L'ÈPOCA ROMANA

La monarquia i la república a roma

els orígens de roma

El seu orígen és confús, es creu que fou creada per Ròmul i Rem; descendents de l'heroi troià Enees. La seva fundació data del 14 d'abril del 753 a.C. Roma va nèixer com a un poblat de pastors en el turó Palatí, i s'assentà en set turons cap al segle VII a.C. Gràcies als etruscs, Roma, va esdevenir una gran ciutat. Etrúria, va dessecar zones pantanoses per el seu creixement, crearen la Cloaca maxima i envoltaren Roma d'una muralla. La ciutat es va dividir en tres tribus: curiae (agrupació de famílies), gentes (famílies posseidores de terres) i patriciis (famílies antigues, poderoses i amb grans extensions de terrenys).

Roma i l'època monàrquica

Roma tenia els seus propis reis, però van haber reis invasors d'origen etrusc. Amb la monarquia, els plebeus (comerciants, artesans, pagesos…) se'ls negava accedir a les magistratures i a vegades es veien convertits en esclaus perquè no pagaven els deutes, cosa que no va agradar als plebeus. El rei etrusc Servi Tul·li, arreglà aquesta situació reformant la ciutat i creant un exèrcit de plebeus. Desprès d'aquest regnat pujà al tron el rei Tarquini el Superb, que regnava despòticament. Aquest fet va fer rebel·lar molts patricis i van enderrocar aquest rei i crearen la República al 509 a. C.

roma en l'època de la república

Desprès de l'expulsió de l'últim rei, aquest poder passa a les mans dels cònsols. Tenien el poder de l'imperium o facultat de manar tropes, jutjar, etc. podien censar la població, convocar el senat i celebrar comicis. Malgrat l'ascens dels plebeus, la República era a les mans de la aristocràcia, i això, va provocar lluites entre patricis i plebeus. Els plebeus, ven desesperats, fugiren i s'instal·laren al turó d'Aventí, creant un estat independent. Al 450 a.C. es redacten les lleis de les Dotze Taules, i s'estableix la igualtat de drets entre tots els ciutadans. La llei licínia (357 a. C.), otorga als plebeus exercir en les magistratures. Els descendents dels plebeus es consideren nobiles, i es crea una nova classe social: la noblesa patricio-plebea.

Les primeres expansions romanes

Amb la instauració de la República, Roma aconseguirà l'anexió de tota la península Itàlica. Als territoris etruscs i sabins, hi ha incursions de grups celtes. Roma, aprofita tot això, i al segle III a. C. destrueix els etruscs i els sabins i conquesta les seves ciutats. Roma pateix una invasió dels gals i la ciutat de Roma es veu destruïda (390 a.C.), Roma es refà ràpidament d'aquest atac i intenta l'expansió cap al sud-est d'Itàlia. Entra en territori samnita, i desprès de tres guerres els derrota i conquesta al 295 a.C. Les ciutats sotmeses passen a ser del territori romà, i els habitants d'aquestes ciutats, són sine sufragio, és a dir, que no poden votar. A principis del segle III a.C., Roma arriba a les ciutats del sud d'Itàlia, on es troba la Magna Grècia, que demana l'ajut de Pirros, rei d'Epir, (que abans havia derrotat als romans). El poder romà, el fa tornar al seu país i Roma no dubta en conquistar la Magna Grècia. Però, Roma, quan centra els seus interesos imperialistes en Sicília es troba que ja no hi són els grecs, sinó el seu gran i poderós enemic: Cartahgo. Entre els anys 264 i 146 a.C., hi ha les guerres púniques entre Roma i Carthago, que finalment comporten:

- La incorporació de Sicília (primera guerra púnica al 264-241 a.C.). Al 241 a.C. es signa la pau i Roma té la seva primera província, Sicília.

- La incorporació de la Península Ibèrica (segona guerra púnica al 219-201 a.C.). Àsdrubal signa amb Roma el tractat de l'Ebre al 226 a.C. i s'estableixen els límits frontaners. Més tard, hi ha un conflicte entre Sagunt, ciutat íbera aliada amb Roma, i els cartaginesos. Això fa que Anníbal vagi a atacar Roma amb un exèrcit d'elefants venç Roma a la batalla de Cannes al 216 a.C. Roma no es dòna per vençuda i en la batalla de Zama al 202 a.C., Publi Corneli Escipió ataca Anníbal i, aquest, cau derrotat.

- La desaparició de l'Imperi cartaginés a mans d'Escipió Emilià que arrasa Carthago (tercera guerra púnica al 149-146 a.C.).

Al cap de poc temps, comença la romanització, que afectaria tots el pobles conquerits per Roma.

La crisi de la república

L'economia romana es transforma desprès de les primeres conquestes. Els grans territoris passaven a les mans de grans propietaris. Tiberi Grac es nega a que sucseixi això, i defensa a la tribu dels plebeus. Tiberi es assassinat a l'estiu del 133 a. C., el seu germà triumvir Gai Grac, volia seguir els passos del seu germà, però també és derrotat i es obligat a suïcidar-se al 121 a.C. Les noves guerres que afectaven Roma i que es va haber d'enfrontar, van augmentar la crisi. Roma va haber de sufocar la rebel·lió de Jugurta, príncep de Numídia al 110 a.C.; això va fer que Màrius, cònsol d'origen plebeu, reclutés soldats ciutadans sense fortuna i que veieren que tenien possibilitat de fer carrera en la guerra. Jugarta fou vençut per Sila al 104 a.C. i va aparegué la rivalitat entre Sila i Màrius, que anava creixent constantment, i es posà de manifest la guerra contra Mitridates, rei del Pont. Sila, de família noble, fou anomenat cònsol l'any 88 a.C. Se li encomanà derrotar Mitridates, però Màrius el reemplaçà il·legalment. Això, provocà la tornada de Sila a Roma i la expulsió de Màrius. Sila es converteix en un dictador l'any 82 a.C. i reorganitza l'estat fins el punt d'implantar una monarquia dins el sistema republicà. Mort Sila, l'any 79 a.C., els problemes es van succeir a Roma: rebel·lió dels esclaus acabdillats per Espàrtac (71 a.C.) i que van poder ser vençuts per Cras; a Hispània, rebel·lió de Sertori, que va ser sotmés per Pompeu. Aquest, juntament amb Cras i Juli Cèsar, membre d'una família aristocràtica, van formar el primer triumvirat a l'any 60 a.C. i es van fer amb el control absolut de l'estat, tot repartint-se el govern: Cras l'Orient, Cèsar les Gàl·lies i Pompeu Hispània i Itàlia. Mort Cras a Àsia, la rivalitat entre Cèsar i Pompeu va anar augmentant. Pompeu, fou elegit cònsol únic, però Cèsar, que es trobava a les Gàl·lies, va cuitar a defensar els seus drets i, tot creuant el Rubicó, es va dirigir cap a Roma. La lluita es va decantar a favor de Cèsar, que va vèncer definitivament a Farsàlia al 48 a.C.. Pompeu va fugir a Egipte, on va ser assassinat. D'aquesta manera, Cèsar quedava amo absolut de govern de la República romana. Un cop proclamat cònsol i dictador vitalici (44 a.C.), Cèsar introduí grans reformes, i va reduir el poder del senat al d'una assamblea consultiva. També, va reformar el calendari, va empendre grans obres públiques i va fundar noves colònies a Carthago i a Corint. En realitat, el seu govern fou una dictadura que afavorí les classes plebees, bo i ocasionant l'odi de la aristocràcia, que veia en Cèsar el perill d'una nova monarquia. Desprès que el cònsol Marc Antoni li oferís la corona de rei, es va tramar una conjuració republicana dirigida per Casius i Brutus assassinar-lo i va ser en la celebració al Senat dels idus de març de l'any 44 a.C. Cèsar escribí uns Comentaris de la guerra de les Gàl·lies (52-50 a.C.) i la guerra civil (44 a.C.). el seu nebot, Octavi, abandonà la república i formà o va dur a terme el pas cap al gran L'imperi romà.

L'imperi romà

el segon triumvirat

Quan va morir Juli Cèsar, els conjurats confiaven que la República renaixeria amb més força. Però, la realitat era que la República estava acabada, i el poder monàrquic es va instaurar definitivament a Roma. El cònsol Marc Antoni va fer dels funerals de Juli Cèsar una autèntica manifestació de dol, en la qual el poble va demostrar la seva indignació envers Marc Brut i Cassi. Les dues forces de Roma es trobaven a mans de Marc Antoni i Lèpid, cap de la cavalleria. Octavi, nebot de Cèsar, n'havia estat anomenat successor, cosa que representava fer el règim cesarià una monarquia hereditària. Un cop vençuda l'oposició del senat, es va fer proclamar cònsol, va pactar amb Marc Antoni i amb Lèpid i, junts, formaren el segon Triumvirat. Aquest cop era una magistratura oficial, amb cinc anys de durada. Era la fi definitiva de la República. El repartiment de l'Imperi es va fer de la manera següent: Antoni es quedava amb les Gàl·lies i Orient; Octavi, amb Hispània i Itàlia; i finalment, Lèpid, amb Àfrica. Desprès d'algunes lluites es va firmar la pau de Brindisi, en la qual es va acordar que Octavi i Marc Antoni es repartissin l'Imperi; el primer es quedà amb Occident i el segon amb l'Orient, deixant a Lèpid Àfrica i el càrrec de pontífex màxim. La rivalitat entre Octavi i Marc Antoni era cada cop més evident. Aquest darrer s'havia establert a Egipte, on vivia amb la reina Cleòpatra. Octavi, va voler consolidar definitivament la seva primàcia i el 32 a.C., va aconseguir el suport de totes les ciutats d'Itàlia per lluitar contra Marc Antoni i Cleòpatra. En la batalla d'Actium al 31 a.C., Marc Antoni va ser vençut i es va suïcidar poc desprès, igual que Cleòpatra. Octavi quedava definitivament com a senyor de l'Imperi romà.

El mandat d'august

Octavi es va convertir en el representant polític i religiós de tot el poble romà. El 27 a.C., el senat li va concedir el títol d'August, cosa que li conferia una condició sagrada. Era l'imperator per excel·lència. Durant el seu mandat es van construir grans obres públiques, tant a Roma com a les províncies. Va respectar el senat, tot donant-li carácter consultiu i judicial. L'exèrcit va passar a ser integrat per professionals que percebien un sou, i que, al final dels seus anys de servei, es veien recompensats amb terres. D'aquesta manera s'aconseguia un exèrcit fidel a l'emperador per a mantenir la pau interior i exterior. En política interior, Octavi August va organitzar un sistema fiscal que, mitjançant el cobrament d'impostos sobre herències, manumissions i vendes, va permetre mantenir l'exèrcit i revitalitzar les finances de l'estat. Va protegir, així mateix, la vida familiar, tot limitant els divorcis, castigant l'adulteri i imposant sancions als qui restaven cèlibes. En política exterior, va dividir les províncies de l'estat en dues classes: les imperials i les senatorials. Aquestes últimes eren governades per procònsols i les imperials, per legats nomenats per August. La seva primera preocupació va ser acabar la conquesta de les diverses terres que havien quedat abandonades a causa de les guerres civils. Va iniciar la pacificació de Cantàbria a Hispània al 29-25 a.C., i també la de la Itàlia alpina i la Rètica, Nòric i Pannònia al centre d'Europa, i així va portar les fronteres fins al Rin i el Danubi. Durant 45 anys va haber-hi a tot l'Imperi romà un període de pau i prosperitat que va passar a la història amb el nom de pax augusta. Va ser el moment culminant de la cultura romana.

La dinastía juli-clàudia

Mort August (14 d.C.), el va succeir el seu fillastre Tiberi, a causa de la minoria d'edat de Germànic, el successor natural d'August. Tiberi va ser el primer membre de la dinastía Juli-Clàudia, la qual, malgrat la incompetència d'algun dels seus membres, conegué el temps màxim apogeu de l'Imperi romà. El regnat de Tiberi no va ser popular com el d'August, malgrat la seva habilitat per continuar la política d'aquest. Se'l va acusar d'aprofitar la lex maiestatis, llei que castigava els delictes de traïció, en favor propi, impedint d'aquesta manera el dret a la llibertat d'expressió. Desprès de la frustrada conspiració de Sejà, el seu home de confiança, que va intentar fer-se amb el poder, Tiberi es va retirar a Capri, on va romandre fins a la seva mort l'any 37 d.C. La succsessió va caure a mans de Calígula, fill de Germànic, a causa de la mort prematura d'aquest. El seu regnat fou breu (37-41 d.C.), però es va caracteritzar per una extrema crueltat, fruit de la seva demència. Calígula va ser assassinat per la guàrdia pretoriana, la qual va escollir com a emperador Claudi, germà de Germànic i oncle de Calígula, que sempre havia estat considerat membre inferior de la família Clàudia a causa de les seves deficiències físiques. Claudi va ser un bon governant, al qual es deu, entre d'altres coses, l'ampliació del port d'Ostia, la concessió del dret de ciutadania a molts dels habitants de les províncies i el dret a formar part del senat als notables de les Gàl·lies. En política exterior, el seu èxit més gran va ser la conquesta de Britània, l'annexió de Mauritània i la fundació de nombroses colònies. Va morir enverinat el 54 per la seva tercera esposa, Agripina, que desitjava la successió per al seu fill, Neró. Aquest seria l'últim membre de la dinastia Juli-Clàudia. El seu govern va conèixer uns anys pròspers, en el decurs dels quals va ser aconsellat pel seu mestre, el filòsof Sèneca; però més tard, sota la influència del prefecte del pretori, Tigel·lí, canvià radicalment. Es van succeir els assassinats, inclòs el de la seva mare, i la confiscació dels béns. L'incendi de Roma, del qual es va culpar als cristians, agreujà la situació financera. D'altra banda, les relacions amb el senat eren cada cop més difícils. Tot plegat va portar a Neró al suïcidi, i, amb aquest, l'extinció d'una dinastia que s'havia iniciat amb August.

Els Flavis i els Antonins

Després del suïcidi de Neró, va continuar un període de profunda crisi que va posar en perill el règim monàrquic. En l'espai d'un any, tres emperadors (Galva, Otó i Vitel·li) es van succeir en el poder i van morir de forma violenta. Finalment, després de l'aixecament de l'exèrcit oriental, fou escollit emperador Flavi Vespasiá (69-79), comandant de les tropes a Judea. Vaspasià va regnar juntament amb el seu fill Tit, que va ser un emperador popular (79-81). Aquests dos foren els primers emperadors que no pertanyien a l'aristocràcia romana, cosa que va permetre l'accés al poder de la burgesia i va reduir el poder de la noblesa senatorial. Durant aquest temps, fou sufocada la rebel·lió de Judea i destruïda Jerusalem amb el seu temple.

Dos desastres van assolar Roma: l'erupció del Vesubi (79), que va sepultar les ciutats de Pompeia i d'Herculà, i el nou incendi de la ciutat (80). Després de la prematura mort de Tit, el va succeir el seu germà, Domicià (81-86). Secundat per l'exèrcit, va tenir enfrontaments amb el senat, que intentava conservar els seus privilegis.

El regnat de Domicià va ser contradictori. Si, d'una banda, va ser un bon administrador, preocupat per mantenir la justícia (es va autoanomenar “censor perpetu”), d'altra banda, va instaurar un règim de terror en el qual es va succeir les execucions, creant així un clima d'inseguretat. Va morir víctima d'una conjuració encapçalada per la seva pròpia esposa, Domicia Longinda. Amb ell acabava la dinastia Flàvia.

Lelecció de Nerva (96- 98) inaugurava una nova època, coneguda com la dels Antonins, i també com la dels “emperadors adoptius”, ja que van pujar al tron gràcies d'emperador, excel·lents governats, que van aconseguir un nou període de “pax romana”.

Trajà (98-117) i Adrià (117-138) van ser els primers emperadors d'origen provincial. Durant el seu regnat es va assolir la màxima estensió territorial de l'Imperi. Es va aconseguir l'annexió de la Dàcia (l'actual Romania) i de nous territoris asiàtics. També es van fortificar les fronteres.

Antoní Pius (138-161) i Marc Aureli (161-180) van ser-ne els successors, amb regnats pròspers, testimoniats per la gran quantitat de monuments repartits arreu de l'Imperi. Malgrat tot, durant el regnat de Marc Aureli van ser admesos, per primer cop, bàrbars com a soldats i colons. Marc Aureli no va seguir el sistema d'adopció, sinó que va nomenar successor el seu propi fill, Còmmode (180-192). Aquest va ser un pèssim governant, que originà una greu crisi econòmica i financera. Amb el seu assassinat s'acaba la dinastia Antonina.

La política romana amb les províncies

Després de la transformació de les primeres províncies, els seus habitants van passar a ser súbdits privats de drets, obligats a pagar als qüestors una taxa igual a la desena part dels propis ingressos i sotmesos a l'autoritat il·limitada dels pretors romans. Les victòries permetien als romans de tornar a Itàlia amb un botí en diners i esclaus, que invertien en la compra de terres i en l'edificació de vil·les.

Les províncies eren saquejades i després se'ls exigia un pagament d'impostos. D'aquesta manera, les riqueses dels regnes de la Mediterrània oriental van ser portades a Roma.

Amb la creació de noves províncies, va créixer el nombre de càrrecs de pretors. Això va originar, cada any, una lluita continuada entre l'aristocràcia per ascendir a les noves magistratures. Ser pretor d'una província significava posseir un poder il·limitat per enriquir-se.

Va ser la dinastia dels Antonins, l'origen de la qual era provincial, la que afavorí més les províncies, tractant d'escollir bons governadors, l'actuació dels quals era supervisada per les assemblees provincials.

Les províncies, durant l'Alt Imperi, van tenir una llarga època de prosperitat, cosa que va donar lloc a una civilització urbana en detriment de la vida rural. Totes les ciutats, ja fossin antigues (municipis) o de nova formació (colònies), comptaven amb una administració, una estructura urbana i uns monuments públics com els circs els teatres els arcs, els aqüeductes, etc.

Les ciutats de l'Imperi tenien al capdavant un magistrat, escollit pels ciutadans, el qual durant un any s'encarregava d'administrar els assumptes de la ciutat i que passava a formar part del senat de la mateixa.

El dret de la ciutadania romana només el posseïen, inicialment, els habitants de la ciutat. En el segle II a.c. es va concedir també a les colònies de nova fundació, però, malgrat les concessions fetes per Claudi als notables de les Gàl·lies, el dret a ser ciutadà romà, en totes les prerrogatives que comportava, no va arribar fins els 212 després de Crist, any en que l'emperador Caracal·la el va concedir a tots els habitants de l'Imperi.

LA ROMANITZACIÓ a la Península Ibèrica i a les Gàl·lies

L'arribada dels romans a Hispània l'any 206 a.C. tenia com a objectiu principal tallar l'avenç d'Anníbal cap a la península Itàlica pels Alps; però a la llarga subtituïren els cartaginesos en el domini i explotació de la península. Els romans foren cridats a les Gàl·lies pels massaliotes el 134 a.C.

Malgrat la resistència de pobles indígenes, com els lusitans i els celtíbers a la península Ibèricca o els celtes a les Gàl·lies, aquests territoris quedaren definitivament conquerits: Lusitània el 72 a.J.C. i Hispània a l'època d'August (29-19 a J.C.).

La divisió territorial de la Península s'anà modificant al llarg dels temps de domini romà mentre s'anava intensificant també l'acció romanitzadora que, en la majoria dels cassos, arribà a representar gairebé l'anihilació, de manera pacífica o violenta, de les formes de cultura autòctones, tal com s'esdevingué amb les llengües i amb la religió.

La conquesta militar de la península ibèrica

L'arribada dels romans a la península ibèrica havia de servir per a taller l'avenç de l'exèrcit cartaginès d'Anníbal cap a Roma. Però les riqueses en minerals, ramats i terres van fer repensar-se els romans, que decidiren foragitar els cartaginesos de tota la península i ocupar el seu lloc en l'explotació del territori. Així l'any 206 a.J.C. els cartaginesos foren expulsats de Cadis. Aquell mateix any, Publi Corneli Escipió, fundà la ciutat d'Itàlica (al costat de l'actual Sevilla). Era l'inici de l'ocupació. La faixa costanera de la Mediterrània i la zona de l'actual Andalusia foren les primeres a patir la dominació política i cultural de roma. A la resta del territori, els romans van trobar més resistència, sobretot per part dels celtíbers i dels lusitans. Els primers només claudicaren en perdre el seu darrer domini: Numància. Els lusitans, comandats per Viriat, resistiren pràcticant la tàctiva de la guerra de guerrilles. La mor de Viriat (139 a.C.) permeté als romans d'iniciar al segle I a.C. un període de consolidació dels seu domini. Només quedaren per sotmetre els pobles càntabres, asturs i galaics, que foren del tot controlats entre el 29 i el 19 a.C., ja sota el govern de l'empreador August.

Govern i administració d'Hispània

Poc després de l'inici de la conquesta romana començà la divisió territorial d'Hispània. Així, els pretors s'encarregaren del govern de les dues províncies: la regió costanera mediterrània (Hispània Citerior) i el territori que comprèn l'actual Andalusia (Hispània Ulterior). Aquesta darrera es divií més tard en dues províncies més: Lusitània, amb centre a Emèrita (Mèrida), i una altra de més romanitzada, la Bètica, amb capital a Còrduba (Còrdova). La Hispània Citerior passà a anomenar-se Tarraconensis, i la seva seu fou Tàrraco (Tarragona). Més tard, el 212 a.J.C., el nord-oest peninsular se separaria de la Tarraconensis i constituiria una nova província: La Gallaecia (Galícia i Astúries). La darrera i més important reforma territorial fou la que s'efectuà en temps de Dioclecià, que dividi l'Imperi en províncies agrupades en diòcesis, al seu torn aplegades en prefectures, una de les quals fou la de les gàl·lies, on s'aplegà la diòcesi de la península ibèrica, amb capital a Hispalis (Sevilla), i que tenia sis províncies: Lusitània, Bètica, Tarraconensis, Gallaecia, Cartaginensis i Mauritània Tingitana. Les ciutats també quedaren agrupades en diferents categories, que depenien del grau d'autonomia de cadascuna.

D'altra banda, les colònies complien objectius bàsicament comercials i, sobretot militar i de control. S'hi establien militars, comerciants i d'altres ciutadans que rebien de l'emperador lots de terra com a pagament pels diferents serveis.

El domini romà a les Gàl·lies

Els romans van desembarcar a la colònia grega d'Emporion el 218 a.C. A la ciutat, voltada d'una murall rectangular amb dues portes d'accés (una al sud i l'altra al sud-oest), s'hi han excavat dues vil·les, una romana i una grega, que presenten una planta complexa i mosaics molt rics.

De la població que habitava les Gàl·lies en temps de Juli Cèsar cal destacar la presència de grups celtes a la zona de l'actual Aquitània i la influència que exercia la colònia grega de Massàlia (Marsella) que dominava tota la vall de Roine i la cota de Niça. El sector de la Mediterrània occidental es caracteritza també per les seves relacions comercials entre els ports gals i hispànics.

L'organització social de la majoria dels pobladors celtes en bassava en el domini dels porincips locals, amb el suport de clienteles pròpies i amb el prestifgi i la influència que exercia l'element sacerdotal, encapçalat, en la cultura cèltica, pels druides.

La zona de Massàlia visqué lluites contra els indígenes de l'interior al segle II a.C. Per aquest fet, i també perqué eren aliats dels romans, els massaliotes demanaren ajuda a Roma el 134 a.C.; fou així com els romans aprofitaren per a instal·lar una guarnició a Tolosa i sotmetre els pobles celtes d'aquell territori, els averns i els alòbrogues. Així s'iniciava el domini i romanització al sud-est de la Gàl·lia, que comportà la construcció de la via Domícia, la qual discorria entre el Roine i els Pirineus i que unia per terra Itàlia i Hispània. Al voltant d'aquesta via s'organitzarà la Gàl·lia Narbonensis “província” per excel·lència de l'Imperi tomà tal com ha quedat reflectit en el nom que ens n'ha pervingut fins acui: Provença. La seva capital fou Narbona, fundada el 118 a.J.C. i que esdevingué la primera colònia romana fora de la península itàlica.

L'any 113 a.C. es produí l'aparició dels germànics per la frontera oriental de les Gàl·lies. En aquell moment, el territori gal ja era freqüentat pels mercaders itàlics, però estava dividit internament en diferents clans i famílies celtes.

La vida econòmica de les Gàl·lies estava dominada per l'artesanat i les indústries de la ceràmica i la viticultura. La classe mitjana d'artesans, productors i comerciants devia haver fet pressió molt aviat sobre la classe noble dirigent que, en l'assemblea de Reims de l'any 70 a.C., va optar per posar-se definitivament en mans dels romans i enfortir la seva frontera oriental contra els germànics. Aquest fet fou aprofitat per Cèsar per a iniciar el domini romà a la Gàl·lia Cisalpina. Així, s'expulsà el germànic Ariovist, cap dels sueus, més enllà del Rin (54 a.C.), féu recular els helvètics, derrotà els belgues i practicà ràpides incursions a Bretanya.

Els gals van comprendre massa tard que estaven sota el domini romà i, units per un dels seus cabdills tribals, Vercingetòrix, que feia servir la tàctica de cremar les terres per deixar sense recursos als romans, van aconseguir derrotar-los en la batalla de Gergòvia (52 a.C.), però finalment foren vençuts per Cèsar a Alèsia aquell mateix any.

La resistència gal·la posterior fou cruelment reprimida pels exèrcits romans. A partir d'aleshores, les Gàl·lies foren ràpidament romanitzades.

La romanització cultural

El procés de romanització de la península ibèrica i de les Gàl·ñies s'accelerà a través de les colònies creades en temps de Cèsar i d'August. Aquests nuclis foren bàsics per al control i el govern de la població indígena i serviren també com a focus d'aculturació romana.

Aquest procés de romanització inclou la introducció en els territoris conquerits d'elements com ara la llengua, el dret, la religió i l'art romans.

El llatí va ser cada cop més emprat, tant per l'obligatorietat del seu ús en els documents oficials com perquè era la llengua més utilitzada en els intercanvis comercials. Però no fou el llatí culte o literari, sinó el vulgar, parlat pels soldats i els mercaders, el que subtituí les llengües indígenes en els territoris conquerits i que, tot evolucionant, donà lloc a les llengües romàniques de la Meditarrània occidental, el galaico-portugués, l'occità, el català, el provençal, el castellà, l'italià i els francès.

Les creences i els cultes autòctons es van mantenir, més o menys permesos, entre els hispans i els gals.

El culte a l'emperador va ser el nou fenomen més difós entre els indígenes.

El conjunt de normes jurídiques que conformaren el dret romà tampoc no va trigar a estendr's pertot arreu i ha estat la base de tots els codis de lleis occidental.

Pel que fa a l'art romà, l'arquitectura és la que ens ha deixat més exemples a les ciutats romanes d'Hispània i de les Gàl·lies. Destqquen les obres públiques, com els amfiteatres (mérida, Tarragona, Arles), els aqüeductes (Segóvia, Tarragona), els ponts (Alcàntara, Vers), i també les obres de caire commemoratiu com són ara els arcs (Berà, Orange) o els temples (Mérida, Nimes).

El baix imperi romà

L'època del Baix Imperi romà (segles III-V) havia estat considerada una època decadent, preàmbul de la “fosca” i “turbulenta” Edat Mitjana. Aquesta concepció pejorativa té l'origen en els prejudicis resultants de jutjar el període en qüestió segons els cànons de l'èpòca clàssica romana. Durant el Baix Imperi es desenvolupà un tipus de cultura diferent, amb la seva originalitat i els seus progressos respecte a l'època anterior. Això no obstant, des del segle III, l'Imperi, afectat per una profunda crisi, que s'aniria agreujant, sofrí una sèrie de canvis i transformacions que anaren debilitant-lo fins a causar el seu ensorrament; crisi que per força havia d'acabar reflectint-se damunt la societat i la cultura de l'època.

Causes internes de la crisi

El període de lluites que arrenca dels temps de la República havia facilitat el procés de concentració de terres en mans de les grans famílies terratinents i la utilització de l'esclavitud a gran escala com a mode de producció organitzar, en detriment de la petita propietat, model que s'estendria a l'Occident conquerit. Les ciutats es van anar poblans de gent sense terres, pacificada mitjançant la distribució de gra públic. El procés conduïa a la progressiva desaparició de les clases mitjanes -base de la percepció d'impostos per l'estat-, provocant així la polarització de la societat en dues classes enfrontades: els hoonestiores (“rics”: noblesa senatorialm i cavallers) i els humiliores (“pobres”: classses populars), que es va convertir, en definitiva, en causa del debilitament de l'estat.

Els grans terratinents podien eludir cada cop més el pagament d'impostos, els quals havien de ser sostinguts per les classes més pobres, agreujant així el procés d'empobriment que la societat ja patia: l'augment de les càrreegues impositives que havien de suportar comportaria el progressiu abandonament de les terres per part dels camperols lliures, fet que explica la desertització dels camps que patí l'Imperi -agreujada per les perdues demogràfiques del segle III- i els aixecaments rurals coneguts amb el nom de “resoltes bagaudes” (Gàl·lia i Hispània, ss. II-IV). La pèrdua de poder adquisitiu de la societat repercutiria també negativament en el comerç, tot provocant la contracció d'una economia cada cop més deficitària respecte a la part oriental de l'Imperi.

No hem d'oblidar que, al començament del segle II, durant el regnat de l'emperador Trajà (98-117), l'Imperi havia arribat a la seva màxima extensió territorial; a partir d'aquí, totes les guerres serien, no ja de conques, sinó defensives, amb la consegüent cessació de l'entrada d'esclaus i de riqueses. D'altra banda, l'augment de l'aparell burocràtic i de l'exèrcit per controlar la situació no féu sinó agreujar-la per raó de la càrrega financera que això comportava. La moneda no cessaria ja de devaluar-se i els preus es multiplicarien sense parar.

Al segle III les ciutats començaren a entrar en una franca decadència. Els emperadors s'hagueren d'esforçar cada cop més a coaccionar els encarregats de les administracions municipals perquè complissín les seves obligacions, que cada cop es feien més feixugues. D'altra banda, els terratinents locals anaven abandonant les seves responsabilitats cíviques i s'intal·laven a les villae del camps, mentre les ciutats dequeien per manca de despeses públiqures i d'accions privades. Els artesans també començaven a fugir-en -desobeïnt els decrets imperials- atrets per la seguretat que podien oferir-los els grans terratinents.

Davant la situació d'inseguretat interna -agreujada des del segle IV per la presència dels pobles germànics- els aristócrates organitzaven els seus propis exèrcits privats. Els intenrs d'usurpació i les tendències separatistes anaren en augment. Fugint dels impostos, els petits camperols cercaren refugi en els grans propietaris, que els establiren com a colons, assimilats progressivament a la condició dels esclaus; aquests, per la veda banda, aprofitant la difícil situació, començaven a obtenir dels senyors l'assentament en tinences, en detriment de l'esclavitud practicada en massa.

El factor extern

Per la seva extensió, les fronteres de l'Imperi eren difícils de defensar. Al seu voltant hi havia assentats un conjunt de pobles, més primitius, de caire tribal, que els romans anomenaven “bàrbars”, i que sovint realitzaven incursions; entre aquests pobles, els germànics, situats al nord, tindrien un paper decisiu en la desintegració de l'Imperi.

La política tradicional de Roma quant a la salvaguarda de les fronteres havia consistit a rodejar-se d'un glacis de pobles federats a l'Imperi, que fedensessin els interessos romans a canvi de subvencions i de suport político-militar. Aquests contactes havien provocat l'enfonsament dels modes de vida comunals i l'estratificació de la societat germànica. També havien utilitzar captius o refugiarts “bàrbars” per a repoblar terres abandonades i, a causa de les dificultats de reclutament intern, els exèrcits imperials s'havien anat proveint cada vegada més d'homes procedents del món germànic. Així, a mitjan segle IV, molts generals, oficials i soldats palatins eren d'origen germànic, per bé que políticament i culturalment estaven integrats a l'Imperi.

Més perill oferin els intents de penetració d'aquells pobles. Durant el segle III diverses ciutats havien estat ja saquejades; però més nefast va resultar el moviment iniciat a la darreria del segle IV, empès per pobles nòmades de les estepes asiàtiques, i que acabaria amb l'esfondrament del limes (frontera) romà.

Els exèrcits germànics eren relativament petits, formats per confederacions de pobles amb tàctiques militars rudimentàries i amb un armament inferior al romà. Els contactes amb el món de les estepes els havien convertit, però, en bons genets; dominaven la cavalleria i havien introduït la sella de muntar, que conferia una major estabilitat al genet. A més a més de l'arc i les fletxes, compataven també amb una espasa llarga superior al gladius (espasa curta) romà.

El factor sopresa tindria un paper fonamental en les seves expedicions, afegit a l'efecte psicològic, de foment del terror entre els romans.

Aquestes causes d'esfondrament no serien concloents si no es tinguessin en compte les debilitats internes de l'Imperi.

Els intents de reforma

La crisi que començava a desencadenar-se l'any 193 s'anà agreujant tant per l'augment de la inseguretat de les fronteres com per l'agitació interior. El poble i el senat deixaren de participar en l'elecció de l'emperador, que passava a ser monopoli de l'exèrcit, fet que facilitava els desacords, les rebel·lions i les usurpacions, fins al punt que el mètode més usual d'accedir al tron era el derrocament violent de l'emperador anterior.

Per reforçar el seu poder, els emperadors tendiren vers el dominat, tot intentant convertir l'Imperi en una monarquia absoluta, l'emperador, dominus, era el senyor, i hom l'associava a una divinitat suprema (com intentaren Heliogàbal, Gal·li, Aurelià…) pensant en la religió com a factor aglutinador de l'Imperi; el cerimonial cortesà es va anar orientalitzant. Paral·lelament es continuava la política de la dinastia dels Severs, d'apartar l'antiga classe senatorial dels càrrecs de poder i , des de Gal·lies (?-268), els emperadors s'envoltaven d'una guàrdia d'oficials destacats; els protectorii.

Per una altra part, els successius governants intentaven de reanimar les províncies mitjançant la instal·lació de “bàrbars” i tractaven de restaurar la llei de les monedes.

La consolidació del “dominal”

L'emperador Dioclecià (289-305) portà a terme l'intent més important de reforma general. Elegit per l'exèrcit, conscient de les debilitats dels emperadors, que es veien incapaços de protegir amb eficàcia un Imperi tan gran, dirigí els seus esforços a solucionar el problema; instaurà el sistema de la tetrarquia: dos augusts i dos cèsars (elegits pels augusts) compartien el poder, i l'elecció era reforçada mitjançant l'establiment de lligams familiars, mentre que l'antiguitat fixava l'ordre jeràrquic. Cèsars i augusts es repartien el territori segons objectius fiscals i militars, conservant, però, la unitat territorial, inaugurant així una tendència de repartir-se administrativament l'Imperi que seria continuada pels successors de Constantí fins a la divisió definitiva de l'Imperi feta per Teodosi l'any 395. Dioclecià va consolidar també els signes externs de la ideologia del dominat que subratllaven el caràcter sagrat de l'emperador, derivat del càrrec en si mateix i ja no de la persona.

Per restar poder als governadors, Dioclecià va fer dividir les províncies, les quals van ser reagrupades en diòcesis sota un vicari amb poder sobre els governadors, tot disminuint al mateix temps el poder dels prefectes del pretori.

Per evitar sublevacions, Dioclecià separà els poders civil i militar procurant que la jurisdicció militar no es correspongués amb la província i centralitzant, alhora, el poder sobre l'exèrcit. El sistema fiscal seria també reformat: l'annona passava a ser l'impost principal de l'Imperi.

Els principis contradictoris de la tetrarquia -elecció arbitrària dels cèsar, sistema heredirati - provocaren l'esfondrament del sistema després de l'abdicació de Dioclecià.

Un cop derrotats els seus rivals, Constantí (306-337) fill del cèsar Constanci, sintetitzaria les reformes de Dioclecià tenint en compte els seus encerts i defectes, i, també l'evolució religiosa de l'epoca (importància del cristianisme). Així consolidava la tendència de donar un caràcter diví a l'empreador lligar al càrrec: investit per Déu, el poder de l'Emperador seria absolut i personal, i al seu voltant la cort esdevindria el centre del poder de l'estat.

Constanci continuà les reformes de Dioclecià: acabà amb el poder dels prefectes del pretori i culminà la separació dels poders civils i militars i la política financera del seu antecessor. El senat deixava de tenir poder; la noblesa, però, podia tornar a ocupar càrrecs públics. Les reformes comportaren a la llarga el creixement de la burocràcia i, per tant, l'augment de la càrrega financera de l'estat.

La desaparició de l'Imperi romà d'Occident

Des de la mort de Teodosi (395) l'Imperi havia quedat dividit en repartir-lo entre els seus dos fills: Honori n'heretava l'Occident mentre Arcadi es quedava amb la part oriental, la més rica i més poblada. Així començava la progressiva separació d'ambdues parts de l'Imperi. La redacció de Códex Teodosià (429-438) recopilant les constitucions promulgades pels emperadors entre l'any 312 i el 437 seria l'últim intent de posar fi a la dualitat legislativa que afectava totes dues parts. Cadascuna seguiria el seu camí: l'Orient, per les seves característiques internes, aconseguiria sobreviure.

A Occident, després de la desaparició de la legitimitat dinàstica a la mort d'Honori (423), la situació de l'emperador s'agreujà: el nomenament tornava a passar a mans de l'exèrcit -pràctica que no havia estat mai del tot abandonada, ja que així havia estat nomenat Valentinià (364-375). Desposseïts cada vegada més dels poders militars, els emperadors d'Occident esdevindrien mers homes de palla dels grans magnats, figures decoratives sense cap poder. Des de mitjan segle V els noms se succeïren de forma alarmant: Petroni Màxim, Avit, Majorià, Libi Sever, Antemi, Olibri, Gliceri, Juli Nepos. Finalment, seria nomenat el fill d'un alt dignatari del palau, Ròmil (475), que, per la seva condició d'infant, rebia l'apel·latiu d'Augústul (petit August). Pocs mesos després Odoacre, general de l'exèrcit d'Itàlia, era proclamat rei per les seves tropes i, tot derrocant Ròmil (476), envià les insígnies imperials a l'emperador de l'Orient. L'Imperi d'Occident deixà d'existir, i seria substituït per un conjunt de regnes germànics: visigots, vàndals, huns, sueus, llombards, francs,… La cultura romana va aconseguir sobreviure, ja que L'Imperi romà d'Orient va resistir l'atac bàrbar i es va crear un nou imperi, l'Imperi Bizantí.

La cultura a la Roma clàssica

A diferència de la grega, la de Roma no va ser una cultura coherent i uniforme, sinó més aviat el resultat d'un conjunt de cultures diverses unides per un sistema polític i legislatiu i per una llengua oficial: el llatí, que va ser molt important com a element unificador en temps de l'Imperi.

Els vincles que uneixen la cultura grega i la romana han fet que sovint roma aparegués com una civilització subsidiària de la grega, però això no és del tot cert. Si bé roma no va ser creadora de cultura, sí que va saber conservar i adaptar allò que més li va convenir de l'antiga Grècia i descobrir i desenvolupar aspectes que els grecs no havien impùlsat.

La religió

En la religició romana antiga tot objecte i tot fenomen tenia una ànima pròpia. Els déus no eren quelcom llunyà i desconegut, sinó que formaven part de la vida diària de la gent. Amb el temps va començar un procés de generalització que va portar el sorgiment d'una sèrie de déus importants i menys nombrsos: Júpiter, Mart, Juno, Minerva, Diana, etc. Als segles V i IV a.C. la influència de la religió grega va portar a la identificació dels déus grecs amb els romans; aquests van perdre primitivisme i van adquirir aspecte humà, trets individuals i una tradició mitològica. La religió romana tenia una part ritual molt desenvolupada que exigia la presència d'especialistes que coneguessin bé les fórmules que caliua aplicar en cada cas. D'aquí ve la importància dels sacerdots, que a roma constituïen un grup molt més nombrós, diferenciat i autoritzar que a Grècia. No eren, però, una casta tancada, sinó que formaven part del funcionament civil depenent de l'estat, i estaven agrupats en col·legis: els dels pontífexs, que era el més important, el dels àugurs i el de les vestats. Tots ells tenien molta influència en la política i en la vida social dels romans.

L'arquitectura i les arts figuratives

En l'art romà hi va influir, en primer lloc, l'art grec, que va arribar a roma per dues vies. A través de l'extrem meridional de la península i de Sicília (Magna Grècia) i a través dels etruscs; i, en segon lloc, les cultures itàliques primitives.

Les construccions monumentals romanes van sorgir de necessitats pràctiques. Murs, temples, ponts, aqüeductes, teatres i palaus tenien una utilitat per al ciutadà. Els romans empraren noves tècniques constructives: morter, maons, arcs i voltes. Van realitzar importants obres d'enginyeria hidràulica, cases de pisos amb façanes i balcons, palaus onv an combinar els edificis amb els jardins, basíliques amb diverses naus unides per voltes de canó, etc.

Pel que fa a l'escultura, els buts de personatges va constituir un tipus d'art que es va estendre ràpidament arreu de l'Imperi. Era resultat de la vella tradició de fer màscares mortuòries de cera del rostre d'homes il·lustres. L'obra escultòrica havia de ser una reproducció fidel del model, i no idealitzada com en les escultures gregues.

Destaca també el realisme dels baixos relleus històrics, entre els quals cal esmentar com a més importants l'Ara Pacia o Altar de la Pau -que el senat va fer construir nou anys abans de Crist per commemorar el retorn triomfal de l'emperador August després de la seva estada a la Gàl·lia i a Hispània- i les columnes trajana i de Marc Aureli.

Si bé no hi ha exemples de pintura romana en quadres, si que han quedat restes de pintures murals amb una gran varietat de dissenys. Les que es troben en més bon estat són les d'Herculà i les de Pompeia.

La tècnica del mosaic, també procedent de Grècia, va arribar al seu màxim desenvolupament amb els romans, que la van treballar de manera extraordinària. Es troben exemples d'aques mestratve a les termes de Caracal·la (Roma), a Empúries, Mèrida i Sevilla, i, sobretot, al Nord d'Àfrica.

La literatura

Les primeres obres literàries romanes van ser traduccions o imitacions d'obres gregues. Plaute (c. 254-184 a.C.), per exemple, adaptava el material estranger a les condicions de vida romanes. Amb Terenci (segles 190-159 a.C., en canvi, es va manternir l'ambient de les peces dramàtiques gregues.

En prosa destaca Cató el Vell (234-149 a.C.) que va escriure una obra d'història, els Orígens, en set llibres, dels quals només en ha arribat una mínima part. Però la figura màxima de l'oratòria i de la prosa fou Ciceró (106-43 a.C.), imitat declamador, la influència del qual arribà fins al Renaixement.

La novel·la Satiricó, llicenciosa i costumista, fou escrita en prosa i en vers per Petroni en temps de Neró (segle I d.C.). També van escriure sàtires Marcial (40-104 d.C.) i Juvenal (60-140 d.C.), ausador de tirans i d'aristòcrates, en un estil cru i realista.

Al segle II d.C. la literatura romana es va veure sotmesa a la forta influència de l'anomenat “renaixement grec”, i això va donar lloc a l'aparició de dos escriptors importants: Plutarc (c.50-125 d.C.) i Lucià de Samosata (125-192 d.C.). El primer, juntament amb Titus Livi i Dionís d'Halicarnàs, és un representant notable de la tradició històrica romana. El segon va exercir, com a autor satíric, una gran influència sobre el Renaixement.

Durant l'Imperi, el drama, més que un gènere teatral, va ser un gènere literari. El seu màxim representant és Sèneca (c. 3 a.C.-65 d.C.) de qui han quedat vuit obres que imiten la forma de la tragèdia grega.

Sota el govern d'August foren protegits els corrents literaris que s'adeien a l'esperit reformador de l'empreador. Virgili (70-19 a.C.) i Horaci van ser, en aquest aspecte, veritables poetes de cort. El segon va perfeccionar la mètrica llatina en les seves Odes sobre diferents temes. També va escriure les Epístoles, de tema històrico-cultural. Virgili va escriure les Bucòliques i les Geòrgiques, però la seva obra cabdal fou l'Eneida.

De tendència molt diferent va ser el tercer gran poeta de l'època d'August: Avidi (43 a.C. - 17 d.C.). La seva obra principal son les Metamorfosis, quinze llibres on s'expliquen les fabuloses transformacions dels déus, dels homes i dels objectes, començant des del naixement del nom i arribat fins a l'època de Juli Cèsar. Ovidi també va escriute l'Art d'estimar, obra que no va agradar gens a l'emperador August.

La filosofia

Els romans no van destacar en el camp de la filosofia. En els segles II i I a.C., les escoles filosòfiques més populars a Grècia eren l'escepticisme i l'estoïcisme. Ciceró, gran admirador de Plató i d'Aristòtil, va reuynir en les seves obres filosòfiques punts de vista d'ambdós sistemes. No va ser, però, un vertader filòsof, i aixó explica les insuficiències que es poden trobar a vegades en els seus treballs.

Durant la República es va prohibir la difusió de les idees filosòfiques gregues; els filòsofs eren considerats enemics de l'ordre establert i la prohibició va durant fins Trajà (98-117 d.C.). Llavors, però, ja era massa tard: la retòrica i la gramàtica havien esdevingut els principals elements de l'educació i els seus efectes van ser molt negatius per a la filosofia. Qualsevol intent de desxifrar l'essència o l'origen de l'univers estava condemnat al fracàs, tal com va passar amb l'obra de Lucreci (98-54 a.C.), de qui només ha quedar el poema De Rerum Natura on es barregen la ciència, la poesia i la filosofia.

De l'època de l'Imperi destaca Sèneca, la filosofia del qual pren cos en els problemes morals del seu temps i posseix trets epicauris i estoics, atacant les riqueses i reconeixent la igualtat de tots els homes. Deixeble i continuador de Sèneca va ser un esclau grec, Epoictet (c 50-125/130 d.C.), el qual, alliberat durant el regnat de Domicià, es va fer una gran reputació amb l'ensenyament de les tesis estoiques que progunaven lemes com el següent: “Suporta i abstén-te”.

Vigili i l'Eneida

Publi Viurgili Maró (c. 70-19 a.C.) va escriure les Bicòliques (42-39 a.C.), deu èglogues o cançons pastorívoles, i les Geòrgiques (39-29 a.C.), quatre llibres dedicats a l'agricultura, la jardineria, la cria de bestiar i l'apicultura. Però l'obra més important de virgili és l'Eneida, poema èpic en dotçe cants, inacabat, que imita els poemes homèrics en el tema, la composició i el llenguatge. Però això no li resta valor, ja que va ser el primer gran poema romà escrit en l'època d'auge de la literatura llatina.

La finalitat de l'obra no era només artística, sinó també política. Tracta sobre la sort providencial del poble romà, i en glorifica el valor, alhora que enalteix l'estirp d'August.

La base del poema és la fugida a Itàlia de l'heori troià Ennes que, segons la Ilíada, pa poder-se escapar de l'atac grec a Troia gràcies a la protecció de la seva mare, Afrodita. D'Enees es creien descendents directes els emperadors de la dinastia Júlia-Clàudia, de la qual August va ser el fundador.