1. Història de l'esquí alpí.

Las quatre modalitats de proves d'esquí alpí varien segons els tipus de pista i la forma en que ha d'estar coberta.

Descens: En aquest tipus de carrera l'objectiu es lliscar per una pendent molt inclinada en el menor temps possible, pel que es convenient mantenir una trajectòria el més recta possible. Es requereix equilibri i coordinació de braços i cames, ja que es poden arribar a velocitats superiors als 140 quilòmetres per hora. L'esquiador ha de mantenir-se a la pista i passar entre una sèrie de senyalitzacions anomenades “portes”, que estan col·lo-cades de forma estratègica. Colpejar i fins i tot tirar una porta no desqualifica al corre-dor, sempre que hagi passat per dintre d'aquesta. La prova de descens està considerada com la prova reina de l'esquí alpí.

Eslalon: També és una priva de descens per una pendent, l'esquiador ha d'executar molts moviments en zig zag per superar les marques (pals), que es troben situades al llarg de tota la pista i a curta distància unes de les altres. La mitjana de longitud d'una pista és de 536 m i el desnivell es troba entre 140 i 200 metres. L'esquiador ha de man-iobrar a través d'un número de portes que solen rondar entre un mínim de 45 fins a un màxim de 75. Són essencials la rapidesa i l'agilitat, ja que la superfície de la pista pre-senta moltes irregularitats.

Eslalon gegant: Aquest tercer tipus de carrera es va introduir a les proves internacionals d'esquí alpí al finalitzar la II Guerra Mundial al 1945. Bàsicament es diferencia de l'es-lalon en la longitud de la pista que sol ser d'un 1,6 km., i en el desnivell que és entres els 300 i 400 metres. Les pistes per dones són una mica més curtes.

Eslalon super-gegant: Al 1983 es va introduir a l'esquí internacional la prova de l'esla-lon super-gegant, una combinació de les proves de l'eslalon i descens. Girs llargs i ma-jestuosos efectuats a gran velocitat fan aquesta prova molt atractiva per als espectadors.

2. Les instal·lacions

2.1. Les pistes.

Les pistes es divideixen per grau de dificultat: la verda és la de debutant, té molt poc pendent i és perfecte per fer pràctiques; la blava és la fàcil, té una mica més de pen-dent que la verda i va bé per començar; la vermella és la de nivell mig, es perfecta per qui ja té una mica de practica però encara no es un expert; i la negra és la difícil, perfecte pels experts.

2.2. Els remuntadors.

Els remuntadors s'utilitzen per pujar des del final de la baixada fins al cim. Poden estar formats per diferents elements: telecadires, telesquis, trampolins, telebaby, cin-tes transportadores i telecabines.

2.3. La neu. Diferents estats.

Neu en pols: Si al neu esta en aquest estat el millor es la traça estreta, els peus junts, i en el moment de fer viratge caldrà tirar-se endavant amb força per desenganxar les cues dels esquís.

Neu fonda i molla: En aquest cas val més fer el viratge amb stem-cristiania o stem-bogen, si no volem rebolcar-nos per la neu.

Neu crosta: Si la neu és fonda o molla durant el dia i a la nit glaça, al matí la tro-barem en aquest estat, cosa que pot provocar un accident fàcilment, ja que, en passar-hi per sobre, la crosta es pot trencar i els esquís poden quedar clavats.

3. La tècnica i els estils.

3.1. La posició del cos.

El cos ha d'estar en tot moment recte, tirat endavant, amb els genolls lleugerament flexionats i els esquís una mica separats un de l'altre.

3.2. Tècnica de descens.

Clavarem els bastons al costat de les espàtules i ens hi repenjarem, els peus junt, el cos tirat endavant i els genoll en flexió, carregant el pes del cos en els dos esquís d'una manera igual. Alçarem els bastons i ens deixarem anar lliscant sense canviar la posició inicial fins a frenar.

3.3. Els girs.

Per a canviar de direcció mentre baixem, només caldrà carregar tot el pes del cosa sobre l'esquí contrari a la direcció cap on vulguem girar. Per aconseguir una girada perfecta cal dirigir cap endintre el genoll de la cama de l'esquí on carreguem tot el pes.

També podem girar utilitzant la tècnica de la volta Maria, que consisteix en el se-güent: Ens situarem de manera que els esquís quedin junts i sobre un lloc pla. Un cop estiguem ben segurs, carregarem tot el pes del cosa sobre l'esquí dret, alçarem l'esquerra tirant-lo endavant fins que la cua arribi al nivell de l'espàtula del dret, i recolzant-lo a terra farem girar l'esquí fins posar-lo al costat de l'altre. Mentre fem aquest moviment ens recolzarem en els bastons; en girar l'esquí cap a l'esquerra el bastó dret ens farà de suport quan carreguem tot el pes del cos sobre l'esquí esquer-re, i deixarem el dret lliure fins a posar-lo al costat de l'esquerra, al mateix temps que posem el bastó dret a fi de fer-lo servir de suport en acabar la volta Maria.

3.4. Estils de descens.

La baixada recta: No és res més que baixar en línia recta sense fer cap viratge. Bai-xant d'aquesta manera és quan hi ha més perill de caure, ja que s'ha de tenir molta experiència per controlar la velocitat dels esquís.

Per baixar en línia recta no es necessita res més que un control perfecte de l'esquí, saber carregar els dos esquís uniformement, en equilibri perfecte, flectir els genolls, tirar el cos endavant i tenir valentia.

La baixada diagonal: Quan tallem una baixada en diagonal tot el pes del cos ha de recaure sobre l'esquí de la vall que és l'únic sobre el que ens hem de recolzar, al mateix temps que inclinem sense por les espatlles vers la vall, al revés que els ge-nolls, els quals ben doblegats i flexibles s'acostaran, com més puguem millor, a la muntanya.

3.5. Tècniques d'ascens.

Es pot pujar la pendent fent la passa normal de caminar, per a aconseguir això cal al-çar l'esquí de terra una mica i deixar-lo amb decisió i dona un petit cop que, en fer marxar l'aire de sota de l'esquí, ens dóna una adherència d'uns segons, cosa que ens permet d'avançar l'altre esquí, i així successivament.

També tenim altres formes d pujar, com:

L'escala: Ens posarem perpendicularment a la baixada, amb els peus junt, clavarem el bastó a la distància que ens permeti el braç, ens hi repenjarem i pujarem l'esquí fins al costat del bastó; quan quedi segur, pujarem l'altre esquí i clavarem el bastó de baix al seu costat, i així alternativament.

L'espiga: Situats de cara a la pujada posarem els esquís en diagonal, o sigui de ma-nera que es toquin les cues, i ben oberts d'espàtules. Anirem pujant talment que el cantell de dintre dels esquís es clavi a la neu, el cim del puny del bastó que quedi dintre del palmell de la mà, i així anirem progressant alternativament, clavant els bastons darrera dels esquís.

4. L'equipament.

4.1. Els esquís.

El cantells han d'estar encastats i ben esmolats, cosa molt necessària per a dominar l'esquí. Els esquís curts es dominen més bé, però els llargs llisquen més. La millor mida és la de l'alçada pròpia al nivell del cap o afegint-hi uns cinc centímetres més; així es compensa el pes i l'alçada. La flexibilitat de l'esquí és un factor important: com més pes té l'esquiador, més rígid ha de ser l'esquí.

4.2. Els pals o bastons.

La mida més normal és la que correspon al bastó que sense estar clavat a la neu quedi deu centímetres més amunt de la cintura. Convé que tinguin la suficient qua-litat per a no torçar-se ni trencar-se.

4.3. Les botes.

Haurien de ser de pell, ja que tenen més transpiració i són més fàcils d'escalfar si estan fredes, cosa que no passa amb les de plàstic injectat, que són les que predominen en el mercat. Les botes són l'element més important de l'equip de l'esquiador. Si ens volem dedicar a l'esquí turístic no cal que siguin gaire altes de canya, però un cop dominada la tècnica i, en cas de dedicar-se a la competició, cadascú triarà les que li semblin més adequades.

Cal remarcar que el peu hi ha d'entrar just però no estret, de manera que, amb un mitjó prim i un de gruixut, els dits es puguin moure lliurement. Sobretot convé que les botes no facin mal enlloc.

4.4. El vestit i els complements.

La vestimenta depèn del gust de cadascú. En una caiguda, val més que la roba s'ar-rapi que no pas que rellisqui. La Federació Internacional d'Esquí ho recomana i homologa, i els fabricants més importants de vestimenta la presenten a homologació amb la finalitat d'evitar accidents, ja que una relliscada sobre la neu pot arribar a agafar gran velocitat.

Els anoracs han d'anar més o menys ajustats, sempre que permetin efectuar tots el moviments necessaris sense oprimir. És també aconsellable dur guants per tal de que no sens congelin les mans i ulleres de sol que filtrin els raigs ultravioletes i les radia-cions de la llum blanca. És molt recomanable utilitzar crema solar y protector labial.

5. Les competicions d'esquí alpí.

5.1. Modalitats i proves.

Descens: És la prova més llarga de totes, en el seu recorregut s'arriben a les veloci-tats més altes de totes les disciplines, on el corredor haurà de mostrar la seva audàcia i resistència, cada corredor realitza una sola baixada donant la primera plaça al que triga menys temps.

Super-G: Super-gegant és una combinació de la velocitat pròpia d'un Gegant i la precisió necessària per traçar les corbes en Slalom Gegant, o que demanarà al corre-dor una espacial coordinació. El recorregut és menys llarg que el Descens, cada corredor efectua una sola baixada i la primera plaça és pel que triga menys temps.

Slalom Gegant: Reduint les distàncies entre portes i amb menys portes que el Slalom, el traçat precisa de girs més tancats que les proves de velocitat, demanant una gran qualitat tècnica per part de l'atleta, qui efectua dues baixades per recorre-guts de diferents traçats a la mateixa àrea i durant el mateix dia. El guanyador serà el que a la suma de les dues baixades acumuli menys temps.

Slalom: Es desenvolupa sobre el recorregut més curt de totes les disciplines, marcat amb portes de pals simples, els viratges són molt tancats requerint una especial habi-litat al seu encadenament. Com al Slalom Gegant cada participant realitza dues baixades diferents, traçades sobre la mateixa Pista, que s'haurà de celebrar el mateix dia. El guanyador serà el que acumuli menys temps a la suma de les dues baixades.

Combinada: Respon a la realització d'una prova de velocitat (Descens) i una de Slalom a dues baixades. La suma dels dos millors temps determina el guanyador. Les proves de Comabinada precisen d'una realització exclusiva independent d'altres proves, si bé els recorreguts tendeixen a ser menys llargs que les proves clàssiques. Així mateix es realitzen el mateix dia. La Combinada ha de distingir-se de la valo-ració anomenada també, combinada, que resum qualificacions d'una Prova de velocitat o Gegant, sumadas a la d'un Slalom, celebrades de forma clàssica, en dies diferents i que la classificació s'obté segons el reglament per la suma de punts o de temps.

Paral·lel: És una especialitat poc practicada. La prova consisteix en dos marcatges paral·lels sobre una pista més curta que el Slalom, on els corredors van actuant per parelles i que desprès de dues baixades, cada una d'elles per pista pista diferent, guanya el que menys temps ha invertit, al ser el recorregut més curt, s'aprecia una gran lluita a l'entrada a Meta.

5.2. Les competicions internacionals.

La principal competició d'esquí alpí es disputa per guanyar la Copa del Món de esquí alpí. La competició està dividida entre competició masculina i competició femenina.

A la competició masculina es disputen les proves de Descens, Eslalon Gegant, Super-gegant, Eslalon, i Combinada. I a la competició femenina es disputen les proves de Eslalon, Eslalon Gegant, Super-Gegant i Descens.

Altres competicions internacionals són la de Eslalon de Sestriere, la Copa del Món de Eslalon, la Combinada Internacional de Esquí i la Copa del Món de Eslalon Gegant.

6. L'esquí Nòrdic.

L'esquí Nòrdic o de fons es centra més en la resistència i la força que en la velocitat. No obstant, a les competicions, la mitjana de temps que es triga en cobrir una carre-ra de 15 km. és d'uns 50 minuts; a la carrera llarga, d'uns 48 km., es triga unes 2 hores i 45 minuts. Les distancies habituals de les carreres de fons van dels 5 fins als 50 quilòmetres. Les pistes estan senyalades amb marques de colors per que els esquiadors segueixin una ruta similar. Les variacions a l'altura són petites, ja que el moviment fundamental és horitzontal i no vertical.

L'esquí de fons està compost per l'estil Clàssic, en el qual hi han les categories de Estil Lliure i Sprint; i per equips, en el qual hi ha les categories de Sprint de Relleus, Persecució i Sortida en Massa

7. Altres esports sobre la neu.

7.1. Esquí d'estil lliure.

L'esquí d'etil lliure es un esport competitiu que va evolucionar a partir del “hotdog” a Amèrica del Nord, en els anys 60, quan es va permetre introduir noves i emocio-nants tècniques d'esquí. L'estil lliure va ser reconegut com esport per la Federeación Internacional de Deportes de Invierno (FIS) al 1979.

Es composa de tres disciplines:

Ballet: Disciplina semblant al patinatge artístic que consisteix en un programa de salts, girs i passes lliscants, executats al ritme de la música, durant màxim de 2 minuts i 15 segons. Una pista de ballet té una longitud de 260 metres i una amplada de 40 metres. El programa es jutja per la dificultat tècnica, coreografia i execució de l'esquiador.

Figures: prova que consisteix en efectuar girs molt calculats a gran velocitat sobre una pista amb una pendent molt pronunciada i plena de “bañeras” (petites irregu-laritats en forma de valls). El competidor es jutjat per la qualitat i la tècnica dels girs i la línia per on els realitza. També es puntuen els salts i la velocitat.

Salts: El saltador realitza una sèrie d'acrobàcies iniciant l'exercici llençant-se per una rampa especial des de la que surt projectat cap a l'aire. La puntuació jutja l'enlairament, la forma i l'execució de la maniobra a l'aire i l'aterratge. Les puntua-cions dels jutges es multiplícan pel grau de dificultat i es descarten les puntuacions de major a menor.

7.2. Surf de Neu.

El surf de neu o snowboad es composa de 6 modalitats:

Boarder-Cros: Participen quatre esportistes al mateix temps, la prova consisteix en realitzar un recorregut en el menor temps possible, per arribar el primer a la meta. Poden valer-se de qualsevol obstacle natural per guanyar velocitat i realitzar salts. S'accepta el contacte físic amb el rival, sinó se'l talla el recorregut. Es necessita una pista de 80 m de desnivell i 30 m d'ample.

Big Jump: S'apropa més a una exhibició artística. Consisteix en lliscar per una profunda pendent fins arribar a la rampa final amb l'objectiu de fer un salt espectacular i atractiu. Els snowboardes tenen cinc possibilitats per fer el millor salt, dels quals els dos més puntuats seran els que contin. Es necessita una pista condicionada amb dos parts: Una rampa de 60 m, salt de 3 m d'altura, transició plana i plataforma de frenada.

Half pipe: Es practica en mig tub, en forma de U d'uns 70 cm de llarg i 3 m d'alt. La pista consta d'una zona plana entre paret i paret, des d'on el snowboarders descendeixen en ziga-zaga aprofitant la velocitat per realitzar les màximes i més difícils acrobàcies i figures. Puntuen segons la seva dificultat.

Big Air: Consisteix en un gran salt (més de 20m de llarg i 4 m d'altura) que realitzar l'esquiador desprès de lliscar sobre una rampa. Durant el vol es realitzen diversos girs, piruetes i figures.

Freeride: Se centra pel descens a gran velocitat per fora de les pistes, preferentment en neu verge i amb paret amb pendents molt pronunciats.

Proves de salt: Consisteix en saltar des d'un trampolí de 70 i 90 m , desprès d'una carrera de velocitat. Durant el salt el cos de l'esquiador es manté extés cap endavant amb els braços enganxats al cos.

8. Altres modalitats i especialitats nòrdiques.

Tradicionalment, el salt de trampolí es considera una part de la competició de l'esquí Nòrdic i a arribat a ser molt popular en el segle XX. El saltador llisca per una superfície preparada, bastant inclinada, fins al punt de llançament; la distància del salt es medeix des de la vora del punt de llançament fins al punt on els esquís del saltador toquen la neu al aterrar. Es concedeixen punts per la distància aconseguida i per l'estil en l'execució del salt. Per minimitzar la inevitable subjectivitat al qualifi--car l'estil, els jutges utilitzen un sistema molt complex d'avaluació. L'èxit del saltador depèn més de l'equilibri i la coordinació que de l'habilitat per saltar. L'objectiu final és el control del moviment durant el vol i un aterratge precís, de forma que des de l'inici del salt fins al final de l'aterratge pugui ser vist d'una mane-ra contínua. A la competició olímpica hi ha dues proves de salt de trampolí: de 70 i de 80 metres.

9 .Fonts d'informació.

- Lliçons d'esquí, de narcís Casas i Devesa.

- Guía de la nieve, de Javier Rodríguez.

- www.nevasport.com

- www.rfedi.es

- www.marca.com