FITXA TÈCNICA DEL LLIBRE

Autor: Jostein Gaarder

Titol: El món de sofia

Edició: tercera

Editorial: Empúries

Lloc y any de publicació: Barcelona, l'any 1995

Llengua original: Anglès

Titol original: Sofies verden

Número de pàgines: 633

BREU RESUM DEL CONTINGUT

La Sofia és una noia de catorze anys que un bon dia es troba una carta escrita per un desconegut a la seva bústia. D'aquesta manera comença un llarg curs de la història de la filosofia per correspondència amb un filòsof que es diu Alberto. Fins que al final el coneix i el curs segueix. D'aquesta manera Sofia comença a estudiar tots els filòsofs de la història, començant per els mites grecs, passant per Plató, Aristòtil, Jesús, Agustí d'Hipona, Descartes, Kant fins a arribar a Freud.

ANÀLISI CRÍTICA DEL LLIBRE

1- Elabora una síntesi dels principals filòsofs detallats en la novel·la, amb les idees més rellevants que hi figuren.

- Els filòsofs de la natura:

El primer filòsof va esser Tales de Milet, ( 625-545 a.C.). Creia que tot tenia el seu origen en l'aigua, és a dir, que totes les coses tenien un principi bàsic i comú, l'aigua.

Anaximandre de Milet ( 610-547 a.C.). Pensava que el món formava part d'un univers infinit on tot tenia el seu començament i el seu fi en un principi que ell anomenava “l'indefinit”.

El darrer filòsof va esser Anaxímenes de Milet ( 570-526 a.C.) el qual es va inspirar en Tales i sostenia que l'aire era l'origen de tot, de la terra, de l'aigua i del foc, i que sense aquets quatre elements la vida era impossible. Per això pensava que l'origen de tot era l'aire.

Demòcrit ( 460-370 a.C.) va esser el quart filòsof de la natura i pensava que tota la naturalesa estava formada per àtoms, que definia com a peces eternes i immutables. Aquets àtoms eren indivisibles, fixos i sòlids, però no tots eren iguals. Per això quan s'ajuntaven uns quants àtoms podien formar des de una flor, fins a un ull de cavall.

Sòcrates ( 470-399 a.C.) tenia un tipus especial de fer conèixer la seva visió del món, així que ell, envers d'escriure textos o intentar adoctrinar a la gent amb els seus pensaments, es feia passar per un home ignorant i anava fent preguntes a la gent, de tal manera d'agafar les respostes que ell pensava que eren més certes i després al final corregia les errades demostrant la seva intel·ligència.

Per això, Sòcrates pensava que mai s'havia d'aturar de conèixer més coses. És a dir, que va esser dels primers filòsof racionalistes, que pensaven que el coneixement era la base de la raó humana. D'aquí prové una de les frases més cèlebres de la filosofia que va dir Sòcrates: “només sé que no sé res”. Una altre frase seva és: “qui sàpiga el que està bé, farà el bé”, amb això volia dir que una persona per assolir la felicitat mai faria coses que entengués per dolentes. Però no totes les persones tenen el mateix criteri sobre el que està bé i el que està malament.

Plató (428-347 a.C.) pensava que tots els elements de la natura (homes. animals, plantes...) eren una còpia imperfecte d'un patró original que existien en un altre món, el món de les idees. Per tant Plató deia que la realitat està dividida en dues parts, un és el món sensible, on tot flueix; i l'altre, és el món de les idees, on tot és etern i immutable.

Plató deia que les persones estaven compostes per ànima i matèria i que aquesta ànima provenia del món de les idees, però una vegada instal·lada en el cos de la persona, perdia tota la seva perfecció i ansiava tornar al món de les idees, per això les persones flueixen i son efímeres, com totes les coses del món intel·ligible.

Per això, Plató escrigué el mite de la caverna, on el cap i a la fi, intenta explicar que les persones ens conformem quan sabem una determinada informació i ja no ens molestem en saber i en explorar més coses, i si ho féssim, pentura, ens acostaríem més al món de les idees. Aquestes persones que s'atreveixen a sortir de la caverna per explorar són els filòsofs, com per exemple Sòcrates, però no sempre són ben acceptats per la resta de persones “ignorants” i per això són rebutjats.

Segons Plató, el cos humà està format per tres parts, la raó que pertany al cap i que aspira a la saviesa; la voluntat que pertany al pit i que és l'àrbitre i el desig que pertany al ventre i que sa de moderar. Si aquestes tres unitats funcionen equilibradament, el resultat és una persona harmoniosa.

Aristòtil ( 384-322) va esser l'extrem oposat de Plató, mentre Plató pensava en el món perfecte de les idees, Aristòtil es va centrar en el món real i va començar a estudiar-lo.

Fou un gran científic i va esser el que va començar a utilitzar la terminologia que avui s'empra per la ciència. No creia que existís el món de les idees, ja que deia que la idea lliri no tenia un motlle en un món paral·lel al nostre, sinó que les persones després de veure moltes plantes iguales (lliris) els hi havien posat aquest nom.

Segons Aristòtil, els éssers vius estan compostos per matèria i forma, la matèria ve a ser el “físic” i la forma, és la seva forma d'actuar. Per tant, quan l'ésser viu es mor, s'en va la forma, però no la matèria. De totes formes, la matèria ja no pot ser un esser perquè ja no té forma.

La causa final, segons Aristòtil totes les coses passen per alguna cosa. Tot té una causa, el filòsof del llibre posa l'exemple de ploure, apart de totes les teories científiques que es pugui atribuir al fet de ploure, Aristòtil afegiria que aquest fet passa per alguna causa, i aquesta és regar les plantes i donar aigua als éssers humans, per exemple.

Una altre teoria és la de l'escala de la natura, on ell distingeix entre coses inanimades i animades, i diu que les coses inanimades necessiten d'un motor ( Déu) per que canviïn, mentre que les coses animades ja canvien per si soles.

L'Ètica, Aristòtil pensa que hi ha tres formes de felicitat, la vida de plaer; una vida lliure; i una vida d'explorador. Si aquestes tres formes de felicitat s'enllacen, l'home podrà arribar a ser feliç.

La teoria de la Política, l'Estat associa la societat i la fa més unitària, Aristòtil distingeix entre tres tipus d'Estat, la monarquia, l'aristocràcia i la democràcia.

Finalment, segons Aristòtil, la dona era inferior a l'home, pensava que era un home inacabat. Ell pensava que els homes donaven la forma als infants i la dona la matèria.

-Els estoics:

Ciceró ( 106-43 a.C.) va esser el primer filòsof que va formular el concepte d'humanisme, és a dir, de l'home com a centre de l'univers.

Més tard, Sèneca, qui va dir que “l'home és sagrat per a l'home”

-Els epicuris:

Epicur (341-270 a.C.) pensava que si s'abusa de les coses bones, poden dur conseqüències fatals, per això pensaven que la millor forma d'afrontar la vida era l'autodomini, també deia que les persones son capaces de planificar la seva vida i prescindir d'una petita cosa durant un temps i així al cap d'estona en tens alguna altre de millor. Combinava les seves teories amb la teoria de Demòcrit, que tot està compost per àtoms.

-Neoplatonisme

Plotí (205-270 a.C.) va adoptar les idees de Plató (neoplatonisme) i pensava que el món estava dividit en dues parts, una era la il·luminada, la perfecte, i l'altre era l'obscuritat completa. Segons Plotí la part il·luminada ( que anomenava l'U o Déu) il·lumina l'ànima i l'obscuritat representa la matèria.

- Filòsofs Medievals Agustí d'Hipona (353-430) es va basar en les idees de Plató però mesclant-les amb el cristianisme. Sant Agustí manté que Déu va crear el món, però que aquesta idea sempre havia existit en la mentalitat divina ( món idees). Pensava que Déu era el portador del bé, mentre que el mal provenia dels homes. Sant Agustí pensava que l'home era un ésser espiritual, amb un cos terrenal, però amb una ànima que algun dia podria arribar a conèixer Déu, però que aquest privilegi només el tendrien uns quants elegits. Per això tothom havia d'obrar bé per tenir més possibilitat d'esser un d'aquets elegits.

Sant Tomàs D'Aquino (1225-1274) si Agustí adoptava idees de Plató, Sant Tomàs va agafar-les d'Aristòtil. Creia que hi havia dos camins per arribar a Déu, un era mitjançant la raó i el coneixement (Aristotelisme) i l'altre mitjançant la fe. Indiscutiblement el de la fe era el més segur.

- Filòsofs Racionalistes

Descartes (1596-1650) tenia la idea de desfer tota la filosofia anterior a ell i començar de zero. Segons ell per aconseguir una bona filosofia, s'havia de partir d'unes idees senzilles però clares i segures i a partir d'aquestes anar-ne construint d'altres de complexes. Així el raonament final seria segur i sòlid.

Segons Descartes hi ha dues substàncies,una és l'ànima, que no ocupa lloc, és abstracte i l'altre és la matèria o extensió, que aquesta sí que ocupa lloc en un espai i en un temps. Segons Descartes aquestes dues substàncies venien de Déu, que era el ser perfecte, i que les dues eren independents l'una de l'altre. Les persones tenen ànima, els animals no, ells només tenen matèria. Els homes tenen la possibilitat de comportar-se racionalment, enfront dels animals, això fa que l'ànima sigui més important que el cos.

Descartes defensava la raó com a únic mitjà del coneixement.

Spinoza ( 1632-1677) era monista, és a dir, pensava, al contrari que Descartes, que l'ànima i el cos són indivisibles. Spinoza va esser expulsat del seu país i quasi assassinat per criticar la Bíblia i intentar fer una estudi objectiu d'aquesta. Ell pensava que Déu no era una força externa encarregada de fer funcionar el món, sinó que deia que Déu era tot. Déu està en la natura. Els animals són Déu, les plantes són Déu i les persones són Déu, els seus pensaments també són Déu...

Spinoza diu que només hi ha un ésser que sigui ell mateix i la seva pròpia causa i que actui amb completa llibertat, Déu. En canvi tots els altres ésser actuen influenciats per Déu.

- Filòsofs Empiristes

Locke ( 1632-1704) pensava que tot coneixement provenia dels sentits i de l'experiència. Els éssers humans neixen amb la ment amb blanc, no saben res, tot el que aprenen ho van adquirint al llarg de la seva vida amb les vivències. La consciència contínuament rep informació -sensacions, idees simples- però també aquestes idees simples es van desenvolupant amb el raonament, el dubte...

També distingeix entre qualitats primàries, com el pes, la grandària, que són iguals per a tothom; i les qualitats secundàries, l'olor, el gust, el color, que són variables, ningú les percep igual.

Hume ( 1711-1776) afirmava que l'home tenia diferents tipus de percepcions, les impressions o les idees. Amb impressions es referia a la immediata percepció de la realitat, i parla d'idees com al record d'una impressió. Explica que hi ha idees i impressions simples i compostes, i que per tant les impressions compostes estan formades per simples i que una idea composta sempre ve d'una idea simple, però que una idea simple sempre prové d'una impressió, ja sigui simple o composta. Hume nega l'existència de Déu.

Berkeley ( 1685-1753) Pensava que totes les nostres idees del món material tenen una causa fora de la nostra pròpia consciència i que aquesta causa és Déu.

Kant (1724-1804) estava d'acord amb els racionalistes perque deia que en la nostra raó hi ha punts importants que determinen la nostra manera d'ésser, però també estava d'acord amb els empiristes perque pensava que el nostre coneixement, prové en part dels nostres sentits. També deia que tot allò que percebem, ho percebem en un temps i en un espai determinat, que no podem canviar, i aqueixa qualitat és innata. Per tant aquestes qualitats són de la raó, de la pròpia persona, i no del món, cada persona té el seu propi temps i el seu propi espai.

Pensava que les coses s'adapten a la ment i no la nostra ment la que s'adapta a les coses, això ho va anomenar “gir copernicà”.

Igual que Hume, pensa que no podem percebre el món en sí, sinó que percebem el món així com és per a nosaltres.

Hi ha dues condicions de com les persones perceben el món, la condició exterior, amb la qual no podem saber res fins que ho percebem; i la condició interior, que és tot lo que percebem com a succés en l'espai i en el temps.

Kant opina que l'home no pot tenir un coneixement segur sobre algunes qüestions tal com si existeix Déu o no.

Hegel ( 1770-1831) intentant explicar el perquè del coneixement humà, va dir que la veritat no era presa de la raó o dels sentits, sinó que la veritat anava canviant de generació en generació. Per tant, no hi havia cap veritat eterna ni cap raó eterna.

I per això pensa que amb el pas del temps els coneixements humans s'ha anat ampliant, i el llibre posa l'exemple d'un riu, que quan neix es estret, però a la seva desembocadura és molt més ample.

Comparava les dones amb les plantes i els homes amb els animals, deia que les dones no podien agafar el poder perquè pensava que ells no actuaven amb la ment i amb la consciència, sinó que actuaven mitjançant opinions i inclinacions arbitràries, en canvi els homes actuen amb coneixement.

Marx (1818-1883) la seva filosofia té un objectiu polític i pràctic. És el filòsof que més importància política ha tingut. I pensava que el materialisme determina la societat, és a dir, que la història canvia i va cap endavant perquè les forces econòmiques són les que fan canviar la societat i les que provoquen els canvis.

Marx anomenava la manera de pensar d'una societat, la seva religió, les seves lleis, la seva ciència la superestructura de la societat, per tant, deia que les relacions materials aixecaven aquesta superestructura, que és el reflex de la seva base. Però Marx deia que hi havia una enorme influència entre la base i la superestructura, per això es diu que era un materialista dialèctic. Marx distingia tres nivells de producció, el primer eren les “condicions de producció”, que serien els recursos naturals d'una societat; el segon nivell o “mitjans de producció”, que serien els diferents equipaments de la societat; finalment, el tercer nivell o “ relacions de producció”, que seria la divisió del treball i les relacions dels propietaris. Deia que la base de la societat, que influeix en la superestructura, ha estat la causant dels canvis al llarg de la història. Perque deia que els canvis sempre han vingut per la diferència entre els adinerats i els més pobres (per Ex: entre un capitalista i un obrer), com que les classes superiors no volen cedir el seu poder, les canvis vénen a través d'una revolució per part dels obrers.

Marx es va fitxar en les condicions infrahumanes dels treballadors de l'època i com els capitalistes s'anaven enriquint, per això defensava el comunisme. Però Marx pensava que el capitalisme s'anava autodestruint perquè de cada vegada el capitalista es feia més ric, comprava més maquinària i necessitava menys obrers, per tant, més atur, i això duia a revolucions per part del proletariat. Per tant els mitjans de producció passen a ser dels proletaris i s'arriba a una societat sense classes, on tot es de tots i aquí neix el comunisme.

Darwin (1721-1802) va viatjar durant cinc anys per les costes de sud . Aquest viatge va fer que Darwin arribés a la conclusió que totes les espècies han anat evolucionant al llarg de la història i que mitjançant la selecció natural només sobreviuen els més forts.

Tot això va revolucionar la societat del moment, extremadament religiosa, ja que amb aquesta teoria s'anul·lava la influència de Déu.

Freud (1856-1939) pensava que són els nostres instints els que decideixen el que pensem, però a mesura que anem creixent la nostra ment pot reprimir els instints.

Per això es fixen en la nostra ment les idees morals de quan tenim desitjos impropis i per tant fer sorgir en nosaltres el sentiment de culpabilitat. D'aquí ve el conflicte entre els desitjos i la culpabilitat.

2- Estàs d'acord amb la idea que pensar és tenir “intercanvis amb nosaltres mateixos”, com si fos un diàleg amb un mateix? Quin paper té el llenguatge en aquests intercanvis?

Sí, estic d'acord amb la idea, ja que el fet de pensar es desenvolupa en el nostre inconscient i per tant es fa inconscientment, de fet, una persona sempre està pensant, fins i tot quan dorm les persones somien, això vol dir que pensen. I el fet de pensar no ve determinat per la condició social, pel sexe, per l'edat, pel nivell de cultura,etc. Una persona rica pensa així com també pot pensar una persona pobre i una persona de religió cristiana pensa com també pensa una persona de religió musulmana.

Estic d'acord en que pensar és un intercanvi amb nosaltres mateixos, perquè és com si parléssim amb algú, però ho feim sols. D'aquí vénen els monòlegs, quan una persona pensa, en un cert punt, fa un monòleg, perque és com si parlés, però silenciosament, amb un mateix. El llenguatge crec que no és gaire important, perque encara que quan una persona pensa potser ho faci amb el seu idioma, s'han donat casos de persones que han crescut sense cap tipus de llenguatge i això no impedia que pensessin.

3- Quin dels filòsofs t'ha semblat més interessant dels que surten al text? Per què? Quines idees et semblen particularment útils per a la teva vida personal, i que en pots treure un profit?

No estic d'acord amb cap filòsof en concret, estic d'acord amb alguns trets d'un parell però no amb totes les seves teories. Per exemple, pens que el nostre coneixement prové en part de l'ús de la raó, però també pens que coneixem i aprenem a través dels sentits i de la experimentació, igual que deien els empiristes. Kant també pensava això.

En quant a les persones, trob que estem dividides en dues parts, és a dir, l'ànima i la matèria. Per que quan una persona és mor, queda la matèria o el cos, però no l'ànima. Així i tot, pens que l'ànima desapareix immediatament després de la mort, en canvi el cos permaneix

4- Quins filòsofs no t'han agradat? Per què?

En general no m'han agradat els filòsofs que basen les seves teories amb Déu (Agustí D'Hipona, Tomàs D'Aquino) per què pens que Déu no és l'origen de l'existència de cap ésser viu i que no hi ha cap força exterior que ens domini o que decideixi quan neixem i quan morim, etc.

Després els filòsofs de la natura no és que no m'hagin agradat però pens que les seves teories són completament equivocades ja que no tot prové de l'aire o de l'aigua, etc.

5- L'idealisme platònic s'enfronta totalment al realisme aristòtelic, segons l'autor. Per què?

Per què Plató creia que tot el que existeix al nostre món és una còpia imperfecte, d'un altre món on tot és perfecte, etern i immutable:el món de les idees. En canvi, Aristòtil rebutja aquesta teoria i comença a estudiar tots els aspectes de la naturalesa per a poder donar una explicació de tots els seus fenòmens, de totes les espècies animals i vegetals,etc.

6- Els presocràtics estaven obsessionats en buscar l'origen i el final de totes les coses. Per això pensaven que tot estava compost d'una mateixa substància que denominaven arkhjè. Quin d'ells parla que aquest origen és l'aigua?

Tales de Milet pensava que l'arkhjé de tot era l'aigua, per que deia que tot estava compost d'aigua. La fusta provenia dels arbres que tenien aigua, la terra tenia aigua, tots els animals bevien aigua, les plantes també bevien aigua, l'origen de la vida també es trobava en l'aigua, quan un nen estava dins la panxa materna, estava dins aigua, etc.

Per això va desenvolupar la teoria que la substància comuna de l'origen de les coses, era l'aigua.

7- Què significa per Aristòtil que l'home és un animal polític?

Per que diu que l'home sense l'Estat i sense una societat al voltant no és res. Per Aristòtil, l'home necessita relacionar-se amb altres homes, necessita parlar, discutir, aportar les seves opinions, etc.

8- Explica les relacions entre cos, ànima, virtut i estat en Plató. Creus possible aquest paral·lelisme?

Plató imagina l'Estat com un cos humà tripartit. On el cos te cap, pit i abdomen i l'Estat té governants, soldats i productors. Doncs Plató pensava que el cap albergava la raó, l'abdomen albergava els desitjos i el pit feia d'àrbitre entre el cap i l'abdomen. De totes formes per esser una bona persona la raó havia d'actuar damunt els desitjos. Així seguint el racionalisme de Plató, només es crearà un bon estat si governa la raó, per tant els filòsofs hauran de governar la societat igual que el cap governa la resta del cos.

- No estic d'acord amb aquesta teoria, ja que no crec en la diferència de classes.

9- Epicur fonamenta la vida feliç a través de l'eliminació del dolor i tenint plaer. Creus que aquesta forma de vida és semblant a l'actual? En quin sentit? Creus que la “moderació dels plaers” que preconitzava Epicur és una condició acceptada actualment? Per què?

Crec que en l'actualitat la gent intenta aconseguir al màxim tots els plaers. Les persones d'avui dia volen viure com més bé millor. La majoria intenta treballar poc, però volen guanyar molts diners, tenir unes bones vacances relaxants, menjar bé, passar-ho bé, riure amb els amics, comprar-se allò que volen, tenir les màximes comoditats, etc. I evidentment, la gent no modera per res els seus plaers, un dels pocs motius per els que la gent modera els seus plaers possiblement siguin els diners, sinó tens diners, no pots comprar allò que voldries, no pots anar de viatge allà on voldries, has de fer més feina, no pots tenir una casa amb piscina, etc.

10- Quins són els més importants precursors de la concepció racional-sistemàtica-causal-logocèntrica de la vida?

Són els filòsofs de la naturalesa que cansats de sentir els mites grecs i la seva irracionalitat varen intentar donar una explicació del món alternativa als mites d'una manera més racional i menys irreal. Aquets filòsofs varen esser Tales, Anaxímenes i Anaximandre.

11- Què entén Sòcrates per maièutica? Per què comparaven Sócrates amb un tava?

Sòcrates comparava l'art de la maièutica amb una llevadora que ajudava a donar a llum. Així Sòcrates seria la llevadora que ajudaria a les persones a fer sortir i brotar les seves idees, és a dir, a donar llum a les seves idees. Aquesta teoria es fonamenta en la inducció, partir d'un parell d'idees simples i corrents, enllaçar-les i formar una conclusió universal.

- Els taves són mosques grans, de cap ample, cos aplastat i ulls compostos de brillants colors. Pot ser Sòcrates s'hi assemblava.

12- Explica les diferències entre neoplatonisme i misticisme.

El neoplatonisme té un autor representatiu i és Plotí que va agafar les idees de Plató dient que existia un món paral·lel al nostre on tot era perfecte i etern. Plotí creia que hi havia dos pols oposats, en un hi havia la llum (Déu) i en l'altre l'obscuritat.

Un experiència mística significa experimentar una unió amb Déu. Els místics podien sentir com amb uns instants es podien sentir fusionats amb Déu. Dins moltes religions trobem experiències místiques.

A vegades el mateix místic sol recórrer al “camí de la purificació i de la il·luminació” en el retrobament amb Déu. I aquest camí consisteix en la vida senzilla i basada en diverses tècniques de meditació fins a arribar a la unitat amb Déu.

13- Sofia pregunta sobre per què va aparèixer la filosofia grega en un moment tan concret de la història. Quins motius dóna?

Per que els filòsofs varen intentar cercar una explicació alternativa a tots els mites que tenia la societat grega.

14- Per a Plató l'ànima és immortal, mentre que per Aristòtil no ho és. Quins arguments dóna el primer i el segon?

Plató pensava que l'ànima era immortal perquè provenia del món de les idees i quan una persona naixia una ànima venia del món de les idees, entrava a dins la persona i quan aquesta es moria, l'ànima se'n tornava cap al món de les idees. Per això era immortal. Mentre que Aristòtil diu que els homes estan compostos per matèria i forma, quan les persones moren se'n va la forma, però no la matèria.

15- L'edat Mitjana és una època estèril filosòficament però centrada en el teocentrisme. Què significa això?

O filosofia o teocentrisme. Els “filòsofs” de l'Edat Mitjana intentaven explicar l'origen de la vida a través de Déu, i aquest teocentrisme eliminava la filosofia. Aquets segles de l'Edat Mitjana han estat considerats els segles més foscos de la història, fins i tot, durant el Renaixement s'avergonyien d'aquesta època, ja que, des de el segle V fins al segle XV es va donar més importància a Déu, a la fe, a la restricció de llibertats, etc. Però després al segle XVI, es va tornar en part al classicisme i a la llibertat d'expressió i de pensament que hi havia hagut en temps de la cultura grecoromànica.

16- Quines diferències dóna l'autor entre Agustí d'Hipona i Tomàs d'Aquino? Situa històricament l'Escolàtica i la Patrística.

Diríem que Agustí es centra en les idees de Plató ja que diu que abans que Déu creés el món ja tenia unes idees eternes. Mentre que Tomàs és més “racionalista” i diu que els dos camins per assolir la veritat són la raó i la fe, clar està que la fe és el camí més segur per aconseguir la salvació.

L'Escolàstica va sorgir a mitjans del segle XI fins a mitjans del segle XV. La Patrística és el nom donat per l'Esglèsia als teòlegs i autors que establiren la doctrina cristiana abans del segle VIII.

17- El Renaixement suposa el retorn als valors clàssics i al progressiu arraconament de la teologia a favor d'una visió més racional de la realitat. Exposa els motius que dóna l'autor per aquest canvi.

El Renaixement, com el seu propi nom indica, va consistir en tornar a adoptar aquelles formes de pensament que es tenien abans de l'Edat Mitjana. Es va inventar la pólvora, la brúixola i es varen fer els grans invents de la història. L'home va passar a ser el centre de la terra i Déu va passar a un segon lloc.

18- Què significa la frase de Descartes “cogito, ergo sum”?

Aquesta frase significa, pens, llavors, existesc. Perquè Descartes pensava que una persona està segura de que existeix quan pot pensar.

19- L'empirisme britànic i el racionalisme cartesià o spinozià s'oposen a l'hora d'explicar el fonament en què es basa la realitat. Explica les seves diferències més importants.

Els empiristes pensaven que l'experiència i el coneixement del món s'aconseguien mitjançant els sentits, és a dir, vivint i experimentant sensacions noves. En canvi, els racionalistes, pensaven d'una forma totalment oposada, deien que el coneixement humà es basa en la raó.

20- Per què diu Marx que la religió és l'opi del poble?

Per que segons ell és una manera d'adormir la gent i l' esperit revolucionari del proletariat. Un sistema que té una classe dominant per sotmetre la classe oprimida enganyant-los amb promeses de que després de la mort tindran una vida eterna i seran feliços.

21- La filosofia al segle XX s'ha anat arraconant progressivament i ha estat substituïda per la ciència. Quin futur creus que pot tenir la filosofia com a “saber” dins les distintes formes de coneixement? Creus que pot aportar alguna funció com a lligam entre les diferents disciplines o camps científics?

Actualment la filosofia ha estat bastant soterrada per la ciència i actualment ja es pot mesclar amb molts altres àmbits de la vida, com la política o la psicologia. Pens que avui en dia la filosofia està més per estudiar-la que no per esser filòsof professional.

22- Estàs d'acord en que les grans decisions de la vida de les persones són resultat de situacions fortuïtes i poc pensades?

Segons la persona. Hi ha persones que han pres grans decisions de manera sobtada i els hi ha anat bé o han fracassat, segons la sort que han duit. També hi ha persones que han pres grans decisions jugant a la sort. En canvi, hi ha persones, i crec que la majoria, que per prendre grans decisions ho pensen bé, demanen opinions, ho estudien, etc

OPINIÓ CRÍTICA

Després de llegir el llibre m'ha despertat un petit interés per la filosofia que potser abans no tenia, ja que ho veia més que una forma distinta de veure el món, com una forma d'estudiar. El llibre m'ha agradat molt, ja que l'autor explica molt bé els conceptes i posa exemples clars i divertits. Des d'un principi pot esser un poc pesat, però quan has llegit un parell de capítols ja no el pots deixar de llegir. Personalment m'ha agradat i també m'ha agradat fer el treball ja que m'ha ajudat a entendre més el llibre.