Celebracions dels Jocs Olímpics

I Atenes - 1896

II París - 1900

III Saint Louis - 1904

IV Londres - 1908

V Estocolm - 1912

VI Sense celebració a causa

de la 1ª Guerra Mundial

VII Anvers - 1920

VIII París - 1924

IX Amsterdam - 1928

X Los Angeles -1932

XI Berlín -1936

XII Sense celebració a causa

de la 2ª Guerra Mundial

XIII Sense celebració a causa

de la 2ª Guerra Mundial

XIV Londres - 1948

XV Hèlsinki - 1952

XVI Melbourne - 1956

XVII Roma - 1960

XVIII Tòquio - 1963

XIX Mèxic -1968

XX Munic - 1972

XXI Montreal - 1976

XXII Moscou - 1980

XXIII Los Angeles - 1984

XXIV Seül - 1988

XXV Barcelona - 1992

XXVI Atlanta - 1996

Pròxima celebració

XXVII Sidney - 2000

Els Jocs des del principi

Les primeres referències solides dels Jocs Olímpics a l'antiguitat la constitueix un document editat a l'any 776 aC, en el qual es recullen el nom dels vencedors d'aquell any. De totes formes el naixement de l'olimpisme es remunta molt segles avanç, situant-lo a Homero en torn a l'any 1370 aC.

L'origen estaria directament relacionat amb els anomenats Jocs Funeraris que es celebraven en honor als difunts.

Un altre funció o significats era l'aspecte religiós. La seva ubicació sota el culta al deu Zeus, a la ciutat grega de Olimpia, sembla reafirmar aquesta teoria. Per altre banda, els Jocs es consideraven una mena de preparació física ideal per a la formació dels exercits helens.

Amb el transcurs dels segles, els Jocs Olímpics van passar de ser una activitat deportivo-religiosa a un espectacle de competició. L'olimpisme es va fer professional, ja que els participants obtenien diners i prestigi i no una corona de llaurer. Aquesta situació va produir irregularitats als Jocs, produïdes sobretot per els nombrosos intents de compra dels adversaris per assegurar-se el triomfs.

Aquesta contaminació del esperit dels Jocs va donar lloc a la decadència progressiva, que culminaria amb la seva prohibició l'any 394 dC data en que l'emperador Teodosio, a instàncies del bisbe de Milà, va proclamar la seva abolició per immortalitat y ateisme.

A aquesta decisió va seguir amb el saqueig d'Olimpia, succeït a l'any següent per l'invació dels guerrers godos d'Alarico. Segle i mig mes tard dos terratrèmols, 550dC, van borrar la ciutat que havia estat la sima dels Jocs Olímpics.

Els Jocs, tradició que reviu!

Pierre de Fredi, més conegut com el baró de Coubertin, descendent d'una família aristocràtica, va desenvolupar-se en dos matèries, la educació física i la història grega.

Aquells anys no era precisament el millors respecte a la moral col·lectiva del poble francès degut a una derrota contra Alemanya.

Coubertin va dirigir els seus esforços a revitalitzar l'esperit entre la joventut francesa. Ell es va basar en el vell sistema educatiu de França posant com exemple el sistema educatiu britànic en el qual la educació física contava com una assignatura més. Va publicar un article on denunciava el sistema educatiu francès. Dos anys desprès va organitzar unes competicions interescolars al riu Sena.

Paral·lelament el descobriment en 1829 de les restes arqueològiques d' Olimpia va revitalitzar la llegenda de l'olimpisme, ja que al Renaixement es va viure la mateixa situació, el sentiment per l'esport es va estendre fins al punt en que Anglaterra va crear uns Olympic Games al 1604.

Al 1892, Coubertin, va assistir a una conferencia celebrada a París en la qual va anunciar que la seva intenció era la de restaurar els Jocs Olímpics .

Desprès de recerques desesperades de ajudes que eren necessàries per dur a terme el seu somni. Coubertin va organitzar en 1894 un Congres Internacional, on semblava que l'objectiu principal era de discussió de les regles del amateurisme a l'esport. En canvi, l'autèntica intenció de Coubertin era la de insistir en la idea de recuperar l'olimpisme i els seus valors.

Finalment la seva insistència va donar fruit i va persuadir als congresistes de quinze països de la fermesa del seu projecte, plantejat desde la aplicació a la educació escolar.

Es va constituir el Comitè Olímpic Internacional (COI) i es va escollir la ciutat d'Atenes per al retrobament, fixant-se la data dels primers Jocs Olímpics de l'era moderna per dos anys desprès.

La Carta Olímpica

Es la carta en la qual hi son escrits un conjunt de principis, normes, lleis i protocols que entren en la celebració dels Jocs.

La carta te aquests punts:

Jocs Olimpics: Són competicions entre atletes, en proves individuals o col·lectives: Mai entre païssos. Es componen de dos celebracions d'àmbits diferents, els Jocs de l'Olimpíada i els Jocs Olímpics d'hivern. Ambdós se celebren cada quatre anys.

Olimpíada: Designa el període de quatre anys consecutius, des que comencen els Jocs Olímpics fins a l'inauguració dels següents.

Símbol Olímpic: Es composa de cinc anelles amb cinc colors. Aquestes anelles son la representació dels cinc continents, amb l'excepció de l'Antàrtida.

Senyera Olímpica: Consta d'un fons blanc amb el símbol olímpic. Va ser presentada per Coubertin al Congrés de París l'any 1914.

Lema Olímpic: “Citius, altius, fortius” (més ràpid, més alt, més fort), expressa el missatge del COI.

Himne Olímpic: Va ser aprovat pel COI el 1958, a Tòquio.

Flama i Torxa Olímpica: La flama passa a la torxa Olímpica que transportarà el foc sagrat a la ciutat organitzadora dels Jocs.

Participació esportiva: A les proves cada país pot inscriure un màxim de tres atletes. En els col·lectius cada país només pot inscriure o un equip.

Programa Olímpic: Conté els esports que participen en els Jocs.

Els Jocs Olímpics d'Hivern

Esports de neu organitzats en olimpíada. Des del 1905 els païssos escandinaus organitzaven els Jocs Nòrdics, els quals, a partir del 1924, foren reconeguts com a olímpics. Els esports que comprenen són els següents: esquí alpí (descens i eslàlom), esquí nòrdic (curses de fons), salts de trampolí, patinatge (velocitat), patinatge artístic, biatló, bobsleigh, luge i hoquei sobre gel. A la primera olimpíada, la de Chamonix, s'hi inscrigueren 293 atletes. Posteriorment s'han celebrat a:

San Murezzan (Suïssa) el 1928

Lake Placid (Nova York, EUA) el 1932

Garmisch-Partenkirchen (Alta Baviera) el 1936

San Murezzan el 1948

Oslo (Noruega) el 1952

Cortina d'Ampezzo (Itàlia) el 1956

Squaw Valley (Califòrnia, EUA) el 1960

Innsbruck el 1964

Grenoble el 1968

Sapporo (Japó) el 1972

Innsbruck el 1976

Lake Placid (Nova York) el 1980

Sarajevo (Bòsnia) el 1984

Calgary (Canadà) el 1988

Albertville (França) el 1992

Lillehammer (Noruega) el 1994

(per alternar-se des d'aleshores cada dos anys amb els jocs olímpics d'estiu)

Els Jocs Paralímpics

Són competicions esportives que, amb un plantejament semblant al dels Jocs Olímpics, són dutes a terme per esportistes amb discapacitats físiques o psíquiques. Tenen l'origen en els jocs esportius per a mutilats de guerra organitzats per sir Ludwig Guttmann des del 1948 a la Gran Bretanya. Celebrats per primer cop a Roma el 1960, solen coincidir amb l'any i el lloc de celebració dels Jocs Olímpics. Adaptats a les condicions dels discapacitats, hom hi disputa en atletisme, basquetbol, ciclisme, esgrima, futbol, judo, halterofília, natació, tennis, tennis de taula, tir amb arc, tir olímpic, voleibol i, com a esport exclusivament paralímpics, goalball i la boccia. El 1976 tingueren lloc a Ornskoldsvik (Noruega) els primers Jocs Paralímpics d'Hivern. El 1992, coincidint amb els XXV Jocs Olímpics, se celebrà a Barcelona la IX edició dels Jocs Paralímpics.

La Olímpiada Popular de Barcelona

Aquesta Olímpiada es va celebrar a Barcelona al juliol del 1936, com a protesta contra els jocs olímpics de Berlín del mateix any, utilitzada propagandísticament per Hitler. Funcionaren dos comitès esportius, organitzats al maig del 1936, a Madrid i Barcelona. A més del caràcter antifeixista de la manifestació, tothom pretenia de portar a terme una popularització de l'esport. Lluís Companys en fou nomenat president d'honor i en el seu finançament intervingueren, juntament amb la Generalitat de Catalunya, el govern de Madrid i el de París. S'hi inscriviren com a participants atletes de França, EUA, Algèria, Anglaterra, Bèlgica, Canadà, Suïssa, Marroc, Grècia, Suècia, Noruega, etc, amb un total d'unes 5 000 persones. Programada per als dies 19-26 de juliol, hagué d'ésser suspesa arran de l'aixecament militar del dia 19. Alguns atletes s'incorporaren a la lluita el mateix dia 19.

BÀSQUET

Joc de conjunt practicat entre dos equips, de cinc jugadors cadascun, que cerquen d'introduir una pilota dins una cistella defensada per l'equip contrari. El terreny de joc és de sòl dur i lliure d'obstacles. Les cistelles, situades al centre de les dues bandes més curtes, són constituïdes per un cèrcol metàl·lic del qual penja una xarxa oberta per la part inferior; cada cistella va fixada a un tauler de forma rectangular aguantat per un suport fixat fora del terreny de joc i que la manté a una altura de 3,05 m de terra. Cada encistellada (o bàsquet) val dos punts, llevat de les que hom obté per llançament lliure, que en valen un i dels llançaments des de més enllà de la línia de 6,25 m que valen tres punts. Hom pot passar la pilota o tirar-la, etc, amb les mans, però no és permès de caminar o córrer tenint-la agafada. Per a avançar cal fer-la botre o passar-la a un company.

Història del Bàsquet

El basquetbol sorgí com a joc reglamentat el 1891, inventat per James A. Naismith, professor de cultura física de la IYMCA Training School de Springfield (Massachusetts). A Catalunya fou introduït l'any 1922 per l'escolapi Eusebio Millan, que n'aprengué la pràctica a Cuba i l'ensenyà als seus alumnes del col·legi de Sant Antoni, de Barcelona. L'any 1924 fou creada la Federació Catalana de Basquetbol (FCB). Entre els equips més notables cal esmentar el Joventut de Badalona, el Futbol Club Barcelona, el Manresa, el Granollers, etc. Quant al basquetbol femení hom pot esmentar, entre d'altres, l'Ignis de Mataró, el Futbol Club Barcelona, l'Evax, etc. A la temporada 1984-85 fou introduït a la lliga estatal el sistema del play-off en la lliga masculina i aquest esport començà una expansió desconeguda fins llavors. Hom introduí, també, algunes modificacions

en el reglament, com ara la cistella de tres punts per als llançaments des de més enllà de la línia de 6,25 m, el tir u més u contra l'equip que supera les set personals o la impossibilitat d'ésser més de tres segons dins l'àrea contrària en una acció ofensiva. Aquests canvis anaven encaminats a acostar-se a l'espectacularitat del basquetbol de la NBA (lliga de basquetbol professional nord-americana).

HOQUEI

Esport col·lectiu practicat entre dos equips i que té com a finalitat d'impulsar amb un estic una pilota cap a la porta contrària per tal d'introduir-la-hi. L'hoquei es divideix en tres modalitats: sobre herba, sobre patins i sobre gel. L'hoquei sobre herba és practicat entre dos equips d'onze jugadors. Per a poder fer un gol, la pilota ha d'ésser impulsada per un jugador dins el cercle que delimita l'àrea de porta.

Història Del Hoquei

L'Índia i el Pakistan es convertiren en potències. És esport olímpic des del 1908 per a homes i des del 1980 per a dones; n'existeixen també campionats d'Europa i del món. A l'estat espanyol començà oficialment el 1922. Els equips principals són a Barcelona i, sobretot, a Terrassa (l'Atlètic Terrassa, dominador de la lliga i de la copa del Rei els anys vuitanta, guanyà la copa d'Europa el 1985, guardó aconseguit ja el 1969 i el 1970 per l'Egara). L'hoquei sobre gel és practicat per dos equips de sis jugadors. La pilota, anomenada puck, és un disc de cautxú recobert per una làmina d'acer. Hom pot jugar per darrere de la porta. N'existeixen també campionats mundials i és olímpic des del 1924. Professionalment, el millor hoquei sobre gel és practicat al Canadà i als EUA. A l'estat espanyol l'hoquei sobre gel com a esport federat començà el 1972, en què fou disputada la primera lliga d'Espanya, guanyada, com les dues següents per la Reial Societat de Sant Sebastià. A Catalunya hi ha el FC Barcelona i el Club Gel Puigcerdà. L'hoquei sobre patins deriva de l'hoquei sobre gel. Cada equip és format per cinc jugadors. Hom pot jugar per darrere de la porta. Practicat originàriament, al segle XIX, a Anglaterra, el 1915 arribà a l'estat espanyol i arrelà especialment a Catalunya. Espanya i Portugal s'han imposat en les principals competicions. No és esport olímpic. El 1944 fou organitzat el primer campionat d'Espanya, guanyat pel CE Espanyol. Des d'aleshores els equips campions gairebé sempre han estat catalans: Espanyol, Barcelona, Voltregà, Reus Deportiu.

Barcelona'92

XXV Jocs Olímpics de l'era moderna, celebrats a Barcelona del 25 de juliol al 9 d'agost de 1992. La ciutat havia optat ja a la candidatura dels Jocs en 1920, 1936, 1972, i el 1936 s'hi havia celebrat l'Olimpíada Popular. Promoguda per l'ajuntament de la ciutat, el 1981 fou presentada la candidatura, i el 1986, designada seu dels Jocs Olímpics del 1992 pel president del Comitè Olímpic Internacional, Joan Antoni Samaranc. L'ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el govern espanyol foren les tres entitats públiques promotores de les transformacions urbanístiques i l'organització de l'esdeveniment. Tothom constituí el Comitè Organitzador Olímpic de Barcelona, integrat per les tres entitats esmentades i el Comitè Olímpic Espanyol, i presidit per l'alcalde de Barcelona. Tothom aprofità l'esdeveniment per a dur a terme una sèrie de reformes urbanístiques pendents de feia temps, en particular les referides a la xarxa viària, i hom amplià l'aeroport. Pel que fa a les instal·lacions olímpiques pròpiament dites, foren concentrades en quatre àrees olímpiques, de les quals la principal fou l'anomenada Anella Olímpica, a Montjuïc. Hom cercà, per altra banda, la col·laboració d'arquitectes de renom per a la construcció o remodelació d'edificis. Destaquen, entre d'altres, el Palau Sant Jordi, d'A.Isozaki, la Torre de Comunicacions de Collserola, de N.Foster, l'edifici de l'Institut d'Educació Física (INEFC), de Ricard Bofill, la Torre de la Telefònica, obra de Santiago Calatrava i el remodelatge de l'estadi olímpic de Montjuïc, a càrrec d'un equip dirigit per F.Correa. Per altra banda, la façana de mar fou l'espai més transformat, amb la construcció de la Vila Olímpica. Paral·lelament a la concentració de la majoria dels esports a Barcelona, hom transferí la celebració d'algunes competicions a d'altres poblacions de Catalunya que presentaven condicions més adients o bé que tenien una arrelada tradició en algun esport concret. Hom hi dugué a terme, també, la remodelació d'antigues instal·lacions o la construcció de noves. Aquestes ciutats foren: la Seu d'Urgell, amb la construcció del Parc del Segre per a les proves de piragüisme; Badalona, amb el nou Palau dels Esports per al basquetbol; Granollers (handbol);

Viladecans (beisbol); Sant Sadurní d'Anoia (ciclisme en ruta i hoquei sobre patins); Terrassa, on l'estadi d'hoquei sobre herba fou

completament transformat; Banyoles (rem); Mollet del Vallès (tir olímpic, tir amb arc); Sabadell (futbol); i Castelldefels, on hom construí el Canal Olímpic per a les proves de rem. Al Muntanyà se celebraren competicions d'hípica i, fora de Catalunya, hom jugà partits de futbol als estadis de Saragossa i València. Per primera vegada hi hagueren 28 esports en uns jocs olímpics, vint-i-cinc dels quals eren oficials. Tres esports foren d'exhibició: taekwon-do, pilota basca i hoquei sobre patins. Pel que fa als mitjans de comunicació, el projecte de Ràdio-Televisió Olímpica (RTO) permeté cobrir en directe totes les proves. Per tal de dur a terme les tasques auxiliars i de suport als Jocs, el COOB comptà amb uns 30 000 voluntaris. La mascota dels Jocs fou el gos Cobi; el lema dels Jocs fou ``Amics per sempre''. En el terreny estrictament esportiu, l'absència de boicots permeté la participació, per primer cop, de tots els comitès olímpics nacionals existents (172). El nombre total d'esportistes participants fou de 9 959. Destacà la participació de Sud-àfrica arran de la supressió de l'apartheid, la de Cuba, la de les ex-repúbliques soviètiques integrades en l'Equip Unificat, a excepció de les repúbliques bàltiques, que hi assistien per separat, i la de les repúbliques de l'antiga Iugoslàvia (Eslovènia, Croàcia i Bòsnia-Hercegovina), amb comitè olímpic propi, i els esportistes serbis, montenegrins i macedonis a títol individual. Pel que fa al medaller, l'Equip Unificat encapçalà la classificació final amb 112 medalles; els Estats Units d'Amèrica, segons, n'obtingueren 108; l'Alemanya reunificada fou tercera amb 82 medalles; la Xina obtingué el quart lloc amb 54 medalles; i Cuba, amb 31, fou cinquena. Els esportistes representants del Comitè Olímpic Espanyol obtingueren 22 medalles i es classificaren en sisena posició, el millor resultat esportiu de la seva història. Les cerimònies d'obertura i de cloenda destacaren per la seva vistositat. Un aspecte remarcable d'aquest Jocs fou la utilització del català com a llengua de les competicions i les cerimònies, al costat de les altres llengües oficials i en tot el territori de l'estat on se celebraven els Jocs

9