El present treball, intenta ser l'estudi d'una sentència (13/1997, de 26 de maig del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya), basant-se principalment en la localització d'institucions o detalls pròpis del dret català, estudiant i observant en cada apartat l'evolució de la norma segons la Tradició Jurídica Catalana i comprovant que el pas dels segles (en el nostre cas, és clar) ha deixat la norma intacta, és a dir des dels escrits de Cels o Pomponi fins a l'actual Codi de Successions; totes les èpoques de la història han estat d'acord (aquí a Catalunya) en interpretar els testaments de la mateixa manera: buscant la vertadera voluntat del testador i no aplicant literalment allò escrit; perque el text en la mesura que és una expressió del llenguatge és inexacte i imprecís; i aquesta connexió entre la literalitat del text i la voluntat del causant és el que anomenem interpretació.

La sentència a comentar és un cas de molt senzilla comprensió: estem davant d'una senyora (Francesca) que abans de la seva mort decideix fer testament. En el testament, atorgat davant de notari, deixa dos llegats, un per cada filla: a la filla gran (Teresa) li deixa la masia (Can Estrada de Granollers) on convivia Francesca i aquesta filla amb el seu marit; i a la filla petita (Montserrat) li deixa tots els diners que la causant tingués, en metal·lic o en comptes bancaris, el dia de la seva mort, i un dret d'us i habitació a la masia de la seva germana. A totes dues, a més, els deixa vàries finques rústiques on les germanes són coopropietaries a parts iguals.

El problema del nostre cas és la interpretació de la clausula on s'atorga el dret d'ús i habitació; ja què segons la interpretació que se li doni, aquest dret d'ús és podrà constituir, o a contario no hi haurà les condicions que el testament especifica perque el dret pugui existir.

El testament diu literalment: “En la finca legada tendrá derecho de uso y habitación su hija Montserrat E. y el esposo de ésta Don Jaime M. mientras no tengan posibilidad de residir en otro lugar y en todo caso un plazo máximo de 15 años a contar del fallecimiento de la testadora; en caso de hacer uso de este derecho sufragaría por mitad con su hermana Teresa los gastos de contribución, teléfono, luz, agua y similares...” i seguidament disposa: “Lega a su hija Montserrat E. V. El dinero en efectivo metálico y el que tenga dipositado en cualquier cuenta corriente o libreta de ahorro. La legataria no podrá disponer del mismo hasta que hayan transcurrido al menos quince años desde el fallecimiento de la testadora, salvo que sea para destinarlo a la adquisición o construcción de una vivienda de características similares a la legada a su hermana Mª. Teress y que habrá de inscribirse en el Registro de la Propiedad única y exclusivamente a favor de su hija Montserrat...”.

El conflicte és dóna en la mesura que totes dues germanes interpreten el testament de manera contradictòria i aquesta discòrdia porta a que hagin d'acudir als tribunals judicials perque un jutge faci una interpretació correcta del mateix; feina que se'ns dubte dura a terme el Jutge de Primera Instància un cop escoltades les parts i fetes les pertinents proves i al·legacions.

Les posicions són contraposades: mentre que Teresa considera que el testament s'ha d'interpretar literalment ja que contempla que la voluntat de la seva mare està expressada sense cap contradicció amb les paraules escrites; Montserrat defensa que la voluntat de la seva mare és discordant amb les paraules que utilitza i que sempre en cas de dubte s'ha d'interpretar els testaments segons la voluntat del testador.

Teresa, afirma que el fet que la seva mare introdueixi les partícules: mientras i en caso que, donen a entendre que dita clausula és totalment condicional. Condicionada al fet que Montserrat tingui possibilitat de viure en un altre lloc; possibilitat que sens dubte té, ja que ja feia temps que Montserrat vivia fora de casa. I defensa que quan la seva mare és refeix a l'utilització del dret d'ús, l'instaura com un dret que tindrà Montserrat quan aquesta no tingui possibilitat de residir en cap altre lloc per motius aliens a la seva pròpia voluntat (com seria mentre es construiex una casa i li donen fora de plaç, si no tingues feina ni lloc on anar...) sempre en cas de situació extrema que li impedís, després d'esgotar tots els mitjans, viure en altre lloc.

Montserrat, en canvi, entén que la voluntat de la seva mare no és la que expressa la literalitat del testament, ja que Montserrat per la seva professió (metgessa) es passava temporades convivint a la masia de la causant (inclús aquesta masia ja feia molt temps que estava dividida en dos vivendes separades: al pis de dalt vivien Teresa i el seu marit, i a la planta baixa Francesca i Montserrat), mentre li aplicava les terapies necessàries per combatre la malaltia de la seva mare. A més, al·lega que ella no és propietaria de res, únicament té com a propi una plaça de garatge a Barcelona, i que està vivint a una vivenda propietat del seu marit. Per tant la possibilitat de viure fora de casa, si que la té però considera que la seva mare no es referia a aquest tipus de possibilitat, sinó a la possibilitat de viure fora de casa, en una casa pròpia; ja que els diners que la mateixa li llega estan destinats a que es pugui construir una vivenda de característiques semblants a la que li deixa a Teresa i que la inscrigui al Registre de la Propietat únicament a nom seu.

Així, diu Montserrat, que la seva mare quan feia referència a la possibilitat de viure fora, ho feia en sentit ampli, no en sentit restrictiu com intenta fer entendre Teresa. A més també al·lega, que per la seva salut (és al·lergica a la pol·lució de Barcelona) i per la seva feina (metgessa de Masnou i Granollers) ella “necessita” viure fora de Barcelona, a casa la seva mare.

Després d'escoltar les dues parts, i de fer analisi del testament (prova fonamental) i dels testimonis que el Tribunal considera oportuns; el Jutjat de Primera instància de Granollers desestima el recurs de Montserrat i interpreta el testament de la següent manera: considera que la testadora escriu la clausula condicional en sentit restrictiu, entenent que només es donaria el dret d'us i habitació si l'actora (Montserrat) no hagués disposat dels diners llegats o no hagués pogut adquirir una casa per motius aliens a la seva voluntat.

L'actora, no conforme amb la sentència del Tribunal, interposa un recurs d'apel·lació davant de l'Audiència Provincial de Barcelona. Aquest Tribunal reafirma la interpretació del Jutjat de Primera Instància, però interpreta la clausula necessitat, no com a última ratio (com afirma el Jurjat d'Instància) sinó com una necessitat condicionada a la feina i a la al·lergia de l'actora, com una vertadera necessitat adequada al nostre cas. Aquest tribunal, confirma que aquesta necessitat (reinterpretada) no és dóna, tan greument com l'actora diu i la declara inexistent, o poc considerable per poder tenir-la en compte.

Montserrat, interposa el recurs de cassació corresponent davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya; al·legant els motius següents:

“Únic motiu de cassació. A l'empara de l'article 1.692 núm. 4 de la Llei d'enjuiciament civil per infracció de l'article 1 de la Llei de 20 de març de 1984 que aprova la Compilació del dret civil de Catalunya, la disposició final quarta del mateix text, així com la interpretació per la jurisprudència de l'article 675 del Codi Civil”.

El Tribunal abans de pronunciar-se sobre el fons de l'assumpte, fa una consideració de la formalitat del motiu del recurs: el Tribunal explica que de la manera que ha rebut el recurs, s'hauria d'haver inadmès a tràmit (ja abans de començar), doncs l'enunciat del recurs no respòn a cap rigor formalista, i exposa la problemàtica de manera tan genèrica que no compleix una mínima tècnica cassacional.

Tot i així el Tribunal, admet el recurs a tràmit, considerant que l'actora el que demana a aquest tribunal és que es pronunciï sobre l'actuació dels tribunals inferiors, ja que segons el seu parer, no s'ajusta al dret aplicable a Catalunya, al dret català.

El Tribunal contestant el motiu únic de cassació, respòn a la recurrent, que tant el Jutjat de Primera Instància com l'Audiència Provincial han actuat conforme a dret, conforme a la tradició jurídica catalana i conforme a la jurisprudència de l'article 675 en aplicació supletòria a Catalunya. I confirma que la interpretació del testament és totalment legal, i que per tant el motiu que la recurrent interposa és desestimat.

El tribunal exposa, que si bé el testament s'hagués pogut interpretar d'una altra manera (no tan literalment), la interpretació que n'han fet els òrgans jurisdiccionals inferiors esta totalment subjecta a dret. Així si el que l'actora volia era canviar la interpretació del testament, simplement comentar-li que el recurs cassacional no serveix per això (i menys quan en el motiu del recurs no és demana), que l'únic que fa el Tribunal Superior es comprovar si els inferiors han actuat legalment i això, repeteix que ha estat així.

Per tant el tribunal Superior de Justícia desestima el recurs: donant la raó a Teresa (la part demandada), negant el possible dret d'ús i habitació i obligant a pagar les costes del procès a la recurrent (Montserrat).

El dret català en matèria de successions, i especialment en la successió testamentària, és un dret originari íntegrament del dret romà.

La interpretació dels testaments a Catalunya, com ja assenyalava l'article 241 de la Compilació Catalana, es farà sempre segons la voluntat del testador (teoría subjectivista o cànon hermenèutic). Aquesta postura, reafirmada més tard per l'article 110 de l'actual Codi de Successions, prové directament del dret romà clàssic:

En el dret romà, els juristes ja és qüestionaven de quina manera s'havien d'interpretar els testaments: segons les paraules verba o segons la vertadera intenció del testador voluntas.

Tot i que, el dret romà clàssic és caracteritzava especialment pel seu caràcter formalista i rigurós en la literalitat dels verba dels negocis jurídics, en matèria testamentària aquesta rigurositat formal es transformava en una rigurositat material, és a dir s'intentava esbrinar la matèria, l'objecte, la vertadera voluntas del testador; ja que entenien que era més important saber el que volia dir que saber allò que havia dit.

Així Pomponi, ja ens explica, com un mateix supòsit pot ser interpretat de manera diferent segons si es tractava d'un negoci jurídic inter vivos o mortis causa. Ens proposa un cas ben curiós que és resòl de manera distinta segons el supòsit jurídic de que es tracti: el primer és un llegat i l'altre és una estipulació (D. 34,2,33 i D. 45,1,110,1). Pomponi conta que hi havia un senyor que tenia per costum vestir-se amb roba de senyora i que decideix donar a la seva filla “la roba de senyora”; en el primer cas (el llegat) s'enten que la voluntat del testador era deixar-li únicament els vestits que ell considerava femenins, és a dir no els vestits que ell duia (aquests els considerava de senyor, per a ell) sinó els que duria per exemple la seva muller. Però en el cas de l'estipulació Pomponi diu que s'ha d'entendre en sentit literal és a dir tots els vestits femenins no només als que ell considerés femenins, en el negoci inter vivos s'interpreta segons el commun usus dels verba, per seguretat en el tràfic jurídic, ja que si haguessim d'interpretar la voluntat de cadascú de nosaltres no sabriem mai a que ens referim; ha d'haver un llenguatge que hom coneix (llenguatge comú), per poder-nos expressar i sotmetre'ns a la literalitat de les nostres paraules.

Tot i així, en el dret romà, la interpretació dels testaments no tenia una opinio unànime de tots els juristes. Hi havia diferents corrents de pensament contraposats: el primer sector doctrinal, encapçalat per Servi i Cels considerava preferent el text escrit a la vertadera voluntat, i es decantava per una interpretació objectivista del testament. En canvi, la visió contraposada, que estava liderada per Tuberó, Marcel i Papinià preferien la voluntat a la literalitat, centrant-se en una postura més subjectivista. Tots dos pensaments radicalment contraposats, van ser unificats per Paulo, que fou el primer portaveu de la teoría de la voluntat tal com l'entenem avui en dia; Paulo afirmava que primer s'havia de llesir allò escrit i que en cas de dubte entre la literalitat del text i la voluntat del testador s'hauria d'interpretar a favor de la voluntat, sempre que es demostrés que text i voluntat eren discordants. Així Paulo resumir el seu pensament en la màxima següent: in testamentis plenius uoluntates testantium interpretamur (D. 50,17,12), sentència que actualment encara és cita en nombroses decisions judicials, relacionant, així, directament el dret actual de successions amb el dret romà.

La Compilació del Dret Civil de Catalunya, retorna en matèria de testaments aquells principis del dret romà que s'havien anat perdent a causa d'una aplicació excessiva del dret civil castellà perque el català no estava regulat i era més fàcil aplicar el castellà. Així doncs, en matèria de successions la Compilació va suposar poder aplicar de nou i correctament el dret privat pròpi.

Després del primer pas de regular el dret successori a la Compilació Catalana, el pas definitiu s'aconseguí amb l'aprovació del Codi de Successions de Catalunya (Llei 40/1991, de 30 de desembre). Llei que va integrar, completar i estructurar totes les institucions en matèria de successions que teniem com a pròpies, i que pel pas del temps s'havien perdut, inaplicat o oblidat.

El Codi de Successions és un pilar fonamental en dret català, que per primer cop en l'història va unificar tot el dret dispers en matèria de successions en un codi únic (no en lleis especials com s'havia estat fent fins aleshores). Codi que esperem aviat poder incorporar dins del Codi Civil Català, i poder així tenir tot el dret privat propi en un sol document que serà d'aplicació preferent davant del dret civil comú o castellà.

En matèria d'interpretació de testaments l'artícle a comentar és el 110, article que ve a dir el mateix que la Compilació Catalana, i que s'inclina per la postura subjectivista en matèria interpretativa, donant sempre primer valor a la voluntat que a les paraules.

Aquest article, no és aplicable en la nostra sentència perquè el testament s'obre abans de l'entrada en vigor del Codi de Successions. Però el Tribunal Superior de Justícia en fa referència, a mode d'explicació de la teoria de la voluntat en la interpretació dels testaments catalans, i exposa que si el testament s'hagués atorgat després de l'entrada en vigor del codi, en aplicació de l'article 110, el problema que s'intenta resoldre no seria motiu de conflicte, ja que dit article aclareix tots els dubtes que es poguessin ocasionar en matèria interpretativa donant sempre supremacia a la voluntat.

Fins a l'entrada en vigor de la Compilació i del Codi de Successions, els Tribunals, per interpretar els testaments, aplicaven l'article 675 del Codi Civil, però fent una interpretació correctora. És a dir, quan dit article afirma que prevaldrà primer el text a la voluntat i en cas de dubte la voluntat al text, el Tribunal entén que el que es vol dir és que sempre, per petit dubte que hi hagi s'haurà d'interposar la voluntat a la literalitat del text.

Aquesta interpretació dels Tribunals, ve enumerada en nombrossisimes sentències com a doctrina jurisprudencial ja consolidada, i de la qual ningú en qüestiona la seva certesa i exactitud.

Així doncs, segons la interpretació que en fa la jurisprudència de l'article 675 del CC, aquest queda assimilat materialment amb l'article 110 del CS i a la Compilació Catalana; tots tres preceptes legals venen a dir el mateix: en cas de dubte la vertadera voluntat és el que val.

La sentència que estem analitzant, és un cas clar de discòrdia per motiu d'herència; dues germanes que acudeixen als tribunals perque no es posen d'acord en allò que volia dir la seva mare quan els va deixar l'herència.

El testament, si bé és el millor mitjà per expressar allò que vols que és faci (la voluntat) després de la teva mort, mai s'interpreta realment com el testador hauria volgut, ja que el testament té dos problemes fonamentals: per un costat, la distància temporal. Moltes vegades quan un atorga testament ho fa mirant cap al futur, però la situació en que es troba el testador al moment d'atorgar testament i la que es trobarà en el moment de la seva mort pot haver variat moltíssim, i molts dels preceptes o clausules que estàn escrites en el testament s'hauran de reinterpretar, més que, segons la voluntat del testador, segons la realitat social en la que es troben els hereus al moment d'obrir el document. Aquest primer problema, no el tenim en la nostra sentència, ja que l'atorgament de testament i l'apertura del mateix es duen a terme en un plaç molt breu, i la realitat social no ha variat gens a la que hi havia al moment de signar el document.

L'altre problema cabdal, és la veritable voluntat i la manera com l'interpretem, i qui està legimitat per fer la interpretació correcta. El llenguatge, en la mesura que expressa allò que volem dir és per naturalesa imperfecte, més que imperfecte, diria jo imprecís. Hi ha cluasules, condicions, o terminis que mai, per bé que interpretem el testament quedaran incloses dins la veritable voluntat, perque quan el causant expressa una condicio, per molt que especifiqui els requisits per a que es doni, aquests es poden veure alterats o modificats només per canviar un article o una preposició a l'hora d'expressar-nos amb el llenguatge.

Per sol·lucionar aquestes, petites o grans, diferencies entre allò escrit i allò que realment és farà, l'ordenament jurídic legitima als hereus per a que d'acord amb allò escrit, es posin d'acord en les clausules fosques, ambigües o de de contingut inexacte. Quan els hereus (o llegataris) no és posen d'acord en la interpretació correcta del testament, l'òrgan legimitat per interpretar-lo correctament serà sempre el Jutjat de Primera Instància.

En la nostra sentència així a estat, el Jutjat ha interpretat el testament vistes les proves i llesit el document i la interpretació que n'ha fet, encara que no fos la única possible s'adequa al dret vigent i aplicable, però no sabrem mai si és va adequar o no a la veritable voluntat de la testadora que és el que realment importa.

Un cop realitzat l'estudi de la sentència i la comparació amb la Tradició Jurídica Catalana, considero que la sentència en qüestió no ha estat interpretada del tot correctament pels tribunals; segons el meu criteri, i vistes les proves i les al·legacions de les parts, al meu entendre la testadora realment tenia la intenció de deixar a la seva filla Montserrat el dret d'ús i habitació mentre aquesta no visqués en una vivenda pròpia.

Hi ha tres detalls que m'han cridat l'atenció especialment, detalls que fan que canviï la meva visió, diferent a la del Tribunal:

• El primer és el fet que la masia en litigi, estigués dividida en dos vivendes separades des de feia temps on, en una residia una germana amb el seu marit de forma permanent i en l'altra la mare amb l'altra germana quan aquesta la visitava.

• El segon, és lògic i alhora estrany que el jutge no el tingués en compte: la mare (Francesca) tenia coneixement que la seva filla Montserrat no era propietaria de cap vivenda però que tenia possibilitat de viure en un altre lloc, ja que sempre (des que s'havia casat) aquesta filla havia viscut fora de casa; tenint en compte això sembla clar entendre que a la possibilitat a que es referia la seva mare al testament, no era una possibilitat in extremis, sino una possibilitat entesa en sentit ampli, fins que la seva filla no visqués en casa pròpia.

• Ja per últim, el tercer detall, en que m'he fixat, és que el Tribunal Superior de Justícia quan admet el recurs a tràmit ja pensa que el desestimarà perque considera que el recurs de cassació no serveix per reinterpretar sentències sinó per veure que l'actuació dels òrgans inferiors s'adeqüi a dret, però sembla que vulgui donar la raó a Montserrat quan afirma que hi ha altres interpretacions possibles però que ell no les pot efectuar.

De tot això en dedueixo, que la voluntat era realment donar el dret d'ús a la seva filla, però quan el cas arriba als Tribunals més que la voluntat busquen la legalitat i com tot testament es interpretable de moltes maneres diferents, realment donen la raó a l'advocat que millor ho fonamenti o ho defensi, no a la veritable voluntat que és el que realment defensa la teoría subjectivista.

Després d'haver realitzat aquest treball, i haver pogut “descobrir” tots els misteris de la interpretació dels testaments a Catalunya, l'únic que em queda expressar és la meva opinió personal, respecte al treball, al dret i al món actual:

És cert que actualment, en la societat en què vivim, tothom té una visió de futur, d'un futur que es veu reflectit cap a Europa, cap a la unió dels estats, de les nacions i dels pobles; a tots ens agrada sentir-nos europeus, ciutadans d'una Europa rica i forta, i ciutadans d'un món únic.

Aquest fenòmen social, que ja és coneix amb el nom de globalització o mundialització, és una tendència creixent, que agrada i que sembla que suposi que d'aquí un temps, tots serem tan “rics” com els alemans, tan “refinats” com els francesos, tan “minuciosos” com els anglesos i tan “importants” com els nortamericans. Sembla que d'aquesta unió tots en treurem les virtuds dels pobles veïns (despreciant les nostres) i per tan serem millors ciutadans d'un món unit (sobretot unit). Aquesta connexió fa temps que ha començat, però s'ha accelerat d'una manera realment preocupant amb l'entrada de l'euro, del mercat i la moneda única europea.

Però com influeix aquest procès, aquesta desnacionalització, en el nostre àmbit del dret? una matèria que destaca precisament per ser diferent a cada poble perque és permeable i s'adapta als problemes més concrets de la societat en què s'aplica?

Doncs si, la globalització també afecta a la nostra matèria, i això significa que tard o d'hora (espero que més aviat tard) el dret català, el nostre dret propi, el dret que tants anys s'ha mantingut intacte (sobretot en matèria de dret de successions), és pot veure substituit per un dret comú europeu i més tard pel dret mundial. Provocant així una destrucció de les institucions i de la justícia pròpia; eliminant per tant la nostra identitat: històrica, cultural, política i lingüística. I veient-nos immersos en una societat on l'interès del més fort prevaldrà sempre sobre la justícia, o la veritable i correcta aplicació del dret.

Estem en perill de perdre el tresor més preciat de tots: la cultura d'un poble, que fa que aquest és senti diferent als pobles que l'envolten. Fent que el món sigui plural i diferent i per tant “ric” d'esperit i de mentalitat.

La globalització afecta, no sols a l'economia i a l'enriquiment dels pobles, sinó a tots els àmbits de la societat: en l'educació, en la tradició, en la cultura, en el folklore, en la política, en el medi ambient... i evidentment, també en el món del dret. Per evitar formar part d'un món “unicràtic”, l'única sol·lució és fer-nos valdre, demostrar que el nostre dret i la nostra cultura és tan important i tan antiga com les altres i que tenim el mateix dret que qualsevol altre poble (tot i que no tinguem nacionalitat pròpia) a ser tractats i considerats segons el nostre entendre i la nostra tradició. Hem de demanar que se'ns retorni el nostre dret legítim a autogovernar-nos.

Des d'aquesta petita reflexió, potser massa nihilista, només prentenc demostrar que allò que avui estem estudiant com a nostre (la tradició jurídica catalana), hauria de ser-ho els segles dels segles; i que adaptar el dret als nous problemes no vol dir destruir-lo, a contrario vol dir enriquir-lo.

Molt agraïda per haver pogut realitzar un treball tan interessant:

• Antoni VAQUER ALOY. La interpretación del testamento.
  Ed. Cálamo, Barcelona 2003.

• Manuel Jesús GARCÍA GARRIDO. Derecho privado romano (casos, acciones, instituciones).
  Ed. Académicas S.A., Madrid 2001. Pàgs. 647-648.

• Pere ABIOL MARÉS et alii. Comentarios al Código de Sucesiones de Cataluña. Ley 40/1991 de 31 de diciembre.
  Ed. Bosch, Barcelona 1994. Tomo I pàgs. 440-445.

• Joan MIQUEL. Derecho privado romano.
  Ed. Marcial Pons, Madrid 1992. Pàgs. 141-146 i 417-420.

• Juan IGLESIAS. Derecho romano.
  Ed. Ariel derecho, Barcelona 1999. Pàgs. 412-413.

• Fernando BENTANCOURT. Derecho romano clásico.
  Ed. Universidad de Sevilla, 2001. Pàgs. 528-531.

• BIONDI (traducció Manuel FAIRÉN). Sucesión testamentaria y donación.
  Ed. Bosch, Barcelona 1960. Pàgs. 513-599.

• Alfredo DI PIETRO. Derecho privado romano.
  Ed. Depalma, Buenos Aires 1996. Pàg. 373.

Article 1692.4 de la LEC: “Habrá lugar al recurso de casación por infracción de la ley o de doctrina legal: 4º cuando el fallo contenga disposiciones contradictórias”. Aquest artícle actualment està derogat per la nova Llei d'enjuiciament civil, Llei 1/2000, de 7 de gener.

Article 1 de la Compilació de Dret Civil de Catalunya: “...Per tal d'interpretar i integrar aquesta Compilació i altres normes hom prendrà en consideració les lleis, els costums, la jurisprudència i la doctrina que constitueixen la tradició catalana, d'acord amb els principis generals que inspiren l'ordenament jurídic de Catalunya”.

Disposició final quarta de la Compilació de Dret Civil de Catalunya: “Conformement al que disposa l'article 1 d'aquesta Compilació, sens perjudici de les normes de directa aplicació general, en el que no preveuen les disposicions del Dret Civil de Catalunya regeixen supletòriament els preceptes del Codi Civil i de les altres lleis estatals de caràcter civil, en la mesura que no s'oposin a aquelles disposicions o als principis generals que informen l'ordenament jurídic català”.

Article 675 del Codi Civil: “Toda disposición testamentaria deberá entenderse en el sentido literal de sus palabras, a no ser que aparezca claramente que fue otra la voluntad del testador. En caso de duda se observará lo que aparezca más conforme a la intención del testador según el tenor del mismo testamento”.

Article 110 del Codi de Successions: “En la interpretació del testament cal atenir-se plenament a la veritable voluntat del testador, sense haver de subjectar-se necessàriament al significat literal de les paraules emprades.

Les clausules ambigües o fosques s'interpreten en sentit favorable a llur eficàcia, comparant les unes amb les altres, i si existeix contradicció irreductible no és vàlida cap de les que pugnen substancialment entre elles. Les disposicions inintel·ligibles es consideren no formulades.

En els casos de dubte, la interpretació es fa en sentit favorable a l'afavorit, i les disposicions que li imposen qualsevol càrrega s'interpreten restrictivament”.

Dret Romà i Tradició Jurídica Catalana

14

Sra. Francesca V.

Atorga Testament en data 5.oct.1990

Mort el dia 27.agost.1991

Mesos més tard s'obre testament:

Llega a Teresa (primogènita):

La masia on vivia la causant i aquesta filla amb el seu marit.

Llega a Montserrat (filla menor):

Tots els diners que tingués la causant el dia de la seva mort i un dret d'ús i habitació a la masia de la seva germana Teresa.

Deixa a totes dues filles diferents finques rústiques, de les quals les germanes en seràn coopropietaries a parts iguals.