

• Flautes: de canyes de bambú. S'utilitzaven també com a trompetes.

• Trompes: la banya d'animals, com per exemple, bovins, per a emetre senyals i també com a instrument musical.

• Arcs musicals: es deriven dels arcs per llençar projectils i són l'origen dels instruments de corda. Els arqueòlegs han trobat molts d'aquests instruments en els jaciments paleolítics, neolítics i de la edat de bronze. De tots aquests instruments, els més antics comentats estratigràficament són les flautes de falanges de pota de ren. Pertanyen a l'era paleolítica i produeixen un únic so. Per la qual cosa són més apropiades per fer señals que com a instrument musical.

A l'últim període glacial corresponen les flautes d'orifici dividit, també d'ossos de ren, mentre que s'ha demostrat que en el període auriyasià ja existien les flautes d'os tres i cinc orificis de digitació, això vol dir que eren instruments purament melòdics.

Per últim, de les darreries del paleolític s'han trobat els primers arcs musicals.

En els jaciments neolítics s'han trobat els primers tambors de mà. El cos, de ceràmica, està decorat i té traus per subjectar-hi la membrana de pell d'animal de la mateixa època provenen els sonalls d'argila, els quals adopten sovint formes d'animals o d'éssers humans.

Algunes banyes d'animals amb ornaments de metall pertanyen a la edat de bronze d'Europa, però també hi pertanyen les fetes totalment en metall. Una forma particular d'aquestes últimes són els lures nòrdics, trobats sobretot a Dinamarca i al sud de Suècia. Són d'arc ampli, tenen una embucadura fixe a la manera d'un trombó, un tub prim, la longitud del qual oscil·la entre 1'50 i 2'40 metres, i campanes de banya planes i decorades, que provoquen un so ple i tou. Gairebé sempre els lures d'idèntica afinació han estat trobats per parells d'idèntica afinació. Aquest caràcter dual servia possiblement per produir el mateix so, però més fort, i també per executar acords. En un jaciment van ser trobats tres parells de lures junts, dos dels quals estaven afinats en to de do i en un mi bemoll. Altres instruments de l'edat de bronze són les trumpetes, les làmines sonores i els sonalls de llautó i els d'argila.

• LES PRIMERES CIVILITZACIONS

L'època de les civilitzacions avançades de l'antiguitat comença després de les catàstrofes naturals, o les inundacions que la Bíblia i l'epopeia de Gilgamés recorden com " el diluvi universal " , les quals, segons es creu, van esdevenir-se al voltant de l'any tres mil abans de Crist. Aquestes civilitzacions van nèixer de la revolució neolítica que es va fer a la vora dels grans rius. Se'n conserven nombrosos documents escrits i iconogràfics i també alguns instruments musicals. La música retia servei al culte religiós i a les cerimònies socials; es cantava i es ballava. Poc temps després, la música va esdevenir una part d'expressió estètica.

La història de la música -no la prehistòria- va començar quan sorgí la figura del músic com a especialista. Hi ha algunes cançons en les quals la improvisació tenia un papel més important, que han sobreviscut fins avui dia mitjançant la transmissió oral. No obstant això es desconeix si s'executaven com actualment es fa. El que si sembla haver perdurat gairebè de forma idèntica són els instriments. Aquests han romàs relativament igual a com eren. Només alguns han experimentat un desenvolupament diferent.

• EGIPTE

La civilització de l'antic egipte va tenir amplis i avançats coneixements musicals que, com els coneixements matemàtics i als astronòmics, estaven reservats als sacerdots. A la classe sacerdotal pertanyia doncs, a un music especialista. Com que la societat egipcia girava al voltant de la vida d'ultratomba, és fàcil comprovar l'importància que tenia la música a l'egipte antic, ja que la trobem documentada amb les pintures amb escenes funeràries de l'interior de les tumbes i en els papirs. Sempre hi aparèixen escenes musicals. Els egipcis de l'imperi nou ja utilitzaven l'escala musical de set sons, deduïts segurament de la afinació de les cordes de les arpes i els forats de les flautes. També disposaven de signes manuals i de posicions del braç per determinar i indicar l'altura dels sons. Van tenir una rica i variada instrumentació; alguns dels seus instruments més representatius van ser les arpes, el clarinet doble l'oboè doble, les trompetes de coure i plata, les lires i les cítares.

• MESOPOTAMIA

En la regió mesopotàmica, els músics eren considerats com a persones de gran prestigi. Acompanyaven al monarca no solament als actes de culte, si no també a les sumptuoses cerimònies de palau i a les guerres. Hi ha historiadors que interpreten alguns dels signes cuneïformes com una primera notació musical. L'arpa també fou un instrument molt preuat a Mesopotàmia.

• INDIA

La música de les antigues civilitzacions orientals sona estranya a l'oida occidental, ja que utilitza escales diferents i instruments peculiars. La música índia està documentada en els llibres sagrats dels vedes i en els poemes èpics del Ramayana i del Mahabharata. Les cerimònies religioses es celebraven per perfeccionar l'ordre del món, i els himnes havien d'entonar-se correctament. Les set notes musicals o "suaras": sa-ri-ga-ma-pa-d'ha-ni corresponen a les notes re-ma-fa-sol-la-si-do i estaven organitzades en diferents "ragas" o escales indies. Els instruments més importants foren el sitar, el sarangui, la taula (tambor vertical), les flautes travesseres de bambú, les flautes verticals (de bec),etc.

• XINA

A l'antiga Xina la música s'interpretaba en els festivals agrícoles, a les cerimònies de la cort imperial i en ekl ritual religiós taoista. Feien servir l'escala de cinc sons i més tard la de set: Kung-Shang-Chiao-Pien Chih-Yü-pien Kung-Kung, que equivalen a les notes fa-sol-la-si-do-re-mi. Els instruments que utilitzaven eren les campanes, el tambor i el tímbal, la carabassa amb tubs, la flauta de pan, la flauta travessera, la flauta vertical i les cíteres de cinc i set cordes.

• ISRAEL

Es coneixen molts detalls de la música israeliana perquè a la Bíblia hi ha nombroses cites que en parlen. Aquest poble, que va prosperar entre les més importants civilitazcions politeistes del món antic va mantenir la creenza en un Déu únic durant la seva itinerant història. La música que va crear constituí un capítol important en els actes de culte i en les festes. La màxima esplendor musical va tenir lloc durant el regnats de David i Salomó (1000 aC).