TREBALL DE DIALECTOLOGIA SOBRE

Í N D E X

Introducció...........................................................................................2

1.- Aproximació general a l'extremeny...................................................6

2.- Trets dialectals dels textos d'Extremoduro.......................................9

2.1.- Lèxic...................................................................................9

2.2.- Morfosintaxi......................................................................32

3.- Trets dialectals de la oralitat d'Extremoduro..................................41

3.1.- Fonètico-fonològics............................................................41

3.2.- Entonació..........................................................................48

Abreviatures.......................................................................................51

Bibliografia.........................................................................................52

ANNEXOS:

Petita biografia d'Extremoduro..................................................54

Lletres de tota la producció d'Extremoduro................................57

Mapa per la localització de les paraules del treball.....................80

CD amb selecció de temes d'Extremoduro.................................83

INTRODUCCIÓ

Aquest és un treball en el qual intentarem fer una aproximació a la parla reflectida en l'obra del grup de rock dur Extremoduro.

Sovint, quan intentem fer una recerca en dialectologia, encara tenim una concepció antiga d'aquesta disciplina. Sovint, a l'hora de triar la temàtica del treball, encara estem massa influïts per la definició d'informant que es va donar al segle passat com a ideal (NORM: nonmobile, older, rural, males). Aquest acrònim s'adiu a un tipus de recerca que busca una llengua que sempre està en extinció, i viu de la premissa implícita (encara que segurament que no seria mai reconeguda pels que ho practiquen) que abans es parlava millor. Si més no, està basada en la idea que, en el món actual, s'està perdent la diversitat dialectal d'un passat no tan llunyà, i que cal extreure l'essència d'aquestes parles a aquells qui encara la posseeixen. Sense tenir res en contra d'aquesta última premissa, el cert és que, si només ens fixem en aquest tipus d'informants, sempre creurem que els dialectes estan en extinció. Sempre veurem com a dèficit contra el qual lluitar el canvi lingüístic que hi ha entre tres generacions correlatives. Perquè aquest procés es pugui invertir, algú s'ha de dedicar a estudiar allò que es parla en l'actualitat. Una nova definició d'informant podria ser JUCAX: Jove, urbà, culturalment actiu i xerraire, per exemple. O moltes d'altres.

Nosaltres hem triat de fer aquest treball, en primer lloc, perquè ens agrada molt el grup Extremoduro. Però també perquè creiem, sincerament, que la parla d'un personatge de l'escena pública, provocatiu, mal parlat, drogoaddicte confés, i estrident, és tan interessant com la d'aquell home rural, sedentari i d'edat avançada d'un poble que s'hi ha d'arribar amb muntura. Pensem que apropar-nos a la parla d'Extremoduro és, també, una bona manera d'aproximar-nos a la dialectologia.

Tal i com es pot veure a l'índex, aquest treball està dividit en tres parts substancials. Per començar, hem intentat posar les bases i el marc del tipus de parla sobre la qual hem fet la recerca, en l'apartat 1, Aproximació general a l'extremeny. El contingut del treball es reparteix entre els punts 2 i 3, que són les mostres escrites i les mostres orals d'Extremoduro, respectivament. Dintre els trets dialectals dels textos d'Extremoduro, hem diferenciat un apartat de lèxic i un altre de morfosintaxi. L'apartat de lèxic és un recull de mots trobats al llarg de l'obra d'Extremoduro, que tenen alguna cosa a veure amb la parla d'Extremadura. Com a mínim, així ho hem intentat demostrar. A l'apartat de morfosintaxi, hem intentat trobar aquelles característiques que els manuals apuntaven com a típiques de l'extremeny, en els textos del grup de rock. Hi hem inclòs totes aquelles que hem trobat.

Dintre els trets dialectals de la oralitat d'Extremoduro hem diferenciat aquells que són estrictament fonètico-fonològics del que és l'entonació. En ambdós casos, hem hagut de basar-nos només amb l'audició dels discs d'Extremoduro. El treball està completat amb quatre annexos en els quals hi hem inclòs una petita biografia del grup, les lletres de tota la producció d'Extremoduro, mapes per a la localització de les paraules de l'apartat de lèxic, i un disc compacte amb una selecció de temes d'Extremoduro que ens servirà, sobretot, per il·lustrar tota la part oral del treball.

Aquest treball no pretén ser un estudi exhaustiu sobre l'extremeny, ni tan sols, un estudi exhaustiu de la parla del grup musical Extremoduro. La nostra base lingüístico-dialectològica no ens permet un objectiu tan elevat, i a més, l'objecte d'estudiés, bàsicament, un corpus de cançons. Hem de considerar el fet que en aquestes, la oralitat es pot veure afectada per les necessitats musicals (melòdiques i sobretot rítmiques), i que, per tant, el llenguatge, no està en estat “pur”, per entendre'ns. Així doncs, segurament, els textos de les cançons d'Extremoduro no corresponen a la seva parla oral espontània (és per això, que sobretot en la part fonètico-fonològica del treball, ens hem intentat basar en els fragments parlats de la seva discografia).

Però tot i això, intentarem aproximar-nos al dialecte extremeny de la llengua castellana, el qual fins ara ens era del tot desconegut, a partir de l'obra d'aquest grup de rock dur. I amb això, potser no obtindrem una visió general de l'extremeny però sí que obtindrem una mostra viva i actual de la parla d'un extremeny de Plasència. Si més no, aquella parla que ell ha volgut fer pública a través de la seva obra. I si, per una banda, pot semblar un objectiu pobre fixar-se només en la parla d'una sola persona, de l'altra, creiem que és molt significatiu el fet que aquesta persona faci arribar aquesta parla a centenars de milers de joves de tota la península.

Hem de comentar, a part de tot això, que, en contra del que havíem acordat amb el professor a les reunions prèvies a la redacció d'aquest treball, segons les quals havíem de diferenciar quina de les parts del treball havia redactat cadascun de nosaltres, hem optat per la fórmula de la redacció conjunta. No per una voluntat premeditada, sinó perquè ha sortit així de forma natural. Ens expliquem: si bé en un principi, vam començar a treballar des d'aquest primer plantejament, ens vam trobar discutint llargament tant idees com fórmules de redacció, pensant i argumentant opinions diferents que s'havien de consensuar, redactant trossos conjunts per homogeneïtzar criteris de treball... de manera que quan ens en vam adonar ja havíem redactat la meitat del treball de manera conjunta. Quan vam valorar el resultat, en vam quedar sorpresos: la qualitat era superior a la que haguéssim aconseguit redactant per separat. I, a partir d'aquell moment, vam decidir redactar la resta de la mateixa manera. Cal dir també, que aquesta no era la forma de treballar més fàcil i còmode per a nosaltres. Si haguéssim treballat sols haguéssim tingut molts menys problemes d'horaris, discussions i el treball s'hagués acabat amb molta més rapidesa, però creiem que valia la pena, ja que ens hem entès i hem treballat per igual. Preguem que s'excusi aquesta llicència nostra, esperant, sincerament, que el resultat ho sàpiga compensar.

1.- APROXIMACIÓ GENERAL A L'EXTREMENY

«La mayor parte de las características del extremeño son comunes con otras zonas lingüísticas, pero juntas configuran la peculiaridad de las hablas extremeñas»

Antonio Salvador Plans.

L'extremeny, a diferència de l'andalús, és un dialecte regressiu. Els parlants d'extremeny no tenen una bona consciència de la seva parla.

Tot i que molts d'ells senten que parlen extremeny, i així ho creuen, s'ha estès la idea generalitzada que aquest tal extremeny que parlen és un mal castellà. D'aquí ve, que tendeixin a “corregir”, en major o menor mesura (depenent de cada parlant) els fenòmens lingüístics que conscientment o inconscientment consideren “incorrectes”. I aquest és el principal factor que fa que l'extremeny estigui en clara regressió.

De la mateixa manera que els trets característics de l'andalús s'estan estenent a diversos llocs i que sobrepassen els seus límits lingüístics estrictes, ja que els seus parlants atorguen un gran prestigi grupal als trets i particularitats definidores de la seva parla, l'extremeny ha perdut gran part de les seves peculiaritats (sobretot a les ciutats) degut a la pèrdua de prestigi grupal.

Roberto Iniesta, alma mater d'Extremoduro, és un d'aquests parlants. D'una de les seves declaracions al llibre Extremoduro d'Iñaki Fernández recollim «Yo hablo castúo. Porqué es como habla la gente de mi tierra y es mi manera de hablar. Nadie puede decirme como debo de hablar». És una declaració que podrien signar molts extremenys.

Ara bé, tot i la seva consciència de formar part d'una comunitat lingüística, a l'hora de la veritat, parla un castellà bastant formal amb certes constants de caràcter extremeny i alguns mots amb aquest origen. Ben poca cosa, comparat amb Carmen Sevilla o Jesulín de Ubrique, per exemple, que tot i haver declarat (ambdós) que parlen un mal castellà, tenen una base fonètico-fonològica, lèxica i morfosintàctica molt més rica en dialectalismes, en aquest cas andalusos, que Roberto Iniesta.

Tot i així, podem enumerar unes quantes característiques que en la parla d'Iniesta formen un conjunt dialectal que es correspon bastant bé amb tot allò que trobem als llibres com a característiques extremenyes.

Dintre d'aquestes característiques trobem un lèxic específic (bastant poc, cal dir), on hi apareixen lleonesismes, paraules de procedència gallego-portuguesa i també alguns andalusismes. Aquestes tres varietats també exerceixen influència sobre els àmbits morfosintàctic i fonològic de l'extremeny. De fet, moltes de les característiques de l'extremeny, són compartides amb aquestes varietats, sobretot amb la lleonesa, a la zona nord d'Extremadura, i amb l'andalusa, al sud.

Tan els trets morfosintàctics com els fonètics vénen motivats ben sovint per l'ús de vulgarismes i un relaxament de la parla degut a la poca cura dels parlants cap a la correcció normativa.

Tots aquests trets dialectals, però, ja els anirem comentant al llarg del treball a mesura que els anem trobant a l'obra d'Extremoduro. Però cal tenir en compte que els trets que comentarem, no són tots els que apareixen als manuals que hem consultat, sinó que són la representació de l'idiolecte concret de Roberto Iniesta, natural de Plasència.

Trets com el canvi de gènere en segons quins mots, l'ús dels partitius, els diminutius acabats amb la desinència -ino/a, en l'àmbit morfosintàctic; o com la distinció entre [b] i [v], el seseo i el ceceo, en l'àmbit fonètico-fonològic, són trets que, segons els llibres consultats, també formen part de les característiques de la parla extremenya. En canvi, no n'hem trobat mostres en la parla d'Extremoduro perquè no hi apareixen. De fet, els manuals consultats apunten que ja algunes d'aquestes característiques formen part del passat i que en la parla actual ja no són usades. Roberto Iniesta és d'una ciutat i d'una franja d'edat relativament jove, la qual cosa s'ha de tenir en compte. I, precisament, la parla que intentarem reflectir en aquest treball és aquesta.

Sense més preàmbuls, ja, passem a detallar el contingut de la nostra recerca referent a la parla d'Extremoduro. 2.- TRETS DIALECTALS DELS TEXTOS D'EXTREMODURO

2.2.- LÈXIC

agila

La paraula agila no es troba ni en el DRAE ni en cap dels altres diccionaris que hem consultat, a excepció del DE. En aquest diccionari trobem el verb ahilar «v.(Guareña, Trujillo, Montehermoso, Mérida). Caminar, marchar; ir deprisa. Ir, tomar o hacer que se tome una dirección, orientar bien o mal.» i ahilá «v. (Valencia de alcántara). Caminar.». Al DE també trobem una altra accepció del verb ahilar amb un significat molt diferent a les accepcions anteriors: «(Valle de los ríos Vieja-Ibor). Procedimiento previo a la limpieza de las ramas.».

La paraula agila titula un disc d'Extremoduro. Conseqüentment, no apareix a l'interior del text, i, per tant, no podem contextualitzar-la. Malgrat tot, el tarannà dels textos de les cançons fa pensar que agila, en aquest cas, és molt possible que sigui una conjugació del verb ahilar en primera persona de present d'indicatiu o en segona persona d'imperatiu o que fins i tot sigui el mateix verb en infinitiu sense la r final. Descartem, per tant, l'accepció que fa referència al procediment previ a la neteja de les branques. Aquesta teoria es veuria reforçada per la proximitat de les localitats de Montehermoso i Trujillo, d'on s'han extret les mostres del DE, a la de Plasència, ciutat natal de Roberto Iniesta.

A més, pensem que l'ús que Iniesta fa d'aquest mot no és espontani sinó expressament volgut. De fet, ell mateix no fa servir en cap altre moment de la seva obra cap més forma d'aquest verb sinó que empra les formes més corrents del castellà estàndard com andar i caminar. Creiem que cal entendre aquest ús com la intenció de l'autor, conscient o no, d'identificar-se especialment amb el context històrico-lingüístic extremeny o, dit amb les seves paraules, amb el castúo.

añurgo

Aquesta paraula apareix a la cançó Tu corazón del disc Somos unos animales de l'any 1991. Apareix en el fragment següent:

«Tu corazón, embalsamado como un cebo,

hoy me recuerda un mojicón

veo que me añurgo si no bebo.»

Aquesta cançó és un cant de desamor que pren metafòricament com a interlocutor, aquest “corazón” que pot entendre's, com en moltes cançons d'Extremoduro, en el doble sentit de la dona estimada o de la droga, dos dels temes més recurrents en l'obra del Robe.

Es tracta de la primera persona del singular del present d'indicatiu del verb añurgar, que segons el DE significa «v.(Cañaveral). Atragantarse.» Al DRAE trobem la forma añusgarse «del latín *innodic
re, de innodare, añudar. prnl. Atragantarse, estrecharse el tragadero como si le hubieran hecho un nudo. (···)» Al DEEH trobem d'altres formes similars amb el mateix origen i significat, que l'autor també situa a la comunitat extremenya, com ara añogarse o añurgalsi.

Així mateix, cal veure que la forma añusgarse que ens proposa el DRAE apareix, en principi, a tota la península ibèrica i a tota la romània sota diferents formes totes procedents del llatí *innodic
re. La més pròxima a nosaltres, per exemple, seria la forma catalana ennuegar-se. De totes maneres, apareix amb freqüència a l'entorn extremeny. Potser aquesta seria una d'aquelles paraules que, tal i com diu Antonio Salvador Plans, tot i no ser pròpiament extremenya, contribueix, junt amb moltes d'altres, a caracteritzar les parles extremenyes. Cal pensar, a més a més, que la localitat de Cañaveral està situada molt a prop de Plasència, aproximadament 30 Km. al sud.

barrunto

Aquesta paraula apareix en la cançó Desidia que es troba al disc Somos unos animales de l'any 1991. La cançó parla del sentiment de desídia que li ha provocat un desengany amorós. És una cançó escrita en primera persona. El fragment on apareix la paraula és el següent:

«Barrunto tu mirada con la fuerza de un volcán

tu novio se lo güele, creo que me mira mal»

La paraula barrunto és un verb conjugat en primera persona del present d'indicatiu, que, segons el DRAE, significa «(Quizá del lat. prompt
re, descubrir.) Tr. Prever, conjeturar o presentir por alguna señal o indicio». Al mateix diccionari trobem el mot barrunta que té relació etimològica amb el verb anterior: «(de barruntar.) f. ant. fig. penetración o trascendencia». De totes maneres, pel context on trobem la paraula, ens ha semblat adient fixar-nos en aquestes tres accepcions del DE que, tot i tenir petites variacions fonètiques, creiem que s'adiuen més al significat de la frase.

DE: barrumbar. v. Derrumbar.

barrundir. v. Hundir, arruinar.

Així doncs, creiem que barrunto la podem considerar una paraula que, tot i aparèixer al diccionari normatiu, és usada en aquest cas com un clar dialectalisme extremeny, en relació amb aquestes tres paraules que apareixen al DE.

castúo

La paraula castúo apareix solament al títol d'una cançó anomenada Amor Castúo, que està inclosa al primer disc de la banda Rock Transgresivo, de l'any 1989. Aquesta, és també una cançó d'amor que, a través d'aquest títol, relaciona aquests dos conceptes que en principi no tenen res a veure.

El terme castúo és un mot que, segons Mª. Ángeles Álvarez Martínez, s'ha fet habitual recentment a la regió extremenya, tot i que amb certa polèmica, per tal de referir-se a la seva parla, a partir de l'obra El miajón de los castúos (1982) de Luís Chamizo.

Al DE apareix «cahtúo. m. y f.; adj. Sinónimo de extremeño; se refiere al pueblo i a la modalidad de habla de Extremadura. A. Rodríguez Moñino propone el siguiente significado de la voz Castúos: “Se apellida a los extremeños castúos por castudos, castizos o de casta”. Creo que esta denominación es muy moderna. Yo no recuerdo haberla visto empleada por escritores con anterioridad (...)»

Ens sembla també interessant tenir en compte totes les següents accepcions del DRAE. Totes elles són accepcions amb diferents matisos significatius que de ben segur estan inclosos en el regust semàntic d'aquest mot, i potser, també, en la percepció que tenen els habitants d'Extremadura d'ells mateixos i de la seva parla. No deixa de ser significatiu, tanmateix, una familiarització tan generalitzada en poc temps dels extremenys amb el mot castúo.

DRAE:

«castúo, a. (de castudo, derivado de casta) adj. Extremadura. Mantenedor de la casta de los labradores que cultivaron por sí mismos sus propias tierras. 2. Extremeño, natural de Extremadura. 3. masc. Por extensión, modalidad de habla de Extremadura.

casta. De origen incierto; c.f. con el latín casta, fem. de castus, puro. c.f. al gótico *kats, grupo de animales. fem. ascendencia o linaje. Se usa también referido a los irracionales. 2. En la India, grupo social de una unidad étnica mayor que se diferencia por su rango que impone la endogamia i donde la pertenencia es un derecho de nacimiento. 3. En otras sociedades, grupo que forma una clase especial y tiende a permanecer separada de los demás por su raza, religión, etc. 4. v. Perro de casta. 5. fig. especie o calidad de una cosa. 6. En zoología, en una sociedad animal, conjunto de individuos especializados por su estructura o función. Se usa en especial referido a los insectos sociales. v. gr. la obrera en una colmena.

castizo, za. De origen incierto. c.f. latín *castic
us; esp. Casta. Adj. De buen origen i casta. 2. Por extensión, típico, puro, genuino de cualquier país, región o localidad. 3. Aplícase al lenguaje puro i sin mezcla de voces ni giros extraños. 4. Muy prolífico, referido a animales.»

colorín

Aquesta paraula apareix a la cançó Islero, shirlero o ladrón del disc ¿Dónde están mis amigos? de l'any 1993. És una cançó que parla de la idiosincràsia que envolta els reclusos dins dels centres penitenciaris. El fragment on apareix el mot és el següent:

«Pueblos, valles y montañas

va volando un colorín

¿dónde sos habíais metido?»

Colorín és el nom d'un ocell, tal i com ens indica el DRAE: «colorín. (de color) m. jilguero.» Ara bé, al DE trobem les següents accepcions: «colorín. m. (Puebla de Obando). Pinzón. // colorín. m. (Valle de la Serena). Petirrojo. // colorín de loh bonitoh. m. (Herrera del Duque). Jilguero. // colorín de loh feoh. m. (Herrera del Duque, La Roca de la Sierra). Lúgano.». Cadascuna d'aquestes accepcions es refereix a un ocell diferent depenent de la localitat d'on està extreta la mostra.

És una paraula que, segons el DEEH prové del llatí «c
lor-
ris». Això ens fa pensar que aquesta gran varietat d'ocells que reben la mateixa denominació pot ser un fenomen sorgit directament de la fàcil associació que a nivell popular es pot fer entre ocells d'espècies semblants que tenen en comú els colors vius en el seu plomatge.

Cal pensar que l'ocell al qual es refereix Iniesta és el jilguero, l'accepció del qual es situa a Herrera del Duque segons el DE. D'altra banda, aquesta és la forma que coincideix amb la que el DRAE recull com a forma comú a tota la península. De totes maneres no en podem estar segurs, degut a la gran varietat de recursos que les parles populars empren en aquest camp semàntic. També hem de tenir en compte que si no s'és proper al món de l'ornitologia, esdevé relativament fàcil confondre espècies d'ocells similars i aquest és un fenomen també vàlid a nivell dialectal.

A continuació, hem cregut oportú incloure les fotografies d'aquests ocells, per tal de deixar pal·lès les diferències que hi ha entre ells. La fotografia a) és el Petirrojo (Erithacus rubecula), la b) el Pinzón vulgar (Fringilia cœlebs), molt comú al territori espanyol, i la c) és una femella de Jilguero (Carduelis carduelis) alimentant les seves cries al niu.

descuelle

Aquesta paraula apareix a la cançó Te juzgarán sólo por tus errores (yo no) del disc Rock Transgresivo, en la reedició de l'any 1994. És una cançó especialment interessant a nivell músico-literari. Forma, segons el nostre parer, juntament amb Adiós abanico, que llegó el aire del mateix disc, un dels millors moments d'inspiració poètica de Roberto Iniesta. Està composta sobre la base d'uns poemes del llibre Las soledades del muro de Marcos Ana. El mot apareix en el següent fragment:

«Talad, talad, que no descuelle el corazón

de música oprimida.»

Aquesta paraula no apareix al DRAE ni a cap dels altres diccionaris que hem consultat. De totes maneres, el DE recull la veu «dehcogollar v. (Arroyo de San Serván). Despuntar los sarmientos para que no crezcan más en las cepas que no tienen mucho follaje.».

Descuelle seria la primera o la tercera persona del singular del present de subjuntiu d'un hipotètic verb descuellar, que no hem trobat enlloc i que en principi no estaria directament relacionat amb l'infinitiu dehcogollar que trobem al DE. Ara bé, si partim de la base que aquest és un mot extremeny (tenint en compte que solament el trobem recollit al DE), podem deduir que si Roberto Iniesta fa servir una veu semblant, aquesta pot correspondre a una variant geogràfica de la mateixa paraula que ell pot haver sentit des de petit. De fet, sembla fàcil reconèixer una certa similitud entre ambdós mots.

Per tant, partint de la hipòtesi que aquests dos mots corresponen a un mateix significat i que aquest, així com la mateixa forma del mot, es pot haver alterat, modificat i ampliat per diferents circumstàncies lingüístiques, podem elucubrar tres possibles explicacions.

D'una banda, podria ser que Roberto Iniesta conegués el significat de temàtica vinícola que apareix al DE o les seves modificacions i que usés el mot en un sentit metafòric. De l'altra, podem tenir en compte la possibilitat que descuelle sigui una forma interioritzada per Roberto Iniesta des de la infantesa i que, al no associar-la amb aquest possible significat original, li atorgués inconscientment un significat nou que a ell li semblés adient. Per últim, també seria possible que descuelle fos una paraula pròpia de l'extremeny de l'entorn de Roberto Iniesta, perfectament usual, però que no estigués recollida a cap diccionari. Hem de tenir en compte que, com diu Mª Ángeles Álvarez Martínez, la província extremenya és una de les menys estudiades lingüísticament i que encara no té un atles lingüístic propi, tot i que està en procés.

Estripao

Aquesta paraula apareix al disc Pedrá, del 1995, que conté una sola cançó de mitja hora de durada que es titula de la mateixa manera. El fragment on apareix és el següent:

«tú en tu coche grande y negro, yo estripao en una autopista.

Hijos de puta, hijos de puta.»

La forma estripao correspondria al participi estripado del verb estripar. Aquest verb està recollit al DE, però no es troba en el DRAE ni en cap altre dels diccionaris consultats. Trobem: «ehtripar. V. Destripar.». D'aquesta manera, la forma destripar seria la forma estàndard de ehtripar recollida al DRAE per a tota la península. Sembla ser, doncs, que ens trobem davant d'una variant fonètico-fonològica del verb destripar, usada en aquest context d'una forma metafòrica o figurada, i en un cert sentit, també hiperbòlica.

Extremadura / extremeño

Ens ha semblat interessant incloure aquestes dues paraules en aquest apartat de lèxic tot i que no surten literalment en cap cançó d'Extremoduro ni, com és obvi, formen part exclusivament del repertori lèxic propi de les parles d'Extremadura. Creiem, però, que és interessant incloure-les-hi, no tan sols perquè el lloc de procedència del grup sigui Extremadura, sinó perquè Roberto Iniesta juga moltes vegades amb aquestes paraules reivindicant d'alguna forma el fet de ser extremeny.

D'aquesta manera, apareixen sovint jocs de paraules com ara el mateix nom del grup, Extremoduro, o expressions com Extremaydura. Precisament aquesta última és el títol d'una cançó, inclosa al primer disc de la banda Rock Transgresivo de l'any 1989, que parla explícitament i irònicament de la seva terra i on a més hi apareixen topònims com Càceres, Badajoz o Monfragüe, així com també elements típics o característics de la terra extremenya com ara les glans, els voltors, els pantans (construïts modernament)...

Per tot això ens ha semblat interessant reproduir aquesta cançó sencera. Tot i així, cal afegir que les referències a Extremadura no surten tan sols en aquesta cançó, sinó que són freqüents al llarg de tota l'obra d'Extremoduro.

EXTREMAYDURA

Desde que tú no me quieres

yo quiero a los animales

y al animal que más quiero

es al buitre carroñero

es al buitre carroñero.

Desde que tú no me quieres

yo todos los días me muero

y alimento con mi carne

en Monfragüe buitres negros

en Monfragüe buitres negros.

Yo fui quien te quitó el pollo por la tapia del corral

no te quité las gallinas porque no tuví lugar.

Mare mare mare no mate usté el pollo

que las gallinitas quieren matrimonio

mare mare mare no lo mate usté

que la gallinita deja de poner.

Hizo el mundo en siete días

Extremaydura al octavo

a ver que coños salía

y ese día no había jiñado.

Cagó dios en Cáceres y en Badajoz

Tenemos el agua al cuello con tanto puto pantano

las bellotas radiactivas, nos quedamos sin marranos.

Tierra de conquistadores. No nos quedan más cojones

si no puedes irte lejos te quedarás sin pellejo

Tierra de conquistadores. No nos quedan más cojones

bebe zumo de bellota ¡idiota!.

Extremaydura tus mujeres mos la ponen

DRAE:

«extremeño, ña. Adj. Natural de Extremadura. Ú.t.c.s. 2. Perteneciente a ésta región de España. 3. Que habita en los extremos de una región. Ú.t.c.s. 4. Dícese de una variedad de la lengua española hablada en Extremadura. Ú.t.c.s.m.»

Per acabar, cal afegir que la paraula Extremadura té unes connotacions molt clares que ens ha semblat interessant comentar. Catalunya, Madrid o Aragó per exemple, són topònims molt menys representatius de la terra que denominen. Les paraules extrema i dura, en canvi, amb les quals es compon el topònim Extremadura, podríem dir que són dos adjectius que poden caracteritzar molt bé la terra i la gent extremenya. Aquestes característiques, a més, estan presents a tota l'obra d'Extremoduro.

DRAE:

«extremo<extr
mus. Adj. Último. 3. A lo más intenso, elevado o activo de cualquier cosa. 4. Excesivo, sumo, exagerado.

Duro, a. lat. durus (···) que no presta a recibir nueva forma o lo dificulta mucho. 5. fig. Fuerte, que resiste y soporta bien la fatiga. 6. fig. Áspero, falto de suavidad, excesivamente severo. Voz dura, reprensión dura (···). 9. Terco y obstinado (···).»

golerte

Aquest mot apareix a la cançó Prometeo del disc Agila, de l'any 1996. És una cançó de desamor on l'autor utilitza el mite clàssic de Prometeu com a recurs literari per expressar el seu dolor. És interessant observar, en aquesta cançó, el fet que el text inclou literalment dos versos d'un poema de Miguel Hernández. El fragment on trobem aquest mot és el següent:

«Si no fuera pa mirarte ya no tendría cinco sentidos

ay, ay, golerte y tocarte y me gusta, me dice al oído.»

El verb goler apareix al DEEH com a simple vulgarisme del castellà: «goler (arag. Cast. Vulg.) [oler]: ver lat:
lere “oler”.».

És, per tant, un vulgarisme estès a tot el territori de parla castellana. És freqüent que popularment se substitueixi la h inicial per una g. No obstant això, ens ha sorprès trobar al DE la veu «golienda. f. (Hurdes). Curiosidad».

Aquesta paraula ens ha fet pensar que aquesta g inicial, a través d'un fenomen d'analogia, ha quedat fixada en d'altres paraules que sí que formen part del repertori exclusiu de l'extremeny. Tot això, però, és una hipòtesi basada en el fet que golienda i goler són paraules que comparteixen la mateixa etimologia, de la qual cosa no n'estem segurs del tot, tot i que tenen una clara semanticitat comuna.

lefa

Aquesta paraula surt a la cançó Pedrá, que ja hem comentat anteriorment. Apareix al fragment següent:

«La vida desperdiciada, ¡tanta lefa para nada!

¡escupe bastarda.!»

És una paraula que no hem trobat a cap diccionari i això ens fa pensar que pertany al vocabulari d'argot. És usual a tota l'obra de Roberto Iniesta l'aparició d'aquest argot de substrat baix. Normalment, l'argot que fa servir ens és familiar o, si més no, reconeixible. Però aquesta paraula, tot i entendre-la com a sinònim de història o cosa en aquest context, no l'havíem sentit mai. Així doncs, tot i donant per suposat que és una paraula d'argot, desconeguda al nostre entorn, no cal descartar la possibilitat que formi part d'un argot local, proper a Extremadura, o que tingui un matís extremeny. És per això que hem decidit incloure-la en aquest apartat de lèxic, encara que sense aclarir-ne el seu significat i valor.

malear

Aquesta paraula surt a la cançó El día de la béstia del disc Agila, de l'any 1996. És una cançó que va formar part del disc de la banda sonora original de la coneguda pel·lícula d'Alex de la Iglesia, que portava el mateix nom. El fragment on apareix la paraula és el següent.

«Pero es que como cada día el infierno me aburría

me vine a malear

vi a la Virgen María, cansada de ser virgen

metiendo en un portal»

Es tracta d'un infinitiu al qual el DE adjudica dues accepcions diferents: «Malear: v. Estropear algo. 2. Andar enfermo.». Pel context de la cançó, sembla ser que queda clar que es tracta de la primera accepció. Accepció que, d'altra banda, és la que trobem al DRAE: «(de malo.) tr. Dañar, echar a perder una cosa. Ú. t. c. Prnl. // 2.fig. Pervertir uno a otro con su mala compañía y costumbres. Ú. t. C. Prnl.»

Malgrat que malear es troba al DRAE, amb el significat que té en el fragment de la cançó d'Extremoduro, ens ha semblat interessant comentar aquesta paraula en aquest apartat per dues raons. En primer lloc, perquè és una veu recollida al DE, com a terme general a tota Extremadura, cosa que pot fer pensar que, dins aquest territori, el verb malear és una expressió d'un ús freqüent. I en segon lloc, potser el de més interès, perquè malear, segons la segona accepció del DE, té un significat que no recull el DRAE: el que fa referència a estar malalt. Al DCECH sí que trobem moltes paraules derivades de malo (del lat.malus,-a,-um), esteses per tot l'àmbit hispànic, amb un significat relacionat amb emmalaltir.

mare

Aquest mot apareix a la cançó Extremaydura que hem comentat i transcrit sencera anteriorment. Ho fa en el següent fragment:

«Mare mare mare no mate usté el pollo

que las gallinitas quieren matrimonio

mare mare mare no lo mate usté»

La veu mare és comú a molts indrets de parla castellana, com a forma familiar o popular de la paraula madre, i, naturalment, és la veu estàndard de la llengua catalana per designar la mateixa figura.

Al DEEH hem trobat la següent etimologia: «mare. (and. Cat.) [madre]: ver lat. mater-tris. “madre”». L'escassa informació que hem rebut d'aquest diccionari i el fet que no l'haguem trobat a cap altre, ni tan sols al DE, ens ha fet dubtar si incloure o no aquest mot en aquest apartat de lèxic. Ara bé, una reflexió pausada sobre l'ús de mare ens ha fet conjecturar tres possibles explicacions a l'aparició d'aquest mot en un text del Robe.

Primer de tot, el fenomen de pèrdua de lletres poc definidores en paraules d'alta productivitat, com madre, que afecta a molts indrets de la península, i a la vegada, l'extraordinària productivitat d'aquest mot en l'ambient familiar i privat, és a dir, de difícil investigació, ens ha fet pensar que és ben possible que aquesta sigui una paraula viva en la parla de Roberto Iniesta.

També ens ha semblat possible, a través de l'etimologia del DEEH, que sigui un mot d'influència andalusa. No tan sols per la proximitat geogràfica sinó per la influència musical d'aquesta terra veïna; la productivitat musical andalusa i el seu marcat caràcter “castís” és prou coneguda i s'encomana fàcilment a d'altres indrets de la península.

Per últim, ens ha semblat que la cançó té un regust de jota aragonesa. Pot ben bé ser que aquest regust li doni la mateixa paraula mare. Però a la vegada també podria ser que en aquest cas mare hi estigués posada en plena consciència de l'autor per tal d'imitar els cants populars de l'Aragó.

mijita

Aquesta paraula apareix a la cançó Érase una vez de l'últim disc d'Extremoduro editat fins ara, titulat Historias Prohibidas, i publicat l'any 1998.

«Erase una vez dentro de un mundo gris,

luchando por salir, una mijita de color.»

El mot mijita l'entenem com un diminutiu de miaja, paraula que trobem recollida al DRAE amb la següent definició: «miaja. f. Migaja, parte pequeña de pan o de otra cosa.» Ara bé, el diminutiu regular de miaja, si afegim el sufix -ita seria miajita, paraula usada a vàries zones de parla castellana. La desaparició d'aquesta “a” a l'interior de la paraula podria ser explicada de dues possibles maneres. D'una banda, l'elisió lògica d'aquest tipus de vocals en el parlar comú ràpid, degut al principi universal d'economia lingüística. De l'altra, podria tenir-hi alguna cosa a veure la veu mihina, que trobem recollida al DE, la qual pot haver actuat d'influència per a Roberto Iniesta de manera que, a través del fenomen d'analogia, ell mateix hagués creat un mot híbrid entre els dos: «mihina. f. Porción exigua de una cosa».

Aquesta paraula, per ella mateixa, no té molt interès específic per a l'extremeny. No obstant, hem decidit incloure-la i comentar-la en aquest apartat de lèxic degut a una sèrie de veus de l'entorn extremeny que, sens dubte, parteixen d'una arrel comuna, i que semblen demostrar la productivitat d'aquest mot i les seves variants dins d'aquest àmbit. Deixant de banda la mostra que apareix al DE, trobem, per exemple, el títol del llibre de Luís Chamizo El miajón de los castúos, a partir del qual, com ja hem dit abans, es popularitza el terme castúo per referir-se a tot allò extremeny. Curiosament, a més, aquesta mateixa veu esdevé, en terres extremenyes, un topònim que no té semblant enlloc més de la península: Miajadas és una localitat que se situa prop del canal d'Orellana, tocant a la frontera política que separa Càceres i Badajoz.

moñigos

Aquesta paraula surt a la cançó Los tengo todos del disc ¿Dónde estan mis amigos?, de l'any 1993. És una cançó que parla sobre els set pecats capitals bíblics: l'autor diu que els té tots set. El mot en qüestió apareix en el següent context:

«¡Los tengo todos! ¡los tengo todos!

Moñigos, ¡morid!»

En principi no hem trobat aquesta paraula a cap diccionari. Ara bé, la forma femenina d'aquesta paraula apareix al DE com a única opció, referint-se als excrements de bestiar boví: «Moñiga: f. Boñiga». Sembla ser, doncs, que Roberto Iniesta empra el masculí plural de moñiga com a insult a uns hipotètics interlocutors de la cançó. És a dir, de la mateixa manera que de la paraula pavo, si ens referim a l'animal de corral, només n'existeix el masculí i que, en canvi, comunament se n'usa el femení per indicar el caràcter tou d'una noia, moñiga estaria sotmès a un procés similar.

Segons el DCECH, boñiga i moñiga comparteixen la mateixa etimologia (*bunn
ca). La variant amb m- de la paraula boñiga no pertany exclusivament a l'àmbit extremeny, sinó que la trobem a d'altres llocs de la península sota diferents formes; la més propera geogràficament a la regió extremenya és, segons Coromines, Salamanca.

És, però, una paraula d'ús cotidià per part de Roberto Iniesta. La trobem sovint en entrevistes escrites. Heus aquí una mostra extreta d'una resposta d'una entrevista publicada a la pàgina web oficial d'Extremoduro:

«Por favor, tened un poco de criterio y no seáis como nuestros abuelos,

que no siempre cualquier tiempo pasado fue mejor. Y dejamos moñigadas.»

paredón

És una paraula que apareix a la cançó Ni príncipes ni princesas del disc Somos unos animales de l'any 1991. El context és el següent:

«Mis ventanas muros son

ni tengo puertas ni balcón

no te pares a oir mi voz

voy derechito a un paredón.»

És una paraula que trobem al DRAE amb la següent definició: «paredón. Aumentativo de pared. 3. Al paredón. Loc. Adv. Con la que se expresa el deseo de que alguien a quien se le atribuyen ciertas culpas, sea ejecutado.». Aquesta definició concorda perfectament amb el context i la temàtica de la cançó on es troba.

Però tot i que no tenim cap mena de raó per pensar-ho (la definició al DRAE és ben clara), hem trobat una paraula al DE que obre la porta a una petita possibilitat, probablement bastant remota, que estiguem davant d'una paraula de caràcter extremeny: «pareduhca. f. (Hurdes). Borrachera.».

Tant paredón com pareduhca comparteixen la mateixa arrel (DEEH: «pared (cast.) lat. paries-
tis»). Així, podríem aventurar-nos a dir que paredón pot prendre, en el llenguatge de Roberto Iniesta, aquest segon significat. Aquesta idea no entra en contradicció amb el fet que si atribuïm el significat de borratxera a la paraula paredón, el text d'Extremoduro continua tenint sentit. A més a més, la regió de les Hurdes, on el DE situa la paraula pareduhca, és molt pròxima a la ciutat de Plasència.

pellas

Aquesta paraula apareix a la cançó Te juzgarán sólo por tus errores (yo no) del disc Rock Transgresivo, en la reedició de l'any 1994. El fragment on apareix és el següent:

«Si en su palabra crecen flores, nuevamente,

arrojad pellas de barro oscuro al rostro,

pisad su savia roja.»

Pella apareix al DRAE amb aquests significats: «Del lat. pil
la, d. de pila, pelota.) f. Masa que se une y aprieta, regularmente en forma redonda. (···) 3. Especie de pelota compuesta de mixtos, que en la artillería antigua se arrojaba para incendiar. 4. Masa de los metales fundidos o sin labrar. 5. Manteca del puerco tal como se quita de él. (···)». Però cap d'aquestes definicions s'adiu tant al text d'Extremoduro com la que hem trobat al DE, la qual es refereix específicament al fang, la matèria de les pellas a les quals es refereix la cançó: «pella. f. (Arroyo de la Luz). Masa de barro dispuesta para ser trabajada por el alfarero. // pellote. m. (Arroyo de la Luz). Masa de barro de unos 30 kilos preparada por el alfarero.»

Així doncs, la paraula pella, a la parla extremenya, es refereix específicament al llenguatge del món de l'artesania del fang.

percudío

Aquesta paraula forma part de la cançó Pedrá, del disc homònim de l'any 1995, del qual ja hem parlat anteriorment. El fragment en qüestió és el següent:

«La cabeza se me va, anoche anduve perdío,

casi todas las mañanas me levanto percudío.

Soy terco como una mula y duro no siento el dolor,

no necesito armadura: tengo costra alrededor.»

Percudío és una entrada del DE que entenem com a participi del verb percudir que apareix al DRAE en segona accepció, així com al DEEH:

«DE: percudío, a. adj. (Arroyo de San Serván). Sucio; se dice de la ropa que no está bien lavada.

DRAE: percudir (Del lat. percut
re.) tr. Maltratar o ajar la tez o el lustre de las cosas. 2. Penetrar la suciedad en alguna cosa.

DEEH: percudir (cast. Cat. Port.) [maltratar, penetrar la suciedad]: var lat. perc
t
re “golpear”.»

A la cançó d'Extremoduro, la paraula percudío pren el significat que ens dóna el DE. És un significat poc usat a la resta de la península, però que el text ens demostra que està en plena vitalitat, com a mínim a l'entorn de Roberto Iniesta. El to despreocupat i el registre informal d'aquest fragment de Pedrá ens ho fa pensar així.

rasparme

Aquesta paraula apareix a la cançó Quemando tus recuerdos del disc Somos unos animales, de l'any 1991. Apareix en aquest fragment:

«Voy a empaparme en gasolina una vez más

voy a rasparme a ver si prendo

y recorrer de punta a punta la ciudad

quemando nuestros malos sueños.»

El verb rasparse, és una pronominalització del verb raspar, que al DRAE té el següents significats. DRAE: «raspar: v. (del germ. Raspón.) Tr. Raer ligeramente una cosa quitándole alguna parte superficial. // 2. Picar el vino u otro licor al paladar. // 3. Hurtar, quitar una cosa. // 4. Pasar rozando». A més, en aquest mateix diccionari, trobem l'entrada següent: «raspa. (de raspar) f. Filamento del cascadillo del grano del trigo y de otras gramíneas. 2. Raspilla desprendida del cañon de la pluma de ave de escribir. 3. Cuerpo extraño que se agarra a los puntos de la pluma de escribir. (···) 6. En algunos frutos, zurrón o cascara.».

Pensem que l'ús que fa Roberto Iniesta d'aquest verb és molt normal, només que hi afegeix el pronom. Ja parlarem més endavant del productiu ús dels pronoms en extremeny. Tot i així, hem volgut incloure aquestes definicions del DE, ja que expliquen alguns matisos que adquireix el significat de raspa i formes semblants en aquesta província i que no ens dona el DRAE.

DE: «rahpa. f. (Badajoz, Alburquerque). La corteza o espalda del corcho, que se arranca con la raspeta cuando ya está cocido.

rahpe. m. (Trujillo). Se dice de la persona brusca i con muy poca amabilidad.

rahpón. m. (Hurdes). Rasguño.»

De ben segur que l'existència d'aquestes formes extremenyes han influït l'autor a l'hora de triar la paraula. Recordem que la zona de les Hurdes, i la població de Trujillo, cauen ben a la vora de Plasència.

sostribo

Aquesta paraula apareix a la cançó Desídia que forma part del disc Somos unos animales, de l'any 1991. El fragment on apareix és el següent:

«Sostribo mi desidia en la barra de algún bar

me bebe el malestar y me come la apatía»

Aquesta és la primera persona del present d'indicatiu d'un verb que només trobem recollit al DE. Es tracta del verb «sohtribarse v. prnl. (Plasencia). Apoyarse.». Així doncs, podem dir que ens trobem davant d'un clar extremenyisme. La paraula que surt al text d'Extremoduro coincideix plenament amb la del DE, tant de forma com de significat.

A més a més, aquesta paraula, el DE la situa a Plasència, la qual és la població natal de Roberto Iniesta.

Soterrizo

Aquesta paraula apareix a la cançó Pepe Botika (¿Dónde están mis amigos?) del disc de l'any 1993 ¿Dónde están mis amigos?.

«Un día le hicieron un registro al soterrizo

y le incautaron 20 kilos de chorizo

hashís, caballo y cocaína pal que compre

pos ya lo dijo Diós: no sólo de pan vive el hombre»

La paraula soterrizo no surt a cap diccionari dels que hem consultat. Però el context i la similitud amb paraules com subterráneo o sótano (incloses al DRAE) ens fa pensar que aquest és el significat de la paraula en qüestió.

No podem assegurar l'origen d'aquesta paraula. Conseqüentment, tampoc podem dir si és una paraula pertanyent a la parla extremenya, si forma part de l'argot del món del tràfic de drogues... De totes maneres, al DE hem trobat «sotarraño. m. (Alburquerque) Subterráneo.» la qual ens ha semblat adient incloure degut a la seva semblança formal i semàntica.

Zarrio

Aquesta paraula apareix a la cançó Autorretrato de l'últim disc d'Extremoduro Canciones Prohibidas, editat l'any 1998. El fragment on apareix és el següent:

«Soy un lince, ¡tengo un ojo...!

siempre estoy metido en líos.

Poderoso, y soy un zarrio,

cuando ando suena un crujío.»

Aquesta paraula, dins aquest context, l'entendrem com a sinònim de “persona indesitjable”. Així ho creiem tenint en compte la tercera accepció de zarrio al DE, recollida a Malpartida de Càceres, i contextualitzant-la en el fragment que hem transcrit.

DE: zarria. f. (Mérida, Trujillo). Basura; cosas inútiles.

zarrio, a. adj. (Montánchez). Viejo, inservible.

zarrio. m. (Malpartida de Cáceres). Persona indeseable.

De totes maneres, aquestes tres veus tenen molts punts en comú de contacte semàntic.

La forma d'aquest mot més estesa a tot l'àmbit castellà és charro, que, segons Coromines, té el mateix origen que zarrio. Així, al DCECH trobem: «Charro: *basto, tosco*, *aldeano*, *de mal gusto*, vocablo familiar probablemente emparentado con el vasco txar *malo, defectuoso*, *débil*, *pequeño*, y tomado de ésta voz vasca o heredado de la ibérica correspondiente. (···) La forma originaria del vocablo vasco parece ser za(h)ar, después zar y de ahí el diminutivo txar: (···) Nada nos impide mirar ésta forma vasca como aborígen y como punto de partida de las formas romances. No es contraria a este orígen vasco la existencia del and. Zarrio *charro* y sustantivado zarria *cazcarria* (···), ya que z- y tx- pueden alternar en vasco.»

D'aquesta manera, no sorprèn gens trobar la següent definició al DRAE: «zarrio, a. adj. And. Charro, basto. // Charro, a. adj. And. Aldeano de Salamanca y especialmente el de la región que comprende Alba, Vitigudino, Ciudad Rodrigo, Ledesma. 2. Perteneciente o relativo a éstos aldeanos (···). 3. Dícese de la cosa recargada de adornos, abigarrada o de mal gusto.».

2.2.- MORFOSINTAXI

El primer que hem de tenir present en la morfosintaxi extremenya, tal com hem dit en l'apartat d'aproximació a l'extremeny, és que la majoria dels seus trets morfològics i sintàctics, igual que el lèxic, són compartits amb d'altres dialectes castellans.

A continuació detallarem els trets morfosintàctics extremenys que trobem en els textos de Roberto Iniesta. Ho farem a partir d'exemples que s'adiuen amb el contingut morfosintàctic dels llibres Manual de dialectologia hispánica de l'Alvar i El habla en Extremadura d'Antonio Viudas Camarasa i altres autors.

Article + noms propis

Aquest tret, el fet de col·locar articles definits davant dels noms propis, hem de creure que és molt usual en la llengua de Roberto Iniesta. Tot i així, en la nostra recerca només hem trobat una sola mostra d'aquest fenomen. De fet, però, no surten massa noms propis en l'obra de Roberto Iniesta, a part de la cançó Bribriblibli (en el más sucio rincón de mi negro corazón), d'on hem extret la següent mostra:

Mira por dónde va el Robe, para mi que ya está pedo.

Sembla que és un vulgarisme molt estès per tota la península, i els llibres consultats ens l'han donat com a propi d'Extremadura. A més a més, en una sola síl·laba musical, l'autor hi ha encabit la forma verbal va i l'article el. Tot i que la síl·laba no queda forçada perquè es forma una elisió, es podria haver evitat l'article perfectament, sense alterar el còmput sil·làbic de la cançó. Això ens fa pensar que si l'autor no ho ha fet és perquè té molt interioritzat l'ús dels articles davant dels noms propis.

Pronoms Personals

Un dels principals trets morfològics dels textos d'Extremoduro és l'ús realment especial que fa Roberto Iniesta dels pronoms. En extremeny, segons els llibres consultats, trobem tres tipus de trets dialectals extremenys relacionats amb els pronoms.

D'una banda, trobem canvis en l'ordre lògic dels pronoms. De l'altra, l'aparició de vulgarismes en el seu ús, com ara canviar la n- inicial dels de la segona persona del plural nuestro, o nos, per exemple, per una m- (mos, muestro). Per últim, l'ús pronominal del verb soñar .

En els textos d'Extremoduro, hem trobat exemples de cadascun d'aquests tres tipus de trets dialectals relacionats amb els pronoms.

Pel que fa al canvi d'ordre lògic, hem trobat els següents exemples:

Me se encoje el alma.

Me se come la desidia.

Pel que fa a vulgarismes del tipus muestro i mos:

Extremaydura, tus mujeres mos la ponen.

O nos dejáis jugar o sos rompemos la baraja.

¿Dónde sos habíais metido?

Aquests tres exemples són els únics que hem trobat escrits d'aquesta forma en els textos. De totes maneres, hem detectat al nivell oral de Roberto Iniesta, molts més pronoms irregulars dels que escriu en les lletres, sobretot al disc Iros todos a tomar por culo, 1997, enregistrat en directe, i en el qual tot allò espontani guanya presència, en comparació amb els altres discs.

Aquestes irregularitats troben en Roberto Iniesta, de ben segur, un mur de contenció. La ciutat i l'escolarització han d'haver jugat un paper clau per aquest nadiu de Plasència a l'hora de suprimir aquest tipus d'hàbits, malgrat la pròpia voluntat de marcar la diferència envers tot allò globalitzat. En altres paraules, tot i que es detecta l'ús d'aquests pronoms en la seva parla, segurament que és un fenomen en clara recessió a tot Extremadura.

Per últim, els llibres ens parlen de la pronominalització del verb soñar com a típic fenomen de la parla extremenya. N'hem trobat tres clars exemples:

Hoy me soñé al despertar, que te follaba sin parar.

Me sueño que has vuelto

Y yo me sueño con tu pelo.

Malgrat tot, l'ús de verbs pronominalitzats és molt freqüent en tota l'obra de Roberto Iniesta. És un ús molt irregular, de ben segur fora de qualsevol consciència del mateix autor, que, si bé no troba la norma en cap manual de dialectologia, forma un Tot del tot peculiar. La clara predisposició de Robe a pronominalitzar-ho tot, pot molt ben ser una peculiaritat més del seu idiolecte o de la parla del seu entorn. Cal dir que no tots els usos que hem triat com a exemples són irregulars a la norma, però en el seu conjunt formen aquest Tot del qual parlàvem:

Me resucito si me hago un canutito.

Cada mañana te miro al pasar,

te miro, te tiro y me piro sin mas.

I ahora me noto que no me late el corazón.

Empiézate a reír y dame de fumar.

Cómo pretende que me salga de la hoguera.

Luego me estudio cada sensación.

Me arranco a andar.

Si tu no te juraras siempre que yo te faltara.

Me empiezo a pensar.

Por más vueltas que me doy.

Infinitius en -ear.

Sembla que l'extremeny té, també, una clara predisposició pels infinitius amb la terminació -ear. Sembla ser que a Extremadura és un fenomen estès. No obstant això, en els textos, d'Extremoduro, tan sols hem trobat un exemple, que no fa sinó, confirmar-nos la presència d'aquesta terminació, també, en la llengua de Roberto Iniesta. A més a més, el verb trobat com a exemple, com ja hem dit a l'apartat de lèxic, és una paraula amb un regust extremeny molt particular.

Me vine a malear.

Ús prep. “de” davant de verbs.

Una de les característiques que els llibres consultats atribueixen també a l'extremeny, consisteix en l'ús de la preposició de davant els verbs. Dels textos d'Extremoduro, mostrem a continuació dos casos en que l'autor fa servir aquesta preposició en aquesta circumstància:

Siempre me faltan horas de dormir.

Ya me deben de quedar dos neuronas nada más.

Si bé la primera pot semblar més usual, sobretot per parlants catalans com nosaltres, que la fem servir de manera normal, la segona és una clara mostra d'aquest fenomen del qual el Robe no s'ha pogut desprendre. I, com la majoria dels altres fenòmens, és un vulgarisme força generalitzat a d'altres llocs de la península.

Combinació de diverses preposicions.

En Extremeny, les preposicions no tenen tan sols la particularitat que hem comentat en l'apartat anterior, sinó que també és comú la combinació de diverses preposicions. Podem veure els següents exemples dels textos d'Extremoduro:

Pa respirar pa fuera y luego pa por dentro.

De en vez en cuando pasan como tormentas de verano.

Sembla, doncs, que aquest dialectalisme extremeny també forma part de l'idiolecte de Roberto Iniesta. L'ús que fa Roberto Iniesta de les preposicions té, a més, altres irregularitats en comparació amb la norma, que no hem trobat descrites a cap manual:

Por el día ando siempre despistado (...)

Por el día perdona haberte asustado.

Formes arcaiques i vulgars d'alguns adverbis

Mª Ángeles Álvarez Martínez, ens fa notar, també, en l'obra d'Alvar, la presència a l'extremeny de formes arcaiques i vulgars d'alguns adverbis com ansina i entavía. Nosaltres no n'hem trobat cap d'aquests, però en canvi n'hem trobat dos que poden molt ben ser la versió actual dels que Álvarez apuntava; ansina esdevindria asín, i entavía, entodavía. Estariem davant d'un procés d'estandardització evident, doncs.

Entodavía no l'han visto por su casa.

Estoy en lucha entodavía.

Estoy asín de bién.

Canvi de significat d'alguns verbs.

En les diverses parles d'Extremadura, segons quins verbs tenen valors específics. Molts d'aquests usos són antics arcaismes que s'han conservat no només a Extremadura sinó a múltiples zones romàniques. En altres casos, el seu ús és molt més restrictiu. Així ens ho apunta Antonio Salvador Plans en el seu article Principales características Morfosintacticas del llibre El Habla en Extremadura del 1987, i tots els altres manuals que hem consultat. Són valors com l'ús de haber, quedar o caer per tener, dejar, o derramar respectivament, per exemple. Un d'aquests usos que els manuals indiquen és l'ús de entrar enlloc de meter. Nosaltres, però, hem trobat aquesta parella semàntica a l'inrevés; en el següent exemple de la cançó El día de la béstia, apareix el verb meter enlloc d'entrar:

Vi a la virgen María

metiendo en un portal.

Cal dir que no hem trobat cap més dels altres valors verbals específics que indiquen els manuals en les cançons d'Extremoduro. No obstant, hem trobat un altre verb (que no apareix a cap manual), que si el llegim en el significat primer fa que la frase on es troba no s'acabi d'entendre. Es tracta del verb jurar conjugat en segona persona del singular del pretèrit imperfet de subjuntiu, que en aquest cas, nosaltres l'entenem amb el significat de desear. No podem descartar, però, la possibilitat que aquest ús no es degui a un valor específic, sinó a un recurs poètic.

Si tu no te juraras siempre que yo te faltara.

També ens ha semblat adient comentar en aquest apartat, la utilització, gairebé excessiva, del verb quitar en múltiples formes i significats que nosaltres ignorem.

Y estate al quite por si acaso hay que correr.

Me estoy quitando.

¡Es pa otro que se está quitando!

Tancament de les vocals finals -e i -o, en -i i -u.

L'article sobre l'extremeny del manual Dialectología Española de Zamora Vicente, ens diu que les terminacions en -i, i -u enlloc de les vocals finals àtones -e, -o eren una característica d'aquest dialecte per influència del lleonès, tal i com mostren les enquestes de l'ALPI. En tot el material estudiat per l'elaboració d'aquest treball, només hem trobat una paraula que tingui aquest tancament a la vocal final. Es tracta de la forma verbal tener, usat en aquest cas, en primera persona del pretèrit perfet simple d'indicatiu:

No te quité las gallinas porqué no tuvi lugar

Però sembla clar que aquest tancament del text de Roberto Iniesta no té lloc ni de manera natural ni espontània, degut al fet que aquest fenomen només el trobem en una sola ocasió al llarg de tots els textos analitzats. Alhora de fer aquesta afirmació, també ens ajuda el fet que la paraula està situada dintre d'un petit fragment de la cançó Extremaydura, i que aquest fragment, tant musicalment com pel contingut de la lletra, té un to molt paròdic. Sembla una paròdia a tot allò rural i potser (o, i per tant) a allò arcaic.

Així doncs, tot plegat ens porta a la opinió que, en la parla de Roberto Iniesta, no té lloc aquest fenomen. Un fenomen, cal recordar, que sembla en clara regressió i que segurament es situa en zones rurals molt minoritàries. Però que, d'altra banda, Roberto Iniesta coneix i té associat a certs elements de caire rural i arcaic, els quals parodia en aquesta cançó.

A més a més, com ja hem dit abans, Zamora Vicente atribueix aquest tancament a la influència del lleonès, cosa que fa molt possible que a Plasència o als pobles del voltant (al nord d'Extremadura), aquestes formes, encara que no s'usin, siguin conegudes.

Així doncs, aquest tret, segurament, deu ser arcaïtzant o molt reduït a persones d'edat avançada de zones rurals. Si més no, des de les ciutats sembla ser que el consideren un element prou estrany a ells com per usar-lo a l'hora de caricaturitzar el món rural.

Leísmo i laísmo

Aquests dos fenòmens, són d'aquells que, tot i estar estesos per tota la península, formen part també de tots aquells elements que caracteritzen l'extremeny. Però tan sols hem trobat una sola frase on aparegui el fenòmen de “Laísmo”:

Yo la doy la mano, y a morir.

Contraccions

Per últim, ens agradaria comentar l'ús normal que fa Iniesta de les contraccions. És un ús que no hem trobat reflexat a cap manual però que té certa constància en l'obra del músic cacereny. N'hem trobat quatre d'escrites, però de la mateixa manera que d'altres fenòmens morfosintactics, el trobem repartit en moltes cançons, només de forma oral.

Cocaína pal que compre

Me voy pal bar

No paro ni a mirar p'atrás

Y hago con que me he enterao

3.- TRETS DIALECTALS DE LA ORALITAT D'EXTREMODURO

3.1.- FONÈTICO-FONOLÒGICS

En aquest apartat ens basarem, sobretot, en les mostres recollides a l'Annex IV, el CD d'Extremoduro, concretament de la pista 10 a la 27 que corresponen al que hem anomenat Speach de Roberto Iniesta. Aquest Speach no és res més que un conjunt de disset talls, transcrits íntegrament al final del treball, on apareixen tots els fragments de l'obra de Roberto Iniesta on no canta, sinó que parla. I, naturalment, ens basarem, també, en els manuals abans citats.

El primer tret oral que voldríem comentar és l'allargament de les vocals tòniques degut a certa tensió articulatòria. Aquesta tensió seria una conseqüència molt directament lligada amb l'entonació dels parlants, que és el tema de l'apartat 3.2, i, per tant ja en parlarem més endavant. En definitiva, però, i a grans trets, és el fet que el to de veu que empren els extremenys és més elevat que el del castellà estàndard. En Roberto Iniesta, aquest allargament hi és, però sobretot el trobem en fragments recitats als quals vol donar especial èmfasi. És especialment clar l'allargament de les vocals tòniques que fa durant el tall 10 del Speach, i en els dos últims versos del tall 15. De totes formes, quan parla de manera normal amb el públic (talls 17, 22, 23, per exemple) no hi ha la més mínima presència d'aquest fenomen. I això ens fa pensar que, si bé aquest allargament forma part de la seva estructura dialectal inconscient, en l'ús diari de la parla l'ha anat perdent.

Lligat amb aquest allargament, trobem la relaxació de les vocals àtones. Però això depèn molt del fragment triat així com de l'atenció que posa Iniesta en la seva elocució. Potser en els talls corresponents al disc Iros todos a tomar por culo (1997), en què l'enregistrament en directe possibilita la captació de la parla més espontània d'Iniesta, és on trobem més reflectit aquest fenomen.

Seguint amb el vocalisme, trobem que en molts casos la -s final dels plurals està aspirada i a vegades ha perdut qualsevol signe d'aspiració. En el segon cas, caldrà veure si s'haurà produït, també, el conseqüent reajustament fonològic que, en principi, consisteix en la obertura o l'allargament de la vocal que queda al final. De totes maneres, així com en el cas de l'andalús aquest reajustament està molt estudiat, en el cas de l'extremeny trobem molt poca informació concreta i, a la vegada, moltes irregularitats en la parla de Roberto Iniesta. A més, Salvador Plans apunta la possibilitat que ni tan sols existeixi un valor real per a diferenciar amb exactitud el singular del plural.

Tot i així, és un fenomen que podem trobar repartit en tota l'obra d'Iniesta però que, per posar dos exemple, il·lustrarem en els talls 16 i 27 del Speach on apareixen formes com:

[la*an*éra] (las banderas)

[i*ealihmoso**áles] (idealismos sociales) -s irregular

[ilus*one] (ilusiones)

[esperan*a:] (esperanzas)

[lah*onítah*er*á*e:] (las bonitas verdades)

[tormentah] (tormentas)

[ahkerosopensam*énto] (asquerosos pensaminetos).

Com es pot veure, en algunes formes la -s final ha desaparegut, en d'altres apareix aspirada i en algunes altres es conserva. Hi ha, per tant, vacil·lació.

El tall 27 del Speach recull quatre formes verbals on la -s final també ha desaparegut del tot:

[po*é*] (podéis)

[kerá*] (queráis)

[sa*é*] (sabéis)

[ehtá*] (estáis)

En tot cas, és un fenomen que, com apunta Antonio Salvador Plans, està en plena evolució i en manquen estudis.

Hi ha, encara, un altre tipus d'aspiració de la -s en la parla de Roberto Iniesta. Es tracta de la -s implosiva en qualsevol posició, al final o al mig de la paraula. Mª Ángeles Álvarez Martínez apunta que, curiosament, i encara que aquesta aspiració de /-s/ és equivalent a la andalusa, a Extremadura el tipus de /s/ predominant és la del castellà (la /s/ apical), i no els tipus coronal i dorsal, característics de l'andalús. És una aspiració que podem trobar, per exemple, a les mostres següents:

Costo: /kohto/. Tall 23

Estáis: /ehtá*/. Tall 27

Espero: /ehpero/. Tall 19

És un fenomen molt freqüent en tota l'obra d'Extremoduro.

Ja en el marc del consonantisme, cal parlar, primer de tot, de la diferenciació entre [ll] i [y]. Roberto Iniesta no fa cap diferenciació. Està plenament influït pel fenomen del yeísmo. I si bé en els casos on la “ll” es troba a començament de paraula, pronuncia la [y] tancant-la cap a un so africat similar a la /*/ catalana (però amb una certa tensió articulatòria), en els altres ho fa amb el què Mº Ángeles Álavarez Martínez anomena semirehilamiento.

Així, trobem, en el tall 18 del Speach una pronunciació diferent per “llegar” (gairebé una /*/) i per “orilla” (gairebé una /y/). I al tall 11, trobem la paraula “chiquilla”, que ens mostra una [y] a mig camí entre les dues anteriors, i “semillas” on trobem un so molt semblant al de la paraula ”orilla”. Al tall 12 trobem “pesadillas” que sona gairebé igual que l'anterior. I, per posar un altre exemple de “ll” al principi de paraula, al tall 24 trobem la paraula “llenar” pronunciada gairebé igual que “llegar” (gairebé una /*/). I així mateix pronuncia Iniesta la [y] del pronom personal “Yo”.

Potser el fenomen consonàntic que ens ha cridat més l'atenció (de ben segur pel seu exotisme) és la confusió entre /l/ i /r/. Perquè si bé ja estàvem acostumats a sentir per l'andalús algunes /l/ pronunciades com una /r/, el què ja no és tan comú a la península és una /r/ pronunciada com una /l/.

Antonio Salvador Plans ho analitza com un fenomen de desaparició de la oposició fonològica entre l-r en posició implosiva. I explica, efectivament, que la solució més generalitzada és la que es decanta per /r/, tot i que també apunta que al nord de Càceres es pot donar el cas contrari.

El tall 11 del Speach ens va com anell al dit per il·lustrar aquest fenomen ja que hi surten les dues possibilitats:

“el diablo” pronunciat com a /er*iáblo/

“piernas” pronunciat clarament com a /p*élnah/.

Tan clar com en aquest segon exemple, però, no ho hem trobat enlloc més. De totes maneres, la parla de Roberto Iniesta, sobretot la parla més visceral i espontània dels concerts, té unes /r/ a final de síl·laba que sempre tendeixen cap a ser més líquides (a vegades moltíssim) i unes /l/ que, en aquesta mateixa posició, tendeixen a ser més vibrants. De manera que trobem una tendència molt accentuada cap a la confusió.

Pensem, per exemple (a part de la majoria d'articles definits masculins, que canvien la /l/ per la /r/), amb la /r/ de paraules com “vertiendo”, “devoran” i “contaminarse”, que apareixen al tall 12, o “verdades”, que apareix al tall 16, que tenen un component líquid molt important. En aquest mateix tall, podem trobar, també, “falsas esperanzas”, pronunciat amb una /r/ realment vibrant. I això es pot comprovar al llarg de la discografia d'Extremoduro.

Ens ha sorprès que, precisament, aquest tret quedi recollit a l'obra de Miguel Lumero Guerrero Aproximación a la fonética de la habla de Plasencia, per la relació directa que té, per tant, amb la parla de Roberto Iniesta. De fet, així ho hem comprovat.

També és destacable, encara que no sigui un tret distintiu de l'extremeny, la pèrdua de la d intervocàlica que provoca finals com -ao. Aquest fenomen molt sovint el trobem posat per escrit. De l'Annex II, n'hem extret una petita llista, a la que cal afegir totes aquelles paraules que també es veuen afectades per aquest fenomen i que tan sols ho reflecteixen a nivell oral:

Pedrá

patá

pegao

tó

toas

toa

ná

tejao

tendía

sentío

pa

estripao

percudío

quemao

encabronao

quedao

crujío

enterao

deo

El fet que aquest tipus de fenòmens només estiguin recollits en l'escriptura de vegades, és molt freqüent. És un fet molt significatiu que ens pot donar moltes pistes sobre la consciència lingüística que tenen els parlants extremenys. De fet, hi ha molts trets extremenys que podrien escriure i no ho fan (o ho fan esporàdicament). En canvi, hi ha d'altres fenòmens que sí que els escriuen. Aquests últims, sens dubte, representen per ells un orgull grupal. Els que no apareixen escrits han de ser entesos com a trets que, si poguessin, els parlants, els corregirien, ja que no els veuen com a trets distintius sinó com a un defecte lingüístic. De totes maneres, en les lletres d'Extremoduro trobem moltes irregularitats d'escriptura.

Gairebé totes les nasals alveolars a finals de paraula també són dignes d'atenció, ja que apareixen sovint amb el so /*/ enlloc de /n/. Al Speach trobem les següents quatre mostres (en les cançons, n'hi ha moltes més):

/pris*ó*/ (Prisión) Tall 10.

/meká*we*/ (Me cago en...) Tall 14.

/trasmi*ra**ó*/ (Transmigración) Tall 26.

/véa*/ (Véan) Tall 27.

Per últim cal senyalar el canvi que experimenten alguns grups /-bs-/ a l'interior de paraula dins la parla de Roberto Iniesta. No és un fenomen regular però tampoc és esporàdic. I, per exemple, al Speach n'hem trobat dos casos:

/as:ór*a/ (Absorba) Tall 26.

/as:úr*o/ (Absurdo) Tall 18.

Ja per acabar, trobem un fenomen amb un resultat molt similar en els grups /-ks-/ en posició intervocàlica. En posem dos exemples de l'Annex IV i tres del disc Agila:

/pros:íma/ (Proxima) Tall 25.

/es:istír/ (Existir) Tall 26.

/es:isten**ál/ (Existencial) Todos me dicen, d'Agila, 1996

/desintos:ikár/ (Desintoxicar) Todos me dicen, d'Agila, 1996

/politos:ikomanía/ Politoxicomanía La carrera, d'Agila, 1996

És un fenomen que també trobem davant de una oclusiva sorda com /-t/ o /-k/. El què passa és que, en aquest cas, la /-s-/ resultant no és geminada. N'hem trobat els dos exemples següents:

/éstras/ (Extras) Resolución, de Somos unos animales, 1991

/eskisíto/ (Exquisito) ¡Que sonrisa tan rara!, d'Agila, 1996

3.2.- ENTONACIÓ

Per últim, i molt breument, cal parlar de la peculiar entonació de la parla extremenya, molt estretament relacionada amb tot allò que fa referència a la fonètica i a la fonologia. És un fenomen que trobem perfectament recollit a la parla de Roberto Iniesta, tal i com es pot comprovar al llarg del Speach del CD de l'Annex IV.

María Josefa Canellada, en el seu article Notas de entonación extremeña, publicat l'any 1941 a la Revista de Filología Española, explica, després d'un anàlisi summament documentat, que el to mitjà de veu és un xic més elevat en extremeny que en castellà estàndard. En aquest sentit, el mateix Antonio Salvador Plans indica que possiblement l'entonació, el “tonillo” diu ell, sigui la nota que més poderosament cridi l'atenció de qui arriba a Extremadura procedent d'altres regions. De totes maneres, ell mateix demana precaució a l'hora de parlar-ne ja que, com recorda, encara no existeix cap atles lingüístic d'Extremadura i que encara hi ha zones quasi inexplorades.

Tot i així, podem aventurar-nos a dir que en Roberto Iniesta trobem un to de veu, una cantarella si voleu, realment per sobre de la mitjana habitual de la península. Ja sigui per la seva condició a dalt l'escenari, ja sigui pel seu estat, aparentment constant, d'excitació, ja sigui per un vertader pòsit dialectal extremeny, el cert és que del tall 10 al tall 27 de l'Annex IV trobem unes mostres que responen a les característiques d'entonació que trobem recollides a les obres de Zamora Vicente i Manuel Alvar.

Això és: una prolongació de les síl·labes fortes, una elevació del to molt marcada, etc. La frase extremenya, en la parla de Roberto Iniesta, no és enunciativa sinó exclamativa. I sobretot ho és en el disc, Iros todos a tomar por el culo (1997), on l'enregistrament en directe possibilita una mostra molt més espontània i real, una mostra que no està retocada i on parla sense poder-se escoltar i corregir. Tanmateix, fins i tot en les cançons, on canta, el to de veu és, en tot cas, estrident.

Sobretot cal destacar l'elevació tonal a final de la frase, que és potser allò que més sobta i que més es diferencia del castellà estàndard. El castellà (així com també el català), abaixa el to de veu a final de les frases enunciatives, a mode de conclusió. L'extremeny, o almenys el de Robe, podríem dir que més que fer frases exclamatives, no descansa les frases; és a dir, el to de les últimes síl·labes es manté gairebé sense abaixar, i fins i tot, en segons quines frases, sembla apujar-se acostant-se a la melodia a la que ens tenen acostumats les frases interrogatives. Això no passa sempre, però en tot cas, quan no passa, és a dir, quan el to s'abaixa a final de frase, ho fa molt poc. En termes musicals, si l'interval usual per als finals de frase en la llengua estàndard és d'una tercera a una quinta descendent, el Robe poques vegades passa de la segona.

Pensem, que la cantarella que tenen els parlants de cada llengua, (Zamora Vicente ens diu que l'entonació és l'últim que es perd en el procés d'estandardització d'una llengua, la castellana, en aquest cas) pot influir molt en les melodies de les cançons del seu territori lingüístic, tant les tradicionals, com les que componen els cantants més actuals.

Una persona entesa en música, segurament pot deduir la procedència d'una cançó tan sols per la seva melodia. Tots sabem diferenciar una melodia russa, d'una peruana i d'una japonesa, per posar exemples dispars. Però sense anar tan lluny, cançons com el cant dels ocells o L'estaca, no poden passar per angleses, per exemple. Està clar que el fet que les melodies de diferents llocs, també presentin caràcter diferent, no és tan sols conseqüència de l'entonació de la parla, però de ben segur que alguna cosa hi té a veure. Perquè, què és l'entonació sinó una melodia en essència? Totes les cançons d'Extremoduro presenten uns trets comuns en totes elles que les diferencien de grups musicals d'altres terres.

ABREVIATURES

DCECH ! J. Corominas· J.A. Pascual Diccionario Crítico Etimonlógico Castellano e Hispánico. GREDOS, 1980.

DE ! Antonio Viudas Camarasa, Diccionario Extremeño. Cáceres, 1988 (segona edició).

DEEH ! Vicente Garcia de Diego. Diccionario Etimológico Español e Hispánico. Segunda edición. ESPASA-CALPE, S.A. Madrid, 1985.

DRAE ! Real Academia Española. Diccionario de la Lengua Española. Vigésima edición. Madrid, 1984

HE ! Antonio Viudas Camarasa, Manuel Ariza Viguera, Antonio Salavador Plans, El habla en extremadura. Editora regional de Extremadura, 1987.

BIBLIOGRAFIA

• Atlas geográfico Universal Everest. EVEREST, León, 1983.

• Atlas Universal Català. ENCICLOPÈDIA CATALANA, Barcelona, 1983.

• Manuel Alvar (director), Manual de Dialectología Hispánica. El Español de España. Ariel Lingüística. Barcelona, 1996.

• J. Corominas· J.A. Pascual, Diccionario Crítico Etimonlógico Castellano e Hispánico. GREDOS, 1980.

• Iñaki Fernández, Extremoduro. Historia del rock transgresivo. LA MÁSCARA, València, 1997.

• Iñaki Fernández, Extremoduro. LA MÁSCARA, València, 1998.

• Vicente García de Diego, Diccionario Etimológico Español e Hispánico. Segunda edición. ESPASA-CALPE, S.A. Madrid, 1985.

• Fernando Lázaro, Lengua Española C.O.U.. ANAYA, Madrid, 1991.

• Real Academia Española, Diccionario de la Lengua Española. Vigésima edición. Madrid, 1984.

• Antonio Viudas Camarasa (autor i editor). Diccionario Extremeño. Cáceres, 1988 (segona edició).

• Antonio Viudas Camarasa, Manuel Ariza Viguera, Antonio Salvador Plans, El habla en Extremadura. Editora regional de Extremadura, 1987.

• Alonso Zamora Vicente, Dialectología Española. Segunda edición. Ed. Gredos. Madrid, 1967.

• Pàgina web oficial d'Extremoduro: http://www.extremoduro.com

ANNEXOS

ANNEX I

petita biografia d'

EL GRUP

La gènesi d'Extremoduro la trobem a la monumental ciutat de Plasència, l'any 1987, quan Roberto Iniesta, alma mater de la banda, s'ajunta amb uns amics i decideix formar un grup.

Aquest grup comença la seva trajectòria escampant les seves primeres cançons per bars locals, amb la finalitat de recaptar fons per a enregistrar la primera maqueta. Amb tot, no fan prou diners. Com a solució, es posen a vendre una espècie de vals per valor de mil pessetes, amb dret a un exemplar d'aquesta primera maqueta, que en aquell moment encara no existeix.

Amb la maqueta enregistrada, però, el grup marxa a Madrid i grava el seu primer treball (Rock Transgresivo, 1989) amb la companyia discogràfica Avispa. En aquest disc hi trobem, ja, algunes de les cançons més aplaudides actualment de la banda com Jesucristo García i Amor Castúo. La companyia Avispa no donarà res més que problemes i el segon disc (Somos unos animales, 1991) apareix sota el segell Pasión Área Creativa.

Després d'una sèrie de contratemps, Extremoduro fitxa per Dro, una companyia discogràfica que recentment ha estat absorbida per la multinacional Warner Music Group Company. Amb aquesta discogràfica passaran uns anys d'una certa marginalitat dins el mercat discogràfic espanyol, durant els quals editaran quatre discos (Deltoya, l'any 1992; ¿Dónde estan mis amigos?, l'any 1993; la reedició de Rock Transgresivo amb tres temes nous, l'any 1994; i Pedrá, el 1995).

Però l'èxit multitudinari d'Extremoduro arriba amb l'edició del seu sisè treball discogràfic (Agila, l'any 1996) que obre una nova etapa del grup. Les vendes són milionàries i es multipliquen els concerts arreu de la geografia espanyola. De la gira de presentació d'aquest disc, feta conjuntament amb la banda Platero y tu, en sorgeix un recopilatori enregistrat en directe (Iros todos a tomar por culo, l'any 1997) que confirma la banda de Roberto Iniesta com un dels valors a tenir en compte en el món del rock espanyol dels anys noranta. La seva música (a mig camí entre el rock dur i la balada adolescent) i les seves lletres (que combinen la provocació i un lirisme molt personal) enganxen milers d'aficionats al rock, que omplen grans estadis i pavellons arreu on actuen.

L'any 1998 apareix l'últim disc editat fins ara d'Extremoduro (Canciones prohibidas), que llança el grup en una nova gira multitudinària, junt amb la banda Fito & Fitipaldis. Aquesta gira passa pràcticament per tota la geografia espanyola: Pamplona, Bilbo, Madrid, Alfaro (La Rioja), Cáceres, Lleida, Granada, Yecla, Lorca, Villareal, Mèrida, Toledo, Barcelona, Villamartín (Cadiz), Albacete, València, La Selva del Camp, Castelló d' Empúries, Gata de Borgos (Alacant), Màlaga, La Corunya, Torrelavega, Granollers, Cuenca, Soria, Burgos, Gijón, Donosti, Logroño, Gasteiz, Valladolid, L'Hospitalet de Llobregat i Saragossa.

Actualment, el grup és format per Robe (guitarra i veu), Iñaki Satién (guitarra), Ramon Sogas (baix) i Alberto Gil “Capi” (bateria).

ROBERTO INIESTA

Extremoduro no s'entendria sense la figura de Roberto Iniesta, alma mater del grup i únic component de la primera formació, encara en actiu. Ell és l'autor de totes les lletres i músiques de la banda, des dels seus inicis fins ara.

El Robe, autoanomenat Rey de Extremadura, neix a Plasència l'any 1962. Des de molt petit mostra la seva afició per la música i, durant l'època d'estudiant, forma part d'una tuna. Crea el seu primer grup de rock per a participar en un concurs local. Serà un grup molt important per l'evolució posterior del jove artista: ell mateix assegura en unes declaracions que «desde aquel día quise dedicarme a la musica porque, al tocar, la gente no se fue».

Més tard, arriba una nova aventura musical, sota el nom de Dosis Letal, una cançó de la qual (La Carrera) és rescatada més tard per Extremoduro, en el seu sisè disc Agila.

I cap al 1987, sorgeix la primera formació d'Extremoduro. Iniesta ho dóna tot per tal que el projecte tiri endavant. Treballa en el que pot per tal de pagar la primera maqueta i arrenda un local públic anomenat Simetria que tindrà una importància cabdal en el naixement del seu primer disc, ja que servirà, també, de local d'assaig per a la banda.

Durant la trajectòria del grup, Robe canvia de companys de viatge vàries vegades. Enregistra cinc discos i amb el sisè, de la nit al dia, passa a ser una de les figures del rock més importants en l'àmbit nacional. La seva vida (carregada d'excessos i anècdotes, i envoltada d'una llegenda negra) i la seva obra (coherent amb la seva imatge pública) captiven milers de joves espanyols, saturats amb la hipocresia i la poca rebel·lia de la puritana indústria discogràfica espanyola dels anys noranta, esdevenint-ne un ídol.

ANNEX II

LLETRES DE TOTA LA PRODUCCIÓ D'

Rock Transgresivo

Companyia: Avispa

Data: 1989

Reeditat per Dro l'any 1994, amb 3 cançons noves

Nº de pistes: 8

1.La Hoguera

2.Extremaydura

3.Romperás

4.Amor Castúo

5.Decidí

6.Jesucristo García

7.Emparedado

8.Arrebato

LA HOGUERA

Siempre perdidos buscamos y al fin

voy por caminos que están por abrir

Ponte a mi lado, no llores por mí

yo piso fuerte, y en parte es por ti

cada mañana comienzo a vivir.

Y tú que estás casa

metido en la nevera

escondes la cabeza

la muerte ronda fuera

ya estás, ya estás...

Y tú que te preocupas

por culpa del futuro

cuando ya no te quede

será cuando te enteres

que ya estás, ya estás

más que enterrado en vida.

TÚ EN TU CASA; NOSOTROS EN LA HOGUERA.

Siempre me faltan horas de dormir

cómo me gusta no tener reloj

de madrugada me siento mejor

Ya soy muy listo, me sé equivocar

cuando hablo de algo, lo he probado ya

todo el día hablando, no pienso parar

TÚ EN TU CASA; NOSOTROS EN LA HOGUERA

EXTREMAYDURA

Desde que tú no me quieres

yo quiero a los animales

y al animal que más quiero

es al buitre carroñero

es al buitre carroñero.

Desde que tú no me quieres

yo todos los días me muero

y alimento con mi carne

en Monfragüe buitres negros

en Monfragüe buitres negros.

Yo fui quien te quitó el pollo por la tapia del corral

no te quité las gallinas porque no tuvi lugar.

Mare mare mare no mate usté el pollo

que las gallinitas quieren matrimonio

mare mare mare no lo mate usté

que la gallinita deja de poner.

Hizo el mundo en siete días

Extremaydura al octavo

a ver que coños salía

y ese día no había jiñado.

Cagó dios en Cáceres y en Badajoz

Tenemos el agua al cuello con tanto puto pantano

las bellotas radiactivas, nos quedamos sin marranos.

Tierra de conquistadores. No nos quedan más cojones

si no puedes irte lejos te quedarás sin pellejo

Tierra de conquistadores. No nos quedan más cojones

bebe zumo de bellota ¡idiota!.

Extremaydura tus mujeres mos la ponen.

ROMPERÁS

Romperás con tu voz

mil silencios que habitan en cada rincón

y olvidar de un tirón

todo el tiempo que paso esperando tu amor.

Cambiaré de color

voy a pintar de verde la luna y el sol

y al final ¿quién soy yo?

a ver si me lo aprendo y me sale mejor.

Tu cintura ¡qué hermosura!

todo el día me paso en ella

tu cabeza ¡qué tristeza!

cómo quieres que sepa dónde está,

Tu cintura ¡qué hermosura!

todo el día me paso en ella

tu cabeza ¡qué tristeza!

cómo quieres que cuándo me hace falta más,

Me abrirás con tu luz

duermo todas las noches dentro de un baúl

y te irás y esta vez

romperé mis poemas quizás pensaré

Tu mirada ¡qué chorrada!

cómo quieres que cuente estrellas

si hace tiempo me lo invento

soy el amo del firmamento, metido en mi disfraz

de hombre normal.

AMOR CASTÚO

Paso las horas sin comer

pinto la vida sin papel

vuelo en el aire sin motor

Primero rompo el corazón

de un mundo que no puedes ver

luego me vuelvo a mi rincón

Encerrado en mi habitación

creo que ya a salvo me cargué

de un cabezazo la pared

Me levanté hasta los huevos de vivir

Te vi pasar y ahora ya vuelvo a sonreír

Pasar querría el día junto a ti

Hoy me soñé al despertar

que te follaba sin parar

siempre lo mismo y desperté

ya no me vuelvo a masturbar

Y así me paso el día entero

yo estoy mejor que bien

y tengo el mundo entero a mis pies

Tengo dentro mil infiernos

y se me cae la piel a cachos

y a veces pierdo la razón

Me levanté hasta los huevos de vivir

Te vi pasar y ahora ya vuelvo a sonreír

DECIDÍ

Va a subir la marea

y se lo va a llevar todo

no veas si noto la fuerza

yo creo que soy un toro.

Date prisa, que ya está aquí

(es una lancha de la guardia civil)

hay tormenta y yo me tiro al mar

me abandono, no me voy a ahogar

y ahora arriba soy el huracán.

Decidí

Aprender a hacerme yo la maleta

para poder vivir.

Hoy lloré

se me habrá metido un poco de arena

eso no es para mí.

Me inventé

mil maneras de perder la cabeza

es más sencillo así.

Comprendí

y ahora vivo en un castillo de arena

mi reino es para ti.

JESUCRISTO GARCÍA

Intro:

El 30 de abril, Jesucristo García

bajó de los cielos pidiendo amnistía.

No, yo no soy Jesucristo García

a mí no vienen a verme los enfermos

a mí viene a verme la gente sana

y les pongo a todos ciegos!

Concreté

la fecha de mi muerte con Satán.

Le engañé

y ahora no hay quien me pare, ya los pies.

Razonar

es siempre tan difícil para mí.

Qué más da

si al final todo me sale siempre bien, del revés.

Nací un buen día, mi madre no era virgen

no vino el rey, tampoco me importó

hago milagros, convierto el agua en vino

me resucito si me hago un canutito.

Soy Evaristo, el rey de la baraja

vivo entre rejas, antes era chapista

los mercaderes ocuparon mi templo

y me aplicaron ley antiterrorista.

¿Cuánto más necesito para ser dios?

¿Cuánto más necesito convencer?

Y perdí

la cuenta de las veces que te amé.

Desquicié

tu vida por ponerla junto a mí.

Vomité

mi alma en cada verso que te di ¿qué te di?

Olvidé

me quedan tantas cosas que decir ¿qué decir?

Por conocer a cuantos se margina

un día me vi metido en la heroína

aún hubo más, menuda pesadilla

crucificado a base de pastillas

¿Cuánto más necesito para ser dios?

P.D.:

Resucité al tercer día en el psiquiátrico,

absurdo invento.

EMPAREDADO

Hojas en blanco, noches en vela

y así me paso la vida entera

sé que protesto, no me hagas caso

yo a mi manera nunca fracaso.

Soy yo el guionista de mi única novela

y siempre gano y me caso con la buena

me va a perder no encontrar mi papel.

Emparedado o subido en los tejados

o no lo entiendo o lo entiendo demasiado

o tengo todo o todo se me va.

Me quiero perder

ahora soñaré

no estoy durmiendo

no estoy durmiendo.

Este es mi papel

por fin lo encontré

y no hay nada escrito

no hay nada escrito.

Deja que llegue la primavera

y así me paso la vida entera

hoy siento rabia y hoy tengo miedo

ahora me faltas y ahora te tengo.

ARREBATO

Fue por ti, por tu luz

el día que te conocí

se me abrió el corazón

sólo vivo para ti

Desde entonces ¡cómo brilla el sol!

Fue un plis-plas ¿qué pasó?

no me dijiste ni adiós

¿dónde está tu calor

tu mirada y tu pasión?

Desde entonces, ¡ya no sale el sol!

Si te vas nunca más

vas a poder encontrar

lo que yo un día te di

sabes bien no fue fingir

Desde entonces, ¡ya no quiero sol!

Desde aquel día fatal

todo me parece mal

nunca más volveré

a querer sentirme bien

Desde entonces, ¡ya no quiero sol!

Somos unos animales

Companyia: Pasión Área Creativa

Data: 1991

Reeditat per Dro l'any 1995

Nº de pistes: 9

1.Tu Corazón

2.La Canción De Los Oficios

3.Quemando Tus Recuerdos

4.V Centenario

5.J.D. La Central Nuclear

6.Ni Príncipes Ni Princesas

7.Desidia

8.Resolución

9.Necesito Droga Y Amor (Los Camellos No Me Fían)

TU CORAZÓN

Tu corazón, embalsamado como un cebo,

hoy me recuerda un mojicón

veo que me añurgo si no bebo.

Tu corazón, mitad de coca y de caballo,

como te atrevas a decir

que estás de mono, te machaco.

Mi corazón, que lo perdí en un mes de mayo

se lo encontraron en un bar donde se moja

con luces rojas.

Tú por hacer, yo por quedarme tan parado

y los dos juntos por tener

nuestra cabeza en otro lado.

Tú por hablar, yo por callarme demasiado

tú por robarme esa canción

que ya te había regalado.

Tu corazón, que tú sabrás donde lo pones

pero tienes que entender, con tanto hacerme correr

me estas tocando los cojones.

Mi corazón, como una lata de cerveza

que te la bebes y al final le das patadas sin pensar

que me desquicias la cabeza.

No encuentro otra razón

estaba tan feliz

me acuerdo de tu amor.

Vendí mi porvenir

cogiendo moscas para ti.

No valgo para estar

metido en un puré

me gusta mi sabor.

Ando loco por la calle.

LA CANCIÓN DE LOS OFICIOS

En mi casa no hay dinero

me lo como con los dedos

paso costo tocho y bueno

me persiguen los maderos.

En mi casa sí hay dinero

traficando barcos llenos

soy muy listo, me administro

a tu costa, soy ministro.

En mi casa no hay dinero

gano poco soy minero

me la juego, día a día muero

me apalean si me quejo.

En mi casa sí hay dinero

cuanto más tengo más quiero

mato y robo cuando puedo

nunca lloro, soy banquero.

QUEMANDO TUS RECUERDOS

Vivir a la deriva

sentir que todo marcha bien

volar siempre hacia arriba

y pensar que no puedo perder.

Voy a hacer un tambor de mis escrotos

sólo dejó, dejó sólo una foto.

Y vivir, qué cuesta arriba

Y sentir que no sé qué hago aquí

Y andar siempre arrastrado

Y perder, que no puedo pensar.

Voy a hacer un tambor de mis escrotos

sólo dejo, dejo sólo una foto.

Y cada vez que la miro me pongo malo

cada vez que la miro me salen granos

cada vez que la miro me pongo tieso

cada vez que la miro me pega el palo

cada vez que la miro me se encoge el alma

cada vez que te miro te como el higo

cada vez que la miro me como el tarro

cada vez que la miro me tiro al barro.

Me acuerdo de sus caricias

y la memoria me engaña

me se come la desidia

y me cuelgan las arañas.

Voy a empaparme en gasolina una vez más

voy a rasparme a ver si prendo

y recorrer de punta a punta la ciudad

quemando nuestros malos sueños.

Voy a empaparme en gasolina una vez más

voy a rasparme a ver si prendo

y recorrer de puta en puta la ciudad

quemando todos tus recuerdos.

No, vestida de colores, se fue ¿dónde está?

No, vestida de colores, quizás, no existió jamás

No, vestida de colores, quizás, amanecerá.

P.D. Vivo en un vertedero

me acuesto con la luna

qué importa ser poeta o ser basura.

Qué importa que me engañes

y luego me sonrías

si sólo eras la yegua que yo más quería.

No necesito verte pa saber que estás conmigo

y relincho de alegría siempre que te miro.

V Centenario

Le vi, andaba sonriendo por ahí

no le hace falta nada para ser

feliz, metido como siempre en su rincón

no le hace falta nada para ver

su dios, en ídolos de piedra o de cartón

no le hace falta nadie para ser él.

Centenario, celebrad

las mujeres y los niños por igual

celebrando masacrar

las mujeres y los niños por igual.

Comí de un ácido y me puse a imaginar

debía en una india perseguir

su amor y ahora ya puedo verles junto a mí

que al cabo de algún tiempo la encontró

nació un indio pequeñito y vacilón

que sigue preguntando ¿qué pasó?

Centenario, celebrad

las mujeres y los niños por igual

celebrando masacrar

las mujeres y los niños por igual.

J.D. LA CENTRAL NUCLEAR

No me jodas en el suelo

como si fuera una perra

que con esos cojonazos

me llenas el culo tierra.

Qué bonitas son las extremeñas

con el culo tó lleno de tierra

los paisanos pierden el sentó

vais a tener que cambiar de perrera.

Central Nuclear, Central Nuclear, Central Nuclear, Central Nuclear...

NI PRINCIPES NI PRINCESAS

Arrancada, pobre flor

sólo buscaba algo mejor

desgarrada, sin amor

nunca vendió su corazón.

De una patada rompo el sol.

Engañados, no sé por qué

yo me lo creo y tu también

qué bonito, que ilusión

cómo me duele este ulcerón.

De una patada rompo el sol.

Mis ventanas muros son

ni tengo puertas ni balcón

no te pares a oír mi voz

voy derechito a un paredón.

De una patada rompo el sol.

DESIDIA

Sostribo mi desidia en la barra de algún bar

me bebe el malestar y me come la apatía

y en este parolismo me encuentro cada día

y en este parolismo me pierdo cada día.

Andar corriendo tras tus pasos, loco por tocar tu piel

éramos tan iguales, ahora puedo comprender

tú eres una cucaracha y yo soy un escarabajo

desde que tú no me quieres todo se me viene abajo.

Quiero comer donde me entre hambre

quiero dormir donde me entre sueño

huyes de mí como de un enjambre

y harto que estoy de follarte en sueños.

Vivo en un cuento de hadas, me alimento de despojos

tú eres una princesa y yo una rana encantada

deja ya de clavarme alfileres a tu antojo

deja ya de clavarme alfileres en los ojos.

Barrunto tu mirada con la fuerza de un volcán

tu novio se lo güele, creo que me mira mal

deja ya de joderme con sus historias

sólo quiero sulfatarte a todas horas.

Quiero comer donde me entre hambre

quiero dormir donde me entre sueño

huyo de ti como un enjambre

y harta que estas de follarme en sueños.

RESOLUCION