FRISOS DEL PARTENÓ

L'autor dels frisos és Fídies. La cronologia de l'obra és de 442 a 438 a.C. El material utilitzat és el marbre del Pentèlic, és a dir es va utilitzar la tècnica de la talla.

Forma part de l'època clàssica. Aquesta està caracteritzada perquè és l'època de màxima expansió de la cultura grega. És l'època en la que hi ha més desenvolupament e les polis.

La forma d'aquests frisos és de mig relleu. Era policromada tot i que ara ja no es troben pintades. En el fris es troben figures en repòs, en moviment, caballs, homes, dones...etc.

Els gestos de les figures són serens tot i que hi ha expressió. Els déus del fris són representats com humans normals. en el relleu s'intenta aplicar alguna tècnica pictòrica per tal de donar sensació de profunditat, tot i que no s'aconsegueix molt.

Les mides són de 159 cm de llarg i 102 cm d'alt. La ubicació original és la del fris exterior de la cel·la del Partenó d'Atenes. Actualment el fris està repartit per diferents museus però també es conserva in situ.

Representa la processó de les Panatenees, cerimònia en el transcurs de la qual les ergastines, donzelles atenses, oferien a la deessa Atena un peple teixit i brodat al llarg de nou mesos. En el seguici processional, presidit pels déus, també hi veiem portador d'aigua, cavallers i portadors d'ofrenes. En total 217 persones a peu, 143 genets, 220 animals i 10 carros.

La seva funció és clarament religiosa ja que a més a més forma part del temple on la gent d'Atenes anava a resar. la composició del fris és oberta. Les línies compositives són verticals i sinuoses, que hi donen un moviment harmònic.

Fídies va fer servir com a recursos tècnics la distribució de les figures en un ris continu, però com era normal a l'època sense cap emmarcament paisatgístic. Aconsegueix la sensació d'espai introduint un lleuger shiacciato en algunes figures superposades. Els cossos marquen l'anatomia mitjançant la tècnica anomenada dels draps mullats, que provoca l'adaptació del plecs dels vestits a les formes corporals. L'acabat brunyit de la superfície hi donava una aspecte molt elegant.

La relació del fris amb l'entorn és: tot i que el temple és d'estil dòric, que es fonamenta en la decoració de mètopes i tríglifs, s'hi va introduir aquest fris corregut, típic de l'arquitectura jònica. Situats a la part interior, amb poca llum, els relleus hi foren col·locats amb la part superior sobresortint una mica més que la inferior, inclinada vers l'espectador. D'aquesta manera s'aconseguia que la llum hi toqués d'una manera més uniforme i, alhora, que poguessin ser observats en tota plenitud.

Els frisos del Partenó són considerats els prototipus de l'escultura clàssica grega. Malgrat haver estat esculpits amb l'ajut de diversos deixebles de Fídies, sota el seu projecte i la seva direcció, les figures presenten una certa homogeneïtat. Els escultors van saber imprimir-hi un moviment elegant i s'hi palesa la recerca de la bellesa física a través d'un talla elaborada que permet que facin ressaltar els diversos músculs i els trets personals dels diversos personatges. El tractament de la roba, la idealització del rostre dels protagonistes...han fet que s'arribés a parlar d'un estil Partenó.

Malgrat que el temple és dòric, el han dotar d'un fris interior que servís de suport per a la representació de la processó de les Panatenees.

Iconologia: es proposava presentar els atenesos com a bons ciutadans que porten ofrenes als déus en agraïment dels favors rebuts en temps difícils (guerres mèdiques).

La construcció del Partenó fou sempre problemàtica a causa de la relació entre Atenes i les altres polis de la lliga de Delos: els atenesos foren acusats de malbaratar els recursos econòmics comuns en la luxosa construcció de l'Acròpoli. Finalment, aquestes disputes van desembocar en les guerres del Peloponès, que enfrontaren les polis gregues entre elles i , de retop, en l'inici de la caiguda econòmica i política d'Atenes.

Transcendència de l'obra: poques obres artístiques poden ser considerades tan decisives en el món de l'escultura. Ja en l'època en què van ser creades van provocar l'admiració de tothom; els romans en van fer moltes còpies i, fins i tot, van inspirar altres obres importants com,, per exemple, la famosa Ara Pacis Augustae. Més endavant, el fet que a partir del segles XVIII les escultures del Partenó fossin considerades símbol del classicisme grec va comportar que l'art acadèmic les prengués com a base canònica de l'ideal de bellesa. En definitiva, aquesta concepció ha marcat l'art occidental des del neoclassicisme fins als nostres dies.