SÍNTESi

Pròleg

En el pròleg, l'autor afirma que el cos és, actualment, el centre de les preocupacions universals. També parla del fet que l'educació física és un mitjà de desenvolupament. No concep l'esport com a part integrant dins de l'educació física, el que porta a un culte a l'execució, i en l'àmbit de l'educació provoca que es tendeixi a respondre a les exigències de l'esport professional.

És necessària una integració curricular de l'educació física així com una dimensió pedagògica dins d'aquesta.

1ª Part. Qüestió prèvia. Valoració actual del cos.

L'autor parla de la concepció del cos des de diferents disciplines .

Ens parla de la cultura del cos que dóna importància a la salut, el desenvolupament de les capacitats físiques, l'estètica, etc...

Existeix una cultura contra el cos des del pensament dualista i religiós, la política i el treball, que cop més prescindeix del cos.

La Medicina s'ocupa del coneixement i la cura del cos. Després de vàries èpoques, es té una doble concepció del cos: una com a realitat objectiva i l'altre com a realitat subjectiva que es refereix a la part vivencial de cadascú.

Des de la Sociologia, el cos sempre ha estat punt de partida per a l'estudi de fenòmens socials, i és actualment que el cos es considera una realitat social important.

En la Filosofia sempre hi ha hagut un enigma en la qüestió de la connexió entre el cos i l'ànima, i s'ha donat prioritat a l'intel·ligible sobre el sensible. En la història de la filosofia s'ha passat per diferents concepcions al voltant del cos, i l'autor fa una petita repassada:

Plató considerava que “L'ànima del filòsof desprecia el cos”. Aristòtil també deixava el cos de banda. Descartes, considerava el cos com a màquina que no explica l'existència.

L'Empirisme de s. XIX posava les relacions corporals en primer pla.

El Naturalisme i l'Empirisme de s. XVII i XVIII creia en el cos com a base per les accions, el cos era el nexe entre el món real i el mon de les idees.

El Vitalisme del s. XIX defensava la vida abans que el pensament.

Nietzche deia “Jo sóc cos i res més”.

Al llarg de la història s'ha donat una distinció entre les filosofies de l'essència (el cos com a objecte) i les de l'existència (el cos com a significat central).

En la Teologia sempre ha persistit la dualitat del cos i l'ànima, amb una inferioritat del cos.

Després de la segona guerra, no obstant, es va donar un gir en la teologia a causa dels excessos de la cultura física del nazisme i el fascisme per una banda, i d'altra banda a causa de la necessitat d'acostar-se als problemes reals.

La Psicologia és la ciència que s'ocupa dels fenòmens anímics. Deixa de banda el cos.

Tot i així, Freud amb el seu psicoanàlisis concep el cos com a centre , les seves exigències i els seus impulsos. Dóna molta importància a la càrrega emocional.

Un altre enfoc en l'estudi de l'experiència corporal és la Neurofisiologia i la Psiquiatria, que creuen que l'esquema corporal s'ha de considerar com una estructura que no deixa de canviar com a conseqüència de les relacions amb el medi físic, vital i social.

La línia Psicoanalítica que considera el cos en relació amb l'ambient vital, social i emocional.

La Psicologia Genètica que a la vegada té tres direccions: la cognoscitiva (el subjecte es construeix a partir de les accions), la psicoanalítica i la psicobiològica (la personalitat s'estructura mitjançant la dialèctica corporal, per tant, la construcció de l'esquema corporal és l'element central).

2ª Part: el cos a l'Educació: l'Educació Física

Síntesi històrica:

• Grècia antiga: no es planteja la separació entre el cos i l'ànima. Hi ha dues corrents:

- corrent espartana: el cos com a eina de lluita, educació militarista.

- corrent d'Atenes: nova valorització del cos com element i valor estètic. S'entén l'exercici com un mitjà per assolir l'equilibri i l'harmonia en el desenvolupament de l'home.

• Roma: desapareix el culte el cos i hi ha una decadència en aquest sentit, ja que els romans consideren el cos com a font de plaer.

• Edat mitjana: el cristianisme provoca una desvalorització del cos, ja que la cultura cristiana considera que l'única cosa important que l'home ha de tenir-ne cura és l'ànima, i que “el cos és una font de pecat”. Tot i així, l'edat mitjana les activitats corporals no arriben a desaparèixer del tot, ja que l'activitat física te ara uns altres objectius com poden ser els guerrers, lúdics i religiosos.

• Renaixement: és una època on es retorna als ideals grecs. És una època on diversos pedagogs exposen les seves teories sobre el paper que té l'Educació Física a l'educació en general.

• Empirisme: Locke mereix una atenció especial, ja que en el seu llibre “Pensamientos sobre educación”, dedica la primera part a l'Educació física, indicant que l'educació del cos és abans que l'educació de l'esperit.

• Naturalisme: Rousseau introdueix el naturalisme a l'educació proposant la tornada a la natura com a camí per a l'Educació. Ell veu l'Educació física integrada en l'Educació general per tal de formar l'home complert.

Corrents actuals:

• Educació Físico- Esportiva: és una educació física centrada en l'adquisició de tècniques i models. Es te una concepció purament biològica del cos on el perfeccionament s'assoleix mitjançant les lleis de l'anatomia, la fisiologia i la biomecànica. Per altra part, els educadors d'aquest cos acrobàtic tenen una procedència i una formació molt variada però allunyades de la formació pedagògica i del sistema educatiu.

• Educació psicomotriu: hi ha tres corrents a considerar.

• La “psicocinètica” de J. Le Boulch: ell la defineix com “un mètode general d'educació que utilitza com a material pedagògic el moviment humà en totes les seves formes.”

• La concepció psico- pedagògica de Picq i Vayer: de l'educació psicomotriu a l'educació corporal. L'acció educativa ha d'estar basada en l'acció corporal i en les vivències infantils, per tant, l'educació corporal s'ha de constituir en el punt de partida de tota acció educativa.

• L'educació vivificada de Lapierre i Aucouturier: de la vivència al concepte. Proposen l'acció educativa a partir de l'activitat corporal: “la psicomotricitat no ha d'aparèixer com una disciplina més, sinó com un estat de l'esperit que orienta les diferents activitats.”

• L'expressió corporal: el cos comunicació. Es basa en activitats per comunicar-se i manifestar-se tal i com s'és a través del cos però buscant sempre la creació i no la simple improvisació.

3º Part: l'educació física Escolar

L'autor comença fent un paral·lelisme entre l'educació física i l'educació general:

En primer lloc, ambdues han trigat en popularitzar-se, era patrimoni de les classes altes; les dues estan relacionades amb les societats més avançades, i per últim era patrimoni dels mascles.

L'escola tradicional és intel·lectualista, manté la dualitat cos-ànima, està centrada en els continguts, és un lloc de treball en comptes de vida infantil, practica una pedagogia unidireccional i té el cos normativitzat, reprimit, no vivenciat i té poques possibilitats de desenvolupament.

L'escola d'avui necessita una educació que satisfaci les necessitats de l'alumne en tots els seus àmbits de la personalitat. És necessari un major equilibri psicofísic per dues raons: la primera és que l'ésser humà és immadur en néixer i ha de fer uns aprenentatges corporals; la segona és exigència de la societat, és imprescindible l'exercitació del cos perquè la societat té poca activitat corporal.

L'escola ha de ser més formativa que informativa.

L'educació física ha de ser present tant en l'educació formal com en la informal i la no formal.

El principal problema de l'educació és el fracàs escolar. Aquest fracàs és degut a la poca adequació del sistema educatiu a les necessitats de l'alumne i la societat. Això provoca una desmotivació.

J. Blat Jimeno i Guy Avanzini parlen des diferents factors de l'èxit i el fracàs escolar, i en els dos casos hi ha una relació directe del fracàs o èxit escolar amb el cos.

B. J. Cratty diu que el moviment és una necessitat inherent en els nens. Els nens necessiten moure's, ser creatius, millorar els seus sentiments i la seva eficiència.

L'autor dóna deu objectius generals per a l'educació física escolar:

La història de l'educació física ha estat discontínua. A més a més, a Espanya el procés ha estat molt lent. L'autor diferencia cinc etapes:

L'autor creu que l'educació física no ha entrat a l'escola en el seu sentit vertader a causa de dificultats del tipus teòriques, político-administratives i pràctiques.

4ª part.: qüestiona finals. Orientacions per a la pràctica.

El cos en néixer és inacabat i l'aprenentatge no s'aconsegueix amb un ensinistrament.

L'objectiu principal de l'educació física és que l'home es trobi amb el seu cos.

L'E.G.B. és una etapa de canvis en la configuració corporal, i té molta importància l'educació física.

Cada alumne té una realitat corporal diferent, l'educació ha de ser individualitzada.

En l'educació física és més important el procés que no pas els continguts.

VALORACIÓ

Aquest llibre consta de quatre parts. En la primera es dóna la valoració del cos des de diferents disciplines, la tercera part tracta l'Educació Física dins de l'escola amb els seus paral·lelismes, i en la quarta part, molt curteta, dóna uns apunts finals orientatius. En parlo per separat.

Des del meu punt de vista, la tercera part és una mica pesada, més que res perquè reclama una vegada més l'educació que ha de satisfer les necessitats del nen en tots els àmbits de la personalitat. Evidentment hi estic d'acord totalment, però aquest tema es fa pesat, i crec que algú que escriu sobre el tema ha de començar a fer un pas més enllà. Crec que ja ha estat escrit mil vegades el problema de no donar una educació integral a l'escola, la necessitat d'aquests canvis, milers de justificacions, etc... Potser, dins d'aquest tema trobaria més interessant llegir a algú que experimenta i prova possibles solucions a problemes concrets com la motivació dins del problema del fracàs escolar, o qualsevol altra cosa.

Bàsicament vull dir que aquest tema s'ha de llegir una vegada, dues, però a mi personalment se'm fa molt pesat cada vegada que començo a llegir quelcom que va per aquí.

La primera part, però, m'ha agradat, m'ha dit alguna cosa. Fent el repàs de la consideració del cos en diferents disciplines i èpoques és com si m'hagués fet ser més conscient de les diferències (de vegades desorbitades) que pot arribar a haver sobre la concepció d'una cosa tant nostre com és el nostre cos.

De fet, en aquesta part, l'autor no ha inventat res; és més, el contingut d'aquesta part del llibre potser ja l'hauria de tenir interioritzat. Però he anat llegint coses que em sonaven, coses que havia estudiat, i el resultat ha estat adonar-me de l'existència d'un gran ventall de possibles concepcions del cos, i sobretot des de les disciplines de filosofia o teologia (perquè de fet, aquestes diferències les podia intuir en treballar els diferents corrents o tendències).

A partir d'aquí, penso que si tant sols en la concepció del cos es pensen coses tant diferents, és normalíssim, o més aviat de calaix, el fet de que l'Educació Física s'hagi concebut de maneres diferents, i que en l'Educació en general s'hagin seguit al llarg de la història tendències tant diferents.

COMENTARIS

L'autor, en el pròleg del llibre, ja planteja la seva negació a la concepció dualista del cos i l'ànima.

A mi em sembla que aquest és el punt de partida en qualsevol tema al voltant d'una de les dues parts.

El fet que hi hagi gent, o el fet que grans pensadors, filòsofs i fins i tot religions, hagin defensat aquest dualisme implica tenir una concepció del cos totalment diferent, per tant, la utilització, la cura, o la necessitat del nostre cos , també és totalment diferent.

Per mi, el més sorprenent és la qüestió del dualisme. Em semblen increïbles coses com la de l'Església, que faci creure a milers de persones que el cos és una font de pecats, coses molt dolentes. De fet el problema de l'Església no és el que es planteja aquí ni molt menys. El que vull dir és que el cos és quelcom que tots tenim, que està molt a prop de tot i de tothom, i fins i tot en els nostres dies conviuen concepcions molt diferents. De fet, l'autor, a la primera part parla d'una cultura del cos i una altra contra el cos.

Però com que tothom és lliure de pensament, que s'agafi al que més li agradi o simplement al que conegui.

Després de repassar diferents formes de pensar en el cos, en la tercera part del llibre, l'autor parla de l'Educació Física a l'escola.

Diu que l'escola necessita un major equilibri psicofísic, amb el que estic totalment d'acord. Jo encara aniria una mica més enllà. Personalment crec que el coneixement i el treball del propi cos és importantíssim. Crec que ens desconeixem molt de manera individual. Cadascú té un cos diferent i diferents possibilitats. Crec que és important aprendre o tenir coneixement d'un model de cos a nivell físic, però això ho has d'aplicar després al teu cos. Tenir una bona percepció dels teus ossos, articulacions, músculs, capacitat de moviment...Això implica un treball pràctic de trobament amb el teu propi cos.

Parlant del fracàs escolar, tant J. Blat Jimeno com Guy Avanzini veuen una clara relació entre el fracàs o èxit escolar i el cos.

A més a més, B. J. Cratty diu que el moviment és una necessitat inherent al nen i que està relacionat amb la motivació.

Sembla bastant coherent que el treball corporal i físic hagi d'estar més equilibrat al treball més purament psicològic a l'escola.

A mi em sembla a més, a més, que el coneixement del cos és quelcom que ens serveix per viure, per a la vida en general.

Al final d'aquesta tercera part, l'autor descriu les dificultats que ha tingut l'Educació Física per poder entrar a l'escola. Entre les dificultats teòriques està una concepció variada i limitada de l'Educació Física. Aquest punt em sembla de calaix per la qüestió de les diferents concepcions del cos i del dualisme. Crec que si temes tant generals com el cos, encara estan enlaire, l'Educació Física que se'n deriva del cos, es troba a la força amb el mateix problema.

5