Parlar a l'albada finisecular de l'estat del benestar, el welfare state en la seva terminologia anglesa, pot semblar a voltes una provocació, donada la vogaren liberalitzadora dels agents econòmics, que és propagada als quatre vents pels gurus de l'economia, com a panacea miraculosa de tots els grans i petits desastres de l'economia, en aquests nou (des)ordre politico-economic, polièdric, i finalment capitalista gairebé en exclusiva.

Però parlar d'estat del benestar, també es acceptar l'evidència que el sistema capitalista, per poder sobreviure's a ell mateix, ha emprat tècniques de protecció social, molt abans fins i tot de l'aparició dels règims “socialistes”.

Durant els més de dos-cents anys de capitalisme modern, les classes més desfavorides, han tingut la necessitat de protegir-se contra els avatars de l'economia i la vida. Ja a l'edat mitjana existien les confraries, posades sota la protecció d'algun sant, a les quals els seus membres hi contribuïen amb una part dels seus migrats ingressos, per que quan fossin malalts, i no poguessin treballar, tinguessin dret a algun diner, o bé també els cobria el dret a un enterrament digne. Més endavant les organitzacions de caritat vinculades d'una o altra manera a les esglésies cristianes, van anar oferint petits ajuts als més necessitats. No va ser fins la dècada de 1880 quan l'estat, en aquest cas l'alemany va començar a intervenir activament en el que més endavant s'ha conegut com a estat del benestar. Aquestes mesures van ser seguides a altres països d'Europa per unes o d'altres motivacions, per la força dels sindicats obrers, per la pressió de la doctrina social de l'església, etc.….

Però als Estats Units, a principis de segle, qualsevol consideració de l'economia que no passes pel laissez faire laissez passer dels economistes clàssics era considerat un atac a la llibertat de l'individu, considerat com a pilar fonamental pel sistema polític-jurídic d'aquella república. Quan a la Constitució dels Estats Units es proclama, com a dret inialienable de l'individu, la persecució de la felicitat, es fa a títol individual, sense cap mena d'intermediació del govern. De tal manera que no només la intervenció directa de l'estat, repugnava als prohoms del capitalisme financer i industrial nord-americà sinó que anava contra les essències mateixes del somni americà, i el mite del self-made man, que propuganva que a igualtat d'oportunitats, els millors, tindrien la millor recompensa, és a dir els més eficients serien els escollits, i mai ni sota cap circumtància l'estat hauria d'intervenir per a modificar les condicions naturals de concurrència econòmica de tots els factors econòmics, incloen la força de treball, és a dir, els treballadors.

No obstant això ja l'any 1866 a Massachusetts s'havia promulgat una llei que limitava a 8 hores diàries la feina dels nens menors de 14 anys. Però serien l'excepció.

L'economia clàssica encara imperant en aquells temps, propugnava que tots els factors econòmics assolirien el seu equilibri en un món de competència (econòmica perfecta), i per tant l'economia tendia cap a la plena ocupació. Per això els sindicats nord-americans van partir una persecució legal als aplicar-los hi les lleis antitrust, acusant-los de impedir la lliure concurrència de la força de treball.

Segons aquest corrent econòmic, els canvis tecnològics, l'aparició de nous mercats etc. podia fer desaparèixer temporalment uns llocs de treball, però invariablement hauria de crear-los en noves àrees. La desocupació serà llavors una qüestió temporal (no estructural), que acabarà per desaparèixer gràcies a la flexibilitat dels salaris, ja que si encara quedava gent desocupada, era per que aspirava a salaris massa elevats, i en un sistema de competència perfecta, qui no és eficient queda fora del mercat, i per tant la desocupació no havia de ser tant un problema social, com personal, perquè en última instància era el desocupat, qui tenia l'opció de treballar per un sou inferior. Tot això es va venir a baix a partir de la Gran Depressió.

El Dijous (i el Dimarts) Negre

La Gran Depressió, va ser una crisis econòmica mundial iniciada l'octubre de 1929, a causa del conegut com el crac del 29, i que es va perllongar durant els primers anys de la dècada dels 30. Es va estendre geogràficament des dels Estats Units a la resta del món capitalista.

Quant els preus de les accions es van enfonsar a Wall Street, els bancs estatunidencs van començar a exigir el pagament dels crèdits havien atorgat a altres països, i a l'igual que les persones individuals no podien retornar-los. Al mateix temps, aquelles persones que tenien dipositats els diners en els bancs van perdre la confiança i van començar a retirar-lo, la qual cosa comporta alhora un seguit de fallides bancàries que encara van alimentar més el pànic. A més la manca de diners comportava que havia menys diners per invertir en les indústries i menys diners per a comprar productes agrícoles i industrials, amb la consegüent caiguda de preus, que malgrat tot tampoc podien ser pagats pels obrers aturats a les ciutats, el que especialment va afectar als pagesos, els quals en no poder fer front a les seves hipoteques van haver d'abandonar llurs llars i es dirigien en grans quantitats cap a les ciutats, i especialment cap a Califòrnia, agreujant encara més el problema dels desocupats. L'any 1932 la major part dels bancs dels Estats Units havien hagut de tancar.

La crisis a més va provocar grans taxes de desocupació: catorze milions de persones, però als Estats Units els seus efectes encara eren superiors donada la manca de cap tipus de sistema assistèncial.

Roosevelt i el New Deal

L' elecció com a president de Franklin D. Roosevelt i l'establiment del New Deal l'any 1932 va permetre recuperar la confiança en els Estats Units i va significar el principi de la fi de la Depressió. La Gran Depressió va provocar un canvi a les actituds polítiques i en l'actuació dels governs a favor de mesures promotores de l'Estat del Benestar.

L'Estat del Benestar, és un conjunt de programes d'assegurança social destinats a proporcionar un mínim nivell de vida a les persones amb menors possibilitats econòmiques. Aquestes actuacions inclouen ajuda financera directa, (pensions d'invalidesa, de jubilació o d'atur) assistència mèdica i sanitària gratuïta o subvencionada, i a voltes, cupons de descompte per a l'obtenció d'aliments. Aquestes ajudes de l'Estat del Benestar es financen mitjançant els pressupostos de l'Estat.

Franklin Delano Roosevelt, (1882-1945), el 32 president dels Estats Units (1933-1945), i l'únic escollit quatre cops, va esdevenir el gran creador i impulsor de l'Estat del Benestar, amb el seu programa conegut pel nom de el New Deal, el nou repartiment, el qual pretenia ser una resposta a la Gran Depressió, utilitzant per això tot el potencial del govern federal, cosa mai vista fins llavors, va convertir al govern dels Estats Units en un instrument actiu de canvi econòmic i social en contrast amb el seu tradicional paper passiu.

El New Deal defineix més concretament tot un seguit d'actuacions entre el 1933 i 1938, moltes d'elles innovadores, dutes a terme per a contrarestar els efectes de la Gran Depressió i reactivar l'economia .

Tant el President Roosevelt com el Congrés dels Estats Units (El Senat i la Càmara de Representants) van aprovar un programa de mesures econòmiques i es van crear nous organismes federals per a intentar reduir la desocupació i restablir la prosperitat, mitjançant un seguit de nous serveis, regulacions i subsidis. Aquesta política va ser dissenyada amb l'ajuda del denominat Brain Trust.

Però malgrat totes les seves preocupacions socials, el New Deal i totes les mesures que l'acompanyen, no pretenien ser en cap cas, cap mena de revolució tranquil·la, ni ampliar el poder dels obrers en el procés productiu, l'únic que pretenia Roosevelt, com més tard Gorbachov a la Unió Soviètica, era salvar el sistema, en el cas de Roosevelt les seves mesures anaven encaminades per un costat a fer més segur el sistema en ell mateix, lleis de control bancari etc.… i per l'altre permetre a les classes més desfavorides d'assolir un mínim de nivell i dignitat de vida, per allunyar-les de les temptacions revolucionaries socialistes o anarquistes.

Els Cents Dies

La gran victòria de Roosevelt a les eleccions de 1932, unida a la pitjor crisis econòmica de la història dels EUA, van obrir el camí per a l'aplicació d'una nova legislació a 1933. L'Emergency Banking Act (Llei d'Emergència Bancària) establia inspeccions federals en els bancs, per a contribuir a restablir la confiança de la població en les institucions financeres desprès de la fallida generalitzada d'aquestes entitats. La segona llei dictava normes bancàries molt més rigoroses i oferia una assegurança als dipositants mitjançant la Societat d'Assegurances de Dipòsits Federals. Dos lleis, una de 1933 i una altra de 1934, establien reglaments detallats per al mercat borsari, controlats per una nova Comissió de Borsa i Valors. En quant el vessant més social, el problema de l'habitatge es va tractar en diferents projectes de llei que subministraven ajuts hipotecaris als agricultors i propietaris d' immobles i oferien garanties de préstec als compradors de cases a través de l'Institut Federal de l'habitatge. Per ajudar a minvar l'atur, l'Institut d'Ajudes d'Emergència Federal, dirigida per Harry Hopkins, va extendre la concessió de fons de socors als estats, ciutats, poblacions i comtats. El Cos de Conservació Civil proporcionava ocupacions als homes joves sota una certa disciplina militar, com va ser el cos de guardaboscos, aquesta actuació no només tenia com a finalitat disminuir l'atur sinó evitar que els més joves es veiessin temptats d'ingressar a organitzacions de caràcter extremista.

Però potser l'actuació més coneguda i magnificada va ser l'actuació a la vall del Tennessee, el Congrés va crear la Tennessee Valley Authority (TVA, Administració de la Vall del Tennessee), aquesta actuació amb fons públics pretenia diferents objectius, disminuir l'atur, incentivar l'economia, fer navegable i controlar les crescudes del riu, amb els beneficiosos efectes induïts que això portaria, aconseguir energia barata i abundant, per una gran part del sud-est Americà i especialment per als pagesos pobres els quals no gaudien d'electricitat i la qual el permetia ser més competitius, i millorar en general la qualitat de vida.

Les lleis més importants de 1933 afectaven als principals sectors econòmics. Com a culminació de tot un seguit negociacions, el Congrés va promulgar l'any 1933 un nou i complex decret sobre l'agricultura, l'Agricultural Adjustment Act (Llei de Regulació de l'Agricultura). En ella s'establien diversos mecanismes per a augmentar els preus dels productes agrícoles, però el més extés va consistir en la reducció pactada de l'excedent de les collites a canvi de subvencions del govern. La National Industrial Recovery Act (NIRA, Llei de Recuperació Industrial Nacional) va ser la mesura més innovadora de la primera etapa del New Deal. Constava de dos programes principals: una gran tasca d'obres públiques, duta a terme per l'Administració d'Obres Públiques i un complicat programa destinat a regular el funcionament de les empreses estatunidenques i garantir una competència lleial. L'Institut de Recuperació Nacional va aprovar i va aplicar un conjunt de codis sobre competitivitat a cada sector. Aquesta llei va ser considerada pel President Roosevelt com “la llei més important i de major abast promulgada fins la data pel Congrés americà”, Aquesta llei pretenia i ho va aconseguir en més de 700 empreses, regular els topalls dels horaris laborals, els salaris pagats i la prohibició del treball infantil.

Aquestes primeres actuacions anomenades primer New Deal, no és com ja s'ha dit abans cap intent revolucionari per part de l'administració Roosevelt de trasbalsar l'ordre establert, sinó tant sols de fer-lo una mica menys cruel i així evitar les temptacions revolucionàries d'una part de la massa obrera. Això es va evidenciar a les eleccions de 1934 per a governador a Califòrnia a on es va presentar amb un programa més esquerrà, l'anomenat EPIC (Eradicació de la pobresa a (in) Califòrnia) i amb possibilitats de guanyar, l'escriptor Upton Sinclair, en aquelles eleccions no només el president Roosevelt no va donar suport al candidat del seu partit, el primer demòcrata amb possibilitats de guanyar en molts anys, sinó que va intentar que tres setmanes abans de les eleccions es retirés, i al no aconseguir-ho va donar instruccions per que el partit demòcrata donés suport al candidat republicà.

El segon New Deal

Bona part de l'actuació del New Deal va estar influenciada per les teories del insigne economista britànic J.M. Keynes, i especialment el segon New Deal, al seu llibre La teoria general sobre l'ocupació, l'interès i els diners (1936), argumentava la defensa de programes econòmics d'intervenció que ja s'estaven assajant als EUA per l'administració del president Franklin D. Roosevelt. Keynes proposava la inexistència de mecanismes d'ajustament automàtic que permetés a l'economia recuperar-se de las recessions. Afirmava que l'estalvi no invertit perllongava l'estancament econòmic i que la inversió de les empreses de negocis depenia de la creació de nous mercats, nous avenços tècnics i altres variables independents del tipus d'interès o de l'estalvi. Donat que la inversió empresarial fluctua, no es pot esperar que aquesta pugui mantenir un alt nivell d'ocupació i uns ingressos estables. Keynes proposa que la despesa pública ha de compensar la insuficient inversió privada durant una recessió. Això que es donava amb tots els agents econòmics era encara més dramàtic en el cas de l'ocupació, Keynes pensava que l'economia no tendia de manera automàtica cap a la plena ocupació i que no es podia esperar que les forces del mercat fossin suficients per a sortir de la recessió.

I és precisament això, més unes polítiques socials, el millor resum del New Deal, a més de mesures de caire tècnic.

No obstant la il·lusió suscitada pel primer New Deal, la forta oposició de la patronal i del Tribunal Suprem va incidir negativament sobre l'eficàcia real de les mesures, moltes vegades es van quedar en meres declaracions de voluntat, no per això menys efectives donat que moltes vegades havia més un problema de credibilitat i de confiança que altra cosa.

Algunes de les actuacions del segon New Deal van ser, l'augment dels impostos de les classes altes, es van elaborar normes estrictes per a controlar les empreses de serveis privats, s'assignaren ajudes per a l'Institut d'Electrificació Rural, i es promulgà l'equivalent a una declaració de drets dels sindicats. La National Labor Relations Act (Llei de Relacions Laborals) de 1935 atorgava protecció federal al procés de negociació sindical i s'establí un conjunt de normes laborals justes. La Fair Labor Standards Act (Llei de Normes Laborals Justes) de 1938 fixava el número màxim d'hores de treball i el salari mínim de la majoria de las categories professionals.

Gràcies a una enorme assignació d'ajuda oficial de casi 5.000 milions de dòlars es reforçaren els diversos plans i s'inaugurà un nou programa federal d'ajuda al treball, dirigit per l'Institut de Desenvolupament del Treball. En 1935, el Congrés promulgà la Llei de Seguretat Social, que recollia tres projectes fonamentals: un fons de pensions, una assegurança de desocupació i subsidis per al benestar social de distribució local. Aquests programes, units a un nou pla d'habitatge públic subvencionat, representaren el veritable començament als Estats Units del que s'ha anomenat l'Estat del Benestar.

Els Hereus Truman, Kennedy, Johnson

El President H.S.Truman va intentar impulsar el drets civils, i va mantenir els aspectes essencials del New Deal entre ells la defensa dels drets sindicals, utilitzant fins i tot el vet presidencials per evitar retalls en aquests drets. També va mantenir alguns altres aspectes bàsics del New Deal com las subvencions als grangers, els habitatges públics i el salari mínim. I va intentar impulsar un projecte de seguretat social, finalment no aprovat

El període del New Deal havia acabat, però va impregnar totes les actuacions de les presidències del país després de la segona guerra mundial, especialment les presidències demòcrates que van governar en la major part del periode 1945-1980. I malgrat que la política del New Deal no va aconseguir estimular una recuperació econòmica completa, va proporcionar al govern federal un major control sobre l'oferta monetària i els criteris de la Reserva Federal, a més d'una nova perspectiva sobre les conseqüències econòmiques del seu propi sistema d'impostos, préstecs i despeses, el que li va permetre de reduir les repercussions de posteriors èpoques de recessió. A més aquestes polítiques i la seva aplicació van ampliar de gran manera el paper del govern federal, especialment en el referent a la normativa econòmica, el desenvolupament de recursos i el manteniment dels ingressos

Els efectes d'aquesta política sobre el pressupost es consideraven de segon ordre. L'objectiu era mantenir el creixement de la demanda parella amb l'augment de la capacitat productiva de l'economia, de forma que la demanda fos suficient per a mantenir la plena ocupació però sense ser excessiva, el que provocaria un augment de la inflació.

Aquestes mesures van tornar a ser posades en pràctica per John F. Kennedy per a treure a l'economia estatunidenca de la recessió de principis de la dècada dels seixanta.

En el vessant més social, a més de mantenir bona part de l'edifici del welfare, es van assajar tècniques d'integració de les minories, com van ser les mesures de discriminació positiva, per dones, negres i altres grups amb més o menys dificultat per inserir-se dins el món laboral, tot això, i especialment al Sud del Estats Units, en consonància amb les legislacions de protecció de drets civils.

En quant a inversions públiques el New Deal de Roosevelt i els seus pantans del Tennessee, varen ser substituïts per el New Frontier i la cursa espacial, i les despeses en Investigació i Desenvolupament del lobby militar.

El successor de J.F.K, L.B.Johnson va aconseguir del Congrés l'aprovació de un retall d'impostos de 11.500 milions de dòlars per ajudar a estimular la expansió econòmica. En quant a qüestions socials va impulsar la seva famosa 'guerra a la pobresa', que consistia en tot un seguit de mesures destinades a millorar el desenvolupament econòmic a les zones urbanes deprimides.

Abundant a les seves polítiques socials va endegar el projecte conegut com La gran societat, aquest extens programa legislatiu tenia com a objectiu elevar la qualitat de vida estatunidenca. A més dins el mateixos objectius va promulgar importants mesures per al millorament dels sistema educatiu.

Nixon i Ford, entre no fer res i fer ben poc

El president Nixon degut a la composició del Congrés, no va poder desmuntar l'estat del benestar però es va limitar a no impulsar-lo excepte amb unes petites actuacions, de fet va ser el Congrés el qui en superar el veto presidencial va iniciar alguns programes de suport social, tal com la Public Employement Act 1976, amb una inversió propera als 4.000 milions de dòlars, per a que els estats i els municipis podessin finançar projectes de construcció. Per part de l'administració governamental es van crear els Youth Conservation Corps amb 500 camps de treball i prop de 25.000 joves participants, i es van crear les administracions estatals i federals per a reconversió d'aturats, la Comprehensive Employment and Training Act, i els Jobs Corps Program. Però els projectes de llei de més envergadura, com el de seguretat social universal, o l'obligació del president de presentar programes d'ocupació per assolir una plena ocupació per a tota la població van restar bloquejats.

Durant la presidència de Ford i com més tard faria el seu correligionari R. Reagan va defensar una estricta política conservadora, oposant-se al desenvolupament de programes socials per part del govern federal, mentre que defensà l'augment del pressupost de defensa.

El principi de la fi, Reagan,

Les polítiques aplicades per l'administració Reagan, van ser molt semblants a les que Margaret Thacher va implantar a la Gran Bretanya. La revolució conservadora de Reagan va combinar la progressiva reducció de la despesa social, amb un increment espectacular de la despesa armamentística, va impulsar el famós Star Wars. Finalment les teories dels Chicago Boys, amb Milton Friedman al capdavant, que havien ajudat a la recuperació al Xile de la dictadura militar, de l'ara Senador Cesar Augusto Pinochet, a costa de grans desigualtats socials, es començaven a imposar a l'administració republicana. La filosofia política que impregnava aquestes actuacions econòmiques, és que per Reagan i els seus seguidors, l'estat s'ha de limitar a protegir la propietat privada, i desprès retirar-se, per que així l'individu jugui el seu paper central a la societat.

Reagan ja com a governador de Califòrnia l'any 1966, va començar a lluitar contra el welfare, primer congelant el sou dels treballadors públics, i després amb un intent no reeixit per a rebaixar els impostos i reduir la despesa pública.

En quan va assolir el càrrec de President les seves línies d'actuació en quant a política econòmica va ser l'intent de reduir la despesa pública, excepte en Defensa, i detenir l'inflació. Va obtenir el suport del Congrés per als seus plans econòmics, que retallaven les despeses de la major part dels programes socials i va aconseguir una reducció fiscal per a un període de tres anys, ampliada l'any 1986. Com a conseqüència de la combinació d'augment de la despesa militar, i reducció impositiva, es va disparar el dèficit públic.

Durant el mandat de l'hereu de Reagan, G.Bush les polítiques del benestar no es veiérem més atacades dels que ja ho havien estat abans, de tota manera la capacitat de maniobra de Bush va ser menor que el seu antecessor, i va ser més controlat pel Congrés, atemperant les actuacions de l'Administarció republicana.

Breu parèntesi Clinton 1r, mandat.

Clinton i més concretament la senyora Clinton, com 60 anys abans, la senyora Roosevelt, anava molt més a l'esquerra que el President. És va embarcar amb una creuada nacional per a la reforma del sistema nacional de salut, per a aconseguir una assistència sanitària molt més universal, però amb la seva batalla contra els lobbys sanitaris, l'únic que va aconseguir es quedar relegada a un segon pla durant la resta del primer i durant el segon mandat del seu marit. A partir d'aquesta derrota, i més tard com a conseqüència del canvi de signe polític en el Congrés, l'Administració Clinton, es va mantenir a l'expectativa en tot al referent al Welfare.

Revolució Conservadora, Roosevelt ha mort.

1994 amb el triomf espectacular dels republicans al Congrés, i especialment dels republicans ultradretants comandats per Gingrich, l'actual speaker del la Càmara de Representants, es posa fi, als tímids intents d'establir un servei nacional de seguretat social d'àmplia cobertura, i es reprèn la lluita per aconseguir una reducció del pes de l'estat a l'economia i tornar als temps de les no restriccions governamentals a l'economia. A més amb l'objectiu de reducció del dèficit públic i la voluntat a curt termini d'equilibrar el pressupost o fins i tot tenir superàvit, junt amb la reducció d'impostos, i el manteniment de les despeses militars, té com a conseqüència els desmantellament progressiu i continu de les restes del welfare state, que a diferència d'alguns estats europeus, entre ells Espanya, no està protegit constitucionalment.

La voluntat de l'actual majoria legislativa del EUA, és liquidar les restes del “gran govern” del New Deal o bé la “gran societat de L.B. Johnson”, ambdós, cal recordar-ho demòcrates,

Per no quedar-se fora de tot i veure's superat pel Congrés, Clinton ha hagut en els últims temps d'oblidar-se dels seus programes econòmics progressistes, i poc a poc ha anat cedint en la supressió de programes socials, a voltes després de negociar-ho amb el Congrés, a voltes seguint el diktat de la Càmara. I Clinton s'ha convertit en un “Nou demòcrata”. La nova filosofia es resumeix en que l'estat només ha d'ajudar casos desesperats, per evitar que hagi població que es desincentivi i no es vulgui integrar en el món del treball, tal i com propugnaven els economistes clàssics. Com a fet més evident de la nova doctrina imperant, i la voluntat de desmantellar l'estat suport, va ser durant l'estiu de 1996, quan el President William Clinton, va signar una llei que elimina l'assistència del govern als pobres, amb el propòsit de reduir la seva dependència de l'estat. La idea de qui és pobre és perquè és un gandul, instal·lada durant molts anys al cor d'Amèrica, ha esdevingut doctrina oficial.

La voluntat de Gingrich i els seus companys es demuntar de cop el que Reagan no va suprimir, en concret els defensors dels valors tradicionals i familiars, volien derogar: la Food Stamp Act 1997, Child Nutrition Act 1966, National School Lunch Act 1946, i la Emergency Food Assistance Act 1983, entre d'altres, totes elles destinades a prevenir la malnutrició infantil.

A més d'aquestes reduccions els conservadors també volen eliminar o disminuir molt els següents programes, el Medicaid, que proporciona assistència sanitària a 33 milions de persones que no poden pagar-la, i l'AFDC, Ajudes a famílies amb nens, ja molt retallada per l'administració Reagan. Com va manifestar el senador Patrick Moyniham, sobre totes aquestes actuacions: “Això no es la reforma del welfare, sinó el final del mateix. És el primer pas per a desmuntar un contracte social en vigor des dels anys 30. No tinc cap dubte que el proper pas serà el d'acabar amb la seguretat social, amb l'assistència sanitària i amb les pensions”

Bibliografia:

J. Berney Albertí, De l'estat del benestar a una societat del benestar, Ed Raima Moia 1996

N.Chomsky, Cómo se reparte la Tarta, Ed Icària, Barcelona 1996

J.Estefania, El Capitalismo, Col. ¿Que era? ¿Que es?, Ed. Destino, Barcelona 1997.

J.K. Galbraith, Un viaje por la economia de nuestro tiempo, Ed. Ariel, Barcelona 1994.

J.K Galbraith, Història de la economia, Ed Ariel, Barcelona 1989.

J.M. Keynes, Ensayos de persuasión, Ed. Crítica

J.M. Solé Mariño, La América de Roosevelt, Cuadernos Historia 16 Núm.245

La Economia, Enciclopedia del Mundo Actual Ed. Noguer Barcelona 1977.

Documentals:

La Gran Depressió, SXX, Televisió de Catalunya.

Roosevelt, SXX, Televisió de Catalunya.

Kennedy, SXX, Televisió de Catalunya.

Los Kennedy, Documentos TV (TVE).

Avui en dia tenim Caritas Diocesana, que no és res més que una organització d'ajuda als necessitats sota l'òrbita de l'Església Catòlica.

"....En Alemania, en la década de 1880, por orden del conde Otto von Bismark, se aprobó una legislación que proporcionaba un programa de seguridad social obligatoria y que exigía un apoyo para los trabajadores accidentados o afectados por alguna enfermedad, por la vejez o por algún otro tipo de discapacidad....". (Un viaje por la economía de nuestro tiempo. J.K.Galbraith. Ed. Ariel Barcelona 1994, página 55)

Rerum Novarum (1891) en aquesta famosa encíclica el Papa Lleó XIII (1878-1903), va condensar la doctrina social de l'església, relativa a les implicacions morals sobre qüestions socials i econòmiques.

Quan els estatunidencs parlen del govern, o més ben dit government es refereixen a l'estat i no al gabinet ministerial.

El Crac financer, va començar a Wall Street, al New York Stock Exchange, la Borsa de Nova York, a partir d'unes caigudes incontrolades en els preus de les accions, moltes de les quals estaven sobrevalorades per un efecte especulatiu, és a dir les accions valien molt més del valor real de les empreses o de les seves expectatives de beneficis. A més el crac borsari va tenir un efecte bancari immediat, al estar moltes de les compres apalancades, i finançades amb crèdits bancaris garantits amb les mateixes accions, i la seva expectativa de guanys especulatius a curt termini.

Durant molt de temps un dels principals problemes als quals es va haver d'enfrontar la nova administració demòcrata del President Roosevelt, va ser la manca de confiança del dipositaris en el sistema bancari, com a exemple només cal recordar que la primera llei que va enviar el nou president, només 5 dies desprès de prendre possessió al Congrés va ser la llei bancària aprovada en el temps record de 8 hores. A més en les seves famoses converses a la vora del foc es va fer ressò en diferents ocasions del problema recomanant als estalviadors que no guardessin els diners sota el matalàs (sic).

La primera mesura que va fer el President Roosevelt, va ser declarar unes vacances bancàries, és a dir un tancament temporal de tots els bancs de la Unió, cosa que ja havien fets alguns governs estatals

La confiança en els Estats Units, l'orgull de ser Nord-americà, van quedar totalment ferits durant l'administració Hoover, davant la manca de liderat per afrontar aquella greu crisis, davant la qual el sistema només va saber actuar amb la repressió de la policia, la guàrdia nacional i l'exercit, com per exemple es va palesar durant la marxa dels veterans de guerra davant la Casa Blanca, els quals van ser dissolts per l'exercit, comandant per D.D Einsenhower, sota les ordres de McArthur, els dos futurs herois de la segona guerra mundial.

El Brain Trust va ser un gabinet d'experts, que assessorà al president especialment en matèria econòmica, dirigits per Harry Hopkins, expert en qüestions de benestar social, i al qual pertanyia la senyora Elionor Roosevelt.

Els resultats electorals en vots populars van ser de 57% per a Roosevelt i un 40% pel candidat republicà, però el sistema electoral nord-americà per les eleccions presidencials es basa en eleccions de vots electorals estat per estat, amb l'aforisme de que “the winner takes all” i Roosevelt va guanyar a tota la Unió excepte 7 petits estats de l'est

Aquest sistema no és més que, el que la Comunitat Econòmica Europea va establir per a regular els preus de l'agricultura, però això ho va fer uns 30 anys més tard.

Segons Keynes, si partim d'una situació de plena ocupació però que, per qualsevol raó, les empreses decideixen reduir la seva inversió en nova maquinaria. Els treballadors que fabriquen aquestes màquines perdrien el seu lloc de treball, i per tant tindrien menys renda disponible per comprar bens de consum, de tal manera que alguns treballadors que fabriquen bens de consum acabarien perdent la seva ocupació. D'aquesta manera existeix un efecte multiplicador que porta a que l'economia tendeixi cap equilibri amb una menor ocupació, producció i ingressos que l'anterior. A més segons Keynes, no existeix cap força automàtica que eviti aquest procés. Amb la reducció del salari no n'hi haurà prou perquè, encara que disminueixin els costos de les empreses, també minvarà el poder adquisitiu dels treballadors, de tal manera que les empreses vendran menys. Per tant, l'alta taxa de desocupació es deu a que la demanda, i per tant la despesa és molt reduïda. Només l'actuació del Govern, al reduir els impostos o augmentar la despesa pública, podrà assolir que l'economia torni a una situació de plena ocupació. És a dir, els governants han de garantir una demanda suficient a l'economia per a crear i mantenir la plena ocupació, però no ha de ser excessiva per a evitar que augmenti l'inflació

Van impregnar tant les actuacions de les presidències que fins i tot el president república D.D. Einsenhower va augmentar el programa de Seguretat Social i l'ajuda a l'educació.

Dels President haguts desprès de la II Guerra Mundial 5 han estat Republicans, Einsenhower, Nixon, Ford, Reagan i Bush, i 5 Demòcrates, Truman, Kennedy, Johnson, Carter, i Clinton, però en període 1945-1980, han imperat els mandats demòcrates.

Cal recordar que si bé els paràmetres macroeconomics funcionen acceptablement a Xile, grans parts de la població resten al llindar de la misèria, o hi són plenament, a més i dins el mateix corrent ideològic/econòmic, s'ha privatitzat el sistema nacional de pensions, passant a d'un sistema de repartiment a un sistema pur i dur de capitalització, tal com els plans de pensions privats que ens ofereixen les entitats financeres. Amb el qual l'estat ja no reequilibrarà les pensions.

De fet el desmantellament de l'estat del benestar només afecta als temes socials i d'assistència a les classes més desfavorides, ja que mitjançant el pressupost de defensa els EUA, intervenen molt a l'economia de moltes zones del país, creant ocupació i actuant com a veritables plans socials, si bé generalment els afortunats són les classes mitges i altes, que a més es veuen afavorides per tot un seguit de desgravacions fiscals personals i empresarials. El cas més paradigmàtic, és el comptat de Cobb, la demarcació per a on va ser escollit Newt Gingrich el líder del Contracte amb Amèrica, o la Revolució Conservadora. Mentre al Congrés impulsa retalls en totes les partides d'assistència social, amb el beneficiós objectiu de reducció del dèficit públic, també impulsa una major despesa armamentística, especialment en armes d'última tecnologia, adduint un pretès enemic exterior. El que s'oblida de dir, és que en el seu comptat els índexs de pobresa són mínims, ja que bona part de la població viu de l'estat, més ben dits de les ocupacions creades a partir de l'efecte induït per les compres del Pentàgon a l'empresa Lockheed Aeronautical Systems.

Només com a comparació cal recordar que a Espanya l'assistència sanitària és universal i gratuïta per a tots el ciutadans.

Seguretat social, que no és ni universal, ni obligatòria.

Les urgències mèdiques, si que són a costa de l'estat, el problema és que moltes persones en no tenir assistències mèdiques, només poden gaudir d'atenció hospitalària a les urgències, quan ja es molt més complicada l'atenció terapèutica, a més un llit d'urgències té un cost molt més elevat , que una atenció ambulatòria en primera instància.

Política Econòmica

El Welfare State als Estat Units d'Amèrica 12