La República, VII, Plató

L'eix principal d'aquesta obra és l'educació del joves atenesos. Plató pretén, amb el seu tipus de formació, que els futurs governants de la polis puguin aplicar el bé a aquesta ja que l'hauran conegut. Per a ell, tots els coneixements que s'han d'ensenyar al jove serveixen per a estimular l'ús de la raó i mitjançant aquest coneixement arribar al món de les idees. Si aquests joves que han arribat a conèixer la veritat de totes les coses s'encarreguen de dirigir la polis, aquesta podrà ser feliç.

- EL MITE DE LA CAVERNA

El llibre VII de la República comença amb un dels relats més expressius de tota la història del pensament occidental. El mite de la caverna és una al·legoria de la teoria de les idees i l'educació o la mancança d'educació de tot ser humà comparada amb la nostra naturalesa.

Hi veiem uns presoners que des de petits han estat lligat de peus, mans i cap de manera que sol poden veure el mur que tenen al davant. A les seves esquenes hi ha un altre mur darrere del qual uns personatges transporten sobre els seus caps tota sèrie d'objectes que es reflecteixen en el fons de la caverna mitjançant un foc. Per tant, aquests presoners creuen que les ombres son la reals i vertaderes. Si un presoner és alliberat, en arribar al foc s'enlluernarà per la llum i voldrà tornar a allò que veia clar però si algú l'obliga a sortir, al veure la llum del Sol els ulls aniran errants fins a acostumar-s'hi, però un cop acostumat veurà la realitat de totes les coses. I si després el presoner és obligat a tornar a dins la caverna no podrà veure res i els companys que no han sortit se'n riuran d'ell i no voldran sortir a l'exterior de la caverna per que el presoner ha tornat amb els ulls perduts (fins a acostumar-se a la foscor).

Podem interpretar que l'home empresonat representa l'ésser humà que encara té una ment ignorant i enganyada, abans del coneixement. L'interior de la caverna és el món de les idees i el camí de sortida simbolitza el dur procés de coneixement. Algú que ha arribat a l'exterior de la caverna, que significarà el filòsof, no tornaria mai al interior ja que ara pot veure la realitat de totes les coses, i si entra, no veurà les coses de la mateixa manera de la que els altres les veuen.

Aplicació de l'al·legoria als filòsofs governants

Plató parla aleshores sobre el bé, diu que el bé és l'últim que s'arriba a tenir en el món intel·ligible i un cop coneguda es pot saber que és la causa de tot el recte i bonic i que aquest pot comparar-se amb el Sol, com a objecte del món sensible, ja que diu que la idea de bé compleix les mateixes funcions en el món intel·ligible que el Sol en el món sensible, sense la llum del qual no existirien els objectes.

Després justifica el fet de que quan un filòsof torna al món dels homes li sigui molt difícil de complir amb la seva feina com a ciutadà i critica aquells que jutgen sense haver conegut abans la justícia en realitat.

-L'EDUCACIÓ PER ARRIBAR AL MÓN DE LA VERITAT

En aquest fragment Plató diu que s'he d'utilitzar l'art de descobrir de quina manera serà més fàcil i eficaç aconseguir el canvi del saber al bé. Diu que les virtuts que anomenen “de l'ànima”, les del cos, no són virtuts del tot, sinó que s'han aconseguit més endavant amb la pràctica i l'exercici. La vertadera virtut és el coneixement i que per arribar a ser bo s'ha de ser savi.

Tot aquell que no té coneixement no pot fer el mal ja que si no coneix ni aquest ni el bé, no pot saber si és bo o dolent el que està fent. En canvi, el que ha arribat a conèixer el bé tendeix sempre a actuar d'aquesta manera, i aquell savi que obra amb maliciosament és el que realment fa el mal, ja que el coneix i pot diferenciar-lo.

També ens diu que no poden governar ni aquells que no han sigut educats, per que estan faltats d'un objectiu únic, ni aquells que s'han passat la vida estudiant, per que un cop arribats al món de les idees no agafen amb bona gana tornar al món visible. Per això, diu, s'ha d'ensenyar als joves per a que un cop estiguin ja allí puguin descendir.

-EL GOVERN COM A DEURE

A diferència d'altres polis en les que un filòsof ha arribat al coneixement per si sol ,i per tant, no té cap deure amb aquesta per implicar-se en els afers públics. A Atenes, la polis de Plató, és un deure de tots els que han pujat al món intel·ligible tornar a baixar i acostumar els seus ulls a la foscor, són ells els que han estat més ben ensenyats pel govern ja que han vist de totes les coses la seva idea, la seva realitat. D'aquesta manera, la polis tindrà el millor funcionament i el poder esdevindrà a aquells que siguin rics en coneixement i raó i no a aquells que es barallen per les riqueses.

-ELS ESTUDIS QUE HAN D'ASSEGURAR LA CONVERCIÓ DE L'ÀNIMA

La matemàtica: després d'un seguit de propostes, Plató diu que el primer que s'ha d'ensenyar és la matemàtica ja que ho envolta tot, tot està format de nombres. Aleshores fa una reflexió als objectes del món visible i diu que hi ha objectes que inviten a ser analitzats i d'altres que no. Els que ho fan acostumen a tenir sensacions contradictòries, per exemple quan ens fixem en les característiques d'un objecte podem tenir dos idees d'aquest que es contradiuen i per saber el que realment és necessitem la intel·ligència i el càlcul.

L'aritmètica: no reflexiona sobre la unitat, sinó sobre el concepte abstracte d'unitat. Al referir-nos a una taula, li diem unitat, però al referir-nos a una casa també li diem unitat, el que ens porta a reflexionar i descobrir què és la unitat en si. Aquesta també està composta per varies parts.

L'ús que em de fer dels nombres ha de ser amb base teòrica, no pràctica, ja que aquesta és la que utilitzen els mercaders i per tant ens apropa al món sensible. L'aritmètica és la base de qualsevol altra ciència, ja que el pensament matemàtic pot entendre totes les coses.

(podem dir que els primers dos punts són el mateix)

Geometria: l'ús que li donen no és el de la geometria aplicada. Per al filòsof, la geometria ha de ser cultivada cap al coneixement, ja que al conèixer-la tindrem més facilitat per comprendre els altres estudis. La geometria serà per tant, al costat de la matemàtica i aritmètica, la segona ciència a estudiar.

L'estereometria: estudia els cossos sòlids. Aquests estudis no estan suficientment relacionats per dues raons. Un d'elles és que no hi ha cap societat que doni recompensa econòmica als investigadors, i per tant, la investigació es manca d'intensitat. L'altra és que necessita un director que guiï als investigadors, cosa difícil, i si això fos veritat no se li tindria el suficient respecte ja que al estar tan poc desenvolupada, tothom creuria que sap tant com el director. Si la polis en donés suport, el problema s'acabaria i aquesta ciència es desenvoluparia.

L'astronomia: Plató diu que la astronomia no és pot conèixer solament mirant els astres, sinó que s'ha d'utilitzar de la mateixa manera que la geometria, utilitzant problemes per a tornar aquesta ciència útil per la intel·ligència humana.

La música: diu que la música sempre ha estat estudiada com a un moviment harmònic, però la seva importància és la relació amb els nombres. Troben com la música podia expressar-se en nombres i fan taules numèriques i mesures matemàtiques ja que és pot reduir a la longitud i grossor.

La dialèctica: podem arribar al món intel·ligible mitjançant la dialèctica (habilitat de preguntar i respondre, el que forma un diàleg). La facultat dialèctica sol pot ser mostrada adquirint experiència. El mètode dialèctic ens dirigeix sense l'ús de les hipòtesis al coneixement de les idees i al principi de totes les coses amb l'ajut de les altres ciències.

Plató ens parla de la segmentació dels nivells del coneixement:

CIÈNCIA RAÓ CREENÇA IL·LUSIÓ

INTEL·LECCIÓ OPINIÓ

(ser) (esdeveniment)

Després ens diu que el que no és capaç de discernir amb el raonament la idea del bé, separant-la de la resta, ni d'obrir-se pas per sobre de la base de la opinió, no la del ser, i no sap arribar-hi amb una argumentació discursiva no coneix el bé.

Descriu la dialèctica com la ciència més important.

-CONDICIONS PER A L'ESTUDI DE LA DIALÈCTICA I

CONSIDERACIONS PEDAGÒGIQUES

Un cop analitzades totes les ciències i especialment la dialèctica, Plató parla sobre les qualitats al aspirant a savi i com se li ha d'ensenyar tot el que ha d'aprendre.

El filòsof comenta les següents com a qualitats principals per poder començar el camí cap al coneixement. S'han d'escollir els més ferms i forts i si pot ser, als de millor bon veure. A més a més han de ser generosos i disposats a aprendre, és a dir, intel·ligents. Han de tenir bona memòria i estar sempre disposats a esforçar-se, ja que combinar l'estudi i l'exercici és molt dur.

Critica el fet que tots aquells dotat a la filosofia han de ser nobles i sincers i no pas adúlters i corromputs. Els nois han de posar esforç en els dos vessants de l'aprenentatge, tant en la gimnàstica com en les lletres i qualsevol que solament estigui interessat en una part no pot arribar al coneixement. Tampoc és vàlid, diu, que l'aspirant s'indigni davant la mentida voluntària però es senti indiferent davant la involuntària ni aquell que no sap veure cap d'aquests defectes ja que la polis s'emplenaria de gent d'aquesta mena si els governants no els saben diferenciar.

Després d'esmentar el prototip de jove que ha de ser el futur governant i filòsof, fa referència a les tècniques pedagògiques que se li han d'aplicar i dius que són els joves els que han de començar amb l'estudi a que és en aquesta edat en que la ment i el cos estan més disposats a aprendre.

Des de petits, se'ls a de començar a introduir en les ciències però no de manera forçada, sinó que han d'aprendre jugant ja que l'ànima no conserva cap ensenyament per la força i se'ls ha de portar a la guerra, com a espectadors, per a que quan siguin més grans puguin triomfar en la lluita. I a qui mostri més vivacitat el els estudis, l'exercici i el combat formarà par dels elegits.

A partir dels vint anys, un grup selecte (els que hagin destacat més en tot) continuaran els seus estudis sintetitzant tot el que fins llavors havien après desordenadament. Aquell que tingui visió de conjunt és el dialèctic.

Arribats als trenta anys, s'haurà d'escollir els més destacats dintre d'aquells per a pujar-los en honors. Aleshores, s'ha d'introduir-los en la dialèctica, separant els coneixements de la guerra i l'aprenentatge és basarà amb la raó i no amb els sentits. Plató planteja el que passaria si ensenyés la dialèctica als menors d'aquesta edat: quan l'alumne es preguntés que és el correcte i algú li digués que són els plaers, però temps després, aquest mateix es contradigués i afirmés que el correcte és regir-se pels principis rectes, l'alumne perdria el rumb. Per tant, ja no sabria si les normes que abans regia estan bé o malament i deixaria de seguir-les com ho feia.

Per evitar això no s'ha d'ensenyar als joves menors de trenta anys la dialèctica, ja que sinó, ho agafen com un joc i trastoquen totes les normes establertes fins llavors. Si així fos, la filosofia cauria en l'escepticisme, no existiria la veritat ni el coneixement de les idees.

-EL RETORN A LA CAVERNA

A l'edat de trenta-cinc anys, el jove filòsof haurà de baixar a la caverna i implicar-se amb la polis ocupant càrrecs de guerra i socials propis dels joves. Si al arribar als cinquanta anys s'ha sobreviscut i destacat en tots els ensenyaments, ocuparà el lloc de governant per obligació i al conèixer la veritat, l'aplicarà en la societat i en la vida pròpia.

Quan aquest mori, la polis farà grans festes al seu honor a causa de la seva servitud i si la pitonissa vols, se'l farà beat.

Amb aquests raonaments, Plató posa fi al llibre VI de la República.