HISTORIA DE LA PRODUCCIÓ US I CONSERVACIÓ DE LA CCEE

L´objectiu d´aquesta asignatura no es altre que el de esbrinar el per què de l´existència de la memòria escrita, i a més a més de les biblioteques.

Descobrirem quins han segut els interessos ideológics que ens han dut al naixement de la memoria escrita.

Al programa hi ha 3 temes:

• La producció de textos com s´han produit i qui son capaços de produir textos, els quals despres esdevindran memoria colectiva i/o escrita.

Hi ha que saber que no tots son capaços de produir textos per que no tots eren capaços ni sabien llegir ni escriure, encara actualment es dona aquesta circumstancia als païssos desenvolupats que parteixen amb una certa ventatja respecte als païssos no desenvolupats, per això nosaltres ens podem considerar uns privilegiats.

• Veurem les diferents formes de producció de textos que hi ha hagut desde l´antiguitat fins al renaixement.

• Analitzarem les formes d´us dels textos, ja que no tots els textos s´han llegit de la mateixa manera, ni tots llegim els textos i els entenem de la mateixa forma.

• Avaluarem tot allò relatiu a la conservació de la memoria, el per que existeixen els arxius y les biblioteques. El que hi ha que tenir clar és que existeixen per que hi ha hagut una intencionalitat en la seua conservació, però a més a més conserven aquells papers que li interesen, eixos papers on s´està escrivint la seua memoria i no necessariament la de tots. Segons la ideologia o la tipologia d´eixe arxiu o biblioteca guardara un tipus de documentació o d´altra segons més li convinga.

A nosaltres no ens interesarà tant saber la historia de les institucions, es a dir quant naix, que te la biblioteca nacional de cataluña, qui la va fundar,etc. Sino més be el per que s´han format i sota quina ideologia, etc...

BIBLIOGRAFIA

• Escolar, Hipolito. “Historia de las bibliotecas”.

• Millares Carlo. “Introducción a la historia del libro y de las bibliotecas”

Aquests llibres estan més encaminats a la primera de les finalitats vistes avans (saber la Hª d´una institució, quant naix, quina docum. Te, etc...).

• Borges, Jorge Luis. “El libro”. Ed. Borges oral, Alianza.

• Benedetti, Mario. “El olvido esta lleno de memorias”.

• Pennac, Daniel. “Como una novela”.

Aquest llibre és el “vademecum” de l´asignatura. On ens diu que no se pot obligar a ningú a llegir, ni tampoc a fer-ho de la mateixa forma que ho fem nosaltres.

“Vademecum”: es un verb en llatí que vol dir camina amb mi, és el llibre més important per a tu el llibre que sempre portes darrere. Els metges s´han apropiat d´eixa paraula i per a ells el vademecum és un llibre que és el llistat de tots els farmacs que hi ha al mercat amb la seua posologia, contraindicacions, etc...

• Bradbury, Ray. “Farenheit 451”. Parla d´una societat ideal on els bombers en comptes d´apagar incendis cremen biblioteques amb la intenció que s'ha de ser feliç i que és la lectura la que crea infelicitat i separa als homens pels seus ideals, etc...

Abordarem el primer problema de la memòria escrita a les societats occidentals:

• Es pot veure analitzant la història descriptiva de les institucions, algo que no interesa perque està a tots els manuals.

• També es pot abordar desde el punt de vista de la història de com s'han descrit els llibres. P.e. El llibre de Fernandez..., on diu la història de la descripció dels llibres desde l'edat Mitja fins a l'actualitat. Açò tampoc interesarà tant.

• El que realment ens interesa, és el perque s'han fet llibres i perque ens interesa conservarlos. Qui llegeix? Perque?. Aquestes preguntes podem resoldreles llegint el llibre de Daniel Pennac “Com una novel.la”.

Un llibre molt important és el de George, J. “Escritura archivo de la memoria”. És una sintesis del que ha significat la escritura en el món occidental.

Hi ha que tindre clar perque en un moment determinat algú ha volgut vencer l'oblit, i l'escriptura ha aconseguit enmagatzemar eixa informació oral i/o intel.lectual, per això han sortit les biblioteques.

Les biblioteques, els polítics ens venen que és memòria col.lectiva, però això és una falacia, és la memòria d'uns pocs, aquells que tenen alguna mena de interesos i que el pas del temps ha esdevingut memòria col.lectiva.

Companys de viatge. Són autors que veuen de manera peculiar el naixement de la memoria escrita, el perque existeix aquesta. Son filòsofs, filolegs, etc.

Cardona, J. “La antropologia de la escritura”

Lledó, E. “El silencio de la escritura”

Lledó, E. “Lenguaje y memoria”

Sartre, JP. “Qué es la literatura?”. Este descobreix que és l'escriptura i el llegir per a una persona que es dedica a escriure constantment. Ens deixa clar la poca preocupació que tenen els bibliotecaris del perque escriuen els autors i/o escritors. *

Mckenzie, D. “La bibliografía y la sociología de los textos”. Aquest és anglés, però es traduït al castellà. *

Es important llegir el anterior llibre perque els bibliografs es fixen o no analitzen sols les formes en com s'han descrit els documents (llibres) sense preguntar-se el perque d'eixes formes de descripció, sense preguntar-se el perque es descriu: un incunable, un document, un imprés, de diferents formes.

Barthes, R “El grado cero de la escritura”, “El placer del texto” y “El susurro del lenguaje”.

TEMA 1: LA URGENCIA Y LA FRAGILITAT DE LA MEMORIA ESCRITA.

Tenim tres textos que ens serveixen per abordar la probemàtica de partida: Qui la crea, perque existeix i per a què es conserva la memòria?

Aquestos textos ens ajudaràn a pensar i meditar a proposit de la memòria. (Pàg. 5-8). Hi ha dos grabats (s.XVIII) que procedeixen d'un llibre editat als anys 80. Aquestos ens descobreixen les classes socials que están defensant la conservació de la memòria escrita.

Finalment, hi ha dos textos que ens parlen del proces de generació i conservació d'una memòria, ens serviràn per a saber com es conservarà eixa memòria. Aquest és un text imprés a València en 1512, es coneix amb el nom de “Aurem opus” (treball daurat). Aquest conté la copia de tots el privilegis reials concedits a la ciutat de València per la Corona d'Aragó desde Jaume I fins a 1512.

Ens preguntarem, perquè els recull? Per que estàn tots els territoris, a qui pertanyen, la data, etc. Aquest llibre consisteix en una mena d'ordre d'arxiu de la ciutat o d'aquest regne, perque recull tots els privilegis, a més a més ordenats.

Traducció: “En aquest llibre està la copia cotejada dels reials privilegis i costa que existeix originalment en la sala de l'arxiu del Consell de la ciutat de València”.

El primer privilegi és un, segons el qual Jaume I, es compromet a que una vegada conquerida la ciutat de València es construirà la catedral. La catedral la construí damunt de la mezquita (aniquilem una memòria i en construim un altra).

Recapitolant, aquests tres textos primers ens descobreixen el perque la preocupació de la memòria és molt anterior a aquesta època romana. Hi ha memòria escrita ja al tercer mileni a.c. en un persontge com és Sume.

P.e. Pensem en el comentaris, no sabem res d'aquest personatge, sols sabem perque hi ha una placa on diu que ahí está aquest, nat i mort a tal any. Açò es degut a la preocupació de l'home per crear memòria i fer romandre en el temps el seu pas per aquest món. Açò no és res nou i ja passa abans en època antigua.

Per tant qualsevol recurs escrit implica la voluntat de romandre i perviure en el temps.

En plató és el moment en que naix l'escriptura filosófica, abans no hi habia hagut.

En Roma, quan el cenat (el patricio) declarava a una persona no grata, eixien els llapideires (lapicidae) en el cillell i mortell borrant els noms dels emperadors declarats “persones no grates”. El que feien era borrar la memòria, perque no estaven d'acord amb els seus ideals.

Aquesta activitat és la que es coneix com a Damnatio memoriae i fer mal a la memòria, es a dir, cancelar la memòria de la persona. Hi ha que fixar-se en la importancia que té la memòria per a una societat com és la romana. Ens estàn demostrant la importancia que té la memòria per a una societat.

Text I: “Quan es decidia que una persona habia fet malifts i es condenava la seua memòria, com succeia a molts emperadors, el seu nom es cancelava per tot arreu, inclús els apelatius de les carregues militars, l'espai del qual s'habia llevat la escritura el reomplien de diverses formes, de vegades allargant el títol d'altre personantge a la mateixa inscripció. De vegades abans de llevar el nom recobrien en fang la superficie on está el nom de la persona no grata. Recoberts de fang han estat els noms de les estatues. (Luteti sunt tituli santorum).

A més a més, d'aquest text es pot llegir a la mateixa font que: “enviarem als campaments persones a que buscaren les estatues de emperadors per a cancelar el nom d'aqueste mateixes, recobrin-les de fang, com sol fer-se a proposit dels tirans”.

Aquest es un text que ens mostra la importancia de la memòria al llarg de la història de la cultura escrita occidental.

Text II: Hi ha un recull de cites que van de 1120 fins 1273. Tots ells procedeixen de documentació jurídica escrita en la península ibèrica entre dites dates.

Es refereix als documents que estudia la diplomàtica medieval, són textos on es plasmen negocis jurídics, tant de persones publiques com privades. Aquests paraules venen del protocolo de la part dels documets esmentats.

Veurem com el recurs o la escritura ha segut una preocupació per a vencer lo dit, i deixar memoria escrita d'això, açò ha segut una preocupació per a tots, tant a Europa com a la Península Ibèrica.

Text 7: “ In ... amen. Cosa raonalbe, és que totes les coses que són venudes, per tal de que no siguen oblidades s'han de confirmar per mitjà de la escritura”.

Perque hi ha aquesta preocupació? Per que ha ha una propietat, es fà una venda d'un terreny i si no tenim documents que ho justifiquen en algun moment donat no podrem justificar-ho i la pedrem.

Text 5: “Perque aquestes coses que es fan en el present de vegades desapareixen de la memòria a no ser que estiguen escrites, l'escriptura nuteix la memòria i llança lluny allò incomode que produeix l'oblit”.

L'escriptura genera memòria y evita els problemes que se'n deriven de l'oblit. Text més important que diu que l'escriptura es generadora de memòria.

Es poden traure una serie d'idees a partir de la lectura dels textos 5 i 7. Pàg.2 i 3.

• La necesitat de la construcció d'una memòria. La manera de que la memòria perdure en el temps per mitjà de l'escriptura. La necesitat de la memòria es important per a conservar els drets sobre terres (açò és fonamental per als textos diplomàtics).

• L'escriptura és el mitjà pel que permaneix la memòria en el temps.

• Front a l'escriptura que perdura en el temps, la memòria humana es fragil i cau en l'oblit, fa que la informació es perda en el temps.

Aquestes tres idees fonamentals es donen en tots els textos analitzats, son els cinc elements fonamentals per a la nostra discussió.

Text III: Ara ens transladem al s.XX, amb un text d'un escriptor xèc, Milan Kundera, que descriu una realitat que es produeix com a conseqüència de l'invenció de Praga en l'any 68, per l'exercit soviètic. Açò comporta l'aniquilació d'una memòria i la suplantació per altra. Esta idea de la imposició d'una memòria que fan els inversors (que sempre destruiexen la memòria passada i la transcribeixen per a fonamentar una nova, la que més conve als inversors, la seva).

Deixa eixa invessió un buit en el ser de tot individu, ja que nosaltres som, constituim una determinada cultura perque tenim una certa memòria, o som resultat d'una certa memòria. La nostra identitat la debem a la nostra memòria, nosaltres no som perque habem tingut un passat (una memòria) que ens ha fet que sigam qui som i com som.

En aquest cas l'exercit invasor imposa una nova literatura, una nova geografia, destruiex la seua memòria per a imposar altra cultura i donar peu al naixement d'altra nova.

P.e. Açò, també es dona a molts llocs quan entrem a la mezquita de Cordova, ens uneix un sentiment d'opressió perque eixa mezquita que és el símbol de la cultura mora està dins d'una catedral gótica, vegem com eixa imposissió no es sols geogràfica com es veu al text. O en el cas de València que passa tot el contrari, es borra una memòria, la musulmana ficant-ne una nova, construint sobre ella (símbol islàmic) la catedral de València.

Pàg. 10-11. Hi ha que saber que València es conquerida pel Rei Jaume I en 1238 (any en que entra l'exercit de Jaume I a València). Aquest document està datat l'any 1236, dos anys abans de la conquesta difinitiva de la ciutat de València, encara no hi havia conquerit la ciutat i dos anys abans estàn desfent el símbol islàmic i sustituint-ho per altre. Volen fer la catedral sobre la mezquita.

Així les pràctiques islàmiques romandran durant molt de temps, fins l'expulssió dels moriscos (perque una cultura no es pot borrar aixi com aixi, sino que es te que fer poc a poc). Però borraran els seus símbols d'identitat ficant-se d'altres (els cristians construint iglesies), comencen a imposar una memòria diferent a la que hi havia en el moment (volen construir altra memòria, cosa que també es te que fer poc a poc, açò du molt de temps).

En tots aquestos textos vists fins ara existeixen dos elements en comú:

• La necessitat de la memòria

• L'instrument que permet generar la memòria

En el primer cas, hi ha una constant que és la que anima als èssers humans a vencer l'oblit, algo que ha estat desde sempre. Com si tinguerem una especie de por a l'oblit, a no existir, perque l'oblit implica la no existència, eixa preocupació de vencer l'oblit ha estat desde un principi, es per això que l'home va inventar l'escriptura i ens fiquem al segon nivell. Així les dos coses són depenents entre sí i estàn relacionades.

Ens adonem al mateix temps que la memoria que se'n deriva de vencer l'oblit constitueix l'identitat nostra (gracies a eixa memòria el passat som qui som ens identifiquen socialment).

L'escriptura és la que genera una memòria artificial que supera completament la memòria humana, permet la temporalitat (ja que la memoria humana es limitada i es pert en el temps).

L'escriptura és l'element artificial i il.limitat capas d'almacenar i registrar-ho tot.

Opinió: Quan ens trobem alguna cosa escrita no direm que es veritat o fals, sino que es un punt de vista, és el que pensava o li interesaba plasmar algú. Això que passa no és memòria? Sí que ho és, una de les posibles memories, un dels posibles punts de vista que esté que contrastar amb altres. Però quan no tenim altre punt de vista en la memòria més val eixe que altre, més val tindre alguna cosa de cert que res i no tindre ninguna constància del passat.

Llegir: Gimeno F. “Quemar libros... que extraño placer”

L'altre dia vegerem els tres blocs de textos que constitueixen l'objecte de la nostra reflexió de memòria el que vol es vencer l'oblit (que és al fi i al cap la no existència).

La paraula clau de la nostra reflexió és, què és la memòria?.

Segons la real academia de la lengua española “Potencia del alma por medio del cual se retiene y recuerda el pasado”

La memòria sens dubte és allò que ens permet recordar, que ens permet tindre present el passat.

El retall xicotet que dona a classe dona la definició de memòria segons el diccionari llatí de la facultat de teologia.

La memòria ja des d'un principi preocupara als classics.

Transcripció:

“ Memòria es algo per el qual l'anima repeteix aquelles coses que van passar”. Per tant, la memòria és allò que ens permet recordar esdeveniments del passat.

“Es pot entendre doblement, és doncs, la facultat per el qual l'anima repeteix aquelles coses

TEMA 2: PRODUIR TEXTOS

Llegir a partir de la fotocopia 2 i especialment quan s'interroga sobre el verb escriure (pàg. 148-9).

Després a partir de la pàg. 4 hi ha un dial.leg de Plató important, llegir per a explicar l'apartat dos d'aquest tema, llegir sobre tot a partir de la pàg. 471-405).

Les fotocopies a partir de la pàg. 7 serveixen per a explicar la tercera part del programa, les formes de reproduir el text entre la antigüetat i els temps moderns. Anirà desde l'antiguetat fins al renaixement (començament de l'època moderna). Pàg. 7-18. Aquí hi ha moltes imatge que mostren com es produeix el text, hi ha molts intel.lectuals reproduint textos. Pàg. 13 (circa de 1343).

Pàg. 21. Manuscrit. És un miscel.lani Juridic, aquest és de la 2ª meitat del s.XIII i es conserva a la biblioteca de l'Escorial a la sig. Z 33/14.

BAV (abreviatura de la Biblioteca Apostòlica Vaticana).

Ara el proposit d'aquest tema 2 és com s'ha produit els textos, mostrar les formes de produir els textos desde l'antiguetat fins avui. Pel verb escriure no ha significat el mateix, per això, es important recuperar historicament les formes de produir dels textos que constitueixen la memoria escrita, els pensaments d'una col.lectivitat. però també psoar al nostre abast i descobrir front a tots nosaltres es mostrar i/o reconstruir lo que es diu el temps de l'autor, es a dir, el periode de temps que va desde la creació del text per part de l'autor i com el text aplega a nosaltres.

És l'autor el que presenta una necessitat de reflexar algo, però en eixe text i en eixe temps intervenen altres persones: tipografs, encuadernadors, etc. Que el que fan és manipular els textos.

Per tant hi ha dos objectius:

• Descobrir diacronicament les formes de produir textos

• Descobrir el temps de l'autor. Desde que l'autor el fà, fins a que el document alcança el lector, peruqe a partir d'eixe moment el text depen del lector que són els que l'interpreten.

Però a més, no de forma manipulada segons s'ha volgut per uns interesos.

Per a tot això, s'ha de partir de la definició del ver escriure. Seria convenient bucar aquesta paraula a diferents diccionaris, per adonar-nos que el verb escriure té una multiplicitat d'acepcions. Per exemple, escriure és fer un llistat, és crear una obra de literatura, etc.

El verb escriure suposa una multiplicitat de realitats que són diferents entre sí. Així doncs, escriure no seria més que una activitat mecànica de fixar una informació en el temps, però quan parlem de fer literatura estem fent altra realitat que no es mecànica.

Hi ha diferents acepcions fins i tot aposades, per tant, totes aquestes acepcions es poden reduir a dos:

• Escriure es fer romandre, detindre una informació transmesa per la realitat, és congelar la informació, fer-la romandre en el temps.

• Amb l'escrit raonem intel.lectualment, serveix per a la creació i reflexió intel.lectual.

L'activitat mecànica és aquella que copia els textos per fer-los romandre, no ens interessa ara perque el que interesa és el temps de l'autor, el temps de la producció del text.

El que ens interessa és descobrir que és escriure intel.lectualment per a facilitar-nos les coses.

La millor definició d'escriure és la d'un filòsof francés Michelle Sartro. “La invención de lo cotidiano” fotocopis pàg. 147-149.

Ens interessa el moment en que ell es pregunta que és escriure, pàg. 148.

Bé, com podriem explicar eixa definició? L'escriure és una activitat de tipus intel.lectual, es a dir, pensar. És una activitat concreta que consisteix en construir edificis intel.lectuals, raonaments, textos de diferent natura, etc. tots els quals tenen una finalitat. Però on construeix l'intel.lectual és a un espai propi, que és una pàgina. Per exemple, un foli en blanc no ens diu res, però si el vegem ple de paraules tenim un text, un edifici intel.lectual.

Quan una pàgina està en blanc nosaltres serèm qui decidirà que té que dir aquesta.

El resultat de tota la construcció és un text de qualsevol natura: un grafiti, un tractat de filosofia, un manual de matemàtiques, etc. Qui escriu no escriu per divertir-se, aquest sòl vol que el text siga llegit per un conjunt d'usuaris, no ho à per a ell mateix sino per els demés.

Un text està sempre dirigit a una col.lectivitat de lectors, però que aquests no pertanyen al temps de l'autor. Per això, qui escriu porjecta la seua imatge cap al futur, no la fà sols romandre en el temps.

En aquest nivell convé distingir tres elements:

• La pàgina en blanc: que és un món sense definir, on no hi ha res, això si ho imatginem, socialment seria una societat sense organització. Això amb certa informació seria com un missatge que es vol transmetre i eixa societat per a fer-la, canvia, fer-la millor o aportar-li algo.

La pàgina en blanc és un espai on es definirà el futur d'una col.lectivitat. La pàgina en blanc és un espai sense definir, que en escriure-la estem definint el seu dominador, allò que vol l'autor i que el defineix com a tal.

• El text quan escribim en una pàgina en blanc el que fem és crear un text de la natura que siga. Per exemple, al wc. de la universitat fica “basta ya de catalanismos en esta facultad”, això indica la seua intencionalitat política al text, el defineix, es tracta d'una persona que està encontra de l'unitat lingüística, ens dona a coneixer part de la seua personalitat, indica que vol projectar els seus ideals a la societat.

• La projecció del text a la societat.

Qui escriu projecta la seua idea cap a la societat, creant una nova realitat o definint quina és la seua realitat. Està projectant una idea a la societat, crea una alternativa sobre allò que es dona a la societat, com és el cas de l'exemple anterior o que corrabora allò que es dona a la societat. Ú no escriu per divertir-se sino per a donar a coneixer algo, es a dir, el text que jo cree és allò que jo pense, part del meu èsser, allò que hem representa i eixos ideals meus són els que vullc reflexar per diferents motius, si ú és fà sentir és degut a certa intencionalitat, perque vol donar a coneixer algo, ja siga una protesta, ideologia, etc.

Açò serveix per a definir allò que significa escriure i produir textos, qui ha magatzemat els papers està definint una imatge de sí mateix, està contruint un text, uns ideals que l'interesen i amb els que s'identifiquen i el projecten cap el futur. (vol que els altres el llegeixquen, persuadir-los).

Ell compara la paraula escriure i la definició d'aquesta amb el relat “L'illa del tresor” de Robinson Crusoe.

El full que ens ha donat avui “2.- Producir Textos”, és bibliografia sobre el tema 2.

Hi ha una llista de títols de diferents autors i tots són grans autors de la literatura que han reflexionat sobre els diferents textos que han produit.

Açò, és important per a copsar perque escriuen ells i amb quina finalitat ho fan. Parlen sobre la seua feina d'escriure.

Llegir imprescindiblemente J.P. Sartre “¿Què és la literatura?” hi ha un tema a aquest llibre dedicat a que és l'escriure i el llegir.

També és important Roa Bestos “El escrito y su obra”, es fixa en el procés de circulació i distribució dels textos.

Ara ens endinsarem en l'apartat segon del tema 2. Utilitzarem el text de les pàg. 4-6. Fotocopies.

És un text de Plató procedent dels dial.legs en concret del “fedre”, és un passatge en el que es descriu el moment de l'aparició de l'escrit i els guanys que hom obté en utilitzar-la, que és considerada com un farmac per a la memoriaa i la sabiduria.

Aquí es conta la invenció de l'escrit i qui l'inventa, conté els beneficis socials que tindrem per l'ús d'esta nova tecnologia. Es important llegir el text de Plató per a saber que és el que obtenim utilitzant l'escrit i com la cultura occidental ha fonamentat la seua memoria en conseqüencia.

• Fer un comentari del text del Fedro de Plató, esbrinar o buscar en una enciclopedia com era l'època en que vivia Plató.

És important dir que l'escrit és l'instrument que permet crear una memoria artificial, per això, és rebutxada en aquests dial.legs.

FOTOCOPIA LLIBRE MANUSCRIT B.

Aquest colofó segueix per a il.lustrar com un text fet a l'antiguetat clàssica a circulat per diferents èpoques, i vegem com en aquest text s'ha mantingut vigent fins a 1450, es a dir, la vigencia de l'escrit és per a els temps dels temps.

FOTOCOPIA 17.

El colofó d'aquest facsimil no ens diu l'any del manuscrit, però si que ens diu el copista i gracies açò sabem quin és l'any 1380 del s.XIV. aquest copista està jugant entre l'utilització del llatí i del grec.

“EL FEDRO DE PLATÓ”.

En el text el que proposa son dues maneres de saber i la contraposició d'aquestes dos mans diferents de concebre el pensament.

• El dial.leg i el món de l'oralitat

• La memoria i el món del escrit.

Estem en un moment històric on confronten dues formes diferents de concebre el coneixement:

• El dial.leg: sistema de coneixement de les societats orals

• La escritura

Plató viu al s. IV a.c. així a peu de pàg. en la nota de la pàg. 403, ens diu el 720 a.c. però el moment en el qual viu Plató és un moment en que hi ha dues formes diferents de coneixement.

Al text el deu creador de la escritura la defensa perque diu que farà més memoriosos a la gent. L'altre diu que no, que els farà sabir perque oblidaran allò aprés, perque sempre podràn recorrir a allò escrit, per a recuperar eixos pensaments.

Eixa època s.IV a.c. és la que l'escrit fonamenta l'ensenyament de la filosofia, abans la filosofia, el saber es transmitia oralment per al dial.leg.

Al món del dial.leg y de la oralitat s'ha de estar present (emisor i receptor), per a intercanviar idees per a que et transmeten el saber, sino no pots el moment s'escapa no el pots atrapar i fer teu.

Mentre que, la escritura deixa el coneixement fixat, congelat en un element alié a l'home, a la seua memoria artificial més perdurable. Si eixe saber es deixa per escrit, jo encara que no haja de compartir eixe moment i no estiguera present en eixe dial.leg puc ser partifec del que allí es va dir.

Explicació del professor, la seua opinió:

Plató viu entre 429-347 a.c. del s. V-IV a.c. De tot el conjunt de la filosofia platònica “el fedro” és un dial.leg que s'escrigué en l'època que els estudiosos de la filosofia diuen de la maduresa intel.lectual entre 378-380 a.c. començament del s.IV a.c., moment en el qual va escriure: “El banquet”, “el Fedro” y “La republica”.

La preocupació central del dial.leg es mostrar les diferents forces que intervenen, que presionen o actuen sobre la comunicació verbal de les persones. En eixe context “el fedro” (i més concretament el mite de Theuth i Thamus, mostra la modernitat del pensament platònic i més l'actualitat del pensament platònic, perque per primera vegada Plató reflexiona sobre un aspecte verbal entre la cultura occidental, que és la relació que existeix entre l'escritura i memoria).

Les societats que no tenen d'instrument els permet reflexar una memoria

D'una banda queda configurat el món de la oralitat, que el dial.leg es concibeix més la comunicació simultanea i el de l'escritura que comparteix la formació d'una memoria que no és simultanea, que es fixa en un soport alié al sistema cognostiu (memoria) de l'home i al qual es pot recorrer en qualsevol moment per a recorrer a un saber donat en altre temps.

Aquest text contraposa l'escritura amb la memoria.

L'escritura per a Plató constitueix una memoria artificial, extranya i aliena. Però la importancia és que es tracta d'una memoria artificial, per això, el seu és no fer més sabis als egipcis, perque l'escrit és una memoria artificial (per això es farà més olvidativa) front a la memoria natural que els èssers vius es permet rememorar temps passats.

El segon tret de modernitat residueix en que per primera vegada s'ha plantejat la relació entre la vida de les paraules i la indefensió de les lletres. Perque en l'oralitat sols es posible l'intercanvi intel.lectual quan hi ha dial.legs, per tant, el coneixement te vida i va lligat el cos, per tant, la veu significa la vida. Significa l'intercambi d'informació, front açò, l'escrit significaria la mort perque allunya la informació de l'èsser humà, la transllada a un soport, un soport alié, una memoria artificial. “l'escrit mata l'esperit però contrariament vivifica”. Es per això que el dial.leg de Plató diu, quan tu preguntes a un text aquest no et dona una resposta, amb el text no pots establir un intercamvi, mai pots dialogar amb ell, sols ho pots fer metaforicament, però no realment si pots recuperar algo passat en canvi si l'escrit genera una memoria artificial, fa morir la informació i la transllada, no pot considerar els usuaris més sabis, al contrari eixa capacitat per recordar la perd amb l'ús de l'escrit, el que fà es que sigues memoriòs.

Per acabar s'ha de reclamar la importancia i la paradoxa entre l'associació entre l'escrit i la mort. En difinitiva de l'escritura tot el que diu Plató al seu dial.leg es pot resumir en la epístola de S. Pau, que és una paradoxa, com la societat actual ha recorregut a l'escrit per a romandre en el temps, això es paradogic, perque l'escrit no s'ha dit que ens apropa a la mort?

És una paradoxa extranya, perque tots acudim a eixa memoria artificial per a romandre en el temps.

Gracies a la mort de la tempralitat podem mantindre un dial.leg intemporal indifinit, en tots els textos que s'han produit en la cultura occidental, gracies a l'escrit perque podem llegir i entrar en dial.leg metaforic amb els nostres avant-passats. (gracies a que s'allunya la informació de la vida).

Però també no havem de ser ingenus i pensar que en llegir els dial.legs de Plató ens translladem al s.IV a.c. i en tots els temps en que ha vixcut Plató (en tota la vida del text). Perque eixe text ha sigut censurat en el temps, etc.

Un text que resumeix bé tot el que hem dit és:
* Lledó, E. “ La época de la palabra hablada acaba en Grecia con Tucidides, que reprocha a su predecesor herodoto la búsqueda del éxito entre sus agentes. En el campo de la filosofia tiene también lugar con Aristóteles, un cambio decisivo. Platón llama a su discipulo con marcada ironia por su saber de libros anagnotés, el lector”.

Per a situar-nos Tucidides (s.V a.c.), Herodot (tot just abans que aquest), Aristóteles (384-322 a.c.). si ens adonem estem en un moment que va del s.V-IV a.c. en apenes un segle s'ha produit una gran transformació, una societat deixa de ser oral i recurreix a l'escrit. Açò suposa l'enfrontament entre mestres i deixebles per la forma que tenen de concebir el saber, perque uns feien ús de la paraula i l'oralitat per a transmetre les seues iees i altres l'escritura.

En una societat oral la anomnesis el recorda el que fà als homes més sabis perque tenen més memoria, són més memoriosos, mentre que quan apareix l'escritura els homes descuiden això, perque tenen una memoria artificial aliena a d'ells.

El que volen analitzar és com s'han format i com han romés en el temps els testimonis escrits.

El que analitzem és la forma en que una obra es llegida, que és interpretada. (açò és important per a saber la vigencia d'un text).

L'autoritat en un text clàssic va donada per un text que l'ha escrit una persona. En l'Edad Mitjana igual.

Però el que nosaltres entenem com a regim de propietat dels textos “copiright” apareix al s.XX, com analitzarem els textos a través de la historia? Per mitjà dels colofons que és on informà de la data de redacció del text, qui l'ha redactat, quan i com, i per qui l'ha redactat.

Per exemple, Aristotil té més de 200 obres reconegudes y diuen els clàssics que eixa obra ens a aplegat avui per altres persones que s'han preocupat de fer vigent eixe text, hi ha persones que han agafat les seues idees i les han reproduit a través del temps fins que ens aplega als nostres dies, però eixe text que tenim avui front a nosaltres no es igual al que volia trasmetre Aristotil, sino que eixos diferents autors que s'han servit del text de Aristotil l'han anat manipulant tant intencionada com desintencionadament, simplement per el pas del document d'una mà a altres o perque eixos ideals els han reproduit parcialment amb motiu de denotar certa ideologia.

Aixi el que intentarem esbrinar, és el perque de la vigencia dels textos, el perque uns textos han aplegat fins als nostres dies i d'altres no, i amb quina finalitat s'ha fet això.

DOCUMENT 13.

És un text en llatí vulgar, és el s.XIII quan els textos agafen aquesta llengua perque abans s'utilitzaba el llatí, aleshores aplega un moment en que se n'adonen que no tots coneixien el llatí i que no tots podien aplegar als textos. Aleshores s'adopta la llengua vulgar i eixe llatí va evolucionant i vulgaritzant-se.

s. XIII es el moment en que les institucions que expedien documents (cancilleria i notaris) adopten estes llengues vulgars, açò es dona prudencialement poc a poc en el temps.

Aquí hi ha un colofó d'un text que és original on ens apareix qui i perque l'ha fet, on i quan (la data).

En quan a les dades que ens aporta el colofó és que un comitent qu encarrega un llibre (el rey) li diu a un escriba (Joan de Barbastre) li faça un llibre.

DOCUMENT 14.

A partir del s.XIV hi ha un gran nombre de lectors, ja no és la gent adinerada als comitents sols els que llegien, sino que ara hi ha més gent que es dedica a la copia de textos, hi ha més textos que circulen i el comerç dels textos s'abarata i aplega així a més gent, però es tracta de gent amb una economia bona, sobre tot burgesia adinerada. Açò és el que fà que el s.XV aparega la imprenta.

Ara el comitent i el copista és la mateixa persona, jo vullc un llibre ho dic algú que m'el deixe i el copie.

El que ens diu este Barbastre és que de la mateixa forma que ell enregistra la seua feina quan copia eixe text de Francesc Eximenis quan aplega al colofó no copia el mateix sino que diu el dia i la data en que l'ha acabat de copiar, diu que l'ha fet de la seua mà i ho fà per a que la seua vida siga de bé i arribe al cel.

DOCUMENT 15.

És una traducció al català d'una obra clàssica, és un text de Cató que abans estava en llatí i ara s'ha fet en català. Són “les màximes morals”. Aquesta copia es dona al renaixement, una època en que se n'adonen que els textos de l'edat mitja no els aporten la veritat i com ells recerquen precisament açò, es dediquen a copiar els texts clàssics.

Aquí es veu com un llibre ens pot arribar de diferents formes, una d'elles és per mitjà de la traducció i això és una traducció, passar del llatí al català un text de Cató, açò forma part d'una manipulació del text, no segueix fidelment l'original. Això es degut a que eixe autor vol transmetre una certa ideologia. Per exemple, el de exaltar el català.

En l'humanisme el que pretenen es reviure el món anterior, els texts de l'antiguetat clàssica però ademés fidelment, filologicament els texts antics clàssics pero a més a més tal com es produiren. No els texts antics reproduits al llarg del temps, no els texts antics traduits per els monjos a l'edad mitjana.

Als nens els ensenyaven a llegir i a escriure en llatí clàssic, era una forma de rebujar el seu passat, venen a Italia els autors de Constantinoble de tradició grega a treballar aquí per que hi havia una demanda.

Aleshores, a Italia se n'adonen de que no tenien els texts originals (grecs) tal i com es feren, sino una traducció dels originals en lo qual una manipulació d'aquests.

Per això, els humanistes creuien que tenien la potestat de criticar-ho tot, perque havien descobert els arrels de la seua cultura, per això l'humanisme en un primer moment cosa que s'ha oblidat en molts casos és filologia, es basa en els texts antics, i després es dona en altres aspectes: art, ciencia, etc.

El que diuen és que lo que un autor du pot variar per les copies que s'han fet de'eixe manuscrit. Antenen els humanistes que l'autor i l'obra es modificada per qui hi ha intermediaris entre l'obra original i l'obra que ha aplegat als nostres dies. A partir de l'autor de l'obra original que dona una opinió poden haver en el temps diferents autors que agafen la ideologia que els interesa d'allò que diu l'autor i omiteixen allò que no els interessa, es manipulen els texts en eixe moment de copia, pero eixe no te perque ser dolent, simplement es reflex de l'evolució d'eixa societat, dels seus pensaments i ideologies que varien en el temps i això te el reflex més inmediat, els texts, però açò, que diem nosaltres eixa visió positivista no era copsada com a tal pels humanistes que veien això com a dolent, perque es falsejava la veritat i la veritat estava als clàssics, al text original.

Si bé, el colofó als texts manuscrits es diu qui ha fet el llibre, etc. als texts impresos aquests colofons adquireixen una bessant més editorial i comercial, es diuen coses que no apareixen a la portada, les característiques de l'obra, on s'ha imprés, quant va el llibre, qui l'ha editat, si hi ha il.lustracions, qui les ha fet, etc.

El proposit d'aquesta classe es analitzar materialment el procés creatiu dels texts. El que analitzarem és el moment en que l'autor crea un text per a veure aquest procés i/o moment cabdel. Veurem les fotocopies que ens ha donat i els següents texts del dossier.

Tots tres manuscrits que ens acaba de donar podem designar-los com manuscrits d'autor, són manuscrits autògrafs que reflexen l'escrit de qui ha plasmat eixe contingut ideologic que ens volen transmetre. Aquests són de moments llunyans i molt dispers en el temps.

FOTOCOPIA 1. Reprodueix una pàg. d'un manuscrit de la Biblioteca del Col.legi del Patriarca, una persona l'il regala a Joan de Ribera abans de morir. Aquest manuscrit s'ha considerat un autograf de S. Vicent Ferrer, el qual cosa ens permet datar-lo. Serà forçament d'abans de la mort de S. Vicent Ferrer 1415, començament del s.XV. els espais buits al costat de l'escriptura són escrits, hi ha notes als marges, el que palesa aquest manuscrit es que escriu manualment aquest manuscrit és l'autor intel.lectual del text.

Eixos afegitons que hi ha en les interlinies estàn fets en altre color de tinta, això revela que el que escriu en moments diferents el text. El text es va escriurre tal dia i després al cap de per temps reelaborarà les seues idees i escrigué altra informació a les interlinies.

L'autor escriu i al fer això crea intel.lectualment un text, el crea agafant diferents paragrafs, troços o ideologies de la Biblia.

FOTOCOPIA 2. Es una fulla del “Cancionero y romancero de ausencias” de Miguel Hernandez, 1939, moment en el qual ell està a la pressó.

L'ha reproduit perque aquí és on vegem realment el procés creatiu dels poemes de Miguel Hernandez.

Quan agafem una edició d'ara tenim un text perfecte que no reprodueix totes eixes errades o tatxons que tenien com objectiu perfeccionar el text.

Això ho feu ell en un quadern escolar de format petit, que ell amb tota seguretat al estar en una cel.la de la pressó amaga a la seua butxaca. Aquí es veu tot el procés creatiu de la seua poesía, com plasma una idea i la reelabora fins deixar la idea última.

FOTOCOPIA 3. Es tracta del manuscrit de “les fundacions” de Santa Teresa de Jesús”, és un manuscrit conservat a L'Escorial.

L'utilitzarem perque ens mostra un altre estadi diferent de la creació documental, d'aquests dos darrers veuerem que el manuscrit sobre tot de Miguel Hernandez és una bruta copia, és un text a brut, és le moment en que l'autor està pensant i construint i això es plasma al text.

Ben diferent és aquest text que no tenim els taxons de la producció del text, no és un text a brut, és com si ella haguera fet una copia ben feta del manuscrit, no hi ha taxadures, ni correccions, solament una, un afegitó en una nota marginal a l'esquerra. Pareix que ella haja copiat “ex novo” el seu text, perque ella ja viu a l'època de la cultura impresa, però per a aclarir-se al donar eixe text per a publicar es fà una copia a net del seu primer text on apenes hi ha afegitons.

Però hi ha altra explicació perque Teresa d'Avia o Jesus, escriu al moment d'extasi o després ella vol demostrar que ella no escriu, escriu l'altgre que es Deu que l'inspira, ella està donant vida a allò que li di Deu, no escriu la seua mà, no escriu ella, sino que escriu ella a partir d'allò que l'inspira Deu. Per tant, si parla Deu que es un èsser més perfecte que ella, que el que vol transmetre es un missatge clar, per això la seua escritura es perfecta, no té taxons, si fera taxons se li podria objectar que no escriu guiada per Deu, escriu ella que elabora i reelabora els seus pensaments fins a trobar les paraules correctes, però no es te que plasmar perque si l'inspira Deu es com si Deu li dictara i ella escrivira.

TEXT 10.

Apareix S. Jeroni escriguent el text i vegem como escriu clarament el procés d'escriure, perque está inspirat per Deu.

TEXT 8.

Apareix S. Gregori ficat en el procés de l'escriptura, un procés que fà pensadament i de forma clara perque ho fa inspirat per Deu, per això, la paloma es seu al muscle.

EN RESUM, tots 3 facsimils ens descobreixen que l'autor de textos de la natura que siga quan crea intelectualment escriu, es a dir, es serveix de l'escrit per a donar coherència a una idea. A més a més, tots 3 manuscrits ens diuen i ens informen que eixa escritura es fa automàticament, tenen una idea i la plasmen per escrit.

Pero sempre ha segut així?

Doncs no, si fan una ullada al passat vegem com no, com sols a partir del s. XI-XII es quan els autors escriuen autografament les seues obres. Només a aquesta època pren una importancia l'autor del text i l'autoria dels textos. Vegem com l'autor eix de l'anonimat de l'època antigua, de l'època anterior. Vegem como això de que els autor escriguen el textos autografament i s'identifiquen explicitament amb allò que escriuen, es una concepció relativament moderna que es dona a aquests textos que haguen vist (a partir del s.XII).

L'autor escriu, i en escriure crea el text, com es pot veure al tercer manuscrit de les fotocopies, que van del s.XV-XX. L'aspecte de l'autor es un aspecte tòpic de la literatura i de la cronologia, ens mostra l'autor a la seua cel·la escribint rodejat per la seua biblioteca l'imatge que plasmaria eixa situació escrita al text 10 (imatge ideal de qui escriu el text).

Açò, ha esdevingut un tòpic tant per els laics com per als eclesiàstics, com es veu a la representació exacta de qui escriu el text.

Mentre que si anem al TEXT 11 vegem com a la part inicial del text, a la miniatura ens apareix Ramón Muntaner escribint el seu text sentat. Aquesta imatge del copista o autor escribint la seua obra, aquest tòpic de la literatura (que va des del s.XI-XII fins ara). Hi ha milers de representants de llibres que mostren a l'autor escribint la seua obra.

Però això sempre ha segut aixi?

No, el que passa en el periode anterior, el s.XI-XX, on podem utilitzar com a font d'análisi una representació iconogràfica que ens reflecteix como es composaven les obres a l'antiguetat i època medieval, que aniria desde el s.I fins als.XI d.c.

Aquesta iconografia de reproduir o escriure els textos en l'antiguetat està al text 8. Ací mostra al Papa Gregori I en el moment de dictar l'obra amb la ploma al muscle com a signe de inspiració.

Hi ha un atril amb els llibres oberts, a l'esquerra apareix l'escribà o copista que es dedica a escriure les paraules de Gregori I (l'autor). Hi ha una distancia o separació entre l'acte de crear i d'escriure una separació que desapareix desde el s.XI-XII endavant. Per tant hi ha dos moments:

• Desde el s. I-XI en el que els autors no escriurien, sino que dictarien. TEXT 8.

• Altre que va desde el s.XI fins a l'actualitat, en la qual els autors no sols escriuen, sino que també creen. TEXT 10.

A l'època antigua i medieval l'autor no escriu materialment el text, una raó per la consideració de l'escriure, del verb escriure i de la consideració social d'escriure, ja que, a l'antiguetat aquesta activitat és una activitat considerada un “opus servile”, es a dir, un treball dels esclaus, qui escriveix és l'esclau, és un sirvent. Per exemple, l'activitat mecànica d'escriure és una activitat que fan els esclaus solament.

Això fà que l'escrit siga una activitat mecànica, açò no vol dir que cap dels autors de l'activitat escribia, això seria mentir, si que agafaven les seues notes escrites a mà, però el text definitiu els dictaven. Per això, el verb dirctar, de vegades a significat composar i/o crear. Per exemple, un manual de Diplomàtica publicat el 1970 a Roma diu “Dictetor est ille qui textur in documenta ....”.

El dictador és aquell que composa el text del document dictant-li'l a l'altre o fent l'esborrany, açò aplicat al periode que va entre l'alta y la baixa Edad Mitja.

Per això, duran certs periodes de la història dictar ha significat composar. Mentre que actualment eixe significat de la paraula dictar ha cambiat, es sinónim d'aquell que repeteix algo que previament ja ha està creat, no significa en cap moment crear, sino repetir i/o escriure allò creat ja.

Aquesta concepció de “opus servile” arribaria hasta Dioclesiano X, que a partir d'aquest moment es cobra una certa quantitat per escriure, ja que tots no en sabien. Al s. V és quan l'esglesia com a institució es presenta a Occident com ha heredera cultural del món Romà, per això, es mantingué eixa consideració de l'escriure en la que l'autor dictava i no escrivia. També a aquesta època cambia la concepció d'escriure, ja no es cobra, ja que tenien garantida la seua subsistència als seus monestirs, ells consideren que per l'escriptura y la copia de textos aconseguiran la salvació de l'anima “opus pro remedis animae”, per això, els manuscrits d'època alta medieval hi ha expresions que diuen que el qui escriu esta dugent a terme una especie de castig per a salvar i alliberar l'anima. Però l'esglesia manté els mateixos elements de producció del text, que a època clàssica escriure es igual a dictar.

FORMES D'ESCRIURE

La producció dels textos a època antigua i/o clàssica comencen per la poesia, sembla que aquesta la creaven els poetes de propia mà (autografament). Les fonts que ens permeten esbrinar açò són de dos tipus:

• Representacions literaries, podem acudir a eixes fonts per a veure com ells creaven els textos que diuen com els autors creaben o feien la poesia. Per exemple, oraci, catulo, suetoni, etc. tots ells es situen entre el ss. I-II d.c.

• Al mateix temps disposem d'un segon tipus de fonts, que ens permeten copsar el procés creatiu, són fonts més directes perque no són creacions, sino els manuscrits originals propis greco-egipcis, que mostren autografs d'alguns poetes. A aquests trobariem: treball de composició i intervencions per tal de perfeccionar o corregir el text.

Pel que fa a la prosa, la situació es diversa, la práctica habitual és la de dictar el text als secretaris i amansienses.

Les fonts són molt diverses i hi ha moltes, fins i tot podem utilitzar com a fonts el “institutioe cretoriae de Marco Flavio Quintiliemo, que desaconsella l'utilitzar el dictat com a pràctica escritularia.

Al dictat foren creades gran part d'obres de la literatura romana, grega i tardo antiga.

A sovint l'autor disposava o es posava a dictar quan ja tenia un esquema fet, un esborrany amb el guió de la seua obra i altres materials que ajuntava al guió, açò era una pràctica habitual, sobre tot a les obres grans.

D'açò s'ens ha quedat moltes dades en una sèrie de notes en rollos de papir anomenades “pro memoria”, per tant, les obres més llargues es feien al dictat.

Altres contextos son per exemple, els escrits oficials i fins i tot es conserven escultures d'època romana, que aixi ens ho mostren com un dictador està diguent als copistes que tenen que plasmar.

Fins i tot, algunes cartes privades i personals que es feien de forma autografa, algú les feu al dictat, se sap que com Ovidi s'excusa front a un interlocutor per no escriure la carta de la seua mà sino d'altra, al dictat.

Fins i tot, en l'ambit privat i personal on l'escrit autograf té major importancia, es feren cartes al dictat, per això, tenim un text a la pàgina 7 on diu “ens fixem de les 4 traduccions que ens ha reproduit a la fotocopia, no hi ha cap que coincideixca.

Hi ha un text a la fotocopia 7, que serveix per a reflexionar en la producció de textos en la tardana antiguetat. Pàgina 7, epistola ad gelates nº 13.

Gal. 6, 11. Aquí S. Pau reclama l'atenció del lector, per això escriu “videte qualibus litteris ....”, açò va dirigit als Gelato potencials lectors del text i els reclama l'atenció sobre la ortografia ja que diu “mireu amb quines lletres us escric de propia mà”.

Però perquè reclama l'atenció?

L'altre dia diem que les epistoles es feien al dictat, pero que de vegades es feien de propia mà, reclama l'atenció dels lectors per la seua ortografia, açò és una font amb valor històric, però perquè?

Hi ha tres posibles interpretacions:

• S. Pau no escriu autografament les seues epistoles sino que les escriu al dictat i una vegada escrites cirda l''tenció diguent que les escriu ortograficament. S. Pau escriu al dictat pero de vegades també ho fà a mà, per això diu “jo no escric autografament, pero quan ho faig, mireu com ho faig”.

• La 2ª interpretació és que com no escriu normalment, fà unes lletres notiques i desordenades, no es un profesional de la escriptura. Una persona que no escriu normalment fà una escriptura desdibuixada, podria ser que es disculpara aquí en esta frase perque no ho ha escrit això amb una factura amb bellesa i clara.

Açò té relació en un passatge de D. Quijot “Quan Sancho es gobernador de la Insula, li diuen si sap escriure i ell siu clar, se unes notes de marca de fardo que dicen mi nombre”. Això vol dir les lletres que utilitzaven els mercaders a època medieval per a marcar les mercancies (això a la lletra de fondo). Sancho Panza diu ha aprés a escriure unes lletres de lletra de fardo grans y desdibuixades perque no té una destresa al escriure.

• Posiblement i atés que el passatje biblic es situa al capítol 6é. de la epistola, al final de la carta. Aleshores es podria interpretar que S. Pau está fent esment no al contingut de tota la epistola, sino al comiat i al salut final a partir de les lletres. Això es feia ja a època medieval amb el Bene Valete, que solia fer-se autografament i es feia en lletres majúscules i minuscules.

Per exemple, fotocopies del 1.12.99. és un privilegi alt medieval del Papa Joan XIII de l'any 967, el privilegi és un dels documents més solemnes que expideix la cancilleria pontificia.

Si ens fixem en el comiat del text, a la part de baix del document, amb lletres grans i despres d'una creu fica BENEVALETE, el Papa no ha escrit res del document, el que si ha escrit presumiblement és el benevalete, eixe comiat i formula d'enguri (de salutació).

Per això, tornant al text 7, la 3ª interpretació pot ser sia aquesta, mireu tot lo escrit abans del Benevalete tot ho ha fet ell.

Si ens fixem al text del la Fotocopia 7, hi ha diferents traduccions del text en llatí, però la més correcta és la que ell ens ha dit. A aquestes traduccions també es fà esment al tamany de les lletres que poden ser grans o no poden ser de dues formes i depenent del tamany les lletes se'ls vol donar un significat o d'altre.

EN RESUM

Des d'antic, els autors creen el dictat als seus textos, i quan cambien d'una forma de crear els textos a l'altre és al s.XI-XII, moment en que els historiadors anomenen en la bruta edat mitja, després veurem el perque d'esta transformació en la producció de textos que hi ha a la pàg. que ens diu diferents formes de producció de textos (Fotocopia 7, part de baix)

Aquí ens dona la definició d'escribà: aquell que es dedica a escriure, però ell fà una activitat mecànica, escriu coses d'altres sense afegir ni cambiar res. És respectuós amb el text que té davant.

A proposit d'açò un Abat de Sant Ger que deia que per a escriure dedicaba als monjos més inutils e incompetents “als que semblen menys inteligents” perque entre els copistes medievals els que es dedicaven a les copies eren els menys inteligents per a que no s'inventaren documents i els manipularen.

El compilator, és aquell que copia llibres, el que escriu coses alienes.

El comentator, és el que a partir d'un text que no es seu en fà un seu.

El autor, és el que diu o escriu les seues idees que són propies i són les principals del text.

Hi ha una època més actual en que hi ha autors que faran texts agafant idees d'altres autors, però que fan un text seu propi a partir dels altres, en una ideologia propia, agafen ideologies d'altres autors omitint altres per a crear un text seu en donada ideologia. Així es fà cada vegada amb més intensitat a partir de la baixa edad mitja, cosa que abans del s. XII resulta dificil trobar-los.

Abans els textos es feien al dictat i pràcticament no conserven autografs, a partir del s.XIII si que hi ha textos autografs conservats.

Per què es dona això?

Perque es dona un valor important a la autografia i al concepte autor material del text. Les posibles respostes.

A partir del s. XII-XIII en la Baixa Edat Mitja, s'ha modificat el valor de la ortografia, el text autografs va guanyant en el text una importancia capdel, això ho evidencien certes actituts personals, com ara el del Rei Pere el Cerimoniós, que quan vol reduir la distancia entre emisor i receptor escriu autografament, l'escriure autografament adquireix un valor de proximitat i intimitat entre locutors allunyats físicament en el temps.

Hi ha una crònica que diu que el Rei Pere el Cerimoniós está necessitat de diners per a la lluita, i escriu als manatoris de la ciutat de València per a demanar-los diners, si no estiguera interesat en això no escriuria autografament, per això diu a la cort, mireu si us tinc en estima que us escric de propia mà (perque són interlocutors del mongret).

A partir d'aquest moment també l'ortografia dels texts es presenta como sinonim de validesa i autenticitat del text, cosa queabans no era considerat, per això els textos no es feien autografament.

Hi ha un interés diferent entre separar i identificar allò que es original i allò que és copia.

El context social en el qual es produeix aquesta transformació estaria format per una sèrie d'elements:

L'increment del nombre de persones alfabetitzades a l'Europa Occidental entre els ss.X-XIII, s'incrementa el nombre de persones que llegeixen i escriuen. Açò és diferent, valorar quantitativament perque no se sap el nombre d'habitants en la Europa Occidental, per altra banda sembla estupit fer-ho.

Com a primer indici tenim una informació relativa als llibres, i si acudim a qualsevol biblioteca europea on hi haja manuscrits antics, si anem allí i fem un llistat dels manuscrits que es conserven atenent la seua cronologia, descobrirem que a partir del s.XII hi ha un creixement important. Per exemple, abans igual s'en conserven 4 o 5 de un segle i després igual s'en troben 200 i aquests incrementen amb el temps.

Això vol dir que eixe creixement reflecteix l'augment de la producció escritularia per part de la població, algú pot dir que això no es així, que si no hi ha testics es perque al ser més antics eixos llibres d'abans del s.XII s'han perdut, però això és fals, el que és evident es que hi ha un augment i ua democratització de l'escrit.

Tot això serveix perque si hi ha més llibres vol dir:

Que hi ha més persones que escriuen

Si hi ha llibres, evidentment també creix el nombre de lectors qualitativament.

Açò desembocaria en el naixement de la imprenta.

Hi ha que saber que aquest increment no afecta al conjunt de la societat, aquest creixement es limita a ambients eclesiàstics, perque si mirem els títols dels llibres, les temàtiques tractades són sempre les mateixes: llibres religiosos, literatura vinculada a la tradició eclesiàstica, etc.

Però no és l'únic ambient aquest, sino també hi ha altre domini que ens permet veure eixe creixement, que és l'ambit de l'escriptura epigrafica d'us imiportant al món romà i que desaparegue en la caiguda de l'imperi romà i al s. XII tornen a incrementar notablement. Per exemple, si vegem les diferents obres d'art com ara “lebsis de S. Climent de Taull” on està deu amb un llibre obert amb un text, allí cadasqun dels apostols que hi ha un text explicatiu de qui es eixe apostol.

Ara al s.XI hi ha una presencia més important d'aquests retols explicatius a les obres exposades, hi ha més escrit exposat, això vol dir que hi ha major presencia de l'escrit perque hi ha més gent que està en disposició de llegir a eixa època.

També hi ha altre fet que així ho identifica que hi ha més gent disposada a escriure com es l'aparició del paper al s.XIII a la Península Ibèrica amb Xàtiva. Això significa una democratització de l'escrit. L'aparició del paper implica produir textos molt ràpidament i amb menys cost.

També la paulatina implantació de les llengües romàniques que es converteixen en llengües escrites. Per exemple, el català i el castellà a la Península Ibèrica, aparegueren les primeres senyals al s.X “el silenci”, manuscrit del monastir de Silos, on hi ha un text en llatí i un escritor que no l'enten fica notes al marge. Al català hi ha documents notarials on el notari escriu el text en llatí, però hi ha paraules que no sap ficar-les al llatí i ho fà en català.

Al s. XIII les llengües romàniques pasen de ser secularies com havem vist perque la llengua escritularia per excelència era el llatí i ara hi ha texts escrits completament en llengües romàniques que han aconseguit el dret d'escriptura per al fruit de la promossió social de persones que s'han introduit en l'escriptura, no a través del llatí sino per mitjà de les llengües romàniques.

També en aquest context sorgeix una professió que serà capital, com és l'aparició del notari, persona que valida i fà els contractes jurídics fets entre persones privades.

Si ens fixem als documents notarials vegem com tots els escrits són escrits a màquina i a mà l'escrit del notari. Aquest valor de l'escrit a mà és una herencia del s.XIII, el notari publica allò que firma de la seua mà, tot el que firma té un valor legal i provatiu, per això, el lema del notari és “res abans de la fe”.

L'ortografia com vegem es conferir validez jurídica a un testimoni escrit.

Finalement, per tota Europa sorgeix una necessitat de enmagatzemar informació, per això una vegada s'enmagatzema s'ha de organitzar la conservació d'eixos papers guardats peruqe amb la bona organització de l'arxiu i de la memoria, en definitiva, en un moment donat podem acudir allí i trobar allò que necessitem, allò que dona fe del'autenticitat d'un fet jurídic que no és altra cosa que els documents que tenen un valor jurídic i d'eixe correcte enmagatzematge de la informació (depen de la bona gestió i funcionament de la institució). Els documents legitimen les posessions de la institució a la qual representen.

LA REPRODUCCIÓ DELS TEXTOS.

Si recordem la diacronia, dien que desde el periode de l'antiguetat fins al s. XII es copien els textos, a partir del s.XII l'autor escriu directament els textos. A partir d'ara diriem que l'autor pert el control.

El resultat del procés creatiu és un manuscrit d'autor, sense taxadures, reescrits, etc. El manuscrit de Miguel Hernández és un manuscrit d'autor.

A partir d'aquest moment intervindran altres persones que no siga l'autor, aquestes determinaran les formes de reproducció dels textos. Els formats d'una edició o altra cambien.

En el periode anterior a la imprenta no existeix l'empresari que finança el llibre, la situació era més dificil. Com el difonia? L'autor solia dedicar la seua creació a un persontge important, així podia conservar-lo a la seua biblioteca, almenys una copia.

La conservació del text a època medieval depen dels poseedors, depen de que una persona estiga interesada sobre una determinada lectura i s'entera d'on està ubicada i fà una copia. El futur poseidor d'una època no sols determinava una copia sino també com seria el seu format, etc.

El text estarà en estat de conservació, dependerà del poseidor, tant el llibre com el format.

Els llibres es poseixen perque són obres d'art, obres de luxe, no es conserven sols per a la lectura, perque són fonts escrites.

En sentit capitalista del terme constitueix una inverssió, encara que és una animalada parlar de capitalisme a l'època que estem centrats.

El llibre en època manuscrita és una de les proves que mostraven els estatuts alcançat pel poseidor del llibre. Els poseidors determinen la factura material dels textos, dels llibres, a partir d'aquest moment apareix el viatje dels llibres, els textos circulen en vehicles diferents, els llibres sempre han circulat amb llibres luxosos o amb llibres amb unes característiques molt modestes, açò ho ha determinat els poseidors. Els poseidors determinaran la estructura física dels llibres.

La circulació dels textos podrien representarla com per exemple, el parc automovilistic del s.XX (diferents models, colors, etc.).

Fonts per descubrir com el poseidor de l'obrea determina la factura material dels llibres:

• El primer grup els representen els contractes notarials, on trobem el pacte suscrit entre el copista o futur poseidor y el copista del llibre.

• El segon grup, complexa o rica traducció textual de una determinada obra. (textos que conservem de una certa obra).

Seria el conjunt de llibres impresos o manuscrits de un sol text.

FOTOCOPIA 19

Aquí està reproduit un dels pocs o únics documents del País Valencià d'un contracte notarial de la copia d'un llibre, podem saber el futur poseidor del llibre.

A part d'aquest llibre notarial també podem trobar els futurs poseidors a través dels epistolaris (FOTOCOPIA 20). Document datat a 1400, on Martí l'Humà encomana la copia d'un llibre.

La segona font que permet trobar el futur poseidor del llibre són les “Constitucions catalanes”, aquesta és molt rica,el que vol dir que hi ha una gran diversificació dels anuscrits. Els manuscrits contenen textos en català.

La tradició textual de catalunya és molt rica, ja que, hi ha molts textos escrits, el professor ens recomana 3, aquestos són els que il.lustren la circulació d'aquestes constitucions.

(FOTOCOPIA 21, 22 i 23).

Aquestes Constitucions no estan reproduides sino que està a la Poeia de Lleida (ajuntament).

Si pasem al analisis de tos 3, d'entrada trobem que el manuscrit de tots tres, el manuscrit esculiarenses és el que més carácterístiques presenta. A més a més, si es fixen en la il.lustració veurem com el dibuix és molt sencill, no presenta la exuberancia de les miniatures del de Lleida. Es tracta d'un manuscrit escrit a paper i a línia tirada. Està escrit com els registres de la Cancilleria de la Corona d'Aragó. Front aquest manuscrit datat a la fi del s. XIII arribem al manuscrit del s.XIV del Vaticà. Ha cambiat l'estructura material, però el seu contingut serà el mateix. Està escrit sobre pergami, les figures no són simples dibuixos, miniatures molt més complexes.

El tercer element és si s'adoneu l'escriptura utilitzada, no és pas una escritur curial cursiva sino estem davant d'una escritura gótica textual. El manuscrit es presenta inpaginat, a doble columna, imitant els llibres de la tradició eclesiàstica universitaria. A més a més, utilitza alternativament la tinta vermella per a fer les rubriques.

L'últim element serà molt important, quan analitzem els textos trobem que els llibres apareixen impaginats, seguint els models dels llibres jurídics de la Universitat del Vaticà. Allò que envolta el text central són els usatges, aquest està precedida de calderons. Aquestos expresen el que la jurisprudencia de l'època permet.

Hem passat d'un text quotidià a un text de luxe.

Aquesta transformació es veu al llibre tercer, al de Lleida, és el mateix que al del Vaticà, amb la mateixa estructura. Per agrupar aquestes lleis catalanes es conserva en un manuscrit de luxe. Això es veu al tercer, en el de Lleida, que el seu poseidor és l'Ajuntament. Açò permet copsar com els propietaris tenen que veure en la tradició dels textos.

L'últim és l'exemple de la liturgia dels Sants, que es troba als llibres d'hores. També el mateix text però la presentació és diferent. (FOTOCOPIA 24 i ULTIMES).

El primer que fà el poseidor es passar el seu escrit d'armes. En el primer està a l'esquerra, a l'altra pàg. es troba baix del text l'escrit d'armes del Marqués de dos Aigües. Açò demostra que tot és el mateix text, tots són llibres d'hores, però el format és diferent, varia, varien les relligadures. (l'escrit d'armes).

FOTOCOPIA 12

Aquí la idea es mostrar que l'escrit no suposa materialitat, el que importa és la lectura, no el material on es fixa (encara que relativament).

L'altre exemple a veure es una lectura de la biblioteca, una foto feta per S. Vicent Ferrer, com podem analitzar la forma de llegir les Sagrades, escrit per un predicador?

Per a fer açò, es farà l'analisis d'un manuscrit, el 304 de la catedral de València. Es tracta d'una biblioteca vulgata llatina en la traducció del text llibre foto per S. Jeroni, el manuscrit fou copiat a la 2ª meitat del s. XIII a París, d'aquí hauria aplegat a les mans de S. Vicent Ferrer i desde el S. XVI es conserva a la biblioteca de València, es conservà durant molt de temps al seu reliquiari perque eixes notes manuscrites al marge les va fer S. Vicent Ferrer.

Com que la lectura del text ha esdevingut materialitat, es a dir, s'ha escrit un text de notes marginals a partir de la lectura que ha fet aquet eclesiàstic S. Vicent Ferrer. Per tant, llegirem la transcripció d'aquest text de la fotocopia que està a la fulla següent a la 13.

Llegirem el text original i les notes marginals que feu S. Vicent Ferrer. El text que comencem a llegir pertany a l'evangeli de S. Mateu 12,1-40.

Si ens fixem a la fulla és encapçalada en les silabes d'una paraula “Thennus”, això serveix a les biblies baix medievals per a indicar al lector quin llibre biblic està llegint en aquest moment. Això és fonamental per que en gran part dels manuscrits medievals no hi ha index i una manera de localitzar rapidament on està llegint és amb eixe títol aparegut en cadascuna de les fulles.

Si ens fixem, al manuscrit apareix açò ( /.), que és una intervenció d'un lector, se sap perque està feta amb una altra tinta i açò ho fa per a introduir al marge dret la nota marginal. On apareix el mateix signe (/.) i de seguida la nota marginal (S Luc y. d) FOTOCOPIA 12. S[imi]le Luc[es] s.d. (trobem un paragraf similar al evangeli de S. Lucas capital S. Versicle d.).

Si ens fixem al manuscrit fica “dicabat” pero a l'espai interlinial, es a dir, dalt a ficat: decaba .. (els dos punts vol dir que la paraula està mal escrita i està corregida baix). Això vol dir que aplegat S. Vicent, se n'ha adonat i a fet la seua correcció.

Si es fixeu al manuscrit també tenim dalt la paraula Ego i una ralleta, açò indica la introducció d'una nota al marge (veure línia 13,2 columna fotocopia 12).

EN RESUM

Com es pot veure la major part son concordances de la biblia, correccions gramaticals o sinonims de paraules que apareixen al text. En altres ocasions el que fa es afegir paratges que s'ha votat el copista. El lector el que fà amb la seues notes manuscrites es introduir aquelles omisions al text fetes pels copistes (introdueix allò que s'ha deixat al copiar el text).

Aquesta pràctica sobre eixe manuscrit era per a mostrar com la lectura no produeix materialitat solament, es pot saber com s'ha produit la lectura dels textos per part del lector quan aquest ha anotat algo. Y es pot saber els usos que s'han fet dels textos a partir de les notes marginals. Ens indica que algú ha acudit a la biblia i l'ha feta com a font de la seua producció intelectual. A partir d'açò podem veure com llegía un intelectual una biblia.

TEMA 3: UTILITZAR ELS TEXTOS

En aquest tercer bloc el proposit del tema és analitzar les formes de l'us del text. Anem a definir l'espai dels usuaris dels textos. Els materials per a construir aquest espai us aconselle alguns textos del dossier tercer.

Aquest és un espai dificil de captar, d'entendre. Hi ha pocs materials si ho comparem en la producció dels textos. Per aquest tema tindrem menys material d'estudi.

Quins són els materials que ens permeten reconstruir l'espai dels usuaris?

• La més directa, per als historiadors són les notes marginals fetes pels usuaris o lectors.

• Les representacions del acte de llegir (imatge real sobre el text). Representacions iconogràfiques i representacions textuals. Per tal de construir l'espai dels usuaris dels textos.

Per tal de reconstruir l'espai de l'usuari dels textos tindrem que navegar entre testimonis directes i indirectes.

Per a guiar-nos en la reconstrucció de l'espai propose llegir el text de M. de Certeau. També us propose la lectura de dos histories de la lectura fetes actualment titulades “Historia de la lectura en el mundo Occidental” i “Una historia de la lectura”.

Els llibres de M. Proust, Voltaire i Schopenhauer són fonamentals per descobrir la problemàtica de llegir. També el de Daniel Pennac “com una novel.la”.

A la pàg. 10 i 11 hi ha dos textos que parlen sobre la lectura.

Per a definir l'objecte d'analisis del tema, utilitzaré la Pàg. 2. El gravat que es la Lectio Universitaria. Pàg 3 definicions.

La lectura es situa en el lloc d'encontre on es trobaran el lector i el autor, serà en el moment de la lectura. L'autor no està pero hi ha un element que fa que es trobe, es el moment que el text permet la trobada gracies a una materialitat, el text ha esdevingut un objecte (al llibre, al paper, al diari, etc.). Ha esdevingut un objecte material en el qual no ha intervingut en la confeció ni l'autor ni el lector en l'actualitat, ha segut la editorial. En l'antiguetat qui defineix el vehicle es l'usuari. L'estructura material dels textos condicionen el seu ús, per això, M. de Certeau en algunes ocasions asimila la lectura a espais previament definits. El moment d'encontre està:

Per l'autor que vol transmetre algo. Utilitzar una sèrie d'estrategies discursives (com orgnitzar el text, com expresar les idees, etc.).

L'empresari tipografic utilitza estrategies materials que defineixen l'objecte de la lectura (empresari capital).

El lector es troba davant d'un espai que l'imposa unes estrategies discursives i materials.

En eixe món va el lector, es veu guiat per les estrategies, el lector ha de veure la nostra llibertat. Es deu construir el sentit del text però per nosaltres.

Pàgina 11. Defineix l'espai de la tensió entre tres interesos en un únic espai. El lector escriu per ell mateix perque ens apropien d'una experiència amena.

Serveix per il·lustrar la trobada entre el text de l'autor i el lector. La paraula clau era la tensió entre allò que vol aconseguir el lector i el tipograf.

En el sistema imposat entre l'autor i el tipograf destaca la llibertat del lector.

Per reclamar el dret del lector, llegir Pàg. 10, també la novel·la de Daniel Pennac “com una novel·la”.

Pàgina 10. El text existeix quan algú el llegeix, altrament el text romia en el silenci. Interesa per a què? Fent la següent reflexió: “Som nosaltres els que en de definir el lector, no tenim que fer cas del que ens diuen sobre un autor, si és bo o és un fàstic, d'aixo no hem de fer cas?”. No hi ha que fer cas a les crítiques.

El moment d'encontre entre l'autor i el lector i el que ha fet el tipograf anem a veure que significa llegir.

Pàgina 3. Edició de l'any 71. Definició de llegir del Diccionari de la Real Academia de la Llengua.

Pàgina 2. Definició de la Lectio, o siga, el lector en l'antigüetat era també ua materia, perque el professor llegia un text de l'autor que s'estudiava i els alumnes seguien la lectura en un mateix llibre. El que fà el professor es el comentari, o siga, l'explicació d'un passatge. Això és diu la lectura medieval que va fins a èpoques modernes. La 4ª està relacionada a la 2ª. La lliçó segueix el model de la lectio medieval, això en el cas del primer discurs que fpa per presentar el curs, el catedràtic. Se reclama l'atenció de l'apropació d'un text per part de qui llegueix. Aquesta introducció pot ser en veu alta o en silenci.

Pàgina 3. Leer: una cacería fuitiva.

Pàgina 181 del article, últim paragraf: la lectura constitueix un viatge a una acció en la qual podem aconseguir la nostra llibertat, encara que es imposat per dues estrategies. Qualsevol llibre ens imposa la manera en que l'autor ha pensat que era la forma de transmetre. Tota lectura modifica el text perque el descriu, el passa al seu àmbit. L'acte d'apropiació es tant important o més que la propia obra literaria. Permet reescriure el que ja està fet. Es veu: “Desde en efecto que està en el últim paragraf fins a intención” pàg 182 del article.

El lector no preten el lloc de l'autor, la lectura no està prefigurada, són els lectors qui defineixen les formes de llegir. Qualsevol text està obert a infinites formes de llegir-lo.

Pàg. 184: fa referència a la llibertat del lector. Quin és el valor de cent cànons, aquí s'està imposant un codi de valors. L'interpretació del text sols es posible en mans de l'intelectual “Desde este punto fins al silencio”.

Pàgina 185 del article: aquí ens apareix una idea important que és la ubicuitat. Llegir per a ell és somiar i el somni no té una concepció física, tot el món és somiable.

La idea d'ubicuitat és que tot text i la lectura del mateix és imaginable, el text o la biblioteca és una idea on es veuen les veus dels somnis de nosaltres. Sempre i quan els manderins (l'autoritat) de la cultura ens deixen fer-ho, bé perque ens deixen accedir a eixa informació, ja siga, físicament o per mitjà d'un bon funcionament de la xarxa arxivistica.

Les experiències i els somnis dels altres ens serveixen a nosaltres, ja que, al llegir el que estem fent es nodrir-nos d'eixos somnis i experiències per a fer el nostre futur.

La idea d'ubicuitat es aprofitar-se de l'experiència dels textos dels altres, per a fer el nostre futur. L'altra idea es que la lectura és un viatge i quan nosaltres llegim el que estem fent es viatjant a eixes idees i móns posibles que ens deixen els altres.

Per tant, viatgem al llegir el lloc on s'acumulen els somnis i la memoria, per mitjà de la lectura gaudim d'ells. (Pàg. 187)

Els lectors lliguen textos que no han escrit, sino ha fet els altres, i el que fem es per mitjà de la lectura, aprofitar-nos de la experiència dels altres per a disfrutar-les apropant-nos del passat (de les experiències). Per a fer i/o projectar el nostre futur, per a que no ens el donen fet el futur, sino per a que el fem nosaltres, el nostrre futur solament això, esdevindrem més lliures.

La paraula clau d'ubicuitat vol dir poder anar per tot arreu, viatjant en el temps a través de la lectura. La lectura és un viatje i els lectors som viatgers que circulen per terrenys aliens.

Avui acabarem amb el bloc III, que era el de la utilització dels textos.

La lectura de textos ens permet estar en altres mons y somiar front els textos.

L'us principal dels textos era el llegirlos, pero sent aquesta la activitat principal es desconeguda perque la lectura no ens produeix materialitat, mentre llegim de vegades prenem nota, pero altres no. Així doncs, resulta dificil reconstruir les formes d'utilització de texts, es a dir, com s'ha llegit i és així perque l'acte de lectura normalment no produeix materialitat.

Recuperar la lectura y la utilització material dels textos resulta prácticament imposible i és molt diferent. És una práctica afimera que desapareix en el temps i no deixa petjades, encara que si que hi ha formes de averiguar-ho, com ara les notes que es prenen de la lectura.

Ara anem al ultim paragraf del text, està la idea de que anem a una biblioteca i agafem un llibre i ens preguntem quants l'han llegit, no tindrem resposta, sols sabrem que han llegit el texts aquells que deixen el llibre amb anotacions i subrallats un text públic.

La escritura ho conserva tot perque deixa constancia dels fets per a la memoria.

Ara veurem el text de Cervelló i Chartier, on ens apareix un estudi de diferents lectures que s'han fet en el temps.

La lectura es dificil de materialitzar, está clar, pero hi ha indicis que ens permeten copsar les formes de lectura d'un text.

Els indicis obiament, son materials i textuals, entre aquests cal recordar les estrategies narratives i discursives utilitzades per l'autor, aquestes seleccionades el futur lector que condicionen les tècniques de llegir. Així doncs, l'autor al fer el text d'una donada forma o altra ja está condicionant la lectura que es faça del text.

Les estrategies materials serán els aparells físics i/o materials que faràn circular la informació en forma de text. Els textos viatgen en el temps, per tant, els vehicles de circulació dels textos seràn diversos.

Hi ha una sèrie d'elements interns al text que condicionen les formes de llegir i que es poden fer.

Els texts no son en títol, abstractes allunyades de la materialitat, ben al contrari, nosaltres podem identificar un autor per la materialitat del text.

Els texts viatgen al llarg del temps, per això estàn subjecte a una sèrie d'elements que condicionen la lectura del text.

L'autor fà text de certa forma segons al public al que va destinat. Per això, els texts passen per diferents persones o institucions (editors, impresors, etc.) que condicionen la forma i lectura del llibre. Això ho fan per interessos económics fonamentalment.

La materialitat que no la dona l'autor o l'editor condiciona les formes de lectura. Per exemple, un donat llibre tal editorial l'emprimeix i el destribueix en format de butxaca, molt manejable, per a poder-se llegir en qualsevol lloc i un llibre pesat, gros que no es pot llegir per exemple al tren.

Allò que volem estudiar es el moment capdal, moment important de la existència de la lectura. Es el moment d'encontre entre el món del autor i el món del lector. Dos móns que es caracteritza per presentar interesos divergents, antagònics.

La lectura es un moment de una tensió on participen l'autor i lector, és un moment d'encontre pero on no participen sols tots dos sino també la materialitat. Però també hi ha altres factors que intervenen com son la crítica, que ens condiciona y ens diu que tenim que llegir perque sino serem analfabets. Per tant, la crítica està condicionant la lectura que té que fer.

Aleshores, una història de la lectura o d'utilització dels textos deuria analitzar diacronicament (historicament) les formes prácticades dels lectors que han llegit els textos, i deuriem saber com s'ha produit eixe encontre. Com açò és un objecte d'anàlisis que es dificilment copsable i aprensible utilitzarem una sèrie de indicis com són les notes marginals. Per exemple, (doc pàg. 12) que ens mostra la lectura que ha fet un donat lector.

Per tant, manuscrits on hi ha notes marginals no hi ha molts, per tant per analitzar la història de la lectura podem utilitzar productes materials, aquesta productes no son més que els textos, eixa varietat de soports materials en els llibres ens estan condicionant i indicant formes de lectura i d'aproximació als textos.

Per a veure l'aproximació podem acudir al llibre de Cavallo “historia de la lectura en el mundo occidental”.

Els biografs anglesos i un bibliograf neozelandés com és D. Mckenzie, analitza com la pàgina, la portada, la forma de presentar els texts varía tot depenent de les formes de lectura. Per exemple, hi ha llibres de butxaca que acaben al llarg del temps fent-se amb format foli, inclús més grans, això no és més que sigua de la lectura que s'ha fet del text i es que un llibre que en un principi es feu en format butxaca perque no sabia si s'anava a utilitzar molt i com ha tingut molta aceptació i ha anat evolucionant en el temps a adoptat eixos diferents formats i les crítiques que s'han fet del mateix, les diferents edicions i traduccions que es fan d'un mateix text. Per exemple, el traductor el que esta fent al traduir un text és fer el seu propi text alternatiu al del autor de certa forma, s'està manipulant el text.

Altre autor anglés que tracta també sobre aquest tema és W.Congreeve.

En segon lloc deurem utilitzar també com a font d'anàlisis allò que anomena Chartier com a representacions de la lectura, es a dir, les diferents formes de lectura que s'han donat al llarg del temps.

Aleshores, entre aquestes repesentacions distinguirem entre dos tipus:

• Representacions literaries: per mitjà de les quals u explica com llegeix, es a dir, llibres literaris on ens conta com i que llegeix. Per exemple, Fernando Sabater que era el fill d'un notari vasc, i el seu pare en vacances li imposava un cànon de lecturesss que ell transgredia a amagades eixe cànon.

Felix de Azua “Lectures compulsives”.

• Representacions iconogràfiques: que ens mostren formes diferents d'espais i de relacionar l'espai del temps.

Ja tenim definides les fonts d'anàlisis i l'objecte d'estudi. Ara tractarem d'analitzar l'encontre entre el món del text i el del lector, en eixe encontre els texts nosaltres els rebem en un suport material, perque sovint siga la historia dels llibres de la biblioteca, de la literatura, etc. han considerat els texts al marge de la materialitat que els comporta, perque els textos son estructures discursives, estructures materials (que varien en el temps).

L'altre element que participa en l'encontre entre el món del text i el del lector (la lectura) són les paraules que estan hivernades als textos i que no parlen per si mateix, sino les recuperem nosaltres.

Els lectors el que fan és escoltar les paraules que estan a les pàgines i que mai han segut pronunciades, això ho fem per mitjà de la lectura.

En la construcció de la lectura participen certs elements:

• Texts.

• Paraules.

• Però, el lector quan llegeix la lectura s'acompanya d'una gestualitat, açò es pot recuperar sols per mitjà de les representacions iconogràfiques. Per exemple, que llegeix en una vetlada familiar el llibre que els altres escolten, eixa lectura va acompanyada de la gestualitat per a fer partifecs als que escolten.

• L'espai de lectura, les lectures que s'han fet d'un llibre s'han fet en llocs diferents. Les formes materials dels llibres condicionen eixa lectura. Per exemple, en l'aparició de la Biblia de Butxaca es dona al s.XIII, les anterior eren biblies atlantiques d'unes grans dimensions, entonces això no és llegible en qualsevol lloc.

La biblia de butxaca al s.XIII permetia a tots els eclesiàstics y sobre tot als predicadors anar de poble en poble predicant i consultar la biblia quan volien, sense necessitat de acudir a una biblioteca eclesiàstica. Per tant, l'espai es un element important en la lectura que va donat pel format del llibre o text.

• G. Duby, PH. Aries “Historia de la vida privada”. Text ple representacions iconogràfiques que marquen l'us de la lectura a l'Europa moderna.

• Els hàbits de lectura, els costums de llegir, com ara la vetlada familiar per la nit al acabar de sopar.

Per acabar al mateix temps una historia de la lectura com la que estem proposant ha de tenir present els següents constrastos:

• Existeixen diverses competencies de lectura. Hi ha public que llegeix i que no llegeix, hi ha analfabets, alfabetitzats que llegeixen i d'altres que no. Per tant, la pràctica de lectura està distribuida desigualment, açò el que ens dona és la manera de distribució de la societat, on la capacitat de llegir està distribuida de forma desigual, inclús actualment, ja que pràcticament més de la mitat de la gent que hi ha al món viu al marge de la lectura escrita sobre tot els del tercer món.

• També els que llegeixen ho fan de forma diferent. Hi ha diferents formes d'acostar-se als textos, sols hi ha que acudir a una biblioteca pública i veure els lectors, els interessos de lectura que hi ha. No hi ha una única manera de llegir sino que hi ha infinites formes de llegir, inclús es podria dir que cada persona te la seua forma de llegir.

• Existeix un contrast entre les normes i convencions de lectura que en una societat defineixen els usos legitims del llibre, de la lectura i de la interpretació de la mateixa.

• També està la existència d'interesos dispers dels diferents grups socials en la pràctica de llegir. Aquesta idea seria la que garantiria la llibertat del lector i de la lectura.

Per acabar la historia de la lectura ha de ser una historia que recupera les maneres de la utilització, comprensió i apropiació dels texts. Front açò, alguns historiadors de les biblioteques i dels llibres, davant l'èxit que ha tingut esta materia, molts autors feren diferents treballs per a publicar texts sobre la historia de la lectura, analitzant els inventaris àntics de biblioteques públiques i privades, però amb açò no es pot saber científicament la historia de la lectura.

Els treballs aquests l'únic que analitzen és la distribució social de la possesió dels llibres i no la distribució social de la lectura dels texts. Per exemple, jo puc tenir una gran biblioteca però no haber llegit cap llibre.

Estudiar la historia de la lectura segons eixos autors sería totalment erroni.

TEMA 4: CONSERVAR ELS TEXTOS

Els textos s'han utilitzat i després s'han conservat. En funció d'açò estaran les biblioteques, arxius, etc.

Fins ara, s'ha intentat reflexionar sobre el perque de l'existència de la memoria escrita, una visió global la que s'ha proposat a traves de la història de la cultura escrita.

Així doncs, també s'ha d'evaluar les contradiccions que hi ha en aquest aspecte. Fins ara el que hem vist es la paraula escrita en positiu (per a enmagatzemar informació). Però, ara veurem tot el contrari, perque el que ens a aplegat fina avui no es tota la nostra memoria col·lectiva sino una part d'ella.

Quan els polítics duien el arxiu , la memoria col·lectiva era d'uns quants.

L'escriure també esdevé un verb negatiu, perque qui escriu ho fa d'allò que li interesa a d'ell i esclou allò que no li interesa. Qui escriu ho fa també perque fa romandre una informació, una memoria i esclou un altra.

El verb escriure:

• Positiu, en el sentit de que magatzema

• Negatiu, en el sentit de que exclou

El que més ens crida l'atenció és la destrucció violenta de la memoria, aquesta és per mitjà de la crema de llibres ja siga en bombaretjos durant les guerres, etc.

Per exemple, l'any 1992 es va destroir la biblioteca de Sarajevo, que era la memoria Islamica, la forma de carregar-se la ideologia contraria era destruir la seua memoria.

El cremar llibres ens transllada al Farenheit 451, on les clases dominants de la societat tenien que ser feliços, segons la felicitat que ells ens volien imposar, per a conseguir això s'ha de fer destruint la memoria escrita perque sols així s'esdevindrien feliços.

Açò que ens dona el món de la ficció també es freqüent a les nostres societats perque continuem destruint la documentació d'allò que no ens interessa, allò que va en contra dels nostres ideals que considerem hieratic.

Així doncs, el món que ens presenta al llibre no está tant allunyat de la nostra realitat.

Tenim que hi ha persones que com Montg, gaudeixen de la destrucció de llibres, com ara en el cas de la inquisició, perque els llibres que anaven en contra de l'esglesia els cremaven perque contaminaven la societat.

També com apareix al text que ens ha donat fotocopiat, el president de les mesquites de Bradford crema els versos satànics, perque van en contra dels seus ideals i en contra de la cultura musulmana. I en extenssió també tots els regims polítics totalitaris i antiliberals, com era durant una manifestació.

Però, perque fan desapareixer la nostra memoria eixes persones? Tots aquells regims totalitaris que han vestit un regim polític totalitari, el primer que han fet es destruir el passat per a construir les seues teories totalitaries.

Així doncs, darrere de totes eixes multinacionals informatives hi ha la voluntat de construir-nos un futur, el que ells volen. Per exemple, ells volen fer desapareixer els suports paper per els informatics, el que fan es destruir el nostre passat i construint un futur, el que a ells més els interessa, perque així guanyaran més diners, mentre que els païssos del tercer món seran més pobres. Però perque no alfabetitzen a eixes persones?

També tenim les penes de mort, a la que estan sotmesos els escritors en la dictadura per a que no facen memoria i contradeeixquen el regim totalitari.

Mario Benedetti “El olvido está lleno de memoria”.

Ara veurem alguns exemples de la destrucció de la memoria:

GRAVAT I

L'emperador Shi h Huang-Ti (el que va fer la gran muralla xina), va destruir la seua biblioteca per a destruir la memoria i a partir d'aquí construir-ne una de nova, la que més li interesa.

Hi ha més informació al llibre de F. Gimeno “Quemar libros, que extraño placer”.

GRAVAT II.

Ara pasarem a la cultura occidental.

És un froncispici de llibres prohibits editats pel Papa Gregori XVI, és interessant perque ens parla de dos moments allunyats en el temps. Però, en tots dos l'autoritat procura la destrucció de llibres, anomenats hieratics.

A la imatge central es veu com els de la nostra dreta estan llançant uns llibres al foc, els altres contemplen, jutjen eixa crema (la seua mirada es una mirada complaent i d'aprobació).

Al peu del gravat hi ha un text necessari per a saber quins són els llibres cremats, molts d'aquells havien format part d'una secta, dugeren els llibres i els cremaren davant de tots. Fets dels apostols cap.XIX vers.19.

Aquest text ens transllada sense més a un moment dels inicis de la nostra era (també al començament del cristianisme, per tant, es cremaven llibres). Però, quins llibres? Els considerats hieratics, els que anaven en contra del cristianisme, per tant, per al que escriu hi ha uns llibres autoritzats i d'altres que no, uns que són veritat i d'altres que no, perque en tots els regims autoritoris, l'autoritat ben definida no és una veritat plural i indifinida totalment democratica. Així doncs, es un moment propi de poca alfabetització y seny.

A la part de dalt tenim altre text que diu: “Index dels llibres prohibits”, editat per Gregori XVI.

Dalt d'aquest text els dos angels sostenen l'escut d'armes del Papa.

Per tant, s'ha passat dels primers temps de la nostra era al Papa Gregori XVI. El que fa aquest llibre es crear un cànon de lectures.

“El index de llibres prohibits” diu: els llibres que es poden llegir i quins no, perque són considerats hieratics (perque l'autor ha dit coses o idees contraries al cànon, o perque l'editor a mal interpretat paraules, etc.).

El grabador que ha fet açò, està evitant a destruir els llibres, però més concretament els prohibits. Es com si se li estigués imposant o conduint a qualsevol lector de l'època a cremar llibres perque ho diu Gregori XVI, que es l'autoritat eclesiàstica del moment i perque també ho feien els Sants Pares de l'esglesia.

EXEMPLE

L'Inquisidor Juan Monesterio, l'any 1498 (final del s.XV), manà cremar totes les biblies escrites en llengua romanica, en català. Això, és la part de la inquisició per un excés de cel, ells estimaven que qualsevol text biblic traduit podia donar peu a lectures erronees de la realitat, també la destrucció del català de la biblia fou feta per comunitats jueues, això no ho podia permetre l'esglesia.

Després de tot este recorregut podem pensar el perque s'ha volgut destruir la memoira, podem distinguir dos comportaments:

• Destruir la memoria quan s'ha volgut imposar una manera de pensar i actuar, tots aquells que no pensen igual són els heterodoxos d'una societat. aleshores, les ortodoxies han proposat una manera de veure la realitat i han destruit les altres possibles. Aquí la destrucció de la memoria l'han practicat les dades dominants de la societat. Per exemple, la Inquisició.

• També les classes inferiors han destruit la memoria, en aquest cas ho han fet perque consideraven que la memoria escrita afavoria a les classes dominants i constituia l'element d'aprovassió envers de les calsses subalternes. Per exemple, la guerra civil espanyola, aquells que eren anarquistes cremaven els arxius, el cadastre de la propietat, així es destruia la memoria d'aquestes.

GRAVAT III

Entre mig de tots aquestos comportaments, la literatura ens permet copsar altre ús del foc, per tant, de tobar la veritat. Per exemple, la vida de Santo Domingo de Guzman que predicava contra els caters al sud de França, uns hertges considerats per l'esglesia a finals del s. XI-XII. Ells estaven discutint sobre la veritat i en un moment en que no sabien per on tirar llançaren els llibres al foc i digueren que el llibre que sobrevivira al foc seria qui portara la veritat de Deu.

El llibre que trionfa és le de S. Domenec, els dels altres són els que es cremen perque no són veridics, aquí el foc es purificador.

El que no es crema és la paraula de Deu. Açò ho diu un biograf, o siga, que es una fabula.

El foc al s.XII-XIII s'utilitzava com a purificador i per a recerca de la veritat, també ho fan així per als duels i guerres (lluitaven dos i un moria i l'altre no, per tant perdia perque no estava emparat per Deu). Això, es dona en societats on la veritat es una veritat imposada, hi ha un conflicte de forces, no hi ha una veritat plural i democratica, fruit de les societats més civilitzades i culturitzades.

Les raons per les quals s'ha cremat els llibres es poden resumir en 3:

• Per liquidar la memoria, acabar amb la història o el passat. I això, es fa perque si destruien el passat podrien imposar un futur amb la tranquilitat de que qualsevol vilesa es mantindrà en la impugnitat. Açò es dut a terme per tots els regims totalitaris.

• Es liquiden els llibres per a higienitzar (netejar) la societat, perque els llibres transmeten les infeccions, són com la peste, aleshores forma de evitar això cremar-los. (Això és el que es feia a la Inquisició).

Perque el llibre es un instrument que transmet idees i no totes són valides perque hi ha que no ens interesen a nosaltres , als benestants i poderosos.

• També ha estat una manera d'acabar amb la individualitat, aquell que atente contra els llibres al capdavall el que vol és acabar amb la individualitat, vol acabar amb l'autor. Per exemple, seria el cas de Salman Rushdin. Perque l'escriure continue seguent una realitat compromesa, un compromís social.

1

1