EUA en el període d'entreguerres 1919- 1939

1. Els feliços anys vint

1.1 Conseqüències de la primera Guerra Mundial

La guerra mundial va afavorir l'economia nord-americana perquè els Estats units es van convertir en el principal subministrador de primeres matèries, de productes alimentaris, de productes industrials i també de capital.

Al haver-hi un augment de la demanda augmenta la producció i s'inverteix capital en màquines, i en la tecnificació de l'agricultura (nous adobs, terres, mà d'obra...).

El creixement dels sectors directament relacionats amb l'esforç bèl·lic encara va ser més gran: l'extracció de carbó i de minerals de ferro va augmentar notòriament, i la producció d'acer va passar de 20 milions a 30 milions de tones. L'agricultura també es va beneficiar d'aquesta conjuntura i les necessitats de comerciar amb Europa van convertir la flota americana en la segona marina mercant del món, darrera la britànica.

Estats Units van passar de ser els deutors d'Europa i es van convertir en els principals creditors. Durant el conflicte el EUA van acumular la meitat de les reserves mundials d'or, fet que va convertir el dòlar en la moneda més forta, perquè era l'única que garantia sòlidament la seva convertibilitat en or. Aquest fet va contribuir a la desestabilització monetària que hi va haver a Europa durant la dècada del 1920.

L'estalvi forçós dels anys de guerra, la necessitat de reposar els béns d'equipament, destrossats per la guerra, i el desig de construir, després de tants anys de penúria, van provocar a Europa un gran augment de la demanda. Cap a l'any 1920 el sobreconsum havia tocat sostre, la demanda va començar a decaure i, com a conseqüència, els preus van baixar, mentre que les exportacions americanes disminuïen, ja que molts països europeus tornaven a produir tot allò que durant la guerra havien hagut d'importar.

La crisi va tenir, però, una durada curta: cap a l'any 1922, després de la reabsorció dels estocs excedentaris, l'economia va tornar a iniciar un període d'expansió. La crisi havia estat una crisi de reconversió, és a dir, un fenomen de transició entre una economia de guerra i el retorn a la normalitat. Ara bé, la crisi havia mostrat la inadaptació a escala mundial entre l'oferta i la demanda i el desordre monetari existent, problemes econòmics que més endavant tornarien a sorgir amb molt virulència.

1.2 Desenvolupament econòmic

Diversos factors van fer possible la prosperitat, que va comportar l'expansió a gran escala dels avenços característics de l'anomenada Segona Revolució Industrial:

a) Una renovació del sector energètic, caracteritzada per un gran increment del consum de petroli i d'electricitat.

b) La consolidació de nous sectors industrials, com el químic i, sobretot, l'automobilístic. Unes altres sectors, com la radiofonia, l'aviació i la indústria cinematogràfica, també van començar a obrir-se camí ràpidament. Fou també l'època de la construcció dels grans gratacels en unes ciutats que augmentaven la seva població any rere any.

c) Un augment de la productivitat i del consum. El triomf del taylorisme va garantir la producció massiva gràcies a l'organització del treball en cadena. Això va permetre un augment espectacular de la productivitat.

Amb el mateix nombre d'obrers es produïa molt més i, per tant, augmentaven el beneficis empresarials . Això va fer possible també una millora dels sous: durant els anys de la prosperitat els sous reals d'empleats i d'obrers van augmentar un terç. Aquest creixement de la producció només es pot entendre si va acompanyat d'un increment de les vendes, del consum. Per això es va intentar ampliar els mercats interiors i exteriors. A més, per facilitar el consum, la venda a terminis va prendre una volada. El desig d'augmentar les vendes van donar a la publicitat i al màrqueting un paper molt rellevant en l'economia americana.

d) Un increment de la concentració empresarial, tant en el terreny industrial com en la banca, el comerç i la premsa. La forta competitivitat per abaixar els preus requeria grans inversions i el nombre de trust es va doblar durant aquells anys. El nou govern republicà va deixar d'aplicar la vella legislació antitrust i les enteses econòmiques i els tractats per a controlar els preus i els mercats es van convertir en un fet quotidià.

Els diversos factors que van crear el desequilibri econòmic van ser:

· L'augment de la producció va afectar sobretot els nous sectors industrials, com l'electricitat i l'automòbil, mentre que els vells sectors, com el carbó, el cotó o la indústria naval, van decaure i no van arribar a assolir la producció de l'època de preguerra. Aquesta davallada de les indústries tradicionals va afectar França i sobretot la Gran Bretanya, però també els Estats Units.

· Als EUA els preus agrícoles es van mantenir molt per sota dels preus industrials. Per tal de mantenir els beneficis, molts productors van voler augmentar els rendiments, fet que encara va agreujar més les dificultats, perquè la producció va créixer molt més que no pas el consum. El 1925 els estocs es van començar a acumular i van propiciar així la caiguda dels preus i el descens de la capacitat adquisitiva dels pagesos. Com a conseqüència, l'èxode rural va augmentar, molts pagesos van haver de malvendre les terres i emigrar cap a les ciutats.

· Cal destacar una demanda insuficient, tant a l'interior dels Estats com a l'exterior. A l'interior, els sous dels obrers no van pujar al mateix ritme que les millores de la productivitat i els beneficis industrial. Per tant, l'augment de la producció no va anar acompanyat d'un increment paral·lel de la demanda i l'amenaça de la sobreproducció es va començar a fer palesa. A l'exterior, el comerç internacional, que havia estat un dels factors del creixement del segle XX, es va veure sobtadament frenat després de la Primera Guerra Mundial. Les rivalitats entre països amb dificultats per a absorbir la producció pròpia els van obligar a reforçar les fronteres i a adoptar polítiques cada cop més proteccionistes.

· Les bases financeres de l'expansió es van fer molt precàries. Els beneficis tan elevats de les empreses van repercutir en un augment desmesurat del valor de les accions i en una gran febre compradora que no feia sinó elevar-ne encara més la cotització. A la borsa hi va començar a haver, a partir del 1925, una gran febre especuladora. A més, el baix tipus d'interès va facilitar el recurs al crèdit, però també va propiciar l'especulació borsària i immobiliària.

1.3 Evolució política

Aïllament. Al president Wilson se li recriminava l'elevada intervenció de l'estat en el control de la producció, la imposició d'impostos sobre els beneficis de guerra i també l'augment del cost de la vida. A les eleccions del 1920 Wilson va perdre la presidència davant un candidat republicà, Warren Harding, que tenia com a lemes electorals “Amèrica, primer” i “Retorn a la normalitat”.

Era el retorn a l'aïllacionisme, és a dir, la renúncia a participar en els organismes internacionals per poder dur a terme una política exterior independent de qualsevol compromís. Els EUA es van desentendre dels problemes europeus, però no va ser així en el cas del Japó i de l'Amèrica Llatina, que s'havien convertit en el seu principal centre d'interès. Amenaçats per l'expansionisme nipó, van organitzar la Conferència de Washington, amb la pretensió de frenar les ambicions japoneses a l'Orient Llunyà. En el cas de l'Amèrica Llatina, es va imposar la diplomàcia del dòlar als països amics (préstecs al govern i inversions elevades) i la política del “bon veïnatge” tot renunciant al principi d'intervenció militar automàtica en aquells Estats que atemptessin contra els seus interessos, fet freqüent en el període anterior a la Primera Guerra Mundial.

Una profunda onada d'americanisme es va escampar per tot el país. es van exalçar en gran manera les tradicions nacionals, a les quals s'atribuïa un progrés que consideraven irreversibles, i es van mostrar fermament decidits a protegir-les de qualsevol contaminació i influència exterior. La defensa d'aquests principis es va palesar en una triple direcció:

a) Racial: es van exalçar els WASP (blancs, anglosaxons i protestants) com la veritables essència de l'americanisme. El rebuig de la població negra va augmentar, mentre que a les grans ciutats es va reconstruir l'organització del Ku Klux Klan, que exercia la violència contra la població negra. En aquesta línia, es va frenar la immigració mitjançant un sistema de quotes que restringien l'entrada de més estrangers.

b) Moral: el tradicional puritarisme es va imposar a la societat i tota una colla d'associacions confessionals vetllaven pel compliment dels preceptes religiosos i pels bons costums. La intolerància es va estendre: jueus i catòlics van patir vexacions, mentre que socialistes, comunistes i anarquistes eren perseguits. El zenit d'aquest corrent moralitzador va ser la promulgació de la “llei seca”, que prohibia el consum de begudes alcohòliques. Aquesta prohibició va comportar l'aparició d'un tràfic clandestí i del gangsterisme.

c) Religiosa en els àmbits religiosos va prendre força el fonamentalisme protestant, que pregonava una lectura literal de la Bíblia. La seva influència va arribar al camp de la ciència i de l'ensenyament en alguns estats nord-americans es va prohibir l'ensenyament de l'evolució de Darwin.

2. El crac del 29

2.1 Crisi a la borsa

Després de l'alça vertiginosa i injustificada de les accions als anys precedents, alguns experts en borsa es van començar a adonar que els beneficis de les empreses no tan sols no augmentaven al mateix ritme que la cotització de les accions, sinó que fins i tot començaven a davallar.

La tendència a vendre es va ampliar el dilluns 21 d'octubre de 1929 i, davant la pressió per desfer-se dels valors, les accions van començar a baixar. Així es va arribar al famós “Dijous Negre”, en què el pànic es va apoderar dels inversors i van ser posats a la venda 13 milions de títols, però com que ningú no els volia comprar el preu va anar disminuint hora rere hora.

Els dies següents la banca i els brokers (corredors de borsa) van intentar frenar la caiguda de les cotitzacions.

El mateix president del EUA, el republicà Hoover, que havia pronosticat una era de prosperitat gairebé indefinida, va iniciar negociacions amb els principals centres financers del país per tal de restablir la confiança dels inversors. Les accions van caure ininterrompudament fins al juny del 1932. Això va comportar la ruïna de milers d'inversors, molts dels quals havien comprat les accions a crèdit i es trobaven totalment impossibilitats per tornar els préstecs als bancs.

2.2. Del crac a la Gran depressió

El sistema de crèdit sobre el qual s'havia desenvolupat el boom borsari va fer que la fallida de la borsa tingués conseqüències immediates per al sistema bancari i de crèdit. El deutors no podien tornar els préstecs i la majoria del prestamistes sovint havien acceptat accions de borsa com a garantia dels préstecs atorgats, per la qual cosa es trobaven també a punt de fer fallida. Tot això va fer sinó agreujar el desfasament entre producció i consum.

El descens del consum lògicament va accelerar la caiguda dels preus. A remolc de la crisi bancària, la superproducció es va fer evident i les reserves o estocs acumulats van créixer enormement. Les inversions es van aturar dràsticament i moltes empreses van haver de tancar les portes.

El 1932 el comerç mundial es va col·lapsar totalment i els circuits financers es van paralitzar, mentre que les monedes es devaluaven constantment.

La caiguda de l'activitat industrial va comportar un augment brutal de l'atur, que va ser el fet més colpidor de la crisi social. Molts obrers van haver de recórrer a la medicina i van aparèixer les cues davant el repartiment de les sopes populars i els motins davant les botigues de queviures així com els centres de beneficència, que acollien milers de persones sense sostre.

Al camp molts agricultors es van arruïnar com a resultat de l'esfondrament dels mercats agrícoles. Per poder pagar els deutes, n'hi va haver molts que van malvendre les terres i van emigrar cap a l'oest. L'empobriment es va generalitzar arreu i va afectar més la classes obrera, però també els empleats, els professionals liberals i els capitalistes arruïnats. La nupcialitat i la natalitat van disminuir espectacularment com a conseqüència de la misèria. El retrocés de la capacitat adquisitiva va incrementar encara més el subconsum i les dificultats augmentaven dia rere dia.

3. La depressió dels anys 30

3.1 Les solucions Keynesianes: l'elaboració d'una nova doctrina econòmica

Es proposava la necessitat d'una forta intervenció i direcció en matèria econòmica.

El 1936 l'economista britànic Keynes va escriure el seu llibre Teoria de l'ocupació, l'interès i el diner. Les teories de Keynes van significar una veritable revolució en el terreny econòmic i van marcar les polítiques econòmiques posteriors de tal manera que el tipus de capitalisme que es va posar en pràctica a partir de llavors és conegut com a capitalisme Keynesià.

Al seu llibre hi defensava aquestes teories econòmiques:

a) Que les crisis no són passatgeres i que la recuperació econòmica no sorgeix automàticament si no s'actua a favor de la represa econòmica.

b) Que la prosperitat depèn sobretot de la inversió i no de l'estalvi.

c) Que la inversió no depèn solament de les taxes d'interès i del nivell dels sous, sinó, sobretot, del consum i la demanda.

Per això Keynes veia en l'augment de la demanda l'element clau per a sortir de la crisi, creia que calia augmentar el consum i defensava la necessitat de millorar les condicions salarials per tal d'augmentar la capacitat adquisitiva de la classe obrera.

Afirmava que l'estalvi pot ser nefast i que, al contrari, l'augment dels sous pot comportar avantatges quan s'està en una situació de manca de feina.

Defensava també que el deure dels capitalistes era el d'invertir i que el paper dels consumidors era el de consumir, perquè només així s'aconseguiria augmentar la demanda, mantenir els preus i estimular la producció.

Defensava una política fiscal redistributiva que beneficiés els més desfavorits socialment, amb la qual cosa s'estimulava el consum i tindria efectes estimuladors per a la inversió i la producció.

Va legitimar l'activitat econòmica de l'Estat mitjançant la inversió i les obres públiques per tal de dinamitzar l'economia i assolir l'ocupació plena. Finalment, va treure importància als dèficits pressupostaris de l'Estat, perquè valorava com a més important la intervenció de l'Estat per estimular els país econòmicament que no pas per mantenir l'equilibri pressupostari, sempre que el dèficit es mantingués en unes proporcions raonables. Al seu entorn, la reactivació econòmica faria augmentar els ingressos fiscals i permetria l'equilibri pressupostari.

3.2 L'experiencia de New Deal americà

El New Deal americà, iniciat cap al 1933 amb l'ascens del polític Roosevelt a la Casa Blanca, va ser el primer gran projecte econòmic que es va fer per intentar resoldre la crisi.

El programa es va iniciar amb la creació de la Tenesse Valley Authoroty, que consistia en un pla d'obres públiques finançat per l'Estat amb l'objectiu de crear riquesa en una de les regions més deprimides dels Estats Units d'Amèrica. El projecte va tenir un impacte psicològic fulminant, perquè es comentava que l'Estat havia començat a assumir la direcció dels negocis privats.

Paral·lelament, l'administració nord-americana va iniciar una política de facilitar crèdit públic per tal de rellançar les inversions. Per poder controlar la massa monetària en circulació, l'Estat va iniciar un control més efectiu sobre els bancs i els establiments de crèdit amb el propòsit d'impedir un nou desastre.

També es va endegar un pla encaminat a millorar el nivell de vida dels agricultors gràcies a l'augment dels preus agraris. Per tal d'aconseguir-ho es va intentar reequilibrar l'oferta i la demanda afavorint la reducció d'estocs agrícoles. Els ajuts a les empreses tenien com a contrapartida la fixació d'un salari mínim i una disminució de l'horari laboral per tal de fer minvar l'atur. Es van donar facilitats per a crear nous llocs de treball mitjançant subvencions i exempcions fiscals i l'Estat va iniciar una política d'ocupació pública.

Els resultats del New Deal van ser molt desiguals. En el pla econòmic es va aconseguir més una estabilització econòmica que no pas un gran creixement.

La recuperació econòmica va ser petita en relació amb el recursos que s'hi van invertir i la magnitud de les mesures. Val a dir que l'increment de la inversió pública no va poder compensar la debilitat de la inversió privada.

En el pla social, les pèssimes condicions de vida es van atenuar una mica i l'èxode rural es va anar frenant a poc a poc, però la permanència d'un nombre molt alt de desocupats i la crisi permanent van fer de la dècada dels anys trenta un període de grans tensions i de nombrosos enfrontaments socials.