1) LA POESIA RENAIXENTISTA

EL RENAIXEMENT

• Cronològicament és difícil encaixar-lo en unes dates; dins de l'Edat Mitjana hi ha petits renaixements.

• Itàlia és el nucli més important. S'ha arribat a dir que aquest corrent només es va donar a aquest país.

• L'estat espanyol serà poc renaixentista i encara menys els Països catalans.

• Catalunya feia de pont entre la literatura italiana i la literatura castellana.

• Hi ha un cert renaixement en els Països catalans on destaca com a nucli València.

LA LÍRICA EUROPEA RENAIXENTISTA

• Els temes més habituals són:

• amor

• naturalesa idealitzada

• mites clàssics.

• Les formes mètriques més usades són el sonet i el decasíl·lab italià sense censura.

• Trets peculiars d'aquest nou corrent són:

• reflexió interior

• idealització de la dona convertida en mitjà de purificació

• ennobliment del poeta

• transformació del desig insatisfet

• La natura es presentada com a <<locus amoenus>>.

LA POESIA I LA LLENGUA A LES CORTS DE CATALUNYA I VALÈNCIA

• L'aristocràcia catalana o bé s'instal·la a la cort reial (Toledo, Valladolid, Madrid) i es castellanitza, o bé des de Catalunya, València o Mallorca, manté actituds mimètiques, provincianes, en els aspectes culturals lingüístics.

• A Barcelona un ambient cortesà sense vitalitat facilita l'aparició dels lírics mediocres molts dels quals tendeixen al bilingüisme.

• Els primers estudis gramaticals de les llengües són d'aquesta època.

TENDÈNCIES DE LA POESIA RENAIXENTISTA

• La poesia renaixentista catalana oscil·la entre l'assimilació de les noves formes i la fidelitat al model medieval.

• Hi ha una aparició d'un tractament culte de la lírica popular i tradicional.

A causa del moralisme catòlic imposat durant el regnat de Felip II, la temàtica religiosa centra la poesia de la segona part del segle XVI.

Les quatre tendències que hi ha són:

1) Mediavalitzant

• Influència de la poesia trobadoresca, que la segueixen uns burgesos (la volen recuperar) i es tendeix a fer poesia de caràcter religiós.

• A Catalunya són un precedent dels jocs florals.

• L'altra influència es la d'Ausias March, sobretot amb el tema del patiment amorós on influeix a la literatura castellana i a Garcilaso.

2) Popularitzant

• No es tracta d'una poesia popular, sinó que és una poesia culta que imita a la popular.

• Una manera de diferenciar l'aspecte anterior és mitjançant una glosa (estrofa).

3) Renaixentista

• S'imita a Boscán (castellà) però sense utilitzar la mètrica italiana.

• Augmenten les rimes femenines.

• Utilització de la Cesura .

• Està introduït a la literatura castellana per Boscan i en la literatura catalana per Pere Serafí.

• El tercet de Dante arriba a la literatura catalana per Pere Serafí.

• La octava real es creada per Boccaccio.

• També s'usa el sextet i estança (estrofes de 6 i 10 versos) i la lira.

4) Contrareformista

• Serveix per determinar els diferents recursos.

• Les característiques són semblants de la tendència mediavalitzant,

• És la tendència més pobre.

PERE SERAFÍ

(¿ 1505? - Barcelona 1567)

• Va destacar com a poeta i pintor.

• Els seus contemporanis l'anomenaven i el coneixien amb: LO GREC.

• Com a poeta va participar en diversos certàmens amb tres obres: Arte Poètica; Silva i Dos llibres de poesia vulgar en llengua catalana.

• La seva obra Dos llibres de poesia vulgar en llengua catalana és la única que es conserva.

• A la seva obra i predominen les formes poètiques pròpies del renaixement (sonet, octaves i epístoles) al costat d'altres que són de tradició culta de la literatura catalana medieval.

• Quan la temàtica és amorosa parteix d'Ausias March o de Petrarca.

• L'obra més important és: Capítol Moral. Està escrita en tercets encadenats. Descriu aspectes de la vida quotidiana i ens mostra la seva actitud davant la vida i l'amor.

• També va conrear poesia de to popularitzant.

• El tema d'algunes gloses presenten molt marcats els trets de la cançó popular catalana.

• També és autor de poesia religiosa i va escriure moltes sèries de Laors (lloances) que presentaven el mateix esquema que els Goigs.

• Un altre gènere és: l'Emblema.

• Escriu en català i castellà.

• Està assabentat de les novetats culturals europees i intenta aplicar-les al català.

• Introdueix en la nostra poesia les formes italianes de versificació: el madrigal, l'epístola i, sobretot, el sonet.

JOAN PUJOL

(Mataró? - després de 1603)

• Considerat un imitador d'Ausias March.

• És un escriptor molt representatiu del pensament de la Contrareforma, en el marc ideològic restringit del regnat de Felip II.

• Una obra seva és: Visió en somni.

• Expressa nostàlgia dels temps medievals.

• Expressa un rebuig dels valors renaixentistes.

• Una altra obra seva és: Lepant.

• exalta la victòria dels cristians hispànics sobre els turcs.

• Respon a la influència medieval de March.

• També és l'autor de glosses o recreacions de versos ausiasmarquians i de diverses poesies religioses: goigs, elogis de sants.

2) LA POESIA BARROCA

INTRODUCCIÓ: CRONOLOGIA, DIFUSIÓ, MODELS

• És un fenomen quasi exclusiu del Principat.

• A la primera meitat del segle XVI apareix una escola poètica que decanta decisivament la lírica catalana cap a la imitació dels models barrocs castellans, que es mantindran vigents fins ven entrat el segle XVIII.

• Els textos d'aquesta escola es divulguen en cançoners manuscrits entre un públic relativament nombrós, compost bàsicament per burgesos i eclesiàstics.

• Durant la segona meitat del segle XVII no sorgeixen nous autors de qualitat, però els primers barrocs (Francesc Vicenç Garcia) són encara més divulgats gràcies a l'existència de nombrosos tallers copiadors de manuscrits.

• Cap a finals del segle aquesta escola perd vitalitat i es reclou en els ambients especialitzats i elitistes de les acadèmies literàries.

• El bilingüisme dels poetes s'accentuarà.

L'ESCOLA POÈTICA CASTELLANA

• Són els poetes que trenquen amb la tradició poètica medieval i que, subjugats per la poesia castellana coetàcia, s'esforcen per assimilar-ne actituds i procediments.

• A través dels models barrocs castellans, es consoliden en la poesia catalana, els nous models estròfics (octaves, silves i sonet) i mètrics (el decasíl·lab italià sense cesura).

• També s'introdueixen formes del barroc castellà (les quintilles, les dècimes, la imitació d'estrofes tradicionals, com el romanç, etc.).

• Els poetes barrocs catalans imiten la temàtica dels castellans.

• Pel que fa a l'estil s'adopten noves característiques:

• la poesia entesa com a exercici de virtuosisme retòric.

• L'ús sistemàtic de l'antítesi

• La paradoxa

• La hipèrbole

• Metàfores estereotipades de l'època.

• Dislocació sintàctica

FRANCESC VICENÇ GARCIA

(Tortosa, 1582 - Vallfogona, 1623)

• Una gran part de la seva obra té intenció satírica.

• També escriu sonets i dècimes d'estil elegant i culte.

• Té un gran domini dels recursos retòrics del barroc.

• En els poemes de tó burlesc es complau en la lletgesa i adopta un to sarcàstic davant molts tòpics.

• La seva obra respon a dues tendències del barroc:

• La reformació burlesca basada en l'agudesa, el joc de paraules, l'estirabot i la caricatura. Fa servir l'obscenitat i la brutícia en els seus temes.

• La voluntat de crear una obra elegant i distingida, que es concreta en els seus sonets, sovint de tema amorós. Té un llenguatge elevat i solemne. Té un gran domini en els artificis retòrics.

FRANCESC FONTANELLA

(Barcelona, 1610/20 - Perpinyà, 1680/85)

• La seva poesia presenta un grau de castellanització molt elevat.

• La seva obra representa un esforç per conrear una literatura culta en català.

• Els temes que predominen en la seva lírica són els satírics, els sentenciosos i els amorosos.

• Alguns sonets seus són: Oh dures fletxes de mon fat rompudes.

4) LA PROSA EN ELS SEGLES XVI-XVII

ELS PROSISTES I LA LLENGUA: LLATÍ, CASTELLÀ, CATALÀ

Llatí

• Es converteix en la llengua de prestigi dels ambients cultes.

• A finals del segle XVI comença a minvar-ne l'ús.

Català

• L'ús del català en la prosa no es molt ampli.

• Els escriptors catalans o bé adopten el llatí (humanistes) o bé repeteixen sense originalitat formes literàries medievals passades de moda.

• Els millors prosistes catalans escriuen en llatí (Joan Lluís Vives, 1492-1540).

• Els escriptors que escriuen en català no acaben d'incorporarse als corrents nous i vacil·len entre la fidelitat a la tradició medieval o l'adopció de formes i actituds renaixentistes (Espill de vida religiosa).

Castellà

• El castellà esdevé normal en la prosa culta i en la predicació.

• Joan Timoneda és una autor valencià que escriu novel·letes força interessants.

• Gaspar Gil Polo és autor de una de les novel·les sentimentals més remarcables: Diana Enamorada.

• Pel que fa a Europa en general cal destacar l'aparició de prosistes de gran talla, com:

• Erasme

• Castiglione

• Montaigne

• Ariosto

• Cervantes

• Descartes

• Bacon

• Etc.

LA PROSA RENAIXENTISTA. SEGLE XVI.

Espill de vida religiosa

• Està escrita al 1515 però és anònima.

• Destaca per la dignitat literària i per la gran projecció que va tenir (més a fora de Catalunya).

• Respon a l'efervescència religiosa de l'Europa de l'època.

• Reflecteix les inquietuds del corrent: Devotio moderna (intimitat amb Déu a través de l'oració).

• És una obra espiritual.

• Està composta com una novel·la al·legòrica.

• Està dividida en dues parts:

• L'obra pertany a la mística antiintel·lectual fonamentada en la pietat interior i l'oració.

• És escrita en un llenguatge planer ben construït, amb diàlegs vius i amb molta habilitat per mantenir l'interès del lector.

• Reflecteix la influència de Llull i ens recorda molt al Blanquerna.

• És una obra molt en la història de la espiritualitat moderna.

Cristòfor Despuig (Tortosa, 1510 - 1561/80)

• Era membre d'una prestigiosa família de juristes tortosins.

• Va estar molt relacionat amb la política i la societat de l'època:

• Va dur a terme la màxima aspiració de molts intel·lectuals renaixentistes: intervenir activament en el regiment de la cosa pública (alcalde).

• Va ocupar càrrecs de responsabilitat política en l'administració municipal.

• Va representar a la ciutat davant de l'Audiència Nacional.

• Diverses vegades va ser convocat a les Corts.

• També va ser un personatge inquiet i polèmic; per exemple, va ser especialment crític amb el bisbe de Tortosa “Ferran de Lloances”.

• És autor del text català més representatiu del renaixement: col·loquis (1557).

Els col·loquis

• Són un diàleg renaixentista dedicat al comte d'Aitona “Joan de Montcada”.

• Reflecteix tant la serenitat i contenció del responsable polític com el tarannà inquiet i polèmic de qui pretén reformar la realitat que l'envolta.

• És també una caixa de ressonància de les inquietuds de l'home del renaixement.

• Es considera l'obra més pròpiament renaixentista de la literatura catalana tant per l'ús que fa de la literatura clàssica com per l'esperit de l'autor.

• Són un diàleg en què tres interlocutors que passegen per Tortosa reflexionen sobre qüestions de la realitat lingüística, política, eclesiàstica i social de la Catalunya del renaixement.

• Aquests tres interlocutors són:

• Don Líbio (cavaller Tortosí i cosmopolita).

• Don Fabio (ciutadà Tortosí més conformista i conservador).

• Don Pedro (cavaller Valencià).

• A través del seu diàleg ens suggereixen:

• Els seus moviments per la ciutat.

• Ens informen de les novetats urbanístiques.

• Expliquen anècdotes personals.

• Reflexionen sobre la realitat en sis col·loquis pluritemàtics integrats coherentment en el conjunt gràcies a la unitat i consistència de la trama de ficció.

• Són 5 els temes bàsics de la reflexió:

LA PROSA BARROCA. SEGLE XVII.

• Els poetes del segle XVII reflecteixen la seva admiració pel barroc castellà.

• Josep Romaguera n'és el màxim representant.

Josep Romaguera

• Escriptor i orador Barroc.

• Fou catedràtic de La universitat de Barcelona i exercí nombrosos càrrecs eclesiàstics durant tota la seva vida, la qual cosa va gaudir d'un considerable prestigi també va ser vicari de l'inquisició.

• De Romaguera s'ha conservat un gran nombre de sermons impresos en castellà.

• La seva obra més important és: Atheneo de Grandesa sobre eminències cultes catalanes fecundia ab emblemes il·lustrats.

Atheneo de Grandeses

• L'obra conté un dens pròleg format per 14 capítols, cada un dels quals concentra un text en prosa anomenada “Eminència” i un emblema amb el gravat.

• A l'obra hi conflueixen graus tradicionals literaris del Barroc.

• El llibre és una antologia de formes mètriques i estròfiques.

• En l'obra especialment s'hi manifesten:

• l'amor a la llengua i a la seva tradició culta.

• El propòsit d'embellir-la per mitjà de neologismes.

• La incapacitat de Romaguera per aconseguir el propòsit anterior.

5) EL TEATRE DEL RENAIXEMENT I DEL BARROC. Segles XVI-XVII.

5.1. TEATRE DEL RENAIXEMENT.

CORT DE LA GERMANA DE FOIX

• Els autors retraten el món aristocràtic.

• Reflecteixen el bilingüisme.

• Utilitzen el castellà per als afers importants i els sentiments enlairats.

• Posen el català en boca de les dames o dels criats i l'assimilen a l'humorisme.

• Lluís del Milà inclou algunes frases bilingües en el llibre que recull peces en castellà, El cortesano. El protagonista de totes elles és un bufó de palau, el Canonge Ester.

Joan Timoneda

• Va ser escriptor i editor:

• Com a editor va tenir una gran visió per captar les preferències del públic lector i va publicar obres comercials de lectura fàcil i diversa sense deixar d'invertir en la difusió de les tendències més innovadores de l'ambient literari en les quals hi va participar com autor

• Va buscar i va obtenir el suport dels influents en el poder i va exercir sovint d'enllaç cultural entre aquesta èlit i les classes populars.

• En aquesta línia cal destacar la seva preferència per les obres castellanes i les seves escasses concessions al català.

• Escriu poesia, prosa i teatre.

• Ens ha deixat un bon recull d'obres teatrals que s'anomena Turiana i que firma com a Joan Diamonte (anagrama de Timoneda).

• Té obres desde tragicomèdies (llargues) fins a entremesos.

• Els seu teatre és burgès i renaixentista en contrast amb les característiques del teatre religiós.

• Es conserven tres reculls d'obres:

• Ternario espiritual (1558)

• Ternario sacramental (1575)

• Segundo ternario sacramental (1578)

• Hi ha dues obres escrites en català:

• El castell d'Emmaús (passatge de la bíblia)

• L'església militant (ègloga de caràcter pastoral i amorosa alhora)

Lluís del Milà (1500-1561)

• Músic, poeta i prosista Valencià.

• Composà poesia tradicional en castellà.

• Va estar preocupat per donar les regles de les bones maneres i de la cortesia, ja què ell mateix era un cortesà dins la cort valenciana de la Germana de Foix.

• Sobre el tema anterior té dues publicacions:

• Libro de motes (1535).

• El cortesano (1561)

• Vol explicar el seu ideal de dama i d'home de la cort, però no ho fa a través d'un tractat teòric sinó a través d'una trama de ficció en que apareixen diversos cortesans valencians (gent real) interessats per la música i la literatura.

• Tot això ho portà fins al límit de l'humor i inclou temàtiques obscenes i al·lusions a malalties i defectes físics.

• El diàleg permet inserir sonets i teatre cortesà, què és la mena de la literatura que agrada a l'aristocràcia del Renaixement.

Joan Ferrandis d'Heredia (1480-1549)

• Dramaturg i poeta.

• Membre de l'estatut cavalleresc i formà part del cercle literari del renaixement anomenat Germana de Foix.

• Com a tal, la gran part de la seva obra és en castellà.

• La seva obra en català presenta les característiques següents:

• to melancoliós en romanços

• nota culte en cançons

• sentiment en cobles

• imitació d'Ausiàs March

• gràcia/expressivitat de la “vestia”.

• Les seves composicions poètiques es van dispersar pels cançoners de l'època i el seu fill els va recollir tots sota el títol: Las obras de Don Juan de Heredia (1562).

• Les seves obres en castellà són:

• Dialogo de una dama i un galante.

• Dialogo entre amo y mozo por mandato de una señora.

• Coloquio de las damas Valencianas.

• La Vesita.

EL TEATRE DE PROPAGANDA

• És un teatre promogut per la Inquisició per tal de defensar els ideals de la Contrareforma.

• Joan Timoneda publica:

• L'Església militant.

• Castell d'Emmaús.

5.2. TEATRE DEL BARROC.

FRANCESC VICENÇ GARCIA

(Tortosa, 1582 - Vallfogona de Riucorb, 1623).

• Escriu una adaptació barroca d'un gènere teatral molt popular a l'Edat Mitjana, les “comèdies de sants”: la Comèdia famosa de la gloriosa verge i màrtir Santa Bàrbara.

• En les seves obres:

• personatges al·legòrics.

• Personatges reals barrejats amb els anteriors.

• Superposició de dos móns paral·lels en l'àmbit real: els senyors i els criats.

• Els criats encarnen el pragmatisme i parodien l'idealisme lírico-religiós dels senyors.

FRANCESC FONTANELLA

(Barcelona, 1610/20 - Perpinyà 1680/85)

• Utilitza una confusió entre el real i l'irreal.

• Tendeix al sarcasme.

• Una obra seva és: Amor, Firmesa i Porfia.

• Una altra obra seva és: Lo desengany.

ESQUEMA DEL RENAIXEMENT I BARROC

RENAIXEMENT (SEGLE XVI)

Pere Serafí: Capítol moral

Poesia

Joan Pujol: Visió en somni

Espill de vida religiosa (anònim)

Prosa

Cristòfor Despuig: Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa.

Cort de Lluís del Milà: El cortesano

Teatre Germana Joan Ferrandis d'Heredia: La Vesita.

De Foix Joan Timoneda: L'església militant.

BARROC (SEGLE XVII)

Francesc Vicenç Garcia: Sermó.

Poesia

Francesc Fontanella: Giletes.

Prosa Josep Romaguera: Atheneo de grandeses.

Francesc Vicenç Garcia: St. Bàrbara

Teatre

Francesc Fontanella: Amor, firmesa i porfia.

El desengany.1) LA LITERATURA DEL SEGLE XVIII. (Bloc III)

INTRODUCCIÓ: UN PANORAMA POBRE

• La literatura catalana està sotmesa a l'opressió cultural borbònica.

• Ens trobem davant un panorama pobre i mancat de vitalitat.

• El grau de castellanització augmenta cada vegada més.

• Alguns autors escriuen directament en català; és el cas de:

• Antoni de Capmany

• Gregori Mayans

• Carles ros

• Marc Antoni d'Orellana

LA PROSA DEL SEGLE XVIII

• No hi ha cap obra narrativa digne d'esment.

• Les publicacions que predominen són llibres piadosos.

• Les obres que hi ha són:

• Llibres de viatges: Peregrinació a Jerusalem

• Llibres de memòries: Calaix de Sastre.

• Reculls de contes: Rondalla de rondalles.

• Cal fer menció a l'obra: Instruccions per a l'ensenyament de minyons de Baldiri Reixach. Era el llibre primer d'ensenyament què compren les matèries més diverses sota l'òptica racionalista i moderna pròpia dels il·lustrats.

• També cal esmentar les apologies i els estudis de la llengua fets per autors com el mateix Baldiri Reixach, Antoni de Bastero, Agustí Eura, Ignasi Ferreras, etc.

LA POESIA DEL SEGLE XVIII

• La poesia del segle XVIII es pot classificar en: poesia barroca i poesia neoclàssica.

• La poesia barroca presenta una forta manca d'originalitat.

• Els poemes a destacar de la poesia barroca són:

• En memòria d'una sepultura d'Agustí Eura.

• Soliloqui de Caifàs d'Ignasi Ferreras.

• La poesia neoclàssica troba expressió al Rosselló i a les Illes.

• La poesia neoclàssica es caracteritza per la introducció del vers alexandrí, el caràcter narratiu davant del líric, la finalitat per la didàctica, etc.

• Els autors que destaquen en el corrent neoclàssic:

• Ègloga de Tirsis i Filis (Joan Ramis i Ramis).

• Manual de càntics (Simó Salamó i Melcior Gelabert).

• Faula jocosa de l'àguila i l'escarabat (Guillem Roca i Seguí).

EL TEATRE DEL SEGLE XVIII

• La situació del teatre es similar a la de la poesia.

• Al Roselló es tradueixen peces de Racine, Corneille i Voltaire.

• A Menorca l'autor Joan Ramis i Ramis (1715-1783) escriu: Lucrècia .

• A la resta del territori trobem obres religioses i petites peces populars i humorístiques.

• Tot i que no hi ha gaires obres millora com a Institució.

• Les obres es divideixen en cinc actes (abans eren tres).

• Les obres es divideixen en tres unitats:

• Acció (fil argumental)

• Lloc (un únic lloc)

• Temps (24 hores com a màxim)

• Hi ha una reducció de personatges.

Convertir en un refrany l'estrofa inicial. Aquesta s'anirà repetint al llarg de tot el poema.

Estrofes típiques: sonet.

Composicions poètiques que exalten diversos episodis de la vida terrenal de la Mare de Déu.

És un gènere mixt literario-pictòric on es fusionen l'art verbal i l'art visual.