INTRODUCCIÓ

Iniciarem en aquest treball els següents capítols, 3 i 4, del Manual de Civisme dels autors Victòria Camps i Salvador Giner.

Serà la continuació d´un manual en el que es basa principalment en la solució per ser més autèntics, respectuosos amb la societat i tenir sempre en compte la dignitat humana.

Concretament, Manual de Civisme és la obra que es basa en el civisme, en què és i en què consisteix. Els anteriors dos capítols ja treballats eren la reflexió de dos elements característics per el bon funcionament d´una civilització: El saber viure i la bona educació. Per tant, el civisme comporta el bon govern de la nostra convivència, però per obra i gràcia de tots els que hi participen. I es que aquest civisme no és res més que un conjunt de normes que inclouen també un contingut moral perquè aporten unes creences sobre la sociabilitat humana. Hem de tenir en compte que la convivència és difícil. Per afirmar-ho ens podem recolzar en els següents aspectes: Els humans sempre desitgem els mateixos béns; una gran part de la societat sent l´instint de dominar als altres; i els criteris egoistes predominen per damunt dels altruistes.

Pel que fa a la bona educació, hi tindrem en compte les bones maneres. Aquestes maneres són l´art de fer que els altres es trobin bé amb un. Però per ser educat fa falta el compliment d una sèrie de normes. Aquestes regles són repressives, i per tant, si podem viure sense elles, molt millor. Podem resumir les objeccions que avui troba a la pràctica de la bona educació en tres idees: Primerament, són practiques repressives, prohibitives i traumatitzants. En segon lloc, perpetuen diferències anacròniques. I en tercer lloc, contribueixen a vanagloriar-se del comportament fals.

Però ara centrem-nos a la continuació del treball. Estudiarem els dos capítols següents: Drets i deures i Temperància i austeritat. Dos capítols que segueixen ensenyant-nos a ser autèntics, respectuosos i a mantenir un civisme per fer de la nostra societat una de millor.

CAPÍTOL III

DRETS I DEURES

El fonament de la justícia es caracteritza per la frase coneguda “Tots els homes són iguals”. I sabem que en realitat aquest fet no és cert. Vivim en un món que es basa en la desigualtat, i moltes d´elles són molt injustes. Si volguéssim fer una llista de desigualtats, aquesta seria llarguíssima. Vegem-ne uns exemples: La pobresa i riquesa, la gent malalta i la sana, els individus llestos i els que no disposen d´unes bones capacitats, els que físicament són macos i els que són lletjos, les diferenciacions per races i per sexe... Gairebé totes les desigualtats que trobaríem no són buscades ni les hem escollit pas, i la gran pregunta és: Si partim d´unes desigualtats que nosaltres no hem buscat ni les volem, per què podem arribar a ser marginats en la nostra societat?

George Orwell*, en la seva obra satírica Animal Farm, tracta la igualtat amb ironia i marcant-ho amb la següent frase: “Tots els porcs són iguals, però uns més iguals que d´altres”.

Les societats que nosaltres anomenem avançades, tot i que la majoria de vegades són avançades només econòmicament, han creat un model d´estat anomenat l´estat del benestar. Aquest garanteix un respecte i el compliment dels drets socials. Aquests drets socials garanteixen uns béns mínims per a la societat, com per exemple l´educació, l´atenció a la salut, les pensions, l´ocupació o l´habitatge digne.

I es que hem interioritzat el principi d´igualtat. L´hem interioritzat sota la forma d´uns drets funamentals al compliment dels quals cal exigir a l´estat. Nosaltres estem segurs que tenim uns drets mínims, però oblidem que els drets impliquen deures. Però uns deures de les institucions públiques perquè són les administracions de l´estat i els governs els que han d´executar les lleis i fer que s´apliquin adequadament. Hem de ser

concients en que cada individu d´una societat democràtica com en la nostra és una mica responsable del que passa en el conjunt de la societat. I sobretot ho han de ser aquells que en el repartiment de béns més preats, es troben més afavorits. Cada persona té dret a unes finalitats i uns objectius privats. Però pensem en la següent proposta que es diu molt sovint: “Cadascú a la seva”. Si l´analitzem bé, arribem a la conclusió que “anar cadascú a la seva” és propi d´una societat egoista perquè no podem viure pensant tan sols en nosaltres mateixos, hem de tenir en compte el nostre entorn i la gent que ens envolta.

Quan parlem dels nostres drets, pensem en dues coses: el dret de ser lliures i el dret de ser feliços. Aleshores ens rebel.laríem contra els totalitarismes i els fonamentalismes que intenten imposar maneres de pensar, creences i fins i tot maneres de viure.

Els humans no volem res imposat. I en relació de la proposta egoista anterior, tenim dret a ser feliços independentment del que passi al nostre voltant? I és més, podem ser feliços a costa de la felicitat dels altres? Siguem raonables: som una societat, i això implica preocupar-nos pels altres i també ocupar-nos per aquests. I aquesta preocupació moltes vegades ens sorgeix de manera natural. Vegem-ne uns exemples: els pares es preocupen pels seus fills, les malalties que apareixen als nostres familiars o persones més properes...

David Hume* comentava que són els sentiments de simpatia o benevolència que ens fan reaccionar davant del dolor i el patiment. Però aquests sentiments no solem repartir-los massa bé: sempre els dirigim als qui ens són més propers i tendim a ignorar els qui no ens queden tan aprop. És aquest el motiu pel qual tants pobles i persones desprotegides no reben cap ni una protecció tot i que la necessiten urgentment.

Els nostres sentiments espontanis no sempre són fiables i justos. Per tant ha d´ haver lleis que obliguin a ser benèvols amb els desafavorits. Vegem un exemple: El Parlament va aprovar un decret en que el s´obligava als fills a cuidar als seus pares

ancians. I ens adonem que si les persones fóssim realment justos i ens preocupéssim pels pròxims, no caldria haver aprovat aquesta llei perquè els fills ja ho farien inconcientment, sense que ningú els obligués a realitzar aquest acte.

Però es clar, no podem forçar a ningú a ser benevolent, perquè si actués a desgrat per ser benevolent les conseqüències podrien ser contràries a les que volem pretendre.

John Stuart Mill* diu:” L´únic límit que ha de tenir la llibertat és el perjudici a l´altre”. En altres paraules vol dir que els drets dels altres ens obliguen en certa manera i en generen deures. Els filòsofs existencialistes entenen la vida com un compromís. A mesura que una persona va guanyant en llibertat i independència personal, comença a adquirir una sèrie de compromisos. L´individu tot ho fa lliurement, però aquests afers* , si li produeixen satisfacció, també l´obliguen, el comprometen. Li impedeixen fer el que li vé de gust a cada moment. Tinguem clar el significat de compometre´s; significa que el que fací a continuació, les conseqüències de les nostres tries i eleccions, no poden deixar-nos indiferents. N´hem de ser responsables.

Segons els nostres autors, de decisions, n´hi ha unes més trivials que d´altres. La majoria no contribueixen a canviar ni conservar cap aspecte. Però d´altres sí. La maduresa moral consisteix a saber discernir* les unes de les altres. I actuar amb més conciència quan la desició és realment important.

Viure con un ésser humà no significa només conservar i defensar l´espècie biològica, sinó vigilar què fa l´espècie amb ella mateixa.

Kant* anomenava això la humanitat com a fi. I ho recalcava amb les següents paraules: “Actua de manera que tractis la humanitat sempre com a fi i mai només com a mitjà.” Per tant, hem de preocupar-nos pels demés, tractar-los com a persones sigui quina sigui la seva condició i la seva situació personal. Perquè si ho pensem bé, si nosaltres ens trobéssim en situacions pèssimes, no voldríem pas que la societat ens rebutgés, sinó ben el contrari, que ens ajudés a superar aquest mal tràngol.

Spinoza* va dir que la vida s´havia de regir per un sol precepte intrísec* a la mateixa naturalesa. Ell diu així: “ Cada cosa s´ha d´esforçar tant com pugui a perseverar en la condició de ser.” El filòsof vol dir amb aquestes paraules que cada individu ha de potenciar al màxim les seves possibilitats i capacitats. Tota persona ha “d´exprèmer tot el suc” que la vida pot donar, aprofitar totes les oportunitats per una millora, aprofitar-ho tot sense malbarataments. Spinoza també diu que “res no és més útil a l´home que l´home mateix”. Si analitzem aquesta afirmació, ens dóna a entendre que l´ésser humà no pot viure solitàriament, que les capacitats de les persones es potencien al màxim amb l´ajut d´altres persones. Hem de preocupar-nos principalment per trobar un sentit a la nostra vida.

A la pràctica, però, totes aquestes teories no es cumpleixen o no es realitzen. Els autors de Manual de Civisme fan la enumeració següent, una sèrie d´obstacles que no fan posible la seva realització:

Així doncs, la vida entesa d´aquesta manera sembla la defensa del dret de ser lliures i de ser feliços. Però com deien Spinoza i Marx, el regne de la llibertat és el fi de la humanitat. La felicitat no és disposar de més possibilitats ni tenir més capacitats que dóna la llibertat.

No hi ha cap altre fi millor que el que deia Montaigne* :“ fer bé d´home, i tal com s´ha de fer” No és fácil descobrir l´enigma i saber el significat de “fer bé d´home”, però seria difícil disutir a aquest escriptor francès que hi pugui haver alguna cosa millor a les nostres vides.

CAPÍTOL IV

TEMPERÀNCIA I AUSTERITAT

La utilitat del civisme es basa en fer-nos la vida més amable a tots. En principi, la consideració vers als altres (recordem la Regla d´Or: “tracta els altres de la mateixa manera que voldries que et tractessin a tu”) no es justifica únicament per ser útil, té tota la importància de ser un principi fonamental.

En l´actualitat hauríem de tenir certes virtuts de sempre. Són virtuts que no solen rebre tota l´atenció que mereixen i es troben en una necessitat de cultiu urgent. Els nostres autors es refereixen a la temperància i a l´austeritat. Les dues han de ser redefinides en el marc de la modernitat.

Victòria Camps i Salvador Giner faran un ràpid recorregut per certes facetes del món contemporani per entendre millor aquestes virtuts. I es que fa uns dos segles, o fins i tot fa només cent anys que ha hagut un canvi molt gran en un espai molt curt. Trobaran característiques, analitzaran i sabran quins són els requisits de la convivèncIa civilitzada i de la cultura moral que hauria de presidir el S. XXI.

Es podria descriure el nostre món com aquell que es troba dominat per grans processos històrics, mútuament dependents. Podem distingir en cadascun d´ells, un corrent o un procés de canvi. Cada procés amaga un conflicte. En Manual del Civisme han escollit l´opulència, el relativisme, el racionalisme instrumental i la cultura mediàtica; tot i que podien afegir també la mundialització, l´individualisme, la igualtat, el reconeixement de la llibertat i de la democràcia, com a valors moderns que generen els seus propis processos socials.

creat, en no pas poques parts del món, una societat opulenta, molt en constància amb la mundialització a la qual ens acabem de referir. La contradicció és: com més abundància, més escassetat. La multiplicació sense límits de béns de totes menes pot produir-se per mitjà de la destrucció sistemàtica de recursos. P. Ex, els nostres diaris necessiten tanta quantitat de paper que, per fer-los es talen cada dia boscos sencers. O els automòbils embruten l´aire i els efluvis dels seus motors destrueixen la capa d´ozó, tan necessària, que cobreix com una manta protectora la nostra atmosfera.

I és que no hi ha res més espectacular en aquest procés de creació d´escassetat i de danys a través de la sobreabundància que el cas de la demografía. Tot i que en Europa no hi ha un creixement demogràfic, a altres països, sobretot els subdesenvolupats, el creixement demogràfic serà tan i tan elevat que a mitjà termini es farà insostenible si es manté aquest ritme.

Aquest relativisme cultural porta a un escepticisme que ratlla en cinisme*. El relativisme no és intrísecament perniciós*. Però és perillós prendre la idea de “tot es relatiu”, perquè aleshores, tot s´hi val. Els que avui dia creuen que tot s´hi val i prenen la seva olímpica distància de tot compromís amb valors universals, compartits per tota la humanitat, són, de fet, els aliats secrets dels fanàtics i els sectors que ells mateixos diuen que avorreixen. I aquesta no és pas la menor de les paradoxes de la cultura moderna.

Totes les nocions tradicionals sobre l´autonomia de l´individu s´han vist afectades per la revolució dels mitjans massius de comunicació. L´abundància d´informació ha anat acompanyada d´esforços molt eficaços per desinformar-ne els receptors. La distribució instantània i copiosa de notícies de tot el món no ha augmentat sempre el coneixement de la gent sobre el que succeeix a cada lloc. La panoplia* mediática i la cultura que els mitjans de comunicació transmeten i configuren encara no han sabut resoldre la qüestió d´ajudar-nos a distinguir entre el que és informació i el que és publicitat. Al contrari, les nostres facultats de discerniment entre una cosa i una altra no han rebut cap mena d´impuls per la seva banda.

Aquests quatre processos del nostre temps tenen lloc en el marc d´un altre procés encara més ampli: La mundialització de molts aspectes de la vida contemporània. La mundialització té diverses dimensions, que van des de la rapidesa dels transports de llargues distàncies fins a la difusió transnacional d´ideologies, passant per les comunicacions planetàries instantànies i la creació d´una estructura reticular de transmissions, poders i dominacions. Al món, tots el centres econòmics, polítics i culturals els trobem actualment entrellaçats entre ells i abocats a una situació de mútua dependència. La xarxa és l´estructura principal sobre la qual s´ordena el món modern, que és una xarxa de xarxes. Tots el racons estan interconnectats.

El contracorrent que ha sorgit davant de la mundialització homogènia de le condicions de vida ha produït un augment de diferències en la distribució de béns i recursos entre la gent, i també alguns conflictes ideològics o econòmics.

La mundialització no ha comportat una redistribució equilibrada de la riqueza ni dels recursos. Han augmentat les diferències entre països rics i països pobres. I fins i tot, trobem distància entre classes riques i pobres dins dels països més rics. I no tan sols trobem conflictes econòmics, sinó que també religiosos i ètnics que han arribat al paroxisme i s´han cobrat innombrables víctimes. En aquests casos, el govern ha d´intentar estroncar les ferides causades pels desequilibris de la modernització en la seva dimensió mundial i esmenar un camí que, si no es redreça, porta un mal creixement a aquells que cauen fora de les zones de privilegi i riqueza.

Les condicions de la modernitat, tal com els nostres autors les descrivien, porten, si no s´esmenen, a una situació límit. Hem de tenir la serena lucidesa d´acceptar que, si no es modifiquen a temps algunes de les tendències contemporànies, podríem dirigir-nos cap a aquesta situació límit. Pensem tan sols en una temperància sense tedi* i austeritat sense misèria. La temperància la podríem definir per mitjà de dos punts diferents:

Tot el món té una cosa en comú: la desmesura. Hi ha un excés de població, de manufactura de béns innecessaris, de publicitat, de riqueses acaparades... i també altes desmesures com la misèria, la producció d´armes letals o la destrucció del món silvestre. La temperància i la seva virtut afí, l´austeritat, són, doncs, les pràctiques necessàries que la humanitat i tots i cadascun de nosaltres hem de cultivar per superar aquesta situació angoixant.

Aquestes desmesures contrasten amb l´augment de les llibertats individuals. Són una conseqüència perversa de la seva proliferació*. A mesura que un individu ha anat guanyant espais de llibertat i possibilitats de prendre desicions pel seu compte, s´ha anat relaxant l´autoritat.

Perquè la llibertat reverteixi en benefici de tots és imprescindible que estigui ben conduïda. I, si no volem que siguin altres àrbitres els que decideixin com pot exercitar-se, aquesta conducció l´ha de realitzar un mateix. És aquí on hi ha la dificultat. Posar límits a la llbertat autoimposant-los. Intentem posar límits a la llibertat quan aquesta posa en perill la vida o la salut dels altres. Ho intentem, encara que no sempre ho aconseguim del tot.

En això consisteix la virtut de la temperància, la moderació o de la mesura: no pretendre tenir gaire o massa de tot, no malversar, no voler exclusivament passar- s´ho bé sense pensar en les conseqüències.

Aristòtil* entenia la virtut de la temperància com el terme mitjà respecte als plaers. Està bé buscar el plaer, però amb criteris, perquè no tots els plaers són igualment bons ni recomanables. No s´ha de fer sempre tot el que ve de gust fer. Primerament, perquè no és útil ni convenient per a un mateix, però també perquè no és bo per a la comunitat.

Calen mesures si el civisme prospera i no aconsegueix evitar-les.

La proliferació de lleis i reglaments és irritant. Engendra burocràcia, sancions, multes, inspeccions. Però podria contenir-se si ens comportéssim millor, perquè moltes de les normes que imposem no són per combatre actes delictius greus, sinó per suplir meres faltes de civisme.

Tots tenim dret a viure mentre no amarguem la vida al pròxim. El més greu és que les lleis dures i les mesures rotundes són l´única alternativa a la generalització i el de la temperància: està vist que la dilapidació i el malbaratament poden posar fi al nostre món.

L´austeritat, si aconsegueix autoimposar-se, ho farà cívicament. I serà benvinguda. El seu adveniment, no obstant això, no té perquè significar que haguem d´habitar un món angost*, pobre, regimetat i tediós. Ni molt menys: és essencial adonar-se que l´austeritat i la misèria són dues coses totalment diferents, sobretot en el món modern, que té una faceta summament agradable: ha fet possible separar la vida austera de la vida pobra. Així, una societat relativament austera pot ser també una societat on la vida sigui amable per als seus habitants.

Esforçar-nos perquè les coses vagin en bona direcció és practicar el patriotisme, però no el que confonem amb el sentiment tribal i irracional del nacionalisme. El patriotisme és l´actitud abnegada i altruista de comportar-se pensant en els interessos de la nostra comunitat. La millor manera d´expressar el nostre afecte pel món que ens envolta és tractar-lo amb dolçor i amb mesura, és a dir, amb cert patriotisme cívic. Sense grans heroismes, només amb bones maneres.

RESUM

El treball realitzat es basa en dos temes molt concrets:

En drets i deures, Victòria Camps i Salvador Giner ens diuen que vivim en un món que es basa en la desigualtat. Fins i tot, els nostres sentiments no sempre són fiables i justos. I per aquest motiu ha d´haver lleis que obliguin a ser benèvols amb els desfavorits. Les persones hem de tenir conciència dels nostres actes, més que res, hem de ser responsables. Però hem d´actuar amb conciència si no volem rebre unes males conseqüències. Els autors també han enumerat uns obstacles que fan irrealitzable les teories per trobar un sentit a la nostra vida. Vegem-les:

En temperància i austeritat, els autors ens ensenyen que la utilitat del civisme es basa en fer-nos la vida més amable a tots; i per fer-ho, es pot realitzar mitjançant aquestes virtuts que ja hem dit; la temperància i l´austeritat. Ens comenten que el nostre món es troba determinat per processos històrics i que cadascún d´ells amaga un conflicte. Hem analitzat cada procés per demostrar la teoria dels nostres autors. En aquest capítol vegem les grans diferències que hi ha entre els països rics i els pobres. I per millorar aquesta situació ens faria falta les virtuts que donen títol a aquest capítol. Aleshores, ens donen la seva definició: La temperància és la virtut que ens inclina a actuar amb mesura. Així doncs, aquesta temperància i l´austeritat són les pràctiques necessàries que la humanitat i tots i cadascun de nosaltres hem de cultivar per superar aquesta situació angoixant. A més a més, podríem fer ús del patriotisme, que ens ajudaria a esforçar-nos perquè les coses vagin en una millor direcció. Aleshores, si seguim aquests consells arribarem a utilitzar les bones maneres perquè aquest món sigui millor.

Manual del civisme, Salvador Giner i Victòria Camps

Capítols 3 i 4 1 BTX B

14

George Orwell: Escriptor britànic. Nascut en 1903 a la índia i va morir de tuberculosis el 1950. Fou membre de la policia Imperial de la India destinat a Birmania. Condemna a la societat totalitaria mitjançant les seves obres.

David Hume : Filòsof escocès. Va néixer el 1711. La seva obra més important fou Tractat sobre la naturalesa humana. Va conéixer a Rosseau, i les seves idees eren influides per Locke. Hume va intentar probar que la raó i els judicis racionals no només eren asociacions habituals amb diferents sensacions o experiències.

John Stuart Mill: Filòsof i economista britànic. Va néixer el 1806 en Londres. Als 21 anys va caure a una profunda crisi emocional per la pèrdua d´entusiasme dels objectius que es va proposar. Va morir en 1873 i deixà com a obres importants Utilitarisme entre altres. Lluità per millorar les condicions dels treballadors.
Afers: Coses a fer de certa importància, risc o perill; allò en què esmercem treball, atenció o temps; qualsevol negoci comercial, públic o profesional.

Discernir: distingir alguna cosa amb els sentits i especialment amb el pensament.

Immanuel Kant: Filòsof alemany. Va nèixer el 1724 en Königsberg (Rusia) Fou professor d´universitat i va ser molt nombrat pel seu desenvolupament en la història de la filosofia. Morí el 1804. La seva filosofia es troba recollida en Crítica de la raó pura (1781), en la que va examinar les bases del coneixement humà i ca crear una epistemología individual.

Intrícec: Pertanyent a la natura essencial, a la constitució íntima d´una cosa, ho merament aparent.

Baruch Spinoza: Filòsof racionalista i pensador religiós holandès. Va néixer el 1632 a Ámsterdam. De família jueva, aquest filòsof fou considerat l´exponent modern més complet del panteisme. La seva primera obra fou Tractatus de Deo et Homine Ejusque Felicitate. Estiguè situat junt els majors pensadors filosòfics de tots els temps, tot i que no va aconseguir reconeixement fins un segle més tard de la seva mort (1677)

Erich Pinchas Fromm: Psicoanalista alemany. Nascut el 1900 a Alemanya. Estudià amb gran interés a Freud i a Marx. Va emigrar als EEUU. De les seves publicacions més importants destaquen: La por a la llibertat, L´home per sí mateix, El llenguatge oblidat, La societat sana i l´Art d´amar. Seguidament es trasllada a Mèxic, i aquí es dedicà a formar psicoanalistes. Morí el 1980 a Suïssa.

Michel Eyquem de Montaigne: Escriptor francès. Va néixer al 1533. La seva primera obra fou la Theologia Naturalis. Va ser alcalde de Burdeos. Montaigne destaca per la seva anàlisi de les institucions, opinions i costums, així com la seva oposició a qualsevol forma de dogmatisme carent d´una base racional. Morí el 1952.

Tergiversitat: contar deformats (els fets), reportar canviades (les paraules d´algú), a fi que prevalgui l´error.

Cinisme: que fa gala de no creure en la rectitud i sinceritat, impúdic.

Perniciós: Greument perjudicial.

Pragmatisme: Doctrina segons la qual, en concebre alguna cosa, s´han de tenir només en compte les seves conseqüències practiques.

Politicastres: Mal polític.

Panòplia: Armadura completa, protecció.

Tedi: Molèstia causada per la continuïtat o repetició d´una cosa que no ens interessa.

Proliferació: Producció rápida i repetida, de noves parts, gemes, etc...

Aristòtil: Va néixer a Estagira (Macedonia). Fou deixeble de Plató durant quasi vint anys. Fou un metafísic, un lògic i un científic.

Angost: Dit d´un pas molt estret.