Índex.

• El farolet.

• Capitolet, jugar a l'all i corregudes de sacs.

• Jocs de carrer de xiquetes. El sambori.

• Les agulletes.

• El rotgle.

• Reflexió crítica.

Introducció.

En aquest treball vaig a parlar d'alguns dels jocs populars que es practicaven a Burriana, de les diferenciacions entre els jocs de xics i de xiques, i de les cançons que es cantaven per jugar a estos jocs.

Una de les parts més importants del treball, es veure com, es divertien els xiquets d'abans, i com s`inventaven un joc de on no n'hi havia res. Aquest es un aspecte que ha canviat molt, perque als xiquets de l'epoca actual els falta molta imaginació, i els sobren molts dels avanços tecnologics (jocs d`ordinador, video-consoles...).

Un altre dels aspectes a destacar, es el treball que feien els xiquets i les xiquetes per a preparar els materials que gastaven en els jocs, ( es feien ells els farolets amb meló d'Alger, les boles del guà, el pic i la paleta del pique i val...).

També cal destacar, que la majoria d'aquests jocs populars es jugaven al carrer, i n'hi havia jocs per a totes les estacions de l`any..

Jocs de carrer de xiquets.

El Guà.

No hi ha nombre establert de jugadors, però es aconsellable que no sobrepase el nombre de 5 o 6.

El joc gira entorn a un forat fet al sòl de terra que rep el nom de guà. Es fa una ratlla en terra a una certa distància del forat. Els jugadors s'alineen entorn aquesta ratlla i tiren succesivament una bola el més prop possible del guà.

El jugador que queda més a prop inicia la jugada. Comença el joc. S'amida un pam des d'on havia quedat la bola fins al forat. El jugador diu: guà!, i assenyala la bola que va a perseguir entre les llançades pels altres després d'ell, dient: “A per aquella”. Des del guà s'amida novament un altre pam, “un pamet”, en direcció a la bola que segueix; es llança des d'ací la bola i si li pilla es diu: meras!. S'amida novament el pam i des del punt de mida es llança novament la bola de manera que es quede separada de l'altra bola a la que persegueix, a una distància d'un peu (de bola a bola).

El peu ha de cabre entre les boles al llarg i a l'ample. Des d'aquesta posició de peu es torna a amidar una altre pam i es tira novament la bola sempre perseguint la proposada. Si li pega, es diu: matute! Des d'aquesta posició s'inicia novament el tir al guà i es diu: guà!.

Si totes les passes succesives s'han acomplit, el jugador ha guanyat, i rep una bola d'aquell a qui ha perseguit, dient: caga bola!. Si pel contrari, falla, no alcançant la bola que persegueix en alguna de les passes esmentades, abandona el joc i dóna pas a un segon jugador que inicia i repeteix el joc de la mateixa manera.

Tipus de boles.

Inicialment eren boles de fang, fabricades inclús pels mateixos xiquets, els quals les feien també en pedretes, les vores del es quals les arredonien per fricció.

Raboseries en el joc.

La falta considerada més greu era l`anomenada fer mànega. Consistia en agarrar el braç en la posició del pam més enllà de la monyica, que és on s'ha de començar a amidar el pam.

Època de joc.

Se solia jugar durant l'hivern, sent freqüent trobar en qualsevol lloc dels carrers i places un espai ben net i preparat amb els seus correspondent guàs.

El farolet

El farolet era un alicient dels xiquets a l'estiu, durant l'època de collita dels melons d'Alger.

El joc consistia únicament en passejar-se per la nit amb un farolet en la mà, fabricat amb un menut meló d'Alger, l'interior del qual s'havia buidat, posant -hi a l'interior un ciri encés que, en contrast amb la llum, marcava clarament uns dibuixos gravats en la corfa amb una tatxa; resultava atractiu l'aspecte que s'aconseguia, com un menut farol. El passeig nocturn dels xiquets era acompanyat per aquesta alegre cançó.

El sereno i la serena El sereno ha mort un gos

Se n'anaren a pescar se l'ha endut a l`hospital

Agarraren una anguila de l'hospital a València

En el fondo de la mar i de València al Serradal.

Xuxo morral,

Cotxe, cotxero, no t`empines al barral!

Ja ve l´agüelo

Li cau la moquita Cotxe,cotxero

Per baix del pandero. ja ve l'agüelo

I el cacauero li cau la moquita

per baix del pandero

I el cacauero!

Capitolet

S'anomenava també jugar a alto. El joc consistia a amagar-se tots els jugadors, a excepció d'un que pagava, el qual havia de trobar als altres. Quan aconseguia descobir-ne un havia de cridar capitolet! I l'apuntava amb una espècie de pistola que per a tal fi s'havia fabricat anteriorment amb una rajola amb les arestes desgastades.

El canut

Consistia a tirar pedres des d`una certa distància a un pal d'uns trenta centímetres, que clavat a terra, tenia un cartonet al seu extrem superior. L'objectiu era tombar aquest bastó, de manera que qui ho aconseguia quedava premiat amb un cartó, per aixó també s'anomenava jugar a cartons.

Aquest joc continua ara fent la diversió del majors. Els collidors de taronja, per exemple, solen entretenir-se amb aquest joc, en el qual es juguen la ronda de vi. A més a més en les festes patronals de Sant Blai, es sol organitzar un campionat per als xiquets de Burriana.

A l'all

Jugar a l'all Era un joc on es posava de manifest el caràcter violent dels xiquets.

Poden intervenir diversos jugadors. Es prenia una pilota menuda, que podia agafar-se amb la mà. Un dels presents prenia la pilota i la tirava a l'aire; el que l'empomava iniciava el joc tirant-la ràpidament des del seu lloc cap a un altre extrem. Aixó era tirar a l'all.

L'alicient consistia a tirar la pilota el més fort possible contra un altre jugador, amb la intenció de fer-li mal. Per aixó hi havia l'expressió tirar a fer mal.

Corregudes de sacs.

Generalment era també una diversió pròpia del dia del sant de carrer.

Els participants corrien dins d'un sac i devien aconseguir aguantar fins arribar a una línia determinada. Qui primer arrivaba, aconseguia guanyar.

Jocs de carrer de xiquetes.

El sambori

El joc consistia en saltar uns quadros traçats en terra. Hi podien intervindre diverses xiquetes.

El sambori s'organitzava en diverses partides i requeria una tella(pedra plana) que, segons les normes, havia de recórrer els quadros sense xafar la ratlla.

Les partides presentaven lleugeres varietats segons la classe de sambori a que es jugara.

Primera partida.- Es tira la pedra sobre el quadro de l'avellana, procurant que no se n'isca. Després s'entra en el quadro a la pata coixa i se salten tots els quadros fins tornar al primer en qué es tira la pedra amb un impuls del peu.

Si es fa bé, sense tocar la ratlla, es torna a tirar al quadro següent, el de la poma, i s'inicia la mateixa operació procurant sempre no tocar en ratlla amb la tella, ja que aquesta haurà de passar per cada quadro en la tornada per començar en el quadro següent.

Quan s'han corregut tots els quadros sense pagar s'ha acabat la partida i comença la següent.

Segona partida- Consisteix a efectuar el recorregut pels diversos quadrats, però arrosegant la pedra amb el peu. Quan s'arriba al darrer, es permet descansar un moment fins reemprendre la tornada a l'eixida. Si no es paga comença la següent partida.

Tercera partida- El recorregut es fa ara amb la pedra sobre el peu; s'ha de procurar que aquesta no caiga amb un lleu moviment, perquè si aquest passa, es paga.

Quarta partida- Es recorren els quadros amb els ulls tancats i procurant xafar la ratlla. La xiqueta, a cada pas que avança diu: creme? I les altres li contesten si o no, segons estiga o no xafant la ratlla.

Quan totes les partides s'han acomplit bé, la xiqueta que guanya és la primera en el joc i pot permetre's el privilegi de fer-se una “rula”, fet que consisteix a apropiar-se d'un dels quadros de manera que ella mana sobre ell i les altres li han de demanar permís per a poder descansar allí. La “rula” s'engalana al gust de l'ama.

Segon tipus de sambori

El moviment ací es fa saltant amb un peu els tres primers quadros. Es descansa sobre el quart i el quint, se salta sobre el sext i es descansa ujna altra volta sobre el sèptim i l'octau, efectuant-se en aquest quadro el gir de tornada.

Les partides s'organitzen de manera semblant al primer joc i s'obté també una rula com a premi.

Les normes són les mateixes.

Les agulletes.

Era un joc molt de moda pel 1900, que feia la delícia de les xiquetes, mentre els xiquets jugaven a altres jocs més violents.

Anomenat també l'onzet, consistia a anar tirant succesivament les cartes d'una baralla fins que es traïa l'onze, quedant així guanyadora la jugadora que ho aconseguia.

S'anomenava les agulletes, perquè en el joc es feien les travesses amb agulletes amb el cap de diversos colors.

Habitualment cada xiqueta tenia un coixinet, entre les quals no n'havia d'haver cap de cabota negra.

En aquest joc podien apreciar-se les possibilitats econòmiques de cada xiqueta; les més riques jugaven amb una baralla o amb cromos de pastilles de xocolate, mentre les més pobres jugaven amb cartons.

El rotgle.

Es jugava entre grups nombrosos de xiquetes que formaven un cercle o rotgle, donaven voltes mentre cantaven una cançó, o inclús a vegades alternaven els seus cants amb una xiqueta que, posada al centre, contestava, establint-se així un diàleg cantat.

Cançó de rotgle.

SANT VICENT

Roda, roda, Sant Vicent,

Tots, els àngels van al cel

Carregats en un baül,

Que se gire, que se gire...(tal)

Primera versió

Rode la mola, Peret se'n va a l'escola,

Rode el molí, Peret ja està ací

(S'ajupen)

Segona versió

Rode la mola, xin xirimola,

Una coca en panses

I un barral de vi,

El tio piru-li! (bis).

Reflexió crítica.

En este treball es poden trobar una serie de punts dels que caldria comentar alguna cosa:

• La enorme diferenciació dels jocs de xics i de xiques, es una cosa que es conserva en la actualitat, encara que ha canviat, ja que per aquella època era difícil veure a els xiquets jugant en les xiquetes i ara aço es prou normal en l'infancia.

• També n'hi ha alguns jocs on es diferencia també les diferències econòmiques: (en les agulletes, les xiquetes més riques jugaven en baralla i les de família menys adinerada jugaven en cartons).açó continua passant en la actualitat.

• Hem pogut veure que alguns d'aquestos jocs han aribat hasta els nostres dies ( sols cal veure jugar a les xiquetes de l'escola al sambori a l'hora del pati, o anar a veure als collidors a jugar partides del canut) ademés dels ultims intents de recuperar algun joc popular o tradicional.

• Per últim també hem vist que una de les tradicions mes arraigades i que s'ha perdut completament a les ciutats i també s'està perdent als pobles es jugar al carrer, abans els xiquets quan eixien d'escola o a l'estiu es pasaven tot el dia practicant jocs com els d'aquest treball o molts altres.

3