Esquema.

3.- Els nacionalismes europeus.

3.1.- Els nacionalismes fins la revolució de 1848

3.2.- El nacionalisme germànic i la unificació d'alemanya.

ELS NACIONALISMES EUROPEUS

Després de la derrota de Napoleó a Waterloo el 1815, la coalició vencedora va intentar desfer l'obra revolucionària i restablir l'Antic Règim. El periode que va transcórrer a Europa entre 1815 i 1848 es coneix amb el nom de Restauració absolutista: sistema polític creat d'esquena a la realitat, que pretenia mantenir el poder en mans d'uns grups minoritaris i desfasats.

El problema és que la propagació dels ideals revolucionaris que dugueren a terme els exèrcits rnapoleònics, havia alterat de manera irreversible l'estructura política d'Europa. Aquest periode es caractritza per:

• L'oposició entre les antigues classes dirigents de l'Antic Règim i les noves forces sorgides arran de la Revolució industrial basades en el liberalisme i el nacionalisme.

1.- El Congrés de Viena. Setembre 1814.

Els vencedors de Napoleó van imposar a Europa una reordenació política i territorial que impedís tot esclat revolucionari. Així el setembre de 1814 es van reunir a Viena les grans potències ( Àustria, Prússia, Rússia, Gran Bretanya) per remodelà Europa:

• Principi de legitimitat i d'absolutisme. Eren sobirans els qui el tron corresponia per herència.

• Principi de l'equilibri europeu. Per evitar que una altra potència tingués pretensions de conquerir Europa es va proposar fer congressos periòdics entre els 5 gransi prendre les decisions importants en política europea.

• Principi d'intervenció. Àustria, Prússia i Rússia van signar un pacte d'ajuda mútua (La Santa Aliança) per fer intervenir els seus exèrcits si la nació era amenaçada per una rev. Liberal.

Reordenació del mapa europeu. Les grans potències van reordenar les fronteres europees en profit seu, sense tenir en compte les aspiracions nacionals de molts pobles d'Europa. Simplement es va intentar equilibrar les forces de les grans potències mitjançant un repartiment igualitari de l'antic imperi napoleònic.

Els problemes per signar l'acord van ser grans pequè les grans potències només volien aprofitar el desmembrament de l'imperi per ampliar les seves fronteres. Com a conseqüència l'equilibri internacional va ser precari i el sistema que creà la Restauració no va ser capaç de resistir els successius atacs revolucionaris.

2.- Forces d'oposició a la Restauració: Liberalisme i Nacionalisme

Van sorgir l'any 1815, com a conseqüència del congrés de Viena: no va acceptar les aspiracions liberals i nacionals de molts pobles. En un principi els opositors a la restauració es van aglutinar sota el liberalisme, però en les zones on l'imperialisme impedia la construcció d'un Estat, van sorgir les guspires nacionalistes.

2.1.- El liberalisme.

Amb motiu a la por d'una nova ofensiva revolucionària, els grups liberals patien una forta repressió, van passar a la clandestinitat i es van organitzar en societats secretes que propugnaven la insurrecció com a única via d'enderrocar l'absolutisme. Els escassos aixecaments que van protagonitzar no van aconseguir fer trontollar els governs absolutistes. No va ser fins 1830 que va penetrar en les masses.

2.2.- Els orígens del nacionalisme.

El Congrés de Viena va trepitjar els drets dels pobles a favor dels interessos de les grans potències i això va encoratjar els anhels nacionalistes.. El tractat de 1815 va distribuir els territoris d'Europa entre els vencedors de Napoleó i van fer que nombroses nacions no constituïssin un Estat propi.

El principi del nacionalisme es basava en fer coincidir els Estats amb les nacions. Es va inspirar en 2 concepcions diferents del que era una nació:

• El dret dels pobles a disposar d'ells mateixos. Fonamenta l'existència d'una nació en la voluntat d'un poble de viure en comú i d'estar regit per unes mateixes institucions. Provenia de la Rev. Francesa.

• El retorn a la tradició. Alemanya va ser el bressol d'aquest corrent. La nació és una realitat viva que es manifesta per uns caràcters hereditaris (llengua, història, costums, tradicions...). La consciència nacional consisteix en la recerca d'una identitat comuna basada en tres elements: història,llengua i religió.

Corrents nacionalistes:

• Nacionalisme moderat. El nou Estat només possible gràcies a un acord entre els diversos monarques i vèien en la monarquia la garantia d'una nou règim constitucional.

• Nacionalisme progressita. El nou Estat ha d'emergir de la voluntat popular i defensa la insurrecció popular com la via per alliberar el país. Propugna la República com la forma que havia d'adoptar el nou estat.

3.- La primera gran onada revolucionària: 1820

Entre 1815 i 1848 la història de lEuropa continental va estar dominada pel conflicte entre el principi d'autoritat i el principi de llibertat; i entre els drets dels monarques i els drets nacionals.

Els estadistes del congrés de Viena, concients de la fragilitat del seu sistema intentaven evitar la propagació de les idees revolucionàries.

4.1.- Les revolucions liberals de 1820.

Van ser la primera convulsió de l'Europa de la Restauració. Tenien trets comuns:

• Participació reduïda de les masses. Les revoltes eren pronunciaments d'un cap militar que es pronunciava a favor de la Constitució. Rebia el suport de les societats liberals queprocuraven revoltar la població civil.

• La Constitució espanola de 1812 era un model a imitar. Va ser reivindicada per tots els grups liberals de l'època.

Revocucions europees:

• España. L'aixecament del coronel Riego va restaurar la Constitució del 1812 i va obrir un periode de govern liberal: el trienni liberal 1820-23. La Santa Aliança va restaurar l'absolutisme l'any 1823. Per tant la revolució va fracassar.

• Portugal. Un pronunciament militar va obligar el monarca a jurar una constitució semblant a l'espanyola.

• Itàlia. Els carbonaris van fer jurar al rei de Nàpols una constitució.

• Rússia. Els desembristes es van revoltar el 1825 per tal de transformar l'autocràcia tsarista en un règim constitucional.

Totes les revoltes van ser sufocades i la majoria dels seus membres foren represaliats.

Semblava que la missió de la Santa Aliança s'havia acomplert i que el perill revolucionari s'havia allunyat però els sistema de Viena s'havia debilitat, els congressos periòdics ja noes van repetir i la Santa Aliança va perdre eficàcia.

4.2.- La independència de Grècia i la qüestió d'Orient.

Qüestió d'Orient: Conjunt de problemes polítics, econòmics, socials i religiosos provocats per la decadència de l'Imperi Otomà i els interessos divergents de les grans potències europees.

L'inici del desmembrament es va produir amb l'aixecament de Sèrbia, després de Valàquia, Moldàvia i més endavant de Grècia que es van convertir en estats independents.

El 1861 la unificació de Valàquia i Moldàvia va donar lloc a Rumania.

Montenegro havia estat l'únic territori balcànic no ocupat mai pels turcs.

A partir d'aquest moment els Balcans es van convertir en un focus de tensió permanent, que esdevingué una de les causes de l'esclat de la 1ª Guerra Mundial.

Grècia. Dins de l'Imperi otomà, Grècia havia conservat un gran esperit d'independència gràcies a la religió, la llengua i les tradicions. Això motivava més les ànsies de independència. A més a més, els grecs eren els únics catòlics dins un imperi clarament musulmà.

Pagesos. La terra que treballaven era propietat dels turcc, pagaven forts impostos.

Comerciants. Exercien un fort control sobre els intercanvis entre l'Imperi Otomà i la resta d'Europa. Ostentaven un fort poder econòmic. Però aquesta situació de privilegi no fa ser cap impediment perquè penetressin les idees liberals i es formessin societats secretes amb aspiracions nacionalistes i que cap a l'any 1820 es van llançar a la insurrecció armada. Van rebre suport internacional d'Anglaterra i Rússia, interessades a controlar la zona del Mediterrani. El 1825 en un congrés van proclamar la seva independència, alhora que demanaven ajut a Europa.

L'exèrcit otomà(juntament amb Egipte) va sufocar la revolta i endegà una forta repressió contra els grecs. Això va conmoure l'opinió pública europea i França, Anglaterra i Rússia van enviar flotes en suport dels grecs (també volien afeblir els turcs i frenar els egipcis). El 1829 les tropes turco-egípcies van ser vençudes i el soldà va haver d'acceptar els tractat D'Adrianòpolis:

• Reconeixement de l'autonomia de Grècia que va aconseguir la independència el 1830.

• Lliure trànsit dels vaixells comercials de qualsevol nacionalitat pels estrets del Bòsfor i els Dardanels.

La independència de Grècia va ser l'inici d'un temps d'inestabilitat a tots els Balcans perquè la seva independència va estimular altres pobles balcànics a lluitar per aconseguir-la.

La debilitat i la disgregació de l'Imperi Otomà no va passar desapercebuda a les potències europees que intentaven treure'n profit.

5.- Les revolucions de 1830.

Segona onada revolucionària entre 1829 i 1839 a Europa occidental.

Malgrat la repressió als moviments revolucionaris de 1820, la defensa del liberalisme i els drets nacionals va encoratjar els grups revolucionaris.

L'acció revolucionària no es va reduir a insurreccions militars, sinó que les masses populars hi van participar.

Europa occidental.

Van marcar la derrota definitiva dels sistema de la Restauració i del poder aristocràtic.

Victòria de la burgesia com a classe dirigent els 50 anys següents i del model polític de liberalisme censitari basat en la Constitució francesa de 1791.

Europa oriental.

La majoria de les revolucions van fracassar i els estats van continuar lligats a una economia senyorial i a una monarquia absoluta.

5.1.- Les causes de la revolució.

• Reclamacions de caire liberal. La Restauració va intentar reviure l'esperit de l'Antic Règim, però la burgesia ,

esperonda pel desenvolupament del capitalisme, va lluitar per posar fi al sistema configurat el 1815.

• Reclamacions de caire nacionalista. Sobretot a Itàlia i Alemanya.

• Empitjorament de l'economia. A partir de 1825 crisis de subsistència que periòdicament assolaven.

• Tancament de manufactures i augment de l'atur.

• Movilització de les masses. El problema econòmic va permetre la burgesia movilitzar el poble.

4.2.- La revolució a França.

• L'any 1814 els Borbó retornen a França en la mà de Lluís XVIII i es subsititueix la Constitució per una Carta atorgada.

• El seu successor Carles X encara va ser més absolutista.

• Noves ordenances reials. El juliol de 1830 es va anunciar la promulgació d'unes ordenances reials que pretenien suspendre alguns articles de la Carta.

• Les tres glorioses jornades. 27.28 i 29 de juliol. Revolta a París.Carles X, que no podia oblidar la sort de Llúis XVI, va abdicar i s'exilià. Era la fi de la Restauració i els Borbó a França.

• Eufòria entre els participants en la revolució però les aspiracions eren diferents:

• Obrers. Volien millors condicions de vida i feina.

• Republicans. Volien la proclamació d'una República democràtica.

• Burgesia. Restabliment de la Carta i substitució a la cúpula del poder de la vella aristocràcia.

• Lluís Felip d'Orleans. La monarquia va aconseguir proclamar-lo rei. Es va comprometre a restablir la bandera tricolor, liberalitzar la carta constitucional i ampliar el dret a vot. Era el perfecte monarca burgès. Era l'època daurada dels homes de negocis mentre la major part del poble continuava marginada.

• 1848. El conflicte va ser protagonitzat pels que quedaren insatisfets de la revolució de 1830.

4.3.- L'extensió de la revolució.

La notícia del fets de juliol a França i la caiguda del Borbó es va escampar per tot Europa.

• Gran Bretanya. Movilització per l'ampliació dels drets polítics que culminà en la Llei de Reforma: liberalització del règim i ampliació del dret a vot.

• Espanya. El liberalisme arribà al poder primer tímidament (1834) i després de manera completa (1837 amb la Constitució). La mort de Ferran VII va comportar un problema successori que s'inicià amb el suport del germà del monarca, Carles Maria Isidre, per part dels grups absolutistes. La reina regent, Maria Cristina, per tal de defensar el tron de la seva filla Isabel, no va tenir més remei que aliar-se amb els liberals. Així, entre 1835 i 1837, i enmig d'una guerra civil, els liberals van accedir al govern i va dur a terme reformes que van convertir Espanya en una monarquia constitucional.

• Bèlgica. Van aconseguir un règim liberal i a més a més la independència d'Holanda. (El Congrès de Viena havia intentat unir holandesos i belgues sotal el nom de Països Baixos. Diferències religioses, l'idioma, econòmiques... ho van fer impossible.Entre 1828 i 1830 es van establir contactes entre el clero catòlic belga i els sectors liberals per unir esforços i demanar la independència. El conflicte va esclatar l'any 1830 i haviat es convertí en una guerra civil. El belgues van foragitar els holandesos cap el nord i van proclamar la independència sota la forma d'una monarquia constitucional. Ho van aconseguir gràcies al suport de de França i la no intervenció d'Anglaterra que volien debilitar Holanda. L'any 1839 Holanda va reconèixer la nació Belga.

• Polònia. El Congrés de Viena va consolidar el desmembrament de Polònia. Una part es va atorgar a Prússia, un altra a Àustria i la resta es va constituir com un regne del qual el tzar de Rússia va rebre la corona. El Tsar va conceir a Polònia una constitució força liberal per l'època. Respectava la llengua i la religió i tots els funcionaris eren del país. Un virrei nomenat pel tzar era el representant. Malgrat el nivell d'autonomia els polonesos aviat van conspirar per aconseguir la independència. La revolta va esclatar coincidint amb l'onada revolucionària de 1830 i va contar amb el suport de l'exèrcit polonès. Van refusar el tsar i van declarar la guerra a Rússia la qual els va vèncer el setembre de 1831. Com a represàlia el tsar va disminuir notablement l'autonomia.

• Resta d'Europa. Els moviments revolucionaris no van triomfar perquè les potències van sufocar els aixecaments i van mantenir l'esperit de Viena.

5.- La primavera dels pobles: 1848

La revolcuió de 1848 va marcar la fi del sistema ideat per Metternich per allunyar d'Europa la revolució.Si les revolucions de 1820 i 1830 van debilitar la Restauració, la revolució de 1848 la va enfonsar. Va comportar:

• Nous ideals democràtics.

• Desvetllament de moltes nacionalitats adormides.

5.1.-Els nous ideals democràtics i nacionals.

Els nous ideals democràtics s'oposaven al liberalisme censatari de 1789 o del 1830. Pretenien superar algunes desigualtats i privilegis del vell liberalisme. El nou concepte de democràcia es basava en:

• Sobirania popular. En oposició a la sobirania nacional de 1789 en la qual només una minoria de ciutadans tenien drets polítics (sufragi censatari). Ara el sobirà és el poble en el seu conjunt i defensa per tant, el sufragi universal.

• La llibertat. Recullen l'herència dels liberals però van més enllà defensant la llibertat d'associació i volent suprimir la censura a la premsa.

• Igualtat social. A més a més de la igualtat jurídica o civil defensren un seguit de reformes socials per millorar la situació dels més desfavorits i anivellar la riquesa.

5.2.-Causes de la revolució.

Com ja havia succeït al 1789 i al 1830 la coincidència entre crisi econòmica i crisi política va ser l'espurna que va fer sortir el poble al carrer.

Crisi econòmica:

• Crisi agrícola i tèxtil. A partir de 1845 va haver un seguit de males collites de cereals i patates; els preus van pujar, els salaris van disminuir i la fam augmentà.

• Crisi financera i metal.lúrgica. Va ser la primera gran crisi de tipus capitalista. Abans de 1848 es va especular amb les accions ferroviàries però aviat es va veure que la seva rendabilitat no seria a curt termini. Això va fer trontollar les borses i nombroso bancs van fer fallida. Aviat la crisi va arribar a la mineria i la siderúrgia que tenien en el ferrocarril un dels seus més grans estímuls. La manca de crèdit va obligar a moltes indústries a tancar, els salaris van disminuir l'atur s'incrementà.

Crisi política:

• Busca d'ideals democràtics.. A Europa oriental encara funcionaven les estructures de l'Antic Règim i a l'Europa occidental la burgesia estava insatisfeta amb el règim censatari que la monarquia havia instaurat. Demanaven el sufragi universal, millora de les condicions de vida, la democratització del sistema.

• Reconeixement dels drets nacionals. Alguns imperis no acceptaven els drets de les nacionalitats que ocupava.

5.3.- Conseqüències de la revolució.

• Europa occidental. Va significar la consolidació definitiva del poder burgès i la difusió dels nous ideals democràtics.

• Europa oriental. Primera gran revolta contra l'imperi plurinacional dels Habsburg i contra l'Antic Règi,. Es va abolir la servitud.

5.4.- La revolució a França.

Va presentar dos episodis :

• Revolució contra la gran burgesia. Feta el mes de febrer. La burgesia petita intentava restar poder a la gran burgesia que el monopolitzava desde la revolució de 1830.

• Revolució contra el proletariat. Feta el mes de juny. Les dues burgesies es van unir per lluitar contra el proletariat que demanava millors condicions de vida i amenaçava l'ordre social.

Rev. De febrer. Uns grups demòcrates havien convocat un banquet a favor de la llibertat de reunió. Amb aquest pretext es va inciar la revolució que s'estengué per París els 22,23 iu 24 de febrer i que va forçar l'abdicació del rei Llúis Felip d'Orleans. Es va instaurar la segona república francesa amb un govern provisional format per republicans moderats, radicals, socialistes i un obrer. Accions del nou govern:

• Convocatòria d'una assablea constituent escollida per sufragi universal.

• Lliberta de premsa i associació

• Abolició de la pena de mort per a delictes polítics.

• Supressió de l'esclavitud a les colònies.

• Tallers Nacionals. Ocupaven aturats per crear infrastructura.

Aquest govern massa social va indiposar els inversors que van retirar els diners dels bancs, tancaren empreses, el govern va haver d'augmentar la pressió fiscal... la República cada dia era vista amb més hostilitat.

Així les coses, les eleccions a l'assamblea es van convertir en un plebiscit entre República conservadora i República social. Van guanyar els conservadors. Accions del nou govern conservador:

• Abolició d ela major part de mesures socials de l'anterior govern.

• Clausura dels Tallers Nacionals. Això va aixecar l'espurna dels fets del juny.

Rev. Del juny. La van protagonitzar obrers i republicans radicals i va esdevenir el primer enfrontament entre les 2 classes sorgides de la rev. Industrial: burgesia i proletariat. Va durar poc però la repressió fou molt dura. La por a la revoluciño social va fer veure a França la necessitat d 'un govern fort, capaç de mantenir els guanys del mes de febrer. Va sorgir la figura de Lluís Napoleó Bonaparte que va guanyar les eleccions del desembre 1848 de forma aclaparadora. El 1851 va fer un cop d'estat i va proclamar el segon imperi francès fins el 1870.

5.5.- Expansió revolucionària.

La insurrecció parisenca va estendre el procés revolucioanri per tot Europa. Tot es girava en contra del sistema creat per Metternich i semblava que el despotisme imperial havia d'esfondrar-se.

• Imperi austríac. Va tenir un caire liberal i nacional. Viena promulg`una constitució que convertí Àustria en una monarquia parlamentària.

• Praga.

• Hongria. Es va negar a acceptar la coronació de Francesc josep I com a rei d'Hongria i proclamà la independència. Àustria no ho va acceptar i va esclatar la guerra.

• Confederació germànica.

• Península italiana.

5.6.- El triomf de la reacció.

Les revoltes de 1848 van ser sufocades ben aviat.

• Imperi Austrìac. Josep I tornava al sufragi censatari i atorgava una constitució centralista basada en la unitat de totes les províncies de l'Imperi.

• Itàlia. Les tropes austriaques reconquerien el terreny perdut i van endegar una forta repressió.

• Hongria. L'emperador d'Àustria va demanar ajut al tsar de Rússia que va conseguir sufocar la revolta.

• Confederació Germànica. La majoria de monarques absoluts ban ser reposats i els intents unificadors avortats.

LA UNIFICACIÓ D'ALEMANYA

Les reivindicacions nacionalistes van prendre embranzida a la segona meitat del s. XIX.

El fracàs de la revolta de 1848 va modificar l'estratègia dels nacionalistes: es va optar per una via combinada (diplomàcia i militar) i es va abandonar l'aixecament popular.

A principis de segle les terres de parla alemanya eren un conglomerat d'estats dins el qual en destacaven dos:

• L'Imperi Austrìac.

• El regne de Prússia.

El problema de la unificació consistia en la rivalitat entre les dues potències. L'estat alemany es podia conseguir amb la presència d'Àustria o sense ella. Prússia, sota la direcció de Bismarck va imposar la segona solució eliminant Àustria del futur estat alemany.

1.- Orígens del nacionalisme alemany.

• Els exèrcits de Napoleó van ocupar les terres que més o menys configuren l'Alemanya actual i hi van dur les idees liberals de la França revolucionària que proclamà l'emancipació dels serfs, el lliure accés a la propietat, el dret de les nacions a gaudir de la seva sobirania.

• Romanticisme i conservadurisme. Tot i que una part de la burgesia alemanya aspirava a la unitat nacional, la seva concepció de la nació no s'identificava amb el projecte democràtic de la Revolució francesa. Van trobar en els conservadors Herder i Fichte uns bons teòrics i el Romanticisme una canalització.

• Orígens nacionals cercats en el passat medieval, els mites tradicionals, el folklore i la llengua. Tot i que els pobles no tinguessin consciència de posseir un esperit nacional, no deixaven de ser una nació. És a dir, la nació estava per sobre de la voluntat dels individus.

• Fichte. Des del Berlín ocupat per Napoleó va fer una crida a lluitar per l'alliberament de la dominació napoleònica. És antisemita i desitja crear un esta unificat alemany. És considerat el primer teòric del nacionalisme conservador i un antecedent del pangermanisme basat en:

• Creència en l'herència històrica com a definidora de la nació.

• Predestinació metafísica i biològica d'Alemanya dins el món.

• Exaltació d ela guerra com un fet inevitable i necessari.

• Diversos grups nacionalistes. Van aparèixer a partir de 1815 de totes aquestes idees.

1.1.- Etapa de la Confederació germànica.

Després de la derrota de Napoleó, el congrés de Viena va restablir el domini d'Àustria sobre les terres alemanyes creant la Confederació Germànica (associació d'estats sobirans presidida per l'emperador d'Àustria). Es van frustrar les esperances dels patriotres alemanys perquè la divisió política del país era inalterable.

El 1815, l'estructura social estava comandada per una aristocràcia terratinent. Va ser a Prússia on aquesta arsitocràcia va transformar el camp cap un sistema capitalista i on la burgesia comerciant reclamava un mercat únic alemany. A poc a poc l'estat prussià es va anr posant al capdavant del moviment unificador.

El periode anterior a les rev. De 1848 es caracteritza per oposició entre forces conservadores i progressites:

• Conservadores. Grans potències alemanyes. Àustria i Prússia.

• Progressites. Cercles d'estudiants i intel.lectuals exposats en les assamblees parlamentàries dels estats de l'alemanya del sud.

2.- Les revolucions de 1830.

• Hi va haver petites revoltes que van aconseguir dels sobirans respectius una certa liberalització del règim.

• Es basaven en les idees liberals i nacionalistes de la rev. Francesa.

La força unificadora més efectiva de la dècada de 1830 va arribar amb la unificació duanera, que va suprimir miltitud de fronteres que separaven els estats alemanys. Va significar la unió econòmica i va ser el primer pas cap a la unificació política.

Unificació econòmica:

• Mercat únic nacional. Fomentà la industirañlització i el creixement de la xarxa ferroviària.

• Burgesia industrial. Volia evolucionar cap a un sistema polític constitucional i la construcció de la unitat nacional d'Alemanya.

3.- Revolucions de 1848: el fracàs de la via parlamentària i liberal.

• Crisi econòmica representada per un crisi de subsistència i una crisi d'especulació.

• Revoltes generalitzades i acceptació per part dels sobirans de governs constitucionals i abolició dels drets feudals.

• Conjunció d'ideals liberals i nacionalistes. Es va fer la crida de l'elaboració d'un parlament que reunìs els representants escollits per sufragi universal. El 18 de maig es va constituir un govern,encara que sense poder real. Discrepàncies sobre com assolir la unitat del país.:

• La Gran Alemanya. Inclou tots els territoris i tot Àustria.

• La Petita alemanya. Dominada per Prússia i excloent-hi Àustria que era el bastió més clar de la reacció antiliberal. Va guanyar aquesta.




• Unitat nacional per la via democràtica i parlamentària. El març de 1849 el Parlament va proclamà una constitució que formulava la creació d'un sistema parlamentari dins el règim imperial. La Corona de la futura Alemanya unificada va ser oferta al rei de Prússia. La va refusar perquè els parlamentaris havien estat escollits per sufragi universal i això era incompatible amb la seva dignitat imperial. Degut la reacció antiliberal el parlament es va dissoldre.

• Unitat nacional dirigida per l'Estat Prussià. L'amença de les doctrines democràtiques i d'un proletariat incipient, va menar la burgesia cap el front conservador. Així doncs la unificació i la revolució liberal no l'assoliria la burgesia sola sinó amb els terrantinents.

• 4.- L'hegemonia política i econòmica de la prússia de Bismarck.

• Alemanya pimera potència econòmica del continent. Durant la dècada dels 50 alemanya va entrar en l'era capitalista i en pocs anys va esdevenir.

• L'Estat i la banca promotors de la industrialització, per això el capitalisme alemany es va caracteritzà per una forta concentració de capital. Al contrari del Regne Unit on va primar la iniciativa privada i individual.

• Prússia al capdavant de la industrialització. La seva burgesia també va ser capdavantera i va proporcionar la seva èlit dirigent.

• Prússia líder de la Confederació Germànica. Degut a la seva indústria, el poderós exèrcit, la seva burocràcia organitzada i el seu fort Estat.

• Prússia líder del procés unificador. L'impuls definitiu el va donar Otto von Bismarck quan l'any 1862 va ser nomenat canceller de Prússia.

• Bismarck. Va inspirar la unitat d'alemanya i li va donar forma definitiva. De caire antiliberal va optar per la via autoritària. Crèia que la unitat implicava l'enfrontament amb Àustria i es va dedicar a preparar la victòria.

5.- La consecució de la unitat.

Objectiu de Prússia: Aïllar Àustria dins la Confederació Germànica.

Obstacle: Els estats catòlics del sud d'Alemanya donaven suport a Àustria.

La consolidació del nou Estat alemany es va fer en 3 fases successives:

• Enfrontament amb Dinamarca. Hi havia dos ducats, Holstein i Scheswig que pertanyien a Dinamarca tot i ser de parla alemanya i estar el segon dins la Confederació germànica. Prússia i Àsutria es van posar d'acord i van envair aquests territoris. Prússia es va quedar amb Scheswig i Àustria amb Holstein. Com el ducat prussià estava dins la confederació, Prússia va fer un pas endavant en la seva influència dins aquest organisme.

• Guerra amb Àustria. (1866). Segur del seu èxit Bismarck es va llançar a la guerra i la va guanyar. Es va dissoldre la Confederació Germànica i es va fundar la Confederació de l'Alemanya del Nord (1867): Comprenia 23 estats alemanys sota la hegemonia de Prússia. Fora hi van quedar Àustria i els Estats del sud.

• Guerra amb França. (1870). Els estats del sud no volien una unió liderada per Prússia i volien limitar-la al terreny econòmic i a acords militars. Bismarck va creure que la única manera de vèncer les seves reticències era cercar una amenaça exterior que despertés el sentiment patriòtic i els apropés a Prússia. Aquesta oportunitat va arribar quan França temerosa del poder que aconseguia Prússia i davant les perspectives que ocupés el tron d'Espanya que havia quedat vacant, li va declarar la guerra. Això va provocar el que Bismarck volia, la unió de tots els alemanys contra els francesos. La victòria alemanya va ser el darrer pas cap a la unificació. Bismarck va proclamar a Versalles el II Reich sota la direcció de Guillem I de Prússia.

6.- El II Reixh. L'obra de Bismarck.

• Estructura federal. Bismarck va mantenir aquesta estructura adoptada per la Confederació del Nord. 22 estats alemanys i 3 ciutats lliures, amb les seves institucions. Els Estats delegaven en el Reich algunes funcions (afers exteriors, moneda, duanes, exèrcit).

• Reichstag. Elegit per sufragi universal. Compartia el poder legislatiu amb

• Bundesrat. Assamblea dels delegats dels estats.

• Govern imperial. Dirigit pel canciller, nomenat per l'emperador Guillem.

Bismarck.

• Enemic del parlamentarisme va governar sense vincular-se a cap partit

• Classe dirigent. Aristòcrates i alta burgesia li donaven suport perquè mantenia a ratlla el proletariat.

• Classes mitjanes. Petita burgesia, artesans, pagesos, es van mantenir respectuosos amb el nou ordre per la por que les coses empitjoressin. Es van refugiar en un nacionalisme potenciat per l'Estat, cada cop més agressiu i expansionista.

• Obrers, jornalers van ser combatius i dissidents.

• Partit socialista (PSDA). El tarannà autoritari i la política conservadora de Bismarck van fer que creixés molt fins que es va enfrontar amb l'emperador Guillem que el va destituir el 1890. Temorós de l'embranzida socialista va endegar una política de persecució d'aquest partit i dels sindicats que es va mantenir fins la primera guerra mundial.

1

9