ÍNDEX

PAG

• QUE ES................................................3

• LA VIDA I L'OBRA DELS AUTORS MES REIXITS.....................................4-7

• RECULL UN POEMA DE CADA POETA SELECCIONAT..................5-8

QUE ES

El català és una llengua romànica, que ha evolucionat a partir del llatí popular parlat en el país en temps dels romans, amb influències de llengües pre-romanes i altres que per raons polítiques, econòmiques o culturals havien confluït, amb lleis internes d'evolució lingüística.

Les classes cultes de la societat feudal llatina escrivien en llatí, però quan es dirigien al poble havien de fer-ho en una llengua ben diferent, per això les lleis i els sermons religiosos eren traduïts a la llengua vulgar.

Com que els escrits que no són notarials manquen de data, i de vegades són copies posteriors a l'època de redacció, és difícil precisar el moment en què aparegueren les primeres temptatives literàries en català, ja foren textos profans o religiosos.

La poesia composta per al poble i en la seva llengua, no en la de la literatura convencional dels cercles cortesans, sovint no es degué arribar a escriure, o a tot estirar, es devia anotar en copies destinades a morir. Per això s'ha perdut quasi per complet, i la lírica cortesana, en un intent d'ennoblir aquesta, rebutjà altres per ser massa plebees.

La poesia trobadoresca és desenvolupà des de mitjan segle XII, a les classes cultes, però era consumida per les classes populars, i escrita en una llengua vulgar que no era la mateixa del poble, el provençal.

El provençal s'utilitzava per a la poesia, i el català per a la prosa (novel·les, narracions curtes, lleis...).

Els autors que escrivien versos en llatí eren poetes, però qui ho feia en provençal s'anomenava trobador.

Els trobadors catalans escrivien en provençal per la proximitat geogràfica; pels llaços polítics que hi havia entre Provençal i Catalunya, que es reforçaren per l'enllaç de Ramon Berenguer III amb Dolça de Provençal; les relacions econòmiques; perquè les dues llengües procedien del llatí i pel prestigi de la lírica trobadoresca.

LA VIDA I L'OBRA DELS AUTORS MES REIXITS

Guillem de Peitieu

Guillem de Peitieu, VII conté de Poitiers i IX duc d' Aquitània, és el primer trobadors conegut, el primer poeta de llengua occitana d'obra conservada i, com diuen els occitans: "son los vèrses mai ancians escrits en una lenga europèa modèrna".

Va néixer l'any 1071. Va esdevenir duc d'Aquitània el 1086 i va morir el 1126. Fou un important senyor feudal, que posseïa més terres que el mateix rei de França. Va lluitar al costat del rei d'Anglaterra contra França i el 1101-1102 va participar en una expedició-croada a Terra Santa, amb resultats molt decebedors.

Va casar-se, molt jove l'any 1089 amb Ermengarda d'Anjou, de qui es va separar aviat (1092). Va tornar-se a casar l'any 1094 amb Felipa, filla del comte de Tolosa, de qui es va separar també cap el 1115. Les dues dones es van retirar a l'abadia de Fontevrault, fundada pel reformador bretó Robert d'Abrissel, pel que Guillem deia que estava disposat a fundar una abadia de putes, l'abadessa de la qual seria les més bufona.

Va ocupar sense cap dret el comtat de Tolosa i va mantenir escandaloses relacions amb la vescomtessa de Châtellerault, essent excomulgat pel bisbe de Poitiers l'any 1114 (a qui va amenaçar amb l'espasa quan pronunciava la fòrmula d'excomunió i a qui no va matar ja que no volia ajudar-lo a entrar al paradís) i, més tard, pel bisbe d'Angulema. El retrat d'aquesta dona nomenada Maubergeonne i coneguda com Dangerosa, la portava a l'escut, ja que Guillem deia que volia tenir al seu costat a la batalla la que tenia al seu costat al llit.

Aixecada la seva excomunió el 1117, va auxiliar a Alfons el Batallador i va participar de la batalla de Cutanda (al costat de Calamoncha) el juny de 1120.

La seva neta, Eleonor d'Aquitania, va ser la dona del rei d'Anglaterra, Enric II Plantagenet, i mare de Juan Sensaterra (Rei Jove), de Ricard Cor de Lleó y Gofred de Bretanya. Podem dir que som en el cor més viu de la tradició trobadoresca. És una qüestió destacada en la seva vida:

VAIG DE NO-RES AQUEST VERS FENT

Vaig de no-res aquest vers fent:

no m'hi contemplo, ni altra gent,

no diu jovent, ni d'amor sent

el devessall.

Quan l'he trobat, jo era dorment

dalt d'un cavall.

No sé pas l'hora que em véu nat,

no sóc alegre ni entristat,

no sóc feréstec ni ensucrat.

En alta vall,

de nit vaig ser ben fetillat

damunt davall.

Potser dormia i no ho sabí,

si era despert, no ho coneguí.

Del cor, que un dol em migpartí,

resta un penjall.

Però no en servo, us ho puc dir,

cap esgarrall.

Temo morir, car sóc malalt.

Ho diuen tots i és el que em val.

Reclamo metge curial.

Mal agafall!

Si ell em guareix, serà com cal,

si no, brivall.

Tinc una amiga, sóc cortès.

Mai no la viu ni m'ha fet res

que em doni goig o em sigui pes.

No n'he treball

car cap normand hi ha ni francès

pel meu fogall.

Mai no la viu, i l'amo fort.

No m'ha fet bé ni m'ha fet tort;

quan no la veig, visc en deport.

Em jugo un gall

que altres més belles dins el cor

em fan estrall.

Guillem de Cabestany

El trobador rossellonès Guillem de Cabestany (1162-1212) adquirí extraordinària

celebritat a causa de la llegenda amb què fou voltada la seva mort:

Guillem de Cabestany fou un cavaller de la contrada del Rosselló, que confina amb Catalunya i amb el Narbonès. Fou molt avinent de la persona, molt preuat per les armes, la cortesia i el servei. A la seva contrada hi havia una dama que es deia madona Soremonda, muller d'en Ramon de Castell Rosselló, que era molt noble, ric, dolent, brau, fer i orgullós. En Guillem de Cabestany amava la dama per amor i d'ella cantava i feia les seves cançons. I la dama, que era jove, alegre, gentil i bella, el volia més que res del món. I això fou dit a en Ramon de Castell Rosselló; i ell, com a home irat i gelós, inquirí tot el fet i sabé que era cert, i feu guardar la seva muller. S'esdevingué un dia que Ramon de Castell Rosselló es trobà amb Guillem de Cabestany, que anava sense gran companyia, i el matà; feu-li treure el cor del cos i feu-li tallar el cap; i el cor el féu portar a casa seva, i el cap també; i féu rostir el cor i cuinar a pebrada i el féu donar a menjar a la seva muller. Quan la dama l'hagué menjat, Ramon de Castell Rosselló li digué: "Sabeu què heu menjat?". I ella digué: "No, però m'ha semblat una vianda molt bona i molt saborosa". I ell li digué que era el cor de Guillem de Cabestany el que havia menjat, i perquè ho cregués feu portar el cap da

vant d'ella. Quan la dama va veure i va oir això, perdé la vista i la oïda. Quan revingué va dir: "Senyor, m'heu donat un menjar tan bo que mai més no en prendré un altre". Quan ell ho sentí corregué amb la seva espasa i volgué ferir-la al cap; però ella corregué a un balcó i es deixà caure, i així morí. I la nova corregué pel Rosselló i per tot Catalunya que en Guillem de Cabestany i la dama havien estat morts tan malament i que en Ramon de Castell Rosselló havia donat el cor de Guillem a menjar a la dama. Hi hagué gran tristesa per totes les contrades; i la queixa arribà al rei d'Aragó, que era sentor d'en Ramon de Castell Rosselló i d'en Guillem de Cabestany. I anà a Perpinyà, al Rosselló; i féu venir davant Ramon de Castell Rosselló; i quan fou vingut el féu empresonar, li prengué tots els seus castells i els féu derrocar; i li llevà tot quant tenia i el féu portar a la presó. I després féu portar Guillem de Cabestany i la dama a Perpinyà i posar-los en un monument davant la porta de l'església; i féu esculpir sobre el monument com havien estat morts; i ordenà que per tot el comptat de Rosselló tots els cavallers i les dames els vinguessin a fer aniversari cada any. I Ramon de Castell Rosselló morí a la presó del rei

S'ALLARGA EL DIA EN TENDRE EXCÉS

S'allarga el dia en tendre excés,

les flors esclaten pels vergers

i els ocells coregen llurs rims

pels bardissars, que feia ombrers

el fred; mes ara pels alts cims

i entre les flors i els branquells prims,

piulen en gaia volior.

I jo m'enjoio amb tal clamor

car tinc al cor un goig d'amor,

de què un desig molt dolç ha eixit.

Fix com la serp al sicomor,

no me'l traurà el malreeixit.

Tot altre goig esdevé oblit

davant l'amor que, ai las, no em val.

Des que menjava el fruit fatal,

Adam, de què ens perdura el mal,

més bella no n'ha fet el Crist:

cos preciós, dels ulls regal,

blanc i fi, com mai no s'ha vist ...

Tan bella és, que en resto trist,

car ella en mi no para esment.

Poc que jo vull fer-me'n absent,

que mai l'amor que ara m'encén

pugui fer via a altres destins,

car, a cops, tal deseiximent

fa que s'escampi fora i dins.

L'amor cobreix els meus camins

talment és ric de flors l'hisop.

I estimo tant que més d'un cop

tinc por que la mort m'és a prop.

Prou l'Amor vull, prô m'és hostil,

i això em lacera a tot estrop.

El foc que em crema és tal, que el Nil

l'extingiria igual que un fil

aguantaria un tron d'honor.

Mes jo tot sol mantinc l'ardor

del meu amor, ric de temor,

de fins desigs, d'angoixa greu,

i m'engrogueixo de color.

Prô si fos vell i volgués Déu

que ella em veiés blanc com la neu,

no em sentiria ni un lament.

Perquè midons torna valent

el desvalgut i el malcontent.

Que tal qui és franc, d'humor tranquil,

si no estimés dama avinent

per tothom fóra esquiu o vil.

D'on amb qui és digne sóc humil

i uso d'orgull amb el dolent.

Joglar, mal que ja és lluny l'abril,

vés als amics, parla-hi gentil,

més amb Raimon, baró excel.lent.

Que el mal m'és un plaer subtil,

i l'escàs bé, dolç nodriment.

Bernart de Ventadorn

Bernart de Ventadorn (…1147-1170…) es un dels gran trobadors de l'etapa anterior a Guillem de Berguedà. Es lògic, doncs, que sigui esmenten per Víctor Balaguer en la seva ampliació de la nova de Ramon Vidal de Besalú.Poc sabem de la seva vida, fill d'uns servents del castell de Ventadorn. Va conèixer les corts trobadoresques de Tolosa i de Leonor d'Aquitania.

Unes quaranta cançons constitueixen el cançoner de Bernart de Ventadorn, totes elles dedicades a l`anàlisi de la passió amorosa, mancades d'anecdotari i de preocupacions socials, polítiques i moralitzadores.

Ventadorn, diu Martí de Riquer, "es considerado el mejor de los trovadores y uno de los más altos poetas amorosos de todos los tiempos", i afegeix que té una "poesía exclusivamente dedicada al amor, que insiste en la sinceridad, dentro de un tono melancólico y nostálgico, escrita con una gran claidad de estilo y de conceptos".

Ventadorn coneixia molt bé la poesia de Ovidi, cosa evident en varis passatges de les seves obres.

L'estructura dels seus poemes és d'una gran perfecció, sense cercar exageracions i formes violentes, amb una sabia combinació dels versos i de les estrofes.

La vida del de Ventadorn afirma que va morir al monestir cistercenc de Dalon, on també es va retirar el trobador

QUAN VEIG L'ALOSA ALETEJAR

Quan veig l'alosa aletejar

joiosa al raig matinador,

com defalleix i es deixa anar,

que el cor li vessa de dolçor,

tan gran enveja m'ha copsat

d'aquell ocell que veig joiós,

que em meravell que el cor, dardat

pel gran desig, no en resti fos.

Ai las, que poc que sé d'amar,

tant que me'n creia sabedor!

Perquè d'amar no em puc estar

la qui no sap raó d'amor.

Roba el meu cor, que és furt malvat,

i el cor del món i el seu, tots dos,

i fuig, deixant-me, en soledat,

desigs ardents, cor anhelós.

Senyor de mi no só d'ençà

d'aquell instant enfollidor

que em va deixar sos ulls mirar,

mirall plaent de gran claror.

Oh mirall, des que m'hi he guaitat,

m'he mort endintre sospirós,

car ensinsant-m'hi, m'hi he ofegat,

així en la font Narcís formós.

Dames que em feu desesperar

ja no em tindreu per defensor,

que si us solia perdonar

ara heu perdut el meu favor.

Veig que cap dama no m'ha aidat

davant la qui em forneix dolors,

car totes sou en falsedat

iguals a infondre les llangors.

La meva dama advera pla

que és dona, cimbell traïdor;

oblida el que ha de desitjar

i fa allò que és ofenedor.

Caigut avall, só malfadat

com foll que es llança als xucladors.

De massa enlaire que he pujat

ara em fereix un fat irós.

De pietat ja no n'hi ha

- jo mai no en fui coneixedor -,

car qui l'hauria de servar

no en té pas gens. Qui en té, Senyor?

Oh, quina estranya crueltat,

deixar que em mori, dolençós,

orbat de bé i de pietat,

sense l'ajut d'ella, amorós!

Puix que no em val plorar o pregar

ni el dret que tinc pel meu dolor,

i el meu amor és ben en va,

ja no li faig cap més llaor.

M'allunyo d'ella, ja he finat,

m'ha mort i marxo malmirrós

no sé pas on, exiliat

de sa volença, entre foscors.

Tristany, si res no us he donat,

és perquè fujo, corcuitós,

d'amor i joia bandejat,

deixant el cant, a exili o

BIBLIOGRAFIA

• INTERNET (GOOGLE,ALTAVISTA)

• ENCARTA 2000

• APUNTS D'ALTRES ANY