HISTORIA ECONOMICA II

Dimarts 12-2

Dijous 12-2

jueves, 18 de febrero de 1999

TEMA 5.- PAUTES DEL DESENVOLUPAMENT ECONÓMIC AL S. XIX

La diversitat del procés d'industrialització a Europa. Els diferetns paisos han seguit diferetns estrategies per desenvolupar les seves economíes, doncs parteixen de situacions i relaciones diferents (Cameron-Lectures). Firts Customers i Last Customers.

• El Climateri britànic. Al final del XIX (1880-1914) Gran Bretanya va començar el seu ocàs. El climateri son els moments que precedeixen l'ocàs. Es el moment de màxim esplendor. Quines son les evidencies del climateri? El creixement de l'economía a Gran Bretanya al principi de secle es basava en la metalurgia, la cotonera, la producció de carbó. També es deu a la demanda dels països europeus que es comencen a industrialitzar seguint el model de Gran Bretanya, d'on importaven maquinaria i materies primeres. A partir del 1870 aquests països havien assolit un nivell que els permetía dependre d'ells mateixos. A partir de 1870 aquests països incorporaren les tecnologies de la 2ª Revolució Industrial, nous forns, industria quimica i electrolítica. Aquests canvis es poden quantificar:

	G.B.	USA	FR	AL
1873 / 99	1.2	1.9	1.3	1.5
1900 / 13	0.2	1.3	1.6	1.5

L'economía de Gran Bretanya creixia amb un ritme molt mes lent que als altres països.

Distribució del Comerç Internacional

	G.B.	USA	FR	AL
1881 / 85	43%	6%	15%	16%
1915	31%	14%	13%	20%

Anglaterra percia competitivitat respecte a les altres potencies, degut a que seguia basant la seva industria en els mateixos sectors que a principi de la I Revolució Industrial, mentre que a la resta de paisos europeus hi havien hagut molts canvis i exportaven els productes de la II Revolució Industrial. A principis del XX importava múltiples productes extrangers.

• Les explicacions del climateri.

• La situació de la classe obrera. Degradació de la clase obrera Britànica. Els nobles britanics intenten demostrar que els vicis eren la causa d'aquesta degradació. En canvi es va demostrar que era consequencia dels baixos salaris i desocupació. Es quan començà a Anglaterra un viratge cap al proteccionisme. L'estructura Britànica s'havia basat en l'exportació, no en el consum intern. Hi havia feblesa de la demanda interior degut a la situació de la classe obrera.

• Els preus relatius de les materies primeres, aquest argument té poca importància.

• Apatia empresarial i inversió. Disminueixen la seva propensió a invertir a partir de 1870. Ells havien fet un esforç enorme en inversió en la decada dels 40-50. Això exigia amortitzar la maquinaria. Els països que van començar després poden avançar millor en la compra de maquinaria moderna que els que van començar abans, com Gran Bretanya, i donaven poc benefici. Això va fer que Gran Bretanya passés de dependre de la industria a dependre del sector serveis.

• Endarreriment del sistema educatiu. Seguia sent una educació molt clàssica, no s'ensenyava enginyeria ni noves tecniques. La productivitat d'altres països els va permetre pujar la seva renda per capita mes que Gran Bretanya.

lunes, 22 de febrero de 1999

• Les paradoxes de la industrialització francesa.

• L'economia francesa del segle XVIII i la revolució al 1789. Com s'havia interpretat la historia de la industrialització francesa dins 1970, havia estat de fracàs perque ho comparava amb Gran Bretanya, i interpretava les magnituts del PIB, i aquestes feien pensar que, comparat amb Gran Bretanya, França havia fracasat, amb les seves arrels a dos fets que havien tigut lloc al XVIII:

• No havien hagut a França els canvis d'Anglaterra, i deiem que hi havia uns límits que donaria una etapa de estancament.

• La Revolució Francesa va comportar una aturada de les trans formacions econòmiques a la industria Francesa. Aquests 25 anys la mobilització dels recursos humans havia estat enrolada a l'exerciti, el que havia afectat a la productivitat agraria i industrial. França havia estat aïllada de la resta d'Europa. En termes de PIB per capita França i Anglaterra estaven el mateix nivell.

Aquesta nova interpretació de P. OBRIEN i T. KEIDER parteix de la taxa de la producció industrial al XIX va ser mes alga a Gran Bretanya que a França. A Gran Bretanya havia estat d'un 2,5%.

	X. XIX	1820/1913
Gran Bretanya	2,5 %	720 %
França	1,4 %	320 %

La agricultura tenia també molt mes pes a França que a Gran Bretanya. França a principios del XX continuava sent un pais agricola, mentre que Gran Bretanya era un pais industrial. Això indica el fracàs de la industrialització Francesa.

Una altra raò que ho demostrava era el tamany de les empreses. A Gran Bretanya la major part de les empreses eren grans empreses amb molts treballadors. A França en canvi eren petites i mitjanes empreses. Això segons O'Brien Keider no volia dir res, i el que en realitat comptava era la renda per càpita.

PIB per càpita (En lliures)

	Gran Bretanya	França
1781 / 90	7	9-8
1845 / 54	13	12
1885 / 94	18	16
1905 / 13	21-22	21-22

Això ens indica que la renda per capita era practicament identica entre tots dos països. Mentre que a Gran Bretanya la població havia augmentat molt ràpidament la població en aquests periode, a França havia avançat molt mes a poc a poc.

Població

	Gran Bretanya	França
1781 / 90	9300000	26500000
1845 / 54	23000000	37400000
1885 / 94
1905 / 13	40000000	39600000

L'augment de la població a França havia estat tan lenta degut a la Revolució Francesa, mentre que a Gran Bretanya els pagesos es van convertir en assalariats, el que va eliminar l'autoconsum. A França pasa just el contrari, i té com a sustracte principal la pagesia i la petita i Mitjana Empresa, amb algunes caracteristiques:

• Des del XVIII s'havia imposat un régim successori que assegurava al fill primogénit l'acces a la terra, propia o d'arrendament.

• Donat aquest sistema hereditari la mortalitat era baixa, i la fecunditat també era baixa.

Aquest model es mantindría fins al principi del XX, un 59% de la població vivia en entorns rurals. A principis de la II Guerra Mundial un 50 % continuava vivint al entorn rural. La demanda era diferent segons la renda i la regió on es trovés. Els recursos materials (carbó, ferro) eren molt escasa el que limitava l'augment de la industrialització, i el ferrocarril. Per això es van construïr una xarxa de canals pel transport de aliment, etc. També van aprofitar els salts d'aigua a la industria, i incorporaven la força hidràulica, i això limita la localització de la industria.

A França hi ha una dualitat dels sectors industrials i el predomini de les industrials de bens de consum. La qualitat del producte estava determinada per la quantitat del producte estava determinada per la quantitat del treball, i quan canviava la moda, obligaven a la gran industria a canviar la maquinaria, en canvi per la petita el cost era molt baix.

• La industrialització alemanya.

• Les caracteristiques de l'economia alemanya al XIX. Predomina un sistema feudal. Aquest sistema estava integrat per un conjunt d'estats, i tenia una fragmentació política i religiosa enorme, i vivien dels aranzells aduaners i el mercat interior tenia poca capacitat de demanda, degut al feudalisme i al sistema aranzelari. Alemanya no tenia un imperi colonial, per tant havia d'adquirir productes d'altres països, el que obligaria a unificar el mercat interior. L'impacte de la revolució Francesa sobre Alemanya va ser l'idea de l'estat unitari. Anglaterra va oferir el model per industrialitzar-se. Tot això es va dur a terme al 1818 fins al 1835 amb el Tractat de Zollverein. Es permetia la lliure circulació de mercaderies a dintre de l'estat. Si suprimien els aranzells interns permetría una major mobilització de mercaderies i afavoriria el creixent econòmic a dintre de la unió, afavoriria la exportació, mantenint un únic aranzell. Prússia es va convertir en la monarquia que dominava la unió. En el sector agrícola, el mes important va ser l'abolició del feudalisme i de l'organització de les explotacions agrícoles d'Alemanya Oriental, donant la oportunitat als pagessos d'esser propietaris de la terra que cultivaven pagant un preu per la terra que era suficientment alt perque els pagessos haguessin de tornar a vendre la terra als senyors. Els pagessos emigrarien per convertir-se en treballadors industrials. No va ser tota Alemanya a on hi va haver aquest canvis. A les zones on hi havien grans latifundis que podien aprofitar la industrialització. Van produïr, a partir de la remolatxa sucre i es convertis en el primer productor de sucre d'Europa.

jueves, 25 de febrero de 1999

La industrialització en Alemanya es dividirà en dues etapes:

1820 - 1870. Reforma agrària i unificació política. Caracteristiques:

• Construcció de la xarxa ferroviaria, va permetre l'unificació económica d'Alemanya, i de la siderúrgica, de l'industria minera.

• Els estats van estímuls a les construccions de la xarxa, i com a conseqüencia la construcció de ferrocarrils va augmentar l'estimul de lea construcció siderúrgica i minera.

• Gracies a que els Alemanys van trovar carbó i van poder muntar la seva propia industria.

• El sector de la siderúrgia i mineria caracteritzarà aquesta etapa.

• Evolució de la xarxa ferroviaria. Quins efectes va tenir aquesta evolució sobre les industries.

• 1835. 6 km (época en que es va constituir Zollverein)

• 1870. 18.500 km

• 1880. 33.865 km

• Si el total de l'industria neix a una taxa del 20 % l'industria dels bens d'equip neix a una taxa del 6,3%. El motor que arrossega l'industria es la de bens d'equipament, 6,3%.

• Industria total 2%

• Industria Bens d'equipament 6,3%

1870 - 1913. Etapa com a estat nació. Gran part de la xarxa ferroviaria el 1870 ja estava feta, la necessitat de capital cada vegada era menor. Els beneficis acumulats estaven cercant noves oportunitats d'inversió, aquestes novesoportunitats d'inversió les trobaren a la II Revolució Tecnológica. A Alemanya es van aproximar a altres sectors. Van començar a experimentar la producció de tints sintètics i fertilitzants químics. Els alemanys van afegir nous productes de l'industria farmaceutica (l'aspirina), a mes d'aquests sectors s'haurien de posar sectors eléctrics com l'industria de l'ácid sulfúric (nous materials per determinats tipus de construccions, tot i això es feia en noves construccions industrials, eren productes que necessitaven produïr molt (economies d'escala). Van començar a demanar electricitat, per a l'utilització pública, aigues i va estimular lotíssim l'industria de serveis.

	1870-1913
Industria Total	3,7%
Industria B. Equipament	5%
Industria Quimica	6,2%
Gas, Electricitat	9,7%

Tant en un periode com l'altre la que menys creixien eren les de bens de consum (2,5% - 2,7%). Això volia dir que l'industrialització Alemanya era diferent de l'anglesa i la francesa. A Anglaterra s'havia fonamentat en l'exportació de bens de consum i manufactures. Anglaterra es basava en les demandes internes i el augment dels sectors industrials, també provocaren l'augment d'altres sectors. El creixement era del sector de l'industria bàsica. Progressió d'avantatges tecnológics. L'inversió passa d'un sector a l'altre. Aixó pot entrar en estancament, el mercat interior era incapaç d'absorvir el creixement econòmic, tenia que exportar afora. Com eliminar aquests problemes? Amb els preus interiors. Els Aranzells s'impedia l'entrada de productes interiors, això volia dir que els alemanys estaven pagant mes car els prodctes de l'interior que no podien comprar afora. Alemanya està aconseguint reservar-se el mercat interior i perjudica els consumidors perque paguen mes. Paguen aquests aranzellls, subvencions a l'industria textil. Com tota la producció no era absorvida pel mercat, alemanya s'estava obrint als mercats exteriors. La major part de la renda dels treballadors Alemanys, acabava subministrament les seves industries. L'estat alemany subvncionarà el mercat de mercaderies, quant mes exportis menys impostos. També es va subvencionar els politécnics, les universitats, etc... Aquestes subvencions permetien el neixement de l'industria i la seva exportació, això va afavorir la concentració industrial perqué l'estat penses que quan mes grans eren les empreses, mes produirïen i menys costos tindrien.

lunes, 1 de marzo de 1999

La industrialització fora d'Europa: EE.UU i Japó

• L'Economia dels Estats Units. Usa reb la independencia al 1.776, quan s'inicia una guerra amb els anglessos que finalitza al 1.783 amb el Tractat de Paris. Aquesta guerra comença perque al 1.774 els colons es subleven contra els monopolis de la corona amb el começ que havia de passa per les aduanes anglesses en el tràfic marítm. Les colonies estaven disperses per tot el territori.

• Les del Nord-Est es caracteritzaven pel comerç marítim. Es dediquen a la construcció marítima i la pesca de la foca i la balena. Produïen també fusta per l'exportació, degut a que el sol no era apte per l'agricultura.

• Altres colonies, per la zona Washington, eren agricoles dedicades a la producció d'aliments.

• Les colonies de mes al sud, a Florida, eren colonies esclavistes, estructurades en gran plantacions dedicades a l'arrós, sucre, tabac i a partir de 1.793 el cotó.

Aquestes colonies tenien unes intenses relacions mercantils entre elles, perque tant les del nordest que comerciaven amb Anglaterra peix i fusta, com les del sud que comerciava cotó i sucre a Anglaterra. Per procurar aliment es comerciava amb les colonies intermedies d'EE.UU. La Guerra d'Independencia va modificar aquesta Anglaterra, pel fet que Anglaterra jà no domina la producció. Es desenvolupà la industria textil a 1783-1815. Degut a les guerres napoleóniques, EE.UU. comença a exportar a Europa tot el que ells no podien produïr degut a la utilització dels seus recursos a la guerra. L'exportació de cotó va ser l'element clau en l'expansió comercial d'EE.UU. La demanda de cotó va creixer d'una forma continuada, i va fer que les plantacions del sud es van dedicar quasi exclusivament al cotó per l'exportació. El cotó va ser el primer producte d'exportació als EE.UU. Un 60% del volum de les exportacions era cotó. Era un paix que exportava productes agricoles i importava manufactures.La mà d'obra esclava feia que l'únic que limitava la producció era la terra cultiva, i es va expandir cap a l'oest. Aqui entrava en conflicte els interesos entre aquesta zona i la resta d'EE.UU. Un era la política comercial i l'altre la conquista de l'oest.

Les colonies del sud volien una politica comercial lliurecanvista perque quant menys aranzells hi hagués, mes barat podien comprar. La resta del pais volia expandir-se industrialment, i imposar aranzells per evitar l'entrada de manufactures d'altres països. El segón era la propietat de la terra. Quins estats i de quina manera s'havia d'explotar la gran reserva de terra de que disposaven. Al llarg del XIX França havia cedit les terres, i pertanyien a l'estat. Aquells que volguessin ser propietarios de la terra havien de demanar pemrmis a l'estat. Hi havien varis models de colonització. El nord volia que hi hagues treball no esclau dedicats a la producció tradicional d'agricultura europea, i el sud demanava la plantació treballada amb esclaus. Entre 1.815 i 1.860 havia passat de 8 Milions d'habitants a 31 Milions d'habitants i la majoria es concentraven als estats del nord, i al sud, la població era només un terç de la que vivia al nord, i una bona part d'aquesta eren esclaus. Aquesta politica de concessió de terres es va agrujar cuan els estats del qual van necessitat mes terra per mantenir el seus creixement i les del nord s'oposaven a que es concedís mes terra als estats del sud i s'oposaven a la esclavitut. A partir d'aquest moment es van agreujar les tensions fins que Lincoln va guanyar les eleccions. Els estats del sud, aleshores, van demanar sortir de la Republica. Això va provocar la guerra civil. Les conseqüencies van ser dues:

• La Supremacia política dels estats del sud.

• Una crisi financera al sud, que va obligar a reestructurar la seva agricultura, i les formes de producció. Les grans explotacions es van dividir en explotacions unes petites i cedides en arrendament.

Entre mitjans del XIX i el XX la producció de cotó va augmentar un 450 %, i va esdevenir el primer productor de cotó del mon, i assaguraven un ingressos molt importants per l'economia Nordamericana, juntament amb productes agraris (Blat, blat de moro) i la carn de bobí. Els exportava als mercats europeus, a canvi importava tecnologia, maquinaria i capital per expandir la seva industria. Els factors que van permetre el desenvolupament van ser els del sector exportador, la conquesta de l'oest i l'expansió del ferrocarril. La política Federal de terres es va fonamernar en dues lleis:

• 1.862. Homestead Act. Tenia com objectiu assentar a les planures granges de pagesos de tamany mig (64 hectarees). Tot ciutadà major de 21 anys tenia dret a adquirir una granja sempre i quan la cultivi de forma continuada durant 5 anys.

• 1.877 Desert Land Act. Afavoria el mateix però en les zones del sud i el noroest, a on la cria de bestiar era molt important. Amb 300 hc.

La ocupació d'aquest territori va ser possible amb l'expansió de la xarxa ferroviaria. Un element feia que el mercat interior fes molt actiu i que la producció obtinguda fos facilment comercialitzable i barata. La terra era fertil i tenien rendiments molt elevats. A més, si aquesta fertilitat s'esgotava els pagesos es movien cap a l'oest. Com que la terra era gratuita, el cost era zero. Com a conseqüencia d'expansió cap a l'oest, l'augment constant de la producció va provocar una caiguda dels preus, i els pagesos van mecanitzar al màxim la producció. A la década de 1.880 exportaven de m anera massiva cereals i carn a Europa. El fet de tenir menjar abundant i variat, va permetre la industrialització a EE.UU. Mentre a Europa a finals del XIX importava materies primeres de la resta del mon per transformar-les i vendre-les a fora en forma de manufactura, EE.UU. importava en canvi mà d'obra, doncs era escàs i car (salaris alts). La industrialització de EE.UU. es basava en la inmigració. Tots els dissenys industrials es basaven en l'estalvi de treball. Tenien dos components:

• Estandarització del producte.

• Sustituir treball humà per treball mecànic.

Aquestes innovacions en un sector, s'expandien a tots els altres sectors. Es va difondre molt ràpidament sota una alta demanda creixent. Amb la mateixa maquinària podrà construïr mes productes que era demandada per milions de consumidors. Això permetia situar la seva producció molt per sobre de la dels països europeus.

jueves, 4 de marzo de 1999

El canvi técnic va permetre als EE.UU. fer front a aquella escasedat relativa de treball que provocava salaris elevats, i permetia produïr en massa grans quantitats de productes per una demanda creixent.

• Japó i les economies exportadores. La modernització del Japó comença a 1.868 amb el periode “Meishi”, abans d'aquesta etapa era una economia molt tancada a l'exterior i fonamentalment feudal. Al 1.868 després d'un periode de guerra interna, s'instaura un nou sistema polític amb base en l'Emperador. Es un sistema centralitzat, al contrari de l'anterior sistema. Els Sumeris eren un sustrat de la noblesa que donava suport a l'Emperador. La reforma economica consistia en:

• A partir de 1.853 els Europeus bombardejen Japó i els obliguen a fer comerç de té, cotó i seda amb Europa, i a més era un pais potencialment molt important, i tenia un nivell de riquesa capaç d'absorvir les exportacions dels Europeus.

La societat Japonesa i l'emperador, veien avantatges a mantenir relacions exteriors, per poder adquirir tecnologia per començar el proces de industrialització, però rebutjava el tipus de vida de la socientat occidental. Entre 1.868 i 1.881 van fer unes reformes financeres que podem destriar en dues etapes:

• 1.868 / 73 - 1.880. Van promocionar el desenvolupament de la banca privada, i una politica industrial molt activa. Per aconseguir-ho, va emetre deute Públic i credits externs, el que va generar un procés d'inflacció i desequilibris en la balança exterior. Van crear un banc central com a únic emisor de moneda, el Banc del Japó, i serveix de Caixa financera al gover. La resta de bancs es van especialitzar en exportacions i importacions o a l'industria, etc. L'altre element va ser desempallegar-se de totes aquelles industries que eren propietat de l'estat a grans grups econòmics molt lligats a la banca. Aquesta reforma va estabilitzar les financeres del pais, i es va les finan ces del pais, i es va constituïr a partir de l'expansió de l'agricultura en aquesta etapa. Fins aquest moment, l'agricultura estava formada per petites explotacions treballades molt intensament. Produïen arrós, que exportaven i utilitzaven per alimentar la població (lectura). La Seda i el cotó eren dos productes molt importants en la producció, però no podia competir amb la gran industria europea. Un altre producte que esproduïa en aquestes explotacions era el té. La fiscalitat pública, els impostor, es concentrava sobretot en els pagesos, avaluaven cada

• tenencia pagesa pel que potencialment podia produïr. Aquesta enorme presió, feia que es relacionessin aquelles explotacions que eren mes eficients, les altres es defeien i els seus treballadors marxaven cap a les ciutats. Les exportacions agricoles finançaven el procés de industrialització. Amb la presió que exercia sobre la comunitat pagesa, l'estat subvencionava el creixement industrial. Per extendre el seu domini a Asia necesitava una gran flota militar, el que va provocar una industria siderurgica molt important. Al 1.913 la despesa governamental significava una quarta part del PNB, i van sorgir grans conglomerats industrials que produïen grans quantitats de bens a un preu baix. L'estat fomentava sobretot la gran industria.

lunes, 8 de marzo de 1999

Els països nous i les altre economies exportadores. Perqué el comerç internacional no fou un motor de la industrialització en molts països? Explicacions económiques i no económiques. Algunes zones no s'han industrialitzat mai, sobretot degut a l0ambient inhóspit o dificultats biológiques, com Africa central o el Pol Nord. Hi ha dificultats de caràcter cultural, algunes son poc receptives a la cultura d'occident. En termes económics, desde la perspectiva de com s'estructura la producció en aquests països, podríem trovar dos tipus de causes:

• Es van integrar molt tard al creixement económic i no la van poder aprofitar completament. L'explicació es que la xarxa a transports no s'havia construït i no podien treure cap a l'exterior tot el que es produïa dins del pais, i els europeus van començar a invertir a finals del S. XIX. Una causa mes important era que hi havien obstacles que impedien la difusió dels impulsos del creixement económic internacional cap a l'interior d'aquests països, i trovaben entrebancs per desenvolupar-se dins del pais:

• La tecnología. Al mercat internacional es podia adquirir maquinaria que oferia noves oportunitats i augmentava la productivitat. Si desenvolupaves un sector exportador capaç d'aprofiturar aquesta tecnologia, aquesta pot servir de base perque altres sectors la difonguin a l'interior.

• La demanda. Aquest sector exportador tenia demanda del pais, i desenvolupen d'altres industrials relacionades amb aquesta.

• Les economíes exportadores pageses, a on les que el sector principal d'exportació es de caràcter agrícola, a on els productors son petits pagesos, amb una estructura de propietat molt fragmentada, i que la estructura de treball principal es la familia, i la podem trovar al Sud-Est asiàtic. La demanda europea i nordamericana creix molt ràpidament, i provocarà un fort augment de la producció d'aquests bens en aquest pais. Aquest increment en la oferta es farà múltiplicant el nombre d'explotacions i l'intensitat de treball. D'això es derivava que les exigencies del producte exportat sobre altres productes manufacturats o sobre el canvi técnic era mínima.

Aquest model de creixement tenia efectes distorsionadors sobre la distribució de la renda: els exportadors i la massa creixent dels productors.

jueves, 11 de marzo de 1999

TEMA 7.- CRISI I TRANSFORMACIONS DE LES ECONOMIES CAPITALISTES ((1.900 - 1.939)

Aspectes. El procés de difusió de la industrialització va esser desigual i s'havia expandit amb una intensitat decreixent cap al sud i cap a l'est. Encara que el proces va ser desigual, les nacions mes industrialitzades, tant d'Europa com de fora d'Europa havien mantingut entre elles unes estretes relacions económiques i un creixement económic, això era degut a que fins 1.913 les disparitats en els nivells de renda per capita en aquestes nacions industrials no eren excesivament grans, i que aquest equilibri económic i comercial era afavorit per la complementarietat en els intercanvis comercials. Això caracteritzaven el creixement económic fins a 1.914, i el patró or facilitava aquestes relacions internacionals fluïdes. Aquesta estabilitat del patró or va ser el que començaria la I Guerra Mundial, i introduiría canvis en l'estructura económica i política en països europeus al llarg de dues décades. Aquestes estabilitats es mantingueren fins a la II Guerra Mundial. Els dos grans blocs de països estaven encapçalats per França, Anglaterra, Tusia i EE.UU. per una banda i Alemanya per una altra. La guerra va suposar uns 4 anys, degut a l'abast del conflicte, i pel caràcter de la guerra. Mobilitza una gran quantitat de recursos humans i materials, mes de 60 milions de persones per combatre en el front, i la capacitat de destrucció que tenien les armes. Els dos exercits son molt poderosos, i es va convertir en una qüestió de esgotar l'enemic i obligar-lo a rendir-se. Amb la marina van bloquejar el comerç europeu i els països centrals europeus no tenien comerç exterior, el que va obligar a Alemanya a presionar mes a la seva població per obtenir recursos (mes impostos, mobilització dels soldats interiors). Fins a 1.918 la situació va ser aquesta. L'intervenció de EE.UU. va fer que la capacitat de tir es multipliqués en els aliats. L'altre factor va fer que la societat civil dels països centrals es va desintregrar i van deixar de donar suport al govern i l'exercit. Es van rendir per falta de recursos. Es van iniciar els Tractats de Pau i el Tractat de Versalles.

• Les Seqüeles de la guerra. Va haver una gran quantitat de perdues demogràfiques. La I Guerra Mundial ocasionà 8 milions de morts, alguns degut als bombardejos sobre poblacions civils, i a aquests, que son 5 milions, s'han d'afegir totes les victimes que va provocar la grip de 1.918, les matances dels Balcans i els no nascuts durant aquell periode, el que va donar un totat de 22 milions de perdues. Les perdues de caràcter material va suposar 2.000 milions de lliures, sobretot a les zones properes al front. Aquestes perdues, eren les mes fàcils de recuperar. Les que van tenir un impacte major van ser les de la Tabicació d'Europa, amb el I Tractat de Versalles van fer importants amputacions de territori per algus països. Va afectar solicitar la xarxa ferroviaria com a conseqüencia de l'esforç bélic i de les polítiques económiques, es van introduïr canvis en l'economia.

• Excés de capacitat productiva, la producció que exigia la guerra, per sobre del normal, exaurí la demanda potencial d'aquell bé per molts anys.

• Els països van haver de produïr mes aliments dels que produïen abans, i a mes tenien una demanda externa, els que els europeus van deixar de produïr a causa de la Guerra.

• El declivi europau. Un cop acavada la guerra, Anglaterra té una capacitat productiva molt menor que la de EE.UU. i sortirà amb un canvi a nivell financer com a conseqüencia de que Europa s'havia endeutat amb EE.UU., i no hi havia capacitat de pagar-ho.

lunes, 15 de marzo de 1999

La inestabilitat econòmica dels anys vint.

• Els problemes de la reconstrucció.

• Els deutes de la guerra i les reparacions. Entre 1914 i 1.98 coma conseqüencia del tipus de finançament que van optar els països beligerants per portar a terme la guerra. Tres formes de finançament:

• Incrementar la fiscalitat i l'augment dels impostos, aquesta mesura no comptava amb el suport popular, i molts paisos van recorre a la fiscalitat selectiva, només en aquells sectors a on hi havia mes benefici: La Industria militar i la de Bens d'Equip.

• L'endeutament extern, demanar credits a altres països

• Generar inflació, a un pais que no podia incrementar mes els impostos, l'Estat pot emetre deute que es comprat pel Banc Central.

Els països aliats (França, Gran Bretanya, Italia) van recorre a demanar credits, sobretot a EE.UU., i en menor mesura a la inflació i a l'increment de la fiscalitat. Si es genera inflació, es disminueix el poder adquisitiu de la gent, per tant, s'inverteix en aquells sectors que donaràn un major guany (: La Industria militar i la de Bens d'Equip). Degut a que l'augment de la fiscalitat no era suficient van recorre a l'endeutament exterior, doncs suposaven que el deute el pagarien els països vençuts. A l'acabament de la guerra, s'havien de tornar els prestecs a EE.UU., que pujaven a 26.000 milions de $.

Com es podría tornar si ara Europa era importadora de capital? I a mes, els vençuts havien de pagar les reparacions de guerra, s'havia de fixar una quantitat que Alemanya havia de pagar, aquesta quantitat va esser de 33.000 milions de $, i era molt desproporcionada, degut a que així els països guanyadors podríen pagar els seus deutes, i podrien invertir a dins del pais.

Per fer efectiu el pagament dels deutes, una part dels interessos seria pagat pels beneficis amb el comerç amb els països del 3er. Mon, a on Europa tenia una Balança comercial favorable. Això va permetre pagar una part del deute.

Els vençuts havien de pagar els 33.000 milions de $, com va dir Jack Keynes, era molt superior a la deuta dels països aliats. Com un pais que s'haviaquedat sense les zones econòmiques vitals podría pagar? A mes, els països aliats practicaven una forta politica proteccionista, i l'activitat principal ja desde 1.914 a Alemanya era la exportació, així doncs es va preveure que Alemanya no podria pagar.

• Inflació.

• La hyperinflació Alemanya, de 1.919 a 1.923. Es coneix per hyperinflació quan una economia arriva a un punt en el que el diner mor, es a dir, que el preu del paper i la tinta del diner val mes que el valor del diner. Alemanya havia quedat amb una situació económica que no li permetia pagar aquestes reparacions. El marc alemany continuava mantenint la seva cotització (5 marcs per $) fins a 1.919, degut a que els economistes havien cregut que, malgrat els problemes d'Alemanya, aquesta es recuperaria molt bé. A partir de 1.919 fins a 1.921, com a conseqüencia de la política monetaria del govern alemany, el marc va baixar la cotització i a partir de 1.921 va caure en picat, el que es coneix com a hyperinflació els preus es van multiplicar per 1 Bilió de vegades. Causes del procés inflacionari. En la situació d'Alemanya només hi hàn dues opcions per poder sortir-ne:

• Incrementar els impostos, però només fins a un nivell, doncs si es pujaven molt podien haver revoltes populars.

• La fabricació de diner, emetre diner en excés i deute públic, que eren comprats pel Banc Central Alemany, a un preu molt per sobre que el que tindria al mercat. Aquesta injecció de diner a l'economia va fer que la cotització del marc, com a conseqüencia de que el marc era mes abundant, baixés.

Aquesta politica inflacionaria, permetia que els empresaris tinguessin diners per comprar fora. Però en depreciar-se la moneda, comprar a fora era cada vegada mes car, el que repercutia en els bens de consum. La inflació era necesaria per poder pagar el deute, i van arrivar a un punt en que els diners no valien res. Això va repercutir de manera diferent en els grups socials alemanys.

• Els Rendistes de finques i edificis a llarg termini portaven la pitjor part, doncs la renda era la mateixa durant molts anys, i amb la depreciació de la moneda, perdrien diners.

• Els treballadors i empresaris industrials no van ser perjudicats, doncs els preus dels productes que feien pujaven molt rapidament. Els treballadors industrials cobraven cada setmana, aleshores, cada setmana s'adjustava el poder adquisitiu del treballador.

L'estat, per evitar aquests problemes, sobretot en el comerç internacional, es va inventar una moneda anomenada Route-marc, que tenia com a objectiu evitar la inflació i la depreciació del marc i no que no sorti tan perjudicat en les exportacions. Per donar solidesa a aquella moneda va oferir com a reserva el sol fertil d'Alemanya. Poc a poc es van anar endarrerint els pagaments d'Alemanya, i França, un dels països que mes depenien del pagament d'Alemanya, va invadir la zona del Rhur, el que va generar moltes tensions socials, i va estar a punt de convertir-se en una guerra entre la gent del Rhur i els francesos. Així EE.UU. va intervenir, per questions de caracter económic, doncs EE.UU. no podría cobrar el deute si hi havia un altre conflicte militar. Aixó es va coneixer com a Plà Dowes, EE.UU. va prestar diners a Alemanya a un interes baix perque pogués refer la seva economia i pagar les reparacions de guerra. A mes, va exigir a Alemanya que no emitís diner en excés. Això va tenir com a conseqüencia l'increment de l'atur. La resta de països europeus van patir inestabilitat económica entre 1.919 i 1.924. Es va tornar al patró or. La majoria d'experts de l'época pensaven que no es podia tornar al patró or d'una manera immediata, doncs hi havien tota una serie de desequilibris a l'economia alemanya. Les industries havien passat de ser complementaries a esser competidores. Les reserves d'or ara estaven molt desigualment repartides. Hi havien països que tenien molt, i d'altres que no en tenien. () La cotització de les monedes. Al llarg de la guerra () havia fet que la cotització de les diferent monedes d'Europa havien caigut respecte al valor que tenien a 1.914. Molt països no podien mantenir la mateixa paritat del 1.914. Al 1.922va haver una conferencia per disenyar un sistema de transició anomenat patró-canvi-or (gold-exchange-standard)

jueves, 22 de marzo de 1999

El patró canvi or permetia la transició dels països que no estaven en el patró or. Al principi s'havia d'admetre que un dels pilars del patró or no es poses de moment en funcionament, aquest pilar era que l'or actués com a moneda circulant, es a dir, que hi hagués convertibilitat. En alguns països si que es va dur a terme, Anglaterra, Suissa, Suecia, Dinamarca, Noruega i Holanda, que eren els països que tenien moltes reserves d'or. Per la resta de països s'els permetia tenir mes reserves monetaries, part en or i part en monedes convertibles. L'element clau de l'etapa de transició era la de determinar les equivalencies entre monedes, que es la producció i els costos d'exportació d'un pais. La paritat ha de tenir estabilitat, per tant hi havia... (???)

• Els alegres anys vint.

Tot i la recuperació economica hi havia elements que feien pernsar que aquell creixement necessitava adjustaments. Aquestes dificultats tenien a veure amb:

• La productivitat i la millora tecnologica.

• L'evolució dels preus de les materies primeres.

• Els desequilibris financers a nivell internacional.

Entre 1.924 i 1.929 la productivitat mesurada amb productivitat o bé per productivitat per temps o per factors, donen resultats de creixement, es a dir, que els ritmes en la productivitat, s'incrementen tot i que hi havia diferencies notalbes entre països. Els factors van ser els derivats de la II Rev. Tecnologica, que com a conseqüencia de la guerra havien avançat molt, com la industria de l'automobil, o l'electricitat que es va aplicar de manera massiva als processos industrials. Aquesta II Rev. Tecnologica havia apres altres coses de la guerra com l'estalvi energetic i la sustitució de materies primeres. Degut a la guerra hi havia escasedat d'inputs, va tenir conseqüencies inmediates en els productors de materies primeres. Com s'havia de distribuïr els guanys de l'augment de la productivitat? Els preus tendien a baixar, el que permetia una gran acumulació de Beneficis. Si una part no es derivava cap al sou dels treballadors, es podia acavar devorant la demanda, la oferta va superar a la demanda, jà que la renda no augmentava. Durant els anys de guerra, els països productors d'aliments, i materies primeres havien incrementat la seva productivitat per la introducció de noves tecnologies. Aquest increment de la producció total va fer que a partir del 1.918 els preus dels productes primaris caiguessin, perque els països que compraven aquells productes tornaràn a produïr i no li caldràn les exportacions. Un altre factor seria que molts països europeus intentaven sustituïr algunes d'aquelles importacions per d'altre materials. Aquests canvis en la politica dels països europeus van obligar als països per controlar les seves importacions van esser fallits, i la caiguda dels preus va fer que les seves exportacions que eren necessaries, fossin cada vegada mes cares, i al llarg d'aquests anys, el seu deute va anar augmentant.

lunes, 23 de marzo de 1999

El volum d'exportació a EE.UU. i de credits externs representava una part molt petita del PIB total, es a dir, el que pasava fora no afectava els EE.UU. La colocació de capitals a fora tenia caracter especulatiu, al contrari que als països Europeus. Al llarg d'aquest periode hi havia inestabilitat a tot arreu, però hi havia creixement, com EE.UU. i Japó, que van incrementar molt el seu PIB. La crisi va tenir lloc en el pais que mes havia crescut en aquesta etapa, EE.UU. Havia crescut un 30% el seu PIB.

La crisi nordamericana del 1929.

• La primera crisi de confiança del pensament econòmic i la depressió del 1.929.

En el terreny monetari l'adjuts de l'equilibri entre la oferta i la demanda es feia mitjançant el patró or, i els mercats de bens i de factors es feia mitjançant els preus relatius dels bens, el preu d'un bé respecte dels altres. Això passa sempre que hi hagi competencia perfecta, i no hi havia necessitat de fer adjustos. Com a conseqüencia de la Primera Guerra Mundial hi havien hagut perdues i problemes amb l'economia. I competencia en determinats mercats (monopolis i oligopolis). Qualsevol intenció guvernamental en l'economia generaria problemes i s'havia de deixar lliurement a les empreses que actuesin lliurement en el mercat, perque els pproblemes s'adjustarien d'una forma natural. Això era un concepte molt arrelat en els governs.

• Les causes de la crisi del 1.929.

El creixement económic es va accelerar molt ràpidament entre 1.920 i 1.929. Es produeix a partir d'una serie d'expansions de sectors productius. Ha augmentat el poder adquisitiu i ha generat una demanda no satisfeta degut a l'assignació de recursos a la industria de la guerra. Acabada la guerra hi haurà una forta pressió en la demanda de habitatge. Es produeix un fot “auge” de la construcció inmobiliaria. El preu tan baix de la terra permetia el creixement extensiu de la construcció d'habitatges. La construcció de carreteres estimulava la despesa en bens com quitrà, enllumenat públic, la industria del gas, clavagueram, etc. El desenvolupament d'aquest barris anava lligat a la producció de cotxes i els sectors relacionats. El creixemtn d'aquests sectors va fer creixer molt la productivitat, i els preus no augmentaven (no hi havia inflació). El mercat de treball augmentava, i la productivitat estalviava treball, el que va provocar que els salaris es mantinguessin estables. Entre 1.913 i 1.929 el poder adquisitiu del treballador, havia crescut un 5% i la productivitat en aquest mateix periode va creixer un 50%. Els Bcis. Un 52% i els Dividends un 62%. Aquest creixement, segons el cicle de la venda, podia crear problemes i tota la producció satisfaria rapidament la demanda disponible. Els treballadors cercarien els sectors a on els beneficis eren mes elevats, a la Borsa, i s'invertia en Fons d'inversió.

jueves, 8 de abril de 1999

La Reserva Federal vapujar els tipus d'interes fins al 8%. Es van tornar capitals invertits a Europa per invertir en Bancs Americans. Els Bancs van augmentar el seu nombre de mororos. Les agencies de inversió van tenir problemes perque els seus clients van vendre les seves accions i no tenien liquiditat per pagar. A la Borsa es comencen a vendre les accions d'aquestes agencies, i cada vegada el preu es mes baix.

A mediados de 1929 nueve millones de estadounidenses (de una población de 122 millones) habían invertido sus ahorros en el mercado de valores. Muchos de estos inversionistas habían colocado todos sus ahorros en la Bolsa, animados por asesores económicos incompetentes o malintencionados. Se crearon nuevas empresas con fines especulativos y, debido a la fe ciega que se tenía en la capacidad del mercado para crear rendimientos espectaculares, sus acciones aumentaron de precio con rapidez. En marzo de 1929 Herbert Hoover fue nombrado presidente. Su antecesor, Calvin Coolidge afirmaba que el precio de las acciones era todavía muy bajo. Pero algunos empezaron a temer que, como todas las burbujas de jabón, también ésta tendría que explotar. El banco de la Reserva Federal estadounidense aumentó en un 1% el tipo de interés y aconsejó a sus bancos que no prestaran dinero para invertir en la Bolsa —consejo del que se retractó poco después debido a que uno de los directores de la Reserva tenía intereses en el mercado de valores.

Con el tiempo algunos profesionales financieros pensaron que tal vez fuera más rentable invertir en otros activos fuera de la Bolsa, por lo que empezaron a vender sus activos bursátiles. Se inició un fuerte movimiento vendedor. El 23 de octubre se vendieron seis millones de acciones, a precios cada vez menores. Al día siguiente, el "jueves negro", se vendió el doble. El lunes se vendieron nueve millones de acciones; el precio de las acciones había caído en más de 14.000 millones de dólares en menos de una semana. En el "martes negro" se colapsó la Bolsa; el precio de las acciones de las mayores empresas, como General Electric o Woolworth, también cayó. Ese día se vendieron más de 16 millones de acciones, con una pérdida de valor superior a los 10.000 millones de dólares. Lo que ocurrió en Wall Street se reprodujo de una forma vertiginosa en las demás Bolsas de Estados Unidos, desde Chicago hasta San Francisco.

Fue un triste final para un decenio marcado por el optimismo, el alto nivel de empleo y la prosperidad. Como es obvio, a partir de esta crisis desapareció la confianza en la banca, los banqueros, la Bolsa y los agentes financieros. Se generalizaron las dimisiones y las quiebras. El impago y la morosidad en las hipotecas se disparó. La clase media se redujo. Muchas personas quedaron sin trabajo; aumentó el desempleo en más de dos millones de personas en menos de seis meses. Aunque muchos analistas pensaron al principio que se trataba de un ajuste pasajero del mercado, el crack de Wall Street marcó el inicio de la Gran Depresión de la década de 1930, sentando las bases para la creación del New Deal de Franklin D. Roosevelt en 1933.

• Expansió de la crisi a traves del comerç. La llei Smart-Haley dle 1.930 impolsava el proteccionisme. Entre 1.929 i 1.932 els preus dels productes primaris van caure un 60%, degut a la caiguda de la demanda. Va impedir la exportació als països productors de materies primeres i manufactures, i aquests no podien pagar els diners rebuts de EE.UU. i Europa. També va afectar als països europeus. (???).

lunes, 12 de abril de 1999

En la mesura que es prohivia l'exportació, afectava l'economia de tots aquells països exportadors. Això va provocar una enorme deflació de preus. Els països mes afectats van ser els exportadors de materies i aliments, sobretot del tercer mon, doncs no tenien un mercat interior capaç d'absorvir tota la producció. Aquests països tampoc podien pagar les importacions que feien per la manufacturació, ni tampoc pagar els interessos dels credits concedits dels països europeus.

• Expansió de la crisi a través de les finances. Va començar al 1.928 amb la pujada dels tipus d'interes, i a partir del 1.929 el van pujar encara mes, el que va provocar que els capitals invertits en els països exteriors tornessin als països d'origen, el que augmentava la dificultat per tornar els credits i els interessos, i l'estancament profressiu de l'industria. S'havien de prendre mesures que trencavaen l'ordre económic establert. La tornada al patró or i la no intervenció pública en la economia. Aquests mesures es van haver d'anular a partir del 1.930, doncs el patró or feia encara mes dificil el proteccionisme i amb l'augment del tius d'interes dificultava el mercat interior. Amb l'abandonamet del patró or d'EE.UU., tothom el va abandonar amb ell. El resultat va ser que entre 1.929 i 1.931 excepte els francesos, tothom va devaluar la moneda, i augmentaven el proteccionisme, el que agreujava encara mes la crisi. L'única manera en una situació de crisi d'activar l'economia es que des de fora del mercat es produeixi una situació capaç d'activar l'economia. Aquest es l'estat. La inversió s'ha de fer en sectors que generin un increment de la demanda efectiva (consumidors i empresaris), aquells que generin molta ocupació i que promoguin l'activitat industrial. Una vegada l'estat havia engegat l'economia, el que sostenia el creixement era el consum privat.

La depressió dels anys trenta i les polítiques de recuperació.

• La difusió de les tesis Keynesianes i la recuperació económica.

A Anglaterra, ni la inversió pública no va tenir cap impacte en la seva economia. La recuperació es va fonamentar en les seves industries principals (cotó i carbó) i en la demanda interior i de les colonies, però va ser un creixement lent. França havia acumulat gran quantitat de divisis durant els anys 20, pel que es va mantenir en el patró or. Van adoptar doncs el sistema Keynesià, baixar el tipus d'interés i augmentar la despesa pública. Els països nordics van engegar una politica de forta intervenció pública. Es van manternir fora del patró or, i a mes generaven endeutament públic, que tenia com a objectiu la construcció d'infraestructures, ajuts a la renovació tecnologica, i engegaven la primera politica social (escoles i sanitat gratuita). Això va fer pujar el nivell de vida dels treballadors, i per tant un increment de la demanda interna, i un augment de la activitat industrial.

• El New Deal: Els EE.UU.

De 1.929 a 1.933 va governar a EE.UU. el president Hoover. No va fer absolutament res, i la responsabilitat de que la crisi fos tan greu va ser en part seva. Es va imposar la prohivició de l'alcohol, el que va fer disminuir la popularitat de Hoover i es va elegir com a president a Roosevelt. Roosevelt va prendre decisions que moltes vegades tenien baix cost. Va fer una conferencia a la radio els divendres a la nit a on explicava quines mesures prendria el govern. Va introduïr la motaroria dels 100 dies, en la que ni la prensa ni la oposició podia criticar a un nou govern. Les mesures van ser de caracter financer, al sector agrari, les relacionades amb l'economia industrial i les de l'economia social. Helas aquí:

• Caracter financer. Des del 1.929 la Banca estava en fallida, però sense cap mena de solvencia. Va tancar tot el sector financer, i per tornar a obrir els bancs havien de demostrar que podien fer front a una activitat financera normal. A partir d'aquell moment la Reserva Federal d'EE.UU. controlaria un fons de garantia dels Diposits Bancaris. A partir d'aquell moment es va tornar a fer diposits als Bancs.

• El sector agrari. Era un sector important, i s'havia produït una disminució de la demanda. Roosevelt pretenia mantenir el nivell de renda dels pagesos i evitar que els pagesos caiguessin mes. Va fixar una explotació de cultiu màxima, el que va restringir la producció. També va donar una subvenció per totes aquelles terres que deixaven de cultivar. Amb aquests mesures es va limitar l'oferta i els preus van deixar de caure. També va concedir credits barats perque poguessin renovar el bestiar, la maquinaria i poguessin tenir assessorament técnic, perque poguessin cultivar productes mes rendibles.

• Activitat Industrial. Roosevelt volia augmentar els Beneficis i salaris alhora, ho volia fer a traves de dues linies d'actuació: Augmentar el poder de negociació dels sindicats que permetessin aconseguir salaris mes alts. També volia que les empreses d'un mateix sector es fusionessin. No ho va poder aconseguir perque les associacions industrials estaven prohivides per llei.

• Politica social i construcció de l'estat de Benestar d'EE.UU. La majoria d'aquestes inversions es feia sobre la base de que els ingressos no podien superar les despesses. Per fer això es podien incrementar els impostos o fer una nova política económica que genera mes beneficis a l'Estat. Entre 1932 i 1938 aquesta despesa va ser limitada. Al 1939 es va augmentar aquesta inversió com a conseqüencia de la guerra. Això va obligar a l'estat a endeutar-se per poder pagar totes les comandes d'armament.

• L'economia Politica del Nazisme.

A Alemanya, durant aquests anys el PIB va augmentar mes rapidament que a qualsevol altre pais industrial i va reduïr el nivell d'atur. La crisi en 1929 i 1932 va ser mes dura a Alemanya que a qualsevol altre lloc, i la crisi del 1929 va deixar a l'Economia Alemanya sense capitals que l'havien donat estabilitat durant els anys 20. Quan s'acaba aquest fluxe l'economia alemanya va quedar estancada. Entre 1929 i 1932 la nula intervenció del govern alemany va fer que la situació economicca empitorés cada vegada mes. A les Eleccions del 1932 va guanya el partit Nazi. Hitler va formar govern amb els altres partits de dretes. L'objectiu de Hitler era asegurar-se guanyar les següents eleccions del 1.933, el que li va permetre disoldre el senat i el parlament i ternir la majoria absoluta.

jueves, 15 de abril de 1999

Al final dels anys 30, Alemanya va baixar a casi zero la seva taxa d'atur. Es va aconseguir gracies a una serie d'exits estadistics, a traves de mesures estrictes. Una d'aquestes mesures va ser aconseguir la “Triple K” (kasa, kuina i kinder). Aixó va tenir forta implicació en polítiques posteriors. La segona mesura per eliminar l'atur va ser l'instauració sel servei militar obligatori de durada llarga a tots els majors de 18 anys, lligat amb la militarització novament d'alemanya. La reducció de l'atur va ser molt important. Abans de la guerra hi havia mes demanda que oferta de treball. L'esforç economic alemany es pot dividir en dos grans etapes:

• 1.933/36. Alemanya va creixer ràpidament degut a les enormes inversions que es van fer en infraestructures construcció de carreteres, ferrocarrils. L'estat va fer una enorme inversió en aquests sectors, doncs reduïen ràpidament l'atur. Durant aquest període era l'estat el que va fer el major esforç inversor.

• 1.936/39. La inversió pública va ser l'element clau del creixement econòmic, i es desplaça cap a la industria de defensa i l'industria pesada. Aquest esforç econòmic es va finançar amb 3 elements:

• La fiscalitat, en aquest periode el govern nazi va incrementar els impostos sobretot en els bens de consum, però era insuficient per aconseguir diners per mantenir la inversió i el creixement econòmic, per tant es va recurrir a l'endeutament, a traves d'augmentar la oferta monetaria, que vol dir augmentar la inflació. Es van emetre lletres de la companyia MEFO, una empresa que no existia realment, formada per l'estat i 4 de les mes grans empreses metalurgiques d'Alemanya. MEFO era l'encarregada de la construcció d'armament a Alemanya. Amb aquestes lletres, l'estat pagava la construcció d'armaments i eren acceptades pel banc central Alemany però no les cobrava mai. De tant en tant obligava a les 4 grans empreses asociades en la MEFO a destinar una part dels seus beneficis en l'adquisició d'aquest paper. D'aquesta manera encobria el proces inflacionari. L'emissió de deuta pública entre 1.934 i 1.939 va suposar un 40% del producte nacional brut. Anava destinada al mercat interior. L'estat obligava a les grans empreses de l'industria bélica i pesada a adquirir una part d'aquest deute, pagant-ho amb els seus beneficis. Una altra part de la deuta era comprada per la Banca privada. L'altra part era comprada per les economies privades.

• La politica salarial, la contenció dels salaris i del consum. Es va reduïr el nivell de vida dels alemanys i van haver-hi salaris baixos.

• El comerç. Alemanya necesitava importar aliments i materies primeres per incrementar el seu ritme de creixement econòmic. Alemanya era deficitaria en combustible i minerals no ferroginosos. El problema d'Alemanya al 1.930 era que tenia poques divises i les havia de destinar a comprar productes als països mes avançats. Com a resultat del proteccionisme, les possibilitats de comerciar resultaven molt cares. Va signar una serie d'acords comercials amb els països exportadors d'aliments i materies primeres, que es fonamentaven amb un pacte sobre el tipus de moneda que s'havia d'utlitzar en aquests intercanvis. Era 1 marc alemany creat exclusivament pel comerç, el ASKI-MARK.

lunes, 19 de abril de 1999

A finals dels 30, quan l'unic que sostenia l'economia era la industria d'armament, aquest nivell de creixement jà no podria continuar sobre aquesta base de l'inversió pública. La industria demanava mes treball, i l'atur era molt baix, el que pujava els salaris. Alemanya planejava la invasió de l'europa oriental per la seva expansió económica. Segons Hitler la guerra havia de ser curta i intensa per no donar opció als contraris a reaccionar. D'aquesta manera va aconseguir Polonia. La industria d'armament estava concebuda per fer front a guerres curtes. Així els alemanys una vegada començada la guerra no van canviar el seu esquema econòmic d'abans de la guerra pel que l'esforç bélic era molt limitat. A partir del 1.942, amb la derrota de Stalingrad van canviar. Esta claro, no? Pues eso. Entre 1.943 i 1.945 el nivell de vida dels Alemanys va ser superior que als països aliats.

Una economia de planificació centralitzada: La Unió Sovietica.

• L'economia rusa abans del 1.917: el dualisme social i conòmic i primeres temptatives modernitzadores.

Entre 1.861 i 1.917 Russia era una Autocràcia, un sistema monarquic basat en l'Emperador. També era una societat molt gran, hi vivien 120 milions de persones. Era fonamentalment agraria, compost per agricultors que devien pagar als terratinents propietaris de la terra, que quan es va abolir podien esdevenir propietaris de la terra a canvi d'un canon molt alt, de manera que havien de produïr molt per pagar el canon i ames els impostos a l'estat. Aquesta reforma agraria es va fer per obtenir recursos per industrialitzar el pais, i al 1.854 el que havia estat el poder politic i econòmic mes important d'Europa va ser desfeta en les guerres del 1.854, derrotada per les petites potencies occidentals, degut a que no podia fer front als canons i la industria armamentistica. Amés els occidentals comptaven amb una xarxa ferroviaria que els proveïa subministraments. Degut a això, van abolir la servitut al 1.861 per tal d'obtenir recursos per industrialitzar-se. El principal objectiu va ser la construcció del ferrocarril perque permetria transportar materies primeres, combustible, etc. d'un costat a l'altre de Russia, i la demanda de la construcció del ferrocarril impolsava les industries. En canvi la industria de bens de consum va tenir poca demanda, doncs la demanda privada no podia pagar degut a les fortes imposicions fiscals. Abans de la Primera Guerra Mundial les dificultats d'aquest model jà havien sortit. Degut a la pobre capacitat belica. Això va fer que la major part dels excedents fosin absorvits pel front i l'economia interna es resentia de la mobilització de mà d'obra, el que va fer que la producció agricola i industrial caigués. Degut a la poca capacitat armamentistica molts soldats van abandonar el front (KERENSKY).

• L'economia sovietica entre 1.917 i 1.929

A partir del 1.917 s'instauren els soviets, que eren consells petits. Despres de la Revolució van repartir la terra entre els pagesos i van anular els canons que pagaven, i ames van signar la pau. La producció de subministraments per les ciutats era complicat perque s'havia desestructurat durant la guerra. A Russia va esclatar una guerra civil entre l'exercit sovietic i l'exercit zarista. L'exercit zarista va rebre suport de les potencies occidentals i intentaven ofegar l'exercit sovietic. Aquests van intentar mantenir el seu exercit i tornar a conquistar allò que havien perdut, el que es va anomenar “Comunisme de Guerra”. Havien d'aconseguir que les petites explotacions agraries produïsin per alimentar l'exercit. La “Colectivització Total” volia dir que tots els mitjans de producció pasaven a mans de l'estat, exepte la terra i la major part de la producció s'havia de destinar a la guerra, i això va provocar una caiguda de la producció degut a la mala planificació. Van fer que tita la gent desocupada emigré de la ciutat cap al camp, però generava un problema al camp degut a que les explotacions de terra es van fragmentar, el que generava una agricultura amb un alt nivell d'autoconsum, i la quantitat que anava cap a les ciutats era molt petit. Llavors van incautar una part de la collita per al consum urbà. Al 1.922, quan els occidentals van abandonar la guerra i va arrivar la pau es va començar la Nova Politica Economica (NEP).

jueves, 22 de abril de 1999

Tenia com a objectiu recuperar els anteriors nivells productius (industrials i agricoles), que s'havien ensorrat degut a la guerra civil. La propietat dels mitjans de producció estava dividida entre la petita i mitjana propietat i l'estat.

• Agricultura. Es reconeixia la petita i mitjana propietat, s'abolien les incautacions, i s'introduïa un impost en funció de la seva capacitat productiva, la resta es podia comercialitzar lliurement. L'impost, generalment en cereals, assegurava al govern tenir exedents per subministrar aliments a les ciutats. La producció va assolir gariebé els nivells d'abans de la guerra, però en canvi la capacitat d'exportació era menor, doncs el consum intern de la població havia crescut molt, gracies a que no havien de pagar els anteriors cànons abusius.

• Industria. Istitucionalitzar l'industria era molt dificil, per tant va tornar enrera i va privatitzar el 96% de la industria de bens de consum, de tres maneres: Les petites les va vendre i amb les mitjanes i les grans no va privatitzar la propietat, sino la gestió. L'estat va cedir la gestió als mateixos treballadors. Les grans empreses mes importants (telefons, comunicacions) van mantenir-se en control de l'estat, per assegurar el subministrament a les industries. La productivitat del sector va augmentar molt, però no tant com la producció agricola.

• Finances. Necessitaven una moneda, en sustitució de l'antic Ruble. Per que fos estable es va fer un presupost equilibrat. Els ingressos havien d'igualar la despesa, per poder importar sobretot tecnologia.

• Comerç. Estava generalment en mans privades, exepte el comerç exterior, que estava en mans de l'estat.

Es va produïr un creixement molt gran en aquests anys, però continuaven havent-hi desigualtats. Al principi de la NEP es coneixien “les tisores dels preus”. Degut a que era mes facil augmentar la productivitat en l'agricultura que en la industria, els preus dels productes agricoles van baixar mes que els preus dels productes industrials, i la capacitat adquisitiva dels pagesos era molt mes petita que a les ciutats. El creixement economic depenia de la demanda privada i amb aquest sistema (NEP) tindrien un proces de industrialització lent. Això va generar un gran debat per decidir (despres de la mort de Lenin) si es mantenia la NEP o s'imposava una altra politica per industrialitzar. Entre 1.924 i 1.927 hi havia dues posicions, representades per dos grups diferents:

• Dujarin i Stalin, deien que havien de seguir amb la industrialització lenta, perque encara que hi hagi desigualtats, la base del partit comunista era l'obrer urbà i representaven una part petita de la població, i per fer un gran salt per industrialitzar-se mes ràpid d'haurien de fer moltes reformes a l'agricultura i es podria arrivar a conflictes amb els pagesos.

• Preobazhensky i Trotsky, defensaven l'acceleració de la industrialització perque l'economia necesitava uns sectors industrials per creixer, i per fer-ho havien d'aconseguir diners del sector privat i pasar-los al sector públic, mitjançant la “tisora de preus” i incrementar progresivament els impostos.

lunes, 26 de abril de 1999

A partir de 1.919, les tisores de preus es van moderar. Entre 1926 i 1928 la orientació politica del partit comunista va canviar, i la figura d'Stalin va sortir reforçada, es va convertir en el cap d'estat. A partir de 1.926-27 el govern va practicar un politica de preus baixos en la compra de pagesos. I obligava als pagesos a vendre una part cada vegada mes gran a l'estat. Davant d'això, molts pagesos emmagatzemaven mes grà en lloc de vendre-ho, i això pujava els preus. L'estat aleshores va posar als ciutadans contra els pagesos, per accelerar el proces de canvi de politica. Van començar a pagar als pagesos en Deute Públic, en lloc de en diners. Els pagesos, en resposta, van cultivar mes cotó o productes mes per l'industria que cereals. Els preus, aleshores es van disparar, i Stalin, davant d'això va incrementar la part que agafava als pagesos, i l'exedent comercialitzable va baixar molt. Aleshores va sorgir la idea de “Colectivització Agraria”, que volia canviar les petites explotacions en grans explotacions molt mecanitzades. El govern va donar dos arguments:

• El manteniment de les petites explotacions generava desigualtat, que anava en contra de l'idea de societat Socialista.

• Els pagesos mes rics havien practicat especulació, i era un perill econòmic.

Alguns petits pagesos havien format cooperatives, una part molt petita de la producció tota, i el nivell de comercialització en relació a les altres explotacions era molt alt. Això donava arguments a que les grans explotacions eren mes eficients. Al 1.929 s'els hi dona incentius perque adoptin aquest nou tipus d'explotació, però els pagesos no pasaban por el aro. Llavors l'estat es va empipar i el 1.929 es declarada la colectivització forzosa, que conclou al 1.932. Per l'agricultura va suposar molts problemes, perque els pagesos van destruir la terra, van matar el bestiar, i s'en van anar a prendre pel sac. Això es va notar en el consum alimentari, sobretot en el camp, però en canvi a les ciutats va millorar, i aquest era l'objectiu de l'estat. La colectivització va suposar un increment molt important de la producció. Degut sobretot a l'utilització mes racional de la terra, la especialització i la utilització de la maquinaria.

• El gran salt: La colectivització i els plans quinquenals (1928-1939)

Entre 1.928 i 1.941 es van posar en marxa 3 plans quinquenals, que tenien com a objectius quines eren les prioritats de l'economia sobietica durant aquestes etapes i cap a on s'hauria de dirigir la despesa i inversió pública mitjançant impostos indirectes en el consum i impostos sobre aquells sectors que encara quedava de l'economia privada, impostos sobre la comercialització de productes interiors.

• Primer plà Quinquenal (1928 / 1932). Es va potenciar sobretot la industria pesada, com la producció d'acer, ferro i maquinaria necessaria per la colectivització, i la construcció de carreteres i xarxes ferroviaries i productores d'energia. Per altra part, van deixar de subvencionar altres sectors, com la industria de bens de consum durables. Durant aquests anys, el consum de la població es va resentir força. Un tio anomenat Stajanov va ser un miner que va produïr moltissim en la mineria, i l'estat va fixar els objectius basant-se en el que el tal Stajanov va produïr, que era moltissim. Però com que ningú podia arrivar a produïr tant com el pavo aquest, tothom ho “maquillava” comptablement i la planificació va resultar ser desastrosa. El creixement, per tant, durant aquesta etapa, va ser extensiu en lloc de intensiu.

TEMA 8. L'EPOCA DAURADA DE L'ECONOMIA CAPITALISTA

Guerra i Reconstrucció Economica en Europa Occidental.

Finançament bélic. Durant la Segona Guerra Mundial es va fer a la majoria dels països es va fer mijjançant la fiscalitat i l'endeutament públic. Per tal d'evitar que es produïssin processos inflacionistes els estats van controlar la economia, sobretot en la fixació de preus i salaris. Degut a l'escasedat de recursoss en aquests països, depenien de l'ajuda d'EE.UU. EE.UU. cedia als països aliats diners, aliments o armament en forma de prestec o armament que no s'havien de pagar en efectiu necessariament, sino que una part d'aquests equipament el podien pagar mitjançant el manteniment de les tropes aliades al continent. La reserva la pagaven amb les reserves d'or. Es podien pagar a llarg termini.

jueves, 29 de abril de 1999

Els països que havien quedat fora del conflicte béclic (Llatino America, Australia, Canadà) van avançar en la industrialització i exportaven als aliats i alemanys minerals i productes per la guerra. Al final de la Guerra, EE.UU. era la primera gran potencia mundial, perque no havia estat afectada pel conflicte, i la seva capacitat economica havia crescut tant que podia abastir el mercat interior i a la resta del mon mundial. Però la majoria dels països europeus tenien problemes per pagar les importacions, perque tenien escasedat de dolars. Es van posar en marxa unes institucions que havien de incentivar el creixement econòmic i el desenvolupament en les relacions internacionals:

• Relacionades amb la recuperació financera. El Fons Monetari Internacional i el Banc Internacional per la Reconstrucció i el Foment tenien diposits de les nacions industrialitzades per fer credits per aquelles nacions mes desfavorides perque poguessin afrontar la seva reconstrucció, però van tenir importancia sobretot a partir dels anys 60.

• Acord de Breton Woods. Van triar un patró-dolar pels intercanvis internacionals. La seva importancia també va ser a posteriori.

Aquests acords van demostrar que els estats havien de intervenir en el comerç internacional i que necesitaven un patró de canvi fix. També es van fer reformes comercial. EE.UU. volia fer un sistema comercial que eliminés tot tipus de discriminació comercial i afavorís el multilateralisme, poder comercial lliurement amb qualsevol estat i que qualsevol avantatge comercial que un pais aconseguís amb un altre s'havia d'extendre a tots els altres països que comerciaven amb ells. Van fracsar perque els Europeus no estaven disposats a acceptar-ho. Per l'acord del GATT (Acord General sobre Arancels i Comerç) es disminuïen els aranzells (1952) els països que el van firmar van reduïr a la mitat els aranzells anteriors. Aquest si que va funcionar. Ja era hora. Per pagar, donat l'escasedat de dolar a Europa, es podia comprar a credit o pagar amb els escasos recursos que tenien. Marshall va comprendre que Europa no podia comprar com abans, i EE.UU. podia entrar en una etapa de recessió doncs Europa era el seu principal comprador. El Plà Marshall va ser, en una situació de falta de liquiditat dels Europeus, els hi van concedir credits als països que tenien una major capacitat econòmica i d'Exportació perque poguessin comprar productes d'EE.UU. per poder tornar a posar en marxa l'industria Europea. Aquest plà va suposar diners, prestecs a c/t, donatius (aliments), i material bélic.

lunes, 3 de mayo de 1999

Caràcter politic del Plà Marshall. EE.UU. estava molt interessat en fidelitzar una part d'Europa, degut a la gran influencia que tenia la Unió Sovietica sobre l'Europa de l'Est. Finalment nomes es va aplicar a l'Europa occidental. La quota d'exportació dels països marcava la quantitat d'ajuda que rebrien. Dos tipus d'ajuda.

• Donatius, ajudes alimentaries.

• Prestecs a llarg termini, per ajudar les importacions de bens semielaborats o maquinaria per posar en funcionament la industria Europea.

Quin va ser l'impacte d'aquestes ajudes sobre el gran creixement de la Renda per Càpita? La recuperació econòmica s'havia iniciat abans que el Plà Marshall arrivés, i ames era una part petita de la renda, per tant l'impacte va ser limitat. Les virtuts del Plà Marshall van ser dues:

• Va permetre als estats Europeus aplicar politiques pressupostaries i monetaries equilibrades evitant l'estragulament financer. Si no haguessin rebut aquests credits, els estats no haguessin pogut importar. Els prestecs a ll/t van permetre que les monedes europees es poguessin mantenir. La segona virtut va ser que si EE.UU. no hagués enviat aliments a fons perdut, Europa no hauria poguut invertir en la reconstrucció. L'increment de la despesa militar per la Guerra de Corea entre EE.UU. i China, introduïnt nous equips militars entre 1951 fins a l'actualitat.

Establiment de relacions economiques internacionals. Fons Monetari Internacional, Banc Mundial i GATT. Tindràn molta importancia durant els 70 i 80.

Estat de benestar, dinamica de creixement i canvi estructurat.

• Excepcionalitat del creixement econòmic. Entre 1950 i 1973 en general tots els països industrialitzats van creixer molt mes que qualsevol época anterior o posterior. Convergencia i divergencia de les economies mes industrialitzades respecte als EE.UU. En termes de PIB, entre 1.950 i 1.973, si EE.UU. es 100, Europa i altres països es van anar apropant a aquest valor. La convergencia amb EE.UU. es una divergencia amb les economies de països menys desenvolupats. Aquests, mentre Europa estava en guerra va creixer ràpidament, però a partir de 1.970 el seu creixement va ser mes lent (NIC) Els països del sud del Sahara han quedat desconectats del creixement, sense res que oferir. Això ha provocat una desestructuració d'aquelles societats.

• Els factors del creixement econòmic.

• Inversió, o acumulació de capital, es traduïa en un augment de la productivitat, mitjançant la qualificació del treball.

• Ocupació

• Productivitat total dels factors, canvi técnic, canvis en les organitzacions empresarials i laborals.

Van haver estimuls externs que demandaven cada vegada mes producte, com l'increment del comerç internacional entre països industrialitzats, i a partir del 1.975 amb els països menys desenvolupats. Per Europa, el nivell d'obertura de l'economia va creixer, a traves de les reduccions aranzelaries pel GATT. L'altre element que va afavorir va ser la demanda interna. La distribució de la població activa per sectors ens mostra com es va transformar l'economia, principalment de l'agricultura van passar a la industria i el sector serveis, l'element clau van ser les transformacions del sector agrari, la mecanització (augment de la productivitat) i l'introducció de adobs quimics (augment de la productivitat per hectarea). Els preus dels productes agricoles van caure i va provocar canvis en les pautes de consum. Lleis d'Engel.

Si els preus dels bens baixen, cada vegada son mes accessibles per mes estractes salarials. La proprció de la renda dedicada a aliments ha baixat desde 1.950. A mes, els salaris van pujar. La demanda agregada entre 1.950 i 1.973 es va incrementar molt ràpid, i estimulava la inversió en nous productes que eren absorvits per la població. La diferencia del creixement dels anys 20 va ser que els salaris no van pujar en els 20.

• Politica economica de la plena ocupació. L'estat va mantenir una politica ortodoxa despres de 1.929 i nomes intervenia en les finances i el comerç. Això dificultava el creixement econòmic. Durant la guerra de 1.935-45, l'estat va intervenir a l'economia i va invertir en la producció d'armes. L'estat era l'únic que podia invertir sense esperar beneficis a curt termini, i va invertir en un conjutn d'infraestructures necesaries com la xarxa viaria i començà a crear l'estat del benestar. L'estat hauria d'oferir a la població uns serveis bàsics. L'estat havia d'aconseguir la plena ocupació. Mitjançant l'increment de la fiscalitat a les rendes mes altes que demanaven recurs cap a les rendes mes baixes. L'altre era el paper de l'estat com a inversor en infraestructures que permetien activar l'economia quan es veiessin simptomes de depressió.

lunes, 10 de mayo de 1999

Entre 1953 i 1973 el creixement economic es basava en la demanda interna i el comerç era principalment entre països industrialitzats.

• La politica economica de l'estat del benestar. Creixement del paper de l'estat en l'economia. L'escasa participació de l'estat en l'economia era sinónim de depresió i atur, aleshores, per la població era encertada la participació del govern en els afers conomics. La teoria economica recomenava quines eren les decisions que havien de prendre els governants. Com es posen en marxa aquests mecanismes. A partir de 1.950 els estats declaren 3 objectius principals:

• Creixement ràpid.

• Equilibri interior i exterior.

• Plena ocupació + redisctibució de rendes.

Al llarg d'aquests 25 anys hi van haver diferencies entre els països.

Sense creixement ràpid no hi pot haver redistribució de rendes. Els estats van prioritzar un objectiu davant dels altres.

• Alemanya. Per Alemanya un creixement ràpid provocaría un equilibri intern i extern. L'instrument fins 1.965 que mes van utilitzar va ser la politica monetaria. La major part dels impostos de les empreses públiques con propietat dels landers.

• França. Una gran part de l'economia es del sector públic. Per tant va optar per un creixement econòmic ràpid. Va patir processos inflacionaris. L'estat va dissenyar plans d'inversió per incrementar el nivell d'industrialització, això es va fer a traves de l'inversió. Va haver plena ocupació i redistribució de la Renda.

• Gran Bretanya. No va prioritzar uns objectius. Es va fonamentar en un increment de la fiscalitat, va incrementar molt els tipus impositius per afavorir les rendes mes baixes i va deixar de banda la inversió pública i no va incentivar la inversió privada. Va assolir la plena ocupació i la redistribució de renda mes degut al lent creixement de la població i a la perdua de productivitat dels sectors econòmics que no resultat d'una politica economica.

Les diferencies que hi havia entre politiques economiques dels diferents països es van homogeneitzar entre 1.965 i 1.973, es va produïr els primers simptomes de decreixement econòmic. El pes del govern en l'economia va augmentar, per tal de regular el creixement. Aquestes politiques van ser efectives perque van assegurar entre 1950 i 1970 un creixement ràpid i continuat. El mecanisme que asegurava estabilitat en el creixement econòmic van ser sobretot les politiques de demanda. La demanda continuada durant aquest anys van ser el factor clau del creixement i de la seva estabilitzat. L'estat ho mantenia a traves de la despesa pública i la fsicalitat. Aquest mecanismes actuaven una estabilitat del consum a llarg termini i donat els periodes recessius. Durant periodes expansius aquest mecanisme feia que la renda disponible en els periodes recessius. Creixia mes ràpidament que la renda nacional. Aquest fenomen es produïa a traves de la politica fiscal, gravava les rendes mes altes. La politica fiscal gravava el consum, jà quetens mes diners però et posaven mes impostos. La regulació pública assegurava a llarg termini el creixement. Hi havia un increment en la productivitat, que afectavia l'oferta de bens i els preus relatius. Es va produïr un periode de creixement estable entre 1950 i 1974.

Crisi del model de creixement de postguerra. A partir de 1974 va haver:

• creixement economic lent

• forta inflació

• Augment de les restriccions comercials

• Creixements problemes en l'obtenció de materies primeres de caractes energetic.

• Increment de l'atur.

Entre 1974 i 1996 l'economia va creixer molt lentament. L'energia i el petroli havia sigut l'element clau del model economic occidental, resultat dels baixos preus del petroli per les industries. L'economia europea era alhora molt vulnerable. Qualsevol distorsió en els preus o l'oferta d'aquests productes podia afectar les economies industrials.

lunes, 17 de mayo de 1999

El preu del petroli entre 1.900 i 1978 no havia augmentat, per tant va esdevenir una important font d'energia. Això va permetre que es difongués a tot el sistema productiu com a input necesari.

• La Primera crisi del petroli. Del 1973 fins a l'actualitat. Comprenen fases de recessió i expansió:

• 1973-1980

• 1980-1990

• 1990-2000 (?)

L'element comú es que la taxa de creixement la estat molt inferior a la de l'etapa 1955 - 1973. Durant aquest periode la inflació la estat molt alta.

1955 - 1973	1973 - 1990
Taxa de creixement alta	Taxa de creixement baixa
Inflació Baixa	Inflació alta
Atur Baix	Atur Alt

Aquests factors afectaràn les mesures que es prendràn per conduir la recuperació

1ª etapa.- 1973 - 1979. Crisi del petroli i de l'estructura productiva i presions inflacionaries. Abans de que el preu del petroli pugés, l'IPC jà s'havia disparat, degut a causes de tipus extern (economia internacional) com els EE.UU., que arrosegava un déficit exterior constant i importava mes del que exportava, en part degut a l'esforç bélic de Vietnam, i per una emisió de dolars que era la base del sistema monetari internacional, a partir del dolar s'establien els tipus de canvi de la resta de monedes. Els països havien de mantenir un equilibri interior perque la seva moneda no es devalués. Per aquella epoca hi havia una sobreoferta de dolars. El dolar baixaria de valor, i els països europeus sortirien perjudicats en les exportacions, doncs les seves monedes pujarien de valor, i la seva competitivitat disminuiría. Per tant, van començar a comprar dolars, per evitar la seva caiguda. Les causes de tipus intern (economies interiors), a les economies europees i americanes industrials, des dels 60 començaven a tenir problemes interns en el seu creixement. La productivitat del capital i el treball creixia mes lentament, feia que la participació del salari en el producte creixia mes ràpidament que la productivitat. A partir d'aquest moment, els beneficis van començar a baixar, i l'inversió s'anava frenant. L'ocupació va augmentar mes lentament i es va traduïr a partir de 1969-70 en endavant en un increment de la taxa d'atur. Per fer front a aquesta situació l'estat va posar en marxa els mecanismes que fins aquell moment haviaen servit per animar l'eocnomia mitjançant les inversions públiques i l'inversió de l'oferta monetària. Aquesta política expansiva de l'estat va fer que el consum es disparés i la inflació va augmentar ràpidament. Aquest increment del consum a tots els països europeus va generar alguns estrangulaments en l'economia industrial i la demanda de materies primeres per fer front a la demanda. Tota aquesta expansió es finançava amb els dolars barats que els europeus compraven en el mercat internacional. Per EE.UU. aquesta situació de déficit exterior feia que el seu finançament fos cada vegada mes car. A partir del 1971-72 EE.UU. va devaluar el dolar i va trencar amb el sistema de canvi fixe de l'economia internacional. Aquesta devalució del dolar i de les monedes europees, va augmentar la inflació. Degut a això, en 1973, la OPEP va augmentar els preus del petroli, per raons polítiques, com a represaria contra EE.UU. per la seva ajuda als Emirats Arabs amb armes i tecnologia militar, i per raons econòmiques, donat que els països arabs havien d'importar-lo practicament tot, i els preus del petroli eren massa baixos.

Això va colapsar els sectors que depenien del petroli, i com a conseqüencia de l'increment dels preus i la inelasticitat que tenia l'activitat econòmica amb el petroli, es transferia una part de la renda dels Occidentals cap a la OPEP. Va causar deficit en les Balances exteriors dels països occidentals i una enorme quantitat de divises en els països de la OPEP. Els països de la OPEP no tenien capacitat d'augmentar les seves importacions per compensar l'augment del preu del petroli. Amb la gran quantitat de divises, la OPEP va buscar rendibilitat en el Mercat Europeu, i una proporció mes petita, als mercats dels països subdesenvolupats. A Europa, la rendabilitat era del 6 o 7 %, un tipus baix comparat amb d'altres mercats, però mes segur. Amb els petrodolars que rebien dels OPEP, els bancs mantenien el tipus d'interes baix, i al mateix temps mantenien credits a Sudamerica a un tipus d'interes mes alt. Sudamerica importava manufactures d'Europa. Això va permetre als països europeus començar a recuperar la seva economia. Despres, totes les economies van iniciar politiques expansives comuns, que tenien com a eixos:

• Un creixement de la despesa pública, que exigia un augment de l'endeutament de l'estat. Aquest creixement no es suficient per absorvir tota la ocupació, l'atur va pujar, i els ingresos estatals van decreixer. En augmentar els aturats, l'estat havia de pagar mes subsidis d'atur.

• Els salaris augmentaven, independement de que hi hagués atur. Hi havia credits bancaris barats independentment de si estaves o no aturat.

Es mantenia la mateixa política economica que es seguia als 50.

2ª etapa. 1979-80. El preu del petroli es va multiplicar per 3, va pasar de 10$ a 35$ per barril. Però aquesta crisi no va ser tan acusada com la primera, doncs els països europeus no van practicar polítiques economiques que absorvisin l'increment dels preus del petroli via inflació. Van posar en marxa unes politiques en el consum energetic que van frenar les importacions, com cotxes mes eficients, evitar la perdua d'energia en l'industria, restriccions de petroli. Això va fer que el consum de petroli disminuís i els preus van moderar-se. Es van començar a fer prospeccions de petroli en llocs que abans, es coneixien però no s'havien explotat, en part perque el petroli que venia de l'OPEP era suficientment barat. Amb això, els països de la OPEP perdrien el control dels preus del petroli.

jueves, 20 de mayo de 1999

Aquesta crisi s'agreujarà degut al canvi en la politica economica dels estats occidentals i EEUU entre 1979-83. Es va passar a una politica restrictiva. Caracteristiques.

• La reducció de la oferta monetaria i l'increment del tipus d'interes.

• Eliminar el deficit públic, politiques d'austeritat de contenció de la despesa pública, com no fer inversions.

• Homogeneitat, tots els països aplicaren les mateixes mesures.

L'impacte d'aquestes politiques va ser mes dur que no la pujada dels preus del petroli, van arrelentir el creixement economic. Molts països van doblar el seu deute amb Europa i EEUU, el que va provocar al 82 la primera gran crisi del deute. Això permetia que Europa i EEUU entressin en aquets mercats i obtenir mà d'obra barata. El model de politica economica de GB i EEUU difereix del de Europa. Tenien una politica molt restrictiva amb tipus d'interes alt per combatre la inflació. Però ha provocat mes atur. Les formes en que s'ha renegociat el salari ha estat molt desfavorable i el salari real ha baixaat. EEUU i GB durant aquests anys s'ha produït un canvi important sobre la distribució de la renda. El grup de renda mes elevat a EEUU la incrementat considerablement la seva participació en la renda total i els grups de rendes mes baixos ha disminuit la seva participació en la renda total, per tant s'ha emprobrit. Tot i que això s'ha donat a Europa, donat que hi hà una redistribució de la renda mes equitatives, la productivitat té un increment mes alt que a EEUU.

jueves, 27 de mayo de 1999

A partir de 1.981 s'entra en una etapa de contracció econòmica per controlar la inflació.

• Reducció oferta monetaria.

• Incrementar oferta Monetaria.

En EEUU van anar acompanyades amb una desigual distribució de la renda. Aquestes mesures van repercutir en el tercer mon Europa tenia dificultats de creixer, en el mercat interior i en l'exterior, degut a que hi havien d'altres mercats que competien amb Europa, com Japó. No es podia exportar a America llatina, perque el mercat s'havia ensorrat. Africa va quedar-se fora del creixement, provocat pel tipus de relació que mantenia amb Europa i EEUU.

Evolucions divergents en el Tercer Mon.

Perque el Japó ha esdevingut una primera potencia economica mundial. Japó surt perdedor de la guerra, i EEUU volia desmantelar la seva economica que s'havia format durant el primer terç del segle XX. El perill comunista que s'exten a Asia, va fer que EEUU reforces al Japó. Les Bases del creixement al Japó va ser:

• Una reforma agraria.

• Un proces d'industrialització i forta de capital.

• La intervenció del govern en l'economia.

• La reforma agraria. L'agricultura Japonesa estava basada en petites i mitjanes explotacions agraries de caracter familiar. Encara que hi havia una elevada productivitat, encara sobrava treball, i s'ocupaven fora de l'explotació familiar, en la industria, perque les explotacions pageses tenien una elevada fiscalitat. La majoria de families havien d'estalviar per fer front a unes necessitats que l'estat nomes cobria minimament. El camp permetia a l'estat de tenir una elevada fiscalitat, i obtenir aliments i materies primeres barates.

• La industrialització era altament capitalitzada, doncs disposava de molts recursos, doncs l'estalvi era molt gran constantment podien anar renovant el seu equp industrial

"Crack de 1929", Enciclopedia Microsoft® Encarta® 97 © 1993-1996 Microsoft Corporation. Reservados todos los derechos.