1.1.- Definició de símbol i exemples

El símbol és una expressió verbal o escrita que es defineix per unes normes i que ens serveixen per significar objectes o relacions. Els símbols més corrents són fixats en diversos congressos internacionals i adoptats a la majoria de països. Símbol també és l'objecte trencat en dues parts, que conserven dos hostes, cada un una meitat, i que llegaven als seus fills, els quals acostant les dues meitats, reconeixien les relacions d'hospitalitat existents entre les seves famílies.

Tres símbols han entrat a formar part de la litúrgia catòlica. El símbol dels Apòstols, o el Crec en un Déu, que trobem en diferents variants des dels s. II, el text del qual fou fixat el 1566. El símbol niceo-constantinopolità establert pel concili ecumènic de Nicea (325) coma regla de fe contra els arrians i desenvolupat en la seva tercera part (l'Esperit Sant) pel concili ecumènic de Constantinoble (381). El símbol de Sant Atanasi, atribuït a sant Atanasi d'Alexandria però d'autor desconegut, conté un text que insisteix en el dogma de la Trinitat. Els símbols principals de les Esglésies protestants són, per als luterans, la Confessió d'Augsburg (1530), els Articles d'Esmalcalda i la Fórmula de la Concòrdia; per als calvinistes, les Confessions helvètiques (1536 i 1566) i el Catecisme Calví (1536 i 1542); per a les confessions anglicanes, el Bill dels trenta-nou articles (1563).

Alguns símbols importants són: el símbol de la perfecció(el set), el símbol de l'aliment essencial(el pa), el símbol de la divinitat(el triangle equilàter), el símbol de la sang(el vi), el símbol de la pau(l'olivera), el símbol de la fecunditat(la taronja), el símbol de la lluna(el conill), el símbol de la immortalitat(el llorer), el símbol de la perfecció(el diamant), el símbol del cel(el falcó), el símbol de l'espera(el quaranta), el símbol de l'aigua(la petxina), el símbol de la llum(el ciri), el símbol de la resurrecció(el xiprer) i el símbol del poder(el lleó).

1.2.- Definició de signe i exemples

Un signe és un senyal de caràcter verbal o cosa mitjançant la qual en l'àmbit de la comunicació i en un context globalment informatiu. És representat per quelcom o bé s'estableix una relació amb una altra cosa.

El signe és quelcom què simbolitza quan intenta donar una explicació religiosa.

Alguns dels exemples més importants de signes de vida cristiana són: la persona orant, el cavall (símbol de l'experiència de San Pau), la roca, la llei, el Mar Roig, el desert i el foc.

1.3.- Diferències entre el símbol i el signe

La diferència bàsica que s'estableix entre aquestes dues paraules és que el símbol és la representació de qualsevol cosa abstracta i, en canvi, el signe és la representació de qualsevol cosa però sempre i quan aquesta pertanyi a la realitat, és a dir, que sigui tangible.

1.4.- Definició de mite

Mite ve del grec mythos, que vol dir llegenda o faula. Els mites són narracions que contenen éssers sobrenaturals, accions imaginàries, fantasmes col·lectius.

També s'anomena mite als personatges imaginaris la majoria dels trets dels quals corresponen a un ideal humà, un model exemplar.

I una altra definició de mite seria el conjunt de creences, de representacions idealitzades al voltant d'un personatge, d'un fenomen, d'un esdeveniment històric, d'una tècnica, que els donen una força, és a dir, una importància particular.

S'acostuma a distingir els mites que expliquen el naixement dels déus (teogonia), els que expliquen l'origen i el naixement del món (cosmogonia), els que expliquen el destí de l'home després de la mort (escatologia) i els altres. Les tres primeres categories estan estretament relacionades amb les religions: nombrosos ritus religiosos reprodueixen, de fet, alguns aspectes o alguns detalls dels mites. Segons alguns antropòlegs el mite precedeix el ritu. Els mites que no estan relacionats amb aquestes tres categories són l'objecte de les històries folklòriques, dels cants poètics elaborats que pertanyen a diferents pobles, com el que transmetien els aedes a l'antiga Grècia o els que continuen transmetent els griots africans d'avui.

2.1.- Definició d'iconografia i exemples

La iconografia és la identificació i la descripció dels temes, els símbols i els atributs de l'art. Les imatges tenen la seva pròpia custòdia: viuen, romanen i poden reviure.

Aquesta veu, apareguda a Itàlia al s. XVI, durant molt temps designà unes col·leccions de retrats de personatges cèlebres. Actualment, designa amb més freqüència el conjunt de representacions figurades que es coneix sobre un tema determinat (Per exemple, la iconografia de la Revolució Francesa o de la guerra de la Independència espanyola). Durant el s. XIX, es desenvolupà l'estudi de les representacions de l'art cristià medieval (Iconografia Religiosa d'A. Didron, 1844). Al s. XX, les principals obres que tracten d'iconografia són les d'E. Male, de Raimond Van Marle, i d'Anton Pigler, que mostra en la seva obra Barokthemen (1956) un repertori de temes il·lustrats pels pintors i gravadors del Renaixement fins al principi del s. XIX.

Un altre exemple és l'home amb dues serps, una a cada mà, que se l'estan mirant.

2.2.- Definició d' iconologia i exemples

La iconologia es pot definir com la ciència o tractat de les imatges i avui com a mètode d'interpretació de les obres d'art, significació d'un tema o la concepció de món. La forma no només és un suport sinó que va més enllà i es manifesta a tres nivells:

• pre-iconogràfic; que és la forma material.

• l'iconogràfic; que és la idea convencional.

• l'iconològic; que és el significat intrínsec que se li dóna.

El terme fou estès per la publicació, el 1593, de la Iconologia de l'italià Cesare Ripa, la finalitat de la qual era fornir els artistes d'un repertori de figures al·legòriques. El jesuïta Cl. F. Ménestrier va portar més lluny la recerca: en la seva Philosophie des images (1682) analitza el valor de la propaganda d'aquestes, la seva influència sobre les mentalitats. Amb E. Panofsky, al s. XX, la paraula iconologia té una significació més ambiciosa: és l'estudi de la formació de les imatges, dels arquetips figuratius, de la seva evolució en el decurs del temps i de l'espai i del seu rol simbòlic (Studies in Iconology, 1939).

3.1.- Esteles funeràries

Els pobles medievals es van establir sobre colònies romanes i també ibèriques. Les esteles funeràries es troben principalment al costat de les esglésies romàniques en fosses, en cementiris. També es poden trobar esteles funeràries, a part de les 476 que hi ha en 71 llocs diferents de la Segarra, a llocs com al País Basc, a Navarra, a Castella, a Itàlia, a França, a Alemanya, a Anglaterra, a Suècia, a Turquia i a Rússia.

El culte als avantpassats és una de les manifestacions humanes més antigues. La sepultura o la inhumació es troba en el període paleolític i neolític (10.000 anys a. C.) Tenien la creença que al morir, la vida continua i, per tant, a les seves sepultures podem trobar pedres amb escrits i/o figures simbòliques.

L'esperit creador de les imatges és evidentment sensible als fets humans i al cosmos.

La cristianització del món camperol es realitza amb l'ajuda d'imatges. La imatge és una espècie d'obertura a un món diferent. Els membres de la comunitat d'estructura agrícola comprengueren el cristianisme com una litúrgia del cosmos:

Aquesta frase és el motiu central de la litúrgia Pascual.

Al principi, el signe donava forma religiosa als misteris de la mort i de la vida.

El signe es simbolitza quan s'intenta donar una explicació màgica i religiosa. Els símbols que trobem en aquestes primeres cultures són:

el cercle; vinculat al Sol, en la cosmologia agrària té significats astrals, màgics i religiosos, el cel, la perfecció, l'eternitat i la resurrecció.

el sol; en les civilitzacions més antigues simbolitzava Déu, important en la vida, en el cristianisme se li diu sol salutis, també se li diu sol invictus, referent a Crist. Quan feien la pregària la feien de cara al sol de llevant.

En quant a símbols animals trobem:

l'àliga

el pelicà

el toro

el cavall blanc

el cérvol

el moltó

l'anyell

el gall

En quant a creences religioses, el sol viatja a la nit i surt de dia per acompanyar l'ànima a l'altra vida. Hi ha altres símbols:

la creu; en forma de prisma la trobem a totes les cultures i en totes les èpoques. Amb el temps se li afegiren les lletres:  i ð

la flor de lis de sis pètals o sexifòlia; el seu símbol és de caràcter astral i significa la mortalitat, l'eternitat i la protecció dels éssers vius.

les rosàcies; el seu significat simbòlic és l'aliança entre la rosàcia solar i celeste més una creu i significa la resurrecció, la vida futura i l'eternitat.

l'arbre; aquest símbol el trobem ja en les cultures antigues, en les índies, les celtes, les germàniques, el budisme, el judaisme i el cristianisme.

En la mitologia trobem també el roure, el llorer, la olivera i l'heura (que és la imatge de la immortalitat).

l'anyell místic; la seva significació és la de l'agnus dei. Aquest símbol el trobem a les catacumbes.

tetraformes; trobem els quatre evangelistes, que són:

Mateu: que està representat per un àngel o per un home i això que presenta la genealogia de Crist i el misteri de la reencarnació.

Marc: el trobem representat per un lleó. És el signe de la resurrecció.

Lluc: està representat per un bou que era un animal per ser ofert com sacrifici als Déus i això significava la passió.

Joan: està representat per un àliga que significa llum per els homes perquè quan volen veure l'àliga miren cap al sol. Això significa l'ascensió al cel.

la mà oberta; aquest símbol el trobem ja en la iconografia paleolítica. Figura els caçadors en les coves. En les imatges de Crist trobem la mà dreta oberta en senyal d'acollida als morts. També pot significar la benedicció divina.

el gall; és un símbol de vigilància, també pels cristians és el símbol de resurrecció (Joan 13, 31-38).

els ocells; n'hi ha:

colom: l'ànima, el cel, la mort i la pau.

tórtora: fidelitat

falcó: fidelitat

corb: pietat filial

perdiu: símbol de l'església i de la veritat.

El pa de l'èxode a Israel i als pagans.—

A Israel trobem el manà que és el menjar que els hi va caure al desert als israelites i el simbolisme d'aquest és l'alliberament al poble d'Israel, que estava captiu dels egipcis. Un altre pas és el pa de l'eucaristia. La frase “repartir el pa” és el símbol de l'experiència de l'amor de Déu que ens dóna la vida.

Les catacumbes.—

L'arqueologia cristiana distingeix entre els monuments dedicats al culte i els monuments funeraris.

Les anomenades catacumbes no eren llocs de reunió i culte sinó que eren cementiris. La paraula “cementiri” vol dir dormitori perquè s'espera el despertar definitiu a la vida eterna.

Els cristians, per la influència jueva, rebutjaven la incineració. Acceptaven la inhumació del cadàver dins del sepulcre. Per a ells el cos mereixia un respecte perquè era sagrat. Els primers cristians, jueus convertits, vivien en petites comunitats. Desprès s'hi van afegir els gentils que a través del catacomanat es preparaven pel baptisme. Els romans anomenaven les catacumbes àrea i hortus que era la parcel·la reservada pels enterraments. Si aquesta parcel·la era subterrània se'n deia cripta. Segons l'estatut social eren més o menys ornamentals.

L'Hipogeu era un monument subterrani funerari però amb una edificació superior que podia ser individual o familiar.

El mausoleu tenia unes característiques d'ornamentació més riques. El seu nom prové de Mausoleu, rei d'Hilecarnà, per excel·lència pel seu monument sepultant.

El lloc de sepultura, el lócuos, era un nínxol elevat en la pedra en sentit horitzontal. Quan el personatge era important, llavors es feien en forma de taula i amb un bòveda per posar l'arca sepulcral.

Els cristians enterraven els morts amortallats només amb un llençol, a vegades hi posaven dos o tres membres de la mateixa família i el cobrien amb rajoles de marbre. El nom de les catacumbes es va fer popular a Roma a partir del Renaixement. El seu origen era un nom local que signava una depressió a la via òpia, arran de les persecucions, els morts i els màrtirs eren enterrats a les catacumbes.

El fossor era la persona que s'encarregava d'enterrar als morts a les catacumbes que se'l representava pintat amb l'aixada i la llàntia.

Les catacumbes són un testimoni de fe. No són solament un lloc de refugi sinó fruit de la comunitat de creients. Les reunions i la litúrgia cristiana es feien en cases de la gent més important i se'ls deien esglésies domèstiques.

La devoció als màrtirs va suscitar l'obtenció de relíquies.

L'art cristià a les catacumbes.—

L'art cristià rep influències de l'art clàssic romà naturalista, realista i decoratiu. Pel clima de persecució regnant, els temes predominants són la Salvació Eterna, per això els temes fan referència al Paradís mitjançant flors, plantes, fruits, animals i el Jardí del Paradís.

També trobem imatges del món pagà, Hi ha escenes mitològiques com ara Les Quatre Estacions, Ulisses i Orfeó i Ermes.

Representacions simbòliques de l'art de les catacumbes.—

el Crist representat per un peix

el bon pastor o agnus dei

ð i ð

3.2.- Què simbolitza ...

el sol?

El sol, en les civilitzacions més antigues simbolitzava Déu, important en la vida. En el cristianisme se li diu sol salutis, o també se li diu sol invictus, referent a Crist. Quan feien la pregaria la feien cara al sol de llevant.

la creu?

La creu, en forma de prisma, la trobem a totes les cultures i en totes les èpoques. La creu simbolitza la creu on va morir Crist. Amb el temps se li afegiren les lletres ð i ð.

la sexifòlia?

El simbolisme de la sexifòlia, també anomenada flor de lis de sis pètals, és de caràcter astral i significa la immortalitat, l'eternitat i la protecció dels éssers vius.

4.1.- Síntesi de la lectura de Jn 21, 15-19 del Nou Testament

Després de dinar, Jesús pregunta a Simó Pere si se l'estima i aquest diu que sí. Llavors Jesús li diu que pasturi els seu xais. Jesús li torna a preguntar dues vegades més si se l'estima i a la tercera Simó Pere li respon: “Senyor, tu que ho saps tot, tu coneixes que t'estimo. Llavors Jesús li diu que pasturi les seves ovelles i li explica que quan era jove ell feia el que volia però quan ets vell algú altre t'haurà d'ajudar. Desprès de dir-li això el pregà que el seguís.

La triple professió d'amor que Simó Pere fa a Jesús correspon a la triple negació que li farà més endavant.

Simó Pere respon amb gran humilitat a la pregunta del seu Senyor. Sempre es remet a la saviesa del Mestre. Amb aquestes paraules Crist dóna a Simó Pere una autoritat suprema sobre la Església universal.

Quan diu que pasturi els seus xais s'està referint a tota la humanitat; els seus xais.

5.1.- Quin és el símbol de ...

l'aigua? I dibuix.

El símbol de l'aigua és la petxina.

la llum? I dibuix.

La llum és simbolitzada per un ciri o vela.

la immortalitat? I dibuix.

La immortalitat pot ser representada per més d'un símbol. Pot ser representada per el llorer, un xiprer o pel vi.

6.1.- Opinió personal

La meva opinió sobre aquest treball és força bona.

Crec que aquest treball m'ha ajudat a acabar de polir les idees que tenia després dels apunts de classe.

Amés a més, crec que és un tema molt interessant. Crec que és bo saber d'on surten totes aquestes representacions i saber què volen dir, per poder treure alguna cosa en concret.

En definitiva, que m'ha agradat aquest primer trimestre i el treballa fer perquè crec que m'ha aportat moltes coses noves i positives.

12

“ Tota la natura sospira en espera de la resurrecció”

“Jesús i Pere

15 Acabat d'esmorzar, Jesús diu a Simó Pere:

- Simó, fill de Joan, m'estimes més que aquests?

- Sí, Senyor - li diu - tu saps prou bé que t'estimo!

- Pastura els meus xais!, li fa.

16 Jesús li diu segona vegada:

- Simó, fill de Joan, m'estimes?

- Sí Senyor, tu saps prou bé que t'estimo!, li respon.

- Fes de pastor de les meves ovelles!, li diu.

17 Per tercera vegada li pregunta:

- Simó, fill de Joan, m'estimes?

A Pere li va saber greu que el Senyor li preguntés per tercera vegada si l'estimava, i li va respondre:

- Senyor, tu que ho saps tot, tu coneixes que t'estimo!

Li diu Jesús:

- Pastura les meves ovelles! 18 De debò t'ho dic: Quan eres jove, tu mateix et posaves el cinturó i anaves on volies. Però quan seràs vell, estendràs les teves mans i un altre et cenyirà i el et durà on no vols.

19 Això ho deia, indicant la mena de mort amb què glorificaria Déu. Havent dit això, li diu:

- Segueix-me!