PAC 3 : Els òrgans constitucionals de l'Estat

Assignatura : Sistema Constitucional Espanyol

1) a) Per assolir la condició de parlamentari, cal reunir tres requisits:

- Presentar a la Secretaria General de la Cambra, la credencial expedida pel corresponen òrgan de l'Administració electoral.

- Complimentar la seva declaració d'activitats i béns patrimonials en els termes fixats pels articles 155 a 160 de la Llei Orgànica del Regim Electoral General ( LOREG) de 1985, a efectes de verificar que la condició de parlamentari no sigui incompatible amb un altre càrrec, activitats i situacions establertes en l'esmentada Llei i d'aquesta manera garantir la seva independència.

- Prestar jurament o promesa d'acatament de la Constitució, encara que aquest requisit no figura en la Constitució, però que precisen l'article 20 del Reglament del Congrés dels diputats i l'article 12.1.b) del Reglament del Senat. Aquest acte de promesa o jurament d'acatament de la Constitució ha de realitzar-se en la primera sessió del Ple al qual assisteix. Tanmateix, l'incompliment d'aquesta condició no priva la persona electa de la seva condició de diputat o senador i únicament l'impedeix d'exercir les funcions pròpies d'aquesta condició i de gaudir de les prerrogatives i drets inherents al càrrec. En aquest context, l'electe no perd l'escó i pot adquirir en qualsevol moment la condició plena de diputat o senador durant la legislatura sempre que lògicament respecti aquest requisit.

b) La realització d'aquest últim tràmit no està previst en la Constitució i cal cercar la seva regulació en els Reglaments del Congrés i del Senat i en la Llei Orgànica de 1985, del regim Electoral General. Tanmateix, únicament el Reglament del Senat en l'article 11.3 precisa una fórmula concreta que diu “ Juraís o prometéis acatar la Constitución“ aleshores els senadors s'aproparan a la Presidència per declarar: “ Si, juro o Si, prometo”

El Tribunal Constitucional s'ha manifestat en les sentències STC 119/1990 i STC 74/1991 sobre l'expressió utilitzable per manifestar aquest acatament a la Constitució. El Tribunal ha acceptat com a fórmules vàlides les declaracions realitzades per uns diputats i senadors, on afegien “por imperativo legal, si prometo”.

En aquests casos, aquestes promeses van ésser declarades nul·les per les respectives cambres per no respectar la fórmula establerta i els senadors i diputats van presentar un recurs d'empara davant del Tribunal Constitucional.

En la STC 119/1990, es va acceptar l'expressió mencionada perquè d'una banda, el Reglament del Congrés dels diputats no precisa cap fórmula concreta d'acatament a la Constitució, i perquè de l'altra, l'alt Tribunal va valorar que no es podia privilegiar un formalisme rígid d'acatament a la Constitució per sobre dels drets fonamentals regulats en l'article 23 ( dret d'accedir en condicions d'igualtat a les funcions i càrrecs públics amb els requisits que assenyalin les Lleis).

En la STC 74/1991, el Tribunal Constitucional també va entendre que la utilització de l'expressió “por imperativo legal, Si prometo”, com a resposta era vàlida malgrat que l'article 11.3 del Reglament del Senat recull una fórmula concreta. El Tribunal interpreta que l'afegit inicial “por imperativo legal” no té la suficient transcendència per buidar de contingut el compromís de respecte a la Constitució dels senadors recurrents i se subjecta al model democràtic que representa.

c) Des d'una òptica constitucional el que es pretén mitjançant aquest acte és demostrar una clara manifestació formal de voluntat. En aquest sentit, la STC 119/1990 deixa clar que no cap prescindir del ritual que ha d'exigir-se en una declaració solemne, tot i que la pròpia Constitució matisa i s'oposa a l'excés de ritualisme, de manera que l'accent i relleu se l'enduguin els drets fonamentals que tenen un major valor. La funció representativa producte de les eleccions està per sobre dels formalismes. Per consegüent, l'acatament de la Constitució no pressuposa, com remarca la STC 119/1990, una adhesió ideològica al contingut, sinó el reconeixement del deure general de subjecció a l'ordenament jurídic i de les regles democràtiques.

2) L'article 71 de la CE estableix que la inviolabilitat, la immunitat i el fur de jurisdicció configuren el conjunt de prerrogatives que gaudiran els diputats i Senadors. Aquestes prerrogatives dels parlamentaris no són privilegis personals, sinó garanties funcionals que donen protecció a la funció parlamentaria que desenvolupa el parlamentari i doncs són regles objectives que han de ser aplicables sempre, amb independència de la voluntat personal del parlamentari.

Aquest fur de jurisdicció, previst en l'article 71.3 de la CE, implica que en les causes contra diputats i senadors és competent la Sala Penal del Tribunal Suprem. La interpretació realitzada pel Tribunal Constitucional d'aquest article ha impedit que els diputats i senadors condemnats pel Tribunal Suprem, hagin pogut exercir el dret a un recurs davant un Tribunal Superior d'acord amb la garantia establerta en l'article 14.5 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de l'ONU de 1966 i ratificat per Espanya.

En efecte, en la STC 51/1985 ( cas del senador Castells), el Tribunal Constitucional va considerar en el fonament jurídic 3 que el senador Castells va se jutjat pel més alt tribunal de la nació en tots els ordres, llevat en matèria constitucional, i doncs que l'especial protecció imposada per l'article 71.3 era una garantia que disculpa la falta d'un segon grau de jurisdicció previst en l'article 14.5 del PIDCP.

El dictamen del Comitè de Drets Humans de l'ONU de data 20 de juliol del 2000, en el cas Gómez Vázquez c. Espanya, que declarava el sistema de cassació espanyol contrari al Pacte Internacional, segurament ha facilitat una evolució de la jurisprudència del Tribunal Constitucional però sense que s'hagi produït cap canvi significatiu. El Comitè va considerar que la inexistència de la possibilitat que una decisió condemnatòria i la pena de l'autor sigui revisada íntegrament, limitant-se aquesta revisió als aspectes formals o legals de la sentència, no compleix les garanties exigides en l'apartat 5 de l'article 14 del Pacte.

Després d'aquest dictamen del Comitè de drets humans de l'ONU, sembla que el Tribunal Constitucional ( STC 65/2001) ha evolucionat en referència a la doctrina tradicional sobre aquest aspecte, perquè considera que el redactat de l'article 71.3 de la CE no imposa un coneixement de les causes penals contra diputats i senadors en una única instància per la Sala penal del Tribunal Suprem, però malgrat tot afirma que ha d'entendre's que el constituent va realitzar una inicial ponderació del dret al doble grau de jurisdicció de Diputats i Senadors i les necessitats d'una especial protecció, tant de la independència de la pròpia institució parlamentaria com del poder judicial.

Sembla doncs que el Tribunal Constitucional considera l'article 71.3 de la CE una excepció al dret al doble grau de jurisdicció, procedent del dret a un procés amb totes les garanties ( article 24.2 CE ), en virtut de la proclamació efectuada en l'article 14.5 del PIDCP i per consegüent una referència interpretativa obligada de la Constitució espanyola en matèria de drets fonamentals (article 10.2 CE).Malgrat aquesta evolució, l'alt Tribunal segueix interpretant que el fur especial dels senadors i diputats no vulnera el dret a la doble instància en matèria penal reconegut en l'article 14.5 del Pacte.

Per consegüent, podem concloure que l'article 71.3 de la CE i la interpretació realitzada pel Tribunal, segurament provocada per inactivitat del legislador en aquesta matèria, vulnera el dret a la doble instància en matèria penal reconegut en l'article 14.5 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de 19 de desembre de 1966.

3) a) Les comissions d'investigacions estan previstes en l'article 76 CE on diu “ El Congrés i el Senat, i en el seu cas, les dues cambres conjuntament, poden nomenar Comissions d'Investigació sobre qualsevol assumpte d'interès públic. ”. Aquestes comissions també estan regulades pels respectius Reglaments dels diputats (article 52) i senadors ( article 59 i 60).

Aquestes Comissions són, o haurien de ser un instrument de gran importància per al control de l'acció de Govern. El reglament del congrés dels diputats les ha desenvolupat de forma restrictiva, perquè fa dependre la constitució de les mateixes de la majoria de la cambra, doncs suposa que és la pròpia majoria parlamentaria i el seu Govern, que són els que seran investigats, qui decideixen si es constitueix o no una Comissió d'investigació. En efecte, per a la Constitució d'una comissió d'investigació l'article 52.1 del Reglament del congrés exigeix la iniciativa del Govern, de la Mesa, de dos grups parlamentaris o de la quinta part dels membres de la cambra, aquesta iniciativa ha d'ésser aprovada pel Ple de la mateixa.

b) L'article 76.2 de la CE precisa que la compareixença al requeriment de les cambres és obligatòria. I més concretament, l'article 1 de la Llei 5/1984 de 24 de maig, preveu que tots els ciutadans (inclosos els càrrecs públics o funcionaris) i els estrangers residents a Espanya estan obligats a comparèixer davant d'aquestes comissions. La persona que no compareix, pot incórrer en un delicte de desobediència previst en l'article 502.1 de la Llei Orgànica 10/1995 del Codi Penal i quan aquesta persona és una autoritat o funcionari públic, s' imposarà a més la pena de suspensió de treball o càrrec públic.

c) La Comissió parlamentària d'investigació ha de plasmar les seves conclusions en un dictamen que haurà de discutir-se i aprovar-se o no pel Ple de la cambra. Si s'aprova es publicarà al Butlletí Oficial de les Corts Generals i es donarà trasllat al Govern. D'acord amb l'article 76.1 de la CE, les seves conclusions no són vinculants per als tribunals, ni afectaran les resolucions judicials, sense perjudici de que el resultat de la investigació sigui comunicada al Ministeri Fiscal per a l'exercici, si escau, de les accions oportunes.

Els efectes de la Comissió d'Investigació són purament polítics. Les conclusions de una Comissió d'investigació no son la veritat social, sinó la veritat parlamentaria.