Índex

Nova Zelanda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg. 2

La geografia i el paisatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg.3

· Illa del Nord . . . . . . . . . . . . . . . . pàg.6

· Illa del Sud . . . . . . . . . . . . . . . . .pàg.7

La fauna de NZ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg. 8

La flora . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .pàg. 13

El clima . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .pàg. 14

El poble i la cultura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg. 15

· Els maorís . . . . . . . . . . . . . . . . pàg. 16

Les ciutats més importants

·Wellington . . . . . . . . . . . . . . . . .pàg. 19

·Auckland . . . . . . . . . . . . . . . . . .pàg. 20

·Christchurch . . . . . . . . . . . . . . . .pàg. 21

Bibliografia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg. 22

Nova Zelanda

Nova Zelanda és un estat insular situat al sud de l'Oceà Pacífic, localitzat a uns 1600 km al sud-est d'Austràlia. Degut a la seva llunyania és el país que ocupa les antípodes d'Espanya, és a dir, que està just a l'altra punta del món d'on vivim nosaltres.

Comprèn dues illes de gran extensió: l'Illa del Nord i l' Illa del Sud, separades per l'estret de Cook, i moltes altres illes més petites, entre les quals es troba l'illa d'Stewart, situada al Sud de l'Illa del Sud. Té una extensió de 270334 km2, la seva capital és Wellington i la ciutat més gran és Auckland, ambdues situades a l'illa del Nord.

La geografia i el paisatge

Nova Zelanda té paisatges molt extrems, que van des de les seves muntanyes perpètuament nevades fins a les costes repletes de penya-segats.

El seu paisatge queda expressament definit per les línies de falla que travessen el país, dividint-lo en blocs. El moviment d'aquests irregulars blocs de muntanya que es van crear fa uns 26 milions d'anys, i que predominen en l'Illa del Sud, són la causa d'una constant activitat volcànica que caracteritza el centre de l'Illa Nord.

Crònica

L'estada a Rotorua

Avui hem sortit de Rotorua en direcció Wellington, la capital de país, per agafar un vaixell que ens portarà cap a l'Illa del Sud. Aquests dos dies a Rotorua m'han agradat molt. El que més hem va sobtar de bon començament és que és l'única ciutat que conec que s'olora abans que es veu. Quan veníem amb el cotxe vam llegir això ala guia, vam obrir les finestres i la veritat és que deia força olor a ous podrits.

Una altra cosa que em va semblar molt curiosa fou que caminant pel carrer , de tant en tant, veies com sortien fumeroles de vapor de les clavegueres, d'escletxes de la carretera o de darrera d'uns matolls.

El primer que vàrem visitar allà va ser la reserva termal de "Whakarewarewa", un lloc on tot era ple de llacs i basses molt calentes, de les que la majoria sortia vapor. També hi havia alguns bassals d'aigua que bullia, o basses de fang també bullent. A més hi havia dos guèisers, un de molt petit i el "Pohutu", un guèiser que no parava mai de rajar aigua calentíssima. En estat normal deia uns divuit metres, però quan entrava en erupció podia arribar als trenta! Jo no el vaig veure en erupció però m'hauria agradat ja que deu ser fabulós.

Al vespre vam anar a les "Polynesian Pools", que són unes piscines exterior d'aigua calenta natural. Ens vàrem banyar en una de 38% i en una de 44%.

L'endemà vam visitar una altra reserva termal. No era tan espectacular en quant a les fumeroles i tot això però tenia unes muntanyes volcàniques i una vegetació que l'altra no tenia. A més també hi havia la cascada d'aigua calenta més gran de l'hemisferi Sud, que era molt bonica, i molt llacs situats a cràters d'antics volcans.

Suposo que després d'aquesta crònica us n'hagueu adonat de la gran activitat geotèrmica que caracteritza Rotorua i espero que us hagi impressionat tant com a mi.

Ambdues illes estan clarament tallades per altes muntanyes com és el cas dels Alps neozelandesos en l'Illa del Sud i de serralades de menor altitud la del nord.

Nova Zelanda és un país de nombroses conques hidrogràfiques, però els rius són generalment curts, ràpids i de difícil navegació. Només l'Illa del Sud compta amb alguns rius una mica més llargs. La cascada de Sutherland, amb una caiguda de 580 m des d'una vall inclinada propera a l'estret de Milford, a l'Illa del Sud, es la cinquena cascada més gran del món. Els llacs de Nova Zelanda es localitzen principalment en els vells cràters volcànics de l'Illa del Nord, com en el cas del llac Taupo que ocupa 606 km2 i és el major de nova de Nova Zelanda. La costa neozelandesa té gairebé 7000 km de longitud, amb badies, fiords, golfs i estrets.

L'Illa del Nord i la del Sud estan força diferenciades en quant a paisatge:

L'Illa del Nord

L'Illa del nord té una extensió de gairebé 114600 km2 i és la més poblada de Nova Zelanda. En el centre de l'illa hi ha una meseta volcànica que s'eleva de forma abrupta des de la costa del sud del llac Taupo. És una zona volcànicament activa i focus de freqüents tremolors i terratrèmols a petita escala. Els tres volcans més actius de l'àrea de la meseta són: el mont Ruapehu (2797m) i punt més elevat de l'illa, el mont Ngauruhoe i el mont Tongariro, juntament amb varis guèisers, basses fangoses i fonts d'aigua calenta. A l'Est i al sud de la meseta, les cadenes muntanyoses es prolonguen des del cap Est fins a l'estret de Cook. Al nord de la ciutat d'Auckland la regió va adoptant poc a poc una flora i fauna de caràcter subtropical, amb platges arenoses al llarg de la costa occidental i manglars que s'extenen per la costa oriental.

L'Illa del Sud

L'Illa del Sud té una extensió d'uns 152720 km2. La cadena plegada dels Alps neozelandesos es prolonga una mica més de 480 km en direcció sud-est nord-oest. A més del mont Cook, que fa 3764 metres, en aquesta carena hi ha un altres quinze pics que superen els 3000m d'altitud i més de 300 glaceres. Les vessants occidentals dels Alps són generalment zones forestals humides, mentre que les vessants orientals destaquen per la seva aridesa i escassa alçada. L'extrem sud-est de l'illa comprèn la meseta d'Otago, àrea d'altes planícies on avui es concentra gran part de la ramaderia del país. Les esplanades de Canterbury constitueixen l'àrea de terreny pla més extensa de Nova Zelanda i la regió principal del cultiu de cereals. La majoria dels rius de Nova Zelanda neixen als Alps.

La fauna de Nova Zelanda

Tal com a la major part de les illes del Pacífic, la fauna nativa de Nova Zelanda és única en el món. Igualment, com a altres illes del Pacífic, l'ecosistema natiu de Nova Zelanda ha estat fortament afectat per les plantes i els animals portats pels ramaders, sobretot en els últims dos-cents anys. Senglars, cabres, sarigues, petits cangurs, conills, gossos, gats i cérvols s'han adaptat a la vida salvatge.

Es creu que Nova Zelanda havia estat un fragment de l'antic continent del Sud que es va separar fa cent milions d'anys. Això va permetre que la fauna i la flora sobrevisquessin i evolucionessin en aïllament. Com a resultat, la major part de la fauna i la flora són autòctones.

Hi ha el lloro no volador més gran del món, anomenat kakapo, l'únic lloro alpí vertader (kea), el rèptil més antic (tuatara), alguns dels cucs de terra més grans, els rat-penats més petits, alguns dels arbres més antics i molts dels ocells, insectes i plantes més estranys del món.

Gran part de la fauna i la flora úniques de Nova Zelanda ha sobreviscut, però avui hi ha 150 plantes natives i molts ocells natius en perill d'extinció.

Les aus endèmiques de Nova Zelanda havien evolucionat en una pau relativa i amb poques amenaces. Aquest equilibri es va trencar amb l'arribada dels humans i de les espècies que van portar. És per això que algunes espècies han desaparegut i d'altres estan en perill d'extinció.

L'ocell més característic de Nova Zelanda és el kiwi, que és tot un símbol nacional, fins i tot a l'anglès de Nova Zelanda l'anomenen kiwi. També hi ha una important varietat de pingüins: el pingüí amb cresta de Fiordland, el petit pingüí blau i el pingüí d'ulls grocs. D'altres aus són l'albatros reial, el cormorà, l'alcatraz australasiàtic, ànecs blaus, falcons de NZ i d'altres.

Un altre grup d'animals molt característics el formen els mamífers marins. A les seves costes es poden veure diferents classes de balenes, dofins, elefants i lleons marins, com per exemple orques, balenes pilot, dofins dusky, etc.

Per damunt de tot, l'animal més abundant és el xai. Es calcula que n'hi ha uns 60 milions en tot el país mentre que el nombre d'habitants no arriba a quatre milions.

Molts dels rius del país acullen una gran diversitat de peix per consum domèstic com l'anguila, la làmprea i crustacis de riu com el cranc. En les aigües oceàniques dels voltants conflueixen corrents fredes i calentes, el qual permet que siguin riques en espècies marines.

Crònica

Els animals de Nova Zelanda

Ara ja estem acabant el viatge, i ja que hem vist animals a grapats he pensat de dedicar-los-hi aquesta crònica.

El primer lloc on en vam veure fou a "Rainbow Springs", a Rotorua. Allà t'ensenyaven una mica com funcionava una part de les granges d'abans. Primer feien una demostració amb gossos pastors i ovelles i la veritat és que estaven molt ben ensinistrats. Després sortia una vaca i alguns voluntaris la munyien, primer manualment i després amb una màquina. Tot seguit va sortir un bou i en acabat van esquilar una ovella. Finalment ens van ensenyar molts tipus d'ovelles i van treure els xais petits perquè gent del públic els hi donés el biberó. Després els van deixar lliures i jo en vaig agafar un. Tot això ho van fer a més de fer altres coses com fer mantega, etc. En sortir de la granja vam anar a un mini-zoo que hi havia al mateix lloc. Allà hi vam veure kiwis, l'animal típic del país, una anguila gegant, que pesava més de 50 kg, un tuatara , un dels anomenats "fòssils vivents", ja que són animals antiquíssims i que no han evolucionat, truites albines que eren d'un color blau cel molt clar i que només en sortia una de cada moltíssimes, i uns quants ocells.

Uns dies més tard vam anar a les coves de Waitomo. Una d'elles era la Glow Worm Cave (cova de les cuques de llum). Només entrar ja en veies moltes en un determinat lloc de la cova, i al final et portaven en una barca a fer un passeig i veies el sostre completament inundat de cuques de llum que brillaven en l'obscuritat. Semblava que miressis un cel ple d'estels, era impressionant!

Quan vam arribar a Kaikoura vam agafar una barca i ens en vam anar mar endins a veure balenes. Vam tenir sort i en vam veure dues, eren Sperm Whales, les més comunes de Nova Zelanda. Malgrat que era emocionat ser tan a prop d'un animal tan enorme, no era gaire espectacular perquè només es veia la part de dalt una estona, quan la balena sortia a respirar, i la cua de la balena quan es tornava a submergir. Va ser molt millor al dia següent, que vàrem veure dofins. N'hi havia centenars al costat de la barca i de tant en tant algun es posava a fer tombarelles o d'altres cabrioles.

Tres dies abans de tornar cap a casa vam parar a la ciutat de Dunedin. Només hi vam anar perquè volíem veure els famosos pingüins d'ulls grocs de Nova Zelanda, que no hi són a cap altre lloc del món. Els anàrem a veure a una platja on estaven lliures, en una reserva. Allà hi havia uns camins excavats a terra amb una mena se sostre de reixa i fulles que estaven molt ben dissimulats i que et permetien veure alguns pingüins des de només dos o tres metres, sense que ells se n'adonessin. Els pingüins són animals molt simpàtics i caminen d'una manera molt divertida. Va ser molt curiós.

L'últim dia, ja a Christchurch vam anar a un lloc que es deia "Willowbank wildlife reserve" . Allò era com un petit zoològic amb una secció d'animals típics del país i una altra d'animals d'altres indrets. Hi vàrem veure molts ocells, els més graciós era el Kea, un lloro verd i taronja molt típic i un ocell de colors molt divertits que semblava que portés el tocat dels antics egipcis. També hi havia cavalls, porcs, llames, cérvols, molts kiwis (que per cert, es veien molt millor que l'altra vegada), i una de les coses que més em van sorprendre van ser uns micos, els gibbons, que eren molt llestos i graciosos. Primer un mico ens mirava i aixecava les celles, com saludant-nos, i després vam veure com un altre mico pelava perfectament un quart de mandarina, en separava els grills, en treia la part blanca que a molts no ens agrada i se'n menjava un tros. I per darrera venia un altre mico i li prenia l'altre tros, quin morro! A més n'hi havia un altre que estava penjat a la reixa del sostre i anava movent tot el cos, i sobretot el cap, com si fos un cantant de rock'n roll!

I apart de tots aquests animals, no hi havia moment en que anant per la carretera no hi hagués o bé cavalls o bé vaques, o sobretot ovelles, n'hi havia la tira! A més un dia vam parar al cantó de la carretera perquè hi havia una platja amb una colònia de foques que eren molt divertides.

La veritat és que Nova Zelanda està plena d'animals!

La flora

L'aïllament de Nova Zelanda d'altres continents i els tardans assentaments han afavorit el desenvolupament d'una flora única al món, hi ha unes 2000 espècies autòctones. Abans de l'últim poblament europeu a gran escala, la vegetació dominant era el bosc mixt de fulla perenne, que es donava especialment en l'illa càlida del Nord, a més d'espessos sotaboscos poblats de molsa i falgueres. Avui, aquest dens bosc d'arbustos només sobreviu en les zones en les que no es permet el pas, en els parcs nacionals i reserves naturals. La costa occidental de l'Illa del Sud conté una de les zones més grans de boscos mixtes autòctons, i a més la major quantitat de fusta utilitzada amb finalitats comercials. Les terres baixes de l'Illa del Sud són actualment prats que s'eleven fins altituds de 1525m.

El clima

Nova Zelanda està situada en una zona temperada, raó per la qual el seu clima, a les zones costaneres, és normalment suau i humit i les diferències entre les estacions no són molt acusades. La regió septentrional és la que gaudeix del clima més càlid, mentre que la vessant sud-oest dels Alps neozelandesos és la més freda.

Com que NZ és allargada de Nord a Sud, té climes una mica diferents: la part Nord té un caràcter gairebé subtropical, per això les temperatures són molt més similars durant totes les estacions de l'any. En canvi, la part de més cap al Sud rep la influència dels vents antàrtics i és bastant més freda.

La mitjana de temperatura a Wellington oscil·la entre els 20,1º en Gener (mes més càlid, ja que quan aquí és hivern allà és estiu) i els 5,6º en juliol (mes més fred) i la pluviositat anual es centra entorn als 1230 mm de mitjana. A Auckland, la temperatura en Gener i Juliol oscil·la entre els 23,4º i els 7,8º respectivament, amb una precipitació anual de 1851 mm.

A la muntanya el clima canvia i és més extrem, com aquí passa amb els Pirineus. Als cims, les temperatures poden arribar fàcilment al cinc o deu graus sota zero.

Els vents dominants són vents humits que vénen del Mar de Tasmània, que està al Oest, i van cap a l'Oceà Pacífic, a l'Est. Al travessar NZ es troben amb les muntanyes i descarreguen la pluja. A l'Illa del Nord, com que no són molt altes plou més o menys igual a cada vessant. Però a l'Illa del Sud, al trobar-se amb els Alps neozelandesos descarreguen tota la pluja a la vessant occidental, que com ja hem dit abans, és molt més humida que l'oriental.

El poble i la cultura

Els primers pobladors de Nova Zelanda foren els maorís, un poble polinesi que va arribar-hi fa uns 1000 anys. Els assentaments europeus no van començar fins la dècada de 1820, però avui aproximadament el 83% del neozelandesos són descendents d'europeus, en especial de britànics; una mica més del 9% són d'origen maorí; un 2% procedeix d'altres illes del Pacífic, en concret de Samoa, illes Cook, Tonga i Tokelau, tot i que hi ha altres grups ètnics, en particular asiàtics, que configuren la resta de la població.

La població de Nova Zelanda és de 3718600 habitants, dels que gairebé tres quartes parts del total viuen en l'Illa del Nord. Tot i que l'economia de NZ encara depèn de forma acusada del sector agrícola, al voltant del 85% de la població es concentra en las ciutats. En l'actualitat, al igual que en el passat, l'Illa del Nord reuneix a la immensa majoria de maorís (el 95%, segons el cens de 1991), en especial en la zona d'Auckland i els seus voltants, a més del cap Est o Aotearoa, considerat bressol cultural i lingüístic dels maorís.

La majoria dels neozelandesos es consideren cristians. La major part dels maorís són membres de les esglésies cristianes de Ringatu i Ratana. Hi ha petites minories de jueus, hindús i confucians. Al voltant d'un 15% de la població no professa cap creença religiosa.

L'anglès i el maorí són els idiomes oficials de Nova Zelanda, tot i que el país és predominantment de parla anglesa, doncs quasi tots els maorís parlen anglès. Només un petit percentatge de la població utilitza altres llengües polinèsies, europees i asiàtiques.

L'aïllament físic de Nova Zelanda va significar el desenvolupament independent de l'art maorí de la resta de la polinèsia. El motiu artístic més important és la doble espiral, utilitzada normalment com a base de complexos dissenys. Possiblement la màxima expressió de la tradició clàssica està reflectida en els motius tallats en les canoes cerimonials i en cases de reunió. L'arribada dels colonitzadors europeus a partir del 1820, i els efectes devastadors de les malalties i la guerra en els últims anys del segle, van fer que l'art en general quedés molt debilitat. No va ser fins al 1940 quan començà a revalorar-se i a adquirir la importància que mereixia, no només com a herència artística de tot un poble, sinó com a font d'inspiració de molts artistes neozelandesos posteriors a la II Guerra Mundial.

Els maorís

Els maorís són un poble tribal que compta amb 79 llocs tribals tradicionals per tot el país. El seu estil de vida es basa en la cooperació, la lleialtat i el respecte i es centra al voltant del marae, un terreny amb una casa de reunió guarnida amb tallats estilitzats de les tribus avantpassades. Els maorís mantenen una profunda connexió espiritual amb les seves terres i els seus costums.

En els últims anys s'ha produït un ressorgiment en la consciència i l'orgull en relació a aquestes tradicions i s'han fet esforços significatius per conservar l'idioma i la cultura del poble indígena de Nova Zelanda. Moltes de les coses extraordinàries de NZ han derivat de maorí.

Una mostra d'una de les millors coses de la cultura maorí és i creences maorís. La més famosa és el haka, una tradicional cançó de guerra interpretada pels homes maorís i utilitzada per l' internacionalment famós equip de rugbi de Nova Zelanda, els "All Blacks", que la ballen abans de cada partit

Crònica

Un poble maorí

A la reserva termal de Whakarewarewa també hi vam veure un petit poble maorí, però no us penseu que era una tribu antiga tota plena de cabanes sinó que tenien cases com les d'ara, però de fusta (molt comunes a Nova Zelanda), i eren gent modernitzada que vestia com nosaltres(només es posaven la típica vestimenta maorí quan feien cerimònies o espectacles als visitants), portava cotxes com els nostres, etc.

D'edificis maorís tradicionals en quedaven poquíssims, només alguns detalls decoratius en algunes cases i la "Whare hui", o casa de reunions. Aquesta casa, junt amb el "marae", una plaça situada just al davant, és l'espai sagrat on es feien les cerimònies i els actes importants maorís. La casa en particular estava tota guarnida amb fusta molt ben tallada formant cares, tòtems, figures i monstres. I a més els ulls gairebé sempre eren fets amb nacre. L'home que estava representat a dalt de tot de la façana de la casa era el cap de tribu que l'havia fet construir. En el poblat també hi havia botigues amb objectes típics maorís, la majoria fets amb fusta, pedra i jade (una pedra semipreciosa molt típica del país).

Després, en un petit auditori, un grup de maorís ens van ballar unes quantes danses tradicionals. La que més em va agradar va ser el "haka", la dansa de guerra. La ballaven els guerrers i feien unes ganyotes amb la llengua i deixant els ulls en blanc, i es picaven al pit tant fort al ritme de la música, que a mi em feia riure moltíssim, però que devia deixar horroritzat els enemics.

A mi, personalment, m'han agradat molt l'art i la cultura maorí perquè trobo que és molt original i que mai n'havia vist cap altre que s'hi assemblés.

Les ciutats més importants

Wellington

Wellington és la capital del país. Es localitza a l'extrem meridional de l'Illa del Nord, a la badia de Port Nicholson (un braç de l'estret de Cook). Situada en una regió agrícola, és un important port marítim, un nus ferroviari i un important centre comercial i industrial. Wellington alberga un gran nombre de bonics edificis i institucions culturals docents, com per exemple els Arxius Nacionals, la Biblioteca Nacional de Nova Zelanda, la Galeria Nacional d'Art, etc.

El poble de Wellington es formà en 1840 per emigrants de Gran Bretanya. Al 1865, la ciutat es va convertir en capital del país, substituint Auckland. Fou batejada així en honor d'Arthur-Colley Wellesey, duc de Wellington, soldat i polític britànic. Població de 335468 habitants

Auckland

Auckland és una ciutat del Nord de NZ, que està flanquejada per la badia de Manukau (un braç del mar de Tasmània) i la badia de Waitemata (un braç de l'oceà pacífic). La ciutat té diversos volcans extingits pels seus voltants i és port de mar i base naval, i un centre pesquer, industrial i comercial. Entre els llocs interessants d'Auckland destaquen una galeria d'art, l'Institut i Museu d'Auckland, el Jardí Parnell Rose, etc.

Molts illencs del Pacífic emigraren a Auckland després de la II Guerra Mundial. A la seva àrea metropolitana viu també població d'origen maorí, descendent dels habitants autòctons del país. Auckland fou fundada en l'any 1840 com a capital de la colònia de Nova Zelanda i al 1865 la capitalitat va ser traslladada a Wellington. Població de 997940 habitants.

Un tret característic d'Auckland és que al estar situada entre dues badies és la ciutat que té més vaixells per persona de tot el món(tres de cada quatre persones en tenen un). Per això l'anomenen "Ciutat de les veles".

Christchurch

Christchurch està situada a l'Est de l'illa Sud, en el districte provincial de Canterbury. És el principal centre urbà i comercial d'una rica regió agrícola que produeix cereals i cria bestiar oví. Cristchurch també és un dels centres industrials més importants de NZ. Té excel·lents serveis de transport, abundant subministrament d'aigua i quantitats il·limitades d'energia hidroelèctrica molt barata.

Christchurch fou fundada pels voltants de l'any 1850 per l'Associació Canterbury, una societat colonitzadora britànica filial de l'Església d'Anglaterra. El seu nom prové de l'Escola Christ Church (Església de Crist) pertanyent a La universitat d'Oxford, a Gran Bretanya. Població de 309800 habitants.

Christchurch és la ciutat més anglesa de Nova Zelanda, al passejar-s'hi sembla com si s'anés per un típic poble britànic. La seva universitat és una imitació de la de Cambridge.

Bibliografia

Títol	Editorial	Autor
Revista Viajeros (dossier Nova Zelanda)	Rba	Jaume Bartrolí i Francisco Po
Fulletons de Nova Zelanda	Oficina de turisme de NZ
New Zealand	Lonely Planet	Peter Turner i d'altres
Nueva Zelanda, guía del buen viajero	Blume	Kirsten Ellis
Enciclopèdia Encarta 99	Microsoft
L'Enciclopèdi@ AVUI	Diari Avui

1

21