LES ESCOLES HEL·LENÍSTIQUES

1.EPICUREISME

2.ESTOÏCISME

3.ESCEPTICISME

4.ECLECTICISME

5.ELS CÍNICS

L'hel·lenisme avarca dels del S.III aC fins el S.III dC.

Sorgeix amb Alexandre el Magne, amb l'extensió que fa de la cultura grega (hel·lènica) a un gran nou territori. Aquesta extensió de la cultura grega suposarà l'enfonsament de la polis (on tothom tenia molt clar quins eren els seus drets i els seus deures de ciutadà). En l'imperi, doncs, hi haurà un moment de crisi, de desorientació existencial i desarrelament d'identitat (no saber que es el que he de fer, ni que esperen de mi ni qui soc).

L'hel·lenisme va ser una resposta cultural a aquesta desorientació. No pretenia fer grans pressupòsits teòrics, sinó que més aviat busca pautes de comportament pràctiques.

Hi ha 5 escoles diferenciades:

1.EPICUREISME

2.ESTOÏCISME

3.ESCEPTICISME

4.ECLECTICISME

5.ELS CINICS

1.EPICUREISME

1.1. EPICUREISME

1.2. L'HEDONISME D'EPICUR

1.3. PRESSUPOSTOS METAFÍSICS

1.1.EPICUREISME

Escola fundada per Epicur de Samos. Defensava que la filosofia ha de ser com la medicina, ha de curar la salut (espiritual, anímica, mental...) de manera pràctica. Cadascú tindrà la seva problemàtica però tots compartim característiques de gènere. De vegades a l'epicureisme se l'anomena tetrafàrmac ja que vol curar els 4 mals:

-la por a la mort

-la por als déus

-la permanent insatisfacció del desig

-el terror al dolor físic

LA POR A LA MORT: La mort és l'absència de sensacions, de la capacitat de sentir. El plaer és la plenitud de sensacions. Amb la mort deixem de sentir plaer però també perdem tota possibilitat de sentir dolor.

LA POR ALS DÉUS: ÉS la por al que s'esdevindrà, al que ens depara el futur. La resposta de la filosofia epicureista es que nosaltres som tan poca cosa que ells passen de nosaltres. És a dir que no hi ah res que estigui escrit, que tot passa per atzar.

LA PERMANENT INSATISFACCIÓ DEL DESIG: Si estimes un amic no li satisfacis els desitjos, l'hauries d'ajudar a contenir el desig. El que es traca és de no fer créixer els desitjos perquè com més desig hi ha més creix la insatisfacció. Epicur, però, diferencia 3 tipus de desig:

-Desig natural i necessari: Són la set, la gana o la son. Aquests formen part de la naturalesa humana i s'han de satisfer.

-Desig natural i innecessari: És el que resulta de satisfer el desig primer preo diversificant-lo. SI jo tinc set puc voler veure aigua, vi...

-Desig no natural i no necessari: És el desig que neix de la societat. És el reconeixement social, el prestigi.

EL TERROR AL DOLOR FÍSIC: Ens espanta patir dolor i només pensar-hi ens fa esgarrifar. La solució és defugir el dolor i buscar el plaer.

1.2. L'HEDONISME D'EPICUR

L'hedonista és aquell que defensa que l'objectiu de la vida és el plaer.

Epicur, però diu que “El plaer no és gaudir de la companya de nois i noies, no és fruir de grans àpats, sinó que és el sobri raciocini que indaga el perquè de les coses.

Els quatre criteris, les 4 màximes, que hem de tenir en compte:

-Gaudir del plaer present. Si pots passar un bon moment aprofita'l, no el deixis escapar.

-Abstén-te del plaer present si t'ha de portar un dolor futur més gran.

-Evita el dolor present ja que no hem vingut aquí a patir ni a passar-ho malament. Si et pots estalviar el dolor, estalvia-te'l.

-Pateix el dolor present si t'ha de portar un plaer futur més gran.

El Carpe Diem és hedonista, però només parla del plaer present. Epicur defensa el plaer mitjançant el raonament.

El plaer està en les conseqüències de la recerca del plaer. Per calcular sense equivocar-nos cal que no ens acompanyi el desig ni les apetències, sinó que ha de ser sobri i, per això mateix, s'ha de despullar de les apetències.

L'ataràxia diu que és l'objectiu de la vida i significa la tranquil·litat d'ànima, la pau d'esperit., i només la podrem aconseguir si ens desvinculem de les apetències i fem el càlcul sobri des de la racionalitat.

1.3. PRESUPÒSITS METAFÍSICS

• Epicur és monista, només creu en un sol món. Si l'objectiu de la vida és el plaer l'hem d'aconseguir en aquest món. No l'hem de buscar en un de millor, perquè no n'hi ha cap altre.

• Epicur té una gran influència de Demòcrit, que afirma que tot està compost d'àtoms. Per Demòcrit tot és un compost d'àtoms que s'associen per atzar. Els àtoms es desplacen en el buit i per atzar xoquen, tot i que un cop agregats la relació entre ells determina el comportament necessari del compost. Per Epicur la mort és només la dissolució dels àtoms. Com que els àtoms s'han unit casualment, un cop que estan separats es impossible que es tornin a ajuntar (perquè s'han unit per atzar). Així és com nega qualsevol possibilitat d'immortalitat.

• Aquesta ataràxia que proposa requereix d'unes condicions. La més important és l'amistat, que és la que dona la seguretat necessària per aconseguir aquesta tranquil·litat d'ànim.

2. ESTOICISME

El fundador va ser Zenó. Va crear unes escoles anomenades “stoa”. Tenen una influència d'Heràclit.

És el “Panta Rei”: el tot canvia, tot flueix de manera ordenada dirigit pel logos. Tot està governat pel logos. Tot el que passa és lògic que passi, per tant és necessari que passi.

L'actitud sàvia davant aquesta realitat és consentir el que passa. Però no es tracta de resignar-se sinó de consentir-lo, sentir-lo a la vegada.

Raó i causa van paral·leles. Els fets tenen causes, i les raons són la traducció de les causes en la nostra ment. Si nosaltres hem de consentir els fets la única manera és posar en sintonia les nostres raons amb les causes. Això és entendre la realitat.

Els estoics van desenvolupar molt la lògica, que és el mecanisme per posar en sintonia la causa i la raó. Per trobar les raons, per entendre, hem de desvincular-nos afectivament de les coses. L'objectiu d'aquesta filosofia és l'apatia (la falta de passió i afecte). Defensaven, però, intervenir en la vida pública. Per això és van implicar en canviar la política. Creien que havien de provocar certes causes, deien que la nostra intervenció és necessària però no suficient.

3.ESCEPTICISME

És un corrent una mica anterior a l'hel·lenisme, però en aquest moment s'organitza una mena d'escola. L'autor més important és Pirró.

La idea comuna de tots els escèptics és que no hi ha veritat i, per tant, no es pot descobrir la veritat. No hi ha veritat perquè no i ha res que pugui ser objecte de coneixement vertader (perquè tot canvia, res té la categoria d'ésser).

Tampoc podem conèixer perquè no estem capacitats. La raó ho pot justificar tot (el blanc i el negre), i l'experiència és sempre subjectiva, de manera que veiem les coses segons els nostres interessos.

L'actitud més sàvia davant aquesta realitat és la prudència, la suspensió del judici (el no pronunciar-se, no decantar-se).

El problema teòric de l'escepticisme és haver de negar que qualsevol afirmació no és veritat excepte aquesta: `res és veritat'. Això defensa distanciar-se de les coses, no defensar efusivament qualsevol teoria perquè no tens la seguretat de que sigui certa.

4.ECLECTICISME

La tendència de la filosofia romana.

Eclèctic és el qui recull idees de diferents procedències i les combina. Alguns autors d'aquest estil són: Ciceró, Sèneca...

5.ELS CÍNICS

Els cínics són una escola menor que defensaven viure una mica d'acord amb els impulsos naturals. El nom ve de que la gent els deia que vivien com els gossos. Eren molt crítics amb els convencionalismes socials.

L'autor més conegut és Diògenes.