TEMA 1 INTRODUCTORI

L'ECONOMIA COM A CIENCIA

Dues grans categories de ciencia:

• Les formals : son ciencia que operen, no sobre la realitat del món, sino que són colaboracions mentals extractes (ej.: la matemàtica, la lógica...)

• Les empiriques o experimentals: al contrari de les formals pretenen treballar sobre el món i la realitat, tal realitat pot ser la naturalesa i la realitat social que té a veure amb l'organització humana. Aquestes les podem dividir en ciencies empiriques naturals (fisica, quimica, biologia...) i les ciencies empiriques socials (economiques...)

Totes les ciencies empiriques comparteixen tres caracteristiques:

• Parteixen de fets que són comprovables empiricament, que podem veure, percebre (ej.: increment del preu)

• Contenen proposicions que han de ser verificables, sino es poden demostrar, no podem considerar-la ciencia

• L'objectiu és establir lleis generals que ens expliquin la realitat i ens serveixen per fer prediccions

Existeix una caracteristica que diferencia les ciencies socials de les naturals i es que el grau de rigorositat, el grau de precisió. Per quines raons les ciencies socials son menys riguroses, que tenen que les faci menys precises?

• Les ciencies socials son més complexes que les naturals, en el sentit que intervenen més variacions a la vegada i que no podem separar-les

• La dificultat d'establir lleis generals, aquestes son causals

• El problema de la quantificació (ej.: com quantificar el benestar

• La materia que analitzen son les persones, son persones lliures complexes

A vegades les previsions s'autocompleixen

• La dificultat d'experimentar, impossa fer experiments amb gent, impossa llavors treure conclusions

• La relativitat historica que tenen els fenomens socials. En cada época, és molt probable que fets semblants tinguin consequencies diferents, no ens podem guiar pel passat, només ens dona una orientació

• La ideologia de les persones tenen maneres diferents de veure les coses

En les crisis del 1929 i de 1973 els economistes no sabien que fer, no existeix cap teoria. Degut a l'acció és crea una teoria i no al revés.

El propi concepte de la economia com a ciencia ha anat canvian. Gracies a les diferents escales. Al ciencia economica es diferent per exemple per un liberal que per un marxista.

Al s. XVIII s'inicia leconomica cientifica, concretament al 1776, quan Smith publica “La riqueza de las naciones!. El que li preocupa a l'economia classica es la renta nacional (= PIB), la riquesa, no només com es produeix tal riquesa, sino també com es reparteix entre les classes, els capitalistes i els treballadors.

Es considerava el treball com a font del valor, era la base de l'economia classica.

Al 1870 sorgeix una nova forma d'entendre leconomia, ve dels marginalistes, existeixen autors com Jevons, Menger, Walras. Desusen la teoria del valor del treball, les coses no tenen un valor o altre, perque incorporin molt o poc treball. El que implica es la grau d'utilitat que li suposin al consumidor aquells productes o serveis.

La teoria del valor-utilitat parteix d'aquí, cada persona dona un valor diferent a les coses. Cada individu, per tant, tindrá la seva funció de demanda.

L'economia es converteix en la teoria de l'elecció primer el que i despres com produir. Tot aixo té a veure amb l'eficiencia assignativa, produeix allo que val.

Com que els recursos són escassos, s'han de produir només algunes coses. No hi ha classes socials. De l'economia marginalista sorgeix l'economia neoclassica (avui), el principal autor es Alfred Marshall després sorgeix el keyniassisme.

L'economia es doncs una ciencia social, que estudia les relacions de produir i intercanvia i distribució dels bens i serveis entre els agents socials, i també estudia el repartiment de les rendas o ingressos, que tals béns i serveis generen.

• Relació de producció : com es produeix els bens i serveis

• Relació d'intercanvi ; com s'intercanvien en el mercat de l'oferta i la demanda

• Relació de distribució : repartiment de la renta

Totes les escales economiques no tenen el mateix concepte de l'acció, els neoclassics (escola més lliberal) son gent relativament reacis a intervenir, defensen que l'Estat ha d'intervenir el mínim en economia. I això perque el mercat funcioni bé, i si el govern ho toca pot generar més problemes. Hi ha una confiança en el mercat.

Pels keynessians, el mercat té fallos que no es curen sols, u per tant, l'estat ha d'intervenir per corregir els problemes, pero sense ofegar.

Pels marxistes, el sistema d'economia no es bo, i s'ha de substituir per un altre, el comuniste-socialista, l'estat ha de controlar totalment el mercat.

Aquestes distincions en vure l'acció de l'economia ha donat lloc a :

• L'economia positiva : es aquella que es preocupa per les coses, per la realitat de la economia

• L'economia normativa : es preocupa més del com hauria de ser, aquí es veu clarament el paper de l'estat

Existeixen tres grans apartats de l'economia com a ciencia:

• La teoria economica

• L'economia aplicada:

• Hisenda pública : estudia l'activitat de l'estat, sobretot el que té a veure amb els ingresos i els gastos

• Estructura economica: analisis del que hi ha de la realitat inmediata

• Economia quantitativa : estudiar-ho des d'un punt de vista material, hi entra l'econometria

• Politica economica: part de l'economia que estudia l'acció del sector pública en un sentit ampli

• Economia de la empresa

Continguts de la politica economica:

Exposició i analisis de les actuacions del sector public

Investigació historica i estadistica dels efectes de les accions del servei public

Estudi del marc socioeconomic en que es desenvolupen les accions del servei public

Estudi de les fases d'elaboració de la politica economica i l'estudi dels agents que participen en ella

Estudi dels objectius i medis (pleno empleo, baixa l'atur, estabilitat de preus...)

Existeixen tres objectius més pero son a llarg plaç: la redistribució de la renta, el creixement economic i la conservació del medi ambient i l'adecuació dels instruments als objectius.

Elaboració de la politica economica:

Quan parlem d'eleboració , es parla també de les fases i dels actors de la politica economica entre ells el govern, partits politics, funcionaris... i altres influencies externes (actors secundaris). La classificació de Kirsten es molt famosa, la més popular.

Fase de reconeixement: consisteix en donar-se compte de que existeix un problema que pot semblar facil, pero no ho es perque es necessari un cert temps, es necessari doncs donar-nos-en compte el més aviat possible. L'aparell estadistic ens servirá per fer estadistiques sobre:

• producció : evaluació del PIB (cada trimestre)

• preu : IPC, IPS (sector), IPI

• mercat del treball : INEM, EPA (enquesta de població activa)

• balança de pagaments

Qui participa en aquesta fase?

• govern : la seva obligació esta en donar-se compte dels problemes

• administració publica

• partits politics

• adminsitració social (sindicats i patronals)

• medis de comunicació

• organismes interns (cada cop més importants)

• estudiosos (analitzen els problemes i fan informes)

Fase d'analisis : on es tracta d'estudiar la informació. Ens interesa obtenir dues coses:

• causes concretes que provoquen els problemes, buscar-les

• intentar predir sobre com evolucionen a curt plaç tals questions

Són els mateixos agents que participen en la perimera etapa, els que actuen en aquesta segona sobretot es important el paper del govern

Fase de disseny : consisteix en pendre decisions, que es fara? I quan es fara? Les eines que s'usen per dur-ho a terme son models materials que fan simulacions. Les institucions que fan el disseny son les que prenen decisions, basicament el govern

Fase de consultes : quan el govern sol.licita la opinió d'alguna institució o persona, la qual es important. Existeixen dos tipus de consultes:

• les oficials: a vegades el govern té la obligació de consultar determinades coses amb determinades institucions. Ho estableix la propia llei. El govern ha de consultar, llavors aquell no vol dir que faci o segueixi la opinió donada per la institució

• les oficioses: son no oficials, que sovint no son de domini públic, serveixen per tenir més punts de vista.

Fase de discussió parlamentaria : on intervenen els diferents partits politics en el Parlament. Els avantatges d'aquesta fase es que particia tothom, que se'n parla durant temps, hi ha reconsideracions. Els inconvenients es molt lent doncs existex tot un procediment per això sovint apareix la figura del decret llei. Aquesta fase no es obligatoria en moltes coses.

Fase d'execució : en les mesures ja discutides es posen en marxa

Son sis fases pero no sempre es donen totes com en politica moentaria que no hi ha fase parlamentaria, a vegades determinades fases van juntes. A vegades aquest ordre s'altera. No es un proces lineal, a vegades pot anar-se endarrere.

ELS RETARDS

El temps es molt important en economia, quan hi ha un problema s¡ha de resoldre ja perque potser d'aquí un temps les condiciones es canvien.

Definició de retard: temps que transcorre entre diferents coses

• retard intern: temps que transcorre entre que sorgeix un rpoblema i es pren la decisió per resoldre'l

• retard extern: temps que transcorre ente que es pren la decisió i quan comença a notar-se els efectes de tal decisió.

Existeix una altre classificació dinde dels retards interns:

• retard de reconeixement: temps que transcorre entre que sorgeix el problema i el temps en que ens donem compte que tal problema existeix

• retard d'acció, temps que transcorre entre que et dones compte del problema i es pren la decisió

ACTORS POLITICA ECONOMICA

• Govern

• Funcionaris

La visió que s'ha tingut d'ells ha estat una mica “idilica”, resolien problemes de la societat, on tothom es bo... existeix uns principis que recullen aixo, son els principis de Harvey Rood (nom del carrer on vivia keynes)

Han sorgit després escoles on canvien aquesta visió, dient que tals actors tenen els seus propis interesos i la principal escola es la de l'elecció pública i un dels seus principals personatges es J. Buchanan, el gran lider intel.lectual de l'escola.

Tal escola usa l'economia neoclassica i l'aplicació a la politica,la politica es veu com un mercat, en els politics, oferta programes i demanda vots.

L'interes fonamental que te un govern es torna a guanyar les eleccions, mantenir-se al poder.

L'interes fonamental que te un funcionare es augmentar el pressupost que ell maneja, i això perque conforme es manegen mes diners mes poder es té. Aumgentar el pressupost es augmentar els gastos amb el temps.

El govern també preten augmentar els gastos doncs té l'interés de millorar les pensions, o l'educació, o carreteres...

El fet de voler perpetuar-se en el poder, això també pot empitjorar l'economicaperque fan coses que no s'haurien de fer, només tan sols per guanyar vots, això s'anomena Cicle Politic Electoral.

Augmentar els gastos també es pot aconseguir sense augmentar el temps, com? Doncs endeudant-se augmentant el deficit public, emitint deuda. Per evitar que tals actors no es passin, es limitant-lis el poder mitjançant una fixació de regles com, diferencia publica " 3% (pacte d'estabilitat), es vol el deficit 0.

En contra la fixació de regles, hi ha discrecionalitat que el govern tingui les mans lliures per fer qualsevol cosa.

A part dels actors hi ha una certa influencia externa que intervenen en la politica economica com:

• la resta del mon, els paissos no funcionen sols, cal veure el que fan els altres governs, per aixo es reuneixen els grans paisos, cal que hi hagi certa coordinació. En el cas de l'Euro, amb la integració economica aixo es molt clar doncs el Banc d'Espanya no té funcions impositives sino tot ha passat al BCE qui ho realitza:

• Politica monetaria

• Politica canviaria

• Politica agraria Espanya en participa pero no te una politica d'aquest tipus propia

• Politica industrial

• Politica fiscal

• Els tribunals de justicia, poden posar una actuació de politica economica

• Assessors, conjunt de persones que fan recomenacions als governs o entitats que han de pendre decisiuons

Hi ha individus, col.lectius a vegades son persones que es contracten fora del govern i d'altres del propi govern. Els mes famosos del mon europeu al “Concil of Economic Advisors” son tres persones escollides pel president d'EUA

La OCDE (organització per la cooperació i el desenvolupament) també n'es un exemple cada pais té un embaixador representat a la OCDE.

• Grups de pressió, es una unio de persones o agents (empreses) que tenen una serie d'interesos comuns que s'associen per intentar influencia en l'elaboració de la politica economica. Tals grups existeixen en tots els paissos. Es divideixen en tres grups:

• Sindicats (CCOO, DGT, Sindicats Professionals)

• Organitzacions empresarials (CEOE, Confederació Espanyola d'Organització Empresarials)

• Organitzacions d'Agricultors (Unio de Pagesos, ASAJA)

Dins la CEOE existeix la FTN (Fomento del Tabajo Nacional) que es la patronal catalana. Es bo que hi hagin grups de pressió sempre tu quan els governs no acabin al seu mandat. Com actuen? En alguns paisos, intervenen directament en els processos electorals, donant soport a candidats concrets. També intervenen en l'acció politica directa, es a dir, no donant soport, sinoa ctuant com a tals.

També comprant medis de comunicació, o fent corrupció de forma il.legal que en els paisos desenvolupats, no sol haver-hi una corrupció general, només hi ha casos puntuals. Mitjançant també coalisions distributives, en tals grups de pressió, actuen per distribució de rendes.

Existeix el sistema que limiten el poder dels grups de pressió, per evitar que puguin manar.

• Sistema de registre, cal saber que aquests grups existeixen, cal que estiguin registrat i es sapiga quins son, es busca la transparencia.

• La publicitat en les donacions, financen a companyes a grups politics, cal que tothom sapiguyi qui dona a qui i quant.

• Facilitar l'existencia de grups de pressió

• Obligar a certs minims en els propis grups, aixo esta en la consitucio. Aixo vol dir, que els propis grups siguin democratics

TEMA 2 FINALITATS, OBJECTIUS I INSTRUMENTS DE LA POLITICA ECONOMICA

CLASSIFICACIÓ DE LES POLITIQUES ECONOMIQUES

Existeixen quatre criteris de classificació:

Alemany: segons aquest criteri es divideixen en:

• Politica d'ordenació: politiques que defenen els grans fets (per exemple: defenen els grans eixos de l'estat en l'economia) son per tan acords que marquen condicions que han de durar molt.

• Politica de proces: son les activitats del dia a dia, no defineix un context economic (per exemple un augment o disminució dels impostos).

El problema es que es una classificació poc optima perque quasi tota la politica es del dia a dia

Tingerben: distingueix tres tipus de politiques:

• Politica economica quantitatives: son les que modifiquen quantitativament algun instrument que ja existeix (per exemple un augment o una disminució en el percentatge del IRPF)

• Politca economica qualitatives: son el que equivaldria a les de proces, juntament amb les quantitatives. Son les que introdueixen nous instruments o modifiquen sustancialment instruments ja existents (per exemple, la creació del IAE )

• Politica de reformes fundamentals: equivalen a les politiques d'ordenació (per exemple, la reforma fiscal del 1977 quan s'introduí l'IRPF, l'impost sobre societats)

Tampoc s'utilitzen gaire perque consta diferenciar-les

La que més s'utilitza es la diferenciació entre les politiques economiques pel canto de la oferta i les del canto de la demanda. Les politiques economiques pel canto de la demanda, també se les anomena macroeconomiques o instrumentals, n'hi ha quatre:

• Politica fiscal economica : la que té a veure amb els gastos i ingressos dels serveis públics. Per això també se l'anomena politica de pressió.

• Politica monetaria : té a veure amb la quantitat de diners en circulació (M) i els tipus d'interés ( r)

• Politica canviaria : es la politica de fixació del tipus de canvi

• Politica de rendes: ja no s'utilitza. Es basicament de control dels ingressos dels factors de producció, es doncs , de control dels salaris. S'ha acostumat a aplicar en epoques d'altes inflacions.

Les politiques economiques pel canto de la oferta son basicament sectorials (doncs afecten a sectors concrets) i també se les anomena, per això, microeconomiques. La regulació es un instrument que s'utilitza molt en aquestes politiques , son mesures nque pren el govern pel control de les activitats productives, per exemple: establir un preu maxim per la gasolina, que les cabines del avions estiguin segellades... son normes que s'estableixen, i s'han de cumplir.

Existeix una serie de politiques que son mixtes, no se sap be si son d'oferta o de demanda. Per exemple:

• Politica laboral: rigurosament es mes aviat microeconomica, pero no es d'oferta

• Politica de control directe: quan el govern , per decret, obliga a les empreses a fer tals coses. Aixo avui ja no es fa, pero si que s'havia utilitzat

Temporal, distingueix entre:

• Politiques a curt plaç o coyunturals: estan vinculades als equilibris inmediats en l'economia (inflació, la balança de pagaments...) es resolen amb facilitat aplican mesures, per aixo son de curt plaç

• Politiques a llarg plaç: tenen a veure amb creixement economic, medi ambient... doncs son coses que no es resolen en dos dies

OBJECTIUS DE LA POLITICA ECONOMICA

Existeix una jerarquia d'objectius doncs uns son més importants.

• Els alts objectius que d'alguna manera impulsen l'activitat publica (llibertat, benestar col.lectiu, seguretat nacional...)

• Existeix un segon nivell d'objectius sonels que es poden utilitzar per acaba obtenint els alts objectius (estabilitat de preus, plena ocupació laboral, equilibri exterior, creixement economic, redistribució de la renta, preservació del media ambient...)

Musgrave té una classificació de les funcions economiques de l'estat. Entenent-les com a raons per les quals, l'estat intervé en l'economica. Resumeix tota la intervenció de l'estat en tres funcions:

Funciói assignativa de l'estat : els recursos son escassos i per tant, tan sols es pot produir un número limitat , el problema que planteja aleshores es de que es produeix. S'ha de produir el que la gent necessita, i produir d'una manera economica, es a dir, produir utilitzant la menor quantitat de factors, no desperdiciar. Quan es produeix d'aquesta manera hi ha eficiencia. Quan es produeix allo que la gent necessita s'aconsegueix l'eficiencia assignativa. Quan e sprodueix sense desperdiciar s'aconsegueix l'eficiencia tecnica.

El mercat , mitjançant el sistema de preus dona senyals a l'empresa perque produeixi el que la societat demanda. El problema es que el mercat presenta errades en el sentit de que no hi ha mecanismes per produir aquesta assignació correcta. (exemple d'error, tot el que té a veure amb externalitats, bens publics, monopolis naturals.). L'estat mitjançant la intervenció publica intenta corregir aquests errors.

Funció redistributiva : el sistema de mercat a part de la ineficiencia en algunes ocasions, es un sistema que presenta desigualtats. Si aquesta es excessiva esdevé un problema i conve reduir-la. L'estat té eines per poder reduir-la mitjançant impostos, gastos socials...

Funció d'estbilització i creixement : aquest cicles sempre hi son, no son bons, doncs l'expansió per exemple es molt forta, hi ha el problema de l'augment de la inflació i el deficit exterior. La recessió es també negativa, perque aporta un augment de desocupament. L'estabilització consisteix en que, ja que el cicle no el podem evitar, racionalitzar o suavitzar les expansions i recessions. Aixo es fa mitjançant politiques macroeconomiques (fiscal, monetaria...). El creixement es una consequencia de l'estabilització , un augment del PIB comporta un augment del creixement.

També hi ha una relació d'objectius. Hi ha 6 objectius. El problema es que a la practica aquests entre ells no son independents, es a dir, el que es fa en un influeix en els altres. Les relacions entre objectius son 3:

• de conflicte: per aconseguir-ne un, d'ha de renunciar a l'altre, aixo es un problema

• de compementarietat : un objectiu potencia l'altre

• d'indiferencia

Existeix relació entre objectius que poden passar de ser d'un tipus a un altre. Per exemple, la redistribució de la renta i el creixement. A curt plaç, poden tenir una relació de més aviat conflicte, pero a mig termini i a llarg plaç ka relació es de cooperativitat.

Mitjançant el vot en els processos electorals, el ciutadà escull els objectius.

LA INTEGRACIO DELS OBJECTIUS I ELS INSTRUMENTS

Estudiarem les idees del model de Tinbergen, es un model que intenta ajuntar en un mateix sistema objectius i instruments. La politica economia ha de ser entesa com un tot. Aquest model consta de tres elements:

La funció de benestar public

W= f (y1, y2,..., ym)

Aquestes variables son els objectius concrets de politica economica, tals objectius han de ser quantificables. Altres objectius son més dificils de medir, com l'estat de conservacio del medi ambient... tot i que existeixen indicadors. Aquests objectius no es poden aconseguir de forma directa, sino mitjançant certs instruments, es a dir, el govern no pot imposar un percentatge perque ell ho digui.

Un conjunt de variables. Hi ha 4 tipus de variables:

• Les variables instrumentals (x) son les eines que el govern pot modificar (impostos sobre la renta, arancels...)son independents o exogens. Hi ha n instruments

• Les variables parametres o dades (z) son varibales pero es diferencies de les anteriors perque no son controlades pel govern (nivell de renta d'un altre pais) hi ha s dades

• La variables d'objectius (y) son les variables dependents

• Les variables irrellevants, son variables que no ens imposen (u)

Un model material, preten resumir totes les relacions importants en l'economia d'un pais. Son equacions linials, s'imposa perque tinguin una sola solució

El model Moisees es un programa per fer prediccions. En el model hi ha n incognites (els objectius) i m equacions. La regla de Tinbergen es que m = n per poder resoldre el sistema que hi hagin tans instruments com objectius.

Si m > n , el número d'equacions > al número d'incognites, aleshores disminueix m o augmenten n, això es més facil

Si m< n, el número d'equacions < al numero d'incognites, existeixen incognites que no e spoden definir, ha de ser evitat reduint el n o augmentant m. Cal mjontar un altre model.

Per obtenir un determinat objectiu comptem amb més d'un instrument. Com ho fem llavors, amb quin instruemnt ens hem de quedar, cal recorrer al sentit comu, quedant-se amb l'instrument més potent amb més funcions, amb el que tingui menys efectes secundaris, el més rapid.

Critiques al model de Timbergen:

• Tot model per si mateix es insuficient, l'economia real es mes complexa que un model. Quantes mes equacions més precisió, pero hi ha mes problemes estadistics.

• Darrere l'equació hi ha una teoria economia. El problema de l'estabilitat dels parametres, tals parametres poden canviar. Es necessari que aquests parametres siguin fixes.

• Elecció d'indicadors per mesurar objectius, a vegades n'hi ha que son dificils de quantificar

TEMA 3 ELS SISTEMES ECONOMICS

Un sistema economic es un conjunt d'elements i com es relacionen entre ells. Aquests elements son:

Principis generals : son els fets o grans ideas que presideixen els sistema economic capitalista de mercat. En el nostre son dos els principis generals, la propietat dels medis de producció i la llibertat economica.

La propietat dels medis de producció permet dues coses:

• obtenir un rendiment economic d'aquests medis de produccio ()

• controlar aquests medis de producció

La llibertat economica, no s'ha de demanar permis a ningú, tan pel canto de la oferta (montar una empresa) com pel canto de la demanda (els consumidors poden comprar el que volen, on volen...)

Institucions : aquelles entitats que existeixen i permeten fer funcionar el sistema. Aquestes poden ser organismes o institucions purament formals. El sistema economic i el politic son la mateixa cosa, no es poden dissociar.

Al segle XX hi hagut dos sistemes economics concrets en el món desenvolupat :

El sistema capitalista o economia de mercat

El sistema comunista o socialista: la propietat era col.lectiva. L'estat era el propietari dels medis de producció, també hi havia algunes cooperatives. La llibertat economica no existeix, les empreses no podien produir el que vulguessin, sino el que els deien que havien de produir, eren uns manats. L'estat els donava les instruccions. Es tracta d'una economia planificada ( existeix un pla que s'ha de cumplir) o centrlitzada (en una oficina es pren la decisió del funcionament de tot el pais).

El comunisme va acabar amb la caiguda del mur de Berlin, tot i que ara encara queda Xina. L'error del comunisme esta en els incentius, doncs les empreses no poden progressar, innovar, assumir riscos,... els incentius han acabat amb el comunisme a nivell economic.

Des de finals de la II Guerra Mundial, l'estat ha anat guanyant pes en tots els paisos capitalistes, ha anat creixent d'una manera continuada (només en els anys 80 va tenir una inflexió). Per mesurar aquest creixement, s'estudia el Porcentatge de les Despesses Públiques sobre el PIB.

Les economies mixtes, son economies modernes dels paisos planificats o desenvolupats, en els paisos capitalistes té importancia, tan el servei public com el privat, l'estat participa molt. Els paisos subdesenvolupats son aquells que tenen sistemes economics molt dificils, son mixtes, existeixen mecanisme de mercat i sistemes precapitalistes.

Els avantatges d'una economia de mercat son:

• es un sistema que tendeix a l'eficiencia (tan tecnica com assignativa)

• es un sistema realista, es bastant compatible amb la natura humana, busquen el seu benefici, la seva utilitat “teoria de la mà invisible”

• es un sistema anarquic, no caotic, el mercat no hi ha un jefe, son moltes decisions indiiduals que treballen juntes (en l'economia socialista es planificat i centralitzat cap a una institució que manava i tots havien d'obeir, es per tant, el contrari)

• es un sistema que es basa en la llibertat (tan politica com economica)

• presenta incentius, que acaben repercutint en el creixemtn economic, el canvi tecnic, es el motor del creixement a mig i llarg plaç, per aquesta raó les empresses es gasten diners amb I+D, en tecnologia... i tot serà pels incentius

• en general, el sistema capitalista, permet reajustos ràpids en el mercat, quan es produeix una modificació en les condicions de l'economia, el propi sistema busca un altre equilibri, amb una relativa facilitat.

• el capitalisme presenta una tendencia al creixement economic espectacular. Es un sistema que permet molt creixement

Els inconvenients d'una economia de mercat son:

• a vegades el mercat no s'aconsegueix plenament perque s'altera la competencia. A vegades en el mercat s'hi produeixen poligopolis, cartels, monopolis...i aixo no es lliure de mercat. A vegades la competencia es degrada, es produxei una alteració dels mecanismes de mercat. Quan no hi ha competencia perfecta, no hi ha un grau raonable de competencia. La Politica de Defensa de la competencia, intenta que esl mercats siguin competitius.

• les externalitats, es donen quan els beneficis o els costos privats d'una activitat economica no son iguals al cost social d'aquesta activitat. Quan el cost privat es menor al cost social, es presenta una externalitat negativa. Quan es al revés, no té molt sentit, perquè el privat pertany a una col.lectivitat. Un exemple d'externalitat negativa es la contaminació, l'empresari contaminador medeix el cost privat, pren la seva producció i en funció d'això la productivitat del privat es major que si el productor privat tingues en compte els costos socials.

Un sistema que s'utilitza molt per evitar això son els impostos Pigounians. Si posem un impost, el cost privat augmenta i la producció disminueix, i per tant, el cost social disminueix, doncs hi ha menys deixalles i es redueix la contaminació. L'impost genera una recaptació que l'estat pot fer que l'externalitat es redueixi.

Benefici social més gran que el benefici privat, això es una externalitat positiva. A nivell social es produeix una ineficiencia doncs el productor mira per ell mateix, es preocupa pel seu benefici privat, es produeix doncs uan produció suboptima. Per corregir-ho utilitzarem les subvencions, una altra opció es que aquestes activitats se les quedi el sector públic (ex.: sanitat, educació...).

Quan s'utilitza un impost pigounià o es fa una subvenció es diu que s'internalitza l'externalitat, que consisteix en intentar que la desigualtat es converteixi en igualtat.

Els bens públics : segons Samuelson, es un be que ofereix dos caracteristiques:

• la no rivalitat, la quantitat disponible pel consum, no depen del número de consumidors o dit d'una altre manera, quan el consumidor consumeix un bé no rival, no en redueix la quantitat (ex.: donar una classe, la televisió...)

• la no exclusivitat, quan no existeix cap mecanisme que permeti a un consumidor excloure'l de l'us del be. Si existeix es un bé exclusiu (ex.: carretera de no peatge, les emissions de radio)

Els exemples de bens públics, al defensa nacional, la policia... son públics purs.

• un be privat pur, és aquell que es rival i exclusiu

• els bens mixtes poden ser:

• no rival i exclusiu (tv de pagament, carretera congestionada...)

• rival i no exclusiu

per qu'e el mercat falla en aquest tipus de bens publics? Perque la demanda privada de l'individu es dificil de determina, els individus no revel.len les seves preferencies. El sector public s'encarrega de resoldre els errors quedant-se'l (ex.: l'exercit, la policia pública...) . A vegades hi ha mecanismes que si poden reduir els errors de mercat, son els bens privats (no rivals i exclusius)

Els monopolis naturals: esdevé en aquells casos on hi ha rendiments creixents a escala. Suceeix en inversions molt fortes. Només pot haver-hi un productor, perque sino no es eficient. Aquest pot abusar.

Com corregir-ho? Les noves tecnologies han corregit el nivell d'ineficiencia, han aconseguit baixa les fortes inversions. Abans de que apareguessin les noves tecnologies, els monopolis naturals es corregien mitjançant la seva nacionalització, el monopoli se'l quedava el servei public, ho feia mitjançant una fixació de preus (que no era el preu del monopoli) inferior als costos.

Els bens de mèrit i de demèrit : tal classificació es deu a Hosgrave. Un bé de mèrit es aquell que té bones consequencies socials, es bo que la gent el consumeixi (ex.: lectura, educació, sanitat...), contribueixen al benestar col.lectiu. Per tant, el servei públic ha de fomentar-ne el seu us, o crear-lo ell.

Un bé de demèrit son aquells que ocasionen perjudicis socials, son dolents (ex.: alcohol i el tabac...). Per això se'ls cobra un impost especial, per reduir-ne el seu us. Al ser bens de demanda rigida es recapta molt amb aquests impostos. Si el mercat dos lliure, el consum dels dos bens seria molt més desequilibrats, tot i que ara ja existeix en part desequilibri.

L'inequitivitat que genera el mercat: el sistema que genera i produeix desigualitats socials com:

• diferencies economiques

• igualtat d'oportunitats

La desigualtat en principi es dolenta. Tot i que hi ha qui la considera bona.

El problema dels cicles: l'expansió comporta un augment d'inflació i una recessió augmenta l'atur. Les dues coses no son bones i per tan es pot considerar com un error del mercat.

Com es pot corregir? El cicle no es pot eliminar, pero si suavitzar (això ho segueix la teoria keynesiana). L'estabilització, consisteix en aixo, en suavitzar el cicle, es duu a terme mitjançant politiques macroeconomiques (politiques fiscals i politiques monetaries)

FALLOS DEL GOVERN I LES ECONOMIES MIXTES

El creixement fort d'aquestes economies mixtes apareix a principis dels anys 30 quan l'estat comença a entrar en l'economia, sobretot despres de la II Guerra mundial.

Sempre l'estat ha intervingut en l'economia, s'ha encarregat sempre, del tema militar, de l'ordre public, representació exterior, obres públiques...

Fins la segona meitat del segle XIX, quan l'estat de forma minima comença a intervenir en diferents programes de benestar social. Sobretot a Gran Bretanya i Alemanya. És l'epoca del “Laisser Faire” (deixar fer), l'estat quasi no intervé, deixen fer a l'economia. Tot això peta al 1929. Quan es produeix una crisis per sobreproducció, on el que succeix, es que les empreses produeixen, i per tan existeix una oferta, pero la demanda es molt baixa i no absorbeix tota l'oferta. Això comporta tancaments d'empreses, mols atur i també baixa els preus, porta a una deflació. Una deflació forta, es molt pitjo que una inflació. Això comença a EEUU i al 1933 comencen a pendre mesures per reduir tot aixo, es el New Deal del President Roosevelt.

Si el problema es que la oferta es mes gran que la demanda, cal augmenta la demanda, si el sector privat no ho pot fer cal que l'estat demandi, aquesta es la idea del New Deal. Per primera vegada l'estat d'una forma activa es plantejava intervenir en l'economia. Despres de la II Guerra Mundial, aquesta tendencia de la participació de l'estat comença a creixer.

L'any 1973 es produeix una nova crisis, pero res a veure amb la de l'any 1929. La crisis del 1973 té dues coses:

• atur

• inflació

No s'havien donat mai les dues coses a la vegada. I per tant posa en questio la teoria keynesiana. Al principi de la crisis s'intenten dur a termes mesures keynesianes, pero no donen resultat. Apareixen llavors noves teories com les expectatives racionals o el nou monetarismes. I llavors el creixement intervencionista de l'estat es frena, doncs per dur-ho a terme s'han de pagar molts impostos, i al gent no vol pagar tans impostos, doncs les coses tampoc se solucionen. Aquesta ruptura s'anomena crisis fiscal de l'estat.

A aprtir d'aquí hi ha un replentajament de la intervenció de l'estat (base de keynes) han d'intervenir, pero no tan activament.

Que fan avui dia els Estats?

Mantenir una combinació racionable d'atur i inflació. La lluita contra la inflació es mes important que la lluita contra l'atur. Combatre la inflació es més facil que combatre l'atur. I si aquella no es combat l'atur augmenta, si els preus no son estables no es pot disminuir l'atur.

El paper de la reglamentació o la regulació, establir normes d'obligat cumpliment. Hi ha regulacions per quasi totes les activitats economiques.

Producció o financiació de servei public (sanitat, educació, trasnport...). A vegades son produits pel propi estat o la Generalitat, o d'altres, son tan sols finançats per ells.

Intervé o regula els mercats de factors de producció, sobretot el mercat de treball , com? Limitant els comiats lliures, fixant salaris minims, afavorint l'aparició dels sindicats. Tot això fa que estigui molt controlat. Es mes dificil el control en els mercats de capital

L'estat es un productor més, de bens i serveis, com bancs, companyies electroniques, mines...que son del govern.

Els criteris de propietat i assignació (propis del capitalisme) encara es troben dincs els sistemes mixtes on ens trobem. Hi ha qui creu que l'estat participa massa en l'economia i això es perillos, doncs si l'estat es gran el sector privat, es per tan, més petit i això es un perill per la llibertat. El que es proposa, es reduir el paper de l'estat. Totes les critiques a la teoria keynesiana. Totes van a favor de reduir la intervenció de l'estat:

• expectatives recionals

• nou monetarisme

• eleccions publiques

Totes elles s'inicien als anys 80 i 90, son modernes i molt vives. Les actuacions de l'estat (e) encara es fan avui dia, algunes han guanyat mes pes, d'altres l'han rebaixat. En el cas de l'estat que es productor hi hagut moltes privatitzacions, pero encara queden de publics. La producció o financiació dels serveis publicsha tendit a un augment, doncs la gent cada cop vol més. Les empreses publiques pero cada cop competeixen més.

La teoria de l'elecció pública, es molt moderna, el seu pare n'es Buchanan, molt de dretes, ultraliberal.

Qüestiona la intervenció de l'estat. Han introduit el concepte dels errors del govern, si no intervé bé, el resultat pot ser pitjor que abans, i el govern pot tenir errors que poden ser:

• les ineficiencies en la producció de bens i serveis publics, els criteris que utilitza el govern en quant o com produir, poden ser erronis.

• El govern pot provocar problemes d'una forma deliberada, augmenta les pensions, reduir el impostos...tot per poder guanyar les eleccions, tot i que saben que tals mesures provoquen problemes. D'això se'n diu el cicle politic electoral. A Espanya qui ho practicava de forma exagerada era la OCDE. També provoca una inflació com a sustitutiu d'un impost, un cert nivell d'inflació actua com un impost. La independencia dels bancs centrals sorgir per desvincularse d'aquests.

• Les internalitats, es produeixen quan alhora de pendre una decisió col.lectiva deixa que els col.lectius privats intervinguin per aconseguir un benefici. Això es el que fan els grups de pressió.

Els estats continuen tenint molt de pes en les economies, sobretot més a Europa que a EEUU. Hi hagut alguns canvis pero en els conceptes de politica economica

La lluita contra la inflació, es el principal objectiu, quan va entrar el PSOE estava al 20% quan va acabar estava aproximadament al 4%. Tot això va comporta un augment de l'atur.

Els partits d'esquerres tendien a lluitar mes contra l'atur (doncs qui votava esquerres eren els obrers) que no pas els de dretes, els quals donaven més importancia a la lliuta contra la inflació. Avui dia tots lluiten contra la inflació. Per tant, el que diferencia avui dia uns partits dels altres, es la redistribució de la rents, que preocupa molt mes als partits d'esquerres que als de dretes.

TEMA 4 L'OBJECTIU DE LA PLENA OCUPACIÓ

Primer cal definir uns indicadors per parlar de plena ocupació o mercat de treball. Hi ha quatre grups de variables o indicadors que ens en donen informació:

Les variables de quantitat: son aquelles que medeixen que en el mercat de treball, els stocks de persones. Cal organitzar el conjunt de la població en relació amb la seva participació al mercat de treball. Això se sol fer mitjançant l'arbre de la població.

• població potencialment activa (PPA), conjunt de població que té l'edat minima de treballar. Aquest grup se l'anomena població total

• població fora del mercat de treball, per raons d'edat, menors de 16 anys

Dins la PPA trobem:

• Població Activa (PA), persones que treballen i les que volen treballar i no en troben: ocupats i aturats (aquell que vol treballar pero no troba ocupació, si no busca ocupació, en les estadistiques consta com a població inactiva)

Existeixen diferents tipus d'ocupats:

• persones que treballen per compte alié, els assalariats també inclouen els assalariats

• els ocupats per compte propi:

• el ocupadors, persones que treballen pel seu compte i a la vegada donen feina a altres

• el autonoms, ocupats també per compte propi, pero en principi no tenen treballadors al seu carrec

Població Inactiva:

• mestresses de casa

• malalts i incapacitats (majors de 16 anys)

• rentistes (persones que viuen de renta)

• jubilats

• els presos

• PCA (Persones Comptades a Port), joves que feien la mili o la prestació social obligatoria

• els estudiants (majors de 16 anys)

treball compte alié

ocupats ocupadors

Població activa (16 mill) treball compte propi

(18 mill) autonoms

parats (2 mill)

mestresses de casa

malalts i incapacitats

PPA rentistes

Pobl. ( 34 mill) Pobl. inactiva jubilats

total (15 mill) pressos

(40 mill) PCA

Estudiants

PCA

Població fora mercat de treball

( 6 mill)

D'aquest arbre de la població surten diferents index del mercat de treball:

- Taxa d'activitat: T act = Població activa / PPA = 18 /34= 53%

- Taxa d'ocupació : T ocu = Ocupats /PPA = 16/34 = 47%

- Taxa d'atur : T atur = aturats/ Població activa = 2/ 18= 11%

- Taxa de participació : T part = actius /Població total = 18/40 = 45%

- Relació de dependencia = Població total /ocupats = 40 /16= 2,5

La important es la tasa d'activitat que medeix la participació en el mercat de treball, de cada 100 persones nomes 53 estan dins del mercat de treball. Perquè la taxa es tan baixa?

• Atur encobert: aquell atur que no apareix com a tal en les estadistiques, no apareix dins dels 2 mill. Son persones que no busquen ocupació, estan desanimats, desisteixen. Moltes son també mestresses de casa. Aquests per tan es contabilitzen dins la població inactiva. Aquestes persones comporten un desperdici en l'economia espanyola, persones que podrien forma part de la població activa, pero no ho fan.

• La taxa d'atur es bastant alta, un 11%, en comparació al 8,2% de la mitja europea. Als anys 90 era aproximadament del 25% a Espanya.

• La relació de dependencia es del 2,5 . cada ocupat es manté a ell mateix i a 1,5 persones més

La taxa d'activitat es una variable que té un comportament prociclic, oscil.la en funció del cicle economic. Quan hi ha una expansió la taxa d'activitat augmenta sempre, quan hi ha una recessió la taxa d'activitat sempre disminueix. Això es degut a que quan hi ha una expansió, per definició augmenta el PIB, i la gent troba treball, això fa que molts desanimats tornin al mercat de treball.

Les variables de flux o de mobilitat : intenten mesurar els moviments (les anterior eren estatiques) que es produeix en el mercat de treball. N'hi ha varies que cal tenir presents:

• comiats, la persona deixa de treballa per acabar aturat

• extinció del contracte, no se li renova el contracte, també es una mobilitat doncs es passa d'una situació a una altre

• contractats

D'aquestes situacions cal coneixer la situació previa i la segona. Això son els fluxos de mobilitat.

Inactius Actius

- Inactius Ocupats (ex.: estudiants)

- Inactius Aturats (ex.: estudiants)

Actius Inactius

- Ocupats Inactius (ex.: dona té un fill i es dedica a ell durant 2 anys)

- Parats Inactius (ex.: desanimats)

Les variables de costos o de preus : es refereixen a tot el tema de salaris i costos laborals.

Salaris + costos socials = cost laboral

(personal i patronal) (lo que interessa a la empresa)

• el cost laboral unitari o cost unitari del treball, es el cost laboral per persona:

C. Lab.u= RA / PIB = (
* x L )/ PIB =
*/ (PIB/L)

Mesura aprox. De la productivitat mitja del treball assalariat

L= número d'assalariats

* = salari mig + cotitzacions socials

PIB/ L ! estem dividint tota la producció pel número d'assalariats. Això té un petit problema, i es que en el PIB s'hi comptabilitzen els ocupats que poden ser assalariats i no assalariats. Cal fer doncs una petita correcció. Hi afegim L/O, on O"el treball dels ocupats, i ens medeix la txa d'ocupats que son assalariats.

Taxa d'assalariats Ts= L/O < 1

Corregim:

Cost lab. U = (
* x L/O)/(PIB/L x L/O) = (
* x Ts)/(PIB/O) = (
* x Ts)/ Productivitat mitja

El concepte de Cost Laboral unitari es important perque lliga el salari amb la productivitat.

• si augmenta el treball i la producció, el cost laboral unitari no creix gaire

• si RA/PIB augmenta aleshores EBE/PIB disminueix, els treballadors estan contents pero les empreses enfadades i reaccionen. I viceversa, per això, es una relació de conflicte.

Altres : hi son totes aquelles que no estan en les altres com poden ser:

• conflictivitat laboral

• sindicats

• seguretat al treball

FONTS DE TOTES LES DADES

La EPA (Enquesta de Població Activa) es trimestral i la realitza l'INE. S'hi recullen variables de quantitat i de mobilitat.

El que fa es una enquesta continuada a una mostra de població que son domicilis familiars a tot el territori espanyol. S'entrevisten a 65.000 domicilis cada 3 mesos, i comptant tots els membres de la familia (aproximadament 220.000 persones).

A la gent se li pregunta si ha treballat com a minim una hora la setmana anterior, si es aixi ja se'l considera ocupat.

El concepte d'aturat per l'EPA, es d'atur estimat doncs surt d'una estimació d'una enquesta. El concepte de buscar treball ha anat variant, per tant, les estimacions d'atur del 2001 al 2002 han canviat. Ex.: abans les persones inscrites a l'INEM, quan cada 3 mesos anaven a renovar-ho es considerava que buscaven treball. Ara aquestes renovacions ja no es consideren que sigui que esta buscant treball. Per això en moltes comunitats l'atur ha disminuit.

Les dades de l'INEM, organisme que depen d'un ministeri també dona dades d'atur, que se l'anomena atur registrat, doncs no es un atur que surt d'una estadistica, sino d'un registre. Es un atur bastant diferent de l'atur de la EPA, es menor. L'EPA es mes fiable que l'INEM. A més totes les metodologies que fa servir l'EPA, no son espanyoles sino internacionals, es fixen uns criteris tots iguals i per aixo es pot compara l'atur entre paissos.

L'atur registrat < a l'atur estimat

Encara que en quantitat, es a dir, que el número de persones es major en l'atur estimat que el registrat, les evaluacions son similars, aixo es bo, doncs significa que estan ben calculades.

L'INEM a totes les persones que s'hi apunten, les anomena demandants d'ocupació.

La demanda de treball la fan les empreses, la oferta de treball la fan les persones. La demanda de treball es pero diferent de la demanda d'ocupació. L'INEM exclou a una part de totes aquestes persones registrades com a demandants d'ocupació. I això ofereix l'atur registrat.

Atur registrat = demandants d'ocupació - certs col.lectius

Qui hi ha en aquests col.ectius?

• els ocupats : persones que treballen, pero estan apuntats a l'INEM perque volen trobar una feina millor

• els estudiants

• les persones que busquen treball a temps parcial

• persones grans que busquen alguna feina a hores

Per tant, després de treure tanta gent, l'atur registrat es menor que l'atur estimat. L'atur regisrat ofereix certs avantatges:

• es barat, la gent s'apunta i ho fa gratuitament. Les dades que calcula l'EPA, resulten de processos constants

• es poden obtenir dades diaries de la situaci´de la gent que es té apuntada, tenen a l'INEM bases de dades, es poden fer desglosaments per població, comarques...l'EPA només obté dades cada tres mesos.

El que no es pot fer mai es donar la taxa d'atur registrada com:

T.a.r.= Atur registrat / població activa

De la mateixa manera que es calcula la tasa d'aturats:

T.a.= Aturats /població activa

El BEL (Boletí Estadistiques Laborals) es una font on s'hi troba tot.

4.2. LES TEORIES ECONOMIQUES I EL MERCAT DE TREBALL

Teoria neoclassica: la variable d'analisis quan estudiem l'oferta i la demanda son els individus.

Els individus son tractats com agents racionals, que maximitzen una variable, la seva utilitat. Les empreses el que fan és maximitzar els beneficis.

La oferta de treball en la teoria neoclassica. Les persones escullen dues coses la renta i l'oci. El salari de reserva es el nivell salarial minim al que una persona s'ofereix per treballa. Per sota el salari de reserva la gent no treballa. Tal salari depen del nivell d'ingressos (no salarials) que tingui la persona (capital, herencia, patrimoni...). Aquest concepte es també individual, cada un té el seu salari de reserva.

El treball vist des de la funció d'utilitat es una mal. L'oci en canvi si produeix utilitat (doncs el seu consum produeix una satisfacció), per tant es un bé. La gent pero ha d'incorrer a aquell mal, doncs necessita una renta. L'oci te un cost d'oportunitat, el salari de mercat es tracta del que deixes d'ingressa per consumir aquell bé que es l'oci. L'individu valora al maxim la utilitat pero te una restricció. Això determina un equilibri individual on ell escollirà una combinació determinada de renta i oci, ens donara doncs les hores de treball que tal individu ofereix al dia.

W mercat : aquest salari no el pot controlar l'individu, ve donat pel mercat

L : es l'unica elecció que pot fer l'individu, número d'hores que treballa

A: equilibri de l'individu

Suposem: si augmenta el treball com reacciona l'individu?

• si augmenta el treball, el cost de l'oci també augmenta, l'individu dedica menys hores a l'oci, dedica doncs mes hores a treballa. Això té un nom: efecte substitució on l'individu substitueix l'oci per treball

Suposem que estem a B i de nou augmenta el treball que passara? L'oci s'encareix cada cop més. El salari per si es alt, l'individu tindrá més ingressos, més renta, l'individu pot decidir treballar menys hores i dedicar més temps a l'oci, doncs ja té cert poder adquisitiu. Això s'anomena efecte renta, té suficient renta per comprar oci. El nou equilibri estara a C. Això es el que defineix la teoria neoclassica.

Sempre hi ha a la vegada l'efecta renta i l'efecte substitució. El que veiem aquí, es l'efecte renta es a dir quin del dos predomina. Aixi de A a B predomina l'efecte substitució i de B a C predomina l'efecta renta.

A la practica, que passa?

A curt plaç i donats treballs petits sempre tendeix a prevaldre, l'efecte substitució (pendent positiva), la gent sempre considera que guanya poc.

A llarg plaç tendeix a predominar l'efecte renta

La demanda de treball en la teoria neoclassica. L'empresa que treballa en competencia perfecte i per tant intenta maximitzar el benefici suposem que existeix nomes dos factors el capital i el treball. Les condicions de mercat son: el preu, el treball i la renta, amb això calculara k* i L* d'equilibri amb les quals obtenim els beneficis maxims.

 = p x q - (wL + rk)

per maximitzar el benefici /L = 0 p x ( Q/L) - w = 0 Q/L= w/p

!

PmaL (producció que realitza la última

unitat contractada de treball)

P x PmaL = w !determina la demanda de L de cada empresa

P x Pma L > w ! l'empresa té incentius doncs el valor de la producció es més gran que l'examen

P x Pma L < w ! l'empresa no té incentius, la igualtat, es l'equilibri

Si augmenta el salari, augmenten els costos i baixa Q* loq ue redueix L aixo s'anomena efecte escala o efecte producció de la demanda de L. Aquest efecte es produeix a més per una altre rao. Si augmenta el treball i es mante igual els preu i r baixa L i augmenta el capital, hi ha una substitució de l'home per la maquina, això disminueix la demanda de L, aquest es l'efecte substitució. Si la funció de demanda d'una empresa la considerem tota l'estona amb pendent positiva, prescindint de l'efecte renta, doncs a cert plaç tampoc es comptabilitza, l'equilibri ve determinat pel mercat. En aquesta situació no hi ha atur, aquest es dona quan la oferta de força de treball (L) es mes gran que la demanda de força de treball.

A la practica perque hi ha atur?

Els neoclassics consideren que el mercat no funciona be, existeixen rigideses o obstacles que ho impedeixen. I aquestes rigideses son els que originen l'atur. L'atur, pels neoclassics es voluntari. Que cal fer doncs per combatrel? Cal fer que el mercat funcioni, cal treure aquestes rigideses.

Quines son aquestes rigideses?

• evitar que l'estat fixi un salari minim, no es pot aconseguir llavors mai el salari optim

• l'accio dels sindicats, obliga a augmenta els salaris

• les barreres a la contractació i sobretot a l'acomiadament, el que costa despedir a un treballador pels empresaris, li surt mes a compte augmenta els salaris

• l'existencia de subsidis per desocupació, hi ha persones que estan cobrant sense tenir un salari, i potse aleshores no volen trobar feina

L'acció del govern hauria de ser lluitar contra totes aquestes rigideses. Aquestes mesures s'apliquen sobretot als anys 80, era la filosofia predominant d'aleshores.

Resultats: quan s'apliquen totes aquestes mesures disminueix l'atur encara de l'empitjorament de les condicions laborals i socials de molts col.lectius.

Aquest atur neoclassic degut a les rigideses en els mercats de salaris, les consequencies son d'un augment dels salaris, al ser aquests alts i no poder baixar-los comporta una falta de rentabilitat a les empreses, llavors no poden controlar. El problema de l'atur neoclassic en definitiva es:

P x PmaL < w

! !

Costa molt d'augmentar no es pot baixar

La solució es reduir els costos a base d'acomiadaments. La resposta a aquesta forma de veure les coses, es keynes. El keynesianisme es una altre forma. L'atur keynesia es degut a que falta demanda (S>D) de bens i serveis, aquesta demanda prové de la població cap a les empreses.

VISIÓ NEOCLASSICA	VISIÓ KEYNESSIANA
Mercat de bens i serveis S = f (p) S = D D = f (p) Els mercats funcionen sols (llei de Say) doncs els preus son flexibles	La llei de Say no es dona S = f (p) S " D D = f (p) Els preus son rigids
Estalvi i inversió S = f ( r) S = I I = f ( r) Forma analoga per entendre la llei de Say, r oscil.la per aconseguir l'equilibri	Neguen també aquesta visió de les coses S = f (r, y) S " I I = f (r, expectatives parcials) El problema de les expectatives parcials es que son dificils de calcular
El mercat de salaris SL = f (w*) DL = SL DL = f (w*) Augmentant o disminuint els salaris aconseguim igualar la oferta i la demanda L'atur neoclassic es un atur voluntari	El problema doncs de les expectatives empresarials es que son dificils de medir, pero com que son molt importants hi ha indicadors de clima economic, que consisteixen en enquestes a una mostra d'empresaris d'onj surten unes dades que ens donen un indicador que intenta medir les seves expectatives. S " I no tenen perque igualarse, normalment hi haura desequilibri. Si I > S, la DA > S de bens i serveis. El que es fa es importa l'oferta, aixo es fa a Espanya des de l'any 85 (per modernitzar el pais) els extrangers inverteixen a Espanya. Perque la DA es forta quan hi ha expansió. Si I < S, èpoques de recessió s'anomena. Atesorament perque l'oferta no es gasta, es improductiu (no produeix). La finalitat de l'oferta es invertir. SL = f (w*) SL " DL DL = f (w*) SL > DL, es l'atur keynessia, per flata de demanda de bens i serveis. Per keynes l'atur no es voluntari sino que depen de que no hi ha demanda de bens i serveis. Fent que esl mercats de salarios funcionin no s'arregla l'atur. Si disminueix el salari disminueix SL i augmeta DL es tona a l'equilibri. No es resol res, s'empitjoren les coses perque els assalariats tindran menys salaris, que fara que la gent guanyi menys i gasti menys, per tant, baixara la demanda, aixo fara empitjorar la situació augmentan l'atur.

Si S " D

S = Y + M

D = C + I + G + X

Si S = D

Y + M " C + I + G + X

Y " C + I + G + X - M

Si S > D, aleshores hi ha atur, les empreses despedeixen doncs s'acumulen stocks, hi ha una deflació.

Aquest atur es el que anomenem atur keynesia hi ha una sobreproductivitat. Es necessari corregir la desigualtat: augmenta la demanda o disminuir la oferta ( de bens i serveis, no de salaris).

Reduir la oferta no té gaire sentit, es necessari augmentar la demanda, si el sector privat ha conduit la demanda a ser molt baixa, el govern haura de corregir-ho augmentant-la, com? Pujant les despeses publiques (G) o reduint els impostos (T), això es una politica fiscal expansiva. Son politiques de creació de deficit: politica monetaria expansiva (augmentar la oferta de diners) o una politica redistributiva (redistribueix les rendes, dels rics als pobres)

Els rics tenen una propensió ha consumir més baixa que els pobres, és més baixa perque com un ric ja té de tot estalvia més. Les tres politiques mencionades son politiques expansives. A més a més, les de creació de deficit (augmenta les despeses publiques o disminuir els impostos) se les anomena politiques d'Hisenda Compensatoria, doncs Hisenda (sector public) ha de compensar el que el sector privat no fa.

Si S < D, això ja no passava en l'epoca de keynes (anys 30), pero apareix després. Tal situació s'anomena economia reescalfada. Aquí el problema no es l'atur sino la inflació (augmenten els preus). Aquesta inflació se l'anomena inflació keynessiana, situació contraria doncs a la d'abans. Quan hi havia inflació no hi havia atur, eren factors que s'excluien, antagonics (es una relació de conflicte de la corva de Phillips). Per això a finals dels anys 60, quan es van donar les dues a la vegada, els economistes no sabien que fer, les propostes de keynes no servien.

Per solucionar el desequilibri cal augmentar la oferta o disminuir la demanda.

Si augmentem la oferta, es impossible en una economia keynessiana, doncs aquesta es a curt plaç. Per tant, la solució es disminuir la demanda mitjançant les mateixes politiques que abans pero al revés, es a dir, politiques contractives o constrictives: augmentant els impostos (la gent te menys renta i per tant consumeix menys), disminuint les despeses publiques ( fer menys carreteres, escoles....) i politiques monetaries més rigides. Això crea un superhabit en el sector public.

Abans aquestes politiques ens produien deficit, això pero no es problema, doncs es pot corregir amb superhabits anteriors.

øY " nivell de renta de plena ocupació. És aquell nivell de producció o renta que esta associat a la plena ocupació, tots els inputs de l'economia estan en funció del ple rendiment. No hi ha persones ni maquines ocioses.

A : SA = DA. La SA esta pero per sobre de la DA, SA > DA. Els governs poden aplicar aleshores politiques expansives, fins aconseguir porta la DA al punt B, on no hi ha recursos inutilitzats.

Si el govern es passa i la DA continua expandint-se fins al punt C, seria un nou equilibri, pero no seria bo tampoc, doncs hi hauria inflació. En C també s'obté el nivell de renta de plena ocupació (øy ), pero els preus son alts, cal aleshores frenar la DA amb politiques contractives per aconseguir el punt B.

Normalment la politica fiscal s'ha utilitzat per augmentar la demanda, per disminuir la demanda s'ha utilitzat la politica monetaria, tot i que es mes complicat que augmenta la demanda.

La logica de la politica fiscal:

El govern modifica les variables de pressio i d'aquesta manera es modifica la renta i, segons la llei d'Okun, la taxa d'atur.

La llei d'Okun es un concepte no teoric, sino estadistic. Okun va posar en relació els moviments de la renta i com influeixen en la taxa d'atur (u). Si augmenta el PIB disminueix la taxa d'atur (u). Quan el mercat es mes lliure la taxa es mes baixa, per aixo EEUU (que té una economia mes flexible) té una taxa d'atur més baixa que Europa.

Hi ha altres conceptes d'atur:

L'atur friccional, es a curt plaç, i no es considera un autentic problema, es un minim, en qualsevol estat de l'economia sempre hi ha un atur friccional (empreses que tanquen, estudiants que entre,...) pero que només dura dos o tres mesos. Si la taxa d'atur es aproximadament del 4 o 5 % es considera que el pais esta en plena ocupació, es considera aquell atur com a friccional. Es una manera de definir la plena ocupació, es impossible baixar del 4 o 5 %. A Espanya no es coneix aquesta taxa d'atur friccional doncs no s'hi ha arribat mai.

Els tres tipus d'atur: keynessia, neoclassic i friccional se'ls anomena cojunturals, doncs es poden combatre facilment aplicant mesures, no duren a llarg termini. Hi ha altres tipus d'atur més persistents, aquest es l'atur estructural, n'hi de molts tipus, es pot definir com aquell atur a llarg termini que es el resultat de desequilibris permanents entre la oferta i la demanda. A vegades no es pot combatre. Els tipus d'atur estructural son:

Atur per falta de formació en la mà d'obra, es un tipus d'atur localitzat (ex.: empresa que es situa en un lloc i es molt especialitzada, cal forma a la mà d'obra de la zona). Es una cosa que costa diners tan per l'estat com per les empreses, es la formació professional. Hi ha un concepte, la corva de Beveridge, que el que ens fa es ajuntar-nos en un grafic les vacants (llocs que les empreses no cubreixen perque no hi ha gent preparada) i u (la taxa d'atur) i en medeix la seva relació.

Pot haver-hi un augment de la taxa d'atur i un augment de les vacants. Aixo indica una mala situació del mercat, alguna cosa no funciona.

Si amb el temps no es va formant a la gent, no existeix una bona formació professional es desplaça la corva.

Atur per falta de formació dels empresaris, moltes empreses han quebrat perque els propis empresaris no han sapigut portar-la

Atur estacional, molt tipic d'Espanya. Es dificil de combatre, esta lligat a activitats de temporada. Succeix quan una part important de la població activa treballa en activitats de temporada (ex.: el turisme)

Atur tecnologic, la tecnologia crea atur? Es un tema complicat. Hi ha dos tipus d'innovacions (s'introdueix al mercat un nou invent)

• innovacions de producte, es una innovació que posa al mercat, un producte que abans no existia

• innovacions de proces, afecten als processos de producte. El seu impacte economic es d'augmentar la productivitat. Amb aquestes innovacions es nessecita menys capital, menys força de treball i menys materies primes. Es produeix el mateix pero amb menys cost, permeten estalviar.

Productivitat = Q / L ( si Q es constant i disminueix la força de treball aleshores augmenta la

productivitat)

Si la tecnologia disminueix la força de treball necessaria, aquests treballadors que perden la feina, reben l'efecte de l'atur tecnologic. En realitat això es dona? Segons els economistes, a cert termini la tecnologia si que pot crear atur pero a llarg termini no. Que es el que fa que a curt termini existeixi i a llarg no? Aixo es degut als mecanismes de compensació que es generen, que permeten compensar a llarg termini l'atur tecnologic:

• Una baixada dels costos comporta: una baixada dels preus, si baixen els preus aleshores augmenta la demanda i aixo fa que augmenti la demanda de força de treball, doncs les empreses produeixen mes i necesiten mes persones, i aixo fa disminur l'atur, si els costos son baixos totes les empreses actuaran també, la competencia actuara i baixaran els preus (mecanisme de compensació per baixada de preus) o si es mantenen els preus igual comporta un augment del benefici, per tant, augmenta la producció i la demanda de força de treball, i això fa disminur l'atur (mecanisme de compensació per noves inversions), pero tot això requereix temps.

• Innovacions de productes, es creen nous sectors, si es molt generalitzat, fa que augmenti la demanda de força de treball i això comporta una disminució de l'atur

• Una reducció dels salaris, aixo sempre passa en epoques d'un elevat atur. Si baixen els salaris, les empreses tornen a contractar, per tant, augmenta la demanda de força de treball. Aixo ja no es dona gaire, pero si que es donava en el segle XIX

En els últims 15 o 20 anys el canvi tecnic presenta dos noves caracteristiques:

• acceleració progressiva del canvi tecnologic, des de la Revolució Industrial, hi ha canvi tecnologic, pero mai amb l'acció que presenta ara.

• Transversalitat o horitzonatlitat, el canvi tecnologic pot afectar a tots els sectors de forma semblant.

Abans quansevol innovació afectava a aquell sector, i no als altres. En els últims anys, afecta de cop a tots els sectors.

Existeix un autor, H. Vivarelli que va fer un estudi macro, va compara EEUU amb Italia, concloent que a EEUU els mecanismes compensatoris funcionen bé per frenar l'atur tecnologic, mentre que a Italia no.

Atur sectorial, afecta a sectors concrets. Els sectors economics tenen cicles de vida, son processos que es segueixen en el temps.

Inicial Maduresa Decadencia

Es desenvolupa en paisos desenvolupats (on hi ha tecnologia i el capital necessari), un cop la tecnologia sexten aquest producte es desenvolupa en altres paisos on es pot fer mes barat.

El problema esta en el canvi de cicle o un cop aquest finalitza i no es creen activitats substitutives. Aixo crea l'atur sectorial.

SUBDESOCUPACIÓ son les persones ocupades pero en condicions pitjors de les idonees. Hi ha molts tipus de subdesocupació:

• Temps parcial, la persona treballa a temps parcial, perque no en troba a jornada completa. Aixo es comptabilitza a l'EPA.

• Treball en el qual les persones estan subqualificades, persones que treballen en carrecs inferiors als seus coneixements o qualificacions, perque no troben un a la seva alçada

• Treball temporal, quan es desitja treballa en contracte indefinit

• Economia submergida, els treballadors no estan en la SS, tenen falta de drets...

Hi ha dos teories vinculades a la teoria neoclassica i a la keynessiana modernes que son: la teoria dels salaris d'eficiencia i la teoria dels treballadors interns-externs (histeresis)

Les dues expliquen la persistencia de l'atur, el comportament rigid a la baixa dels salaris. Perque l'igualtat d'empresa maximitza el beneficis, pot no ser una igualtat.

Perque els salaris son rigids segons aquesta teoria? Si augmenten productivitat augmenta salari. El que contempla aquesta teoria i que no feia la neoclassica, es el comportament inversor. Això provoca:

la gent rendeix mes augmenten el rendiment del rendiment i

incentius per la formació del treballador això augmenta la productivitat

Es monten uns models matematics on la productivitat es una funció dels salaris

w* > w mercat, s'obté que el salari que maximitza la productivitat de l'empresa, es mes gran que el salari de mercat que es pagaria a treballadors de la mateixa categoria. Pot valdre la pena doncs pagar al treballador un salari mes gran perque aixo li comporta a l'empresa major que la productivitat. Si aleshores l'empresa te algun problema, pot reacciona:

• despedint, això es el que passa a la practica i els treballadors que es queden tenen incentius a

• baixant els salaris i mantenir el lloc de treball, això no ho fan perque comportaria una baixada de la productivitat comporta una baixada dels incentius

Insiders (treballadors interns) - outsiders ( treballadors externs)

• els interns son persones que presenten varies caracteristiques, anomenats també treballadors primaris

• estabilitat en el treball

• bons salaris

• personal qualificat

• estan protegits pel sindicats

• els externs, tenen aquestes caracteristiques pero al revés, anomenats treballados secundaris

• roten molt

• pitjors salaris

• menys qualificats

• poca protecció sindical

Una cosa que es dona en tots els paisos es la dualització, caracteristica molt tipica en el mercat de treball d'Espanya. Les negociacions col.lectives entre els sindicats, els representants dels treballados en les empreses i els empresaris. tOt això es cristalitza en un domini, el conveni col.lectiu son els treballadors interns els que formen part d'aquestes negociacions col.lectives, els interesos sobretot son no perdre el poder adquisitiu.

• si hi ha una recessió augmenta l'atur, havent-hi els interns que manen mes que els externs, els salaris es mantindrien perque en la negociació col.lectiva els insiders apreten i l'atur augmenten

• en una expansió augmenta l'ocupació pero l'atur no es redueix tan com podria haver reduit ja que els salaris s'han mantingut

La disminució de l'atur en una epoca d'expansió es menor que l'augment de l'atur en una epoca de recessió, per tant, sempre queda un resto d'atur que no s'arregla i pot continua progressivament.

Aixo es la histeresis, l'atur va creixent d'una forma continuada passant per diferents fases cicliques.

Perque els salaris no han disminuit sino que s'han mantingut? Perque els emprasaris assumeixen aixo, fan cas als insiders? Doncs perque aquests tenen poder de mercat, poden exigir un determinat comportament dels salaris, aixo es degut a varies raons: saben que a la empresa li pot sortir mes a compte pagar uns salaris mes alts o que no baixin que no pas despedir a la gent i contractar de nou, doncs aixo comporta diferents costos com els de selecció, contractació, formació, comiats... les empreses també reaccionen, tenint el mercat de treball en l'empresa segmentat, es a dir, un minoritari grup d'insiders, i un gran grup d'exteriors creixent.

L'atur es concentra en els outsiders.

POLITIQUES D'OCUPACIÓ (important)

Divideix a les politiques en tres grups:

Politiques d'oferta de treball

Disminució de l'oferta, reduir el numero de treballadors disponibles. Com? Hi ha certes mesures:

• augmentar l'edat d'escolarització obligatoria

• les prejubilacions, jubilacions anticipades

• la concessió de permisos mes llargs per maternitat, per estudis, etc.

Repartiment del treball:

• disminució de la jornada laboral

• lluita contra el pluriempleo

• disminució hores extraordinaries

• augment de les vacances

• augment del foment del treball a temps parcial

Les necessitats de les persones son il.limitades. Les seves noves necessitats al ser noves, poden crear gran número de llocs de treball, aixo son els jaciments. Totes aquestes noves necessitats solen actuar com a servei public i es bo que siguin serveis perque aquests presenten tres caracteristiques interessants:

• les tasques les realitza persones no poden ser substituites per maquines

• poca competencia interna, es fan en el lloc on estan

• poca possibilitat de substitució de treball per capital

l'any 1933 el President de la CE elabora l'informe Delors

Politiques actives de treball, forma de classifica les politiques de treball, es uan classificació nova:

• politica passiva, aquelles que es fan, perque les persones que estiguin parades mantinguin un cert nivell d'ingressos. Serien doncs tots els subcicles, les prejubilacions anticipades. No pretenen crear ocupació.

• Politica activa, el seu proposit es crear ocupació. Tipus:

• Politica de formació, no crean ocupació sino intenten cambia “l'ordre de la cua”, si a una persona se li dona formació, se li esta donant la possibilirar d'assolir un treball

• Politica de foment del treball, contractes formatius d'aprenantatge o de practica. Contractes que formen als individus que ja estan treballan. Hi ha aquí un cert abus per part de les empreses, doncs la ma d¡obra es més barata.

Politiques de demanda de treball

Mesures orientades cap a col.lectius especifics:

• parats de llarga durada

• parats de més de 45 anys

• joves (poc qualificats)

• minusvalidsminories racials

Com es fan aquestes politiques que beneficien a aquests col.lectius?

• donant subvencions a les empreses que contracten persones d'aquests col.lectius

• bonificacions a la SS, les empreses paguen menys a la SS

• foment d'autoocupació (autonoms)

Politiques que tendeixen a baixar els costos empresarials, que a les empreses els hi surti més barat contractar a gent i també de despedir:

• reduccions a les quotes en la SS, no nomes per aquells col.lectius sino per la contractació a qualsevol persona

• politiques de rentes, el que fan es intentar que els salaris creixin en tot el pais, per sota la productivitat. Aixo permet baixa els costos per part de les empreses i baixa la inflació. Aixo es feia a Espanya fins l'any 85. Els pactes de la Moncloa va ser les primeres politques de rentes, ja fa 25 anys, abans de la democracia no es podien fer.

• Subvencions de politiques de formació

• Flexibilització del mercat de treball, de la contractació i de l'acomiadament. Aixo posa les coses facils a l'empresari, doncs si sap que contracta a una persona i no li resulta, facilment la pot despedir

Politiques d'intermediació (uneixen la oferta i al demanda)

Iniciatives locals de treball, fomenta l'ocupació pel poble o comarca. Donen eines a les empreses de la comarca perque els sigui mes facil trobar gent. Hi ha el que es diu “incobadores d'empreses”, els ajuntaments ajuden a les empreses recents

Foment de la contractació en practiques, contractes de formació

Accions de formació dels aprats

Mesures de millora del servei public d'ocupació, borses de treball public, aquí a Espanya es l'INEM, el Servei Catala d'Ocupació a Catalunya. Per tot aixo es necessiten medis, personal per forma a la gent, funcionaris per fer entrevistes...

Foment de la mobilitat funcional i geografica dincs de les empreses, empreses que tenen diferents sucursals, el treballador pot ser traslladat (mobilitat geografica). El treballador pot realitzar trasques diferents, dincs una mateixa categoria (mobilitat funcional)

Propostes “imaginatives” no estan dincs la triple classificació ve a ser el que hem dit pero des d'una altre optica. L'atur que hi ha es molt complicat, no es simplement atur neoclassic o keynessia. Cal trobar noves mesures son politiques macroeconomiques (fiscal o monetaris) pero no l'han combatut. Son condicions necessaries pero no suficientes.

TEMA 5 OBJECTIU: L'ESTABILITAT DE PREUS

La inflació es un augment sostingut o permanent en el nivell de preus de la inflació exigeix doncs que aquests augments de preus durin un cert temps.

La inflació subjacent, hi ha alguns bens en l'economia com els aliments no elaborats (frescos) o els bens duraders que depenen de bens aliens a l'economia (factors extraeconomics). Els aliments no elaborats depenen per exemple de la collita, son bens que es generen també fora del pais.

Inflació subjacent = comportament dels preus - bens duraders - aliments no elaborats

5.1. ELS INDEX DE MESURA DE LA INFLACIÓ ( comportament dels preus)

El més usat es l'IPC (Index de Preus de Consum), medeix doncs els preus dels bens de consum (bens i serveis que compren les families). L'IPC té dos gran caracteristiques:

• els bens d'inversió no s'hi comptabilitzen, com per ex.: la vivenda en propietat que es una inversió i no un consum encara que ho facin les families, per això l'IPC no augmenta tan com podria augmentar a creixer

• les importacions de productes de consum també apareixen a l'IPC

Aixi els salaris s'ajusten sempre per l'IPC.

Deflactor implicit del PIB, també molt usat no es bo per temes de rentes, salaris... pero si per altres calculs. Estudia l'evolució dels preus d'aquells bens que estan al PIB. Técnicament es mollor indicador que l'IPC, doncs la base de calcul s'actualitza cada any. I també perque hi entra tot, tant bens de consum com bens d'inversió (hi entra doncs el preu de la vivenda,...) no hi entren les importacions, ja que aquestes no estan dins del PIB, pero si les exportacions va bé doncs per fer calculs sobre creixement, pero no per ingressos.

Index de preus sectorials, hi ha dos grans grups:

• IPI (Index de Preus Industrials)

• IPS (Index de Preus de Serveis)

Son importants perque la industria i els serveis son mes del 80% del PIB. Aquests ens donen informació molt bona quan els relaciones, aixi els IPI creixen poc o inclus baixen, en canvi els IPS augmenten sempre, degut a la poca competencia dels serveis, en canvi a la industria hi ha molta competencia no nomes la del pais sino també la que ve de fora.

Index de preus al major, dona informació del comerç majorista, mentre l'IPC dona informació del comerç minorista, de com hi compren les families.

5.2. EFECTES DE LA INFLACIÓ

Coneixent-los veurem perque la inflació es un problema i com combatre-la.

Costos de canvi de menu, son els costos d'etiquetatge

Disminució de l'us d'efectiu, la inflació fa que la gent usi menys doners, té altres tipus d'actius (accions, inmobles...)

Efectes sobre la transferencia de renta entre grups socials, la inflació redistribueix la renta d'una forma important, i això es un greu problema, perque proporciona distorcions a l'economi. La inflació altera les rentes nominals, si per exemple una persona rep 1000 € al mes i els salaris no s'ajusten, la inflació el que fa es deteriorar els 1000 € a final d'any, la persona té menys poder adquisitiu. Hi ha una transferencia de renta del qui cobra al qui paga. No nomes passa en salaris i pensions, sino també en els prestecs, els creditor transfereix renta al deutor. Quan parlem de salaris i pensions, la gent sempre acaba perdent. Quan el creditor es l'estat (cas concret d'aixo) com per exemple la deuda publica, la qual l'emet l'estat (deudor) i els creditors son les persones que compren, si la inflació serveix per baixa la carrega del deute (el que l'estat ha de retorna a aquells que li han comprat), l'estat pot força un augment de la inflació perque sap que pot sortir guanyant, retornant menys poder adquisitiu del que li donaven. La inflació s'acaba convertint en un impost, en la mesura de transferencia de renta. Es una forma incorrecte de fer les coses pero sempre s'ha fet. Els governs poden augmenta la inflació mitjançant un augment de la oferta de diner (baixen els interesos, hi ha mes diner en circulació i es compra mes), això explica perque en molts paisos la gestió publica monetaria es separa del control del govern.

La progresivitat en fred, un altre exemple de transferencia de la renta entre l'estat i els agents pero que no te res a veure amb l'impost inflacionista. Tots els impostos sobre la renta van per trams, d'una certa quantitat a una altre es un impost, segons puja la renta puja l'impost. Si la tarifa es fixa pot passar que una persona que esta en un tram al guanya mes en salaris, canvia de tram, salten per tant l'impost sobre la renta es major. No es que aquesta persona guanyi mes sino que com la inflació ha augmentat el salari ha augmentat també. Si augmenten els beneficis aleshores augmenta la renta i això fa que canviï de tram pero potse no ha augmentat el seu poder de compra.

La inflació en l'amortització. L'amortització consisteix en reduir el cost.

La inflació a part del efectes de redistribució (un guanya i l'altre perd) hi ha uns altres efectes no redistributius sino de perdua neta (tots perden). Aquests efectes son:

Alteració dels tipus d'interes, la inflació augmenta el tipo de interes, per compensar-la. Els problemes que crea aixo en l'economia, es la reducció de la inversió i augmenta el consum mes de lo aconsellable. La oferta també disminueix, doncs els diners (paper) cada cop val menys, la gent consumeix mes.

Alteració de totes les expectatives, en epoques d'inflació les empreses els agents no poden fer calculs a llarg plaç, no hi ha expectatives, hi ha menys confiança, es produeixen menys negocis, l'economia no s'activa a la llrga la producció disminueix i augmenta l'atur.

Eficiencia assignativa (produir els bens que al societat desitja de la forma mes efectiva), la inflació ataca aquesta eficiencia assigantiva doncs aquella ataca al sistema de preus relatius. En una economia sana (sense inflació) un augment de preus es un senyal pels productors que augmenta la oferta dels productes. En una epoca d'inflació quan els preus augmenten afecta a tots els sectors, els preus perden aquell paper, es produeix una deficiencia assignativa, aquest es el pitjor efecte de la inflació doncs es carrega el sistema de mercat.

A nivell internacional hi ha altres efectes:

Si la inflació es superior en un pais que en els altres en que n'es soci el pais perd competitivitat internacional, nosaltres exportem menys (els nostres productes son mes cars) i en canvi importem mes (els productes de fora son mes barats), això te greus afectes desequilibra la balança de pagaments

TIPUS D'INFLACIÓ I POLITICA ECONOMICA

L'origen de la inflació pot ser molt divers, cal coneixe'ls per saber com combatre-la. La quantitat d'inflació es important, no es el mateix estar sotmes a una inflació del 5% que del 50%.

Inflació monetaria : aquella que es deu a una excessiva oferta moentaria, si hi ha mes “paper” la gent compra mes aixo augmenta la demanda agregada que augmenta els preus. Existeix una equació, la equació de Fisher que preten medir o expressar això, la teoria quantitativa.

M x v = P x Q ! equació de fisher

V " velocitat de circulació dels diners, medeix el numero de transaccions que experimenta una unitat

monetaria en un determinat temps

p " nivell de preus (mesurat per l'IPC, o el deflactor del PIB...)

Q " transacció en termes reals

A curt termini es considera que la velocitat es constant, les transaccions també son constants, per tant a curt termini la quantitat de diners es igual al nivell de preus que es igual a la inflació.

A aquesta inflació monetaria també se l'anomena a vegades inflació de demanda doncs actua pel canto de la demanda. Com es combat? Si l'origen de la inflació es monetari caldra un creixement moderat de la oferta de diner (politica monetaria raonable), la taxa de variació optima de la oferta de diners ha de creixer mes o menys igual al creixement de la taxa de variació del PIB. Una altre mesura que es recomana es el control del deficit public, sobretot si el banc central depen del govern.

Inflació de demanda o inflació keynessiana : cas contrari a l'atur keynessia. Tal inflació apareix quan la demanda de bens i serveis es massa forta, pressiona sobre l'oferta aixo passa en epoques d'exposició fortes. La demanda agregada es mes gran que la oferta aixo fa que els preus puguin. A aixo se l'anomena economia reescalfada.

Com es pot combatir?cal frenar aquesta demanda de bens i serveis, per frenar-la cal aplica mesures keynessianes, classiques de sempre baixant les despesses publiques o augmentant els impostos, la politica monetaria estrictes, controlant molt el creixement de l'oferta monetaria.

Els anys 80 va ser un cas clar economica reescalfada, una disminució de les despeses o un augment dels impostos no es podia fer, doncs calia gastar molt perque el pais estava atrassar, es va dur a terme una politica monetaria estricta.

Aquelles politiques s'anomenen contractives contractives o constrictives, el problema d'aplicar a la practica no es facil. Si augmenten els impostos la gent s'enfada i si disminueixen les despeses no es cuiden carreteres i la gent s'enfada.

La inflació de costos : si les empreses augmenten els seus costos el que fan llavors augmenten els preus. Hi ha tipus d'inflació de costos:

• Inflació de costos laborals, el mes important, el seu origen es deu a un augmen de costos laborals, les empreses responen amb un augment de preus. Existeixen dos tipus de costos laborals: els costos salarials i els costos laborals no salarials (els costos socials). Fins a finals dels 70, els salaris eren molt alts, doncs els sindicats eren molt forts. A partir d'aquest moment continuen augmentant els salaris i augmenten els costos socials aixo augmenten els costos de les empreses, va fer aquesta una de les explicacions de la crisis que derà fins l'any 85. Cal previament explicar la distribució factorial o funcional de la renta.

PIB / PIB = EBE/PIB + RA/PIB

(EBE/PIB) augmenta ( es positiu) i per tant (RA/PIB) disminueix (es negatiu). Aixo sol apareixer en epoques de crisis, quan augmenta l'atur baixen els assalariats que s'enduen menys part de la cuota.

(EBE/PIB)=(RA/PIB)= constant

(EBE/PIB) disminueix (es negatiu) i per tant (RA/PIB) augmenta (es positiu). Acostuma a estar vinculat a que els sindicats augmenten el poder de negociació i aconsegueixen augmenta els salaris, es propi d'epoques d'expansió.

Que la proporció augmenti o disminueixi no significa que la quantitat d'euros augmenti o disminueixi, una cosa es la proporció i una altre els diners.

Quan apareix la inflació de costos laborals?

(EBE/PIB) < 0 i (RA/PIB) > 0

Els empresaris reaccionen, existeixen tres possibilitats:

• Acceptar la situació, no acostuma a succeir

• Realitza acomiadaments, si l'empresa redueix beneficis aleshores disminuira el número de treballadors, al haver-hi menys assalariats el (EBE/PIB) es reequilibra. Aquest atur es neoclassic. Tampoc s'acostuma a donar.

• Augmentar els preus i mantenir els costos constants, s'acabara reajustant (EBE/PIB). Quan aixo es persistent comporta una inflació de costos laborals. El problema es que si augmenten els preus comporta un augment dels salaris, aixo porta a un augment dels preus... es el problema espiral dels preus.

El problema institucional dels sindicats, quan mes gran es mes es dona la inflació dels costos laborals.

El grau de competencia que hi ha en els mercats, si quan augmenten els costos augmenten els preus, es degut al grau de competencia. Aixo es dona menys en al industria que en els serveis, doncs en la industria hi ha mes competencia.

La inflació dels beneficis , es la inflació administrada. Si els empresaris consideren que els seus beneficis no son suficients, augmenten els preus. Es un cas similar a l'anterior, pero aquí l'origen es dels empresaris. Els metodes per combatre son dos:

• Demanar als sindicats o agents que es moderin amb una politica de moderació salarial i de beneficis, es manifesta en politiques de rentes. Els sindicats ho accepten a canvi d'unes millores socials. L'estat te uns mecanismes per suavitzar les reclamacion o peticions dels sindicats (posa disciplina). Els pactes mes importants de rentes a Espanya son els Pactes de la Moncloa, aixi els costos salarials baixen perque les cotitzacions augmenten

• Politica de defensa de la competencia, mes aviat serveix no per resildre problemes, sin per evitar que apareguin

També es pot donar una inflació de costos, pero que vingui de l'exterior.

Inflació importada, cas mes important, l'any 73, els preus augmenten degut a un augment del preu del petroli. Com es combat això?

Aquí hi ha un problema afegit. Les anterior inflacions redistribuien entre el pais, guanyen empresaris i perden assalariats o viceversa. Amb inflació important tothom del pais hi perd, surten recursos del pais, qui ho paga? Els empresaris en forma de menors beneficis o els treballadors en forma de menors salaris, tothom vol per tan que pagui l'altre. De nou l'unica forma de combatre-ho es amb la politica de rentes a Espanya foren els parats els que hi perferen mes.

Inflació estructural, n'hi ha molts tipus, el que tenen en comu es que le seu origen es mes dificil de combatre:

• La inflació sectorial esta relacionada amb el sistema de negociació col.lectiva, proces pel qual els treballaadors pacten les condicions dels salaris. Dona com a fruit un document, el conveni col.lectiu, on s'hi expliciten els acords entre empresaris i treballadors. S'hi pacten moltes coses: salaris, primes, promoció en les empreses, regim de sancions, seguretat i higiene, formació... es pot classificar de moltes maneres, pero una important es segons el grau de centralització (fins quant abarca el nivell de conveni col.lectiu)

• Negociació col.lectiva totalment centralitzada, els pactes es fan per tots els sectors del pais, podria entendres com una politica de rentes

• Negociació totalment descentralitzada, cada empresa te el seu propi conveni col.lectiu. sistema tipic de paisos anglosaxons.

• Negociació de centralització intermitja, sistema normal en quasi tots els paisos d'europa central, significa que la negociació col.lectiva té un ambit superior a l'empresa, pero no a tot el pais. Hi ha dos criteris que la diferencien:

• Territorial, que afecta a una part de l'estat

• Sectorial d'activitat

A la practica actuen conjuntament

La inflació sectorial apareix quan hi ha un tipus de negociació de centralització intermitja sectorial. En cada sector la productivitat segueix un desti diferent. El que passa, es que els negociadors son els mateixos (a Espanya UGT i CCOO) s'intenta aplica una mateixa taxa a tots els sectors, mes o menys, hi haura una tendencia, que a nivell agregat, els salaris son mes grans que la productivitat aixo augmenta el cost laboral unitari, que fa que (RA/PIB) sigui positiu lo que comporta una inflació dels costos.

Cal canviar la negociació col.lectiva, com? Fent-la mes centralitzada o mes descentralitzada. Perque no apareixen aquests problemes en negociacions totalment descentralitzades? Si l'empresa es gran els sindicats son mes forts, no passaria cap problema greu, si la empresa es petita, alhora de negociar les condicions de salaris els treballadors tindrien ben poc poder de negociació. A les empreses petites baixen els salaris degut a la reducció del poder sindical.

L'altre alternativa es centralitzar-la totalment, perque en aquest cas no hi ha tensions de preus? Els sindicats tenen mes poder, pero també mes responsabilitat i per aixo pacten uns salaris raonables. Centralitzar totalment la negociació col.lcetiva es també impossible.

• La inflació dual, perque hi ha dos sectors, es el model escandinau:

• Serveis, menys competencia i menys canvi tecnologic

• Industria, mes competencia i mes canvi tecnologic

Existeix una tendencia en que els preus augmenten mes en els serveis que en la industria. El model parteix de diferents suposits:

• La industria es un sector sotmes a la competencia internacional, mentre que els serveis n'estan protegits

• Els tipus de convi son fixes

• SOE (petites economies obertes), els preus dels bens d'aquell pais, no afecten al preu mundial del producte. La taxa de creixement dels preus es igual a la taxa de creixement mundial.

• Les empreses fixen preus segons un mark-up (forma de fixer preus) i la forma de fixar-los es:

P ind = w ind - ind

w ind = salaris en la industria

 ind = taxa de creixement de la productivitat en la industria

P serv = w serv -  serv  ind >  serv

• Degut al sistema de negociació col.lectiva w ind = w serv. Com queden els preus?

P =  ind x P ind +  serv x P serv = (1 -  serv) x P ind +  serv x P serv = P ind -  serv x P ind +  serv x P serv = P ind -  serv (w ind -  ind) +  serv x ( w serv -  serv) = Pw +  serv x  ind -  serv x w serv +  serv x w serv -  serv x  serv = Pw +  serv ( ind -  serv)

 = percentatge que representa

Aixi la taxa de variables de preus en el pais, depen de la taxa de variables de preus mundials mes el pes dels serveis en l'IPC per la diferencia d'activitats en la industria i els serveis.  serv augmenten doncs el pes dels serveis en un pais va creixent amb el temps i per tan pressiona sobre els preus i aquest creixen. Aquí es veu clara aquesta inflació dual. Com combatre-la? Aconseguir mes competencia en els serveis per frenar aixi el creixement de preus en els serveis i a la vegada augmenta la productivitat, i que l'estat limita la seva intervenció.

Un analisis per explicar la inflació en paisos mes aviat llatinoamericans. Es l'explicació CEPAL (Comisió Economica Per America Llatina) de l'ONU. Prebisch va fer un estudi sobre les causes de la inflació en aquells paisos. Son problemes d'economia no desenvolupada. Raons de la inflació en aquests paisos:

Tipus d'especialització productiva, son paisos especialitzats en certs productes, son poc diversificats. La majoria de productes son agricoles i presenten una oferta molt rigida. En un mal any la oferta disminueix i si la demanda no varia aleshores pugen els preus.

La relació internacional d'intercanvi (RRI) es l'expressió dels preus de les exportacions respecte als de les importacions.

Px / P m = RRI !

En aquests paisos s'importa mes que del que s'exporta aixo fa puja els preus de mercat mes que Px, i per tant la RRI cau. Per tant estan important inflació, doncs els paisos dels productes que venen de fora augmenten el preu.

Un sector public molt poc riguros, impostos baixos, pocs ingresos, unes despeses publiques mes grans que els ingresos publics, aixo comporta una tendencia cronica cap al deficit public, que es combat emitint “paper” aixo fa que augmenti el preu. Es un control poc serios del deficit public.

Paisos on la inversió baixa, existeixen pocs recursos. Com a consequencia l'economia esta poc modernitzada, baixa la productivitat i si en aquesta situació els salaris augmenten aixo fa puja els preus (inflació de costos)

LA VISIO POLITICA DE LA INFLACIÓ (visions marxistes)

Es una forma de veure-la. Es la resposta a un fenomen politic, quin? La redistribució de la renta. Aixi la inflació es com un mecanisme que té el sistema capitalista per evitar la lluita de classes.

Per exemple: capitalistes i assalariats, els dos volen la maxima part del PIB, pero si un creix l'altre decreix es per tan motiu de conflictes socials. Es resol mitjançant la inflació. Els empresaris pugen els preus obtenint la manera de maximitzar els seus beneficis (EBE/PIB)

TEMA 6 RELACIÓ ENTRE PLENA OCUPACIÓ I L'ESTABILITAT DE PREUS

L'any 1958 Phillips estudia la tasa d'atur i la tasa de creixement dels salaris nominals del periode 1851 i 1957.

Existeix una relació de conflicte entre la estabilitat de preus i la plena ocupació, doncs les dues coses no es poden tenir a la vegada.

Si augmenta la tasa d'atur significa que hi ha poca activitat economica, poca demanda per tan els preus son estables (A), la oferta de treball es mes gran que la demanda de treball, per tant els salaris son baixos.

Si la tasa d'atur disminueix aleshores hi ha una demanda reescalfada per tant hi ha uns alts salaris (B)

Aquí si que es veu la relació de conflicte entre la estabilitat de preus i la plena ocupació.

 = w - Productividad

Com funcionava doncs la macroeconomia entre els anys 50 i els principis dels anys 70?

S'estimava la corba de Phillips, situant dos punts A i B per sobre i per sota dels quals (respectivament), l'economia no hi podia arribar. L'economia nomes es mou en l'arc AB.

A “C” hi havia un excessiu atur, calia reduir-lo s'aplica politiques keynessianes expansives. En cas contrari s'apliquen politiques keynessianes contractives. Aquestes politiques s'anomenaven politiques de “stop and go”, es feia anar la politica cap a on convenia.

 = " E ( u " øu ) ! expressió de la cobra de Phillips, no inclou els salaris reals nomes els nominals

= tasa de inflación

E = parametre, E > 0

u = tasa d'atur

øu = tasa natural d'atur

øu es aquell nivell d'atur que es compatible amb l'estabilitat de preus. Quan s'aconsegueix øu, la inflació es igual a 0 i els preus son estables.

Quan els preus pugen els salaris nominals també pugen, encara que aquests no tenen perque ajustar-se a l'augment de preus.

Abans els sindicats no ajustaven tan els salaris a l'augmen de preus, i per tant, tal expressió funciona be. Ara ja no passaria.

A principis dels anys 70 es produeix el canvi, degut a l'estanflació (que es igual a la inflació mes l'estancament), va ser una novetat historica. A finals dels anys 60 es produeixen revolucions obreres molt fortes, per diferents zones d'Europa. S'aconseguiren gracies als sindicats, un augment dels salaris. Aixo va marca l'inici d'un canvi, genera problemes d'inflació de costos. S'hi afegi l'any 73 la crisis del petroli (els paisos arabs decidiren pujar el preu del cru).

A l'augmenta els costos la oferta disminueix.

Com reaccionen els governs? Augmenten la taxa d'atur i la taxa d'inflació, com l'augment de la taxa d'atur es mes important que l'augmen de la taxa d'inflació s'apliquen politiques keynessianes, aixi es va aconseguir:

Augmenten els preus, pero les tases d'atur no baixaven, les politiques keynesianes no funcionaven.a ixo comporta donc un problema d'inflació. Si augmenta la inflació aleshores augmenten els salaris que fa al seu temps que augmenti mes la inflació. Aixo no es pot mantenir i els governs decideixen combatre-ho mitjançant una politica monetaria molt estricte (augmenten la oferta de diner, doncs si no hi ha “paper” es impossible puja els preus) per intentar mantenir-ho.

Al cap d'un temps els preus es van mantenint, pero aleshores que passa amb l'atur? Si no hi ha paper els salaris tampoc poden creixer i augmenta la tasa d'atur. La situació es transforma en:

La demanda s'estanca, el PIB creixia molt a poc a poc. Al cap d'uns anys es va aconsegui que l'inflació s'estabilitzes que pugues la tasa d'atur que va passar d'un 5% a un 25%.

L'any 81 hi ha la segona crisis del petroli. Fins l'any 85 no hi ha un canvi perceptible de la situació quan la inflació es controlada, pero la taxa d'atur no torna als nivells estables

• Critica neoclassica a la corba de Phillips:

El keynessianisme havia dominat fins als anys 70 on les crisis no es podien explicar per teoria de keynes. Es poden de moda llavors les teories neoclassiques. El monetarisme (versio americana del neoclassicisme) sempre ha insistit molt en els diners. Fisher va ser el seu pare i genera tot el moviment. El seu deixeble va ser Milton Friedman.

El que ells proposaven era que quan els sindicats pacten els salaris aquests no son nominals (no tenen en compte la inflació) sino reals (la inflació ja esta descontada).

En els salaris nominals quan augmenten els salaris augmenten els preus i torna augmentar els salaris, es el que s'anomena ajust historic encara que te un desfasament temporal. En epoques d'inflació baixa no hi ha masses problems pero si quan es alta. En els salaris reals es mira la previsió d'inflació futura, de manera que els salaris augmenten havent previst la inflació que vindra. Es un ajust per expectatives, no historic o passat, sino en visio futura.

La corba de Phillips doncs cal retocar-la i en comptes de ser:  = " E ( u " øu )

Per passar a ser :  " e = " E ( u " øu ), que es la nova corba de Phillips amb expectatives

e " inflació prevista, esperada

En el cas anterior, els salaris nominals e = 0, els agents negocien pensant que la inflació no augmenta.

 - e = error de previsió

Si  > e aleshores la inflació ha crescut mes del que s'esperava

Si  = e, aleshores l'error de previsió es nul, s'havia previst correctament

Si  < e, aleshores la inflació prevista ha sigut major que la inflació real

Com es quantifica e, com es fan les prevision?

Son expectatives adaptatives, una gent preveu que la inflació que hi haura en el futur sera igual a la que hi havia en el passat. Els efectes de la corva son diferents a curt plaç que a llarg plaç. A curt plaç les expectatives son constants ( e es constant). A llarg plaç les expectatives son variables ( e es variable)

A curt plaç la corba de Phillips es desplaça, sempre i quan  > e. Si  = e a curt termini la corba no es desplaçaria.

A llarg plaç, les expectatives es van refinant i els agents alhora de fer les negociacions s'equivoquen menys. Per tant  = e, no existeix error de previsió.

"e = 0 = " E ( u "øu ) ! u = øu

A llarg plaç doncs al no equivocarse l'economia esta en la taxa natural d'atur

Aixi la idea de Friedman es que a curt plaç si existeix una corba de Phillips de forma classica pero a llarg plaç es van corregint els errors i l'economia esta en tal situació.

Conclusió: la teoria keynessiana no serveis per res, nomes serveis per crear inflació.

Cal redefinir ara la tasa natural d'atur (øu) de nou. Es aquella que es compatible amb una inflació estabilitzada constant. Abans es deia que si u = øu aleshores la inflació es nul.la. Aquest es el correcte concepte de la taxa natural d'atur.

A partir d'ara segons Friedman i aquells la politica macroeconomica ha de ser minima, ja que la politica keynesiana no serveix. Que s'aplica la politica monetaria pero d'una manera minima, de manera que augmenta la oferta de diners en funció de l'augment del PIB real, en la mateixa proporció. Es una politica macroeconomica de fixació de regles, de manera que es fixen regles i es segueixen. El deficit public es nul. La baixada de la taxa natural d'atur es pot aconseguir, pero no amb politiques keynesianes sino amb politiques de liberalització del mercat de treball.

Com es passa de curt a llarg plaç?

En A hi ha massa atur, cal reduir-lo fins a B, mitjançant politiques keynessianes expansives. A “A” i a “B” començaran a sorgir problemes. Hi ha unes funcions que porten B cap a C. De forma individual s'ha passat de “A” a “C”. Aixo passa per diferents factors:

Oferta de treball: al ser  > e ! w real = (! w nom/!p), molts abandonen el treball i això es pot donar amb mes probabilitat, si existeixen subcidis de desocupació.

Demanda de treball (respecte les empreses): al ser  > e aleshores els salaris son majors. Moltes no poden concedir-les a tots de manera que baixa la demanda de treball.

Banc Central, si la moneda esta totalment controlat i totes les empreses decideixen augmenten els salaris, no es podria dur a terme perque en l''conomia no hi hauria suficient suficient oferta de moneda. Les empreses despedeixen gent.

Un cop a C, si el govern no apren es repeteix el proces d'activitats, s'arriba a la corba a llarg plaç, u < øu, es el resultat de desajustos en el mercat de treball, la demanda de bens i serveis es mes gran que la oferta de bens i serveis ixo fa que augmenti el preu lo que porta a un augmen de la inflació i aleshores  > e.

Els keynessians van fer algunes aportacions per contrarrestar a les critiques monetaristes que patiren:

La torció de Harrod i Kiroda, parteien de la idea:

Si la demanda agregada es menor que el nivell de renta de plena ocupació aleshores hi ha un augment dels preus . la resposta té a veure amb l'estructura dels mercats amb la falta de competencia. En un determinat sector hi ha poques empreses (oligopolis) que controlen els preus (p.e.: el mercat de cotxes). Si aleshores baixa la demanda i els preus aixo comporta una baixa dels beneficis. El que fan les empreses d'aquests oligopolis es que si baixa la demanda han de pujar els preus per mantenir els beneficis, aixo no pot continuar indefinidament, arribara fins a un cert nivell (B) on els preus disminueixen un altre cop.

Blanchard, dons resposta de la NAIRU, que es igual a la tasa natural d'atur ( NAIRU es igual a la tasa d'atur no accelerada de la inflació).

Aquests autors qüestionen el verticalisme a llarg plaç de la corba de Phillips. La qual segons ells no es exactament vertical.

Segons aquests autors no es completament vertical, perque sempre hi ha un error  " e = error. No es completament vertical perque sempre errors materials, els agents no poden recuperar tot el poder adquisitiu. Hi ha un trade-off entre  i u. També es pot a llarg plaç dur a terme una politica keynesiana.

Escola de les expectatives racionals, teoria macroeconomica mes important de la segona meitat del segle XX. Totalment oposada als monetaris. El maxim exponent va ser Lucas, el segon gran economista despres de keynes.

Les conclusions a les que arriben son semblants a les de Friedman, que les politiques keynessianes no serveixen per res. La novetat es la seva aportació esta en la forma de les precisions. Hi ha una informació que els agents economics saben processar i les previsions son encertades.

 " e = " " variable aleatoria Error (") = 0

De manera que la gent anticipa el ue passará abans que passi aixi reaccionen abans.

Politica de keynes: augmenten les despeses publiques aixo porta a una disminució dels impostos, pero l'augmen de la demanda agregada no es dona perque han reaccionat abans aquesta situació, es passa de A a B. Aixo porta a un augment dels preus i com a consequencia a un augment dels salaris. Ni tan sols a curt plaç les politiques keynessianes serveixen.

Si els governs actuen per sorpresa, els actuacions publiques si tenen efectes lalvors. Les actuacions de politica fiscal, no tenen efecte, doncs aquestes requereixen temps. La politica monetaria, si pot tenir efectes, doncs la resposta del Banc Central es inmediata.

A mitjans dels anys 70 la politica contra la inflació s'ha convertit en el principal objectiu a combatre. Basicament la politica monetaria controlant oferta de moneda i els interesos.

Degut a tenir una politica que controla molt la oferta monetaria lo que comporta un augment dels tipus d'interes cosa que es general a tots els paisos. A principis dels anys 90 es guanya bastant en la lluita contra els beneficis i es retorna una mica a dur a terme politiques per lluitar contra l'atur.

TEMA 7 EQUILIBRI EXTERIOR

Equilibri exterior significa que els comptes exteriors dels països estiguin raonablement equilibrats.

• comerç internacional

globalització

• flux de capitals

Procés antic, pero que s'accelera a partir de la II Guerra Mundial. Quan els països interactuen molt això obliga a que els paisos tinguin un comportament macroeconomic internacional prudent doncs la situació exterior va condicionada de la situació interior del pais: deficit public raonable, inflació moderada...

Cal també que els països coordinin les politiques internacionals, es a dir, politicament no es pot anar al merge dels altres paisos, per aixo es reuneixen el G7.

El principal indicador per intentar quantificar les relacions entre paisos, es la balança de pagaments. Un altre es l'index d'obertura comercial:

IA comerç = (X + M) / PIB

Com més elevat més obert esta el pais.

Els paisos petits tenen sempre un index d'obertura més alt, doncs comercien mes, tenen una demanda interior petita i per tant exporten i importen molt. En comparació per exemple amb EEUU on la demanda interior es molt forta i tal indicador es mes baix.

BALANÇA DE PAGAMENTS

El seu saldo es cero. Qui l'elabora es el Banc Central d'Espanya, els criteris els fixa el FMI (Fons Monetari Internacional). Es pot dividir entre:

• Balança de compte corrent (c/c) : recull transaccions com:

• Balança comercial: recull les importacions i exportacions de bens, la seva diferencia es igual al saldo de la balança comercial, pot haver-hi deficit comercial (cas d'Espanya) o superhabit comercial

• Balança de serveis: les diferencies entre les importacions i les exportacions de serveis, obtenim també deficit o superhabit (cas d'Espanya) de la balança de serveix. Sectors importants en aquesta balança: transports internacionals, segurs, turisme...

• Balança de rentes: recull les rentes de les inversions i del treball, avui son mes grans les rentes d'inversió per sobre les de treball. Es també deficitaria (els immigrants no s'hi inclouen perque no son residents). Ex.: empresa alemana a Espanya, si l'empres aobte beneficis quan aquests es repatrien entraria a la balança de rentes (seria una sortida), com a cas d'entrada seria al revés.

• Balança de tranferencies corrents: recull aquelles transferencies, operacions sense contrapartida, per finançar despeses corrents, no hi ha inversió. Rebem transferencies de la UE i aportem diferents fons, ONU... Ex.: inmigrant dona part del seu sou a la familia que esta al pais d'origen. Es pot tenir deficit o superhabit corrent. A Espanya en els ultims anys hi ha deficit.

Com que la balança de pagaments sempre esta equilibrada, si una balança hi ha deficit en altres ha d'haver superhabit per contrarrestar-ho

• Balança de capital : recull dos tipus de coses

• Transferencies de capital: entrades o sortides de recursos sense contrapartida, per financiar determinats projectes, per finançar les inversions

• Compte financer : recull entrades i sortides de fons financers. Inclou totes les variacions de l'actiu i el passiu respecte a la resta del mon.

• Operacions excloses al Banc d'Espanya :

• Inversions indirectes: es aquella que fa un pais en un altre, amb el proposit de crear una empresa o be absorbir-ne una de ja existent. L'objectiu de les inversions directes, es controlar una empresa, ja existent o no. Una inversió que controli el 10% d'una empresa (de les seves accions), ja es inversio directa. Ja sigui d'espanya a l'extranger o viceversa.

VNP = variació neta de passius (inversions extrangeres a empreses espanyoles)

VNP 2001 = Pex 31/12/01 - Pex 1/01/01

VNP > 0 els paisos extrangers han augmentat la inversió a Espanya. Entrada de fons

VNP < 0 espanya a 31/12/02 ha perdut inversions d'empreses extrangeres ingres de fons

VNA = variació neta d'actius (inversió espanyola a empreses extrangeres)

VNA= Aex 31/12/02 - Aex 1/01/01

VNA > 0 espanya ha invertit mes en altres paisos, sortide4s de fons

VNA < 0 espanya ha perdut inversió. Entrades de fons

Saldo = VNP - VNA

Saldo > 0 ingresos de fons

Saldo < 0 sortides de fons

• Inversions en cartera : compra d'accions d'altres empreses. Al diferencia amb les inversions directes es que en les de cartera no es preten controlar l'empresa, nomes per tenir un estalvi. Els processos comptables son els mateixos el que varia es nomes la finalitat

• Altres inversions: deute public

• Derivats financers : productes financers que no son accions ni obligacions, son futurs, swaps....

• Operacions del Banc d'Espanya : te control sobre:

• Reserves

• Actius del Banc d'Espanya en front de l'Eurosistema. Per els dos els criteris comptables son contraris a l'anterior. Nomes hi ha la columna de saldos, ni VNP ni VNA

> 0 disminució d'actius en front de l'exterior

< 0 augment d'actius del Banc d'Espanya front l'exterior

7.2. ENFOCAMENTS TEORICS DE LA BALANÇA DE PAGAMENTS

BP = 0 sempre

Una balança de pagaments superhabitaria sense comptar les reserves es que a Espanya entren fons, perque s'exporta molt o surten molts capitals (s'inverteix molt a l'extranger)

Una balança deficitaria, els enfocaments fan referencia a la balança per compte corrent, si pot estar desequilibrat. Aquests enfocaments son:

• Enfocament d'absorció : l'absorció es igual demanda interna (el que es consumeix dins del pais). La idea de tal enfocament es que si en el pais hi ha molta absorció, es a dir, alta demanda interna, el pais estara en deficit. Si la demanda interna augmenta aleshores augmenten les importacions i disminueixen les exportacions perque tot el que es produeix al pais es consumeix no queda tan per exportar. Aixo genera deficit:

Saldo balança c/c = (T - G) + ( A - I )

Si (T -G) < 0 es molt mes negatiu que (A - I), diferencia per compte corrent. Per corregir-ho caldria una alta inversio publica (A). No es bo un deficit public fort. Si G>>T i I>>A significa que l'economia esta molt accelerada. Com combatre el deficit? Si el problema es un excés d'absorció caldrà reduir-la, es a dir, reduir la demanda interior mitjançant politiques keynesianes restrictives (augment dels impostos, disminució de la despesa publica, augment dels interesos...) tampoc es convenient tenir un superhabit excessiu.

Y=C + I + G + X - M

A = YD - C

YD = Y + TNC + RPN - T nets de tranf int.

TNC = transferencies internes netes corrents (les que entren menys les que surten)

RPN = rentes primaries netes (dels factors capital i treball les que entren menys les que surten)

T nets transf. Int. = son tots els impostos menys les transferencies internes que paga l'Estat

A = Y + TNC + RPN - T - C

X - M = Y - C - I - G

!

balança comercial i de serveis

( X - M ) + TNC + RPN = Y - C - I - G = Saldo compte corrent

!

balança per compte corrent

S c/c = Y - C - I - G + TNC + RPN

S c/c = (A - I ) + ( T - G )

Quan hi ha desequilibri cal frenar l'absorció mitjançant politiques keynesianes. Un problema que sempre hi hagut a Espanya era que quan hi hagut un augment del creixement ha augmentat la demanda agregada i aixo a comportat un augment de les importacions i per tant una disminució de les exportacions, tot aixo porta a un desequilibri del saldo de compte corrent aleshores calia disminuir-ho frenant el creixement.

• Enfocament dels preus relatius : es mes aviat un conjunt d'enfocaments.

El patró Or es un enfocament de l'elasticitat. Tenim dos paisos França i Anglaterra, la primera te unes exportacions mes grans que les importacions, per tant l'or britanic va cap a França pq els comptes es salden amb or, disminueix la oferta d'or d'Anglaterra i augmenta la oferta d'or de França, s'ha produit doncs un efecte en els preus i per tant, es considera el Patro or un enfocament de preus relatius doncs es produeixen ajustos en els preus.

Augmenten els preus francesos i aleshores baixen les exportacions franceses perque son mes cares, en canvi baixen els preus anglesos i pugen les seves exportacions perque son mes competitives. aIxo comporta una correcció del saldo de compte corrent en les respectives balances. Aixi els preus serveixen per regular la situació externa.

L'enfocament d'elasticitat funciona per explicar la balança de bens i serveis (balança comercial + balança de serveis). Suposem un pais amb deficit (les seves exportacions son menors que les seves importacions) la solució es devaluar, els preus del pais seran mes barats respecte els exteriors per tant augmentaran les exportacions i disminuiran les importacions, doncs per els altres paisos es mes economic compra productes d'aquest pais que son mes baixos que els del seu pais.

Aquest enfocament el que diu es que aquesta mesura funciona si es dona la condició de Marshall-Lerner (x + m) > 1

Demostració:

Balança comercial + serveis = Px - M

X = venen marcades amb la nostra moneda

M = venen marcades amb una moneda internacional

P = 1/e

e = tipus de canvi

e = €/$ ens interesa que $/€ = 1/e = p

Devaluació moneda propia: baixen els preus per tant baixa € aixo fa que augmenti e, hi ha una caiguda de la nostra moneda respecta l'exterior.

• Enfocament monetari de la Balança de Pagaments : aquest si es refereix al conjunt de la balança de pagaments. Ens diu que els factors monetaris d'un pais determinen el signe de la balança de pagaments. Un exces d'oferta monetaria provoca un deficit de la balança de pagaments i una manca d'oferta monetaria un superhabit de la balança de pagaments. La balança de pagaments es vista per aquest enfocament com una valvula de seguretat.

Un augment de la oferta monetaria comporta un augment dels preus i aquest un augment de la demanda agregada i aixo augmenta les importacions i per tant disminueix les exportacions, i tot porta a un deficit de la compte corrent, es a dir, un deficit de la balança de pagaments

Un augment de la oferta monetaria disminueix els interesos per tant hi ha una sortida de capital d'espanya que comporta un deficit de la balança de pagaments

• Enfocament estructural : perque els paisos subdesenvolupats, amb l'excepció dels paisos productors de petroli, tenen un deficit cronic de la balança de pagaments (ingresen menys del que en surt).

RRI = Px/Pm

RRI disminueix doncs son paisos especialitzats en productes primaris, significa que cada cop s'ha d'exporta mes per poder importa el mateix i això no es aguantable per cap economia.

El neoproteccionisme, tals paisos es queixen perque els paisos rics tenen mesures de protecció (arancels i altres) que no permeten entrar els seus productes. Si el producte es basic no hi ha tants problemes d'entrada pero cada cop costa mes segons mes valor te el producte. Son queixes amb rao. Aquest comportament s'anomena Trafic de Perfeccionaments Actiu, cobrar mes arancels als productes amb mes valor que els basics els quals s'han d'importa a la força perque no hi ha a Europa.

7.3. ELS TIPUS DE CANVI I LA COMPETITIVITAT

Els tipus de canvi son el preu d'una moneda en termes d'una altre

e = moneda propia/moneda exterior = €/$

Aquest es el tipus de canvi habitual, que se l'anomena tipus de canvi bilateral (fa referencia a dos monedes) i nominal (perque no apareixen preus de mercaderies).

Un augment de e significa una depreciació o devaluació de la moneda nacional (una unitat de moneda extrangera compra mes moneda nacional).

Es diu que es devalua si els tipus de canvi son fixes

Es diu que es deprecia si els tipus de canvi son variables

Una disminució de e significa una revaluació o apreciació de la moneda nacional (una unitat de moneda extrangera compra menys unitats de moneda nacional). Hi ha tres factors:

• A curt plaç : els tipus d'interes i les expectatives (els capitals tendeixen a anar alla on es major)

• A mig plaç : el saldo de la compte corrent

• A llarg plaç : els preus relatius

Si augmenta el tipus de canvi la moneda tendeix a depreciar-se, i viceversa

Paritat dels tipus d'interes, els tipus d'interes tendeixen a convergi entre paisos.

Referent a les expectatives, el que la gent pensa que passará (els qui mouen els capital)

Ex.: hi ha un tipus de 1€/$, pensen pero que l'€ esta sobrevalorat i per tant els agents consideren que seria millor 1'1€/$, i el que acaba passant es que el tipus passa a ser de 1'1€/$. Es genera un mecanisme que acaba transformant l'expectativa en realitat.

A mig plaç en aquest cas els determinants son el saldo de compte corrent

Demanda de divises, la seva finalitat es per importacions. Si comprem producció americana els hem de pagar amb la seva moneda i per tan hi ha una demanda de divises.

Oferta de divises, la seva finalitat es per exportacions. Si exportem a EEUU els americans necesiten €

Un augment d'e provoca una depreciació per tant s'import menys aleshores hi ha menys demanda de divises

Una disminució d'e provoca una apreciació per tant s'importa mes aleshores hi ha mes demanda de divises.

Aixi comprovem els signe positiu de la corva de la demanda de divises i viceversa per comprovar el signe negatiu de la corba d'oferta de divises

Un augment d'e provoca una depreciadió, s'exporta mes augmenta la oferta de divises

Una disminució d'e provoca una apreciació disminueixen les exportacions disminueix la oferta de divises

Preus relatius

Teoria de les paritats del poder adquisitiu. Ex.:suposem dos cistells de la compra iguals. Si es podrueix un desequilibri en e suposem per exemple que l'€ esta subdevaluat e = 1'1€/1$. Els americans comprarien els bens del cistell a € es produiria un augmenta de la demanda de divises d'euros (doncs els americans necessiten euros si han de comprar aquí), un augment de la demanda d'euros comporta una augment de la cotització de l'euro.

Tipus de canvi multilateral nominal (emulti)

En una solució numerica es te infinites de totes les monedes, es fa una mitja ponderada respecte el comerç i el grau de semblança que te el nostre pais amb altres paisos.

Ex.: suposem un altre pais X que produis com Espanya pero amb el que no s'hi té relació. La moneda d'aquest pais no apareixeria perque no hi tenim cap tipus de relació comercial. Pero si que ens interessa perque si tal pais exporta mes al ser la seva producció igual que la nostra nosaltres exportariem menys. Per tant s'ha de recollir en el tipus de canvi multilateral nominal el fet que encara que no comerciem amb un pais el tinguem en compte.

Tipus de canvi bilateral real (E)

Es com un bilateral nominal pero corregit pels preus.

E = e x p*/p

p*/p = index de preus entre preus internacionals (p*) i preus nacionals (p)

Medeix la competitivitat entre paisos respecte a nivell mundial doncs hi intervenen els preus. Tal index de preus es respecte producció industrials, aquests entren en el comerç internacional. També s'utilitza l'index de preus respecte bens comercials, pero no s'usen tan.

Tipus de canvi multilateral real (E)

Com un miltilateral nominal pero corregit pels preus

E = e multi x p*/p

En aquest cas els preus son ponderats, comparats. S'anomena index de competitivitat internacional.

Si augmenta “e” aleshores l'euro disminueix, es guanya competitivitat.

Si augmenta “p*” es guanya competitivitat doncs els productes de fora s'han encarit més que els interiors

Si augmenta “p” es perd competitivitat

Si augmenta “E” hi ha una depreciació real.

Si un pais no vol afrontar una devaluació quins altres mecanismes té per poder mantenir el tipus de canvi?

• Podem augmenta “e”, es pot posar al mercat aquell excedent de divises mitjançant les reserves de divises que te el banc del pais. També les pot prestar a altres paisos o que els hi deixin prestat (qui ho fa es el FMI). El problema d'aixo es que el credit s'acaba no pot durar.

• Aplicar politiques comercials restrictives. Son politiques de fomentar l'exportació mitjançant varies alternatives, o be, restricció a les importacions (arancels, contingents, altres....) tot aixo ataca la llibertat de comerç. La OMC prohibeix aquestes practiques doncs frenen el comerç

• Reduir la demanda agregada (enfocament d'absorció) aplicació de politica keynesiana simple. Aixo comporta una disminució de la producció i un augment de les importacions. Si la disminució de la demanda agregada es molt forta comporta un augment de l'atur.(problema!!)

7.4. LA COMPETITIVITAT

S'enten per competitivitat aquella capacitat que tenen certs agents d'abastar els mercats interiors i exteriors sense deteriorar els ingresos (no baixar els salaris, fer que les empreses no tinguin beneficicis) o rentes dels factors de producció.

Diferents indicadors:

• E , indicador de competitivitat mundial. Es molt simple

• Es passa al Panell d'indicadors: escollir 15-20 variants i veure'n la seva evolució per diferents paisos. Es mes dificil pero mes complet

• L'evolució en el saldo de la compte corrent. Si hi ha un creixement fort, la balança de la compte corrent entre en deficit perd competitivitat, per tan no es pot fer servir aquest indicador nomes, doncs no es de fiar

Caracteristiques :

La competitivitat es una variable comparativa o relativa, no absoluta, que no te massa sentit dir que un pais es molt competitiu sino que es competitiu en comparació amb un altre.

La competitivitat es una variable microeconomica s'ha d'analitzar a nivell d'empresa doncs son aquestes les que son competitives. Aixi quan diem que un pais es mes competitiu respecte a un altre estem dient que les seves empreses son mes competitives respecte a les de un altre

La competitivitat depen de tres tipus de factors: els preus i els costos van units, quan el preus baixen els costos baixen. Altres factors com els disseny, la qualitat, la imatge de marca, els serveis postventa, la publicitat i el marketing...en definitiva diferencien el producte

A nivell macroeconomica, les condicions que afavoreixen la competitivitat son:

• Una politica fiscal dura (NO afavoreix)

• Una politica monetaria raonable (afavoreix doncs els interesos no son massa elevats i afavoreix la inversió)

Per tant a nivell macroeconomic seran raonables totes aquelles politiques que afavoreixin la inversió.

Les politiques microeconomiques no han de subsistir al mercat, no alterar els seus mecanismes (llibertat economica, competitivitat....) sino mes aviat corregir els problemes, les imperfeccions del mercat. La tecnologia i altres activitats presenten moltes externalitats on el benefici social es major que el benefici privat. Cal combatre-les els governs han d'intervenir. Si no es fa res a tal desigualtat es mante i llavors les empreses es fixen en els beneficis privats i els sectors no creixen, disminueix la competitivitat. La politica de competitivitat tipica es la politica industrial, un tipus d'aquesta politica es la politica de tecnologia.

TEMA 8 LA REDISTRIBUCIÓ DE LA RENTA

8.1. CONCEPTE DE DISTRIBUCIÓ DE LA RENTA

Concepte antic que amb el temps s'ha desenvolupat en tres formes d'entendre'l:

Distribució factorial o funcional de la renta: medeix com es reparteix la renta en funció dels factors de producció (K,L). Smith estudia les raon que regulen aquesta distribució, la seva evolució com es reparteix la riquesa

Distribució territorial de la renta: com es reparteix la renta a nivell geografic. Perque unes regions tenen mes renta que unes altres? Com combatre aquests desequilibris? L'economia regional estudia questions de l'espai en l'economia

Distribució personal de la renta (o distribució familia): estudiar la pauta de desigualtat en els ingresos de les families perque hi ha diferencies socials i com es combaten. Hi ha dos conceptes:

Distribució primaria de la renta: en l'economia de mercat no existeix l'estat es a dir no hi ha subsidis, pensions, despeses socials (educació...). Es aquella distribució de la renta que donaria el mercat sense cap correcció per part de l'estat. Sobre aquesta distribució primaria l'estat actua cobrant impostos, dona subsidis... i aixo modifica la distribució primaria i modifica la renta. El resultat despres de l'acció de l'estat es la distribució secundaria. La redistribució de la renta es el paper de l'estat. La tasca redistributiva esta en el sector public.

El problema que es plantegen es que si l'economia de mercat es un sistema que genera desigualtats, pero no tot el mon creu que la desigualtats es un problema economic diu que nno `ha de combatre. El tema de la politica distributiva es filosofic. El primer gran assaig sobre aixo es de Rousseau

Quadre general de les escales economiques en front a les desigualtats socials:

Neoclasicisme : (Friedman, Buchman, Nozick), visions d'extrema dreta. Considera que les desigualtats economiques no son un problema, es el resultat de les decisions dels individus, es vista com un incentiu perque la gent treballi i millori la seva vida. L'estat ha d'intervenir el minim possible per combatre aquestes desigualtats.

Lliberal progressista : (Keynessians, Rauls), les desigualtats son un problema, l'origen social influencia molt. L'estat ha d'intervenir per corregir els excessos que genera el mercat. Es bo que la gent tingui uns minims, doncs es bo pel mercat. No pensen en igualar la societat pero volen un equilibri que no hi hagi excessos.

Radicals : (marxistes), critica al sistema capitalista. Es incompatible la justicia i capitalisme, l'alternativa es doncs acabar amb el capitalisme.

8.2. INDEX DE MESURA

S'ha de comptar amb une seines que permetin quantificar la desigualtat. L'index de mesura té dos grans grups:

Equitat vertical : les dades no son oficials. Els instituts d'estadistica no son dades d'aquests tipus o sigui les dades son investigacions privades. Son dades que envelleixen rapidament. Medeix el conjunt de la societat:

Sistema dels decils/centils : en aquest s'estudia el conjunt d'Espanya, consisteix en dividir la població total en 10 grups d'igual quantitat. I en el cas dels centils en 100 grups. S'ordena aquesta població per categories, classes entre rics i pobres. Aixo es pot fer per renta (ingresos) i riquesa (acumulació de renta, de patrimoni). Es divideix a la gent de mes a menys renta. Consisteix doncs en establir aquestes tauloes. Sistema molt bo pero poc practic, ja que en una serie de 100 grups es dificil veure coses. La font per fer aquest tipus de treball es l'EPE de l'INE

Corba de Lorenz: les corbes de Lorenz sempre parteixen desde ð a ð. A la bisectriu, el mateix percentatge de població controla el mateix procentatge de renta. Quan mes bombejada sigui la corba la societat es mes desigual. Si fos extrema absolutament desigual significaria que l'ultim individu controla el 1005 de la renta

La corba de Lorenz s'utilitza per comprar varis paissos o regions segons la distribució de la renta. També es fa segons l'evolució temporal, es calculen dos moments del temps per estudiar el comportament de la renta.

IG, permet quantificar la informació que ens dona la corba de Lorenz, es defineix com un quocient:

IG = Superficie entre bisectriu i corba de Lorenz / Area del triangle que forma la bisectriu

IG =  (p - q ) /  p

En el cas que IG = 1 l'area del numerador i l'area del denominador son igual. Adopta valor 1 quan la societat es absolutament desigual. Per tan quan mes alt sigui hi haura mes desigualtat ( 0 " IG " 1). Es un index acotat.

En el cas que IG = = la croba de Lorenz ha de coincidir amb la bisectriu, la igualtat es absoluta.

IG es un coeficient relatiu, l'interessant es comprar paissos

IG paisos subdesenvolupats >> IG paisos desenvolupats

IND maxi - mini = % de renta que controlen els mes rics/ % de renta que controlen els mes pobres

Equitat categorica : es preocupen per la situació de les persones mes pobres, medeixen el seu estat. El nom ve de l'acces a determinades categories de roba ve determinada pel seu nivell d'ingresos.

Indicadors de pobresa:

Pø = 1/N x  (z - Yi/z)ø

Ø = numero

N = población del territori que estudiem

Q = el numero de pobres

Z = la renta umbral, renta per sota de la qual la gent es pobra

Yi = renta de cada pobre

El problema es que sempre s'ha de definir la Z, i per tant es un criteri molt subjectiu.

Suposa sempre que Z= ½ Ymitja (ingresos familiars mitjos)

Ø " 0 adopta normalment dos valors 0 o 1, conforme ø augmenta la pobresa te mes importancia

Si ø = 0, Po = 1/N  (Z - Y/Z)0 = 1/N x Q Po= Q/N

Indica el % de pobres que hi ha en la regió que estudiem. El problema aquí es que estem tractant per igual a tots els pobres, no es distingueix el grau d epobresa. S'ignora la situació de cada un. Per corregir-ho una mica donarem ø = 1.

Si ø = 1, P1 = 1/N  (Z - Yi/Z)1 = Q/N  (Z - Yi/QxZ)

Aquí esta ponderat ( (Z - Yi/QxZ)), es te en compre el grau de pobresa entre cada un dels pobres.

Si una persona te una renta en el umbral , Z - Z/Z x Q = 0

Si una persona te una renta igual a 0 , Z - 0 /Z x Q = 1/Q

Es te en compte en aquest cas doncs el grau de pobresa.

LES POLITIQUES REDISTRIBUTIVES (IMPORTANT )

Hi ha 4 grans grups:

Politiques que actuen per la banda de l'ingres

Son les politiques d'impostos, son ingresos pel sector public i despeses per les persones.

• Impostos directes: el que es sol pagar de forma especifica (IRPF)

• Impostos indirectes: s'associa a alguna activitat economica

IVA

Fins quin punt l'IVA serveix per redistribuir la renta? Depen de sobre quin be es carrega i en quin percentatge. Si l'imposem a aquell que es compra un ferrari si s'esta distribuint la renta (del qui te mes a qui te menys). En canvi si se li cobra per aquells bens basics no s'esta redistribuint doncs aquests bens tan els compren els pobres com els rics.

L'ideal seria que el percentatge fos major pels bens de luxe i fos menor pels bens de primera necessitat. Tal recepte per redistribuir no acaba d'anar be. Els impostos indirectes no estan pensats per redistribuir la renta, la seva finalitat de recaptació es per obtenir ingresos, no per repartir. Son altres impostos els que si funcionen be per repartir. Quan el tipus es baix, es fa mes aviat per potenciar la despesa enlloc d'obtenir per repartir.

Hi ha un clar conflicte entre l'equitat i l'eficiencia, el que afavoreix l'equitat perjudica l'eficiencia i viceversa.

Ex.: exces de gravamen d'un impost

Si augmenta el preu en un 16% d'IVA. L'excedent del consumidor s'ha reduit hi ha una perdua d'utilitat del benestar social de les persones. La zona A es la recaptació fiscal, que compensa la reducció que ha patit el consumidor. La zona B de l'excedent del consumidor no es recupera amb la recaptació. Significa l'exces de gravamen de l'impost aquest ens medeix la perdua d'eficiencia global que esta lligada a aquest impost. De que depen la mida d'aquesta zona? De la pendent de la funcio de demanda, si la demanda fos completament vertical no hi haura exces de gravamen (el que perd el consumidor ho guanya l'estat, no hi ha perdua d'eficiencia global, hi ha un canvi de mans nomes). A mes elasticitat de la demanda major es l'exces de gravamen d'un impost indirecte. A menos elasticitat de la demanda, l'exces del gravamen es menor.

Si no es vol perdre eficiencia nomes s'hauria d'agrava bens amb molt baixa elasticitat de la demanda, a ser posible elasticitat 0. Amb els bens d'alta elasticitat de la demanda convindria gravarlos poc o gens. Aixo es eficiencia pero que passa amb la equitat? Els bens de primera necesitat solen tenir una elasticitat baixa. Si seguissim la recete de gravar nomes els bens de baixa elasticitat estariem gravant a bens de primera necessitat i seria injust a nivell social, doncs aquests bens els compren tan pobres com rics. Doncs els pobres gasten mes percentatge de la seva renta a compra aquests bens que no pas els rics, la recaptació fiscal estaria plena d'aportació dels pobres.

Per tant, la equitat i la eficiencia son antagonics.

IRPF

Es obligatori a nivell constitucional, tipic de paisos desenvolupats, grava els ingressos de les persones. Si es un impost es pot utilitzar amb finalitats redistributives.

Fins a quin punt un impost contribueix a la redistribució? Depen de tres factors que tenen a veure amb el disseny de l'impost:

L'estructura, el disseny de la tarifa: un sistema fiscal esta basat en dos principis que son molt diferents entre si:

• el principi del benefici, respon una mica a la idea de que la gent ha de pagar en funció del que reb de l'estat, del sector public (ex.: quan paguem la taxa de les escombraries, aixo e sun principi de benefici). taxa que es cobra per un servei concret. La majoria de taxes son del principi del benefici

• el principi de la capacitat de pago, va en funció del que un té i no del que es rep de l'estat, té a veure amb la capacitat economica de l'individu, de la seva renta, dels seus ingresos.

Perque un impost sigui redistributiu ha d'estar basat en la capacitat de pago i no pas en el principi del benefici, el IRPF esta basta en la capacitat de pago.

La estructura es el conjunt de trams i subquanties en que esta dividit l'impost. Una persona que guanya:

0 - 2 mill 0%

2 - 3 mill 15%

3 - 6 mill 30% Aixo es una tarifa de 5 trams i els % son la tarifa (tipus

6 - 12 mill 45% impositiu)

> 12 mill 55%

Hi ha dos tipus:

• el tipus impositiu marginal, es el percentatge de renta que s'emporta l'estat de la ultima unitat monetaria guanyada o ingres per l'individu

tipus marginal = dT/dY

• el tipus impositiu mig, es el percentatge d'impos a pagar respecte a la renta obtinguda. Es deriva del principal

Tipus mig = 3 mill (el que paga)/ 10 mill (el que guanya) = 30%

El tipus marginal va augmentant segons puja la renta obtinguda per la persona. Com es calcula?

Ex.: suposem un individu que guanya 8 mill

0 - 2 mill 0%

2 - 3 mill 15% = 150.000 (15% d'1 mill)

3 - 6 mill 30% = 900.000 (30% de 3 mill) total 1.950.000

6 - 8 mill 45 % = 900.000 (45% de 2 mill)

El tipus marginal d'aquest individu es d'un 45% perque elsseus ultims ingressos paga un 45%

El seu tipus mig es el 24 %, es el real elq ue li costa es un 24% de la seva renta (1.950.000/8.000.000=24%). El tipus mig tendeix al tipus marginal quan els ingressos son molt elevats.

Definició de progresivitat de l'impost: aquest es progressiu quan l'impost mig augmenta si la renta augmenta no hi ha recaptació.

Si l'impost mig es igual a la constant independent del nivell de renta, l'impost es proporcional

Si l'impost mig disminueix respecte la renta l'impost es regressiu

> 0 progressiu

dTme/dy = 0 proporcional

< 0 regressiu

si volem que un impost sigui redistributiu cal que sigui progressiu. La constitució estableix la obligació a l'estat a que l'IRPF sigui progressiu, paguin mes els rics que els pobres. Sempre un IRPF es progressiu una cosa es el que diu la llei i una altre el que es fa.

Existencia o quantia dels minims exempts, aquella part de la renta que no tributa. En el cas nostre serien els 2 millons. Un flat tax es un impost de tipus unic, independent de renta.

Ex.: Suposem un minim exempt de 6 mill i un impost del 30% de tipus unic

Individu 1 = 10 mill t = 1.200.000 (30% de 4 mill)

Individu 2 = 100 mill t = 28.200.000 (30 % 94 mill)

Tma 1 = T ma 2 = 30 %

Tme 1 = 1.200.000 / 10.000.000 = 12%

Tme 2 = 28.200.000/100.000.000 = 28,2 %

L'impost mig es diferent i progressiu perque augmenta quan augmenta la renta. Aixo s'anomena progresivitat encoberta, no es veu pero es un impost progressiu. Tot impost que presenti un minim excempt que sembla que sigui proporcionales progressiu. L'existencia d'un minim excempt reforça la progressivitat de l'impost, el minim excempt ajuda mes a la redistribució de la renta.

Us de deduccions bonificacions nen base o quota, ( base x tipus = quota, Y x t = T). La idea es fer algun tipus de reducció. Segons les reduccions l'impost es mes o menys redistributiu. Mes que per redistribuir estan pensats per reduir la carrega fiscal.

Renta basica: concepte nou que es pot connectar amb un impost negatiu sobre la renta aquest seria un impost sobre la renta pero amb la peculiaritat

T = tY

- (øYmin - Y )

Si Y > øY l'impost te forma normal si l'individu te una renta mes gran a la minima

Si Y < øY si l'individu no arriba a cert nivell de renta minima l'impost pren aquesta forma

Aixo no es normal, doncs si l'individu no arriba no paga l'impost. En canvi aquí a l'individu se li dona se li paga. La renta basica els individus pel simple fet d'estar a un pais han de tenir un minim d'ingressos, l'estat els hi ha de procurar o assegurar.

Si l'estat paga a algu es perque ha cobrat d'algu altre. Fins a quin punt esta justificat que l'estat subvencioni alguns quan tothom té demanda positiva a cobrar. A la vegada comporta un desincentiu al treball per part de totes aquestes persones que cobren.

Conflicte d'equitat-eficiencia dels impostos directes

øx = tipus critics

Si øx = 0 recaptació 0

Si x < øx recaptació creixent

Si x > øx la gent treballa menys per no haver de pagar tan

Si x = 100 recaptació 0

! T = ! t x ! Y

Si els impostos son abusius es produeix menys del que es podria produir.

Hi ha dos corbes de Laffer, cadascu tindrá la seva visio sobre la corba. La ideologia politica influeix molt, pels liberals es tolerable amb major nivell d'impostos (B) que no pels conservadors (A).

Politiques que actuen per la banda de les despeses

Son politiques socials , son les mes eficaces per redistribuir. Tan les anteriors com aquestes s'han de mirar en conjunt encara que aquestes individualment son millors.

Politica de promocio de la igualtat d'oportunitats, igualtat d'oportunitats es un concepte mes modern del d'igualtat. Aixo no es mes que afavorir que l'estat estableixi euines de manera que les persones independentment de l'origen social puguin accedir o aspirar qualsevol objectiu social. Aquestes politiques funcionen a través d'una eina, el sistema educatiu que tothom pugui accedir a una educació, independentment de la clase social, significa doncs establir una educació publica (gratuita) fins a la secundaria. Com a segon element esta la formació profesional. I per la ensenyança universitaria, la politica optima no es fer-la gratuita perque la composició social d'estudiants universitaris es de families amb rentes altes i fer-ho gratuit seria subvenciona a persones amb rentes altes. El que es fa aleshores es dotar al sistema universitari amb un sistema de beques.

Politica de la Seguretat Social , els programes de la seguretat social contenen:

• subsidis de desocupació, les persones a l'atur tenen uns determinats ingressos durant un determinat temps

• pensions de jubilació o invalidesa

• atenció sanitaria, un sistema sanitari public funciona millor quan es per a tota la població, l'estat de benestar ha d'estar concebut per a tothom. I es millor per evitar desigualtat i perque les persones amb mes ingressos exigeixin mes i son aquests els que fan que el sistema public s'actualitzi

Politica de transferencies per a col.lectius especifics, com poden ser les persones grans, els col.lectius marginats i altres grups especifics (joves...). no tothom es igual, i per tant se'ls hi ha de donar segons les seves necessitats especifiques. Formes de fer-ho:

• tarifes discriminatories (descomptes varis per la gent gran...)

• ajudes especifiques

Politica d'inversió publica, no es fa mai amb objectiu redistributiu sino amb objectiku d'eficiencia. Encara que tenen efectes redistributius importants sobretot a nivell territorial ( AVE, dona gran vida per les zones on passa)

Politiques de rentes i preus

Presenten una redistribució important pero acostumen a ser injustes. Pretenen controlar sobre les rentes els ingressos dels factors de producció o sobre el nivell de preus.

Salari minim, tipus de politica que intenta garantir una renta salarial minima. Interfereixen en les funcions de mercat (produint un exces d'oferta). Els mes radicals n'estan en contra. En tots els paisos hi ha algun tipus de salari minim.

Preus agricoles de garantia , es un preu agricola minim que es garanteix a l'agricultor. Si el preu de mercat es menor que el preu de garantia, l'estat subsidia la diferencia. Preten ser una assegurança pels camperols perque tinguin uns minims de renta. El problema que comporta es el cost que carrega al servei public pagar la diferencia. Normalment doncs els preus de garantia son mes petits que els preus de mercat. Hi ha un problema també d'incentius, doncs els pagesos saben que el mercat no es el rellevant sino el de garantia, i les previsions es fan en funció d'aquest, aixo comporta un exces d'oferta el qual comporta un cost de manteniment (emmagatzament...). Son a la vegada mesures molt injustes doncs els que reben mes subsidis son els grans propietaris. La PAC pero esta en profunda revisió, doncs aixo no pot continuar aixi i menys a punt d'entra els PECOS

Control de lloguers, significa controlar els lloguers evitar que puguin molt. Durant molts anys a Espanya han estat controlats, els propietaris no podien fixar un lloguer lliurement, aixo suposa abusos doncs normalment els propietaris no son persones pobres. Aproximadament l'any 1986 amb el famos decret Boyer s'intenta lliberalitzar el preu dels lloguers aixo comporta un efecte contrari al que es volia, doncs a la practica el propietari abusa dels preus al llogueter. Cap l'any 1992 Borrell modifica la LAU intentava també combatre l'exces del decret Boyer, i intenta corregir el problema de les rentes antigues (les que no estaven afectades pel decret Boyer, doncs aquest nomes liberalitza els nous lloguers). Dins les rentes antigues hi havia els d'alts ingressos, aquests augmenten els lloguers que fins aleshores pagaven miseries, i els de baixos ingresos es congelaven la renta no es permetia que augmentesin els lloguers (els alts i baixos ingresos no son del propietari sino del llogueter). Aixo sembla injust pels propietaris doncs ells no tenen cap culpa de tenir llogats a rics o a pobres. Com a propietari no es podia permetre que l'estat els fixes el preu que havia de fer pagar als llogueters. Hi ha dos maneres de fer politica de vivenda:

• que els serveis publics fagin pisos de lloguer, el propietari es l'ajuntament i a un preu raonable. El problema es la gran inversió, pero hi ha una gran demanda

• les vivendes de protecció social, son vivendes en propietat per part dels que hi viuen. El servei public hi interve facilitant el sol o altres com subsidis en els tipus d'interes...

La politica de vivenda es la mes redistributiva que hi ha. Doncs les politiques d'educació o sanitat publiques son per a tothom i si algu no les fa servir es perque no vol, en canvi la vivenda esta molt clarament orientada a certs col.lectius.

Politica de redistribució d'actius , significa que l'estat expropia. No s'haurien de fer servir perque no resolen cap problema, existeixen alguns casos pero que poden estar justificades com el cas de despres d'una guerra. Pero en situacions normals aixo d'expropiar als mes rics no es pot fer. L'impost sobre el patrimoni es per tenir controlada a les persones que tenen mes es un impost censal mes que no pas el que se n'obte. Aquestes politiques no serveixen per res mes que per atemptar contra les bases juridiques constitucionals on la propietat es un dret que se'n fa del sol expropiat com repartir-lo...

8.4 . DETERMINANTS DE LA DISTRIBUCIÓ

Perque o com la rents es distribueix de forma desigual, quian factors ho expliquen. La renta depen dels factors de produccií que una persona te i com els usa (K, L).

K, es complex perque unes persones tenen capital i altres no, ,... depen d'herencies, de la forma d'estalviar pero no existeix teories que ho expliquin.

L, factor mes homogeni que el capital totes les persones que treballen s'assemblen mes entre si que no pas en funcio del capital.

Explicaions de l'estructura salarial: perque hi ha assalariats que cobren mes que altres, els treballs son diferents cada un amb particulars condicions que porten a diferents salaris.

• Teoria del capital huma: Gary Becker, ha fet tres grans aports a la politica economica. El capital huma es aquella qualitat que te el treball d'una persona que fa augmenti la seva productivitat. Aixo no es una teoria de distribució de la rents sino que afecta al mercat de treball i com a molt al creixement. El capital huma es de diferents tipus segons Becker:

L'educació, ensenyança, permet que les persones aprenguin i excerceixin certs tipus de treball. Es suposa que le spersones en aquesta feina guanyen productivitat

La formació en el treball, apendre les rutines , els coneixements... es la millora , l'adaptació de l'individu a l'empresa on treballa. Aixo augmenta la productivitat.

La cura medica, la persona que vigila i no abusa del tabas, l'alcohol... rendira mes

Moviments migratoris, suposem un mateix individu fent la mateixa feina a l'Equador i a Espanya, aquí el rendiment sera major que a l'Equador , rendira mes perque la societat esta mes desenvolupada, les empreses produeixen mes, l'individu nomes per traslladar-se ha augmentat productivitat, augmenta el capital huma. No per situacions personals sino pel context.

Recopilació d'informació sobre les condicions de treball, suposem dos vacants de feina una a Cornella i l'altre a Hospitalet, i l'individu es de St Boi, l'individu escollira Cornella i rendira mes aquí pero aixo cobrara mes.

Adquirir capital huma es un proces d'inversió es gastar avui per obtenir mes dema. Els costos d'inversió en capital huma son dos:

• Costos directes: per exemple en l'ensenyança, els desemborsaments que fem en materies, transport..

• Costos d'oportunitat: els ingressos que es deixen de guanyar perque l'individu esta adquirint capital huma.

Cal sumar els dos.

Pel proces d'inversió cal tenir en compte la corrent d'ingressos i la de despeses (s'hi troben els dos costos)

 G / (1 r )t <  Ingresos / (1 + r)t ! l'individu te incentius per continua invertint en capital

huma

 G / (1 + r)t >  Ingresos / (1 + r)t ! a l'inreves

L'individu inverteix en capital huma fins que :  G / (1 r )t =  Ingresos / (1 + r)t

De que depen que un individu inverteixi mes o menys en capital huma? Hi ha diferents tipus de factors que ho expliquen:

• Factors de tipus psicologics, els individus prenen decisions en funcio de la seva psicologia. Hi ha individus que son capaços d'esperar (invertir mes) i altres no (invertir menys).

• Els fallos de mercat, te a veure amb el cost de la formació. No tothom te els recursos necesaris per adquirir capital huma (a nivell educatiu) aixo suposa una errada de mercat perque la persona pot ser bona i tingui desitjos i no pot. Si aixo afecta a moltes persones es subvencionara la inversió

• El capital huma, aquí es on actua l'accio publica. L'estat pot intervenir per permetre que les persones que no tenen recursos puguin aconseguir capital huma. Com ho fa l'estat?que aquest sigui com un analista per concedir credits a aquestes persones. No com en el factor anterior on l'estat no pot modificar la seva psicologia.

Becker parla de dos tipus de formació al treball:

• formació en el treball complementaria generica, es aquell tipus de formació que augmenta la productivitat de l'individu en aquesta empresa i en qualsevol altre on pugui anar

• formació en el treball complementaria especifica, formació que incrementa la productivitat de l'inividu pero nomes en l'empresa on esta.

La formació tendeix a ser generica a ser generica, no es dona en la practica l'especifica. La formació generica l'individu se l'apropia, son els que han de pagar-ne els costos, perque si despres marxen de l'empresa se l'enduen.

En canvi l'especifica l'individu te un incentiu igual a 0 a pagarla perque si despres amrxa no li servira de res. En aquest cas es l'empresa qui la paga.

Com afecta aixo als salaris? Els dos tipus de formació augmentan la producció i aixo fa augmenta els salaris. Pero en el cas de la formació especifica no es aixi, pero si li mantenen el salari i el treballador marxa l'empresa perd la inversió feta, per aixo a l'individu se li pot augmenta el salaria encara que aquest no reculli l'augment de productivitat. Es fa perque la persona no tingui incentius a marxa. Es logic que les persones amb mes capital huma tinguin un sou mes elevat i que les persones amb menys capital huma tinguin menys sou. Cal destacar pero que les dispersions entre les dotacions de capital huma (relació 5 a 1, potser) son menors que les dispersions en els ingressos (relacio 10 a 1, potser).. si la dispersió en ingresos es molt mes gran que la dispersio en capital huma la teoria te bastants defectes. A part del capital huma existeixen altres factors per explicar les diferencies salarials, pero que no es poden concloure en una teoria.

• Segons el tipus de sector : per exemple entre el comerç i l'electric

• Origens social : les persones de bones families obtenen millors ingresos al llarg de la vida que els que no. Son molts els fills que segueixen la professio dels pares. Es diu que el capital huma s'hereda.

Alguns enfocaments de justici distributiva (justicia alhora de distribuir la riquesa el poder, la renta, en la societat. Quines regles se segueixen). Neixen al segle XVIII els enfocaments moderns de jsuticia distributiva (Hume, Smith, Kant...). Els enfocaments fan referencia a l'utilitarisme. Parteix de la utilitat, mesura satisfactiva de les persones. Tot allo que augmenta la utilitat es desitjable. L'objectiu de la missio publica. I els altres dos enfocaments o criteris son la dotació i l'igualitaris.

Criteri utilitarista : propugana a la utilitat com a valor etic suprem. La utilitat es una mesura de la satisfacció que tenen els individus. El criteri just es la maxima de la utilitat social que es igual a la suma de les utilitats individuals. La utilitat no es pot medir, no es quantificable i aixo es un problema doncs aquest enfocament significa que es molt subjectiu. L'objectiu dels poders publics es doncs augmenta la utilitat social. Aixo te a veure amb la redistribució de al renta?

Suposem que la utilitat marginal de la renta es decreixent. Aixo ho creuen els defensors filosofs d'aquesta utilitat. A mesura que augmenta la renta proporcionen una utilitat cada cop menor, al utilitat marginal de la renta es decreixent. Si a un individu se li treu renta cap a un altre que te una renta menor, s'aconsegueix l'objectiu d'augmenta la utilitat general doncs el que guanya guanya mes del que perd l'individu que perd. Tot aixo son coses molt del s. XIX, doncs l'economia teorica nega tot aquest tipus de criteris, doncs generen problemes de compensació. Doncs consideren que el que un guanyi i l'altre perdi (com a criteri de justificació de la politica economica) no es just.

Criteri de dotació : es fonamental en la propietat dels factors de producció, per part de l'individu i l'us que aquest els hi dona. Hi ha subcriteris:

Basat en la recepció del que un pot guanyar en el mercat : significa que es socialment just el criteri de distribució de la renta que ofereix el mercat. Criteri molt de dretes molt ultraliberal. Segons aixo si es just socialment no cal fer cap tipus de correcció de redistribució per aprt del poders publics. (distribució primaria ! distribució secundaria)

Basat en la recepció del que un pot guanyar en el mercat competitiu: parteix de l'anterior pero mes restringuit. S'introdueix una correcció que els ingressos que una persona pugui rebre d'un mercat que no sigui competitiu, aquests ingresos no son justos socialment. Per exemple els ingresos d'un monopolista. Criteri també purament teoric significa també que l'estat no caldria que fes cap correcció si els mercats fossin competitius. El govern hauria de lluitar contra els monopolistes.

Basat en la recepció de les rentes del treball : el que seria just serien aquelles diferenies socials, que provinguessin pero de les diferencis en el treball. Suposant que els mercats de treball son competitius. Si un guanya 5 i l'altre 7 es socialment just. El que no seria just serien diferencies d'ingresos provinents del capital no del treball.

Basat en la recepció del que un pot guanyar en un mercat competitiu pero partint d'una posició identica : parteix del mercat competitiu i s'afageix una nova restricció a part de que els mercats han de ser competitius significa que han de partir des d'un mateox nivell. Apareix aquí, tot lo d'igual d'oportunitats. Significa que no te cap merit tenir els mateixos ingressos que un altre pero que s'ha rebut una herencia...es a ir, que no s'ha guanyat a pols. Aleshores si es recessió una politica redistributiva. Avui dia aquests criteris si s'utilitzen.

Criteris igualitaristes : considerem que el que es just socialment es algun tipus d'igualtat. La qual cosa no es dona mai. La igualtat absoluta signifca que la societat seria molt justa. Aixo no es competible amb el capital (amb l'economia de mercat). Amb aixo se suposa quelcom molt raical. Un altre concepte també basat en la igualtat proposa un criteri també igualitarista pero no tan radical el criteri del maxi-mini de Rawls.

Suposem dos individus: A reb ingresos que son nomes laborals

B no te ingresos

Suposem que A paga T i aquests es transfareixen a b. Varis escenaris:

Tipus impositiu	A (h que W)	(LW) w = 10	Pagament T	Ingresos nets	Y de B = t d'A
0%	6	60	0	60	0
15%	7	70	10, 5 (15% 70)	59,5	10,5
30%	5	50	15	35	15
50%	2,5	25	12,5	12,5	12,5
80%	1	10	8	2	8
100%	0	0	0	0	0

El del 30% es el criteri maxi-mini i el del 50% es el criteri igualitarista

• si el criteri fos igualistaris la sol.lució socialment justa seria tan A com B obtindrien 12,5 d'ingresos.

• El criteri del maxi-mini diu que el criteri just es el que maximitza la situació de l'individu que esta pitjor (de renta) existeixen pero diferencies entre A i B.

El contracte social de Rousseau els individus es troben en un Estat natural i observa que si s'associen estaran millor.

Rawls parteix dient que com el contracte social els individus partint d'una situació natural escollirien també el criteri maxi-mini. Es troben pero amb una situació de risc doncs no saben en quina situació estaran tene un vel de la ignorancia. Si suposem que els ingresos nets d'A es igual al valor de la producció en el criteri maxi-mini per wa = 35 el valor de la producció (ingressos bruts)= 50. Si fos pel criteri d'igualtat absoluta seria de 25. Tot i aixi per aconseguir una solucio socialment optima (si suposem que el criteri maxi-mini) la societat esta renunciant a 20 unitat de producció, doncs el valor maxim es de 70. Pero si es vol major igualtats'ha de reduir l'eficiencia.

A la practica s'aplica un criteri mixt canviant un criteri de dotació compensat amb un criteri de tipus igualitarista que intenti oferir a tot el mon uns minims i ha de ser el sector public el que ofereix uns minims (pensions, sanitat publica...). Aquest es el criteri que s'anomena equitat categorica.

TEMA 9 CREIXEMENT I DESENVOLUPAMENT ECONOMIC

9.1. CONCEPTE

Creixement economic

Es el concepte sobre el que mes s'ha escrit. Que es el creixement economic? Es l'augment de la producció que es produeix en un determinat territori en un determinat temps. Cal distinguir entre creixement economic a llarg plaç i a curt plaç.

• El creixement (augment de la producció) a curt termini, obte la maxima producció possible a partir dels factors que es tenen.

• El creixement a llarg termini estudia el creixement de la producció pero tenint present que capital i treball no son fixes i per tant s'ha de determina l'augment de la producció a partir `aixo. Exactament de com augmenta el capital per tan coneixer com va la inversió.

Per determina l'augment de la economia tan a curt com a llarg termini estudiem el PIB (la gran mesura, la mes usada per la producció) i la seva evolució també la producció per capita el consum per capita, la productivitat, la productivitat del treball (producció/nº de treballadors, en nº ocupats o hores de treball), la varietat com a rang d'elecció de consumidors, com mes desenvolupada es una economia major es el numero de bens disponibles que tenen els individus a l'hora de consum. Quan el ventall d'opcions es mes ampli indica millor nivell de vida.

Perque existeix aquest desig de creixement economic? Varies raons:

• un pais que creix molt te un augment del nivell de vida de la seva població (augment de la producció, hi ha mes bens i per tant augmenta el nivell de vida)

• el creixement (mes a curt termini) permet disminuir l'atur (Llei d'Okun)

• el creixement economic serveix també per disminuir les desigualtats socials

Desenvolupament economic

Seria un proces segons el qual el creixement economic es generalitza i ens permet augmenta el nivell de vida en conjunt de la societat i oferir uns certs minims a la major part de la població. Es doncs un concepte dificil de quantificar. Pero el que es clar que tot desenvolupament economic va precedit d'un creixement economic. Per intentar medir el desenvolupament s'utilitzen els index compostos.

• IDH (Index de Desenvolupament Huma) elaborat per l'ONU. Recull una serie de variants (renta per capita, esperança de vida, mesures del grau d'industrialització, mesures sobre el sistema educatiu com a taxa d'inalfabetització)i es calcula un numero igual en IDH. Apareixen aleshores els paisos europeus i els que menys son els africans

• Renta per capita, s'utilitza molt com indicador de desenvolupament. Encara que no recull moltes coses, es facil calcular-ho i per aixo s'usa

Recull productes finals que apareixen en el mercat

No recull l'erosio dels recursos naturals

Creixement : PIB i al seva evaluació No recull be, subestima els serveis socials

Una altre limitació es l'evolució dels preus (deflactors, problematics) son ploblemes afegits

Desenvolupament : Renta per capita i la seva evolució ! Indicador que deriva del PIB i per tant

te les mateixes limitacion que ell

9.2. ELS DETERMINANTS DEL CREIXEMENT ECONOMIC

De que depen doncs el creixement economic? Existeixen varies aportacions, de Lewis, Rostow que tenen a veure amb el capital. Son els dos anteriors als anys 50. Veurem pero tres enfocaments teorics sobre el creixement que son moderns:

Teoria Neoclassica : les aportacions de Solow que fan un model de creixement que encara es valid

Teoria del creixement economic : dels anys 80, principal exponent Romer son innovacions de la teoria neoclassica, corregeixen problemes d'aquelles

Teoria evolucionista : el pare va ser Nelson. Parteixen del concepte d'evaluació Darwinista (evolució biologica) i intenten plasmar-ho en l'evolució economica. Son teorica del canvi tecnologic que tenen implicacions sobre el creixement.

Previament a desenvolupar-les. Estudiem els determinants o factors del creixement economic:

Utilització dels recursos ociosos : si en una economia el capital i els treballadors no funcionen (maquines que no funcionen i persones aturades). Cal intentar que aquests que no tenen us funcionin. Politica de lluita contra l'atur son doncs de creixement economic perque van en contra del treballador ocios.

Augment de la productivitat (productivitat/persona)

Augment del numero d'hores de treballadors (significa que no es perdin no es despilfarrin hores de treball) aixo no significa que augmentin les jornades de treball.

Assignar mes eficaçment al factor treball, establir mecanismes que afavoreixin la movilitat funcional i geografica. Transfereix treball dels sectors mes atrassars als mes moderns.

Estimular els processos d'acumulació de capital i facilitar els medis financers per fer-ho possible. Sol ser que el nou capital (noves maquines,...) es millor a l'anterior. El nou canvi tecnologic afavoreix. Cal doncs fomentar tal inversio en capital. Es pero un proces costos i calen doncs donar-se uns medis de base, subsidis a la formació de capital, empresas de capital de risc,... que existeix disposició de diners.

I =  K I = f (i)

Fomentar el desenvolupament de nous sectors economics i la utilització de noves tecnologies. Per quines raons? Es convenient assignar recursos al desenvolupament per no quedar-se enrere. I també a les noves tecnologies.

I+D/PIB= ratio que ofereix el % PIB dedicat a I+D

Foment de les inversions en capital social (en infraestructures). Son les carreteres, ports, aeroports, cablejat... De poc serveix desenvolupar molt en I+D si despres per transportar-ho hi ha problemes. Tot aixo (de les infraestructures) es una funcio directa de l'Estat, es competencia pura seva. En els altres casos l'Estat ofereix incentius.

Inversió en educació i en capital huma : l'unica forma d'estar al dia d'aquest canvi tecnologic es tenint un personal molt adecuat i que s'adopti. Cada cop mes s'aposta per una formació continua. El sistema educatiu també es de competencia publica.

Tots aquests factors contribueixen al creixement.

9.3. MODELS TEORICS DE CREIXEMENT

Model Neoclassic (model de Solow): previament cal explicar el residual. Als anys 50 va surgir una polemica sobre el creixement els economistes s'obsessionen en aconseguir un creixement. Els models de creixement parteixen d'una funcio microeconomica

Q = f (K,L) si augmenta K i L aleshores augmenta Q

Solow estudia la producció a EEUU durant un periode molt llarg (1909-1949). Va medir l'augment de Q, K i L i obtingue un resultat de que durant aquest periode l'augment de Q = 2,9% anual, aquest es descomponia en un 1,09% de L i un 0,32% de K que si ho sumem dona 1,41% per tant l'augment d'aquests dos factors expliquen menys de la meitat de l'augment de Q. Aixo es molt pobre ja que estem partint de Q= f (K,L) nomes esta en funcio de dos valors. Hi a un 1,49% que no s'explica. Aquest es el concepte del residual, par de l'augment de Q que no queda explicada en l'augment de K i l'augment de L. Quins factors economics estan darrere d'aquest residual? Solow diu que parteix del que no podem explicar. Segons ell, una possible explicació d'aquest residual seria el canvi tecnologic (l'augment de producció que fa possible el canvi tecnologic en els anys). No es l'unica explicació Solow també parla del capital huma, de les millores organitzatives...

El model de Solow sorgeix a partir del descobriment del residual. Tan aquest model com els altres que estudiarem son a llarg termini.

Funcio de producció : Y = A x f (K,L)

!

residual

Suposits del model:

• L, el seu augment ve determinat per causes exogenes al model

• Els mercats son competitius

• Hi ha plena ocupació

Si introduim el temps : Y(t) = A (t) x f [K (t), L (t)]

Aleshores un augment de la rents depen de varis factors: de l'augment dels factors i de l'evolució del residual. De manera que quan una economia s'intensifica augmenta K/L (incrementa doncs el capital per persona o capita). En el capitalisme hi ha una tendencia a la intensificació. Les empreses inverteixen en el capital perque si no ho fan elles ho fara una altre. I en quan a evolució del residual es refereix al canvi tecnic.

Si augmenta K/L aleshores augmenta Y/L, pero es un augment amb rendiments decreixents, segons augments mes K/L augmenta menys Y/L (la segona derivada es negativa). El pas de A a B es degut a un augment de factors, pero no pas d'una evolució del residual es a dir, d'un canvi tecnologic. Pero si:

De A a B hem dit que tan sols es produeix una intensificació. Al cap d'un temps amb la mateixa ratio de K,L. Pasa de B a C es produeix una millora qualitativa dels factors de producció.

Que pasa amb la retribució dels factors de producció? Si allo explica be el funcionament de l'economia que passa amb els ingressos de k i L?

Per veure-ho mes clar suposem que no es produeix canvi tecnologic, que nomes hi ha un increment dels factors (primera corba que no es produccio). Els salaris augmenten (els treballadors tenen cada cop mes maquines) tot i no produir canvi tecnologic nomes intensificació.

Produccio mesurada pel PIB, PNB o altres

!

Y = A Kð Lð ð = 1 - ð

!

parametre A = A (t) i que oer tan a llarg termini varia , correspon al residual

Aquesta funcio te rendiments constants a escala, i es pot comprobar:

Y = A Kð L1-ð Suma d'exponents = ð + 1-ð = 1 ! constant

Y - L = A + ð K + (1- ð) L - L = A + ð ( K - L )

L'augment de K es degut a la inversio de les empreses i la financiacio d'aixo va a carreg de l'oferta (de l'estat de les families i de les propies empreses).

= 0 si no existe deficit public

!

S c/c = (T - G ) + (S - I ) ! S = I

!

= 0 si no existeix deficit a c/c

Existeixen dos tipus d'inversió : la nova, que es fa per primera vegada (augmenta K) i la de reposicio, que es la inversio que es destina a reposar aquelles peces de K que s'han anat amortitzant (desgastant)

K = amortització en relacio amb el K que ja existeix 0 < K < 1

IT = K + K

S = K + K

S/K = K/K + K/K S/K = K + 

Productivitat mitja del capital (el que produeix

cada unitat de capital en un determinat temps)

!

Y/Y x S/K = K +  S/Y x Y/K = K +  S x Y/K = K +  SY/K -  = K

!

quantitat de S quer es produeix cada any

( propensió marginal a estalviar)

S Y/K -  - L = K - L ! K/L

S Y/K -  - L = K - L

Y - L = A + ð ( S Y/K - δ - L )

Y - L = A + ð (K - L )

Aquesta expressio ens diu que al taxa de variacio de la renta per capita depen de:

• La productivitat el capital, si Y/K augmenta aleshores (Y - L ) augmenta

• Taxa de variació de L si augmenta L aleshores disminueix (Y - L )

• El residual si augmenta A aleshores augmenta (Y - L ), aquest es el factors mes quantitatiu. Si A es mes gran significa que la productivitat es mes gran també

Si introduim el canvi tecnologic com evolucionen r - K/L i r - w ? aquestes corbes es desplacen aleshores cap a l'esquerra.

Implicacions d'aixo:

Si hi ha canvi tecnologic els salaris continuen augmentan, pero ara els intereses augmenten o com a molt es queden constants, abans disminuien.

I x r augmenta perque la productivitat marginal del capital augmenta quan abans disminuia degut al canvi tecnologic

I x Pmak augmenta perque cada cop es mes productiu

Els problemes i debilitats d'aquests models neoclasics de creixement que fan sprgir noves respostes son quatre:

El canvi tecnologi es exogen. Que el canvi tecnologic sigui exogen significa que depen de ran extraeconomiques. Es a dir, si A > 0 no s'indaga el model no ens indica l'origen d'aquest creixement. Aixo es una gran limitació doncs el model no ens explica el mes important. Es molt complex introduir les causes el canvi tecnologic degut al propi model.

La convergencia. La hipotesis de la convergencia deriva dels models tipus Solow. Significa que els paisos comparteixen tots la mateixa tecnologia, aleshores el canvi tecnologic pot passar entre paissos, al funcio de producció de tots ells es la mateixa. Una maquina moderna s'introdueix per primera vegada en un pais desenvolupat amb el temps arriba als paisos desenvolupats com que aquests incorporen les tecnologies mes tard i alli el L es mes barat aleshores al cap d'un temps les inversion son alla mes rentables i per tant aquesta passa de paisos mes desenvolupats als menys desenvolupats. Aixo comporta que aquests paisos menys desenvolupats creixen mes rapid i els aproxima cada cop mes al nivell dels paisos mes desenvolupats pero ni els igualen ni superen. Es va produint una disminucio de les diferencies una convergencia de la renta per capita. A la practica aixo no passa del to.

Son models que exigeixen sempre els rendiments decreixents del capital (si no opera el canvi tecnologic). Els rendiments del capital a la practica no son decreixents sino que poden arriba a ser creixents. Aixo va en contra de la convergencia. Son coses que expliquen model mes moderns i no pas el de Solow.

Capital fisic. Els models moderns, introdueixen el paper del treball qualificat huma, en els models de creixement. On no hi ha hipotesis de la convergencia, els rendiments son creixents...

Models de creixement endogen o les noves tecnologies del creixement: (Roner, Krugman, Lucas) Son teories dels anys 80. Intentaran tapar els forats del model neoclassic, tots ells son economies neoclassiques que intenten subsanar les errades del model neoclassic. A mes afegeixen a la visio neoclassica ideas de Schumpeter. Les teories evolucionistes, un altre model, també tenen idees de Schumpeter.

Tots aquests model de creixement (de tots aquests autors) estan molt obsessionats amb el canvi tecnologic. Aquella A del model de Solow, en aquest sentit aquests models no han evolucionat molt, el merit es el ffet d'intentar explicar perque aquesta A augmenta i aixo ho fan ells.

Les activitats d'I+D presenten externalitats i que tenen una inflacio molt important en el creixement, aquests models com sempre parteixen de la funcio de produccio d'una empresa

Funcio de producció = f ( variables especifiques de l'empresa, index o grau de desenvolupament de

! ! la tecnologia)

quantitat de capital que s'usa depen de l'stock de coneixements

quantitat de treball que existeixen en un determinat

la tecnologia concretament pais en un determinat moment

Aquesta tecnologia presenta una caracteristica de bens publics, doncs son bens no rivals (els coneixements no s'esgoten tothom els utilitza) i no exclusius (ningu ha de pagar res per utilitzar-los tot i que al principi existeixen patents).

La tecnologia (al ser un be public) presenta errades de mercat, doncs la tecnologia que es genera es menor que l'optima. Doncs si aquesta es no rival i no exclusiva, les empreses no tenen exclusivitat sobre ella i per tant no inverteix tan.

Per paliar aquests problemes existeixen sistemes institucionals que intenten limitar la no rivalitat i no exclusivitat (les patents son precisament aixo, son sistemes que intenten resoldre tals problemes de no rival i no exclusiu, aquests duren 20 anys maxim i durant aquest temps l'inventor te dret de quedar-se amb l'invent i amb els rendiments, a la practica pero res dura 20 anys sempre algu ho copia) i a mes intenten produir mes tecnologia utilitzant el servei public (l'estat també pot ajudar a les empreses a que aquestes inverteixin mes en tecnologia, subsidiant-les o amb desgravacions fiscals).

L'activitat innovadora es complexa i te molta incertesa, doncs les empreses quan investiguen no saben al que obtindran. Aixo no passa amb altres bens publics. Per generar tecnologia també ho pot fer el servei public no nomes les empreses i ho fan mitjançant inversions i creant coneixement.

Que la creacio de tecnologia tingui externalitats de be publics no significa que una empresa no obtingui rendiments d'un invent. El que te carácter de be public son els coneixements, idees... Si les empreses obtenen reniments de la investigació, poden fer accions de I+D, destinar-hi recursos, per tal d'obtenir beneficis i mes si el govern crea subvencions. Mes desenvolupament en un pais significa mes despesa en I+D. L'I+D esta motivat per la busqueda de beneficis, per no quedar desfassat... si aixo s'afegeix en els models de creixement: progres tecnologic motivat per raons economiques amb aixo estem endogenitzant el canvi tecnologic (I+D, com a decisions de les empreses per obtenir resultats economics), les empreses prenen decisions economiques.

El que ha generat una empresa amb la seva inversio, ho acaben aprofitant les altres. Aixo es una externalitat doncs els coneixements s'han difos han passat a ser de domini public. Aquests efectes s'anomenen Spillovers, efectes externs doncs beneficia les altres empreses sense haver de pagar. Aquestes externalitats son molt importants. Existeix un cert tipus de spillover tecnologic,suposem una empresa que inverteix en I+D i obte resultats aquests spillovers els pot aprofitar una altre empresa per millorar la seva I+D. Aixo significa que I+D pot generar I+D. Aixo explica perque el desenvolupament tecnologic va tan “rapid” en els ultims temps. En els paisos on aixo esta molt desenvolupat el creixement economic es mes diferencial. El problema es que no tots els paisos generen molt flux tecnologic, no mantenen un sistema d'investigació. Aixo fa que en el mon real la convergencia no es produeix, doncs sempre hi hauran uns paisos que aniran mes rapid que els altres.

Per exemple, generar un software un programa d'ordinador. La inversio inicial pot ser molt gran. Un cop obtingut la seva reproducció (fer copies) presenta una caracteristica important i es que es barat. Crear es car i en canvi difondre es barat. Els costos fixes son molt alts pero els costos variables son aproximadament 0. Aixo significa que els rendiments siguin creixents doncs els costos mitjos decreixen. Aquesta es una altra caracteristica (rendiments molt alts creixents, no es donen els rendiments decreixents) de la tecnologia, per tant, encara es mes impossible la conveniencia. Tals rendiments porten doncs a la no competencia, al contrari reforcen el paper dels oligopolis, existeixen barreres d'entrada.

Existeixen diferents models i teories, per exemple: mes del 50% del creixement de la productivitat en una mostra de 19 paisos de la OCDE es deuen a les innovacions tecnologiques pero generades fora d'aquests, provinent d'EEUU, Alemania, Japo, els tres paisos amb l'economia mes dinamica. Aquests spillovers no nomes operaven al pais d'origen sino que exporten. Aixo es molt important i demostra la potencia d'aquests tipus d'activitats. EEUU mes Alemania mes Japo mes Gran Bretanya mes França obtenen mes d'un 10% del seu creixement provinent de la I+D generat en el seu propi territori. Existeixen tres grans raons per demostra com l'impacte internacional de I+D es produeix a nivel mundial.

Per un acces a un major volum de coneixements, augmenta la productivitat del pais que reb els coneixements de fora augmentant la productivitat aixo augmenta l'acces i la utilització de coneixements provinents de fora (relacio directa). Aixo es pot aconseguir si en el pais receptor existeixen persones capaces de saber aprofitar el que es fa fora. També son importants els recursos. Cal adapatar la tecnologia extrangera als usos de la nostra empresa, per treure-li el maxim profit. La capacitat d'adaptació es doncs molt imporant i exigeix persones qualificades i capacitades i recursos.

L'acces a bens de capital (maquines) perque l'acces a bens de capital extranger millora la nostra productivitat? Perque la maquina que es compra, s'importa, incorpora canvis tecnologics (es el que s'anomena canvi tecnologic incorporat). Importa maquines es doncs una forma fantastica d'augmenta la productivitat. Pero aquestes maquines (com deiem a l'apartat anterior) han de ser ben utilitzades per treure-li el maxim profit

La inversio extrangera directa (tercer canal), empresa extrangera monta en un altre pais una sucursal. Les responsabilitats publiques: models proactivistes fomenetten que els governs intervinguin en les empreses per ajudar a que inverteixi en I+D, sistemes educatius, infraestructures i politiques tecnologiques.

Existeixen altres models de creixement, els evolucionistes que tenen diferent forma d'actuar, pero que arriben a les mateixes conclusions, que els governs han d'invertir.

LIMITACIONS DEL CREIXEMENTS

El creixement es possible pero presenta també problemes:

• qualitat de vida

• recursos naturals, un creixement elevat significa desaprofitar els recursos naturals

• sostenibilitat, no es tracta de creixer rapid sino de mantenirlo a llarg termini sostenirlo