LA FORTALEZA INFERNAL II

Actor / iu: Christopher Lambert, Amy Irving, Antonio Fagundes, Alexandre Borges, Deborah Bloch, Giovanna Antonelli, Pedro Cardoso, Sergio Loroza, Stephen Tobolowsky, Alberto De Mendoza

Director: Bruno Barreto

Vestuari: Emilia Duncan

Musica: Eumir Deodato

Fotografia: Pascal Rabaud

Productors executius: Bruno Barreto

Producció: Lucy Barreto, Carlos Barreto

Guionista: Alexandre Machado, Fernanda Young

…..............................................................................................................................................................................................................................................................................................................

La pel·lícula “La Fortaleza Infernal II” guanyadora d'un oscar segurament que no; es una d'aquelles pel·lícules en que es pot analitzar el guió, la producció i la interpretació des d'un punt de vista críticament negatiu degut a la carència de la qualitat i de cohesió entre aquests aspectes, es a dir, la interpretació, la posta en escena, el canvi d'escenes, entre altres. A continuació, ens disposadament a analitzar les diferents parts dels quatre fenòmens característics d'aquesta pel·lícula per tal de comprendre - l'ha millor, o no, la pel·lícula: “La fortaleza Infernal II”.

Pel que fa el guió en relació amb la pel·lícula, ens trobem davant un suport literari que no transmet tot allò que en realitat hauria d'explicar, ja que no segueix des de bon començament l'ordre lògic de plantejament, nus i desenllaç. tot i ser una segona part i sense saber els seus antecedent de la primera, no dona indicis, ni tant sols un curt flaixback, sobre el succeït a la primera part fet que desorienta al espectador i no aconsegueix saber de que va. Es a dir que es un film que inicia directament la seva trama a partir del nus sense cap tipus d'introducció. Així tampoc, i durant tota la trama no aconsegueix explicar i transmetre la idea essencial i imprescindible de la història encara que segueix en tot moment un ordre lògic temporal, almenys no desorienta, pel que fa aquest aspecte, l'espectador.

El guió de la pel·lícula s'entén com la columna vertebral d'aquesta, i si aquest es dolent repercuteix i molt en la impressió global que en prenem d'ella.

Tot i que el guió acreixi de sostent, encara es pot salvar si la seva realització es força adequada tot hi que aquest cas no es un bon exemple per demostrar que es una bona direcció, es a dir, una bona realització, ja que si fos així els seus personatges, juntament amb la interpretació d'aquests serien més elaborat i més profunds. Depèn de la seva direcció el resultat de la pel·lícula, ja que en la realització es desenvoluparà la idea que té el director de la pel·lícula com ara la unió entre seqüències, el vestuari , el so, la il·luminació, imatge, els decorats, el muntatge, entre altres menys rellevants. Tots aquests aspectes resten de qualitat en “ La fortaleza infernal II”. Analitzarem aquets fenòmens a continuació:

*La planificació: l'objectiu d'aquest principi es que la idea del director arribi a l'espectador i en el cas d'aquesta pel·lícula no s'aconsegueix assolir aquest objectiu, ja que el plants i els enquadrament en alguns passatges no són encertats; la rapides en el canvi d'imatges juntament amb seqüències molt robotitzades.

*L'elecció dels intèrprets: els personatges triats pel director encarregats de desenvolupar la trama de l'obra, a part de ser totalment desconeguts per l'espectador (excepte el Cristopher Lamber) són totalment plans i sense cap tipus de cicle vital, amb una trama totalment prevista, res inesperat i sense cap tipus de motivació en respecte a l'espectador, en cap que es pugui o que vulgui assimilar-se o identificar-se tot hi ser una pel·lícula entre ciència ficció i acció.

*Els decorats i el vestuari. De tota la pel·lícula en podríem salvar com a molt els fantàstics vestuaris aeronàutics, com una mescla entre Armaguedon amb un baix pressupost i l'esborrany de les grans cuirasses de Star Treck. Tot hi així cal destacar l'espècie de bolquers que tots els tripulants que entren a la nau son obligats a portar en el moment que els implanten el peculiar microxip, o el que a la llarga s'esdevindrà una petita càmera al nervi òptic que reprodueix tot el que els deduïts presos estan fent, menys òbviament el dels fantàstics protagonistes. Durant tota la pel·lícula tant sols la dona es canvia de vestuari, un vestuari d'impressió bastant antics volent demostrar la gran luxositat de la dona.

Pel que fa referent als decorats, tant espacials com de dins de la nau on es desenvolupa la majoria dels casos, son força creïbles dins dels paràmetres de la ficció, almenys a simple vista no hi ha cap atemptat o crim cinematogràfic.

*El muntatge: sota uns diàlegs suspesos en l'aire cal afegir-hi silencis improcedents, que desorienten a l'espectador i que en comptes de generar més intensitat afegeixen aspectes negatius a l'obra. A més la combinació de les diferents escenes rodades i el seguiment i successió entre aquestes, es veu alterada per la falta de cohesió i sensibilitat d'unió entre escena i escena, salts dràstics, o canvis d'imatges de manera imprevista.

* El so: Com ja s'ha dit és una pel·lícula en que els silencis en són abundants però que no intensifiquen la emoció del film, si no que més ben al contrari, en fan perdre el fil i fa adonar-se de la mala qualitat de la pel·lícula. A més l'ambient musical que acompanya a la trama, caient a la redundància entre la comparació, és una barreja entre “ Tiburon” , per generar intriga i “ Psicosis ” en una versió d'humor, en definitiva una elecció no massa encertada degut a l'excés de voler intensificar la emoció, la intriga i en determinats moments el perill.

En definitiva podem concloure que les decisions preses pel director no són del tot encertades en la seva direcció i en repercuteixen en general durant tot el seguit de l'obra, en conclusió, una mediocre i mala direcció juntament amb la interpretació.

La interpretació es la base fonamental de la transmissió d'impressions de la pel·lícula envers els espectadors, és a dir, és el que aporta un caràcter humà al text cinematogràfic, degut a això la importància que tenen els personatges dins d'una pel·lícula. Pel que fa els personatges de la “Fortaleza Infernal 2” tenen molt que desitjar. Són totalment plans, sense evolució, sense rerefons i sense personalitat. Gens creïbles ni identificats amb la resta de mortals s'allunyen bastant del fet de que l'espectador vulgui estar o es vulgui sentir com el protagonista. També entre la interpretació dels personatges cal sumar-hi les errades de credibilitat que apareixen en l'obra, com ara el fet d'anar deslligat per l'espai i retornar a la nau com aquell que nada en una piscina on hi toca a terra, al mateix temps que tampoc porta cap bombolla per poder respirar. Cal sumar-hi, a més dels actes dels personatges que es massa evident i previsible.

La Fortaleza Infernal