identitat

Nom: The Observer (The Observer. The Review)

Data de fundació: 4 de desembre de 1791

Editor: Roger Alton

Circulació: 405.545 exemplars (ABC Setembre 1998)

Empresa: The Guardian Media Group (des de 1993)

Format: “Sábana”

Nombre de planes: The Observer (28/32 p.),The Review (20 p.), Sport (16/20 p.) i Business (12/16 p.)

Llengua: Anglès

b. personalitat, característiques singulars

Model:

The Observer és el primer periòdic de diumenge del món, en ésser fundat el 1791, ara fa 207 anys. És per això un setmanari amb molta tradició i que ha tingut una evolució constant al llarg d'aquests darrers dos segles. The Observer no encaixa en la descripció de periòdic purament informatiu britànic com és The Times, però tampoc no es poden establir similituds amb la premsa sensacionalista com The Sun. Pel seu contingut The Observer està prop de la premsa informativa quant a alguns continguts (negocis, cultura, etc.). Amb tot, el seu disseny, el tractament de la informació i algunes notícies de tipus social l'allunyen de la premsa considerada “selecta”.

Caràcter:

The Observer va néixer el 1791 amb una clara definició dels seus principis “unbiased by prejudice, uninfluenced by party ... whose principle is independence” (1) . Tot i aquesta primera declaració, tres anys després del naixement de The Observer, el germà del seu fundador, W.S. Bourne, va intentar vendre'l al govern anglès, que va declinar l'oferta. Així, encara que el caràcter del periòdic semblava que quedava marcat des del principi, de poc ha servit ja que durant dos-cents anys hi ha hagut molts alts i baixos.

Fins ara The Observer havia mantingut una situació més o menys estable, però d'uns anys ençà està immers en una crisi que també afecta a molts dels setmanaris britànics (a excepció de The Sunday Times). Les seves vendes han baixat enormement i els nous dissenys i reformulacions no han estat gaire ben acceptats entre els lectors. El recent descobriment del cas d'irregularitats financeres dels lobbies tampoc ha servit per reanimar el setmanari.

Tarannà:

El comportament del mitjà queda molt ben reflectit a la següent frase de l'article de Janet Watts de l'1 de desembre de 1991, en motiu del dos-cents aniversari de The Observer. “Yet, from its infancy, The Observer championed the poor, opposed slavery, pitied prostitutes, defended the common people. It was as guilty of sensationalism as its disresputable press fellows. But in its reports of murders, suicides and seductions, (...) a glimmer of compasion shone”. (2)

The Observer ha estat testimoni de dos segles d'història; els seus corresponsals van cobrir l'execució de Maria Antonieta i el triomf de Nelson a Trafalgar, entre d'altres. Encara que ha tingut sovint un comportament sensacionalista, la seva intenció és continuar essent testimoni de la història i reflectir la realitat social, la que més interessa al mitjà, de la manera més fidel.

Funció:

The Observer pretén ser una mirada de resum de l'actualitat de la setmana sota l'òptica d'un mitjà popular. El setmanari proposa una lectura de diumenge més relaxada que les de la resta de la setmana i aposta per textos amplis, complementats amb fotografies de qualitat. L'estructura de suplements d'esport, cultura i negocis permet al lector escollir el que més li interessa. El suplement The Review, dedicat a la cultura en general pretén ser una guia del panorama artístic a Gran Bretanya.

c. ordenació temàtica

Primera plana o portada:

La portada de The Observer (annex 1) compta amb una capçalera amb el nom del periòdic i amb el resum en imatges de les principals notícies dels suplements. La resta de la primera pàgina està formada per cinc o sis notícies del periòdic en sí i per, normalment, una fotografia.

La portada de The Review (annex 2) és molt més senzilla, ja que consta només d'una fotografia (enorme!). De vegades té un peu amb publicitat, però no és el més habitual. The Review té, en general, ménys publicitat que The Observer.

Molt text Text imperceptible

Poca imatge Una sola imatge

Seccions habituals:

A The Observer no hi ha unes seccions fixes, és tot molt caòtic. A excepció de la divisió que s'estableix amb els suplements (cultura a The Review, esport a Sport i economia a Business), la resta de temes com política o societat estan barrejats al llarg de tot el diari sense una intenció clara de distingir-ne la secció. Aquest fet queda demostrat a les pàgines 8 i 9 de l'exemplar The Observer del 14 de juny de 1998 (annex 3), on s'observa com una notícia internacional es troba al costat d'una social, sense cap mena de diferenciació de disseny i sense cap indicació de separació de seccions.

El sumari de The Observer demostra el desordre total que regeix la publicació, on cal indexar les notícies per temes i per escriptors i anar a buscar-les a les diferents parts i suplements dels periòdic (annex 4).

The Review es regeix per certa organització interna, tot i que no s'usa la figura de la secció. Hi ha un tema central que ocupa les pàgines 2 i 3, on també es troba el sumari (annex 5). Acostumen a haver articles sobre diversos temes culturals tractats extensament. La majoria de la informació, però, ve ordenada a `A-Z of culture' (annex 6), un apartat que aglutina per ordre alfabètic tot el que fa referència als fets culturals de la setmana. En aquesta macrosecció es troben les crítiques de cinema i llibres, la “Film of the week”, pàgines interessants d'Internet, vídeos, etc.

A The Review es dóna molta importància a les crítiques literàries. S'ofereixen fitxes tècniques dels llibres i una extensa entrevista a un autor setmanalment. També hi ha un Top 20 dels millors “paperbacks”.

Suplements:

The Observer està format pel propi periòdic i per quatre suplements. El setmanari ofereix informació i opinió a The Observer, informació cultural a The Review, esportiva a Sport i econòmica i de negocis a Business. També compta amb una revista a color, Life, on s'ofereixen entrevistes extenses i temes diversos presentats en un format més atractiu.

Serveis:

A més de donar informació, The Observer ofereix com a únics serveis al lector els mots encreuats i la informació climàtica. The Review té una secció de passatemps anomenada “Relax... and let your mind do the work”. També ofereix una àmplia guia teatral de Londres, una secció d'anuncis de contactes anomenada “9 Soulmates 9”i una on es mostren telèfons xat, de contactes, etc.

Publicitat:

A The Observer hi ha força publicitat. La majoria de les planes a color es fan servir per als anunciants; no s'exploten els avantatges que el color podria oferir a les fotografies de les notícies o a les infografies, sinó que les planes quatricomies es destinen a usos comercials.

La publicitat ocupa sempre la part inferior de la plana o la seva totalitat. Cal destacar que quan ocupen la plana sencera acostuma a ser per emprar el color.

The Review no compta amb tanta publicitat. Els anuncis no són tan magnànims (veure els d'IBM de l'edició del 7 de juny de 1998) i no existeix l'ús del color. El color que hi ha es fa servir com a valor informatiu o artístic, ja que només s'usa a la portada i contraportada, on hi ha informació i opinió, respectivament.

d. forma, presentació de continguts

empremta tecnològica:

The Observer no destaca per un ús extraordinari de la tecnologia. Usa el color com qualsevol altre diari del mateix estil, i prioritza el desig del client de fer anuncis atractius al valor informatiu del color en les notícies.

El periòdic té una edició on line que es pot consultar a través de la web de The Guardian http://www.guardian.co.uk

The Review tampoc destaca per cap empremta tecnològica particular. El procés productiu deu ser el mateix que el de The Observer, de manera que no es diferencia d'aquest quant a ús de les tecnologies.

Il.lustracions i infografia

La infografia gairebé no s'usa. En el període estudiat no apareix cap exemple d'infografia, potser perquè les notícies que formen l'agenda setting de The Observer tampoc no ho requereixen. En ésser notícies de caràcter social explicades normalment a través de testimonis, la necessitat de sintetitzar dades o d'esquematizar informacions no es fa necessària. A The Review, en ésser informació cultural basada en crítiques literàries i entrevistes, tampoc no es fa cap ús de la infografia.

Les il.lustracions sí tenen molta importància, sobretot a The Review. Són gairebé obres d'art i formen part de tot el conjunt cultural d'aquest suplement. N'apareixen a moltes pàgines i sovint esdevenen una secció fixa com és el cas de la gran il·lustració de Paul Hamlyn a la contraportada de The Review (annex 6 i 7).

Fotografia

La fotografia té un paper vital. La majoria de les imatges són de gran tamany i es troben a un lloc preferent, convertint-se en el centre d'atenció per sobre del text. The Observer fa un ús una mica més restringit que The Review que dóna prioritat total a la imatge. La fotografia a The Review és vital, és molt més important que a The Observer. A més, al suplement la fotografia és més artística, menys fotoperiodística, més d'autor (annex 8).

Un exemple d'aquest fet és la portada del suplement, que es basa en una única fotografia, normalment de gran qualitat artística. El tema de la imatge de portada té a veure sempre amb algun article o columna de l'interior, però no necessàriament el central.

Compaginació i disseny

The Observer es basa en una compaginació de planes de 8 columnes, molt estretes, sobre un format enorme (“sábana”). Tot i que hi ha moltes imatges, el text es fa feixuc pel petit tamany de la tipografia del text i per la contínua grisor que es percep “I fear that good writing is too often remaining unread because of the daunting columns of grey type” (3). Només les pàgines a color dels anuncis i les puntuals fotografies donen un to més distès al periòdic. Encara que el disseny ha canviat contínuament durant dos segles d'existència, ara per ara sembla que estigui una mica abandonat i que els esforços que s'hi han esmerçat no hagin cuallat entre el públic.

A The Review el disseny podria estar més encertat, obtant per formes més innovadores com una fotografia única a la portada. Però sembla que la forma del suplement tampoc funciona, “The Review section needs a rethink: its poster front doesn't work and its inside layouts are uninviting, even to the most eager of readers” (4). Els titulars sovint no són del tamany que caldria per cridar l'atenció i es dilueixen amb la resta d'informació. Amb tot, destaca l'ús de les il·lustracions i de la fotografia, com ja s'ha citat anteriorment.

e. discurs informatiu

Tipus de titulars

Els titulars de The Observer criden l'atenció per un cert to sensacionalista. No acostumen a ser informatius, sinó que són similars al següent: “A little girl is traumatised. A caring couple face ruin. Social services have failed. And a court says we can't report it” (annex 3). En ésser notícies de tipus social normalment basades en testimonis, els titulars capten l'essència de la història trista i traumàtica per atraure l'atenció del lector.

En el cas de The Review això no passa, ja que els temes culturals no necessiten titulars tan sentimentals com l'anterior. Aquí s'utilitzen frases fetes, metàfores, cites textuals, etc. més pròpies d'un suplement cultural que d'un periòdic informatiu.

Gèneres

The Observer usa generalment la notícia estricta en gairebé totes les seves informacions. Les informacions breus o de tamany mig es presenten en format de notícia estricta. La notícia principal acostuma a ser una combinació de gèneres ja que mostra un tema des de diversos punts de vista. Destaca en aquest diari l'ús de les històries de vida, que són molt utilitzades per donar informacions a partir de testimonis protagonistes. El reportatge i l'informe acostumen a arrodonir la notícia principal basada en una història de vida. L'entrevista no és un format gaire freqüent a The Observer, tot i que és evident que sí és una eina de treball per obtenir informació.

A The Review destaca l'ús de la fitxa tècnica per pel·lícules, llibres, programes de televisió, etc. És bàsic el paper de la crítica i també el de l'entrevista, que cobra més importància que a The Observer. La crònica també abunda a les pàgines del suplement cultural a l'hora d'informar sobre estrenes de tot tipus. El retrat és el complement perfecte per les entrevistes a personatges diversos del món de la cultura.

Estructura narrativa

L'estructura de la piràmide invertida s'utilitza normalment a les notícies curtes o d'extensió mitjana. Les informacions més àmplies no es desenvolupen seguint aquest forma sinó que miren de captar l'interès durant tota la lectura.

The Observer usa un estil més periodístic que The Review on és possible jugar més amb la narració. Al suplement cultural normalment no es narren fets, de manera que no s'està tan subjecte a l'estructura de la piràmida invertida, les 6 w's, etc.

Estil

El llenguatge emprat al setmanari té un marcat to sensacionalista. Per tal d'arribar millor al seu públic, The Observer usa un llenguatge més popular: no col·loquial, però sí més proper a la seva audiència.

En el cas de The Review o de Business, es procura mantenir cert nivell, tot i que mai s'allunya de la comprensió dels lectors del periòdic. La cultura i l'economia són temes que requereixen un llenguatge més acurat que les històries de vida de The Observer.

f. organització redaccional - professional

Fonts

La gran majoria d'informacions provenen de fonts pròpies. Els corresponsals de zona i els corresponsals per temes acostumen a cobrir un alt percentatge de les notícies. Cal destacar el paper dels encarregats de temes. Certes informacions són donades per corresponsals d'informacions molt especialit-zades com “Marie Wolf, Consumer Affairs Correspondent”. Es dóna molta importància al cos de periodistes, fins el punt d'indexar les informacions segons les persones que les han escrit. El paper de les agències d'informació no és gaire destacable a The Observer.

Els fotògrafs també són una part de la plantilla que tenen un paper molt important en el mitjà. The Observer i The Review compten amb fotoreporters com Antonio Olmos que cobren molta importància en les fotografies d'autor, sobretot en les del suplement cultural. Només algunes fotografies de notícies internacionals són extretes d'agències com Associated Press.

Professionals

Sembla que The Observer i The Review tenen un cos redaccional molt fort. També compten amb un ampli ventall de corresponsals de zona. Un fet destacable és que de vegades no es cita el nom del corresponsal, com a la notícia sobre Nigèria de l'annex 3, on s'atribueix la informació a un “Special Correspondent”, sense citar-ne el nom.

The Review compta amb especialistes i crítics de cine, literatura, etc. i no acostuma a enviar cap corresposal enlloc.

Col·laboradors destacats

Un col·laborador destacat de The Review és Peter Conrad, que en col.laboració amb l'il·lustrador Paul Hamlyn, s'encarrega de donar forma a la contraportada del suplement cultural cada setmana. Conrad tracta diversos temes relacionats amb l'actualitat cultural a partir d'escrits d'autor que s'han convertit en una part distintiva de The Review (annex 7).

g. innovacions periodístiques

En els darrers anys The Observer ha patit diversos canvis de disseny en la seva versió convencional de paper. La innovació periodística més destacable és el fet que darrerament el periòdic hagi tret una versió on line. Tot i que ara sembla que totes les publicacions tenen la intenció de fer el pas a la versió cibernètica, no cal menysprear el fet que The Observer ja tingui la seva edició a la xarxa.

Aquesta és potser la innovació més destacable que ha viscut el periòdic en els darrers temps.

Annex 1. Portada The Observer

Annex 2. Portada de The Review

Annex 3. Pàgines 8 i 9 del 14 de juny de 1998. Demostració de la falta de seccions

Annex 4. Sumari de The Observer

Annex 5. Sumari de The Review

Annex 6. A-Z of culture

Annex 7. The Observer Profile by Peter Conrad and Paul Hamlyn

Annex 8. Fotografia d'autor

Història del periodisme

The Observer. The Review

1

14

The observer

The Review